Sigues feliç!
TENS MOLT A DONAR! BON DIA
Setmana del 15 al 20 de setembre
Dilluns dia 15
Bon dia! Comença un nou curs i, com cada any posem en marxa una etapa de la nostra vida. El nou curs ens permeMare de Déu dels Dolors trà d’aprendre, i alhora, de créixer com a persones; segur que durant l’estiu ens hem omplert de bons propòsits! És important començar el camí amb il·lusió i amb alegria. Per això us proposem de començar escoltant aquesta cançó, mentre ens desitgem, tots plegats un bon curs 14-15.
https://www.youtube.com/watch?v=Q-GLuydiMe4 Dimarts dia 16 Sants Corneli i Cebrià
El lema d’aquest curs és “sigues feliç, tens molt a donar”. donar Al llarg del curs anirem aprofundint en el sentit d’aquest missatge. Avui, en silenci, i respirant profundament, observa aquesta imatge i aquests colors i intenta connectar amb l’alegria que transmeten. La paraula felicitat és molt present als eslògans publicitaris, a la moda, a les nostres converses del dia a dia. Però Santa Ariadna moltes vegades estem atents a la felicitat que ens ve de fora, i no tant a la que brolla de dins. Escolta aquesta frase d’Antoine de Saint Exupéry, autor del llibre “El Petit Príncep”, que ens parla d’una alegria més silenciosa i més profunda.
Dimecres dia 17
“Perquè pugui florir un somni, cal que primer hi hagi un arbre, i perquè una persona pugui ser feliç, cal que primer sigui persona”
Dijous dia 18 Santes Sofia, Irene i Sònia
https://www.youtube.com/watch?v=mAdHt8kpeQI
Avui et proposem un petit vídeo, en el qual un infant sord sent per primera vegada la veu de la seva mare.... potser escoltar, tenir vincles, i sobretot les coses petites són font de felicitat? Què en penses?
Divendres dia 20 Santa Maria de Cervelló
Per acabar la setmana, et proposem la lectura d’aquest conte de Jorge Bucay, sobre la felicitat a la vida. També te n’oferim la versió enregistrada, amb la veu del propi autor.
https://www.youtube.com/watch?v=qOcyx7V_kYI
Aquesta és la història d'un home a qui jo definiria com a un buscador... Un buscador és algú que cerca; no necessàriament algú que troba. Tampoc no és algú que, necessàriament, sap què està buscant. És simplement algú per a qui la seva vida és una recerca. Un dia, el buscador va sentir que havia d'anar a la ciutat de Kammir. [...] Al cap de dos dies de viatge per camins polsegosos va albirar-la, a la llunyania. Una mica abans d'arribar-hi, li va cridar molt l'atenció un turó a la dreta del camí. Estava entapissat d'un verd meravellós i tenia un munt d'arbres, ocells i flors encantadors. Era envoltat per una mena de tanca de fusta llustrosa. Una portella de bronze el convidava a entrar [...]. Va passar el portal i va caminar a poc a poc entre les pedres blanques distribuïdes, com a l'atzar, entre els arbres. Va deixar que els ulls reposessin com papallones en cada detall d'aquell paradís multicolor. Tenia ulls de buscador i potser per això va descobrir aquella inscripció en una de les pedres: Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. Es va estremir en veure que aquella pedra [...] era una làpida. Es va entristir pensant que hi havia un infant enterrat. Aleshores es va adonar que la pedra del costat també tenia una inscripció, i s'hi va acostar. Hi deia: Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes. El buscador es va sentir terriblement commocionat. Aquell bell indret era un cementiri, i cada pedra era una tomba. Va anar lleginnt les làpides una per una. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps exacte de vida del mort. Però el que va espantar-lo va ser comprovar que el que havia viscut més temps amb prou feines passava dels onze anys... Aclaparat per un dolor terrible, va seure i es va posar a plorar. L’encarregat del cementiri passava per allà i se li va acostar. Se’l va quedar mirant una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar. - No, per cap familiar - va dir el buscador. – Però què passa en aquest poble? Què hi ha de tan terrible en aquesta ciutat? Per què hi ha tants nens enterrats en aquest indret? Quina maledicció horrible pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens? L'ancià va somriure i li va dir: -
Assereneu-vos. No n’hi ha cap, de maledicció. El que passa és que aquí tenim un antic costum. Us l’ explicaré: "Quan un jove fa quinze anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta
que tinc aquí, perquè se la pengi al coll. Des d’aleshores, cada cop que algú gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i hi anota: A l'esquerra, què el va fer feliç; a la dreta, quanta estona va durar la felicitat. Va conèixer la seva promesa i se'n va enamorar. Quant de temps va durar aquella passió enorme i el plaer de conèixer-la? Una setmana? Dues? Tres setmanes i mitja...? I després, l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó... Quant va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana? I l'embaràs i el naixement del primer fill...? I el casament dels amics? I el viatge més desitjat? I la trobada amb el germà que torna d'un país llunyà? Quant de temps va durar el gaudi d'aquestes situacions? Hores? Dies? D'aquesta manera anem anotant a la llibreta cada moment feliç...[...]. Quan algú mor tenim el costum d'obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha estat feliç per escriure-ho a la seva tomba. Perquè aquest és per a nosaltres l’unic i veritable TEMPS VISCUT.” Jorge Bucay