Llibret Altar del carrer de La Mar 2021

Sermón San Vicente Catedral de Valencia 2019

Bona gent: la més antiga crònica que es conserva escrita i on se nos explica com va ser el primer sermó dedicat a sant Vicent Ferrer pense que vos pot ilustrar molt bè sobre com me senc jo hui davant de tots vosaltres.

El Papa Calxite III, valencià, va decidir que fos el vint-i-nou de juny de mil quatre-cents cinquanta cinc, festa dels apòstols Pere i Pau, la data per a portar avant la solemne cerimònia de canonització a Roma.

La jornada va començar amb una solemníssima processó des del convent dels dominics de Santa Maria sopra Minerva, seu en aquells anys de la seua cúria general, fins a la plaça de sant Pere del Vaticà. Vos podeu imaginar la quantitat de prelats, eclesiàstics i frares germans del nostre sant i de tantes altres ordres religiosos que van encetar eixa processó, eixa gran processó; llarga i perdoneume dir-ho òbviament pesada Entre tots ells n’hi havia un que, segons diu el cronista, era l’únic que no volia acabar-la: es deia fra Andrea della Santa Croce. Ell era l’encarregat de pronunciar el primer sermó del sant, lo que se deia l’oració laudatòria, just després de que el Papa Calixte el declarara sant entre els sants, habitant del cel entre els habitants del cel, joiós per ser sempre a la visió del Pare Etern. I aixina este frare poquet a poquet es va començar a sentir mal, fins que al final, es diu que es va sentir molt mal. Però diu la crònica que va ser pregant al nou sant, al nou sant predicador, al nou sant model i exemple de predicació, que es va repondre i va portar a terme la seua tasca com dominic, com predicador i com germà d’hàbit amb resultats ben dignes.

Jo me sent hui així. Per a mi és tot un repte predicar al final de este gran any jubilar que nos ha regalat l’església de València, per recordar-nos el sext centenari de la mort del nostre patró i del meu germà sant Vicent Ferrer. Un repte i tota una responsabilitat de predicar al temple on ell tantes vegades ho va fer, i tant a propet d’este meravellós púlpit que tantes vegades va projectar la seua veu a l’assemblea dels creients. Per això vos demane a vosaltres benevolència pels erros que puga fer i al sant la seua força, el seu auxili i la seua intercessió per portar avant la meua missió.

Per preparar-me estes paraules durant molts mesos me’n he eixit a passejar per les esglésies de la nostra ciutat els diumenges a la vesprada. Volia vore com l’art, com l’art valencià, ha representat al seu patró. Com l’art valencià expressat en frescos, pintures, taulellets i escultures ha immortalitzar al nostre sant. ¿Com passar desapercebudes les pintures d’Antonio Palomino de la parròquia dels Sants Joans on se’ns mostra com un àngel magnífic alat i amb trompeta?, ¿la rutilant escultura de Vicente Rodilla de la seua casa Natalícia que només li falta poder parlar per convèncer-nos de la veritable fe?, ¿o les primeres representacions del sant valencià a la seu de la ciutat que ens porta a un estat de antigor i calma que recorda la predicació difícil i evangèlica dels apòstols?

14