Contes d'estiu 2014

CONTES D’ESTIU Escriure en català

Autores:

Magda Ábalos / Dolors Álvarez / Montserrat Ballester / Emília Brias / Roser Casaramona / Imma Cauhé / M. Àngels Colom / Dolors Menescal / M. Teresa Naval / Rosa Orenga / Carme Vallverdú / Montserrat Vallès / Biblioteca Montserrat Roig Sant Feliu de Llobregat Juliol 2014

Índex El barber del meu poble, M. Teresa Naval .............................................. 3 L’incident, Dolors Álvarez ........................................................................ 4 A veure els avis, Carme Vallverdú ........................................................... 5 L’anell de Giges, M. Àngels Colom .......................................................... 6 Un record, Montserrat Ballester ............................................................... 7 El prometatge, Rosa Orenga ................................................................... 8 Aneu a buscar flors, Roser Casaramona ................................................ 9 Heidi, Imma Cauhé ................................................................................. 10 La rata tafanera, Emília Brias ................................................................. 11 La font de l’Estiveta, Dolors Menescal ...................................................12 La ballarina, Magda Ábalos .................................................................... 13 Viu entre nosaltres, Montserrat Vallès .................................................. 14

Contes d’estiu 2014

2

EL BARBER DEL MEU POBLE El barber del meu poble, Manel Sistac, era conegut a tota la comarca.

No era home de lletres però parlava com un batxiller, també quan contava mentides. Alguns pensaven que estava sonat com una cabra, però era viu com una centella i ironitzava qualsevol situació que se li presentava, tant si era bona com dolenta. Amb la seva rialleta se’n fotia de tots i de tot.

La barberia, situada a la part baixa de casa seva, donava a la plaça Major. Quan hom hi entrava, hi trobava un parell de cadires giratóries envoltades de miralls, tisores, navalles, brotxes, pintes, flascons... A l’hivern s’omplia de vells que s’aplegaven al voltant de l’estufa de llenya i que parlaven i al mateix temps sostenien entre els llavis la cigarreta que ells mateixos havien lligat. Parlaven del temps, de les collites, de futbol i de dones.

Les discrepàncies encenien polèmiques i poques vegades arribaven a posarse d’acord. El barber retallava els pocs cabells que els quedaven, brandia la brotxa empastifada de sabó i els afaitava la barba amb la mateixa navalla que hores abans havia rasurat un mort.

La seva dona, la Mercè, era menuda, un tros de pa, però, això sí, la més xafardera del poble: tot ho preguntava. Ell, no és que fos un Robert Redford, ni de bon tros, però tenia un atractiu especial per a les dones. Interrompia la feina quan veia passar una noia per la plaça, i deixava a mig remullar les barbes d’un client. “Ets la més maca del poble!“, cridava. A la Conxita, que era mestra, quan la veia al balcó entre llessamins i geranis, li deia que necessitava classes de repàs, i que li ho havia d’ensenyar tot. Ella somreia.

Però la història que cada any provocava més comentaris als cafès i a les tertúlies cantoneres era per la festa major. Venien dues orquestres i el ball es feia a la plaça Major. En Manel oferia a l’equip de músics la barberia per canviar-se. Això li donava llicència per ballar amb la cantant. Ella, lleugera de roba, mostrant els pits i unes esplèndides cuixes, li dedicava el somriure més seductor. Ell l’estrenyia contra el seu cos i es notava com se li encenien les galtes, curosament afaitades i ablanides amb una fragància de Floïd.

Presumia, amb raó, de ser el millor corredor del poble. El setze d’agost, dia de sant Roc, se celebrava la tradicional correguda de galls. Des de la plaça, l’agutzil donava la sortida tirant un coet. Amb espardenyes de corda, iniciaven la correguda desenfrenada camins amunt fins arribar a l’ermita de sant Roc, on esperaven tres galls per al primer, dos per al segon i un per al tercer. Tal era l’afecció del barber per la competició, que, estant complint el servei militar, es va escapar de la caserna per participar en la correguda pedestre i guanyar com de costum.

Com que no va tenir fills, a mi m’estimava i em tenia com si fos de la família. Deia que la meva àvia i sa mare eren parentes llunyanes.

Sovint ens cridava, els nens de la colla, per ajudar-li a descarregar i col·locar-li una carretada de llenya, i quan se li acabava el tabac, anàvem a comprar-li’n a l’estanc. Ens donava unes pessetes que ràpidament gastàvem comprant xiclets de bola de color rosa. Altres vegades, la Mercè ens donava pa amb vi i sucre per berenar.

Un dia, en el moment que sortia de casa, em crida: “Albert, vine!”. M’apropo a la barberia i ell, amb l’escopeta a la mà, em pregunta: “A quin vell vols que li foti una escopetada?”

Els vells estaven asseguts al sol a l’altra banda de la plaça. Jo em vaig acollonir i començaren a tremolar-me les cames. Estava acostumat a veure l’àvia matar pollastres i conills, a la matança del porc, el carnisser matar corders i veure com corria la sang de l’animal. Però eren animals, no persones! Apuntant, insistia que els vells no servien per fer res.

—Què et sembla aquell que està mig adormit?

El ritme del meu cor s’accelerava. Un home entrà a la barberia. Guardà la escopeta i jo vaig sortir corrent. Em vaig tranquil·litzar i la respiració va tornar a fer-se pausada.

Una de les seves passions era la caça. Tenia dos llebrers amb els quals anava per les obagues a caçar conills, perdius i tudons. Era fill de caçador, però ell superava el seu pare. Alguna vegada va anar a parar a la caserna de la Guàrdia Civil per haver caçat en temps de veda, encara que els guàrdies solien fer els ulls grossos.

Aquell diumenge s’havia aixecat la veda. A punta de dia el cafè Centenari estava ple de caçadors.

Manel, amb el morral i l’escopeta s’acaba d’un glop el “carajillo”, es treu de la butxaca la petaca i el paper de fumar, i es posa a fer una cigarreta abans de sortir, amb els altres caçadors, cap al Tozal Gordo a la cacera del senglar.

Els colors intensos de la tardor es desdibuixaven amb la boira. El bosc feia olor de molsa i d’escorça humida. La terra cruixia sota els peus. Una ombra fosca es bellugava. Quatre trets d’escopeta. Un crit.

Silenci absolut. El lladruc desesperat dels dos llebrers. Arrenquem a córrer. Terrible i amarga veritat!: El cos del Manel estès a terra, sense vida!

M. Teresa Naval Quintillá Contes d’estiu 2014

3

L´INCIDENT

El cotxe de l´Elena anava a massa velocitat per la carretera superant el límit establert i encara que se n’adonava, no volia afluixar la marxa. Arribava tard a la trobada amb l’Amanda, la seva amiga, i no sabia com fer-ho per no quedar malament. Necessitava guanyar temps fins i tot amb el risc que li posessin una multa.

Havia sortit de la feina molt puntual aquella tarda, tenint en compte aquell punt de la ciutat tan conflictiu on cada dia trobava caravana, i hauria arribat a l’hora si no fos per aquell estrany incident que li havia espatllat la programació. Mai li havia passat una cosa similar que li fes perdre l’enteniment d´aquesta manera, però, ves per on, ja no podia dir-ho, això. Sempre hi ha una primera vegada i aquesta havia estat la seva.

Coneixia l’Amanda des de la infantesa i sempre s’havien entès molt bé. Els seus caràcters reposats i gens donats a cercar noves experiències les havien unit durant molts anys de compartir sortides, de joves i fins arribar als quaranta anys, amb la particularitat que les dues havien volgut mantenir el seus estatus de solteria, i això feia que encara fos més fort el lligam que les unia. Però no estava segura que la seva amiga entengués la reacció que havia tingut avui. En aquests moments encara estava desconcertada i no parava de sentir dins la seva ment aquella veu masculina que li havia trencar l’harmonia dues hora abans, quan ella pacientment avançava i s’aturava al ritme que marcava la llarga cua de cotxes: —Escolta!, si no vas amb compte acabaré per fer-te un petó al cul.

—Un petó al cul! Què s’ha pensat aquest?

S‘’havia girat tota indignada i la seva mirada agressiva es va trobar a la finestra del cotxe amb un somriure blanc i radiant i uns ulls foscos que la miraven intensament. Era un home jove molt atractiu que s’havia apropat amb la moto per fer-li saber que posava en perill l’estabilitat de la carretera. Encara ara no pot comprendre què li va passar pel cap en uns segons perquè al moment la seva indignació havia desaparegut i fins i tot estava flirtejant amb ell: —Vols dir un petó al cul del cotxe, oi?

—Si, és clar, del cotxe!

Es van mirar divertits i els ulls de tots dos es van trobar en una pícara complicitat alhora que la circulació es posava en marxa. El cervell de l’Elena va aprofitar aquell petit distanciament per fer-li les seves acostumades reflexions i tornar-la a la realitat, dient-li que no era propi d’ella aquell comportament tan lliberal a què no estava acostumada; però alhora, tot i que trobava assenyada aquella reflexió, instintivament aprofitava per emmirallar-se en el retrovisor i assegurar-se que la seva imatge no quedés minvada per uns cabells mal posats. El mirall va reflectir la imatge d’un rostre agradable i encara molt atractiu, amb una mirada d’ulls clars, il·lusionats pels esdeveniments.

La circulació s’havia posat en marxa un altre cop i ella observava aquell motorista tan ben plantat que en lloc d’avançar anava circulant molt tranquil·lament darrera del seu cotxe, com a l’espera de poder fer realitat la seva amenaça, i va desitjar molt intensament que no desaparegués enmig de la circulació.

L’expectació era contínua fins que el somriure blanc i radiant va tornar a apropar-se a la finestra per retornar a una conversa personal que va tenir com a desenllaç convidar-la a deixar la caravana i anar a parlar en un lloc més tranquil.

Aquests records que ara li tornaven la van fer somriure finalment, alhora que s’adonava que encara portava sorra de la platja als peus i les sensacions viscudes corrien pel seu cos. No sabia si havia estat embruixada per aquells ulls foscos, però l’encanteri li havia agradat, i molt. Ara ja coneixia com eren els bruixots al natural i estaria preparada per a la propera vegada…

I el cotxe de l’Elena continuava a molta velocitat per la carretera, alhora que ella rumiava quina justificació donaria a la seva amiga.

Dolors Álvarez Contes d’estiu 2014

4

A VEURE ELS AVIS

El Joan i l’Eulàlia, amb el seu fill Èric de cinc anys, formen una família que viu en una barriada de Tarragona. El Joan treballa en uns grans magatzems, l’Eulàlia treballava en unes oficines, però ara, com que no hi ha gaire feina, és mestressa de casa. Per raons de la feina dels adults, el nen no coneix els seus avis materns. Ells viuen en un poblet d’Andalusia, tan petit que a l’estiu només són cent habitants. El poble té un riu a prop i, a les vores, els veïns han fet un tros d’hortet per profitar l’aigua per regar.

El pare no tenia gaires vacances, ni la família gaires diners, però aquell estiu, quan l’Èric acabava de fer els cinc anys, van decidir anar a visitar els avis que encara no ceneixien el seu nét.

Quan van arribar, després dels petons i les abraçades, els avis van voler que el seu nét conegués com era la vida del camp, ara que ja tenia edat per entendre altres maneres de viure. El nen no havia vist mai com una gallina ponia els ous i l’espectacle el va deixar bocabadat. Després el van dur a l’hort a collir tomàquets i un enciam per fer l’amanida. Ell no havia vist ni olorat mai una tomaquera, ni sabia com creixien els tomàquets, els enciams ni les altres verdures que veia a casa. L’Èric va passar uns dies inoblidables, plens de sorpreses i d’experiències noves.

Després d’uns quants dies, el nen i els seus pares es van acomiadar dels avis i van tornar a casa, al barri de Tarragona. Ell tenia moltes ganes de tornar a l’escola per poder explicar les aventures que havia viscut amb els seus avis.

Carme Vallvedú

Contes d’estiu 2014

5

L’ANELL DE GIGES És que no el suporto! Per culpa seva tot l’insti em diu “el noi de la taverna”!

Es pensa que ho sap tot i que ell mai no s’equivoca. I és que, ¿a qui li importa saber el que va dir Aristòtil o Plató? ¿I què més té dir “el mite de la taverna” que “el mite de la caverna”? Total els dos diuen que no saben el que és la realitat, que els sentits ens enganyen.

Però ell, el mal girbat, va comentar el meu error en pla burleta i tota la classe se’n va riure. És que en sap de fer mal quan vol! Perquè de bo no en té res. M’agradaria saber què faria si tenia l’anell de Giges, aquell que si li donaves la volta et tornaves invisible.

Seria interessant esbrinar si continuaria defensant la justícia i la bondat innata dels éssers humans o si s’aprofitaria del seu poder i faria totes les maleses possibles per tenir diners i domini sobre els altres. Perquè alguns, molt criticar la injustícia i la corrupció com fa tothom, però si podien i no els veiés ningú farien el mateix.

Jo, si tenia aquest anell, el seguiria per descobrir quin secret té: segur que té alguna amant en algun lloc i que fa trampes en la declaració de la renda. Això com a mínim!

Aleshores el denunciaria i ho explicaria a tota la seva família. No pararia fins a destruir-lo.

Però, ben mirat, si tingués aquest poder potser passaria de profes i d’escoles i em dedicaria a robar diners en els bancs i em compraria un iot i una gran casa i buscaria noies super models i passaria de tot i... Seria feliç!

Encara que, ben mirat, potser no en seria de feliç, perquè tindria por de perdre l’anell, i que em robessin els diners, i que ningú m’estimés, i d’estar sol, i de veure que jo tinc de tot i que hi ha molta gent que pateix gana.

No, ben mirat, em dedicaria a fer el bé. A ajudar els que pateixen i a estimar els qui no tenen ningú. Si, segur que així seria més feliç.

No obstant, ben mirat, el que crec que he de fer és passar de nicieses i de somnis d’anells impossibles perquè, en el fons del fons, sóc un tros de pa i també sé riure’m de mi mateix. Perquè sortir d’una taverna ben borratxo pot fer canviar qualsevol realitat...

Ben mirat, segur que el burleta Sòcrates hi estaria d’acord, "

"

"

"

"

"

"

Contes d’estiu 2014

"

Maria Àngels Colom

6

UN RECORD

Aquest gerro xinès fa molts anys que llueix en aquesta taula.

M’agradava seure a la petita butaca del racó de la finestra i tornar a llegir aquell llibre que m’ha fet costat en tants moments de la meva vida. El retrobava desprès de força temps d’estar guardat en aquella biblioteca de portes amb vidres que mirava al jardí.

La llum de la saleta brillava més. Les flors del gerro mostraven la seva bellesa amb orgull. La rosa groga seduïa pel seu color provocador; els pètals resplendien i el seu aroma omplia la casa.

La lectura era tan bella que m’emocionava fins al punt que podía sentir la veu del llibre que em parlava: “Em vas deixar sobre la taula al costat del gerro, sentia que aquella preciosa flor feia arribar el seu perfum a totes les meves pàgines i amb timidesa em deia que admirava la meva experiència i saviesa. La nit va ser llarga. Vam parlar molt de tantes coses..., de l’amor sobretot.”

Algú va renovar les flors del gerro xinès. S’hi va posar un altre pom, peró sense la vida, el color i el perfum d’aquell que tenia per reina la rosa groga. La tristor va caure sobre el llibre, que lentament perdia les seves fulles. Estaven seques i no podien dir res.

Era molt tard. Amb llágrimes als ulls vaig tancar el llum de la saleta abraçada al llibre.

Els anys han anat corrent i l’atzar ha fet que dos vells amics es retrobin de nou. He obert les cobertes envellides: li manquen pàgines i el seu misatge és incomplet. Mai no sabré si aquella nit asseguda a la petita butaca del racó de la finestra em va vèncer la son ni si la preciosa rosa groga i el meu llibre es van estimar mai.

Montserrat Ballester Carnicé

Contes d’estiu 2014

7

EL PROMETATGE

Sempre em recordo d’una cosa que, encara que hagin passat molts anys, em fa somriure. Em dic Maria i sóc una àvia de setanta anys, però quan en tenía divuit tenia nòvio formal. Per això, un diumenge va venir a casa meva acompanyat dels seus pares per demanar la meva mà. És un dir, perqué en volia més que la mà. Però en aquells anys es feia així.

A casa meva no teníem nevera, per això li compràvem al senyor que passava pel carrer repartint un bon tros de gel que posàvem dins d’un cubell de ferro, i a sobre, les coses perquè es mantinguessin fresques.

Aquell diumenge al matí, amb l’ajuda de la meva mare, vaig preparar un pastís: una capa de galeta, més una de xocolata, i una altra de galeta, i llest!: "Perfecte!" El vaig posar damunt el gel perquè estigués fresquet per obsequiar-los quan arribessin el meu nòvio i els meus futurs sogres., A mitja tarda van arribar. Després dels petons i encaixades de mans, vam seure al voltant de la taula.

Estàvem tots una mica nerviosos. Jo vaig preparar uns platets per servir el pastis, mentre em tremolaven una mica les mans.

En aquell moment es va sentir dins la cuina un "plaf!". La plata amb el pastis havia relliscat damunt de la barra de gel i tot el pastís havia caigut a terra!

El meu nòvio, darrere meu, va dir: "S’ha esclafat!". I tots van riure, menys jo, que, vermella com un tomàquet, em volia fondre. Passat l’ensurt, ens vam menjar les galetes que havien sobrat de fer el pastis, acompanyades amb una copeta de moscatell.

Tot va seguir bé, a part de la meva vergonya. Ell em va regalar un anell i jo un altre a ell. Al marge de l’accident, ja érem promesos.

Encara que han passat molts anys, com que un dia vam explicar aquesta anècdota a la nostra néta Alba, ella i el seu avi, en complicitat, sempre que em cau alguna cosa a terra, es posen a riure i em diuen: " Àvia, s’ha esclafat!”

Rosa Orenga

Contes d’estiu 2014

8

ANEU A BUSCAR FLORS

L’Enriqueta Martí, l’anomenada vampira del Raval, que a principis del segle XX va ser acusada de raptar nens i matar-los, recentment ha tornat a sortir als diaris. Tot això em recorda la història que m’explicava la meva àvia.

Aquests fets van passar al juny de 1916 en una masia als afores del poble. Els propietaris, un matrimoni jove, es dedicaven al conreu de la fruita i a la cria de bestiar.

Tenien quatre fills: el Miquel tenia nou anys, la Pepa, la segona, en tenia set, la Teresa en tenia quatre, i la petitona, que es deia Maria, en tenia dos.

Un matí molt calorós, quan els pares eren al camp a collir préssecs, la mainada es va quedar jugant davant de casa a càrrec de la Núria, una noia, filla dels masovers de la casa del costat, que els feia de mainadera de tant en tant. A mig matí, quan ja estaven cansats dels jocs i de la calor, la noia els va dir: —Ara que ja esteu tips de jugar farem un joc nou: prepararem un ram ben bonic per a la mare. Apa, aneu a buscar flors cap allà, que s’hi fan moltes violetes, a veure si en trobeu —va dir assenyalant un camp a prop de la casa.

Tots quatre nens van sortir, corrent i cantant, cap a buscar flors fins a l’hora de dinar. Quan la mare ja havia tornat del camp i tenia el dinar a punt, va sortir a cridar els nens per anar a taula. Tots van aparèixer amb els seu ramet de flors menys la petita Maria. La mainadera no va saber dir què se n’havia fet de la nena. La van buscar per tot arreu: els camps, els corrals, les corts dels porcs, per si se l’havien menjada...

“Maria, Maria, on ets?” Cap resposta. Van mobilitzar tots els pagesos dels voltants perquè els ajudessin a buscar-la, i res.

El pare va donar part a la Guàrdia Civil, que fins i tot va tancar el canal que hi havia a la vora. Tot va ser inútil, no es va trobar ni rastre de la Maria.

Al cap d’un temps de tant buscar, el cas es va tancar i es va donar la nena per desapareguda. No va aparèixer mai més.

La seva família va quedar molt marcada per aquesta desaparició, amb un dolor que els va acompanyar sempre i que es revifava cada vegada que sortia a l’actualitat algun cas de nens desapareguts.

Roser Casaramona

!

Nota de l’autora: Aquests fet són verídics, van passar a Ca n’Arabia, una masia de ! ! !

Sant Feliu de Llobregat, a mig camí de Molins de Rei.

Contes d’estiu 2014

9

HEIDI Ella vivia en una caseta a dalt de la muntanya. Tota la vida havia viscut allà, aïllada de les ciutats i els pobles, sols coneixia la natura que envoltava aquella masia, aquells meravellosos paratges plens de vegetació, animalons i animals domèstics i salvatges. La seva vivència amb persones estava limitada a la gent de la seva família, avis, oncles, cosins, pares i germans.

Era una nena llesta, eixerida i divertida, tot ho observava i preguntava, i aprenia de pressa. A pesar del que podria semblar, no estava allunyada de la civilització. Els seus pares la instruïen i li havien ensenyat tot i més del que podia saber una noia de la seva edat en qualsevol poble de quilòmetres a la rodona. El que més li agradava era observar, prendre dades i escriure sobre plantes i animals de l’entorn.

Els pares varen decidir portar-la a estudi amb altres adolescents de la seva edat, era hora que es socialitzés i aprengués coses que ells ja no podien ensenyar-li.

Va ser així com la Cèlia va arribar a una jungla inhòspita i desconeguda per a ella com era la ciutat, tot i que l’internat i l’escola tenien moltes més de les comoditats de què mai havia gaudit.

Al principi es trobava poruga i espantada, però no li va costar gaire adaptar-se a la nova situació. Els alts edificis els veia com roques i penya-segats o cingles que estaven enmig del deu camí. La circulació de cotxes i altres vehicles se’ls representava com ramats o grups de cérvols o altres animals descontrolats que li tallaven a cops el camí, i amb els quals havia de conviure.

El que més trobava a faltar era la verdor, la vegetació i l’aire pur de la natura de la seva muntanya i boscos natals, la llibertat de poder anar d’un lloc a l’altre sense aglomeracions ni tanta gent al seu voltant.

Aviat va descobrir prop del seu nou domicili un parc, que encara que les seves dimensions i característiques no eren ni d’un tros lluny les que ella coneixia, li servia per poder sentir-se una mica millor, una mica més a casa seva, i sovint hi anava a refugiar-se del soroll, les presses i la gent.

Va estudiar la seva carrera sense mai perdre de vista el lloc d’on provenia i estimant cada cop més la natura, sempre desitjant i esperant el moment de tornar a casa seva.

Com tot el que es proposava, va poder acabar la carrera, va formar una família i va aconseguir retornar a aquell meravellós lloc d’on provenia. ¿On millor podien créixer els seus fills que en aquells paratges on ella havia pogut aconseguir la serenitat, bondat, equilibri i amor per la natura?

I allí està, observant, estudiant, escrivint sobre tot el que pot, sobre plantes, flors, animals, paratges, perquè els de la ciutat puguem conèixer mínimament totes aquestes meravelles que ens estem perdent.

Imma Cauhé

Contes d’estiu 2014

10

"

"

"

"

LA RATA TAFANERA

La veritat és que sóc curiosa, això no ho dubteu. M’agrada saber i m’agrada aprendre, però tafanejar és una altra cosa ben diferent.

Avui he decidit fer un canvi radical. Ja fa massa temps que visc al mateix lloc i no m’agrada agafar confiances. La gent del barri és humil però bona gent, que una cosa no treu l’altra. Mireu si són bona gent que sempre trobo trossos de pa, algun plàtan molt madur o un tomàquet rebentat… I no us penseu que a les clavegueres, no, ho trobo al mig del carrer. Continuo pensant que són bona gent, però potser una mica despreocupats o incivilitzats, que una cosa no treu l´altra.

També he pres la decisió de tocar el dos, de marxar, perquè més d´una vegada, he sentit com els noctàmbuls deien, ben despectivament, “rata de claveguera” i abans d’enganxar-me amb algú prefereixo agafar la meva menuda i buscar aires nous, que una cosa és tenir paciència i l’altra és tenir sang d’orxata.

Ja fa uns quants anys que conec aquesta ciutat, sé que al carrer Banys Nous hi ha molts antiquaris, un bon lloc per al nostre amagatall; però posats a fer un canvi val més fer-lo radical, i més ara que m’ha vingut a la memòria que a la meva àvia materna li deien “rata de biblioteca”.

No cal que demani l’opinió a la meva petita perquè és tan rondaire que no deixa, ni una sola nit, de fer el seu tomb; és molt curiosa però no xafardera (no confonguem els termes). Coneix els vigilants nocturns, els conductors de les ambulàncies i tots els sense sostre. Si li proposo fer una incursió en un barri allunyat farà un saltiró i esgüellarà d’alegria.

Demà matinarem perquè haurem de trescar molt, però el bon camí mai no és llarg de seguir. Anirem cap a Horta on trobarem la biblioteca Can Mariner, a tocar de la plaça Eivissa i molt a prop de la riera; què més volem?, si això és un lloc apropiat i ideal! Ens vindrà com l’anell al dit. . . . . . . . . . . . . . . . .. . .

Ja fa tres dies que estem instal.lades, com el peix a l’aigua. El recorregut va ser llarg i com que la ratolineta estava molt nerviosa i esbojarrada gairebé tot el camí vaig haver de dur-la agafada de la cua però, amb molta cura, perquè la té tan fina que amb una estrebada se m’hauria quedat partida a la boca.

Som en un barri treballador però pulcre. A tocar tenim la plaça Eivissa, que ara podem recórrer de cap a peus perquè hi fan obres i això és campi qui pugui. Molt a prop hi ha el mercat, on ja hem sentit converses i comentaris interessants. No és qualsevol cosa aquest barri! Estan orgullosos de tenir un ministre a França, una contista dibuixant i un actor amb força fama.

Ja us aniré posant al dia aprofitant bé el temps, que és com la mula, no recula. Ben aviat, però amb calma, volem fer una bona visita a l’nterior de la biblioteca.

Ha arribat el moment. Us ho aniré explicant sobre la marxa; poseu atenció perquè us parlaré en veu ben baixa. Fem la nostra visita de nit, com tenim per costum, però això és molt diferent del mercat de la Barceloneta o de Santa Caterina, amb molt d’enrenou i bullici. Aquí, totes les cadires ocupades, els rostres pensatius i cap remor.

Com que em pensava que estaríem soles, he accedit al caprici de la petita i li he posat, al coll, aquell llacet blau que tant li agrada, però ningú no es fixa en nosaltres. Tothom està molt capficat, concentrats en el llibre que tenen al davant, es veu que s’hi juguen molt. I sense que ningú se n’adoni un trosset de cel, ben blau, dóna giravoltes per la gran sala.

Noto que aquest jovent deu estar molt nerviós perquè contínuament visiten aquella petita però sorollosa saleta que un munt de vegades m´ha agafat desprevinguda i un bon salt d´aigua m’ha arribat a sobre. Però és curiós, aquí, com a tots els altres llocs, a la mateixa pregunta sempre hi ha la mateixa resposta: “Al fons a la dreta”.

Això és enorme, caldrà tornar-hi un altre dia. Faig un repàs ràpid, vaig llegint: Les ulleres de la felicitat, El primer heroi, Els set pecats capitals de la justícia. “M´estranya que només n’hagin trobat set” dic quasi sense adonar-me’n, en veu baixa i continuo L’analfabeta que va salvar un país. “Qui salvarà el nostre?” em pregunto. Amb això que la ratolineta ve corrent a buscar-me -ella encara no sap llegir- i em porta davant d’un llibre amb unes tapes ben suggestives, és el Desig de xocolata.

Li he promès que en buscaré, m´hi posaré amb ganes, però em sembla que no ho tindré difícil perquè ahir, just començar la pujada del carrer d’Horta, me’n va arribar la flaire.

Estem cansades; no tenim ànims per arribar a la riera, aquí tothom està molt capficat, les papereres plenes. Ens hi quedarem ben arraulides… se’ns obre la boca i se’ns tanquen els ulls … no farem soroll…

Que tingueu una bona nit i un son tranquil.

Si fossim gat i gos aquest conte s’hauria fos, però, com que som rateta i ratolí, aquest conte no passa d’aquí.

Emília Brias

Contes d’estiu 2014

11

LA FONT DE L’ESTIVETA

Feia estona que caminava per un camí estret, ple d'esbarzers i herba, quan els lladrucs d’un gos em van alertar que a prop hi havia el seu amo. Una veu ronca i autoritària va ordenar a l'animal que callés, un barret blanc sortia entre mongeteres i altres vegetals trepadors i un home va preguntar.

—Qui hi ha aquí?

—Sóc jo —vaig contestar-li—, és en aquesta direcció on hi ha la font de l'Estiveta?

L'home agafà el barret i posant-se'l sota el braç em va contestar: —És més avall, jo sóc l'amo del terreny.

Els dos vam començar a fer camí, mentre m'explicava que l'aigua de la font era bona per a les persones amb problemes de ronyó.

El paisatge era abrupte, tanmateix jo anava prenent apunts del que em deia, ensopegant aquí i allà, en una pedra o arrel d'un arbre; semblava que ens endinsàvem en un carreró sense sortida. De sobte, una muntanya davant nostre ens delectava amb una gran cascada d'aigua, la qual a mitja baixada s'amagava.

Quan vam arribar al peu de la muntanya l'home em digué: —Aquí és la font que busques.

Tres gàrgoles rajaven amb força. L'aigua era fresca i bona. Vam continuar parlant, jo no recordo gaire bé el que dèiem.

Després d'un llarg silenci, ja que els dos estàvem cansats, vaig dir-li: —El meu pare va néixer a un poble petit prop d'aquí, es diu Tella, i hi vivia un oncle meu, jo no el conec.

L'home em preguntà com es deia.

—José Luis Carrasco Casabiel.

Ell, després d'una pausa va dir: —Soy yo.

Me'l vaig quedar mirant, mentre veia el pare en el seu rostre, al mateix temps que l'abraçava amb tota la meva força.

Dolors Menescal

Contes d’estiu 2014

12

LA BALLARINA

El que llegireu a continuació no és un conte sencer. És el començament d’una història d’amor que sembla un conte. A l’Espanya del 1950, a Mallorca, un noi ric de l’illa es va enamorar d’una ballarina de flamenc. La noia era pobra i d’un ambient molt diferent del del noi. Feia poc que havia arribat des de la seva terra natal, Badajoz.

--------------------------------------La densitat del fum, el soroll de les veus masculines i femenines, el riure, la música, semblaven trencar la bellesa de la nit mallorquina. La sala de festes Tito’s era a l’aire lliure. Des de qualsevol lloc es podia mirar enlaire i veure aquell cel magnífic on brillava la lluna plena d’agost i els estels espurnejaven com mai. L’olor de mar s’estenia pertot arreu.

El públic era molt heterogeni, es barrejaven els nadius, especialment “picadors” a la recerca d’estrangeres, amb alemanys, anglesos, francesos i espanyols de la península, que sortien de nit perquè estaven de vacances i volien gaudir d’un espectacle de flamenc."

Va sortir el guitarrista a l’escenari. Va seure i va començar a afinar la guitarra. Les converses van anar minvant, el soroll dels gots sobre les taules, de les cadires i dels riures, també. Va sortir un altre guitarrista i el “cantaor”.

L’ambient es va omplir amb el so inconfusible d’unes buleries. La ballarina va irrompre a l’escenari. El silenci del públic va ser total.

No era gaire alta, de pell blanca, molt jove, les faccions de la cara, fines, el cabell negre agafat en un monyo al darrera. Prima i ben proporcionada. El vestit era una “ bata de cola” negra. No portava ni arracades, ni collarets ni polseres.

La seva imatge no podia ser més austera. Negra i blanca.

Res més.

Al mig de l’escenari la seva presència atreia totes les mirades. Primer es va quedar quieta mirant a dalt, al cel.

Després, a poc a poc, va enlairar els braços, les seves mans es van començar a moure.

Lentament, el seu cos anava absorbint la música, el ritme de les buleries. Durant el temps que va ballar, la gent no gosava ni respirar. Els ulls no s’apartaven d’aquella figura que els encisava, que semblava que no hi hagués al món res més que ella i el seu ball...

Magda Ábalos

Contes d’estiu 2014

13

VIU ENTRE NOSALTRES El dia que va morir el pare de la Rosa, com molts altres dies, jo havia anat a casa seva, al Mas de les Forques, amb el cabasset de les coses de cosir. Després de dinar hi anava sovint a passar l’estona amb la meva amiga, que tenia catorze anys com jo. A la casa hi havia també les seves dues germanes i la seva mare, que sempre ens oferia pa amb formatge per berenar. La Rosa i jo érem amigues de l’escola, i tot i que ja l’havíem deixada, ens continuàvem veient perquè ens aveníem molt. Ara encara l’anava a veure més sovint, perquè estava convalescent d’una malaltia, que aleshores en deien garrotillo, que gairebé li costa la vida. Les seves dues germanes tampoc no tenien gaire bona salut: la Maria, de dotze anys, estava molt prima i tot sovint havia de fer llit amb unes febrades terribles que la deixaven cada vegada més feble; la petita Inès, de només cinc anys, havia caigut d’un ametller feia dos mesos (segons ella perquè unes veus estranyes l’havien espantada) i coixejava per culpa d’una ferida mal curada a la cama.

Recordo que vam berenar, com sempre, i la mare de les noies va seure amb nosaltres una estona. La dona, que sempre estava seriosa i a penes parlava, aquell dia estava animada com no l’havia vista mai: els ulls li brillaven, somreia amb un punt de nerviosisme mentre agafava la mà de la seva filla petita. Les paraules que em va adreçar tenien un deix d’impaciència: —Avui estic especialment contenta. Aviat s’acabarà aquesta ratxa de desgràcies de casa nostra. Les nenes ja no tindran més problemes de salut, ni jo aquests mals de cap que m’agafen de tant en tant. Tot això ho podem solucionar nosaltres mateixes. Una persona m’ha explicat com fer-ho. Avui, abans que es faci fosc, tenim una mica de feina, però valdrà la pena.

Jo vaig entendre que era hora d’acomiadar-me i així ho vaig fer. La mare i les filles es van quedar a la porta i em van fer adéu amb la mà. Mentre tornava cap a casa, les paraules de la dona em ressonaven a dins i em feia moltes preguntes: quina era aquella feina?, què li havien explicat?, de quina persona parlava? Les respostes no trigaria gaires hores a tenir-les.

Aquell vespre mateix, la mare i les tres filles, amb les mans brutes de sang, es van presentar al poble cridant: —Hem matat el dimoni! Hem matat el dimoni!

Un home dels voltants, que es considerava una mena de bruixot, els havia dit que les malalties de la seva família eren obra del dimoni, que viu entre nosaltres sota una falsa aparença i que aquell vespre es presentaria a casa seva. Només calia acabar amb ell. Així que quan el marit va arribar de treballar al camp, a l’hora aproximada que els havia dit el bruixot, la mare i les filles se li van tirar al damunt armades amb ganivets i destrals i el van matar.

Montserrat Vallès

Contes d’estiu 2014

14