Llibre digital de Sant Jordi

qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc Recull d’històries guanyadores vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyu del certamen literari de iopasdfghjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb

Sant Jordi

nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc Escola El Cim

vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyu Curs 2015-16 iopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx

cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyu iopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcv bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyu iopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmrtyuio pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyu iopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz xcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyu iopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty uiopasdfghjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv

Índex de continguts El Sant Jordi del 2009 (1r A) ................................................. 2 Un sant Jordi del 2009 (1r B) ................................................. 3 L’any que vaig néixer (2n A) .................................................. 4 L’any que vaig néixer (2nB) .................................................... 5 Sant Jordi contra el drac dels iPhones (3r A)................ 6 Sant Jordi ens salva del terratrèmol (3r B) ................... 7 L’any que vaig néixer (4t A) .................................................... 8 L’any que vaig néixer (4t B)..................................................... 9 Quan vaig néixer jo (5è A)...................................................... 10 L’any que vaig néixer (5è B) ................................................... 11 L’any que vaig néixer (6è A) ..................................................12 L’any que vaig néixer (6è B)...................................................13 L’any que vaig néixer (1r ESO A) .........................................14 Ai i la tomba de l’Emperador Drac (1r ESO B) .............17 2n ESO A ...........................................................................................21 2n ESO B........................................................................................... 22 La meva essència (3r ESO A) ................................................. 23 "Tinc molta por" (3r ESO B) ................................................... 24 Néixer (4t ESO A) .......................................................................... 29 La vaca que no es va poder perfeccionar (4t ESO B) ..31 Quan miri enrere…. ................................................................. 33

1

El Sant Jordi del 2009 Hi havia una vegada, un drac que es deia Michael Jackson. El rei Obama va ordenar al drac que tries la dona o la nena més afectuosa del poble.

L’endemà el drac ja sabia a qui triar, i li va dir al rei que es volia menjar a la seva filla. El rei Obama estava molt desesperat perquè el drac es volia menjar a la seva filla Bet. A la tarda, la Bet se’n va anar al bosc, i abans que el drac es mengés la Bet, va venir Sant Messi i va matar al drac. De la sang del drac va sortir una rosa, i Sant Messi li va donar a la princesa Bet. El rei Obama es va posar molt content i aquella rosa la va posar en un gerro. I conte contat, conte acabat.

Bet Esmerats 1r A

2

Un sant Jordi del 2009 Vet aquí una vegada, en un poble de Catalunya hi havia un castell molt bonic i la gent vivia feliç.

El rei del castell va decidir fer un concert amb Michael Jackson per premiar a la gent del poble que eren molt treballadors, però de cop i volta va aparèixer un drac ferotge. La gent estava terroritzada i tenia por de que no es pogués fer el concert però van veure en un diari que Barak Obama havia estat elegit primer president negre dels Estats Units i potser els podria ajudar. El drac era tant ferotge que només volia menjar i menjar. La constitució del poble va decidir de donar-li dos xais cada dia però un dia es van quedar sense animals i van decidir sacrificar persones. Li va tocar a la princesa i quan anava a trobar-se amb el drac, de sobte va sortir un cavaller amb la seva armadura però el cavaller era de color negre i era Michael Jackson, portava una llança amb la que va punxar al drac i de la sang que sortia va néixer un roser ple de roses.

Es va poder celebrar el concert i li van enviar una carta a Obama per ajudar-los a derrotar al drac.

Martí Pastor 1r B

3

L’any que vaig néixer Al 2008 havien robat un diamant vermell. Es va veure per les càmeres de seguretat. Molta gent es va adonar i ho van explicar a les notícies. Un detectiu, que també ho sentir, va anar al museu on havien robat el diamant. El museu es deia “Xapiputxi”. El detectiu va veure un adhesiu que posava que l’havia robat en Tornado, però no sabien qui o què era en Tornado. El que estaven segurs és que estava al carrer 97 de Sant Pedro . Van agafar un que es deia Difranito i el van interrogar, però no era ell. Van agafar una altra persona, el van interrogar i era ell.

Ho va confessar va tornar el diamant més gran del món i finalment va anar a la presó.

Carles Colomés 2n A

4

L’any que vaig néixer L’any que jo vaig néixer és el 2008. El meu pare, com que jo era petit, em llegia llibres molt llargs: “Fa molt i molt de temps un senyor que es deia Jordi es va casar amb una princesa. El seu pare, el rei, estava molt alegre i content i tots els habitants del poble també. Cantaven i ballaven i s’ho passaven d’allò més bé. Però.... a l’altre costat del poble hi vivia un drac terrorífic, tan dur com les roques, i un dia, cansat de tanta festa, es va enfadar perquè hi havia molt de soroll. Va anar cap al poble pensant en espantar tota la gent.... Però es va trobar amb un senyor que es deia Roger i que va arribar al poble abans que ell. Va començar a lluitar contra el drac i al final el Roger li va guanyar”.

Fi Jo sóc aquell Roger que va vèncer el drac, el fill del Jordi i de la Gemma, el protagonista del conte que m’havia explicat el meu pare.

Roger Prats 2n B

5

Sant Jordi contra el drac dels iPhones Fa nou anys, la fàbrica Apple va crear un drac fet d’Iphones per molestar al poble contrari. El poble estava a prop de la platja, i quan el drac va començar a caminar, també va començar a menjar-se dofins. Quan la ONU va saber que el drac es menjava als dofins, una treballadora que es deia Frida Khalo va dir: S’ha fet malbé l’any dels dofins! Què podem fer?

Trucar a Sant Jordi! -Va dir un altre treballador.Bona idea! -Van dir tots els treballadors alhora.Van trucar a Sant Jordi i li van dir que hi havia un drac fet d’Iphones que menjava dofins a Barcelona. Sant Jordi va cavalcar i cavalcar fins que va trobar el drac. Va ser una lluita molt ferotge, però al final Sant Jordi va clavar una llança al drac, aquest va explotar i van caure moltíssims Iphones.

Tota la gent d’aquell poble va recollir un Iphone, l’ONU li va donar les gràcies a Sant Jordi per haver salvat l’any del dofí i ell se’n va anat cavalcant cap a l’horitzó.

Sandro García 3r A

6

Sant Jordi ens salva del terratrèmol L’any 2007, al Perú, va haver-hi un terratrèmol.

Quan Sant Jordi es va assabentar, va anar al Perú i va salvar als nens petits, als grans i a tota la gent, no va morir ningú.

Tota la gent estava molt contenta, li van donar les gràcies i de regal li van regalar un Iphone de la casa Apple on hi havia els números de telèfon de tota la gent per anar a salvar-la.

De cop el van trucar des del Japó i li van dir que hi havia un terratrèmol en aquell país.

Sant Jordi va anar al Japó i va salvar a tota la gent, també al president i a la seva filla.

Com que estaven molt contents li van donar les gràcies i, de regal, li van regalar una entrada per anar a Marineland, que és un parc de tobogans d’aigua, perquè era l’any del dofí i allà hi ha dofins que fan un espectacle.

El millor de tot és que hi va anar amb la filla del president del Japó i va pujar sobre un dofí molt bonic.

La filla del president de Japó i Sant Jordi es van casar i van tindre un fill japonès ,però valent com Sant Jordi.

Anna Martínez 3r B 7

L’any que vaig néixer

Un bon dia de matinada, la meva mare a la mútua estava.

Ella amb ànsia esperava, la meva feliç arribada.

Nou hores vaig tardar a sortir, i la meva mare molt va patir.

A la mútua vaig néixer, i poc a poc vaig créixer.

Al cotxe em van posar, perquè no sabia caminar.

El meu menjar preferit, era allò que sortia del pit.

Molt vaig tardar a parlar, i ara no hi ha qui em faci callar.

Oriol Talavero 4t A

8

L’any que vaig néixer

Vaig néixer en una família de nenes, fins hi tot algunes portaven trenes.

Per força a tots els he d’estimar, ja que no em paren mai de cuidar.

Em deien que era molt maca, Encara que tenia el nas de patata.

Les meves germanes m’omplien de petons, i els meus pares me’n feien milions.

Vaig néixer en una família de nenes, i així van marxar totes les penes.

Blanca Julià 4t B

9

Quan vaig néixer jo Quan vaig néixer jo tots molt alegres van estar no estaven tristos ni tristois perquè jo vaig arribar.

Quan vaig néixer jo els pares dels meus pares avis es van fer i jo la seva néta vaig ser.

Quan vaig néixer jo sempre alegre vaig estar; va passar un temps i vaig tenir un germà. És pesat i entremaliat però jo sempre me l’he estimat.

Quan vaig néixer jo un petó a la mare li vaig donar, al pare una abraçada i als altres alegria els vaig portar.

Quan vaig néixer jo amor a la meva família vaig agafar i amb un somriure sempre els vaig parlar perquè la família és el més bonic que hi ha.

Júlia Prat 5è A

10

L’any que vaig néixer El 4 de juliol vaig néixer i de mica en mica vaig créixer.

Tothom em mirava sorprès i aquella felicitat que tenia, tots l’han après.

El 2005 va ser el meu any i vaig ser la primera en obrir el pany.

De la meva família la més gran sóc, però va anar creixent a poc a poc.

Laia és el meu nom i Rocafull, el meu cognom.

M’agrada saltar i ballar però, sobretot, cantar.

Molts amics tinc i d’això molt orgullosa estic.

Sempre m’ajudaran perquè al meu costat estaran.

Tinc un objectiu important que és fer feliç a la gent del meu voltant.

Laia Rocafull 5è B 11

L’any que vaig néixer Es funda Facebook, una app brutal Neixo jo, en Ferran, quin any tan genial!

S’estrena als EUA la nova sèrie Lost I , per desgràcia, Ronald Reagan és mort.

Moren 335 persones a una escola russa, Però al futbol, Grècia guanya l’Eurocopa.

A Indonèsia, un tsunami, una ona gegant...

I a Rafael Sánchez donen el Premi Astúries d’art.

El dia que vaig néixer,d’antidopatge, s’aprova el reglament Zapatero del govern, nou president Surt a la venda la Nintendo DS, genial, Però, per mala sort, moren 464 persones a un supermercat.

A l’agost, els Jocs Olímpics d’Atenes Es fa la pel·lícula La Pasión de Cristo, caram quantes estrenes!

S’estavella un avió i moren 148 ocupants, Amb 366 dies, el 2004 és l’any internacional de l’Arròs!

Ferran Bosch 6è A

12

L’any que vaig néixer Aquest és el poema del 2004, Què va passar, què va passar?

Doncs que jo, dins de la panxa, De tant estar, ja me’n vaig cansar Moren moltes persones a Madrid...

Per un atac terrorista molt important A mi no m’ha semblat gens divertit I quina pena que em fan Mentre se celebraven els Jocs Olímpics a Atenes Jo a casa meva Jugava amb el meu peluix Tocant-li les antenes Quin tsunami que hi va haver...

Però com que era molt petitó...

Res en vaig saber!

I ara, per acabar, una notícia molt important Mentre jo el meu biberó m’estava cruspint Mark Zuckenberg, Facebook, estava creant!

Gerard Solaz 6è B

13

L’any que vaig néixer El doctor Montalt va mirar una vegada més pel seu microscopi. No acabava de treure l’entrellat del comportament dels ratolins blancs de la veïna del cinquè tercera.

No era pas un científic gaire reconegut, el Dr. Montalt, però li apassionava la seva feina i treballava fins tard al seu laboratori.

Finalment, entenent que estava cansat i que no seria aquell el dia en el qual faria el descobriment del segle, va decidir tornar cap a casa.

La portera, que patia insomni, encara estava desperta. En sentir que arribava el doctor, va sortir a saludar-lo.

-Bona nit, senyor. Aquesta tarda el carter ha passat per aquí i ha preguntat per vostè. Ha deixat una carta.

-Gràcies, senyora Rosa. Bona nit i passi-ho bé!

Va pujar les escales fins al seu pis i va obrir la porta.

Després de sopar unes torradetes amb formatge, posar-se el pijama i estirar-se al llit entre les mantes i flassades calentes, va obrir la carta. Era de la seva germana Mireia, que vivia en una ciutat a pocs quilòmetres de la seva..

14

La carta anunciava que la germana, que portava ja nou mesos d’embaràs, havia tingut la criatura, i el convidava a assistir al seu bateig al cap de dos dies.

El doctor no tenia gaire contacte amb la família, però la seva germana s’enfadaria de valent si no hi anava.

Així doncs, va passar per cal sastre per fer-se fer un vestit nou i va anar-hi.

La celebració va ser en una església als afores de la ciutat. Hi havia molta gent, i malgrat ser de la família, el Dr. Montalt no coneixia a tothom.

Al cap d’una horeta llarga, es va acostar a la seva germana i li va preguntar què esperaven per entrar a l’església.

-Esperem el padrí. És un amic de l’Albert, el meu marit, i encara no ha arribat.

Com que encara n’hi havia per llarg, va anar a fer un passeig pels jardins.

Al cap d’una estona, la Mireia va venir a corre-cuita cap a ell.

-El padrí ens acaba d’enviar un missatge dient que no podrà assistir, i no vull que el padrí del meu primer fill sigui un de la família Camps; són uns despistats sense remei, i tampoc vull que sigui de la família de l’Albert. Necessitem un padrí perquè a 15

l’església no volen esperar més. Podries fer tu de padrí?

-Jo, de padrí? D’acord, però espavilem que tinc altra feina. A veure, on és el nen?

-L’he deixat un moment amb la senyora Camps.

Vaja! Van córrer cap a la Sra. Camps, però ja no recordava on havia deixat el nen.

Es va sembrar el caos i tothom es va posar a buscar el nen. On podria haver anat?

El Dr. Montalt es va començar a amoïnar. Ara havia de ser el padrí d’un desaparegut?

Ja havia passat més de mitja hora i ningú no trobava el nen.

Buscant i buscant, que li va sortir una monja a donar-li pressa. Ell es va excusar: -Resulta que s’ha perdut el nen.

- El nen? Però si el nen és a dins, amb el seu pare, esperant que entreu!

Quin ensurt! Finalment es va celebrar el bateig amb tranquil·litat, però finalment va arribar el padrí inicial i el doctor no ho va poder ser.

Després d’aquell dia, però, el doctor Montalt va tornar a ser el mateix home enfeinat sempre amunt i avall.

Mar Pumares 1r A ESO 16

Ai i la tomba de l’Emperador Drac Era un dia plujós a Osaka, a l’oest del Japó. Ai Izumi tenia dubtes sobre la tomba Doragon'enperā (la tomba de l’emperador dracドラゴンエンペラー).

Van trucar a la porta.

-Endavant!- exclamà Ai- Pots passar.

Era el seu marit, en YukkiteruSakuragi, i la seva filla, la petita Nozomi.

-Ai, és important que vagis a urgències; han tornat els teus exploradors...

-I han tornat molt malferits! I la Mei està en estat crític.

Durant aquell instant, l’Ai va sentir un dolor molt fort al pit com si tot el mal que els seus exploradors havien sentit estigués passant pel seu cos. Va començar a marejar-se i finalment va caure al terra desmaiada.

-Ai? Ai!- va exclamar en Yukki- Desperta!

-Mama?- va dir la Nozomi.

-Ràpid Nozomi, porta el telèfon del papa!

L’Ai es va despertar a urgències; encara es trobava malament i no s’aguantava de peu.

17

-Ai! Estàs bé? És un miracle, tots els exploradors s’han recuperat ; fins i tot la Mei! -Però per què?

-Ningú ho sap...

Des d’aquell moment l’Ai va saber que volia anar personalment a la tomba per investigar-hi i descobrir què havia fet que els seus companys es recuperessin i ella caigués tan dèbil.

Al matí següent, l’Ai ja es trobava millor així que va comprar un bitllet a Guangxi on es trobava la tomba. El viatge era llarg així que va portar llibres sobre gemmes ja que ella creia que era culpa del “Jade de l’emperador”, una gemma que es creia que podies connectar amb els mals dels altres.

Van arribar i els van portar directament a l’entrada de la tomba. Estava decorada amb molts motius de dracs guardant una pedra, probablement el jade.

Abans d’entrar, el conductor la va advertir que qui entrava a la tomba quedava maleït per sempre per culpa del jade. Però l’Ai no creia en coses així ,però l’aclariment del conductor li va servir per confondre-la i a la vegada fer-li entendre perquè havia passat allò amb els seus companys.

Va entrar-hi i només creuar la porta va sentir com un calfred li recorria el cos, potser indicació que no 18

havia de ficar-se dins la tomba, però ella va continuar.

Després de caminar molt ,va arribar a una porta i la va obrir; li semblava increïble que els seus exploradors haguessin sortit tan ferits i que no haguessin arribat a aquella porta que només creuant-la ja trobaven el que buscaven: L’estàtua de Jade del drac. Una bonica figura d’un drac tallada en preciós jade verd intens.

La va agafar sense cap problema i al moment que tocava l’estàtua , la sala s’il·luminava d’un verd brillant i va veure una cosa que mai creure-ho, va veure l’emperador i la seva dona que li parlaven: -Izumi Ai, tu, la nostra descendent, has arribat per fi aquí on recolliràs la teva herència: La estàtua valorada en 30.000.000 de yens així no t’hauràs de preocupar pels diners. És tot el que podem fer per tu.

-Però per què vau fer mal; els meus companys van tornar molt ferits i tot per culpa vostra?!

-Vam veure angoixa als seus ulls i no podíem permetre que és quedessin amb l’estàtua, perdona’ns.

L’Ai va començar a plorar.

-Si he de tenir l’herència d’unes males persones això em convertiria en una... Passo d’acceptar un regal

19

que ve de les persones que van fer mal els meus companys... no, als meus amics!

-Va tirar l’estàtua al terra amb tanta força que fins i tot el jade més resistent es va trencar. Els dos esperits es van esvair i l’Ai va sortir de la tomba.

-I així va ser com la vostra àvia va vèncer els dos esperits i va sortir de la tomba per retrobar-se amb en Yukki i amb mi, la seva filla per dir-los que la tomba de l’emperador drac no era més que unes senzilles runes sense cap valor.

Núria Botifoll 1r B ESO

20

2n ESO A

Cristina Hernรกndez 2n ESO A

2n ESO B

22 Isabel Ibáñez 2n ESO B

La meva essència Sento el batec del cor: pum-pum, pum-pum, pum-pum... un so fort i intens el so de la unió amb la mare.

Amb el part, el dolor.

Neix una il·lusió: la meva vida amb una llum forta i acolorida.

Comença el meu temps, camino en la innocència, escolto contes cada nit i somio mons.

Creixo ràpid i em faig gran viatjo i veig nous paisatges em descobreixo sentiments nous tinc por, ploro, desitjo..

Sento el batec d’un món que vibra: quin serà el camí de la meu destí?

Espera’m vida, que vinc.

Aina Morillas Samaniego 3r ESO A

"Tinc molta por" 11 de setembre de 2001: 08.46.30

h.

El

vol

11

d’

“American

Airlines”

s’incrusta per complet a la Torre Nord del World Trade Center.

09.02.59 h. El vol 175 de “United Airlines” envesteix la torre sud del World Trade Center.

09.39.46

h.

El

vol

77

d’“American

Airlines”

s’estavella contra el Pentàgon.

10.03.11 h. El vol 93 d’“United Airlines” cau a un camp obert de Shanksville, a Pensilvània. Sembla que s’ha produït una lluita entre la tripulació i els passatgers per una banda, contra els terroristes per tenir el control de l’avió.

23 d’abril de 2009: En George passeja com cada diumenge per les vies verdes que envolten els camps de Shanksville. Li agrada molt respirar l’aire pur dels camps. Avui, ha descobert

un caminet que enfila per dins d’un bosc

on ell no havia estat mai. Camina duran dues hores fins que, a la llunyania, veu una enorme clariana enmig del bosc. Encuriosit, s’hi apropa. Quan hi arriba, no hi veu res, no té res d’especial, és una clariana normal. Quan es decideix per donar la volta i tornar cap a casa, veu que un petit objecte que 24

hi ha al terra li fa rebotar el reflex del sol a la cara. És un telèfon mòbil, un NOKIA. En Gorge s’ajup i el cull.

Pel

botonet

que

hi

ha

al

mig

del

mòbil,

aconsegueix encendre’l. Sortosament té bateria i el mòbil, encara que ha perdut la tapa de darrere i té un rascada que el travessa, funciona perfectament.

En Gorge decideix tafanejar una miqueta el mòbil: mira l’àlbum de fotos i encara que no n’hi ha gaires, pot veure un home i una dona somrient. A la següent, una família de quatre persones; l’home, la dona i dues nenes. Segueix tafanejant el mòbil fins que arriba als missatges SMS que el propietari del mòbil havia enviat, El primer contacte que es troba és el de una tal Joanne i, encuriosit, l’obre. Es troba amb

una

decideix

conversa

llegir-la

molt

des

del

intrigant

i

en

Gorge

principi.

Casualment,

l’últim cop que es van enviar missatges des d’aquest mòbil va ser l’onze de setembre de 2001, el dia dels atemptats de les Torres Bessones. En Gorge comença a llegir: SMS 1(09.03):Hola Joanne, ja sé que no es poden enviar SMS quan estàs volant amb avió, però des que he sortit de l’aeroport de Newark, un home estrany no ha deixat de mirar fixament la porta dels lavabos. L’home que hi ha entrat fa més de 15 minuts encara no n’ha sortit. És tot molt estrany, aquest home, porta una gran bossa negre i la gent està 25

començat a sospitar. Té el front ple de gotetes de suor i sembla nerviós.

SMS 2(09.17): Al cap de mitja hora de vol, la porta del lavabo s’ha obert i n’han sortit tres homes d’aspecte estrany. Aquell home del qual t’he parlat abans també s’ha aixecat i ha cridat l’atenció de les hostesses de l’avió. Des del meu seient no he vist gaire bé el què passava. Sembla que les han fet entrar a la cabina de comandament d’una manera brusca.

No hi ha cap resposta.

SMS 3 (09.20): Tota la gent de l’avió ha callat de cop.

El silenci ha regnat durant tres minuts i, després, s’ha escoltat un cop sec i contundent a la cabina.

Seguidament, quatre trets de pistola i dos dels homes sospitosos que han sortit de la cabina. S’han col•locat a banda i banda de la porta amb unes metralletes agafades a les mans i apuntant als passatgers de les primeres files de l’avió. Per la megafonia de l’avió, una veu ronca ha dit en anglès britànic que aquest avió estava segrestat en nom d’Al•là i que, sota la seva la divina providència, la nostra destinació havia canviat i que anàvem a impactar contra el Capitoli dels Estats Units, a la ciutat de Washington. Tothom ha començat a cridar i el terrorista ha ordenat silenci, que si no començarien a matar-nos d’un en un. Tinc molta por 26

No hi ha cap resposta SMS 4(09.23): Una dona de la quarta fila no para de plorar i un dels terroristes li ha disparat a les cames per què calli. Com que no ho ha fet, finalment li ha disparat al cap i ha mort entre espasmes. El pilot de l’avió també és mort: un dels terroristes que quedava a la cabina l’ha tret d’allà, juntament amb el copilot que

està

malferit.

Les

hostesses

estan

a

terra,

inconscients, han rebut cops al cap molt forts i han perdut el coneixement. Tinc molta por.

SMS 5 (09.45): Aquesta gent està sonada, tinc molta por, no paren de disparar contra la gent que somica, i no paren de cridar i de pegar a la gent. Sembla que

tres

homes

de

la

dissetena

fila

decideixen

aixecar-se per fer front als terroristes però aquests reben bales de metralladora al cap i al pit i, aleshores, més gent s’aixeca i els desafia tot corrent cap a ells. El passadís de l’avió queda col•lapsat i no veig res. Sembla que els passatgers han recuperat l’avió i han aconseguit aturar als quatre terroristes.

L’avió,

però,

comença

a

perdre

alçada

a

gran

velocitat. El pilot és mort i el copilot també ha mort dessagnat.

Ningú

sap

controlar

un

avió

que

descendeix a gran velocitat.

Joanne escriu... Johnny? Què passa?

27

SMS 6 (10.00): Tinc molta por, l’avió està caient, us estimo, a tu i a les nenes, tinc molta por.

Joanne escriu... No! Johnny, què dius? Johnny!

SMS 7 (10.02.55): Adéu, Tinc molta pojklñkl Biel Vallès 3r B ESO

28

Néixer He sentit dir més d’un cop que, en realitat, morim durant dos dies diferents; el dia en el qual el teu cos deixa aquest món i el dia en què es pronuncia el teu nom per últim cop.

Així doncs, he decidit deduir personalment que naixem entre dos dies diferents. Un d’ells tots sabem quin és, i en el meu cas el situem en un 5 de novembre del 2000 que ben poca rellevància em té.

Però deixeu-me així, doncs, dir-vos que jo no vaig néixer aleshores. Perquè no puc dir que vaig començar a viure fins 16 anys més tard. Deixeu-me, doncs, explicar-vos que no puc dir que he viscut fins que no he experimentat una felicitat tan forta que m’han saltat les llàgrimes, un odi tan intens que ha fregat la bogeria, un sentiment tan fort que em semblava que surés. Deixeu-me parlar-vos, doncs, de triar el dia que es vol nàixer, quan el cos ni ho vol ni ho mana; sols triar el qui i el com.

Deixeu-me, doncs, parlar-vos de cossos la ment dels quals no estava preparada per existir.

Quan uns ulls s’obren per primer cop, no hi veuen.

Només s’obren, només existeixen, però no hi veuen.

Quan una ment s’obre per primer cop, doncs, tampoc hi veu. Només respira. No és fins que s’ha obert moltes vegades que comença a entendre el món. Les ments no haurien de ser obligades a existir 29

per un cos que les hi força; les ments trien quan despertar-se, potser rere uns quants anys, o mai.

Recordem l’any en el qual neix el nostre cos, però no en què la ment comença a viure. I l’hi donem més importància a la segona data, quan realment aquesta diu ben poc. Aprèn a comunicar-te sense parlar, a acariciar sense tocar, a sentir sense escoltar; perquè mentrestant, tan sols, respires.

Vaig néixer l’any 2000, però el 2016 vaig començar a viure.

Carla Moya 4t A ESO

30

La vaca que no es va poder perfeccionar Era ple estiu, i l’ampolla d’aigua que havia deixat reposada al terra s’escalfava a mida que anava pujant la temperatura. Tenia al cap tota l’estona que en qualsevol moment els botons de la camisa blanca que portava posada sortirien expulsats a causa de tanta pressió. I això només feia que apujar la sensació de calor. Calor i més calor. I el vol només feia que ajornar-se més i més temps.

Quan ja per fi es va sentir una veu aguda anunciant que l’avió ja estava preparat per ser ocupat, va haver de demanar ajuda a un jove egipci que passava pel costat dels seients d’espera que els havien ofert a tots els afectats perquè pogués aixecarse. El pes de la panxa, al cap de 8 mesos, ja era difícil de suportar sola, així que de tant en tant necessitava que algú l’ajudés en certes accions. Camí a l’avió, va veure un avi que possiblement era el seu nét. Li va alegrar el matí, sabent que aquesta imatge, la podria tornar a observar en molt poc temps.

Casualment, i amb molta sort, va poder compartir seients a l’avió amb ells dos. Ja que s’esperava un vol llarg i calorós, va decidir trencar el gel: I com es diu, el teu nét?- va preguntar a l’avi agafant-lo desprevingut.

Oh, no... No és el meu nét. Veus aquella dona a la fila 5? És la seva mare, nosaltres només 31

compartim seient- va dir, mostrant un somriure.

Va riure una mica al veure com aquell nen il·lusionat li ensenyava un dibuix mal fet d’una vaca. L’avi va tardar en encertar, però ho va acabar fent. Què feliços semblaven... Però estava cansada, així que va deixar de prestar atenció per poder descansar una mica.

Malauradament va despertar a causa dels crits i rebomboris que hi havia a l’avió. Va tardar uns segons en adonar-se del que passava. L’avió estava caient. Va voler observar de reüll per la finestra, per veure si podia observar alguna cosa. Però només hi havia aigua, aigua i més aigua. Irònic en ple estiu.

Estaven decaient i la distància entre el mar Roig i l’avió disminuïa a grans quantitats en molt pocs segons.

141 morts. Tots els que ocupaven l’avió. Tots.

M’hauria agradat veure el meu germà perfeccionar el seu dibuix d’una vaca.

Albert López 4t ESO B

32

Quan miri enrere….

Sebastià va acomodar la seva esquena a la paret calenta del banc de pedra de la plaça, va tancar els ulls i va deixar que el solet li escalfés les galtes. Feia una tarda d’estiu esplèndida.

De cop va notar una ombra que li tapava la claror....

Sebastià? Ets tu?

Va obrir els ulls i va veure un home molt més gran que ell, que caminava ajudat per un bastó i seia al seu costat.

Si, sóc en Sebastià. Disculpi, el conec?

L’home entre contrariat i resignat va expressar: I tant que em coneixes! No et recordes de mi?

Sóc l’Antoni!

En Sebastià va quedar sorprès ja que no reconeixia en aquell senyor tan deteriorat al seu amic d’infància i joventut.

Déu meu Antoni! Disculpa’m, no t’havia reconegut! Ara que ho dius....

Deixa-ho Sebastià. Ja fa temps que no em miro al mirall però sóc conscient que han passat molts anys. Quants? 45? 50? – va preguntar l’Antoni.

47 per ser exactes! – va dir en Sebastià.

47 anys! Qui ho anava a dir, eh?. Home! tu no estàs igual però jo crec que t’hagués reconegut.- va dir l’Antoni reconeixent en la figura d’aquell home alt i fort al seu amic de fa uns quants 33

anys - Encara que he jugat amb una mica d’avantatge...la Francesca m’ha dit aquest matí que ahir va veure les finestres de casa teva obertes i en veure aquí un nouvingut ràpidament he lligat caps... - va explicar somrient.

La Francesca? Quina Francesca? L’esquerpa?– va dir en Sebastià, ràpidament penedit en veure la cara del seu antic amic.

Si, l’esquerpa... – va dir amb acceptació l’Antoni – La Francesca, l’esquerpa com tu dius, ara és la meva dona. Bé, ho ha estat tots aquests anys.

Encara recordo el que dèiem d’ella.....

En Sebastià va deixar anar el seu pensament a l’any 1966, quan en aquella mateixa plaça s’organitzava anualment el ball d’estiu i els sagals del poble treien a ballar a les noies. Amb la Francesca no s’atrevia ningú, i no perquè fos lletja o no sabés ballar, però el seu caràcter desagradable i esquerp feia que tots els mossos del poble s’ho pensessin dues vegades. La veritat que mai no hagués pensat que el seu amic, una persona afable i carinyosa, pogués acabar casant-se amb ella. ....esquerpa, esquiva, estreta....Però, saps què Sebastià? És una persona com Déu mana i durant tota la meva vida, cada vegada que he fet una passa, m’he dit: “En l’últim moment, quan miri enrere vull pensar que vaig triar bé....” – va confessar l’Antoni - Et reconec que no és la dona més carinyosa i alegre del món, però tots aquests

34

anys ha estat una dona treballadora i m’ha donat molts fills.

Fills? Tens fills Antoni? – va preguntar en Sebastià.

Si, sis fills! – va dir orgullós l’Antoni.

Sis fills! Fiuuuu! – va xiular en Sebastià - La veritat que l’esquer....perdona, la Francesca i tu no heu perdut el temps...- va dir en Sebastià.

I tu, Sebastià? Tens família? Dona? Fills? Segur que si i segur que...

Mentre el seu amic continuava parlant, en Sebastià va tornar a deixar anar el seu pensament molts anys enrere. Va rememorar de nou aquell estiu de l’any 66, ell tenia 16 anys.

Una tarda xafogosa el seu pare li va demanar que anés a casa del sr. Andreu per mirar les seves flors.

En Jaume no entenia “l’afició”, així l’anomenava, que tenia el seu fill per les plantes i les flors “-Mare meva fill! Aquí a ningú li agrada la feina de conrear i cultivar la terra i tu ets el més feliç del món!”. En Sebastià en realitat volia ser botànic o florista però n’era conscient que la seva família no tenia recursos i per això es conformava amb ajudar al seu pare en el camp. Tot i això, no desaprofitava cap oportunitat de posar en practica el seu especial do de florista i guanyar-se alguna propineta.

Aquella tarda doncs va agafar el camí fins al

Castellet, nom que rebia la casa del sr. Andreu per ser la més gran del poble, amb l’objectiu de mirar les 35

seves flors i amb l’esperança que hagués adquirit noves espècies que poder observar i cuidar.

En arribar al Castellet però es va trobar amb una sorpresa que no esperava, a l’entrada de la finca hi havia la filla del sr Andreu, la srta Èlia, acompanyada del ser més meravellós que havia vist mai. L’Èlia en veure la cara d’admirat d’en Sebastià va somriure i li va dir: Bona tarda Sebastià, et presento a la meva cosina Beatriu. - i tombant la cara cap a la seva cosina va dir - Beatriu, aquest és en Sebastià, ajuda al meu pare amb les seves flors.

“- Beatriu! es deia Beatriu!” des d’aquell dia li va semblar el nom més bonic del món.

Beatriu afalagada per la mirada extasiada d’en Sebastià va dir amb un filet de veu: Encantada Sebastià!

I en Sebastià només va poder murmurar atropelladament: Encan...Encantat Beatriu!

Aquell dia en Sebastià no va prestar gaire atenció a les flors del sr. Andreu. Ni tan sols a les noves tulipes que havia fet portar expressament d’Holanda a suggeriment d’en Sebastià. Només tenia ulls per a una de les dues noies que xerraven animadament assegudes a un racó del jardinet.

36

Quan, intencionadament, va mig acabar la feina d’aquella tarda, li va dir al sr. Andreu que havia de tornar al dia següent per acabar-la del tot. El sr.

Andreu va acceptar la proposta de bon grau.

I així va tornar una tarda i una altra i una altra i va ser com va establir amistat amb la srta Beatriu.

Parlaven de mil temes, cultivaven les flors i, sobretot, reien, reien moltíssim.

Cap a finals de l’estiu, una tarda, quan va arribar al

Castellet no eren ni la srta Èlia ni la srta Beatriu, li va estranyar però no va gosar preguntar-li al sr.

Andreu on eren i quan tornarien. Van passar tres llarguíssims dies fins que per fi es va armar de valor i li va preguntar: Sr. Andreu, i la seva filla i la seva neboda? Que no hi són?

El Sr. Andreu va contestar: No, he enviat a l’Èlia a viure amb la meva neboda a casa de la meva germana, a la ciutat, per tal que estudiï. Ella encara no ho entén però és necessari que vagi a la universitat per a que tingui una professió en el futur i no hagi de dependre de ningú, ni tan sols de mi. – després es va mirar en Sebastià i li va dir - Tu també hauries d’anar a estudiar a la ciutat, se que t’agrada el camp però aquí no hi ha futur per molts anys noi. El futur és a la ciutat.

37

En Sebastià es va mirar al sr. Andreu entre decebut i contrariat, primer perquè li acabava de donar la pitjor notícia que li podia donar, potser ja no tornaria a veure mai més a la srta. Beatriu. I, segon, perquè li acabava de propinar una bufetada de realitat que no esperava: “-Què era això de que al poble no havia futur? el sr. Andreu havia viscut sempre allà, al igual que el seu pare, i sempre havien tingut casa, feina i futur! A més, a més, ell sabia quin futur volia però no podia anar a la ciutat, a casa de ningú, a estudiar perquè no coneixia a ningú i perquè no tenia diners per ferho!”.

Aquella tarda va marxar de casa del sr. Andreu i no va tornar mai més perquè no suportava la idea de no veure més a la srta Beatriu i perquè cada vegada que pensava en anar al Castellet li feia esgarrifances la idea de que al poble no hi havia futur.

En Jaume, el pare d’en Sebastià, i el sr. Andreu no van entendre mai perquè en Sebastià es va negar a anar més al Castellet. En Jaume, especialment, tampoc no va entendre mai perquè el seu fill, sempre alegre i feliç, des d’aquell final d’estiu estava trist i taciturn i ja no tenia il·lusió per cuidar les flors i plantes dels veïns, només acceptava treballar al camp.

38

Van passar dos anys i en Sebastià només treballava i després o es tancava a la seva habitació o sortia amb els seus amics, entre ells l’Antoni, a la taberna del poble o al poble del costat per prendre vi, intentar lligar amb alguna noia i arribar ben tard i content a casa.

Una nit, en tornar, es va trobar al seu pare estirat al terra del saló respirant amb dificultat. Entre marejat i esfereït de por va córrer com ànima que porta el diable a casa d’en Valentí, el metge del poble.

Quan en Valentí va examinar al seu pare va tenir clar que l’havien de traslladar a l’hospital de la ciutat.

Noi, ja saps que jo no puc marxar del poble per si algú més em necessita, així que hauràs d’anar a demanar ajuda al sr. Andreu.

Amb l’ànima encongida va enfilar el camí que anava fins al Castellet per demanar al sr. Andreu si el seu xofer podia portar-los en el seu cotxe a l’hospital. Dubtava i temia que després d’aquells dos anys de silenci el sr. Andreu no l’ajudés.

Quan va arribar al Castellet era molt tard i estava tan espantat i desbordat per les mils d’emocions que el van assaltar que no va saber per on començar, però no li va fer gaire falta molta explicació ja que el sr. Andreu va entendre la urgència de seguida en veure la cara d’en Sebastià.

39

No només li va cedir el seu cotxe i el seu xofer sinó que li va donar l’adreça de la seva germana per a que pogués allotjar-se allà el temps que necessités. En aquell moment en Sebastià estava tan preocupat pel seu pare que ni va ser conscient de la informació tan valuosa que li acabava de proporcionar l’home que els últims dos anys havia estat l’incitador de les seves pitjors pors .

Van arribar a la ciutat de matinada i l’estat del seu pare era molt greu. Només arribar el van ingressar a cures intensives i li van dir a en Sebastià que li havien de fer moltes proves abans de donar-li un diagnòstic. Es va tirar dos dies i dues nits a l’hospital sense moure’s esperant amb ànsia viva la informació que li proporcionaven els metges a conta gotes.

Al tercer dia no va poder suportar més les parets blanques de l’hospital i va sortir a fer un tomb.

Tenia gana i va ficar la mà a la butxaca amb la intenció de trobar algun dineret per comprar-se un entrepà. De cop va tocar un paperet i el va treure, era l’adreça de la germana del sr. Andreu. En aquell moment va prendre consciència de la importància d’aquelles lletres, “-Beatriu!”.

Però no era el moment de presentar-se a casa de la srta. Beatriu en el seu estat físic i anímic. Així que va 40

abandonar de seguida la idea, va comprar-se un entrepà, va seure a un banc d’una placeta propera a l’hospital i va deixar que el sol acaronés les seves galtes inflades de tant plorar.

Mentre estava gaudint d’aquell oasis de pau que suposava que el sol li escalfés la cara, algú li va tocar l’espatlla. En obrir els ulls va veure a la srta. Èlia. Es va aixecar de seguida i la va saludar. Ella li va explicar que el seu pare s’havia posat en contacte amb ella i l’havia posat en antecedents. De fet, anava de camí al l’hospital per veure si el trobava i podia donar alguna informació al seu pare ja que estava molt preocupat. En Sebastià agraït li va demanar a la noia que segués amb ell i li va explicar tot el que li havien dit els metges en els últims dos dies.

La conversa va continuar després resumint-se mútuament com els havien anat aquells dos últims anys. En un moment propici en Sebastià li va preguntar: I la teva cosina, Beatriu, què tal està?

Molt bé! Ara fa temps que no la veig perquè es va casar fa sis mesos però em consta que és molt feliç.

Aquella informació li va colpejar com si li haguessin donat amb un bola de plom al pit. Va acabar la conversa de seguida que va poder disculpant-se perquè havia de tornar a l’hospital, es va acomiadar 41

de la noia prometent-li més notícies per al seu pare i durant el camí va plorar més del que havia plorat aquells dos últims dies.

En arribar a l’hospital els metges li van confirmar que els resultats de les proves explicaven que el seu pare havia patit una apoplexia i havia d’estar “com dormit” fins que es recuperés o hagués algun canvi, això suposava que es quedaria ingressat durant bastant de temps.

La notícia va fer que en Sebastià en part s’alegrés per l’esperança que suposava una possible “recuperació” del seu pare, però en part es preocupés pensant què faria, com i on viuria, o millor, sobreviuria aquell temps a la ciutat. Així que no va poder fer altra cosa que anar a visitar a la germana del sr. Andreu.

La sra. Fermina, la germana del sr. Andreu, va ser molt amable amb ell però li va dir que no li podia ajudar en aquells moments ja que tenia uns familiars a casa seva i no tenia lloc per acollir-lo. Tot i això, com recordava que el seu germà li havia parlat que tenia mà amb les flors li podia recomanar com a jardiner a casa del seu gendre i la seva filla ja que en necessitaven un.

En Sebastià no va poder evitar pensar en la srta Beatriu. I tot i que es moria de ganes de veure-la no volia acceptar la feina ja que no sabia si podria estar 42

a prop d’ella sabent que estava casada. Així que li va dir a la sra. Fermina que li agraïa molt el seu oferiment però no volia ser una molèstia per ella i la seva família, especialment per al seu gendre i la seva filla, per tant ja buscaria feina i habitatge en un altre lloc. La germana del sr. Andreu li va dir que no era cap molèstia i que no li deixaria marxar tenint la situació personal que tenia i sense saber on viuria i de què. I així va ser com es va veure obligat i resignat d’anar a casa de la srta. Beatriu.

Quan va arribar a l’adreça indicada per la sra.

Fermina l’estava esperant el sr. Genís, marit de la srta. Beatriu. L’home va ser molt amable i no només li va oferir la feina de jardiner sinó també allotjament en un cobert que tenien al seu enorme jardí. En Genís, com li va demanar que li digués, era l’hereu d’una família que es dedicava al tèxtil i posseïen fàbriques tant a Catalunya com fora.

Quan el va conèixer va entendre que la srta. Beatriu es casés amb ell, no només era un home ben plantat sinó també ben situat. No va poder deixar de sentir una punxada de dolor al pit ja que en aquell moment va prendre consciència que no tenia res a fer amb la srta. Beatriu. De fet va pensar en marxar d’allà però tampoc tenia on anar i havia de treballar per poder mantenir-se mentre el pare estigués a l’hospital.

43

Quan va arribar la srta Beatriu va anar corrents a veure’l al cobert, “la caseta” com li deien allà. No havia canviat res, es podria dir que encara estava més guapa del que recordava. Va ser com si no hagués passat el temps. Van estar parlant quasi bé tota la tarda i, sobretot, van riure molt junts, més del que ell esperava donada la situació. Després de tant patiment en els últims dies aquella tarda va suposar un assossec per a en Sebastià.

Els dies anaven passant i el que en un principi va ser un daltabaix a la vida d’en Sebastià es va convertir en una rutina. Al matí anava a l’hospital, a la tarda treballava en el jardí, sopava amb el servei de la casa, anava a “la caseta” a dormir i un altre cop a començar. L’única nota de color eren les visites que li feia la srta. Beatriu al jardí sempre que podia per ajudar-lo com feia al Castellet l’estiu que es van conèixer.

A les tres setmanes, quan menys s’ho esperava, el seu pare va fer un canvi, es va agreujar i la situació es va convertir en crítica. En Sebastià va voler estar més temps a l’hospital i la srta Beatriu va insistir en acompanyar-lo quan no tenia cap compromís. Ell estava sorprès però alhora agraït per l’afecte amb que ella l’obsequiava.

Una setmana després del seu empitjorament el pare d’en Sebastià va morir. La Beatriu, com així li va 44

demanar que li digués, estava amb ell. Va ser el moment més dur i alhora el que més reconfortat es va sentir a la seva vida.

La Beatriu va insistir en acompanyar a en Sebastià al poble per enterrar al seu pare. Es va allotjar a casa del seu tiet, el sr. Andreu, però la major part del dia la passava amb en Sebastià a casa seva ajudant-lo a recollir les pertinences del seu pare.

Una tarda les mirades es van trobar més enllà de l’amistat i en Sebastià i la Beatriu van viure la nit més apassionada de les seves vides.

Al dia següent havien de partir cap a la ciutat. En Sebastià va marxar del poble amb la intenció de no tornar mai més.

El camí se’ls va fer curt ja que els dos sabien que serien els últims minuts que podrien compartir a soles i llarg pels mils dubtes i la culpa que els sobrepassaven. En Sebastià va voler posar-li fàcil a la Beatriu i li va dir que buscaria una altra casa on treballar. Ella es va negar i li va pregar que tot continués com estava abans d’aquell viatge.

La vida es va convertir de nou en una monotonia difícil d’aguantar per a en Sebastià que desitjava reviure l’última nit que van passar al poble cada minut de la seva vida, però era conscient que això era impossible.

45

Als tres mesos no podia suportar el fet de veure cada dia a la Beatriu i no poder estar amb ella i va decidir dir-li que marxaria. Havien d’acceptar que la vida no havia planejat que ells estiguessin junts.

La tarda que anava a comunicar-li la seva marxa, ella va venir a veure’l al jardí i li va donar la notícia que menys esperava sentir, estava embarassada. Les paraules li van colpejar com un martell, “s’havia d’alegrar o havia de plorar? Era fill seu o d’en Genís?”. No va gosar preguntar-li i es va quedar amb el dubte. I el segur que no va gosar fer, va ser marxar....

Als sis mesos va néixer un nen preciós que van anomenar Genís Josep Damià, en honor al seu pare i els seus dos avis. En Sebastià sempre li va dir Damià d’amagades, el nom del pare de la Beatriu, ja que es negava a dir-li igual que el seu pare o el seu avi patern.

En Damià va anar creixent i en Sebastià estava amb ell a cada passa que feia ja que els seus pares cada vegada tenien mes compromisos perquè el pare d’en Genís havia mort i ell s’havia convertit en l’amo de les fàbriques que tenia a Catalunya i fora. La Beatriu intentava eludir qualsevol viatge però no sempre podia.

46

Així va ser doncs com en Sebastià va estar quan en Damià va fer les seves primeres passes, quan va aprendre anar per primera vegada en bicicleta i va caure, quan li va caure la primera dent i li va haver d’explicar que l’havia de posar sota el coixí perquè vingués el Ratoncito Perez, quan va plantar el seu primer arbre, el primer dia d’escola, les seves festes d’aniversari, el primer dia que va dormir fora de casa a la caseta de l’arbre que li va construir en Sebastià, el dia que es va graduar, el dia que marxar a estudiar fora amb 18 anys en Sebastià va ser qui el va acompanyar a l’estació i el va acomiadar... Dos dies més tard va decidir marxar de casa d’en Genís i la Beatriu per no tornar.

La Beatriu va insistir en donar-li un lloc de confiança a la fàbrica on estaven ella i en Genís però ell es va negar. En Genís li va oferir marxar a l’estranger per cuidar-se de les importacions de matèria primera que feien des de diferents països d’Europa i va dir que si.

En Sebastià tenia 37 anys i ja sentia que era tard per a tot. Tard per casar-se, tard per tenir una família, tard per estudiar allò que li hagués agradat i què ara que tenia diners ja creia que no era el moment, tard per...

Els següents vint-i-vuit anys va viatjar inicialment per Europa i després pel tot el món en busca de 47

matèries primeres per a les fàbriques tèxtils d’en Genís i la Beatriu. Casa seva però la va establir a Itàlia on disposava d’una caseta de planta baixa amb un petit pati en el que cultivava flors portades de tots els racons del món. Cada any enviava una carta a en Damià i en moltes ocasions ell li contestava.

L’any 2015, amb 65 anys, en Sebastià va escriure una carta de comiat a la Beatriu, va decidir jubilarse i lluny del que havia pensat anys enrere va tornar al poble.

Va arribar un dia de finals del mes de juny, va obrir la casa i al dia següent estava assegut a la plaça del poble amb l’esquena recolzada a la paret del banc de pedra...

Sebastià! Que no m’escoltes? Et preguntava si tens família, dona, fills?

No, Antoni, no. La veritat és que al final ni em vaig casar, ni he tingut fills. Però...he viscut molt! He viatjat per tot el món!

Si, si, si... ja imagino ja però, i quan miris enrere? Jo, en l’últim moment, quan miri enrere vull pensar que vaig triar bé en aquesta vida - va tornar a repetir l’Antoni.

En Sebastià amb 16 anys s’havia plantejat una altra vida però havia viscut aquella, “-Què es podia fer? Les coses no són com un les planeja, sinó com són.

48

L’únic del que es penedia en aquesta vida és de no haver tingut fills....”.

Un any més tard, un matí de juny, en Sebastià i l’Antoni estaven com cada dia al banc de pedra de la plaça del poble amb les esquenes recolzades a la paret i el sol acaronant-los les galtes, quan va aparcar un cotxe d’alta gamma a la plaça i va sortir un home alt i fort acompanyat d’un noi d’uns 10 anys. Van anar directament cap a ells i l’home va dir: Hola Sebastià! Com estàs?

En Sebastià va obrir el ulls i no donava crèdit al que estava veient. “Era en Damià!”

Da...Damià? – va poder articular Si, sóc en Damià! Què no em coneixes? – va dir somrient – vinga home! Una abraçada!

En Sebastià es va aixecar ràpidament i li va donar una forta abraçada a aquell home en que s’havia convertit el seu petit Damià. El nen els va mirar encuriosit i va preguntar: Damià? Pare? – va preguntar estranyat el nen – Et dius Damià?

Si. fill. – va somriure en Damià - És un dels meus tres noms però només en Sebastià em diu així. - va explicar al seu fill acariciant-li el cap.

49

Després en Sebastià va presentar a en Damià i l’Antoni. I en Damià va presentar al seu fill com “el meu fill”.

Quan van acabar les presentacions en Damià es va tornar a dirigir cap a en Sebastià i li va dir: Sebastià, que podem anar a casa teva o algun lloc tranquil per parlar?

I tant! – va dir en Sebastià.

Es van acomiadar de l’Antoni i van marxar cap a casa d’en Sebastià.

Un cop allà el nen es va quedar a la cuina esmorzant i en Damià i en Sebastià van anar al saló. En Damià es va posar més seriós i va començar a explicar: Sebastià no porto bones notícies. No sé com dir-ho d’una altra forma així que aniré directament al gra, la mare va morir fa un mes.

A en Sebastià li van fluixejar les cames i va haver de seure’s a una de les butaques del saló, “- la seva Beatriu era morta! Ara si que no la veuria mai més!

No és que ho pensés sovint, però sempre li quedava l’esperança que algun dia...”.

En veure’l així d’afectat en Damià va afegir: Em sap molt de greu Sebastià! Estàs bé? Se que apreciaves molt a la mare.....

Si, estic bé – li va dir amb la veu trencada – només que m’ha agafat molt per sorpresa. I si, 50

tens raó, jo estimava molt a la teva mare.... – en aquell moment va prendre consciència i va reaccionar – I tu? Com estàs? – va preguntar a en Damià intentant fer veure que controlava la situació.

Ara estic millor. Lamentablement vaig tenir temps d’anar fent-me a la idea. Va tenir un càncer, saps? Va estar malalta nou mesos però no va voler que ho diguéssim a ningú. En els últims moments ella em va demanar un favor i em va explicar una història....

I així va ser com en Sebastià va saber directament de la boca d’en Damià que la Beatriu havia estimat sempre a en Sebastià però degut al seu compromís previ amb en Genís i el contracte que vinculava a les dues famílies a través del seu matrimoni no va gosar mai expressar els seus sentiments. Tot i això no havia patit perquè en Genís havia estat un bon home i sempre l’havia cuidat i respectat, de fet ella també l’estimava però no amb la passió que sentia per en Sebastià.

El favor consistia en entregar-li a en Sebastià una capsa amb mils de records que ella havia guardat d’ell i dels intercanvis que s’havien anat fent durant tots els anys que van viure a prop. Quan va obrir la capsa va poder veure flors ja dissecades que ell li havia regalat, fotos d’ells dos i fotos d’ell amb en Damià, cartes que s’havien escrit quan ella marxava de viatge, una polsera que ell li havia regalat en un 51

aniversari,... els records de tota una vida. En aquell moment en Sebastià no va poder evitar abraçar-se a la capsa i posar-se a plorar com un nen.

Sense que el sentissin el nen va entrar al saló, es va agafar al seu pare i li va preguntar: Pare, perquè plora en Sebastià?

Ai, no t’havia sentit Jaume. – va dir abraçant-lo - Plora perquè li he explicat lo de l’àvia. Ell se l’estimava molt...

En Sebastià va aixecar el cap, els va mirar als dos amb sorpresa i va preguntar a en Damià: Jaume? El teu fill es diu Jaume?

Si, com el seu besavi, el teu pare, PARE!.- i en aquell moment en Damià tampoc no va poder aguantar més i es va abraçar molt emocionat a en Sebastià ja que en realitat ell era l’ùnic pare que havia tingut quan més ho va necessitar.

En Damià li va explicar que quan va néixer el seu fill, la seva mare li va demanar que li posessin Jaume. Tant a en Damià coma a la seva dona, la Rebeca, el nom els va agradar i van acceptar posar-li.

Anys més tard, en aquells últims moments abans de morir, la seva mare li va explicar a en Damià que els havia demanat posar-li aquell nom al nen perquè era el nom del seu besavi. En Damià confós li va dir que no podia ser i va preguntar a la seva mare què volia dir, la mare doncs li va relatar aquell episodi viscut per ella i en Sebastià durant la 52

setmana posterior a la mort d’en Jaume, el pare d’en Sebastià, a la seva casa del poble. Ella no va tenir clar en aquell moment qui era el pare del fill que estava esperant però sospitava que podia ser en Sebastià tot i que no es va atrevir a dir-li mai.

Ho va poder confirmar cinc anys més tard del naixement d’en Damià quan en Genís i la Beatriu van anar al metge perquè en Genís volia tenir un segon fill i la Beatriu no es quedava embarassada. En aquella visita van descobrir el que seria el secret millor guardat de la família, en Genís era estèril i ho havia estat sempre, per tant en Genís Josep Damià no era el seu fill.

En Genís no va demanar cap explicació a la Beatriu i la Beatriu no en va donar cap, només sortir del metge la va mirar, li va dir que mai més tornaria a parlar d’aquell tema amb ningú i va sentenciar que en Genís Josep Damià era fill seu donat que ell era qui ho pagava tot . A partir d’aquell moment van augmentar els seus viatges de feina i va fer que la Beatriu també tingués més compromisos per evitar que ningú de la família tragués el tema de la descendència.

Després d’aquell matí de notícies impactants, confessions de tota una vida, abraçades i llàgrimes de 53

tristor i amor; avi, pare i fill van dinar plegats explicant-se mil batalles i iniciant un vincle que ningú no podria trencar mai més.

Al caure la tarda en Damià i en Jaumet, com l’havia batejat l’avi Sebastià, havien de marxar. En Sebastià els va acompanyar fins al cotxe per dir-los fins aviat ja que havien quedat en tornar-se a veure en quinze dies per a que en Sebastià portés a la Beatriu les seves flors favorites. Pare i fill, Sebastià i Damià, es van acomiadar amb una abraçada incommensurable Quan el cotxe d’en Damià enfilava el camí de sortida al poble i en Sebastià caminava cap a casa seva, per última vegada, es va voler acomiadar i va mirar enrere i, de cop li va venir al cap la frase del seu amic Antoni perquè: no ho va voler pensar, no ho va haver de pensar... VA MIRAR ENRERE I VA SABER QUE EN AQUESTA VIDA HAVIA TRIAT BÉ!

Ester Sánchez Martínez Guanyadora de pares i mares

54