11 minute read
Sermón San Vicente Catedral de Valencia 2019
Bona gent: la més antiga crònica que es conserva escrita i on se nos explica com va ser el primer sermó dedicat a sant Vicent Ferrer pense que vos pot ilustrar molt bè sobre com me senc jo hui davant de tots vosaltres. El Papa Calxite III, valencià, va decidir que fos el vint-i-nou de juny de mil quatre-cents cinquanta cinc, festa dels apòstols Pere i Pau, la data per a portar avant la solemne cerimònia de canonització a Roma. La jornada va començar amb una solemníssima processó des del convent dels dominics de Santa Maria sopra Minerva, seu en aquells anys de la seua cúria general, fins a la plaça de sant Pere del Vaticà. Vos podeu imaginar la quantitat de prelats, eclesiàstics i frares germans del nostre sant i de tantes altres ordres religiosos que van encetar eixa processó, eixa gran processó; llarga i perdoneume dir-ho òbviament pesada Entre tots ells n’hi havia un que, segons diu el cronista, era l’únic que no volia acabar-la: es deia fra Andrea della Santa Croce. Ell era l’encarregat de pronunciar el primer sermó del sant, lo que se deia l’oració laudatòria, just després de que el Papa Calixte el declarara sant entre els sants, habitant del cel entre els habitants del cel, joiós per ser sempre a la visió del Pare Etern. I aixina este frare poquet a poquet es va començar a sentir mal, fins que al final, es diu que es va sentir molt mal. Però diu la crònica que va ser pregant al nou sant, al nou sant predicador, al nou sant model i exemple de predicació, que es va repondre i va portar a terme la seua tasca com dominic, com predicador i com germà d’hàbit amb resultats ben dignes. Jo me sent hui així. Per a mi és tot un repte predicar al final de este gran any jubilar que nos ha regalat l’església de València, per recordar-nos el sext centenari de la mort del nostre patró i del meu germà sant Vicent Ferrer. Un repte i tota una responsabilitat de predicar al temple on ell tantes vegades ho va fer, i tant a propet d’este meravellós púlpit que tantes vegades va projectar la seua veu a l’assemblea dels creients. Per això vos demane a vosaltres benevolència pels erros que puga fer i al sant la seua força, el seu auxili i la seua intercessió per portar avant la meua missió. Per preparar-me estes paraules durant molts mesos me’n he eixit a passejar per les esglésies de la nostra ciutat els diumenges a la vesprada. Volia vore com l’art, com l’art valencià, ha representat al seu patró. Com l’art valencià expressat en frescos, pintures, taulellets i escultures ha immortalitzar al nostre sant. ¿Com passar desapercebudes les pintures d’Antonio Palomino de la parròquia dels Sants Joans on se’ns mostra com un àngel magnífic alat i amb trompeta?, ¿la rutilant escultura de Vicente Rodilla de la seua casa Natalícia que només li falta poder parlar per convèncer-nos de la veritable fe?, ¿o les primeres representacions del sant valencià a la seu de la ciutat que ens porta a un estat de antigor i calma que recorda la predicació difícil i evangèlica dels apòstols?
Vos he de confessar que per a mi ha sigut una sorpresa ben bonica vore com l’art de la nostra ciutat ha vist a sant Vicent Ferrer de la mateixa manera que hui el descrivien les lectures que hem sentit. I és que a Déu no només s’arriba per l’orella i la veu del diaca o del predicador, sinó també dels ulls que ens regalen la bellesa, una de les qualitats més profundes de la divinitat. Les lectures de hui ens descriuen al sant com un àngel, com un predicador i com un apòstol al que se li apareix el Senyor ressuscitat i l’envia a predicar l’Evangeli. Sant Vicent Ferrer és àngel, vol dir, el qui trau una noticia de Déu esperada pels hòmens. L’àngel és un enviat per Déu per a proclamar la seua voluntat. Un exemple de bells àngels els tenim en esta Església catedral. L’harmonia d’estos sens dubte lloa al Senyor, però també lloa al Senyor portar la seua paraula de salvació. Això és el que va fer el mestre Vicent: “Temeu a Déu, doneu-li glòria, adoreu a Aquell que ha fet el cel i la terra”; és l’anunci de part de Déu de que tots estem cridats a lloar-lo amb insistència. Sant Vicent també ens ve representat com a predicador, com a evangelitzador. En el seu cas no és solament el nom de la seua Orde, sinó la descripció més completa de la seua ànima. De la missió a la que va dedicar els últims deneu
Advertisement
anys de la seua vida, fins que va morir. En la segona lectura de hui ens descobreix la ferma convicció de la seua missió: la predicació no és un orgull, sinó una necessitat, perquè d’allò que el cor està ple es desborda pels llavis. “Predica com ho van fer els apòstols!” Imperatiu de Crist als deixebles i també de Crist a un sant Vicent Ferrer malalt (no sabem si d’ànima o de cos) i dels seus dos pares Domènec i Francesc. El nostre sant valencià és un exemple d’açò: visqué sempre amb la fidelitat del que sap que és una missió encomanada per Crist i sostinguda per la seua Gràcia; mai demanà que li pagaren perquè sabia que la seua paga final seria en el cel, quan Crist l’acollirà i li dirà com al seu germà d’hàbit, Sant Tomàs: “Bé has parlat de mi, Vicent…”. Per últim, pot semblar que ser àngel o predicador és lo més gran del ser cristià, però vos convide a pensar: ¿no és més l’apòstol que l’àngel i el predicador? Parem-se a pensar esta afirmació: l’àngel és el que porta la noticia de Déu als hòmens; el predicador és la criatura de Déu que porta el seu missatge a totes les nacions; però l’apòstol és el que ha viscut amb el mateix Jesucrist, el que ha tingut l’experiència de Crist ressuscitat, el que ha estat enviat directament per portar el seu missatge a la terra. Vicent cregué amb fermesa en la missió que Crist li va donar i per això va fer els miracles que hem llegit en l’Evangeli: I és que els exemples dels que ens parla l’Evangeli de hui, les accions, les proves es podria dir, identificatives que acompanyaran als que creguen en l’Evangeli de Crist i siguen part del seu nou cos apostòlic que és l’Església, no són cosses antiquades sinó del tot actuals i vigents. Les podem recordar poquet a poquet per que se’ns queden ben clavades en la ment, per saber on som nosaltres en tota esta història de Salvació. 1. “Expulsaran dimonis pel poder del meu nom”: ¿és que no n’hi ha mal en el món?, ¿no tenim encara massa guerra?, ¿massa divisió?, ¿massa marginació?, ¿tants de maltractes e injustícies?, ¿no és un dimoni la divisió entre els essers humans, entre els germans? No ens cal apel•lar als dimonis antics que venien representats com coses lletges amb cua per donar-nos conte que encara ens queda molt per expulsar i sempre en nom de Crist; perquè el nom de Crist sempre serà sinònim de justícia, pau, unitat i dignitat. 2. “parlaran llengües noves”: ara és més necessari i important que mai, saber entendre eixes noves llengües per després saber-les parlar. Saber què és el que necessita la gent de nosaltres per saber oferir-ho. Perquè és veritat que sempre l’home busca lo mateix, la felicitat, però sempre és nova la llengua en que li hem de fer vore. En això el nostre mestre sant Vicent ens continua donant exemple, parlant les llengües de tots parlant solament la seua, perquè es volgué fer paraula de salvació per a tots. Perquè la predicació quan parla en una o altra llengua, nova o antiga, al cor de l’home està cridà a ser entesa.
3. “si agafen serps amb les mans o beuen algun verí no els farà̀ cap mal”: la serp continua sent eixe mal del que parlàvem. I saber discernir on està és condició per agafar-lo i extirpar-lo. A vegades el mal és fàcil de vore i d’altres difícil. Per això el do del discerniment, d’agafar-lo, per la mà és necessari per ser veritable deixeble. I no només això. S’ens diu que podem beure de qualsevol verí i no morirem. No n’hi ha mal capàs de matar a l’apòstol de Crist. No per màgia sinó pel que recordàvem esta setmana passada i del que és signe el ciri que hui tenim enfront nostre: Crist mort i Ressuscitat ha vençut la mort per tots nosaltres de una vegada per sempre. A quina serp així o a quin verí així hem de tindre nosaltres por? 4. I per últim “els malalts, a qui hauran imposat les mans, es posaran bons”: tantes i tantes malalties que hi havia al temps de sant Vicent Ferrer i tantes i tantes malalties que continua havent al nostre món de hui. I no només malalties físiques sinó també malalties de l’ànima. Perquè la curació física sempre ha d’anar acompanyada de la curació de l’ànima. És interessant el gest que ens diu la lectura de hui quan parla d’estendre les mans i podem suposar que tocar. Més enllà de la clara al•lusió sacramental ens està parlant de la necessitat de donació integral de una persona per la sanació de una altra persona. La donació no només de la nostra ciència sinó també del nostre temps i del nostre cos. Les màquines arreglen màquines però només les persones poden curar a persones. M’agradaria citar a dues autoritats presents a la vida del sant i que encara continuen a la nostra Església d’avui com un signe de comunió entre el seu passat i el nostre present. I que ademés, amb les seus paraules i reflexions sobre la figura de sant Vicent Ferrer, nos il•luminen capa el nostre futur. L’ arquebisbe de València i el Mestre de l’Ordre dels Frares Predicadors. El nostre cardenal arquebisbe de València l’eminentíssim i reverendíssim don Antonio Cañizares Llovera [el qual hui no ens ha pogut presidir] a la seua “Carta Pastoral a la Diócesis de Valencia amb ocasió del “VI Centenario del tránsito de san Vicente Ferrer y del Año Jubilar Vicentino” titulà “A Déu, doneu-li glòria” ens dona una visió sobre el sant que en realitat és una exhortació a continuar amb la seua obra predicadora. “Fue un predicador que sabía llegar en su lenguaje llano al corazón de los sencillos, un anunciador incansable, a tiempo y a destiempo, con ocasión o sin ella, del Evangelio de Jesucristo, por tantos países de la vieja Europa que en ese Evangelio se sustenta y fundamenta y que tan necesitada está hoy de volver a él para reencontrarse a sí misma con renovado vigor, y así ofrecer al mundo entero el futuro que requiere”. Per la seua part, el Mestre de l’Ordre de Predicadors, el reverendíssim fra Bruno Cadoré, també va escriure a tots els frares de l’ordre una preciosa carta amb motiu de este sext centenari vicentí. En ella, llegint-la una vegada més, també
vaig trobar una idea meravellosa que us vull compartir. Sant Vicens Ferrer serà reconegut sens dubte com doctor de l’Església, com ho són ja els seus germans sant Tomàs de Aquino o sant Albert Magne, per la seua passió per la predicació. Passió que té les seues arrels més profundes en la contemplació de la Paraula de Déu i moguda pel desig de que irradie tot el misteri de l’Església, Cos de Crist. En certa manera ens ensenya el mateix que quasi set segles més tard ens va explicar el Concili Vaticà Segon i el sant Pare Pau Sext a la seua exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi. L’Església s’estableix, es forma, porta avant la seu gràcia sanadora i s’enten com una comunitat de germans i germanes deixebles, missioners i apòstols. L’Església, com sant Vicent Ferrer i com la seua ordre, existeix per evangelitzar. El misteri de la comunió trinitària sobre el que es mou tot , se revela a través de la proclamació de l’única veritat. Per tant Sant Vicent serà doctor de la Església per recordar-nos, a mi el primer, que ací estem no per sentir, celebrar o lloar a Déu sinó sobretot per a predicar i per a portar a la resta dels nostres germans a l’alegria eterna per la veritable paraula. Sant Vicent Ferrer serà doctor de la Església per a recordar-nos que ací no estem per a fer-li festes i fer-li les nostres millors ofrenes sinó per seguir el seu exemple que sempre és la via del Crist peregrí i Salvador. I esperant este moment germans visquem la nostra vida com apòstols de la Pasqua. Donant la vida sencera per la predicació de l’Evangeli, com van fer els apòstols. Els homes i les dones que seguien a Crist i que el troben en falta. Un Evangeli etern de Pasqua que ens portarà a la nostra pròxima festa de Pentecostes de mans del nostre sant predicador, patró i segur pròxim doctor de l’Església. Mestre i pare Vicent, fes-nos capaços d’anunciar l’Evangeli de la Gràcia sempre i sense cansar-nos; fes-nos capaços de posar pau en mig d’este món, igual que tu feres; ajuda’ns a ser Mestres de Crist, Mestres del seu missatge als hòmens per mig de la nostra paraula i de les nostres bones obres; i fes-nos capaços de curar als nostres germans, d’obrar miracles com tu, per curar les ferides de la humanitat. Mestre i pare Vicent continua protegint la nostra ciutat i la nostra comunitat; continua intercedint a Déu per nosaltres i per les nostres famílies. Continua mantenint baix la teua mirada carinyosa totes les institucions valencianes que te tenen com a patró, com la nostra facultat de Teologia, on es preparem per ser predicadors. Continua sent per a nosaltres allò que te cridem: mestre de la fe i pare dels valencians que amb alegria ens dirigim a tu el dia de hui, en este el sext centenari de la teua santa tornada a la Casa del Pare. Amen.
