No diguis on m'has vist by EMA PUBLICACIONS

Eloi Isern

No diguis on mÂ&#x2019;has vist

Un conte per a conĂ¨ixer la vida dels bolets .

O DIGUIS

ON M HAS VIST Un conte per a conèixer la vida dels bolets

Eloi Isern

IL.LUSTRACIONS D ALEIX SALÓ

No diguis on m has vist. Un conte per a conèixer la vida dels bolets © Eloi Isern © Il·lustracions: Aleix Saló Correcció lingüística: Miquel Vilalta Edició: Ema Publicacions i Publicitat SCCL Impressió: Todograf SCCL ISBN: 84-921428-3-9 Dipòsit legal: B-52504-2006 Primera edició: novembre de 2006 Tots els drets reservats. Aquesta publicació ni cap de les seves parts no es pot reproduir sense el permís dels propietaris dels copyrights Amb la col·laboració de:

A la NĂşria i el Gerard

Índex Capítol 1 Quin bolet més espavilat!

Pàg. 9

Capítol 2 Bolets per tot arreu!

Pàg. 14

Capítol 3 El primer dia d escola!

Pàg. 18

Capítol 4 On era el Carlet?

Pàg. 28

Capítol 5 Una lliçó d anatomia

Pàg. 34

Capítol 6 La casa de la Llenega

Pàg. 40

Capítol 7 Ja arriba el fred

Pàg. 44

Capítol 8 El gran repte

Pàg. 54

Capítol 9 La vida continua sota el terra

Pàg. 62

Annex

Pàg. 68

Els protagonistes del conte

Quin bolet més espavilat! agrada molt passejar pel bosc, sentir les seves olors, contemplar la infinita quantitat de matisos diferents que exhibeixen els colors de les fulles dels arbres i les seves flors, sentir com canten els alegres ocells que hi viuen... Sí, realment m agrada força passejar-hi. A més, quan hi camino, sempre topo amb algú per fer la xerradeta o comentar el temps que fa. Mireu, això del temps sí que és important, perquè convé saber si l endemà plourà per sortir a passejar o no. No sé si us passa el mateix, però a mi m encanta passejar pel bosc sobretot quan plou! L altre dia, sense anar més lluny, va fer un xàfec d allò més fort i el bosc semblava un parc d atraccions: els senyors cargol ballant amb les senyores cargol, els llimacs fent patinatge artístic damunt les fulles del terra, els cucs saltant de forat en forat com si fessin break dance, els rossinyols fent capbussades als bassals... i jo rient com si estigués tocat del bolet! Què divertida aquesta expressió: tocat del bolet! , ha, ha... És clar, vosaltres no hi doneu importància, però a mi, que en sóc un, de bolet, em resulta una mica... Com us ho diria?... Una mica xocant això d estar tocat del bolet!

Per què feu aquesta cara? Mai us ha parlat un bolet? Penseu que això és una broma!? Que els bolets no poden parlar!? Doncs sí que podem, i a més ho fem! Perdoneu que m esveri d aquesta manera però hi ha coses que em fan sortir de polleguera i aquesta n és una: que els humans es pensin que ells són els únics éssers vius de la Terra que poden fer segons quines coses! I, naturalment, no poden acceptar que els bolets, com altres criatures del bosc, també parlem. No us podeu imaginar els problemes que ens porta aquesta errònia creença. L altre dia, sense anar més lluny, vaig arribar tard a casa per culpa precisament d això i no vulgueu saber l esbronc que em va clavar la meva dona. Ara us ho explico. Era un dia una mica emboirat, d aquells que les boires amaguen el Sol i no es pot saber ben bé on és i, és clar, no podia saber l hora, perquè els bolets utilitzem el Sol com a rellotge. Vaig veure una parella de joves humans asseguts al damunt d un pi caigut i m hi vaig dirigir tot eixerit amb la intenció de preguntar-los quina hora era. El xiscle que va donar la noia quan li vaig dir (amb tota l educació del món) perdoni, senyoreta, seria vostè tan amable, si no li és cap molèstia i li ve de gust, de dir-me quina hora és? va ser tan gran que provocà que tots els ocells, insectes i altres animalons dels voltants se n anessin espantats i esgarrifats d allí! I quina comèdia que va fer la mossa: de primer, com ja us he dit, va xisclar; després es va arrapar al pobre noi, s hi va pujar al damunt i el va agafar pel coll tot cridant: Manel, Manel, un bolet que parla! Quina angúnia! Quin fàstic! Senyoreta, això de quin fàstic crec que sobra vaig dir-li amb un to de veu una mica fort . Entenc que s esglaï una mica, però no m insulti, si us plau! Com a bolet que sóc, tinc una dignitat! Després, una altra vegada amb amabilitat, vaig tornar a preguntar:

I permeti que insisteixi: em pot dir l hora que és, si us plau?

Res. Jo no sé si aquella parella només sabia comunicar-se amb xiscles, però el cas és que no tenint-ne prou que cridés la noia, el noi també es va posar a baladrejar com si fos el cantant d un grup de rock en un concert en directe! Es va aixecar donant un bot del tronc on era assegut i va fugir corrents amb la noia al seu damunt agafada només per les cames mentre tots dos xisclaven a veure qui dels dos ho feia més fort. Total, que no vaig aconseguir saber l hora que era, vaig fer tard a casa i vaig crear més mala fama als bolets! Perquè, és clar, a aquest parell ja ningú no els podrà ficar al cap que els bolets som necessaris per mantenir net el bosc i que, fins i tot, som molt útils als humans. Perdoneu que m hagi esverat una mica, però n estic molt orgullós de ser un bolet i quan algú, ja sigui un ocell, un cuc, un porc senglar o un humà es fica amb mi o amb els meus perdo els estreps! No us passa el mateix quan algú critica el vostre equip de futbol preferit? Doncs això és igual.

Però no voldria que us emportéssiu una idea equivocada de mi i dels meus companys i que anéssiu dient als vostres amics que els bolets som gent incivilitzada i amb un caràcter de mil dimonis, no; al contrari, som molt amables, afectuosos, simpàtics i, sobretot, divertits. Ara que me n adono: si encara no m he presentat! No em sorprèn pas que no us sigui simpàtic! Mireu, jo sóc un Sureny, encara que també em coneixen per Cep, i sóc el mestre de l escola per a bolets d un barri del bosc. És molt agradable i gratificant poder ensenyar de lletres als alumnes i veure que en surten bolets de profit! Què us passa? També us estranya que hi hagi una escola de bolets? Penseu que els bolets naixem ensenyats o què? Mireu que sou desconfiats i incrèduls! Moltes de les coses que jo sé sobre la vida del bosc i sobre nosaltres mateixos les vaig aprendre quan era un boletet, a la mateixa escola on jo ara faig classe... Caram, caram, m estic adonant que sabeu molt poc sobre els bolets...! Res, res, em veig amb l obligació, com a representant davant vostre del món dels bolets, de presentar-vos alguns dels bolets més insignes i famosos de tot el bosc. Però com que sé que als joves, ja siguin bolets o humans, no els agrada massa que un mestre, per més que sigui un mestre tan eixerit i simpàtic com jo, els doni cap lliçó, us ho explicaré en forma d una història que, encara que no us la cregueu, és certa. En aquesta història hi surten personatges reals que us podeu trobar cada tardor quan passegeu pel bosc. Alguns són bolets bons i altres són bolets dolents, que també n hi ha! Veureu com allò que us he dit que els bolets érem simpàtics i divertits és cert!

Bolets per tot arreu! scolteu: comença aquest història en un petit i recollit racó d un immens alzinar. En aquest bosc hi havia dotzenes i dotzenes d alzines centenàries que, amb les seves branques enormes, ocultaven gairebé tot el blau del cel i feien que, com en tots els alzinars, arran de terra la llum del sol hi arribés molt esmorteïda. Les seves fulles cruixents, en caure, s acumulaven al terra i teixien un tapís tou i humit per on, durant cada tardor i des de feia cents d anys, feien vida els protagonistes de la història que us contaré. Uns dies abans que aquesta història comencés havia plogut força, la qual cosa anunciava que ja se n anava l estiu eixut i calorós i arribava la tardor, amb les primeres pluges que humitejaven el sòl i refrescaven l ambient. L aigua caiguda encara regalimava per les branques dels indrets més humits. De mica en mica, com passava sempre des de feia milers d anys a la mateixa època, van anar apareixent els meus petits companys, els bolets. Com mana la tradició, uns dels primers a treure el nas van ser els Pets de Llop i les seves cosines, les Estrelletes. Ui, cosinet, et veig molt blanc. Que no et trobes bé? va dir una jove Estrelleta a un dels Pets de Llop acabats de sortir del terra.

I tant que me n trobo, de bé! Però fixa-t hi, m han sortit uns granets que no sé pas què deuen ser digué l al ludit tot assenyalant-se el cos.

Segur que és una al lèrgia, cosinet va respondre l Estrelleta sense donar-li massa importància.

També era ignorant, l Estrelleta: dir-li que era una al lèrgia! Molts Pets de Llop en tenen, de granets, però és perquè són d aquesta manera. Encara que em dolgui reconèixer-ho, no tots els bolets són tan llestos com seria desitjable... En fi, continuem amb la història. Mireu! Ara comencen a sortir els simpàtics membres de la família Gírgola!

Bona tardor a tots cridaren al mateix temps uns petits Girgolets que anaven creixent per moments. Bona tardor, Gírgoles contestaren de forma molt educada i alhora tots els altres bolets que eren a prop d ells. Ah, que bé que ja ha arribat la fresca. En tenia unes ganes... Tot l estiu me l he passat suant de tanta calor que he patit! va dir ventant-se amb una fulla d alzina una de les petites Gírgoles. Doncs, vés en compte de no refredar-te; tapa't bé, nena, i no corris. Ja saps que quan et refredes comences a esternudar i... li anava dient la seva mare.

No s amoïni, senyora Gírgola! va aturar-la amb molta gràcia un jove i simpàtic Pet de Llop . Deixi-la que celebri amb nosaltres l arribada de la tardor, dona! Sí, noi, sí! Com si no tinguéssim coses més útils per fer. Aquesta joventut d avui en dia només pensa a passar-s ho bé i res més! rondinava la senyora Gírgola mentre feia esforços perquè la seva inquieta filla no la deixés anar de la mà i anés cap a on eren els Pets de Llop i les Estrelletes ballant. Al final, va ser la mateixa Girgoleta la que, tant estirar i estirar, va aconseguir arrossegar la seva mare cap a on es celebrava la festa. Allí, l expressió de la cara de la senyora Gírgola va anar canviant; de primer, cara de molt pocs amics, però quan va començar a sentir les primeres notes d un twist que li recordava la seva joventut , es va dirigir cap al mig de la improvisada pista de ball i va començar a ballar. I així cada vegada. Quan sortia un bolet d entre la fullaraca, es feia una petita festa per celebrarho. Amb molt poc de temps, dies només, tot aquell espai que durant l estiu havia esdevingut sec, monòton i cobert de fulles més o menys seques, s havia convertit gairebé en un mercat de poble on els bolets més petits jugaven i els més grans xerraven entre ells mentre vigilaven els seus fills. Hi havia bolets pel terra, damunt de les rabasses de velles alzines tallades, sobre les branques d arboç, damunt dels troncs... Tot era ple de bolets! Alguns eren arrodonits, uns altres allargats; n hi havia en forma de cassoleta i en forma d orella, de color taronja i de color de lilà, uns de petits i d altres de més grans... El bosc s havia omplert un any més de bolets!

III

El primer dia d escola! olt aviat, i després de moltíssimes festes de rebuda, els bolets van començar a organitzar-se, com feien cada tardor. Van desbrossar una mica les seves propietats, van netejar els vells carrers i camins que utilitzaven any rere any pel bosc i, sobretot, van fer anar els bolets més petits cap a l escola que, com cada any, va començar quan tots els bolets havien sortit ja del sòl. L escola era molt maca. Era dins la soca d una enorme alzina caiguda i tota coberta d heura. Tres pedres molt grosses i cobertes de molsa, dues fent de parets i una altra al seu damunt com a sostre, formaven un gran vestíbul just davant de l entrada del cau. A diferència de les vostres escoles, en les escoles per a bolets no hi ha cadires... o és que heu vist mai un bolet assegut? Era el primer dia d escola i, amb els llibres a les mans o a dins de les carteres penjades a l esquena, hi anaven arribant els petits alumnes. No us penseu que era còmode per a tots arribar-hi; al bosc hi ha molt poques escoles de bolets i alguns d ells havien de caminar força cada dia per anar-hi. Fins i tot molts venien d altres boscos propers, com ara pinedes i rouredes.