Cap i corda by Escenavegant Cat

CAP I CORDA Escenavegant

PRÒLEG

La meva benvolguda professora d'història a l'Institut Narcís Monturiol del barri de Montbau a Barcelona fou la Neus Maluquer. Ella explicava a aquella quarantena d'adolescents avorrits que com historiadora li interessava més com vivien les persones normals com nosaltres, o ella mateixa, que allò que feien els reis i els generals. Malgrat quer era aquella mena d'història oficial de dates, llistes de monarques i grans batalles la que ens feien estudiar. Però aquesta malaurada professora, morí molt jove, tingué la capacitat de fer-nos entendre quina era la trista vida d'un pagès serf d'un Baró, un Bisbe o Comte local, la seva mala vida davant els luxes que es vivien als palaus o als bisbats. Aquella llavor va arrelar. Sempre m'ha agradat la història i m'ha agradat conèixer-la des del punt de vista de les persones que pateixen el dia a dia per sobreviure. Sigui el temps que sigui. Així novel•les i films que expliquen històries com la de Espartacus, Els pilars de la terra, El nom de la rosa sempre, Set de rei,... entre d'altres, han estat un gènere que sempre he llegit i seguit. La meva professió artística i tècnica: l'escenografia i sobretot la maquinària escènica; i la meva passió: la navegació, són les culpables reals d'aquesta novel•la. Durant prop de 30 anys com a expert docent, mestre o professor -com en vulgueu dir- havia explicat un any rere l'altra la coincidència de tècniques entre un escenari i el folre de la coberta dels vells velers. Nusos i sistemes d'elevació tenen un origen comú. El descobriment al Museu Naval de Venècia d'un plafó explicatiu on es parlava d'això fou per mi aquella proba que jo havia estat incapaç de trobar documentada enlloc, la dels vells marins i mestres d'aixa que entraven a treballar en la construcció de les tramoies dels teatres fou la pedra de toc per iniciar aquest relat imaginari. El text diu:

"(...)Vedendole immagini del macchinario di scena del teatro di Drottningholm no è difficile constatarne la stretta parentela con la tecnica adotata sulle navi e nei cantieri. (...)" "E'noto che i costruttori dei macchinari di scena a Venezia lavoravano all'Arsenale. Il barone svedese Nicodemo Tessin il Giovane (1654-1728), architetto del Palazzo Reale, lo ricorda nella sua lettera di viaggio sul teatro barroco di Venezia. Anche il (Giacomo) Torelli era impiegato ne'll Arsenale, probabilmente come costruttore navale, ed ha adoperato la tecnica marina nello sviluppo dei macchinari di scena". A partir d'aquí dades, dates i fets procuren situar l'acció en temps i espais reals. Just en el moment que la navegació a la vela aconsegueix fer navegar els vaixells més importants de la seva evolució. Just en el moment de la naixença d'una maquinària escènica que encara perdura en la seva forma de fer, malgrat ha evolucionat i s'ha tecnificat. Els caps dels vaixells esdevenen les cordes del teler . Les vergues dels vaixells seran les barres per pujar i baixar els decorats. I els bossell que permeten carregar i descarregar les bodegues permetran fer volar als àngels dins els escenaris. La justificació d'aquesta relació tant directe entre dos dels móns que més han influït a la meva vida, l'escenografia i la nàutica tradicional, ha estat la causa d'aquest relat. Explicar com els vells mariners acabaven les seves míseres vides com a tramoistes de teatre està provat històricament. Però això si no hagués estat així encara podríem aplicar-hi aquell adagi italià: "se non è vero, è ben trovato" (si no és cert, està ben trobat). Al final de la novel•la hi trobareu un lèxic per aclarir molts dels termes tècnics que surten al text.

Barcelona

En sentir el brunzit d’aquelles bombes que passaven sobre el seu cap s'espantà. No era el primer cop que les sentia, però mai s’havia trobat en un espai tant obert com era el port per veure-les volar sobre seu. Aquella venda no havia estat un gran negoci, però s’enduien més de la meitat de la producció de cordill d’aquell estiu. L’home de la levita fosca li paga, una moneda sobre l'altra. De sobte, altra cop es sentiren diferents explosions dins la muralla. Des de on ell era es veien pujar unes sis columnes de fum. S'apressà en tornar a casa. Estava content per la venda. Aquells diners els permetrien comprar un llitet nou per la nena, el d’en Pere era corcat per tot arreu i a la Maria no li feia gràcia que alguna d’aquelles bestioles piqués a la nena. En passar el Portal del Mar s'adonà que les bombes havien caigut molt a prop d’on es trobava. La gent corria amunt i avall espaordida. Molts cercaven la protecció de la muralla. La part interior d’aquesta estava plena de dones i criatures. Feu un cop d’ull per si hi veia la Maria i els nens, però no els va saber trobar. Portava els diners a sobre i decidí anar cap a casa a guardar-los. Just al creuar la plaça del palau una veïna li digué plorant que anés ràpid cap a casa, mentre ella corria cap a aixoplugar-se vora la muralla. Cames ajudeu-me, en arribar al xamfrà s’ho va trobar tot. No hi havia res. Un munt de pedres, molta pols i l'espès fum que produïa el cànem encès que s’assecava al terrat. Quedà paralitzat. No s'atreví a acostar-s’hi. Al seu voltant no hi havia ningú. Tant sols sentia l’esclat sord de les bombes que queien i el llunyà crit d’alguna dona. Fum i pols l’envoltaven i s’anaven dipositant 5

sobre la seva roba i capell. Pocs minuts després el silenci. El foc del que havia estat la casa i l'obrador s’havia apagat. El cànem sec cremà ràpid. Restava quiet, sol en el petit tros de carrer que deixaven lliure les pedres i fustes enrunades. Els veïns i veïnes s’aproparen foragitant els nens. Sentia veus preguntant per la Maria, el Pere, en Joan i la nena. Ningú en donava raó, ningú els havia vist. Sense recordar com, era assegut en una cadira mentre bevia un got de vi calent. Els seus ulls no s’apartaven d’aquella runa. Els homes en una filera improvisada, lentament, treien els blocs de pedra i les bigues esberlades que amuntegaven al mig del carrer. De sobte tothom es quedà quiet, en silenci. Sense saber d’on aparegué un llençol net. Els homes hi dipositaren el cos menut d'un jove, amb cura. Tenia el rostre totalment desfigurat. En voler-lo entrellucar, i els ulls es tancaren per si mateixos, en un reflex. En la foscor creia recordar el seu rostre rialler. L’embolicaren i entre dos homes el dipositaren al mig del carrer. Pocs minuts més tard, l’embalum era més gran, quatre homes plens de pols que retiraven les pedres, maons i teules, hi deixaven al costat a la seva esposa. Ja era fosc sota la claror de les teieres quan aparegué la nena. No es va moure de la cadira, era com si els peus haguessin fet arrels. Volia recordar-los vius. Els homes li tustaven l’esquena amb les gorres a la mà i decidiren continuar la tasca de desenrunar al matí següent. S'endugueren els cossos a tocar de l’església del Mar. D'esma s'hi arribà fins allà, recolzat en el fred mur feu un seguit de capcinades entre aquelles restes de cossos esquarterats i de rostres vius i cadavèrics que vetllaven entre crits de dolor i salmòdies. De bon matí quatre taules clavades ràpidament per un bon amic fuster foren seva darrera morada. El mateix vespre, el canonge beneïa aquelles senzilles caixes abans de posar-les, una sobre l’altra, pel meu desig, en aquell fossar a tocar de l'església. Al matí següent, a l’alba, continuaven caient bombes. Ningú volgué ajudar-lo. La gent tenia molta por. Li calia re6

cuperar les seves eines i el màxim d’estris possibles. Sol no podia continuar. Finalment, però, també s' aixoplugà darrera la muralla de mar. Estava sol, completament sol entre cents d’ànimes que patien per les seves vides i les seves pertinences . Ell... ja no patia. Havien passat dos dies molt llargs. Sense casa, amb la roba posada i un vell farcell amb algunes eines al seu interior provà d'embarcar-se en una de les barques de pesca que miraven de defugir el setge cada nit. No li importava el destí. Tant sol volia marxar d'aquella ciutat que l'havia vist nàixer i on havia estat feliç fins tant sols feia dues jornades. En una de les tavernes situades fora muralles, prop del moll, fou reconegut per un dels seus clients. El seu aspecte encara brut de pols i sutge contrastava amb el d'en Joan, aquell corder del barri de Rivera, el del taller endreçat i tracte cordial. - Joan! Ets tu? - preguntà el traginer- Què hi fas aquí terra davant la taverna? - Ep! Qui...?- en alçar la vista quedà enlluernat pel contrallum- Qui ets? - En Manel de Cardona. Però sense les mules. - No t'havia conegut. Què hi fas pel moll sense els animals. En Joan s'havia aixecat de terra, deixant el farcell als seus peus. En fitar el rostre del seu antic client aquest baixà la vista mentre una mà li atansava la seva esquena. - Les mules fa setmanes que deuen de ser dins la grossa panxa d'algun burgesot de la vila.- en Manel pretengué ironitzar la situació, però això només li provocà una dura lluita perquè les llàgrimes no s'escolessin entre la barba-. I tu... què t'ha passat? 7

Tens un aspecte horrible. Entra a fer un got de vi. - Gràcies Manel, però no puc. Estic de dol. La mirada d'en Joan es perdé a terra. El traginer li passà un braç per sobre les espatlles i l'empenyé a entrar a la taverna. Allà, asseguts vora la finestra demanà dos plats d'escudella. En arribar aquests a taula, en Joan en un gest que el delatà, s'acabà el seu sense dir res. - Tens gana. Bon senyal! Ara explica'm que t'ha passat. La narració dels fets fou apàtica i interrompuda constantment per l'allau de records i imatges que li venien a la memòria. Davant les seves intencions aquell client esdevingut amic li digué: - No és senzill sortir ara de Barcelona. Els pescadors i petites barques que s'atreveixen d'anar més enllà del Besos s'arrisquen molt amb la flota que hi ha aquí al davant. A més en arribar a les platges sempre hi ha la possibilitat de trobar alguna patrulla. Viatgen totalment a les fosques. Sovint a força de rem durant hores, sobretot quan hi ha lluna plena perquè no els vegin. Tens diners? - Alguna cosa. En Joan sempre havia estat malfiat en el tema dels diners. Tot i la confiança que demostrava en Manel, no en sabia res més d'ell que el seu ofici. I precisament per això no era massa de fiar. - Voldran cobrar-te el passatge. Pensa que ara només marxen alguns burgesos botiflers que volen arribar-se amb els seus familiars sobretot a Mataró- aixecà la vista i feu un senyal a un home que s'acostà a la taula-. Aquest és en Telm. Patró d'una barca de 45 pams que sol sortir a pescar... allò 8

que pot. Peus nusos, pantalons arremangats sota el genoll, faixa que algun cop havia estat negra, una camisa blava fosca i una barretina caiguda cap a l'esquena eren el trets d'aquell rostre bru i aquelles mans fortes que encaixà en Joan en fer les presentacions. - El meu company vol barquejar cap a llevant -digué en Manel-. - No té pas aspecte de burgesot aquest. Per què fuig? - Ho he perdut tot i ja no hi ha res que em lligui a Barcelona. Vull posar terra enmig i iniciar una nova vida arreu. El mariner se'l mirà fit a fit. En Joan li mantingué aquella mirada desafiant. Finalment el primer esclafí a riure. - Collons! Un que no vol fotre el camp per covardia! D'acord! A més només et cobraré la meitat dels altres. Ep! Però no ho diguis a ningú. Seran 20 sous. La mà quedà estesa al seu davant. Tenia els diners i la oportunitat. Li encaixà entre les seves dues mans. - Quan podrem marxar? - Sigues aquí mateix quan es faci fosc. No portis equipatge, això et delataria. - En Joan es mira el farcell que té als peus-. Bé, amb això no hi haurà cap problema. Si el mar i els del setge ens ho permeten, de matinada ja seràs al Maresme. Tant bon punt es tancà el tracte una gran gerra de vi i tres gots nets presidien la taula. Aquell dol era obviat per uns moments. Estava clar que l'ocasió era per celebrar-ho.

Sortiren de port a rem. Tots empenyien aquells grans rems drets i en silenci. Havien de navegar cap al negre horitzó que assenyalava el reflex de la maleïda lluna. Fou més de d'una hora. El patró a l'arjau recordava en un xiuxiueig que s'havien de mantenir en total silenci. En mar el vent pot endur-se el so de les paraules molt lluny. De cop els mariners dipositaren sobre la coberta els rems. A en Joan li indicaren per senyes que s'assegués prop del patró. En pocs minuts una gran vela triangular els empenyia cap a llevant. - S'ha ennuvolat i ja n'hi ha prou de bogar. Farem via, les galeres són molt lluny cap a Sitges i amb aquest vent de migjorn guanyarem llevant ràpidament. Ara a dormir - li digué en Telm. Desprès de remar la suada li feu sentir fred. S'encongí tant com pogué entre la coberta i el costat de l'embarcació aferrant el farcell per tapar-se les mans. Sense adonar-se la son el vencé fins que un enrenou de peus el despertà. L'horitzó tenia un color ataronjat molt suau. Tots plegaven la vela. El patró li explicà: - Amb la vela oberta som massa visibles des dels turons del litoral. Ara caldrà tornar a remar. Però abans recupera forces menjant una mica de pa amb formatge que trobaràs al costat del pal. La barca prengué un rumb totalment perpendicular a una llarga platja. Per sort el mar era ben pla i tres quarts més tard el buc llepava la sorra suaument. Sense que ningú més que ell baixés, la barca va abandonar la sorra i en Joan s'endinsà en un boscos pròxims. Era millor amagar-se fins que sortís el sol. Un cop lluny s'adonà que aquella maniobra l'havien fet per ell. Pensà que els diners que havia cobrat el patró devien de ser suficients per tot plegat. Amb la llum de l'albada s'enfilà fins un dels turons pròxims, entre alzines i roures, evitant ser vist. Un cop dalt, en fer-se de dia, des del capda10

munt d'una roca observà la seva ciutat a la llunyania. Petites columnes de fum destacaven sobre l'horitzó. De ben segur que eren xemeneies i cuines d'aquells que encara tenen una llar on es preparen l'esmorzar. S'acotxà al costat d'una gran roca i s'adormí. El sol era ben bé al punt del migdia quan en Joan obrí els ulls amarat de suor. Un suau ventet de garbí li eixugà el rostre tant aviat com es posà dret. Es tornà a enfilar a aquella roca per esbrinar que era aquella remor sorda que escoltava. Els borbònics havien iniciat altre cop aquells bombardejos sobre Barcelona. Des del seu punt de guaita podia veure les columnes de fum i pols a la muralla de llevant de la vila. Curiosament, l'estrèpit arribava segons més tard. S'hi estigué una bona estona contemplant-t'ho. Els lacrimals tornaven a ser humits. Pensava en la sort de ser fora d'aquell infern. Però era hora de moure's i trobar un nou lloc on treballar i viure. Sabia que es trobava en un territori perillós, doncs les patrulles que reclutaven mossos per aquella guerra eren arreu. Només una cosa tenia clara, no podia anar cap a ponent, cap a Barcelona. Allò era un veritable camp de batalla. Per tant decidí seguir per les muntanyes lluny dels camins principals i sense perdre mai el mar de vista. Desprès d'un parell d'hores caminant veié un castell dalt del turó més alt que es veia per aquella contrada. Pensà que en un castell hi hauria militars, per tant distancià el seu camí el suficient. A mitja tarda es trobà en sortir a una planúria conreada davant d'un mas. Es deturà darrera un arbre i observà una estona quina mena de persones hi havia. Un parell d'avis, una dona i tres criatures. Decidí apropar-se. - Deu-vos-guard! -cridà l'avi assegut en un tamboret a l'eixida. - Déu-vos-guard! - contestà en Joan -. Què podria beure una mica d'aigua?

- Nena! Porta-li aigua a aquest foraster. La dona que havia vist moments abans aparegué per la porta. Feia goig. Uns bons malucs i uns braços experts en treballar. Sortí amb una gerra i un got que deixà sobre la taula al costat de l'avi. - Beveu, bon home. - li ordena l'avi. En Joan es serví tres gots d'una atacada. I demanant permís al vell amb la mirada, s'assegué al seu costat. Aquell havia estat un dia força calorós i sota aquella parra s'hi mantenia la fresca. L'avi no deixava de mirar-se'l. - Heu pogut fugir de Barcelona? - Sí, aquesta nit. Tant se'm nota? Es mirà a si mateix. Anava molt brut. Ple de pols i sutge i amb un farcell com a únic equipatge. Somrigué al vell i a la dona que era palplantada davant d'ell. - Coi de guerra! - exclamà ella-. Fa sis mesos que s'emportaren el meu home. N'estic ben tipa de fer tota la feina: la meva i la d'ell! - De quin bàndol està? - preguntà en Joan. - Tant se val. El reclutaren els borbònics, amb els seus bonics vestits i corretges. Però pel què sé, ara corre per les muntanyes de les Guilleries amb una partida lleial al bon rei. Però per aquí no s'acosten, som massa a prop del front del setge. - I ha moltes patrulles per aquest entorn? - En veiem de tant en tant. Quan venen per aquí i veuen el panorama: un avi, dues dones i tres criatures només em foten 12

mitja dotzena de gallines i els ous. Però el lloc no és segur per vos. - Aquest matí m'han desembarcat i no sé ben bé on sóc. - Això és el mas de Ca l'Elies sobre la riera d'Òrrius. - Noi, ves en compte perquè a Mataró és ben ple de botiflers i borbònics. Els carrers són plens de soldats que els protegeixen - li digué l'avi. Es quedà pensatiu. Begué un nou got d'aigua. Es posà dempeus i s'espolsà la roba. En veure'l la dona li digué. - Aneu-vos a rentar al costat del pou. Jo miraré si trobo algun jupó del meu home que us pugui anar bé. - Oh! Gràcies. No cal, no voldria que us molestéssiu. - Si heu de seguir el vostre camí, més val que no us prenguin per un perdulari. A més, les arnes acabaran amb la roba del meu home sinó torna aviat. Espereu-vos un moment. La dona desaparegué i en Joan tornà a asseure's al costat de l'avi. El silenci del lloc només era interromput de tant en tant pels crits de la quitxalla que jugava a fet i a amagar. L'àvia aparegué per la porta i el convidà a quedar-se a compartir el seu sopar. - No és gran cosa, però una menja calenta de ben segur que us anirà bé. - Us hauria de dir que no, però no puc desaprofitar un plat a taula perquè no sé quan tornaré a menjar. - Doncs fet! - digué l'àvia-. Així també ens podreu explicar la vostra història que tinc la sensació que no serà gens 13

avorrida. I desprès si voleu... - amb la mirada demana la conformitat de l'avi -, us podeu quedar a dormir al paller. Demà Déu ens donarà un altra dia. - No sé què dir. Moltes gràcies. Què us podria oferir jo? - en Joan s'ho pensa- . Què potser teniu formatges? Veig que teniu vaques. - Sou observador - contestà l'avi-. Sí en fem per vendre al poble els dies de mercat. - Doncs crec que acabeu de fer una venda si ens posem d'acord amb el preu. L'avi s'aixecà del seu tamboret i feren cap a la bodega del mas. Allà en Joan tastà un formatge i acordant-ne el preu el guardà embolicat en un tros de roba dins el sarró. Desprès de sopar es veié obligat a explicar les seves vivències dels darrers dies. Com pogué mantingué les llàgrimes dins els ulls i mirà d'evitar els detall més escabrosos. Tot era ben fosc quan amb l'ajuda d'un fanalet s'acostà al paller, hi feu un cau i s'acotxà envoltat d'aquelles tiges groguenques.

De matinada quan just la foscor de la nit era trencada a llevant per un bri de llum emprengué el camí que li havien dit la nit anterior. Baixà fins la riera per seguir-la i arribar a Òrrius. Allà amb molta cura buscà algú que li indiqués des d'on sortia el camí de La Roca. Un cop en ell, decidí seguirlo a distància endinsant-se entre els matolls, per evitar cap mal encontre. La conversa li havia obert els ulls davant els enemics que podia trobar-se. Ell només havia tingut por de les patrulles fins el moment, però calia estar també atent als bandolers. Abans de sortir del paller, es guardà els bitllets que encara duia a sobre dins els mitjons, sota la planta dels peus. Deixant només dins una petita bossa de pell que duia 14

a la faixa, quatre monedes que li havien quedat, per si trobava algun indesitjat. En arribar dalt del coll, una extensa planúria sobrí davant d'ell. S'aturà a pensar quin era el camí a seguir. No podia mantenir-se ocult sempre, com una bèstia feréstega. Baixar a la planúria significava creuar-se amb d'altres persones i la possibilitat de llogar-se en algun mas. Però també desapareixia la capacitat d'amagar-se quan fora necessari. Comença a caminar donant tombs cercant possibles camins cap a d'altres indrets. Finalment en troba un que carenava aquells turons en direcció nord. El seguí. Era un camí força obert, per tant podia veure de ben lluny si s'havia de creuar amb algú. Cap el costat de mar es distingia un poble molt gran a tocar de la platja. Devia de ser Mataró. Pensà que millor superar-lo a aquella distància. No sabia on el menaria aquell camí que de tant en tant s'aprimava. Possiblement era un camí de traginers. Pensà allò somrient en adonar-se de la quantitat de tifes de mula o cavall que anava trobant-se. S'acostava la nit i l'objectiu era trobar un refugi. Cada cop era més fosc quan en superar un dels petits colls distingí la resplendor d'una foguera. S'hi atansa sigil•losament però el delataren els renills d'un cavall. Dos homes saltaren drets amb les mans a la faixa. - Déu-vos-guard! - cridà des de lluny en Joan. - Apropeu-vos. Qui sou? - respongué un dels traginers. - El meu nom és Joan i sóc corder d'ofici. - Joan! Del barri de Rivera? - Sí, bé crec que sí. Si més no fins fa uns dies. En apropar-se a la foguera, a en Joan li semblà de conèixer a un d'aquells homes barbuts que torraven pa al voltant de la figuera. Se'l mirà als ulls però no aconseguia recordar el seu nom. L'altra el mirava fixament als ulls. 15

- M'haureu de disculpar. Us recordo però no així el vostre nom. - Em diuen el Malcarat, però crec que exageren - afegí sorneguer. Els companys esclataren a riure. Un d'ells li passà la bota de vi desprès d'estossegar ennuegat per la rialla. Assegut al seu costat tragué el formatge i el compartí. - Cap on feu camí -preguntà en Joan. - Anem cap a Sant Pol per lliurar un exvot al rector de Sant Pau i desprès cap el nord. S'hi t'hi vols afegir seràs benvingut. - Perquè no? No tinc destí elegit. I en companyia sempre serà millor fer camí que sol. - Doncs ja està tot parlat. A més el teu ofici ens ajudarà a reparar alguns dels arreus. - Ho podeu donar per fet. Així al matí següent el grup de quatre homes i set mules avançaren pel bell mig d'aquella serra litoral. El mar apareixia i desapareixia als seus ulls cobert per les copes dels arbres més alts. Entrada la tarda creuaren Sant Cebrià de Vallalta i des d'allà seguint el camí a tocar de la riera desembocaren a la mateixa platja de Sant Pol. Un petit poble que envolta la seva ermita de Sant Pau, sota la qual en una raconada de la costa una petita platja era curulla de barques sobre la sorra. Entraren a la vila que fosquejava. En arribar a la rectoria la trobaren tancada. Un veí els anuncià que el rector era a donar el viàtic. Els calia esperar-lo o tornar a l'endemà. Improvisaren un campament entre les barques que quedaven a la sorra. D'altres havien sortit a la pesca mentre ells s'arribaven a l'ermita. En Malcarat aparegué amb un gra16

pat de sardines a la mà. Les havia comprat a un pescador que coneixia a tocar de la platja. Encengueren la foguera i una olor penetrant despertà aquells ventres només distrets amb trossos de pa durant la jornada. Aquelles sardines regades amb el vi d'aquella bota que semblava que mai es buidés fou el preàmbul d'un son profund, acotxat pel suau trencar de les onades i una sorra ben torrada sota el sol tot el dia.

1706 A un poble perdut de la Toscana.

- "Senyores i senyors! Aquest migdia a la sortida de l'ofici dominical. Funció al pati de l'Hostal del Pomodoro. Serà capaç l'inefable Capità Spavento de conquerir el cor de la bella Colombina? La filla del Dottore Balanzone serà feliçment seduïda pel seu enamorat Flavio? Aconseguirà Arlechino que l'amor triomfi per sobre de l'interès? No us perdeu la representació de la Companyia Don Gioppino arribada des de Milà i que només farà estada i funció avui en aquesta vila". Així cridava el bon Don Gioppino just al davant de la façana de l'església parroquial mentre els feligresos s'hi atansaven per complir amb la santificació del diumenge. Gent de tota mena. Burgesos endiumenjats que descendien de carrosses, moltes d'elles amb un passat amb més esplendor. Joves pagesos que arribaven des de les cases de camp escampades per tot el comtat. Parents llunyans dels barons d'aquelles terres amb més fum que monedes a la bossa. Dones amb criatures a coll, el sabater que possiblement acabaven de deixar aquelles sabates a mig fer per no ser amonestat pel mossèn, o potser per no perdre les comandes eclesiàstiques. El ressó de les campanes cridant a l'oració s'apagà de cop. Un silenci penetrant s'apoderà de la plaça. Per la porta de l'església s'escoltava la remor de la pregària dels fidels. Don Gioppino s'apropà a la porta sense entrar-hi. Havia estat excomunicat feia anys i no volia problemes. El so penetrant de l'orgue el sorprengué. Sospirà tot pensant que si la meitat dels feligresos fessin cap a l'Hostal podrien menjar uns quants dies sense neguits. Girà cua i prenent el carrer Major adreça les seves passes cap on estaven preparant el taulat els membres de la 18

companyia. En arribar amb prou feines hi havia col•locats els cavallets. El carro i el pati estaven a ple sol. Era estiu i feia molta calor. Troba tots els actors recolzats a l'abeurador de les bèsties al costat del pou. Es dirigí cap a ells amb posat molt seriós i amb la intenció clara d'esbroncar-los. Però la Margueritta corregué cap a ell amb els braços oberts. - Papa! Papa, papa. Mira que ens m'han donat a la cuina de l'Hostal. La nena tenia a la mà un tall de coca ensucrada. Tenia les galtes plenes de petits granets de sucre color caramel. La felicitat que exhibia el seu rostre era extrema, la qual cosa que el contagià. - Nois! Que la missa ja ha començat i no ens donarem compte i tindrem el patí ple de gent! - mentre ho deia els seus llavis encara conservaven el somriure de la felicitat. L'enuig s'havia esvaït. Tothom es posà a la feina. Un quart més tard l'escena era a punt. L'empostissat havia sortit de la part inferior del carro gran. Muntat just al seu costat aquest servia de suport als decorats pintats sobre unes teles que sent mogudes pels propis actors canviaven el seu dibuix. Ara una casa rica, ara un jardí,... S'arrauliren tots dins la poca ombra que projectava aquell teló de fons. Tothom coneixia el seu paper. Quatre mots per part de Don Gioppino serviren per fixar en quin moment incorporarien al text aquelles frases que dedicaven especialment a cadascuna de les viles que visitaven. Minuts més tard. Mentre es repartien uns talls de formatge i unes llesques de pa escoltaven com les veus indicaven que el públic anava ocupant el pati. La mainada de la vila s'amagava entre els faldons de l'escenari espiant-los. Miraven encuriosits com el Capità es posava la barba postissa, o el Dottore es passejava amb la màscara al capdamunt amb el llarg nas mirant el cel. La Margueritta s'acostà en silenci per darrera 19

del faldó sense que la veiessin i els feu un ensurt. Els caps desaparegueren de cop entre rialles i algun que altra plor de nen petit. La seva mare la renyà. Es tractava d'un joc infantil. Aquella escena es repetia dia sí i dia també a les diferents viles. Ella, murri, li feu una gran abraçada i un sonor bes a la galta. La túnica que portava per vestit sortí pel seu cap i fou substituïda per un bonic vestit amb randes velles i teixit de domàs. El pare li donà un tabal i les baquetes i amb una lleu empenta la feu passar davant de la cortina. Ara es trobava sola al bell mig del taulat amb tot de persones al seu davant que parlaven entre elles. Empassa saliva, es llepa els llavis i prenent les baquetes com havia après no recordava quan, comença a fer sonar aquell petit timbal amb un ritme suau però constant. El públic prestà atenció. Conforme aquest callava ella augmentava la cadència fins arribar a un redoble que callà de cop. El silenci es podia tallar... Es pensaven quedar a dormir a l'Hostal, però la recaptació no fou tant bona com esperaven. La conversa en aquests casos sempre era la mateixa. Haurien de fer com a Anglaterra que la gent pagava abans d'entrar a veure la representació. Així no dependria de si havia agradat o no. Era massa senzill d'escapolir-se sense deixar cap moneda. Encara sort d'una pagesa que els havia portar, un cop havien desmuntat, un cistell ple d'ous. Molts d'ells però no havien arribat a sortir del poble. Entre un i l'altre se'ls havien begut amb l'excusa de la veu. Per sort els capvespres d'estiu són llargs i les nits curtes. No els agradava dormir fora vila. Sempre hi havia el perill dels bandolers. Els dos carros, els tres bous, una mula i la vaca anaven fent camí per aquell vial des d'on sempre veien el mar. La Joana, una de les actrius, asseguda darrera el primer carro tocava cançons en una mandolina mentre els actors més joves les taral•lejaven més pendents de les seves cuixes que de la melodia. La Margueritta sempre que podia s'asseia al seu costat observant aquells dits de la mà esquerra que no paraven de moure's amb complicats dibuixos sobre les cordes. Abans que el crepuscle donés pas a la foscor més 20

absoluta, s'aturaven i encenien un foc a terra. Sopaven en silenci. Cansats. De tant en tant les melodies d'alguna dansa servien per animar la vetllada, però majorment desprès de sopar cadascú s'arraulia com podia per descansar fins l'albada. De bon matí mentre la resta desparaven el campament don Gioppino cavalcava la mula i s'atansava endavant per concretar algun lloc per treballar aquell dia. Si hi havia sort un Palau, sinó n'hi havia tanta un Hostal i en el pitjor dels casos una era es podia transformar en un d'aquells teatres de pedra on tant somniaven de treballar. Solia retrobar-los a mig camí d'enlloc amb les bones o no tant bones noves. Però no sempre era igual. A la primavera i la tardor la pluja complicava força els desplaçaments i les funcions. Llavors calia aixoplugar-se en algun paller o a les barraques de pastor que solien trobar ran dels prats. Eren dies durs. Malgrat els focs a terra costava d'espolsar-se el fred i la humitat. A més, sovint es feien malbé els decorats o els vestits. I això significava haver de parar algun dia per arreglar-ho i poder continuar amb les funcions. Els artistes, a diferència dels caminants, no podíem demanar hospitalitat als convents o monestirs. La seva entrada era vedada pels bisbes. Quans cops no havien hagut de fer nit tots plegats a l'interior dels dos carros on precàriament hi cabien asseguts entre mig de tot l'attrezzo , els baguls de vestuari i les poques pertinences personals de cadascú. Margueritta havia nascut i viscut des de sempre així. Era la única vida que coneixia i com un petit conill salvatge era feliç. Tot era un joc per una nena de vuit anys. Els ocells, les flors, els rius, la gent amb qui es creuaven, els soldats, els monjos, els penjats pels camins, les fonts, les cançons, la llet de la vaca, els vestits de funció, les màscares i les llargues estones en silenci durant els viatges formaven part de la seva infantessa. Sa mare la premia llargues hores contra ella dalt del carro. Li cantussejava cançonetes que parlaven d'animals, de reis i de princeses. Cançons que ella aprenia i repetia un cop i altre. Era la pubilla de Don Gioppino. Un part en unes condicions molt difícils impedí que la parella 21

tingués més descendència. Per la qual cosa només veure-la, de lluny, pintava un somriure al seu rostre, habitualment seriós i greu, que la resta de la companyia agraïa de tot cor. La nena era doncs estimada per tots i per ella , eren la seva gran família. Els jocs de malabars, els equilibris, els salts i les tombarelles formaren part dels seus jocs infantils i eren el seu bagatge educatiu. De ben petita mirava embadalida com els membres de la troupe assajaven en els descansos del viatge, o als vespres quan aconseguien romandre més d'una jornada a la mateixa vila. Aquelles tres boles de roba de colors plenes de gra, encara eren massa pesades per les seves petites mans. El dia del seu tercer aniversari la companyia li feu un present que ella mai oblidà: Una capseta de fusta amb tres boles de roba adequades a les seves mans. Abans d'un mes ella les feia voleiar amb destresa. Però ja de petita Margueritta demostrà una capacitat innata pel cant. S'aprenia sense esforç el text de llargs romanços i els entonava amb una veu dolça i blanca però potent. Don Gioppino no tardà massa en incorporar aquella petita joia a l'espectacle. La feia aparèixer en els entremesos, per retenir al públic mentre ells es canviaven de vestuari i preparaven l'attrezzo per la següent representació. El dia del seu debut es sorprengué per la pluja de petites monedes que caigué sobre les taules, i això es repetia en algunes representacions. Clar que això només solia passar quan actuaven al pati d'algun palau. Però aquest èxit fou sentit com a premonitori pel seu pare. A la companyia hi entraven i sortien actors tot sovint. Millors oportunitats, enamoraments sobtats, discussions econòmiques, gana,... eren els motius d'aquestes desercions. Però alhora, la gran quantitat de còmics i artistes que es movien pels camins dels Apenins permetia un recanvi ràpid malgrat que no sempre satisfactori. Algunes actrius tenien bones condicions vocals. I sovint les exercitaven cantant cançons procedents tant la tradició, com els goigs a les verges, com provinents d'aquella nova forma de teatre que anomenaven òpera. Don Gioppino afavoria a aquelles que dedicaven més atencions a Margueritta. Ensenyant-li cançons i corregint-li la seva forma espon22

tània de cantar. Quan va fer cinc anys el pare aprofitant el seu pas per Mòdena li comprà una mandolina. A partir d'aquell moment, en els viatges dalt dels carros s'escoltava ara sí, ara també el so d'aquelles cordes. Sortosa i progressivament amb uns acords cada cop més acurats. En fer els set anys la Margueritta s'incorporà definitivament a les representacions. El seu paper podia variar, però habitualment feia de telonera. En ser la primera a sortir davant la cortina la seva tasca era que el públic fixés l'atenció i mantingués silenci. Això ho feu de diferents formes, des de fent malabars fins, com en aquell moment, a fent sonar un tabal. Aquesta esdevingué finalment la forma tradicional d'iniciar els espectacles la Companyia de Don Gioppino.

III

Sant Pol

Saltant l'orla d'aquell bergantí pensava que feia dos dies en arribar a Sant Pol cap dels quatre de la colla s'havia adonat de la seva presència fondejat a la platja rere el turó de l'ermita. Va saber conèixer el tipus de vaixell perquè en obrir la caixa que havia dut la mula fins a Sant Pol sortí un vaixell petit, però amb les mateixes veles i pals que aquell on s'acabava d'enrolar. El mossèn comentà que era com el bergantí que mig any abans havia sobreviscut a un terrible temporal de llevant ben bé al davant de la vila. En Malcarat i els seus companys continuaren el seu camí. En Joan volia posar distància quan abans millor. La idea d'embarcar-se en aquell vaixell de cabotatge li semblà en un primer moment una aventura. La seva experiència nàutica es reduïa a la curta navegació de fugida de la ciutat. A més aquell vaixell semblava una catedral amb aquell bosc de cordes, pals i veles. Un cop a coberta fou presentat al nostramo . Aquest li indicà on podia deixar el farcell i el feu anar cap a la proa per ajudar els altres mariners. Un cop tota la càrrega era a la bodega procediren a fer girar el cabrestant tibant ben fort amb el pes de tot el cos d'aquelles fustes, els perpals, sota el so rítmic d'un nen que assegut al capdamunt girava amb nosaltres. Mentre els uns lligaven l'àncora a la borda , la resta de la tripulació tibava ben fort d'aquelles cordes gruixudes obrint les veles. - Caram quines cordes! - comentà en Joan. - Cordes? On? - se'n fotia un dels seus companys. 24

En Joan se'l mirava incrèdul assenyalant amb el rostre tota aquella selva de cordes. - Et refereixes a això? - li respongué amb una d'elles a la mà-. Això són caps. No n'hi ha de cordes en un vaixell. El corder se'l mirava pensant que li estava prenent el pèl. Però aquella feina que havia aconseguit sobtadament era qüestió de conservar-la. De manera que no ho discutí. El vaixell avançava lentament amb la línia de la costa a la vista. Un cop acabades les maniobres, els mariners ocuparen tots els racons disponibles a la coberta per jaure cercant l'ombra. Un d'ells s'acostà sota el pal trinquet on era en Joan. - Veig que tot això del mar és nou per tu. Hauràs d'aprendre moltes coses noves per navegar. Quin és el teu ofici? - Sóc, o era, corder. - Nois! Tenim un corder a bord! Bon assumpte! -cridà a la resta de la tripulació, que aixecà la vista d'allò que estaven fent per mirar-lo a la cara per a continuació tornar-hi-. I com has vingut a parar a la Valenta? No tenia ganes d'explicar de nou tota la seva història. Volia oblidar les seves penes i d'aquella forma no era possible. Senzillament contestà. - Estic sol i vull establir-me cap el nord, i per allò que sembla la... Valenta, porta aquest rumb, oi? - Si Sant Telm ho vol demà serem a Sant Feliu pel matí i a la tarda a Palamós. Desprès cap a Cadaqués i Cotlliure. I sant tornem-hi cap el sud. - Crec que m'hi estaré poc temps embarcat. Així que no em caldrà aprendre tantes coses - contestà en Joan mentre 25

somreia al seu company. El vent s'encalmà i el vaixell restà aturat tota la vesprada fins que tot era fosc. Els mariners estaven nerviosos. Mal averany exclamaven. Aquesta calma no predeia res de bo. El nostramo feu fermar fortament tota la càrrega a la bodega. Treballar amb la llum dels fanals entre les botes, els farcells i els sacs no era senzill. Un company li suggerí que s'estirés sota la coberta per dormir. En no tenir un d'aquells cois on dormien ells, va moure uns sacs d'ordi per fer-s'hi un lloc. Sota la coberta feia calor, però la son el vencé. Una sacsejada el feu rodolar per sobre els sacs. S'agafà fortament a un d'aquells caps que havia fermat la nit anterior i buscà les seves sabates. El vaixell es movia d'un costat a l'altre. Posar els peus a coberta i quedar ruixat de cap a peus tot fou una. S'aferrava amb les dues mans a un gruixut cap mentre el seu cos es desplaçava en un estrany ball cap a un costat i un altre. - Obre les cames! -algú cridà. Els pocs mariners que eren allà estaven tant xops com ell. Només alguns duien una estranya jaqueta ampla amb caputxa. Tots anaven descalços i s'aferraven als pals, caps o qualsevol objecte ferm. Tot allò que abastava la seva mirada era temible. Muntanyes d'aigua semblava que havien d'engolir el vaixell d'un moment a l'altre. El pilot i el nostramo estaven a la roda del timó. Gairebé totes les veles eren plegades. Aquell neguit es transformava poc a poc en una sensació de gelor. Possiblement era la roba molla, però aquell fred era diferent, era més interior. El ventre semblava que estava inquiet. Cada cop més freqüentment li arribaven uns rots àcids al coll. I ell s'anava estrenyent cada cop més a aquells caps. Un dels mariners en veure'l li cridà. - Fes-ho sortir tot per la borda! 26

Però no arribà a temps. El cos es doblegà com si hagués rebut un cop de puny a l'estómac. I a quatre grapes sobre la coberta, la boca fou una via inesperada de sortida. Semblava que no havia de parar mai. La coberta semblava netejar-se per si sola amb els ruixims que saltaven per sobre l'orla . Desprès d'uns minuts ajagut i quan semblava que tot havia acabat es repetia el malson. Era de nit. Des de terra estant veia la silueta dels dos homes que eren a la roda, il•luminats pel fanal de la bitàcola . Tenia molt de fred. Diferents parts del seu cos tremolaven de forma descontrolada. S'arraulí al costat de dues botes de fusta que hi havia prop del pal de mitjana . Fins i tot es passà un cap per la cintura per no desplaçar-se amb les brandades de la Valenta. Sense saber que més fer. Començà una lletania, una oració que no era capaç de recordar quan havia après. La repetia una vegada i una altra en veu baixa. No volia adormir-se per por a no tornar-se a despertar. A partir d'aquell moment deixà de pensar. Només resava i tornava resar.

El despertà la llum d'un fanal sota la coberta. Era dins d'un d'aquells cois penjats, tapat amb mantes. Tenia molt de fred. El moviment del vaixell no es notava dins aquella mena de llit. El vaixell semblava anar de costat a costat, mentre ell semblava immòbil. L'angle del fanal amb el sota coberta descobria aquell moviment imperceptible. Els tremolors seguien. S'adonà que l'havien despullat. No veia la seva roba enlloc. Prova de dormir, però aquelles esgarrifances el retornaven un cop i un altre. Al cap de molta estona s'atansà un dels mariners. Li toca el front amb la mà. - Té febre -li comentà a un altre que jeia en un coi a continuació del seu, i que ell no havia vist fins aquell moment.

Prova de parlar, però notà que la tremolor de la mandíbula i un enrogallament del coll no li permetien articular cap mot. Tancà els ulls mentre s'abraçava per sota les mantes. Hores més tard, el temporal havia amainat una mica. Un dels mariners s'apropà al capità i al nostramo que eren a tocar de la roda. - Respira tranquil•lament, però sembla que no hi sigui. He provat de despertar-lo però no he pogut. - S'haurà desmaiat amb la febre. No patiu sembla que aviat serem a port. Feu un cop d'ull de tant en tant -respongué el capità. No té precisament fusta d'home de mar aquest corder. Serà millor desembarcar-lo i que trobi feina amb els peus en sec. Un cop de cap fou tota la resposta del nostramo. El temporal no acabava de remetre. Decidiren no entrar al port de Sant Feliu amb aquella mar i posaren rumb a la rada de Palamós. La tramuntana en aquell port no aixecava el mar i sinó canviava res podrien fondejar sense problemes.

Just quan per la proa divisaren la fortalesa de Sant Agustí i el campanar de Santa Maria de Palamós el vent rolà en pocs minuts. S'establí un garbí que semblava voler emular la tramuntana de les darreres hores. Havien passat la punta de Garbí de Sant Feliu de Guíxols i navegant a tocar de terra era difícil virar per recular a aquell port. Tota la tripulació es disposà a maniobrar les veles. El vaixell saltava les grans onades empès per un vent portant. Tothom estava alerta per maniobrar en qualsevol moment. La Valenta aconseguí una gran arrencada . Des de la proa cada cop es veien més clares les cases que ocupaven la petita península de Palamós amb 28

els molins dalt del turó. El capità provà de fer un bord enfora per treure vent a les veles i plegar-les, però tant sols aconseguí que el vaixell escores perillosament. El pilot intuïtiva i simultàniament a l'ordre del seu capità, tornà a fer caure a bavor el vaixell per rebre el vent per l'aleta . Tots agafats als briols provaven d'arriar les veles més altes per fer perdre velocitat a la nau. Aconseguiren fer-ho amb les gonetes , però el velatxo s'esparracarà durant la maniobra. Tot això passava quan ja havien superat la Torre Valentina per l'aleta de bavor. El vaixell anava massa ràpid. El nostramo amb la destral a la mà començà a tallar les escotes de la goneta i les drisses de la major. No fou una tasca fàcil, fins que finalment el pic de la major es precipità sobre el pont de popa, trencant la roda del timó. El vaixell quedà pocs minuts més tard varat de costat sobre la sorra de la platja, amb l'eixàrcia trencada, tota la càrrega desplaçada i el pobre Joan penjat al seu coi dins la bodega.

Palamós

En obrir els ulls les bigues del sostre eren encalçades. Res no es movia. Fou la prova que no es trobava dalt d’aquell maleït vaixell. El silenci tant sols era trencat pels crits enjogassats i llunyans de vailets que jugaven pel carrer. La cambra era petita. El llit, una cadira on algú havia dipositat el seu farcell de roba, dues lleixes encastades a la paret i una petita finestra amb dos porticons gairebé tancats. Era al bell mig del llit amb els braços i les cames obertes aferrant-se a aquell matalàs bonyegut. A la casa no s’hi sentia cap soroll, la porta era tancada. En aquella postura, un cop despert, va sentir dues vegades els quarts d’un campanar llunyà, seguits el segon cop per onze sons solemnes. En sentir-ho el seu cos es llevà per quedar assegut sobre el llit per uns instants. Tota la cambra començà lentament a girar sobre ell, cada cop més i més ràpid. Amb els braços estesos tot el seu cos tornà a jeure sobre el matalàs. La cambra seguia girant i girant. Una glopada provinent del seu interior pujà cap a la sortida que havia fet d’entrada. En girar el cos, prop del llit, gairebé a sota, hi havia un gibrell de fang. El va embrutar tot. Mentre els ulls s’omplien d’un blanc diví, va percebre, sense veureles unes mans que tornaven l' esgotat cos sobre el llit. Els mots semblaven dits per la veu d'una dona. El campanar tornà a ser el lligam amb aquest mon. Acabaven de tocar les nou. Per la escletxa dels porticons una llum groguenca i vermellosa oscil•lava sobre un fons del tot negre. Es mogué poc a poc, fins aconseguir d’incorporar-se assegut al llit amb els peus a terra. Tot es mantenia quiet. Amb no poc esforç es posà dret, fent algunes passes devers la finestra. 30

Era de nit, un fester encès mal il•luminava un carrer estret. Al davant tenia un gran mur al que s’accedia de tant en tant per una escala de fusta o de pedra. Al cap d’uns instants un home proveït d’una llança i d’un fanal d’oli travessà pel camí que recorria el mur per la part superior. Dins la cambra era molt fosc. Tant sols el llum que es reflectia a través de la finestra el feu adonar que anava gairebé despullat. Per primer cop sentí una esgarrifança de fred. Del farcell agafà el jupó i unes calces llargues. Les sabates no eren enlloc. Un cop oberta la porta una estreta i empinada escala acabava en una llum d’un to blanc groguenc que feria la vista. Poc a poc baixà graó darrera graó mentre els ulls s’habituaven a aquell desgavell de llum. En apartar la petita cortina de cotó, va reconèixer els cossos de dos mariners del seu vaixell. Eren ajaguts sobre la gran taula de fusta que presidia l’estança. Un d’ells encara amb un got tombat de fusta a la mà, que havia contingut el vi que ara xopava els seus cabells. La barreja de la sentor del vi, l’oli de les teieres cremant i les restes de menjar que engolien sense pressa tres gats entre els peus dels meus companys li feren venir basques. Mentre travessava aquella sala per cercar la sortida, descobrí una escala de semblants característiques a la que ell havia baixat. Un vent fred li escopí el rostre en obrir la porta del carrer. A la casa no hi havia trobat ningú despert, i al carrer no s’hi veia una ànima. Altra cop el campanar feu sentir la seva veu. Va fer cap en aquella direcció. Els carrers eren estrets i enfangats. Aviat aparegué davant seu, amb la tènue llum de la lluna, el campanar, i just a sota una església amb les portes entreobertes per on es sentia resar als fidels. Aquell era el motiu de la buidor de la vila. Va romandre fora de la capella fins que s’acabés l’ofici.

Quan totes aquelles ànimes, ja preparades per la vida eterna celestial, sortiren de la capella. Hi va entrar. El mossèn acabava de recollir els estris emprats durant la celebració. En atansar-s’hi es sorprengué. Amb una afabilitat inesperada el 31

feu seure a la sagristia, mentre anava amunt i avall endreçant estola, alba i tot aquell garbuix de peces de roba que empren els capellans per les celebracions eucarístiques. Li explicà que fins i tot havia rebut la extrema unció en desembarcar pel deplorable estat en arribar a aquell port. S’interessà pel seu ofici que aviat descobrí que no era, com havia suposat encertadament, el de mariner. L’interrogà sobre la seva relació amb la justícia terrenal, i el cità pel matí següent per equilibrar els seus pecats i aconseguir la justícia divina. S’excusà dient que l’esperaven a sopar, recordant-li que a la casa on s'havia estat recuperant segurament també l’estarien esperant amb el plat a taula. Així fou, dues dones, d’edat indefinida vestides amb robes amb diferents matisos de negre, servien als dos mariners que fins feia poc havien dormit a l’empara de Dionís, una sopa que feia una gratificant olor de peix. L’estança plena de fum, com si d’una espessa boira es tractés, pudia al peix posat sobre la llosa de pedra amb una forta sentor. Tant la sopa com les tres sardines que va menjar se li acomodaren sense cap problema al estómac. Els companys no parlaven, estaven ebris, endormiscats per les desenes de gots de vi que havien fet arribar ben endins del seus cossos. Les dues dones, feinejaven sense dir res. Una d’elles, la més gran potser, s’assegué en una cadira de boga, baixa, prop de la llar de foc. Amb un rosari fet de petit cargols de mar enfilats, murmurava mentre cadenciosament el feia anar àgilment entre els seus dits. --El fet d’haver-les acompanyat i carregat les menges durant els dos dies següents li permeté articular de nou alguna petita conversa amb la més jove de les dues dones, però que semblava tenir edat suficient per ser la seva mare. Per ella va saber que el seu vaixell havia quedat varat a la sorra a causa d’una mala maniobra amb el fort garbí. Els homes esperaven que el vent amainés per provar de recuperar el buc. El desem32

barcaren amb un color de pell que anava del groc al verd, i el primer que feren fou anar a cercar el capellà, com ell mateix li havia explicat. Les famílies de la vila que disposaven de lloc en llurs cases, hostatjaren als mariners del naufragi. Ella i la seva germana gran eren vídues de pescadors, el mar se’ls endugué plegats amb l’hereu de la família, el seu germà. Els marits eren enterrats en el petit cementiri al costat de la capella prop dels padrins, entre la torre de juntes i el campanar. Però el cos del germà mai aparegué, empassat, com altres per aquella mar que a aquella hora era plana com un espill. Li agradava xerrar, li explicà la vida de la vila dedicada al seu port, l’únic refugi entre Barcelona i la terra dels gavatxos. La costa per aquells indrets era plena de penya-segats i esculls, i tot i l’existència de petites cales de refugi per a les petites barques, un bastiment com aquell que ell havia arribat hi tenia mal borràs. La germana gran, la Carme, sempre romania en silenci. Escoltava la conversa sense intervenir. Demostrava que no li feia cap mena de gràcia aquella relació entre la seva germana i el mariner ressuscitat. Passats quatre dies foren cridats pel nostramo per provar d’avarar de nou el bastiment. Estava força malmès, sobretot el pal major trencat i totes les veles totalment esparracades. Però per sort, la sorra de la gran platja que cobria tota la badia, havia fet de coixí al buc, i el calafat no hi veié cap avaria important per no provar que aquell garbuix de fustes, caps i parracs de lones tornés a la seva posició d’ensurada. S'hi passaren tot el dia. Empraren tots els caps que tenia emmagatzemats a bord per anar reposant quan fora necessari. Dos palanquis, dues parelles de bous, i sis bots de rem treballant plegats sota la dura veu del nostramo aconseguiren redreçar allò que la bravura del mar, un vent rabiós i un mal moment del capità havien provocat. Aquell vespre mentre jeia de nou en un coi, enyorava el matalàs boterut i el silenci de la cambra d’hostes. Al compàs dels roncs dels seus companys sentia el xerric de la llenya del vaixell que tornava grinyol a grinyol al seu lloc de sempre. Els demés feien broma, el collonaven 33

com deien enterra, sobre la seva estança a casa de les dues dones. Sense respondre’ls, en els seus pensaments s’anava desdibuixant aquell rostre que havia tingut cura d'ell. Idealitzava la seva pell delicada, els seus llargs cabells negres recollits en un monyo que tant sol un cop, de refilo, havia vist en una llambregada mentre baixava des de la que fou la seva cambra. La son el va vèncer, havia estat una maniobra esgotadora la d’aquell dia. Amb els ulls tancats la seva ment feia moure les seves mans treien una a una les peces de vestir d’aquella dona.

Tot just sortia el sol quan nostramo comença a cridar que eren uns ganduls. Tots menys un prengueren el camí dels turons pròxims. Qui no portava una destral, duia talls de cap de drissa o escota vella. Els acompanyava el mestre d’aixa del poble i una mula. El camí es feu feixuc en entrar al bosc. Semblava que cap d’aquells arbres fou prou bo per reparar el pal. Tot eren alzines recargolades. Finalment un pi, dret com un sant Pau fou sentenciat. Un quart més tard era a terra. Tocaven migdia al campanar quan arribaren a la platja, prop del port, on el fuster tenia el seu obrador. Tota la tarda l’estigueren ajudant a tombar el tronc. Al vespre ja se li veien les formes. Mentre els demés anaven a la taberna, en Joan s'acostà a casa de les dues germanes. No van obrir-li, tenien por. Tampoc va insistir. Una pedra prop de la porta li serví d’escambell per esperar. Sense saber ben bé que esperava. Però era allà, tot sol. Pel carrer no hi passava ni una ànima. Desprès d’escoltar aquell campanar vàries vegades, ara ja tant familiar com el de l’església del Mar, prop de casa, cansadament tornà a apropar-se a la porta. Palplantat al davant no va picar. Entenia que aquelles dones no el volien tornar a veure. O bé la germana més gran va imposar la seva voluntat. Capcot, el carrer feia baixada. Va fer cap a la taberna amb els altres. Una primera gerra de vi. Una segona...

A l'endemà, en presentar-se davant el nostramo aquest li ordenà de reparar de la millor forma possible aquell munt de caps entortolligats que encara romanien sobre la sorra. Envià amb ell a un parell de marrecs perquè l'ajudessin a desfer aquell embull. Poc a poc, sota un cel grisós, els caps s'anaven estirant sobre aquella llarga franja de sorra formant paral•leles a la línia del mar. Els caps més prims estaven molt masegats. Era convenient de canviar-los perquè fer-hi noves entolladures no els permetria de passar pels ulls dels bossells. Acabada la feina de desembullar en Joan es dirigí al nostramo per comentar-li la situació. Els caps gruixuts havien aguantat sense problemes els cops, però s'havien de canviar bona part dels briols, carregadores i botafions . - Pregunta a la taverna si hi ha algun corder a la vila? - li ordenà el nostramo. - No caldrà, ja ho havia demanat abans, per mirar de trobar feina. - Què vols dir amb trobar feina? - el nostramo estava realment enfurismat- Què no recordes que estàs enrolat a la Valenta? O és que ens pensen deixar sense dir res. En Joan restà cap cot. Només desprès d'uns instants contestà: - A Palamós no n'hi ha cap de corder, però a Palafrugell en puc trobar un. Allà podria comprar cordes, o caps com vos dieu, per substituir les malmeses. Bé... si vos voleu. - Joan, acostat al moll i lloga un carro. Hi anirem plegats. Hora i mitja més tard, als afores de Palafrugell un marrec indicava la direcció al carreter. En arribar, en Joan saltà sense més per atansar-se als feixos de cànem que s'assecaven al sol. En veure'l un home amb un davantal s'hi atansà. 35

- Déu-vos-guard. Què us es de menester? - Déu-vos-guard. -respongué en Joan- Volem cordes per un vaixell de menys d'un polze de gruix. Què en teniu res de fet? El nostramo primer observava l'escena des de dalt del carro. Però en veure que ambdós desapareixien cap a l'obrador decidí seguir-los. - Són pel vaixell que encallà a Palamós -explicà en Joan-. - N'he sentit parlar. Què potser va prendre mal algú? - preguntà el corder palafrugellenc. - No pas, el més malparat fou el vaixell, però ja torna a surar i ara és el moment d'arreglar-hi el cordam. En Joan anava mirant amb detall tots els aparells i estris que hi havia a l'obrador mentre el seguia envers el magatzem. No hi tenia gran cosa. Només un parell de rotlles de corda aprofitables. El nostramo li preguntà: - Què et sembla aquest gènere, serà prou bo pel vaixell? - A primer cop d'ull és un cànem de bona qualitat i sembla ben treballat. El nostramo agafà per l'espatlla el corder i se l'endugué cap a la porta del magatzem. De ben segur que era l'hora de negociar el preu i ho volia fer sense orelles indiscretes. Ell aprofità per agafar un grapat de cànem verge i picar-lo per la cardadora. Un somrís melancòlic aparegué al seu rostre. - Que feu? -s'escolta un crit des de la porta, el corder s'apropà amb cara d'emprenyat-. Qui us ha donat permís per tocar res! 36

En Joan prova de disculpar-se. - Jo... és què... abans... El corder el tallà en sec contestant-li que ja sabia que ell també era corder, que no necessitava cap ajudant i molt menys de competència, que el tracte ja era fet i que ja podia fotre el camp amb el parell de rotlles. Ell romangué en silenci, carregà un dels rotlles fins el carro i quan es girà per anar a cercar l'altre se'n adonà que el nostramo ja l'havia agafat. El viatge de retorn fou en silenci. Escoltant com el soroll de les ferradures desfeia aquell camí ral. Fora de Palafrugell, en un petit turó al costat esquerra, es fixà en la estructura d'unes forques, en aquell moment buides. Per un moment pensà en el seu futur. Arribats al moll, la resta de mariners havien carregat i muntat bona part dels caps que aquell matí havia desembullat. Esperaven el carregament d'aquell carro per mirar d'acabar l'eixàrcia. Sobre la coberta, mitja dotzena d'homes cosien amb unes gran agulles pedaços de lona als estrips de les veles. Aquell vespre, va demanar permís per quedar-se enterra. Pensava dormir entre les barques, com ja havia fet altres vegades per poder pensar i si era necessari... plorar. De matinada, arraulit sota el buc d'un llaüt, escoltà el so d'una campana que li era familiar. Repicava insistentment. Encara era prou fosc, però el fet que estaven penjant el bot dels tinters només podia significar que la Valenta emprenia la marxa. S'acostà a la llongada i allà, dempeus, observà com poc a poc els seus companys fins aquell moments anaven obrint veles. Una rere l'altra fins que els pals del vaixell es perderen per darrera la punta del molí. S'assegué sobre la sorra eixuta recolzant els colzes sobre els genolls i el cap sobre les mans. Les llàgrimes no tardaren a aparèixer. No havien passat gaires minuts que començà a ploure. 37

Xop com anava feu cap a la taverna del carrer del moll. Allà, prop de la llar de foc, la seva roba fumejava tot assecant-se. Assegut en un racó demanà vi. Una gerra de vi. No sabia quantes hores havien passat que escoltà un soroll metàl•lic sobre la taula on endormiscava. Aixecà la vista i reconegué aquella dona que havia format part dels seus somnis dies enrere. Ella digué: - Un mariner ha deixat passada la mitja nit aquest farcell i unes monedes dins aquesta bossa -li atansà la bossa fins a una mà que semblava temorosa de prendre contacte amb la dona-, no hem tocat res. El cap d'en Joan no era capaç de discernir si l'escena era real o un somni resultes de l'alcohol. Sacsejà el cap i es tragué la barretina. La mira als ulls per dir, desprès d'un moment. - Si us plau, senyora. Mai ho hauria posat en dubte. S'aixecà del tamboret i li atansà un a ella. - Permeteu-me - digué mentre la convidava a seure. - Sereu vos qui m'haureu de disculpar, però no seria de bon to que jo m'entaulés a la taverna. Altrament si voleu... podeu passar per casa més tard. - afegí un somriure en acabar la frase- Però abans, potser us caldria rentar-vos una mica, oi? Ell sense acabar de creure's la situació. Afirmà amb el cap sense badar boca i es dibuixà un somriure sincer. Només sortir ella confirmà que dins el farcell que hi havia sobre la taula hi havia totes les seves pertinences tret del ganivet i la bossa de cuir. Ara en tenia una segona, força buida, val a dir, però que demostrava que el nostramo i el capità de la Valenta eren persones com cal. L'havien deixat enterra 38

era cert, però no l'havien robat. Dins la bossa hi duia el jupó i unes calces. Amb tot plegat travessà la vila fins a les cales que hi havia a l'altra costat del port, a llevant. Allà, tot i la pluja es despullà i s'endinsà al mar fins que aquest li arribà més amunt de la cintura. Amb les mans es fregà el cos tant per fer net, com per passar el fred. Eixugat amb la roba bruta es vestí amb aquelles peces que acabava de retrobar. Baixà pel carrer major fins a casa de les dones a tocar de la muralla. Es tragué la barretina i amb els dits mirà de pentinarse. Trucà a la porta. S'obrí sense retard. La Carme, la germana gran, no era a la cuina. Ella el convidà a passar. En Joan tenia les mans ocupades tot donant voltes a la barretina. A la seva invitació s'assegueren prop de la finestra a banda i banda d'aquella taula que li era coneguda. Ella li oferí una tassa de brou calent que ell acceptà de bon gust. El silenci entre ambdós només era trencat per brunzit d'un borinot que picava un cop i altre contra els vidres. Ella, amb un sobtat cop amb el drap que portava agafat al davantal el deixà estabornit a un extrem de la taula. Ell, d'un cop de barretina l'envia a terra on segons desprès s'escoltava un "crec" en ser aixafat per la seva espardenya. Rigueren. Malgrat la mala cara de la Carme en tornar del mercat en veure'l, en Joan dinà amb aquelles dones. Aquella malfiança inicial un cop acabada la menja semblava estar oblidada, però les seves esperances envers la Glòria, la germana petita, també s'havien esvaït. Les dues germanes havien parlat durant la nit de la possibilitat de llogar la cambra del segon pis a aquell hoste que ja coneixien. Per ambdues viure en una casa sense cap home volia dir tenir una recança constant cada cop que algú trucava a la porta. Sobretot quan entraven nous vaixells a port, plens de mariners amb ganes de divertir-se. La Carme i la Glòria eren dues dones que malgrat haver superat la seva etapa més tendre encara podien fer goig, malgrat aquelles vestimentes de dol que pensaven els servien d'escut davant els homes. La trucada d'aquella nit havia estat providencial. 39

Feia temps que ho havien parlat, però tot s'accelerà en arribar aquell farcell. Elles l'havien obert. Al seu interior només hi trobaren mitja dotzena d'eines desconegudes i el jupó i les calces. Jupó i calces que rentaren ben entrada la matinada i deixaren assecar penjades damunt la llar de foc. El seu pla era senzill. Portar aquell home fins a casa i temptar-lo amb un sostre, un llit i un plat a taula. - Bé, no sé què dir - digué en Joan-, de fet no tinc clar que faré a partir d'ara. M'hauré de llogar per poder guanyar algun jornal... - No patiu, - afegí la Carme- al poble sempre hi manquen un parell de bons braços. Potser el mossèn sabrà qui ha de menester un home per treballar. - Es mirà la seva germana i afegí - Podríeu acompanyar la Glòria fins els safareigs, potser allà les dones sabran alguna cosa. Les dues germanes es guanyaven la vida com a bugaderes de cases burgeses de la vila. Un consignatari, un taper i un mestre d'obres de l'ampliació del moll. Al matí l'acompanyà per ajudar-la a carregar els cistells de llençols, camises i altres peces més íntimes que eren amagades al fons. Creuaren el poble de costat a costat pel carrer Major sortint per la porta de terra fins el safareig que era fora vila. Pel camí hagué d'escoltar més d'un comentari sorneguer en veu alta en carregar un dels cistells però no en feu cas. Arribats a lloc, ell restà a pocs metres. La mateixa Glòria li havia dit. Aquell era un espai reservat a les dones i la seva presència destorbaria. Resta sota una alzina. Des d'on era el vent li feia escoltar les converses pujades de to d'aquelles dones, joves i grans, que reien i feien bromes entre elles. Evidentment, la seva persona fou el tema del dia i les bromes a la més jove de les vídues no s'aturaren ni un sol moment. Passades un parell d'hores referen camí cap a casa. Tot i ja haver sentit totes les converses, ell l'escoltà en silenci.

- Joan, no hi ha hagut res a fer. Ningú sabia de cap feina per vostè. Jo els he explicat que teniu ofici, que sou de Barcelona, que heu fet de mariner,... però res. Malauradament per la Carme i per mi, la única possibilitat sembla que serà esperar les collites de raïm, la pela del suro o el treball a les drassanes. Però això sempre són feines de pocs dies. Temporades curtes que us donaran pocs jornals. Palamós viu del seu port, podeu llogar-vos com a bastaix però bona part dels pescadors ja fan aquesta feina quan no feinegen, o quant preveuen que el salari serà superior a allò que treuen sortint a la mar. La feina de mariner - somrigué carinyosament- no sembla la més apropiada per vos, vista l'experiència. Així que... El camí es feu estret. Ella anava al davant amb el cistell encaixat a l'anca mentre ell es mirava de bons ulls aquell brandar.

Sabionetta

En entrar a aquella planúria ja fitaren les muralles de Sabionetta. El camins eren més poblats que habitualment. Tothom duia la mateixa direcció. Evidentment unes noces com les del Duc eren motiu de festa i això significava menjar, beguda i diversió. Tingueren la sensació que tothom els passava al davant. El pas dels bous era feixuc. Don Gioppino feia hores que s'havia avançat a la resta de la comitiva i encara no havia tornat. A la dona i la resta d'actors se'ls veia amoïnats. No era un bon senyal que amb la vila a la vista l'amo no hagués tornat. Poc a poc s'atansaren a la porta nord. Quan ja eren a pocs metres veieren un barret voleiar per damunt dels caps de soldats i menestrals que ocupaven aquell espai. Era Don Gioppino amb una rialla pintada al rostre indescriptible. Aquell dia no tingueren cap mena de problema per travessar la porta de la ciutat. Un cop dins ja junts, caminaren pels amples carrers i mentre tots cercaven la plaça on havien de muntar l'empostissat, Don Gioppino atura els carros davant d'un gran edifici ple de finestres. Tothom s'hi atansà per demanar que passava, per què no continuaven. - El senyor Duc vol que la nostra companyia actuem al Teatro Olimpico. Per tant ja podeu anar descarregant els baguls i fent-los passar per aquesta porta cap a dins. Ah! I a més ens hi estarem les tres jornades del casament. Una alegria contagiosa provocà abraçades i petons entre tots els artistes. - Papa. Podrem veure les festes del casament mentre som 42

en aquest poble? - Margueritta, filla meva. Gaudirem d'aquesta providència que ens ha fet el senyor Duc. Menjarem i dormirem aquí al teatre. I quan no estiguem treballant veurem que fan les altres companyies. - Bravo! Visca! Li vaig a dir a la mare. - Desprès d'un segons afegí- Papa, saps si hi ha funcions de titelles? Des que era molt petita que no n'he vist cap més. El seu pare assentí amb el cap. Les companyies teatrals vivien isolades. El seu constant caminar de vila en vila els feia gairebé impossible de conèixer el treball d'altri. Evidentment sempre miraven de no coincidir dues companyies a la mateixa vila. La competència no hauria estat mai bona per la recollida de monedes posterior. L'existència d'altres gèneres teatrals era coneguda en circumstàncies com aquella celebració o bé per la integració d'artistes aliens. Entraren a la sala del teatre. No era massa més gran que molts dels patis dels hostals on treballaven habitualment. D'un cantó hi havia un gran empostissat amb una gran pendent cap el públic. Al seu damunt s'hi podien veure unes façanes d'unes cases pintades sobre roba que formaven un carrer que es perdia a la llunyania. Era un enganyatall espectacular. Els edificis es feien cada cop més baixos per la part superior i això sumat a la gran rampa del paviment els feia semblar que s'allunyaven. Vist des del pati del públic semblava que l'escena tingués desenes de metres de fondària. Però la màgia desaparegué quan la Margueritta damunt les taules s'apropà al fons i el seu cap coincidia amb el segon pis de la façana més propera. - Nena, sembles un gegant en aquest teatre! -cridà entre rialles un dels actors.

S'acomodaren a l'espai que hi havia sota el taulat. Penjaven i raspallaven vestits, endreçaven màscares i attrezzo. Mentre tothom era a la feina aparegué el majordom del Duc. - Aquest vespre a les sis el Senyor Duc, la seva promesa i llurs famílies veuran la seva representació. Els prego puntualitat i cura. La promesa del Duc és espanyola per tant us haig de recordar de no usar expressions grolleres ni, evidentment, blasfemar. Si la funció és del grat dels nuvis sereu esplèndidament recompensats, a més de disposar del teatre per les tres jornades que hem pactat. En cas contrari, sereu expulsats de la vila. Ha quedat clar? Un silenci de cementiri s'apoderà del moment. Don Gioppino assentí seriosament. Restaren sense parlar mentre el majordom i la seva escorta abandonaven aquell espai. L'amo no tardà a dir: - Bé, encara tenim unes hores abans de la funció. Per tant repassarem les escenes sobre les taules. I... Ai! D'aquell o aquella que deixi anar un renec o flastomia. Li tallaré els... Ja m'enteneu. Què jo tampoc les haig de dir. Tots rigueren. Feia temps que no assajaven. Però les circumstàncies havien canviat. D'una banda els possibles diners, però també l'espai escènic. Calia treure profit d'aquelles cases i aquelles façanes que permetien entrar i sortir d'una forma molt més àgil i silenciosa que no pas en el decorat habitual dels carros. Don Gioppino dona la volta a una cadira i s'hi assegué recolzant els braços al respatller. S'havia situat al bell mig del pati. Allà on segurament situarien desprès els trons que ocuparien els Ducs. La Margueritta ho feu al seu costat, a terra. L'assaig començà. No havien passat dues hores que entraren dos servents de palau amb unes grans olles plenes d'estofat de porc. L'olor que desprenien aquelles viandes interrompí la feina dels ac44

tors. - Tothom a dinar! Que cal agafar forces. Passaren tres quarts des de l'inici del dinar i tothom era al pati del teatre assegut, jugant a cartes o dormint. Quan un dels actors s'atansà a Don Gioppino per dir-li: - Mestre cada cop és més fosc a la sala i encara manquen tres hores per la funció. Caldria anar a buscar espelmes o ningú ens veurà. - Tens raó. Gràcies noi. Però això no és cosa del Duc? - Veig que teniu poca experiència en teatres moderns com aquest. Sempre és la companyia la responsable de la il•luminació de l'espai. Per tant penso que caldria que anéssim a comprar bugies. - Torno a agrair-te el consell, però sabries dir-me quantes en necessitarem? Això és prou gran. - És difícil de calcular però no menys de dues-centes. - Dues-centes! -Don Gioppino es quedà blanc i afegí- No les gastem en un any. Noies, moveu el cul i sortiu a veure on podem comprar dues-centes bugies. Lluirà diners a la seva dona que acompanyada de dues actrius més sortí del teatre. Tothom restà en un silenci només trencat per la llarga lletania d'un romanço que cantava a mitja veu i acompanyat d'una guitarra un dels actors en un racó. No havia passat un quart que la dona de Don Gioppino tornava a ser al teatre a un manyoc de una dotzena d'espelmes d'un pam. - És tot el què he trobat. Aquest poble és molt més petit 45

que no sembla. Només hi ha un magatzem per comprar-hi. A més m'han dit que aquest matí el mossèn s'havia endut tot allò que servia per fer llum pel casament. Don Gioppino posà el cap entre les mans. Cridava: - Cagun els capell... -en adonar-se del disbarat que anava a dir calla de cop. Començà a caminar amunt i avall gratantse el cap i parlant amb si mateix- No pot ser, no pot ser. Margueritta no havia vist mai el seu pare amb aquella desolació. S'abraçava a una de les seves cames. Tothom els envoltà. Calia trobar una solució. De sobte, s'aixecà. La nena anà per terra, posant-se a plorar desconsoladament. Ell la mirà furiós. D'una puntada apartà la cadira. Prengué el barret amb un gest histriònicament ampli i sortí al carrer. Entrà per la porta principal de l'església de la Assumpció a la mateixa plaça del palau gairebé a tocar del teatre. Es persignà de forma instintiva amb l'aigua beneïda de la pila. Desprès recordà que feia anys que havia estat excomunicat. Ell mai havia estat home de misses. Només hi anava quan les circumstàncies ho feien imprescindible. Entrar, doncs, en una església sense que s'hi celebri cap cerimònia era un fet extraordinari. Restà uns segons en silenci regalant-se la vista amb aquella meravella. Les pintures al fresc del sostre en forma de volta eren impressionants. La llum que encara entrava per les finestres altes de ponent tintaven aquelles pintures amb uns tons ataronjats capaços de donar encara més profunditat a aquelles motllures pintades, als ulls de bou i a les figures que flotaven entre núvols al cel. Travessà tota la nau central fins a l'altar major presidit per Santa Maria Assumpta envoltada de grans columnes. El silenci era absolut en aquell espai. Veié una porteta oberta i s'hi atansà. Allà dins hi havia un home cobert per una mena de túnica llarga que remenava tot de canelobres netejant-los vigorosament.

- Bona tarda tingueu. Què sou potser el mossèn? -Digué Don Gioppino. - Oh! No. No pas. Jo només sóc el diaca. El senyor rector està descansant i ha demanat de no ser molestat sinó és un cas de vida o mort. Què us porta a la casa de Déu? - Bé. Doncs, no. O sí que potser... El fet és què... - Bon home digueu què voleu sense cap més temor que aquell que li deveu al Senyor. - Benvolgut diaca. El fet és que sóc còmic, actor, artista o com em vulgueu qualificar. I sóc conscient que no sóc ben rebut en aquesta santa casa. - Cert és fill meu. Però el bon Jesús sempre té els braços oberts per ajudar a qui a ell s'acosta. - Gràcies. No sé per on començar. Però té molta referència amb aquest canelobre que teniu a les mans. La meva companyia és al Teatro Olimpico on d'aquí un parell d'hores vindrà el Duc per veure la nostra funció. - Bon Senyor i bon cristià és sa excel•lència el Duc. I donades les circumstàncies que acompanyen el seu casament, és tolerable que vulgui gaudir dels pecaminosos plaers de Talia. - Així ho pensem nosaltres també. I... és per això... què volíem demanar-vos ajuda. - Voleu que us ajudi a fer una funció teatral! Això mai! Ni Déu, ni el Bisbe, ni el Rector m'ho perdonarien. Don Gioppino es va haver d'empassar la riallada que l'envaïa. 47

- No, no. Perdoneu si no m'he explicat bé. No us demanem que participeu de la representació. Es tracta de quelcom més material allò que necessitem de l'església. - Ara si que m'he perdut. M'esteu demanant diners per fer teatre? Valgui'm tota la cort d'àngels i sants! Quina gosadia. - Si em disculpeu aniré pel dret. Per fer la nostra funció necessitem no menys de dues-centes bugies. I en acostar-nos al magatzem ens han indicat que us les havíeu emportat totes una estona abans de la nostra arribada. Sense elles no podrem tirar endavant la representació i a més el Duc ens farà fora perdent nosaltres la plaça on pensàvem fer més representacions demà i demà passat. - Les espelmes? Ni parlar-ne. Demà celebrarem les noces a l'altar major i totes les ofrenes en forma de flama són poques per tal esdeveniment. - Però... Potser un centenar? Demaneu-me els diners que vulgueu i jo els donaré amb grat a Santa Maria Assumpta. - No, no pot ser. - Una cinquantena? Sisplau. Per caritat divina. Don Gioppino es trobava de genolls amb les mans juntes, pregant a aquell diaca quan aparegué el Rector eixugant-se la cara amb un mocador. Se'l mirà en aquell posat un tant teatral. - Què hi feu de genolls davant el diaca? El diaca es girà discretament donant l'esquena als dos mentre seguia netejant i preparant canelobres. Don Gioppino es posà dret i tornà a explicar els motius de la seva visita i demanda. El Rector l'escoltava sense mirar-lo. Finalment 48

respongué: - Bé sabeu que el teatre no és grat a l'Església. Si per mi fora estaria prohibit a tot el ducat. Però sa excel•lència troba que es un entreteniment que dona prestigi. Ah! Fins i tot els seus avantpassats feren construir un edifici de pedra, un teatre! No m'agrada, ni agrada a Roma. Però el Duc és amo i senyor d'aquestes terres. Ara bé, què un artista tingui la gosadia de demanar bugies a l'església per fer una funció? On és vist. Mai. M'heu escoltat bé. Mai sortirà res de la casa de Déu per ajudar una colla de dropos, meuques i delinqüents a fer teatre. Mai! Aneu-vos en pau, i si torneu a entrar a aquesta basílica que sigui per complir amb els manaments. Don Gioppino abandonà aquell espai de la forma més educada i més teatral que li passa pel cap en aquell moment. Donant-li gairebé un tracte majestàtic a aquell rector a qui no donà l'esquena fins sortir d'aquella cambra. Un cop els improperis, blasmes, injúries s'engolaven just per no esclatar en crits dins d'aquell espai sagrat. Sortí i s'atansà a una font situada al bell mig de la plaça. Fica les mans dins l'aigua i es rentà la cara i el clatell. Amb la roba mullada entrà de nou al teatre. Tothom era al pati assegut esperant-lo. En veure'l entrar amb les mans a les butxaques i mirant a terra es feu un silenci profund. - Cal trobar una solució o hauré d'anar a dir-li al majordom que no podem fer la funció. Els murmuris pujaven de to conforme passava el temps. Minuts més tard una de les actrius recientment incorporades prengué la paraula. oi?

- He vist que als carros portem una bota d'oli per cuinar, - Així és. -Respongué la muller de Don Gioppino. 49

- Doncs el podríem usar per fer llums d'oli. Potser en tindrem prou mentre dura la funció. Les llànties les podem fer amb tires de roba de cotó i per fer-les surar podríem demanar talls de suro o de fusta. Però ens faltaran els recipients que haurien de ser plans per no malbaratar l'oli. Jo he treballat en un teatre com aquest a Vicenza i tota la il•luminació la feien amb oli d'oliva. Don Gioppino l'escoltava i el seu gest es transformà d'adust i aspre a un lleuger somriure. - No tenim alternativa. Provem-ho. Jo m'acosto a palau perquè em deixin plats dels servents. No havia passat mitja hora que prop d'un centenar de petits bols estaven escampats per la part frontal de l'escena, pels laterals, a les finestres i columnes de la zona del públic. Convenientment omplerts amb l'oli que també sortí de la cuina ducal. Quan tot estigué a punt feren una prova i els encengueren tots. L'efecte era màgic. L'escena prenia unes altre dimensions. - Bé! Ho hem aconseguit. Ara apagueu-les totes. O millor deixeu-ne algunes de la zona dels espectadors. I tothom cap a sota les taules.

1 d’abril de 1715 Cadaqués

El terral de matinada els permeté obrir la vela major mentre llevaven l’àncora. Aviat perderen de vista el campanar que escampava aquell so ja tant familiar dels quarts i les hores. En tombar la punta del Molí el sol sorgí com un gran disc vermell embolcallat de núvols prims que com una roba de seda desdibuixava els seus límits. L’atmosfera era màgica. El mar semblava negat d’oli. Navegàrem molt aterrats. Aviat a silueta d’uns illots aparegué per l'amura estribord. Li explicaren que eren les illes Formigues, un escull perillós quan es navegava de nit. Els penya-segats els acompanyaren tot el matí. De sobte calgué maniobrar les veles en passar el cap de Begur. Els mariners estaven contents perquè en Joan de Narbona no havia entrat. Ell no ho entenia i un cop més pensava que li prenien el pèl. Feien referència al vent que arribava del nord, la tramuntana, que per aquelles terres personificaven amb aquell nom. La seva absència prometia una navegació tranquil•la si el terral es mantenia, la qual cosa no passà. Al bell mig d’una gran badia restàrem al paire. Una fina línia blanca anava des dels penya-segats fins a uns turons baixos on s'hi veia un gran castell: el Montgrí. El nostramo no feu baixar els bots perquè estava segur que s’entaularia el garbí. Al nord, molt a prop dels turons hi havia un altra grup d’illes, molt més grans que les anteriors. Eren les Medes. Un refugi de pirates que, segons explicaven, sempre era millor de deixar endarrere a plena llum del dia. Malgrat que era primavera feia força calor. El nostramo s’amoïnà per la tardança del garbí. El dinar ja era ben paït i volia arribar a Roses abans del vespre. Neguitós era assegut a l’orla quan el seu clatell sentí el primer sospir abans que la vela. La super51

fície de l’aigua començà a arrugar-se com la pell eixuta d’una vella. Un bram ens posà a tots en moviment. Minuts més tard tot el velam inflat feia lliscar el vell buc per la banda de fora de les Medes. El vent i les onades anaven pujant. Fermaren tot el que hi havia per la coberta. El vaixell avançava amb l’aigua pels embornals . En Joan tenia por de caure a l’aigua i ofegar-se. Tots eren a barlovent aferrats als obencs o les drisses. El patró decidí d’aprofitar el vent i fer camí més enllà de cap Norfeu fins a la badia de Cadaqués, donat que aquesta era més arrecerada al garbí que la de Roses. Fou tombar aquella punta de món, la punta de sa Ocelleta en deien, que el vaixell recuperà la seva verticalitat. Encara navegaven amb vent fresc, però les condicions del mar variaren del tot. Quedaren fondejats desprès de la posta de sol. Les muntanyes que encerclaven per migdia aquell port natural eren només siluetes fosques sobre un cel blau creuat de núvols rogencs. Llençaren un segon ferro i amb un bot s'atansaren fins a la vila.

La taverna era en un carrer a tocar de la sorra. La gent que hi havia era poca i sorruda. Parlaven un català diferent. Els companys deien que la gent de Cadaqués salaven en parlar, com els de Mallorca. Aquells homes eren pescadors, persones de poques paraules i menys amb forasters. Algun company fou reconegut per l’amo d’aquell munt de botes de fusta que envoltaven aquelles taules i escambells. Hi tenien un vi excel•lent. Alguns soparen cansalada i pa, amb aquell brou de vi calent amb canyella. Sota un llum d’oli s'inicià una partida de cartes, mentre les gerres de vi desfilaven ara plenes, ara buides per sobre d’aquella taula. Tant bé entrava el vi que els dits de més d'un marxaren sobre el cos de la mestressa massa enllà. L’amo, ajudat d’alguns parroquians, els foragitaren a empentes a la fosca nit. Arrapats entre ells per mantenir-se en peu, provaren de retornar al vaixell però no trobaren el bot. Cansats d’anar amunt i avall d’aquella platja es recolzaren al mur que separava el camí del mar. Allà, desprès de mal 52

dormir i a trenc d’alba, foren despertats per la inharmònica veu del nostramo: - Nois! Per beure, se’n ha de saber. Au! Amunt ganduls! Que encara perdrem el terral per sortir de la badia. - desprès de mirar-nos un moment afegí - Per desvetllar-vos potser us aniria bé tibar dels rems una estona. Amb un mal de cap impressionant s'enfilà al vaixell i mecànicament llevaren les dues àncores, desferrant i hissant la major i la messana. Algú comentà que aquell era el punt més a llevant de la nostra terra i que en un punt indefinit cap a mestral començava la terra dels gavatxos. La terra era inhòspita i eixuta, les muntanyes desarborades i els penya-segats importants. El cansament el vencia i era qüestió de cercar algun racó a coberta per jaure mentre fora possible. Però el sol impenitent ja escalfava de valent. El poc espai cobert per la pròpia ombra de la vela era curull dels més vells. El pilot era a l’arjau, fumejant la seva nova pipa palamosina. L’havia comprat a un vell prop del port. Era curiosa per la imatge d’una sirena que hi havia esculpida a la cassoleta. S'hi apropà i com a salutació alçà les seies seient sobre l’orla, a l’aleta. Ell era de poques paraules. La resta dormien o entrellucaven els ulls. A en Joan la brisa l’havia desvetllat. De sobte el pilot començà a relatar una història. Havia fet de corsari en un vaixell guixolenc. Parlava de persecucions, abordatges, baralles, monedes d’or. I explicava gairebé en un murmuri, com per a ell mateix, sense deixar de mirar la costa i el compàs, com havia estat matar un home. - Era matar o morir. Ens deia el capità. Abans d’entrar en combat cos a cos i mentre els vaixells s’apropaven ens repartien vi calent o rom, depenent de les reserves de la bodega, en una quantitat prou important per no perdre el món de vista. Desprès, un cop les fustes de les orles cruixien, venia aquell devessall de crits, cops, empentes. Els peus lliscaven sobre la sang dels companys i enemics. Sí, el capità sempre 53

parlava del vaixell que anàvem a abordar com dels enemics. Però realment allò que interessava era que trobaríem a les bodegues o a l’arca del capità. El pilot resta uns segons en silenci. En Joan pensà que en aquella explicació hi havia més penitència i penediment que vanagloria. El seus ulls, durant el relat, havien quedat fixos mirant les taules de la coberta, visualitzant aquell terrible record. La veu del pilot en cap moment havia pujat de to, en un murmuri que només en Joan que era ben bé al costat va poder escoltar. El pilot recolzava tot el seu cos sobre l’arjau i el movia amb el seu pes, amb lleugers cops aprofitant cada cop de la barca era a la cresta d’aquelles onades cansades i llargues que feia hores els acompanyaven. Amb el sol ben alt els companys s'anaven despertant d’aquella son alcohòlica. Alguns, no tots, es rentaven la cara eixugant-se amb la roba del farcell o les mànigues. El patró, que s’havia despertat dels primers, agafà la galleda i carregant-la per la borda començà a buidar-lo sobre aquells que encara dormien. Alguns reaccionaren violentament, posant ràpidament la mà al ganivet. Però en veure qui els havia llençat l’aigua, es quedaven aturats per un moment, es miraven entre ells i algú arrencà una riallada forçada sorollosament. Obriren el quarter principal i hi estibaren les seves minses pertinences: el jec i les espardenyes, sota la coberta per evitar que prenguessin humitat. Minuts desprès el patró li mostra Cap Cervera on començava la terra dels gavatxos. Aquella punta en marcava la fita. Però anteriorment n'havien passat de més imponents com el de Begur o Creus, per fora de Sa Rata. A l’hora de dinar el paisatge es transformà de cop. Aquella costa rocosa esdevingué una fina línia blanca a l’horitzó darrera de la qual s’endevinaven altes muntanyes llunyanes. Algú li explicà que eren en terra d’aiguamolls. Una zona perillosa per la gran quantitat de mosquits i malalties. Un altra digué rient que allà calia triar entre o mosquits, o Mestral i ell mai havia sabut que era el pitjor. La barca, però, continuava amb una brisa 54

viva que la feia avançar a bon pas. Al patró se’l veia relaxat i feliç. El vi i alguna cosa més havia li havia canviat l’ humor. Malgrat s'havia hagut d'acomiadar de la Glòria i de la Carme, per primer cop des que s’havia embarcat a Barcelona es sentia bé a bord. La seva convivència havia estat curta, però la sensació de sentir-se mantingut per dues dones no el feia feliç. Tornar al mar li feia molta por, però fou la millor solució. Ja no li quedaven diners i marxar terra endins, sense saber on, tampoc li feia gaire el pes. Amb aquelles dones s'havia establer una estranya relació. Les dues ploraven al moll quan llargaven les amarres amb un mocador a la mà. Potser algun dia tornaria a recalar a Palamós.

VII

23 d’abril de 1716 Viatge a l'Alguer

Semblava que no es movien. Amb prou feina es mantenien les veles inflades. El nostramo havia fet canviar la major per la vela d’estiu per mirar d’aprofitar millor aquella brisa imperceptible. Gairebé acabava de sortir el sol. Potser a migdia entraria un ventet més aprofitable si aquell dia gris era capaç d’obrir-se,. El nostramo estava nerviós, estaven perdent molt de temps i portaven la bodega plena de taronges. Si es malmetien no podrien vendre i pagarien plegats. Sempre que hi havia pèrdues ho pagaven tots plegats, tot eren crits i amenaces. Malgrat què quan al patró li anava bé el negoci només els pagava... el tracte de sempre. De sobte tothom ha començat a felicitar el company Jordi, el cuiner. També ho feu. Després se'n anà cap a proa, sol. Allà assegut sobre les duges de les amarres s'hi passava hores. Girat a barlovent, d’esquena a la resta de la tripulació, mentre lluitava per controlar les llàgrimes que li sorgien sense control. El sant del cuiner li recordà que mai més podria felicitar els seus fills. Set anys i pocs dies abans que aquell terrabastall se'l endugués, amb la Maria, la dona, en Joan i la nena. Pobreta, amb quatre anyets. Fou terrible. S’aproximaren unes passes. Un braç fort reposà sobre una de les seves espatlles. El nostramo li demanà què passava. Amb les mànigues s'eixugà la cara abans de girar-se, però la congestió del seu rostre delatà el seu estat. Li passà el braç sobre les espatlles, i s’assegué amb ell. L’explicació dels fets sorgí espontàniament dels seus llavis. Aquell secret que havia guardat des del moment de l’embarcament a Barcelona 56

s’esvaí. El nostramo l’escoltava amb paciència de frare. Li tustava l’espatlla altra cop quan fou cridat pel pilot. Les escotes començaven a tibar fort i calia fer maniobra per aprofitar aquell vent escadusser. Havia rolat completament i ara entrava per l’aleta de babord . En Joan llargava poc a poc el davant mentre els companys caçaven amb força l’orsapop . El nostramo amb la seva veu de tro donava les ordres des del costat del pilot. Poc després d’ajustar la messana arriaven aquella pollacra totalment desventada. De nou tot cruixia i la roda de proa tallava el mar amb certa alegria. Aquell provençal els portava gairebé amb un rumb directe al seu destí, comentà nostramo content. Si no afluixava ni canviava de direcció el vent, l’endemà de matinada entrarien al Port de l’Alguer. Els companys que ja hi havien estat li explicaren que allà podria baixar a terra sense cap problema, que s’hi parlava un català estrany, però català. En un primer moment va creure que li tornaven a aixecar la camisa, però els hi seguí el joc. L'Alguer l'impressionà. Aquelles muralles arran de mar semblaven del tot inexpugnables. El moll era a tocar de la muralla. Des del moll una porta donava accés a una placeta d'on sortien uns carrers lleugerament costeruts. Eren plens de mercaders i artesans. De tant en tant un tall de carrer descobria un palau. Allà no hi havia tanta gent. Tingué poc temps per conèixer la ciutat. Havien arribat a port més tard que no es pensava el patró i un cop descarregades les taronges ja hi havia un reguitzell de carros plens d'àmfores per tornar a omplir la bodega. Tenien amb prou feines dues hores abans de dinar. Mentre dinaven el patró va comentar que s'hi estarien el temps imprescindible a port, ja que aquell carregament d’oli s'havia de dur molt al sud, a la ciutat de Nàpols. I volia guanyar temps per tornar a Barcelona en temps de sega que era un bon moment per fer negocis.

Un company li explicà que aquella seria una travessa de diverses jornades a mar obert, sense seguir la costa com havíem fet gairebé sempre fins aquell moment. Ell no s'atreví a comentar res. No volia fer pública la seva inexperiència marinera. Fins aquell moment mai havia perdut la costa de vista massa hores. Mentre badava sobre coberta els seus ulls sempre estaven aferrats del costat de terra ferma. L’altra costat li feia una certa recança. Quan de nit feia guàrdia al costat del pilot, sentia molta por a aquella foscor que els envoltava quan els pobles eren excessivament allunyats els uns dels altres, o els llums dels focs eren massa esvaïts per les bromes de la matinada. Sota coberta, dins el coi, simplement tancava els ulls i recordava els bons moments de la seva vida en terra. Aquelles passejades amb la dona i el ruc, anys endarrere, abans de tenir els fills, fins els marges del riu Besòs a collir les branques de cànem. Dinàvem les empanades que ella havia portat a coure al forn la nit anterior. Quan feia calor, ella s’arremangava la faldilla per sobre els genolls i entrava fins al mig del riu, rient i patint per no caure, juganera per no mullar-se els enagos. El joc s’acabava quan l’anava a cercar i la treia en braços fins la vora. Es besàvem en silenci i seguíem collint les tiges més llargues. A mitja tarda, prenien el camí cap a casa tan carregats com el ruc. Gairebé no se’ls veia sota aquells embalums verds. Amb l’ajuda de la corriola ho pujaven fins aquell terrat petit, on estenien les garbes per deixar-les assecar. Anar a collir era una feina feixuga, però amb la Maria i la seva alegria permanent per a ell era un dia esperat, molt diferent de la feina rutinària de l’obrador. Allò què menys li agradava era el moment de vendre les cordes. Mai havia estat un bon negociant. La Maria de vegades es posava pel mig regatejant pel preu, ell s'avergonyia, però generalment era ella qui aconseguia les millors vendes. Els més durs eren els traginers. Amb l’excusa que ells volien cordes primes i curtes, negociaven fins el darrer cèntim. La seva sort fou sempre la manca de competència en un carrer tant pròxim al Portal de Mar. La major part dels corders del gremi eren en un carrer més lluny, prop de la presó. El seu somni era el 58

poder trenar cordes gruixudes, els caps com ara sabia que es deien, pels grans vaixells que fondejaven al port. El seu obrador era massa petit. De vegades s’apropava algun mariner amb un tall de cap trencat per demanar si en tenia d’aquella mida. Ell aprofitava per mirar com estaven fet. Quants cordons tenien? De quin tipus de cànem, pita o d’altre material estava fet? Havia après el seu ofici per aquesta curiositat natural. Sovint el sorprenien. Però mai els va poder servir. Als vespres, amb la Maria, s'acostaven al Portal de Mar, abans no el tanquessin. Des de fora muralles veien aquells vaixells, amb aquells pals tant alts i aquell garbuix de cordes per tot arreu. Mariners amb parles estranyes xerraven i cantaven tonades ben diferents. Alguns vestien amb robes amples i alguns, pocs, amb turbants. També n’hi havia de negres. La Maria sempre se’ls mirava de cua d’ull amb una curiositat que la enrojolava. Premia fort el seu braç mentre caminaven en silenci pel moll. Ho feien fins que la foscor engolia colors i tot esdevenia blavós. Llavors, apressats, retornaven sobre les seves passes per entrar abans no tanquessin el portal. Un cop a casa, desprès de sopar i a la claror de la llar els seus pensaments volaven fins a somniar despert que subministrava tot el cordam d’un sol vaixell. La seva vida de ben segur que seria diferent. Explicava a la dona que el seu somni era tenir un obrador amb quatre o cinc oficials i una desena d’aprenents, amb dues o tres mules. La Maria, ajaguda sobre el banc, s’abraçava a la seva cintura escoltant-lo. Després, quan havia acabat d’explicar un cop més el seu somni, simplement li deia que ella l’estimava tal com era, i que no li calia res més. El mar sempre és amo i senyor. Aquella partida ràpida es demorà prop de cinc dies. Ja havien sortir de port que s'entaulà un vent de ponent molt fort. La barca avançava àgil, però les onades anaven creixent cada cop més. El rumb que marcava el compàs era sud. El patró i el nostramo havien desistit de provar de passar l'estret de Bonifaci amb aquell temporal. 59

Seguien la costa de Sardenya cap el sud. Tothom anava ruixat de dalt a baix. A la bodega es començaren a sentir cruixir les àmfores. La barca donava alguns cops molt forts contra les onades quan aquell vent feia saltar la barca entre dues crestes. Els companys que eren sota coberta sortiren a l'exterior i fermaren els quarters amb lones olioses. La costa era molt a prop. Al nostramo no li agradava aquella proximitat i d'acord amb el patró decidiren cenyir enfora. La barca encara donava més cops en saltar les onades. El pilot era ajudat pel nostramo per mantenir l'arjau. El vent xiulava. Tot era moll. Foren hores i hores, aferrats a les orles com podien. El cel era ben negre, plovia i els terribles llamps espetegaven cada cop més pròxims. Canviaren el rumb. El mar tornava a atacar el vaixell pel costat d'estribord , en Joan ajagut contra l'orla es mirava aquell pal com semblava dibuixar cercles sobre els núvols com si fos un gran llapis. Tenia fred i... por. Alguns dels seus companys anaven vestits amb una jaqueta amb caputxa engreixada. L'aigua els corria per ella i es mantenien més eixuts. No havien pogut dinar i tenia gana. De sobte un cop de mar feu que els seus peus quedaren penjant, semblava com si el terra s'hagués fos. La punta del pal tocà el mar per l'altra costat de la barca. Se sentí un fort: crac!. L'antena i la vela eren a l'aigua quan en Joan s'aferrava desesperadament amb les dues mans a una manegueta . El seu cos penjava al buit. Tot es precipità. De sobte la foscor. Però ell seguia agafat a aquella manegueta. El seu cap era fora de l'aigua. Podia respirar. Amunt tot era negre. A través de l'aigua es transparentava llum des de fora. Alguna cosa el colpejà per l'esquena. Era una petita bota de fusta que surava. Devia de ser l'aigua que portaven a coberta. La barca, cap per avall, es seguia movent amb força. Amb una mà s'agafà al cap que envoltava la bota. L'altra seguia ferma a l'orla. Se sentí un altra terrabastall. Hi havia una gran taca oliosa sota la barca. De cop, es tornà a fer de dia. La barca s'havia trencat pel mig i s'enfonsava. Deixà anar la mà de l'orla i s'abraça a aquella bota. El seu cos aconseguia mantenir-se fora de l'aigua. Tancà els ulls. Tenia ganes de plorar, però començà a resar. Sabia 60

que la mort era pròxima, qüestió de minuts, o... d'hores. Tenia molt de fred. Les dents repicaven sense aturador. Les lletanies feia estona que havien acabat. Aquell endormiscament li semblava el preludi d'un final més dolç que no pas esperava. No es notava les cames que romanien dins l'aigua des del primer moment. Ell seguia de panxa avall, untat d'oli i amb les mans a banda i banda de la bota de fusta. En aquella inconsciència notà un cop lleu a la seva esquena i tot seguit un ferro que l'estirava pels pantalons. I veus estranyes. Tot de braços l'alçaren per les aixelles i el dipositaren sobre un bot. - Haver algú més? - escoltà d'una veu desconeguda. En Joan escoltava però no tenia forces per parlar. Aquella lluita per sobreviure l'havia deixat totalment esgotat. Perdé el món de vista.

VIII

L'assalt

La música no callava en cap moment. Aquella petita caravana formada pels dos carros desprenia una alegria contagiosa. Cantaven mentre caminaven. Els més agosarats s'atrevien a glossar improvisant part de les lletres que els demes corejaven. Els àpats que el Duc els havia ofert mentre eren a Sabionetta serien llargament recordats per aquells artistes. Les rimes més grolleres cantaven la necessitat que tenia el Rector de les bugies i els ciris. Evidentment, no pas per encendreles. Aquells tres dies atrafegats els serviren per descobrir la novetat de treballar en un espai a cobert de la pluja i del fred. Però la era tossuda i ara calia tornar als camins, als hostals i les places. El nou destí era Parma. Sabedors que també hi havia un gran teatre volien repetir l'experiència. Era una jornada de camí. Però havien sortir molt tard. Els artistes, que havien rebut el seu jornal, volgueren disposar de temps per acostarse al magatzem. Roba, vi, agulles de cosir, fil, formatge, pa, embotit,... Les bosses dalt dels carros anaven plenes a vessar. Però la nit se'ls tirà al damunt abans de poder creuar el riu Po a Casalmaggiore. A aquella hora ja no hi havia cap gavarra ni barquer disposat a carregar el bestiar, carros i persones. Altra cop muntaren el campament, vora la riba, en un terreny obert i prop de la vila. Don Gioppino no volgué que ningú marxés a cercar hostal a la vila per no perdre temps en sortir el sol. Aquell pas de barques consistia en dues embarcacions unides per uns taulons que formaven una plataforma. Accedien a ella tant les bèsties com els carros mitjançant una petit 62

moll. De costat a costat del diu hi havia unes cordes gruixudes que impedien que la barca fos emportada pel corrent. Hagueren de fer dos viatges per passar el riu Po. Carregar-hi les bèsties no fou senzill. Aquella plataforma es movia amb el seu pes i s'espantaven. El propi barquer els donà la solució. Un tall de roba cobrint-los el cap sembla donar-les el coratge o la temeritat per pujar-hi i desprès baixar. Deixaren la Llombardia i seguiren per uns camins oberts, amb camps a ambdós costats. Sota un sol de justícia. Cada pocs quilòmetres trobaven petits boscos on aprofitant la seva ombra, descansaven uns minuts. Era migdia que entraren en un d'aquest bosquets espessos. Don Gioppino anava dalt de la mula en cap de la comitiva. Just en tombar un revolt una fressa sobtada li feu posar la mà a la faixa per tocar aquella navalla que sempre hi duia ben amagada. Però de res serví. Dos homes es pal plantaren davant la mula amb una pistola cadascun apuntant al seu cap. Sense esperar que diguessin res, separà les mans deixant caure les regnes. Crits al seu darrera significaven que aquells dos homes no eren sols. Navalla en mà posaren en fila tots els cinc actors a un costat de camí inclòs Don Gioppino. Les dones i la Margueritta quedaren a l'altra banda. Apuntats per les pistoles i un trabuc tots es deixaren lligar de mans i peus. Quedant els homes estacats als carros sota la atenta vigilància dels bandolers amb armes de foc. Les dones i la nena foren conduïdes bosc endins. Lligades amb les mans al darrera foren portades fins una petita clariana on hi havia un foc a terra. Estaven aterrides esperant el pitjor, els seus crits ressonaven en la foscor del bosc. Miraven d'agafar-se entortolligant els braços de l'una i de l'altra. Finalment s'acostaren dos d'aquells bandolers i prengueren a la noia més jove. Se l'emportaren prop del foc i enmig d'aquell cercle humà perdé, una a una totes les peces de roba que duia a sobre. Les mans aspres i brutes premien la seva pell. A un crit d'un dels homes tots la deixaren cau63

re a terra. Ella mirà d'ocultar el seu cos d'aquelles mirades lascives. Un senzill joc establí l'ordre d'actuació. La pausa no havia arribat a un minut. La noia fou lligada amb cordes pels canells i els turmells a quatre grans ganivets clavats a terra. Un a un desfogaren les seves ànsies al seu interior. Ella perdé el coneixement desprès la primera envestida pel dolor d'aquella virginitat rompuda brutalment. Quan aquesta ja no els interessà, seguiren amb aquelles actrius una desprès de l'altra. Despullades i lligades a terra reberen consecutivament les envestides sexuals de tots per torns. Entre rialles i insults. Les dones exhaustes acabaven perdent el coneixent. Moment en què perdien interès i eren degollades amb un tall net. Margueritta havia plorat tant que no tenia forces per continuar. Veure què estaven fent aquells homes era un espectacle extrem per una nena de vuit anys. La seva mirada estava perduda i tot el seu cos tremolava espasmòdicament. Provava i provava de deslliurar-se d'aquells tires de pell que fermaven els seus canells. Finalment la suor estovà aquell fermall i suaument fou capaç de desfer-se'n. Ningú estava pendent d'ella. Estaven entretinguts violant sa mare, que per edat havia estat la darrera. Ella no volia mirar. Tancava els ulls, volia tancar les oïdes per no escoltar aquelles barbaritats. Però en sentir-se deslliurada es calmà. Tenia la oportunitat de fugir i calia aprofitar el moment. Res podia fer per salvar la seva mare. Silenciosament d'esquena a l'arbre on havia estat subjectada, anà girant-se. Un cop donà l'esquena a la clariana sortí corrents per amagar-se al sota bosc en direcció als carros. Queda ben quieta entre un arboç i un tronc vell que hi havia a terra. Les hores passaven lentament quan escoltà les veus dels bandolers. Eren a pocs metres d'ella. Reien i fanfarronejaven de la quantitat de monedes que havien aconseguit amb aquell assalt. A més havien gaudit de les carns fresques de les actrius. El seu cap que havia estat vigilant els homes decidí que no deixarien cap supervivent. Ningú s'atreví a parlar de la nena que s'havia escapat.

Margueritta plorava desconsoladament en silenci. Es feia de nit i feia molta estona que els bandolers havien desaparegut. Sortí del seu amagatall i prudentment s'apropà als carros. Els cossos dels homes penjaven amb el cap cot sobre un toll de sang que xopava les rodes. S'apropà al seu pare i amb la punta dels dits li tocà els cabells. El seu cor li deia que havia de fugir. Pujà al carro. Tot era remenat i tirat per terra. Agafà una bossa, un ganivet, un bon tall de formatge i la mandolina que li havien regalat. Amb un tall de corda se la penjà a l'esquena. Poc a poc s'allunyà d'aquell bosc pel camí per on havien entrat.

Marsella

No volia baixar del vaixell. No entenia com els demés ho feien. No comprenia com s’entenien amb aquella gent. Mai havia sentit parlar així. Era francès li deien. Però tampoc acabava d'entendre a aquells mariners que l'havien retornat a la vida. Ara ajudava al cuiner. El temps a port passava més ràpid quan estava ocupat. A més, d’aquella forma tenia assegurats els tres àpats del dia i no li calia mantenir grans converses. De vegades, poques, gaudia del mateix menú del nostramo o del capità. Era el privilegi de feinejar a la cuina. Feia dos dies que havia arribat a aquell port. Esperaven un carregament de botes de vi però una riuada s’havia endut un dels ponts principals d’accés a la ciutat i el vi s’estava a l’altra banda del gran riu mentre improvisaven el trasllat amb xalanes de vora a vora. Els carros arribaven espaiats per llargues estones, hores. El nostramo estava molt nerviós. Renegava constantment. No deixava de mirar el cel i el vent, maleint aquella demora, ja que aquell vent provençal era del tot propici pel viatge de retorn. En Joan, quan no cuinava, pescava, des del mateix vaixell, o anava a les barques de pesca per carregar, amb el cuiner la seva compra. Feia calor, una calor enganxosa. Quan tots baixaven a la taberna, li agradava estirar-se dins el coi a la bodega. Fou en un d’aquells moments decidí d’escriure les seves vivències. Ho mantenia en secret. L’enveja era una arma terrible. Cap dels seus companys, tret del nostramo, el capità i l'escrivent, sabien de lletra. Així fou que al dia següent es decidí a desembarcar, davant la sorpresa del cuiner. Volia trobar fulls de paper en blanc i comprar un llapis. La tinta era més assequi66

ble, i més en mar que llençaven la dels calamar i els pops, però era feia difícil d’ocultar als demés. El dringar d'unes campanetes en obrir la porta d’aquell enquadernador feu sortir un home que s’eixugava les mans al davantal. No tenia idea de com demanar allò que volia. A la botiga hi havia un bon grapat de llibres grans, amb luxoses filigranes i lletres gravades en or. Amb compte, i sota la severa mirada d’aquell home, en vaig obrir més d’un. Dalt d’una pila n’hi havia un de poc menys d’un pam d’alçada i d’una polsada de gruix. El vaig agafar amb compte per durlo davant aquell home. Era el que jo volia, però sense lletra impresa, evidentment. En obrir-lo, el primer full em dona la solució, era en blanc. Amb gestos li vaig fer entendre que el que volia era un llibre com aquell però amb totes les fulles com la primera. L’home somrigué plàcidament. Sortí un moment, i en tornar a entrar duia a la seva ma un llibre amb tapes de cartró sense folrar, una mica més petit que el anterior, però amb els fulls en blanc i amb una cinta que el podia mantenir tancat. Li atansà parlant en la seva llengua estranya. Mentre mirava aquell llibre l’home feu el gest de fregar el dit gros i l’índex en posició vertical. A la bossa només hi portava dues monedes de coure que havia aconseguit del cuiner. Ell les mirava estranyat mentre aixecava les seies, però finalment n'agafà una d'elles. El mirà amb un rostre benefactor que no va entendre. No va discutir, tenia allò que desitjava. En aquell moment els diners no tenien massa valor per ell. Sense casa ni família la seva llar era el vaixell, i allà tenia assegurat el ranxo cada dia. Prop del embarcador va trobar el llapis. Per l'altra moneda li en varen donar dos. Un cop al vaixell, ho va guardar tot sota la seva roba. Aquell secret era el meu tresor. En sortir de la botiga, va vagarejar una estona per aquell vell port flanquejat per dues torres imponents. Unes dones tapades de cap a peus per unes robes negres asseien en unes cadires de boga baixes. Elles, envoltades de xarxes, les adobaven amb una gran prestesa a les seves mans. L’agulla pas67

sava tant ràpidament a través dels forats, fent nusos i recreant la xarxa allà on els rocs, o les mateixes bèsties les havien malmès. Mentre s'ho mirava va sentir que algú li tustava l’esquena, en girar-se un company de la barca li digué: - Joan, dos companys i jo mateix quedar a la taberna del Mestral, un capità de fragata enrolar tripulació. Parlar català. Hi feren cap. En una taula llarga hi havia quatre gerres de vi i un munt de gots. Un home que semblava un soldat tenia davant seu, sobre la mateixa taula el seu tricorni i una llarga espasa. Tothom l’escoltava. Estava explicant un encontre amb els pirates algerins. Com havien alliberat tres dones i cinc homes d’un mas de prop de Tossa. I quin havia estat el botí que havia rebut cadascun dels mariners. Tothom estava bocabadat. Ja havia escoltat històries de pirates en d’altres tabernes, però mai en la veu del seu protagonista. En comprovar que aquell home parlava en català, a en Joan se li obriren les esperances i amb més atreviment que mai s'hauria pensat preguntà: - Perdoneu-me l’atreviment senyor. Això que expliqueu significa que us dediqueu a la pirateria? - Ca, home ca! Com us dieu i quin és el vostre ofici? - Sóc en Joan. Corder del barri de l’església del Mar de Barcelona. - Què foteu tant lluny de casa? - Vaig fugir desprès dels bombardejos i de perdre tota la meva família en ells. I des de llavors he fet de mariner en una barca de cabotatge. - Ho lamento i que Déu els tingui al cel. - i afegí- Però vull que us quedi clar a vos i a tots els que sou aquí que sóc 68

posseïdor d’una cèl•lula reial. I que la meva activitat actual és el cors. - Què voleu dir? Alguns companys li donaren cops a l’esquena com expressant que la pregunta era obvia. - Veig que no sou més que un mariner sobrevingut i inexpert. Però no em sap greu d’explicar-vos-ho. Un corsari és per explicar-vos-ho senzillament un pirata que treballa en nom del Rei. La nostra missió és fer foragitar els algerians de les rutes dels nostres vaixells per evitar els saquejos, i mirar de mantenir-los prou lluny de la costa per evitar que facin les seves terribles incursions per fer esclaus i hostatges pels quals cal pagar un alt preu. Evidentment no podem atacar els vaixells del nostre regne, però sí qualsevol que porti bandera aliena. Del botí una part és pel Rei i l’altra es reparteix entre la tripulació. Mentre aquell home m’explicava tot això el grup de mariners s’anà dissolvent, com si aquell corsari ja no fos del seu interès . Finalment només quedaren ells dos en una cantonada de la taula. - Us podria interessar venir de corder a la meva fragata? A la darrera escala a Sant Feliu de Guíxols es desembarcà el que portava i ara només hi duc un marrec com a aprenent maldestre. La paga és bona i per allò que veig ja sabeu què és el mar. No estava preparat per aquella proposta tant directa. Per un moment li vingué a la memòria el curt relat del pilot. La lluita. El combat. Matar. Morir. Però per altra banda sempre que veia aquest magnífics vaixells fondejats fora muralles a Barcelona pensava com li agradaria de poder-hi ser dins. No s'ho vaig pensar dues vegades. 69

- Fet! Què voleu que faci. - Acosteu-vos al moll, demaneu pel bot de la fragata espanyola i presenteu-vos al nostramo digueu-li que us envia el capità com a corder. En arribar al moll va anar fins el seu vell vaixell, en posar el peu a bord el nostramo li indicà que partirien en un parell d’hores. Es va quedat mut. No havia pensat que s’hauria d’acomiadar del seus companys de tripulació fins aquells moments. El nostramo en veure’l quiet i parat davant d’ell li preguntà si passava res. Gairebé sense veu va dir-li que es desembarcava. - Com? Què? Ara ho dius! Això no pot ser. El capità s’emprenyarà d’allò més. Tu ja ets el tercer! - desprès d’un moment de silenci tens, afegí-. Bé tu mateix però pensa que poc veuràs els doblers del darrer viatge. Fins que ell ho havia dit no s’havia plantejat el tema dels diners. Conseqüència de viure a bord amb les necessitats bàsiques cobertes. Com a molt quatre xavos per la taberna del proper port. Per tant aquella amenaça no tingué cap efecte. Senzillament amb un gest espontani va apujar ambdues espatlles. Tan gran era el seu desig de canviar d’aires que no havia preguntat quin era el salari a la fragata més enllà de la distribució de les captures. En aquell moment només pensava en baixar al moll, acostar-se a la zona dels bots i trepitjar amb les seves atrotinades espardenyes aquella fragata. S'esperava un bot molt més petit. Aquell duia vuit remers a més del timoner, un noi molt jove d'uniforme immaculat. Li demanà el nom i indicà que s'assegués a la proa amb el farcell. Estaven esperant si apareixia algun altra mariner. Cada hora feia un viatge entre la fragata que era fondejava a tocar del Cap de Croux, segons li explicà un dels remers, i l'interior del port de Marsella, a tocar del Fort de Sant Joan. De tant 70

en tant si algú cridava, s'acostaven a la banda de la ciutadella per recollir algun oficial que s'havia atansat fins l'arsenal. A la veu del timoner, amb un rem separaren el bot del moll i armaren els rems de forma totalment sincronitzada. Un parell de veus més i aquella barca començà a lliscar sobre les aigües tancades per les dues grans muralles que tancaven aquella bocana a banda i banda. Es va tombar per fer una darrera llambregada a la ciutat. Només sortir d'aquelles aigües confinades la barca començà a brandar lleugerament. Just per la proa es veia aquell gran vaixell. Deixaren la punta de Daume per babord. Hi havia diferents vaixells en aquell entorn. En arribar per la popa del vaixell pogué llegir en unes grans lletres daurades: Aguila de Nantes. Tenia tres grans pals i havia tot de mariners dalt de les vergues. El primer que el sobtà era tot l’armament d’aquell vaixell. L'alçada de la borda respecte al mar era impressionant. S'enfilà gràcies a unes fustes que sortien del buc i servien d'escales. Curiosament a l'altra borda hi havia posada una escala penjada. Ho feu notar a un dels remers i li respongueren que era pels oficials i invitats del capità. Un cop dalt fou rebut per l’oficial de guàrdia que el feu entrar a una cabina on un home amb unes ulleres a la punta del nas que escrivia amb la canya d'una ploma tota ennegrida a la mà. - Como se llama? El sorprengué que parles la llengua dels castellans. Li respongué a totes les qüestions sense més. Desprès d’anotar en un gran llibre el seu nom i llinatge el feren passar a l'exterior d'aquell pont. Restà uns moments al costat de la roda del timó. Dues rodes tant grans com un home que, unides per un eix de fusta, feien girar un gran cap que li donava cinc voltes abans no es perdia per dos forats a la coberta. En mirar amunt la seva vista es perdé en aquella munió de bossells i caps del pal de mitjana . Aparegué un noi encara més jove que el del bot. No devia passar dels 10 anys.

- Sóc el grumet Lluís de Capcir. Us acompanyaré al vostre lloc. - Jo sóc en Joan. Però el vailet no li respongué. Baixaren per una escala situada just al davant de la roda del timó. Pensà que era el camí a la bodega, però només acostumar la vista al canvi de llum s'adonà que allò no era altra cosa que la coberta d’artilleria. En ella hi havia un munt de gent asseguda al voltant d’unes taules muntades entre els canons. D’altres eren ajaguts en els cois . - Seixanta canons -digué secament el grumet. Seguí a aquell grumet que el portà fins a la proa . Allà fou presentat al fuster, al ferrer i a un home baixet i gras que feia la funció de cirurgià. Justament en aquell lloc no hi havia cap canó. I tant el fuster com el ferrer hi tenien una caixa amb les seves eines. Més endavant, cap a la proa encara hi havia dos canons més orientats endavant i unes portelles que aviat descobrí servien per anar a la latrina exterior. Deixà el seu farcell entre les caixes d'eines. Les seves s'havien perdut en el naufragi. S'ajagué en el coi que li fou adjudicat i esperà que algú li digués què havia de fer. Només entrava llum per les portelles del canons situats a proa. Allà fondejats cada cop que algú n'obria la porta per anar a fer les seves necessitats entrava una forta pudor. Malgrat que tota aquella coberta desprenia una pudor molt especial, del tot diferent a la que havia conegut fins aquell moment. S'escoltà el so repetit d'una campana i tothom es posà en moviment. Ell per no quedar enrere, seguí a la resta. Tots els homes havien format en un espai semblant a un celobert que hi havia en aquella coberta des d'on es podia veure tota l'eixàrcia del vaixell. En Joan es posà al costat del fuster i el ferrer. Però de seguit s'adonà que hi estava de més en aquell 72

grup. Un home fort i gras li digué: - Tu que no saber on posare. En Joan respongué amb el cap. Ell assenyalà un altre grup dels formats i ràpidament s'incorporà a la formació. Tots eren tibats, com si haguessin un pal a l'esquena. Els imità. Al cap d'un moment aparegué un home d'aspecte vell amb vestits luxosos, perruca i recolzat sobre un bastó amb el cap daurat. Un oficial cridà el seu nom: - El capitan Don Francisco Grimau i Altamirano. Tots aquells oficials ben guarnits que hi havia a bord, el saludaren de diverses formes. Posteriorment un altre home amb un tricorni emplomallat llegí un document que semblava explicar quina era la missió del nostre vaixell. Semblava que havien de patrullar entre Espanya i l'illa de Sicília per evitar l'atac dels pirates sarraïns als vaixells mercants i de transport de tropes. La marineria feu un lleuger somriure. Allò suposaven preses i per tant diners i botí. Quan finalment tornà a sonar la campana tothom tornà on era abans. - Us caldria una escudella per poder recollir el ranxo - li digué el fuster en arribar al seu coi-. - És cert, no en tinc cap. Sabeu com puc aconseguir-ne un? - Esteu parlant amb el fuster i li pregunteu qui pot aconseguir-vos una escudella? Que no hi sou tot? - Disculpeu. Mai havia estat embarcat en un vaixell d'aquesta mena. El fuster tragué d'una de les caixes una escudella totalment nova, tot dient: 73

- Ja me la pagareu desprès de la primera paga. Un nou toc de campana mobilitzà a tothom a la recerca del ranxo.

Rumb a Nàpols

Va participar per primer cop en una maniobra de llevar l’àncora. Hagué de desmuntar el seu coi sota els crits del nostramo perquè destorbava l'espai de treball. Bona part dels mariners aferraven un cap de dues polzades que anaven lligant a un calabrot , mentre a ell li manaren de fer girar el cabrestant amb aquella barra de fusta que anomenaven perpal . La maniobra fou molt llarga, semblava que no s'acabaria mai. Per dos cops va anar per terra en ensopegar amb el cap que feien girar i que calia saltar per sobre a cada volta. Això provocà més d’una rialla que interrompia la melodia que cantava aquell grumet que l’havia acompanyat en embarcar, assegut al bell mig del cabrestant. S'adonà que dins aquell vaixell molts parlaven una llengua estranya que recordava la dels que l'havien salvat, però que no li resultava del tot desconeguda. El fuster li explicà que en deien llengua franca, servia per entendres amb gent d'altres països. Entre ells hi havia genovesos, napolitans, marsellesos, catalans i algun mallorquí. També uns pocs homes de pell molt fosca, com aquells que havia vist de vegades passejant fora muralles a Barcelona. Aquí però només duien unes calces molt amples i el cap tapat per un turbant més senzill. Ho feu notar al ferrer i aquest li explicà que havien estat capturats en un encontre amb un xabec sarraí. De bell antuvi havien estat considerats com a esclaus per rescabalar hostatges a l’Alger. Però donat que entenien la llengua franca, a més de ser uns bons pilots que coneixien a la perfecció aquells mars, foren habilitats com a mariners sota les ordres i patent de cors. Més d’una setantena de persones formaven la tripulació.

Amb les àncores fermades. La fragata deixà l'illa de Sant Joan per babord. Prengué un rumb sud-oest. El vaixell navegava força escorat . El mestral tot i no ser molt fort feia que tot aquell velam mogués el vaixell amb velocitat. Algú parlà de 10 nusos. En Joan no sabia què significava, però veia per les portelles que no eren tancades que aquell vaixell anava molt ràpid. Els esquitxos arribaven a la taula on passàvem l’estona quan no hi havia una feina concreta a fer cada cop que algú obria la porta de proa. Els brams de protesta eren considerables. La pudor exterior, curiosament però, havia desaparegut. La vida a bord era força avorrida. A l'hora de les maniobres veia com els seus companys s'enfilaven cap al cel per aquelles escales de caps. Ell treballava sobre la coberta. Fregava de genolls. Tibava d'escotes, contres i braces. Però el més habitual per ell era el treball amb aquelles veles que sobresortien per la proa del vaixell: els flocs. Allà fora d'amarrar-los quan eren arriats, la maniobra era senzilla. Canviar la tensió de les escotes cada cop que el vaixell virava. I això, en aquella primera part del viatge passà poques vegades. Una matinada, just en acabar de fregar la base del trinquet s'atansà a la proa. Allà hi havia un oficial que explicava a dos grumets que estaven passant pel freu de les illes Hyeres. Aquelles eren aigües tranquil•les donat que ben a prop havia el port de Toulon on amarrava bona part de la marina reial borbònica. Ell recordava temps propers on hauria estat impossible de navegar per aquelles aigües. El capità Grimau havia estat imperialista fins gairebé el final de la guerra. Per tant allò era terra enemiga. Ara, sota patent del rei Felip, no tindrien cap problema. El vaixell es dirigia cap el principat de Monaco on enviarien la xalupa a terra i a la seva tornada posarien rumb sud cap el mar Tirré. En Joan escoltava l'explicació a certa distància per no molestar fins que l'oficial es girà i l'engegà.

Un cop amb els seus companys fou presentat al mestre veler. Aquest s'havia interessat per conèixer el nou corder. Tenia feina en fer una nova cangrea i necessitaria del seu ofici. - Us ho agraeixo - digué en Joan- però difícilment us podré ajudar sense eines. - Què fa un mestre corder sense elles? Explicà com les havia perdut. La seva aventura congregà un bon grapat de curiosos que anaven afegint històries reals o imaginàries a aquell relat. Al cap d'una bona estona, el veler i ell mateix abandonaren el grup sense que ningú els trobés en falta. Pujaren a la coberta superior quan enfosquia i allà el primer li prometé parlar amb el capità perquè el ferrer i el fuster construïssin un nou joc d'eines. Ell l'ensenyaria a cosir per, a canvi, ajudar-lo en la seva tasca. D'aquesta forma els dies posteriors aquelles quatre persones estigueren dedicades d'una manera o altra a recuperar el vell ofici d'en Joan, i ell per altra banda aprengué l'art del fill i l'agulla. Ja feia tres dies que al voltant del vaixell només es veia la rodona línia de l'horitzó. De vegades desdibuixada per aquell cel ennuvolat que els obligava a treballar al combés per veure-s'hi. Allà recolzats a la xalupa i amb aquella lona que semblava mai acabarien, amb la mà folrada per aquell guardamà, clavava un cop i altre l'agulla en aquells gruixos de lona que es formaven a les cantonades de la vela. Un dia, el veler li ensenyà un cèrcol perfecte fet amb un tros de cap on no es veia cap nus. Era un cèrcol petit, de la mesura d'una polsera. Exclamà: - Com ho heu fet això? Mai ho havia vist abans. El corder agafà un tall de cap i en retirà un dels cordons que el formaven. Formà la petita rodona i començà a fer girar el cordó sobre si mateix. 77

-D'això en diem corxar . Fixeu-vos com el cordó va agafant una forma espiral. Mentre feia això anava embolicant-lo a la rodona anterior. En feu tres voltes i sense adonar-se tenien un altra cèrcol perfecte. Per lligar-lo, senzillament creuaren en un punt els dos extrems i els esfilagarsaren. - Impressionant. Amb la meva feina havia aprés a fer alguns nusos. Però això sembla màgia. Per què serveix? El veler fixà un d'aquells cèrcol al costat d'un dels angles de la vela. Feu unes puntades perquè no es mogués i desprès amb el ganivet tallà una forma d'estrella al seu interior. Doblega cadascuna de les puntes per sobre del cèrcol i ho assegurà amb unes puntades ràpides. Llavors li passà la feina a en Joan. - Ara ho tens a punt. Has d'anar resseguint tot el contorn amb dues passades de fil anuat a cada volta. Ja s'amagava el sol quan hagué acabat. Aquell ullau estava acabat. Se'l mirava i estava satisfet. Només acabar provà de fer un d'aquells cèrcols que tant li havien agradat. Però aviat descobrí que l'experiència era més important que no pas semblava. Un crit s'escoltà des de la cofa del trinquet. - Vaixell per l'amura d'estribord! Tots aquells que eren a coberta s'atansaren a aquell costat. Ell hagué de pujar a la coberta principal i en fitar l'horitzó no veié res. Aquells que s'enfilaren a les fletxadures aviat assenyalaven un punt indeterminat cap a ponent. Passaren encara dues guàrdies abans no es tornà a sentir:

- És un pinc . No porta bandera. Tot plegat començà l'enrenou. Un tambor començà a sonar des del pal de mitjana. A la coberta inferior tothom desmuntà les taules i plegà els seus cois que ràpidament col•locaren sobre l'orla, a la batallola . Tot seguit s'obriren totes les portes del costat d'estribord. Amb gran estrèpit començaren a moure aquelles peces d'artilleria. A en Joan i la seva colla els encomanaren de posar la xalupa i el bot a l'aigua. Per fer-ho usaren un grapat de caps i bossells. El fuster s'assegurà que tots els rems, pals i veles estiguessin al seu lloc. Desprès i al bell mig de tot aquell terrabastall ells tingueren cura de lligar les embarcacions que quedaren a remolc una darrera l'altra lligades cadascuna amb un cap independent a l'aleta de babord. El contramestre els feu llargar un gros i llarg cap per la popa on el feren ferm. El ferrer li explicà que sovint aquesta era la última oportunitat per un mariner que queia en mar. A partir d'aquell moment s'inicià una llarga i tensa espera. En Joan es trobava estrany per no tenir una tasca concreta a fer, no havia combatut mai, però la seva ment el traïa constantment recordant les paraules del vell pilot: matar o morir. Tenia por. El cirurgià el cridà. Ell s'acostà i segué al seu costat. - Joan, sembleu bon home i us veig força espantat. Desconec la vostra història però tinc la sensació que a la vostra vida ja heu vist prou sang. M'equivoco? Senzillament el respongué amb un lleuger moviment afirmatiu amb el cap. - Us proposo, si així ho voleu, que em serviu d'ajudant. No és una tasca agradable. Segurament, si hi ha lluita, en una estona aquestes fustes estaran del tot tacades de sang. I la meva feina aquí és mirar de guarir tant bé com pugui als companys que resultin ferits. No us serà una tasca fàcil. Però potser us estimareu més ajudar a salvar vides que a llevar-les. 79

En Joan restà uns segons en silenci. Es tragué la barretina per esbullar-se els cabells. Es posà dempeus i caminà fins al combés per agafar aire fresc d'aquell matí grisos. De sobte és tombà i dirigint-se cap el cirurgia respongué: - D'acord! Què haig de fer? Tots dos baixaren a la coberta inferior, la de sota els canons. Era molt fosca. A la zona de proa hi havia un espai relativament ampli. Hi encengueren uns fanals i en pocs moments la seva vista s'hi havia habituat. Desprès tibaren uns caps de costat a costat del vaixell entre la primera bateria i les portelles de proa. Allà hi penjaren unes teles que sortiren d'una de les caixes del cirurgia. Per un dels costats eren plenes d'esquitxos foscos. - És sang secà - li comentà el cirurgia. Mai recordo de fer baldejar les robes un cop acabem la feina. Semblava que haguessin estès la roba sense rentar-la. Però aquella relativa blancor donava més claredat a l'estància. Tot seguit ajuntaren les caixes de fusta per fer-hi amb un engraellat de fusta una taula. A les quatre puntes hi lligaren unes corretges de cuir. Aquell nou aprenent de cirurgia restà allà sol fins que el mestre tornà amb una bossa de cuir que desembolicà sobre una caixa. De dins aparegueren un seguit d'estris que recordaven els dels carnissers. El cirurgia prengué una mena de ganivet fi i una pedra i començà a esmolar-lo lentament. - Has vist com ho faig? Prova-ho. Servirà per distreure'ns abans no comenci la nostra feina de debò. Allà assegut en silenci, en Joan sentia el moviment del vaixell. Podia escoltar com corria l'aigua pel costat del folre quan els mariners artillers romanien quiets a la coberta superior. En un moment començaren a sentir-se passes de per80

sones que pujaven i baixaven les escales entre les cobertes. Ell va mirar entre les robes i distingí els grumets pujant uns petits sacs sota els braços. Corrien amunt i avall. - Ja han obert la Sant Bàrbara. Aviat començarà el ball de bastons -comentà el cirurgia en un to entre el lament i l'oració. Efectivament a partir d'aquell moment tot era brogit, els canons eren moguts per carregar-los i trets fins a les portes per apuntar. La espera estava posant molt nerviós en Joan, que no parava d'anar d'una banda a l'altra en aquell petit espai. El cirurgià se'l mirava amb mig somriure als llavis. S'escoltà un gran espetec. El silenci només era trencat per una veu que cridava des de la coberta. Altra cop silenci. Les veus i els silencis s'alternaren diferents cops. Finalment una cridòria impressionant feu pujar al cirurgià i el seu nou ajudant a la coberta superior. - S'han rendit al primer tret d'avís - comentà-, esperarem una estona aquí baix fins que no ens ordenin desmuntar tota aquesta parada. En Joan restà a l'escala, traient el cap just al nivell de la coberta de la bateria. Els homes seguien atents però es feien bromes i cops a l'esquena. Un dels grumets se li atansà dient: - El pinc s'ha rendit en veure aquesta bateria a punt. Ells amb prou feina porten 8 canons petits per costat. El seu rostre canvia de sobte. S'acostà fins on era el cirurgia que recollia els seus estris per transmetre allò que li havien dit. Però aquest no feu escarafalls. Encara s'havia de fer la captura i... Però aquells temors resultaren infundats. Quan s'abarloaren els dos vaixells la tripulació sarraïna del pinc no 81

presentà cap resistència. Sabien que d'aquella forma tenien la possibilitat de salvar la pell com a moneda de canvi o, en el pitjor dels casos, acabarien de galiots. Foren emmanillats entre ells i els fermaren a la coberta inferior. Mentre els anaven baixant ells desmuntaren aquella sala de cures. Un parell de mariners proveïts de fusells eren a ambdues escales. Mentre plegaven les robes que havien servit de parets el primer oficial es presentà en aquella coberta amb un d'aquells mariners negres. Li ordenà que en la seva llengua nadiua preguntés als presoners quins d'ells eren pilots. S'enlairaren dos cossos a la penombra. Ordenà que els deslliuressin de les manilles i fermades les seves mans a l'esquena amb un cap fossin portats al pont de popa. Els dos sarraïns foren traslladats al pinc. Aquest encara era abarloat mentre l'escrivent estava fent l'obligatori inventari de la presa que havia de servir per distribuir, un cop venuda, les parts de cadascú. El segon oficial i deu mariners canviaren de vaixell. Aquell seria retornat un cop descarregats els seus objectes de més valor a un port espanyol, travessant l'estret de Bonifaci, segurament a Mallorca, Palamós o Sant Feliu de Guíxols.

El Mestre

Era prop de la Via Emilia. Per aquell camí empedrat hi passava força gent. Però la gent li feia por. Margueritta caminava a través d'aquells camps de blat on quedava mig amagada i on es podia fer fonedissa si algú la cridava. Feia dos dies que vagava pels camins i el formatge s'havia acabat. Tenia gana. S'assegué en una fita plena de lletres i símbols. Prengué la seva mandolina per rascar-hi alguna melodia senzilla que s'atrevia a tocar. Passaren alguns carros de pagesos que la saludaven amb un somriure. Però aquells somriures no li omplien l'estómac. Malgrat això cantar li feia oblidar aquella necessitat. Feia potser dues hores que era allà quan una fressa diferent acostà una carrossa tirada per quatres cavalls negres escortada per dos genets amb aspecte de soldats. En superar el lloc on era ella un crit del cotxer aturà els quatre corsers que esbufegaren fortament. Un dels lacais baixà del pescant, obrí la porta i en ella hi aparegué un home de cabells rojos esbullats. Abans de baixar es col•loca damunt el cap una perruca arrissada blanca. La nena se'l mirà entre enriolada pel seu aspecte i atemorida per la seva aparença. Amb pas ferm i amb un somriure als llavis s'atansà a Margueritta. - Com et dius? Què hi fas aquí amb aquesta mandolina? Què la saps tocar? Aquell home la impressionava, gairebé li feia por. Semblava un mossèn, però aquella perruca només l'havia vist durant les representacions als palaus. Recordà que el pare sempre li recomanà de no parlar amb estranys. Però també sempre li deia que havia de ser ben educada i saludar i res83

pondre a les persones grans. Valorà que aquell somriure no podia pertànyer a una mala persona. I finalment entre molts dubtes i amb una veu quasi inaudible respongué: - Em diuen Margueritta senyor. Sóc aquí sola perquè... perquè... -explota en un gran sanglot i un mar de llàgrimes, amb una veu inintel•ligible continuà - perquè uns bandolers van matar la mare i el pare i... tots els artistes de la companyia. Ah! I... sí... sí que sé tocar una mica la mandolina. L'home acostà una mà amb un mocador blanc al rostre de la nena per eixugar-li les llàgrimes que lliscaven per les seves galtes. Alçà la mirada tot al volt com cercant algú que corroborés allò tant terrible que li acabaven d'explicar. - Sóc sacerdot. Series capaç d'indicar-me on ha passat aquesta tragèdia? Si és cert això que expliques unes quantes ànimes necessiten que es doni sepultura als seus cossos. Malgrat que es tracti de comediants. La nena obrí els ulls astorada. Les dues jornades passades i la seva voluntat d'anar endavant gairebé li havien fet oblidar uns records tan durs. Aquella petició revisqué de sobte la imatge dels cossos degollats al seu cap. Però una carícia a la galta la tranquil•litzà. Entre plors feu que sí amb el cap. Puja al carro i la comitiva es posà en marxa en direcció a Parma. En arribar al bosquet trobaren una rotllana de persones que miraven aquell desgavell de cossos inflats i amb estranyes coloracions. Obligaren a la nena a restar dins la carrossa a una distància prudencial dels carros. El sacerdot ordena a la seva escorta que obligués als pagesos passavolants que eren mirant la carnisseria d'excavar fosses per enterrar els difunts. Anaren a cercar les dones que foren enterrades encara nues. Finalment el sacerdot resà per l'ànima perduda d'aquells comediants. Els pagesos s'emportaren el que quedava dels dos carros com a recompensa. I Margueritta continuà viatge amb aquell sacerdot pèl-roig que contínuament taral•lejava me84

lodies que acompanyava amb la seva mandolina i de tant en tant anotava en un llibre uns gargots que ella desconeixia. Un grapat d'hores de viatge i de sotracs en aquells carro fins i tot aconseguí que la nena cantés alguna de les cançonetes que havia après des de menuda. El sacerdot descobria i escoltava aquella veu amb interès. Arribaren a la vora d'una gran llacuna quan enfosquia. A l'horitzó s'hi veien tot de llums grocs que tentinejaven i es reflectien en unes aigües molt quietes. Deixaren la carrossa i un lacai carregà uns pesats baguls. El sacerdot prengué de la mà Margueritta, que com podia portava el seu farcell i l'instrument a l'altra. S'atansaren a un embarcador de fusta il•luminat per una teia. Allà fou acomodada sobre un banc amb l'ordre de no moure's si no volia acabar a l'aigua. El barquer, amb un rem molt llarg, bogava dret a la part del darrera. Ella se'l mirava perquè aquest entonà una cançoneta trista i lenta que compassava el seu rem. En acostar-se a aquella illa entraren en una mena de riu on enlloc d'arbres a les vores hi havia tot de cases i palaus. Un munt de barques anaven en totes direccions. Els seus barquers feien uns crits molt curiosos per no abordar-se entre ells. Arribar a aquella ciutat màgica on tothom es movia en unes barques llargues i negres amb un fanal sospès d'un bastó fou tant impactant per Margueritta que gairebé oblidà la tragèdia que havia viscut feia tant sols una setmana. Aquell riu, que més tard sabria anomenaven Gran Canal, era creuat per un gran pont de pedra. Aquell viatge semblava no tenir fi. De sobte sortiren d'aquella via fluvial desembocant de nou al gran llac. Un gran palau i una plaça fou el darrer que veié abans de desembarcar. La barca els deixa al moll dels Esclaus just al davant d'un edifici amb una gran porta de fusta que donava a aquell gran llac: l'Ospedale della Pietà de Venezia.

XII

Ospedale della Pieta de Venezia

- Bona nit mossèn Vivaldi i que el Senyor sigui amb vos. Aquella monja els donà la benvinguda amb un somriure tímid als llavis. Els feu passar al refectori. Hi havia un silenci tant poderós que Margueritta escoltava els ràpids batecs del seu cor a les temples. A una indicació del sacerdot s'assegué en un dels bancs. Allà restà sola força estona desprès que aquest desaparegués per la porta i la deixessin gairebé a les fosques amb tant sols el llum d'una llàntia de mà que brillava sobre d'una de les taules de l'altra costat. La seva pròpia ombra semblava dibuixar-se i moure's contra el mur al seu darrere. S'abraçà sobre ella mateixa pujant els genolls contra el pit. Feia fred. Minuts més tard escoltà passes que s'acostaven i fità les ombres que avançaven pel claustre abans de veure qui venia. Aparegueren dues monges. La que abans havia obert la porta i una altra més alta i de rostre rígid. - Vine cap aquí vaileta. T'he aconseguit un tall de pa i un trosset de formatge. M'he imaginat que no hauries sopat. Menja-t'ho - la monja cercà la llàntia de l'altra taula i la deixà al costat de la nena. Aquesta devorà sense miraments aquell frugal àpat. Quan recollia unes molles de sobre la taula li prengueren la mà-. Et portarem al dormitori. Ella la seguí. La monja que portava les claus, tancà sorollosament la porta del refectori. Les tres caminaven en un silenci només trencat per la fressa de les espardenyes sobre les llosses i làpides que cobrien els corredors del claustre. Desprès de trencar dues cantonades la monja més alta tragué 86

les claus de sota l'hàbit i obrí una portella. Pujaren plegades les escales mentre aquella porta era tornada a tancar amb pany i forrellat. Un cop dalt en travessar una de les portes de fusta olorà la sentor del dormitori. Una gran sala rectangular amb voltes al sostre on s'arrengleraven desenes de catres de fusta. L'acompanyaren fins a un que era buit. Li manaren despullar-se del tot i es vestí amb una mena de túnica de roba rasposa i rígida. - Ara a dormir. Aviat tocaran matines i podràs conèixer la teva nova família. Una campaneta la despertà. El rebombori era notable. Llits que es movien. Fressa de roba. Sabates i espardenyes. Però ningú gosava parlar. La nena que dormia en el llit del costat li indicà com s'havia de posar l'hàbit sobre la túnica. Una mena de mocador li cobrí el cap. Totes es posaren en filera als peus de llurs llits i amb la primera campanada de matines es posaren en marxa cap a la capella. Margueritta s'espantà en entrar. Ella no havia estat mai dins d'una església. Era plena de ciris que la il•luminaven esplèndidament. Entrà al banc que li pertocà i en silenci imitava els moviments de les seves companyes. Més d'un cop es retardà en el moviment. Quan s'agenollaven ella encara era dreta i en agenollar-se les demés ja eren assegudes. Aquest desconeixent del ritus religiós no passà desapercebut per la priora que l'observava des del primer moment. Adonant-se, de passada, que els seus llavis eren absolutament tancats durant les oracions. Desprès d'esmorzar, mentre la resta de les seves companyes es dirigien a diferents parts de l'Ospedale, ella era acompanyada al gabinet de la priora. Allà dempeus, en silenci i mirant les rajoles del paviment, restà els primers minuts mentre sentia la fressa de papers que eren remenats sobre una gran taula de fusta que presidia l'estança. - Sóc la mare Teresa, la priora de l'Ospedale i a partir 87

d'avui també la teva mare a tots els efectes. Anit et deixà aquí el nostre director el mossèn Antonio Vivaldi, que segons m'informà et recollí pel camí víctima d'una tragèdia. És per ell que romandràs aquí. Però has de saber que no m'agraden els còmics, els joglars, els artistes que distrauen amb el pecat als nostres feligresos - donà tot un tomb al voltant de la nena -, a més m'he adonat que no resaves a l'ofici i que no coneixes la santa litúrgia. Saps dir-me, filla meva, si fores batejada en nàixer? Margueritta restà en silenci. Pel seu cap giraven les respostes que ella pensava serien millors pel seu futur en aquell Ospedale. Mentir o dir la veritat podia significar continuar allà o vagar pels carrers i camins. No suportà la tensió i esclatà a plorar. La mare Teresa s'agenollà al seu davant i l'abraçà contra el seu hàbit, acaronant-li el cap amb tendresa. - No cal que diguis res. Has passat moments molt difícils. Ja tornarem a parlar. Així fou l'entrada de Margueritta a aquella institució. Allà dins i en el transcórrer dels mesos passà per la cuina, el cosidor i la bugaderia. I fou en aquesta darrera on ella se sentia més a gust. Les seves companyes acompanyaven els cops de pala amb melodies populars. La germana responsable de la bugaderia feia dies que escoltava aquella veu prodigiosa que aviat passà d'acompanyar les tonades de les companyes a serne la veu cantant. Aquest fet fou comentat a la mare Teresa durant una passejada pel claustre en un dels pocs moments d'oci que tenia la comunitat abans de passar al refectori per sopar. - Mestre Vivaldi m'agradaria que escoltés una de les nenes que treballen a la bugaderia. No sé si us en recordareu d'ella. La portàreu amb vos en el vostre retorn desprès d'aquests llargs i funestos dos anys que no us hem tingut per aquí.

- Sí que la recordo. Estava totalment trasbalsada. Espero que aquella ànima salvatge s'hagi adaptat a la vida de la comunitat. La seva família de còmics de ben segur que havia estat excomunicada per algun bisbe. Ves a saber! Me'n alegro doncs que com a mínim haguem estat capaços de salvar l'ànima de la petita. - Bé, Mestre Vivaldi, de fet encara estem valorant a la nena. Amb ella ens ha calgut començar des de bon principi amb una catequesi personalitzada. Però la nena només fa preguntes. No hi ha manera de fer-li entendre què és un dogma. La vàrem batejar sense demanar-nos res més quan es posà malalta. Però creieu-me si us dic que sovint sembla que el diable sigui dins d'ella per com ho qüestiona tot. - Sempre ens queda l'opció d'enviar-la a un convent de clausura, però potser encara és massa jove. Feu-la portar a la capella que vull sentir la seva veu. Quan Margueritta fou recollida per una de les monges de la bugaderia i portada fins a la capella ningú li digué el motiu. Allà en veure al sacerdot que l'havia recollit se li il•luminaren els ulls i esbossà un somriure tímid. Restà dreta davant d'ell. Amb la mirada a terra com li havien inculcat en els darrers mesos i les mans agafades darrera l'esquena. El Mestre li demanà el seu nom i ell mateix es presentà com a director de l'Ospedale i del seu cor. En sentir parlar del cor tímidament tornà a alçar la vista per mirar-lo als ulls. En demanar-li si volia cantar. Ella ni tant sols respongué. La seva veu omplí aquella capella amb un cant camperol dels que havia aprés en els llargs viatges amb carro. En acabar restà en silenci. Esperava algun elogi, però aquell espai només s'ompli quan el Mestre tragué el seu violí i tocà aquella mateixa melodia que ella acabava de cantar. Un somriure franc es dibuixà al rostre de Margueritta. El Mestre li demanà que entonés algunes de les notes que ell tocava amb el violí. El so era cada cop més agut però la prodigiosa veu de la nena el seguia sense esforç. 89

Baixà l'arquet, guardà el violí. Respirava amb dificultat per la emoció d'aquella veu. Li acaricià el cap i sortí de la capella. Des del dia següent a aquella visita del Mestre, Margueritta deixà la bugaderia i entrà en el cor de noies de l'Ospedale. Això li significà deixar de veure bona part de les amigues que havia fet les darreres setmanes. Es traslladà cap un altra costat del claustre. A partir d'aquell moment la seva tasca fou substituïda per l'estudi del solfeig, les classes de veu i per aprendre a llegir i escriure amb facilitat. Tot canvià. La roba era diferent, el catre esdevingué un llit de fusta amb matalàs de llana. Només coincidia amb les seves excompanyes a les hores dels àpats. Però allà li era impossible poder-les explicar perquè havia marxat del seu costat. Es sentia feliç. Quedaven lluny aquelles llargues jornades de viatge, la manca de menjar, el fred. Ara vivia per la música. Qui s'ho podia pensar. El Cor de l'Ospedale sortia sovint a cantar a diferents palaus i esglésies de Venezia. Aquells eren dies diferents, sortien de la rutina de la capella, les classes, els assajos. Cobertes amb una capa desfilaven rigorosament pels carrers, places i ponts. Aquelles sortides li tornaren a descobrir que hi havia vida més enllà de les parets de l'Ospedale. Només sortir per la porta la visió de la gran llacuna i la brisa marina feien reobrir el ulls d'aquella nena al món. Des d'aquella filera perfectament mantinguda observava aquelles dames de rics vestits que entraven i sortien del proper palau dels Dux. Creuar la plaça de Sant Marc era un espectacle d'olors. S'hi venia de tot. A ella allò que més li cridava l'atenció eren aquelles parades de teixits de colors. Sedes, tafetans, domassos de colors vius que contrastaven amb la grisor amb la que convivia a diari. En sortir de la plaça caminaven per carrer més estrets. Travessaven petits ponts i passaven sota les arcades que unien les dependències dels palaus. Sovint finalment s'embarcaven en alguna traghetti per travessar el Gran Canal si el seu destí era anterior al Pont de Rialto. Al palaus hi accedien per carrerons estrets, per portes que solien donar a les dependències 90

dels criats. Un cop allà es treien la capa i en silenci les feien entrar a un dels salons principals. En ell hi solia haver moltes persones assegudes en butaques i cadires ricament vestides. Desprès d'unes paraules d'agraïment i presentació del cor per part del Mestre iniciaven aquells concerts que assajàvem dia si dia també. El seu repertori incloïa motets i cantates escrites pel mateix Vivaldi. I sovint hi afegien alguna peça popular veneciana que solia ser de bon grat pels hostes. En acabar el concert al palau solien ser obsequiades amb un bon berenar després de cantar. De vegades fins i tot els havien donat xocolata. També cantaven en funerals. A Margueritta no li agradava tant. Des d'un costat de l'altar on solien situar-les veia les cares de tristor dels familiars i observava la resta de participants de l'ofici. S'emmurriava amb persones que files enrere veia somriure. Ella no li veia cap gràcia a participar en aquelles cerimònies. Per allò que havia après ara pensava que si els seus pares haguessin tingut un funeral com aquell potser serien al Purgatori. La catequesi anava fent-se pas en les seves idees. El retorn pels canals, pel mercat, pels carrers solia ser lleugerament més informal. Tenien permís per parlar amb la persona de qui anaven agafades de la mà. Es fixà com la seva companya, una mica més gran, observava aquells xicots que amb els seus braços ferms menaven les gòndoles, carregaven farcells o senzillament passejaven elegantment vestits pels carrers. Aquestes converses feren descobrir un món que ella desconeixia: el dels homes. Fou a partir d'aquelles converses que començà a perdre els ulls vergonyosament en mirar als nois amb qui es creuaven sobretot a l’estiu, quan la calor els feia anar amb el tors nu, bronzejats, amb la pell brillant per la suor. Des d'aquell moment el contacte amb el carrer començà a ser esperat i desitjat pecaminosament. La seva fe, els manaments, les homilies no tenien prou força per domar els seus instints. Margueritta feia temps que ja era dona i malgrat el record de l'experiència viscuda de menuda, la natura feia el seu procés invariablement. Però totes aquelles visions i mirades no servien per altra cosa que per fer-la pecar de pensament, com li deien en confessar-se. Somniava 91

amb aquells xicots mentre s'adormia en aquell gran dormitori compartit. A diferència de les seves companyes, moltes d'elles òrfenes abandonades al torn, aquella finestra on es deixaven les criatures acabades de néixer que les mares no volien, ella havia conegut la vida i el món fins els vuit anys. Aquella experiència vital era suficient perquè una jove adolescent sentís aquell neguit de enamorament juvenil amb imatges robades viscudes entre els membres de la companyia del pare. La mare dispesera la sorprengué una tarda xerrant amb una companya al claustre. Aquell xiuxiueig i aquelles rialletes les delataren. S'acostà sense ser vista i restà els instants necessaris per entendre la pecaminosa conversa. Ràpidament comunicà a la priora aquella debilitat de les novícies. Auto-flagelacions, nits de genolls, banys amb aigua gelada, nits sota la pluja foren algunes de les penitències imposades per la priora que hagueren de patir. Fou una tardor dura. Margueritta havia nascut i s'havia educat lliurement. Aquells càstigs malmenaren més d'un cop la seva salut. Però això no obviava el seu compliment. Ara bé, les penitències podien ser sobtadament suspeses davant la visita d'un prelat, o d'un bisbe. Com passà desprès d'una inoportuna afonia conseqüència d’una d’aquelles nits al ras imposades, que impedí la seva participació en un concert. L'amenaçaren més d'un cop amb ser expulsada del Cor. Però el Mestre Vivaldi la tenia en gran estima i sempre intercedia per ella incapaç de renunciar a aquella veu.

XIII

Cagliari

El capità Grimau volia arribar tant aviat com fora possible al port de Casteddu de Callaris . Necessitava reposar els mariners que havia enviat amb el pinc i descarregar aquells presoners. Això havia escoltat d'un dels servents del capità. Aquest s'havia d'entrevistar amb el Cardenal Alberoni. Aquella terra era del rei Felip i per tant era un port segur. El viatge estava resultant força ensopit i entre la tripulació hi havia un cert mal humor que sovint acabava en esbatussades, càstigs i fuetades. De fet aquella fou la seva única feina d'ajudant de cirurgià en aquella travessa. Les esquenes dels reus traspuaven sang i líquids durant dies. Se'ls feia difícil poder jaure en els cois. Alguns no volien ser curats i deixaven les seves espatlles al sol mullant-les de tant en tant amb la balda . Feia hores que veiem una línia grisosa pel costat d'estribord. El vent de gregal permetia que la fragata anés a tota vela. En Joan seguia treballant amb el mestre veler, era una de les millors formes d'evitar problemes. Aquell quartet que havien format els quatre artesans era ben vist pel capità que poc a poc els tractava amb una certa deferència envers la resta de mariners. Però aquest fet no passà desapercebut i les provocacions per part dels més bel•ligerants eren constants. Ell era la víctima propiciatòria, no obstant havia estat el darrer a embarcar. Tanmateix mirava de mantenir un tarannà tranquil suportant, sovint, mofes i bromes de mal gust amb un somriure amarg als llavis. Però aquella situació anava en augment. Una nit, mentre dormia, aprofitant la poca claror dels fanalets encesos als passadissos entre els cois. En Joan es despertà víctima, bàsicament, d'un fort cop a la ronyonada. Algú 93

havia tallat el cap que sostenia el seu coi i la seva esquena picà amb una de les caixes que guardaven els estris del cirurgià. Amb el seu crit es despertaren els seus companys. Evidentment, ningú volgué dir si havia vist qui era el culpable. Entre varis l'estiraren a terra. El dolor no li permetia endreçar el cos, que formava una mena de quatre amb les cames. El cirurgià feu fora a la major part dels homes i examinà la seva esquena amb l'ajuda d'un fanal. - Té mal aspecte. Demà tindrà un gran morat. Hauríeu de provar de moure les cames. En Joan, amb un gran dolor estirà primer una i desprès l'altra cama. Les llàgrimes corrien pel seu rostre. En això arribà l'oficial de guàrdia. - Qui explicar successo? -ordenà-. - Estàvem dormint -respongué el fuster- i de sobte s'ha sentit un gran cop que ha mogut una de les caixes i un fort crit de dolor. Tots hem aixecat el cap del coi, però en un primer moment no hem vist res. Desprès ell -referint-se al ferrer- s'ha adonat que al seu costat no hi havia aquest home. Llavors tots hem posat peus a terra i hem vingut a ajudar-lo. Sembla que no es pot moure. - Per la matina volo cognoscere qui sei el culpable. L'oficial retorna al pont de popa. A la coberta de les bateries tot eren murmuris. El nostramo feu un bram. - Tots els que no esteu de guàrdia a dormir. I en silenci! El petit grup restà amb en Joan sota la vigilància del nostramo. El cirurgià obrí la seva caixa personal i d'una capseta de fusta tragué una ampolla que era embolicada en un drap. Diposità unes gotes en una cullereta . 94

- Joan, obre la boca i porta la llengua amunt. Diposità aquelles gotes sota la llengua. Tenia gust d'alcohol, però també de canyella. Entre tots el dipositaren sobre un llit fet sobre unes lones del veler. Ell gairebé ni se'n adonà. - S'ha adormit! -comentà en veu baixa el fuster-. - Li he donat làudanum. Dormirà fins ben entrat el matí. És millor que reposi -respongué el cirurgià-, demà comprovarem si aquesta bretolada no té més pitjors conseqüències. - No us havia vist mai aquesta ampolleta. - La porto entre les meves coses personals. Us prego discreció. No en tinc per tothom i la reservo per mi o com en aquest cas per persones molt pròximes. És injust això que li han fet a aquest home. Tot plegat són enveges i ganes de fer mal. Però serà millor que us en aneu a dormir. Jo el vetllaré. El silenci retornà fins escoltar-se els quatre tocs de campana que marcaven el canvi de guàrdia. Encara no havia sortit el sol i aquella guàrdia començà el xafarranxo de neteja. S'escoltaven els peus nusos moure's i els raspalls fregar per la coberta principal. Una estona més tard des de popa s'escampà una forta olor de cafè. Era l'esmorzar del capità i els oficials. Per la resta al següent canvi de guàrdia es serví galeta i aigua calenta. En aquell moment no s'escoltava cap veu. Tothom menjava lentament. En arribar al punt del migdia el so del tambor significava que tothom havia de formar al combés. Un cop allà aparegué el capità Grimau vestit amb les millors gales. Allò no era habitual. L'oficial que havia estat de guàrdia aquella nit baixà fins la coberta de bateries i amb una forta veu, perquè tothom l'escoltés demanà qui havia estat que havia tallat el 95

coi del corder. Evidentment el silenci fou absolut. S'apropà als homes que formaven prop del pal trinquet, que era on havia passat el fet. Ordena de separar les files i començà a caminar amb el seu rostre molt a prop del de cadascun dels mariners. Ho feu per dos cops. El cirurgià es mirava l'escena des del costat d'un Joan que encara dormia gràcies a la dosi de narcòtic. Fou gairebé una hora de formació. Finalment el càstig fou general. Aquell dia no hi hauria dinar per ningú. Els murmuris i comentaris eren generalitzats. Però contràriament a allò que es podia esperar, eren unànimement contra la víctima. Expressions com: "No hi ha per tant", "Sembla que el cirurgia exagera, oi?", "Aquest corder és una figa tova"; s'escoltaven sovint quan els homes passaven pel seu costat per anar a la latrina. Cap el tard l'efecte del làudanum s'esvaí i aquell fort dolor persistia a la seva esquena. El cirurgià no volia donar-li més medecina. Ell s'aferrava a aquelles lones amb les mans mentre les seves dents semblava que li havien d'esclatar de tant prémer-les. El fuster, que ja havia vist patir d'aquella forma a d'altres, s'hi acostà i li posà entre les dents un petit tall de fusta polida perquè el mossegués. En Joan simplement feu un gest d'assentiment amb el cap. Moments desprès el seu cos es relaxà i es tornà a adormir. De matinada havien arribat al port de Casteddu de Callaris. Aquest cop el vaixell fou amarrat al mateix moll. Gairebé tothom havia abandonat la nau. El sol lluïa i el cirurgià amb l'ajuda de dos homes acostaren al malalt fins la coberta superior perquè li toques la llum. En Joan mirava de posar les cames a terra, però una evident falta de força feia necessari que el dugessin a coll. - T'anirà bé el sol. Has de provar de moure les cames encara que estiguis assegut. Jo haig de desembarcar per cercar algunes medecines. Aquesta ciutat és gran i aprofitaré per proveir-me. Miraré de ser aquí a l'hora de dinar - comentà el 96

cirurgià. D'allà estant se'n adonà que era al bell mig d'una gran ciutat. Pel moll corrien infants que es perseguien en alguna mena de joc que no arribà a comprendre. També hi havia força soldats. Per les veus que li arribaven li semblà entendre que parlaven en castellà i en alguna llengua del tot desconeguda per ell. Distret com estava no se'n adonà de la arribada d'un carruatge precedit per soldats que s'atura just al davant de la passera que permetia l'accés al vaixell. En aquell moment tot foren corredisses. Els oficials aparegueren cordant-se els uniformes. Els mariners que hi havia a bord formaren una filera. I el Capità Grimau sortí de la seva cabina amb perruca i tricorni. Ell observava l'escena des de la base del pal trinquet a uns metres quan s'obrí la porta del carruatge i aparegué un home vestit de carmí. Devia de ser aquell cardenal del qui havien parlat dies enrere. Un cop amb els peus a terra, uns lacais extragueren de l'interior del carruatge un cofre de fusta ple de forrellats. Ràpidament el pujaren a bord i desaparegueren vers la cabina principal de popa. S'escoltaren veus, i tota la tripulació, llevat d'ell, es posà ferma en accedir el cardenal a bord. Moments més tard aquest més el capità i el primer oficial desaparegueren en la mateixa direcció d'aquell cofre. Què devia dur aquell cofre? Era la pregunta que rondà pel seu cap fins que la figura del cirurgià i del fuster tornaren a embarcar. A ell li mancà temps per explica'ls-hi allò que havia vist. - O son doblers o documents importants. No cal que patim - comentà el fuster-, sembla que aquesta terra canviarà de rei en poques setmanes. Deuen voler traure tant com puguin abans no passi. Però ja és ben estrany que ho facin en un vaixell corsari enlloc d'un de l'armada. Ves... no és cosa nostra. En els dies següents, allà amarrats al moll, en Joan anà recuperant la seva capacitat de moure's. Aconseguí caminar 97

amb l'ajut d'unes crosses que el sostenien sota les aixelles. Tenia pressa per caminar, donat que tenia por no el desembarquessin com a inútil. Encara no havia cobrat la paga per la qual cosa no es podia permetre res de tot allò que els companys trobaven allà: menjar, beure i dones. Sort en tenia que allà tenia els tristos àpats assegurats. A més, aquells dies de menjar sempre en sobrava. Finalment arribà el dia de partir. S'obligà a deixar en un racó les crosses i caminar suportant el dolor amb estoïcisme. Per sortir del moll amb la xalupa havien fondejat l'àncora a més de 100 braces. Per llevar-la s'inicià aquella ja coneguda maniobra amb els perpals al pit. El dolor era insofrible però en Joan simulava fer força una volta i una altra. Quan l'ancora fou a pic ràpidament hissaren els flocs per mirar de guanyar la sortida de la badia i poder disposar de vents nets.

XIV

1714 - Margueritta fa 15 anys

El cap d'any de 1714 fou molt trist per Margueritta. Sabia que aquella data significava que en pocs mesos seria el seu quinzè aniversari. I als quinze anys les noies de l'Ospedale havien d'abandonar aquella institució. Majoritàriament aquesta notícia era molt ben rebuda per les noies. Per moltes d'elles el matrimoni pactat era la garantia d'una vida més o menys acomodada en funció de les possibilitats del marit. Un marit que habitualment solia ser un vell al seu costat. Sovint viudos que havent perdut la muller cercaven una nova dona que els mantingués la casa i els fills. Altrament eren artesans que necessitaven ajuda als seus obradors i en arribar-los l'hora triaven una muller sana i jove que els pogués donar molts fills. A l'Ospedale hi havia on triar. Per d'altres aquella sortida era una tragèdia. Les noies més desfavorides tenien dificultats per ser escollides com a mullers. Aquestes solien acabar fent de minyones en el palaus o a les hostatgeries. Algunes, les més desgraciades, acabaven al cap de pocs mesos fent de meuques en bordells o pels carrerons i sota les porxades dels canals més foscos. Per tant el futur que es presentava desprès d'aquell concert d'any nou li era del tot incert. Aquest neguit l'emmalaltí. Perdia la veu constantment amb unes afonies que apareixien i desapareixien com en un encanteri. Aquest fet amoïnava al Mestre. Fins que un dia Margueritta desprès de l'assaig matinal fou cridada a l'estudi d'aquest. Ella evidentment no havia estat mai en aquell lloc situat a la part més alta de l'Ospedale. Des de la seva finestra es veia la llacuna i diferents illes de les que ella en desconeixia fins aquell moment l'existència. També hi havia una mena de clavicèmbal més gran dels que ella mai havia vist. 99

Sobre el faristol un munt de papers amb pentagrames guixats i amb rectificacions. - Passa i seu Margueritta. Aquí en aquesta cadira prop del fortepiano. - Gràcies. - desprès d'un lleuger dubte sobre la oportunitat de la qüestió demanà decidida- Perdoni Mestre. Què és un fortepiano? - Ah! És aquest instrument amb el que estic treballant. És diferent del clavicèmbal perquè uns martellets piquen les cordes enlloc de pinçar-les. Escolta'l -el Mestre petja una de les tecles primer suaument i desprès amb intensitat-, què et sembla? Oi que és una meravella? - M'havia pensat que era un clavicèmbal. Però el seu so és del tot diferent. El Mestre es queda uns moments en silenci. Passa un full enrere de la partitura que tenia al faristol i comença a tocar. Margueritta queda impressionada. Segons desprès els seus ulls eren llagrimosos per l'emoció. Estava escoltant una d'aquelles melodies que havia après de petita però amb moltes més notes i sons, com mai l'havia escoltat. - Recordes? En vaig prendre nota durant el nostre viatge cap a Venezia. Tu la taral•lejaves un cop i un altra sense adonar-te'n. Margueritta somrigué tímidament. Li havia agradat recordar aquella música. I li havia agradat més que el Mestre li hagués tocat per a ella sola. - T'he fet venir per què darrerament mai sé quan sé si podràs cantar o no en els concerts. La mare Teresa m'ha comentat que hi ha dies que gairebé no menges - el Mestre la 100

mira de fit a fit prement-li suaument el rostre amb les mans-. Margueritta què et passa, què t'amoïna? Aquella demostració d'afecte tant directe la feu esclatar en un plor contingut, vergonyós. - Plora filla meva. Plora si això t'ha d'alliberar l' ànima d'algun pecat que no t'has atrevit a confessar. Ella feu que no amb el cap. Finalment entre sanglots ella li respongué: - No és això pare. Estic en pau amb el Senyor. Totes ens confessem un cop per setmana i els nostres pecats mai van més enllà del pensament. No, pare. Allò que em treu la son és el meu futur incert. No sóc una noia bonica. M'agrada menjar i això fa que estigui més aviat grassa. Massa grassa perquè cap home es vulgui casar amb mi. I em veig fent de bugadera la resta de la meva vida quan surti de l'Ospedale. Vivaldi esclatà en una riallada sonora. Desprès, mogué el cap de costat a costat somrient. Ella el mirà sobtada. Però ell sabia que amb aquella veu mai li mancaria ni el menjar ni el jaç. El seu rostre esdevingué més seriós recordant el seu origen. Pensa que el seu futur tornaria a ser sobre les taules d'un escenari, a malviure damunt un carro de teatre en teatre. S'aixecà del fortepiano i s'atansa a ella. Li premé una mà entre les seves. - Margueritta no t'amoïnis. Seràs a l'Ospedale tant de temps com jo pugui mantenir-te dins. I el dia que hagis de sortir enlloc de marit miraré que puguis treballar en un dels teatres de la nostra ciutat. Et sembla bé? -ella el mirà, aclucà els ulls i feu que sí en silenci entre sanglots- Conec a tots els empresaris de la ciutat i de ben segur que algun d'ells no voldrà que es perdi una veu com la teva.

101

Els darrers mesos de Margueritta en aquella institució que fou casa seva i on s'hi passà prop de deu anys passaren monòtonament. Poques setmanes abans de la data que havien establert com el seu aniversari, el Mestre Vivaldi desprès d'un assaig la tornà a cridar al seu gabinet. Un cop allà li donà una carpeta amb vàries partitures. - Aprèn-te-les! Són àries d'òpera que penso pots cantar sense cap mena de problema. Aprofita les estones de lleure. Cerca un racó discret i assaja-les. Dins d'uns dies et tornaré a cridar i les repassarem plegats. Margueritta baixa les escales de l'Ospedale de dues en dues. Es sentia feliç. El Mestre creia en ella i la estava preparant per la seva sortida. Premia aquella carpeta contra el seu cos, per ella era un tresor.

102

L'atac

Semblava que tornaven cap a casa. El destí del vaixell era la badia de Palma de Mallorca. Allà hi havia una part de l'armada castellana. Per tant els esperaven més de tres-centes milles cap a ponent amb la dificultat dels vaixells anglesos que anaven i venien a Maó. Aquests eren, a més dels sarraïns, els principals objectius. Just en acabar de dinar el segon dia de navegació escoltaren un so sord. Semblava un tret de trabuc, fou el comentari generalitzat. Des del pal major el guaita cridà que per l'aleta de babord es veia un bot a vela que feia senyals. Tots pujàrem a la coberta principal. Els oficials i el capità Grimau amb les seves ulleres observaven com aquella petita barca s'aproximava ràpidament a nosaltres. Quan fou a distància de veu des d'ella cridaren: - Som mariners d'una sagetia catalana que està provant de fugir d'un xabec sarraí. A nosaltres ens han enviat a cercar ajuda a Carloforte, però us hem vist de lluny. - Aneu armats? -preguntà el capità-. - Sí, però som pocs tripulants. Portem aiguardent, vi i avellanes cap a Sicília. - D'acord, us ajudarem. Preneu un cap per popa, desarmeu el bot i us pujarem a bord. - girant-se vers el pilot i desprès donà les ordres.

103

El nostramo cridà: - Tothom a la maniobra! Timoner! Tot a babord! La maniobra fou força ràpida. Minuts desprès els mariners catalans eren a bord. El mateix vent de nord-est que ens empenyia cap a les Balears ens serví per prendre aquell rumb sud, cap a terres de moros. Abans del següent canvi de guàrdia es distingien les veles d'ambdós vaixells. De tant en tant s'escoltava alguna canonada però molt espaiada. - Segurament s'estan perseguint. Esperem arribar a temps. Comentà el ferrer mentre feia anar una roda de pedra amb un pedal. Li havien portat una capsa plena d'espases curtes que esmolava pacientment. Mentre la resta de la tripulació era sobre la coberta mirant per la proa com la fragata s'acostava cada cop més a la seva pressa. El capità Grimau ordena preparar la bateria d'estribord. Altra cop començaren les corredisses. En Joan senzillament mirà als ulls del cirurgià per comprendre que calia fer. Descendiren plegats a la coberta inferior i reprengueren la tasca de preparar aquella sala de cures. Un cop fet això, els dos pujaren fins a la coberta principal i pel corredor de babord s'acostaren a la proa. Allà entre els oficials hi trobà al seu amic el grumet que en veure'l li explicà: - Estem caient a sobrevent del xabec per fer-los perdre vent i disposar de més maniobra en el combat. No solen portar més de dotze o catorze canons i són més petits que els nostres. Normalment els podrem disparar a prou distància perquè no ens toquin. M'ho acaba d'explicar el primer oficial. En Joan somrigué davant aquella explicació tant senzilla i tranquil•litzadora. Passà una mà per sobre del cap d'aquell vailet i aquell gest li recordà al seu Pere. Mantingué un somriure forçat i mirant-se'l li contestà. 104

- Millor, així ni el cirurgià ni jo tindrem feina. Un dels oficials el sentí i girant-se li digué: - Aquests sarraïns són molt bons en la lluita a mar obert. Tenen vaixells molt ràpids i maniobrables. Cal estar molt atent perquè són capaços de tot quan es veuen atrapats. No us feu il•lusions, aquests no és rendiran com el darrer cop. Estaran rabiosos per no poder fer una pressa tant a prop de la seva terra. Tant el vailet com el corder es quedaren mirant a l'oficial quan aquest es girà un cop havia acabat per seguir aquella cacera. Es miraren i el seus rostres havien canviat aquella expressió de feia pocs moments. En Joan, fent el cor fort, s'ajupí i digué al grumet a cau d'orella: - No passarà res. Ja ho veuràs. Els seus pensaments, evidentment, eren uns altres. Preferí deixar aquell grup i caminà lentament cap a popa del vaixell. Allà es situà prop del pilot, recolzat a la barana de l'escala que duia a la cabina del capità. - Us veig amoïnat -digué el pilot-. És el vostre primer combat, oi? Teniu por? Com us trobeu? Veig que torneu a caminar força bé. Massa preguntes pensà. - Sí, si us haig de dir veritat. Sí que tinc por. I per allò que fa a les cames. Vaig fent. -Aquella resposta tingué un cert to inadequat a les circumstàncies. Se'n adonà i afegí.- Disculpeu-me, però sovint encara em pregunto que hi faig embarcat en un vaixell corsari. - Molts sabem que no sou dels nostres. Fins i tot al prin105

cipi us creiem un espia. Però si us haig de ser sincer no crec que sigueu més que un pobre home que cerca el seu rumb. Restà en silenci. S'escoltà l'ordre de caure una quarta a babord i el pilot donà tota una volta a la roda del timó. El cirurgià s'apropà i li ordena de seguir-lo escales avall. No trigaren a escoltar-se de nou canonades dels altres dos vaixells. El xabec havia guanyat sobrevent de la sagetia i disparava a la seva arboradura. El mercant català disparava com podia per allunyar al seu enemic. Una exclamació sorgí de les veus dels servents dels canons en partir-se en dos el pal major de la sagetia. La bateria era carregada i a punt. Aquell cop en Joan preferí restar dins d'aquella sala de cures. Es sentia més segur donat que eren per sota la línia d'aigua del vaixell, malgrat desconèixer que era assegut ben bé a sobre de la Santa Bàrbara, el magatzem de la pólvora. Instintivament començà a resar, no se li acudia altra cosa a fer. Estava tens i en veu molt baixa repassava una a una totes aquelles oracions que coneixia, just quan acabava de començar aquell Credo que sempre se li resistia: - Credo in unum Deum, Patrem omnipoténtem, factórem caeli et terrae, visibílium óminum et invisíbilium. Et in unum Dóminum Iesum Chrustum... Una forta sotragada seguida immediatament del soroll d'un canó proper feu vibrar la coberta. - Ens han tocat! - exclama el cirurgià -, sembla que tindrem feina.

106

No passà ni un minut que dos mariners acompanyaven un altre totalment ensangonat. El deixaren sobre la taula. Estava desmaiat. En Joan preguntà amb la veu tremolosa: - Està... mort? - Ca, home, ca! Fixa-t'hi bé i veuràs que respira. Només ha perdut el coneixement. Millor per ell i per nosaltres. Au, ajuda'm! Amb aquelles estisores talla-li tota la roba per poder veure on són les ferides. - Als dos mariners que marxavenEp! Vosaltres quedeu-vos aquí per si es desperta. En Joan descobrí sota aquelles robes ensangonades que el cos del mariner era clivellat de trossos de fusta. Totes les ferides sagnaven. El cirurgià l'examinà i es decidí començar per les més grosses. - Joan, agafa les pinces i quan et digui estires la que t'assenyalaré. Fes-ho suaument però seguit. M'has entès? Li respongué amb un cop de cap. A la seva mà dreta tenia unes pinces en forma d'estisores. La primera estella era a la cuixa, feia gairebé un pam. Semblava ben bé un ganivet. En resposta a l'ordre l'extragué sense pensar-ho dues vegades. De sobte, d'aquell trau sorgí una mena de sortidor d'un líquid calent i vermell: sang. El seu rostre, braç i pit quedà totalment tenyit. Li vingueren basques, però feu el cor fort perquè de cop entengué que la vida d'aquell home també depenia d'ell. El cirurgia prengué una corretja i l'aplica entre la ferida i l'engonal. Amb un pal travessat començà a prémer fins que la sang deixà de brollar. -Deixem-ho així de moment i anem per les altres. Una rere l'altra anaren extraient totes aquelles estelles. El cirurgià cosia algunes d'elles. Quan finalment començà a cosir el gran trau de la cuixa aparegueren dos homes més 107

amb un altra ferit. Aquest cridava de dolor i arrossegava un peu per terra. - Què ha passat? - preguntà el cirurgià-. - Mentre movíem una de les bateries una roda li ha passat per sobre del peu. El deixaren recolzat sobre les taules del folre interior del buc. Els dos homes que havien dut al primer ferit el carregaren entre els dos i amb la major delicadesa possible l'entaforaren dins un coi. El segon tenia uns quants ossos trencats del peu. Senzillament se li embenà i restà allà on era. Però encara no havien acabat amb ell que un gran estrèpit, seguit d'un gran núvol de fum s'apoderaren d'aquell reduït espai. - Ara si que va de bo. Acabes d'escoltar una descàrrega simultània. Tant de bo no n'hi hagi gaires més! Però n'hi hagué més de dues i més de tres. Desprès de cada descàrrega apareixien homes de rostre i tors ennegrits amb mans cremades, alguna cama trencada i d'altres petites ferides que els impedien mantenir-se al seu lloc. Aviat en Joan aprengué que la feina del cirurgià era quelcom més que guarir ferides. Calia que aquest fora capaç de mantenir els ferits a la sala de cures. Molts d'ells, un cop embenats volien tornar a la coberta. Volien tornar a la lluita. El fum, la olor de la sang i la brutícia es barrejaven. L'ambient en aquell petit espai, en aquells moments absolutament curull de persones era irrespirable. Però tot canvià quan un mariner baixà amb el cos desanimat del petit grumet. Aquest portava el seu vestit de gala totalment tenyit de vermell. L'estiraren sobre la taula i el cirurgià cercà ràpidament l'origen. Una bala l'havia travessat el pit esquerra de costat a costat. Era ben mort. En Joan necessità boquejar aire fresc. L'envaí un dolor que li corprengué el pit. Sortí d'aquell espai 108

confinat escales amunt. Superà la coberta de bateries i aturà la seva ascensió just amb el cap per sota de la coberta principal. Respirà fons dues vegades sense obrir els ulls recolzat en una de les baranes. Desprès mirà enfora. Tothom estava resguardat a l'orla d'estribord. Des de dalt la cofa uns mariners disparaven amb armes llargues. La fressa era terrible. Es posà de puntetes per veure quelcom més i s'adonà que podia veure les puntes de les veles del xabec. Eren realment a prop. Una mena de pedregada s'estavellà a la borda contrària. De rebot per la seva escala caigueren sense força alguns trossos de metall. Era la metralla que disparaven els falconets. Decidí tornar cap a la bodega. Feia dues hores que durava el combat quan de sobte es feu un silenci seguit de crits d'alegria. El cirurgià aquest cop l'envià a veure que estava passant. En arribar a la coberta principal va observar que els mariners ja no estaven amagats, per la qual cosa s'hi enfilà. El pirata sarraí s'havia rendit. El què quedava d'aquell xabec era ben poc. - S'està enfonsant! - li digué un dels mariners en veure'l aparèixer a la borda. El capità manà de fer-los presos i a la xalupa s'hi embarcaren quatre homes amb armes llargues i els remers. Anaven recollint als pirates que s'havien llençat a l'aigua. Quan aquests arribaven al vaixell eren emmanillats i concentrats a l'espai on habitualment hi havia les barques al combés. Aconseguiren fer dos viatges i mentre descarregaven el segon el xabec s'enfonsà davant dels seus ulls. - Llàstima! - exclama el mateix mariner-. Hem perdut la seva càrrega! A distància de veu també es trobava la sagetia catalana que havia arriat veles com la fragata i es mantenia al paire. Els mariners que ens havien avisat recolliren al seu capità 109

per dur-lo a bord. Davant l'enrenou que hi havia sobre les dues cobertes en Joan decidí tornar cap avall. En arribar-hi observà amb quina cura un dels mariners estava embolcallant el cos del petit grumet. Abans de cosir la mortalla un altre s'aproximà amb una de les bombes massisses i la diposità sota els seus peus dins el sac. En un silenci només trencat pel gemec d'algun ferit aquell fèretre tèxtil fou acabat i el cos deixat sobre una taula. La resta dels pacients es miraven aquell embalum en silenci mentre el corder desmuntava les teles que separaven aquell espai de la resta de la bodega. Unes sentors diferents ocuparen el lloc mentre dos mariners abocaven aigua sobre les taules d'aquella coberta per netejar aquelles taques que en algun moment havien estat vermelloses. La tripulació un cop acabat el xafarranxo a la coberta de bateries tornà a recuperar l'estat habitual del vaixell. Els cois tornaven a ser penjats i molts d'ells ocupats per mariners descansant de la recent batalla. El cirurgià tenia l'obligació d'informar el capità de les baixes i els ferits. Tots dos es canviaren el jupó per una camisa més neta. En arribar al pont de popa pel corredor s'adonaren que aquest no hi era. Baixaren a la seva cambra i trucaren a la porta. Un cop dins el cirurgia digué: - Amb el vostre permís vinc a informar-lo del comunicat de baixes i ferits. - Endavant! - Senyor, hem hagut de lamentar una baixa, un ferit del qual temo per la seva vida i de set ferits menys importants. - Lamentablement ja coneixia la baixa. El petit grumet era al meu servei i l'han tocat durant l'execució d'una ordre personal. Serà premiat pel seu valor. Demà que serà diumenge, desprès de l'ofici li donarem sepultura al mar. - Desprès 110

d'una molt breu pausa - Què li passa a aquest mariner per qui patiu? - Senyor, una estella li ha segat l'artèria femoral. He mirat de cosir-la, però ha perdut força sang. En un parell de dies crec que sabrem sobre el seu futur. - Hi ha res més que vulgueu afegir? - Senyor, res més. Si em dispenseu. Amb un gest de cap el capità acomiadà el cirurgià i el seu ajudant. Aquest últim mentre es dirigien a proa comentà la sorpresa que el capità parlés en català. S'havia portat una imatge errònia d'ell quan aquell oficial llegí tots aquells títols de Mariscal de Campo i Jefe de Escuadra. Segons el cirurgià que portava alguns anys amb ell, fins a aquell destí sempre havia estat capità de galeres i galiotes. I per allò que coneixia havia estat destinat de més jove a la mestrança d'artilleria de les drassanes de Barcelona. Les dues jornades següents serviren per adobar suficientment la sagetia perquè pogués continuar fins a Sicília. En Joan, el fuster i el ferrer foren transportats amb un bot fins allà. Tots tres plegats substituïren amb l'ajuda dels malmesos mariners alguns caps de l'eixàrcia, apedaçaren veles i el fuster reparà el car del pal trinquet. No hi havia suficient fusta a bord per fer un nou pal major. Per tant es pogué substituir l'estellat del trinquet pel del major amb un parells de cops de xerrac. La nau anava molt carregada i el seu capità no tenia massa confiança que resistís fins arribar a Sicília. A més el trajecte seria més perllongat en el temps amb aquella manca tant important que suposava la vela major. Davant d'això els foren transferides dues botes plenes de galetes i dues més d'aigua. Fetes les reparacions i retornades les tripulacions a llurs vaixells, cadascuna seguí el seu rumb.

111

La fragata reprengué el seu rumb cap a ponent. El cirurgià amb el seu ajudant tenien cura dels ferits que encara es trobaven a la sala de cures. La resta acudien fora de les seves guàrdies per que els canviessin les benes. Aquells dies es vivia una tranquil•litat relativa bord. En Joan es passava força estona a la proa del vaixell, entre les dues latrines rentant aquelles benes ensangonades que tant costava de fer d'un color semblant al blanc original amb una pastilla de sabó. Aquesta tasca, però li permetia deslliurar-se d'altres de més perilloses com ho eren les maniobres a les vergues Quan escoltava les ordres allà estant mirava cap el cel i allà dalt veia als seus companys com s'aferraven amb els peus en aquell senzill cap que corria la verga d'un extrem a l'altre. Així disposaven de les mans lliures per poder aferrar o desaferrar les veles. En aquells dies posteriors el vaixell navegava amb totes les seves veles disponibles, donat que el vent no era més que una simple brisa de gregal. El vaixell caminava sense aixecar grans ruixims donat que el mar era gairebé una bassa d'oli. Ell s'havia embadalit mirant per la proa quan escoltà que s'obria una porta al seu darrere. - Ep Joan! Que així no acabarem mai la feina! - digué el cirurgià amb un somriure als llavis. - Rumiava -respongué en Joan-, quan i on arribarem amb aquest rumb i amb aquest vent tant escadusser. - No et neguitegis, mentre estiguem embarcats tant és un dia com quatre. I el port d'arribada, sinó t'espera algú, quina importància té? - Prou sabeu que ningú m'espera - digué mecànicament el corder sense deixar de mirar aquella línia blava. El cirurgià s'hi atansà i passant-l'hi un braç per sobre les espatlles afegí.

112

- Joan recorda que ets jove. Hauries de refer la teva vida. En Joan sentí una forta punxada al pit i respongué sobresaltat: - Refer la vida? Oblidar-me de la Maria i dels nens? - desprès d'una pausa, amb els ull tancats i prement aquella bena entre les mans amb tanta fúria que l'aigua rogenca s'escolava esquitxant la coberta -. Potser hauria estat millor ser dins de casa aquell dia i que tot s'hagués acabat... - Noi. Jo em ensava que tot allò que has viscut aquest dies t'havia servit per arraconar una mica la teva dramàtica història, però veig que no és així. Em sap greu - el cirurgià el deixà allà ala proa sol. Moments desprès el mateix cirurgià es trobava al pont de popa entre el capità i el nostramo. - Capità Grimau si em permeteu us voldria demanar una gràcia. Aquest el feu baixar a la seva cabina per poder parlar més còmodament. Un cop allà i asseguts a banda i banda de la taula es disposà a escoltar-lo. - Capità Grimau estic amoïnat pel meu ajudant, en Joan. No sé si sabeu la tragèdia que patí a Barcelona durant el setge... La conversa continuà fins al capvespre quan ja fosquejava pels finestrals de la cabina de popa.

113

XVI

Venezia 1714

S'havia llevat que encara era fosc. En silenci desfeu el seu llit plegant la manta i el llençol i deixant el coixí als peus del llit es vestí. Per sortir del convent s’havia cosit una túnica llarga grisa, de la mateixa roba que usaven per treballar. Se la posà deixant ben posada la túnica i la camisa interior que havia dut en aquella institució des que hi entrà. Quan passa la germana amb la campaneta ella ja era a punt. Acudí a l'oració de matines com havia fet gairebé mitja vida. Passa pel refectori i esmorzà amb les seves companyes. Només al moment de sortir totes s'escaparen algunes abraçades fugisseres que entorpiren la filera. Ella es quedà allà sota la mirada de la priora. Aquesta se li acostà. - Estàs a punt? Senzillament respongué amb un moviment de cap. Mirava de no deixar anar cap llàgrima. Volia ser forta. Volia demostrar que estava preparada. De sobte es trobà que una porta es tancava suaument al seu darrera i tenia a més de la llacuna veneta tot un món per redescobrir gairebé set anys més tard. Els seus braços premien contra el pit aquella carpeta amb les partitures. Vaga pels carrers de Venezia sense lloc on anar. A la tarda la gana començava a estrènyer els seus budells. S'acostà al mercat, allà els mercaders que la coneixien li donaren alguna peça de fruita per menjar. Però ella s’havia de presentar cinc dies més tard al Teatre, tal com li havien dit, ja que el Director no era a la ciutat. Arribà la nit i provà de tornar a dormir al convent. No la deixaren entrar, enviant-la a l’Hospital. Una mena d’hostal per a transeünts 114

dirigit pels monjos d’un convent veí. Allà s’estranyaren de veure una jove sola, però caritativament pogué dormir aixopluc. Havien passat quatre dies des de la seva sortida del convent i sentia per primer cop en molts anys el que significava passar gana. Aquelles fruites regalades del primer dia no es repetiren. Estava asseguda sota una de les voltes de la plaça i plorant pel seu destí incert. Alguns homes li deien barbaritats, proposant-l’hi coses de les que ella mai n’havia sentit parlar. Portava així hores quan una mà es posà sobre la seva espatlla. Una mà acompanyada per una veu que no li era del tot desconeguda. Era una de les marxants de la plaça que l’havia reconegut. Les seves paraules i les seves lleus carícies la tranquil•litzaren. S’assegueren en el pedrís de la font de la plaça. Margheritta buidà els seus sentiments contradictoris, la seva realitat i les seves esperances en aquella dona. Aquella dona era mare d’una noia de la seva mateixa edat. Li proposà de conèixer-la acompanyant-la a casa seva. Un cop allà, explicà la cita que tenia al dia següent. Mare i filla li llevaren aquella túnica i escalfaren aigua. Margheritta prengué el primer bany de la seva vida en una tina de fusta. La vestiren amb roba modesta però neta. No es podia creure el que estava vivint. Aquella nit sopà i dormí arraulida amb aquelles noves mare i germana. L’endemà es llevà d’hora i acompanyà a aquella família fins a la plaça per tal d’ajudar-los en la seva tasca diària de muntar i desmuntar la parada. Desprès es disculpà per haver de marxar, però tenia una cita molt important: el Teatre. Abans, però, s’acosta a l’església del convent dels Pobres de Crist per resar. Per fer-ho i en veure’s sola inicià una de les cançons que havia assajat amb el Mestre Vivaldi. Segons més tard la seva veu pretenia ser acompanyada per l’orgue. Ella callà espantada. L’orgue també. Sentí una veu que li ordenava quedar-se on era. Ella sense sortir de la sorpresa de creure’s sola no es mogué. En Domenico, era l’organista. Un seglar al servei del clero.

115

- Com et dius? - Margheritta -contestà amb una veu tímida que contrastava amb la que ell acabava d’escoltar. - Tens una veu preciosa! On has après a cantar aquesta ària? Ella li explicà la seva història, però tenia pressa perquè tenia por de retardar-se en la cita que tenia moments més tard. Ell la tranquil•litzà. El teatre era a tocar. La feu pujar fins on era l’orgue i interpretaren plegats algunes de les partitures que ella duia a la carpeta. En Domenico Zanatta, que era el nom del músic, decidí d’acompanyar-la. Entraren al teatre per una porta lateral. Allà, el porter el saludà. Això descol•locà una mica a la jove. Desprès d’esperar dos quarts, que escoltaren clarament en un campanar veí. Ambdós passaren a un saló ampli, ricament decorat. En ell hi havia un fortepiano envoltat per unes cadires de fusta daurada, i una gran taula fosca amb una mena de tron al seu darrera. L'espai malgrat la seva riquesa no l'impressionà. Era molt semblant a aquells on havia fet concerts durant anys. L'empresari era assegut en ell, menjant fruita. En veure a Zanatta acompanyant a la jove, es mostrà sorprès. Es coneixien, ja que al músic li agradava composar, i diferents cops l’havia visitat amb partitures. A més havien col•laborat en la celebració de la coronació de la Madonna Lauretana a Verona encara no feia cinc anys. Fabio Colombo era l'empresari que tenia llogat el Teatre Sant Angelo. Just en aquell moment estava preparant la estrena d'una òpera d'Antonio Vivaldi, l'Orlando Furioso. En Domenico Zanatta explicà a cau d'orella les virtuts vocals de Margueritta. Ella romangué dreta i en silenci a poques passes al seu davant. Desprès d'un teatral silenci en Fabio digué: - Així que vens perquè el Director escolti la teva veu. Ja deus saber que a l'òpera a més de cantar cal actuar, oi? 116

-deixant la pregunta sospesa a l'aire, s'aixecà de la cadira i es dirigí vers la noia, l'observa rodejant-la a certa distànciaTens bona planta. Potser una mica rodoneta però això té solució. M'expliquen que has cantat al Cor de l'Ospedale. I això és una molt bona referència, però cal quelcom més per esdevenir una cantant d'òpera. No et vull espantar, però aquesta és una feina on tant aviat ets a dalt d'un escenari com pots estar passant gana per manca de treball. Ho saps això? T'ho havia explicat algú? Les òperes depenen del públic què és qui paga diners per veure-les. Si no hi ha públic, no hi ha òpera. Si una funció no agrada a l'endemà no ve prou gent i cal plegar. Jo no estic per perdre diners. Ara, si tot va bé, tothom tindrà diners. Des del compositor fins el darrer tramoista. Margueritta escoltava a Fabio amb els ulls clavats a terra. Mig per vergonya, mig pel respecte que li feia aquell home que li pintava les coses tant cruament. De sobte el discurs es tallà en sec en entrar per la porta una figura coneguda: el mossèn Antonio Vivaldi. - Déu del cel! No recordava que eres tu a qui havia d'escoltar aquest matí. Benvolguda Margueritta com et prova la vida fora de l'Ospedale? - Mossèn Vivaldi... - Sisplau, digueu-me Senyor Vivaldi en endavant. Ja no som a l'Ospedale i, en confiança, ja sabeu que el títol de mossèn no el duc massa bé. - Oh! Doncs... Senyor Vivaldi. Què contenta estic de tornar-lo a veure. Mai m'hauria imaginat de tornar-lo a trobar tant aviat. - Som-hi doncs. -S'assegué al fortepiano i posant una partitura sobre el faristol- T'atreveixes a cantar-la directament?

117

- Mestre, vostè me'n va ensenyar. Miraré de fer-ho tant bé com sàpiga. - Es tracta d'una ària d'Angèlica, un personatge amb veu de soprano. No és el paper principal, però penso que és el més just per tu. Les mans del Mestre lliscaren àgilment sobre les tecles mentre Margueritta llegia i cantava per primer cop aquella bella ària. En Fabio i en Domenico quedaren garratibats de la bellesa d'aquella veu.

118

XVII

El mariner

De matinada s'escoltà la veu del vigia que des de dalt la cofa del trinquet acabava de cridar: terra. En Joan, com els dies anteriors era a la proa rentant benes. Aquest cop la vista es perdia a l'horitzó en una franja gris blavosa que retallava amb una certa dosi d'imaginació muntanyes i colls. De sobte s'obrí la porta i aparegué el nostramo. Ell pensà que anava a la latrina, però una mà forta és posà sobre la seva espatlla. - Noi! -cridà perquè és tombés-. A partir d'avui canviaràs de feina a bord. Vull fer de tu un bon mariner . I per aprendre'n cal treballar amb els demés a la coberta principal. Per tant deixa ara mateix això que fas i acompanya'm. - Però... -dubtà protestant en Joan-, el cirurgià necessitarà aquestes benes pel canvi de guàrdia. - No saps que és una ordre tu? On et penses que ets? Si et dic que vinguis... vine! S'eixugà les mans amb la camisa i deixà la galleda amb el sabó on era. Enfilà les escales darrere el nostramo fins al peu del pal trinquet. Allà un grup de mariners eren asseguts sobre la coberta aprofitant l'ombra que feia la vela. - Us el deixo. Ensenyeu-li tant com pugueu. Se li ha acabat fer d'ajudant del cirurgià. Els homes rigueren. Ell restà dempeus al seu costat i observava com eren asseguts un darrere l'altra formant un 119

cercle. En un primer moment no havia entès que feien: es pentinaven! I de pas treien algun que altra poll que aixafaven contra la coberta amb el dit polze. Alguns d'ells taral•lejaven amb la boca tancada una melodia que desconeixia. Romangué allà, observant-los, sense moure's. No sabia exactament que havia de fer. Però allò, al cap d'una estona li començà a semblar molt tediós. Pensava que des que ell era al vaixell no havia parat ni un moment de fer feina amb el cirurgià, sobretot des del combat. En canvi aquella tropa estaven allà asseguts sense altra ocupació que fer-se trenes, espollar-se i passar-s'hi la pinta per recollir els cabells en cues que feien i desfeien. - Gent a les braces! -s'escoltà la poderosa veu del nostramo des del pont. Tots feren un bot posant-se dempeus. Els mariners en grups de dos es dirigiren automàticament cap a indrets diferents del vaixell. Ell escoltà un... - Tu! Vine! En Joan s'hi atansà i li digué: - El meu nom és Joan. - I el meu és Ricard. Agafa't ben fort d'aquest cap i quan sentis l'ordre tiba fort amb les dues mans, jo aniré recuperantlo per fermar-ho. - Marineu el trinquet! - cridà el nostramo-. -Ara! - digué en Ricard-. Més ràpid, més ràpid! Prou! Aguanta... ja pots deixar-te anar. Vine. El seguí fins a l'amura de babord. Allà en Ricard li mostrà una manegueta . 120

- Això és l'escota del floc. Fixa't com deslligo aquest nus. És molt senzill... ho veus, oi? En Joan assentí amb el cap. - Doncs quan ordenin marinejar els flocs tu el deslligues, jo tibaré l'altra escota. Però mira de no perdre aquesta. - D'acord! - en Joan es quedà amb les dues mans al nus i recordant com l'havia deslligat el seu company-. - Marineu els flocs! - fou la nova ordre des del pont. El cap s'escolà de les seves mans molt més ràpid que no es pensava. Sentí una forta escalfor al seu palmell però aconseguí no perdre aquell cap. Al cap d'uns instants en Ricard tornava a ser amb ell. - Què hi fas amb el cap a la mà. Lliga'l amb una volta de maniobra a la manegueta! Que ja estem llestos. Les ordres es seguien escoltant, però ara eren referides als altres pals del vaixell. Els dos restaren a l'amura de babord. - Com és que t'han enviat aquí dalt? - preguntà en Ricard. En Joan encongí les espatlles a l'hora que sospirà fortament. - La veritat és que no en tinc ni idea. - Home! Alguna hauràs fet. Eres en un dels llocs dels protegits i ara... - Repeteixo que no en sé res. De fet em vaig embarcar com a corder, però en aquest vaixell he fet de tot menys la meva feina. 121

- Un corder a bord? -rigué estrepitosament. per això s'hi atansaren un parell de mariners més que s'afegiren a la conversa-. No ho havia sentit mai això de portar un corder en un vaixell en tots els anys que porto navegant per aquesta mar i per la mar gran . - Però bé hi ha un munt de caps en un vaixell - protestà en Joan. - Sí, però els caps s'embarquen a l'inici de la campanya. És més, abans d'iniciar una campanya cada vaixell revisa i canvia tots aquells que estan més malmesos - afegí un tercer mariner. - I no se'n fa malbé cap? - preguntà en Joan-. - Es veu ben bé que no vas treure el cap en cap dels abordatges per la coberta. Clar que se'n trenquen. Sobretot en els combats. Però per això portem material de recanvi a la bodega. Els caps no els reparem, els canviem - respongué en Ricard. La conversa seguí animada entre els mariners veterans, mofant-se d'aquell corder. Ell restà allà amb els altres, aguantant les bromes i els copets a l'esquena. Feia hores que mantenien aquella línia de terra, cada cop més visible pel costat de babord. El rumb havia canviat i gairebé era nord. Aquella brisa havia virat cap a sud-oest i ara gairebé els empenyia per la popa. - Sabeu quina terra és aquesta que es veu? - preguntà en Joan-. - Això? És l'illa de Mallorca. Sembla que hem pogut passar sense cap problema per les aigües dels anglesos de Maó. Encara és una zona perillosa, però aviat posarem proa cap a 122

casa - respongué el quart mariner. - Cap a casa? Cap a Catalunya? - es sobresaltà en Joan. - No ho sé segur però diria que si no anem a Barcelona serà a algun port proper. Restà en silenci i s'encaminà a la proa. Des d'allà pogué observar sense ser vist que el cirurgià estava rentant aquelles benes que havien estat la seva feina fins aquell moment. No sabia que pensar. Tornar a Barcelona o si més no a Catalunya no havia entrat en cap dels seus pensaments. D'una banda tornar-hi significaria poder recomençar el seu ofici. Podia llogar-se en algun obrador del gremi. Però, per altra banda, retornar significaria reviure dia a dia aquell tràgic passat. - Vaixell a la vista per l'aleta d'estribord! Tots s'abocaren al costat d'estribord. Amb prou feina es veia res. Algú assenyalava amb el braç, però només era capaç de veure aquella línia blava contínua que es retallava contra el cel. Al pont de popa hi havia moviment. El capità Grimau i el primer oficial miraven per les seves ulleres . De sobte el segon s'enfilà per les fletxadures de messana fins la cofa. Des d'allà assenyalà un punt a l'horitzó al capità. Aquest tornà a dirigir la ullera uns instants i es tombà afirmant amb el cap envers el nostramo i a la resta de mariners que eren al pont. -Tindrem gresca! - digué en Ricard. - Potser podrem escapolir-nos, - digué un altra mariner més vell- portem el vent gairebé per la popa i no és massa fort. Això sí! Ens donaran feina. - Què vol dir? - preguntà en Joan-. - Doncs que fa molt de temps que no ho fem i això sempre 123

és perillós. Voldran aparellar les ales i les rastreres per guanyar marxa - li respongué el vell. En Joan se'l mirava sense entendre res. Els acompanyà fins a la bodega al penol de les veles i des d'allà pujaren aquelles lones fins a la coberta. També hi pujaren els tangons, uns pals llargs i gruixuts. Un cop dalt s'aproparen els mariners del pal major per donar un cop de mà. Lligaren aquelles veles als tangons mentre uns quants s'enfilaren per les fletxadures fins el trinquet i el velatxo. En Ricard en veure que es quedava sobre la coberta li digué: - A què esperes? Va que tenim feina! En Joan quedà garratibat. S'adonà que els mariners del pal major, que estaven lligant la vela i els caps necessaris per maniobrar-la, se'l miraven sorneguers. Feu el cor fort i s'enfilà sobre l'orla agafant-se fortament als obencs. Un cop allà, apujà un peu sobre la primera fletxadura que era de fusta quan escoltà: - Ves pujant a poc a poc sense mirar avall! Sense cap altra alternativa feu cas d'aquella veu arribada des del cel. S'adonà que aquells caps sota els seus peus cada cop eren més curts. Només mirava amunt i veia que la cofa s'anava acostant. Finalment passà el seu cos per un forat i s'assegué amb els peus penjant. - Això que acabes de passar s'anomena la boca de llop. Agafa't fort i no et moguis d'aquí, t'aniran passant caps que hauràs d'enfilar per aquests bossells de proa a popa i fer-los córrer cap a la coberta. Ho has entès? Aquella explicació d'en Ricard el tranquil•litzà. Sembla que no s'hauria de moure d'aquella plataforma. Poc a poc i ben aferrat als obenquells es posà dret. Amb l'esquena recol124

zada contra el pal s'atreví a mirar enfora, a l'horitzó. El seu company amb un manyoc de cap passat pel coll i una espatllà començà a desplaçar-se per la verga del trinquet ben bé fins al seu penol. Un cop allà hi feu passar un dels xicots per un bossell i desprès de fer-hi un nus, llençà la resta del cap vers la coberta. Retornà cap a la cofa i li donà el xicot del nus a en Joan. Aquest desfeu el nus,el passà pel primer bossell, tornà a fer el nus i empenyé el cap vers la coberta. En passaren un total de dos caps abans que entre ells dos tibessin fort un cap que s'estengué la verga mitjançant una perxa. Moments desprès els arribaven xicots diferents que havien de passar pels bossells. Romangueren allà durant tota la maniobra. Els mariners de coberta començaren a hissar una vela que pujava flamejant per la força del vent. La primera pujà fins al velatxo. Llavors en Joan observà com un d'aquells caps que ell havia enfilat començava a moure's i la vela prenia forma al costat del velatxo. - Això és una ala -digué en Ricard. Desprès vingué el torn de la rastrera. Acabada la maniobra tots tornaren sobre coberta. La baixada no li suposà cap neguit, però es mostrà més tranquil quan els seus peus tornaren sobre la coberta de nou. Tots els mariners havien tornat al seu lloc. Els del trinquet eren abocats sobre el combés mirant cap a popa. Esperaven conèixer quin era l'augment de velocitat. - Bé! - exclamà en Ricard en saber que havien aconseguit augmentar un nus la seva velocitat, mentre s'escoltaren els cops de campana que indicaven el canvi de guàrdia -. Esperem que n'hi hagi prou. Ara és hora de dinar i descansar... Sis hores més tard la campana el tornà a l'activitat. En arribar a la coberta els companys comentaven que semblava que es mantenia la distància i allò no era bo. Ja els havien d'haver perdut de vista feia hores.

125

- Com ho veus? - preguntà en Joan-. - No ho sé. Aviat es farà de nit i llavors ells tindran avantatge perquè podran seguir-nos i nosaltres no els veurem. Encomanem-nos perquè no tinguin més drap per posar -respongué en Ricard-. - Què vols dir? - Vol dir que aquests anglesos són uns murris. Segurament han vist que mirem d'escapolir-nos i ens fan pensar que ho estem aconseguint. Abans que sigui nit tancada oferiran tot el drap que tenen al vent i demà, Déu no ho vulgui, els tindrem just per la popa - digué un vell que s'havia acostat a la conversa. - I nosaltres no podem fer res per córrer més? - Ara pla! Ara ja tenim tot el drap amunt! - respongué malhumorat el vell. Es feu fosc. La nit era tancada, només il•luminada pels estels sobre les veles i el fanal de popa. En Joan, com els altres s'ajeia amb l'esquena contra l'orla. Alguns fumaven, d'altres taral•lejaven amb la boca closa alguna melodia. Ell es mirava els estels. La guàrdia fou del tot tranquil•la, cosa que volia dir que no havien fet res de res fins a la mitjanit que el so brillant de la campana els indicà el camí dels cois.

126

XVIII

Margueritta i Cesare

Havien estat quaranta funcions de l'Orlando Furioso al Teatro Sant Angelo. Aquelles funcions de Merope que feien al Teatro de San Luca els havien tret públic, però de fet ja era temps de carnaval i la gent preferia els balls de màscares. Margueritta era al seu camerino. La sastressa havia recollit el vestuari de la funció. Era allà, tota sola, mentre esperava l'arribada de Cesare un tramoista que li havia robat el cor i de qui estava totalment enamorada. Ell encara trigaria a plegar. Calia desmuntar tots els decorats i guardar-los al magatzem. Però sabia que a l'endemà tindrien tot el dia per ambdós. En això que aparegué Fabio. Li lliurà sobre la tauleta unes monedes contant-les una a una. Era el seu jornal de la darrera funció. Lleugerament més baix que els anteriors. El teatre no era ple. Fabio la besà a les galtes. Era un vell comparant-lo amb ella. Més que li doblava l'edat. Però Fabio sentia una estranya atracció per aquella noia des que la conegué. Margueritta des que començaren els assajos havia viscut a casa de la marxant del mercat. En poc més de dos mesos el seu cos havia recuperat aquelles formes rodones que tenia abans de sortir del Cor de l'Ospedale. La seva figura no aparentava la tendresa dels seus quinze anys. Les transparències del vestuari d'Angèlica havien descobert les bondats del seu cos juvenil que contrastava clarament amb el de les altres cantants de la companyia. Fabio li demanà que l'anés a veure al Teatre de tant en tant per si sortia alguna altra feina. Ella assentí amb un interès que podia ser interpretat equívocament. Margueritta havia descobert a través d'Angèlica el poder de la seducció i les armes per usar-lo amb els homes.

127

Sortiren del teatre plegats. Era més de mitjanit. Cesare estava content perquè malgrat la migradesa del seu jornal les quaranta funcions significarien un temps sense penúries. Mentre l'acompanyava a ca la marxant li plantejà d'anar a viure a la seva modesta casa fins que tornessin a tenir feina. Podrien compartir els diners guanyats i viure amb força dignitat. Ella no respongué. Sabia que part d'aquells diners els havia d'emprar en el senyor Vivaldi per seguir fent classes de cant. I, per una noia educada cristianament, compartir la vivenda amb un home sense ésser casada no li semblava massa prudent. Ell la deixà davant la porta. Abans de partir, però, es besaren en la foscor prometent-se de veure's a l'endemà al mercat. Aquell matí el cansament de la funció i el retard en anar a dormir significaren un gran esforç per llevar-se. La seva mare postissa insistí que es quedés a descansar, però ella ho feu i les acompanyà a obrir la parada del mercat. Allà venia fruites i verdures mentre cantussejava melodies populars i fins i tot de vegades fragments de les àries darrerament interpretades. Val a dir que aquella veu feia apropar-se als venecians a la parada on aprofitaven per comprar els seus queviures. Tornaren a casa entre rialles i somriures pels beneficis del dia. Aquella combinació de verdures i música funcionava d'allò més bé. En arribar a la porta es trobaren en Cesare que l'esperava. La marxant li picà el ullet i mogué el dit índex en senyal d'atenció. Margueritta li plantà un sorollós petó a la galta somrient d'orella a orella. Aquella fou la primera nit que no dormí amb la família adoptiva.

128

XIX

Els anglesos.

Quatre hores més tard sentí que algú li tustava el cap. Es despertà i es fixà que els seus companys ja eren escales amunt. Era la primera guàrdia del dia quan encara era negre nit. Ara ja sabia que els tocaria baldejar i fregar la coberta fins l'hora d'esmorzar. Un cop dalt els ulls somnolents dels que acabaven el seu torn li indicà que tot seguia igual. Els quatre fanals alimentats per oli repartits per la coberta havien de ser per sota de l'orla i mai els havíem d'aixecar per sobre d'ella per mantenir-nos el més invisibles possible davant el nostre perseguidor. Fins i tot el gran fanal de popa era apagat. Quan ja feia ben bé dues hores que era de genolls s'aixecà i amb el cubell a la mà mentre agafava aigua per la borda, s'adonà que fins feia un parell de dies havia viscut molt bé a bord. La nova feina era dura però temia que el pitjor encara estava per arribar. Una lleu franja ataronjada aparegué molt suaument per orient. Començava un nou dia. Un nou dia que temia perquè no tenia massa clar si veuria acabar. Quan el cel començà a adquirir diferents tonalitats el nostramo els manà d'apagar els fanals. Cap el sud encara era prou fosc per fitar si encara hi havia l'altra vaixell. Ho pogué constatar perquè així ho comentava l'oficial de guàrdia amb el pilot, mentre ell fregava en aquell moment la coberta entre els peus d'ambdós. El vent havia baixat durant tota la nit i en fer-se de dia sempre queia del tot abans de rolar. Les veles i aquelles ales i rastreres que havíem aparellat el dia anterior penjaven com a llençols a l'estenedor. Es sorprengué a ell mateix pel fet d'estar mirant les veles i el seu estat. Pensà que no trigaria gaire a haver de tornar a enfilar aquelles escales de vent per treballar a l'eixàrcia. Segurament ell era dels pocs que prefe129

ria estar de quatre grapes fregant... - Xabec a babord! - s'escoltà des de la cofa del trinquet. Com sempre l'oficial i el nostramo s'acostaren a l'amura proveïts de les seves ulleres. Foren uns moments tensos, donada la situació. En ser perseguits, teníem poca capacitat de maniobra i escapoliment. Per la conversa que havia escoltat prop de la roda del timó sabia que eren prop del cap de Formentor. Segurament es tractava d'un mercant de cabotatge. A aquelles hores de la matinada es feia difícil identificar un vaixell, però pocs minuts desprès el nostramo tornava cap al pont de popa relaxadament. - És un xabec de transport. Deu d'anar cap a Ciutadella. Ens passarà per la popa -comentà el nostramo al pilot. Aquest darrer tant sols feu un moviment d'assentiment amb el cap. Amb la resta de companys de la guàrdia, un cop acabades les tasques de neteja s'apropà a l'orla de babord per observar aquell vaixell que anava prou ràpid pel poc vent que teníen. - Les veles llatines són una meravella per navegar per aquestes aigües - digué un dels més vells-, recordo quan sortia a pescar en el llaüt. Poques vegades havia d'agafar els rems. Amb la brisa més lleugera, vingui d'on vingui, vas on vols. No com en aquesta catedral. Sembla que no ens movem. Les veles amb prou feina s'aguanten inflades. La resta escoltaven en silenci. Uns fumant, d'altres amb el cap recolzat sobre els braços creuats damunt d'aquella fusta encara humida de la rosada nocturna. Poc a poc el vaixell observat es perdia per l'aleta i quan era ben bé a popa una fogonada gairebé sorgida de la foscor fou el preludi d'un tro en un cel seré.

130

- Estan disparant contra el xabec! - cridà el vigia del pal de messana. Amb una cadència lenta es succeïren els trets de canó. Tots eren a la borda mirant cap a popa. Patien en descobrir que el vaixell que els seguia des del dia anterior encara era allà. Segurament disparava el xabec perquè aquest s'havia interposat entre els dos vaixells. En Joan pensà que si s'entretenien a abordar el vaixell de càrrega ells tindrien més temps per fugir. Però en això que aparegué el capità Grimau a coberta. Havia escoltat els trets des de la cabina. Parlà amb l'oficial de guàrdia i aquest l'informà. Desprès de breus paraules tot foren ordres i crits. - Virem en rodó! Virem en rodó! - cridava el nostramo. Es despertà a la següent guàrdia per maniobrar totes i cadascuna de les veles. Calia desmuntar ales i rastreres, i iniciar aquella complicada maniobra amb un vent tant escadusser. Aquest cop ningú li hagué de dir que havia d'anar amunt, cap a la cofa del trinquet. De manera que sense pensar-ho dos cops saltà sobre l'orla i un peu rere l'altre s'enfilà per les fletxadures. Tot eren crits i veus. Caps que corrien pels bossells, grinyols de fusta, homes fent veritables esforços per marinar aquelles vergues en el moment adequat. Poc a poc, dalt estant, observà que el vaixell anava traçant sobre el mar una gran circumferència. Quan la maniobra semblava acabada i mentre ell tornava a baixar, s'escoltà la veu del primer oficial que manava preparar els canons de proa. Això només podia significar que hi hauria brega. El capità Grimau havia decidit de defensar aquell xabec. En Joan baixà sota la coberta de proa. Tothom estava recollint els cois per desar-los a la batallola. Es creua amb el cirurgià que anava cap a la bodega a preparar els estris. Sentí una esgarrifança. Aquell cop podia ser ell qui estiressin sobre la taula ensangonada. La seva colla era servidora d'un 131

canó d'estribord, per la qual cosa restà prop seu sense fer res més que observar aquell batibull. Una alenada de pudor de les latrines recorregué tota la coberta quan les portes de proa s'obriren. Passà ben bé la següent mitja guàrdia en aquesta situació. Tothom expectant. - És anglès! - digué un dels servidors del canó de l'amura d'estribord. - Sembla que ha tocat ben bé al xabec, només manté en peu el pal trinquet - contestà un de babord, que com l'altre treia el cap per la porta observant que passava i informant-ne a la resta-. És al paire gairebé entre els dos vaixells, els anglesos hauran de maniobrar. Evidentment, la tensió anava en augment conforme passaven els minuts. Alguns mariners resaven en veu baixa. Aparegué el cuiner seguit per dos que portaven amb una gran cassola fins el peu del trinquet. - Qui vulgui vi calent, que s'acosti amb la tassa -cridà amb les mans a la cintura. Cortesia del capità. No fou un esmorzar com calia, que encara no havien fet. Però aquell vi calent amb canyella entrà molt bé. El cuiner anava reben un rere l'altre copets a l'esquena. Quan un fort espetec els recordà la situació. El vaixell anglès havia disparat per provar la distància. L'esquitx havia estat a poc menys d'un quart de milla per l'amura. Per tant el moment que tots temien s'acostava. - Prepareu la bateria de babord! - cridà l'oficial des de la coberta principal. El cap de bateria l'assenyalà perquè el seguís. Baixaren fins la santabàrbara . Allà el carregaren amb un grapat de saquets de roba cosits que arreplegà amb els braços al seu da132

vant. Pujà les escales com pogué i darrera els altres els repartí entre les bateries que s'estaven preparant. -Mentre no hagis de servir el teu canó, ja saps la feina que tens -li digué un dels que estava fent la mateixa tasca. No trigà gaire a sentir l'esclat del primer canó propi. L'aire s'ompli de fum i olor a pólvora. Encara eren lluny, però els trets anaven pujant de cadència. En un dels viatges, enlloc de sacs els seus braços serviren per portar dues mitges boles lligades per una cadena. Era la munició per desarborar. Les deixà a un costat dels canons de proa. Allà, per un moment, fità a través de la porta. El vaixell anglès era molt gran. S'hi veien dues fileres de canons. Avançaven molt lentament, segurament el vent havia baixat. El xabec encara es veia entre els dos vaixells. - Guàrdia d'estribord a les vergues! - ordenà el nostramo. Una nova maniobra. El vent havia rolat i ara els arribava per l'aleta d'estribord. Des d'on era constatà que poc a poc augmentava l'arrencada per l'estela. Observà una d'aquelles fogonades i el tro posterior. La traça del fum passava ben bé per damunt del vaixell que hi havia al paire. El vaixell anglès provava de maniobrar amb aquell sobtat vent per la proa amb dificultat. El capità Grimau posà rumb directe. Els canons de proa, disparaven de forma alterna. En Joan, enfilat a les escales de vent, veia com cada cop aquell ruixim que aixecava el mar en ser ferit per la bola metàl•lica, era més proper al abans perseguidor i ara perseguit. Finalment una d'elles esbocinà la seva amura de babord. Just en aquell moment, el mateix capità Grimau ordenà al pilot que fes rodar el timó cap a estribord, el nostramo manà la ràpida maniobra amb les veles, i l'oficial engegava una andanada de la bateria de babord. En Joan s'aferrà als caps amb les ungles. El vaixell oscil•là de cop. No veia res. Un gran núvol blanc s'interposava davant els seus ulls. 133

- Tothom a les bateries! - cridà el nostramo. Mentre baixava li semblà que era al bell mig d'una gran tempesta. Aquell tro produït per la descàrrega anglesa el deixà estabornit, li feien mal les orelles. Però de forma gairebé instantània notà que allò no era el pitjor. Agafat com era als obencs, aquells havien deixat d'estar tensos, i ell sentia que surava en l'aire. Un dolor insofrible a la cama dreta per sota del maluc el deixà mig estabornit. Era a coberta, a tocar de l'orla. Les seves mans premien la seva cama que era en una posició estranya. El suor lliscava per sota la camisa i el seu rostre semblava amarat de petites perles lluents. El cap li rodolava, el vaixell semblava donar voltes, les veus... En Joan es desmaià.

134

1719 La companyia

Des d'aquell debut a Venezia Margueritta ja havia treballat en dues òperes i tres comèdies. Eren de gira amb una petita companyia que representaven obres de Giovan Battista Fagiuoli, Girolamo Gigli o de Iacopo Angelo Nelli. Aquestes se semblaven a aquelles que havia vist representar als seus pares de petita, però ara les representaven sense màscares i amb un text que calia aprendre i cantar. Eren comèdies de temàtica semblant a aquelles però on no cabia la improvisació. La companyia era d'en Fabio, que es veié obligat a marxar de Venezia en no poder pagat el lloguer del teatre desprès d'un parell de fracassos seguits. Ara, però, ja no actuaven a tavernes o places. Les funcions sempre eren en teatre. N'hi havia de grans i de molt senzills però en només deu anys s'havien construït edificis teatrals a moltes ciutats. La companyia estava formada per molt poques persones: en Fabio, l'empresari que també feia de director, en Giusseppe el tenor, la Romana, la seva dona i primera soprano, en Leopoldo, el segon actor i baríton, la Margueritta, que feia de segona dama i segona soprano, en Federico un home gras que feia els papers de baix, la Rosa que cantava amb veu de mezzo i tres barbamecs que solien fer papers curts, la Valentina que tenia cura dels vestits i en Cesare que feia de tramoista. Solien desplaçar-se en una galera on hi cabien tots, tirada per dues mules. Els equipatges i els baguls servien de seients i llits improvisats. A l'estiu una lona cobria aquella caixa de fusta amb quatre rodes. Els dies de sol, a la tardor i l'hivern, retiraven aquella vella lona del sostre per aprofitar l'escalfor. Arribaren a Napoli. No tenien teatre per treballar. Per la 135

qual cosa restaren a les afores prop d'uns horts on podien agafar aigua del pou al vessant del Vesuvi. Fabio estava molt neguitós, doncs els estalvis es fonien ràpidament. S'acomiadà de la resta de la companyia i acompanyat de Cesare es dirigí a la ciutat. No pensava tornar a aquell indret si no era capaç de trobar un lloc on treballar. La ciutat bullia, a la zona portuària entraren a diferents tavernes mirant de trobar actors que els poguessin indicar a quins teatres estaven treballant. No fou senzill. Finalment, prop del palau, entraren en un hostal on el primer que observaren era la riquesa del vestuari dels hostes. Hi havia partides de cartes en diferents taules on també hi veien munts de monedes de plata i algunes d'or. S'atansaren a una d'elles on un personatge força estrafolari amb un vestit brodat amb fil d'or no feia més que cridar i esbufegar cada cop que perdia una mà. En Cesare, que semblava el criat d'en Fabio, preguntà qui era aquell personatge a un criat que era en una de les cantonades de la sala. - El senyor dels bigotis i la casaca d'or és Don Federico, l'empresari del Teatro San Bartolomeo. I avui ha perdut més diners dels que jo guanyaré mai en tota la vida. Cesare informà a Fabio. A aquest que es considerava un bon tafur, els ulls li brillaren. Minuts desprès ja era assegut en aquella taula amb Don Federico. Hores desprès el contracte del Teatro San Bartolomeo era a les seves mans. Al dia següent tots s'instal•laren al Teatro. Fabio es trobà amb el compromís de l'estrena de "Sofonisba" de Leonardo Leo, un drama musical que dirigiria el mateix compositor. Allà a l'escenari descobriren a Giovanni, un castrati molt jove, que ja havia contractat Don Federico. Aquest li havia promès que el faria debutar en l'òpera que estava muntant a canvi de favors molt personals. L'aparició de Fabio fou un cop als sentiments del jove, però la intervenció del Maestro Leo en el seu favor fou resolutiva perquè aquest continués en la producció. Desprès d'un primer assaig matinal, Margue136

ritta s'apropà a un Giovanni que es trobava sol en una de les llotges. - Se't veu trist i melancòlic. Tant unit estaves a Don Federico? - Ell em feu sortir de l'hospici on he passat gairebé tota la meva vida. Allà cantava en el cor. I quan s'acostava el moment del meu canvi de veu jo ja em veia fora al carrer, sense res. Sense cap ofici. Només sé cantar. Don Federico era com el meu padrí, qui m'afillà d'alguna manera, qui decidí què havia de fer, quan i on. I jo l'he seguit sempre. Sempre he fet allò que ell m'ha dit. Hem va portar fins a Napoli, fins aquí, fins aquest teatre. On hem prometé que debutaria com a cantant. - Però, de què t'amoïnes? El Mestre compta amb tu. Tu faràs el paper de Masinissa. Sembla escrit per tu. Tens una veu... angelical. - Angelical? -respongué amargament- No em facis riure. Sembla que no hagis vist mai un castrati. No coneixes, ni et pots, ni vulguis imaginar-te mai el cost d'aquesta veu angelical, com tu dius. Llàgrimes, moltes llàgrimes. Un dolor inexplicable i encara ara, una vergonya insofrible. Els homes hem veuen com un animal pervertit i les dones pensen que no sóc un home. I jo... cada cop sé menys que sóc -les llàgrimes finalment es despenjaren de les seves pupil•les, ella li prengué el cap dipositant-lo afectivament sobre la seva espatlla-. No em tinguis pena, això meu no té remei. El meu únic futur és cantar. Aquella conversa finí en recomençar l'assaig musical. Cadascú davant el seu faristol.

137

XXI

Giovanni

Un crit el desvetllà un cop més. Era negre nit, devia estar ennuvolat perquè la cambra era totalment fosca. Sota la flassada un cop més la seva mà repassà la part interna de la seva cuixa fins l'engonal. Allà només hi havia aquell membre tou i el record d'un terrible dolor. El somni retornava dia rere dia. En ell revivia aquelles setmanes amb les corretges prement-li els testicles. El dolor cada cop que volia orinar. La vergonya i el pudor per no mostrar-ho als companys de l'hospici. La vergonya i el pudor davant aquell home que dia a dia comprovava aquelles corretges i les estrenyia més i més. El dolor insuportable d'aquells moments mai s'esvaïa. Aquell dolor s'havia instal•lat al seu cos des del cervell fins les ungles dels peus. Li costava caminar, però mirava de dissimular-ho tan bé com podia. Tot allò era pel seu bé li recordaven constantment. Quan no cantava resava en silenci a la capella. Foren tres setmanes de martiri cruel quan només tenia onze anys. Una penitència que encara havia de ser més dura i dolorosa. El metge un dia, de sobte el lliurà de les corretges. Els seus ulls s'arrodoniren i el seu rostre perdé aquella contractura que gairebé l'identificava. Fins i tot, li sembla recordar que somrigué en algun moment. Però la presència d'un home que no havia vist mai que l'agafà per les espatlles i el tombà sobre una taula inclinada amb el cap més baix que els peus el feu xisclar. El metge reia alabant aquella veu fresca i aguda que sortia del l'interior del infant en la màxima expressió de la por. Les seves mans rudement lligaren unes corretges de cuir al voltant del seu cos immobilitzant-lo. Les seves cames quedaren fixades lleugerament obertes. El metge li donà a beure d'una petita ampolla fosca. El líquid que forçadament 138

entrà per la seva gola el cremava per dins. Un cop i un altre el forçaren a beure tapant-li el nas. Estossegava. Tot el seu cos semblava donar-li voltes en aquella sala. Ell premia les ungles contra els palmells de la mà. No podia cridar, un drap havia estat posat a la seva boca. Sentí un cop al cap. Aquell líquid tenia un color rosat. Es despertà subjecte per una roba per sota les aixelles que era fixada a un costat d'aquella tina. Estava sol. Tota la sala seguia donant-li voltes. Estengué les mans i s'aferrà a les fustes. Provà de moure les cames que tenia plegades i sentí una punxada terrible a l'engonal. Una taca d'un rosat més intens aflorà davant el seu ventre. Restà quiet amb els ulls tancats. S'adormí. En tornarse a despertar era de dia. Girà el cap i fità al metge a la sala del costat netejant les seves eines amb un drap. Aquest en veure'l despert s'hi atansà: - No et moguis. Aquesta llet que hi ha dins la tina t'ajudarà a guarir-te. Sobretot no moguis les cames. D'aquí unes hores et traurem i podràs descansar en un llit. En Giovanni no tenia forces per respondre-li res. Només feu un lleu gest de dolor. El doctor sortí de la cambra i hi retornà al cap d'una estona amb una infusió. - Pren-t'ho no sentiràs el dolor. Obeí sense més. Minuts més tard el seu cap penjava sobre el pit amb un ronc lleuger però cadenciós. Una llàgrima s'havia assecat al bell mig de la seva galta deixant un petit rastre salí.

139

XXII

La revolta

Un cop més la paga era més reduïda d'allò que s'havia pactat. Aquell dia, però, el teatre era ple. Una remor de desaprovació corregué com la pólvora dins de la companyia. Els cantants havien rebut el seu salari complet. Foren els músics, ballarines i els tramoistes qui pagaren un cop més aquells deutes de joc del seu amo. La indignació d'en Salvatore i d'en Cesare havia vessat el got. S'atansaren al vestidor dels músics on s'havien reunit els afectats. Allà s'escoltaren crits i insults que continuaren a una taverna pròxima en tancar el teatre. Margueritta marxa, aquell dia sola cap a casa. En Cesare estava massa revoltat per fer-ho. I, tanmateix, d'alguna manera també estava disgustat amb ella per la seva discriminació envers els cantants. La nit fou llarga. I aquell descontentament no s'apaivagà amb el vi. De matinada se sentiren forts cops a la porta. Margueritta s'espantà. Sacsejà al seu company que dormia plàcidament amb una forta sentor de vi al seu voltant. Es vestí d'una esgarrapada i obrí la porta. Al seu davant tres guàrdies demanaven per el Cesare. Sense esperar resposta entraren a la vivenda i desprès de travessar la porta del dormitori el prengueren. Aquest, mig estabornit pel vi i la ressaca ni tant sols oferí resistència. Se l'emportaren sense dir res. - On el porteu? - De moment cap a la presó. I aviat segurament cap el patíbul -rigué un dels guàrdies, que semblava gaudir del mo140

ment. Margueritta tancà la porta. I recolzant l'esquena en ella es posà a plorar desconsoladament. Què havia passat? Què havia fet en Cesare per què se l'emportessin d'aquella forma? Així que sortí el sol es vestí i sortí al carrer. Només una persona la podia ajudar: en Fabio. S'atansà a la casa que havia llogat aquest prop del teatre. Trucà a la porta i de moment no obria ningú. Seguí insistint. La porta s'obrí passats uns minuts. Al seu darrera hi havia una de les sastresses del teatre. Es sorprengué de veure-la allà a aquella hora. La convidà a entrar. - Vull veure a Don Fabio. És molt urgent. La noia es posà a plorar. Margueritta l'abraçà. Uns instants més tard respongué: - Don Fabio no hi és. No ha vingut en tota la nit. Jo sóc aquí des d'ahir la nit. Em va... convidar... Margueritta coneixia bé aquella mena d'invitacions. Ella mateixa les havia viscut en pròpia pell amb anterioritat. Semblava formar part del seu ofici. Però no era la situació de la noia allò què l'amoïnava sinó l'absència de l'empresari. Parlà amb la sastressa, li explicà que havia passat i li demanà que restés a la casa a esperar Don Fabio. Ella miraria de trobar-lo per algun dels tuguris on habitualment es jugava els salaris dels seus artistes. Sortí al carrer sense una direcció concreta on anar. Era massa d'hora per atansar-se fins a aquella mena de casinos que obrien havent dinat. Per la qual cosa anà fins la presó, amb l'esperança de poder veure en Cesare. No la deixaren passar a l'interior. Al cos de guàrdia un soldat gras i que la mirava amb ulls lascius la feu seure a la porta del despatx de 141

l'oficial de guàrdia. Allà la tingué prop de dues hores, escoltà vuit cops aquells quarts d'un campanar veí, que es feren eternes. Finalment un altre soldat, aquest d'aspecte més formal, la feu passar en presència d'aquell oficial que duia molts galons a la bocamàniga. Fou convidada a seure de nou davant la seva taula. Ell s'esperà cortesament que ella ho fes per fer-ho al seu torn. - En què us puc ajudar senyora? - El meu company en Cesare, tramoista de teatre, ha estat tancat avui en aquesta presó de matinada. M'agradaria conèixer el motiu i si fora possible veure'l -digué decidida tot controlant els nervis com si fos dalt l'escenari. oi?

- Cesare? Cesare què? Tindrà un cognom aquest home,

Margueritta s'adonà que malgrat el temps que portaven junts mai havia sortit de les seves boques quins eren llurs patronímics. Feu un gest estudiat d'indiferència com a resposta. - No sabeu el cognom del vostre marit? - De fet no és el meu marit. Mai ens hem casat -deixà un llarg silenci i desprès afegí per treure importància amb una certa frivolitat malgrat la situació-, som gent de teatre. Se'n penedí just desprès d'haver-ho dit. Aquell oficial canvià d'expressió només sentir-ho. - Us presenteu davant meu demanant-me informació sobre un pres amb qui no teniu cap vincle familiar? I a sobre em dieu que sou gent de teatre! Com si això fos un mèrit que us donés qualsevol avantatge sobre la resta de la gent. No senyora, no podeu veure a aquest Cesare sinó sou la seva dona, la seva mare o la seva filla. Ho enteneu? I per allò que 142

sé potser el veureu aviat a la plaça del Mercat quan el pengin. - Penjat? Però que ha fet aquest home? - Veig que no heu parlat gaire aquesta nit -esclatà en una rialla grollera-, no us ha dit res en arribar a casa? - No, jo dormia feia molta estona. Només he notat que es posava al llit amb una forta sentor de vi. - Doncs el vostre Cesare ha fet passar a millor vida a l'empresari del teatre on treballava. Tots els indicis ens porten a ell, i ell ho pagarà ben aviat amb la forca desprès de passar pel jutge. Margueritta es sentí marejada. Què havia passat aquella nit? Sortí de la presó sense poder veure al seu estimat. Un cop al carrer només se li acudí anar cap el teatre per trobar els companys. La notícia havia arribat abans que ella, tots eren arraulits prop de la porta de l'escenari. En Salvatore arribà minuts més tard. No en sabia res. La reunió a la taverna s'havia anat escalfant conforme es buidaven i s'omplien les tasses de vi. La indignació dels músics era, si cabia, més important que la dels tramoistes. Els instrumentistes es consideraven artistes com els cantants i aquella discriminació salarial els havia ofès seriosament. Aquests havien continuat discutint que calia fer desprès que tant el Capo, com en Salvatore i en Cesare havien sortit de la taverna. Els dos primers s'acomiadaren de Cesare just al davant de la porta. El Capo digué que era important trobar un advocat que defenses el seu company. Tothom diposità dins un barret algunes monedes per fer front a les despeses. El Capo marxà sense dir res més. Les hores passaren molt lentament a partir d'aquell moment. El teatre era tancat i estava clar que aquell 143

dia no treballarien. Malgrat tot decidiren esperar allà mateix. Al capvespre s'hi aproparen el Capo amb un home vestit de negre. Era l'advocat. Aquest els explicà que la situació era molt complicada, donat que malgrat no hi havia cap prova evident, en Cesare necessitava d'un subterfugi per salvar-se del patíbul donat que havia confessat ser-ne l'autor. Tots quedaren capcots una estona. Ningú sabia que dir, ni que fer. Una ballarina molt jove aixecà la mà i dempeus s'avançà al grup. - Bé. Penso que el mal que he fet potser em serà perdonat. Però jo sé que en Cesare no va poder matar a Don Fabio aquesta nit. En tinc... constància - primer abaixà la vista avergonyida per la seva confessió davant tots els seu companys, desprès els seus ulls quedaren fixats en la mirada espaordida de la Margueritta- i així puc declarar-ho si cal. Margueritta esclatà a plorar. Ningú entenia perquè plorava. Aquella infidelitat podria salvar-li la vida. La noia marxà acompanyada del Capo i l'advocat. La resta romangueren allà fins que la foscor feu evident la inutilitat d'aquella espera. Cesare trucà a la porta al migdia següent. El seu aspecte era horrible. L'havien estomacat de valent, el seu rostre, braços, mans i cames eren plens de morats i sangtraïts. L'havien fet confessar mitjançant la tortura. Ella el despullà, el rentà a la tina i li guarí tot allò que bonament pogué. Dos dies més tard en Cesare sortia per aquella porta on mai més havia de tornar a entrar. La infidelitat només li havia salvat la vida.

144

XXIII

Nàpols

Era ben be migdia quan aquell home vell, llarga barba blanca que recolzava la seva ma esquerra sobre un bastó potser massa rústec pel seu vestit, s’acostà al seu llit. Després de parlar amb veu baixa amb uns joves que l’acompanyaven,es dirigí vers ell. Li explica que ja no podien fer res més. Què les conseqüències del malaurat accident no tenien cap tipus de cura. Així li semblà entendre-ho en aquell napolità mal aprés en les seves converses al port any darrera any, i sobretot en la seva llarga estada de tres mesos en aquella llarga sala del hospital reial. Poc desprès el convidaren a posar-me uns vestits vells i usats diferents als que duia en entrar en aquell lloc. L’acompanyaren fins a la cuina i allà li serviren un cop més aquella sopa espessa que amb els dies havia arribat a apreciar, i que pocs dies desprès enyoraria com la millor de les delícies. Les seves passes descompassades per la nova diferència de longitud de les seves cames el portaren, brandant com un vaixell, en la caminada més llarga que havia fet en setmanes fins a la portella del carrer. La tancaren amb suavitat i silenci darrera seu. Nàpols era una ciutat semblant a Barcelona. Es trobava allà al carrer tant sols amb la roba que duia i una cèl•lula signada pel Virrei on deia qui era i de on venia. Va atansar-me cap el port, l’hospital era al convent de Sant Martino, al capdamunt de la vila i aquelles baixades empedrades li produïen un dolor accentuat a cada passa. S’aturava sovint, asseient-se a terra. Quan ja era prop dels molls, prop de l’església, una dona tota vestida de negre deixà caure dues monedes entre les seves cames. Va quedar mirant-se aquelles dues mone145

des una bona estona. Les llàgrimes lluitaven per mantenir-se dins els ulls. Amb el cap acotat entre els dos braços, finalment, lliscaren abruptament pel seu rostre, caient sobre les llosses formant uns cercles perfectes d’un mesura semblant a les monedes. El seu futur i el seu passat proper colpejaven les seves temples. Una barreja d’idees, retrets, compassions, malediccions, esperances i desespers colpejaven i colpejaven. Necessitava urgentment poder parlar amb algú que li donés consell. En posar-se dempeus i mirar al seu voltant va veure la porta d’una església. L'instint, més que la fe, el feu entrar. Al voltant de les columnes hi havia com una mena de sortint on va descansar. Mirava fixament les figures de l’altar esperant, potser, un miracle que bé sabia impossible. Assegut sobre el pilar un dels seus peus tocava terra totalment, a l’altra li mancava poc menys d'una polzada. En aquell silenci gairebé s’havia adormit quan una mà es posà sobre la seva espatlla. Aquell frare escoltà pacient tota l’historia de la seva desgràcia. El sorprengué la seva joventut. Li demanà si volia confessar els seus pecats per regraciar-me amb Deu. Que Ell estaria més comunicatiu pels miracles si la seva ànima estava en pau i en un bon estat de gràcia. Ho va fer. Feia molts anys que no s’agenollava d’aquella forma. Mentre ho feia sentia dolor. Dolor físic a les seves cames i esquena. El frare li digué que aquell dolor formava part de la seva penitència. Li exigí que assistís a la missa de matines cada dia durant una setmana per regraciar-me amb el Senyor. Després podria menjar un tall del pa que repartien els frares cada matí abans de sortir el sol. Encara no recorda quan li va dir, però el fet fou que aquell frare que l’havia escoltat tant pacientment conegué el seu ofici de corder. Li encomanà petits treballs pel monestir adjunt a l’església. Generalment eren reparacions de cordes velles que ja eren trencades o bé ho estaven a punt. Una setmana més tard aconseguia viure en una petita cabana en un costat de l’hort monàstic. Els frares, en privat i discretament, li encomanaven la fabricació de noves cordes amb les que 146

es lligaven l’hàbit. Per primer cop a la seva vida no li calia anar a cercar el cànem a la vora de cap riu. Cada cop que ho demanava, al dia següent es trobava dues garbes d’aquesta herbàcia a la porta de la cabana. Amb la finalitat d’agrair a aquells homes de fe la seva generositat, les seves cordes eren cada cop trenades amb més i més filigranes i nusos. En poques setmanes, era capaç de distingir als diferents monjos quan passaven en processó pel claustre amb el cap tapat per les caputxes per l'originalitat dels seus treballs. Però aquella seva bona voluntat d’agraïment fou poc després la seva desgràcia. El superior del monestir hi veié en aquella distinció dels hàbits un luxe, un pecat, incitava a la distinció faltant a la igualtat de la comunitat davant de Déu. Ell sempre va pensar que era un problema de gelosia envers aquells germans amb els quals hi tenia més tracte, pels quals, lògicament, va elaborar els millors treballs. Un matí va ser cridat a la cel•la del superior. No havia parlat mai amb ell. El feu seure en la única cadira que hi havia. Li explicà que allò s’havia d’acabar. Però com ell mateix digué: Deu estreny però no ofega. Li encomanà de fabricar les cordes noves del campanar. Momentàniament s'espantà, tot i que allò havia estat el seu somni. Però ell mai havia fabricat cordes llargues i gruixudes. Primer li va respondre que no sabia si en seria capaç. El prior va acusar-lo de falsa modèstia, insistint en que havia de fer aquell treball. Davant la seva insistència ell s’excusava: - No us ho prengueu malament, però com us dic sempre he treballat en cordes fortes i curtes. A més no disposo de les eines necessàries. - Serieu capaç de construir-les, o de fer-les fer? -Respongué el prior amb la millor bona voluntat. - Sí, bé suposo - de sobte desesperat per la seva covardia afegí -. Però necessitaré l’ajut de vàries persones. 147

El superior somrigué. M’explicà que ja hi havia pensat, i que podria ensenyar a la munió de novicis que hi havia en el monestir i d’aquesta manera un cop acabada la comanda eclesiàstica, potser podrien fabricar cordes pels vaixells del port proper. Els ingressos suplementaris que aquelles vendes suposessin servirien per acabar les obres del monestir que s’eternitzaven per manca de diners. Les cames se li afluixaren davant la proposta. Va besar les mans d’aquell home abans de sortir de la seva cel•la. Aquell senzill claustre era incapaç d’abastar la seva felicitat. Per primer cop en molt de temps un somrís es tornà a dibuixar als seus llavis. Aquella nit no va poder dormir. Sense adonar-se, tot estirat, resava agraint al Senyor la seva sort.

148

XXIV

Cesare

Queia la foscor massa aviat. En Cesare havia arribat tard i gairebé no s’hi veia dins aquell espai tant gran. La llum que entrava pels grans finestrals era rogenca, i pocs reflexos arribaven en aquella estreta passarel•la sobre el prosceni on ell es trobava. Carregat amb aquella gerra d’oli llefiscós, havia de mirar que no vesses d’aquelles ampolletes mentre les omplia. Poc a poc anava girant amb la mà que tenia lliure un dels tres grans canelobres. Cada cop que n’acabava un, de la bossa que duia penjada al costat estirava un ble, que amb tota cura deixava reposar dins del recipient, tenint cura que l’extrem pengés lleugerament per un dels seus costats. Un cop feta aquesta operació comprovà que les trapes es poguessin tancar degudament un cop abaixats els canelobres. En el pont lateral de l’escenari havia deixat el recipient amb la candela encesa a la fornal de la sala d’aparells de llum. S’hi atansà a recollir-la. Dins l’escenari s’escoltaven les cridaneres veus dels cantants que assajaven les parts més difícils de la funció d’aquella tarda. El tramoista tornà a la passarel•la i pacientment encengué un a un tots els llums dels canelobres. Poc a poc anaven apareixent els taulons, la part posterior de les escaioles, les expressions gruixudes guixades en forma de dibuix o de maldestres lletres i tota aquella quantitat de pols que s’allotjava en aquell indret tant poc visitat del teatre. Per les escales laterals que pujaven des de l’escena veié que al carrer començaven a veure’s carros, lacais, i gent ben vestida. Ell s’enfilà fins a sota la coberta. Allà, deslligà aquella guindaleta que servia per fermar la gran roda del tambor. El feu girar. Dues voltes completes i una mica més fins el senyal de guix. Torna a assegurar-ho tot. 149

El teatre de l’òpera s’havia il•luminat màgicament. Tant sols alguns lacais regis foren testimonis de la màgia de la llum mentre preparaven la llotja. S’obriren les portes laterals i els més joves iniciaren una cursa que tenia com a objectiu disposar de les poques localitats amb visibilitat dalt el galliner . En Cesare ja havia tancat les trapes que cloïen aquell tornaveu pintat amb escenes de l’antiga roma. El pati encara era buit, però s’escoltava el brogit dels primers espectadors. Ell baixà poc a poc per aquella escala des de la qual podia veure el carrer. Era un dels seus racons preferits. A l’escenari els finestrals començaven prou alts per no poder mirar el món exterior. Travessà les taules en diagonal per dir-li al seu cap que ja havia acabat. Aquell home gras, de cabells blancs sempre era a la sala de la fornal. Rere una taula amb un got i una gerra ambdós plens d’un vi negre, espès i calent. L’envià amb un altre company, en Salvatore, a encendre els varals i la bateria . Faltava molt poc per començar. Aquesta era la darrera feina a fer. Calia estar molt segur que no hi hauria cap endarreriment en l’inici de la funció, perquè l’oli podia acabar-se abans que el primer acte. Aquell dia fou en Salvatore qui sortí a encendre els llums davant el teló. S’ho jugaven amb una moneda. El públic, sobretot el del galliner, feia molta xefla d’ells mentre s’ajupien una i altra vegada amb la candela a la mà. Els artistes i els demès que treballaven al teatre no estaven ben vistos per la resta de la gent. Els sermons a la missa dominical de qualsevulla església els presentava com a emissaris del dimoni. Les artistes tenien la consideració general de meuques i aquells que treballaven a la seva ombra de perdularis i gent de baixa estopa. A en Cesare tot allò li era ben igual. El seu passat marítim, la manca de lligams familiars i la seva condició de foraster, podien haver estat, si cabia, una llosa encara més pesant. Però ell, allà en aquella nova feina havia trobat la forma de menjar cada dia calent i de dormir amb algú que li escalfava el llit per les nits.

150

El Capo donà les ordres de fer girar els tambors per posar el primer decorat a escena. Ell, per primer cop des que era allà, s’havia lliurat de passar tota la funció sota les taules. Era assegut sobre un embalum de lona mal plegada, de la qual sortia una pols acolorida. Segurament un decorat vell. Un rere l’altre passaren pel seu davant aquella colla de músics que per una porteta lateral accedien a la sala. Mentre estigué oberta escoltà les veus del públic. De seguida, a través d’aquell teló gruixut amb cortinatges, àngels i columnes pintades escoltà com els instrumentistes afinaven. Els cantants, acompanyats, alguns, dels seus criats que aixecaven els seus vestits perquè no s’embrutessin amb la pols del terra, ocupaven els seus llocs. Un silenci i el grinyol del vell tambor de teló de boca anunciava l’inici de la funció. Ell no hi tenia res a fer fins el moment del canvi de quadre. El seu company Salvatore s’hi atansà. Comentaren que el teatre era gairebé ple. Aquell dia cobrarien sense cap problema. No sempre era així. El nou empresari del teatre era una garrepa. Si no havia guanyat allò que esperava, sovint, els donava llargues. Les dones i els deutes de joc, tornaven a endur-se els sous d’aquells que s’hi guanyaven el pa. La tercera funció d’aquella òpera començava a avorrir-los. Aquells dos homes, l’un amb veu de dona, cantaven palplantats just a sota els canelobres, mentre unes ballarines dansaven darrera seu. Ells es miraven descaradament aquelles dones que amb robes vaporoses mostraven les formes del seu cos amb el seus moviments cadenciosos. En Salvatore, era capaç de trobar els millors indrets per endevinar la forma de malucs i sines d’aquelles dones joves. Sovint li feia senyes per cridar-lo. Llavors en Cesare, s’atansava, mirava, somreia i tornava al seu lloc. Ell estava esperant l’aparició de la seva deessa. Seria desprès de canviar aquells bastidors de sobre els tascons , al final del primer quadre. Acabada la feina, ell restava dempeus, amagat del públic, però ben a prop d’ella. En podia sentir l’olor de les pólvores del seu maquillatge, el fregadís del seu vestit, les 151

respiracions desprès de cada estrofa. Podia veure aquelles diminutes gotetes de suor que lliscaven per sota la monumental perruca, com se li inflaven subtilment les venes del coll, com tancava els ulls per arribar a aquella nota aguda i com mirava de reüll al director per atacar l’ària. La emoció del tramoista era tant gran que el temps enlloc d’aturar-se, s’accelerava. Sense adonar-se arribava el final del primer acte. Protegit per l’ombra dels varals, desapareixia del seu lloc privilegiat, i un cop el teló de boca era havia tancat l’escena, reiniciava la seva feixuga tasca.

152

XXV

Margueritta i Joan

S’havia estat prop de dos anys en aquell monestir. Sense ser-ne frare hi havia dut una vida poc menys que monacal. El seu cos era esguerrat d’un genoll en avall, però encara sentia el pols vital. Aquest fou el motiu real de la seva partida de la acomodada vida de la cabana de l’hort. Aquell i sobretot la coneixença de la Margheritta. Una dona plena de corbes que treballava com a cantant i que vivia en una d’aquelles cases verticals en les que hi feien vida diferents famílies. Les seves visites a la Margheritta, justificades amb negociacions sense negoci pel monestir, marcaren un cert abandó dels seus novicis i les primeres reclamacions per cordes mal acabades. El seu italià, com el llatí, era prou acceptable en aquells moments. Va voler proposar al superior de seguir treballant en el taller de corderia però desplaçant-se a viure a l’exterior del monestir. Però sense saber com va acabar confessant que hi havia una dona i que convivien practicant el més perseguit dels pecats. El prior no li deixà elecció: taller o dona. La passió que sentia Margheritta l'acabà acceptant a casa seva. Al dia següent de la seva sortida del monestir ja cercava feina. Aviat va adonar-se que el seu defecte físic era percebut amb malfiança per les altres persones. Ràpidament trobaven excuses en notar la seva coixesa. A l’únic lloc que no li posaren problemes fou com a enterramorts al cementiri de la catedral. El prior del monestir li donà un cop de mà. No era agradable, a ningú li agradava aquella feina. Però es resistia a que fos ella qui portés el salari a casa. No volia sentir-se mantingut. Les propines de les que vivia depenien molt que la categoria del finat. S’hi va estar gairebé un any fent aques153

ta feina. Poques setmanes després del primer enterrament, ja ajudava al fuster a preparar els taüts. Mai havia treballat la fusta, però l’ofici li agradava. Passava la major part del dia en el cobert que feia de taller, llevat dels moments dels sepelis. La Margheritta repetia un cop i altra que no li agradava que jo fes aquella feina. En arribar a casa el feina banyar dia si dia també. Un cop nu, l'ensabonava bé per treure-li aquella olor a mort que segons li deia, se sentia en només traspassar la porta. Quan el teatre va tancar durant dos mesos, ella ho atribuí a la mala astrugància que portava el meu contacte diari amb la mort. Altra cop es trobava davant del vell dilema de o feina, o dona. De nou foren les corbes de la Margheritta qui s’endugueren la seva activitat professional. Ella havia retornat a la feina, mentre ell, sense feina, l’acompanyava cada matí a l’assaig i cada tarda a la funció. L’esperava fora, a la porta, xerrant amb el porter o amb qualsevol dels homes que entraven i sortien per anar a la taberna. Feia setmanes que es repetia la mateixa litúrgia, quan un d’aquells homes, a qui ja coneixia d’haver intercanviat alguna que altra salutació li demanà que l’acompanyés a la taberna. En principi s’hi vaig negar al•legant que no portava diners. Però ell insistí a convidar-lo. En Cesare estava content perquè l’havien pujat de categoria, ja era un oficial de la tramoia del teatre. Ell desconeixia que existís un ofici amb aquell nom, però li va seguir la corda escoltant-lo. Explicà que el Mestre l’havia ascendit perquè se li havia acudit com resoldre la desaparició d’un carro que havia de caminar tot sol per l’escenari. Entrà en tot tipus de detalls com havia fet anar les cordes pels bosells i tambors, com havia practicat un tall a les fustes de l’escenari per amagar el truc. El Mestre s'havia pogut estufar davant l’Empresari per la resolució del truc. Aquell home estava feliç, mentre ell bevia un got de vi darrera un altra, ell procurava informar-se d’aquella feina que ell feia. Aquella barreja de fuster i corder va semblar-li molt estranya a un país on l’organització gre154

mial era molt forta, i en cap cas ningú podia exercir dos oficis alhora. Quan la consciència d'en Cesare era precària, li va preguntar directament com s’havia iniciat en l’ofici. El mirà als ulls amb un somriure contrafet. No sempre havia treballat en el teatre. Ell havia fet de mariner. Havia deixat d'anar en mar perquè el seu nostramo no el volgué mai més a bord ni del seu ni de cap altra vaixell que toques el port de Venezia. En Cesare era un jove venecià de bona planta que en un mal moment havia seduït a la filla del patró del seu vaixell. El seu desembarcament forçós coincidí amb la construcció d'un Teatre que es feia a la seva ciutat, on cercaven gent experta en treballar en alçades, passar cordes, clavar taules i treballar incansablement sense queixar-se. No s’ho pensà dos cops. I del dia a la nit havia canviat les taules corbes de la coberta del vaixell per les taules inclinades de l’escenari, les bodegues pel fossar i les gàbies pels ponts i la pinta del teatre de la seva ciutat. La feina no variava excessivament, tibar per pujar decorat o per carregar una vela requerien esforços semblants. D’avantatges en Cesare n’enumera bàsicament dos: al teatre hi havia dones i quan plovia no es mullava. Una setmana més tard en Joan treballava a cobert. Un dels tramoistes havia estat acomiadat i en Cesare l'havia presentat al Capo. Aquest desprès de provar si sabia clavar un clau amb un martell i fer un parell de nusos el considerà apte. Tenia molt a aprendre. D'entrada allò que més el sorprengué era la foscor. Ell sempre havia treballat amb la llum del sol. Allà a l'escenari tot eren penombres. La llum que desprenien les bugies a nivell d'escena creaven ombres difoses a dalt dels ponts de maniobra, il•luminats, per dir alguna cosa, amb una o dues espelmes com a molt. Treballar allà significava a més, estar encara més a prop de la Margueritta. En Cesare, que malgrat reconèixer en ell un rival sentimental l'havia acceptat de bon grat, li recomanà que dins el teatre mantingués les distàncies amb els artistes. Allà eren de dues categories ben diferents. Ells, els tramoistes, evidentment eren la més baixa. Per tant era important que la seva relació fou més que discre155

ta a les hores de feina. En sortir del teatre Joan i Margueritta no amagaven la seva passió i passejaven pels carrers de Napoli ben agafats pel braç fins a casa seva. En llevar-se al matí i com feia sovint, s'atansà fins al port, mentre ella encara era al llit. Baixava per aquells carrers costeruts fins a una de les tasques que l’havien vist arribar a aquella ciutat. Allà, s’asseia en una taula propera a la finestra. Fitava els treballs d’aquells bastaixos que descarregaven cabassos de taronges, gerres de vi i embalums de tota mena des de les barcasses que s’acostaven als vaixells fondejats a la badia. Eren com formigues, arrenglerats i guardant la distància, passaven sobre aquella estreta post per no mullarse. La fusta es doblegava sota el seu pes. Dalt l’empedrat del carrer hi havia els carros, amb aquells escrivents que anaven contant i anotant. En aquell fred matí hivernal, els bastaixos anaven arremangats i molts d’ells lluïen aquelles llargues barretines que els cobrien l’esquena i els ajudaven a suportar i transportar les càrregues a coll. Aquell retorn temporal al seu origen li permetia tornar a sentir l’olor del mar, de la brea dels calafats, i... d’aquell vi calent amb mel que li permetia recuperar forces per grimpar de nou fins a casa seva. Margheritta s’havia llevat. Era a la cambra només vestida amb els enagos i una manta per sobre les espatlles, rentantse en el gibrell. En entrar, ell l’abraçà per darrere passant-li els braços per la cintura i mentre l’eixugava, deixà lliscar les mans fins els poderosos pits. Ella es tombà, el besà i amb un cop de maluc se’n deslliurà. Un cop vestida esmorzaren pa amb formatge i feren cap el mercat, com cada dia. Feia prop d’un any que eren junts. Vivien en pecat. Els costà molt que l'amo no els desllogués el lloc on vivien. Els propietaris tenien por de l’escàndol i les denúncies. Per la qual cosa finalment es trobaren al carrer amb un bagul i dos farcells que eren totes les seves pertinences. El Capo, el mestre dels tramoistes, s’apiadà d’ells i els lloga aquell indret. 156

Vivien a les golfes d’una gran casa. Podien entrar per l’escala de servei, cosa que els permetia de treballar i viure de nit sense molestar a la resta. Calia fer un bon tros de carrers empinats per anar o tornar del teatre, però en el xafogós estiu que acabaven de passar havien agraït aquell vent fresc que portava la marinada cada migdia. L’habitacle no era massa espaiós. Una cambra amb foc a terra on hi cabien un vell llit amb matalàs de palla vella, una taula de fusta, un banc i dos escambells, dues finestres oposades amb vistes a mar i muntanya i una porta amb clau que els garantia la intimitat. Mentre treballessin al teatre no tindrien cap problema per mantenir-ho. Però això significava pel ell ser poc menys que un serf del Capo, i per ella atendre de tant en tant les peticions especials de l'empresari de torn. Axò no agradava a en Joan i era un motiu de conversa sovintejat. Somniaven plegats en viatjar i fer gires per altres teatres, per altres regnes. Però Margheritta era una segona soprano. Una d’aquelles veus que es troben a tots els teatres d’òpera per cobrir papers discrets. Ella pagava, quan podia un Maestro, organista i mestre del cor dels Pobres de Crist, per provar de millorar les seves condicions vocals. Era encara molt jove i molta gent li deia que tenia talent.

157

XXVI

Tornada als camins

Tanta sort no podia durar. Les representacions a Napoli foren un gran èxit. Desenes de representacions. Però les noves produccions eren un fracàs darrere un altre. No arribaren a cloure la temporada. Els deutes acumulats foren finalment bescanviats pel contracte de lloguer d'aquell magnífic teatre. Però tant Margueritta com Cesare volien mantenir junta tota la companyia. En Joan s'hi afegí. No volia perdre a la seva estimada. Renuncià al contracte al Teatro. En Cesare que havia pres un paper d'empresari, els proposa de sortir de la vila i emprendre camí cap a d'altres indrets. Teatres comunals n'hi havia a moltes ciutats i amb l'autorització del Mestre podien representar aquell gran èxit: "Sofonisba". Sortiren de Napoli en aquella galera que sortosament havien conservat en una quadra propera al teatre. Eren molts per viatjar-hi tots al damunt, però les dones sempre ocupaven els millors llocs del carruatge. La resta caminaven al costat o al darrera. Sovint el mateix Cesare lligava unes cordes amb unes gasses a la part posterior que servien per aferrar-s'hi i d'ajuda en les pujades. Aquelles quatre mules semblava que mai s'esgotessin. Era estiu, per la qual cosa les nits eren càlides. Fins i tot s'agraïa dormir al ras. Però no fou senzill aconseguir teatres per representar òpera. Quan els estalvis de tots eren a punt d'esvair-se decidiren aturar-se en un altiplà i muntar un espectacle senzill que es pogués representar per les places i tavernes dels pobles. Per Margueritta significà reviure la seva infància, però pel conjunt de la troupe volia dir menjar i beure a diari. Evidentment aquelles veus despertaven la curiositat a les petites viles. Res 158

a veure amb els espectacles de titelles o de malabars habituals dels dies de mercat. Una veu, però, no els acompanyà en aquesta aventura. En Giovanni tenia contractes signats arreu i s'acomiada abans de la seva partida de Napoli. Aquelles representacions populars però, no satisfeien ni a Cesare, ni als cantants. Només els músics s'emportaven estipendis suplementaris en tocar melodies ballables en algunes de les places. Sobretot quan eren capaços de fer coincidir la seva presència amb la celebració del Sant patró de la vila. Malgrat això acabaren visitant Roma, Florència, Parma, Mantova, Bèrgamo, Milà i Gènova. En aquesta darrera ciutat Cesare els donà la notícia. - D'aquí a tres dies ens embarcarem per anar fins a Marsella per cantar "Sofonisba". No cal dir que l'alegria fou celebrada llargament a una de les rònegues tavernes del port genovès. S'instal•laren amb la galera prop del port i racionaren els pocs diners que tenien per passar aquelles jornades fins la partida. El Stella Polare era un vaixell de línia imponent. Aquells tres pals plens de cordes i bosells. Aquelles veles arrapades a les seves vergues. Tota aquella quantitat de mariners que traginaven farcells, botes i sacs des del moll fins a l'interior de les bodegues. Tota la companyia era allà. Els baguls ja havien estat carregats feia estona. Cadascun d'ells portava un petit farcell amb roba i majoritàriament un tall de formatge sec i un coltell. Hi eren tots llevat d'en Cesare. El nostramo del vaixell s'atansà fins el grup dues vegades. Volia cobrar abans d'embarcar el passatge. Els diners els tenia l'empresari. La impaciència s'escampà. Començaren a escoltar-se rumors: què si ha fugit amb la bossa, què s'ha jugat els diners, ... Passaven més de dues hores quan el veieren arribar en una calessa de lloguer. Baixà parsimoniosament amb un bastó de mànec platejat a la mà dreta que mai havien vist abans. Es disculpa amb la boca molt petita pel retard i feu un senyal a 159

un dels mariners que des del pont observava tota l'escena. El nostramo li indicà que puges ell sol. Creuà els taulons de la passera i desaparegué dins el vaixell. Minuts més tard desembarcà i quan era al centre de tota la companyia amb una veu gairebé imperceptible: - Senyors. El contracte de Marsella no contempla als músics. Ells tenen una orquestra pròpia. Per tant la lletra de canvi que m'ha arribat aquest matí i que ha causat el meu retard només cobreix el desplaçament dels cantants. Els músics i en Joan quedaren garratibats. Es veien a terra i sense diners abandonats en un port. Els músics protestaren amb crits i amenaces. La presència dels soldats de guàrdia al port evità que s'arribés més enllà. Fou el propi Cesare qui proposà el desllorigador. Els músics podien quedar-se la galera per desplaçar-se i trobar feina. A la resta ja no els caldria per un temps. Aquesta proposta calmà els ànims. A partir d'aquell moment abraçades i bons desitjos amb els que partien. Margueritta i d'altres cantants abonaren els passatges dels tramoistes amb la promesa que els retornarien els doblers. Un cop embarcats s'acomiadaren des del pont de popa onejant mocadors i barrets. Hores més tard ja eren a alta mar. Les conseqüències d'un trasllat per mar no havien estat valorades justament. Tota la companyia patí el mal de mar durant el primer dia menys aquells que tenien experiència prèvia. Tant l'un com l'altre es passaren aquella nit explicant les seves vivències marineres a la resta de la companyia. Segons el capità a l'endemà al vespre serien al port de Marsella. Però aquella nit el vent caigué del tot. El vaixell brandava lleugerament pel mar de fons de migjorn però no avançava en absolut. Quan la son el vencia cercaren llocs pertinentment arrecerats per dormir sobre la coberta. Baixar a la coberta inferior i marejar-se eren accions sinònimes per molts d'ells. El silenci regnava, només s'escoltava el grinyolar dels caps i les vergues amb el moviment del vaixell. Moviment que s'anà esvaint conforme avançava la nit. Aquella calor provo160

ca una boira espessa que transformà tota l'atmosfera en tons vermellosos i taronja conforme l'albada esdevenia matí. Fou en aquest interval que s'escoltà un fort cop a la borda que s'esmicola en mil bocins de fusta seguit de la fressa d'una explosió llunyana. Els mariners s'alçaren de cop. Soroll de sabres. En Joan amb una d'aquelles espases a la mà indicà a les dones que baixessin al camarot del capità on es tancaren fermant la porta amb baguls i cadires. L'impacte fou brutal. Tot trontollà. La cridòria esgarrifava. Les dones s'arrauliren a un dels costats de la cabina, on es trobava la llitera del capità. En Joan era darrera la porta amb aquell sabre corbat per si malgrat els impediments algú aconseguia entrar. S'escoltaven trets de pistola. El soroll metàl•lic dels sabres entrexocant. Cops a terra. Crits de dolor, crits per espantar, crits que ressonaven dins aquella estança i que no feien més que augmentar el temor d'aquelles dones. Poc a poc la fressa disminuïa. Tant sols algun tret aïllat i llunyà. I passes, moltes passes fermes sobre la coberta que cobria aquella cabina. Les petjades baixaren atropellades per les escales i escoltaren la veu del capità: - Obriu la porta. El vaixell ha estat capturat. Tinc la seva paraula que ens respectaran la vida. Les dones ploraven i no es movien. En Joan retirà un a un els baguls i les caixes que fermaven l'envà de la porta i aquest començà a moure's. Finalment el parament del costat de la porta cedí. Entraren uns homes amb el tors nu i un mocador que els envoltava el cap. Les agafaren una a una per un braç amb força i pujaren a coberta. En Joan rebé un cop de puny al ventre que el doblegà i el feu caure de genolls. El pujaren a coberta amb les mans lligades a l'esquena. La sang tacava en molts punts aquella fusta polida del vaixell. La tripulació i els homes de la companyia estaven encerclats per aquells homes bruns i malcarats. En sortir elles s'escoltaren exclamacions sornegueres que no entenien però que comprenien. Les feren pujar al castell de popa. El capità del vaixell de línia feu 161

arriar la bandera del vaixell i lliura el seu sabre a aquell pirata barbut i panxut que feia les funcions de capità. Part dels tripulants foren transvasats a la nau pirata, on foren engrillonats als bancs dels galiots. Els cantants, Cesare i en Joan a més dels oficials i part de la tripulació foren tancats a la bodega més profunda del vaixell. El capità i les dones foren tancades a les cabines de popa. Només el contramestre i alguns mariners seguiren sota una llibertat vigilada per un bon nombre de pirates que eren a bord. En obrir-se la boira a mig matí ambdós vaixells prengueren rumb sud, amb un remolc que feu suar de valent als nous i vells galiots de la galera corsària. Vers al migdia tota visió de la costa s'havia perdut. Les dones fitaven a través de les finestres de popa. Una gran massa de boira desdibuixava l'horitzó al nord i el compàs del sostre del camarot del capità assenyalava clarament que el vaixells navegaven amb rumb sud. Estaven soles en aquella estança. Fora davant la porta tancada amb pany i forrellat hi havia un sentinella armat. Margueritta mirava de fer el cor fort escoltant els sanglots de les altres que amb diferents intensitats mantenien un plor constant des de feia hores. - No podeu continuar així. No en traurem res que seguiu plorant. Ens cal afrontar això que ha passat. -Feu una pausa mentre mirava una a una a les companyes- El fet és que hem estat capturades per uns pirates algerians o de ves a saber on. No hi ha qui entengui res del què diuen. Però som vives i no hem patit ni una empenta. Entre els sanglots conseqüents de tanta estona plorant, la sastressa li respongué: - El meu primer marit també fou capturat pels pirates. I si no ens han fet mal és perquè no volen fer malbé el gènere. Som captives i segurament el nostre destí és ser subhastades 162

en un mercat d'esclaves. Per tant com més bé ens mantinguem més diners trauran per nosaltres. - I com aconseguí lliurar-se'n el teu marit? -demanà una altra. - Tota la família posà tot allò que tenia per pagar el seu rescat. Foren els frares mercedaris qui aconseguiren el seu alliberament desprès de gairebé dos anys. Quan tornà no el vaig reconèixer. Estava molt prim. El seu rostre semblava una calavera amb pell. Si us haig de dir la veritat feia por estar al seu costat. Però a casa es reféu amb poques setmanes. Les justes per embarcar-se de nou. I aquell cop... ja no tornà. - El tornaren a capturar? - No se sap res del seu vaixell. Mai va arribar al destí que tenia previst. Potser un temporal, o un atac corsari o pirata. De fet mig poble va viure el neguit durant mesos esperant rebre notícies les nostres marits. Des de llavors que vaig començar a treballar per poder menjar i ho vaig fer cosint per una cantant. Restaren en silenci. Eren assegudes a la llinda dels finestrals de popa. Aquests, que estaven lleugerament oberts, els ajudava a passar aquella xafogor. El silenci fou trencat per una de les noies més joves. - I ara que ens passarà? Ningú s'atrevia a aventurar una resposta convincent i tranquil•litzadora. Totes elles patien per veure's forçades sexualment durant la travessa per aquells homes. Però ningú tenia el coratge d'expressar aquest temor. Tot eren carícies al cap i les espatlles que de forma espontània es feien les unes a les altres. Tot d'una sentiren passes i el soroll del cadenat de la porta. Entrà un home gras, suat i brut amb sis galetes 163

en una mà i un atuell d'aigua amb un cullerot de fusta al seu interior a l'altre. El deixà a la taula que presidia l'estança i sense dir paraula tornà a sortir. La fressa del cadenat es tornà a repetir a l'inversa. És miraren aquella mena de coques seques sense tocar-les. Una d'elles provà l'aigua amb cautela. - Sembla que es pot beure. - No patiu per l'aigua, ha de ser com a molt d'abans d'ahir. Encara no fa dos dies que vàrem sortir de port. El meu marit m'explicava que quan faci una setmana te l'has de beure tapant-hi el nas de la pudor que pot arribar a fer. Per tant aprofiteu i beveu. Una d'elles pren una galeta de sobre la taula. - Això no és d'ahir -protestà-, està molt dur! - Mulla'l! Durant la tarda les tancaren a les cabines dels oficials. Allà només cabia la possibilitat de romandre estirades i provar de dormir. Les hores costaven de passar. En arribar al capvespre les tornaren a portar al camarot principal. Encara entrava una mica de llum pels finestrals, però tota la cambra era en penombra. Margueritta els proposà de cantar per passar l'estona. Una a una malenconioses melodies es perdien per la popa, com dibuixades sobre el pentagrama del deixant del vaixell. La remor d'aquella cançó fou un missatge de tranquil•litat per la resta de membres de la companyia que romanien engrillonats a la sentina del vaixell. Les dones eren vives i es trobaven bé.

164

XXVII

Tabarka

Aquelles cordes que estrenyien els seus canells eren lleugerament tacades de vermell per les ferides que havia sofert la seva pell blanca i fina. Es sentien despullades. Vestides tant sols amb una camisa que els arribava per damunt dels genolls. Aquella nuesa era accentuada per la transparència que provocava aquell sol intens. Els seus rostres estaven més envermellits pel sentiment de pudor que per l'acció de la calor. Feia hores que romanien dretes, l'una al costat de l'altra en una petita plaça de la vila de Tabarka. Aquells homes vestits amb aquelles llargues vestidures i un turbant al cap, les miraven amb ulls diferents. Els uns com si fossin bestiar. D'altres amb unes mirades que demostraven una excitació mal dissimulada. Només entenien un mot semblant a cristianes que repetien un cop i un altre els mercaders de la plaça. Feia estona que per un petit cadafal anaven passant alguns dels mariners que havien sortit amb elles amb destí a Marsella. El tracte que rebien era del tot diferent. Cops, empentes, fuetades. Els compradors tocaven els seus cossos nus, els miraren les dents. Ben bé com si tractessin amb bestiar. Elles patien. Fins aquell moment havien estat sempre respectades a bord. Només en atracar uns homes les despullaren i les obligaren a posar-se les camises abans de baixar del vaixell. El camí del port a la plaça havia estat molt curt. - Tinc molta por que ens separin. Si ens subhasten per separat no ens veurem mai més - es queixava, sense atrevir-se a plorar, una de les noies més joves-, hem de fer alguna cosa. - Què vols què fem? -li respongué una Margueritta que 165

estava tant aterrida com ella. Ella estava molt preocupada perquè no havia tornar a veure ni en Joan, ni en Cesare, ni a cap dels cantants però curiosament semblava que cap de les altres no es preocupava pel futur que podia esperar als homes de la companyia. - No us poseu nervioses -afegí la sastressa-, cal que ens mantinguem unides mentre puguem - es quedà mirant vers el cadafal i la seva mirada es tornà obscura. Un mariner estava sent fuetejat per haver rebutjat ser tocat per un comprador. Els somriures dels tractants era dolorós. Tot d'una els digué en veu baixa a les que eren al seu costat aferrades amb la corda - Canteu! - Què cantem? -exclamà Margueritta - T'has begut l'enteniment? - Tinc un pressentiment. Canteu alguna cosa alegre. Una de les noies més joves inicià un cànon pastoral al qual s'hi anaren afegint la resta de veus. Primer ho feren en veu baixa, amb por. Però lentament molts dels rostres que seguien la subhasta es tombaren devers elles. Això les animà per apujar el volum i mostrar les seves qualitats vocals. Aquell petit concert improvisat acabà aturant la subhasta d'esclaus. El subhastador molt contrariat i fuet en mà s'atansà cap a elles. S'obrí un passadís humà entre el cadafal i el lloc on es trobaven. Aquest es plantà a davant d'elles cridant paraules incomprensibles. La còlera es marcava durament en els seu rostre quan deixà caure les puntes del fuet i armà el braç per escometre-les. Just en aquell moment aparegué un personatge vestit amb teixits molt rics que s'interposà davant d'elles. El subhastador feu una lleugera reverencia amb el cap. Iniciaren una conversa entre ells on semblava que discutien. Finalment aquell personatge redemptor obri una petita bossa de pell i lliura unes monedes. Elles mortes de por no havien deixat de cantar en cap moment. La música les 166

alliberava i les esclavitzà a totes juntes sota un mateix amo. Els seus vigilants tibaren de la corda i la cordada d'esclaves cantaires sortí per uns carrerons d'aquella plaça fins el port. La providència feu que el seu comprador trobés un frare en aquell indret. Parlaren llargament a una certa distància del grup. Finalment el religiós s'atansà fins a elles. - Ave Maria Puríssima, -elles respongueren la lletania sense pensar-ho dos cops - aquest home és el mentor de Euldjia Bent Bouaziz, la bella heroïna dels Hanencha. Ell us durà fins al seu palau. Diu que ha escoltat les vostres veus i que ha escoltat l'ordre d'Al•là de comprar-vos. D'on veniu? En quin vaixell anàveu? Qui sou? Totes volien respondre alhora i es formà un petit guirigall que fou tallat en sec pels guàrdies tibant de les cordes que les lligaven pels canells. Margueritta prengué la paraula explicant tant ràpidament com pogué tot el que havien viscut des la seva sortida de Gènova. Feu un ràpid esment dels seus homes a qui no havien vist des la seva arribada. El frare les escoltava en silenci. - Marxeu en pau i reseu perquè els designis del Senyor que són inescrutables siguin favorables a aquestes persones i a totes les que es troben en la vostra situació. Ell s'atansà de nou al mentor i durant uns segons parlà amb ell. Tot seguit elles foren conduïdes cap la Stella Polare. Allà desprès de subornar al capità pirata recolliren les seves robes que encara eren sobre la taula del camarot. Margueritta fou separada del grup i amb companyia del frare i el mentor tornaren a la plaça a la recerca del seu estimat Joan, Cesare i de la resta de cantants. Aquest foren adquirits pel servei a palau. Les dones foren instal•lades a la zona que anomenaven 167

l'harem. Malgrat això setmanes més tard, al vespre se les autoritzava a deixar aquest espai del palau per sortir fins a un reixat als jardins i trobar-se amb la resta de la companyia sota la vigilància dels eunucs. No s'entenien amb ningú, però no els mancava res més que la seva llibertat. No podien sortir de palau. Una tarda reberen la visita d'un frare. No era el mateix que havien trobar al port. Portava un pergamí, tinter i una ploma. S'assegueren totes al voltant d'una font i una a una digueren el seu nom, el de la seva família, on podien trobar familiars seus i fins i tot si eren rics. Evidentment es tractava de cercar qui pagués pel seu rescat. Aquest era el negoci d'aquelles contrades. Però ràpidament el mercedari s'adonà que mal negoci havia fet el seu nou amo. Cap d'ells era ric, ni tenia família que pogués respondre per ell. Ni terres, ni diners. Habitualment això tenia un nom: l'esclavitud.

168

XXVIII

Marseille

Quedava menys d'una setmana per l'estrena de l'òpera i la companyia italiana que l'havia de representar no havia arribat. L'empresari havia enviat una lletra de canvi que bé havia estat cobrada per l'armador de la Stella Polare. Però ningú en sabia res ni del vaixell, ni de la companyia. Havia fet enviar un missatger a cavall fins a Gènova feia dues setmanes però encara no havia tornat. Allà a l'escenari només hi eren els músics de l'orquestra del Grand Théatre i aquell castrati, en Giovanni que esperaven tant a la resta de cantants com als decorats. Roland, que era l'empresari estava molt neguitós. Havia invertit una bona picossada portant una companyia completa des de Roma. Això no havia fet massa gràcia als artistes locals que habitualment treballaven en aquell gran coliseu teatral. A més havia empastifat les parets de Marseille amb grans cartells anunciant la presència de la opera italiana a la ciutat. En els moments que l'enuig el deixava pensar, hi veia un complot, una estafa per robar-li els diners que havia avançat. Pel seu cap només passava l'adagi de: "Músic pagat no fa bon so". Però tant de bo en fessin algun de so. Aquella jornada s'esvaí amb les darreres llambregades d'un astre peresós que tenyí els núvols prims de vermell. Per la finestra del seu gabinet, oriental a ponent, gaudia sovint d'aquell espectacle que assenyalava normalment una entrada de vent de mestral o bé pluges abundants. El matí es despertà ventós. En Roland era al seu gabinet quan el seu secretari feu passar un home brut i polsós. Era el correu.

169

- Senyor Roland, l'Stella Polare partí de Gènova ahir va fer tres setmanes. I no és tenen notícies d'ella, doncs havia d'haver arribat a Marseille com a molt tres o quatre dies desprès. El seu armador pensa que o bé l'han capturat pirates o corsaris, o bé l'han enfonsat. L'empresari agraí el servei prestat al correu. Que acompanyat pel seu secretari fou correctament remunerat. Aquell daltabaix li costaria el contracte del Grand Théatre si no cercava una solució ràpida. A mig matí baixà a l'escenari on l'orquestra seguia assajant la partitura de l'òpera i el castrati un cop i altra les seves àries. Els explicà quina era la situació. Havia decidit ajornar la presentació de la companyia italiana sense data. Giovanni quedà perplex. Els seus amics desapareguts al mar. Minuts desprès es presentà al gabinet de Roland. - Senyor Roland, què puc fer per ajudar-lo? Se sap alguna cosa sobre si han estat capturats? - No Giovanni, no en sabem res del cert. Però avui mateix em posaré en contacte amb els frares mercedaris per si tenen alguna informació de les moreries. - Jo, si voleu, també puc mirar d'informar-me per la meva banda. Un lleu cop de cap fou l'asseveració de la conformitat. En sortir del teatre en Giovanni s'adonà que malgrat la seva bona intenció no sabia on podria informar-se al respecte. Tornà fins on s'hostatjava i es vestí de forma discreta. Desprès baixà fins el port i s'endinsà en una de les velles tabernes, la més concorreguda pels estrangers que visitaven la vila en les seves escales. Allà s'assegué en un escambell a l'extrem d'una taula buida. El taverner ràpidament s'adonà que aquell home no s'avenia amb el seu local. S'hi atansà i li demanà: - Què us és de menester? 170

- No sé pas que beveu aquí. Porteu-me allò que solen beure els mariners. -Vi calent o cervesa tèbia? - Vi calent millor -pensà que per la seva veu millor una beguda calenta- i... - Teniu alguna altra qüestió en què us pugui ajudar? - Veig que sou bon observador. Potser sí que ho podeu fer. Cerco algú que tingui informació sobre vaixells capturats pels moros. El taverner se'l mira fixament uns instants. Malfiava d'algú que parlava excessivament clar. El deixà sol uns instants. En tornar amb una gerra de vi calent li digué: - S'asseurà un home a la vostra taula. Convideu-lo. És de confiança. Minuts més tard aparegué un home amb una cama de fusta i a qui li mancava la mà dreta. Aquest es mirà Giovanni amb deteniment i finalment s'assegué davant d'ell. - El taverner m'ha dit que volíeu parlar amb mi. - Així serà si em podeu informar sobre les persones que són capturades pels moros. - Puc. L'home de la cama de fusta restà davant d'ell en silenci. Fins que en Giovanni recordà les paraules del taverner. - Puc convidar-vos a alguna cosa?

171

- Podeu - es girà i amb un gest amb la mà feu venir al taverner, demanà menjar i beure, desprès lentament digué-, què voleu saber? En Giovanni li explicà el poc que sabia sobre la desaparició de l'Stella Polare i de la companyia d'òpera. Finalment li demanà l'opinió. - Si foren atacats pels moros poden haver passat dues coses: què siguin morts o què siguin esclaus allà la seva terra. Em dieu que hi anaven unes dones. De ben segur que ja han estat venudes com a concubines, sobretot si estaven de bon veure. Els homes poden ser lligats com a galiots en algun vaixell o estar treballant com a esclaus en algun taller, camp o casa. Això en el millor dels casos. Vull dir si són vius. - I no s'hi pot fer res per rescabalar-los? - És senzillament qüestió de diners. Cal recomprar-los als seus actuals amos. D'això se'n fan càrrec els frares mercedaris. Els hi heu demanat? - Però de quants diners parlem per cadascuna de les persones? - Això depèn del què hagin pagat al mercat d'esclaus els seus amos. Per mi pagaren unes 400 lliures però ja veieu com estic. Persones importants poden costar al voltant de les 1500 lliures. - Això vol dir entre 70 i 250 escuts de plata per cadascú -restà en silenci. Sabia perfectament que era poc menys que impossible reunir una quantitat com aquella tenint en compte el nombre de persones que formaven la companyia-. Gràcies, evidentment que esteu convidat. Sabut això sortí de la taverna. S'adonà que ni tant sols 172

havia tastat el vi. El seu cap no parava de pensar què podia fer ell pels seus amics. L'endemà explicà la conversa amb en Roland. Aquest havia contactat amb el frares trinitaris però caldria esperar l'arribada del proper vaixell a port per tenir notícies actuals. De tota manera ambdós veien difícil poder reunir aquella quantitat de diners. Pensaven que només una persona podia salvar la companyia: el Rei. Però el Rei Lluís XV era massa jove. Caldria fer arribar notícia a Phillipe II d'Orleans que era el regent. - Aquesta és una bona notícia. Jo conec al Regent -digué Giovanni-, he cantat al Palais Royal vàries vegades en concerts privats per ell i la seva família. Suposo que voldrà rebrem. Però em caldrà anar fins a París.

173

XXIX

París - Palais Royal

Feia dos dies que esperava tota la jornada ser rebut per sa Majestat Phillipe d'Orleans. Aquella sala magníficament ornada de quadres i pintures al sostre començava a semblar-li una presó luxuriosa. Un dels patges de palau li feu un gest perquè s'aproximés a una gran xemeneia que es trobava al mig d'un dels paraments de l'estança. Li indicà que el seguís. Apartà una pesada cortina de vellut i es feren fonedissos a través d'una porta falsa. El recorregut transcorregué per corredors foscos, només il•luminats pel fanal d'oli que duia el patge. S'obrí una porta i el llum sobtat encegà Giovanni per uns instants. Eren a la sala de música. La reconegué pel pianoforte que hi havia en una de les seves cantonades. L'espai era buit. El patge el deixà assegut en el tamboret de l'instrument i desaparegué. Els minuts passaren i ell, per distreure's obrí la tapa del teclat i tocà unes melodies senzilles amb una mà. Poc a poc la música l'absorbí fins a tal punt que la seva veu omplia aquell espai de notes i laments melòdics. En finir una cançó que recordava d'infantesa escoltà una aplaudiments sords. Provenien de les mans enguantades del Regent que havia entrat en silenci a la sala acompanyat només per un patge i dos soldats. Giovanni ràpidament es posà dret i feu una reverència exagerada, teatral. - El temps us fa guanyar millor veu, sou com el bon vi digué el Regent. - M'afalagueu Majestat. - M'han informat que sou aquí per demanar-me un favor 174

especial que només volíeu tractar amb mi directament. - Majestat perdoneu la meva gosadia en demanar per vos. Però quan us expliqui l'assumpte que m'ha fet viatjar des de Marseille penso que m'excusareu. Giovanni posà en antecedents al Regent. Abans de la seva partida de Marseille els frares mercedaris havien donat raó dels cantants i membres de la companyia d'òpera que es trobaven a Tabarka. I també del seu preu per ser rescabalats. Demanava al Rei, en la persona del Regent, que intercedís pel rescat d'aquelles persones del seu afecte com a artistes que de ben segur distraurien la seva cort amb peces musicals noves i desconegudes fins llavors. El Regent frunzí les seies. Aquelles persones no eren súbdites del reialme. Perquè haurien de pagar aquell rescat. En Giovanni explicà que els artistes, el cantants, els músics no tenen pàtria. El seu territori és l'escenari sigui aquest on sigui. La música no té fronteres i pot ser compresa i gaudida sense entendre que diuen les paraules. - Belles paraules, Giovanni. Tu que molts cops has cantat per mi no ets pas francès, oi? - No Majestat, malgrat el meu nom italià que és on em vaig formar com a cantant jo vaig nàixer a Barcelona. - Canta'm una altra cançó. En coneixes cap en la teva llengua materna? - No, la veritat és que no recordo res de quan era molt petit. Però us puc interpretar una cançó polifònica, a una sola veu, és clar, del Llibre Vermell de Montserrat que ara té uns 350 anys, el seu títol és: Estel esplèndid. Sequitur alia cantilena ad trepudium rotundum:

175

Stella splendens in monte ut solis radium miraculis serrato exaudi populum.

Concurrunt universi gaudentes populi divites et egeni grandes et parvuli ipsum ingrediuntur ut cernunt oculi et inde revertuntur gracijis repleti... Phillipe d'Orleans era condescendent i capriciós. Amb aquella interpretació del castrati es donà per pagat afegint-hi la condició que tota la companyia actuaria per ell durant un mes si eren rescabalats sans i estalvis al seu palau. La seva cort s'ocuparia de tot. Podia tornar a Marseille a esperar esdeveniments.

176

XXX

Tabarka

L'arribada de la nau de redempció a Tabarka fou anunciada amb una salva de canonades. Margueritta havia sentit parlar d'aquesta esperança de salvació. Però mai hauria pensat que escoltaria aquelles salves passada la mitjanit. A partir d'aquell moment calia esperar una jornada perquè comencessin les negociacions. Tot això ho havien explicat els frares que de tant en tant les visitaven als jardins de Palau. Aquell matí el vaixell seria visitat per un lletrat, el cònsol francès, un intèrpret i el guardià del port que l'immobilitzaria fins que els tractes i els captius redimits no haguessin estat embarcats. Vigilant que cap jueu o musulmà s'afegís a l'expedició. Revisada la documentació els frares redemptors eren escoltats fins la seu del Consell de govern i després a la casa de l'almoina on dipositaren el cofre amb els diners en plata i or del rescat que quedaven sota la vigilància d'una guàrdia cristiana i una altra de musulmana. La negociació començava d'immediat, malgrat que sovint es superaven els temps previstos per aquesta. Les autoritats musulmanes pretenien que es rescabalessin els esclaus que elles volien i no aquells que els religiosos tenien pensat. Sortosament tota la companyia d'òpera era propietat de la bella heroïna dels Hanencha. Els frares feren cap al seu palau. Allà acompanyats com anaven de les autoritats de Tabarka foren rebuts per Euldjia Bent Bouaziz. Els musulmans en veure-la es postraren. Tal era la devoció que tenien per aquella dona que els havia guiat a una gran victòria davant els turcs poc temps abans quan, vestida de gala i dalt del seu cavall cridà a les dones: "Com que els homes no tenen el coratge d'anar contra els turcs que aviat violaran les seves dones davant els seus ulls. Dones! Ven177

guem molt cara la nostra vida i el nostre honor i no us quedeu amb aquests covards". Desprès descobrí el seu pit i cridà als homes: "Fills de Nàcer, aquells que beguéreu d'aquesta llet, seguiu-me!". Paraules que serviren per encoratjar als seus soldats i fer batre en retirada als turcs. Euldjia escoltà les propostes econòmiques dels frares. Acceptà els seus diners i lliurà a tots els homes i dones de la companyia d'òpera. Aquells tres mesos havia pogut gaudir de les seves cançons i melodies. Ella era amant de les arts i no volia segrestar per més temps a d'altres, ni que fossin cristians, de gaudir d'aquella música. La notícia arribà molt ràpidament a l'harem i a les cambres on dormien els homes. Les dones ploraven d'alegria arraulides al mig d'un patí. Algunes es posaren a resar obertament per agrair a Déu aquell miracle. Margueritta les sacsejà les espatlles. Encara eren dins l'harem. Ja hi hauria temps d'agrair a Nostre Senyor l'alliberament. Més tard els frares passaren llista al jardí de totes les persones que alliberaven en presència d'un secretari dels Hanencha. La comitiva abandonà el Palau en direcció al port. Encara estarien una setmana més dins el vaixell ancorat a una certa distància del port. Allà encara hi havia el guardià del port que inspeccionava, sobretot els homes, que embarcaven alliberats per detectar jueus i musulmans. Els dies esdevingueren tediosos. Sota els tendals, a coberta, la calor era important. A la coberta inferior era insuportable. Havien d'esperar fins a la darrera negociació del darrer captiu. Al vespre els frares tornaven a bord i resaven plegats. En Joan i en Cesare es presentaren al Capità com a antics mariners. Aquest en prengué nota i els digué que els enrolava com a tripulació. Això significava que en arribar disposarien d'alguns doblers per tornar a començar o almenys per sobreviure alguns dies. Finalment el cabestrant es posà en moviment i aquella pesada àncora fou assegurada a la serviola. Les veles de proa ajudaren a virar el vaixell per posar rumb al nord. El 178

llebeig ajudà a omplir aquella munió de veles. Un cop més, en Joan tornava a ser a bord d'un gran vaixell i això no el tranquil•litzava especialment. Però aquest cop tenia a Margueritta al seu costat. Trigaren una setmana a travessar el Mediterrani de sud a nord. En arribar a Marseille no els deixaren desembarcar. Els dugueren a l'illa de Ratonneau on havien de passar la perceptiva quarantena. Allà però pogueren parlar a distància de veu amb en Giovanni que des d'una barca els explicà que en Roland encara els esperava per les representacions de "Sofonisba" de Leonardo Leo. Aquesta notícia els feu més senzill aquell nou captiveri tant a prop de la llibertat.

179

XXXI

Del Gran Théatre de Marseille a la Cort

Aquell ajornament de prop de mig any de les representacions de la companyia d'òpera italiana havien creat una expectació important a Marseille. La nit de l'estrena els carruatges s'amuntegaven davant la porta del teatre. A fora, ja fosc, el silenci només era trencat pel renill d'alguna cavalleria. Dins, la gran làmpada del teatre il•luminava la magnífica sala que era plena de gom a gom. Els espectadors parlaven i es cridaven entre ells. El xivarri era important. Tres cops secs, un repicó i altres tres cops fets per un personatge amb vestuari medieval al prosceni foren suficients perquè el públic s'assegués i fes silenci. El director de l'orquestra aparegué i els músics es posaren drets. Amb un gest de la mà aquests s'assegueren per tot seguit iniciar un preludi musical previ a l'obertura d'aquells grans cortinatges pintats sobre el teló de boca. Giovanni avançava lentament pel centre de l'escena. La seva ària inundà tots els racons, cortinatges i motllures d'aquell coliseu musical. Aquella veu esmolada, femenina, misteriosa mantingué aquell sorollós públic en silenci per uns minuts. En acabar l'ària, aplaudiments i algunes flors arribaren sobre les taules. La funció continuà. Finalment foren més d'una quinzena de representacions en poc menys d'un mes. Aquell empresari era del tot diferent dels anteriors. Els pagava puntualment i mai hagueren excuses en qüestions de vessant econòmic. La companyia quedà en mans de Roland. Giovanni acompanyava habitualment a Cesare a la sortida del teatre. Aquest estava allotjat a en una casa no massa lluny 180

del teatre. Sovint es quedava a dinar amb ell desprès dels assajos de les noves òperes. I fou en aquelles converses de sobretaula on en Cesare descobrí l'origen barceloní d'en Giovanni. Li sobtà escoltar-lo parlar en una llengua que només havia sentit en renegar en Joan. L'amistat entre ells creixia dia a dia. Fins a tal punt que en Cesare acabà instal•lant-se a la mateixa casa del seu amic. Les converses esdevenien cada cop més personals i íntimes. En Cesare era un bon conversador per la qual cosa no passà massa temps perquè el seu amic conegués la seva vida i miracles. Li interessava particularment aquell pas que havia fet des dels vaixells fins als teatres. Com havia usat els seus coneixements nàutics per resoldre trucs i canvis de decorats que el públic veia com a màgics. El mateix Giovanni ja havia volat més d'una representació subjecte per les mans d'en Cesare o d'en Joan. Però a l'inrevés la història no es revertia. En Cesare desconeixia quina era la veritable història d'aquell nen que mai esdevindria realment un home. La seva curiositat era tal que sovintejaven les preguntes més o menys directes sobre el seu passat i sobretot sobre aquell "moment" tant important a la seva vida. En Giovanni vivia molt bé gràcies a la seva veu. I tot i l'estima que sentia per en Cesare li costava de confiar en altri la seva història. A més aquells dubtes i misteris formaven part de la seva fama com a divo. Una vida amb interrogants i buits a la memòria que difícilment ompliria mai. A les nits el malson de la seva castració formava un gran mur que li impedia anar més endarrere. Només hi havia imatges, moments. Soledat. Abandonament. Pobresa. Oració. Explicar aquell moment tant terrible per ell era un tabú. Ningú sabia allò que havia viscut per la seva veu. Les persones que s'atansaven a ell de vegades preguntaven amb morbositat. Durant anys s'havia sentit un monstre de fira ben pagat. Ara en Cesare semblava ser una persona amb qui compartir aquella estranya vida que li havia tocat de viure. La seva aspiració era dirigir la seva pròpia companyia lírica. I per allò que estava vivint, era ben a prop de fer-ho. 181

Passaren els mesos i desprès de dues estrenes al Grand Théatre de Marseille, en Giovanni rebé un missatge de Phillipe d'Orleans on se li recordava que tenia un deute amb ell. Calia desplaçar la companyia fins al Palais Royal de París. En Roland acceptà aquell deute i proposà que en Giovanni fora el nou director. Alguns dels cantants més veterans no estigueren d'acord i amenaçaren de marxar. Però el deute que tenien amb el Regent els abastava a tots. Desprès de París podrien fer i desfer, però no abans. Decidiren que a palau oferirien de nou "Sofonisba" de Leonardo Leo. Aquest cop el viatge pels camins fins a la capital fou realitzat en carruatges que anaven escoltats per una patrulla de guàrdies reials. Foren gairebé vint dies de pols, fang, fred i hostals pollosos. En arribar foren conduïts a unes cambres situades a les golfes del palau. Giovanni i Roland foren rebuts pel Regent, qui els comunicà que a la representació de la primera òpera seria present sa Majestat Lluís XV. En Cesare i en Joan adaptaren un dels salons amb un escenari. Els fusters de palau els facilitaven taulons i taules per construir tant les taules inclinades com les tramoies necessàries per tots els trucs i efectes de la representació. A en Cesare se li acudí un sistema per atenuar la llum de les bugies que cremaven entre bastidors. D'aquesta forma l'escena es podia enfosquir per aconseguir alguns dels efectes de transició dels decorats. Muntà aquells llums d'oli amb un reflector semicircular sobre unes barres rodones que podia fer girar totes alhora mitjançant una corda i un tambor situat sota les taules. També construïren una gran caixa que amb el moviment de les pedres del seu interior simulava el so dels trons. I com a element sorpresa un escotilló que permetia fer aparèixer i desaparèixer un cantant de forma gairebé instantània. Els dos se sentien orgullosos de la seva feina. Llàstima, deien, que tot això no pugui romandre muntat un cop acabades les funcions. El Palais Royal es mereixia un teatre de debò.

182

Els pocs assajos es feren en tres dies. Treballaven matí, tarda i nit. Bona part de la companyia volia pagar el deute del seu rescabalament i prendre nous aires. Per tant deu dies desprès de l'arribada dels que foren captius a París la funció podia començar. La presència del Rei no fou més que una anècdota més a la representació. De fet aquest marxà avorrit a la fi del primer acte. Es veia que no era més que un infant d'una edat indeterminada que estava allà obligat pel protocol. A la fi de la representació el Rei acompanyat del Regent volgué pujar dalt de l'escenari. Aquells efectes de vol li havien causat una gran impressió. Ell també volia volar com havia fet aquell castrati de qui no recordava el nom. En Cesare i en Joan feren una reverència maldestre i assegueren a sa Majestat en la breu cadira de fusta que subjecta per dues cordes estava sospesa del sistema de vol. Un a cada costa de l'escena maniobraven un torn petit sota l'atenta vigilància de dos guàrdies de l'escorta personal del Rei. Aquest havia deixat de ser un monarca per tornar a ser per uns instants aquell nen que realment era. - Més amunt! Cap a la dreta! Cap a l'esquerra! -Cridava sa Majestat des de dalt estant. Els dos tramoistes maniobraven amb una cura especial els dos torns desplaçant aquell artista tant especial. Fou el Regent qui posà fi a aquell moment d'esbarjo reial. - Majestat us esperen a la sala de ball. Capcot el Rei aterrà suaument sobre les taules d'escena. I abans d'abandonar aquell espai, ordenà que a l'endemà al matí volia tornar a volar. Els dos tramoistes hagueren de dissimular el seu somriure davant la criaturada reial. La cort era un bon lloc per viure. No els mancava res. Menjaven i bevien tant com volien. Algunes tardes Margueritta fou requerida pel Regent a la sala de música. La seva 183

bellesa i la seva joventut no havien passat desapercebudes. Un cop allà, converses de saló, alguna cançó que sovint era acompanyada pel propi Regent al pianoforte crearen un clima de confiança i intimitat. Aquells requeriments eren cada cop més sovintejats. Els primers cops Margueritta era acompanyada per en Giovanni qui els servia de traductor. Però encara no havia passat una setmana que aquest ja no fou convidat. Aquelles reunions també s'anaven allargant. Ella solia tornar negre nit a les golfes on es trobava amb un Joan emmurriat, gelós de la seva dona. Margueritta li maganyava els cabells i l'abraçava fortament. Cada cop més fort. Sense dir res. En Joan parlà amb en Roland sobre les trobades de la seva dona amb el Regent. La resposta que rebé no li agradà gens: - Joan, som a la Cort. - A la Cort! A la cort hi tenim el bestiar al meu país! I potser en això no hi ha tantes diferències -exclamà en català el tramoista. Vist que amb l'empresari no havia tret res en clar, es dirigí cap a la cambra on vivia en Giovanni. Trucà. - Hola. Puc passar? M'agradaria parlar amb tu. - Passa Joan, passa. - Vull explicar-te un tema delicat i demanar-te consell. - Tu vols demanar consell a un barbamec com jo? -digué somrient. - Sí. Tu coneixes millor que no pas nosaltres la Cort. La seva vida i el seu funcionament.- Feu una breu pausa, sospirà profundament i continuà- Estic molt amoïnat per la Margueritta. Les seves visites amb el Regent són cada cop més llar184

gues i consecutives. I malpenso que no hi va precisament a cantar. Què puc fer? Com ho puc consentir? - Joan. Tu ets un bon home. Estic segur que Margueritta t'estima. Ho veig a diari. Però la vida en aquesta mena de palaus és molt complicada i lleugera alhora. El Regent sembla que s'ha encapritxat d'ella. Però sé que això durarà poc temps. Ella és objecte de seducció, és un joc que finirà o bé per avorriment, o bé... desprès d'haver-la aconseguit. - Ca home! -digué en català. L'expressió d'en Giovanni canvià sobtadament. - Joan, tu parles català? - És la meva llengua. I també la teva segons veig. - Poc la uso. Però sóc nascut a Barcelona prop de l'església del Mar. - Caram! -digué sorprès, desprès amb un somriure amarg al rostre continuà- D'allà en vaig marxar amb la cua entre cames desprès de perdre-ho tot. En Joan li explicà la seva història a grans trets com havia fet molts altres cops. Les aventures viscudes i els records latents. En Giovanni l'escoltava pacient i comprensiu, en acabar: - Jo del meu passat mai en parlo com saps, però si que recordo algunes imatges de la meva infantessa. Molt poques. Sembla com si algú o alguna cosa més les esborrés en el passat. Com ja et deus imaginar el meu nom de petit no era Giovanni, sinó Joan com el teu. Només recordo ser abandonat en una ciutat en flames. Era prop d'una riera quan van començar a caure bombes. Amb els amics que jugava ens amagàrem 185

allà esperant que passes aquell atac. Es feu fosc i quedàrem fora muralles. Dormírem a la platja entre les barques que eren a la sorra. A l'endemà quan vaig arribar a allò que havia estat casa meva... no hi quedava res. De cop la mare, pare i germans havien desaparegut. Vaig córrer plorant. Vaig córrer lluny, a la platja. El dolor em postrà sobre aquella sorra. A partir d'aquell moment tot sol vaig vagarejar pels carrers fins que la guàrdia em portà a un hospici fosc prop del portal de Sant Antoni d'on no sortiria fins a transformar-me en qui sóc avui. - Joan, o Giovanni disculpa. Què recordes més dels teus pares? - Gairebé res. Alguna excursió a un riu proper i una olor molt característica dins de casa que només em ve a la memòria dins els escenaris. A en Joan se li tallà la respiració, les temples ressonaven amb força. Mirava el rostre d'aquell jove. El vell corder lluitava per no deixar caure les llàgrimes dels ulls. Cercava en aquell rostre gairebé femení quelcom que li confirmés allò que el seu cor començava a sospitar i la seva ment defugia. Potser aquells ulls allargats i clars sí què s'assemblaven als de la Maria. Però aquell rostre tant habituat a les pólvores de maquillatge li feien difícil qualsevol identificació. El cor s'accelerava per instants. Una pregunta li ballava per la ment i lluitava per expressar-se, però temia que aquella sospita s'esvaís de cop. Finalment amb molt coratge: - Giovanni, recordes l'ofici del teu pare? - Sí, i tant! M'agradava ajudar-lo al taller. Era corder. En Joan s'atansà sobre el seu fill i l'abraçà amb força. Ja no en tenia cap dubte. Ell era aquell buit a la memòria durant tants i tants anys. En Giovanni restà perplex en un primer 186

moment en no entendré aquella reacció. El pare gemegà amb dificultats per primer cop em molts anys: -Fill meu! Fill meu! Això el feu trencar a plorar en comprendre que estava en braços de son pare amb un crit infantil. Els dos ploraven a cor que vols. Aquells crits alarmaren altres cambres. Sortiren en Cesare, la Margueritta i la resta de cantants que es trobaven allà. Des de la porta estant observaven aquella abraçada fruit de l'amor entre un pare i fill que mai havien esperat tornar a trobar-se. La Margueritta s'acostà a ambdós i els abraçà. En Cesare es mantingué a la porta evitant que ningú més envaís aquell espai, amb llàgrimes d'alegria als ulls.

187

Epíleg

Els dos Joan, pare i fill, retornaren aquella tardor a una Barcelona molt diferent de com la recordaven. Pels carrers la gent parlava en un castellà amb accent molt pronunciat. Segons els explicaren des de la proclamació del Decret de Nova Planta la llengua catalana era prohibida i només es parlava dins de les cases. Hi havia molta por. El carrer i el barri on havien viscut no existia, al seu lloc hi havia un gran descampat i on eren les antigues muralles estaven construint una gran ciutadella. Pel born s'atansaren a la vora de l'Església del Mar per resar per la mare i els germans desapareguts en aquell fossar ara tant descurat. El pare el convidà a acostarse fins els portal de Mar i caminaren plegats per recordar on havia començat tota aquella aventura. Plovia i tot era moll. Recolliren Margueritta a la casa d'hostes i feren cap a les Rambles, vers el Teatre de la Santa Creu. Entraren pel costat, per la nova entrada d'artistes que d'acord amb allò imposat per llei el rei Felip V havia de ser diferent de la del públic. A aquella Espanya borbònica i catòlica els artistes seguien sent un empestats enviats del diable. I si autoritzaven la existència d'aquell teatre era només pels rendiments en doblers que dia rere dia arribaven a les arques eclesiàstiques. Aquella tarda a dos quarts de tres tenien funció. En Giovanni, que conservava el seu nom artístic, necessitava ben bé dos quarts per preparar-se i escurar-se la veu. La Margueritta també anà cap el camerino. En Joan accedí a aquell vell escenari. Se'l mirà de dalt a baix un cop més. Tenia un munt d'idees per perfeccionar-lo, per incorporar-hi les tramoies i els trucs que havia conegut arreu. Tenia clar que aquell teatre havia de ser la darrera etapa del seu viatge vital i orgullós de tot allò que havia après li agradava la idea de deixar-hi petja. Com d'altres tantes vegades havia fet. Encengué una candela i la fixa a l'extrem d'aquell pal amb una mica de cera i prengué la garrafa de l'oli. Començà la seva processó pagana diària con188

sistent a revisar i encendre els llums de tot l'escenari. Un a un il•luminaven cada cop amb més intensitat i des de diferent angle aquell immens forat que era l'escenari. Les ombres que primer es sumaven una a una, ara més que multiplicar-se desapareixien. Alhora, penjats al teler apareixien discretament boscos màgics, jardins romàntics, palaus fabulosos, coves tenebroses i núvols gloriosos. Tots ells maldaven per baixar sobre les taules i transportar als espectadors a espais imaginaris i efímers. Desprès a través de les escales de la trapa del fòrum baixà al fossar. En aquella mena d'infern mecànic s'escoltaven els cruiximents dels pilars, travessers, escotillons, tambors i trapes corredores que permetrien fer aparèixer carros voladors, grans petxines marines, o diables tossuts en ser vençuts a escena. En Joan tornà a pujar les escales i situat al bell mig del prosceni mirant cap dins l'escenari feu un darrer cop d'ull satisfet abans d'apagar la candela. Era allà, dins la gola del escenari de la seva ciutat amb les dues persones que estimava, què més podia demanar?

Fi de la història

189

NOTES DE VOCABULARI abarloar - Acostar una nau a una altra. aleta- Part externa corbada a la part de la popa del buc d’un vaixell, a tots dos costats. amura- Part de cada costat del vaixell, compresa aproximadament entre la proa i el través. andanada- Descàrrega de tota l’artilleria d’una banda d’un vaixell. arrencada: embranzida, velocitat adquirida. arriar - Abaixar, fer baixar, per mitjà d’un cap o de corrioles una vela, l’àncora, etcètera. attrezzo- Conjunt d’accessoris de decoració, de mobiliari, etc., que s’utilitzen en el muntatge d’una escenografia. babord - Costat esquerre de la nau, mirant de popa a proa, que de nit es distingeix per un fanal vermell. balda - Galleda de fusta emprada en les embarcacions. baldejar - Rentar la coberta o altres coses amb la galleda fusta emprada en les embarcacions. bastiment- Mitjà de transport flotant de qualssevol mida i ús. batallola - Barana doble de fusta situada antigament a la borda dels vaixells, emprada per a estibar-hi els cois i per a 190

defensa. bateria - llums situats a terra a la part frontal de l’escena, la més propera al públic. bitàcola - Armari, generalment de fusta i de forma cilíndrica, que, fixat a la coberta d’una nau, conté la brúixola a la part superior i el conjunt d’imants i ferros compensadors. borda - Vorada d’una nau arran de coberta. bossell - Aparell de manutenció consistent en una o diverses politges col•locades dins un bloc de ferro o de fusta. briol- Cap que, aferrat al pujament, serveix per a carregar una vela rodona i aferrar-la després més fàcilment. cabrestant- Enginy amb forma de dos cons truncats invertits col•locats sobre la coberta que s’usa per cobrar les amarres i el cap o cadena de l’àncora. calabrot - Cap de gran diàmetre amb que es ferma un vaixell a terra o a l’àncora. car - Part inferior de l’antena d’una vela llatina. Casteddu de Callaris - Càller (Cagliari) en Sard. coi - Hamaca que fa la funció de llit per als mariners. combés - Espai de la coberta de les naus de vela comprès entre l’arbre mestre i el trinquet. corxar - Tòrcer i reunir uns amb altres els cordons que for191

men un cap de corda, perquè aquest resulti més curt. davant - Cap que, fixat al penol del car de l’antena d’una vela llatina i passant per davant de la roda, permet de fixar la posició de la vela en acció contraposada amb l’orsapop. doblers - Diners en parla mallorquina. drissa- Corda que serveix per a hissar i arriar una verga, una vela o una bandera. eixàrcia- Cordam de l’aparell d’una nau. embornal - Forat de desguàs practicat a cada costat d’una nau. enfora- Cap a la banda de fora, cap a l’horitzó. escorar - Inclinar-se una nau cap a un costat per la força del vent o per desplaçament de la seva càrrega. escota- Cap lligat al puny inferior d’una vela que serveix per a caçar-la o amollar-la. estribord - Costat dret de la nau mirant de popa a proa. ferro - Àncora. fletxadura - Corda, pal o barrot metàl•lic, travesser, que es fixa als obencs perquè faci d’escaló. freu - Pas o canal relativament estret i generalment de poc fons entre dues illes, o bé entre una illa i terra ferma.

192

galliner - darrer pis de l’auditori d’un teatre. garbí- Vent que ve del sud-oest, originat pel gir de la marinada a la tarda en alguns sectors de la costa catalana. guindaleta - corda prima que té diferents usos a l’escenari. goneta- Vela situada damunt del velatxo i de la gàbia. llargar - Afluixar un cap, desplegar una vela deixant anar del tot, o de cop. llongada - Franja de sorra que l’onada del mar mulla. manegueta - Peça de fusta amb dos braços horitzontals curts que fixada a l’orla de l’embarcació serveix per a amarrar-hi els caps. mar gran - Oceà Atlàntic Mestral - Vent del NO. nostramo- A la marina mercant, persona que comanda directament els mariners. obenc - Corda o cable que va de l’arbre d’una nau a la murada i serveix amb altres per a mantenir dret l’arbre. orla - Barana d’una embarcació, part dels costats que ultrapassa el ras de la coberta. orsapop - Cap amb el qual hom porta cap a popa el car d’una antena, que treballa al contrari que el davant.

193

pal de messana - pal de mitjana. pal de mitjana - En la nau de tres o més arbres, el de més a popa, i en la de dos, el de popa si és el menor. perpal - Barra de fusta amb que es fa girar el cabestrant. pollacra - Vela triangular que va a proa d’alguns llaguts i algunes barques. pic - Antena d’una cangrea. pinc - Embarcació de vela, semblant al xabec però de línies menys fines, aparellada habitualment amb tres veles llatines, que fou molt emprada a la mar Mediterrània. proa - Part davantera del buc d’una nau. roda de proa - Roda del davant, la que talla l’aigua. rolar - Girar, el vent, de direcció. santabàrbara - Indret d’una nau on es guarden la pólvora i els projectils. tabal - tambor. taules - fustes que formen el paviment de l’escena. tascó - tauló de fusta vertical sobre el qual es muntaven els bastidors dels decorats, que era mogut lateralment per un dispositiu mecànic a la fossa. teler - Bastimentada de la part superior de l’escenari d’un 194

teatre que mitjançant politges i cordes permet abaixar i apujar els telons. trinquet - Arbre de proa d’un xabec, d’una fragata, d’una corbeta, d’un bergantí, d’una goleta, etc., però no d’una barca de mitjana, ni d’un iot. ullera - Instrument òptic format per un tub que consta essencialment d’una lent que concentra els rajos lluminosos i forma una imatge i una altra que l’amplifica, usat per a observar objectes llunyans. varal - fusta vertical situada als costats de l’escena que tenia quinqués d’oli un sobre l’altra per il•luminar els decorats. velatxo - Vela de sobre mateix del trinquet. verga - Perxa posada horitzontalment i entravessada a proa de l’arbre d’una nau que serveix per a fermar-hi una vela quadra. xabec - Nau de vela llatina, amb tres arbres, usada a la Mediterrània per al tràfic de cabotatge i la pirateria. xicot - Extrem d’un cap.

195

196

Per la meva contramestre, la Lluïsa. Per les meves pilots, la Gina i la Talia. Pel meu nou grumet, l’Arnau. I per tota la gran tripulació que formen els navegants amics d’aquí i d’allà de la navegació tradicional i de la navegació tranquil·la, de la escenografia i de la maquinària escènica. Amb el desig que us haig fet passar una bona estona.

Palamós-Brest-Douarnenez-Calonge 2016

197

198

199