Sant Jordi 2014

“Morir, dormir: dormir i potser somniar.�

1

William Shakespeare

UN COS ERÒTIC Me’l vaig mirar amb curiositat quan va entrar al despatx aquell matí. ¿Era possible que ell, el meu cap, hagués estat el protagonista dels meus somnis la nit anterior? No podia donar-hi crèdit. El senyor Fernández! Aquell home intransigent i autoritari s’havia convertit per un espai de temps en el millor dels amants. Mai havia pensat en ell en aquests termes, però és que era molt difícil poder imaginar-se’l. La seva presència només inspirava feina i estrés i no donava peu a pensar que darrera d’aquells vestits antiquats de durada perpètua s’hi amagués un cos tan eròtic com el que havia sentit en la meva pell.

Encara podia recordar amb claredat el meu cos damunt la seva prominent panxa fruit de la bona taula i la falta d’exercici i les meves mans acaronant-li el rostre i xiuxiuejant-li a cau d’orella: “Mi querida ballenita”. Era de bojos! Per uns moments vaig tenir por que algú em pogués veure el que estava pensant.

El responsable era el cervell, que, sense control, aquella nit havia fet un còctel amb el meus pensaments i li havia sortit aquell esbojarrat combinat.

No obstant, vaig fer-li una última ullada per darrera, abans que entrés al seu despatx, per comprovar que efectivament no tenia res que m’hagués pogut inspirar aquell somni i refermar les meves conviccions envers ell, i, curiosament, vaig sentir una esgarrifança de plaer que em va córrer per l’esquena.

Dolors Álvarez 2

3

DE SANTPEDOR A MUNIC No era gaire tard, però amb el cansament avorrit de la tele una paret gruixuda va aturar la voluntat i la consciència. Tot el contingut inconscient va volar, en blanc i negre, lliure, per la ment i em va portar a una estranya sala de teatre: un llarg escenari omplia tot un costat i a l’altra banda unes taules amb cadires blanques feien de bar o restaurant.

Jo i unes amigues intentàvem seure però no podíem; una allau d’homes fastigosos volien apropar-se a l’escenari i es tiraven, com una massa de carn, i sense compassió, sobre la nostra taula. Volien veure en Pep Guardiola. Sí, sí, l’entrenador del Barça, que s’havia convertit en un cantant de música moderna.

Quan en Pep va sortir a fer la seva penosa actuació vaig poder acostar-m’hi i vaig tenir una gran decepció. Era molt lleig: perruca marró i greixosa, cara quasi quadrada, galtes vermelles com de coloret i gest retingut.

Li vaig demanar si volia algun encàrrec per a la seva mare, ja que som de Santpedor i aviat la veuríem. Va dir que sí. Aleshores li vaig comentar que anàvem a Munic i ell ens va convidar a anar a casa seva.

Però això no va calmar l’angoixa que sentia en aquesta sala bruta amb el terra de l’escenari cobert per una tela blanquinosa com la taula on volíem prendre alguna beguda.

Tot era fosc i tètric.

Vaig estar molt contenta de despertar-me.

Maria Àngels Colom 4

5

SANT VALENTÍ Era alt, moreno, el cabell canós, els ulls verds, les faccions grans. El seu somriure em transmetia confiança. Mans fortes, de dits llargs. Esquena ampla, cintura estreta, cames fermes. Tot ell desprenia força, seguretat i virilitat, però a la vegada, la seva mirada quan es posava en mi era molt tendra.

No sé ben bé on érem, tanmateix el lloc no em produïa cap desconfiança. Sentia el soroll de les onades, l’olor de mar m’embriagava; les nostres robes i els nostres cabells es movien a causa de la brisa marina. Em sentia bé.

De sobte, em vaig sentir envoltada pels seus braços. L’olor de la seva pell i el de la seva camisa em marejaven; els seus ulls verds em miraven com feia temps que no em mirava ningú. Havia deixat de ser conscient, el meu cervell no pensava, solament es deixava portar per una sensació dolça que em pujava des del ventre cap amunt. Flotava.

No volia que passés aquell instant.

Els llavis s’apropaven, les mans descordaven gafets i botons. Els meus mugrons estaven fregant la pell del seu pit. Les llengües i les mans inspeccionaven, xuclaven, acaronaven, pujaven i baixaven.

Ja no estàvem drets, havíem caigut a la sorra, el mar tocava els nostres peus…I em vaig despertar! " " " " " " " " " Magda Ábalos 6

7

PER QUÈ NO? No, no, no estava a la lluna, ni de bon tros. Mai m’han agradat els paisatges inhòspits, sense vida, els trobo massa freds. M’agrada contemplar el cel, una nit de lluna creixent, però tocant a terra. Sí, a terra, estava asseguda en rotllana amb una colla d’amics, en un indret del Pirineu, una nit d’estiu. Jo escoltava admirada com ell, al meu costat, parlava de l’extraordinària riquesa implícita que té el conte El dit i la lluna, basat en el proverbi oriental que diu: “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”. Una història sorprenent per oblidar el dit i admirar l’espiritualitat i la bellesa. En aquells moments, la llum nocturna ho endolcia tot. Jo només sentia la bellesa i l’espiritualitat a través d’aquelles atractives mans, amb els dits suaus i llargs, que no assenyalaven la lluna, sinó que caminaven lentament pel meu cos.

“Veus coses i dius: Per què? Però jo somnio coses que mai van ser i em dic: Per què no?” ,G. Bernard Shaw.

Mª Teresa Naval Quintillá

8

9

EL POU Passava per aquell mercat i em vaig aturar en una parada de jaquetes perquè feia temps que me’n volia comprar una i aquelles m’agradaven força.

Em vaig treure la que portava per emprovar-me’n una de vermella, que és el meu color preferit, i la vaig deixar damunt de la parada. M’anava bé i, mentre el venedor la posava en una bossa, vaig anar a posar-me la meva. Però no la vaig trobar. Vinga remenar, i res, ”Però si l’he deixada aquí!”. Vaig mirar a la meva dreta i vaig veure que una dona molt alta marxava corrent amb la meva jaqueta de pell negra posada. Vaig deixar el venedor amb la bossa a les mans i, cames ajudeu-me, a córrer darrera de ella, que cada vegada corria més, amb aquelles cames tan llargues. S’allunyava i jo la seguia, tota suada i sense forces: no podia més!

Es va ficar per uns carrerons molt estrets i cada vegada més foscos, enmig d’una boira espessa que gairebé no em deixava veure res. Però jo corria i corria, cada vegada més cansada; em costava respirar i els peus em pesaven moltíssim.

Em vaig parar perquè ja no podia més i en aquell moment sota els meus peus es va ensorrar tot i vaig caure en un pou negre donant voltes i voltes mentre sentia la veu d’una dona que reia molt fort “Ha, ha, ha, haaa!”.

Amb les poques forces que em quedaven, vaig cridar molt fort quan vaig caure de cop al fons, damunt d’una cosa com una tela d’aranya que m’embolicava. Em vaig despertar damunt de la catifa.

Rosa Orenga 10

11

TRANSFORMING Tot era molt estrany, De cop el meu cos s’estirava com si fos de goma, com un ninot de plastilina que es va deformant i convertint en una llarga corda mal·leable; al mateix temps que s’estirava es cargolava enrotllant-se en una espiral que a la velocitat d’un llamp tendia cap a l’infinit. Una espiral cada cop més llarga, més profunda, més fosca, més veloç... On aniria a parar?

No ho sé, portava una velocitat de vertigen i es dirigia... a dalt? A baix? Anava horitzontalment? No m’ho facis dir, no puc pensar, no ho sé, sols sé que estic marejant-me, que m’estic convertint en un cordó allargassat, tou, flonjo, que dóna voltes i voltes sobre ell mateix, i roda i roda... i es va accelerant cada cop més i més. Potser estic caient a cel obert sense paracaiguda tot i donant voltes, sense veure la fi.

En aquest desventurat i tràgic viatge, veig i sento sobrevolar al meu voltant diferents objectes, la majoria tenebrosos i fastigosos: serps, aranyes, líquids semi sòlids enganxosos, lliscosos que em freguen la pell...; multitud d’éssers diferents que formen part de la meva espiral i s’integren en el meu jo formant part de mi mateixa.

En algun moment, l’espiral formada pels objectes i jo ens anem enrotllant i ens convertim en un cabdell, un simple cabdell de llana que no para de rodar i alhora es llança cap al no res.

Surava ingràvida, el cos amarat de suor, d’angoixa d’haver estat horroritzada per la foscor, l’estretor, el vertigen.

De sobte ja no rodava, ja no estava en l’espiral, va ser com una explosió i tot es va il·luminar.

En despertar, vaig agafar la llibreta que tenia a la tauleta de nit i vaig escriure mig adormida tot aquest deliri passat.

Imma Cauhé 12

13

L’ÀLIGA Desprès de dinar em deixo caure al sofà. No sé si és un costum o una necessitat i, a poc a poc, les parpelles dels ulls semblen les aspes d'un molí de vent encalmat.

Submergida en un estat fisiològic suspès de les funcions orgàniques, tinc la sensació que una àliga em porta volant per uns paratges impressionants. Jo, arrapada com una heura a les ales de l’animal, temorenca de la velocitat. Passem un poble il·luminat. La sínia dóna voltes sense parar, la cridòria dels vailets se sent de lluny. Voldria aturar-me però el meu mitjà de transport cada vegada va més veloç. De sobte, un penya-segat; l'àliga planeja per buscar el niu; les meves mans llisquen de les ales de l’ésser més carronyaire per excel·lència. Esparverada, baixo a plom. Al fons hi ha un llac. Llavors sento una batzegada, els ulls s'obren aterrits: m'he estampat contra la paret.

Dolors Menescal

14

15

VIATGE ACCIDENTAT Havia anat amb una colla a veure un castell on hi havia una exposició de pintura.Mentre la majoria buscava un lavabo, jo em vaig quedar esperant pels passadissos. Al passar per davant d’una porta una mica oberta, vaig sentir una conversa que mentenien dos homes en veu baixa. En adonar-se de la meva presència, van arrencar a córrer darrere meu. Jo no sé com podia córrer tant per aquells passadissos! A l’arribar a la porta d’entrada, vaig veure un autobús ple de gent que semblava estrangera.

El conductor, al veure’m córrer tan atabalada, em va fer pujar pensant que era una passatgera que arribava tard. Jo, sense pensar-m’ho gens, hi vaig pujar.

Les carreteres eren plenes d’aigua i no es veia res de tanta boira que hi havia. Sort que portàvem un bon conductor! El cotxe va parar en un poblet que no tenia a penes cases, perquè l’aigua s’acabava d’endur les que hi havia a la vora del riu.

Però l’hotel on anàvem estava una mica retirat del riu i allà la gent s’ho passava d’allò més bé. Tot estava preparat perquè els estrangers ballessin, mengessin i tinguessin ganes de tornar-hi. Jo, naturalment, em vaig afegir a la festa, fins que em vaig despertar.

Que contenta de ser al meu llit!

Carme Vallverdú 16

17

L’ÀNGEL Havia de canviar de tren en aquella estació. No hi havia estat mai. Devia ser molt important, ja que era gran i s’hi notava força brogit.

No sé si va ser per culpa d’aquella maleïda maleta o perquè no tenia les distàncies apamades, que en un moment em vaig trobar amb l’andana al nivell de la meva cintura.

Em vaig masegar una mica la cama però no era moment per a gaires lamentacions. Hi havia gent al meu darrera que volia baixar i no podia, gent que volia pujar i, com que tampoc podia, cridava i corria cap a un altre vagó… De sobte un “àngel” amb uns braços herculis em va rodejar el cos per sota dels meus i em va dir: —No tingui por, jo la trec.

I em va treure. Potser massa de pressa i tot, perquè, quina seguretat t’infonien aquells braços salvadors!, quina confiança la d’aquell rostre que tenia a frec del meu! "" …

Vaig fer un moviment, un petit gir i vaig notar, molt a prop, la blanesa del coixí i a la cama dreta, real i insistent, el dolor de sempre.

Emília Brias

18

19

TERRABASTALL Avui he tingut un dia molt mogut i me n’he anat a dormir molt cansada. M’adormo de seguida, però em desperta un soroll molt fort que m´arriba del pis de sota. Un gran terrabastall, com si caiguessin a terra coses pesants. M’aixeco corrents i, d’una revolada, arribo a les escales.

Començo a baixar, baixo i baixo, i les escales no s’acaben mai. No hi ha portes, no hi ha ningú. Quan porto molta estona baixant em trobo contra una paret alta, que no se li veu el final. El terrabastall el sento cada vegada més fort. De sobte, la paret es trenca en mil trossos que em cauen a sobre. Però no em fan mal. On hi havia la paret veig milers de llibres a terra amb els seus personatges saltant i ballant entre ells. M’aixeco, m’espolso la roba i me’n vaig a ballar amb ells.

Roser Casaramona

20

21

UN FET BEN NATURAL La part de mi que va dalt del cotxe està asseguda al costat del conductor mirant el dia assolellat. De sobte, tot canvia i cau un devassall d’aigua. On és el conductor? EL cotxe corre sol.

La meva part s’adona que avança per un camí de foc enmig de l’aigua envoltat d’una estranya boira groga i densa. Però a mi res de tot això no m’estranya. D’esma, intento canviar de seient i fer-me càrrec del cotxe. Quan vull posar-me davant del volant el vehicle accelera stot sol. Amb esforços, aconsegueixo fer-me càrrec de l’accelerador, el fre i l’embragatge, però no serveix de res. Estic sola dins la màquina descontrolada. El cotxe ara llisca per sobre d’un estany enmig de la boira espessa, que ara és blava, per una ruta desconeguda. Ara hem deixat l’estany i anem embalats per un camí fosc. Boques obertes només endevinades entre les ombres em persegueixen. El cotxe, més que córrer, ara sembla envolar-se. El cotxe i jo pugem i pugem sense parar cap a l’infinit enmig de la boira. Però no tinc por, jo no puc morir.

L’altra part de mi no té casa ni lloc on anar i es troba al mateix temps extraviada en una sala buida. Ara hi arriba molta gent amb miralls. La meva altra part explica a tothom l’experiència del cotxe, però ningú no en fa cas; a mi mateixa em sembla un fet ben natural. Potser dels miralls sortirà la part de mi que s’està perdent enlaire de la boira. I les altres parts de mi, on són? Potser m’estan esperant. O potser acudiran també a la sala buida a veure com es transforma el món, com triomfa l’atzar extraviat en els miralls. Això tampoc no m’espanta ni em preocupa, tot és com s’espera que sigui.

Montserrat Vallès 22

23