Montigalà, una creu centenària (1913-2013)

MONTIGALÀ

UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

MONTIGALÀ

UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Centenari de la Creu de Montigalà 1913 | 2013

Edita: Arxiprestat Badalona Nord Dipòsit legal: Isbn: Agraïments: Joaquim Blancafort, Olívia Esteve, Facu Martínez (Badalona Recuerdos), Pere Ribet, Núria Sadurní, Montserrat Subirachs (vídua del doctor Ramon Gassió) Dedicatòria: Aquest llibre està dedicat a la memòria de Mn. Joaquim Vidal i Artés, rector de la parròquia de Santa Maria i arxiprest de Badalona Nord, Montgat i Tiana, traspassat el 22 de juliol d'aquest any. Com en tants altres projectes en què es va implicar, Mn. Joaquim Vidal va formar part des del primer moment de la comissió organitzadora dels actes del centenari de la creu de Montigalà, on va aportar bon criteri, esperit positiu de construcció i compromís. Descansi en pau.

Coordinador: Joan Andreu Parra Lecina Disseny i maquetació: Enric Vidal Famadas (www.enricvidal.net) Patrocinat per:

Fundació Privada Llegat Roca i Pi

Amb la col·laboració de:

PRÃ’LEG

5

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

6

LA CREU DE MONTIGALÀ, UN SENYAL QUE REPRESENTA ELS VALORS DE LA LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ NOSTRA CIVILITZACIÓ | MN. JOAQUIM VIDAL I ARTÉS El llibre que teniu a les mans l’hem

arribar fins al transcendent, aquest

plantar-hi una vinya, s’hi trobaren

motiu dels cent anys de ser erigit,

editat perquè el dia 19 d’octubre

senyal representa uns valors que

unes criptes que contenien res-

també ho commemorem i ho aprofi-

d’enguany s’escau el centenari d’un

han estat determinants per a la nos-

tes humanes. Podem deduir, per

tem per fer-ne història, una història

fet que tingué lloc a la ciutat de Ba-

tra civilització occidental i que sem-

tant, que el turó de Montigalà és

que hem procurat documentar tan

dalona en erigir-se una creu al cap-

pre hau­ríem de tenir molt presents.

un lloc que ja ve carregat de signi-

bé com ens ha estat possible.

ficat des de temps iberoromans.

damunt del turó de Montigalà.

Us desitjo que en gaudiu.

Cal afegir, però, que en aquest maNo és l'objectiu d’aquest llibre va-

teix indret, ja prou singular per ser

És molt adient, doncs, que no ens

lorar tot el significat que en aquell

una fita important del terme de

li­ mitem simplement a tenir cura

Mn. Joaquim Vidal i Artés

moment es va voler donar, o es va

Badalona, segons el cronista Josep

d’aquest senyal tan lligat a la nostra

Arxiprest de Badalona Nord,

intentar donar, al fet de plantar al

Barriga, l’any 1776, amb motiu de

civilització al lloc on és, sinó que, amb

Montgat i Tiana

capdamunt del mont Aguilar el símbol de la fe cristiana per excel·lència.

Per què ara, doncs, volem recordar i commemorar aquell esdeveniment? Doncs perquè pensem que, per damunt de creences que poden

Membres del Cos de Portants del Sant Crist de Badalona amb la creu despullada, el dia 3 de maig de 2013, festa popular de la Creu de Maig, camí del turó de Montigalà (foto: Alain Richaud)

7

LA HISTÃ’RIA

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

10

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ | MN. JAUME AYMAR I RAGOLTA LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ ELS PROMOTORS DE LA

excel·lí en el món de les lletres.2 Els

ra (Barcelona 1853-1939), advocat,

a Sarrià entre familiars i persones

CREU: RAMON MARIA

Bofarull també eren de noble nis-

histo­ riador, sigil·lògraf, descobri-

de servei. Ràpidament el pare de

DE SAGARRA I DOLORES

saga: el 1871 havien adquirit l’anti-

dor del poblat ibèric de Puig Cas-

Ramon Maria −que aleshores era

DE BOFARULL

ga baronia de Ribelles, centrada al

tellar i pare de l’escriptor, poeta i

castell i població homònims a la No-

dramaturg Josep Maria de Sagarra

Al1sòcol de pedra de la creu de Mon-

guera, i el 27 de setembre de 1872

i de Castellarnau (Barcelona, 1894-

tigalà una inscripció fa memòria dels

José de Bofarull i de Rafart va rebre

1961). Era germana seva Maria Do-

esposos Ramon Maria de Sagarra i

el títol de baró de Ribelles, que con-

lors, que fou monja de Jesús Maria,

de Ciscà [Siscar] i Dolores de Bofarull

firmava així l’antiga baronia familiar.

amb el nom de Madre Paz. Segons el seu nebot Josep Maria, la Madre

i de Olzinellas. Els Sagarra són un antic llinatge barceloní aristòcrata que 1

Aquest article explica el context de la iniciativa de plantar una creu al cim de Montigalà. Ha estat un tema poc estudiat i ha calgut fer un treball de recerca. Encara que disposem de la Història de Badalona, de Josep Maria Cuyàs Tolosa (Badalona, 1975-1982), i d’algunes monografies com la de Judit Barrera Canyet: un vell poble, les masies que s’arrengleraven a la riera de Canyet o d’en Folch, ara avinguda Martí Pujol, han estat poc estudiades. Sobre Can Sagarra hi ha una monografia de C.Llabrés, El baúl de mi desván. Barcelona 2008, 151 p.

(Edició limitada als familiars amb un bon recull de fotografies i quadres genealògics). Ens ha estat de molta utilitat la conversa amb la senyora Carme Llabrés de Bofarull i la seva filla Carmen Tort-Martorell Llabrés, baronessa de Ribelles, que ens han permès la consulta de l’arxiu de la família Bofarull (AFB). També hem pogut consultar l’Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB), el de Sant Jeroni de la Murtra (ASJM) i l’hemeroteca de La Vanguardia (LV).

Ramon Maria de Sagarra i de Siscar

Paz era «una de les persones més

nasqué a Sant Vicenç de Sarrià, mu-

simpàtiques, més humanes i més

nicipi aleshores encara no integrat

autènticament dignes que jo he

a Barcelona, l’estiu del 1854, fill de

conegut».4 Altres germans de Ra-

Ramon de Sagarra i de l’Espagnol,

mon Maria foren Conxita, Lluís, Vi-

de Llinás [Linars] i de Sentmenat,

cenç i Josep Maria. Ramon degué

i de Maria Antònia de Siscar i de

rebre aquest nom de pila pel seu

Montoliu, natural d’Os de Bala-

oncle Ramon de Siscar.

guer.3 El germà gran de Ramon L’epidèmia de còlera de l’any 1865

Maria i hereu era Ferran de Sagar-

es va emportar nou persones de 2

J. M. de Sagarra, Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1981, vol. I.

3

Ibídem, p. 104.

la finca d’estiueig de Can Sagarra 4

11

Ibídem, p. 101.

Ramon Maria de Sagarra i de Siscar, jove advocat barceloní que va promoure l’erecció de la creu de Montigalà (foto: Napoleón, AFB)

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

A l’esquerra, Ramon Maria de Sagarra, llegint, mentre la seva esposa, Dolores, l’escolta atentament (AFB).

A la foto del mig, Ramon Maria i Dolores davant la gruta de Lurdes de la torre Sagarra (AFB).

Ramon Maria ingressaren al pen­

ACTIVITAT AGRÍCOLA,

sionat dels jesuïtes de Manresa, on

SOCIAL, BENÈFICA I

segons Josep Maria de Sagarra, a

CULTURAL DE RAMON

qui ho havia explicat diverses vega-

MARIA DE SAGARRA

des el seu pare, hi havia un règim sever: «Les cambres eren fredes,

Ramon Maria de Sagarra era un cava-

bastes i desolades i els sostres al-

ller elegant i aristocràtic que partici-

tíssims. Allí les criatures es llevaven

pava activament en la vida reli­giosa,

a les cinc del matí, sense haver-se

social i cultural barcelonina. El seu

pogut guarir del fred que es fica-

nebot Josep Maria de Sagarra no

un infant d’onze anys− va decidir

va als ossos [...]. La gana era atroç,

semblava tenir gaire simpatia envers

traslladar-se a la veïna localitat de

segons els dies, perquè la carn

ell, perquè a les seves Memòries, amb

Santa Coloma de Gramenet i instal·

d’insuficient i d’immenjable no els

to càustic, parla del «tartufisme tite-

lar-se provisionalment a la torre

arribava a l’estómac. Allí tot es re-

llesc del meu notabilíssim oncle».7

Balldovina. A partir de llavors, els

solia en grans olles de mongetes;

L’il·lustre dramaturg escriu: «El meu

Sagarra passaven quatre mesos

i el festival es produïa als vespres,

pare, en la seva excessiva modèstia i

l’any a la torre, de la qual tenien

que els servien, com a requisit ex-

l’avorriment de les lluentors socials,

cura tot l’any els masovers.5

traordinari, truites a l’espanyola

pensava més en els llibres i els arxius

amb alguna cosa a dins».6 Entre els

que en la seva posició d’amo i d’hereu.

Probablement arran de la mort

anys 1871-1874, Ramon Maria es-

D’aquesta manera de ser del meu

de la seva mare, el 1864, Ferran i

tudià la carrera d’advocat, encara

pare, se n’aprofitava l’oncle Ramon,

que mai no exercí.

que un any més jove que ell i amb la

6

7

A la foto inferior, la torre Sagarra de Canyet (AFB).

5 J. M. Vilaseca, Història de Santa Coloma de Gramenet durant el segle XIX, Santa Coloma de Gramenet, 1976, p. 103-106.

12

J. M. de Sagarra, vol. I, p. 122.

Ibídem, p. 276.

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

Dolores de Bofarull, esposa de Ramon Maria de Sagarra, al castell de Ribelles, jugant a croquet. El castell correspon a la baronia familiar i està a Ribelles (la Noguera).

poderosa enveja que sentia per ser el meu pare l’hereu, començà a minar-li l’autoritat i anà convertint-se en administrador del patrimoni. L’oncle Ramon, personatge molieresc, en els anys de la seva jovenesa era deixeble de l’afectació, de la vanitat, de les fútils grandeses i d’altres fantasies més de la vida privada que constituïen el món oposat al del meu pare. Explotava els parentius llunyans i pròxims, escalfava cadires en els salons més gratinats de Barcelona, muntava a cavall i anava sempre amb una gardènia al trau de la solapa».8 El 24 de maig de 1882 tenim notícia que Ramon era membre del Bolsí Català, una institució paral·lela al Casino 8

13

J. M. de Sagarra, Op. cit., p. 158.

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Dolores de Bofarull de jove

lans i va incidir en el caire religiós que havien de tenir per acomplir la seva missió, alhora que va manifes-

ques de diverses nacions mostra-

tar la seva confiança que, essent la

ven que mentre les institucions de-

Mare de Déu de Montserrat la pa-

gudes a les iniciatives de les grans

trona de la Federació, no podia dei-

empreses bancàries pel crèdit agrí-

xar de ser fecunda en bons resul-

cola no havien produït cap resultat

tats.10 Queda palès, doncs, el sentir

pràctic i durador, en canvi les mo-

religiós dels Sagarra: un element

destes associacions d’agricultors

important «que mantingué la uni-

d’Alemanya i d’Itàlia havien tingut

tat de la família [...] durant quatre

gran èxit. Va posar com a exemple

segles és la seva mai no desmenti-

les caixes rurals de crèdit. Va fer

da religiositat».11

notar que la tercera part d’aquestes caixes −que el 1890 ja eren vint-

Ramon Maria era també mem-

i-quatre− estaven presidides pel

bre de l’Associació de Catòlics de

Mercantil, molt sensible a les notícies

garra havien participat a Sabadell

capellà o el vicari de la parròquia

Barcelona, una entitat religiosa,

telegràfiques sobre afers polítics i

en la primera reunió promoguda

del poble on es radicaven. Va citar

apolítica, amb finalitats culturals,

econòmics.9

pel gremi municipal d’agricultors,

una carta de l’arxiprest de Loreg-

sota el patronatge de Sant Josep,

que volien constituir una federació

gia que afirmava que la modesta

fundada el 1870. El seu primer

El 28 de gener de 1894, els ger-

catalana. Planava l’esperit de l’en-

associació havia fet desaparèixer la

president havia estat Josep Coll

mans Ferran i Ramon Maria de Sa-

cíclica Rerum Novarum (15/05/1891)

usura i la mendicitat. Quant a Fer-

de Lleó XIII. Ramon Maria, en la seva

ran de Sagarra, va recordar els dies

10 La Vanguardia, 30/01/1894, p. 6.

intervenció, va dir que les estadísti-

de glòria assolits pels gremis cata-

11 J. M. de Sagarra, Op. cit., vol. I, p. 115.

9 A. Jutglar, Historia crítica de la burguesía en Cataluña, Anthropos Editorial, 1984, p. 187.

14

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

i Vehí (Barcelona, 1823-Girona,

EL MATRIMONI RAMON

«Ja he trucat a l’hotel i ens l’envien».

loma de Gramenet, lloc d’estiueig

1876), teòric literari, cervantista,

MARIA DE SAGARRA I

En realitat n'havia comprat un altre

dels Sagarra, i la casa pairal d’Alella,

retòric i paremiòleg. L’associació

DOLORES DE BOFARULL

d’idèntic, però ella mai no ho va sa-

on s’estava l’únic germà de Dolores,

ber.13 Conten també que, quan es van

Josep Maria de Bofarull i d'Olzine-

funcionava amb un règim intern de juntes generals anuals. El seu lema

Vers el 1875 Ramon Maria es casà

casar, Ramon li va preguntar a Dolo-

lles de Rafart i de Romero, baró de

era: «Propaganda catòlica en tots

amb Dolores de Bofarull Olzinelles,

res: «Què t’estimes més un viatge

Ribelles (+12 de gener de 1929), ca-

els àmbits del saber». El 1872, el

nascuda a Barcelona el 1857. Òrfe-

per tot el món o una propietat?»: Ella

sat amb Pilar Vilaregut i Pallarés. El

Govern Civil, a causa d’acusacions

na de petita, de soltera vivia al carrer

va optar per la propietat».14 Aquests

27 de març de 1895 Ramon i Dolo-

d’activitats polítiques, la clausurà

Ample i després es va traslladar al pa-

esposos no tindran descendència i

res van comprar una casa i una fin-

i va reprendre les activitats un any

lau de la plaça de Santa Anna, núm. 8,

va ser una neboda, Concepción de

ca a Justiniano Marín Pous Coronet

més tard. L’Associació creà dues

de Barcelona, actualment Portal de

Bofarull Vilaregut (Conxita), la que va

Lelievre15 i el 5 de juliol d’aquell ma-

escoles nocturnes −l’una a Santa

l’Àngel, a l’edifici on posteriorment

heretar la finca.

teix any ampliaren la propietat amb

Mònica i l’altra al carrer de Ferlan-

es van edificar els magatzems Jorba.

la compra d’un terreny a Pomar (97

dina− i organitzava conferències,

Era la casa del seu germà Josep Ma-

àrees) en el paratge anomenat Bar-

acadèmies artisticoliteràries −dona-

ria, i ella amb el seu marit n'ocupaven

LA TORRE SAGARRA

galló o Margalló, que pertanyia a

ven molta importància a l’expressió

el pis superior. Hi havia dues armadu-

DE CANYET

Poncio Cascante Marín Lelievre, pro-

artística com a camí per a la difusió

res completes que Antoni Gaudí va

de la fe−, xerrades catequístiques,

dibuixar per a la Sagrada Família. Ra-

Per edificar la casa van triar un indret

etc. Altres presidents de l’entitat

mon i Dolores feren el viatge de no-

orejat i en certa manera equidistant

foren Josep de Sans F. Romaní i Pui-

ces a París. Conten un detall significa-

de la torre Balldovina de Santa Co-

dengolas i Bartomeu Feliu i Pérez.12

tiu: en rentar-se les mans al lavabo de

bablement cosí de l’anterior.16

13 Testimoni de Maria del Carmen Llabrés de Bofarull, vídua de Tort-Martorell (2013).

l'hotel, ella es va descuidar l’anell de 12 Cf. Isabel Juncosa i Ginesta a Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 1998, vol. I, p. 155.

casada. Quan li ho va explicar al ma-

14 Testimoni de Carmen Tort-Martorell Llabrés (2013).

rit, ell li va dir al cap de poca estona:

15

15 AFB. Escritura de Principio y Conclusión de Inventario de los bienes relictos por Don Ramon Maria [sic.] de Sagarra y de Siscar. Autorizada por D. Narciso Batlle y Baró, Abogado, Notario del Ilustre Colegio del Territorio de la Audiencia de Barcelona con residencia en la capital en 12 de septiembre y 25 de octubre de 1930. Aragón, 289, principal.

Núm. 490-550.

16 Vegeu l'apèndix.

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

La torre, com s’anomenaven aquests tipus d’habitatges, era rectangular, amb planta i pis, simplificada de lí­ nies arquitectòniques i estil neoclàssic. Edificada als quatre vents estava coberta amb teulada a dues aigües de teula àrab, dissimulada per una barana amb balustrada i copes.

Davant l’escalinata de l’entrada principal, hi havia un brollador amb una figura de fang que representava un noi que tocava la flauta que la família encara conrofers i vinyes. Hi havia mines d’aigua.

A dalt, horts i camins que vorejaven la torre Sagarra (AFB) A la l'esquerra, escales d’entrada a la torre Segarra de Canyet (AFB)

serva a Mallorca.

Al costat de la finca hi baixava la riera de Canyet. Per un gran barri que do-

Pujant les dobles escales de l’en-

nava a la riera hi entraven els cotxes

trada principal, s’accedia al vestí-

de cavalls.17 Al sud la propietat limi-

bul amb unes magnífiques vidrie-

tava amb Can Banús. Per la finca hi

res, amb vitralls de colors emplo-

La casa de Badalona estava orientada

discorria el camí anomenat dels fran-

mats, que donava accés a una sala

cap a migdia, mirant al mar, i disposa-

cesos o dels contrabandistes.

gran amb el piano, on molt sovint es va interpretar l’Himne a la terra

va d’una gran extensió de terrenys.

Incloïa el turó de Montigalà, amb gar-

17 Testimoni de Pere Ribet de Canyet (2013).

16

feliç del qual parlarem de seguida.

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

Hi havia també un cadirat isabelí i dues arques, una amb incrusta­ cions d'ivori i una altra de conxa, retrats dels avantpassats i un quadre

Vista de la torre Sagarra, edificada l'any 1895. Aquesta finca, propietat del matrimoni Sagarra-Bofarull, era una de les més extenses de Canyet (AFB)

de l’escola de Goya que representava uns infants. Al fons, el menja-

Els Sagarra-Bofarull eren molt reli-

dor, on hi havia una altra vidriera

giosos. La seva neboda néta M. del

que donava al jardí del darrere que

Carmen Llabrés de Bofarull recor-

conduïa fins al turó. Hi havia també

da que a Can Sagarra hi havia resat

dos dormitoris i un bany. La cuina,

els rosaris més llargs de la seva vida

al costat del menjador, donava a la

perquè l’enunciat del misteri era

part dels masovers. Hi havia un re-

especialment extens i en acabar

bost i una escala interior. Després

s’afegien tota mena d’intencions.

se’n va fer una d’exterior.

Els rosaris els resaven tots junts, fins i tot les minyones i la cuinera,

La torre va ser reformada en diver-

habitualment a la gruta de la Mare

ses ocasions: la primera doble bara-

de Déu de Lurdes i també a l’interi-

na balustrada de l’entrada després

or, en una capelleta amb portes so-

posició de tothom: la casa dels Sa-

ses, però la torre sempre estava

fou substituïda per una de ferro

bre la calaixera on hi havia també

garra-Bofarull era sempre oberta,

impecable. Hi havia quadra per als

forjat; la porta es feu doble, amb

una marededéu, i posteriorment

a qualsevol hora.

animals, peroles, una premsa molt

tres columnes, i s’obrí una nova fi-

pujant a la creu.

gran... També un cobert per aixo-

nestra quadrada al distribuïdor del

Al costat de la torre hi havia la casa

plugar el cotxe de cavalls, que era

primer pis. Hi havia una gran cortina

Dolores era una dona exemplar,

dels masovers, esvelta. Dolores i

el vehicle habitual per arribar a la

de lli, que havia teixit la minyona.

molt serena; sempre estava a dis-

Ramon hi guardaven moltes co-

torre.

17

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

HIMNE DE LA TERRA FELIÇ

Ben aprop de Badalona

tot llepantsen els bigotis

li obren de bat a bat

al peu de Montigalà

diu: ¡Que és bo! ¡tirapeixet!20

i ab resignació a Deu clamen

Fruit de les seves vivències estivals

al mitg d’una vall hermosa

a la torre de Can Sagarra, Ramon

la Terra Feliç y ha.

Facis vostra voluntat!22 i al veure tanta hermosura

Maria va compondre l’Himne de la

i tanta felicitat

El 1904, Ramon va pronunciar una

terra feliç, on es descriu amb vivor

Bo i pujant per la Riera

baden mes d’un pam la boca (¡ah…!)

conferència a l’Associació de Catò-

i humor l’ambient paradisíac que es

de Canyet per tots indrets

i tothom queda encantat.

lics amb representació teatral, pre-

vivia al Canyet de l’època.18

s’oviren hortes i vinyes

mis i sorteig.23

belles Torres i xalets.

Qui busqui, etc.

22 Aquesta darrera quarteta mostra el sentir catòlic dels Sagarra.

HIMNE DE LA TERRA FELIÇ (lletra i música de D. Ramon M. de

Qui busqui, etc.

No hi manca la Santa Misa ni el rosari quotidià,

Sagarra)19 Demaneu per ca’n Sagarra,

ab dalit tothom treballa

Qui busqui pau i alegría

pregunteu pel paradiç

i jamai s’ou renegá.21

o qui es trovi malaltís

que allí una Torra si trova

que se’n vagi sens tardança

i allí es la Terra Feliç.

Si el pesar truca a la porta

Hi ha jochs de tota mena

20 L’expressió «tira peixet!» s’usava a Badalona de l’època i és sinònima de «noi, que bo!».

cap a la Terra Feliç.

18 El poema recorda una mica «Terra de Xauxa», del poeta badaloní Antoni Bori i Fontestà (Badalona, 1862-1912) a lo Trobador Català (1892), tot i que molt més continguda, o La cançó del taper, de Ramon Masifern i Marcó (La Bisbal d’Empordà, 1862-Barcelona, 1936), musicada com a sardana per Cassià Casademont i Busquets.

19 L’himne manuscrit per Concepció de Bofarull el conserven els descendents de Sagarra.

per jugar honestament,

21 En aquell temps el renec era molt comú a pagès, sobretot quan s’anava a engegar les bèsties. Per tal de combatre la blasfèmia i els mots grollers es va crear La Lliga del Bon Mot (1908-1963), associació catalana pel ben parlar. Va ser fundada a Barcelona i es va fer una intensa campanya pels pobles amb mítings, cartells i un calendari. Joan Maragall li va prestar decidit suport i va enviar una circular adreçada a les entitats catalanes.

de vianda no n’hi falta i s’hi dorm tranquilament.

Quan hi va la gent d’Alella i es beu el vi de Canyet

18

23 «En la Asociación de Católicos celebróse el miércoles de ceniza por la tarde el reparto de premios a los alumnos que asisten a las escuelas de la misma y que los merecieron en el certamen de Doctrina Cristiana que en dichas escuelas se celebró el domingo anterior, habiendo asistido al acto numerosa concurrencia».

La Vanguardia de l’endemà ho descriu: «Ocuparon la presidencia el Reverendo doctor Don Ramón Garriga, presbítero, cura párroco de Nuestra Señora del Carmen, en representación del obispo doctor Cardenal Casañas, los reverendos superior y secretario general de los Hijos de la Sagrada Familia, señores Mullol y Tallada, el presidente de la Asociación don Manuel María Pascual y los señores Boada, Artiñano, Sagarra, Prat-Maignon y Trabal.

»Después, de un interesante discurso de don Ramón María de Sagarra, de la comisión de escuelas, en el que dirigió grandes y merecidos aplausos a los Reverendos Hijos de la Sagrada Familia, a cuyo cargo corre la enseñanza que se da en dichas escuelas, representaron los alumnos bajo la dirección del que es director de las mismas, el Rvdo. Antonio Bertrán, una especie de mítin de controversia que fue especialmente aplaudido y celebrado.

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

El 23 de juliol de 1908, Ramon Ma-

El 6 de març del mateix any tornà a

cia, 1866-Barcelona, 1913) fou no-

L’1 de febrer de 1913, per la seva

ria de Sagarra fou nomenat con-

pronunciar una conferència a l’As-

menat bisbe de Barcelona. El bisbe

qualitat de propietari a Sant Pere

sultor de la Junta del Patronat de

sociació de Catòlics amb motiu de

Laguarda tenia fama de sant. El no-

de Vilamajor, apareix com a vocal

l’Associació Popular de Catòlics.24

la distribució de premis del certa-

vembre d’aquell mateix any se li va

de la junta de la Cambra Agrícola

men de doctrina cristiana.25

oferir una solemne vetllada al col·

Oficial del Vallès.28

»Procedióse luego al reparto de premios consistentes en objetos piadosos, libros, juguetes, prendas de vestir, relojes, etc., habiendo regalado diversos premios la España Industrial, los señores Llibre, Serra, Musté, y otras personas protectoras de las escuelas. El reverendo doctor Garriga pronunció un discurso de felicitación y de gracias.

»Procedióse luego al sorteo de varios objetos entre las familias de los niños que asistieron al acto que resultó muy interesante».

(LV, 19/02/1904, p. 3; l’església de la Mare de Déu del Carme es va començar a construir el 1913, per tant aquesta és una d’anterior).

24 «Deseosa la junta directiva de la Asociación de Católicos, de esta Ciudad, de consolidar los saludables frutos que entre la clase obrera han producido sus escuelas gratuitas instaladas en la calle de San Gil, coadyuvando a los esfuerzos realizados por el Rvdo. P. Antonio Bertrán, director de las mismas, acordó en su sesión última prestar cooperación a la Asociación Popular de Católicos, formada por jóvenes procedentes de estas escuelas, sostenidas por la Asociación, procediendo al nombramiento de la Junta del Patronato, que ha quedado constituida de la siguiente forma: Presidente delegado de la Junta Directiva de la misma don Juan Bassols. Consultores marqués de Pascual y don Ramon Maria de Sagarra y de Siscart [sic.]. Tesorero: don Tomás de S. Boada. Secretario: el de la directiva don Miguel Gorgas. Para mayor comodidad de la clase trabajadora, se ha instalado en dicha Asociación popular (Riera Alta) un secretariado del pueblo, bajo la dirección del abogado de la junta del Patronato señor Gorgas».

(LV 23/07/1903, p. 3).

legi dels jesuïtes del carrer de Casp, El 29 d’abril de 1909 el doctor Joan

en la qual l’alumne Josep Maria de

Josep Laguarda i Fenollera (Valèn-

Sagarra, nebot de Ramon Maria, que aleshores tenia quinze anys, li va re-

25 «Brillantísima resultó la velada que, con el objeto de la distribución de premios del certamen de doctrina cristiana a los niños de las Escuelas de los Hijos de la Sagrada Familia, sostiene la Asociación de Católicos de Barcelona. Reunidos en número de trescientos los alumnos de dichas escuelas con sus padres en el salón de la Asociación, e iniciado el acto con un elocuente discurso de don Ramón María de Sagarra, quien dió mil plácemes a los Hijos de la Sagrada Familia por el buen éxito del certamen, incitando además a los alumnos al trabajo y a la adquisición de las virtudes cristianas contenidas en el pequeño libro del catecismo, siendo muy aplaudido.»

»Siguióse el debate del catecismo, y acto seguido procedióse a la distribución de premios consistentes en trajes, relojes, cortes de vestidos, estuches y demás objetos propios de las clases proletarias.

»Asistieron al acto el doctor de Alós, delegado del Cardenal Doctor Casañas, el subdirector general de los Hijos de la Sagrada Familia, el secretario de la Asociación y el presidente de la junta de escuelas, Doctor Bassols, con varios asociados.

»Terminóse la velada dando las gracias al Rvdo. P. Luis Tallada ensalzando el celo de la Asociación de Católicos, especialmente del señor Segarra [sic.] que diligente e incansable ingiere como realza la obra comenzada».

(LV, 6/03/1908, p. 3).

citar un poema en llengua castellana on tractava de la recent Setmana Tràgica i de les virtuts del prelat. Des d’aleshores el bisbe va distingir-lo en diverses ocasions dient-li: «Tu eres mi poeta».26 L’any 1910 Ramon Maria, amb d’altres personalitats, secundà el doctor Francesc Puig Alfonso (18651947) en la creació d’un hospital per a incurables o crònics, el que seria l’Hospital Clínic de Barcelona.27 26 J. M. de Sagarra, Op.cit. vol. I, p. 340.

27 «Desde 1909 germinó en el cerebro de don

19

[Francisco] Puig Alfonso [1865-1947] la idea de la creación de un hospital para incurables o enfermos crónicos que no son admitidos tan abundantemente como llaman a todas horas los nosocomios. En 15 de abril de 1910 dio una conferencia en el Fomento del Trabajo Nacional que tuvo gran resonancia. Este paso fue secundado por personalidades de tanto relieve como los doctores el marqués de Carulla, que fue de uno durante sus años el alma [sic.] y el gran mentor del hospital Clínico de la Facultad, de Don Ramón Albó, otro selecto especialista en cuestiones sociales y benéficas, otros selectos doctores como Rius, Pla, Xalabarder, Soler, Dolpf; el que fue director del asilo del parque don Antonio Planas y Espalter; don Ramón María de Sagarra; el reverendo don Juan Sunyer y la malograda poetisa doña Dolores Monserdá, viuda de Maciá, que puso su nota tierna y sentida en el coro de voces amigas que animaron a Puig y Alfonso para no desmayar y para no cejar en la propaganda de sus nobles y caritativas iniciativas» (crònica de B. Bassegoda, Beneficiencia, LV, 13/04/1927, p. 5).

28 «En la junta general celebrada por la Cámara Agrícola Oficial del Vallés después de leída y aprobada la memoria del año 1912, procedióse a la renovación de algunos cargos de la directiva quedando ésta constituida del modo siguiente: presidente, Don Felío Fages y Vilá; vicepresidente don Francisco de Asís Torras y Sayol; tesorero don José Mayol Cladellas; contador don Alberto Pujol y Marcé; secretario Don Federico Winn y Ellis; vicesecretario don Jaime Maspons Camarasa; vocales don Salvador Dachs y Pons, don Francisco Brustenga Margens, don Avercio

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

LA CREU DE MONTIGALÀ

Els carlins per un cantó i els repu-

disposar de celebrar unes festes

I LES FESTES

blicans per un altre havien anat a

constantinianes

CONSTANTINIANES

trets, i els catalanistes es trobaven

rar-ho. Els Sagarra-Bofarull van de-

al mig de les bales. Les freqüents

cidir erigir una creu al cim del turó

Josep Maria de Sagarra descriu

consultes electorals donaven lloc a

de Montigalà, aleshores, com hem

molt bé l’ambient dels anys moguts

les màximes expansions del cor, i jo

vist, dins de la seva finca. Del 12 de

va fer inscriure en la pedra: «JESÚS

que van des de la Setmana Tràgica

he de confessar que des de les me-

setembre de 1912 és la instància

MEU ESTIMAT / CREU AFRONTOSA

(1909) fins al començament de la

ves primeres hores lliures vaig ser

que Ramon Maria adreça al bisbe

/ VESSANT VOSTRA SANG PRECI-

Primera Guerra Mundial (1914):

un gran consumidor de mítings, so-

doctor Laguarda per construir una

OSA / MORIREU PER MI CLAVAT! /

«Foren pròdigs en manifestacions

bretot en els suburbis i en els llocs

creu a Montigalà i un via crucis. La

SIAU PER SEMPRE ALABAT». En el

i bullangues de tota mena, a les

on es pressentia l’escàndol. La po-

resposta favorable del bisbe arribà

mateix cos al costat de llevant: [...]

quals ens afegíem alegrement els

licia i els fulminants cops de sabre

més d’un any després, el 22 de se-

EN RAMON MARIA DE SAGARRA I

universitaris. La gent es llançava al

[...] continuaren essent el nostre

tembre de 1913.30 Què els va por-

DE CISCÀ I MARIA DOLORS DE BO-

carrer en grups enormes, i en for-

pa de cada dia; i l’esbandida, a es-

tar a dreçar aquest monument? Era

FARULL DE SAGARRA AL BON JE-

ma de processó cívica a demanar no

tones sainetesca, a estones posi-

costum que a l’indret on hi havia ha-

SÚS»; a la part de ponent: «IN HOC

importa què: el port franc, l’assassi-

tivament dramàtica, posava fi als

gut culte pagà després s’hi plantés

SIGNO VINCES»31 ; i a la part nord,

nat en massa dels secretaris munici-

jocs de mans i de cames d’un món

una creu, aquesta podria ser una

que mira a la serralada: «SEGLE IV-

pals, l’augment del sou dels burots

que es pensava viure la més beati-

de les possibles motivacions de la

SEGLE XX. ERIGIDA AQUESTA CREU

o dels vicaris, la universitat lliure,

fica de les democràcies».29

construcció de la creu de Montigalà

AL 28 DE SETEMBRE DE 1913, EN

el lloguer gratuït dels pisos [...].

C. de Sobregrau, don Ramón María de Sagarra, don Alberto Rosés, don José Rovira del Villar-Viver, don Luis Barbany Uñó; don Pedro Cerdà y don Estanislao Abadal Jané.»

(LV 1/02/1913 p.3 ).

per

commemo-

Cloenda de les festes constantinianes a Sant Jeroni de la Murtra. Entre la multitud hi ha els germans maristes, i entre ells el germà Bernabé, avui beat (ASJM)

prop de l’ara dedicada al culte solar.

El 1913 s’esqueien els mil sis-cents

El fet és que el mateix Ramon Maria

anys de l’edicte de Milà i hom va

va compondre aquests versos i els

29 J. M. de Sagarra, Op.cit., vol. II, p. 47

30 ADB. Parròquia del Sant Crist de Canyet

20

31 Traducció al llatí de la frase grega «ἐν τούτῳ νίκα», que vol dir: «en aquest signe venceràs».

Segons la llegenda, Constantí I va adoptar aquesta frase com a lema després de la seva visió d’un crismó al cel justament abans de la batalla del pont Milvi contra Maxenci el 12 d'octubre de l'any 312.

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

21

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

REMEMBRANÇA DE L’EDICTE DE

va sortir una processó: el Cos de Por-

lló d’Empúries, 1844-Barcelona,

Arnús, Granota, Mar, Reial i Temple,

MILÁN DONAT PER CONSTANTÍ A

tants del Sant Crist duia la imatge

1911). Quan la multitud va arribar

fins a la parròquia de Santa Maria.

FAVOR DE LA SANTA IGLESIA». Les

del sancrist gros; l’acompanyaven

al cim del turó, el rector de la par-

Van assistir-hi unes 4.000 persones.

solemnes festes constantinianes

els clergues de Badalona, les autori-

ròquia de Santa Maria va beneir la

Presidia l’acte l’alcalde, senyor Martí

havien començat amb un tridu a la

tats i la banda municipal uniformada

creu. En aquell moment la banda

Pujol, el senador duc de Solferino i

Catedral de Barcelona a principis

i molts feligresos. Des d’allí agafaren

va interpretar la marxa reial. A con-

el diputat provincial senyor Isamat.

de maig del 1913. Hi hagué tam-

el Camí Vell de Canyet.

tinuació Ramon Maria de Sagarra

A la nit es celebrà a Santa Maria una

va fer un discurs. Seguiren les pa-

selecta sessió literàrio-musical. Ocu-

bé un pelegrinatge a Roma, festes parroquials, actes organitzats per la

Les dues comitives es trobaren a

raules del rector. L’acte va acabar

pà la presidència el canonge Josep

Joventut Catòlica i d’altres associa-

l’església del Sant Crist de Canyet,

amb el cant de la salve, corejat per

Maria Baranera, ecònom de les dues

cions. Es va celebrar també un Con-

a la riera, que aleshores era pedà-

tothom i gairebé a les fosques.32

parròquies de Badalona [Santa Ma-

grés d’Art Cristià amb una exposició

nia de Santa Maria. En el moment

de creus parroquials.

de l’encontre va sonar un petard

El diumenge 12 d’octubre se cele-

nyors Nadal i Miralles i els consellers

fortíssim que va assenyalar la sor-

braren «a les parròquies i esglésies

senyors Planas, Llucià, Barbosa i Pa-

A Badalona el diumenge 28 de se-

tida de la manifestació religiosa.

de Badalona solemnes comunions

drós Salvatella. Es recitaren poesies,

tembre de 1913 es va inaugurar la

Aleshores els fidels, havent traves-

generals. A la tarda a dos quarts de

es pronunciaren discursos i es van

creu. Havent dinat es va concentrar

sat el barri de Can Sagarra, comen-

cinc sortí del temple de Santa Maria

cantar selectes composicions. Amb

una gernació al carrer de la Creu da-

çaren l’ascens al turó en dues file-

una imponent manifestació religio-

motiu de la festa lluïren domassos

vant del Círcol Catòlic; d’allí els socis

res mentre anaven cantant: «Creu

sa amb el següent curs: plaça de la

i il·luminacions moltes cases de la

i simpatitzants pujaren a peu per la

sagrada, creu aimada, / vine, vine

Constitució i carrers de Barcelona,

població; es calcula que passaven de

riera fins a l’església de Canyet.

al nostre cor. / Creu formosa, dolça

Rector, Santa Bàrbara, Creu, Reial,

2.400».33 El dia 19 d’octubre la creu

ria i Sant Josep], tinents d’alcalde se-

esposa / de Jesús Nostre Senyor», Ensems, a la parròquia de Santa Ma-

lletra de mossèn Cinto Verdaguer

ria, a dos quarts de tres de la tarda,

i música de Càndid Candi (Caste-

es va inaugurar oficialment.

32 Cf. Píndaro (pseudònim de Joan Abril i Fornaguera), «De la nostra història: la creu de Montigalà». EL TOT, Badalona, s/d.

22

33 J.. M.. Cuyàs, Història de Badalona, vol. VII, p. 270.

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

Els germans maristes, en un balcó del col·legi de Badalona, hi van col· locar una creu de vuit metres.34 Amb

Mn. Josep Maria d’Alós i de Dou, amic de Ramon Maria de Sagarra (del llibre Genealogía de la familia de Alós)

motiu d’aquestes festes, una gran multitud va pujar a Sant Jeroni de

el que arribà a la més gran intimitat,

la Murtra portant l’antic Sant Crist

fins a convertir-se en una mena de

que en una fotografia apareix al pati

germà gran i conseller del meu pare

principal del monestir, davant la por-

[Ferran], fou don Lluís d’Alós i de

ta de la capella de Sant Sebastià.35

Martín, marquès de Dou,36 veí gairebé nostre, no deixava passar dia sense venir a escalfar almenys per

LA RELACIÓ DELS

cinc minuts una cadira de casa».37

SAGARRA AMB LA

Segons consta a l’Arxiu Diocesà de

FAMÍLIA ALÓS

Barcelona, la creu de Montigalà està unida al record de Luís Gonzaga Ma-

Els Sagarra també estaven vinculats

ria d’Alós i de Dou, un dels dotze fills

als Alós; així ho explica Josep Maria

dels marquesos de Dou. Lluís va mo-

de Sagarra: «Dels nostres parents,

rir prematurament als setze anys,

34 J. J. Moral Barrio (marista), Maristes, cent anys per Badalona. Cent anys educant i aprenent (1903-2003), Badalona, Germans Maristes de Catalunya, 2003, p. 31.

36 Títol pontifici concedit pel papa Lleó XIII a Luís Fernando de Alós y de Martín (Madrid, 1835Barcelona, 1904), que va contraure matrimoni amb Gertrudis de Dou de Moner Siscar i Siscar (+1924), cosina dels Sagarra. Aquests esposos vivien a Barcelona, al carrer de Sant Pere Més Baix, 31, parròquia de Sant Francesc de Paòla.

35 D’aquesta concentració a l’ASJM hi ha una fotografia que publiquem. Creiem que va ser presa el mateix dia 28 de setembre de 2013, de baixada del turó.

37 J. M. de Sagarra, Op. cit., p. 159

23

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

abans del 1911. Una de les seves ger-

de Jonqueres i que eren copropieta-

dada al Museu Arqueològic de Bar-

estava delicat de salut.43 El 7 d’agost

manes fou religiosa del Sagrat Cor

ris del veí monestir de Sant Jeroni de

celona.41 Cal pensar que els esposos

d’aquell mateix any Ramon Maria

i quatre germans foren sacerdots,

la Murtra.

Sagarra-Bofarull, persones cultes,

va fer testament. Va nomenar mar-

van donar facilitats per salvar la peça.

messora i hereva universal la seva

un d’ells monjo de Montserrat. Atès que un dels germans, mossèn Josep

Encara el 23 de desembre de 1913

esposa Dolores i, en el cas que ella

Maria d’Alòs i de Dou (Barcelona,

tenim notícia que Ramon Maria va

El 23 de juliol de 1926, Ramon Ma-

morís abans, va disposar d’altres

1873-1936), va ser professor d’His-

fer un donatiu de cinquanta pesse-

ria de Sagarra, potser perquè esta-

marmessors i hereus universals. Els

tòria Eclesiàstica i d’Arqueologia al

tes a les dones pobres que anaven

va malalt, va dictar un testament

seus noms ens innoven d’altres re-

seminari, és versemblant que fos ell

a la Lactància.39 I el 24 de febrer de

nuncupatiu (és a dir, oral per des-

lacions socials de Ramon i Dolores:

qui aportés la idea de l’aniversari de

1914 va protegir contra incendis la

prés ser transcrit) davant del notari

el P. Josep Maria Torrent i Lloveras

l’edicte de Constantí i donés suport

seva granja lletera de Sant Pere de

Narcís Batlle i Baró, testament que

(Mataró, 1877- Barcelona, 1956), fe-

al projecte d’erigir la creu de Monti-

Vilamajor.40

posteriorment fou revocat.

lipó, de l’Oratori de Sant Felip Neri

galà amb motiu de les festes constan-

de Barcelona;44 Joaquim de Jaumar

tinianes, i potser en memòria del seu

El 1924, en obrir-se la pedrera de

El dia 1 de gener de 1929, el senyor

germà Lluís, mort de petit, i de la seva

Montigalà, davant del perill que l’ara

Sagarra va oferir cinquanta pessetes

germana religiosa, Maria del Pilar,

romana fos destruïda, va ser traslla-

per l’homenatge al marquès d’Es-

també difunta.38 Com hem dit, tots els germans d’Alós i de Dou estaven vinculats a la parròquia de Sant Francesc de Paòla de Barcelona, on ben segur que degueren conèixer també la família Arañó, que vivien al carrer 38 [J. M. Alós], Genealogía de la familia de Alós.

Barcelona, edició limitada, 1911

tella.42 El 29 de gener de 1929 morí

39 «Tercera lista de subscripción para socorrer con alimentos y ropas de abrigo a las mujeres pobres que acuden a la Casa Municipal de Lactancia» [també hi figura Alejandro Lerroux, que fa una segona entrega de cent pessetes]. (LV, 23/12/1913, p.4)

el seu cunyat, el baró de Ribelles, però es diu que a Ramon la tristor li va impedir assistir a l’acte, potser ja

40 «Don Ramón María de Sagarra ha protegido su granja agrícola de San Pedro de Vilamajor donde se elabora la conocida leche condensada marca «El Payés», con aparatos MINIMAX contra incendios.»

(LV, 24/02/1914, p. 2)

41 J. Guitart, Baetulo. Topografía. Arqueología. Urba­ nismo e historia, Badalona, Museu Municipal, 1976.

42 LV, 1/01/1929, p. 13.

24

43 «No pudieron asistir a este acto por el estado de postración ocasionado por el profundo sentimiento experimentado por pérdida tan sentida e irreparable, la muy ilustre Baronesa y su hija Conchita, así como tampoco la hermana del difunto María Dolores de Bofarull de Olzinellas de Sagarra y de Siscar y su esposo Don Ramón María de Sagarra y de Siscar».

(LV, 29/01/1929, p. 35). Entre els assistents a l’enterrament hi havia el cosí del finat D. Manuel de Bufalà i de Ferrater propietari de Can Ferrater de baix, o sigui que Dolores de Bofarull era també cosina dels Bufalà. Van influir els Bufalà en la decisió dels Sagarra d’instal·lar-se a Canyet?

44 El P. Torrent era un dels vicaris episcopals del bisbe de Barcelona Manuel Irurita i de facto va fer les funcions de bisbe durant els difícils moments de la guerra civil de 1936-1939.

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

i de Bofarull, advocat i propietari;

morir als setanta-sis anys, a Barcelo-

Mn. Josep Blanch i Blanch, capellà

na. La necrològica ocupava mitja pla-

de les Religioses del Convent de

na de la portada de La Vanguardia.46

M. del Carmen Llabrés de Bofarull, neboda néta de Ramon Maria i Dolores (foto: Jaume Aymar)

l’Ensenyança, al carrer Aragó de Barcelona, entre passeig de Gràcia i Pau

Vers els anys 1933-1934, durant la

Claris, ben a prop del seu domicili;

Segona República, la creu de Mon-

Pere Llabrés i Sancho de la Jordana,

tigalà fou enterrada per un esca-

enginyer militar amb grau de capità,

mot.47 Va romandre, però, la pea-

casat amb la seva neboda política

nya amb les inscripcions. La nova

Mercè Bofarull i Vilaregut, i Alfred

creu fou erigida els anys de la post-

Viñas Heras, advocat i director de l’Energia Elèctrica de Catalunya.45 El 18 d’agost de 1930, Ramon Maria va 45 I com a substituts Mn. Santiago Oliveras Prats, ecònom de la parròquia de la Concepció, i Joaquim de Jaumar i de Bofarull, Antoni Jansana i Lloparet, Eduard Camps i de Gibert.

Torna a citar el P. Torrent i Mn. Josep Blanch i institueix substitut d’Alfred Viñas a Joaquim de Barraquer i de Ros. En darrer terme si ells morissin abans o quedessin incapacitats, nomena hereva universal l’Obra Pia Roca i Pi de Badalona «para que lo invierta en mejorar el Asilo que sostiene para ancianos pobres, mejorando su manutención y asistencia». Cf. Escritura de Testamento de Don Ramón Mª de Sagarra y de Siscar. Autorizada por D. Narciso Batlle y Baró. Abogado. Notario del Ilustre Colegio del Territorio de la Audiencia de Barcelona con residencia en la Capital, en 7 de Agosto de 1929.

Aragón, 289, pral. (Arxiu de la Família Bofarull).

46 LV, 24/08/1930, p. 1. I també la nota necrològica: «Sentidísimo ha sido en nuestra sociedad aristocrática el fallecimiento de don Ramón María de Sagarra y de Siscar, de l’Espagnol y de Montoliu, perteneciente a distinguida y noble familia catalana. Estaba casado con Doña Dolores de Bofarull y de Olzinellas, dama perteneciente a la casa de la aristocrática baronía de Ribelles, de cuyo matrimonio no deja descendencia. Por expresa voluntad del finado no se avisó la hora del entierro. Se celebraron funerales en la Parroquia de la Purísima Concepción de nuestra señora, a la que asistieron numerosas personas de la nobleza y de la alta sociedad barcelonesa. La viuda y demás personas de la familia han recibido sentidas muestras de pésame.».

(LV, 28/08/1930, p. 21).

guerra civil pel contractista Josep

pedrera de Cal Coix Busquets. L’es-

Renom i Galceran, i tot indica que,

morzar pantagruèlic anava regat

per mitjà d’una subscripció popular,

amb copioses i eufòriques libacions

van obrir les parròquies de Badalo-

de vi d’aquella masia. Després, mig

na.48 Hi ha també una segona versió

embriagats, pujaren fins al cim del

pel que fa a l’atribució de l’enderro-

turó, carregats de cordes, parpals i

cament de la creu: l’any 1936 «un

d’altres estris i enderrocaren la creu

escamot d’energúmens incontro-

en un tres i no res».49

lats, celebraren una costellada a la

47 Goigs a llaor de la Santa creu de Montigalà (Badalona). La creu de Mont Aguilar (Montigalà).

Cinquantenari de la seva erecció (1913-1963).

Badalona, Durán A. G., 1963. Testimoni de Pere Ribet de Canyet (2013).

48 Cf. Píndaro, «De la nostra història: La creu de Montigalà». EL TOT, Badalona, s/d. Confirmat pel testimoni de Pere Ribet de Canyet (2013).

25

49 Cf. Píndaro, «De la nostra història: La creu de Montigalà». EL TOT, Badalona, s/d. Aquesta versió també ha estat confirmada per la família Blancafort-Graells, masovers de Can Sagarra (2013).

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

La vídua de Sagarra, Dolores, con-

Durant la guerra civil l'escorcoll del

de tota la seva vida. Aleshores el

Montigalà a la seva neboda Con-

tinuava vivint al passeig de Gràcia

pis de Dolores va ser espectacular.

milicià, agafant un santcrist, li va

cepció de Bofarull Vilaregut, amb

núm. 47, 1r, 2a, cantonada amb Ara-

Els milicians van arribar mentre Do-

preguntar: «Què vols?», i ella va

la casa inclosa. El 20 de juliol de

gó. Devia passar dificultats econòmi-

lores estava esmorzant. Una de les

respondre plorant: «Totes dues

1944 Dolores va fer el seu darrer

ques perquè el 27 de març de 1935

minyones, Teresa,52 va llançar un

coses». La resposta li va fer gràcia

testament davant del notari Eladi

Dolores va segregar una peça de la

anell dins de la cafetera i grà­cies a

i l'hi van deixar tot. Aquesta minyo-

Crehuet i Pardas.54 En ell, com ho

finca de Badalona amb una extensió

això no el van robar. Dolores, però,

na va fer cinquanta anys de servei

havia fet el seu marit, va nomenar

de 1.848 m2 i la va vendre a mos-

es va mostrar impertorbable. En

a Can Sagarra i fou premiada per

marmessor el felipó P. Torrents, el

sèn Joan Baranera Mir (Vic, 1887-El

trobar-li un calaix ple d’estoigs de

l’Ajuntament de Barcelona com a

seu germà Josep Maria de Bofa-

Masnou, 1983), que era rector de la

joies buits, els milicians li van pre-

«minyona exemplar».53

rull, baró de Ribelles, i el seu nebot

parròquia del Sant Crist de Canyet

guntar per les joies i ella va respon-

des del 1932. Creiem que l’esmen-

dre serenament: «Des que ha mort

Diu la tradició que Carolina Arañó

tada porció estava situada a la riera

el meu marit me les he hagut de

i Arañó (Barcelona, 1876-1946) i

Dolores de Bofarull, molt sorda, va

de Canyet davant de l’antic temple,

vendre». Després van escorcollar

la seva germana Elisa (Barcelona,

morir el 5 de setembre de 1945, als

avui cremat, i que va ser destinada a

la cambra de la Teresa, on tenia

1878-1942), copropietàries de Sant

vuitanta-vuit anys.

camp d’esports.50 I el 13 de desem-

una capseta amb els seus estalvis.

Jeroni de la Murtra, van pagar la

bre de 1935 es va vendre a Jaume

Ella va protestar perquè eren els

nova creu en la postguerra.

Mallofré la peça de terra que tenien a Pomar coneguda com Bargalló o Margalló.51 50 J. Barrera, Canyet un vell poble. Museu de Badalona-Ajuntament de Badalona, 1998, p. 98.

51 Escriptura davant del notari de Badalona Ramon Torras Bleya (AFB).

Pere Ribelles Sancho.55

52 Es deia Teresa Huguet i Roses, era natural de Sanahuja, i Dolores de Bofarull, agraïda pels seus serveis («las constantes pruebas de cariño y fidelidad que de ella he recibido, así en salud como en enfermedad, durante más de cuarenta años», diu textualment el seu testament de 17 de desembre de 1934), li deixa una pensió vitalícia de cinc-centes pessetes mensuals.

A l’últim testament de Dolores, l’any 1944, la Teresa no apareix, ja havia mort a Viladrau (AFB).

El 8 de febrer i el 13 d’abril de 1944, Dolores de Bofarull, vídua de Sagarra, vengué respectivament 12.800 m2 i 500 m2 de la finca de 53 Testimoni de M. del Carmen Llabrés de Bofarull (2013).

26

54 Cf. Notaría de Don Eladio Crehuet y Pardas.

Abogado. Barcelona, Provenza 265-267, 2º.

Teléfono 80694. Inventario de los bienes relictos por Doña Dolores de Bofarull y de Olzinellas. Año 1945. Número de protocolo 908. Prèviament havia atorgat sis testaments davant del notari Manuel de Larratea el 18/06/1898 i el 12/07/1887; davant del notari Narcís Batlle el 25/07/1925, el 7/08/1929, el 13/05/1931 i el 17/12/1934 (AFB).

55 I substituts: Manuel de Delás y de Jaumar, José Mariano Vives y de Casanovas i José María de Salvadores y de Apellaniz (AFB).

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

LA CREU DE

la finca de Montigalà, de 72.000 m2,

MONTIGALÀ PASSA ALS

valorats en cinquanta-set mil pesse-

REDEMPTORISTES

tes. Un altre dels redemptoristes,

El P. Leoncio López de Armentia, redemptorista i amic dels Sagarra-Bofarull, al claustre dels conversos del Monestir de Santes Creus (AFB)

també prestigiós orador i darrer En morir Dolores de Bofarull, va

confessor de Dolores, era el P. Ben-

llegar la propietat de la creu de

jamín Piorno, vinculat a l’església de

Montigalà i els terrenys del voltant

Nostra Senyora del Perpetu Socors,

als pares redemptoristes,56 és a

si més no des de l’any 1931.57 Així

dir, a la Congregació del Santíssim Redemptor, fundada el 1732 per sant Alfons Maria de Liguori a Scala, prop de Nàpols, amb la qual feia anys que la família tenia relació. Un redemptorista vinculat als SagarraBofarull era el P. Leoncio López de Armentia, bon orador, autor d’un llibre titulat Jesucristo predicado en sus misterios y fiestas (El Perpetuo Socorro, 1932, 368 p.), i aleshores superior de la comunitat de Barcelona. Dolores l’admirava. Fou ell qui va rebre dels hereus la part de 56 Cf. Inventario de los bienes relictos por doña Dolores Bofarull y de Olzinellas. Año 1945.

57 «Iglesia de Nuestra Señora del Perpetuo Socorro […] Por la tarde a las siete, solemne hora santa, en la que predicará el reverendo padre Benjamín Piorno» (LV, 18/06/1931, p. 9.) «Iglesia de Nuestra Señora del Perpetuo Socorro (Balmes, 100) […].

Por la tarde a las siete, solemne hora santa, en la que predicará el reverendo padre Benjamín Piorno» (LV, 30/07/1931, p. 9). «Día 12 función en honor de San Pancracio. Por la tarde, a las siete, exposición solemne con S.D.M, ejercicio en honor de San Pancracio y sermón que predicará el reverendo Padre Benjamín Piorno» (LV, 12/08/1931, p. 10).

Sermó 20/08/1931 (LV, 20/08/1931, p. 8) 1936.

-«Presoner durant la guerra a les torres de Quart de València va atendre el germà Santiago Fergusino de la seva Congregació, presoner de guerra, en els seus darrers moments (Cf. J. M. Ibarrola, «Nuestros Mártires» revista El Perpetuo Socorro, any XLI, núm. 585 (juliol 1940), p. 265266. Salvà la vida i en la postguerra predica en el tridu en honor al Sagrat Cor de Jesús a la parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona. (LV, 28/06/1945, p. 13). 1946.- Exercici amb sermó dins del tridu a la capella dels Redemptoristes. Ja consta com a superior dels redemptoristes (LV, 25/10/1946 p. 7)

1947.- LV, 23/10/1947, p.7

27

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Concepción de Bofarull Vilaregut de petita, a casa dels seus oncles a la torre Sagarra.

de Santa Gadea del Cid, Burgos), con el fin de dar educación gratuíta a los niños que se sientan con

ho diu al seu testament: «Lego el

conservar la cruz situada en la cús-

resto de la finca que actualment

pide de la montaña de Montigalá,

es de mi propiedad, de la misma

la cual hizo erigir mi difunto espo-

localidad de Badalona, con situación y límites que constan en el plano que se acompañará a este testamento, con la condición de

1950.- Continua constant com a superior dels redemptoristes en una missa cantada amb el sermó a càrrec seu a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels del carrer Balmes (LV, 4/04/1950, p. 13).

1951.- Predica la novena a Santa Rita de Cássia a la parròquia dels Àngels el 22 de maig a les 21 hores (LV 21/05/1950, p. 15).

Postal de Conxita de Bofarull enviada el 24 de juliol de 1945 des de la casa d’Alella del baró de Ribelles, i dirigida al masover Jaume Blancafort, donant instruccions per regar la finca a instàncies de la seva tia Dolores de Bofarull (Arxiu Joaquim Blancafort Graells).

El masover anava prou atrafegat ja que a la finca hi havia abundància i s’havia d’ocupar dels cultius (secà i regadiu), del celler, del rec, etc.

28

so, Don Ramón María de Sagarra,

vocación y que por Real Orden de

y de Siscar, a los Padres Redento-

veintinueve de Agosto de mil no-

ristas para la Obra Pía de Benefi-

vecientos ventiocho, fue clasifica-

cencia docente, privada, denomi-

da y declarada como tal Institución

nada Colegio Jovenado de Nues-

Benéfica Docente, según aparece

tra Señora del Espino instituído

en el número doscientos cincuen-

en El Espino (término municipal

ta de la Gaceta de Madrid del mis-

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

mo año». Però els redemptoristes van custodiar la creu poc temps i la van vendre a Joaquim Boix i Costa. Es diu que amb l’import de la venda van construir l’altar major de l’església del Perpetu Socors al carrer Balmes, núm. 100, de Barcelona, amb el consegüent enuig d’algun membre de la família Bofarull.

L’HEREVA DE CAN SAGARRA: CONCEPCIÓ DE BOFARULL I VILAREGUT Morts Ramon i Dolores, la torre Sagarra va passar, doncs, a la neboda: Concepció de Bofarull i Vilaregut (Barcelona, 1898-1968), Conxita, que ja de petita havia sojornat sovint a la torre dels oncles.

Formada al Col·legi de Jesús Maria de Barcelona, era sempre la prime-

Jaume Blancafort Calonge i Antonieta Graells Puigjaner, els masovers, davant de Can Sagarra el dia del seu casament, el 22 d’abril de 1942 (Arxiu Joaquim Blancafort Graells). Jaume, el masover, es va adonar que la família Sagarra tenia diners quan només pel fet d’obrir la porta del barri quan venia el cotxe de Josep M. de Sagarra li van donar una propina d’un duro de plata (l’equivalent al jornal d’un dia).

29

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

A la dreta, dedicatòria de la fotografia de casament dels Blancafort-Graells (Arxiu Joaquim Blancafort Graells) A la foto de l’esquerra, convit de casament dels Blancafort-Graells a la masoveria de Can Sagarra (Arxiu Joaquim Blancafort Graells)

cantar l’Himne a la terra feliç que havia copiat manuscrit Conxita de Bofarull.59 En aquells anys ocuparen la masora del seu curs perquè ja de molt

Concepció de Bofarull va reformar

veria de Can Sagarra la família Blan-

joveneta escrivia discursos i comè-

Can Sagarra, va llogar el pis de dalt

cafort-Graells, que se'n féu càrrec

dies; va restar soltera i de gran va

i va fer construir una escala exterior

fins al 1956, aproximadament.60 Un

ser una dona culta que publicava

per accedir-hi. Un dels inquilins fou

dels encàrrecs habituals que tenia

traduccions de l’italià, com ara

Josep Maria Vial Julià, que alesho-

el masover Jaume Blancafort era

biografies de músics (Gioachino

res era un infant, que va escriure un

arreglar i adobar el camí que mena-

Rossini, Vicenzo Bellini, etc.), per

article sobre la creu de Montigalà

va fins a la creu de Montigalà i anar

a l’editorial Luis de Caralt, de gran

que fou premiat i publicat a la re-

clavant les creus a les estacions del

prestigi en temes artístics i cultu-

vista Balmes, portaveu del Col·legi

via crucis. Les creus es guardaven

rals. Durant la guerra civil, pel fet

Balmes de l’Escola Pia.58 A la tor-

al barri de la senyora Pilar, davant

d’haver-li trobat textos escrits en

re, Josep Maria Vial va aprendre a

59 Testimoni de Josep Maria Vial (1913).

italià, fou empresonada a la txeca de Sant Elies de Barcelona.

60 Testimoni de la família Blancafort-Graells, recollit per Joan Andreu Parra (2013).

58 Octubre-novembre de 1953, p. 11.

30

l’antiga església cremada de Canyet. Tot un rosari de gent feia els via crucis impulsats per la fe i tam-

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

bé per la necessitat, i ho aprofita-

En morir Concepció de Bofarull

ven per emportar-se garrofes ma-

soltera, sense fills i sense fer tes-

dures, farigola i romaní. 61

tament, els successors van decidir vendre la casa, que fou enderro-

Conxita de Bofarull va rebre una

cada la dècada dels setanta, quan

oferta d’un empresari industrial de

es va construir l’autopista B-20:

Barcelona que volia adquirir la fin-

la Terra Feliç ja no existia, però la

ca, però sense els treballadors. Per

creu continua dreçant-se sobre el

aquest motiu va iniciar un litigi con-

cim de Montigalà.

tra els masovers, els quals finalment van marxar, tot i que va haver d’indemnitzar-los. Finalment l’empresari no va adquirir la finca, possiblement assabentat que per allà passaria una via de circulació. Llavors Conxita de Bofarull li va demanar al masover Jaume Blancafort que tornés, però ja no ho va fer. En el seu lloc van entrar uns altres masovers, que només cuidaven la casa, i les terres van quedar abandonades. 62 61 Ídem.

62 Ídem.

La família dels masovers Blancafort-Graells, que van tenir set fills (Arxiu Joaquim Blancafort Graells).

Joaquim, un dels fills, recorda que de petit alguns dels llogaters de la torre Sagarra que venien a l’estiu feien ostentació de la seva posició social (metges i professionals liberals) i fumava d’amagat amb el seu germà les burilles de tabac ros que algun inquilí llançava des de la terrassa.

31

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

APÈNDIX

seis centiáreas, sita en el término

adorno, y algunas plantas de jardi-

Una casa torre compuesta de ba-

municipal de Badalona, barrio de

nería, linda a Oriente, con la riera

jos, desván y un pequeño sótano

DESCRIPCIÓ DE LA FINCA

Canyet, cual porción de terreno se

de Canyet, a Mediodía con un ca-

ocupando una superficie de dos-

SAGARRA DE CANYET

riega con cinco plumas de agua,

mino que desde dicha riera dirige a

cientos un metros treinta centí-

medida de Barcelona, procedente

la Casa Can Banús; a Poniente con

metros cuadrados, levantada en

[AFB. Escritura de Principio y Con-

de la mina llamada de Can Banús,

honores de la misma casa Banús; y

el centro de dicha pieza de tierra,

clusión de Inventario de los bienes

que forman parte de esta finca y

a Cierzo con el camino llamado de

existiendo adosado a dicha casa-

relictos por Don Ramon Maria [sic.]

no pueden ser vendidas, estableci-

la Mata, que desde la ciudad de Ba-

torre un cobertizo con una habita-

de Sagarra y de Siscar. Autorizada

das ni cedidas con independencia

dalona conduce a Santa Coloma de

ción para el colono.

por D. Narciso Batlle y Baró, Abo-

de la misma según lo convenido en

Gramanet [sic.].

gado, Notario del Ilustre Colegio

la escritura de establecimiento que

del Territorio de la Audiencia de

más adelante será calendada, exis-

Forman parte de esta finca hallán-

pozo, y junto a la misma un depó-

Barcelona con residencia en la ca-

tiendo plantados en dicha finca al-

dose dentro del meritado cercado

sito de agua de mampostería. La

pital en 12 de septiembre y 25 de

gunos árboles frutales y otros para

las siguientes construcciones:

destinada finca con el agua de que

Una noria de hierro aplicada a un

octubre de 1930. Aragón, 289,

está dotada se tiene por la compa-

principal. Núm. 490-550].

reciente Doña Dolores de Bofarull, antes Don Pedro Mártir Soler y Serra, al censo en nuda percepción,

[…]

pero con derecho de firma y fadiga, «Primero: Toda aquella extensión de terreno en parte cercado de

La finca Sagarra de Canyet disposava d’aigua abundant. Actualment, en el punt on s'aixecava la torre, hi passa la B-20 (AFB)

paredes, de cabida una mojada poco más o menos, equivalente a cuarenta y ocho áreas, noventa y

32

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

La torre Sagarra, d’estil colonial amb la masoveria a la dreta, al barri de Canyet (AFB)

gada por Don Justiniano María a favor de Don Ramón María de Sagarra quedó aplazado el pago de su precio de importe tres mil quinientas pesetas; pero fue dicho precio satisfecho mediante escritura de car-

dado construir y haber satisfecho

ta de pago otorgada por Don José

su importe, y en cuanto al terreno y

María Vives y Mendoza, Notario que

pluma de agua, en fuerza del esta-

fue de esta residencia, en ocho de

blecimiento perpetuo que a su fa-

Enero y veinte y seis de Mayo de mil ochocientos noventa y siete.

de pensión anual dos mil reales de

María Vives y Mendoza, Notario que

vor otorgó Doña Gertrudis Riera y

vellón, equivalentes a quinientas

fue de esta ciudad, a veinte y siete

Bassa con escritura ante el Notario

pesetas, su capital, el tres por cien-

de Marzo de mil ochocientos noven-

que fue de Badalona Don Esteban

Segundo. Una pieza de tierra par-

to diez y seis mil seiscientos sesenta

ta y cinco inscrita en el Registro de la

Torrent y Torrebadella, de fecha

te roca, parte viña y parte campo

y seis pesetas, sesenta y seis cénti-

propiedad de Oriente de esta capital

veinte y cuatro de Diciembre de

de secano dentro de la cual, en el

mos, pagadera por mitad en los días

en el libro treinta y seis del Ayunta-

mil ochocientos sesenta y dos, ins-

ángulo Nor Este existe un pozo, un

de San Juan de Junio y Navidad.

miento de Badalona, tomo doscien-

crita en el Registro de la propiedad

gran depósito de mampostería para

tos cuatro de archivo, folio cincuen-

que fue de este partido, libro pri-

agua y una cantera, está situado en

Pertenecía la deslindada finca a Don

ta y dos, finca número cincuenta y

mero de Badalona, folio trescien-

término de la ciudad de Badalona,

Ramón María de Sagarra y de Siscar

nueve, inscripción cuarta.

tos nueve, finca número cincuenta

de cabida veintitrés mojadas y tres

y nueve, inscripción primera.

cuartas, equivalentes a mil ciento

por título de venta perpetua a su fa-

sesenta y dos áreas nueve centiá-

vor otorgada por Don Justiniano Ma-

A Don Justiniano María pertenecía

ría Pous Coronet Lelievre, mediante

la deslindada finca, en cuanto a los

Es conveniente observar que en la

reas, diez y ocho mil ochocientos

escritura autorizada por Don José

edificios y noria por haberlos man-

calendada escritura de venta otor-

noventa y dos centímetros cuadra-

33

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Concepció de Bofarull va reformar Can Sagarra i va llogar el pis de dalt, sobretot a professionals barcelonins que estiuejaven a la finca. També va fer construir una escala exterior per accedir-hi (foto: AFB)

senta y seis pesetas sesenta y seis céntimos y anualmente pagadero al veinte y cuatro de Diciembre.

Se halla inscrita en el Registro de la propiedad de Oriente de esta

címetros, catorce centímetros, situa-

ciudad, en el libro treinta y seis de

da en el propio término de la ciudad

Badalona, tomo doscientos cua-

de Badalona y denominada "Mon-

tro del archivo, folio sesenta y tres

tigalá", lindante por Oriente con la

vuelto, finca número sesenta y uno

riera de Cañet; por Mediodía con

duplicado, inscripción quinta.

finca de Don Francisco de Asís Pudos, corresponde a la demarcación

Se halla inscrita en el Registro de

jol, hoy don Joaquín María Pujol y

Pertenecían las dos fincas última-

del Registro de la propiedad de

la propiedad de Oriente de esta

Coll; y a Poniente y Cierzo con Doña

mente descritas a Don Ramón Ma-

Oriente de los de esta capital; y lin-

capital, en el libro ciento setenta y

Gertrudis Riera [sic. probablement

ría de Sagarra y de Siscar por título

da a Oriente con la riera de Canyet;

nueve de Badalona, tomo mil diez y

és Banús] y con un torrente que va

de venta perpetua que a su favor

a Mediodía con el camino Moliné,

siete del archivo, folio treinta y tres,

a la propiedad del Marqués de Llió.

otorgaron Don Pío Mir y Matas, Don

y a Poniente y Cierzo con los suce-

finca número novecientos cuarenta

Se tiene por Don Pedro Mártir Soler

Martín Pujol y Planas [1859-1926,

sores de Doña Gertrudis Banús. [Al

y tres duplicado, inscripción cuarta.

y Serra, sucediendo a su padre Don

que fou alcalde de Badalona], Don

Pedro Mártir Soler y Finet, y este a

Domingo Viader y Vila y Don Buena-

marge: «segregada una parcela de 1888 metros 48 decímetros cuadra-

Tercero: Un trozo de tierra yerma

Dn. Juan Banús y Sellent, al censo

ventura Puigcarbó y Giró obrando

dos a favor del Rdo. D. Juan Barane-

de cabida una cuarta poco más o

en nuda percepción de pensión tres

como mandatarios especiales de

ra Mir, Pbro, mediante escritura de

menos, equivalente a doce áreas

libras iguales a ocho pesetas, al tres

Don Joaquín María Pujol y Coll, me-

hoy ante mí Barna 24-III-1935».]

veinte y cuatro centiáreas, doce de-

por ciento su capital doscientas se-

diante escritura autorizada por Don

34

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

La torre Sagarra amb la masoveria i al fons a la dreta el mas Pujol, que actualment ocupa la caserna dels bombers (foto: AFB)

sores de Don Francisco Barriga y Seriol, cedieron al Ayuntamiento de Badalona cuatro novenas partes de las aguas que se encontraren por medio de la mina que los

exclusive como también valerse

señores Planas tenían dirigida a

de las aguas pluviales que discu-

la distancia de mil canas yéndola

rren desde la ciudad de Badalona,

a buscar en tierras de Don Juan

y plaza principal, al camino Real, y

Banús y pasándola después por las

Pedro Arnau y Ribas, Notario que

fue concedido a Don Francisco Ba-

de las que discurren desde la ca-

inmediaciones de la Riera de Ca-

fue de esta capital, a tres de Octu-

rriga y Seriol de Plaza el estableci-

lle nombrada de Barcelona que es

ñet hasta la pieza de tierra de Don

bre de 1904, que motivó en el Re-

miento de la facultad de buscar las

inmediata a dicha Plaza hasta en-

Pablo Lladó, en donde habría de

gistro de la propiedad de Oriente

aguas subterráneas y que pudieran

contrar la citada Riera de Cañet, y

hacerse la división de la indicada

de esta capital las inscripciones que

hallarse en la Riera denominada de

valerse de dichas aguas para riego,

agua, cuya cesión se hizo median-

se han anotado al pie de las descrip-

Cañet que pasa por la ciudad de Ba-

todo lo que extensamente resulta

te varias condiciones que extensa-

ciones de dichas fincas.

dalona, y no menos en las vesantes

de la escritura que en diez y seis de

mente resultan de la escritura que

de la misma Riera por una y otra

Febrero de mil setecientos ochen-

Don José María Odena, Notario

Respecto al pozo de agua existen-

parte, y así mismo de la facultad de

ta y ocho autorizó Don Francisco

que era de esta ciudad, autorizó en

te en la finca descrita en segundo

valerse de las superficiales que dis-

Comes Escribano, como sustituto

treinta de Junio de mil ochocien-

lugar debe hacerse la siguiente

currieran por dicha Riera, a saber

de Don Vicente Gibert, Notario pú-

tos cinco. Y los mismos Don Martín

exposición:

desde el camino Real que va a Ma-

blico de esta ciudad.

y Doña Francisca Planas, del agua encontrada en virtud de la facultad

taró hacia arriba hasta encontrar Que por el Intendente General del

la casa y tierras de Don Francisco

Don Martín Planas y Doña Fran-

concedida a su causante Don Fran-

Ejército y Principado de Cataluña

Pujol nombrado el Manso Pujol

cisca Planas Barriga y Seriol, suce-

cisco Barriga, cedieron un noveno

35

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

a Don Salvador Catalá, Cura párro-

Planas, hijo y sucesor de Don Fran-

Presidente del Ayuntamiento de

ces de propiedad de Don Joaquín

co de Santa María de Badalona,

cisco de Asís Planas y Barriga, de

Badalona, Don José Roca y Doña

María Pujol y Coll […].

a Don Juan Alons del Real y Don

cuatro novenos; el Ayuntamiento

Magdalena Coll, con fecha treinta y

José Clarós, según extensamente

de Badalona de otros cuatro nove-

uno de Julio de mil ochocientos se-

Cuarto: Una pieza de tierra en la

resulta de la escritura que autorizó

nos y el Cura-párroco de Santa Ma-

tenta y ocho, accionando la última

que hay algunes cepas, sita en el

el antes citado Notario Don José

ría de Badalona, y los herederos o

en la calidad de usufructuaria de los

termino municipal de Badalona,

María Odena en treinta de Junio

sucesores de Don Juan Alonso del

bienes procedentes su esposo Don

barrio de Pomar y paraje llamado

de mil ochocientos cinco.

Real y Don José Clarós, en junto

Francisco de Asís Pujol y Rosés, y en

de «Bargalló» o «Margayó» de ca-

del noveno restante.

la de madre y legítima administra-

bida unas dos mojadas, equivalen-

dora de los bienes de su hijo Don

tes de noventa y siete áreas, no-

De lo explicado resulta que del agua de la referida mina, quedaron

Don Ramón Planas y Planas, en

Joaquín María Pujol y Coll, firmaron

venta y tres áreas, noventa y tres

copartícipes: Don Ramón Planas y

nombre propio y en la calidad de

un compromiso privado para que, a

centiáreas, todo aproximadamen-

costa del Señor Planas y del Ayun-

te, lindante por el Este con Don

tamiento de Badalona, se continua-

Manuel Senillosa, por el Sud con

sen las obras que en busca de agua

el propio Señor Senillosa, por el

se habían emprendido en la referi-

Oeste con Don José Campmany y

da mina, abriéndose un ramal den-

Doña Josefa Vehils, y por el Norte

tro de la finca en este instrumento

con Don José Oriol Dódero y con

descrita en orden segunda enton-

Doña Josefa Buscá [sic. hauria de

Les terres i els horts d'aquesta finca deixaren de treballar-se pels vols de 1956, coincidint amb el canvi de masovers (foto: AFB)

36

ser Boscà] de Gili [sic. hauria de ser Galí]: Se tiene por los herederos del propio Don José Oriol Dodero al censo anual de nueve libras, equivalentes a veinte y cuatro pe-

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

setas, que al tres por ciento repre-

venido quinientas pesetas, las cua-

senta un capital de ochocientas

les fueron satisfechas por Don Ra-

pesetas.

món María de Sagarra a Don Poncio

Conxita de Bofarull va ser la darrera ocupant de Can Sagarra, neboda del matrimoni Sagarra-Bofarull, que es convertí en la seva hereva després de la mort sense descendència d'aquests. En aquesta foto Conxita de Bofarull està amb la seva neboda, Maria del Carmen Llabrés

Coronat, según carta de pago autoPertenecía la deslindada finca a Don

rizada por Don José María Vives y

Ramón María de Sagarra y de Siscar

Mendoza en veinte y seis de Mayo

por título de venta perpetua a su

de mil ochocientos noventa y siete.

favor otorgada por Don Poncio Cascante Marín Leliebre, según escritura

La señora otorgante aprecia las re-

autorizada por Don José María Vives

lacionadas fincas en los siguientes

y Mendoza, Notario que fué de esta

valores.

residencia, a cinco de Julio de mil ochocientos noventa y cinco, que

La descrita en primer lugar en diez

fue inscrita en el Registro de la pro-

y nueve mil novecientas pesetas.

piedad de Oriente de esta capital, en el libro diez y siete del Ayuntamien-

La relacionada en segundo lugar en

to de Badalona, tomo ciento tres del

ventiocho mil cuatrocientas pesetas.

archivo, folio doscientos treinta y ocho vuelto, finca número cuarenta

La deslindada en orden tercero en

y nueve, inscripción séptima.

seiscientas pesetas.

Debe advertirse que en la calen-

Y la relacionada en orden cuarto,

dada escritura de venta quedaron

en mil novecientas veinte y cinco

aplazadas de pago del precio con-

pesetas. […]

37

LA LLEGENDA I LA POESIA

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

40

LA CREU ARBRE | JOAN SOLER I AMIGÓ LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

La creu ha estat tema de pregària,

ció de Jahvè a Abraham a l’alzina

gairebé perduda en la desmemò-

però també de poemes. No sols

de Mambré, i a Moisès al Sinaí, en

ria descreguda. Ritus de fertilitat

pel caràcter sobrenatural que la

l’esbarzer ardent... Tanmateix, la

a la seva ombra, de guaricions,

fe cristiana li ha atribuït, fins i tot

llei mosaica en combaté aferris-

de trobar casador, de jurament

com a gest de benedicció, sinó per

sadament el culte: «Cap arbre no

d’amor −inicials i cors assagetats

la seva figura d’arbre, sagrament na-

et plantaràs al costat de l’altar de

gravats a la soca−, en festes de

tural. L’arbre com a objecte de cultes

Jahvè» (Dt.16,21). I tanmateix, en

l’arbre i en àpats i ballades al vol-

arboris ancestrals, de dendrofori-

el tradicionari popular, quantes

tant. O en contes, com el de la

es, de processons presidides per

marededéus no han estat trobades

fava favera, que arriba fins al cel.

un arbre: l’arbre de maig, les falles

en soques o brancatges d’alzines,

pirinenques, l’haro aranès −arbre

roures, nogueres, oms, oliveres,

La seva força i el seu culte deriven

de foc−, les «barraques» de les san-

lledoners, ginebrons o vinyets...!

de la significació mítica de l’arbre còsmic. Representa el cosmos, la

tantonades... fins al tió de Nadal, La veneració de certs arbres sa-

vida, el cicle vital: naixement, crei-

grats és comuna en les mitologi-

xença, fecunditat, maduració, mar-

Moltes hierofanies, manifestaci-

es cèltica −alzines i roures− i ger-

ciment, mort i resurrecció. Genera-

ons de la divinitat, han tingut lloc

mànica −freixes i til·lers−, i en la

ció i regeneració sens fi, seguint les

vora un gran arbre, un arbust, un

grega i la romana: pins, xiprers,

quatre estacions de l’any, símbol

esbarzer. En els relats bíblics, des

oliveres, llorers... I també en mol-

de vida inexhaurible.

de l’Arbre de la Vida, plantat al

tes expressions de la nostra cul-

bell mig del Paradís, fins a l’apari-

tura popular: ritus de cobertada,

L’arbre còsmic arrela al centre del

consistents a plantar una branca

món: les seves arrels s’enfonsen

guarnida coronant l’edifici −des-

en el món inferior, presència dels

prés convertida en bandera i ara

ancestres; el tronc s’enfila vers el

soca fecundadora i protectora.

Benedicció del terme des de la creu de Montigalà el 3 de maig de 2013 (foto Alain Richaud)

41

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

cel, presència de la divinitat; i les

Arbre dolç que, amb els claus

seves set branques, on nien els

[dolços,

ocells, formen una capçada ata­

càrrega dolça sosté.

peïda cobricelant la terra, com una escala per la qual hom ascen-

I el celebrant en la litúrgia de l’ado-

deix al setè cel. L’arbre és l’eix

ració de la creu, en què és mostra-

del món i al seu voltant giren les

da progressivament amb aquestes

constel·lacions celestes. Uneix els

paraules: «Heus aquí l’Arbre de la

tres móns: Cel, Terra i Infern, el

Creu, on fou suspesa la salvació del

món inferior.

Món».

La fe cristiana transfigura l’Arbre

JOAN SOLER I AMIGÓ

còsmic en la creu, l’Arbre de la Mort en Arbre de la Vida, dreçat al cim del Calvari i abraçant l’Univers.

D’ell penja el fruit madur que dóna vida a la humanitat. Així ho expressa l’Himne de la creu, cada Divendres Sant.

Creu fidel, arbre més noble, el més insigne de tots!

Cap bosc d’igual no en daria, ni en fruit, en fulla ni en flor...

42

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

VIA CRUCIS POÈTIC A LA CREU DE MONTIGALÀ BADALONA, 2013 Els poemes i textos que segueixen mostren diferents arbres: l’Arbre d’Esperança, però també el de la Mort... I l’Arbre de la Creu, tal com és sentit i expressat per diversos escriptors i poetes catalans: Guerau de Liost, Josep Carner, Màrius Torres, Jacint Verdaguer, Blai Bonet i Salvador Espriu, del qual enguany commemorem el centenari del naixement coincidint amb el centenari de la creu de Montigalà.

Aquest recull conclou amb el poema de Josep Maria de Sagarra «Vinyes verdes vora el mar», ja que el poeta per escriure'l va inspirar-se al peu d’aquesta creu, llavors envoltada de vinyes i ara envaïda per cases adossades. Però encara amb el nostre mar a l’horitzó.

Membres del Cos de Portants del Sant Crist amb el perfil de Badalona i de Sant Adrià al fons (foto: Alain Richaud)

43

Vista de la creu quan el seu entron era, encara, netament rural, l'any 1952 (MB. AI. Fons i fotògraf: Josep Cortinas)

PRIMERA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

Sóc la fusta del bressol, del llit, de la taula, de les portes i de les bigues de la casa.

El mànec de l’eina de treball, el bastó de la vellesa, el pal senyer de les il·lusions i esperances.

El fruit que nodreix i sadolla la set; l’ombra benefactora, el refugi dels ocells que netegen els camps d’insectes.

La formosor del paisatge, l’encís de l’horta, la senyal de la muntanya i el llindar del camí.

La calor de la llar a l’hivern, el perfum que embauma l’aire al respirar, l’oxigen que vivifica la sang, la salut del cos i l’alegria de l’ànima, i el taüt que acompanya al fossar.

Estima’m, respecta’m, no em causis cap dany!

Majòlica, a Moià, amb motiu de la Festa de l’Arbre Fruiter

45

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Un pagès llaurant un dels camps que hi havia al peu de la creu de Montigalà a mitjan segle passat, l'any 1952 (MB. AI. Fons i fotògraf: Josep Cortinas)

46

SEGONA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

Res no comprenc del fons del plet.

Culpes de qui? Tels de secret van embolcant la veritat.

Avui me’n vinc al lloc pelat.

Dalt del cavall del meu saber, furgo tenebres amb plaer.

Volto per on foren alçats, junts, els tres pals dels condemnats.

El cos del rei és ja desat al vas per ell just estrenat.

Rars cortesans ben despullats, els altres dos crucificats són morts amb els genolls trencats.

Gossos amb fam roseguen peus, fins als turmells inflats dels reus.

La terra es mou. La llum del llamp m’abat de cop en aquest camp.

SALVADOR ESPRIU Setmana Santa, XXI

47

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

48

TERCERA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

ARBRE Jo et vaig somniar majestat invisible que plana per la faç de cada cosa.

Arrelat en dolor de la cendra, un home només, et portava, sepulcre, pare mort, dintre meu, en silenci, i et cridava amb paraules de vent d’antics mil·lenaris, que encenen la ira.

No has respost mai al clam i em deixaves en temença de nit, foc secret, alta flama, arbre Déu en la nit.

SALVADOR ESPRIU Les hores

La creu s'erigeix sobre el turó de Montigalà, evolució del nom llatí Mons Aguilaris ('mont de les àguiles'), que ja apareix esmentat a l'acta de consagració de Santa Maria, el 1112 (1954. MB. AI. Fons i fotògraf: Josep Cortinas)

49

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Als anys cinquanta, moment al qual pertany aquesta fotografia, l'agricultura era l'ocupació de la major part dels veïns del barri de Canyet (1952. MB. AI. Fons i fotògraf: Josep Cortinas)

50

QUARTA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

LA BEN PLANTADA El símbol de la Ben Plantada és un arbre. ¿No diem d’un arbre que és ben plantat quan té fortes arrels en la terra?

Sí, però repareu que les branques són unes altres arrels, unes arrels superiors. Per les arrels baixes l’arbre és ben plantat en la terra. Per les arrels altes és ben plantat en l’aire i el cel.

EUGENI D’ORS

51

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

1913. Processó en commemoració de les festes constantinianes, al carrer de Barcelona, 1953 (MB. Arxiu Josep M. Cuyàs)

52

CINQUENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

LA CREU ENTRE LES DUES CREUS Talment com hi ha horabaixes i hores que pertanyen al cel i no sols de pagès, hi ha turons i patis de crucifixió municipal que res no tenen a veure amb una execució signada i sovint fins i tot persignada.

I aquell divendres a migdia, a l’hora en què tot de genteta casolana dinava amb els colrats parents de poble que havien arribat per passar les festes i l’aplec de cada any a ciutat i a la Seu, quatre soldats que estaven de servei i anaven per feina −apa, nois, som-hi−, perquè era el dissabte de la camisa neta, varen crucificar a ritme de twist el noi del fuster de Natzaret, que havia fuit de casa i no tenia al·lota...

Fou ràpid i vulgar com una processó de llogarret en dia feiner: quatre donetes, una mica d’ajuntament, l’ombra dels carrerons i una mare com un roser de cementiri.

53

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Era una feinota de brigada municipal,

Un grup de nois enfilats a la creu, poc temps després de la seva benedicció, 1913-1920 (MB. AI. Fons Núria Argerich)

perquè, al mateix solar amb herbotes i uns pals, drets tot l’any per si havien d’enllestir-hi algú, «La Calavera» en deien, un lloc com Montjuïc, n’hi mataven dos més, també en creu, i eren lladres. −Però no et pensis, com sovint has sentit dir als doctors en mi, que vaig triar morir entre dos bandits per tal d’humiliar-me i donar exemple.

Prou saps tu que donar exemple expressament és igual que fer un número... −Jo sovint he cregut... −Ho has cregut a escaire i tal com és en vida.

Perquè aquesta vergonya de sentir que te’n vas i que te’n vas de tot, talment com de tothom, és la humiliació més baixa, que té el cor d’un cos i el cor del cor, que ve de dalt i cau set pams més baix que els cotxes i les margarides. −De morir entre dos lladres, Blai, ¿què vols que te’n digui? Érem tres, tots tres moríem i ens moríem.

54

LA LLEGENDA I LA POESIA

Mirat des de la creu, que era el meu punt de vista, m’ofegava entre dos que s’ofegaven i, devers tres quarts de tres, em feien companyia més que no pas el Pare.

Com que hauràs de morir i t’hauràs de morir, mor en grup, si és possible. Tu saps a bastament que, com més són, més viuen.

Si Nosaltres som tres, és perquè és necessari.

Sempre hi haurà algú dels qui amb tu han d’entrar en coma que, per haver robat coses que li mancaven de naixença i creixença, i després de sopar amb tu de set, fusta, vergonya, de món que se’n va, de bondat que es mor i de mort a les tres de la vida, serà amb tu al paradís dels qui han fet, d’una vida, un esperit per a poder entregar-lo al Pare meu i vostre, que ha tingut multituds mortes sense esperit per a tornar-li, homes que han nascut bé i agonitzat en va.

Has endevinat, algun cop, que salvar-se és fer-se digne de ressuscitar, després d’haver baixat a l’infern que és la tomba?

55

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

No et facis, doncs, il·lusions ni versos.

Fes justícia, talment un home que s’hi atreveix i sense tribunal.

Respecta la llei del poder civil, és necessària.

Si et fan home, però, davant d’un tribunal, sigues bo de silenci, parla talment un nen, és a dir, noi, defensa’m.

S’adonaran en mal silenci que tu els jutges, i, si cal, perquè posen el teu nom en cursiva, digues amb la veu justa, i endemés de part meva, que les teves úniques obligacions són estimar, treballar i no tenir por.

Has fet trenta-set anys, és hora de triar, en aquest horabaixa de setembre, a Santanyí, entre expirar ajusticiat o morir jubilat com els homes que duren més o menys com un vas.

BLAI BONET L’evangeli segons un de tants Lluís Blázquez amb una senyora a la creu de Montigalà, 1952-1954 (MB. AI. Fons l’Abans. Col. Lluís Blázquez Belzunce)

56

SISENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

L’Arbre de la creu té amarga la fusta; mes com Jesucrist sobre el cor la duia.

Com en ell ha mort per ser-nos sa fruita, tota sa amargor Ell se l’ha beguda, i sols hi ha deixat la seva dolçura.

JACINT VERDAGUER Flors del Calvari

57

Via crucis a Montigalà amb motiu del centenari del monestir de la Divina Providència, setembre del 1953 (MB. AI. Fons Revista de Badalona.

Foto: Francesc Domingo)

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

58

SETENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

CAP AL CALVARI Per un camí sembrat de creus cap al Calvari jo partia; ¡quantes espines pels meus peus! dintre mon cor ¡quina agonia!

Portant la creu l’Amor trobí, volgui’l aidar a dur la seva, mes quan l’espatlla hi arrambí em vaig trobar sense la meva.

JACINT VERDAGUER Flors del Calvari

59

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

60

VUITENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

Esguarda l’arbre sol: arrelat en fondàries d’un somni dolorós, mira com vaig arbrant-me.

En suplicar més llum d’estrelles allunyades, els braços molt alçats esdevenien branques.

A beure de la font de les meves paraules, per l’ordre dels cimals davallen ocells d’alba.

El cant se’m feia cor que lentament es para.

La boira velarà remor darrera d’aigua.

SALVADOR ESPRIU Final del laberint

61

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Fotografia probablament realitzada des d'una caseta per guardar eines que hi havia prop de la creu (1952, MB. AI. Fons i fotògraf: Josep Cortinas)

62

NOVENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

EL CRIST CÒSMIC S’estén de cap a cap de l’horitzó, puja de la Terra fins al Cel. Planta immortal, es dreça al bell mig del Cel i de la Terra; ferm sosteniment de l’univers, vincle de totes les coses, enllaç còsmic... Fixat pels claus invisibles de l’Esperit, toca el Cel amb el seu cap, aferma la Terra amb els peus i, en l’espai d’enmig, abraça tota l’atmosfera amb les seves mans incommensurables...

PSEUDOCRISÒSTOM

63

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Imatge estereoscòpica que permet tenir una visió en tres dimensions de la creu de Montigalà (1915-1925. MB. AI. Arxiu Josep M. Cuyàs)

64

DESENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

Set, el tercer fill d’Adam i Eva, torna al Paradís terrenal obeint el seu pare, vell i a punt de morir, des de la vall d’Hebron, on vivien.

Havia de demanar a l’Àngel guardià l’oli de la misericòrdia. L’Àngel li mostrà la font dels quatre rius i, damunt d’ella, un arbre sec amb una serp enroscada en el tronc. Però l’arbre s’enfila fins al Cel i al capdamunt hi ha un infant nounat. I les seves arrels s’enfonsen als Inferns.

L’Àngel de l’Edèn li dóna unes llavors de l’arbre del Paradís: en morir Adam, Set les ha de plantar en el seu pit −o, en una altra versió, ha de posar-les sota el paladar−, d’on naixeran un xiprer, una olivera, una palmera i un cedre de la Vall d’Hebron, encara arbrissons. Una imatge que ens remet a l’Arbre de Totes les Llavors, l’arbre iranià Gaokerena.

Moisès, en ser gran, transplantà aquests quatre arbres al mont Tabor, on arrelaran i creixeran durant mil anys. Fins que el rei David els replantà a Jerusalem. Allà aquells quatre arbres es van fondre en un de sol i amb la seva fusta sagrada es va obrar la creu on Jesús va ser crucificat, al centre de la Terra.

Allà la sang de Crist va caure sobre el crani d’Adam, enterrat sota mateix, i així fou com amb la sang redemptora fou batejat el pare de la humanitat.

65

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

La creença que la fusta de la Vera Creu ressuscita els morts, pel fet d’estar obrada amb la fusta de l’Arbre de la Vida, plantat al cor del Paradís, va dur a santa Helena, mare de l’emperador Constatí, convertit al cristianisme gràcies a l’aparició celeste d’una creu amb el lema «In hoc signo vinces» −'amb aquest signe venceràs'− a cercar-la pertot fins a trobar-la. La seva festa escau el 14 de setembre.

Llegendari de l’Arbre de la Creu. dels apòcrifs Apocalipsi de Moisès, Evangeli de Nicodem i Vida d’Adam i Eva

Grup de persones a la creu. Tradicionalment la pujada a la creu de Montigalà ha estat una de les excursions preferides dels badalonins.

(1913-1920. MB. AI Fons Núria Argerich)

66

ONZENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

CRIST FORESTAL Tràgica alzina retorta, bon Jesús crucificat!

S’esbadien mans i braços com les branques d’un forcat.

Peus i cames s’estintolen com arrels en descobert.

Marcit el brotó dels llavis, la saba que hi puja es perd.

La barba es pren, llargaruda estalactita de sang.

El nus de l’ull s’esmicola, albeca d’un esvoranc.

Com pura llenca de gebre la tovallola us he vist.

(Ni l’heura ni la ridorta s’apiadaren de Crist.)

De teranyines solatge el vostre cabell apar.

Cada ungla se us enguerxina com fulla canicular.

Com vella soca balmada el vostre costat retruny.

Pigot primerenc, hi sotja la llança que ardida el puny.

No perilla que el Maligne la brancada percudís, com senglar nocturn que solla glans i faja en el pendís.

En trobar que el socarrima de la vostra sang el most, s’eriçona i es capbussa com toixó mesell pel rost.

I si ve que s’entregira, capolat del pedregam, l’esdernega a riallades l’exhumat crani d’Adam.

GUERAU DE LIOST

67

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

68

DOTZENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

ARBOR MORTIS Al punt que hom naix comença de morir e morint creix, e creixent mor tot dia.

PERE MARCH Déu, al primer batec de cada cor que neix, sembra dues llavors en una sola argila: la vida remorosa que cada instant s’esfila, la mort silenciosa que cada instant s’acreix.

En l’estança més closa de la nostra existència, allà on només habiten l’esperança o l’horror, viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior, de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí, el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.

Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi, estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs, i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.

MÀRIUS TORRES

69

La creu, que havia estat MONTIGALÀ, enderrocada (segons unesUNA fonts vers els anys 19331934, durant la Segona República i segons unes altres l'any 1936 durant la guerra civil) es tornà a alçar el 1949, tot i que, en aquella ocasió, per tal d'afermarla millor, s'utilitzà ciment armat (1954. MB. AI. Fons i fotògraf: Josep Cortinas)

CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

70

TRETZENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

CREU FIDEL Creu fidel, arbre més noble, el més insigne entre tots!

Cap bosc d’igual no en daria, ni en fruit ni en fulla ni en flor.

Arbre dolç que, amb els claus dolços, càrrega dolça sosté.

Condolent-se el Creador de l’error del primer pare, quan per menjar el fruit vedat en la dissort s’enfonsava, Ell ja l’arbre assenyalà per guarir dels danys de l’arbre.

Arbre dolç que, amb els claus dolços, càrrega dolça sosté.

Creu fidel, arbre més noble, el més insigne entre tots!

Cap bosc d’igual no en daria, ni en fruit ni en fulla ni en flor.

Arbre dolç que, amb els claus dolços, càrrega dolça sosté.

71

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Arbre sant, vincla tes branques, ablaneix la teva fusta, endolceix la rigidesa que t’ha donat la natura, i que el teu tronc suaument els membres del Rei sostingui!

Arbre dolç que, amb els claus dolços, càrrega dolça sosté.

Himne a la creu, de la litúrgia de Divendres Sant

72

CATORZENA ESTACIÓ

LA LLEGENDA I LA POESIA

L’ARBRE DE L’ESPERANÇA En un prat, gemat arreu, l’arbre hi ha de l’Esperança; amb la mà ningú no l’heu; ell no mai es desatansa.

De ses fulles a la veu, par que el món es torni dansa: té les ires sota peu i és tot dret com una llança.

Sols de veure’l un matí, us sabríeu deixondir, ulls caiguts, races esclaves.

Canta l’arbre verdejant i les branques pugen tant que a mig aire ja són blaves.

JOSEP CARNER

73

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Per a la nova creu de Montigalà, que té una ànima de ferro, es va fer un encofrat i es va omplir de formigó (foto: Alain Richaud)

74

LA LLEGENDA I LA POESIA

VINYES VERDES VORA EL MAR Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster, sou més fines que la userda.

Verd sobre el blau mariner, vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs, vora la vela que passa; cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat del verd en l’hora calenta.

Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat.

75

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Vinyes que dieu adéu al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s’adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d’or, aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor.

Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau de cap al tard..

Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar!

JOSEP MARIA DE SAGARRA (al peu de la creu de Montigalà)

76

LA LLEGENDA I LA POESIA

ALTRES POESIES Publiquem dos poemes del poeta badaloní Miquel Lleonart i un altre del poeta Francisco Farrés Artigas, estadant a Sant Jeroni de la Murtra a finals del segle xix, que lloa en una poesia verdagueriana l’antiga creu de terme, coneguda com la creu de fusta que hi havia al monestir de camí de Santa Coloma. La posa en relació amb la destrucció de Sant Jeroni el juliol del 1835 i amb un llamp que, posteriorment, va trencar la creu. La poesia va ser publicada en un opuscle* del qual en publiquem un fragment. *F. Farrés y Artigas, La creu del Monestir. La torre de Sant Geroni, J. Roca i Bros, Barcelona, 187?. Imprenta i librería de J. Roca i Bros. Bajo la Advocación de Nuestra Señora de Montserrat. Calle Jaime I, núm 13, Barcelona.

77

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

78

LA LLEGENDA I LA POESIA

EL CRIST DE CAN CABANYES Les nuvolades

passa a tocar.

Al següent dia

s’han esquinçat.

I allí una corba

d’aquell succés

Xopa és la terra

fa el rieral

on van deixar-la

pel fort aiguat.

que amanseix l’aigua i

la creu no hi és.

D’entorn la Murtra

forma un sorral.

Dins la masia d’ací i d’allà,

gran devessall d’aigües rogenques

Quan la tempesta

la creu tots cerquen

baixen avall.

ja al lluny se sent

mes ai! en va.

Gran és la fúria

de la masia

Tot ho capgiren

dels elements

sortint la gent

−i amb quin afany−.

que s’enduu pedres,

a la riera

Ningú s’explica

troncs i sarments.

colgada ha vist

aquell fet estrany.

L’aigua enfollida

allí en l’arena

Mes quan a fora

fent gran estrall

la creu del Crist.

varen sortir la creu van veure,

tot el que troba s’emporta avall.

Del qui pels homes

de nou allí

La forta empenta

vessà la sang

on va deixar-la

d’aquell aiguat

la imatge treuen

sobre el sorral

el que és riera

d’enmig del fang

la turbulència

riu s’ha tornat.

i porten dintre

del rieral.

la llar pairal De les muntanyes

aquella ofrena

L’estranya causa

en davallar

del rieral.

de que allò fos, un fet van creure

de Can Cabanyes

79

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

miraculós,

de la riera

que clar mostrava

de Sant Joan...!

que el Mestre aimat MIQUEL LLEONART

allí volia ser venerat.

On lloc tenia el joiós succés l’amor hi alçava poc temps després la humil capella (joiell preuat) que és nord i guia d’aquell veïnat.

Si els vostres passos allí adreceu, sempre la flama cremar hi veureu i els vots i ofrenes que té a l’entorn del Crist proclamen la fe que infon.

O humil viola d’olor fragant,

80

LA LLEGENDA I LA POESIA

LA CREU DEL CAMÍ RAL Just al peu del camí ral la creu de terme s’alçava.

Des de temps immemorial la fe del poble mostrava.

Cases i camps de conreu de tota la rodalia al peu de la vella creu el bon rector beneïa.

Oberts els braços al vent era com far que il·lumina amb llum clara i resplendent com una torxa divina.

Aquella creu del raval en temps remot aixecada just al peu del camí ral de llars es veié envoltada.

Li donava el Déu-vos-guard al qui a la vila acudia i en veure’l pel camp passar també l’Adéu quan partia.

En temps de mala maror dut per negra nuvolada de la creu del Redemptor digué algú que destorbava.

D’aquell camp, tota la gent de la Creu de Pedra en deia.

Sovint, el cor del creient ple de fervor un altar en feia.

Un dia de mal record la creu fou enderrocada però pel poble, a dins del cor sempre més fou recordada.

De la Creu de Maig el jorn vers ella el poble acudia.

Cobrint de flors tot l’entorn un cant als llavis floria.

D’aquell indret on s’alçà ja el poble en digué com ara, per més que el temps fuig enllà...

Carrer de la Creu. Encara!

MIQUEL LLEONART

81

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Mn. Jaume Aymar encapçala un via lucis per fer la benedicció del terme des de la creu de Montigalà (foto: Alain Richaud)

82

LA LLEGENDA I LA POESIA

LA CREU DEL MONESTIR O Crux ave!

V

I

Jo veig eixa columna que prop de mi s’aixeca

No lluny de Sant Geroni, y allà hont sa vista hermosa

Hermosa creu del terme, tornarse com avans,

Per la primera volta al caminant deté.

Llensar sa vestimenta d’espinas y herba seca

S’aixeca en una vinya gemada y pampolosa

Per enramar de lliris y roses sos voltants.

Senzill pilà de pedra, recort d’un temps de fé.

VI II

Jo veig guerrers indòmits, á qui la mort no espanta,

Sentat allí quant moren los últims raigs qu’envia

Volar á l’áspre lluyta al cap de tots los seus;

Lo sol ponent, quant l’hora convida a meditar,

Y en sent á la tombada, y al veurer la creu santa,

Quant s’alsa encar rogenca seguint sa eterna via

La espasa may rendida rendir allá á sos peus.

La Lluna misteriosa sobre’l crestall del mar.

VII III

Jo veig entre la fosca pe’ls llamps interrompuda

Vers l’infinit perduda ma pensa, que divaga

Besarla cent vegadas los pobres caminants,

Per entremitj dels segles que foren, s’obra pas,

Perqu’ella ‘ls hi senyala ab tendre benvinguda

Y’t veig ¡oh Sant Geroni! naixent i hermós encara

La vía que buscaban y’l lloch de ver descans.

Com fores algun día, tal volta com seràs.

VIII IV

Jo veig també al novici que al ser aquí y coneixe

Jo sento la campana que ab trista veu pausada

Que té molt lluny sa patria y’l Monestir prop seu

Per quells qu’un dia foren demana una oració,

S’humilla, prega, s’alsa y dona al mon que deixa

Jo veig alsars’ del temple la cúpula enfonsada,

Ab l’última mirada lo postrimer adeu.

Passar negres figures en trista professó.

83

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

IX

XIV

[...] Les voltas somogudas pe’l foch encara queyan,

Mes ells ja no tornaren. La creu los esperaba

Per tot la mort salvatje sembraba dol y horrors:

Servant encara estesos los brassos sempre aymants,

Joyells, parets, imatjes, altars, en terra jeyan...

Ningú ja al contemplarla lo front altiu baixaba

Tant sols la creu alsaba sos bressos redentors.

Ni los guerrers indòmits ni’ls pobres caminants

X

XV

Més ¡ay! q’un jorn las turbas de feres mes que d’homes

Les flors que la voltaban moriren d’anyoransa,

Per quí mateix passaren venjança respirant.

Los lliris y las roses tornárense esbarzers,

Y en foch inmens d’espessas y de negrosas bromes

Lo vent ja no escampava los cantichs d’esperansa

Lo temple convertiren del Deu tres voltes sant.

Que alsaban las campanas del sol al últim bés.

XI

XVI

Y al endemá semblaba trist escampall de fustes

Per xó qu’ella al conèixer que sols en va servaba

Que’l mar llensa a la platja quant deixa de bramar;

La testa sempre ferma, los bressos sempre alsats,

Ja no eran mes que runes y cendres las robustes

Un jorn en que pe’ls núvols la tempestat bramava

Columnas que los segles no feren trontollar.

Ferits pe’l llamp caygueren sos brassos trossejats.

XIII

XVII

¡La creu! La creu del terme que’l veurer enardida

Mes Deu ni ab los que’l deixan vol rompre’ls aymants llassos;

Detrás dels seus la turba passar per lo camí

Aquella creu que un dia pe’l llamp feu destruí

Semblava als uns y als altres cridar per despedida:

No es ja la creu del terme qu’estén sos tendres brassos.

− Vosaltres que’m deixareu ¡torneu!¡torneu a mi!

Mes es un dit que’ns signa lo verdader camí.

84

LA LLEGENDA I LA POESIA

XVIII Vosaltres que prop d’ella passeu fent vostre via Miraula y recordeuse de qu’era hermosa creu.

Que per l’oblit dels homes Deu just l’abatí un dia.

No la oblideu vosaltres ¡oh caminants! ¡pregueu!

XIX ¡Pregueu y potse’l vici que creix com altiu cedre Per sobre nostres testes, com boira’s desfara!

Llavors tornarà á alsarse la creu humil de pedra, Deu es qui l’ha abatuda... ¡sols Déu l’aixecará!

FRANCISCO FARRÉS ARTIGAS

85

LA INSERCIÓ A LA CIUTAT

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

88

BADALONA I MONTIGALÀ | JORDI BALLESTEROS Deu costar de trobar un badaloní

minada que han fet famílies, grups

o una badalonina que un dia o al-

d’amics, companys de fàbrica en

tre no hagi pujat a Montigalà, a la

dies de festa o creients amb motiu

creu de Montigalà. El seu caràcter

d’alguna celebració religiosa. Gi-

de teló de fons de la ciutat, visible

nesta, garrofers, algun pi, alguna

des de molts punts de la geografia

petita alzina, en són testimonis.

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

local, la converteix −l’han convertit des de sempre− en una referència,

Montigalà, la creu de Montigalà, és

en un símbol.

Badalona en estat pur. Un referent per als badalonins de tota la vida,

«Pujar a Montigalà» es troba exac-

amb reminiscències de la vila ru-

tament a mig camí entre el que

ral, de les vinyes, d’una religiositat

seria una passejada i el que seria

popular, i per als badalonins que

una excursió. És una caminada,

han anat arribant més tard i que,

discreta, senzilla, que exigeix, no-

en bona part, van quedar geogrà-

més quan ja quasi hi som, un pe-

ficament, d’inici, més a prop seu,

tit esforç per salvar el desnivell

als barris de Bufalà, de Lloreda, del

més pronunciat i rocós dels dar-

Sant Crist o del Fondo, per a qui

rers metres. Una caminada que,

aquell turó es va convertir en un

aquests darrers cent anys, de ben

escenari proper i habitual.

Grup escolar al voltant de la creu. Per la seva situació privilegiada i la seva relativa proximitat a Badalona, Montigalà era una destinació habitual de les escoles de la ciutat. És visible la inscripció «CRUX AVE SPES UNICA» ("Saludo la creu, la nostra única esperança"), novena estrofa de l'himne Vexilla Regis, del segle vi, de Venanci Fortunat 1932.10. MB. Arxiu Josep M. Cuyàs. Foto: Francesc Coma

segur que han fet nois i noies de quasi totes les escoles de la ciutat,

Però no ens enganyéssim pas, tam-

d’esplais, d’agrupaments escoltes

poc. Montigalà, la creu de Monti-

i d’entitats de tota mena. Una ca-

galà, per als badalonins hi és i no

89

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

hi és. La tenim present, l’estimem,

I. D'EXCURSIÓ A

de professor de la seva especialitat

nos, medir distancias y alturas,

però no prou per haver-la conver-

MONTIGALÀ

als aspirants de mestre a l’Escola

dibujar croquis y en ejercicios

Normal de Barcelona.

de geografia. Subieron a Mon-

tit en un referent de primera mag-

tigalá para visitar la célebre

nitud, permanent, vital. És aquella

Jaume Poch i Garí era un mataroní

presència discreta, però perenne,

nascut el 1866. La seva dedicació

Doncs bé, l’any 1922, essent ja un re-

ara dedicada al sol y después

que ens ancora a un territori.

a l’educació i a la pedagogia el va

putat catedràtic de la Normal, va vo-

de admirar los hermosos pai-

portar a ser un dels impulsors de la

ler ensenyar als seus alumnes, futurs

sajes de Cañet, recorrieron las

Montigalà és un símbol, doncs. I

renovació de l’ensenyament de la ge-

mestres, com l’excursionisme podia

principales calles de Badalona

és la porta d’entrada a la vall de

ografia al nostre país. Allunyant-se

i havia de ser un recurs pedagògic

y realizaron ejercicios de gim-

Betlem, amb Ca l’Alemany i Sant

de la manera de fer imperant, va

per a l’ensenyament de la geogra-

nasia respiratoria en la playa,

Jeroni allà al fons i el serrat de les

lligar la pràctica de l’excursio-

fia. Aleshores, probablement endut

después de lo cual regresaron

Ermites més enllà encara, tancant

nisme amb l’aprenentatge de la

pel record dels seus primers anys de

satisfechos de tan interesante

el terme municipal. Montigalà és

geografia, tot des d’un vessant

mestre de primària a la nostra ciutat,

e higiénica excursión».

aquest paisatge i és el record atà-

pedagògic.

va recordar Montigalà: un objectiu

vic del culte al sol en temps dels ibers, també. Montigalà és una fita

Ben jove, a finals del segle

assumible, un mirador.

ser durant un temps mestre d’es-

xix,

va

ideal per la finalitat que es propo-

Sens dubte, aquesta referència pro-

sava. La Vanguardia del dia 20 d’abril

va que l’excursió a Montigalà no és

d’aquell any en deixava constància:

un invent recent. Si Jaume Poch el triava, l’any 1922, com a escenari per

cola a Badalona, abans de conti­ Pugem-hi ara, metafòricament,

nuar la seva carrera a Reus, a Va-

«Realizó una excursión a Ba-

portar-hi els futurs mestres, era per-

i des d’allà mirem com la ciutat,

lència i a altres llocs. Va fer estades

dalona un grup de alumnos de

què veia virtuts al lloc, però sobretot

aquests cent anys, ha parlat de

a l’estranger, també. Va publicar

la Escuela Normal de Maes-

era probablement perquè durant la

Montigalà, ha fet seu Montigalà.

manuals de geografia que se situa-

tros, acompañados por los

seva estada a la nostra ciutat, a prin-

Sis petites històries ens hi ajudaran.

ven a l’avantguarda del tractament

professores Eyaralar y Poch,

cipis de segle, ja hi devia haver por-

d’aquesta disciplina i va acabar fent

ensayándose en levantar pla-

tat els seus alumnes de primària.

90

LA INSERCIÓ A LA CIUTAT

L’any 1776, segons el cronista Josep Barriga, «amb motiu de plantar vinya, s’hi van trobar algunes criptes que contenien uns cossos de figura gran i quasi agegantades, i encara que la major part eren cendra, es veien alguns ossos i es conservaven unes com llances; miraven a orient...». Gravada a la roca, com una ara dedicada al sol, hi havia aquesta inscripció llatina: SOLI D SACRVM A P ABASC·ANTVS (un nom ibèric de persona). Un roquissar. doncs, carregat de significació des de temps iberoromans.

En aquesta imatge es pot veure la foto de l'ara solar, publicada al llibre de Mn. Gaietà Soler, Monografia HistorichArqueologica, Barcelona, 1890.

Afortunadament per als badalonins i les badalonines hi ha hagut molts «jaumes poch» durant cent anys i l’excursió escolar a Montigalà ha estat un clàssic a la ciutat.

II. MONTIGALÀ PER AL POBLE El creixement demogràfic de Badalona, tan evident des de mitjan segle

xix,

va anar produint-se de

bracet, inevitablement, del creixement de la trama urbana. La necessitat d'acollir la població que arribava a cada nova onada migratòria

Mar, a la primera meitat del segle

portava a urbanitzar espais oberts,

xix,

turons, camps i vinyes, a urbanitzar

de la platja fins a Dalt de la Vila, for-

el paisatge propi d’una vila pagesa

mat a redós de la parròquia de Santa

i marinera.

Maria. Més tard vingué el barri del

que creava un continu urbà des

Progrés, l’eixample Pons, el Raval, El primer gran eixample, com és

etc. La ciutat creixia, però Montigalà

sabut, fou la urbanització de Baix a

encara quedava lluny, molt lluny...

91

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

A principis de la segona meitat

en família colonitzaven barris que

Just en aquell moment va comen-

ciutat en una d’aquelles trobades:

del segle passat, el carrer de les

s’omplien de seguida amb emi-

çar una història que va marcar la

«Si no hay trabajo para nosotros en

Flors −Roger de Flor− no era ja,

grants arribats d’Andalusia, d’Extre-

ciutat i la política municipal durant

Badalona ¿en qué medida se agra-

naturalment, cap límit de la trama

madura o de qualsevol altre indret

tres dècades, ben bé. Deu anys

vará nuestra situación cuando ven-

urbana, malgrat que als badalonins

d’Espanya. I tot i això, Montigalà, el

més tard, amb els ajuntaments

gan 40.000 nuevos vecinos?».

del centre els ho pogués semblar.

turó, la creu, encara quedaven lluny

democràtics encara per arribar, els

Maria Aurèlia Capmany ho deixava

de la voràgine del totxo i de l’asfalt .

partits polítics i les associacions

Al final només l’arribada dels Jocs

de veïns se les tenien amb l’Ad-

Olímpics va acabar desencallant

A mitjan anys seixanta, però, va

ministració local per fer entendre

un embull urbanístic que col·

«-Al barri de les Flors? –va con-

començar a córrer la brama: es

el disbarat que suposava un crei-

lateralment havia servit de viver

testar.

planejava urbanitzar Montigalà,

xement urbà tan desmesurat en

de polítics i de líders del moviment

-No, nena maca. Tens una idea

tota la plana que s’obria just sota

una ciutat tan mancada d’equipa-

veïnal local (que s’havien foguejat

de la misèria molt betuliana,

el turó, per fer-hi créixer un gran

ments bàsics, com escoles i cen-

en debats i reunions per primer

una cosa així com una ordenada

eixample de la ciutat. El rumor es

tres de salut. Reunions i més reu-

cop parlant de Montigalà). El resul-

i pudent dignitat. Però espera.

va convertir en realitat quan el

nions, assemblees, xerrades, etc.,

tat és conegut per tothom: un gran

[...]

mes de febrer del 1967 l’Ajunta-

servien per què molta gent anés

polígon bàsicament comercial, unes

Era realment un poble allò

ment va suspendre l’atorgament

prenent consciència de la neces-

zones residencials que van acollir

que hi havia a l’altre costat del

de noves llicències a la zona, una

sitat de cuidar el territori. Sorgien

la Vila de Premsa durant les Olim-

tossal. La terra escorxada era

mesura habitual quan s’està a punt

queixes de tota mena i natural-

píades, unes quantes taques d’ha-

vermella i flonja, amb estries

de modificar el planejament urba-

ment un tema avui tan actual, la-

bitatges estratègicament situades

venoses, arrugues i bonys».

nístic de qualsevol zona. Un mes

mentablement, com el de la man-

en la perllongació de Coll i Pujol i

més tard els diaris ja en parlaven:

ca de llocs de treball també treia

equipaments i zones verdes esquit-

Barris de barraques s’enfilaven pel

«Se prevé una población de 60.000

el nas a les reunions. Es lamentava

xant convenientment el territori.

turó d’en Caritg, cases construïdes

personas».

un representant dels aturats de la

clar a la seva Betúlia:

92

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

1913. Benedicció de la creu de Montigalà (MB. AI. Arxiu Josep M. Cuyàs)

93

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Significativament, el «Montigalà

là i Batllòria, o Montigalà-Batllòria,

perquè es va fer, naturalment. I no

la trama urbana de la ciutat. És a

per al poble», o el «Montigalà para

amb guionet, fins i tot. Els dos to-

tan bé per com es va fer, deixant en

dir, que aquella nova via de circula-

el pueblo», el lema de l’oposició al

pònims van esdevenir inseparables.

algun punt del recorregut unes fe-

ció es convertís en una barrera que

projecte, va servir, si calia, per fer

Amb el temps, però, Batllòria sembla

rides territorials que probablement

separés definitivament la ciutat de

més intens el lligam entre els bada-

haver caigut en un desús absolut. No

s’haurien pogut evitar. Unes ferides

la serralada de Marina. Malaura-

lonins, també els nous badalonins,

és aventurat pensar que la creu que

que van poder esquivar, en part,

dament no va ser possible i un dia

i el turó, aquella falda amable de

ens ocupa, la que fa cent anys pre-

els nostres veïns de Santa Coloma

van arribar uns quants carrers, amb

la serralada de Marina que tenien

sideix el turó que li dóna nom, tan

de Gramenet o de Montgat i Tiana,

noms de deesses gregues, que van

prop de casa i que era presidida

coneguda i tan estimada, va servir,

amb el soterrament de la via. Doncs

enfilar-se pel turó de Montigalà.

per una creu.

en la dinàmica ciutadana, per situar

bé, en el transcurs dels més de vint

Afrodita, en una ciutat que ha fet

perfectament la zona afectada pel

anys que ja han passat des de tot

bandera de la romana Venus, quasi

planejament proposat i que l’altre

allò, el concepte de Pota Nord tan

va rascar la creu...

III. TOPONÍMIA DESPRÉS

terme, Batllòria, va patir un eclipsi

visual si mires les rondes i observes

DE LA BATALLA

quasi mortal de necessitat.

amb atenció la zona del Llobregat i la del Besòs, ha caigut en abso-

IV. MONTIGALÀ, MARCA REGISTRADA

D’aquella batalla urbanística, final-

I, en segon lloc, una de carreteres.

lut desús. Ara parlem de la B-20,

ment, hi ha dues circumstàncies to-

Durant els anys previs als Jocs Olím-

talment com si amb coordenades

ponímiques que, de passada, val la

pics Badalona va haver de suar molt

asèptiques el territori s’entengués

Probablement si proposem a qual-

pena destacar.

per fer entendre que les rondes de

millor.

sevol el binomi Montigalà i marca

Barcelona havien de connectar amb

comercial, el primer que li vindrà al

En primer lloc, la del duet Montigalà

l’autopista del Maresme des del nus

Per cert, d’aquells anys és també la

i Batllòria. Sempre, o quasi sempre,

de la Trinitat. Va ser la batalla per la

voluntat, força unànimement ma-

parlar del projecte urbanitzador dels

Pota Nord, com se la va conèixer i

nifestada, que la B-20 es convertís

Sí, la Penya, l’emblema de l’esport

anys seixanta era parlar de Montiga-

que va acabar bé per a la ciutat. Bé

definitivament en el límit nord de

badaloní, va lluir el nom de Monti-

94

cap serà Montigalà-Joventut.

LA INSERCIÓ A LA CIUTAT

galà a la samarreta durant un pa-

clamen publicitàriament per ajudar

rell de temporades a principis dels

els potencials clients a situar-los en

anys noranta. Montigalà, SA era en

el mapa.

V. FONT D’INSPIRACIÓ

teixen encara donant la benvinguda a l’entrada de molts termes

Segons sabem, va ser Baldomer

aquell moment una empresa mer-

municipals.

Solà el primer autor que va dei-

cantil a l’òrbita de Banesto, que es

Naturalment hi ha, també en aquest

xar-se inspirar per la creu de Mon-

Per l’altre, per servir de signe de la

disposava a construir els pisos de la

aspecte, un abans i un després de la

tigalà. El mateix mes d’octubre del

fe, de l’esperança cristiana. El poeta

Vila de Premsa olímpica i, molt pro-

urbanització del polígon. Ara és fà-

1913 va escriure el poema «La creu

ho subratlla amb èmfasi: «El brau

bablement, devia ser convidada a

cil posar-ne el nom: esdevé un refe-

de Montigalà», que volia donar la

pescador sos ulls dirigirà perquè la

col·laborar amb la causa de l’esten-

rent claríssim. Ikea, el Pronto Moda,

benvinguda al «nou joiell» que ful-

creu serà sa millor guia pel retorn;

dard badaloní. Fou una etapa glo-

el Carrefour, el Decathlon i tota la

gurava a la corona badalonina.

el bon pagès hi reposarà i aixecarà

riosa del club, l’etapa del pas d’Au-

tropa comercial l’han convertit en

siàs Marc al Palau Olímpic, l’etapa

un punt que tots els badalonins, i

En els versos del doctor Solà s’hi

en què es va forjar l’equip que va

molts catalans, situen en el mapa.

endevinen els desitjos que van

ferventes oracions, la colla endiu-

acabar guanyant, ja amb 7Up com

menjada hi adreçarà son cant...».

moure els prohoms impulsors de la

a patrocinador, la primera Eurolli-

Però molt abans, als anys trenta del

ga del bàsquet català. El Joventut,

segle passat, ja hi havia qui utilitzava

doncs, ha estat potser el principal

el topònim comercialment. Foren els

Per un costat, fer renéixer la creu

irradiador del nom Montigalà per

vins Montigalà, un vi de Canyet que

de terme. Badalona n’havia tin-

tot Europa.

utilitzava el nom, en aquell cas, més

gut una, al costat de la carretera,

com un antecedent de les actuals de-

al Camí Ral, just al carrer que avui

Però hi ha hagut i hi ha més irradia-

nominacions d’orígen que no pas

s’anomena així, carrer de la Creu.

dors. Comerços, magatzems, esco-

amb un afany d’aprofitar-ne el co-

Aquesta tradició de les creus de

les i serveis llueixen el topònim de

neixement públic, molt més escàs

terme havia estat molt estesa al

Montigalà als seus rètols o el pro-

en aquell temps.

nostre país i moltes creus subsis-

construcció de la creu.

95

Anunci del vi de Montigalà, 1927 (Arxiu Badalona Recuerdos)

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

La creu de Montigalà està força malmesa per l’efecte dels grafits (foto: Alain Richaud)

de cenyir-se al tema de la creu de

va anar desinflant-se amb el pas

Montigalà.

del temps entre els estudiosos i ara sembla que hi ha un cert cert consens al voltant de donar per

VI. POMPONI MELA

I, per sobre de tot, la voluntat

bona l’associació de la muntanya esmentada per Mela amb el nostre

que la creu es convertís en el far d’unes fites pròpies del missatge

Pomponi Mela és considerat el pri-

Montigalà. Així podríem dir que ara

cristià: el bé, la germanor, la jus-

mer geògraf romà. La seva obra

fa dos mil anys que algú ja escrivia

tícia, la dignitat. Unes conductes

conté un esment a la nostra ciutat

sobre Montigalà!

que han de fer excel·lir la ciutat

a la quals molts saberuts arqueò-

per convertir-la en la perla de la

legs han donat voltes. Deia Mela,

Per què va anar canviant aquella

costa de Llevant.

al segle i dC, que hi havia una mun-

tesi inicial?

tanya dedicada a Júpiter al costat L’impacte del poema de Baldo-

del Besòs, el Mons Iovis.

Per un costat, la proximitat del Besòs, naturalment, donava molta

mer Solà degué ser prou fort en determinats cercles locals.

La historiografia més reconeguda va

més força a Montigalà. Descriure

Només cal veure, per exem-

associar durant molts anys aquesta

Montjuïc com una muntanya al

ple, que tres anys més tard, el

muntanya amb el Montjuïc barce-

costat del Besòs semblava forçat.

1916, un dels premis dels Jocs

loní. Semblava que, si Mela havia

Hem de pensar que entre Monti-

Florals convocats pel Círcol Ca-

anat recorrent tota la costa per es-

galà i el riu no hi ha més que una

tòlic el dotava el senyor Ramon

criure la seva obra, la contundència

plana, la plana pròpia de la desem-

M. de Sagarra, el mecenes que

de Montjuïc li podria haver cridat

bocadura del riu, que està estudiat

havia fet construir la creu, i els

més l’atenció que no pas una altra

que en època romana estava situa-

poemes que hi optaven havien

silueta. Tanmateix, aquesta teoria

da més terra endins.

96

LA INSERCIÓ A LA CIUTAT

Per l’altre, la coneguda preexis-

Aquest posicionament de Monti-

tència d’un culte ibèric a Montiga-

galà com a marc del centre històric

là, que probablement va perllon-

de la ciutat el pot comprovar, en-

gar-se i transformar-se amb l’ar-

cara avui, qualsevol badaloní amb

ribada dels romans, feia la teoria

una mica de curiositat. Si us situeu

versemblant i creïble.

a baix de tot del carrer de Mar, potser el carrer més emblemàtic de la

Miquel Tarradell, un dels arqueòlegs

ciutat, i comenceu a caminar cap a

més prestigiosos que ha tingut el

la plaça de la Vila, us adonareu que

nostre país, va decidir navegar amb

la creu de Montigalà queda perfec-

llaüt des del Masnou fins a Barce-

tament alineada amb el carrer. Es

lona per intentar entendre bé la

pot veure perfectament durant tot

qüestió. Va descobrir que ni el turó

el trajecte. Bé, durant tot el trajec-

de Montgat ni Montigalà destaquen

te no. A l’altura del carrer de Jesús,

gaire des del mar. Ara bé, el cas de

més o menys, ja la deixareu de veu-

Montigalà li va cridar l’atenció per-

re, tapada com haurà quedat pel

què se situa just darrere del nucli

mateix paisatge urbà. És singular,

antic de Badalona, de manera que,

doncs, saber que traçant una línia

«quan Badalona no era una ciutat

recta imaginària que doni continuï-

tan extensa com ara, el nucli urbà

tat al carrer de Mar anireu a parar a

devia veure’s des del mar emmarcat

la creu de Montigalà.

per la muntanya de Montigalà, que potser resultava quelcom emblemàtic i definidor de la vila».

97

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

98

LA CREU DE MONTIGALÀ, UN PUNT EMBLEMÀTIC POPULAR I SOCIAL LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ DURANT EL SEGLE XX | JORDI LLIGONYA Montigalà és un turó de Badalona

religiosa i el cristianisme esdevenia

millor arquitecte modernista de

Els patrocinadors de la creu foren

situat entre la riera de Canyet i la

la religió oficial de l’Imperi Romà.

Badalona, autor, entre d’altres,

Ramon M. de Sagarra i de Ciscà i

del projecte i la capella del San-

Dolores Bofarull, parella propietà-

riera de Sant Jeroni, a les coorde41.46482–2.231186;

El dia 28 de setembre de 1913,

tíssim de la parròquia de Sant Jo-

ria de la finca que, limitant al sud

X=435906.40 Y=4590888.78. Té uns

celebrant les anomenades festes

sep. L’acord d’erigir-la es va pren-

amb Can Banús i al nord amb l’an-

145 metres d’alçària i el seu nom pot

constantinianes, va ser erigida, i el

dre essent l’alcalde Martí Pujol i

tiga església de Canyet, comprenia

ser la degeneració de la contracció

dia 19 del mes següent beneïda,

Planas (1859-1926), «en Martinet

terrenys del turó.

del nom primitiu de la zona, Mons

una creu monumental de pedra de

Pujol», agricultor i polític, autor

Aguilaris, 'mont de les àguiles'.

quatre metres d’alçada, col·locada

de diversos articles sobre temes

A l’esmentada finca hi havia dues

en un sòcol al cim del turó. A les

agrícoles, que va tenir un paper

edificacions: la dels masovers i una

La zona muntanyosa de l’entorn de

tres de la tarda va sortir de l’esglé-

fonamental perquè el camp ba-

gran casa d’estil colonial, propie-

la creu ha estat un punt emblemà-

sia parroquial de Santa Maria una

daloní pogués fer front a la plaga

tat també de la família Sagarra. Un

tic popular i social durant gran part

processó presidida pel Sant Crist

de la fil·loxera. El 1884 va fundar

dels seus il·lustres membres fou el

del segle passat i s’ha vist afectada

que duia el Cos dels Portants. Es

el Foment d’Agricultura de Bada-

dramaturg Josep Maria de Sagarra.

pels canvis de la ciutat (població, ur-

resava i es cantava el via crucis. Ar-

lona i organitzà diverses exposi-

banisme, vies de comunicació) i de

ribats a la creu, l’ecònom de Santa

cions sobre la producció vinícola.

L’any 1931, després de la procla-

la societat (família, costums, lleure).

Maria, mossèn Rafel Mas, va beneir

Políticament s’identificà amb el

mació de la República, la creu fou

la creu i va predicar una homilia. Es

catalanisme i el 1892 assistí com

enderrocada i nou anys després

va retornar a l’església i es va posar

a representant de la vila de Bada-

(1940) la va tornar a alçar el cons-

fi a les festes constantinianes.

lona a l’assemblea que elaborà les

tructor Josep Renom i Galceran,

Bases de Manresa. Militant de la

però aquest cop de ciment armat,

nades

GPS

APUNTS HISTÒRICS L’any 313 l’emperador Constantí va

La creu va ser projectada per l’ar-

Lliga, va ser alcalde durant els pe-

aprofitant el primitiu sòcol de pe-

promulgar l’edicte de Milà, en vir-

quitecte municipal Joan Amigó i

ríodes 1906-1909 i 1912-1913.

dra en el qual avui encara es poden

tut del qual s’acabava la persecució

Barriga (Badalona, 1875-1958), el

observar quatre inscripcions:

99

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

Jordi Ribet, l’any 1928, vestit d’àngel i amb un be que van anar a buscar a Bufalà. Les gardènies eren de la seva mare i serveixen per engalanar l’altar (Arxiu Pere Ribet)

M. Dolores de Bofarull de Sagarra,

EL VINCLE SÒLID DE LA

al bon Jesús». Al costat esquerre,

CREU DE MONTIGALÀ

«In hoc signo vinces». I finalment a

AMB CANYET

la part de darrere: «Segle IV – Se-

Foto de Jordi Ribet, l’any 1926, vestit per a la processó de Corpus Christi, en què va estar tota l'estona plorant. En acabat van descobrir que era perquè li feien mal les sabates que estrenava aquell dia (Arxiu Pere Ribet)

gle XX. Erigida aquesta creu el 28

La presència de la creu i la vista es-

de setembre de 1913, en remem-

pectacular que es pot gaudir des

brança de l'Edicte de Milan donat

del seu peu, han motivat que sovint

per Constantí a favor de la Santa

el lloc fos visitat per canyetaires,

Iglesia».

veïns de la ciutat, excursionistes i esportistes. A la creu de Montigalà

El motiu pel qual s’erigí fou, tal

han culminat celebracions religioses

com diuen els Goigs a llaor del mo-

com el via crucis i, més tard, l’Aplec

nument editats l’any 1963, amb lle-

de la Senyera convocat per l'Orfeó

tra d’Antoni Morguí i Mas, música

Badaloní.

de mossèn Josep Maideu, prevere,

La de la part davantera diu així:

i dibuix d’Enric Garcia i Domingo:

Cal esmentar que el professor de música Joaquim Zamacois i Soler

«Jesús meu estimat creu afrontosa

«Protegiu oh creu Divina

(Santiago de Xile, 1894-Barcelona

vessant vostra sang preciosa

A tots els badalonins

1976), autor d’obres simfòniques,

morireu per mi clavat!

I amb la Llum de la Doctrina

per a piano, per a instruments

Siau per sempre alabat».

Feu-nos clars els llargs

d’arc, corals, sarsueles, cançons,

camins».

cuplets i també sardanes, va dedi-

Al costat dret hi diu: «Ens és [...] en

car al Foment de la Sardana de Bar-

Ramon M. de Sagarra i de Ciscà i

celona, la sardana Montigalà (tirat-

100

LA INSERCIÓ A LA CIUTAT

ge 43-83-65), que va ser estrenada

Inaugurada l’actual església el dia

Durant cent anys (1913-2013) és

respectar i conservar la bellesa de

a Sant Feliu de Guíxols el dia 28 de

10 de juny de 1951, l’inoblidable

natural que moltes coses s'hagin

l’entorn natural i del signe i signi-

juliol de 1929.

rector mossèn Joan Baranera (Vic,

canviat. A escala mundial i també

ficat religiós, per transmetre-ho a

1887-El Masnou, 1983) va seguir

al nostre país. Però certs valors so-

les futures generacions.

En l’aspecte religiós, cal assenyalar

fomentant activitats i presidint els

cials, culturals i religiosos segueixen

la vinculació especial, per raons de

tradicionals via crucis a la creu de

mantenint la seva vigència, expres-

Seria bo que en tant que sigui pos-

proximitat, entre els canyetaires, de

Montigalà, com recorden molts ca-

sats potser d’una forma diferent.

sible les autoritats competents fes-

l’església de Canyet, amb la creu

nyetaires de certa edat.

La gent segueix reconeixent-se,

sin un esforç per arranjar la zona

formant part d’una família, apre-

de la creu, esborrar pintades, po-

ciant les amistats, volent viure en

sar senyalitzacions, etc., a fi que les

pau, respectant la natura, conser-

celebracions i visites que es puguin

vant les creences, arrelats a una

produir trobin un entorn digne i

terra.

respectable, i no tan sols ara sinó

de Montigalà.

Quan

el 19 d’octubre de 1913

EL PRIMER CENTENARI

es va beneir la creu, en senyal de festa «moltes cases de Canyet os-

L’efemèride del centenari no podia

tentaven creus i domassos» (J. M.

passar desapercebuda, per tal de

Cuyàs i Tolosa). L’església «vella»

recordar els bons moments que ca-

Què era Montigalà per als nostres

encara no existia. Fou erigida ca-

nyetaires i badalonins hem passat

pares i avis, i què és per a nosal-

Jordi Lligonya

nònicament en parròquia del Sant

a la muntanya, i alhora reflexionar

tres? Cadascú pot respondre’s la

Diaca adscrit a la parròquia del

Crist l’any 1922, durant el ponti-

què caldria fer perquè aquest patri-

pregunta. Malgrat totes les vicis-

Sant Crist de Canyet

ficat del bisbe Ramon Guillamet

moni sigui conservat i, si és factible,

situds viscudes, la muntanya és la

Comas, i ben aviat es va traçar un

millorat. Diferents grups i associa-

mateixa, i el cim, i la vista esplèndi-

camí de via crucis, que sortint de

cions estan fent actes commemora-

da que s’hi gaudeix, i la creu... És un

l’església marcava cada una de les

tius que culminaran el pròxim mes

patrimoni badaloní comprès dins

catorze estacions litúrgiques fins a

de setembre i estaran degudament

la serralada de Marina, a disposi-

acabar a la creu.

publicitats. Però, i després?

ció de tothom que vulgui gaudir,

pensant ja en el segon centenari.

101

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

102

LA INSERCIÓ A LA CIUTAT

Diverses imatges de l'Aplec de la Senyera, organitzat a Montigalà per l’Orfeó Badaloní a principis dels anys vuitanta, amb motiu de la celebració de Sant Joan (Fotografies d’Antolí Puig)

103

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

El setembre del 1963, pel cinquantenari de la creu de Montigalà, Antoni Morguí publica a La Voz de Badalona un article en què remarcava la necessitat de celebrar les noces d’or de la creu com es mereixen

104

LA INSERCIÓ A LA CIUTAT

Goigs a llaor de la Santa Creu de Montigalà (Badalona), obra d’Antoni Morguí i Mas. Originari de Tàrrega i responsable de la revista Crònica Targarina, a finals del 1938 es veu obligat a exiliar-se interiorment amb la seva família juntament amb els Prenafeta, els Catllà i els Sabater. Primer a Terrassa i després a Badalona, on fixen la residència. A Badalona escriu a la secció «Glossari sentimental» de la revista La Voz de Badalona

105

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

106

FER MEMÃ’RIA DELS RECORDS

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

108

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ RECORDS DE CANYET A L’OMBRA DE LA CREU | TERESA BIAYNA

UN SEGLE DE LA CREU

Hi pujava pel camí que hi havia dar-

Els camps harmoniosos de colors,

DE MONTIGALÀ

rere de can Mora passant per la vi-

les vinyes amb la clenxa ben feta,

nya del meu avi, que estava entre

els lilars blancs i morats florint lliu-

La creu de Montigalà es reconeix en

can Mora i Montigalà. A la vinya hi

res a recés de les tanques.

el paisatge, és la indentitat d’un es-

havia una figuera molt gran que

pai entre Canyet i Badalona, és com

quan estava curulla de fruits aju-

Explicaven que, depenent d’on bu-

l’horitzó dels somnis: d’una banda

dava a agafar forces per arribar al

fés el vent, a dalt del turó s’escol-

la muntanya i de l’altra el mar.

cim. Coneixia molt bé el camí ple de

tava molt clar el repicar de les cam-

matolls i pedres, on sota d’algunes,

panes; es reconeixia molt bé si el

He fet memòria del que m’explica-

deia, vivien els escorpins sota l’es-

so era de festa, de dol, de bateig o

ven els meus pares, tots dos fills de

calf del sol. Per a ell era un goig en-

tocaven a sometent.

Canyet. Recordar-ho m’ha produït

filar-se pel camí dominant tot l’en-

tendresa, he sentit la llunyania del

torn, era una visió fascinant quan el

A l’estiu algun dia amb els germans

passat.

cel era blau i radiant; per una banda

Cervera −en Manuel, l’Àngel, en

el mar i la ciutat «ara atapeïda d’edi-

Daniel, l’Aurora, la Teresina... que

De jove el meu pare, per Sant Mi-

ficis fins a la creu». Per l'altra, la vall

passaven l’estiu a Canyet− pujaven

quel, pujava a la creu per observar

envoltada de masies.

a berenar a Montigalà carregats amb els cistells tapats amb mo-

el cel seguint la dita: «Al davant hi va l’estel, i al darrere, Sant Miquel,

Penso que el meu pare devia for-

que duu la verema al cel». Deia que

mar part del paisatge, aquell en-

a trenc d’alba, per Sant Miquel, des

torn tan diferent d’ara. Potser més

de Montigalà es podia veure l’estel

adust, més salvatge, però alhora

molt brillant que marcava el co-

molt més respectuós, sense ofegar

mençament de la verema.

l’ordre de la natura.

Excursió de l’aspirantat de Sant Josep− grumets−a la creu de Montigalà: Helena Jürgens, Xavier Parera, Miquel Toneu, Joan Prats, Sebastià Ortíz i Pere Suñol, 1963 (MB. AI. Fons l’Abans. Col. Fina Niubó Prats)

109

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

110

FER MEMÒRIA DELS RECORDS Vista de la creu, obra de l'arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga (1875-1958), desembre de 1933 (MB. Arxiu Josep M. Cuyàs)

cadors de quadres on portaven el

tanya potser per donar gràcies

perquè, collida en aquest dia, no

menjar. Amb tanta colla era una

per la fi de la guerra, i també un

cau la flor.

aventura, ja que una espardenya o

viacrucis pujant el Sant Crist de

altra quedava pel camí.

Santa Maria.

Un record més proper: el cantant, poeta i amic Ovidi Montllor tenia

La creu era tot un símbol, era com

La senyora Rosalia, majordoma de

una afinitat especial amb la meva

estar sota la seva protecció. En

mossèn Joan Baranera, feia el «ca-

mare; quan venia a casa li agrada-

passar per la riera de Canyet a l’in-

tecisme» a les nenes i molts diu-

va escoltar-la. La mare, que ja tenia

dret del turó, a peu, amb el carro

menges sortien de l’església vella

molts anys, li explicava històries de

o amb la tartana per anar a ciutat,

(que van cremar) cap a la creu. Men-

Canyet, li cantava cançons de falda

feien el pas curt o aixecaven els ulls

tre anaven pujant enjogassades

i junts solien recitar poesies. Li va

enlaire, era un senyal de respecte,

els feia resar el rosari, collien flors,

explicar que, molt segurament, el

un dels valors en els quals els van

sobretot a la primavera amb el pai-

poeta Josep Maria de Sagarra de-

educar i van créixer.

satge ple de ginesta, feien rams i

via haver escrit «Vinyes verdes vora

garlandes per deixar-les al peu de

el mar» al peu del turó de la creu

Deien que en temps de guerra des

la creu i jugar una estona al pla que

de Montigalà. Un dels últims reci-

del turó es veien les fogueres de

hi havia al voltant. Alguna vegada

tals de l’Ovidi va ser «Ovidi Montllor

les bombes que l’aviació deixava

la pluja les havia atrapat i corrien

diu Sagarra» al Teatre Lliure.

caure.

xopes d’aigua: era el contacte lliu-

Després de la guerra recordaven

re amb la naturalesa, era la inno-

Un temps abans de caure malalt,

cència d’un temps.

l’Ovidi ens va demanar anar a conèixer aquest indret. Hi vam anar, va ser

que, des de la masia, alguna nit havien vist petites processons

El Dijous Sant s’hi pujava a collir

un migdia; han passat uns quants

amb torxes que pujaven a la mun-

farigola, que es guardava tot l’any,

anys, però encara se’m fa difícil ex-

111

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

plicar serenament el moment que

No bufava ni un bri de vent, fins i

vam viure, quan a mig camí ens vam

tot l’aire es va quedar aturat.

parar i l’Ovidi amb la seva veu greu al llindar de l’emoció es va posar a reci-

El poema es va convertir en pregària.

tar «Vinyes verdes vora el mar»: De tots aquests records en guarda Vinyes verdes vora el mar,

memòria la creu de Montigalà.

ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar

M. Teresa Biayna i Pedragosa

teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar. [...]

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s’adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d’or, aigua, panyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau de cap al tard...

Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar!

112

FER MEMÒRIA DELS RECORDS

EL MEU CANYET | MIQUEL RIERA Cap als anys quaranta, quan vaig

Els nous veïns tenien tres fills, dues

aquells gelats de vainilla fets en

amb la veïna, quan només teníem

néixer, a casa ja hi havia dos nou-

nenes i un nen, després van ser dos

una galleda de fusta i un pot metàl·

tres anys, riera avall cap a Badalona

vinguts abans que jo. Els pares van

més, una nena i dos nens, i després

lic al centre rodejat de glaçons.

agafats de la mà, amb la sort que

decidir anar a passar els estius al

una més.

S’havia de donar voltes fins que al

una familiar d’ella, quan ja érem a

seu interior anava agafant consis-

l’alçada de Can Montal, la va reco-

tència el gelat.

nèixer i ens va retornar a Canyet.

carrer de Can Tiano, a Canyet, en una de les cases adossades que

El joc sempre hi era present: aque-

encara hi ha. En una hi vivia un

lles carreteres fetes a la sorra on

senyor que vestia amb bata ne-

les llaunes de conserva grosses

Un altre record que m’arriba va ser

Tinc molt presents els focs artificials

gra i molts botons, més endavant

eren els camions i les petites els

aquella festa, comèdia o festival

de la festa major de Badalona que

vaig saber que era mossèn Joan

cotxes, la baldufa de fusterot o

que vam organitzar amb tots els al-

vèiem des de les arcades, ja inexis-

Baranera.

d’alzina a la qual es posava el clau

tres nens del carrer. Els diners que

tents, que hi havia darrere de can

més llarg per poder trencar les al-

vam recollir es van destinar a un

Ferrater. Les fumades d’uns tron-

tres baldufes.

programa de ràdio que conduïen

quets que trobàvem riera amunt

uns tal Dalmau i Viñas (la idea va ser

després de la passera. Les caceres

del fill de la botiga de can Tiano).

de cargols després de les pluges

Els primers anys podeu suposar que el record no hi és o es fa present a través d’alguna fotografia.

Altres records em porten a aquelles

Més endavant, ja als tres o quatre

nits on després de sopar trèiem del

anys, els records es fan més pre-

pou la síndria ben fresca, que el mes-

A tall d’anècdota van sorgint molts

desbordada per la riera. Aquelles

sents. El senyor de la bata negra va

tre amb bons aires de pagès conrea-

records: la trepitjada del camió

excursions per anar a berenar a una

poder inaugurar una església i amb

va a l’hort de davant de les cases.

d’en Puértolas sobre un peu meu,

o altra font. Anar a Sant Jeroni de

que ni el conductor se’n va assa-

la Murtra, on els pares es proveïen

o anar a veure com baixava l’aigua

ella una nova casa (la rectoria), i en el seu lloc vam tenir nous veïns,

El pare moltes vegades rebia la

bentar, ni jo en vaig sortir amb cap

de patates i vi que compràvem als

una família de Badalona en la qual

visita de mossèn Joan, a qui sem-

os trencat. El descobriment de qui

masovers que hi vivien. La invasió

el pare era un prestigiós mestre

pre feien profit unes galetes amb

eren els Reis, els pares m’ho van

d’una Companyia de Cavalleria diri-

amb escola pròpia.

un raig de porró. També recordo

explicar de seguida. L’escapada

gida pel «Comandant Ferrater». Les

113

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

114

FER MEMÒRIA DELS RECORDS

AMABLE

CANYET

banyades al safareig-piscina de can

Alguna vegada havíem anat a la

Més tard, ja jubilat, la relació amb

Cervera. Aquella tartana del repar-

vinya durant la verema, ja que uns

Canyet és el pas que faig quasi

tidor de pa amb panets amb forma

familiars en tenien una, i el millor

cada dia per ajudar voluntàriament

Estimo el Canyet senzill;

de cargol o d’escala.

d’això és que podíem menjar tant

al manteniment i la millora de Sant

el d’aquelles vinyes verdes

raïm com volíem.

Jeroni. Allà es troba un element

i els masos d’anomenada.

que em fa present mossèn Barane-

També em vénen al record les festes majors que s’organitzaven a cada

Per acabar, tot i deixar-me coses

ra: és un armari molt alt on es va

Hi ha un empelt de neoclàssic

colònia, la més recordada és la que

al pap, recordo aquella baixada a

poder amagar quan el buscaven

plantat mig segle ja fa,

es feia a la Bolera (colònia de Sant

Badalona una nit per assistir a un

per ajusticiar-lo, gràcies a la valen-

amb un punxegut raquític...

Jordi), amb carreres de sacs, tren-

acte sacramental que es va repre-

tia i la serenitat d’una netejadora

car l’olla, avarar globus de paper...

sentar a l’antic camp de bàsquet

que va amagar l’escala sota un llit, i

Quins anys aquells de Canyet,

Més endavant les pugnes entre co-

del Círcol Catòlic. No sé si ho re-

no el varen trobar.

quan encara s’hi collia

lles d’algunes colònies en les quals

cordo malament, però hi sortia la

nosaltres, com a veïns de Canyet

Gemma Arqué, l’Alarcon, en Guar-

Sí que voldria acabar dient que en tot

centre, no hi havíem participat,

diola ...

això sempre hi havia present la mun-

L’enyoro en la taula mia!

tanya de Montigalà, dalt de la qual

Era el Canyet de l’estiu on els fills, novells, van créixer.

aquell bon vi del confort!

era cosa de més grans. Ui!, em descuidava el dia en què els veïns van

El desè estiu vam deixar d’estiue-

hi ha una creu que fins fa poc no

trobar una dona que anava amb

jar a Canyet i la relació es va tren-

m’havia preguntat per què hi era.

camisa de dormir i van retenir-la a

car, fins que als anys setanta, i pel

Ara ja ho sé!

l’escenari del teatre fins que dues

fet que una germana meva vivia

monges van venir a buscar-la. Des

temporalment a can Cervera, hi

d’aquell dia, abans d’anar a dormir,

vam celebrar el convit de noces,

mirava en un armari encastat que hi

al qual va assistir mossèn Joan

havia a la meva habitació.

Baranera.

Ara tinc un gran neguit...

Per què no s’alça un gran crit?

Miquel Riera Munné

Viu sempre, Canyet, en pau!

Josep Maria Riera Milà (extret dels seus assaigs poètics)

115

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

116

LA CREU DE MONTIGALÀ I LA TERRA FELIÇ

117

MONTIGALÀ, UNA CREU CENTENÀRIA (1913-2013)

118

Centenari de la Creu de Montigalà 1913 | 2013

Recull dels actes principals fets pel centenari: • benedicció del terme (3/5/2013) • via crucis poètic (14/9/2013) • caminada popular (29/9/2013)

Centenari de la Creu de MontigalĂ 1913 | 2013