Per què tolerem tan malament que el nostre fill plori? Quan un nen o una nena comença a plorar, el primer que solem dir els pares és ''No ploris''. I més si estem en un lloc públic, envoltats d'altres persones. Moltes vegades, el que hauríem de dir és precisament el contrari: Plora, fill meu...
Plorar està mal vist. S'interpreta com un símptoma de feblesa o de desequilibri, i no acostuma a ser agradable per a qui ho veu ni per a qui ho fa. Però les llàgrimes no sempre són ''amargues'' (està científicament demostrat que la seva composició varia segons el plor).
El plor és una resposta natural i saludable, i en certes ocasions plorar resulta summament gratificant o alliberador. Als pares, però, el plor dels fills ens incomoda. Primer de tot, perquè no ens agrada que pateixin. A vegades, perquè ens sentim culpables del seu plor, i altres vegades -per què no dir-ho-, perquè ben just podem amb les nostres de preocupacions.
També ens influeix la pressió social. Si els nostres fills ploren en públic, ens miraran com si fóssim uns mals pares. Als pares i mares se'ns exigeixen moltes coses i, entre elles, que els nens no plorin, que no molestin, que siguin forts, que estiguin sempre contents El somriure és un signe de l'èxit, i importa poc si s'avé o no amb l'estat real de la persona. El plor, en canvi, és un signe de derrota.
Els propis pares hem perdut moltes vegades la capacitat de plorar. Evitem plorar i ens reprimim les llàgrimes fins i tot en situacions en què serien molt beneficioses.
Plorar és necessari. El plor és un mecanisme fisiològic que produeix una descàrrega emocional. Plorem per alliberar la tensió que ens provoca una situació que ens supera. I mai no plorem perquè si. Tothom qui plora ho fa per alguna raó important per ell, encara que a vegades la desconegui i que aquesta raó no sigui compresa o important per un altre.
El primer pas per afrontar el plor és permetre la seva expressió. Posteriorment, ja ajudarem el nen a buscar espais i moments per plorar, però els consells i raons serviran de poc en aquest primer moment. Dorothy Corkille ens diu ben clarament a El niño feliz que els sentiments no es dobleguen a les ordres.
''Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles'', va escriure Tagore. Certament, no podem passar-nos la vida lamentant-nos, però si mai no plorem, la tristesa acumulada ens enterbolirà la mirada i tampoc no veurem els estels. Les llàgrimes no són negatives per definició. Ens humanitzen, ens ajuden a créixer i poden ser d'una gran bellesa. La felicitat no és incompatible amb el plor o amb moments de tristesa. I en últim terme, són més boniques unes llàgrimes sentides que un somriure fictici.
Eva Bach Corbacho.