En Kiwi és un petit pingüí que viu a les costes de l’Antàrtida. Sabeu com és casa seva? A simple vista podríeu dir que és tota blanca, però si us hi fixeu bé hi ha molts tons de blanc, gris i blau, i a l’estiu, quan comença el desglaç, també es pot veure el negre de la roca nua que queda al descobert quan cauen els blocs de gel al mar. En Kiwi té un problema: no sap nedar. Els seus companys pingüins se’n riuen d’ell, però així i tot ell és molt valent perquè es llença sol a l’aigua sense mirar si hi ha algun perill. L’única que no se'n riu d’ell és la Mika, una petita foca que tampoc sap nedar i que és la seva millor amiga. Junts juguen a moltes coses: a lliscar pel gel, a fer tombarelles a l’aigua i no enfonsar-se, a llençarse boles de neu… Un dia la Mika i en Kiwi estaven jugant, la petita foca va tirar una bola de neu molt lluny i van sentir un crit: —Auuu! La Mika i en Kiwi van córrer cap el lloc d’on sortia aquell xiscle esgarrifós i es varen trobar amb un lleó marí que es fregava el cap adolorit pel cop de la bola de neu. —Perdona! T’hem fet mal? —li varen preguntar tots dos. —Vosaltres què creieu? —va dir en Nero enfadat. —Ha estat sense voler, m’entreno per fer llançament de boles de neu, i cada cop arriben més lluny! —va dir la Mika. —Com et dius? —va preguntar en Kiwi al lleó marí. —Em dic Nero. —Llavors ets un lleó marí-nero! —va dir en Kiwi, i tots tres varen riure de l’acudit. De sobte, varen sentir una remor creixent que s’apropava a ells... SHSHSHSH! I aquesta remor es va anar convertint en un soroll cada cop més i més fort. I de cop una onada gegant els va sorprendre a tots tres i se’ls va endur. BRRRUUUUM!
Després de passar tot un dia i una nit arrossegats per l’onada varen arribar a una illa misteriosa. Tots tres estaven atordits, marejats, mig ofegats i esgotats, i varen descansar un parell d’hores per recuperar-se. Quan es van trobar millor es van aixecar per explorar l’illa. Van caminar una bona estona per la sorra i es van endinsar en un bosc d’arbres gegants. Llavors en Kiwi preguntà als seus companys: —On som? —No ho sé —va dir la Mika. —Com es deuen dir aquests arbres tan grans —va afegir en Nero. —Del que estic segur és que ja no som a l’Antàrtida, perquè allà no hi ha arbres —respongué en Kiwi. De sobte varen sentir un soroll: PAM! I un animal estrany es va plantar davant d’ells fent un gran salt i els va dir: —És clar que no som a l’Antàrtida! Som a Madagascar! I aquests arbres són baobabs. —Bao...què? —varen exclamar tots tres alhora. —Baobabs! Ah! Ho sento, encara no m’he presentat, jo sóc un lèmur i em dic Popi. I vosaltres, què hi feu aquí? Com heu arribat? Els tres amics es varen quedar muts perquè no sabien explicar com havien arribat a aquella illa misteriosa amb una onada gegant i l’únic que van poder fer va ser presentar-se. Al cap d’una estona els tres amics van començar a sentir calor i a tenir gana, i en Popi els va dir: —És normal que no us trobeu bé! Esteu acostumats al fred. I ara què fareu? —Tenim un problema ben gros! —va dir la Mika. —Ens pots guiar a algun lloc on hi hagi mar i sigui ben fred? —va preguntar en Nero.
I en Popi els va contestar: —Sí, conec un lloc. És una cova que és molt fresqueta, però hi ha un problema: és a l’altra punta de l’illa i si volem anar-hi haurem de superar molts perills. Després de pensar-s’ho una estona tots tres van estar d’acord en arriscar-se i viatjar a aquell lloc tant llunyà. Aleshores en Popi els va dir: —Doncs què esperem? No perdem més temps. En marxa! I, dit i fet, tots junts van començar a caminar cap a l’altra banda de l’illa. El primer que es van trobar va ser una cascada gegant i els nostres amics no podien fer altra cosa que baixar-la. —I com ho fem? —es van preguntar tots. —Podem fer una escala —va dir en Kiwi. —O potser podríem baixar tots asseguts en un tronc —va proposar en Nero. —I si baixem per les roques? —digué la Mika. Però va ser en Popi qui els va donar la solució: —Tinc una idea: podem agafar aquestes lianes i fer una tirolina. La lliguem a una pedra, la llencem a l’altra banda, la lliguem a un arbre i quan estigui ben tensada la corda ja podrem baixar d’un en un. —Quina bona idea! —Van contestar tots. I així ho van fer. Però tot just quan varen arribar a baix els va sorprendre un soroll que els va deixar paralitzats: RRRRR!
Era una camioneta amb quatre caçadors furtius. Tan bon punt van veure als nostres amics, els perseguiren amb les escopetes preparades per disparar. Ells estaven molt espantats i varen córrer sense parar. —Quina por! —va cridar la Mika. Van córrer molt i finalment van arribar a un laberint gegant rodejat d’arbres. Allà tots quatre es van separar per despistar els caçadors que, en no poder seguir-los, varen girar cua. Amb tantes corredisses els amics s’havien perdut i no sabien que fer. Quan portaven una bona estona caminant en Popi va pujar dalt d’un arbre i va descobrir la sortida. Des de dalt va veure els seus amics i els va poder indicar el camí. A la sortida del laberint hi havia una petita granota vermella fent salts. En Kiwi, la Mika i el Nero mai havien vist una granota d’aquest color, i es varen aturar per mirar-la. —Coneixes aquest animal Popi ? —va preguntar en Nero. —Si, és una granota vermella. Aquestes granotes són típiques d'aquí, només existeixen a Madagascar, és per això que no les heu vist abans. —Sembla un tomàquet! —va dir el Kiwi. —Si, un tomàquet saltarí! —va afegir la MiKa. En Popi es va acostar a la granota i li va preguntar: —Com et dius? —Em dic Rita —va dir tremolant. La Rita estava tan espantada com ells, també fugia dels caçadors i no podia parar de saltar perquè tenia molta por. Quan es va tranquil·litzar va resultar ser molt simpàtica i entre tots li van explicar les seves aventures i que ara buscaven la cova d’aigua. La Rita els va dir: —Jo conec un camí molt més curt! Si em seguiu, aviat hi arribarem. I els quatre companys van començar a seguir la seva nova amiga Rita.
Mentre feien camí cap a la cova van veure un llac preciós molt ample i llarg. Van parar per beure aigua i descansar, perquè tots cinc tenien molta set i estaven molt cansats. En començar a caminar un altre cop la Rita va topar amb un caiman i va caure. —Estàs bé? —li va preguntar en Popi espantat. —M’he fet mal a la poteta, em surt una mica de sang! —va dir la Rita plorant. —Oh! ho sento, sóc molt vell i no veig gaire bé per on vaig. Espera, ja ho tinc! Amb unes fulles i lianes de baobab et curaré! —va dir el caiman. El caiman va començar a curar a la Rita i es va presentar: —El meu nom és Coco! —I tots el varen saludar. Encara no havia acabat de curar-la quan es va sentir un soroll horripilant i es va començar a moure el terra. —Creuem pel pont, a l’altre costat hi trobarem la cova. —va dir la Rita. —El pont es trencarà! Amaguem-nos sota aquesta pedra, que ens protegirà! —va cridar en Coco. —Vigileu, la pedra també es mou! —va dir en Popi. I una veu que semblava venir del no res va recitar una cantarella: Una pedra que camina sense ser pedra, té quatre cames i no és ovella, pon ous i no és gallineta. —No, no és una pedra! És una tortuga ! —va dir en Coco. —Em dic Lila —va dir la veu que semblava venir del no res. —Ajuda’ns a creuar el pont, si us plau! La teva closca és molt resistent. La Lila, molt decidida, va cridar la seva família, i entre tots varen fer una gran filera travessant el llac. Els amics els van fer servir de pont, però quan estaven arribant a l’altre riba els va cridar l’atenció un soroll que venia del cel i van mirar cap amunt. —Oh, no! Hi ha una pila de gavines que se’ns volen cruspir. Lila, que fem? Quina por! — Varen dir tots a l’hora.
En Coco va caure a l’aigua i tots a sobre d’ell, llavors va aparèixer una gran àliga que va començar a atacar a les gavines que van fugir molt espantades. L’àliga es va apropar als nostres amics i els preguntà: —Esteu bé? —Sí, gràcies a tu! —van respondre tots a l’hora. En Popi, la Rita i el Kiwi li varen preguntar el seu nom. —Em dic Kiko! I vosaltres què esteu fent per aquí? —va dir l’àliga. —Estem buscant una cova que hi ha per aquí a prop —va dir en Nero. —Jo també, sabeu on és? —Si que ho sabem, la Rita ens hi porta! —Doncs podríem anar tots junts a buscar-la! I varen continuar el camí fins arribar a una platja molt bonica. —Anem a remullar-nos? —va dir la Mika molt contenta. Però en començar a caminar es van adonar que no podien treure els peus. —Arena movedissa, vigileu! —va cridar el Popi. L’àliga, en veure que tots estaven atrapats, va anar a buscar la seva amiga Flora, una Balena, que va aconseguir omplir la platja amb aigua traient-la pel seu gran forat, l’espiracle. Llavors l’àliga els va dir: —Amics us vull presentar la meva amiga balena, es diu Flora. Ella us ha salvat. La balena va sortir de l’aigua i els va saludar, tots es van quedar amb la boca oberta i li van donar les gràcies. —L’àliga m’ha dit que busqueu la cova i jo sé on és, si pugeu dins de la meva boca us hi portaré encantada, sé un camí secret d’aigua que porta fins al seu llac —va dir la balena Flora. I així ho van fer.
Quan van arribar a la cova van veure que era molt gran, freda i, sobretot, màgica: al bell mig hi havia un llac enorme i les parets estaven gelades i brillaven perquè estaven plenes de diamants. A la Mica i al Kiwi els van agradar molt els diamants i van intentar desenganxar-los de les parets. —No ho feu això que el despertareu! —va dir la Rita. Però ja era massa tard, un gran ós, molt pelut i blanc es va despertar de la seva llarga migdiada. Els amics l’havien confós amb una pedra blanca de tant quiet que estava, però en veure com obria els ulls i s’estirava, van tenir por. —Què hi feu aquí? —va dir l’ós estranyat. —Hem arribat a Madagascar amb una onada gegant des de l’Antàrtida, i hem vingut fins aquí per estar freds com a casa nostra —va dir en Kiwi. L’ós els va explicar que era el guardià de la cova màgica i estava content de tenir companyia perquè durant molt temps havia viscut tot sol. Després de xerrar, jugar i menjar una mica es van fer tan bons amics que l’ós els va revelar un secret: si agafaven un d’aquells diamants màgics, sortiria l’arc de Sant Martí dibuixat al centre i els concediria un desig. Els amics havien de pensar molt bé el desig que volien demanar perquè d’això en depenia el seu futur, però es trobaven amb un problema: no sabien si demanar aprendre a nedar o tornar a casa
Després de parlar-ho molt, la Mika li va prometre a en Kiwi que quan tornessin a casa ja aprendrien a nedar, així doncs la decisió estava presa: Volien tornar a casa. Els amics van agafar un diamant màgic de la paret de la cova i amb molta força varen estirar i estirar fins que el van desenganxar. Després es varen acomiadar i llavors, en Kiwi, la Mika i en Nero van desitjar tornar a l’Antàrtida amb les seves famílies, i en un tres i no res van tornar a ser a casa seva, a la neu freda i blanca que tant els agradava. A Madagascar el lèmur Popi, la granota Rita, el caiman Coco, la tortuga Lila , l’àliga Kiko i la balena Flora es varen quedar molt tristos per la marxa dels seus amics i van decidir que visitarien tot sovint a l’ós perquè no se sentís sol.
La Mika va voler ensenyar-li a nedar al Kiwi, i ho varen intentar molts cops però com ella tampoc en sabia cada vegada que volien banyar-se s’enfonsaven, i els feia por perquè s’empassaven molta aigua. Li varen demanar ajuda a en Nero però de tant viatjar pel món estava refredat i no podia banyar-se. En Kiwi i la Mica es varen posar una mica tristos i no sabien què fer, al no poder nedar s’avorrien a la voreta del seu tros de gel mirant als seus amics jugar dins el mar. Un dia varen veure aparèixer a la seva amiga, la balena Flora. —Hola Flora! Quina il·lusió veure’t! —Vinc de Madagascar, de visitar els nostres amics, i us porto un regalet, que han trobat a les seves platges, per a vosaltres —va dir la Flora. La Flora va obrir la boca i de dins va treure quatre flotadors de braç. —Què és això? —varen preguntar en Kiwi i la Mika. —Això són flotadors perquè aprengueu a nedar! I posant-se’ls, els nostres amics, es varen tirar a l’aigua sense dubtar, i es varen quedar tota la tarda nedant amb la Flora, que els vigilava de ben a prop: —Compte Kiwi, vigila Mica, tanqueu la boca no us entri aigua! I així va ser com els nostres amics van passar moltes aventures, van conèixer molts amics i van aprendre a nedar... i conte contat ja s’ha acabat.