Guanyadors dels jocs florals 2016 by escola les vinyes

Escola Les Vinyes Sant Cugat Sesgarrigues

GUANYADORS DELS JOCS FLORALS 2016 Poemes i rodolins a l’Educació Infantil i contes a Primària Categoria P5 LA DENT Estic molt content perquè m’ha caigut una dent. La poso sota el coixí i vindrà el ratolí. Un regal em deixarà i la dent s’emportarà. Martí Portero

EL CONILL El conill salta per la muntanya i es troba una aranya. El conill s’espanta molt i s’amaga sota la col. Nahia Gamazo

Categoria P4 UNA PAPALLONA UNA PAPALLONA ESTÀ VOLTANT PEL PATI HA ANAT A L’HORT I H APINTAT UN COR. Gina Llopart

EL FOC ELS DIMONIS FAN FOC, CORREN PEL PARC I NO M’HE ESPANTAT. Izaro Gamazo

Categoria P3 LA GALLINA LA GALLINA XICA ÉS PETITA I EL GRANGER LA CUIDA BÉ. Anna Montero

SANT JORDI EL SANT JORDI HA ANAT A VEURE EL DRAC. LI HA FET FOC I HA MARXAT. Guiu González

Categoria 1r Primària EL SECRET DE LA MARE Fa molt i molts anys, una mare, un pare i les seves filles estaven a casa seva. Un bon dia de primavera la mare es va despertar amb un secret. Les seves filles notaven alguna cosa i li preguntaven cada dia: -

Mare, tens un secret?

No. – contestava la mare.

Un dia la mare li va explicar el secret al pare. El pare es petava de riure: -

Ha, ha, ha...

No pot ser, vols ser cantant? –va preguntar el pare.

Sí, no li diguis a les filles. –va dir la mare.

Però si no passa res. Intenta-ho. – va dir el pare.

Tot seguit la mare li va dir a les seves filles i elles se’n van alegrar molt. Al final va ser cantant i tots van ser molt feliços. Vet aquí un gat, vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fos. FI Júlia Marlés

1000 POCIONS Un dia de bon matí a la lluna, un mag que volia fer una poció, però no tenia mel, va trucar a la seva amiga abella. El seu número de telèfon era 1326106792. El mag li va preguntar si li podia donar mel i l’abella li va dir que si. Un dia va venir l’abella i va llegir un llibre de pocions. Van fer pocions i van sumar quantes pocions havien fet. Havien fet 1000 pocions i una es va perdre. Van buscar per tots els planetes i la van trobar. Amb la poció van transformar un pont en una estrella de coloraines i era molt gran i brillant. Conte contat, conte acabat. Abril Cruz

Categoria 2n Primària LES CARRERES Hi havia una vegada a les curses de 24 hores de rallys, el corredor Jeff Makensy sortia en primera posició. El seu cotxe era el gran Ford Fiesta, guanyador de tres grans premis mundials. En segon lloc, sortia Jorge Manolito conduint un Ford Escort, guanyador del Tour dels rallys. En tercera posició sortia Dani Martínez, un debutant de la competició amb un Ford de 1679. Va començar la cursa, en Jeff anava en primer lloc i els altres dos li anaven al darrere. A la sisena volta al Jorge Manolito se li va trencar el motor i va haver d’aturar-se a boxes. Durant la cursa en Dani Martínez i en Jorge Manolito van tenir un xoc lateral i al cotxe d’en Dani se li van trencar les vàlvules. Només quedaven dos cotxes a la cursa, ja s’apropaven a l’última volta. En Jorge anava per davant i Jeff va prémer l’accelerador per atrapar-lo. A l’últim revolt en Jorge derrapa en trepitjar una pedra que hi havia al mig de la corba, llavors en Jeff aprofita aquest moment per accelerar al màxim i avançar-lo per la dreta i guanya la cursa. Per quarta vegada li van entregar el trofeu d’or, com a guanyador mundial. Van fer una gran festa per celebrar-ho que va durar dos dies. Sergi Consuegra

JO TINC UN NOM Hi havia una vegada una nena que vivia a Vilafranca, sempre la cridaven per noms estranys, com ara: - Eh bonica!!... Però no li agradava i va decidir fer una màquina que li va costar molt de fer, que era única. Només que una sola persona trepitgés casa seva, deixaria de dir-li. Un dia una nena va anar a visitar-la i li va dir: - Hola Neus. - Què vols? -va respondre ella. Estava molt contenta i així ho va fer. L’únic problema era que la màquina estava feta de pols màgica del bosc de fada, de mel d’abelles, bombolles i també de pèls dels follets de la tempesta. Un dia se li va espatllar la màquina. Li va costar molt de temps poder trobar els ingredients per tornar-la a fer. Muntant la màquina estava molt contenta i era molt feliç. Vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat. Elna Escala

Categoria 3r Primària L’AVENTURA DEL MIR I DEL MARC Hi havia una vegada un nen que es deia Mir. Era prim, tenia els cabells curts i negres i era baix. Tornava d’escola xino-xano quan es va apropar per descansar. A prop d’un pi va veure un follet ferit. Ràpidament va tocar el follet. Aleshores el follet es va aixecar i va dir: -

Hola amic, em dic Marc, i tu?

– Mir, va contestar el nen. El follet Marc li va explicar que tenia un problema. Un ogre gran i lleig, que era panxut i fort. Una bruixa, que era alta, prima i tenia ulleres i duia un barret lila. L’ogre i la bruixa volien petrificar els habitants del planeta galeta. El Mir va dir: -

I com hi anirem per ajudar-los?

- Travessant aquest portal!! I en aquell moment el follet es va treure del barret un portal. Van passar pel portal i van veure un gran castell amb dos guàrdies a la porta. Van entrar pel darrere i llavors van veure totes les galetes que havien petrificat. En aquell mateix moment va entrar la bruixa arrugada i els va dir: - Què hi feu aquí? El Mir va dir: - Volem recuperar les estàtues de les galetes. L’Ogre Oriol va dir: - No!!! I els va fer fora. Llavors van seguir un camí fins una casa molt petita, van trucar i va aparèixer una fada tota groga amb un barret. Van estar una bona estona parlant. Li van demanar si tenia una poció. Els va explicar que hi havia una poció que consistia a tirar tres gotes a cada estàtua. Li van

donar les gràcies i van anar al castell, amb la poció. Van entrar per una porta sense que ningú els veies i van tirar les gotes a les estàtues. De seguida van tornar a ser galetes. Ràpidament en Marc i en Mir van tornar a la Terra molt contents. I vet aquí un gos, i vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat. Pau Castejón

L’AVENTURA AL BOSC Ara vaig a contar-vos un fet que va succeir. Hi havia una vegada uns nens que es deien Sildi, Joe i Jafri. La Sildi era una nena que li agradava molt estudiar. En Joe era un nen molt curiós, sempre preguntava als altres. En Jafri era molt divertit i tenia molta imaginació. Un dia, van preguntar si podien anar al bosc i els seus pares van dir que sí. Van agafar menjar, aigua, una motxilla i les bicicletes. Van anar a un bosc molt lluny i quan van arribar es van perdre. Es van separar per trobar el camí de tornada. En Joe va trobar un mapa i es van reunir però aquell mapa era molt difícil d’entendre. Va aparèixer una fada: - Hola, jo sóc una fada. Us donaré pistes per tornar a casa. Necessitareu passar el mar, després, el castell embruixat i després, la ciutat. Van anar cap al mar i van cridar a la fada. I va dir: - Què és de metall i té motor? Els nens van pensar i la Sildi va dir: - Ja ho sé! És aquella llanxa motora. Anem-hi! Van anar i van muntar fins passar tot aquell camí de mar. Després van descansar i van fer un gran foc i van menjar. Com que tenien tanta gana només van quedar tres donuts i sucs. De sobte, van escoltar un soroll i era un llop, però aquell llop era bo. Els nens estaven molt espantats però el llop va parlar i va dir: - Jo sóc bo, no sóc dolent. I en Jafri va apropar-se i va dir: - És veritat, perquè si no ens atacaria. - Hola, em dic Maico, va dir el llop. I tu? - Joe. I com és que parles? - Perquè el bruixot del castell em va donar una poció per poder parlar. - I a tu t’agrada parlar?, va preguntar el Joe. - No, va dir el llop. Ni tampoc que em donés la poció. - Si vols et podem portar perquè nosaltres ens hem perdut i necessitem passar el castell del bruixot, va dir el Joe. El Jafri va dir: - Necessitem anar a dormir. - Si, va dir en Joe, anem a dormir. Al matí van anar al castell del bruixot, van tocar la porta i es va despertar el bruixot. Va obrir la porta i va dir: - Què feu aquí? Us heu perdut i necessiteu passar el meu castell?

- Sí, però volem que desfacis la poció que li vas donar al Maico. - Ah sí, d’acord, abra cadabra... - Gràcies bruixot, ja estem molt a prop de casa, va dir la Sildi. I van anar corrent fins les seves cases i les seves famílies van estar molt contentes. I tot això és tan veritat com si no hagués passat. Dalya Pavón

Categoria 4t Primària LA HISTÒRIA DE LES TRES GERMANES -Nens, atents, ara us explicaré una història i després en parlarem. No fa ni poc ni massa, una família molt moderna que vivia a Madrid, amb un pare (Dani), una mare (Eva), i tres filles: la Chloe (gran), la Nahia (mitjana) i la Lucia (petita) van viure una bona aventura. També tenien un gos que es deia Skay. I com que la Chloe treballava a Nova York dissenyant moda, van decidir anar-la a veure pel seu aniversari, que era el 3 de febrer, de pas, la Nahia que ballava hip-hop i la Lucia que feia rítmica, li ensenyarien uns balls que havien preparat per ella. -Mestra, mestra, i ara que passarà? – deia impacient el Pau. -Escolta i ho sabràs. – li va contestar la mestra. Feia uns dies que estava plovent, tots estaven preocupats. Però... Just 2 dies abans d’anar amb avió, nooooo... va nevar!! Tots esperaven que l’endemà, un dia abans d’anar a Nova York, fes molt de sol. -I va fer sol? –preguntava la Laia. -Ara ho veuràs. –deia la mestra. L’endemà tots impacients van sortir a la finestra i... no podia ser! Tornava a nevar. Tots es van posar molt tristos perquè no hi podrien anar. Van anar a dir-li a la germana gran per Skipe, es va posar igual de trista, tots van estar tot el dia pensant amb això. Quan va arribar l’hora d’anar a dormir, les 3 nenes, des d’habitacions diferents pensaven el mateix. -Què pensaven? – l’Ariana ho volia saber tot. -Shhhh. Silenci. –ja deia una mica cansada la mestra. Pensaven... tant de bo marxés la neu... I doncs la màgia que les unia les va portar fins la màquina que controla el temps. No s’ho podien creure! Van decidir canviar la neu pel sol, així l’endemà anirien a Nova York... De cop: -Ringg, ringg ... – el despertador. Les nenes no sabien si havia sigut un somni o veritat. Van mirar la finestra i... síiii!! Feia sol!!! Van agafar les maletes, van anar a l’avió i quan van arribar a Nova York van felicitar la Chloe. Van anar a visitar tot Nova York.

Espero que us hagi agradat perquè el conte s’ha acabat. -Mireia, què ens ensenya el conte? – va preguntar la mestra. -Que si estem units i no ens barallem podem aconseguir qualsevol cosa. – va respondre la Mireia. -Molt bé. – va afirmar la mestra. Júlia Rosales

LES AVENTURES DE FORTUNAT I STEVEN Hi havia una vegada dos nens, un es deia Steven i l’altre Fortunat. Ells volien fer més amics, per fer una colla, però ningú volia ser el seu amic, i van dir: -Anem a l’espai!!! -Em sembla bé. Van anar per tota la Via Làctia però no van trobar a ningú. -Steven no hem trobat a ningú, sortim de la Via Làctia? -Sí és clar! a veure si trobem algú. -Eh! Mira que bonic és l’espai! -Oooooh! Que bonic!! -Mira, aterrem al planeta de Lego. -D’acord. Quan van aterrar, van veure moltes persones de Lego, i es van adonar que tot el que entrava en aquell món, es convertia de Lego. -Eh! Fortunat! Muntem un cotxe volador i anem a buscar amics. -És clar!! Però mentre ells es divertien, uns mags els vigilaven perquè no volien que fessin amics, perquè ells tampoc en tenien. Fortunat i Steven van estar tot el dia buscant però no hi havia resultat. Van decidir fer una casa de Lego per sopar i dormir. A la matinada van anar a esmorzar i algú va picar a la porta. -Endavant està obert. -Hola em dic Lego-Man però em podeu dir Lego. Vinc aquí perquè he sabut que busqueu un amic i a mi m’agradaria ser el vostre amic, ja que no en tinc. Steven i Fortunat s’ho van pensar i van dir... -Sí, d’acord! Van pujar un altre cop al coet i van anar a més planetes. Al final del dia van reunir una gran colla i els van portar a la Terra. Però quan van baixar del coet es van trobar els mags. Els mags van tirar un encanteri que va fer que els amics ataquessin al Steven i al Fortunat, quan estaven a punt d’atacar-los, els atacants es va recordar que eren els seus amics i l’encanteri es va desfer. I van anar a atacar als mags, però Steven i Fortunat van dir: -Espereu! Les coses s’arreglen parlant no amb violència. -Eh! mags , per què feu això a la gent? -Perquè no tenim amics i si nosaltres no en tenim els altres tampoc. -Segur que no en teniu? Perquè nosaltres som els vostres amics, és clar, si vosaltres voleu!

-Sí, clar que volem ser els vostres amics. I si us a agradat, bé i, si no, també. Ferran Cerrillo

Categoria 5è Primària SER GRAN NO HO ÉS TOT Un dia d’estiu, en un petit poblet anomenat Escalo, hi havia un grupet de nens i nenes. La gent del grup es deien: Gina, Elena, Laia, Aïsha, Oriol, Mariona i Zoe. Sempre tenien el mateix horari. Aquest era el següent: Al matí anaven a la piscina a banyar-se o a jugar a jocs de taula, a la tarda anaven a un dels terrenys d’un dels pares dels nens i construïen cabanes. Les construïen genial i s’esforçaven un munt!!! Però no us penseu que només feien això, perquè a la nit anaven a jugar al “bote bote”, al fet i amagar... S’ho passaven genial!!! Un dia, però, no sé què va passar que la Gina va dir: - Jo m’avorreixo un munt. Prefereixo anar a fer coses, com els grans, coses així. Els altres estaven paralitzats, no sabien què dir. Ningú no sabia què havia de respondre quan, de cop i volta, la Laia va dir: -Sí, tens tota la raó, jo vull anar a festes majors i anar a dormir tard!! Llavors l’Elena va interrompre: -Bé, jo també ho vull, m’avorreixo bastant, no creieu vosaltres? I l’Aisha molt enfadada va dir: -Sou uns avorrits, jo em diverteixo molt sent una nena!!!!! La Zoe respongué: -QUI VULGUI MARXAR QUE AIXEQUI LA MÀ!!! Llavors la Mariona i l’Oriol digueren: -Sí, nosaltres ens quedarem aquí, marxeu vosaltres si voleu. Les tres nenes van intentar agafar el cotxe dels seus pares però no el van poder arrencar, perquè no sabien com fer-ho!!! Van estar caminant fins a Sort i van arribar a les 12:00 de la nit!!! Era una festa divertidíssima, s’ho estaven passant molt bé, però de sobte la Gina i l’Elena van fer-se aquest comentari: -Són burres al no haver vingut a la festa! –i ho digueren amb to burleta. La Laia les mirà i per trencar el gel digué: -Mireu, un estel a dalt del cel, demanem un desig! Totes tres van demanar el desig de tenir 17 i 18 anys. El dia següent els hi estaven explicant als seus amics aquella festassa quan, de cop i volta, van veure aparèixer una fada. Aquesta digué: -Si us pogués complir un desig quin desig demanaríeu?

La Laia, l’Elena i la Gina tenien un gran somriure a la cara. Es van mirar i totes alhora van dir: Voldríem tenir 17 o 18 anys! La fada les va mirar amb una cara com dient ‘’no saben el que diuen’’. Llavors la fada va preguntar a la Mariona, l’Aïsha , l’Oriol i a la Zoe. -I vosaltres què voleu? Tots quatre van mirar-se amb cara de trapelles i van contestar la pregunta mig rient . -Mira, perquè no ens van fer cas, volem que visquin aquesta experiència i que elles tinguin 17 anys, però no estaran preparades. Quan es van despertar el dia següent ... Ja tenien disset anys !!! I només els faltava una setmana per complir divuit anys!!! Però tot era diferent. S’havien de despertar molt d’hora cada matí i, és clar, no estaven preparades per aquella experiència. Van arribar a l’institut i tenien molts deures comparat amb els deures que tenien els nens de 9 a 10 anys. S’avorrien molt i els professors no podien estar per a tots. Quan van arribar a casa no paraven d’assumir moltes responsabilitats i quan va arribar el dia del seu aniversari, importava però no tant i és quan van pensar amb els seus amics. I és quan de vegades la paraula d‘un amic val molt més que un desig. Uns dies més tard, quan estaven explicant-ho tot, se’ls va tornar a aparèixer la fada i els va preguntar: -Què noies, us ho heu passat bé? La Gina molt decepcionada pel que havia fet va dir mirant al terra: -Tot és culpa meva. Els hi vaig posar al cap que tenir deu anys està molt malament, i és que ser gran no està malament, el problema és que el temps passa molt ràpid i si no l’aprofitem malament rai. De seguida va interrompre la Laia, també penedida pel que havia fet. –Sí, ella té raó, però tota la culpa no és seva perquè nosaltres no li haguéssim hagut de fer cas i nosaltres ens vam posar al caparró tota aquella història i no vam voler fer cas dels demés. A més a més, no estàvem preparades per anar a l’ESO perquè no havíem passat tota la Primària. Seguidament l’Helena va continuar: –Ser gran és molt divertit, perquè pots decidir per tu mateix, però ser petit pots jugar i ets molt més jove. El nostre problema és que no hem aprofitat el temps. La fada en sentir aquelles reflexions, com que no s’ho esperava, les va tornar a convertir en petites i els va fer prometre que aprofitarien el temps . Ei! No s’acaba aquí! Agraïts i abans que marxés la fada van dir tots alhora: -SER GRAN NO HO ÉS TOT!!! Zoe Tolsau

L’ATLETISME DEL PAU L’esport preferit del Pau era l’atletisme. En Pau va anar a Girona a fer el campionat de proves d’atletisme. L’endemà en Pau arriba a casa i els explica totes les proves i també si ha guanyat alguna cosa. De salt d’alçada va quedar cinquè, de pes li va anar una mica malament però estava content, havia fet seixanta metres i havia quedat segon. Dels mil metres havia quedat primer i de salt de llargada, tercer.

Estava molt il·lusionat pel proper campionat. El Campionat de Catalunya que es feia a Barcelona. Al cap d’una setmana va anar a fer el campionat de Catalunya a Barcelona. Un dia abans va anar a dormir a la ciutat de Barcelona i, a la tarda, va anar a veure on correria l’endemà. Li va agradar molt. Era un gran parc. Es va llevar i va entrenar. Sempre, abans d’una cursa, entrenava una hora. A la sortida, es va situar en tercer lloc. Després d’una volta anava segon, però n’havia de fer cinc. A la segona volta ja anava primer i amb avantatge. Evidentment, va arribar primer a la cinquena volta. Els seus pares el van anar a esperar a la línia de meta i estaven molt contents. En Pau estava pletòric perquè havia quedat primer de tot Catalunya. Quan va arribar a casa, els seus tiets, l’estaven esperant per donar-li moltes abraçades i felicitar-lo. Estava tan content que va plorar. Els va dir als seus tiets que mentre estava corrent va dedicar la carrera al seu cosí. Volia que es curés de la seva malaltia. Dos dies més tard en Pau va anar a visitar al seu cosí a l’hospital i va sentir com el metge deia als seus pares que el seu cosí, en Jan, es curaria. Estava contentíssim i feliç, li va fer molts petons. En Pau li va dir al Jan que havia quedat primer del Campionat de Catalunya. Evidentment, el seu cosí estava molt orgullós d’en Pau. Estava esgotat de tantes emocions aquella setmana. Va anar a dormir perquè l’endemà tenia escola. Es va despertar prou aviat. Realment havia descansat. Volia anar a l’escola i explicar als seus companys que havia guanyat i que estava molt content. Es va vestir i, baixant les escales per anar a la cuina, es va adonar que alguna cosa estranya passava. Què passava? La mare estava una mica pensativa i en Pau li va preguntar: -Mare, què et passa? -Res. Estic acabant de preparar el cap de setmana a Barcelona per anar a fer el Campionat de Catalunya. Recordes que hi hem d’anar aquest cap de setmana, oi? La mare estava trucant a hotels i tancant un cap de setmana que ja havia passat. En Pau estava preocupat. Com podia ser que no recordés res la seva mare? El pare va seure per esmorzar i li va dir al Pau: -Què? Nerviós? T’ho jugues tot aquest cap de setmana. El Campionat de Catalunya el tens a tocar. El pare també? Això era el món al revés. Els va deixar per impossibles i va anar a l’escola. En el fons pensava que li estaven fent una broma. A l’escola va explicar que havia anat molt bé el cap de setmana i havia guanyat el campionat. Estava molt content. I de sobte... un company li diu: -Pau, no havies dit que el Campionat de Catalunya era el proper cap de setmana? Com pot ser que l’hagis fet? Era de bojos! Va mirar el calendari i la data que hi havia a la pissarra. Era veritat, no havia passat encara. Com podia ser? Va arribar a casa desconsolat i ho va explicar als pares. Ells es van posar a riure i li van dir que segurament havia estat un somni. Un somni d’allò que ell volia que passés. Tot i així, ells estaven convençuts que era una premonició. Així passaria el cap de setmana següent. Estaven convençuts que en Pau era un campió. Pau Valdepeñas

Categoria 6è Primària EL SEXOT I ELS NENS Hi havia una vegada, ja fa uns quants anys, un poblet petitó del Penedès anomenat Sant Cugat Sesgarrigues. Era petit però amb molta gent. En un carrer del poble hi vivien dos germans el Pol i el Jordi, tenien dotze anys, sovint anaven a jugar a la Font del Cuscó, allà on la canalla feia les seves cabanes. Era una tarda de juliol, quan el Pol i el Jordi hi van anar a passar l’estona, però la mare els va dir: - No hi aneu allà, cada finals de juliol surt una bèstia per buscar menjar, és una cucafera molt allargada i les dents esmolades! No li van fer cas i hi van anar. Primer de tot van anar a buscar l’Arnau. Al cap de pocs minuts estaven a casa seva, quan van trucar va aparèixer la seva mare i els va dir: - L’Arnau no hi és, si el busqueu. Quan van marxar i li van donar les gràcies, el van anar a buscar. Primer van anar a l’església, després al carrer de les Creus, després a l’escola fins a la plaça de Sant Genís i al camí del Pont. Allà el van trobar: - Buf....!- van fer tots tres a l’hora. Mentre anaven cap a la Font del Cuscó li vàrem explicar el que ens havia dit la mare, no s’ho creia (igual que nosaltres). Van anar a esmorzar a l’ombra d’un arbre. Al cap de deu minuts vàrem sentir un soroll com... un porc senglar. Es van amagar darrere d’uns matolls quan de cop i volta va aparèixer el Like, el gos del Joan (un amic) que estava collint raïm a la seva vinya, es va quedar amb una cara de sorprès en veure’ls allà sols. Els va acompanyar fins a la font i va descansar. Allà se sentia un soroll molt més fort, el gos va començar a bordar fins que els va aparèixer una bèstia amb cara de Llucifer i cos de cucafera i amb tres banyes, dues cargolades i una fent corbes i unes dents punxegudes, els ulls foscos, barba i dues arracades. Els nens no sabien què dir: - He....però.....tu ets el.... Sexot? No es podien creure com una bèstia mitològica podia existir, quan la bèstia els hi va dir amb una veu greu, forta i esgarrifosa: - Tranquils, només vull jugar, és que........ em sento sol. - I com és que només surts a l’estiu?– va dir l’Arnau espantat. - L’estiu és l’única època que em sento bé! - I què menges? Perquè a nosaltres no ens menjaràs, no? - Menjo verd, per això estic a aquestes terres, perquè hi ha moltes vinyes! Al cap d’una estona després de parlar van jugar al fet i amagar. Quan es va enfosquir van anar tots tranquils cap a casa sense dir res a les mares, tot i que costava molt mantenir-ho en secret. L’endemà, després d’una llarga nit, tots es trobaren al lloc que el dia anterior se’ls va aparèixer el Sexot i li van explicar: -T’agradaria actuar aquesta nit pels carrers del poble?

El Sexot amoïnat va dir: - Però només en veure’m se’m tiraran al damunt! - No deixarem que se t‘acostin, agafarem roba vella, unes forques i tirarem petards! Anirem de diables! Al cap d’una bona estona ho va acceptar. I així cada 27 de juliol el Sexot i gent del poble, vestits de diables, tiren foc i petards pels carrers del poble des de la plaça de l’església fins la plaça de les Eres. Pol Vendrell

RETORN ALS ANYS 80 Tot comença un dia d’estiu, quan dos germans que es deien Marta i Víctor van fer el viatge més emocionant de la seva vida. La Marta tenia onze anys, era una nena no gaire alta, de pell morena, amb un cabell curt castany i era molt atrevida. En canvi, el Víctor tenia tretze anys, era un nen alt, de pell morena, cabell curt castany i una mica tímid. Era 30 de Novembre, el dia en que la Marta i el Víctor van anar al concurs de la ciència, on els dos germans van inventar una màquina que et feia viatjar cinc minuts a l’època que decideixes. El seu pare va ser qui els va portar al concurs, i pel camí va posar música dels 80, perquè deia que a la seva època era una música molt bona i que encara seguia sent-ho. A la Marta i al Víctor no els hi agradava aquella música, llavors la Marta va dir: - Papa, aquesta música és un rotllo!! - Si haguéssiu viscut en aquella època ja veuríeu que divertida seria la música. Van arribar al concurs. Quan van entrar a la sala van anar al seu racó per posar l’invent, però mentre hi anaven, van xocar amb un nen i, sense que la Marta i el Víctor se n’adonessin, un cargol va caure. Van arribar els jutges i era l’hora en què els germans expliquessin i ensenyessin el seu invent. Van explicar que l’invent tenia una pantalla on indicaves a la màquina a l’època a la que tu decidies. Va ser l'hora de provar l'invent. La Marta i el Víctor es van posar davant, van clicar el botó i van desaparèixer de la sala. Havien viatjat als anys 80!! Els germans van anar a fer una volta en els cinc minuts que tenien. Ja faltava molt poc perquè tornessin al futur, justament a l’any 2018. Els germans van tancar els ulls van comptar del deu fins arribar al zero, van obrir els ulls i seguien en el mateix lloc. Van pensar que el rellotge estaria espatllat i van esperar una mica més, però seguien allà. Es van espantar una mica, llavors la Marta va dir: - Víctor, no creus que estem tardant molt a tornar al futur? - Sí... Van passar minuts, hores i encara no havien tornat al futur. Això significava que... s’havien quedat atrapats en els anys 80! El Víctor es va hiperventilar i la Marta el va tranquil·litzar. La primera cosa que van fer va ser anar a comprar roba perquè semblessin d’aquells anys. Després van anar a fer

una volta per un barri i van estar pensant una estona. Mentre els germans anaven caminant, de sobte, van veure una casa que semblava abandonada, seguidament van entrar sense pensar. A l’entrar van veure una sala on hi havia un laboratori. Van tenir tanta sort! Els germans es van alegrar molt, però de cop i volta... van sentir un soroll. S’hi van apropar, ho van sentir i, de sobte, un home que semblava un científic es va girar i va dir: - Qui sou vosaltres? - Som dos germans que hem viatjat des del futur... El científic va riure. - I com m’ho puc creure? Els dos germans li van ensenyar el mòbil. El científic no s’ho podia creure, però finalment ho va fer. Els dos germans li van preguntar al científic com es deia i ell va dir que es deia Tom. El Víctor li va preguntar al Tom si els podia ajudar a fer una màquina per tornar al futur; el Tom va dir que si. Van tardar una setmana a construir la màquina del temps. Abans d’anar-se’n, el Tom els va preguntar: - Com és que el vostre invent es va espatllar? - No ho sabem. – van contestar els germans. Els dos germans es van posar davant de l'invent per veure si tot anava bé. Van clicar el botó i van desaparèixer. Els dos germans van tornar al concurs i es veu que el temps seguia igual. Quan van arribar, van veure un cargol a terra i el van col·locar. Els jutges els van dir que provessin l'invent. Els germans van sospirar, van provar l’invent i van tornar als 80, quan van arribar, van anar corrents a dir al Tom que havia sortit bé. Quan van tornar al futur, van guanyar el premi al millor invent. La Marta i el Víctor mai oblidarien aquella experiència inoblidable. Aloma Cuadrado