CERTAMEN LITERARI SANT JORDI 2017 RECULL DELS TEXTOS PREMIATS
CICLE INICIAL
La girafa nerviosa Hi havia una vegada, una nena que es deia Maria. La Maria va anar al zoo, quan va arribar-hi, va veure una girafa que estava molt nerviosa. Estava tant i tant nerviosa que es va escapar del zoo i es va posar en un cotxe. Com que la girafa no sabia conduir, va causar un bon desastre a la ciutat! Un senyor va veure el que estava passant i va decidir avisar la policia. La van venir a buscar i la van tornar al zoo. Ja era l’hora de tancar, la Maria se’n va tornar a casa i va explicar a la mare com de bé s’ho havia passat! Laura Sicilia
1rA
Un senyor poruc Hi havia una vegada un senyor que estava dormint tranquil·lament al seu llit. Al cap d’una estona va començar a somiar amb un somni de por. Estava somiant que algú li havia tocat el braç ; aquest algú era un monstre!! El monstre era enorme i tenia moltes dents i uns ullals molt afilats. El senyor va voler escapar-se del monstre i va començar a córrer. Estava corrent i corrent però no avançava gaire. I quan el monstre estava a punt d’atrapar-lo... Pum!! Es va despertar i se’n va adonar que allò que li havia tocat el braç i que li havia fet tanta por.... Era la paret! Conte contat ja s’ha acabat. Ivet Carrasco 1rB
El drac de les emocions Fa molt de temps en una ciutat hi vivia el drac de les emocions. Cada cop que algú anava a veure el drac tenien una emoció com ara alegris, amor... Sempre eren bones però hi havia una nena, que es deia Jana, que va pensar que el drac es diria Oriol i tothom va acceptar. Un dia la Jana estava trista i volia canviar d’emoció per una més “xula” i el drac Oriol va fer que la Jana tingués l’emoció de l’amor. La Jana es va enamorar d’un nen que es deia Jan. A tots dos els va agradar que el seu nom comencés amb la lletra J. Al Jan també li havien donat la poció de l’amor. Es van enamorar i es van casar. Al casament s’ho van passar molt bé. A l’endemà van voler canviar l’emoció i van passar a l’emoció de l’alegria però continuaven enamorats i com tenien l’emoció de l’alegria sempre estaven contents. Cada setmana canviaven d’emoció fins que un dia es van acabar les emocions. Cada setmana
s’apuntaven les emocions fins que les van repartir totes, però no trobaven el full i van anar a fora a buscar un altre drac, però aquest drac era dolent i la Jana i el Jan van tenir l’emoció de la por. Era un drac vermell, dolent i va marxar amb el full de les emocions. Van pensar i pensar fins que van trobar una solució: que ho farien per l’ordre que volia el drac Oriol i s’apuntarien cada setmana l’emoció escollida pel drac en un full i la Jana i el Jan en un altre full. El van guardar molt bé i no deixarien en cap calaix, ni butxaca, ni armari, ni sobretot al terra, així no el perdrien. Txell Comas
2n A
La nena afortunada Hi havia una vegada una nena que estava molt trista perquè tots es reien de ella i cada dia es reien més, fins que un dia va trobar un llibre màgic, molt màgic. Quan van passar uns dies, el va obrir i va arribar a un món màgic on li van ensenyar que estar trista no li conduïa a cap lloc i es va adonar que era veritat. Per fi se sentia contenta i va fer una amiga. Feien juntes moltes coses: jugaven a saltar a la corda, sortien per anar a passejar, jugaven a pilota, feien els deures juntes i anaven a l’escola juntes. S’ho passaven molt bé. Aquesta nena va guanyar molt sent feliç tota la vida. Clàudia Montes
2n B
CICLE MITJÀ
El dragonet de les emocions. La tranquil·litat Hi havia una vegada un dragonet molt peculiar. Li deien Emo. L’Emo era un drac petit molt diferent als altres. El seu cos canviava de color cada vegada que sentia coses diferents i ell no sabia perquè. Un dia el van fer fora del poble perquè el veien diferent als altres. En aquell moment el cos se li va posar de un color que mai havia vist. L’Emo va caminar durant tres dies buscant un lloc on quedar-se i va arribar a una ciutat. Caminava pels carrers i una nena el va trobar, va parlar amb ell i se’l va quedar a casa amagat, en secret. La nena es deia Martina i el cuidava molt bé. Un dia la Martina li va preguntar; - Emo, perquè quan et sents d’alguna manera canvies de color? - No ho se suposo que perquè tinc les emocions molt fortes i el meu cos ho nota .
La Martina li va dir que ella si que ho acceptava tal com era i que a partir d’ara el presentaria als seus amics i família i tots l’acceptarien tal com era. El drac estava molt content amb la seva nova casa i els seus nous amics. A partir d’aquell moment va viure molt tranquil i mai més va canviar de color. Ara, era groc. Nahir Garcia
3r A
Els sentiments de la Paula Fa molt temps em van explicar una història d’una nena que es deia Paula. Era una nena de tres anys. La Paula sempre anava somrient i no s’enfadava amb ningú i li deia hola a tothom fins que un dia va néixer un personatge que es deia Alegria. Des d’aquell dia la Paula estava més contenta que mai, fins i tot quan dormia era feliç. Tampoc s’enfadava perquè sempre anava somrient. Quan tenia dotze anys la Paula encara tenia l’Alegria però un dia la Paula va perdre a la seva millor amiga i l’Alegria va crear a la Tristesa i ja hi havia dos personatges dins del seu cap. La Paula va anar creixent i van créixer més personatges com la Ràbia, la Por, l’Enuig,... La Paula i els sentiments van continuar junts tota la vida. Laia Martínez 3r B
L’alegria. Llibertat de sentiments L’alegria a mi m’agrada I divertir-me cada vegada Amb un somriure sempre visc Per així no estar trist. Un mon millor vull Sense odi ni maldat Ser feliç i alegre Sense oblidar la humilitat. I amb aquest poema m’acomiado, Expressant els meus sentiments Intentant fer bondat, Doncs espero un món en llibertat. Inés Boncompte 4t A
L’alegria Gaudeix i viu amb alegria Perquè és l’emoció de cada dia Estigues alegre i content I veuràs com t’enveja tota la gent Sempre que puguis viu la vida Perquè és l’emoció de nit i de dia No estiguis trist, no estiguis enfadat Sempre has d’estar feliç i emocionat Amb abraçades de tot el món I felicitacions per a tothom Treu la tristesa del cor I omple’l amb alegria i amor Sílvia Martínez 4tB
CICLE SUPERIOR
Alegria L’alegria és un sentiment especial si tu estàs al meu costat vull cridar-li al vent perquè el nostre amor duri per sempre més. L’alegria et fa sentir bé en futur o en present Sempre que estiguis al meu costat ho sentiré Espero que m’escoltis perquè és de veritat aquest sentiment que et fa el cor bategar. Aquesta alegria que tinc al cor ningú me la traurà
perquè només tu em fas emocionar. Vull cridar-te “ t’estimo” fins al final de l’eternitat perquè només tu em fas sospirar. Ruth Gemar 5è A
Les emocions L’emoció que predomina al dia és l’alegria un gran somriure t’apareix a la boca segueix així encara que no toca. L’emoció que a la majoria no agrada és la por que ens apareix quan estem a la foscor. Podem tenir por dels monstres o per moltes més coses. Heus aquí la tristesa quan es mor alguna persona li podríem haver dit l’última promesa. La seva vida, podria haver sigut més bona.
El desig el trobem més enllà és l’emoció que ens agradaria que fos veritat esperem sempre que ens transformi en realitat La ràbia apareix quan ens enfadem. Això sí, ens hem de controlar. Quan fan alguna cosa que no t’agrada d’aquesta manera has de reaccionar L’alegria, feliços ens té. La por, espantats ens té. La tristesa, apagats ens té. El desig, pensant ens té. La ràbia, enfadats ens té. Oriol Daura 5è B
Emocions de Sant Jordi Hi havia una vegada una llegenda Una llegenda plena d’emocions, valentia i felicitat. Una princesa atemorida, Un rei igual d’angoixat a, al qui li cauen les llàgrimes... Un drac famolenc, Un sant Jordi cavaller que portarà pau i empatia... Un drac afamat, terrible solitud a la seva cova... Esperant amb còlera i ira alguna cosa de menjar De part de l’aterrit poble de Montblanc...
El poblat del turó, Celebrant amb desgana un sorteig no gaire desitjat... Del que els terribles resultats Sobre la tendra i desconcertada princesa caigueren al final... El petit poblat, Amb decepció, pena i fort dolor, Deixà marxar la indefensa noia cap a la cova de l’horror. Desitjo per a tu, desesperat rei... Més amor i esperança que angoixadora tristesa... Menys agitació i impotència que llegendes sobre Montblanc... Que l’estimada princesa retorni sana i salva,
Que per sempre més hi hagi pau i felicitat! Desitjo per a tu, adorada princesa... Més cavallers que grans dracs ferotges... Més roses que brotin que sang, fetge i guerra... Més empatia i benestar! Desitjo per a tu, drac mogut per l’ira... Més menjar, menys empipaments... Desitjo per a tu, valent cavaller... Que puguis salvar finalment a la dolça princesa! Sira Sant 6è A
Te’n recordes? Te’n recordes d’aquella por, aquella intriga que teníem, aquell drac que miràvem amb temor? Te’n recordes de la inseguretat, de la tristesa del poble i la dura desigualtat? Si! Però també me’n recordo d’aquella alegria que se’ls omplia als ulls cada cop que jo venia... Me’n recordo d’aquelles abraçades, aquella il·lusió del poble i de l’amor que em donaves. Ens recordem de tot, de tota la història
i de cada mot. Ens recordem amb satisfacció, amb molt d’orgull i sense preocupació. Carlota Muñiz 6èB
SECUNDÀRIA
L’imperi de les formigues Hola, sóc l’Eric i fa cinc anys que no surto d’un cau de formigues. Estic desesperat! Tot va començar un matí. Vaig ensopegar amb un formiguer que s’havia instal·lat al meu jardí. Era una muntanyeta de sorra de poca alçada que estava recoberta de petits foradets. No vaig poder resistir la temptació de xafar-lo amb la sola de la sabata i escampar-lo fins a deixar-lo al nivell de l’altra terra. Quan vaig tornar de l’escola, per la tarda, amb unes ganes de berenar insuportables, una estranya força em va atreure dins el forat. Vaig intentar obrir els ulls, però em sentia una mica marejat i el món em donava voltes. En aixecar-me, vaig contemplar unes taques negres borroses sense definir que tenien dues antenes. Eren formigues! Havia caigut dins un cau d’insectes treballadors, i jo era de la mateixa mida que ells? Necessitava fugir d’allà, vaig començar a córrer, però dues formigues amb
casc i llança em van tallar el pas i em van portar a una sala on hi havia una mena de bavosa descomunal de color blau. Se’m menjarà? Els meus intestins buits es bellugaven i feien un soroll estrepitós, quina gana! De dins del monstre sortien unes boles llefiscoses que col·locaven en plats i servien a les formigues que feien cua. —Què dimonis és això? —vaig exclamar. —És el berenar —va respondre la formiga del davant.— Ets nou? Amb cara de pànic li vaig contestar que aquella cosa repugnant no entraria per la meva boca. Me’n vaig anar a inspeccionar aquell territori. Era enorme, les parets rugoses arribaven fins al sostre ovalat. On havia nat a parar? Hi havia passadissos per tot arreu i em vaig endinsar en un que em va portar a una sala plena de trastos vells. Eren les golfes gegantines del formiguer. Per allà no podia fugir. Després de molta estona buscant, vaig aconseguir marxar de les golfes.
Ara, havia de trobar la sortida del formiguer, però per més que vaig buscar no la vaig trobar. Vaig rascar les parets, vaig cridar amb totes les meves forces, vaig recordar que portava el mòbil, però, quin desastre, no hi havia cobertura! Tot va ser inútil. Trobo a faltar els meus amics i la meva família, no he pogut tornar a veure el sol i em fan treballar tot el dia endreçant les andròmines que porten de fora. M’obliguen a anar a les misses de formigues a adorar la formiga reina i haig de menjar les boles de bavosa. M’he convertit en formiga. Gisela Dekort 1r ESO A
En el més profund del meu cor... Nosaltres ja ens coneixíem. Ell era un noi molt popular, tenia un cos atlètic, ulls color caramel, galtes rosades i cabell castany, ell no era un noi peculiar, ell tenia una mirada extremadament sincera, el seu somriure era plenament vertader, els seus gestos et transmetien una confiança eterna i jo, jo era una noia molt tímida, gairebé mai li podia parlar, sóc una noia baixeta, el meu cabell és negre i curt, algunes persones diuen que sóc una noia bondadosa i que la meva rialla és encomanadissa. Som dues persones molt diferents, jo almenys en el profund del meu cor guardo un secret molt misteriós. Ell mai s'ha fixat en mi, ni tan sols som amics, només companys, però,això no m'impedeix estimar-lo. Jo sempre, després de sortir de l'institut, anava a un parc a passar l'estona sola, ho faig des que era ben petita. Però va haver-hi un dia que em vaig seure en un banc com de costum i se'm va apropar. Era ell, en Marc, el noi del qual estic
enamorada. Em va parlar, però jo vaig agafar els meus auriculars i vaig fer veure que escoltava música i se'n va anar. Em vaig sentir una mica trista però aquest no seria motiu perquè descobrís el meu secret. Van passar dies, ell m'anava perseguint cada dia al parc, fins que un dia se'm va presentar amb una caixa de "post-it", que eren una mena de fulls petits per escriure que s'enganxaven. Jo immediatament vaig posar-me els auriculars i ell em va escriure en una noteta: Hola, Laura. Jo el vaig mirar i amb tota la meva valentia li vaig contestar. Hola. Ell em va mirar fixament mentre jo girava el cap perquè tenia vergonya i em va escriure. T'he de conèixer millor, ja que sento alguna cosa molt forta per tu. Jo, Laura, el vaig mirar encuriosida, per el que m'havia dit i vaig afegir: Què és el que sents per mi?. Ell em va contestar: És una cosa que no puc descriure amb paraules. En aquell instant es va apropar a mi i em va besar.
Al dia següent, mentre érem a classe de matemàtiques li vaig escriure una noteta per quedar. Quan vaig arribar a classe em vaig trobar la noteta a la taula amb un: Sí,Escrit. Vam quedar al parc, com de costum i quan el vaig veure el vaig abraçar, ell em va enganxar una noteta al cap que posava:Per què no parles directament amb mi? Per què ho fas per notetes? Jo el vaig mirar amb els ulls plens de llàgrimes i vaig afegir: Perquè sóc sordmuda. Djesica Anatolieva Georgieva 1r ESO B
Què seria la vida sense l’alegria? Amb alegria tot seria molt millor. Un món de pau, amor, dolçor i harmonia. En un cofre del tresor la trobaràs I en el sentiments de la gent l’hauràs de buscar. On podem trobar l’alegria? L’alegria es pot trobar a tot arreu, fins i tot en els llocs més necessitats. Amb una abraçada i un somriure podem aconseguir un món millor. Un somriure és com un tresor, més valuós que l’or. L’alegria és com un arc de Sant Martí, mai se sap on és el seu principi ni la fi.
Els colors brillants de l’arc preciós, són tant lluents com l’alegria. Sense l’alegria no seríem persones. L’alegria és la nostra vida, sigues feliç i entre tots aconseguirem un món de pau, amor,dolçor i harmonia. Montse Massagué 2n ESO A
Riu de la vida i el mar de llàgrimes El riu flueix i s’emporta la vida, com si d’un núvol es tractés No estàs vençut, encara que llàgrimes caiguin i llisquin per les teves galtes rosades Pinta de colors lament profunda i obscura I enterra sense por ni mal el que fa que els teus ulls No tinguin la brillantor natural Calla les penes i desafia els dolors i la soledat Moltes veritats has jurat sempre, Però omples mars de llàgrimes i mai afrontes el teu pes
Però tu saps que pots tenir La valentia del més fort Has d’entendre que ja no hi ha volta enrere, els meus consols ja no et serveixen I t’he d’abandonar a la mar salvatge, que et cruspirà amb un sol onatge Em sap greu, ja ho saps, però al jardí de la rosa negra Ja m’has de deixar Deixa’m volar. Núria Botifoll 2n ESO B
Records trencats d’una ànima Puc veure la felicitat. Encara que tothom digui que la felicitat és vent i vola. Puc veure-la. Perquè m’ho diuen aquells somriures, m’ho diu la forma en la qual ella es doblega de tant riure i el record de que en aquell temps no importava res, ni tan sols si sorties bé o malament a una foto. Puc veure la nostàlgia. Nostàlgia de saber que el teu record s’allunya, i sembla que totes les fotografies del món són insuficients quan no hi ets aquells dies que plou, dies que plou i ploro. Puc veure moltes coses quan et miro, quan miro el que vam ser i desitjo algun dia tornar a tenir. I en aquesta altra, puc veure la por. Por d’una nena petita de no voler anar-se’n, por de deixar-ho tot per primera vegada, una por descomunal de no saber què passa.
Puc veure el dolor, un dolor que ens parla, dolor que crida, dolor de matinada. Però en aquesta foto no només hi ha por, no només hi ha dolor. És una foto d’ulls vermells i negació de no voler acceptar la situació. És una foto de mans amb mocadors i motxilles a l’aeroport. Una foto que trenca l’ànima, foto de nus a la gola, foto desesperada. Diuen que tots tenim una porta tancada que mai ha sigut oberta, una d’aquestes portes amb les quals somies a la nit i et despertes amb la galta mullada. Una porta, sobre la que preferim no parlar-ne. La porta que darrere té tantes paraules mai dites, tants records… tant dolor… És amb la qual normalment penses abans d’anar-te’n a dormir o quan a mitja nit no ho has aconseguit. Bé, doncs aquesta és la meva porta. És en la que penso cada vegada que torno a posar la
mateixa cançó una, i una altra i una altra vegada. És la que fa que quan parlo se’m trenqui la veu i el cor em tremoli. I penso que tots en tenim, de portes. Però és aquesta - la meva - la que s’obre cada vegada que miro cap a l’esquerra i veig el teu record, el vostre record. I és que no em demanis que no plori el dia del meu aniversari quan em truquis i sàpiga que és l’única forma de escoltar-te. No em demanis que no em trenqui quan porto tant de temps sense veure’t, no em demanis que no senti, quan saps lo molt que tot m’afecta. I sí, ho diré, vull anar-me’n, de fet mai he pensat en quedar-me. Però digue’m, què passa amb tot el que he viscut, què passa amb tot el que conec, què passa amb aquella nena que només amb mirar-me ja em fa somriure. Ho oblidaré? M’oblidaran? No ho vull deixar anar, no vull oblidar el camí que faig quan vaig cap a l’escola ni l’olor de la ciutat quan neva.
Així que suposo que tot el que em queda són aquells moments encallats en el temps, tot el que em queda és saber que no m’oblidareu. Tot el que em queda és aquella porta de l’àtic d’un ànima que em fa saber que he viscut, que viuré, i que m’estimes. Juliana Guzmán 3r ESO A
T’estimo més que l’últim llibre - Filla, t’estimo; tot anirà bé. Junts podrem seguir endavant- em va dir el meu pare. Ja fa 20 anys que em va dir això. Era el 10 de setembre de 1997, en aquell moment tenia cinc anys. Dues hores abans que m’ho digués, vaig sentir un terrible soroll que venia del carrer i, moltes alarmes van començar a sonar. Vaig sortir de casa, lentament, espantada. A fora, hi havia molt fum i feia molta pudor. Em vaig tapar els ulls, ja que el fum picava. Vaig fer unes passes endavant. Era el cotxe dels meus pares, estava encastat contra un camió. Vaig veure una mà, que sortia per la finestra del conductor i estava estesa al terra, plena de sang. Al costat hi havia una melena rossa. No podia ser...Era la meva mare. No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig anarhi corrents. - Mama?- vaig agafar-li la mà, estava plorant.- Mama estàs bé? Mama digues-me alguna cosa!
Però no va respondre, ni tan sols es va immutar. No em paraven de caure llàgrimes, la vaig abraçar, mentre tancava els ulls. Vaig notar com m’agafava la mà. - Tot anirà bé mama, et posaràs bé.- li vaig dir, mentre esperava que el meu pare vingués del treball. Mitja hora després, va arribar. - Júlia carinyo! Esteu bé? Per l’amor de Déu! Ajuda, si us plau!- va començar a cridar el meu pare.- Que algú truqui a una ambulància! - Papa? Papa, t’estava esperant! La mama ha xocat contra aquest camió, jo… Però, ja era massa tard. L'ambulància la va portar cap a urgències…Ja havien passat dues hores de l'incident. El meu pare i jo estàvem sols, a la sala d’espera de l’hospital...Ens acabaven de donar la mala notícia, la meva mare havia mort, als 34 anys. Si jo hagués demanat ajuda abans que el meu pare arribés, la podria haver salvat....
- Filla. T’estimo, tot anirà bé. Junts podrem seguir endavant.- va dir-me, acariciant-me el cabell. La mort de la meva mare em va afectar molt i, durant 11 anys vaig haver d’anar a un psicòleg, per intentar-me recuperar del fet. Fins que li vaig dir al meu pare que ja estava recuperada... Que ja, podia seguir endavant. A més aquell any començava el batxillerat i vaig pensar que no tindria temps per fer ambdues coses. - Papa, em dones la sal si us plau?- li vaig demanar. - Aquí tens filla- me la va donar. La mà dreta li va començar a tremolar i, li va caure la sal a la taula. Amb la mà esquerra, va agafar-se l’altre mà. Ens vam mirar mútuament. Ell tenia els ulls plorosos. Va baixar el cap i va seguir menjant. La mà li seguia tremolant i el menjar se li queia de la forquilla. Jo el mirava. “Què li passa?” em preguntava. El meu pare seguia intentant
menjar, però no podia. Va deixar la forquilla al plat, es va aixecar, em va mirar i va dir-me: - Bé, crec que ja és tard. He d’acabar d’escriure el meu discurs per presentar la meva novel·la per demà. Ja saps que l’he de llegir davant de tots els peixos grossos,- va fer un somriure.- Quan acabis de menjar, neteja els plats si us plau, ja ets prou gran.- va recollir el seu plat de la taula i se’n va anar. No li vaig dir res, no sabia què li passava, vaig continuar menjant. En acabar vaig netejar els plats com em va demanar ell i, vaig dirigir-me cap al seu despatx. Vaig picar a la porta: - Papa... Estàs…?- no em va deixar acabar de parlar. - Fora! No t’he dit que és tard?! Ves-te'n a dormir ja!- va cridar-me, sense mirar-me a la cara, fent uns moviments molt bruscos amb els braços. Sobre la taula vaig veure un pot de pastilles… No ho entenia, perquè estava tant estrany? I aquells tremolors a la mà? Alguna cosa no
m’explicava. Però, plorant, vaig decidir anarme’n a dormir. Al dia següent em vaig aixecar, l’esmorzar estava fet, dos ous i tres trossos de bacó. - Bon dia a la meva princeseta! Com et trobes?- va dir-me i va donar-me un petó al front. - Bé...Que content estàs no?- em vaig asseure a la taula. - És clar! Avui és un dia molt important!- es va servir, la mà li va començar a tremolar i va començar a aixecar una espatlla, a gratar-se el coll i el front. Em va mirar, amb aquells ulls blaus tant clars, que mai oblidaré i, em va regalar un somriure, pensant que no ho havia vist. - Papa què són aquelles pastilles que tenies a l’habitació? I aquests gestos tan estranys? - No res, vida meva! Em vaig prendre una pastilla ahir a la nit, perquè estava molt nerviós per avui. Va, corre! Menja ràpid, que farem tard. Són les 9 i hem d’estar allà a les 10.
Al acabar de menjar vam anar a la parada de bus, per anar a la biblioteca central. Vaig passar el tiquet per la màquina, jo primera. Després ell...Van tornar a venir-li els tremolors i li va caure el tiquet al terra. Es va ajupir i va tancar els ulls. Vaig veure com les cames li fallaven i va caure al terra. Corrents vaig anar a ajudar-lo. Va recolzar-se sobre mi i es va posar en peu. - Papa, anem a casa. No estàs bé, tothom ens mira.- li vaig dir a cau d’orella. - Tranquil·la Júlia, són els nervis, estic bé.- va mirar a la gent del autobús.- Estic bé!- va cridar i, tot seguit va passar el tiquet per la màquina. Em va agafar de la mà i ens vam asseure. Ja érem dins de la biblioteca, hi havia molta gent, deuria ser gent benestant perquè anaven molt ben vestits. Uns senyors van acompanyar al meu pare a l’escenari, hi havia una cadira i un micròfon. Aquell era un moment molt important per a ell, si la novel·la li agradava a l’editorial, guanyaria molts diners i, per fi,
podríem pagar els nostres deutes. Vaig asseure'm a primera fila. Ell em va mirar i li vaig llençar un petó, va fer com si l’agafés en l’aire i se’l va guardar a la butxaca. Després, va fer un petit discurs per presentar el llibre i tot seguit va començar a llegir. - “No et vinguis avall”.- era el títol de la novel·la, era la biografia de les nostres vides...Del que hem hagut de passar després de l’accident de la meva mare. Jo, estava i segueixo estant molt orgullosa d’ell. El llibre era molt emotiu, força gent estava plorant, com jo. Només li quedava l’últim fragment de la novel·la per acabar. - Petiteta meva.- va fer una pausa, va respirar i va continuar.- Petiteta meva…- va estossegar, em va mirar i li vaig fer un senyal, dient-li que respirés.- Petiteta meva, la nena dels...- va tornar a parar i es va descordar el coll de la camisa i va tornar a fer aquell moviment tant estrany amb l’espatlla. Va continuar.- Petiteta meva, la nena dels meus ulls…- va aixecar-se i
va deixar el llibre sobre la cadira.- Disculpeume si us plau, he d’anar al servei un moment. Va dirigir-se cap a una porta blanca, al final de la sala. El seu representant, el seu ajudant i jo el vam seguir. Li volia preguntar què li passava, però, va entrar ràpidament al lavabo i va tancar la porta amb el pestell. - Papa obre la porta! Digues-me què et passa! Papa!- vaig intentar obrir la porta, però no podia. No em va respondre. Vaig sentir com es treia les claus de la butxaca i, semblava que es tragués un pot de pastilles. Alguna cosa va caure al terra, semblava un got. Tot seguit es va sentir molt soroll dintre el lavabo, semblava que tot estigués caient al terra. Finalment es va sentir un cop sec. Va venir un policia corrent a la porta i, d’una cop de peu la va obrir. Vaig entrar-hi corrents. El terra estava ple de vidres. El vàter tenia una taca de sang i, al terra, estava el meu pare, estès enmig d’un bassal de sang. Vaig anar corrents cap a ell el vaig
abraçar i vaig cridar: “No, no, no! Un altre cop no! Papa, papa mira’m. Papa obre els ulls. Papa no em deixis si us plau. Papa! Eh! Estic aquí. Em veus? No si us plau, no!” Vaig asseure'm al terra, amb el seu cap sobre la meva falda. Vaig veure que li sortia un paper de la butxaca, una carta que ell havia escrit segurament la nit anterior, en comptes d’escriure el discurs. Anava dirigida al seu metge i, al hi final deia: - En fi, sé que la mort de la meva dona m’ha afectat molt, però, no puc permetre’m pagar el tractament pel parkinson, tinc una filla de 16 anys que ara comença el batxillerat, tinc molts impostos per pagar i, l’he de mantenir sigui com sigui. Espero que aquesta malaltia sigui passatgera. Atentament, Josep. Vaig deixar la carta al terra. El vaig abraçar ben fort. No li parava de fer petons al front i no parava de plorar. No el volia deixar anar com a la meva mare, però vaig dir: - Papa, t’estimo.- vaig mirar per últim cop els seus ulls blaus. Em vaig aixecar i vaig dirigir-me
a l’escenari per llegir l’últim fragment del llibre. La gent em va mirar de cop i, plorant, vaig prosseguir.- Petiteta meva, la nena dels meus ulls. Sento molt no haver estat en tots els moments al teu costat, i haver-te cridat i haver-me enfadat amb tu sense raó. Espero que ho entenguis, no estic bé...Sé que l’accident de la teva mare t’ha marcat de per vida, però, tu ja saps que jo faré tot el que sigui possible per a tu. Només dir-te, que ets la persona que m’ha ajudat a continuar endavant, malgrat tot el que hem passat. La que m’ha fet passar per moments tristos, però també moments eufòrics. Vull que sàpigues que ets la meva inspiració, la meva heroïna, la persona que m’ha fet estar feliç tots aquests darrers 11 anys. Ets la nena dels meus ulls. Mai et donis per vençuda, ets la persona més forta que conec. Vull que sàpigues que t’estimo molt.- em va caure una llàgrima de l’ull.- Per a Júlia, a qui estimo més, que a l’últim llibre. Núria Garcia 3r ESO B
No et puc dir adéu Mirar i veure que ja no hi ets, expressar allò que ja no sents, i notar un buit en el present Recordar tots els bons moments, o els més simples que eren únics, pensar que ja no tornaran o que ja no seran al teu costat. No la recordo, la teva veu, ni com eren tots els teus gestos, Ni tant sols la teva mirada. Només et veig amb una imatge. I és que la vida és un camí, i quan te’n descarriles penses:
I per què a mi? I llavors et respons la pregunta: Perquè la vida ho ha escollit així... Injustícia, soledat, tristesa, impotència, por, indignació, culpabilitat, angoixa, dol. Amb només un segon tot pot canviar, res del que fem és per sempre, i que pels teus has de lluitar. Fas preguntes, i no tens resposta, mires el rellotge i el temps no avança dorms i els teus somnis no són de sucre
I et qüestiones: on deu estar? Per què ha hagut de marxar? Però només vols pensar, que allà on estigui, m’acompanyarà. Hivern, tardor, estiu, fred, calor; Res cura la ferida del dolor. saber que no et voldria així, que ell no et vol veure patir. Jo sé que mai parlaré amb tu, Que no et podré escoltar, Que no et podré mirar. Tot i així jo necessito plorar, Expressar un sentiment amb una gota, Transparent, però negra per dins.
Em vas ensenyar a estimar, A valorar tot el que jo tinc, I ara m’has deixat, I no sé com tirar endavant. Mirar a la nit les estrelles, i pensar que m’estàs mirant, guinyant un ullet i dient, que tot se solucionarà. Berta Amat 4t ESO A
Fugir de tot i de tothom Fugir de tot i de tothom. Això és en el que s’han convertit les nostres vides. Les nits són molt fredes aquí, al campament de Nizip, i tot i que sempre estic molt cansada, segueixo sense poder dormir. M’aixeco maldestrament del llit improvisat en el qual em trobo i vaig fora de la tenda, perquè em toqui l’aire. El meu germà es mou quan m’incorporo, però no es desperta. Té un somni inquiet, però com a mínim dorm. Un cop a fora, m’assec i miro les estrelles. Sempre m’havia agradat molt contemplar-les. Sense poder evitar-ho, el meu cap comença a donar voltes. Suposo que sempre tindré al cap aquests records, sempre hi seran per torturar-me cada cop que tanqui els ulls. Aquestes imatges em recorden el
malson que he viscut i del que sé que encara no he sortit, del que no sé si en podré sortir. Però no hi puc fer res, així que deixo que la meva ment m’endinsi en les meves memòries, que em recordi la meva història un cop més. Com cada nit, tot comença a Síria, a casa meva. No teníem pas una mala vida. Els meus pares tenien feina i, tot i que sempre arribaven a casa molt tard i molt cansats, podíem permetre’ns anar a l’escola i menjar cada dia. Però tot i així, érem conscients d’on vivíem: en una societat on no teníem llibertats ni drets. Per això, quan va començar la Primavera Àrab, molts de nosaltres vam veure la nostra oportunitat. No hi havia cap raó per la qual no poguéssim assolir nosaltres una democràcia de manera pacífica, tal i com ho havien aconseguit
tants germans nostres. Ningú s’esperava que ens trobéssim submergits en la catàstrofe que es va originar. Al començament, la violència no era tan extrema. Hi podíem fer front. Tots hi teníem esperança, aviat s’acabarà, aviat serem lliures, deien. Res més allunyat a la realitat. Quan van començar les bombes, vam adonar-nos-en que el problema no havia fet més que iniciar-se. Vam passar uns mesos aterridors, durant els quals vaig observar mostres d’una crueltat tant nociva i dantesca que no seria capaç de descriure-la amb paraules. Els bombardejos ens eixordaven a cada instant, semblava que ens haguessin caigut les flames eternes del jahannama. Aviat vam sentir a parlar sobre la tortura i la massacre que ja no rebien només
els adults sinó també els nens, i va ser llavors quan vam veure que no podíem continuar allà, quan vam veure que només tenien dos camins: marxar o morir. Així que vam decidir anar-nosen amb la protecció de la freda nit. Després de llargs dies durant els quals amb prou feines podíem menjar o moure’ns, vam aconseguir sortir de Síria. I com si no hagués sigut prou amarga la sort que havíem patit en els darrers temps, quan vam arribar a Turquia, tota esperança va quedar reduïda a res, i a continuació va donar pas a la impotència més absoluta, al veure la rebuda que ens van donar els turcs, només passar la frontera. Nosaltres pensàvem que seriem acollits pel país, que ens entendrien i ens protegirien, però en canvi ens
van tancar en un espai rodejat de reixes, amb un parell de tendes com a únic aixopluc. Aquí la vida és dura, i tot i que no hem de témer míssils o visites de les forces de seguretat, no sé si algun dia podré arribar a acostumar-m’hi. No sé si algun dia podré habituar-me a menjar un cop al dia, o a viure amb la por a una deportació de tornada cap a Síria. Tampoc sé si algun dia aconseguiré una vida digna i amb drets, on jo pugui decidir el meu destí. El fred s’ha tornat insuportable, i m’obliga a tornar a la tenda. Potser pugui oblidar, per unes hores, en què s’han convertit les nostres vides. Potser, durant unes hores, pugui pensar en un temps en el que no ens calia fugir de tot i de tothom.
Raquel Esteve 4t ESO B
PARES I MARES
No sóc dona de guardar rancor No sóc dona de guardar rancor, però tot té un límit i el meu va arribar el dia de pasqua d'ara fa cinc anys, la nit abans em vaig posar a preparar la mona pel Pau, el meu nebot. Era tard, a la gestoria els clients semblava que es tornaven a animar a fer despesa i havia tingut una setmana de bojos, estava cansada però, que després del que havia passat ens tornéssim a reunir tota la família em feia il·lusió. Els trobava a faltar, sobretot al Marc, el meu germà. Des que s’havia promès amb la Núria i ara que havia deixat el despatx ens havíem distanciat molt, segur que amb aquestes postres tinc mitja batalla guanyada! i amb una mica de sort potser podré posar-me la Núria a la butxaca. El cap em bullia ple de records, com aquell dia preparant cafè amb en Marc a la cuina minúscula del seu pis de solter, com havíem rigut! amb prou feines s’hi cabia i la Núria ho havia empitjorat posant testos d’herbes aromàtiques, fades i atrapa somnis per tot arreu, el Marc estava tan encandilat amb la Núria, que no se li podia dir res o les vegades que a en Marc i a mi ens tocava rentar
els plats, després d’algun àpat familiar, perquè la Núria volia fer migdiada mentre la família xerrava animada al menjador. El pa de pessic estava al forn, a poc a poc l’escalfor de la cuina i l’olor de la vainilla em van embolcallar i se’m va endolcir l’ànim, tot anirà bé, no pot fallar! Ja m’hi veia celebrant la mona plegats, el Marc i jo ho havíem fet des de petits, el pare arribava d’hora a casa, es posava el davantal, el barret de xef i amb gran cerimonial ens convidava a entrar a la cuina per fer la mona, prometeu-me que mantindreu sempre la tradició, ens havia dit, però la veritat és que després de tot el que havia passat últimament un rau rau a dintre no em deixava estar tranquil·la, no les tenia totes. Vaig deixar refredar el pa de pessic sobre el marbre, no em vaig poder estar de tocar-lo, sota la crosta calenta, fina i cruixent es palpava un pa de pessic ben tendre, perfecte! Vaig muntar nata i trufa amb força gelatina i sucre de coco, el preferit de la Núria, i vaig deixar que agafés consistència a la nevera. Mentrestant, vaig tallar el pa de pessic, el vaig remullar amb almívar i el vaig tapar amb paper d'alumini, que no em quedi eixut, vaig pensar i vaig somriure satisfeta imaginant les seves
cares quan veurien la mona. Era hora d’anar a dormir, vaig mig endreçar la cuina i vaig aclucar els ulls prou animada i gairebé convençuda que demà seria un gran dia. L'endemà al matí el meu fill Jan es va llevar ben d'hora. El pacte havia estat que si se n’anava a dormir aviat i sense gaires romanços, m'ajudaria a decorar la mona. Només sentirme va saltar del llit i es va plantar a la cuina mig endormiscat, va somriure amb posat trapella i es va llepar els llavis, podré escurar el bol, mare?, vaig esclafir a riure en recordar com havia acabat de xocolata fins als cabells l'últim cop que l'havia deixat decorar unes postres. Au dolentot, vine aquí i fes-me un petó, em va abraçar i ens vam posar mans a l’obra. Al cap d'una estona, la taula de la cuina era plena d'ametlla crocant, almívar, Lacasitos i plomalls de coloraines que en Jan va anar col·locant sobre la mona, amb compte de deixar espai per la figureta de xocolata que ell mateix havia triat, al Pau li encantarà, oi mare?, va dir assenyalant el dinosaure verd que s'esperava pacient al prestatge de sobre de la nevera,
lluny de les manetes d’en Jan, capaces d'acabar en cinc minuts amb la reserva de xocolata de tota la setmana, oi tant que si, rei!, vaig dir amb entusiasme, ja podia veure la cara del meu nebot, li agradaven molt els dinosaures i estava segura de no haver deixat res a l’atzar. Quan la mona va tenir el vistiplau del Jan la vaig embolicar curosament amb el paper de cel·lofana taronja que havíem anat a comprar el dia abans, vaig afegir-li un gran llaç de color verd i la vaig col·locar dintre la capsa decorada amb dibuixos d'ous de xocolata. Vinga Jan afanyat que és tard, tenim el temps just per esmorzar, vestir-nos i marxar! Des que el Marc m'havia trucat per proposar la trobada no havia estat capaç de contenir els meus pensaments. Recordava la manera tan inesperada i estranya com la Núria havia entrat a la nostra família, ara feia dotze anys, el Marc ens va reunir a tots a la sala de juntes del despatx i ens la va presentar. A primer cop d'ull li vaig veure un no sé què que no em va agradar, samarreta de punt lila amb motius ètnics pintats a mà, faldilla de loneta taronja fins a sota genoll i abarques color camell, d'on
surt aquesta ara, no fa per ell, vaig pensar. Tot i la seva indumentària hippy saltava a la vista que no era cap nena, i a sobre mestra, estava clar qui portaria els pantalons a partir d’ara. Em va molestar que en Marc no me n’hagués dit res abans i assabentar-me d’aquella manera tan sobtada que feia quatre anys que sortien, va ser massa, però quan van deixar anar, com aquell qui res, que tenien data per casar-se en sis mesos de mesos, vaig al·lucinar. La cara dels pares era impagable i el Marc feia cara de beneit agafat amb posat tímid a la seva promesa, però el que em va deixar garratibada va ser l'expressió de la Núria, se la veia encantada amb la situació i no tenia res a veure amb l’anunci del casament, aquell posat de satisfacció anava molt més enllà. El Jan va entrar a l'habitació i em va fer tornar de cop a la realitat, mama em cordes les sabates?, el vaig ajudar, em vaig acabar de vestir, vaig anar a la cuina per agafar la mona i vam marxar. El viatge en cotxe fins a Arenys de Munt se’m va fer llarg, lluny de l’escalfor de la cuina començava a perdre la confiança i ara la mona em semblava ben poca cosa, mira que ets
ximpleta!, nerviosa, vaig mirar pel retrovisor al seient del darrere, el nen dormia, la seva carona recolzada sobre la cadira de seguretat em va fer recordar el munt de vegades que, com ara, havia anat sola en cotxe amb ell. El Jan havia vingut al món en circumstàncies difícils, jo acabava de perdre el meu marit en accident de cotxe i l'estrès em va provocar una anèmia que va passar al fetus i va néixer amb una infecció severa, de poc que no se’n surt, el pobre. Tota la família em va donar suport, menys el Marc i la Núria, quina decepció! no es van dignar ni a aparèixer, trucar si, però venir, ni un sol cop això va marcar un abans i un després en la relació amb el meu germà, que més endavant va sortir amb l'excusa de què la Núria s'havia quedat embarassada i un conegut que treballava a l’hospital els va recomanar que, per precaució, no em visitessin. Encara ara no m’ho puc creure! una idea així només podia haver sortit de la ment recaragolada de la Núria i el paperina del meu germà sempre als seus peus i amb la bena als ulls. De cop i volta la idea de retrobar-me amb la Núria se'm feia molt feixuga, però no seria jo qui em fes enrere, ben mirat, havia estat el
meu germà qui havia fet el pas de convidarnos. El punt de trobada havia de ser casa d’ells i estava previst que tant els pares d’ella com els nostres també hi fossin. Els joves faríem la tradicional excursió pel camí llarg fins a l'ermita de St. Aniol, per obrir gana, i els pares es quedarien a casa fent-la petar al pati vora les brases roents de la llar de foc on hi courien les patates, verdures i el xai que l'àvia Quimeta havia encarregat. Al final del dinar, per completar una vetllada entranyable, jo apareixeria amb les tan desitjades postres, ja podia veure les corredisses dels nanos per ser els primers en encetar la mona, xiscles, rialles, taques de xocolata impossibles de treure a pantalons i samarretes i llavors l’avi Ramon amenitzaria la sobretaula amb aquell vi dolcet de collita pròpia i ben aviat s'arrencaria amb alguna cançoneta a la guitarra. El meu germà ens esperava, amb en Pau agafat de la mà, a l'esplanada de l'aparcament de sorra on habitualment deixàvem el cotxe, que et sembla si anem a recollir la teva mona?, va dir com a tota salutació quan en Jan li va saltar
a sobre per abraçar-lo en sortir del cotxe. En veure les seves reticències em vaig dirigir al Pau, suposo que tu deus voler la teva, no? vaig dir abraçant-lo, el nen va entrar al cotxe i en va sortir tot cofoi amb la mona a les mans. Au afanya’t i porta-la a la mare que anirem a la pastisseria, va etzibar el Marc. Feia un solet ben maco i amb l'excusa del bon temps nosaltres vam aprofitar per fer un tomb pel poble fins a la pastisseria. En Marc caminava capcot i revisava nerviós el mòbil massa sovint com si esperés una trucada, les meves pors semblaven fer-se realitat, la cosa no hauria pogut començar pitjor i això que els pares encara no havien arribat. Aquella era la primera trobada familiar després que en Marc deixés el despatx a principis d'any i semblava que un cop més la Núria s’interposaria entre nosaltres. Ja llavors, en Marc havia demostrat no ser capaç d’anar a cap reunió decisiva sense la Núria i en una de les últimes ella s’havia cregut amb prou dret per alliçonar el pare, ni crisi ni res, no veus que és tot culpa teva?, el Marc no avalarà res més si no plegues, ja ho veus, tu o ell!. El pare que
ja feia temps que l’havia calada no es va deixar doblegar i la marxa del meu germà es va precipitar. Els pares van veure com tot allò que havien construït, el seu llegat, s'esfumava i com el seu fill, sense cap mirament, ens deixava tirats. Jo no me'n sabia avenir, pensava que s'ho repensaria i que els quatre continuaríem fent el tàndem perfecte, el meu caràcter fort i impulsiu es complementava a la perfecció amb el seu tarannà calmat i reflexiu, el pare posant el sentit comú i l'experiència de tants anys en l'ofici i la mare vetllant perquè tot rutllés en harmonia però la crisi li va acabar de donar la raó que li faltava i, obligat a triar entre el negoci familiar i Núria, va escollir bàndol i ara estàvem a punt de descobrir les conseqüències de la seva tria. Arribats a la pastisseria el meu germà hi va entrar decidit, des de fora vaig veure que no era gaire plena, els nens i jo ens vam quedar a la vorera jugant a fer jocs de paraules mentre l'esperàvem, en cap cap cap el que cap en aquest cap, els nanos reien intentant repetir el que jo els deia. Em va semblar que el meu germà trigava massa i en alçar el cap per mirar
que feia el vaig veure dempeus rere la porta, parlant pel mòbil, per com es movia discutia amb algú, llavors em va mirar contrariat a través del vidre, va penjar i va sortir amb la mona a les mans, jo ja començava a tenir la mosca rere l'orella i no em vaig callar, passa res?, vaig dir punyent, sense ni mirar-me va deixar anar la Núria diu que els pares ja han arribat i va enfilar cap a casa seva a pas ràpid. Ja hi som!, vaig pensar, n'estava ben farta de la Núria aquesta, sempre a punt per tractar a tothom com si fóssim alumnes d'escola. Era obrir la boca i a les seves ordres, mestressa! ja tenies el Marc obeint com si estigués hipnotitzat. N'hi anava a engaltar una de grossa i quedar-me ben de gust però vaig recular, alguna cosa en el to de veu del meu germà em va fer mala espina i el vaig seguir a corre-cuita. Casa seva només era a dos carrers de la pastisseria i tan bon punt vam tombar el cantó vaig sentir l'enrenou, la Núria barrava el pas als pares des de la porta estant, no vull que poseu més els peus en aquesta casa! sou uns lladres, no us fa vergonya robar a un fill! El Marc va engegar a córrer fent anar la mona del Jan per
terra, que va quedar esclafida al mig del carrer, va fer entrar en Pau a casa i es fa afanyar a posar-se de part de la seva dona manant-nos que marxéssim. Però a que ve això ara, si ens heu convidat vosaltres, li vaig etzibar, la Núria exagerant el seu disgust va cridar mirant-se al Marc amb menyspreu, els has convidat en contra de la meva voluntat! La mare intentava posar pau quan es va posar a plorar, que t'has begut l'enteniment!, els nens no en tenen cap culpa. El pare deixava anar renecs mentre intentava endur-se la mare per marxar, caminava a gambades del portal al mig del carrer mirant-se la Núria amb cara d'odi i li va deixar anar nena, per aquí no hi passo, que t'has cregut!, la Núria va entrar cap a casa deixant al pare amb la paraula a la boca que es va encendre i es va encarar al Marc, com et deixes manegar d'aquesta manera, tros de ruc!, un rampell de ràbia es va reflectir als ulls del meu germà, m'estàs dient titella!, va bramar, fora tots! No us vull tornar a veure més, hem acabat!
Això passava de mida, no en tenia prou la mosqueta morta amb haver obligat el Marc a deixar la feina que ara pretenia enfrontar-nos per provocar la separació definitiva?, i on era ella?, amagada i tancada a dintre sense donar la cara. I tot per què? Tot havia anat prou bé mentre els diners entraven amb regularitat i si no hagués estat per la crisi encara la tindríem enganxada com una paparra, però estava clar que quan s'havia adonat que el negoci familiar no li seria útil per costejar l'estil de vida que feia tants anys que estava planificant ja no ens necessitava per res i havíem passat a ser una nosa que li impedia manegar al Marc a plaer. El pitjor de tot però, és que estava aconseguint el seu propòsit, com no ho havia vist a venir, la molt desgraciada havia planejat tot aquesta esceneta per carregar-se de raons davant el meu germà. En un últim intent de raonar amb en Marc vaig apel·lar a la seva consciència i l'únic que vaig aconseguir és que em tractés de lladre i manipuladora, no em vinguis amb històries tu, que ets igual que el pare!, va deixar anar. Si el pare no m'agafa, me li llanço al damunt, qui es pensava que era per reclamar-nos res al pare i a mi, l'única cosa que
el senyoret havia sabut fer per l'empresa, sobretot des que havia conegut la Núria, havia estat espoliar-la, que si ara necessito diners pel casament, que si ara el viatge de noces a la selva amazònica, que si ara que ve el nano m'aniria bé un cotxe familiar, l'última, la més sonada, en plena crisi i quan més falta feien els diners, va i surt amb què volia comprar una casa al poble vora els pares de la Núria, per descomptat, tres-cents mil euros, ni més ni menys, que valia la maleïda casa!, la Núria diu que per tractar-se d'ella ens la deixen a bon preu, que et sembla pare?, aquell dia vaig pensar que al pare li agafava un cobriment. La discussió va acabar abruptament quan vam sentir el soroll, el pare havia caigut a terra com un sac, tenia la cara congestionada i li costava respirar, vaig intentar fer-lo reaccionar però no hi era tot. La mare i en Jan ploraven aferrats al pare, el Marc continuava palplantat davant la porta de casa, mica en mica la seva expressió d’odi es va anar transfigurant en menyspreu, vaig veure com somreia per sota el nas i em vaig adonar que no faria res.
Llavors tot va anar molt de pressa, sense saber com em vaig trobar parlant amb algú d’emergències, uns instants després refeia el camí de tornada a tota velocitat per l’autopista rere l’ambulància que s’enduia el pare, notava un nus a la gola i els ulls se’m van anegar, vaig agafar fort el volant, dins el meu cap es repetien els últims moments amb el meu germà, una barreja sense sentit de veus i d’imatges, fes alguna cosa, mal parit ajuda’m. Pare, pare! ----------------------- La mare, el Jan i jo ens vam deixar acompanyar fins al banc presidencial. No vaig poder evitar sentir-me orgullosa, quan vaig veure que l’església s’omplia de familiars, amics i clients que volien donar l’últim adéu al pare. La mare abatuda per la pèrdua va deixar anar un plor que em va esquinçar l’ànima, en Jan la va abraçar somicant mentre jo intentava no ensorrar-me i llavors el vaig veure, el Marc se’ns acostava per seure entre nosaltres, vaig perdre els nervis, què fas! Era el meu pare, va murmurar. És el teu mort! li vaig etzibar. Magda Vidal