NĂşmero 2 26 de juny de 2014
2
Ens presentem. El grup protagonista és 2n de Batxillerat. Són nois i noies que deixen l’institut després d’haver-hi estat uns quants anys. Quines sensacions tenen? Com descriuen aquests cursos? Què esperen fer l’any vinent?
El racò secret. Si penses que coneixes tots els racons del nostre institut, atreveix-te a endevinar on són aquests?
El repte. Qui és qui? Sabies que els profes també van ser petits? El que potser no saps és quina pinta tenien?
Els Òscars de l’Institut. SEGONA PART. Aquesta és la
nostra selecció de les pel·lícules a qui donaríem l’Òscar.
El que t'espera.
Els millors treballs
Consells per sobreviure a les classes de cada professor.
I la feina que hem anat fent, déu n’hi do: Premis literaris de Sant Jordi, ● Els millors videos de Dibuix a 3r d'ESO, ● Videos musicals de l’optativa de 2n d’ESO, ● Titelles del teatre de Sant Jordi, ● Representació del Lazarillo de Tormes, ● Construïm una joguina a 1r d'ESO. ●
Les millors imatges Aquest últim trimestre no hem parat: Sant Jordi, intercanvi amb l’institut holandès, Lentiz... Aquí en teniu la prova visual!
Els profes ens recomanen Als profes encara ens han quedat coses per a recomanar-nos.
SI L’INSTITUT FOS UN GUST SERIA...
Aquest nĂşmero, el grup protagonista ĂŠs
2n de Batxillerat
SI L’INSTITUT FOS UN GUST SERIA... Llimona. Maduixa, perquè és una estada dolça. Agredolç. Salat. Agre. Taronja. Agre. Llimona. Agre. Amarg. Kiwi, una mica àcid i fort, però molt bo.
RESUMEIX EN UNA FRASE LA TEVA ESTADA A L’INSTITUT: És una estada confortable. Molt carregós. Molt agobiant. Agradable. Genial, ha estat una estada agradable i he conegut a moltes persones. Hi ha hagut daltabaixos, però el balanç general és positiu. Ha sigut bona i reconfortant. Nerviosa i problemàtica. Estressant, agradable a excepció dels dos darrers anys que han estat els més amargs. Ha estat normal. Una experiència única que mai oblidaré. Molt agradable. Són 7 anys i es viuen moltes coses bones i de vegades dolentes. M’he format com a persona i he conegut molta gent que mai oblidaré.
QUINS PLANS TENS A PARTIR D’ARA? Seguir estudiant; no en tinc ni idea; Estudiar una carrera universitària de la branca de sanitat, si pot ser medicina; intentar treure bona nota a les PAU i relaxar-me amb el meus amics a l’estiu; estudiar; fer una carrera universitària; estudiar més; relaxar-me a l’estiu i fer-ho el millor possible a la universitat i a les PAU; Repetir curs i després fer un cicle formatiu superior de secretaria; acabar el batxillerat i fer un cicle de grau superior; anar-me’n de vacances; un cicle superior de química orgànica a l’institut Castellarnau.
SI HAGUESSIS DE DEFINIR AMB DUES PARAULES ELS TEUS COMPANYS ELS DIRIES... Simpàtics i amables, rates, simpàtics i competitius, agradables i simpàtics, bona gent, secs i rancis, cooperatius, alegres, divertits i amables, molt divertits, irrepetibles i únics, simpàtics i riallers, bons amics.
SI EL BATXILLERAT FOS UNA PEL·LÍCULA TINDRIA COM A TÍTOL... Missió difícil, Paranormal activity, Lo impossible; Lo que el viento se llevó y que no pudo dejar; Prepara’t per lo pitjor; Los juegos del hombre; Destí final 2; Armagedon; El dur camí cap a la glòria; Dos anys difícils.
I SI ELS PROFES FOSSIN UN ANIMAL... Un animal intel·ligent com un gos. Hienes. Formigues. Formigues. Llangardaix. Mosquits. Gat. Rates. Ocells. Mussol. Serps. Cavalls. Un camell, carreguen amb tots els alumnes.
QUÈ CREUS QUE ENYORARÀS MÉS? PER QUÈ? Els meus companys, ja que no hi tindré tant contacte com ara i l’ambient de l’institut; les classes i la relació que tenim entre profes i alumnes; els companys de classe, són molts moments amb ells i són el millor; les meves companyes; a totes les persones que he conegut perquè han format part de la meva vida, i professors que sempre m’han escoltat; els companys i els professors perquè fan que l’estada a l’institut sigui còmoda; el pati perquè és l’hora lliure; a alguns professors. Tenir l’institut a prop de casa; alguns companys; alguns professors com l’Esther i el Ramon, són professors que et fan pensar.
QUINES DUES COSES TENS MÉS GANES DE PERDRE DE VISTA? El ball de calendaris (canvis de terminis inesperats) les taules d’audiovisuals; els llibres i els profes; filosofia. les cadires d’aquest any, el color de les classes i sobretot els professors; el sorollós ambient de l’institut i les assignatures que menys m’agraden; alguns companys; els profes; l’institut i els exàmens; el soroll entre classe i classe, i les assignatures que no m’agraden; les classes; els exàmens d’història; l’estudi i la motxilla; l’opressió d’algunes assignatures i els temes sense sentit.
I PER ACABAR, UN CONSELL PER ALS QUI COMENCEN... Que hi posin moltes ganes; és important estudiar per a tenir un futur; que tinguin paciència i que s’esforcin al màxim des del principi. Esforceu-vos-hi molt! Estudieu cada dia, fer els exercicis i els deures també és estudiar; no deixeu res per a l’últim dia. Sobretot confieu en vosaltres mateixos, no us poseu molt nerviosos als exàmens. Treballeu dur i quan menys ho espereu ja haurà acabat. Apliqueu-vos molt i estudieu, no falteu a classe. No deixeu les coses per a l’últim dia; sigueu formiguetes; Comenceu des d’un principi amb un ritme alt i constant. No estudieu el dia abans de l’examen sinó la setmana abans. Esforceu-vos i sigueu molt constants.
“La s final ne sonnent pas!”
“Pagdon?”
Sempre diu la mateixa frase movent els braços perquè ens l'aprenem: “la ley de la concordancia“. “Mónica, cuando estoy contigo tengo la sensación de que me desaparecen cosas.” “Igual, pero diferente.” “No me gustan las clases cueva.” I obre les persianes.
“Edu, calla.”
“¡¡Callaos que me estresáis!!”
“¡¡Estoy hasta las narices!!”
“Hem de recollir tots els papers de terra!”
“Hi ha gent que va lluitar per a una educació pública i ho hem d'aprofitar...”
“Callaros o os pongo un negativo.” “Siéntate bien...”
A hora de lectura: “Us voleu callar i llegir!”
“No podeu jugar al futbol, toca el que toca.”
“Punt de contacte a la paret!”
“El cul a la paret.”
“El grupito del bar, que se calle.”
“¡Manifestaos!”
“Estoy sorda de este lado.”
“Está prohibido decir no sé.”
“Prohibido hacer reglas de tres.”
Se sabe todos los hermanos de todos sus alumnos...
“Aquest sector d'aquí mai calla.” “Sats?!” “Don’t pànic!” “Això és una misèria.”
“Castigados sin peli.”
“Las linias amarillas hay que respetarlas.”
“Cenutrio! Batracio!”
Si diem una barbaritat, diu “Me voy a hacer el hara-kiri!”
“El Berzotas ese...” parlant del ministre d'Educació.
“Patricio Estrella.”
“CooorreEECTOOOOOoo!“
“O us calleu o a mirar el punt!“
“Voleu anar a visitar el punt?”
“¡Uy! Creo que el punto te llama. “
“A la de una, lunes de copia...”
“Colleja educativa!”
“Vete fuera y cuenta las baldosas.”
“Hoy es tu dia de suerte“, quan posa un parte.
“No hay partes...Que pena, te lo tendrás que fabricar.”
“No crideu que despertareu l’Aaron.”
“Algún voluntario? Va, César, voluntario.”
“La porta de fora s'obre a les vuit en punt...�
“¡A ver chicos, que yo no soy profe!”
“Molt rebé!!”
“Shhhhhh.”
Lo explica todo en los últimos 5 minutos...
“Os vengo a informar sobre el fin de curso.” Sempre apareix en el moment més inoportú.
“No pares de faltar al respecte.”
“Doneu deu voltes al camp.”
“Ves a la excursión o te suspendo.”
“Valoraré positivamente quien se duche.”
“Copieu els enunciats! Vale?”
“Et falta copiar els enunciats.”
“I així són les fraccions.”
“Importa l’ordre?”
“Voleu callar?!!?“
“Si ús plaaaauuuuu!!!”
“¿Però voleu callar?”
“No penso regalar el tercer trimestre.”
“Imaginació al poder!”
XXXXXXXXXXXXXX
“Si no podemos hacer la clase ahora, la haremos en el patio.” “Lo siento pero la vida es dura.”
“Que treguin els llibres to bicho viviente.”
“¡Pasad padentro mamelucos!.”
“¡Venga, tobicho viviente a trabajá!.”
“No bufeu que em despentino.“
“Això és una broca, ¿oi que m'entens?”
“Siéntate bien, quita la alita, no te gires.”
“No podéis borrar. No borréis!”
“¡No toques mis cosas!”
“Pon el móvil a dormir.”
“Dejadme leer tranquilo.” “¡¡Laaargo!!” “¡Largo! ¡He dicho que te largues!” “Soy muy feliz.”
"ยกA ver, las mochilas fuera de la mesa!" "Si nadie quiere ir a Roma, ya voy yo."
“No juguis amb els estris...”
“Has trencat l'eina de tallar. Són quinze cèntims.”
“Un, dos, tres, quatre, cinc...” I va descomptant minuts de pati.
“Yo no estoy aquí para que me contéis vuestra vida. Aquí se viene a trabajar, así que empecemos.”
S'inventa els noms: Natalí, Blanco, Orti-Orti, Crusss, Fernandesss...
“Si te pierdes, te buscas la vida.”
“Fuera cinco minutos, y los cuentas tú.”
“Shht!! Shhhhhhht!”
“Si no llegeixes la lectura aniràs a Prefectura.”
3r d’ESO
Lo Imposible
Efectes especials espectaculars i bona expressi贸 dels sentiments dels germans
El Lobo De Wall Street
Bona història
Los Juegos Del Hambre
La banda sonora i la pel·lícula m’han encantat
Tres metros sobre el cielo
M’encanta el protagonista
El señor de los anillos
La banda sonora és genial, hi ha molta acció i vius moltes pel·lícules!
El Hòbbit
L’ambientació és preciosa, els efectes especials i la trama.
4t d’ESO
Avatar “Pel·lícula molt original. Els colors, els paisatges estan molt ben creats. Semblen reals malgrat tot està fet amb ordinador” Georgina López.
Click “Et fa reflexionar sobre la vida i et fa valorar més les coses que tens” Evelyn Gutiérrez
Saw “Fa que la gent valori la seva vida”
Los juegos del hambre 2 “És molt bona!” Yoel Tomás
Scary movie “Mai em cansaré de veure aquesta pel·lícula. És molt bona per als joves” Jorge Davila. “És una comèdia amb parts d’altres pel·lícules” Brian Fernández. “Moltes escenes que fan molt de riure i a la vegada són de terror” Carlos Rodríguez
El penalti más largo del mundo “Tracta de futbol i fa molta gràcia” David Heredia
Batxillerat
Fast and furious • Pel·lícula ben muntada i efectes especials espectaculars. • Totes les pel·lícules d’aquesta saga compten amb uns efectes especials increïbles i amb una trama molt bona. • Bona combinació de so i imatge
El Diario de Noah • És una pel·lícula que et fa creure que l’amor existeix realment i que s’ha de lluitar per ell • La meva pel·lícula preferida, ja que la història d’amor es molt especial i va acompanyada de moments de comèdia.
Expediente Warren
• Pel·lícula ben produïda i realitzada.
Los juegos del hambre
• Trista però molt bonica.
Titanic
• És una de les pel·lícules basada en fets reals més ben explicades. La banda sonora és molt encertada.
Diamantes de sangre • La interpretació dels actors a la pel·lícula és molt bona i fa aquesta interessant i enganxa des del primer moment.
Consells per sobreviure a les classes de cada professor
Roberto Augusto
Ramon Moix
1. Converteix-te en el seu seguidor 22.000 a twiter.
1. Quan estigui explicant alguna cosa (cosa que sempre fa) has de donar-li sempre la raó.
2. Procura seure al teu lloc, perquè si no et dirà que:” largo!” 3. No et riguis de la seva imatge, perquè ja ha contracta un estilista. 4. No comentis amb ell cap tema sexual, ja que es posarà a riure i evitarà el tema. 5. No qüestionis amb ell cap falta d’ortografia, ja que la RAE l’haurà modificat. Paula Ramón, Rubén Pedragosa, Yoel Tomás
2. Si t’avorreixes a classe i no tens res millor a fer, compta les vegades que diu “no?” o “eh?”. 3. No l’interrompis mai quan està parlant.
Mireia Vendrell
Àngel Vadillo
1. Per aprovar la seva assignatura has d’aprovar els exàmens, encara que no facis els deures.
1. Fes sempre els resums, perquè si no suspens, segur.
2. Porta’t bé a classe i la nota pujarà. 3. Pots parlar en veu baixa però sense molestar. 4. Et pots deixar la gorra a classe. 5. Si no fas els deures, et deixarà un dia més. 6. Li pots explicar acudits. 7. Explica anècdotes de quan era petita.
2. No arribis mai tard a classe perquè si no aniràs a la “pecera”* 3. Mai el desafiïs o acabaràs escaldat: guix, claus, etc 4. Només pots agafar una cosa de la motxilla quan estàs fent un examen si li ho demanes. Si no, tens directament un zero. 5. Quan feu pràctiques amb ell, no el molesteu, perquè deixarà la pràctica i us posareu a fer un resum. *Passadís que es veu a través dels vidres que hi ha al costat de la porta. David Heredia Cortés, Marc García Parra.
Òscar del Barrio
Raúl
És molt dinàmic.
És molt important ser puntual.
És molt enrotllat, però la feina és la feina. Jo he tingut experiències molt bones. Amb ell seriositat i treball. És molt alegre fent les classes. Has de treballar molt i és molt divertit mentre no li faltis el respecte.
El més important per superar l’assignatura és treballar sempre a classe i no arribar tard. És molt important lliurar els treballs abans del termini. Fes les coses a la perfecció i presenta les activitats a l’hora. Utilitza la teva imaginació!
Arantxa Bonet
Arantxa Bonet 2
Mira de no parlar mentre ella ho fa perquè es posa molt nerviosa. Pots fer bromes sense passar-te.
La nostra professora de música està tocada del bolet i creiem que és de tant cafè . Quan es torna completament boja és quan escolta els Rolling-Stones i es posa a ballar enmig de la classe per l’emoció. En aquests moments heu de deixar-la en pau i seguir els nostres consells:
Prova de tocar bé la flauta. No et distreguis i estigues callat a classe.
1. Si la veus desanimada o una mica amargada, convidala a un cafè i t’ho agrairà. 2. Si un dia no porta tacons, no li toquis els “collons” 3. Jo de tu tindria cura amb la professora, no sigui que et tregui la pistola. 4. Si veus que a la primera no et fa cas, no t’amoïnis i tornali a preguntar. Susanna Rojas, Sara Nialet, Maica Casañas.
Especial Sant Jordi 2014
Sant Jordi Aquí teniu un recull dels textos premiats en el concurs literari de Sant Jordi. Ha estat un any molt prolífic i de molta qualitat literària. Feu-hi una ullada i veureu quins escriptors i escriptores tenim al centre.
Pequeñas invasoras División por los métodos utilizados para controlar la superpoblación de palomas en espacios urbanos La colonización de los espacios urbanos por parte de las palomas comporta grandes perjuicios en los elementos arquitectónicos y un riesgo sanitario considerable debido a que actúan como portadoras de numerosas enfermedades que afectan a la población humana. Por ello, numerosas ciudades en todo el mundo han puesto en marcha campañas y proyectos para intentar reducir su población, aunque no todos los métodos empleados cuentan con la misma aprobación por parte de las asociaciones ecologistas. La capacidad de adaptación y de reproducción de las palomas hace totalmente ineficaces los métodos de control basados en la captura o el envenenamiento. El ecologista Haag-Wackernagel ya demostró en el año 2000 que una población de palomas cuya población había sido reducida en un 80% podía volver a estabilizarse en pocas semanas, o incluso superar el número de ejemplares iniciales. Otro tipo de método que ha resultado totalmente ineficaz es el uso de aves rapaces ya que solo se consigue que las palomas se concentren en grandes bandadas, lo que agravaría los problemas.
En la otra cara de la moneda tenemos el sistema definitivo y seguro para acabar con los problemas que acarrea la superpoblación de palomas, un sistema barato y seguro que vela tanto por los ciudadanos como por estas pequeñas invasoras. Hablamos de aquel propuesto por la organización belga GAIA, que consiste en el uso de anovulatorios con el fin de inhibir su ciclo reproductivo y el proceso de anidación. Este método, aunque requiera una buena planificación y continuidad en el tiempo, supone la solución definitiva, tal y como se ha demostrado llevándose a cabo en ciudades europeas como Bruselas. Con la aplicación de este método se conseguiría estabilizar las palomas en un número razonable sin levantar revuelo en el sector más colombófilo, ya que no se acabaría con la vida de ningún ejemplar.
Daniel Valcárcel. 2n Batxillerat
La no inspiración He descubierto que tengo un problema, y es que no encuentro la inspiración. No soy capaz de escribir un poema, y eso me causa preocupación.
Ahí, en mi mente hay un dilema, ¡Madre mía, qué desesperación! Yo siempre he dicho que tengo un lema, pero ahora sólo me crea confusión.
En mi ser hay una duda extrema, tanta que creo que va a haber una explosión Mucha duda, mucha cosa, mucha pena. Y al final aquí está el poema de la no inspiración.
Marta Gamero. 1r ESO C
Les beates del poble: un exemple de moralitat La Rosa i la Trini, dues de les més antigues i honorables veïnes de Badia del Vallès, esperaven com sempre l’autobús de les cinc. Davant de la marquesina va passar el Cisco i les va saludar amablement i educada, com acostumava a fer. Quan va passar de llarg i no les podia sentir, la Rosa va aprofitar per dir-li a la Trini: -Aquest ja s’han separat. -I com ho saps tu, això? -Home, ja fa molts dies que no el veig amb la seva dona. Un voltant per aquí, l’altre voltant per allà… -Però… jo, encara que hagi estat per separat, els he vist entrar al seu pis. -Calla, calla. Com diu la dita: «Piensa mal y acertarás.» -Ai, nena, a veure si finalment tindràs raó…
El senyor Cisco, un cop lluny d’elles, rumiava: «Pobres dones! Com cada tarda se’n van a misa de sis. No fallen cap dia. El que no entenc és per què se’n van a l’Església de Sant Oleguer de Sabadell, quan podrien anar fàcilment a la que tenim aquí al poble.»
Va passar per allà la Maria, que també les va saludar. Com era de costum, la Rosa no va perdre el temps i va tornar a dir a la Trini: -I aquesta poca-vergonya… Estic segura que els fills que té no són del Manolo, segur que cadascun és d’un pare diferent… I has vist el cotxàs que s’ha comprat? D’on treurà els diners? Jo crec que aquesta dona no es guanya la vida honradament. Veus les pintes que porta? Van continuar esperant l’autobús durant deu minuts més. En el transcurs d’aquest temps va passar l’Antonio, que els va desitjar bona tarda. Altra vegada, la Rosa no es va estar de criticar: -Aquest es deixa el sou en les màquines escurabutxaques… Quin pocasolta! De tothom que passava, la Rosa tenia algun comentari cruel o humiliant a dir: el que no era un borratxo, enganyava la seva parella… Tot el contrari dels seus veïns, que sempre tenien bones paraules per a elles, ja que en tenien una bona imatge per creure-les unes àvies bondadoses i molt religioses. No cal dir, que tots els comentaris de la Rosa i la Trini anaven molt errats i no tenien res a veure amb la realitat. Quan va arribar l’autobús, van pujar i van anar cap al seu destí diari, que en realitat, no era l’església. Qui s’havia d’imaginar, que cada tarda aquestes dues «suposadament» venerables ancianes enlloc d’anar a l’Església de Sant Oleguer com havien fet creure a tothom durant anys, realment es dirigien al Bingo, on es gastaven gairebé tota la seva pensió de viduïtat, cosa que les feia passar penúries econòmiques tota la resta del mes?
Sílvia Mendoza. 2n Batxillerat
Una vida millor Jo portava cinc en canvi en David només n’havia fet quatre. Aquell matí guanyaria yo, segur. I seria la primera vegada, perqué sepmre guanyava en David. I desprès se’n reia i a mi em feia una ràbia... Vaig mirar al David, que era a la vorera del devant, jo era a l’altra vorera sota el semàfor amb la galleda als peus, l’esponja sabonosa a la mà dreta i l’eixugavidres a la mà esquerra. Al David s’el veia tens mirant els cotxes que arribaven. Desprès d’un dia de trevall, el resultat era: Nicolàs 7 contra David 6. Em sentia orgullós de mi mateix. Vam tornar a la caravana amb la mare, que cada dia que pasava es trovava més malament i el pare, que cada dia era més borratxu. Abiem guanyat uns 10€ cada un, així que el pare estaria content. Aquella nit agafaria una bona bufa mentre la mare i nosaltres viviem a la misèria, i així de dilluns a diumenge. Al dia següent, en el mateix semàfor de sempre, vam tornar a la rutina diària. Però aquell dia seria diferent. Una oportunitat apareixeria a les nostres vides. Ella era rossa, amb pigues per tota la cara. Semblava simpàtica i molt alegre. El seu cotxe es va espatllar, per casualitat, en el semàfor on trevallàvem. Vam pensar que era un client normal i corrent, i de seguida ens vam possar a netejar el vehicle malmès. La noia ens va veure i de seguida va baixar del cotxe.
Ella semblava estranyada que li estiguéssim netejant el cotxe. Ens va dir que es deia Eva. Li vam explicar la nostra situació familiar i ens explicà que treballava a un centre on cuidaven als nens i els donaven una llar. L’Eva ens va oferir que si volíem anar amb ella, però nosaltres no podíem deixar a la mare. Així que vam dir que no. Ella tornaria a Barcelona la setmana següent. Ens va dir que ens ho pensséssim. I es va dirigir a un taller per arregler el cotxe. El pare no va tornar. I la mare es trobava molt mlament. Aquella setmana la mare va morir i com que no teníem a ningú ens en vam anar amb l’Eva, disposats a començar una nova vida, una vida millor.
Edu Cordovilla. 1r ESO A
La gran explosió Per fi havia arribat el tan esperat dia. Després de mesos i mesos de veure pancartes publicitàries i anuncis de televisió del que s’esdevenia aquell dia, els habitants del regne de Badia del Vallès estaven eufòrics per la inauguració per part de Sa Majestat el Rei Potassi LXII de la nou-cent quaranta-sisena edició de la Jornada del Teatre, un esdeveniment en què cada any s’escenificava una obra diferent. Es tractava d’un succés molt especial i popular on acudia pràcticament tothom, ja fossin ciutadans ordinaris, la monarquia badienca o els caps de govern de múltiples països del món. En aquella edició, l’espectacle tenia per títol La gran explosió i havia estat el que més expectació havia generat des que es tenen registres de quanta expectació es genera. El paper més important de l’obra l’exercia un jove actor primerenc anomenat Pàmfil, i consistia en sortir a l’escenari tot just quan s’aixecava el teló per primera vegada, pronunciar la frase “Quina explosió!” i sortir d’escena. El motiu? Al començament de l’obra apareixien a l’escenari un munt d’enderrocs atès que se suposava que hi havia tingut lloc una explosió, cosa que formava part de l’argument de l’obra.
Era tanta la importància d’aquella frase per tal que l’obra tingués èxit que la companyia teatral a què pertanyia Pàmfil va fer tot el possible perquè tot sortís bé. Li assignaren un entrenador personal, un logopeda i un expert en llenguatge no verbal, per no parlar del nombrosos mesos que va passar assajant a casa la seva pròximament èpica frase. No obstant això, al pobre Pàmfil ni tan sols li van arribar a explicar el sentit de la seva frase. Que es limités a dir-la ja era suficient. En el moment en què s’obriren les portes del teatre, tothom va entrar amb ànsia de veure la representació. Entre el públic es trobaven persones molt importants, tant del regne de Badia del Vallès com d’altres regnes de més enllà de les fronteres. Després d’uns minuts d’espera, s’aixecà el teló i es pogué veure l’escenari ple d’enderrocs i elements destrossats. Al cap i a la fi, l’obra es titulava La gran explosió. Aleshores, Pàmfil, el personatge encarregat d’iniciar l’obra, entrà en escena i, davant les mirades dels milions de persones que es trobaven al públic, digué: “Vaja, sembla que ahir no va venir la dona de la neteja!”.
Daniel Valcárcel. 2n Batxillerat
El mite de faetont
Cap amunt i cap avall s'allunyava i s'apropava a Terra amb el seu cavall així doncs, Zeus el matava
Les germanes molt van sofrir pel seu germà, que ja no viu en àlbers les van convertir per plorar ben a prop del riu
Sofía Martín. 4t ESO A
Viaje sin retorno / Dori Mi nombre es Dori Mangue, soy una chica de 23 años, nigeriana proveniente de Abia. Tengo el color de piel algo más flojo, al contrario que mis padres y mis abuelos, que son de un color oscuro típico de mi pueblo, mi pelo es rizado y largo, actualmente lo llevo trenzado, mis rasgos son finos con ojos marrones miel y la nariz poco gruesa, mi cuerpo es algo delgado a pesar de ese pequeño michelín que se asoma cuando como demasiado arroz. Mi abuelo siempre ha dicho que soy una mujer vivaz con grandes expectativas en la vida, no me basta casarme con un nigeriano y vivir tranquila en mi país al lado de mis familiares. De bien pequeña hablaba de aventurarme emprendiendo un gran viaje por todo el mundo, para ello he de conseguir pasar el “muro de las cuchillas” como lo llama mi madre. Esta es mi historia.
Después de unas semanas preparando la idea de cómo sería mi viaje y cómo asumiría mi familia esta decisión, decidí un día soleado y tranquilo de enero marcharme con una gran mochila acuestas y 200 kobos para posibles compras de primeras necesidades que pudieran surgir en el viaje. Emprendí mi camino de buena mañana antes de que mis padres despertaran, nunca he soportado las despedidas y menos cuando mi madre se pone a llorar como una magdalena por cualquier cosa. Fui a la parada del bus a pie a 10 km de distancia, cogí el primer bus destino al norte de Nigeria y desaparecí.
Desperté a la mañana siguiente con los golpes que daba el autobús con tantos baches, forzaba la vista de bella durmiente que acaba de despertar para contemplar el lugar. Era boscoso, en él había un alberge llamado “El bosque”, me sentí salvajemente extraña, entre miedo y placer por sentirme libre y luchar por mis sueños en los que ahora ya no podría estar protegida en los brazos de mis padres. Había mucha gente y llegaban más autobuses, hasta camiones cargados de gente con miradas de grandeza y lucha como pensaba que era mi misma impresión. Pensé que todos tenían su historia y sus sueños, estaba en mi salsa. Pagué 10 kobos por tres días en ese establecimiento, así podría planear mi siguiente viaje. Me dirigí hacia el trocito de terreno que había alquilado cerca de la entrada y salida del alberge para montar una tienda de campaña, las instrucciones de dicha tienda estaban en otro idioma que no entendía iba a desesperarme hasta que apareció un chico tan atractivo que me dejó embobada. - ¿Necesitas ayuda?- me preguntó con su voz de hombre y sus gestos robustos. - Sí, por favor. Le respondí con una sonrisa y un entusiasmo característico de un adolescente estúpido. Me sentía atontada. Contemplé su forma de moverse mientras montaba él solo mi tienda, notaba como un sudor frío asaltaba mi cuerpo. Acabó de montarla, se burló de lo complicada que era la marca de mi tienda y se marchó.
Pasaron los días, viví decenas de viajes y experiencias, conocí a gente que no olvidaré jamás, comí cosas que nunca pensé que llegaría a probar, ante todo, descubrí que el viaje no era tan bonito como llegué a pensar. Estaba destrozada pero motivada a rabiar. Tenía clarísimo que en mi vida lo importante era yo y mis sueños. Cuando me quise dar cuenta para marzo ya estaba montada en un camello llegando a Marruecos. Bajé del camello de un asalto entusiasta y me fui corriendo a la estación de bus que había más cerca para llegar hasta el Monte Gurugú, estaba cerca de Melilla, me moría de lo feliz que estaba, ahora solo quedaba saltar la valla para poder conocer Europa y ya que estaba trabajar y ser más feliz de lo que era en mi país. Estaba sin dinero, sucia, hambrienta, más delgada de lo que acostumbraba a ser pero con un brillo en los ojos de sentirme auto realizada que ni el mismísimo diablo sería capaz de arrebatar de mi rostro. ¡Qué narices! estaba subiendo Gurugú y a pocos kilómetros estaba Melilla, no todo el mundo era capaz de llegar tan radiante como llegaba yo. Estaba subiendo el último tramo cuando empecé a ver la diversidad de grupos que se habían formado de muchos países africanos. Me venía el olor a patata cocida, me entró hambre casi automáticamente, llevaba días sin comer algo caliente. Una vez allí dejé caer la mochila de mis hombros y para mí misma me dije; al fin estoy aquí.
Pocos segundos después pasó algo que llevaba fantaseando desde el día que lo vi por primera vez, es increíble como el destino puede provocar situaciones tan increíbles, sin más, allí estaba él, mirando igual de perplejo que yo, nos acercamos, nos miramos callados, recordé todas las veces que pensé en él y en aquel día y todos los momentos de rabia que tuve por no detenerle cuando se marchaba, ni siquiera sabía su nombre y ya estaba absolutamente ilusionada. El peso de mi viaje, de los nervios, del hambre, de haber llegado, de los peligros que se habían cruzado por mi camino, me derrumbé, le abracé y me puse a llorar. Esa noche me enseñó todo lo que debía saber sobre el Monte y sobre la valla, me presentó a sus amistades más cercanas y los demás los conocí por mi cuenta. Hablamos de toda nuestra vida mientras nos abrazábamos. Al día siguiente fuimos los dos juntos al pueblo de abajo a pedir patatas, nos lo pasamos bien por el camino, al volver nos tropezamos y allí ocurrió nuestro primer beso. El día fue pasando y durante la tarde estábamos casi callados pensando en que las cosas eran demasiado duras y que teníamos que sobrepasar la valla, algo que posiblemente sería peligroso y que quizá nos perderíamos para siempre. Esa noche la pasamos juntos en su tienda e hicimos el amor hasta quedarnos dormidos. Los días fueron pasando hasta llegar el mes, los momentos con él eran bonitos, pero la estancia allí era irritante, estábamos peor de lo que nos pensábamos, se podría decir que mendigábamos. La espera se acabó.
Unos 200 compañeros entre ellos Moussa y yo íbamos a saltar la valla esa noche de madrugada a las cuatro. Lo teníamos planeado, habían que saltar tres vallas, de más pequeña a más grande, con obstáculos de por medio, las famosas cuchillas. Llegó la hora, a las tres ya nos estábamos encaminando hacía el infierno, dejando la mayoría de nuestras pertenencias atrás para no entorpecernos a la hora de saltar. La primera valla fue fácil pero hicimos demasiado ruido, el guardia al que le tocaba vigilar y que estaba adormilado se despertó y hizo correr la alarma. Enseguida quisimos pasar a la siguiente valla, escalamos y a la vez nos hacíamos daño, pero con fuerza aguantábamos, la adrenalina de nuestro cuerpo no nos dejaba casi pensar, actuábamos por instinto de sobrevivir cuando al otro lado de la valla se llenaba de guardias civiles. Moussa estaba pendiente de mí, era recíproco. Él intentó saltar de la segunda valla a la mitad de la tercera y así unos cuantos más lo intentaron mientras los guardias marroquís aporreaban a palos a muchos de nuestros compañeros. Tenía uno al lado apunto de pegarme cuando alguien más agresivo que yo captó su atención, aproveché el momento para bajarme de la valla y correr hacia la última junto a Moussa. Estábamos en la última valla, él se había cortado una pierna de rodilla a tobillo se le veía el hueso, olía a sangre parecía una matanza, temblaba del miedo. Nos miramos como cómplices y saltamos la tercera valla. Los guardias civiles nos recibieron con pelotas de goma, aún no habíamos acabado de bajar que ya tenía 5 golpes en la barriga y las piernas, me dolía todo el cuerpo, solo quedaba un último sacrificio, llegar al suelo y ya estaríamos en Melilla.
Justo debajo de mí había un agujero así que me desplacé más a la izquierda para seguir bajando con todos aquellos golpes, de repente cuando estaba tocando con mi pie derecho el suelo vi dos luces que se acercaban deprisa, era una furgoneta grande, debía ser una ambulancia que venía a curar nuestras heridas. Estaba tan preocupada porque socorrieran a Moussa que me paré en medio de la carretera moviendo los brazos para que vinieran a socorrerle a él, era oscuro, lo que ocurrió a continuación debió ser a causa de una mezcla entre nervios y desesperación, lo que condujo esa ambulancia hacía mí, sin que me viera, arrollándome quizá dos o tres metros, quien sabe, mi último objetivo en la vida fue busca a Moussa con la mirada, lo vi corriendo hacía mi desesperado y llorando, cerré los ojos.
Marina Gómez
Viaje sin retorno / Moussa Mi nombre es Moussa, soy un chico de 24 años y vengo de Yaundé, Camerún. Tengo el pelo rizado y corto, de color oscuro y debido a mi situación en la vida estoy más delgado de lo que me habría podido imaginar. Hace 7 meses que me fui de mi hogar, con la esperanza de poder llegar a Europa y tener una vida con unas condiciones mínimas, pero ahora me encuentro en las puertas de Melilla sin poder entrar en España y cada día que pasa crece la incertidumbre de si algún día conseguiré mi sueño. Como bien he dicho antes, mi viaje comenzó hace 7 meses en la capital de Camerún y la verdad es que fue una decisión muy dura, probablemente la más difícil que haya tomado y que tomaré nunca. La decisión de dejar todo, mi hogar, mi tierra, mis amigos, mi familia y aventurarme a la merced de el azar sin nada más que un sueño y la esperanza de los míos para poder llegar a ser algo o simplemente poder vivir como una persona. Pero debo decir que el destino tenía preparado algo muy bueno para mí y si volviera a tener la oportunidad de escoger nuevamente mi camino, volvería a elegir este.
Todo empezó un 15 de julio, cuando un abrasador calor se precipitaba sobre nuestro pueblo, un lugar muy habitado pero con poco futuro. Era tal la escasez de alimentos y agua que ya hacía tiempo que me planteaba la decisión de ir a Europa pero ese día era distinto, ese día decidí por fin actuar y adentrarme en una odisea de incognitos con la esperanza de conseguir mi objetivo así que prepare todo para mi marcha, puesto que no tenía mucho no tarde demasiado y en aquel mismo instante partí hacia Melilla. No empezó nada mal ya que cuando llevaba un par de días andando sobre tierra nigeriana encontré un camión que, a cambio de robar un par de litros de gasolina y unos cuantos francos, accedió a llevarme oculto en uno de sus depósitos hasta Marruecos. La primera parada fue en el norte de Nigeria, donde paramos para estirar las piernas y que el conductor pudiera comer algo en un puesto de la zona. Allí, mientras esperaba me pareció ver a una mujer encantadora, como si una haz de luz le señalara, me acerqué al ver que tenía problemas para colocar su tienda de campaña en un albergue. La mire y le pregunte: - ¿Necesitas ayuda? - Sí, por favor. Respondió ella con una voz tímida. Mientras le ayudaba notaba cómo su mirada me invadía, me hubiera gustado conocerla, pero no estábamos cómodos. Al igual que yo ella tenía pinta de estar en una aventura similar a la mía. No era el momento de liar más el camino, pero tenía curiosidad por saber de ella y algo me decía que no sería la última vez que la veía.
No me atreví a decirle mucho más, con un tono irónico le dije que no era tan complicado montar la tienda como parecía y ella se rió, me dio las gracias y en pocos segundos me volví a marchar por donde vine. Al cabo de dos horas más o menos volví a meterme en el depósito vacio del camión para adentrarme aun más en mi esperada aventura. En 5 meses estaba a punto de llegar a Marruecos, había vivido unas experiencias terribles dentro de aquel camión, todo el día encogido sin beber ni comer apenas y con constantes paradas infinitas de aquel camionero que parecía no tener prisa en llegar a su destino. Durante el último tramo del viaje hubo dos redadas de policías marroquís que registraban el camión de punta a punta, pero gracias a aquel conductor pude ir esquivando a la policía y evitar que frustraran mis esperanzas con una paliza. Por fin había llegado al monte donde se cumplen los sueños, el monte Gurugú. Ascendí después de despedirme de aquel camionero y darle mil gracias, aunque él no sabía que la noche anterior le había robado un par de plásticos para poder dormir a la intemperie. Al llegar arriba pude ver que había muchísima más gente esperando cumplir sus sueños, parecía una comunidad unida. Busqué un terreno apartado para pasar desapercibido donde poner mi tienda improvisada y poder descansar un poco. Con el paso del tiempo fui conociendo gente de mi tierra, y decidí acercarme y apoyarme en ellos, así que compartimos todo, incluso los plásticos robados. Allí estuve hasta marzo, cuando una mañana cualquiera pasó un acontecimiento que no olvidaré nunca.
La chica que conocí en Nigeria, a la que ayudé con la tienda... Estaba allí, acababa de subir el monte mientras miraba a la gente con un brillo especial en sus ojos. Cruzamos las miradas, nos quedamos mirándonos fijamente mientras poco a poco nos acercábamos, no sabía qué decir, simplemente me quede mirándola de cerca, en silencio, sin decir nada. Después de tanto sufrimiento lo único que podía aliviar el dolor de haberlo dejado todo era volverle a ver, llevaba tiempo arrepintiéndome de no haber intentado hablar con ella aquel día, pero ahora tenía la posibilidad de hacerlo pero en vez de eso, se echo a llorar en mis brazos mientras yo intentaba consolarla. Aquella noche le enseñé toda la zona, la valla, le presenté a toda la gente cercana a mí en aquel lugar, estuvimos hablando durante horas abrazados sin pensar en nada más que en nosotros. Al día siguiente mientras bajábamos al pueblo a pedir algo de comer, tropezamos y ocurrió nuestro primer beso, pasamos el día juntos y aquella noche pasó algo especial que recordare siempre. Pasaron los días hasta que llego el día que todos esperábamos, habíamos decidido saltar aquel día, o por lo menos intentarlo. Alrededor de unos 200 compañeros nos disponíamos a saltar la valla, entre ellos estábamos Dori y yo. Nos dirigimos hacia la temible valla, era más grande de lo que me había parecido nunca pero era lo que tocaba hacer, y lo hicimos. Trepamos por la primera valla pero no pudimos evitar que nos vieran y escucharan, así que empezó a aproximarse la guardia civil para evitar que pasáramos.
Estaba más pendiente de Dori que de trepar y esquivar las temibles cuchillas, seguí trepando hasta llegar a la segunda valla y de un salto colarme en la tercera. Muchos de mis compañeros habían sido alcanzados por la policía marroquí pero intentaban seguir como podían. En ese momento noté un leve arañazo en la pierna pero seguí subiendo, desde aquel momento no paré de ver sangre por todos sitios y cada vez me costaba mas apoyar aquella pierna. Dori iba poco detrás de mí cuando estábamos a punto de llegar a Melilla, de repente vimos como una ambulancia se acercó a nuestra posición, Dori había conseguido bajar y vi como estaba esperándome en medio de aquella carretera estrecha. La ambulancia se aproximaba y no entendía por qué Dori seguía en medio, intente avisarle, no podía correr más, y cuando me di cuenta nuestros ojos volvieron a encontrarse entre lágrimas por última vez.
Unos meses más tarde me encontraba en el CETI de Melilla pensando en todo lo sucedido, no quería estar más tiempo allí, no podía aguantar la presión de haber perdido a Dori de tal manera... decidí escapar una noche pero la guardia civil me encontró antes de poder llegar a ningún sitio. Me entregaron a la guardia marroquí y sabía que me esperaba una paliza que recordaría toda mi vida, miré al cielo y recordé los momentos en el monte junto a ella, lo que no sabía es que era la última vez que vería aquel cielo.
Miguel Ortega Vázquez
Vídeos Selecció de vídeos realitzats per l’alumnat.
Josep Puertas. EVIP. 3r d’ESO
3C6hernรกndezLauraRuedaCamilaB
3C6cabezasTaniaDelacalleCarla
3A4bellidoMaricarmenruedaCristian
3C6VicenteLuisDedue単asGuille
3A5palmaYaizaBorjaAinoa1_0001
3A5gonzalezAdrianlageDaniel1
Druken Sailor / Fil de llum Aquí teniu un parell de temes preparats per l'alumnat de l'optativa de música de 2n dESO. Estan tocats amb diferents instruments de placa (carillons, xilofons i metal·lòfons). El primer tema es diu Druken Sailor i és una cançó tradicional d'origen irlandès. El segón tema és la cançó Fil de llum de la sèrie Polseres vermelles.
Arantxa Bonet. Música. 2n d’ESO
Foto de record Després de 6 cursos, 600 hores de classe, 60 exàmens, unes quantes inundacions, per aigua i llagrimes, i per fi "ÚLTIMA CLASSE“.
Alumnat de Química. Esther Velasco. 2n de Batxillerat
Titelles per a escenificar els poemes d’Espriu El director de l’obra de teatre d’aquest curs ens va demanar si podríem fer uns ninots. Ens va donar unes indicacions de com era cada personatge i ens va insistir en que haurien de ser més aviat lletjots... Aquesta va ser la part més fàcil!
Educació visual i plàstica i Tecnologies
Capellà No ha de donar imatge respectable, sinó tot al contrari, d’home interessat, poc espiritual. Al final s’insinua que “consola” la Rossenda de la tristor per haver perdut el marit.
1 dona (+ Princesa, Pidolaire de carrer, menestrala ja madura) Ha de tenir un aspecte com la Rossenda que surt en les imatges de més amunt. Una dona casada d’anys, ja madura però amb visibles encants femenins.
Esperanceta Trinquis
Quim Federal
Caldria un barret, roba vella, mitenes,
Home de conviccions republicanes i
potser amb una ampolla a la mà... Espriu
federals, de la mateixa edat que la
escriu: “molt menuda, quasi una nana,
Rossenda. Malalt, al llit (per tant, potser
amb cos i faldilles i un mantell llarg [...]
amb barret de dormir), amb barba no
mocadorot de pita o d’herbes, nuat sota la
massa llarga. El mateix potser hauria de
barba”.
servir per a algun altre paper: Rei, burgès, home ric?
homeless-pinxo-home de mala vida
Obrer-menestral
Haurà de tenir aspecte de bandoler clàssic
(gorra de plat, barba, mànegues, brusa
(unes bones patilles, aspecte patibulari,
grisa, etc.). Persnatge gris, subaltern,
prim i potser un mocador al cap). A la mà
sense decisió.
hi pot dur un trabuc.
Lazarillo de Tormes ¿Quieres conocer la historia de Lázaro de Tormes? En el siguiente vídeo podrás ver una de las aventuras que le suceden a este personaje. El alumnado de 3º de ESO ha realizado unos vídeos a partir de la lectura de este clásico de la literatura castellana.
(Si algú sap qui va ser l’autor d’aquesta obra, que es posi en contacte amb la redacció de la revista)
Mari Carmen Alcolea. Lengua castellana. 3ESO
Construïm una joguina Aquí us presentem unes quantes imatges dels treballs que hem realitzat a l’assignatura de Tecnologies dintre del projecte “Construïm una joguina”.
Rosa Moreno. Tecnologies. 1ESO
La música d’Albert Pla És un artista molt interesant. Canta molt bé i diu coses com: Albert Plà - Diarrea Mental Albert Pla - Vida y Milagros
Raúl Morales
Así se hace, ¿cómo lo hacen? Per conèixer com es fabriquen utensilis utilitzats a la vida diària i tota la tecnologia que hi ha al darrere.
Artur Cuñat
Momo Crec que us pot interessar, a mi em va agradar molt a la vostra edat.
Kike
Poder del ahora Perquè pot canviar la vida personal.
Jordi FernĂ ndez
www.cubeecraft.com Si us agraden les manualitats o volen entretenir-vos una estona, us recomano aquesta web. En ella trobarem diverses plantilles per montar un “cubeecraft”. Que ès un cubeecraft? Es una figureta feta amb simples cubs i que per montar-se sols calen unes tissores per treballar la plantilla. Per encaixar les peces no cal cap tipus de cola. Podeu trobar figures que simulen personatges com el Mario Bross, Superman, Doraemon o els simpàtics minions. Si poseu “cubeecraft” al google i busqueu imatges, trobareu una gran quantitat de plantilles de molts diversos personatges. Us animo a que proveu de fer-ne un.
Óscar Palop
Capitols dels Simpsons en anglès Si t’agraden les mates et recomano que vegis els Simpsons en anglès (doblats no tenen cap gràcia).
Esther Velasco
La vida Ês bella Parla sobre el moviment feixista des del punt de vista d’un pare molt especial. Per no oblidar el què alguns humans poden arribar a fer.
Mireia Casals
Últim film de Kilian Jornet Es mostra la capacitat de superació d’aquest atleta. Els paisatges són espectaculars i també els seus valors personals.
Cristina
Posta de sol al far de St. Sebastià, Calella (Costa Brava) Què millor que poder contemplar el maravellós instant en que s’amaga el sol. Pero si, a més a més, ho pots gaudir en un lloc tan màgic com és el far de St. Sebastià millor. Allà podràs contemplar la fusió de la de la mar Mediterrània amb terres del Baix Empordà, on surten les platges de Llafranc i de Calella.
Mónica Hierro
Game of Thrones (Juego de tronos) http://www.juego-de-tronos.com/
Es tracta d'una sèrie de llibres de fantasia (se
n'han publicat fins ara cinc, i n'hi ha previstos set) escrits per George R. R. Martin. A partir dels llibres, la productora HBO ha rodat una sèrie de televisió de la qual se n'han emès quatre temporades. Tant els llibres com la sèrie són obres mestres plenes d'acció, aventura, intriga, imaginació, sorpreses i personatges apassionants. Els llibres s'han traduit al català i al castellà. Com sempre, disfrutareu encara més de la sèrie si la veieu en versió original. Núria Gres