L'embrió del projecte by Enrique Juan Garrido

· L’embrió del projecte · Treball Final de Grau

Arquitectura · ETSAB · UPC Febrer 2016 Autor · Enrique Juan Garrido Web · enriquejuangarrido.wix.com/jonomenric Tutor · Esteve Terradas Muntañola Tribunal · Pere Joan Ravetllat Mira Fernando Álvarez Prozorovich Julián Galindo González

· L’embrió del projecte ·

· Índex ·

5 Prefaci. La pregunta del meu tutor 7 Introducció. El cordó umbilical 9 Un diàleg amb quatre arquitectes El gargot d’Oscar Niemeyer 10 El primer traç. Un moviment de mà 12 El record. L’ull que mira 13 El text. L’argument del projecte El gargot de Paulo Mendes da Rocha 14 El croquis. La senzillesa de l’arquitectura 16 Les maquetes de paper. L’instrument del projecte El gargot d’Enric Miralles 18 El relat. La història que narra el projecte 20 El collage. L’essència del projecte 21 La conversa. El dibuix de la paraula El gargot de Carme Pinós 22 El joc. La sensibilitat del lloc 24 El negatiu. El camí del que no vols 26 Conclusió. El meu propi gargot 31 Referències bibliogràfiques

· L’embrió del projecte ·

· Prefaci · La pregunta del meu tutor

Quan era molt petit, m’agradava transformar els meus ulls en fulls i pensar que era capaç de modificar la realitat fent gargots i dibuixant a l’aire amb el dit, de manera que va ser aquesta ànsia per imaginar i crear damunt la realitat la que em va portar cap a l’arquitectura. La veritat és que el meu pas per la carrera d’arquitectura va començar essent tot un repte; em vaig introduir en aquest món sense saber ni esperar-me res, sense tenir coneixements previs ni cap tipus de relació amb l’arquitectura prèvia, ni mai havia conegut ningú que es dediqués a això, ni tan sols que tingués interès arquitectònic... Sentia curiositat i vaig voler experimentarho a través dels meus ulls (és per això que sempre m’he considerat un cec que ha cobrat la visió cap a l’arquitectura). En la primera correcció d’aquest treball amb el meu tutor Esteve Terradas, no tenia clares les intencions del treball; tenia clara la idea, però no sabia com enfocar-la i el títol era molt ampli: La simplicitat del projecte. Aquest aspecte va anar generant canvis en el treball i al final el títol es va desprendre i, gairebé sense saber com, va sorgir L’embrió del projecte com un títol que portava des de l’inici mostrant el cap i va acabar naixent. Per a mi, la pregunta clau la va fer el meu tutor, que em va demanar com em presentaria o què ensenyaria en una entrevista quan vulgui trobar una feina. Jo vaig respondre que no mostraria el resultat complet del projecte, sinó el procés pel qual he arribat a ell. En definitiva, si reflexionem, estaria fent allò mateix que faig quan he d’ensenyar un projecte a ma mare, per exemple. Això traduït vol dir que faria el mateix que amb qualsevol persona que no tingués cap coneixement arquitectònic, és a dir, presentar-me des de l’inici, des d’on va sorgir tot i, per tant, és com li explicaria el dia de demà a un client o a aquell que tingui interès en la meva arquitectura. Aquest diàleg amb el tutor serà la clau per a focalitzar el treball. De fet, aquest treball comença amb la pregunta del meu tutor.

· L’embrió del projecte ·

· Introducció · El cordó umbilical

“Deixar, fins i tot desitjar, que després d’aquest primer punt en el qual la ploma toca el paper aparegui quelcom que desconeixem, que no esperàvem ” · Enric Miralles · L’objectiu del treball és parlar de tot allò que no es parla, veure tot allò que no es veu, entendre tot el període en que tu alimentes i cuides el projecte com si el tinguessis a la panxa i que quan aquest neix, es desprèn de tu i només queda aquella marca del melic que ens fa recordar d’on sorgeix tot, quin sentit té i cap a on va. El que defineix la manera de projectar d’un arquitecte és precisament tot el treball que no es veu (els textos escrits quan vas en el metro, els croquis quan esperes al metge, els esquemes al tovalló quan menges, les reflexions a la dutxa, les fotografies que fas quan vas al lloc, etc.). Aquests són elements que vull tractar, els quals sempre portes amb tu i que et defineixen com a arquitecte, però sobretot com a persona. L’arquitectura realment és una forma de vida i sempre està present de manera que no podem entendre el resultat d’un projecte sense tenir en compte el procés a través del qual hem arribat a unes conclusions finals determinades. En tot aquest període de reflexió, necessitem dur a terme una mirada profunda i cada línia dibuixada cercarà un raonament crític al darrera. Aquest és el concepte que tractaré d’explicar amb el que anomenaré gargot. El gargot pot tenir una intenció determinada, un objectiu particular o, fins i tot, pot venir determinat per una idea prèvia o uns pensaments definits. Cada un tindrà un visió personal del dibuix en si, però al cap i a la fi s’entén com un conjunt tancat fet a partir de la representació més simple, és a dir, la línia, la qual ordena i simplifica el conjunt, i per tant, cal partir de la línia per arribar al gargot, perquè un condiciona l’altre.

· Un diàleg amb quatre arquitectes ·

Arriba el moment de pensar, de meditar i reflectir una visió més àmplia del gargot. En les següents línies m’embarcaré en un diàleg amb quatre dels arquitectes que més m’han marcat durant el pas per la carrera d’arquitectura. En aquest estudi no pretenc mostrar les qualitats d’ells, ni vol dir en cap cas que allò explicat de cada un no tingui relació amb els altres ni tan sols amb tu mateix, sinó tot el contrari. El que vull és destacar allò personal que m’ha captat de cada un i plasmar-ho en unes línies a través d’unes reflexions per a, posteriorment, poder encaixar aquest procés de pensament i disseny en l’arquitectura pròpia. Tots passem per aquest procés en què sentim que el projecte és nostre, que prové de la nostra mà i del nostre coneixement i entenem millor que ningú com ha arribat a modelar-se i a adaptar-se per a ser ensenyat de la millor manera que en resulta. Però, no és necessari poder transmetre també aquest sentiment als demés? Si sentim l’arquitectura, per què no la transmetem de la mateixa manera en què la vivim? El gargot és l’essència del projecte i no el podem perdre mai pel camí! Entre aquests arquitectes s’hi troben: Oscar Niemeyer i la unió de la paraula i el dibuix explicat a través de l’ull humà, Paulo Mendes da Rocha suportat per la seva manera de sintetitzar l’arquitectura a través dels seus croquis i maquetes de paper, Enric Miralles i el seu afany per a descobrir nous aspectes amagats de l’arquitectura a través del relat i la conversa i, per últim, Carme Pinós i els pensaments que l’acompanyen, barrejats i oberts, jugant i negant per a arribar a viure la història dels qui hi habiten. A pesar de que per les seves similituds els podríem unir en dos grups: Niemeyer-da Rocha per la seva procedència i cultura arquitectònica i Miralles-Pinós pel treball en equip durant tants anys; si els analitzem, en realitat, cada un troba la seva pròpia manera d’encaminar l’arquitectura cap a un camí i estil personals, que és el que els fa ser especials i el que els defineix com a arquitectes i persones.

· El gargot d’Oscar Niemeyer ·

“El sorgiment de la idea és el moment més important a l’arquitectura. Jo, per exemple, treballo

d’una manera molt particular: quan tinc una idea començo a estudiar un problema; primer verifico quines són les condiciones locals, les possibilitats econòmiques, aquestes coses... Després començo a dibuixar i quan arribo a una idea, a una solució que m’agrada, passo a escriure, a redactar un text explicatiu, perquè si en aquest text no hi trobo arguments, torno a la taula de dibuix ” · El primer traç · Un moviment de mà

Sens dubte, allò que fem en primer terme quan ens disposem a projectar és agafar un llapis i pensar en el dibuix. Aquest és un dels aspectes que podria destacar per sobre de qualsevol altre en Niemeyer: el paper important de la seva mà per a explicar l’arquitectura. De fet, el dibuix va ser el que el va portar cap a aquest món i una de les fonts més importants de la seva obra. Pocs arquitectes han estat tan defensors pel que fa al valor i la importància del dibuix en la pròpia creació arquitectònica, i no només per la quantitat del testimoni gràfic que en tenim d’ell, sinó per les seves reflexions sobre el dibuix com a mitjà creatiu. Partir del dibuix ens dóna la llibertat d’un nen, el primer traç innocent en el que l’arquitectura s’exhibeix a través d’un simple moviment de mà. És en aquest moviment en el que s’expressa el que es veu i el que no es veu, en el que es dedueix una intenció, un pensament plasmat sobre el paper a través de la mà, la importància del dibuix. Niemeyer no parlava d’arquitectura, sinó que dibuixava d’arquitectura perquè no sap comunicar-se ni expressar allò més profund del seu pensament arquitectònic sense l’assistència i companyia del seu dibuix, sense el recurs de la mà, del retolador negre sobre el paper blanc, del contrast més pur i sense ombres. La forma pura expressada en línies, allò que defineix la seva arquitectura: la línia no és més que la forma, l’estructura del projecte.

Sabem que la seva arquitectura no accepta compromisos, cerca la bellesa i la imaginació sense caure en petits detalls, actuant sobre l’estructura, en la qual s’exhibeix l’arquitectura des del primer traç. A més, el dibuix representa la puresa de la forma de l’edifici en el qual els detalls amb prou feines existeixen i, si existeixen, manquen de rellevància. Les línies del dibuix són les arestes de la futura forma estructural, fruit d’una arquitectura senzilla, sense detalls, com si no quedés rastre del camí recorregut pel projecte ni dels passos posteriors necessaris per a dur a terme l’obra. Els seus dibuixos són tan importants que podem veure obres en les que conflueixen dos mons: el dibuix de l’arquitecte i l’arquitectura del dibuix. “No és l’angle recte el que m’atreu, ni la línia recta, dura i inflexible, creada per l’home. El que

m’atreu és la corba lliure i sensual, la corba que trobo a les muntanyes del meu país, al curs sinuós dels seus rius, a les onades del mar, al cos de la dona amada. De corbes està fet tot l’univers, l’univers corb d’Einstein ” Podríem dir que el dibuix a mà alçada és tan important per a ell que costa trobar plànols de definició constructiva en el seu treball. En realitat, pareix com si no hi hagués cap pas intermedi entre els dibuixos i l’obra construïda. No vol dir això que no sigui necessari per a ell, sinó que ell és capaç d’explicar tota l’essència del projecte i la seva puresa amb només un gest de mà, un record. El dibuix ens permet imaginar que podem canviar allò que ja existeix, sentir-nos capaços de modificar la realitat i afegir el que nosaltres volem reflectir en aquesta. Ens transportem en un món de nens, de puresa, de rebel·lia, on només existeix la llibertat. Un moviment lliure de mà, sense limitacions, sense eines, la corba natural i sincera, la trajectòria d’un pensament, allò que la imaginació descriu plasmat en un full, sota una mirada atenta, la mirada del que vol veure allò que no es veu. El record d’un passat, del que has estat i del que seràs, d’un inici d’on tot sorgeix i sorgirà...

· El record · L’ull que mira

“Ah, què màgic veure sorgir d’un full de paper en blanc un palau, un museu, una bella figura

de dona! Com les desitjo i com gaudeixo dibuixant-les! Com les sento, les corbes de la meva arquitectura! ” Niemeyer defensa la necessitat de practicar el dibuix a partir de la figura humana argumentant que és el que li va donar l’habilitat manual del traç a mà alçada, d’allà on va sorgir tot. En els seus llibres, les seves fotografies contenen línies de naturalesa lliure i són molts els dibuixos de Niemeyer sobre dones, sobre les corbes de les dones, i també són molts els dibuixos d’edificis que són tractats amb la mateixa sinuositat i que ens recorden de seguida a la forma femenina. No sabem si es tracta d’una casualitat o les influències del record del que dibuixem, del passat, de l’inici que ens guia cap al camí de la nostra arquitectura. 12

A més, una de les eines gràfiques més usades i peculiars en el dibuix de Niemeyer és l’ull humà. Sovint veiem la posició de l’observador representada per un ull, que podríem denominar l’ull que mira, el qual ens aporta dades de cap a on mira i cap a on ha de mirar l’usuari. Fins i tot, aporta una reflexió sobre la posició de l’usuari i les millors vistes respecte els seus edificis. Aquestes són raons que poden motivar la solució del projecte, és a dir, segons la posició de l’observador respecte l’edifici i la seva percepció de l’espai, ens mostra les diferents maneres d’enfocar el procés d’elaboració del projecte. Es tracta llavors de l’al·legoria del fet de mirar representat a través de l’ull humà, un fet que ens indica com l’arquitecte reflexiona sobre la façana, els buits, l’orientació, les vistes... però sobretot, vistos des dels ulls dels receptors pels quals fem arquitectura: les persones. Aquesta sempre és una dada rellevant que explica moltes coses sobre el pensament d’un creador, d’un arquitecte; allò que dibuixa en els seus moments d’oci, en els seus viatges, allò que l’impressiona, que el sorprèn, que el fa reflexionar... perquè tots aquests petits detalls tindran una repercussió posterior en la seva obra.

· El text · L’argument del projecte

Com hem vist, el dibuix de Niemeyer és per a ell una gran part de l’explicació del concepte del projecte, però aquest no és capaç d’entendre’s per si sol i sempre ha d’anar acompanyat de la lletra, d’un argument. Les formes de la seva arquitectura busquen la sorpresa, la novetat i ser capaces de transmetre emocions a qui les observa i, és per això, que ho explica tant gràficament com textualment. Niemeyer escriu el text al costat de la línia, com si aquest fos un dibuix més. De fet, el text complementa al dibuix en la seva obra i un necessita l’aprovació de l’altre. La paraula és la idea que defineix el nostre pensament, és la que fa realitat el que dibuixa la nostra mà i ens dóna una visió més concreta i menys lliure del dibuix: ens el relata. “La base de l’arquitectura són el dibuix i el cap. Quan arribo a una solució, amb els dibuixos ja

definits, començo a escriure un text explicant l’arquitectura, i si no trobo arguments al llegir el text, torno al dibuix perquè falta alguna cosa ” Així i tot, Niemeyer sosté que moltes vegades resol un projecte només pensant, sense dibuixar, imaginant com és, como ha de ser. Però altres vegades ho fa dibuixant, amb intensitat, amb decisió, sense la necessitat del cap. En qualsevol projecte, la darrera pinzellada la fa el text, l’explicació del projecte, la necessitat d’ensenyar un procés invisible, un pensament constant, aquells conceptes que han evolucionat en el teu cap, dins la teva imaginació i que junt amb el dibuix conformen l’essència de tot el projecte. Fent això, no només veiem i fem veure un sentit al dibuix, sinó que aprenem a confiar en la nostra pròpia lletra i es converteix en una part important de la nostra vida, com les anotacions que escrivim, els conceptes que apuntem, les paraules que ho resumeixen... les amigues del dibuix.

· El gargot de Paulo Mendes da Rocha ·

“Un escriptor sempre es preocupa per la seducció; és a dir, pel fet de que qui llegeixi el

primer paràgraf del seu llibre no deixi de llegir el segon, doncs per a expressar allò que vol dir necessita que es llegeixi del tot, fins el final... A la construcció succeeix el mateix ” · El croquis · La senzillesa de l’arquitectura

Per a mi, Paulo Mendes da Rocha és un dels arquitectes que més interès m’ha despertat, si no el que més. La seva arquitectura és capaç de respondre a molts conceptes a través d’una expressió tan simple com una línia suportada per un punt. Ell és en aquest aspecte la meva referència i no deixo de sentir curiositat quan estic davant un dels seus croquis.

Per a Mendes da Rocha, l’arquitectura és projectar la invisibilitat de la vida, allò que no veus, el disseny d’allò imprevisible, el dibuix de la nostra vida; i és per aquest motiu que el croquis és també arquitectura. El croquis és la maqueta en blanc d’un llibre, una idea inicial, és aquell esborrar de pàgina, aquella nota que prens, aquell dibuix que ningú discuteix perquè és el que conté l’inici i l’essència del projecte, d’allà on la idea sorgeix i es manifesta. “Ningú pot generar alguna cosa que no ha pensat abans. Per exemple, la bordadora coneix

la tècnica del bordat, però també coneix la flor que va a bordar abans de que el bordat estigui acabat. Per a nosaltres també és així, l’arquitectura pot construir-se poc a poc, però mai el raonament ” En el meu cas, cada vegada que intento plasmar les meves idees sobre un paper, se’m ve al cap Mendes da Rocha i els seus dibuixos de persones fent volar estels. De fet, la qüestió fonamental que ocupa les nostres ments com a arquitectes és imaginar coses que no existeixen per a fer-les aparèixer.

· Les maquetes de paper · L’instrument del projecte

Existeix un moment màgic en el procés del projecte en el que els arquitectes han de transformar els primers esbossos en alguna cosa palpable que pugui contemplar-se a distància, des d’un altre angle, per a poder avaluar la validesa de les decisions preses en un primer impuls creatiu. És a partir d’aquest moment que recorrem a altres formes de representació, que canviem l’escala de treball i generem maquetes de fusta o models digitals. En aquest sentit, da Rocha recorre a les maquetes de paper.

Paulo Mendes da Rocha en la seva publicació Maquetes de paper recull un seminari on ell és el professor que explica als alumnes el valor de la idea del projecte i la seva materialització a través de maquetes de paper. En aquesta conferència, va decidir parlar-ne d’elles per primer cop, donada la rellevància que aquest tipus de maquetes té en el seu procés de treball i, després de la seva exposició i explicació, els alumnes van confeccionar les seves pròpies maquetes orientats per l’arquitecte. “Per a mi existeix un pas entre les primeres línies traçades i la confecció de la maqueta

de paper. Quan l’articulació del projecte amb el territori i la seva capacitat transformadora pareixen ordenar-se espacialment és quan construeixo les meves maquetes (...) construir, on abans no hi havia res, un lloc on sigui possible viure ” En el moment en què Paulo Mendes da Rocha creu haver arribat al primer croquis sintètic de la qüestió proposada, confecciona petites maquetes de paper amb materials corrents que troba en el seu estudi com filferro, cinta adhesiva, cola, etc. Són maquetes fetes en solitari i no per a que algú les vegi. Per tant, les maquetes representen un moment d’avaluació del projecte per a l’arquitecte, ja que a través d’elles comprova les proporcions, les transparències i les ombres que generen en relació a l’escala humana.

Les maquetes de paper prescindeixen d’arbrat, de volum, de detalls... Són per a projectar més enllà, amb una visió de futur, projectar els nostres desitjos i aspiracions a partir del present. El que busca da Rocha és la maqueta neta, despullada, crua; aquella que un fa sol, amb la que pren nota de les coses pensades, amb la que podem imaginar l’arquitectura, una arquitectura que representa gran part del discurs sobre aquest nou coneixement. Llavors, és quan entenem que es tracta la maqueta com l’instrument del projecte, com el complement del dibuix, com el llapis a la mà... Així doncs, pel que veiem, sembla que la maqueta no té la intenció de mostrar la idea acabada, ja que no és més que un instrument que forma part del procés de treball: petites i senzilles maquetes que no estan pensades per a ser mostrades. La maqueta és construïda de la mateixa manera que el croquis, aquella maqueta que es fa en soledat , una maqueta que es construeix com un assaig del que ens estem imaginant, per a que sigui possible veure millor el que es desitja fer, per a sentir l’arquitectura a través de la tercera dimensió. Per a nosaltres, els arquitectes, veure i tocar és materialitzar les nostres idees, és com un aclariment que necessitem fer-nos a nosaltres mateixos, l’avaluació d’allò que pot ser l’edifici, viure la ciutat. Mitjançant la idea de la maqueta, s’aconsegueix imaginar tota la integritat i totalitat del projecte, ens introduïm a dins d’una manera més real i propera, sentim la curiositat d’estar al lloc i ens deixem sorprendre per la seva presència; és en aquest instant quan apareix la maqueta com la prolongació de la nostra pròpia ment. D’aquesta manera, la maqueta no vol mostrar una arquitectura final ni exitosa, sinó que ens aporta raonaments capaços de recolzar el projecte. Aquest procés no deixa de ser un joc, un complement, aquella eina que ens permet fer arquitectura i veure allò que no ens ensenya el llapis. En realitat, l’arquitectura és una forma singular de coneixement, allò complicat de definir; és recórrer a la història, a la tendresa, a la memòria, a la realització, a la decisió de dir: ara vaig a fer-ho!

· El gargot d’Enric Miralles ·

“Jo vull que la gent que aprengui amb jo sigui conscient del moment en que es troba i no de

l’arquitectura que ha de fer [...] És un procés el que es valora. Aprendre a saber dir no, a saber què es pot fer, a tenir criteri, a saber si està bé o no el que proposem ” · El relat · La història que narra el projecte

Quan parlem del relat de Miralles ens referim al concepte del disseny, d’on tot sorgeix, d’on neix l’essència: la història que ens narra el projecte. Així, l’arquitectura és un experiment, la construcció dels somnis de l’arquitecte sotmesos als canvis continus del projecte i a l’acceptació d’un resultat final. Moltes vegades aquests somnis provenen del caràcter del lloc, del silenci, de la concentració, de la intensitat de feina o simplement de la desconnexió i la vida quotidiana personal portada a la vida que ha de tenir l’arquitecte. És per tant una arquitectura molt lligada a l’arquitecte. El que està fora, el que està al darrera o al davant, el que està més enllà o antes o després... El que no es veu o el que genera apropaments a la forma. Tot això és el que m’interessa, des d’aquí hauria de començar qualsevol arquitectura i qualsevol crítica, del que no veiem però volem veure, del que no coneixem i volem conèixer. De fet, el que més li agrada a Enric Miralles és repetir, tornar-ho a intentar, repetir la forma canviant-ne la volumetria per a finalment aturar-se en una posició. “No sóc del tot ordenat, però no em considero turmentat. Actuo espontàniament i les meves

idees provenen de informacions distintes a l’arquitectura [...] no obstant, no buscaria alguns punts en comú en temes que aparentment no els hi poden ser propis com descripcions formals o a través de superfícies, plecs, lliscaments, etc. ”

Aquest fet va portar a que l’arquitectura d’Enric Miralles es convertís en un misteri, qui no ocultava les seves fonts, però difícilment les deixava entreveure, ja que arribar a entendre la seva arquitectura era un procés difícil en el que no es mostraven els nexes entre elles i el seu treball amb un simple cop d’ull. La majoria de les seves fonts eren literàries o provenien d’escrits d’artistes, i per tant, buscar aquest nexe era una feina laboriosa de lectura que submergia l’espectador en una tela d’aranya difícil de desenredar. Precisament, Miralles es referia al treball de l’arquitecte com un enredar i desenredar, una manera de fer i desfer, de dibuixar i esborrar lliurement. És per aquesta raó que podem veure que el seu treball està molt influenciat pels seus desitjos i la seva imaginació i amaga tot una sèrie de pensaments del dia a dia, un superposat sobre l’altre. Per altra banda, a Enric Miralles li agradava canviar el projecte fins a l’últim minut, buscar la manera d’anar cap a les coses per a enriquir-les, trobar la forma... El debat produeix arquitectura i pareix com si Miralles hagués estat esperant contínuament una resposta. Ens suggereix temes oberts per a iniciar discussions que col·loquialment es poden veure a les classes, converses o seminaris, però que rarament consten per escrit. De la mateixa manera, era conscient que la poesia és el resultat d’una confusió de paraules, un apropament a la vida quotidiana, aquell discurs que acompanya el dibuix i el dota de veritat. Estem fets del que veiem. Cada obra de Miralles no és més que un esdevenir de peces que es criden unes a les altres i els seus treballs acaben essent com una novel·la, com un diari, com aquell diccionari que no té final. A més, per a ell era difícil elegir un color, utilitzava sempre un retolador fi com si fos un llapis, li atreia l’arquitectura que no és capaç d’amagar la realitat complexa de la que parteix, li agradava desenvolupar coses quasi sense pensar-les, entendre els plànols com a anotacions incompletes, usar el desplaçament de la mà com a tècnica i rompre la realitat per a transformar-la en un gran collage.

· El collage · L’essència del projecte

El collage és un document que deixa un pensament fix en un lloc de manera vaga i deformada i en el que es crea una realitat amb la que poder treballar. Entenem per collage tots aquells elements principals que configuren el relat del projecte, sense els quals, aquest no tindria sentit. En realitat, el projecte sempre està fet d’aquests moments, de moments diversos, de fragments que a vegades es contradiuen dins el mateix projecte i que l’acompanyen en el seu argument. Per a Enric Miralles es tracta d’un trencaclosques que representa l’espai en una acció de temps. És a partir d’aquest concepte que va desenvolupar la representació deformable, una manera d’anotar els records, de posar junts els elements que conformen el projecte, una recol·lecta i investigació del procés i la manera de fer arquitectura. 20

“L’arquitectura ocorre en diversos temps: abans, durant i després [...] Només entens un edifici quan estàs dins d’ell. Llavors és precisament quan no veus l’edifici ” Miralles representa els collages com a instants interromputs d’un projecte, el pas del temps sobre la seva elaboració, la visió del que no veus, aquelles imatges que fixen els moments que construeixen el projecte. Així, la tècnica del collage ens permet tenir una visió parcial de les coses, una visió que deixa clar el contingut del projecte, ja que si dibuixem alguna cosa de manera realista, no existeixen dubtes. Les fotocomposicions d’Enric Miralles capten l’essència del projecte, el moment en què ens interessa redibuixar, en què s’evidencia el dubte, aquell desacord on les peces no encaixen, la necessitat d’una conversa. Per tant, la intenció no és descriure, sinó proposar. Aquests fotomuntatges pretenen fer oblidar les maneres de representar la realitat física de les coses i de la perspectiva. En cert sentit, són aquells croquis simultanis de les diferents visions d’un mateix moment, la mirada del llapis.

· La conversa · El dibuix de la paraula

L’arquitectura de Miralles adopta un comportament humà i és capaç de reproduir els seus pensaments i sensacions a través dels gestos de la mà i les paraules. Per a ell un dels aspectes més importants per a explicar la seva arquitectura és la conversa, el diàleg amb el client, amb l’alumne, amb els companys, amb el seu projecte, fins i tot, amb ell mateix. La conversa entesa com a mètode d’expressió de l’arquitectura, el fet de fer que aquesta parli per si sola i expressi allò que ell ja ha imaginat, allò que desperta el seu dibuix, el somni de la seva arquitectura. El diàleg sempre és usat com una possibilitat de relació: necessitem que el projecte neixi de la paraula, de l’expressió, del gest i que aquest es relacioni amb el nostre relat. De fet, sembla que els textos dels seus llibres estiguin fets a partir de converses, de relacions entre conceptes, d’explicacions en les que l’interès no està en el resultat, sinó en entendre i fer-se entendre, ja que per a entendre les necessitats d’allò que ens envolta o del propi projecte és necessari recórrer a la conversa. “Jo anomeno arquitectura no a uns objectes construïts segons unes tècniques i materials,

sinó a una manera d’imaginar, d’expressar [...] Jo crec que la millor maqueta d’un projecte és la conversa ” La imaginació és lliure. Enric Miralles dibuixava les seves intencions, intuïcions i, fins i tot, les idees provinents de la seva imaginació. Les seves línies estan plenes de pistes de l’argument del projecte. Les seves paraules apareixen com si no haguessin estat escrites, sinó pronunciades i cobren valor quan el temps va canviant els nostres ulls i el nostre record. Miralles va deixar molts esbossos de les seves idees, dels seus somnis i visions, apunts del que no tenia temps de desenvolupar però necessitava comunicar, coses que no s’entenen i que el temps va omplint de sentit, allò que no es veu i que ara es busca per a ser vist. Miralles dibuixava parlant, entenia que la seva arquitectura havia de parlar, que no podia fer una arquitectura que no fos capaç de mantenir un conversa amb ell mateix.

· El gargot de Carme Pinós ·

“Em disgusta el que es fa de memòria, el que es repeteix una i altra vegada sense consciència

del que s’està fent. Aquesta absència de consciència és el que ens porta a la vulgaritat i a la trivialitat. Si les coses no sorprenen, no m’interessen. Intento que l’arquitectura provoqui noves experiències, que no es pugui apropiar amb una sola mirada com si d’una fotografia es tractés. Em refereixo a la sorpresa que implica experimentar cada vegada d’una forma distinta: que la presència de l’edifici s’imposi i reclami la nostra atenció ” · El joc · La sensibilitat del lloc

Per a la portada del primer llibre que va publicar Carme Pinós sobre la seva obra, ja sense col·laboració d’Enric Miralles, va escollir una quadre en el que apareixen unes persones jugant en un jardí protegit. Així va començar la seva concepció més personal de l’arquitectura, i així és com li agrada concebre el seu estudi: com un joc, en el qual aquest jardí protegit és el territori del que disposa una vegada ha entès allò que ens demana aquest; territori en el sentit de lloc, d’espai de llibertat. Per a Pinós, treballar significa llavors jugar i, per tant, no existeix joc si no hi ha un territori on divertir-se. M’atreu molt la curiositat i l’interès incansable de Carme Pinós, les ganes de jugar i passars’ho bé projectant, l’alimentació d’aquells fenòmens de la vida que només passen una vegada, l’arquitectura vista com a detonador de les relacions entre persones i d’aquestes amb el territori que habiten, és a dir, l’oportunitat de crear joc al lloc. En els seus projectes viu una inquietud constant i s’apropia del lloc per mitjà de línies lliures i espais fragmentats, els quals explora mitjançant moviments similars als dels animals, ensumant cada taca i vivint una filosofia que l’acompanya durant tot el procés d’elaboració, de principi a fi, el joc.

Jugant es posa en valor la idea, el concepte, el treball interpretatiu i creatiu, on a través del gest de l’artista s’expliquen les seves principals idees fent ús de formes i espais que resolen el programa del projecte. No només això, sinó que durant el joc va criant i madurant un vocabulari més expressiu i específic i un cert nivell d’estudi i de investigació aplicats al projecte. A més, Pinós no concep els edificis com simples objectes dipositats sobre el terreny, sinó com volums que s’apropien també de l’exterior, creant així una relació íntima i forta entre interior i exterior; l’arquitectura com aquell element viu que treu les arrels i que s’alimenta del lloc que el rodeja. El lloc és confiança, expressió, on actuem de manera autèntica, sense por; la confiança de les persones i la que ens ajuda a donar resposta a allò que ens demana el territori, on podem començar a jugar, un territori que ens dóna unes regles per a que puguem participar en aquest joc. És a partir d’aquest moment quan comença el treball en equip, el relat més sincer i innocent del projecte. “M’esforço en donar a l’arquitectura un valor poètic, i intento cercar sempre la història que

narra la gent. Encara que jugo amb valors abstractes, intento portar-los al límit sense perdre el valor d’aquestes petites històries que els espais de l’arquitectura són capaços de generar ” L’arquitectura de Carme Pinós es basa en l’expressió d’un joc, el joc de les formes, dels equilibris... És aquesta sensació de joc la que ens permet fer arquitectura i gaudir de les hores davant d’un full en blanc on es va dibuixant la línia sota una sèrie de reflexions. Cerquem la sorpresa, sorprendre’ns a nosaltres mateixos, aquell impacte que ens provoqui noves experiències i reclami la nostra atenció. Els arquitectes ens sentim propers al pensament de Pinós i entenem per arquitectura no sols l’edifici en si, sinó la repercussió d’aquest sobre el seu entorn, controlat des de la cota de carrer, des d’on ens sentim lligats al lloc, sobre les persones... Actuem al lloc per a després poder transformar-lo en joc.

· El negatiu · El camí del que no vols

Generalment, Pinós afronta el començament del joc partint del negatiu, és a dir, sabent tot allò que no vol. Cada projecte és una aventura en la que, a l’inici, desconeixem cap a on anem, però sabem cap a on no volem anar. Ens enfrontem al lloc amb preguntes per a descobrir el que volem; ens hem de demanar com ha de sentir-se i relacionar-se la gent a l’espai que anem a construir, com el projecte ha de vincular-se al context que tenim i les repercussions que ha de tenir en l’entorn. Aquests espais es perceben amb els sentits, amb la passió i l’instint més que amb la ment o la racionalitat. “Moltes vegades he dit que la figura de l’arquitecte s’assembla més a la d’un director de

cinema que a la d’un escultor. L’escultor crea volums, el director de cine construeix històries vivencials. A través dels volums que construeix, l’arquitecte ha de dinamitzar aquestes històries vivencials i, per a fer-ho, ha de tenir molt clar el guió de la pel·lícula ” 24

Tenint un guió es pot començar a jugar, a trobar normes que ens permetin arribar a una solució formal. És per aquest motiu que necessitem el treball en equip, el qual ens permet anar depurant aquesta forma poc a poc, ja que la mirada de molts d’ulls carrega el projecte de intensitat; però per a que aquest joc tingui èxit, és molt important que les regles estiguin clares per a tots els integrants del grup. En el moment en que Pinós troba un esquema que recull tots els aspectes que necessita, i per tant ja ha trobat allò que vol, comença el treball en equip, el joc. Moltes vegades, dóna un petit croquis als integrants del seu equip per a que juguin i així veure altres mirades per a descobrir aspectes que abans no veia i, si no funciona, torna a començar per tal de no distorsionar les regles d’aquest joc. En definitiva, les arquitectures de Carme Pinós són senyes d’identitat de la seva persona, el mirall de la seva arquitectura, el joc en construcció...

路路路 CONCLUSIONS

· Conclusió · El meu propi gargot

La pregunta del meu tutor ho començava tot, és el que em porta a un diàleg amb aquests quatre arquitectes com si d’una entrevista de feina es tractés. És el punt de partida d’una feina i el final que ara tanca la meva carrera, un diàleg en el qual compartim opinions i maneres de fer, una petjada sobre mi d’on he extret una sèrie de reflexions que en les següents línies exposo...

Des de ben petit sempre m’ha agradat poder desenvolupar la meva imaginació, imaginar que sóc capaç de modificar la realitat amb un gest. És aquest fet el que em va portar cap a l’arquitectura, d’on va sorgir tot, el gest que em va marcar de Niemeyer, un moviment de mà. Tan importants són per a ell les dones com per a mi les persones, les que em van fer trobar el sentit cap a on va la meva arquitectura, la meva realitat, la meva vida. Aquestes lletres són ara l’essència del treball, allò que m’inspira, el text que poso al costat del dibuix i que taca el paper de riquesa. Gairebé fins als últims anys de la carrera, el meu contacte amb l’arquitectura seguia essent pobre i poc ric. Poc a poc vaig interessar-m’hi d’una manera més profunda, la sentia més a prop i va ser l’arquitectura de Paulo Mendes da Rocha el que em va captivar, la seva manera de fer, de saber explicar amb la mà, amb la línia i el punt, el fet de fer que l’arquitectura paregui una feina fàcil. Cada vegada que començo a projectar, no em puc oblidar del croquis de Paulo Mendes da Rocha. Sempre m’acompanyen els seus dibuixos de gent fent volar els estels, unes línies que comencen essent clares i acaben derivant en uns gargots indefinits que ens obliga a acabar el dibuix a través de la nostra imaginació. Aquest és el gargot que el defineix, la inexistència del propi final, el principi que mai acaba i que torna a néixer amb la línia. No només això, sinó que Mendes da Rocha té força interioritzada la idea de les maquetes de paper com a instrument que forma part del projecte i que el completa.

En definitiva, les maquetes són per a mi tots aquells elements explicatius que comences fent sol i acaben amb la necessitat de ser mostrats perquè són el que defineix la idea i el que conforma l’essència del propi projecte. Ja a les classes de projectes, el professor Josep Maria Gil ens ensenyava la importància del paper com a eina de treball. Recordo com per exemple solia agafar sempre un paper i mitjançant el seu plec explicava el funcionament d’una coberta. M’agrada el fet de dibuixar usant papers transparents, paper sobre paper, dibuixar sobre les idees anteriors, no sentir la necessitat d’arribar a un final o a un resultat concret. De la mateixa manera, sempre m’ha cridat l’atenció intentar trobar una història que narri el projecte com feia Miralles. Intento explicar-lo com si fos un conte, un relat que necessita transmetre la meva arquitectura, aquella història quotidiana que ens identifica i ens apropa al projecte. Al darrer any de carrera, vaig assistir a una conferència de Carme Pinós que ho va canviar tot i em va fer reflexionar molt. La seva explicació em va despertar admiració i vaig comprendre el que volia dir jugar amb l’arquitectura, el que era divertir-se amb el llapis a la mà, i així ho vaig voler transmetre als meus últims projectes. L’arquitectura realment és l’elecció que vull, buscant en el camí del que no vull; és l’elecció de tornar a ser nen, de sentir la llibertat, la inquietud, de creure en allò que ens sorprèn, de viure l’arquitectura, de tornar a jugar... Cada projecte va relacionat amb uns comentaris, allò que anoto a la meva llibreta, els conceptes que m’acompanyen. Ja no són paraules que s’emporta el vent, sinó que van ara col·locades al costat del projecte, a l’inici, on comença tot. Allò que he entès que abans no entenia i el que seguiré aprenent durant els anys futurs que m’esperen junt a la meva arquitectura. Però, què representa el gargot en la meva manera de fer arquitectura? Principalment, vol reflectir el meu pas per la carrera, el que expressaré en les següents línies...

Un gargot, com si un nen l’hagués dibuixat, representa tota la innocència amb la que vaig entrar a la carrera, sense cap coneixement, sense saber res. Veure el dibuix d’un nen sempre és bonic perquè hi ha llibertat, simbolitza allò espontani de l’inici d’un projecte, quan no tens res al cap i la idea sorgeix sobre el paper. Unes línies a sobre d’aquest es tracen amb intensitat, amb expressió, dominades per una mà ferma i més segura; l’experiència de l’ara hi dibuixa a sobre remarcant els projectes amb força i definint-ne la seva essència i puresa, la seva presència i la determinació del que som ara. Unes persones dibuixades en un recorregut difícil de superar, són les dificultats que planteja el camí del pensament, l’obstacle que cal avançar per a millorar. Unes persones que representen molt per a mi. La manera en que jo vaig aprendre a dibuixar, la dedicació del temps de cada dia al dibuix de persones, allò que em va fer agafar un millor traç i perdre la por amb el llapis a la mà. Unes persones necessàries, ja que l’arquitectura no té sentit sense elles. Renzo Piano omple les seves seccions de persones i diu que no té sentit dibuixar l’arquitectura sense persones perquè aquesta està feta per i per a elles. Al final del gargot, un llapis. Perquè és la línia que continuo dibuixant, perquè és un camí que només fa que començar i que continuarà... Aquest gargot expressa la meva evolució, de l’inici al final, el meu camí per l’arquitectura i cap a ella. I arribem al final del treball, on veiem l’embrió treure el cap, on neix tot, el moment més bonic de la carrera. No és un punt final, sinó un inici, la línia contínua d’un gargot que em representa, que em defineix i que resol la pregunta que el meu tutor em va fer al principi. Aquestes línies que conformen el treball són part del meu dibuix, han sorgit com la idea del projecte. En realitat, el meu gargot és el meu treball de fi de grau. Tot allò que no he ensenyat, el procés que no es veu, ara el mostro... Jo sóc l’embrió que acaba de néixer...

· Referències bibliogràfiques ·

· BOTEY, Josep Maria. Oscar Niemeyer. Obras y proyectos. Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1996. · COLAFRANCESCHI, Daniela. Carme Pinós Arquitecturas. Editorial Gustavo Gili, Barcelona 2015. · FRANCO, Manuel. La Arquitectura de Oscar Niemeyer a partir de sus dibujos. UDC, A Coruña, 2013. · MENDES DA ROCHA, Paulo. La ciudad es de todos. Fundación Caja de Arquitectos, 2011. · MIÀS, Josep. Enric Miralles, para evitar equívocos. Revista DPA, Barcelona, 2001, p70-75. · MIRALLES, Enric. “Cosas vistas a izquierda y a derecha (Sin Gafas)”, Tesis Doctoral Enric Miralles, ETSAB, Barcelona, 1987. · MIRALLES, Enric. Enric Miralles 1983-2000. El Croquis, Madrid, 2005. · MIRALLES, Enric. Enric Miralles 1972-2000. Fundación Caja de Arquitectos. Col·lecció Arquia, n.33, Barcelona, 2011. · MIRALLES, Enric. Enric Miralles. Obras y proyectos. Documentos de Arquitectura. Ed. Electa, Madrid, 1996, p.173. · MIRALLES, Enric. TAGLIABUE, Benedetta. Enric Miralles, Benedetta Tagliabue. Work in progress, COAC, Barcelona, 2006. · PINÓS, Carme. Estudio Carme Pinós. Documentos de Arquitectura, n.60. Revista del COA Almería, Almería, 2006. · PISANI, Daniel. Paulo Mendes da Rocha. Obra Completa. Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 2013. · RAVETLLAT, Pere Joan. RIBAS, Carme. ROIG, Joan. Entrevista a Enric Miralles i Carme Pinós. A30 Arquitectura n.6, Barcelona,1987. · UNED, Documental. Oscar Niemeyer. De curvas está hecho todo el universo. [En línia]. <https://www.youtube.com/watch?v=SVVvQUM_zgs> [Consulta: 15 d’Octubre del 2015] · VV. AA. Conversaciones con Paulo Mendes da Rocha. Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 2010. · VV. AA. “La reflexión de los profesores”, Revista Temes de Disseny, n.13,1996.