CC Jordi Salvador - Escenògraf 1
En l’acabat d’inaugurar segle XXI escriure sobre decorats de paper és un anacronisme. Fa realment un grapat d’anys que no s’usa el paper com a suport pels decorats escenogràfics. Però algunes de les joies de la escenografia del nostre país de la primera meitat del segle passat, amb algunes excepcions més tardanes, estan pintades sobre paper. Com malauradament ha passat en moltes tècniques artesanes, la transmissió oral dels coneixements ha estat la responsable de la desaparició d’aquestes. Aquest és un intent de transcriure aquestes tècniques sobre un mitjà perdurable en el temps. L’organització per part del Taller de Tecnologia de l’Espectacle conjuntament amb el Gran Teatre del Liceu del Curs de Restauració de Decorats Escenogràfics sobre Paper, originà aquest treball, que fou facilitat als alumnes en format d’apunts, i és font dels dibuixos que en ell hi apareixen. Per aquesta edició el text original ha estat revisat i ampliat, a més d’incorporar fotografies realitzades durant el Curs. Set alumnes aprengueren les tècniques de construcció de diferents elements: telons, rompiments, aplics,... en paper, i el seu reforç amb tires de roba, l’aplicació de xarxes i tarlatanes,... per més tard restaurar els decorats de l’òpera “Aïda” pintada per en CC Jordi Salvador - Escenògraf 2
Josep Mestres Cabanes a la dècada dels anys 40 del segle passat. Aquest decorats es muntaren en la reposició d’aquesta producció al Gran Teatre del Liceu el mes de Juliol de 2003. En el moment de publicar aquest text, és de justícia agrair per part de l’autor a aquelles persones que li han transmès aquests coneixements al llarg dels anys. Ells han estat: el meu pare Joan Salvador, creador junt amb el seu germà Josep Salvador de la nissaga escenogràfica més antiga del país: “Escenografia Germans Salvador”. El meu germà Joan Salvador, amb qui he treballat conjuntament més de quinze anys. Als grans i oblidats escenògrafs amb qui he col·laborat en els tallers com: Rafael Mora, Isidoro Bea, Amadeu Asensi, Artur Farré, Antoni Coromines i Federic Talens. Sigui doncs aquest text un reconeixement a ells, que contribuïren a mantenir amb la producció de decorats durant les dècades més difícils que ha viscut el nostre país, la postguerra, tant el teatre professional com el d’afeccionats que ha estat el bressol del actual teatre català. No podem oblidar tampoc als alumnes que durant dos mesos han estat dedicant el seu temps i el seu treball a l’aprenentatge CC Jordi Salvador - Escenògraf 3
d’aquestes tècniques. Tots ells provenen del mon tècnic de l’espectacle. Són: Eva Castillo, Moli Mallo, Carlos Rojo, Nadia Balada, Miquel Guillen, Gemma Puertolas i Miquel Setó.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 4
ÍNDEX 1. DECORATS DE PAPER, PER QUÈ? 2. MATERIALS, EINES I ESTRIS 3. ELEMENTS ESCENOGRÀFICS 4. CÀLCUL DE TALLES 5. L'ENGANXADA A L'AIRE 6. L'ESCAIRADA 7. TIRES DE REFORÇ 8. POSAR DE TIRES UN TELÓ 9. POSAR DE TIRES UN ROMPIMENT 10. POSAR DE TIRES APLICS I FERMES: TIRES A LA FRANCESA 11. REFORÇOS DE TARLATANA I XARXES 12. TALLAR I PLEGAR EL DECORAT 13. REPARACIÓ D'ESTRIPS 14. HUMITEJAT I PLANXAT DE DECORATS 15. CONSTRUCCIÓ DE BASTIGIS ARMATS
CC Jordi Salvador - Escenògraf 5
1. DECORATS DE PAPER, PER QUÈ? És a partir del final de la guerra civil espanyola (1936-39) que es generalitza l'ús del paper com a material de suport de la pintura escenogràfica. La manca de matèria prima habitual, el cotó, fou la causa de l'encariment del material tradicional per la realització de decorats pintats. La recuperació de la pintura sobre paper (aquesta ja era utilitzada per a escenografies efímeres o de baix pressupost) va permetre una continuació de la pintura escenogràfica tradicional, a base de perspectives, tal i com es venia fent en els darrers segles. De fet aquesta continuació va marcar un estancament en l'evolució escenogràfica del país que no va ser superada fins ben entrada la dècada dels anys 70. El decorat de paper ha estat llargs anys lligat a l'escenografia tradicional de "Els Pastorets", els decorats per grups afeccionats, les companyies de Revista i Music-hall, a través de petites empreses, tallers en què el pintor escenògraf era el mestre, qui pintava els decorats, i que era auxiliat per un aprenent i algun mosso per les tasques menys "artístiques ". La natural evolució de l'escenografia en el nostre país ha canviat les formes de fer. De fet, avui Catalunya és puntera a nivell mundial en escenografia, com ho poden demostrar els CC Jordi Salvador - Escenògraf 6
guardons de la Quadriennal de Praga’99. Avui, doncs, podem pensar que els vells decorats de paper han passat a l'historia, però és aquesta mateixa historia la que ens apareix periòdicament als escenaris, de manera que és força habitual trobar encara decorats de paper en les tradicionals representacions de "Els Pastorets" o "La Passió". Curiosament el mateix criteri econòmic que va impulsar l'ús del paper en la postguerra, torna a sorgir en les representacions teatrals escolars, on pintar el decorat sobre el paper "d'embalar" forma part del joc teatral que practiquen els nostres infants, tot i que el desconeixement d'una tècnica senzilla porti a forces fracassos: papers arrugats, decorats que s'estripen en penjar-los o manipular-los, etc. El Gran Teatre del Liceu es plantejà la Temporada 2000-01 la recuperació de l'escenografia de l'Opera "Aïda", pintada per Josep Mestres Cabanes en la dècada dels anys 40. Aquests decorats, totalment pintats sobre paper, es trobaven en força bon estat, tot i els gairebé seixanta anys transcorreguts des de la seva creació. Varen ser restaurats pel taller Castells-Planas de Cardedeu, que a més i afegiren un seguit d'elements, bàsicament d'atrezzo, demanats pel Director Artístic de la producció. La recuperació de "Aïda" fou una coproducció amb el Festival de
CC Jordi Salvador - Escenògraf 7
Santander, on uns mesos remuntat tot el decorat.
desprès
fou
Dos anys després, els vells decorats de paper tornaren a l'escenari per tancar la Temporada 2002-03 al Coliseu de les Rambles. Amb aquest motiu i per evitar, en tant que sigui possible, la desaparició d'una tècnica escenogràfica el Gran Teatre del Liceu i l'Escola de Tècnics, Taller de Tecnologia de l'Espectacle, organitzaren el curs-taller de restauració de decorats de paper.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 8
2. MATERIALS, EINES I ESTRIS. Sembla reiteratiu dir que els decorats escenogràfics de paper són fets d'aquest material, però és així. De tota manera hi ha altres materials que usem per a la realització dels decorats. Són els següents: •
•
Paper, habitualment s'usa l'anomenat paper d'embalar o paper Kraft. Aquest es presenta en bobines de diferents amplades, tot i que habitualment s'usen les de 110 i 140 cm per la facilitat de manipulació. Cal tenir molt en compte l'emmagatzematge de les bobines, evitant en el possible la humitat. Adhesiu, per unir les diferents talles de paper necessàries per l'amplada i l'alçada d'un decorat, ens cal una cola resistent, que estovi la massa dels papers a unir, i que ens doni un temps de treball suficient. Fins avui s'ha emprat la cola vegetal amb base d'arròs. La seva textura, transparència, resistència, i el temps d'assecat han estat determinants a l'hora d'adherir, no tant sols el paper i les tires de reforç, sinó també les reparacions dels desperfectes deguts al seu ús. Aquesta cola es presenta com una pasta que normalment cal diluir en aigua fins aconseguir una textura semblant a la del iogurt. L'inconvenient que té és que amb la
CC Jordi Salvador - Escenògraf 9
•
•
calor, sobretot a l'estiu, tendeix a fer-se malbé. Cal no oblidar que estem parlant d'un producte natural: l'arròs. Tires de reforç, són tires de roba que s'adhereixen a la part posterior dels decorats per fer-los més resistents. Tradicionalment es tallaven els vells decorats pintats sobre roba a tires de l'amplada necessària, ja que, a més de la consistència que li donava al teixit la pintura adherida, aquestes robes havien sofert diferents estiraments i encongiments que la feien força estable longitudinalment. Cal tenir en compte que els decorats de paper penjats solen clavar-se directament a les barres del teler mitjançant tatxes, si els decorats no estiguessin reforçats, el seu propi pes estriparia el paper. També serveixen pels elements que han de ser armats, als que cal construir una estructura lleugera de fusta, perquè s'aguantin drets. En aquest cas la distribució d'aquests reforços cal fer-la coneixent la tècnica de construcció de bastigis armats (envarillats), per evitar que el contacte de la fusta amb el paper ens el malmeti per fregament. Tarlatana, és un teixit tipus gasa amb molt poques passades de fil i que rep un bany molt fort d'aprest que el fa força rígid. S'utilitza en color negre per a cobrir zones del decorat on s'hi ha practicat un forat. D'aquesta forma el paper del decorat no
CC Jordi Salvador - Escenògraf 10
•
•
perd continuïtat i es manté la seva estabilitat dimensional. La tarlatana negra crea una il·lusió òptica que la fa desaparèixer amb la distància i la llum. S'adhereix al paper per la seva part posterior amb la cola al tremp que s'usa per pintar o les mateixes pastes que fem servir per adherir el paper. Xarxes, fetes amb fil de cotó o cànem tenyides de negre, i amb uns forats no superiors als 3 cm. S'usen com la tarlatana per cobrir grans forats, aguantar zones calades del decorat i sobretot en rompiments i bambolines. Tot i que la seva manipulació no és senzilla, aconsegueix efectes sorprenents. Com en el cas anterior la seva desaparició depèn totalment de l’il·luminació. També s'adhereix per la part posterior del paper, amb cola vegetal i l'ajut de petites tires de paper o de tarlatana que asseguren la fixació. Cola de conill, adhesiu d'origen animal fet a partir de la pell del conill. Actualment es presenta en gra, que cal deixat estovar en aigua abans de fondre'l mitjançant calor. Amb la dilució convenient es converteix en la trempa usada per dissoldre els pigments per a pintar els decorats al tremp.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 11
Enumerem a continuació un seguit d'estris i eines per tal de treballar amb els decorats de paper: •
Estisores, caldran evidentment per tallar el paper. És bo que aquestes siguin totalment d'acer inoxidable, ja que una correcta neteja diària d'aquestes serà la millor manera de mantenir-les en perfecte funcionament. Es tracta d'una eina senzilla, però que ens caldrà portar constantment a sobre. Una butxaca al camal (dret o esquerra) dels pantalons farà que les tinguem a la nostra disposició en qualsevol posició habitual de treball.
•
Pinzell llarg, pinzell o brotxa amb mànec llarg que ens permet de treballar en posició vertical. L'usem principalment per aplicar la
CC Jordi Salvador - Escenògraf 12
•
•
cola vegetal a les talles de paper. Usualment és una brotxa de 5 cm de diàmetre unida a una canya de bambú de 2,5 a 3 cm de diàmetre en la seva part superior. La longitud del pinzell llarg va dels 85 als 110 cm depenent de la persona que està fent-la servir. Aquest s'agafa amb una sola mà i el seu extrem reposa uns 15 o 20 cm en la part inferior del braç, per sobre del canell. Com en qualsevol pinzell o brotxa una correcta neteja després de cada ús, el mantindrà en perfectes condicions, de fet ens els tallers els pinzells poden durar dècades. Brotxa curta, de 8 a 10 cm de diàmetre, com les que usen els empaperadors de parets. L'usarem per aplicar la cola vegetal a les tires de reforç i als "parxes" per reparar els decorats. Galleda de goma, recipient flexible on prepararem la cola vegetal que usarem a diari, diluint-la amb aigua fins a aconseguir la textura necessària. La flexibilitat del recipient ens facilitarà la seva neteja quan la cola s'assecà formant crostes en les seves parets.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 13
•
"Burro de sucar", post de fusta que en posició horitzontal s'usa per aplicar la cola tant a les tires de reforç com al "parxes". En els darrers anys s'han utilitzat velles taules domèstiques de planxar, ja que permetien regular l'alçada de treball.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 14
•
Llapisser, estri format per un mànec de fusta o bambú, d'uns 80 a 90 cm i proveït d'una escanyavella a l'extrem inferior que sosté el carbonet, que s'utilitza principalment per dibuixar, estant dret, els decorats posats a terra.
•
Portacossis, caixa de fusta que permet de traslladar una o dues olles de color o d’adhesiu per damunt dels decorats sense ajupir-nos ni que es tombin.
•
Regle, llistó de 2 x 0,10 x 0,02 m generalment, proveït d'un mànec central que hi surt perpendicularment, que serveix
CC Jordi Salvador - Escenògraf 15
per a poder mesurar i traçar línies manipulant-ho a peu dret.
•
Linyola, cordill de cotó prim que, posat en tensió i impregnat de tint, s'utilitza per a marcar línies rectes llargues, reguladors, quadrícules,etc.
•
Tatxa, clau curt fet d'acer i en forja, de cabota grossa i semiesfèrica i amb una tija trièdrica, que s'utilitza per a fixar els decorats de roba o paper sobre les barres, els bastigis armats o sobre el paviment de fusta del taller.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 16
•
•
Espolsador, estri que es compon d'un mànec de fusta i unes tires de roba subjectes a un extrem, que serveix per netejar i esborrar les línies de carbó d'un decorat. Escombra granera, estri consistent en un feix de branquillons flexibles de palmes, lligats, generalment, al cap d'un bastó , una canya, etc., que serveix per a netejar el paviment, enganxar paper, pintar,...
CC Jordi Salvador - Escenògraf 17
•
Espardenyes de cànem, calçat de sola de cànem trenat, puntera, taló i empenya de roba gruixuda, i generalment amb dues betes que es lliguen al turmell, que s'usa per trepitjar els decorats de paper i roba, ja que la seva sola tova no marca el paper, i les seves fibres naturals absorbeixen la pintura en cas de trepitjar una superfície mullada.
A banda de tots aquests materials, eines i estris, cal afegir uns equips de protecció individuals necessaris avui dia en el treball amb aquest tipus de decorats, tot i que tradicionalment no eren usats. •
•
Guants de làtex o vinil, els guants no han estat usats habitualment, però avui dia el contacte amb qualsevol material com pot ser un adhesiu, del qual podem desconèixer algun dels seus components, fa recomanable l'ús d'aquest tipus de protecció. És important disposar de un tacte correcte del treball que estem fent. Genolleres de goma, el treball d'enganxar les tires de reforç es fa de genolls sobre el decorat. Aquesta operació pot durar varies hores, per tant si no hi ha un hàbit en fer-la es recomanable portar-ne de posades.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 18
3. ELEMENTS ESCENOGRÀFICS Les decoracions teatrals pintades desenvolupen un lèxic molt concret dins el món de l'escenografia. Ens caldrà diferenciar dos grups principals en funció del seu sistema de muntatge: Elements sospesos :
Elements armats:
Teló de fons Teló curt Rompiment Cameta Bambolina Telonet (forillo) Aleta
Frent Visual Lateral Front Obliqua Fòrum Ferma Aplic Sostre
Definirem cadascun dels elements entendre les diferències entre ells:
CC Jordi Salvador - Escenògraf 19
per
Teló de fons, element escenogràfic i de l’amplada de l’escena i l’alçada màxima de la forada, que generalment penjat d’una barra, cobreix el fòrum de l’escena.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 20
Teló curt, element escenogràfic, de l’amplada de l’escena i l’alçada màxima de la forada, situat en la primera caixa de l’escena que cobreix totalment el quadre de l’escena, i que permet el treball de la maquinària en el muntatge d’una escenografia complexa durant la representació.
Rompiment, element escenogràfic que reuneix en una sola peça les característiques de dues cametes, dreta i esquerra, i una bambolina.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 21
Cameta, element escenogràfic sospès del teler i paral·lel a la boca de l’escenari, que cobreix les descobertes a dreta i esquerra de l’escena.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 22
element escenogràfic Bambolina, suspès del teler i paral·lel a la boca de l’escenari, utilitzat per cobrir descobertes a la part superior d’una escenografia.
Telonet (forillo), element escenogràfic que serveix per ocultar la descoberta provocada per algun espai obert del decorat: porta, finestra, etc.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 23
Aleta (teleta, aletilla), element escenogràfic penjat o armat que s’acobla a altres elements penjats per tal d’evitar descobertes laterals. Els elements armats reben el seu nom d’acord amb la seva posició a escena, essent numerats com en els elements sospesos a partir de la línia 0: 1er rompiment, 2on rompiment,...
CC Jordi Salvador - Escenògraf 24
1
2
4
3 5
1. Visual, element escenogràfic armat que se situa seguint la línia imaginària traçada des de la butaca de descoberta passant per la boca del costat corresponent. 2. Lateral, element escenogràfic penjat o armat que es situa perpendicularment a la boca de l’escenari. 3. Front, element escenogràfic armat que se situa paral·lelament a la boca de l’escenari, de cara a l’espectador, a dreta o esquerra de l’escena. 4. Obliqua, element escenogràfic armat que se situa en una posició intermèdia entre la visual i el front, obliquament a l’escenari. 5. Fòrum, element escenogràfic armat que se situa paral·lelament a la boca CC Jordi Salvador - Escenògraf 25
de l’escenari, de cara a l’espectador, a la part més allunyada d’aquest.
Ferma, element escenogràfic armat, més ample que no alt, situat sobre les taules de l’escenari, que representa una roca, un marge, unes muntanyes a la llunyania, etc.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 26
Aplic, peça d’un decorat, pintada, corpòria o real, normalment petita, que té entitat per ella mateixa o complementa una escenografia.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 27
Sostre, element escenogràfic que penjat horitzontal o lleugerament inclinat, cobreix total o parcialment, la part superior de l’escena.
Una escenografia pintada pot reduir-se a un sol d'aquests elements, o, més habitualment, és la combinació de varis d'ells. Forma part de l'ofici del pintor escenògraf el triar quin d'aquests elements usa per fer el disseny tècnic de realització ("despiece"), que li permetrà passar de les dues a les tres dimensions un esbós i, d'aquesta manera, permetre que els actors treballin dins d'aquella escenografia. A l'hora d'iniciar aquesta tasca, l'escenògraf ha de tenir coneixement de fets com: característiques de l'escenari, gires o
CC Jordi Salvador - Escenògraf 28
bolos que farà la companyia, alternància de decorats o títols en el mateix escenari.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 29
4. CÀLCUL DE TALLES Per començar a pintar un Teló de fons, el primer que necessitem és conèixer les seves mesures. Posarem un exemple que ens serveixi de guia. Teló de fons de 8 x 5 m. Agafarem la bobina de paper Kraft i en mesurarem l'amplada. Amplada del paper 140 cm. Dividirem l'alçada del teló (5 m) entre els 140 cm. 500 cm / 140 cm = 3,57---> 4 Alçada del teló/Amplada del paper = nombre de talles(arrodonit a l'alça) Les talles són cadascuna de les tires de paper que enganxarem per fer el teló. Un cop fet el càlcul, posarem la bobina de paper plana a terra, de forma que aquesta pugui rodar sobre si mateixa i anar desenrotllant el paper.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 30
Cal tenir en compte que per fer aquesta operació hi ha d'haver espai suficient per desenrotllar totalment cada talla abans de tallar-la. En cas que no sigui així, és pràcticament impossible de tornar a enrotllar el paper a la bobina sense que s'arrugui. A més, el paviment ha d'estar totalment net i ser perfectament pla. El millor és fer aquesta operació directament al mateix lloc on pintarem el decorat. Abans de tallar el paper el mesurarem amb ajut del regle on hi marcarem la següent longitud: 800 cm + 25 cm = 825 cm Amplada del teló + Marge per enganxar = Longitud de la talla
CC Jordi Salvador - Escenògraf 31
Un cop marcada la longitud, ens ajudarem de la pròpia bobina de paper per a traçar-hi una línia amb el llapisser perpendicular al llarg de la talla.
Fet això tallarem amb les estisores. Per repetir l'operació fins arribar al nombre de talles necessàries, desplaçarem la primera a un costat per deixar rodar la bobina de paper fins a la seva posició inicial. Tornarem a desenrotllar la bobina i situarem sobre el
CC Jordi Salvador - Escenògraf 32
paper la talla preparada anteriorment, que servirĂ de plantilla per la nova. Un cop estiguin totes les talles preparades, emmagatzemarem la bobina de paper en posiciĂł vertical.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 33
5. ENGANXADA A L'AIRE Preparació de les talles Observarem les talles de paper i veurem que la textura d'ambdós costats és diferent. Hi trobem una part setinada, la posterior, i una de mate, el costat per on es pintarà el decorat.
Agafarem les talles una sobre de l'altra amb la seva part setinada mirant amunt i les situarem al lloc previst per pintar. Desplaçarem les talles una al costat de l'altra per separar-les, de manera que es toquin per seva part més llarga. Un cop fet això muntarem una talla sobre la següent uns 4 o 5 cm de manera que el paper quedi absolutament pla i paral·lel. Preparació de la cola
CC Jordi Salvador - Escenògraf 34
Omplirem mitja galleda de goma amb pasta de cola d'arròs i amb l'ajut d'una brotxa la mesclarem amb aigua fins aconseguir una textura semblant a la del iogurt tradicional. La mescla ha de ser absolutament homogènia sense grumolls i ha de permetre ser aplicada mitjançant un pinzell o una brotxa.
Unió de les talles Un cop preparada la galleda de cola, la posarem dins del portacossis i amb l'ajut del pinzell llarg l'aplicarem sobre tot el costat llarg de cada talla amb una amplada que no superi els 5 cm. Per fer-ho hi farem una pinzellada llarga assegurant-nos que el costat exterior de la talla queda perfectament untat.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 35
Per donar temps a que el paper absorbeixi l'aigua de la cola i s'estovi, farem una primera passada a totes les unions abans de procedir a donar una segona capa de cola. Abans d'aplicar la segona capa ens trobarem amb un paper molt estovat i amb algunes zones que han absorbit l'adhesiu, per aquest motiu tornarem a aplicar la cola amb generositat. Un cop tinguem repassada la primera unió de dues talles procedirem a enganxar-la, abans de continuar amb les següents.
Per enganxar dues talles ens caldrà l'ajut d'una altra persona. Per fer-ho ens situarem cadascú de nosaltres a un extrem de les dues talles. Posarem un peu a cadascuna d'elles a uns 30 cm de la unió, procurant no moure el paper. I tots dos al mateix temps aixecarem la punta de la talla de sota que no hem untat amb la cola, fins aconseguir que aquesta CC Jordi Salvador - Escenògraf 36
quedi en tota la seva llargada per sobre de l'altra. Si tenim més talles a unir continuarem repetint les darreres accions en totes. Un cop feta aquesta operació agafarem una escombra granera i passant per sobre de les talles premerem suaument la zona d'unió de les talles verticalment i cada 50 cm aproximadament.
Fet això, amb la mateixa escombra premerem tota la unió de les talles per aconseguir que el paper que abans estava a sota i ara està a sobre s'humitegi per acció de la cola. Repetirem l'acció en totes les talles. Per acabar escombrarem la unió de les talles amb un cert vigor i en direcció angular respecte al paper, per aconseguir d'eliminar CC Jordi Salvador - Escenògraf 37
l'excés de cola que hi pugui haver en algun punt, i facilitar-ne l'assecat. Abans que el decorat comenci a assecar-se, és molt important fixar-lo al paviment. Per fer-ho usarem "presilles" de paper engomat, o simples tires de paper Kraft d'uns
10 x 15 cm encolades de manera que la meitat d'elles estiguin fixades al paper i l'altra meitat al paviment. És molt important de "presillar" els extrems de les unions a terra per evitar que la humitat a que ha estat sotmès el paper no hi produeixi arrugues en assecar-se.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 38
Altres casos Hem vist com preparar un teló, però hi ha molts altres elements que es construeixen sobre paper. En la major part dels casos ens caldrà un dibuix a escala d'aquest element per a preparar el paper i fer-ne els càlculs.
Podem recordar:
1. Les talles sempre es munten en sentit horitzontal. 2. L'espai d'unió entre talles és de 4 o 5 cm 3. Cal deixar tot al voltant del decorat uns 12 cm de paper per fixar-lo al paviment en el moment de pintar-lo. 4. La part posterior del decorat és la setinada del paper Kraft. 5. Les talles s'enganxen sempre per la part setinada.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 39
6. L'ESCAIRADA Un cop tenim preparat el paper, podem continuar de dues maneres el treball de fer un decorat pintat. La primera, força habitual, és tombar el paper, deixant-lo perfectament pla per la seva cara mate mirant amunt. Fixar-lo al paviment i escairar per dibuixar-hi la quadrícula, passar-hi el dibuix de l'esbós i començar a pintar. La segona és iniciar el treball reforçant prèviament el paper amb les tires de reforç. Aquesta segona opció només és vàlida pels telons ja que la resta d'elements precisen una manipulació després del seu pas per mans del pintor escenògraf. Ens centrarem doncs, el teló "presilles" i les primer pas és
en la segona opció. Tenim fixat al paviment mitjançant enganxades estan seques. El dibuixar un rectangle de les
CC Jordi Salvador - Escenògraf 40
mesures finals del decorat. Per fer-ho traçarem amb l'ajut del llapisser i la linyola una línia paral·lela a la base del decorat a uns 12 cm del límit del paper. Per traçar aquesta línia podem utilitzar una linyola sucada amb polsim de carbonet negre, fixar un extrem del cordill a una de les marques fetes anteriorment a 12 cm del límit del paper i estirar la Linyola fins l'altra marca. Acostem el cordill suaument a la segona marca sense que la resta toqui el paper, i quan estem segurs que està perfectament situat a ambdues marques, l'aixequem de terra uns 30 cm pel centre i el deixem caure de cop. El polsim negre hi dibuixarà una línia negra totalment recta entre les dues marques. Per més seguretat, la repassarem amb el llapisser i el regle per evitar que s'esborri. Fet això i amb l'ajut del regle marcarem el centre de l'esmentada línia que anirà de costat a costat del paper que tenim fixat al paviment. A partir d'aquest centre marcarem l'amplada del decorat sobre la línia de base. Prendrem el punt que ens marca l'amplada del decorat com a centre d'un arc que dibuixarem amb ajut de la linyola i que tindrà un radi molt superior a la distancia entre el centre de la línia de base i el punt que usem com a centre CC Jordi Salvador - Escenògraf 41
de l'arc. Aquesta operació sol fer-se entre dues persones, l'una aguanta amb els dits la Linyola i la segona traça l'arc amb el llapisser. Un cop marcat el primer arc, la persona que aguanta la linyola, sense perdre el punt exacte per on la subjecta, es desplaça cap a l'altra costat del decorat per traçar el segon arc usant com a centre l'altra punt que ens marca la seva amplada. La línia que uneix la intersecció dels dos arcs amb el punt central de la línia de base del decorat serà perfectament perpendicular a aquesta última. A partir d'aquestes dues, podrem, amb l'ajut de la regle, marcar la resta de línies que delimitaran el teló amb les seves corresponents mesures.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 42
7.- TIRES DE REFORÇ Per “posar de tires”, que és com s'anomena l'acció d'enganxar les tires de reforç, primer haurem de preparar el material. Les tires de reforç se solen fer de decorats de roba vells. Si no en tenim, podem usar una roba de cotó aprestada lleugerament. Agafarem la part més llarga d'un teló vell, seguint tota la longitud de les talles amb que està confeccionat, evitant d'aquesta forma que les tires resultants tinguin costures. Les tires que usarem seran de diferents mesures segons el lloc on s'han de col·locar. Per preparar-les en tallarem de 5, 8 i 10 cm d'amplada.
Abans de tallar les tires separarem el voraviu del teixit, ja que no es comporta bé un cop enganxat sobre el paper. Tallarem també una tira d'uns 20 cm d'amplada per fer les cantoneres que necessitarem més tard. CC Jordi Salvador - Escenògraf 43
Per tallar les tires agafarem una talla de roba d'uns 80 cm d'amplada, i en ella hi farem uns talls equidistats amb la mida de l'amplada de les tires que anem a tallar. Entre dues persones, anirem agafant alternativament les puntes del teixit que queden entre els talls fets anteriorment, de manera que un tingui les puntes parell i l'altre les senar. Prenent ben fort aquestes puntes, ambdós estiraran en sentit contrari, desplaçant-se enrera fins que l'esparrac dels talls fets a un cap de la talla arribi a l'altra cap. Observarem que disposarem d’unes tires perfectament paral·leles amb l'amplada que l'hi hem donat als talls inicials. Repetirem aquesta acció per tal de fer les tires de les diferents amplades i fins a tenir-ne les suficients per acabar l'element que anem a reforçar. Les tires un cop tallades és convenient enrotllar-les en bobines per tal que quedin planes i sigui més fàcil d’untar-les posteriorment amb cola. Un cop fetes les bobines d'uns 20 a 25 cm de diàmetre - cal tallar els fils que hi pengen a conseqüència d'haver-les tallat esparracant el teixit. Feta aquesta part del treball, passarem a preparar el que en els tallers s'anomena el CC Jordi Salvador - Escenògraf 44
"burro de sucar". El nom ve de que té quatre potes i es trasllada allà on cal per treballar, habitualment carregat amb la galleda de la cola al damunt. Situem a un extrem del "burro de sucar" la galleda amb les pastes d'enganxar - cola vegetal- i prepararem una brotxa d'uns 8 cm d'amplada per sucar les tires. Agafem un rotlle de tires amb la mà que no usem per la brotxa i desenrotllem la tira des del costat de la galleda cap a l'altra punta del "burro", procurant que el rotlle quedi sobre d'aquest. Untem la tira amb les pastes. La tira ha de quedar força sucada per tal que s'estovi la roba. Sobre el costat per on s'ha de sucar la tira, tradicionalment hi ha hagut diferents opinions, de fet no té importància, tot i que es recomanable sucar-la pel costat pintat, ja que en posar-la sobre el paper evitarem que en fregar-la amb la mà, s'escampi la pintura, embrutant la part posterior del decorat.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 45
Un cop tinguem sucat el primer metre, doblegarem la tira sobre si mateixa, part sucada contra part sucada, de forma que plegada faci uns 25 a 30 cm de longitud. Tornarem a estirar el rotlle, i tornarem a sucar. Repetirem l'acció fins a tenir uns 3 m de tira sucada, llavors la tallarem i podrem començar a enganxar-la tot seguit.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 46
8.- POSAR DE TIRES UN TELÓ Ja sabem com es preparen i com es suquen les tires, però... on i com les posem? Teníem el teló empresillat i escairat al paviment. Per tant tenim marcat tot el contorn d'aquest. Seguirem el següent esquema per
E B
A, B
F A
C
D
F
A
C
E B
D, E F Cantonera
posar les tires a un teló.
B
CC Jordi Salvador - Escenògraf 47
B
Les lletres i els colors corresponen a l'ordre en que s'han d'anar col·locant les tires. Aquest esquema es correspon al teló que hem posat d'exemple que té 8 x 5 m. 1. Posarem dues tires (A) com a muntants interiors del teló. Són de 5 cm d'amplada. Cal posar-ne una cada 3 o 4 m d'amplada del decorat, sempre equidistants entre elles. Sempre que posem una tira l'enganxarem al paviment uns 10 cm per fora del paper. 2. A les quatre cantonades hi posarem els escaires (B), també de 5 cm d'amplada que formen la hipotenusa d’un triangle rectangle de 1 metre per costat. 3. Paral·lelament a la base del teló, i centrada en el lloc on es produirà el darrer plec del decorat en plegar-lo, hi posarem la anomenada "Tira al Plec" (C). Aquesta tira no sempre es posa, tot i que és convenient de fer-ho quan el decorat ha d'estar molt de temps guardat o ha de viatjar. Aquesta tira s'acostuma a fer amb una roba més lleugera (tipus llençol o ciclorama) i fa uns 20 cm d'amplada. 4. Equidistant entre la "Tira al Plec" i la base del decorat i paral·lela a aquesta i posarem una tira (D)com a travesser, de 5 cm d'amplada. Cal procurar que aquesta no quedi mai exactament al lloc on es produirà
CC Jordi Salvador - Escenògraf 48
el plec central horitzontal, més val desplaçar-la lleugerament cap a la base. 5. Un cop tenim totes les tires interiors, muntarem les tires del perímetre, començarem per ambdós laterals (E). Aquestes seran lleugerament més amples que les anteriors, uns 8 cm. Les tires dels laterals no les muntarem mai abans d'haver acabat de posar totes les interiors abans descrites, ja que les laterals passaran per sobre de la resta. Això es fa, a banda del possible efecte estètic (no excessivament important en aquest cas), per evitar que les interiors que moren en els laterals es puguin desenganxar. 6. Les tires superior i inferior (F), tenen com a missió servir de base per clavar el decorat als equips aeris del teatre -a les barres -, per aquest motiu solen ser les més amples, 10 cm, i fortes. Com en el cas de les laterals passen per sobre de totes les tires interiors. 7. Per acabar de posar de tires només cal fixar-hi les cantoneres, aquests són uns rectangles de roba de uns 30 x 20 cm, que a ser possible és una mica més forta que la usada per les tires. Les cantoneres es col·loquen als 4 vèrtex del teló, per reforçar el lloc on es claven les tatxes que tiben el decorat sobre la barra en iniciar-se el seu muntatge. És una bona costum de taller el muntar una cantonera al centre de la part CC Jordi Salvador - Escenògraf 49
superior del teló, per reforçar el primer punt en que es clava el decorat. En realitat per fer la distribució de les tires de reforç cal "jugar" a ser enginyers i repartir els pesos i els esforços que ha de suportar un element de decorat penjat, de manera que en cap cas sigui el paper qui treballa. Cal tenir en compte que un decorat no és un quadre penjat en una sala d'exposicions o en un Museu. És un objecte que s'usa probablement a diari en un escenari en el qual es belluguen tot un seguit de persones com són els actors i els tècnics, que toquen, es recolzen, ensopeguen, etc., amb aquest decorat; per tant és important al posar de tires de pensar en reforçar correctament les zones de trànsit de la gent en passos, portes i rompiments.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 50
9. POSAR DE TIRES UN ROMPIMENT Els passos per posar de tires un Rompiment són, lògicament, força semblants amb els del teló. Les diferencies les trobarem en les seves tires interiors que seguiran el perfil del decorat. Seguirem la il·lustració per veure-ho.
B E D
A
F
A
C
A
F
D
A, B C
B
D, E F Cantonera
F
Cal tenir present al fixar el Rompiment a terra de no posar cap "presilla" a zones de calats (fulles, troncs,...), ja que aquesta ens impediria de poder acabar el reforçament posterior de l'element. Per assegurar-nos que no s'arrugui en aquesta zona hi posarem contrapesos de ferro o algun element de pes que ens el mantingui pla. CC Jordi Salvador - Escenògraf 51
Com en el cas del teló començarem per posar les tires interiors. Ens guiarem dels colors i de les lletres de l'esquema anterior. L'esquema representat seria el d'un Rompiment de 8 x 5 m. 1. Les tires (A) que actuaran com a muntants seran d'uns 5 cm d'amplada. Aquestes seguiran el més verticalment possible el perfil interior del Rompiment, reforçant alhora les zones calades del decorat. En cap cas les tires passaran per cap forat del calat del decorat. Un cop muntades les tires que perfilen, comprovem que no hi hagi una distància superior als 3 o 4 m entre elles. En cas afirmatiu, muntarem un altra tira vertical, equidistant de les anteriors. 2. A les quatre cantonades hi posarem els escaires (B), també de 5 cm d'amplada que formen la hipotenusa d’un triangle rectangle de 1 metre per costat. 3. Pel que fa a la tira al plec (C), els travessers (D), les laterals (E), la superior i inferior (F) i les cantoneres, seguirem el procediment del teló, tot i que cal calcular ben exactament la seva posició perquè no cobreixin cap zona calada, en cas que això passi les desviarem lleugerament.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 52
10. POSAR DE TIRES APLICS I FERMES: TIRES A LA FRANCESA Existeix un altra tècnica de posar de tires els decorats. Aquesta sol ser utilitzada per a decorats armats, és a dir, elements que porten una estructura de fusta de suport i que solen anar muntats sobre les taules de l'escenari. Aquesta tècnica es anomenada "a la francesa" o "tires dobles" per contraposició amb la tècnica original que prové d'Itàlia. Amb les tires a l'italiana, no es pot "envarillar"? Si, evidentment, però el resultat es molt diferent, doncs al veure’ns obligats a clavar les tatxes per la part pintada, la que veu el públic, aquestes delaten encara més l'artifici del decorat pintat. Per solucionar aquest problema la tècnica "a la francesa", modifica les tires exteriors de l'element escenogràfic, canviant-les per unes el suficientment amples que permetin voltar les llates del bastigi armat i clavar-les per la part posterior d'aquest. Per aquest motiu, les tires exteriors solen fer entre els 15 i els 20 cm d'amplada, tot i que només són encolades en una franja d'uns 5 cm al paper. Es per tant important de sucar-les només en aquest espai. CC Jordi Salvador - Escenògraf 53
A l'element escenogràfic li marcarem una línia paral·lela a 5 cm del seu perímetre, i es a partir d'aquest senyal on hi posarem les tires. Aquestes sempre les posarem en trams rectes. En zones corbades, abans de posar-hi la tira "a la francesa" hi posarem una tira tradicional que ajudarà a mantenir el paper pla, tot i que el bastigi no arribi exactament al perfil del decorat. Minuts després d'enganxada la tira i abans que s'assequi, la doblegarem cap a sobre el decorat, just per la línia del perfil d'aquest. D'aquesta manera evitarem que s'enganxi a terra per algun excés puntual de cola. Als angles del decorat unes Cantoneres. CC Jordi Salvador - Escenògraf 54
també hi muntarem
Un cop seques les tires i desenganxar el decorat del marcarem amb tinta o color que perímetre del decorat per la posterior, així com la indicació "Baix".
CC Jordi Salvador - Escenògraf 55
abans de paviment, contrasti el seva part de "Dalt" i
11. REFORÇOS DE TARLATANA, TUL I XARXES Si els decorats que hem reforçat no tenen cap zona calada, forat del decorat a traves del qual hom hi pot veure que hi ha darrera, un cop posades les tires de reforç, podem concloure que el decorat és a punt de plegar, portar-lo al teatre i muntar-lo. En el cas que el decorat tingui finestres i zones on les tires de reforç són difícils de posar, com una bambolina de fulles, arbres, o altres elements calats, ens caldrà reforçar-los. Per què utilitzem tarlatana, tul o xarxa? Doncs per ser dos materials que per les seves característiques és fan gairebé invisibles amb la distància i la llum. I d'altra banda permet plegar el decorat de la mateixa forma, donada la seva flexibilitat. És important també el color que han de tenir. En el cas de la tarlatana, és sol usar el negre, ja que desapareix completament en el moment que s'il·lumina l'element escenogràfic que té al darrera. En quant al tul i la xarxa, aquesta se sol tenyir en un to neutre respecte al lloc on va muntada. El tenyit és fa amb anilines, deixantla assecar abans de posar-la.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 56
El triar la tarlatana o el tul depèn normalment de la superfície a cobrir amb aquest material. La tarlatana sol tenir un màxim de 80 cm d'amplada, i és idònia per a petits calats i reforç de bambolines de fulles, finestres, etc. El tul sol usar-se per a grans calats que precisen gran amplades de teixit. És fabriquen tuls de fins a 12 m d'amplada. Evidentment mai taparem un espai calat en un decorat que sigui practicable (per on hi han de passar actors, o altres elements d'escenografia o Atrezzo). Tarlatana i tul La tècnica per posar tarlatana o tul és la mateixa. Tenim els calats d’un Rompiment que ens cal reforçar ja posat de tires. Agafarem la peça de tarlatana o tul i l’estendrem sobre la zona a protegir cobrint tots els forats i procurant que ens quedin uns 5 cm de marge al voltant d’ells. Amb unes tatxes fixarem la tarlatana o el tul al paviment, clavant-ne les menys possibles i fent-ho sempre que puguem dins dels calats per tal de no foradar el paper. Fixat el material, retallarem el sobrant deixant uns 5 cm de marge tot al perímetre de la zona calada que anem a reforçar. Si hi ha molts CC Jordi Salvador - Escenògraf 57
forats, en lloc de perfilar-los un a un, posarem un tros gran de tarlatana o tul que els englobi. Prepararem totes les zones abans de començar a adherir el teixit sobre el paper. L’adhesiu que usarem per adherir el tèxtil sobre el paper serà la cola de conill preparada al tremp o les pastes adhesives vegetals que hem usat per les tires de reforç. Per aplicar l’adhesiu usarem un pinzell de pel curt i dur. Sucarem el pinzell a la cola de conill, recordem que aquesta ha de romandre calenta durant tot el procés, i l’aplicarem per sobre de la tarlatana o el tul, picant lleugerament amb el pinzell i assegurant-nos que hi quedi la quantitat suficient. Seguirem el contorn de tots els calats, fixant els extrems del teixit perfectament i deixant entre 0.5 i 1 cm de marge pel costat del calat per evitar que la cola no s’enganxi accidentalment amb el paviment. De fet aquest és el principal perill d’aquesta operació, ja que implica, majoritàriament, haver de repetir l’operació dés del començament. Les zones que puguin quedar entre calats i que siguin una mica amples (+ de 10 cm) no les enganxarem totalment, sinó que hi dibuixarem unes creus amb l’adhesiu per assegurar la seva fixació. Això es fa per evitar CC Jordi Salvador - Escenògraf 58
de crear una capa excessivament gruixuda de cola que amb el temps pugui trencar el paper. Un cop hem acabat d’enganxar la tarlatana o el tul, ens cal retirar les tatxes que hem clavat per evitar el moviment del teixit mentre l’enganxàvem. Després només cal esperar que s’assequi tot, abans de plegar el decorat. En els rompiments de bosc o de fulles, traçarem unes línies rectes amb la tarlatana o el tul per la part inferior de la bambolina, per evitar el moviment dels elements del decorat que pengin, i facilitar-ne el plegat.
Tarlatana Adhesiu
CC Jordi Salvador - Escenògraf 59
La xarxa
Habitualment es fabrica en cotó de color cru. Tot i que podem trobar-la ja tenyida de negre. S’utilitza per cobrir grans zones, i en els llocs on es requereix un nivell màxim de transparència. Abans de posar la xarxa cal tenyir-la del color més adequat pel lloc on ha d’anar. Aquesta operació es fa per immersió en una galleda amb anilina o algun altre tint. Un cop escorregut l’excés de líquid cal estendre-la, a ser possible penjada, fins que estigui completament seca. Cal tenir en compte que en tractar-se de cotó sol encongir, per tant
CC Jordi Salvador - Escenògraf 60
sempre tenyirem més xarxa de la que necessitem.
Hi ha dues tècniques per posar xarxa: •
•
Plana: els fils de la malla estan horitzontals i verticals respecte a les taules de l’escenari. És la més senzilla de posar. Però te l’inconvenient que agafa molt la llum si esta tenyida en tons clars. De pic: els fils de la malla formen un angle de 45º respecta a les taules de l’escenari. Costa una mica de posar-la plana, i hi ha més merma de material, però per contra, desapareix més fàcilment a la llum.
Per posar-la, com en el cas de la tarlatana i el tul, l’estendrem sobre les zones a protegir i la fixarem mitjançant tatxes. La diferència esta en la forma d’adherir-la al paper del decorat. Tallarem unes tires de paper o tarlatana de 2 cm d’amplada, que anirem encolant amb la cola de pasta vegetal que s’ha usat per les tires. Amb elles resseguirem el contorn dels calats, deixant com en el cas anterior 0.5 cm al costat dels forats. Per tant la xarxa quedarà en un “sandvitx” entre el paper del decorat i la tira de paper o tarlatana que nosaltres hi posem.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 61
Només queda retirar les tatxes, esperar que s’assequi i plegar el decorat.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 62
12. TALLAR I PLEGAR EL DECORAT El procés de realització d’un decorat ja esta acabat, les feines que resten tenen una importància secundaria. Fins i tot en els antics tallers d’escenografia aquestes feines eren les que feien els aprenents, que desprès d’escombrar i netejar olles, el primer que aprenien era a tallar els decorats. De fet, el procés és ben senzill, però cal seguir un ordre. 1er.- Es tallen totes les presilles de paper i els fragments de tires de roba que estan enganxats al paviment. Per fer-ho comencem d’un punt del perímetre del decorat i ho fem
seguint un sentit horari o contra-horari al voltant d’aquest. El motiu, les tensions que s’han provocat durant el assecat del decorat, tires, tartalana, etc. poden arribar a estripar CC Jordi Salvador - Escenògraf 63
greument el paper. Fent-ho d’aquesta forma el paper va perdent la tensió poc a poc. 2on.- Repassem tot al voltant del decorat que no quedi cap “serrell” per tallar, tatxa clavada, o algun punt de tarlatana, tul o xarxa que s’hagi enganxat al paviment. 3er.- Girem el decorat. De manera que quedi la part pintada a l’aire i les tires a terra. Per fer-ho en el mateix espai que esta estès:
1. Plegarem la part inferior del decorat cap a la part superior, procurant tibar bé el paper perquè no s’hi facin arrugues.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 64
2. Tornarem a agafar els extrems inferiors del decorat i els portarem
just sobre el centre del decorat. 3. Agafarem el decorat pels extrems superiors i tibant cap els costats, l’aixecarem de terra formant una
gran corba amb els braços de manera que el paper agafi aire, i CC Jordi Salvador - Escenògraf 65
ràpidament mourem la part superior cap al lloc on estava la part inferior
a l’inici de l’operació. 4. Si ho hem fet bé, veurem sobre el paviment els dos extrems inferiors del decorat, els agafarem i els estirarem per acabar de donar la volta al decorat.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 66
Quan tenim el decorat girat, només manca plegar-lo. Sobre el plegat dels decorats s’han dit un munt de coses. Aquest té avantatges i molts inconvenients. Entre les primeres està que és el sistema més pràctic pel seu transport i magatzem. L’inconvenient principal són els plecs que es marquen, que són de difícil desaparició si no hi ha un bon treball d’il·luminació. I que donen una imatge encartronada als possibles intents de reflexar una realitat dalt de l’escenari. Però davant d’això la solució es draconiana, pintar els decorats sobre teixit. Més endavant veurem solucions per “planxar” els decorats que ja s’han plegat.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 67
Com es plega un decorat de paper? El criteri general és sempre de baix a dalt i d’esquerra a dreta. Cal observar unes petites milloraran aquesta tècnica:
•
•
regles
que
Deixarem sempre una diferencia de 10 cm a la part de dalt, els quals són molt útils en el moment del muntatge, ja que un cop estirat el decorat, els maquinistes el podran clavar sense problemes sobre la barra. Procurar que els plecs horitzontals no coincideixin amb les enganxades de les talles de paper. Al haver doble gruix de paper, el plec es fa dur perdent la flexibilitat necessària perquè al penjar-lo, i penjar la barra inferior, aquest tibi i faci desaparèixer les arrugues. Cal tenir
CC Jordi Salvador - Escenògraf 68
en compte que en el moment de plegar no ha de venir de 2 ni de 5 cm de diferència per un plegat exacte. L’únic fet realment important és que els plecs siguin perfectament horitzontals, per evitar possibles
efectes òptics pectador.
estranys
a
l’es-
Hi ha l’opció de no plegar el decorat i enrotllarlo, però per raons obvies, només és pot fer en decorats de petites dimensions o pintats “in situ”. CC Jordi Salvador - Escenògraf 69
Per acabar només queda marcar i retolar el decorat. Això es fa a l’angle superior dret, que es el que queda a la vista un cop acabat el plegat. En ell, amb tinta i per aquest ordre, s’hi escriu: 1. Títol de l’obra 2. Acte i quadre 3. Nom de la peça: Teló, 1er Rompiment, Visual, ... 4. Mesures: ample x alt 5. Núm. de referència (cas d’haver-ne)
CC Jordi Salvador - Escenògraf 70
Fet això podem donar el decorat per acabat. Ja es pot dur al teatre, o posar al prestatge, amb la seguretat que si s’han seguit les tècniques apropiades aquest decorat pot durar molts anys. Només cal mantenir-lo en un lloc sec i obrir-lo de tant en tant per treure la pols i evitar que s’acartroni el paper.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 71
13. REPARACIÓ D’ESTRIPS De fet quan un decorat esta acabat de fer, generalment, poques vegades podem saber la vida que tindrà. Pot treballar un dia, una temporada, o moltíssims anys, com és el cas del decorat de “Aïda” en el Gran Teatre del Liceu que ha estat reposat desprès de 60 anys. Un decorat a força de representacions, muntatges, plegats i transports acaba estripat, segat pels plecs, mullat, i tot un reguitzell de petits accidents o defectes ocasionats en molts casos per una dolenta aplicació de les tècniques més amunt descrites: tires que es desenganxen, o fins i tot el propi paper.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 72
Entre tots els “accidents” que pot patir un decorat, el més habitual són els estrips. Aquests poden ser produïts: per una punta clavada a les taules per sobre de la qual arrosseguem el decorat en obrir-lo, per una ensopegada d’un actor, per una lluita excessivament aferrissada d’espases sobre l’escena, per la enganxada d’una barra,... Com és pot veure el ventall de possibilitats és ampli, tot i que el que realment ens preocuparà és reparar el més aviat possible el desperfecte i que aquest no afecti visualment al decorat. Al voltant del material més adequat per apedaçar hi havia hagut en els tallers una certa polèmica entre els defensors i els detractors del paper engomat i les tires tallades directament de paper Kraft. El temps ha donat la raó als defensors del paper engomat, però, aplicat amb cola de pastes vegetals enlloc d’aigua. El motiu és que aquestes l’estoven i això facilita una millor adaptació al paper de base. L’inconvenient és un temps d’assecat una mica més llarg. Quan la reparació és fa al taller i convé accelerar, s’aplicaven pols de talc industrial per sobre del “parxe” amb una monyeca, i gairebé d’immediat és podia procedir a plegar el decorat.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 73
Per reparar un decorat, sempre és millor poder estendre’l al paviment amb la part de les tires a l’aire i fixar-lo mitjançant tatxes o contrapesos, que el mantinguin ben pla i tibat. Quan parlem d’estrips cal diferenciar entre: estrip i forat. Un estrip és un tall produït per algun objecte exterior que impacta i talla la fibra del paper, o bé una ruptura d’aquestes fibres per desgast en el cas de un sec produït pel plegat i desplegat del decorat. La solució és l’anomenat “parxejat”, terme d’argot dels taller per apedaçar, què no és més què aplicar-hi un tros de paper de la mateixa qualitat sucat en cola vegetal, procurant que els dos marges de l’estrip quedin perfectament encaixats. D’aquesta forma, i tenint en compte que un decorat pintat es veu sempre a una certa distància, la reparació quedarà invisible per la part pintada. Però posar “parxes” requereix algun petit consell que cal no oblidar, sinó volem trobarnos amb decorats que se’ns arruguen un cop apedaçats. La norma bàsica per apedaçar és aplicar el “parxe” seguint la trama del paper. CC Jordi Salvador - Escenògraf 74
Si observem el paper Kraft per la seva part posterior, la setinada, veurem que aquesta presenta com unes vetes que van tot al llarg de la talla i de la bobina. Aquesta és la trama que ens cal respectar, per tant, quan apedacen observarem en tot moment el sentit de la trama per enganxar el “parxe”.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 75
Però, si l’estrip és perpendicular a la trama, com es “parxeja”? En el cas d’un estrip perpendicular o obliqüat a la trama, hi posarem un seguit de “parxes” en el sentit correcte de la trama, i lleugerament sobreposats entre ells. O bé, tallarem un tros de paper Kraft que cobreixi tot l’estrip de forma que respectem la trama del decorat.
El cas dels forats és una mica més complicat. Parlem de forat quan ha desaparegut part del paper original. Evidentment haurem de cercar un tros de paper de qualitat idèntica o semblant a l’original. La reparació la farem amb la part CC Jordi Salvador - Escenògraf 76
pintada del decorat mirant cap el paviment seguint els següents passos: 1. Fixarem el decorat al paviment amb tatxes per evitar que es pugui arrugar en actuar en un fragment d’ell.
2. Marcarem amb carbonet un perímetre d’uns 5 cm al voltant del forat.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 77
3. Tallarem un tros del paper seleccionat per cobrir la zona marcada amb escreix. 4. Posarem el paper sobre el forat, fent coincidir les trames, amb la part setinada a sobre. 5. Fregarem el paper amb la mà per aconseguir que es calqui el dibuix de carbonet que hem fet prèviament. 6. Hi posarem una marca, una línia a la part superior, per ajudar-nos a encaixar el nou paper. 7. Retallarem el paper nou per la marca de carbonet 8. Comprovem la posició amb la línia marcada.
9. Aguantant el paper pel centre del forat, el posem, sense que es mogui, sota el decorat que anem a reparar. Procurant que quedi perfectament pla. CC Jordi Salvador - Escenògraf 78
10. Apliquem cola de pastes vegetals en el decorat a reparar a la zona compresa entre el perímetre de carbonet i el límit del forat. 11. Deixem que s’estovi el paper uns segons.
12. Aguantant el paper nou pel seu centre i sense que es bellugui, el
CC Jordi Salvador - Escenògraf 79
tornem a passar, a través del forat a la seva posició definitiva. 13. Premem lleugerament amb els dits la zona encolada perquè el paper nou s’humitegi amb la cola. 14. Amb l’ajut de l’escombra granera, de la mateixa forma que quan s’enganxen les talles, repassem la zona d’adhesió.
15. Esperem que s’assequi, i ja és pot desclavar el decorat, tombar-lo, tornar-lo a clavar i repintar la zona nova.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 80
14. HUMITEJAR I “PLANXAR” DECORATS DE PAPER. En la manipulació i ús de decorats de paper un altre dels “accidents” habituals és la conseqüència d’un mal plegat del decorat. Aquest provoca unes arrugues que són molt difícils de treure amb el decorat penjat. La primera solució és humitejar per darrera el decorat penjat de la barra i amb una altra barra a sota. D’aquesta forma, amb sort, aconseguirem eliminar arrugues més o menys horitzontals, ja que el propi pes del decorat sumat al de la barra inferior actuaran com a tensors. Però els resultats solen ser decebedors. El millor és procedir al que en els tallers s’anomena “planxar” un decorat. Això es pot fer tant en el taller com en el propi escenari, sempre que hi hagi l’espai adequat i el temps per deixar assecar l’element.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 81
El procés és el següent:
9
1
7 4
2
3
5 6
Revisarem que no hi hagin estrips que en tibar el paper és fessin més grans. Amb una brotxa de campir lleugerament mullada amb aigua, una esponja o un aerògraf, mullarem tots els plecs del decorat. Amb tatxes clavarem el decorat a terra, seguint el següent ordre: A la part superior, clavarem una tatxa cada 40 cm, assegurant-nos que quedin fixats els extrems de les tires interiors (1).
CC Jordi Salvador - Escenògraf 82
A la part inferior del decorat, tibarem el paper des dels extrems de les tires interiors seguint la direcció d’aquestes(2 i 3). Tibarem els dos extrems inferiors del decorat, tibant amb força per treure el màxim d’arrugues, que controlarem visualment (4 i 5) A la part inferior, clavarem una tatxa cada 40 cm tibant verticalment el decorat (6). En ambdós laterals, tibarem les tires interiors seguint la seva direcció (7 i 8). Per acabar clavarem una tatxa cada 40 cm en els laterals tibant el decorat horitzontalment. (9). Deixarem assecar el decorat completament. I abans de desclavar-lo, revisarem que no hi hagi cap estrip. Desprès ja podrem desclavar i penjar o plegar el decorat. Desprès de planxar el decorat, si aquest no queda pla, fins i tot hi ha arrugues que s’han fet més grans, què és pot fer? En decorats molt vells, o que han treballat força, habitualment s’hi troben reparacions d’emergència fetes a l’escenari sense despenjar el decorat. En aquests casos són els propis “parxes” mal posats els que CC Jordi Salvador - Escenògraf 83
provoquen les arrugues. Per solucionar el problema, cal recomençar el procés de “planxat” però, abans de mullar tot el decorat, i amb l’ajut d’una brotxa o esponja humida, retirarem aquells “parxes” que ens provoquen el problema. “Parxes” que tornarem a col·locar, durant el procés d’assecat, per evitar que els estrips es facin més grans.
Un dels problemes més greus que podem trobar per “planxar” un decorat arrugat, són les arrugues produïdes per unes tires de reforç mal posades. És tracta de una restauració molt difícil, ja que cal retirar les tires, procurant no debilitar excessivament la trama del paper. Un cop totes retirades, o bé només les problemàtiques, cal “empresillar” el decorat al paviment, reforçar amb tires de paper les CC Jordi Salvador - Escenògraf 84
zones més dèbils on eren les tires retirades i tornar a posar de tires el decorat. Aquesta mateixa tècnica la podem usar per substituir tires de reforç molt deteriorades. Habitualment són la superior i la inferior, que solen debilitar-se de clavar i desclavar el decorat a les barres. Un dels accidents més letals pels decorats de paper és que es mullin amb aigua a l’escenari o durant el transport. Tenint en compte que tradicionalment els decorats s’han pintat al tremp, podeu imaginar les conseqüències de l’aigua sobre colors els colors en pols. En cas d’accident el millor és estendre el decorat a terra tant aviat com sigui possible, i clavar-lo amb la cara pintada a l’aire.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 85
'15. CONSTRUCCIÓ DE BASTIGIS ARMATS (ENVARILLATS) Un bastigi armat és un element escènic que s'utilitza per a fixar-hi bastidors, aplics i altres elements escenogràfics pintats que no van penjats. La seva forma ve determinada per l'element a qui fa d'esquelet. Així trobarem bastigis rectangulars, amb obertures interiors o absolutament irregulars. La diferència fonamental entre el bastigi armat i el bastigi construït amb llistons i tauler és el seu caràcter efímer i el reciclatge del seu material per altres muntatges. Els bastigis estan construïts mitjançant llistons de pi de Flandes de 50 x 25 mm de secció per uns 4 o 5 m de longitud, que estan units entre ells per puntes clavades. Els llistons solen treballar de pla, la part ampla és la que està en contacte amb el decorat i en la seva construcció mai es sobreposen més de dos llistons. Una característica bàsica del bastigi armat és la d'adquirir el màxim de consistència amb el mínim de material usat, i per conseqüència de pes. Actualment és usat bàsicament per el muntatge de paraments verticals en instal·lacions efímeres: parets de roba, cambres de cortines en espais no equipats, etc. El CC Jordi Salvador - Escenògraf 86
domini d'aquesta tècnica ha estat i encara és un tret característic de l'ofici de maquinista. Cal no oblidar que poques desenes d'anys enrera, aquesta era la feina més habitual del maquinista, ja que els decorats pintats arribaven plegats als teatres i era en ells on es construïen aquestes estructures pel seu suport, muntatge i servei.
Muntant
Travesser Tornapuntes Llepassa
La tècnica de construcció és molt senzilla, però com sempre, cal regir-se per unes regles. Un bastigi armat està format per muntants, travessers, tornapuntes i llepasses. CC Jordi Salvador - Escenògraf 87
Muntant: Llistó de fusta que treballa en posició vertical. Suporta el pes del bastigi i per aquest motiu sempre toca a terra. La distància màxima de muntatge entre dos muntants no ha de superar els 120 cm. En cas d'haver més de dos, i quan això sigui possible es muntaran equidistats entre ells. Travesser: Llistó de fusta que treballa en posició horitzontal. La distància màxima de muntatge entre ells és de 150 cm, i de igual forma que els muntants, és muntaran quan sigui possible equidistats entre ells. En tots els casos muntarem un travesser a 60 cm de la base que servirà per facilitar el transport manual del bastigi. Tornapuntes: Llistó de fusta que dona rigidesa al bastigi. Sempre ha d’unir un muntant amb un travesser com a mínim. La seva inclinació habitual se situa entre els 45º i els 60º, llevat de casos especials en bastigis de gran alçada. El muntatge dels tornapuntes és imprescindible per la estabilitat dimensional i de forma del bastigi. Llepassa: Llistó de fusta de entre 30 i 100 cm. Què s'usa per unir els llistons que formen els muntants, travessers, tornapuntes i per reforçar els perfils irregulars dels bastigis.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 88
El procés de construcció d'un bastigi armat pot variar lleugerament per la seva funcionalitat. Per la construcció d'un bastigi rectangular per tapissar amb teixit, per exemple, necessitarem tant sols les mesures totals d'aquest i un espai el suficientment ample per construir-lo, a més de llistons, puntes, xerrac, cinta mètrica, martell, el teixit a tapissar i grapes o tatxes per fixar-lo.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 89
1. Marcarem sobre la superfície de treball, el terra o una taula, el bastigi a construir. 2. Tallarem els muntats necessaris amb l'alçada total de bastigi i els fixarem en la seva posició. Comprovarem l'escaire del bastigi. 3. Posarem els tornapuntes en forma de V amb el vèrtex a la base del bastigi. 4. Omplirem amb llistó l'espai restant entre els tornapuntes i els muntants en les parts superiors i inferiors del bastigi. 5. Tallarem i fixarem els travessers superior i inferior, fixant els llistons del punt 4. 6. Tallarem i fixarem la resta de travessers.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 90
En aquest moment el bastigi està construït, només ens mancarà tapissar-lo. Per fer-ho seguirem els següents passos:
7. Posarem la roba plana sobre la superfície de treball. Aquesta ha de sobrepassar les mesures del bastigi i estar perfectament neta.
8. Clavarem, mitjançant grapes o tatxes, un dels costats llargs del bastigi, procurant que no hi quedi cap arruga en tota la seva longitud.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 91
9. Tibarem lleugerament en sentit perpendicular la roba des del centre del costat clavat cap el costat contrari i fixarem la roba en aquest punt. 10. Tibarem cap a les dues cantonades dels bastigi i anirem clavant la roba tibant perpendicularment a la banda ja clavada.
11. Tibarem la roba pel centre dels dos costats que manquen per clavar. 12. Clavarem començant pel centre cap a les cantonades els dos costats restants.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 92
CC Jordi Salvador - Escenògraf 93
13. Rematarem les cantonades tallarem l'excĂŠs de roba.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 94
i
Per construir bastigis armats per a decorats de roba o paper, la tècnica bàsica a seguir és la mateixa, tot i que la forma del bastigi ve donada per la forma i/o les obertures del decorat. El procés, doncs, és bàsicament el mateix, però el resultat final de l'estructura pot variar lleugerament a criteri del maquinista que està construint el bastigi. En qualsevol cas, cal no oblidar els criteris bàsics expressats amb anterioritat. Construcció d'un bastigi armat per decorat:
CC Jordi Salvador - Escenògraf 95
Per iniciar el treball s'estén el decorat sobre les taules per la part posterior, la que no està pintada, i es fixa mitjançant tatxes.
S'hi "llença la fusta", és a dir, és col·loquen els llistons que formaran els muntants i es tallen. Fixant-los posteriorment mitjançant puntes
CC Jordi Salvador - Escenògraf 96
sobre les taules. Es presenten, mesuren, tallen i fixen els tornapuntes.
S'omplen els espais perifèrics restants entre els muntants i els tornapuntes. Es tallen i claven els travessers necessaris, sense oblidar el que s’ha de muntar a 60 cm de la base. Cal perfilar amb llepasses clavades als muntants i travessers el perfil perifèric del decorat quan aquest presenta formes irregulars.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 97
Fet això, desclavar el bastigi i el decorat de les taules per tal de girar-los.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 98
Un cop tombat el bastigi, cal tibar el paper per treure al màxim les arrugues abans de començar a fixar-lo amb tatxes sobre els llistons. Sempre que sigui possible, tibarem el decorat en paral·lel amb l'ajut d'un company per evitar al màxim les arrugues i donar-li una tensió "natural" al paper.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 99
Clavarem les tatxes a una distància màxima, entre elles, de 30 cm, espessint més si es fa necessari. El paper un cop enllestida la feina ha de quedar completament tibat i pla. Si cal, desclavarem i tornarem a clavar les tatxes per donar o treure tensió al paper.
Només manca aixecar el bastigi, ja acabat, per situar-lo en la seva posició d'escena o de magatzem. Per fer-ho, un maquinista "fa peu" (aguanta amb els peus la base del bastigi) mentre l'altre o altres l'aixequen fent córrer les seves mans per els muntats. CC Jordi Salvador - Escenògraf 100
Un cop dret, al bastigi s'agafa tal com veiem en la fotografia, de manera que la posició de les mans és simètrica entre ambdós tècnics. I per desplaçar-lo s'eleva uns centímetres de les taules mantenint constantment en equilibri vertical el bastigi. Abril 2004
CC Jordi Salvador - Escenògraf 101
COL·LECCIÓ TEXTOS TÈCNICS DEL T.T.E. 1.- ELS Salvador.
EQUIPAMENTS
AERIS,
Jordi
2.- MARQUÈTING DE LA CULTURA L’ESPECTACLE, Ricard Pedreira.
CC Jordi Salvador - Escenògraf 102
I