David Foster Wallace

Biblioteca Ca n’Altimira

DAVID FOSTER

W A LLA C E

ELS AUTORS DE L’ESPAI

#1

ELS

AUTORS DE L’ESPAI

és una serie de guies de lectura que

s’ocupen de la vida i l’obra d’alguns dels nostres escriptors i escriptores preferits: autors dels quals ja n’hem parlat, en parlarem, o potser n’estem parlant ara mateix al nostre bloc ESPAI DE LLIBRES:

http://espaidellibres.wordpress.com Si vols compartir amb nosaltres i amb d’altres lectors la teva afició pels llibres, no deixis de visitar-nos. Hi trobaràs recomanacions de llibres, entrevistes a escriptors, notícies, lectures compartides i, per sobre de tot, un espai de trobada obert a tots els amics de la bona literatura.

David Foster Wallace (1962-2008) és un nom essencial de la narrativa nord-americana contemporània. Els seus dos primers llibres, la novel la The broom of the system i el recull de relats La niña del pelo raro, el van descobrir com un dels joves autors més prometedors de la segona meitat dels anys 80, però va ser l’any 1996, amb la publicació de La broma infinita, quan el seu nom es va convertir en l’estendard d’una nova generació d’autors destinats a prendre el relleu dels Mailer, Updike, Roth i companyia. Amb la seva diagnosi ferotge d’una societat adormida i sotmesa a tota classe d’addiccions, La broma infinita va aconseguir capturar l’estat d’ànim d’un temps que és encara el nostre, convertint-se en un llibre de capçalera per a milers de lectors d’arreu del món.

L’any 1997, David Foster Wallace va publicar la col lecció d’assaigs i reportatges Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer; una segona col lecció, Hablemos de langostas, va aparèixer l’any 2005, confirmant l’autor com un dels escriptors de no ficció més originals del moment.

Aquests dos llibres ens descobreixen el Wallace més proper i accesible, i també el més divertit: exercint de reporter o de simple observador, el seu talent per convertir qualsevol situació en comèdia és del tot prodigiós. Un talent que es fa evident tam-

bé als relats recollits a Entrevistas breves con hombres repulsivos (1999) i a Extinción (2004).

David Foster Wallace va suïcidar-se a Claremont, Califòrnia, el 12 de setembre de 2008. Entre els papers que va deixar hi havia els esborranys d’una novel la inacabada; després d’un llarg i complex procés d’edició, el llibre s’ha publicat fa només unes setmanes amb el títol d’El rey pálido.

David Foster Wallace, La niña del pelo raro. Debolsillo.

La primera col lecció de relats de David Foster Wallace és també, potser, la més immediatament atractiva. La peça que obre el llibre, el relat televisiu «Animalitos inexpresivos», ja ens fica de ple al cor mateix del món de l’autor: un món farcit de càmeres que ens multipliquen i ens confonen i de realitats que no semblen gaire de fiar; un món de joves prodigis inestables, d’executius a la corda fluixa i de píndoles d’informació fetes a mida de la petita pantalla, regit per implacables lògiques de mercat que tot ho condicionen i pels seus agents a la terra: legions d’homes i dones amb vestit, corbata i portafolis que viuen les seves vides al ritme que els imposen els seus petits inferns corporatius. Un món lluent, artificiós i malalt d’autoconsciència. Un món enginyós i divertit, festiu en la seva superfície i terriblement fosc i trist al seu interior.

«Mi aparición», un altre relat de tema televisiu, ens presenta a una actriu en hores baixes que es disposa a ser entrevistada en directe al famós late show de David Letterman, propiciant la reflexió de David Foster Wallace sobre una de les grans preocupacions de la seva literatura: els perills corrosius de la ironia com a forma d’expressió institucionalitzada. «Lyndon», un dels millors contes del llibre, se serveix de la figura del president americà Lyndon B. Johnson per parlar de les relacions entre vida pública i vida privada, entre la nostra petita història personal i la gran Història comu-

na que queda registrada als llibres. «La niña del pelo raro», per la seva banda, ens ofereix l’interessant espectacle de veure a DFW endinsant-se de cos sencer als territoris de Bret Easton Ellis, amb els seus joves violents i avorrits i l’absència definitiva de qualsevol moralitat. «John Billy» és una original barreja d’american gothic i de realisme màgic hispanoamericà, plena d’excessos i de vocació juganera. I «Hacia el Oeste, el avance del imperio continúa» és, pel seu esperit i per la seva extensió, una veritable novel la que tanca el llibre retornant als territoris posmoderns i metaficcionals que l’autor ja havia explorat amb la seva primera novel la, The Broom of the System.

David Foster Wallace, La broma infinita. Mondadori.

La publicació de La niña del pelo raro va coincidir amb un dels períodes més foscos de la vida de DFW: una època en què la depressió, combinada amb l’abús puntual de l’alcohol i amb un acusadíssim sentiment de fracàs personal, el portarien primer a un pavelló de vigilància psiquiàtrica i, després, a l’enfosquiment en una successió de feines d’estricta supervivència que inclogueren la de vigilant de seguretat o la de noi de les tovalloles en un gimnàs de luxe. El llibre, un conjunt de relats que s’ocupen (com hem vist) en bona mesura de la nostra fascinació per la fama i l’èxit, va passar gairebé desapercebut entre la crítica i els lectors, i va empènyer David Foster Wallace a un llarg silenci de set anys del qual va néixer La broma infinita.

La broma infinita és, potser, la novel la nord-americana més influent de les dues darreres dècades, i també és un dels llibres més ambiciosos i complexos, més tristos i alhora més divertits que podeu llegir. Es tracta d’una lectura exigent, però fascinant: un món sencer recreat en 1200 pàgines on hi cap de tot, des d’una família disfuncional que regenta una acadèmia d’elit per a joves tenistes fins a un drogoaddicte en procés de recuperació que es veu esquitxat per les accions d’un grup independentista canadenc. Situada en un futur immediat que només difereix lleugerament del nostre present, i construïda al voltant d’una cinta de vídeo tan addictiva que anul la la voluntat de qui la veu, La broma infinita és una experiència que cap lector s’hauria de perdre: un d’aquells llibres que, amb una mica de sort, poden acompanyarvos per a tota la vida.

David Foster Wallace, Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer. Mondadori.

Si encara no heu llegit res de David Foster Wallace, aquest llibre és, possiblement, la millor forma d’accedir a la seva literatura. L’article que li dona nom, una esbojarrada crònica d’un viatge en un creuer pel Carib amb totes les despeses pagades, és una de les peces més divertides que Wallace va escriure mai; i també és un exemple immillorable del seu estil inconfusible, de la seva particularíssima manera d’escriure. No es tracta només del seu sentit de l’humor, ni de la seva estranya tendresa, ni del detallisme foto-

gràfic, hiperrealista, de totes les escenes que descriu, ni de la seva prosa circular i addictiva, ni tampoc de la seva capacitat d’observar les coses (i reflexionar-ne) d’una forma que a nosaltres potser mai no se’ns havia acudit. Es tracta de tot això, i de molt més.

Hi ha alguna cosa indefinible en la forma d’escriure de David Foster Wallace, una qualitat gens fàcil de concretar, que fa que cada pàgina seva sembli, literalment, infinita. El DFW cronista, més encara que el DFW narrador, rep dades, les procesa, ens les serveix de la millor manera possible i alhora reflexiona sobre elles, tot a la vegada, tot en un continu mental que de vegades resulta fins i tot aclaparador. Qualsevol tema li serveix per reflexionar sobre l’únic tema possible: nosaltres mateixos. Un creuer de luxe, per exemple, li dona peu per meditar sobre la nostra necessitat de ser cuidats, de posar-nos en mans alienes durant una setmana de vacances i deixar que algú altre s’ocupi de satisfer les nostres necessitats i els nostres capricis; però també li serveix per reflexionar sobre tot el que aquesta necessitat creada diu sobre nosaltres com a societat i, finalment, per constatar com el seu acompliment acaba fent-nos sentir encara pitjor del que ens sentiem abans.

La resta d’articles del llibre tracten temes tan diversos com ara les relacions entre el tennis, els tornats i les matemàtiques, el rodatge de Lost Highway de David Lynch, la crònica d’una fira estatal a Illinois, l’anàlisi de les relacions d’amor, odi i dependència que s’estableixen entre la televisió i la narrativa posmoderna, i el seguiment d’un torneig de l’ATP i d’un dels seus participants que li serveix a David Foster Wallace per observar les privacions personals a que es veuen sotmesos els esportistes d’elit.

David Foster Wallace, Entrevistas breves con hombres repulsivos. Mondadori.

Aquest segon llibre de relats de David Foster Wallace, publicat l’any 1999 enmig de tota l’expectació generada per l’èxit de La broma infinita, inclou alguns dels textos de ficció més coneguts de l’autor, com ara la sèrie de converses que dóna titol al volum, el díptic «Mundo adulto» i, sobretot, la imprescindible «La persona deprimida».

Aquest relat, potser el més representatiu de tots els que va escriure mai David Foster Wallace, ens ofereix el despietadíssim retrat d’una dona que viu empresonada per la seva pròpia autoconsciència; una autoconsciència embogidora, salvatge, radical, que l’impedeix de relacionar-se amb el món i que l’obliga a reflexionar de forma constant i excloent sobre les seves pròpies limitacions afectives i emocionals, tancant-la de forma irremeiable en un cercle solipsista sense altre sortida imaginable que la renúncia a la vida.

La resta del llibre inclou alguns dels moments més experimentals del conjunt de l’obra de Wallace, com un conte en forma d’entrada d’un diccionari del futur i un altre fet d’endevinalles pop, o com una història sencera escrita en un idioma inventat (però perfectament comprensible). I no us perdeu el relat «En su lecho de muerte, cogiéndote la mano, el padre del aclamado nuevo dramaturgo joven y alternativo pide un favor», una història terrible (però extraordinària) sobre la cara fosca de la paternitat.

David Foster Wallace, Extinción. Debolsillo.

«Señor Blandito», el llarg relat que obre Extinción, és segurament la xifra perfecta del que podem trobar dins aquest llibre ple de tristesa i de foscor. Es tracta d’una densa història de consumidors sota vigilància consentida, de venedors a la vora de l'abisme i d'homes que escalen edificis disfressats de mascotes comercials; una història que, a més d’oferir una punyent reflexió sobre les misèries i els horrors de la vida corporativa, deixa entreveure també tot un corrent subterrani d’angoixa realment pertorbador.

Amb aquest llibre, el darrer de ficció que va publicar en vida, David Foster Wallace va arribar al límits mateixos del seu estil. Els relats d'Extinción són llargs, complexos i fragmentaris; l'escriptura de Wallace, obsessiva i més autística que mai. En molts moments, la veu de l'autor es torna tan irrespirable com els paisatges morals que descriu: uns paisatges plens de pors i de desesperació i de sobtades tendreses. Les confessions més nues i radicals de tota la literatura de David Foster Wallace queden així camuflades o diluïdes enmig de llargs paràgrafs retorçats, autoconscients, excessius, que diuen i no diuen i que mai no acaben de fer-nos tot el mal que podrien. Tot plegat resulta estrany i torbador: és com espiar la lluita d'un escriptor que prova de fugir de la presó d'un estil que ja ha deixat de ser-li útil.

Extinción és un llibre que no agrada a tots els lectors de David Foster Wallace. Peces com «El neón de siempre», «Otro pionero»

o l’esfereïdora «Encarnaciones de niños quemados», però, són de les que no s’obliden.

David Foster Wallace, Hablemos de langostas. Debolsillo.

Tot el que deiem sobre l’escriptura de no ficció de David Foster Wallace amb motiu de Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer val també per a aquest llibre. Alguns dels articles més divertits de tota l’obra de Wallace, com el dedicat a les particularitats de la indústria del cinema porno dels Estats Units, conviuen amb d’altres més seriosos que reflexionen sobre l’impacte i el sentit dels atemptats de l’11-S, les polítiques de la llengua o el patiment dels animals (en un article que comença com un reportatge humorístic sobre la Fira de la Llagosta de Maine i que acaba siguent una veritable peça de filosofia natural).

No us perdeu tampoc el reportatge «Arriba, Simba», que segueix la lluita entre George W. Bush i John McCain a les primàries republicanes de l’any 2000 i ofereix tot un seguit de reflexions molt il luminadores sobre la dinàmica política als Estats Units.

Biblioteca Ca n' Altimira Desembre 2011 Av. Primavera, 2-10 08290 Cerdanyola del Vallès Tel: 93/ 580.76.02 Fax: 93/ 580.72.79 e-mail: b.cerdanyola@diba.cat