Tercer Segona numero 11

Esplais Catalans

Entrevista a Oriol Grau Monogràfic: Ciutadania i immigració

Revista d’educació en el lleure

núm. 11 –1r quadrimestre de 2004

Tercer segona

Número 11 Primer quadrimestre de 2004

Consell de Redacció Maria Aluja, José Ma. Navarro, Jesús Sanz, Joffre Villanueva, Pere Vila, Lali Surià, Marta Ribas Coordinació del Monogràfic Heike Tellman Edita ESPLAC, Esplais Catalans Tercer Segona Avinyó, 44, 2n - 08002 Barcelona A/e: esplac@esplac.org www.esplac.org Tel. 93 302 61 03 Fax 93 302 00 89 Imprimeix Estudi 6 Disseny gràfic i maquetació Clic Traç, sccl Fotografia portada Extreta de Vallès, E., Història Gràfica de Catalunya sota el règim franquista 1939/1975, Edicions 62 Assessorament lingüístic Núria Guasch Revista quadrimestral Preu: 4 Subscripció anual: 12 Associat a:

Dipòsit legal B.12.418-2000

EDITORIAL Nou govern

CRÒNICA Escola d’estiu de dirigents

L’ENTREVISTA Entrevista a Oriol Grau

MONOGRÀFIC Ciutadania i immigració

EL REPORTATGE Tancament de l’esplai la Baldufa de Manresa I TU QUÈ EN PENSES? Les relacions sentimentals entre els monitors, faciliten o dificulten la tasca educativa L’EXPERIÈNCIA Lliga per la laïcitat

RECOMANACIONS

D

esprés dels resultats de les darreres eleccions autonòmiques, el país va passar un mes d’intrigues, nervis, reunions i negociacions. Finalment el pacte per un govern catalanista i d’esquerres va tirar endavant.

Esplac va encertar la travessa. Juntament amb la resta d’entitats del Moviment Laic i Progressista vàrem fer una manifest en què demanàvem als partits d’esquerres que pactessin, per fer així possible un canvi en el Govern de Catalunya. Les nostres conviccions i el nostre ideari són clars i no vam dubtar en el moment de fer-los públics decantant-nos per una opció. La franquesa i claredat amb què hem establert sempre les nostres relacions institucionals ens donen la tranquil·litat necessària a l’hora de dir allò que pensem. Per nosaltres fer aquell manifest no era una opció arriscada, era simplement una opció coherent. No esperàvem, ni esperem, res a canvi.

Estem il·lusionats, és així. Desitgem que les coses vagin bé. Desitgem i somiem un país millor, amb millores en aspectes tant fonamentals com l’ensenyament públic, l’accés a l’habitatge, les condicions laborals o el dret a vot de tots els ciutadans i ciutadanes.

A la pàgina web de la nova Conselleria de Relacions Institucionals i Participació se’ns convida a tota la ciutadania a participar en el nou Govern fent sentir la nostra veu. Esperem que no siguin només paraules i que de debò es parli i s’escolti a les persones i a les associacions. Esperem també del nou Govern una gestió transparent fonamentada en criteris justos.

La il·lusió no ens farà perdre la nostra característica actitud crítica i seguirem donant la nostra opinió sincera tant si és favorable com si no ho és. Tant de bo que tot vagi bé. n

editorial

Nou govern

La crònica

Escola d’estiu Els passats dies 13 i 14 de desembre un grup de dirigents d’Esplac ens vam trobar a la casa de colònies el Molí de la Riera amb l’objectiu de participar en la Primera Escola de Dirigents d’Esplac, la primera escola d’estiu que es realitza en ple hivern. L’objectiu era participar en una Escola pensada i organitzada per les persones que actualment estan dirigint l’entitat a tots els nivells (Equip de Direcció, Sectors Geogràfics, Comissions, etc).

Tot va començar en una reunió del Comitè Territorial, òrgan de govern on participen gent de l’Equip de Direcció (ED) i els responsables dels diferents sectors geogràfics. La idea va sorgir del fet que molts dels que actualment formem part dels Equips Generals dels Sectors (EGS) trobem una falta de formació en tasques de més responsabilitat. Davant aquesta mancança es va proposar la idea d’organitzar una escola pensada i dissenyada pels dirigents de l’entitat que donés resposta a les demandes dels actuals membres dels EGS. Per poder dur a terme aquesta idea ens vam reunir un representant de cada sector geogràfic per poder començar a desenvolupar les idees. A les reunions de preparació de l’Escola, hi van participar una representant de l’EGS de Barcelona, un de l’EGS del Penedès-Garraf, una de l’EGS del Barcelonès Nord i una representat de l’ED. Durant les primeres reunions les idees que teníem eren moltes, però la realitat era una altra i de la idea d’organitzar una súper escola amb tres sessions de continguts de classe, amb ponents externs a l’entitat, amb una organització pensada per unes 50 persones vam passar a una escola més senzilla per a unes 25 persones però sobretot tenint en compte una sèrie de

principis que volíem mantenir.

Es van organitzar tres sessions bàsiques: una dedicada a com

Una escola pensada i dissenyada pels dirigents de l’entitat que doni resposta a les demandes dels actuals membres dels EGS

experiència en l’elaboració de discursos que ens va explicar algunes tècniques per poder afrontar els problemes que sorgeixen quan hem de parlar amb públic. L’Oriol ens va explicar com hem de preparar un discurs i com hem de presentar-lo. També ens va mencionar com s’ha de presentar els ponents i com s’ha d’intervenir en una taula rodona.

La sessió va ser molt interessant i crec que tots nosaltres a partir d’ara ja estem una mica més preparats per poder afrontar-nos al públic.

elaborar un discurs i saber parlar amb públic, l’altra dedicada als centres, i finalment una dedicada als grups i al seu lideratge. Com es pot observar, els continguts bàsics dels tres blocs estan pensats per dirigents de la nostra entitat que moltes vegades han de representar-nos a l’exterior o bé que han de saber com fer-ho per poder augmentar la participació dels centres als sectors o com participar en un grup i sobretot com poder dirigir un grup de persones.

A la segona part la Mar Llopis, presidenta d’Esplac, va fer-nos una sessió per poder preparar un bon discurs sobre Esplac perquè tot i que ara ja teníem coneixements per poder fer un discurs en públic ens faltava una cosa molt important: el contingut del discurs i qui millor per a aquesta sessió que la persona que més discursos sobre Esplac ha de fer, la seva presidenta!

D’aquesta sessió ens van quedar molts punts per tractar, però davant de l’interès de tots els assistents no crec que la Mar tingui cap problema a fer-nos una altra sessió.

La primera sessió va anar a càrrec de l’Oriol Güell, una persona externa a l’entitat amb una gran

Després d’un bon dinar i d’una estona de descans vam continuar les classes. Ara les sessions estaven

u de dirigents dirigides a poder fomentar la participació dels centres a les reunions de sector i a les activitats que aquests organitzen i com poder intervenir en els centres en cas que aquests ho necessitin. La primera part de la sessió la va dur a terme en Joffre Villanueva, actual Secretari General del MLP. La sessió va ser molt constructiva i interessant.

L’escola va servir per crear vincles entre els diferents sectors, poder comentar problemes comuns, poder compartir idees, experiències...

En Joffre ens va parlar dels diferents grups que componen una entitat i com podem millorar les tasques de cada un dels grups i els objectius més adequats per fer créixer l’entitat.

La segona part va anar a càrrec d’en Xavier Bretones, és exsecretari general d’Esplac. En Xavier ens va fer discutir força estona sobre si era necessari que els EGS intervinguéssim sobre els centres sense que ells ens ho demanéssim i amb quina autoritat ho podíem fer. També ens va fer reflexionar sobre la confiança/autoritat que ha de tenir un dirigent d’Esplac.

Però bé, després de tant pensar va arribar el moment del descans.

Després d’un meravellós sopar on no van faltar comentaris sobre les sessions que havíem tingut fins al moment va arribar el millor moment per poder dur a terme el segon objectiu de l’escola: la coneixença de tots nosaltres. La sessió va ser tranquil·la, feia molt de fred per fer un joc a fora, però interessant. Van sortir molts temes de conversa i la nit al final es va anar allargant.

Dos moments de l’Escola de Dirigents.

Es va crear un excel·lent clima de treball

L’endemà, amb cara d’adormits, cal dir que uns més que uns altres, vam tornar a començar les classes.

Ja només ens quedava una sessió sobre dinàmiques de grup i sobre lideratge. La sessió era a càrrec d’en Ramon Ribas i la Lali Surià, dos psicòlegs i treballadors d’Entorn. La sessió va començar d’una manera molt divertida amb una dinàmica de grups que ens va fer despertar a tots. Posteriorment ens van passar un test per poder comprovar qui de nosaltres tenia més característiques de líder tenint en compte la nostra organització.

Fins aquí va donar de si la primera escola d’estiu de dirigents d’Esplac que es fa a l’hivern. La valoració que fem és força positiva, malgrat van assistir menys persones de les que havíem previst inicialment, hi va haver una bona representació dels dirigents actuals de la nostra entitat i que tots van sortir força contents de les classes. Ara tots ja tenim en ment la pròxima escola de dirigents, a la qual esperem que assisteixin més dirigents de la nostra entitat.

A més a més l’Escola va servir per crear vincles entre els diferents sectors, poder comentar problemes comuns, poder compartir idees, experiències...

Marta Rosell Giró Membre de l’EGS del Barcelonès Nord n

…alguns protagonistes “(...) i el mateix fet d'organitzar una escola d'estiu de dirigents ja és prou significatiu el fet que, per nosaltres, un/a dirigent és algú amb capacitats que es poden aprendre, i no pas una persona amb capacitats innates o escollida en última instància per designació divina. A més d'aquesta, l'altra de les característiques a la qual associem el lideratge no és pas altra que tenir iniciativa; i nosaltres, d'aquesta, en tenim molta i, si no, fes la prova: coneixes gaires escoles d'estiu que es facin a l'hivern?..."

Raül, membre Equip de Direcció

“Realment en dos dies no donava temps per a molt, però en el poc temps que ha transcorregut l’escola penso que ha estat ben aprofitat ja que hi havia tot tipus de classes ben estructurades: com s’ha de preparar un discurs per poder fer una cosa que a alguns ens incomoda una mica, parlar en públic, o classes de com es pot fomentar la participació dels centres o quina és la manera adequada d’intervenir en un centre, i la classe de dinàmiques de grups. Em va agradar molt l’experiència viscuda, perquè em va enriquir com a persona i també vaig tenir l’oportunitat de conèixer gent, i animo tothom que li pugui interessar que participi en la propera escola de dirigents.”

Elías, Equip General Sector Barcelona

“L'Escola de Dirigents és un espai no només de formació per a les persones que estan al davant dels diferents òrgans de la federació, sinó que també és un espai de coneixença, és a dir, un espai molt humà on aquelles persones que estan vinculades a Esplac sota unes sigles (ED, EGS, ST, Comissió...) prenen rostre. Crec que això fa que millorin les relacions entre les persones que dirigim Esplac, per això l'escola és molt positiva.”

Sergi, Equip General del Sector Penedès-Garraf

Entrevista a Oriol Grau

L’Oriol Grau ens va rebre un plujós migdia del mes de novembre a les escales de la Catedral de Tarragona. De seguida ens va dur a la seu social de Trono Villegas, la seva companyia de teatre. Es tracta d’un espai petit però acollidor. Hi ha un magatzem, un camerino i una petita sala (la Sala Trono) amb capacitat per a unes 50 persones. Un cop fetes les presentacions, iniciem l’entrevista. Com que sabíem que de petit havia estat a un agrupament escolta, comencem preguntant-li sobre aquella experiència.

n Què recordes del teu pas per un Agrupament Escolta?

Vaig començar amb els escoltes molt jove, m’hi van apuntar als 7 anys, perquè a casa som família nombrosa: 7 germans. Suposo que ens col·locaven de seguida perquè féssim coses. Hi vaig estar dels 7 anys fins als 13 o 14; no vaig passar de llop perquè no vaig superar les proves aquelles que feien.

I al Cau va ser on em va agafar l’afició al teatre. És on vaig començar a fer teatre i, de sobte, cap als 12 anys, vaig dir: jo vull ser actor. I a partir d’aquí el meu camí ha estat bastant unidireccional, tot el que he fet ha estat amb relació al teatre: jo estudiava música, però només per al teatre, o estudiava disseny de moda, però basat en el figurisme teatral, o una mica de dansa, però sempre de cara al teatre... perquè és un món que m’agrada, que em permet expressar-me de la manera que vull i perquè, malgrat tot, segueix sent un món bastant lliure i, sobretot, si tens la sort que jo tinc de tenir una companyia, una infraestructura i una gent amb la qual treballar...

n Quan eres nen i et preguntaven què volies ser de gran, ja deies que volies ser actor?

Sí, actor o home de teatre. De fet en teatre he fet de tot, des de tècnic de llums, de so, sastre, dissenyador de l’espai, de director, de dramaturg, de traductor i cantant d’orquestra durant 7 anys: des del 16 als 23 vaig cantar en una orquestra que es deia la Gramola.

n Vas estudiar teatre?

Sí. Jo he començat tots els estudis del món i no he acabat res. Vaig fer dos anys de teatre i no vaig acabar, vaig estudiar quatre anys de música i no vaig acabar i un anys de dansa i tampoc vaig acabar. Però jo crec que el que tinc està bé, que és millor que asseure’s a una aula i escoltar una master class.

n Explica’ns coses que recordis de quan anaves al Cau. Creus que va ser una experiència que et va ajudar en algun sentit?

Sí. Home en aquella època a mi em costava, perquè era jove, dissabte a la tarda just quan feien la pel·li havies d’anar al cau... era dur! Però ara vist amb perspectiva crec que em va servir molt, primer per fer-me des-

cobrir quina seria la meva professió.

Va ser al cau on vaig començar a fer teatre i on em van ensenyar a treballar en equip.

També pel fet d’estimar la natura, fèiem tasques de neteja de boscos, per exemple, i vaig adquirir una certa consciència ecològica. També per la música, és on vaig aprendre a tocar la guitarra, sempre he pensat que la música és bàsica, que hauria de ser... no obligatòria, que és una paraula horrible, però sí que seria necessari que tothom estudiés música, perquè és una de les millors coses que té l’ésser humà.

D’alguna manera en el Cau em van formar, era l’escola que després he aprofitat en el futur. De l’escola con-

D’alguna manera en el Cau em van formar, era l’escola que després he aprofitat en el futur. De l’escola convencional he aprofitat poc

vencional he aprofitat poc, uns certs coneixements de matèries, però no la convivència, el respecte a l’altre, el fet de fer assemblees que t’obligava a retirar la teva idea perquè la de l’altre era millor...

n No vas voler ser monitor?

Ho vaig ser una temporada, en una mena de grup catòlic, perquè estava muntat per un caputxí, es deia la sala Miralle. Era una mena de Ludoteca. I quan fèiem campaments hi anava de cap i d’alguna manera maleducava els nens. Però no m’hi veia, no em veia com a educador.

colta i teníem trajectòries molt semblants, em va dir que treballés amb ell a la ràdio, que estava amb un paio a la ràdio de Reus que es deia Buenafuente. Jo desconeixia completament el món de la ràdio, no m’interessava, però li vaig fer cas al Fermí. I sí, sí, vam començar a Ràdio Reus en un programa que ja es deia El Terrat i, de sobte, va ser un món que em va agradar, perquè desperta molt la fantasia, l’oient des de casa es pot imaginar el que sigui.

n Les coses han canviat?

Ara no conec els agrupaments ni els esplais, però suposo que sí.

L’any 91 ens va sorgir l’oportunitat de fer el mateix programa a Ràdio Barcelona i després ens van proposar treballar a la tele, primer de la mà d’Alfonso Arús, després de la mà de Gest Músic amb el Sardà i després el Buenafuente va anar amb el Mikimoto i a partir d’aquí TV3 ja va dir: “Doncs a aquest grup els donem un programet per a ells sols i a veure com se’n surten”.

n Quina ha estat la teva trajectòria

n Com valores la teva experiència

en el món del teatre?

Per circumstàncies de la vida vaig haver de ser funcionari, a l’acabar d’estudiar vaig treballar 6 anys de funcionari. Treballava al matí i a la tarda feia teatre. De fet algunes obres que havia escrit de teatre, les havia escrit des de l’oficina... pagava la Generalitat! De fet jo estava fent cultura pel país, no tinc cap remordiment!

al món de la televisió?

A la televisió he fet de tot, m’ha agradat potser més estar darrere de les càmeres, dirigir comèdies de situació com Plats Bruts o Moncloa Digamé; era molt interessant conèixer tota la tècnica televisiva.

Davant de les càmeres feia els personatges i, últimament, ja estava cansat del Palomino. Era un personatge que m’aportava poc i vaig preferir descansar un any.

n Encara hi ha la imatge dels esplais “xiruqueros” ancorats en el passat?

Sí, sí. Quan dius que havies sigut escolta et miren de dalt a baix...

De sobte, un dia el Fermí Fernàndez, que era company meu de petit del col·legi, que també havia estat es-

El món de la televisió és divertit; és interessant aprendre un altre llen-

guatge però jo sempre deia que "lo meu" era el teatre. De fet estava a Barcelona però els caps de setmana anava a Tarragona i seguia fent teatre.

I d’alguna manera ara he tornat a aquells orígens, el món de la televisió generalista com és TV3 l’he deixat. Estem fent un programa aquí a Tarragona per a la televisió local, molt teatral de fet, i continuo fent ràdio amb Rac 105: faig una col·laboració setmanal, però perquè és una quota que m’agrada mantenir.

També em va sortir l’oportunitat de cobrir una plaça per donar classes de comunicació no verbal i ara, a més a més, sóc professor universitari des de l’any passat. Està bé, perquè treballar amb gent de 19 i 20 anys et fa tocar de peus a terra.

Quan has estat treballant en aquest món tan salvatge de fer tele i ràdio, que vius en una realitat que no és la de veritat, de sobte la gent jove que t’expliquen les seves inquietuds i els seus problemes et fa tocar de peus a terra.

n A la televisió hi ha pressions de línia ideològica-política?

Sí. En aquest aspecte jo he tingut un coixí, que era el Terrat, i a mi no m’arribaven les pressions. Però sé que a l’empresa sí que els arribaven.

A mi no m’arribaven perquè tenien la delicadesa de no dir-m’ho i mai m’han alterat els continguts del que volia dir. El que em feia por era l’autocensura, que jo me la pogués

aplicar, perquè crec que és la pitjor censura.

Quan vaig ser director de Plats Bruts hi van haver problemes en temes de religió, havia trucat més d’una vegada el bisbat queixant-se d’alguns continguts. Per exemple: una teoria de l’Emma, en el capítol especial de Nadal, era que Jesucrist era un extraterrestre i això va portar una polèmica... A mi m’arribava perquè en aquell moment n’era el responsable. Amb el Palomino no, perquè el responsable era el Buenafuente i s’ho menjava tot ell.

Però sí, hi ha una mena de pressió política i després una d’aspecte religiós, de moral... no sé com dir-ho, però és una cosa que sorprèn.

n Al teatre també t’ho has trobat?

No tant. A la tele no ets tan lliure, estàs més condicionat pels programadors, en canvi en el teatre no hi ha amo, som un grup i fem el que volem, no hi ha ningú que ens digui aneu per aquí o aneu per allà.

Per exemple, fa 23 anys que fem aquí a Tarragona el Vall de Dames i Vells, un vall parlat molt propi de la Catalunya Nova: Són una mena de sainets que duren uns 20 minuts, que surten per Festa Major i són molt sarcàstics. Enguany ha sigut l’any que hem tingut més problemes, sobretot per par t de l’arquebisbat; hi ha hagut pressions perquè per exemple no publiquéssim els versots a la pàgina web, també per part d’una regidora del

PP, de qui fèiem una broma, i que es va plantejar interposar-nos una querella criminal.

L’Oriol Grau va néixer a Barcelona l’any 1963 però quan tenia 5 anys, a causa del treball del seu pare, la seva família es va traslladar a Tarragona. Ell diu que un és d’on ha fet l’EGB i, per tant, malgrat haver nascut a Barcelona, se sent 100% tarragoní. La seva vida ha estat sempre relacionada amb el món del teatre. Hi ha fet pràcticament de tot i ho ha fet tan bé que s’ha guanyat el suport i el reconeixement tant del públic com de la crítica. És un dels promotors del “Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas”, entitat tarragonina on coincideix amb altres actors com el Fermí Fernàndez o la Rosa Andreu i amb la qual ha guanyat nombrosos premis. El seu èxit a la televisió, no obstant, no li ha fet perdre el món de vista. L’Oriol sap que el valor de l’artista es demostra en el “cara a cara”, amb la quotidiana proximitat amb el públic. Potser per això, malgrat la presència als “grans mitjans” com la televisió, no ha deixat mai de fer teatre. Els que vam anar a l’entrevista cridats per l’èxit del personatge ens vam trobar amb la senzillesa i el carisma de la persona. Ens va agradar molt el seu tarannà reflexiu i la cura i l’orgull amb què ens va ensenyar els petits racons del “seu” teatre (del teatre de la companyia, vaja), una cura i un orgull que també trobem en el monitor que ens ensenya el local del seu esplai o parla dels seus infants. De fet, a l’Oriol la “fama” no li ha canviat substancialment la vida. Manté els seus principis i ho demostra en les seves actituds quotidianes. Ens va agradar molt també la seva defensa del compromís per l’activisme cultural i social dels artistes. Els artistes no poden viure al marge dels conflictes socials; ell n’és ben conscient i predica amb l’exemple. Per això col·labora amb l’associació “Tabana” promovent la cooperació amb infants de Nicaragua. Va ser precisament arran d’una activitat d’aquesta associació que vam fer el primer contacte amb l’Oriol Grau, un contacte que ens ha permès realitzar aquesta entrevista.

Hi ha molts actors que han començat fent teatre en obres de caràcter popular religiós, jo no, jo vaig començar amb Dames i Vells. L’altre dia vam fer una reunió amb la Generalitat per recuperar el teatre popular del país i jo els deia: “És que no em puc sentir identificat amb vosaltres, perquè el vostre té un component religiós que d’alguna manera està perpetuant una idea que a mi no em sembla gens bé. Seguir fent Pastorets o la Passió i defensar-ho perquè és el teatre tradicional català... doncs no!”. Hi ha un altre tipus de teatre, per exemple, el dels valls parlats, desconegut completament perquè durant molt de temps ha interessat que fos desconegut.

n També estàs col·laborant amb organitzacions de cooperació internacional?

Sí. Participo directament amb Tabana, que és una associació Tarragonina-Barcelonina dedicada als nens i nenes de Nicaragua. He fet de Palomino per Tabana perquè crec que és un personatge que té un cert poder de convocatòria i em permet donar un missatge que m’interessa a través d’ell. Està bé aprofitar-se d’un personatge mediàtic per una bona causa.

Jo sempre he pensat que l’artista té una certa obligació de comprometre’s, ja que estem en

Jo sempre he pensat que l’artista t é u n a c e rta o b l i gac i ó d e comprometre’s, ja que estem en una situació privilegiada

una situació privilegiada, perquè som uns observadors de la realitat i d’alguna manera tenim l’obligació d’assenyalar les coses perquè els espectadors les vegin. No passa sovint i és bastant deplorable que no passi.

Jo sóc molt crític amb els intel·lectuals d’aquest país, que d’alguna manera s’han venut, són complaents amb el poder i n’hi ha molt pocs que el qüestionin, i els pocs que ho fan es moren, com en Vázquez Montalbán o en Terenci Moix.

Vaig estar molt content quan els actors van ser els primers a dir no a la guerra, aquest és el nostre paper.

n Sembla ser com si en els darrers anys s’hagués donat una nova revifalla, encapçalada per joves, de despertar l’esperit crític, a partir del moviment antiglobalització, per exemple...

Per la meva experiència dels darrers anys, en el món universitari, si hi ha una mani, com més grossa millor, i la gent s’hi apunta, però no crec que hi hagi una reflexió real, no crec que la gent hi vagi amb el propòsit de tirar endavant la seva lluita particular o col·lectiva.

n Però les coses de vegades es comencen fent així, bastant perquè sí…

El problema és que l’entorn no és favorable perquè tu mantinguis els teus principis. Un alumne meu m’explicava que per poder estudiar havia vingut a viure a Tarragona i havia demanat una hipoteca per 30 anys. Aquest xaval ja està lligat, no podrà defensar sempre la seva ideo-

logia perquè tindrà uns condicionants econòmics que el faran anar per la via que toca. L’entorn està fet perquè et sigui difícil ser fidel als teus principis. Això és terrible, és molt difícil sortir d’una estructura que et fa seguir el camí, si ho fas gairebé et converteixes en un marginat.

n El teatre també a de tenir aquesta vessant més reivindicativa o la gent hi ha d’anar a desconnectar?

A la gent cada vegada li costa més anar al teatre, perquè hi ha aquesta mandra de pensar.

Nosaltres tenim aquí una petita sala, de 50 persones, i fem teatre dos divendres de cada mes. És autogestionada, és a dir, no rebem subvenció i menys de l’ajuntament de Tarragona que el governa CiU i PP. No la omplim i Tarragona té 110.000 habitants i, a més, posem preus populars. Algunes de les respostes són: “Uf! És que al teatre has de pensar molt”. És molt preocupant.

Si estudies la cartellera de Barcelona veus que la majoria d’obres són molt pobres de contingut. Només hi ha 3 obres de 20 que siguin crítiques amb el govern del PP. Tota la resta és allò frívol per distreure el personal, que està bé que hi hagi aquest tipus de teatre, però és que hi ha molt poc teatre crític i, si no el fas amb un component atractiu d’humor, per exemple, la gent és reticent d’anar-hi. Tot i que l’humor és un recurs que a mi m’ha agradat sempre.

n Però segurament l’humor és recomanable en la crítica perquè sinó és difícil fer-la sense suavitzar-la...

Però a vegades tinc els meus dubtes de si realment influeix en la gent el que dius amb humor. Per exemple, el Palomino, a vegades, havia parlat de les eleccions, de que es vigilés amb el que es votava...i després veus els resultats electorals i et planteges si ha servit massa el que has fet.

Quan faig teatre la intenció última és canviar el món, però tinc certs dubtes de que aquest sigui el bon camí. Una de les raons per les quals el Palomino ha necessitat un descans és aquesta. Que la gent continua votant les dretes!!!. Però és que el feixisme d’ara és més subtil i refinat que el d’abans; és el mateix, però aleshores era més barroer.

n Què ens prepares pel futur?

Doncs no ho sé. M’agrada bastant viure al dia. I reconec que poder pensar això és ser un afortunat i que aquesta fortuna me la donat una certa popularitat. M’arriben ofertes i puc triar. M’han ofert dirigir un programa de ràdio, que m’atrau bastant, televisió suposo que no en faré i seguiré fent teatre, continuarem amb aquesta sala a Tarragona i m’agradaria fer d’actor en alguna obra.

n I amb 60 anys com t’imagines?

Doncs seguint fent el mateix.

Aquest ofici té l’avantatge que tu pots ser un iaio que no et bellugues

Si l’objectiu és canviar el món, hem de començar per nosaltres mateixos, per ser solidaris i compromesos a casa nostra, en el nostre entorn més proper però tens un paper. No et jubiles, és com el Papa que segueix fent teatre!

n Ens dóna la sensació que les noves generacions d’infants i joves no es senten massa atrets pel llenguatge teatral.

No, no massa.

n Els que s’estan familiaritzant amb el llenguatge televisiu no sé si poden estar una hora i mitja asseguts a una butaca, potser alguna cosa haurà de canviar en el llenguatge teatral...

Però encara que hi ha escoles i mestres que els porten al teatre. El públic infantil és difícil, per això t’ho has de “currar” més i, de fet, aquí es veu la feina de l’actor.

Però no sé si el llenguatge ha de canviar massa, des dels grecs que en essència continua sent el mateix. n Què diries, com a reflexió final,

L’Oriol Grau ens va rebre al local de la Companyia de Teatre Necessari Trono Villegas

als monitors que llegeixen aquesta revista i que amb la seva feina intenten aportar el seu granet de sorra per fer un món millor?

Si l’objectiu és canviar el món, hem de començar per nosaltres mateixos, per ser solidaris i compromesos a casa nostra, en el nostre entorn més proper.

Pere Vila, Txus Sanz i Jordi Garcia Equip de Redacció n

2 Ciutadania i immigració 3 L’Experiència del Kasperle 4 Entrevista a Luis Miguel Narbona

El monogràfic

1 Presentació

5 La veu dels col·lectius d’immigrants 6 Quines són les teves actituds...

Ciutadania i Immigració

Esplais Catalans

1

El monogràfic

Presentació

Ciutadania i immigració, un nus possible, un nus necessari. Quan a l’estiu de 1997 tenia lloc el camp internacional (i, francament, intercultural) Apropant cultures: joves di1 buixant el futur , ben pocs dels que hi participàvem érem conscients que encaràvem un repte tan apassionant com a priori complex: decidir nosaltres mateixos, i més enllà de la diferència, com volíem que fos el futur. Al capdavall, tot plegat va ser més fàcil del que hauríem previst perquè, en última instància i durant els dies que va durar l’encontre, tots i totes vam ser ciutadans de la il·lusòria república d’Hortsavinyà.

Aquesta ciutadania, dipositària de la confiança de tots i totes i establerta sobre la universalitat d’uns mecanismes “jurídics”, ens va permetre conviure uns dies, però al final no ens esperàvem fórmules màgiques per seguir treballant, només noves preguntes sobre el que havíem viscut:

•

•

•

Per què érem capaços, de manera intuïtiva, d’establir els canals i relacions que garantien la convivència?

Per què els vincles que ens acostaven prescindien dels elements nacionals o culturals?

Per què els conflictes i les tensions es resolien sense recórrer a desqualificacions, judicis de valor o apriorismes?

La confluència d’aquestes preguntes i d’altres moltes experiències ens obliga, a finals del 2001, a reflexionar en veu alta i a posar sobre la taula els neguits i les propostes que comencen a bastir el nucli argumental del treball sobre immigració i convivència a Esplac.

Parteixo, com Rousseau, del convenciment que la intuïció desproveïda de prejudicis ens acosta a l’altre amb més curiositat que malfiança, la nostra complexa identitat ens ajuda a reconèixer la complexitat de l’altre i així trobar els components que ens acosten. Això és la base de la igualtat i una possible resposta a la primera pregunta.

© Máximo González

“Conviure i compartir amb la diversitat són vies privilegiades per créixer i enriquirse com a persones” Un dels pilars de la gestió política de la immigració és la definició del projecte, del contracte social, que s’estableix entre els ciutadans. L’èxit d’una política migratòria rau, en gran part, en la capacitat d’universalitzar aquest contracte, de fer-lo extensiu a totes les persones que comparteixen el territori i això no és possible si el projecte no parteix d’un principi de solidaritat humana, un principi de fraternitat ciutadana exempt de consideracions culturals, espirituals o biològiques. Podria ser una resposta a la segona pregunta?

ritària i messiànica, es porta molt malament amb la llibertat, però un respecte exquisit per aquest darrer principi garanteix una gestió pacífica i democràtica de les tensions i els conflictes en el si de la comunitat i aquesta és la nostra aposta.

i recollir-ne les conclusions. És urgent i necessari perquè parlar de migracions no és només parlar de persones que van i vénen, és reflexionar sobre el que som cadascú de nosaltres. És parlar de l’essència mateixa de la societat que volem.

Al llarg d’aquest monogràfic trobarem altres pistes però en cap cas grans respostes, ja que després de fer-hi moltes voltes, trobem que el mateix procés n’és la resposta. L’únic que hem de fer és estimular la reflexió conjunta, disposar les condicions per fer-ho

Alfonso B. Bolado Equip de direcció n

1 Organitzat per l’Escola Lliure el Sol, aquest seminari va aplegar un centenar de joves procedents d’una vintena de països d’Àfrica,

Amèrica Llatina i Europa.

2 Vegeu Joan Subirats, “Cultura, ciutadania, identitat”, a El País, desembre 2002.

3 Encara que simplista és una explicació útil, és de Tahar Ben Jelloun, Papá, ¿qué es el racismo?, Alfaguara, 2002 (existeix edició en català).

2 Ciutadania i immigració ... per un espai de treball educatiu sobre immigració i convivència Arran de la manifestació d’unes necessitats detectades entre alguns monitors i monitores i en alguns centres d’esplai, Esplac va iniciar aquest projecte educatiu que persegueix reflectir la diversitat cultural de la nostra societat en els centres d’esplai i vol promoure la participació de la població immigrada en els nostres centres com a vehicle d’inclusió social.

Des de l’estiu 2002 existeix un espai educatiu sobre immigració i convivència composat inicialment per cinc esplais de Barcelona i el Vallès, i recentment, per tres esplais del Vendrell.

Fins avui s’han realitzat les següents accions:

n

n

n

n

n

n

Realitzar activitats conjuntes entre els esplais i algunes associacions d’immigrants.

Donar a conèixer el concepte de lleure i laïcitat a la població immigrant a través de reunions informatives o jornades específiques.

Sessions de formació per als monitors i monitores dels centres d’esplai.

Activitats conjuntes amb altres moviments del lleure que treballen la interculturalitat.

Formar part de les coordinadores i plataformes del barri que treballin per la convivència veïnal.

Participació en sessions de formació d’altres entitats.

Fins ara hem aconseguit que part dels monitors i monitores tinguin

més formació i informació sobre la realitat dels immigrants, la societat d’acollida i la política d’immigració.

També s’ha començat a crear, en el si de la comissió d’immigració, un discurs més clar, amb arguments fonamentats, sobre la nova ciutadania que estem vivint. I, com a resultat més important, hem aconseguit que un bon nombre d’esplais estigui prou motivat per seguir endavant amb el treball començat fa més d’un any i mig. Però un projecte d’aquestes característiques desperta també molts dubtes. Ens preguntem sovint si és el camí correcte crear una comissió específica i un projecte especial per parlar i actuar a favor de la integració.

No es contradiuen la forma i el contingut? No és millor treballar des d’un principi partint de la transversalitat

El monogràfic

Finalment, crec que la tercera pregunta té una resposta més enllà de la bona fe i el sentit comú. Cal considerar el conflicte com a inherent a tota comunitat perquè la maduresa d’un sistema democràtic es valora sobre el volum de conflicte que és capaç de contenir i de reconduir al marc comú 2 de convivència. El que no és tan fàcil és arribar a acords pragmàtics i pacífics quan aquest conflicte neix de la ignorància, de la por o de l’estupidesa, perquè aquest trident con3 forma la davantera del racisme. El racisme, en tant que patologia auto-

El monogràfic

del tema? Hem de preparar els nostres infants abans de la convivència directa amb els nens i nenes immigrants? Com no caure en el folklorisme quan fem activitats interculturals amb els més petits? S’ha de traduir la informació i difusió dels nostres centres? Si això és el cas, a quines llengües?

l’actual situació dels immigrants a Espanya i Catalunya, la por a equivocar-se amb les accions del projecte, la manca de relació amb col·lectius i associacions d’immigrants, la inseguretat en el moment d’apropar-s’hi, les reaccions dels pares i mares (de vegades contràries a la implementació del projecte a l’esplai)...

Altres problemes que ens han sorgit són la gran desinformació sobre

Ja que les motivacions, els problemes i els dubtes sobre el projecte són di-

ferents en cada equip de monitors, hem demanat a un dels esplais de la comissió que ens escrigui unes línies sobre la seva experiència amb el projecte.

Comissió d’immigració n

3 L’experiència de l’esplai KASPERLE Edificis alts, avingudes plenes de gom a gom, homes amb corbata per tot arreu, nens que no tenen ni un minut per fer volar la seva imaginació, carrers plens de cotxes on no es pot jugar a futbol... Ningú em parla, ningú m’escolta, ningú m’entén...

“Ai, un moro; ai un negre, ai un xino...

Segur que em robaran, que fan aquí?

Que tornin al seu país! Millor em canvio de vorera...”

No! Volem canviar aquesta visió dels infants. Per això a l’Esplai Kasperle va voler entrar al Projecte de Ciutadania i Immigració d’Esplac. Des de fa una mica més d’un any intentem que els ulls dels infants vegin alguna cosa més i l’esplai, creiem, és una bona eina per aconseguir-ho. Malgrat que sobre el paper queda molt maco, aquesta tasca ens està resultant molt difícil.

Per una banda resulta complicat fer entendre als col·lectius immigrants, i també als autòctons, la importància de l’educació en el lleure. A més a més, el fet de viure físicament en un lloc però tenir les arrels a milers de

quilòmetres fa crear una sensació de nostàlgia que complica la integració.

D’altra banda, els prejudicis del país d’acollida juguen en contra de la integració mútua de les diferents cultures. Així doncs, cal una conscienciació de que el problema no només és d’ells, sinó de tots.

A l’Esplai Kasperle estem intentant treballar tots aquests aspectes mitjançant jocs i dinàmiques entre els nens i nenes i, també, l’equip de monis; així com mirem d’aproximar-nos a les associacions d’immigrants del barri. I sobretot, crear un espai on tots siguem respectats.

Tot i això creiem que és una feina molt important i maca; i malgrat que encara ens queda molt per fer, estem satisfets de la feina feta. Creiem que hem aconseguit integrar dins l’ideari de l’esplai uns valors que ajuden a la convivència entre gent de diferents cultures. Pensem també, que hem aconseguit treballar amb els infants alguns dels prejudicis que se solen tenir. Tant en la feina de cada dia com el contacte amb les associacions d’immigrants, els monis creiem que hem après molt, i el que ens queda...

Equip de monitors de l’Esplai Kasperle n

4 “Hem de tractar la immigració des del punt de vista de la ciutadania”

Llicenciat en Antropologia i assessor de l’alcaldia en temes de convivència i ciutadania a l’Ajuntament de Viladecans.

Luis Miguel Narbona Quins són els mètodes a seguir per millorar la convivència entre la població autòctona i la immigrada?

Jo crec que la millor manera de tractar el tema de la immigració és des del punt de vista de la ciutadania. La gent veu la immigració com un fenomen estrany, excepcional. Però es tracta de veure la immigració com un fet normal.

L’única excepcionalitat és la del que acaba d’arribar, però aquesta és una

n

excepcionalitat molt temporal. Hi ha gent que passa un gran període de precarietat, sobretot amb la llei d’estrangeria que tenim. Tenim una normativa que el que fa és posar moltes traves als immigrants en la seva opció com a ciutadà. Per exemple, a Viladecans hi ha gent que fa 6 o 7 anys que hi resideix i hi treballa i que encara no té la regularitat, persones que fins i tot tenen fills nascuts a Catalunya.

El monogràfic

Entrevista a

El monogràfic

I, suposo que és molt important treballar amb aquests nens, fills d’immigrants.

Hi ha un fet bàsic: l’any 2002 el 17% dels nens nascuts a Catalunya tenien com a mínim un pare estranger. I deixem a part els nens que han arribat de molt petits, que fan pujar aquest percentatge, perquè podran sol·licitar la nacionalitat. Aquests nens al 2020 tindran 18 anys. Depèn de la política que haguem fet de cohesió social que aquests nens se sentin catalans. Si continuem parlant de la immigració com fins ara, si continuem amb aquesta llei d’estrangeria, aquests nens, de grans, seran persones ressentides amb la societat i no se sentiran ciutadans d’aquest país.

n

Les administracions locals i la del Govern central van a la par en polítiques d’immigració?

No. Les mesures d’inserció i socialització es deixen en mans de l’Administració local, fet que em sembla bé, però els recursos no acompanyen aquestes mesures i, a més, s’oblida un fet fonamental: no es pot parlar d’integració si la gent no té possibilitat de regularitzar els seus papers.

Per exemple, fa poc he viscut el cas d’una noia jove, de 22 anys, que parla el castellà basant bé, entén el català, té un nivell de formació bo, però no té cap possibilitat de trobar feina perquè no te permís de treball i el seu permís de residència va lligat al permís del seu marit, del qual està en tràmits de divorci. Aquesta noia va venir a l’Ajuntament de Viladecans molt desesperada i les eines que tenim des de l’Administració local per ajudar aquesta veïna, que està integrada i vol continuar vivint a la ciutat, són molt poques.

mesures mínimament correctores dels problemes que anaven sorgint.

Els reforços en el sistema educatiu són ínfims i no arriben a tots els centres. Estem introduint nens als centres amb un desconeixement total dels idiomes vehiculars de l’escola, entren en el sistema educatiu sense cap tipus de suport, passen anys a l’escola per poder aprendre l’idioma vehicular i així el rendiment acadèmic dels nens i nenes immigrats és molt baix.

En temes de sanitat, el mateix. Les demandes sanitàries han augmentat moltíssim i no han augmentat de la mateixa manera els serveis, i no només els serveis estrictament sanitaris, sinó els complementaris com, per exemple, un intèrpret entre l’immigrant i el metge.

n

n Quins projectes o iniciatives fan falta per millorar aquesta situació?

Fan falta moltíssimes coses. Hi ha dos eixos fonamentals, en el tema de la immigració, en què la Generalitat pot incidir: l’educació i la sanitat.

I en cap dels dos eixos s’han establert

n Per tant, proposes que es treballi amb col·lectius professionals concrets. Si no ho tinc mal entès, vas treballar amb policies.

Sí. Fa anys que treballo amb l’Escola de Policia de Catalunya fent cursos de sensibilització i informació al col·lectiu de policies. I n’estic molt satisfet perquè crec que han donat molt bons resultats.

Una de les coses que treballem més és la no-excepcionalitat del fenomen migratori actual. La història del món és intercanvi i moviment, no existeix modernitat ni civilització sense moviment de persones.

S’observen canvis d’actitud després de rebre el curs?

Radicalment. Els policies no són un col·lectiu especial. Si la resta de la població té formats uns estereotips sobre la immigració, els policies també els tenen. Però amb una diferència: en el cas de la policia aquests estereotips es poden agreujar, perquè per qüestió professional tenen contacte amb un determinat col·lectiu, no coneixen tots els marroquins d’una població, coneixen tots els marroquins delinqüents d’una població.

Els mateixos policies valoren el curs amb una qualificació alta.

n

S’ha de tenir en compte que de la migració es parla molt, però s’hi reflexiona molt poc, es donen per bones moltes de les coses que s’escolten. És fonamental crear un espai de reflexió amb dades contrastades.

Amb quins altres col·lectius treballes?

El primer que vaig fer al començar la meva feina a Viladecans va ser treballar amb els funcionaris de l’Ajuntament. Això ho vaig fer també a Ca N’Anglada, on em vaig adonar que gran part dels prejudicis que m’explicaven els veïns del barri, també me’ls explicaven a Serveis Socials, és a dir, molts dels estereotips que em trobava al carrer es reafirmaven en la mateixa Administració. Vaig veure clar que era fonamental treballar, sobretot, amb els funcionaris de l’Ajuntament, amb qualsevol funcionari, des dels serveis d’Informació fins a l’Alcaldia.

També vaig treballar amb les comunitats de veïns, perquè de conflictes, n’hi havien! El problema sorgeix quan el conflicte es generalitza i s’oblida la resta de població immigrant que no és conflictiva. Hi havia problemes tan elementals com que un immigrant que vivia en un bloc de pisos no netejava l’escala, aleshores te n’adonaves que a aquella persona ningú no li havia dit que netegés l’escala. Una mesura molt eficaç va ser penjar papers per l’escala, en àrab i en francès, perquè tothom sabés que havia de netejar.

n

n Des de l’Ajuntament traduïu informacions en altres idiomes?

Sí. L’Administració pública ha d’ajudar el ciutadà; des del moment que parles de ciutadans i no d’immigrants et trobes amb un problema bàsic: que has d’arribar a aquest ciutadà.

Si tenim un servei fonamental que els immigrants no utilitzen perquè no entenen l’idioma, per què no traduir-lo? Els municipis turístics no tenen cap problema a traduir a l’anglès qualsevol de les activitats que fan.

Ha aconseguit resoldre problemes?

Sí, per exemple, nosaltres teníem un conflicte amb una mesquita, quan se’n començava a parlar les converses eren molt tenses, però ara estan totalment normalitzades i tenim al municipi una eina permanent de negociació i informació per abordar els problemes de convivència que puguin sorgir en el futur. n

Què pot aportar l’educació en el lleure per millorar els problemes de la immigració?

Tot. L’educació en el temps lliure compleix unes funcions fonamentals, la cohesió social dins una pròpia comunitat.

La canalització del temps lliure en activitats de relació, d’intercanvi, d’aprenentatge, és fonamental per cohesionar una zona determinada, ja sigui un barri, una ciutat o un país.

n

5

La veu dels col·lectius

d’immigrants Un dels objectius del projecte Ciutadania i Immigració és conèixer de prop els col·lectius d’immigrants i fer activitats conjuntes entre els nostres esplais i les seves associacions. A dues d’aquestes els hem demanat la seva col·laboració amb el monogràfic perquè es presentessin i ens expressessin la seva opinió sobre els dos temes que ens interessen: la convivència i l’associacionisme.

Associació Sociocultural Ibn Batuta L’any 1994 neix IBN BATUTA, associació destinada a donar ajuda humana, social i cultural als immigrants residents a Catalunya, principalment al col·lectiu magrebí, així com a la realització de tot un treball exterior de sensibilització, donant a conèixer els aspectes més rellevats d’ambdues cultures per tal de facilitar la comprensió, creant un clima de convivència i respecte.

“No hi ha dubte que una de les principals vies de participació dels immigrants en la societat civil és l’associacionisme”

El monogràfic

n Pots destacar alguna experiència que hagis viscut a l’Ajuntament de Viladecans?

Sí, la creació d’una Taula de Civisme i Convivència en el municipi. En formen part les associacions de veïns, les ampes, l’Associació Musulmana de la ciutat, l’Associació de Gitanos i representants de tots els grups polítics de la ciutat. La Taula es reuneix periòdicament per tractar els temes de convivència.

El monogràfic

Els usuaris d’ASCIB compten amb un important recolzament, per part dels treballadors i voluntaris. Dins els diferents àmbits on actuen, destaca el servei d’assessorament jurídico-legal, servei d’inserció sòcio-laboral amb bossa de treball, gestió de contractació i recolzament a l’autoocupació mitjançant microcrèdits. També compten amb un servei de mediació i traducció de textos dels castellà/català al àrab i viceversa, classes d’alfabetització i de llengua catalana i castellana.

El jove pot gaudir de tallers i cursos d’informàtica, així com classes d’àrab per a nens i joves de segona generació i autòctons. Destaca la formació del grup teatral AlMuhajir. Gràcies a la col·laboració de nens i joves s’han portat a terme diverses representacions en diferents ciutats de Catalunya.

L’Espai Dona ofereix un servei personalitzat per a dones immigrants en temes relacionats amb la informació i orientació social, cursos de formació, classes de castellà i alfabetització, bossa de treball, així com un servei d’acompanyament, traducció i mediació.

L’associació compta amb una publicació trimestral, la revista Attawassul, que serveix de via per a donar a conèixer les activitats que es realitzen, l’opinió de les persones que formen part de l’entitat i de qualsevol altre persona que tingui una experiència o opinió que vulgui donar a conèixer.

El passat mes de desembre IBN BATUTA va portar a terme per segona vegada La Caravana Solidària, amb la qual es va fer arribar material escolar a un barri de Tànger, al nord del Marroc.

Les associacions representen la via per a conèixer problemàtiques i aspiracions d’una comunitat que encara no disposa d’altres medis de participació. Des d’IBN BATUTA, també, som conscients de que som el millor vehicle per a establir un diàleg entre el col·lectiu immigrant magrebí i la societat catalana, tenint com a doble finalitat l’ajuda a la integració atenent les necessitats dels nouvinguts, així com l’afirmació i manteniment de la identitat.

Asociación Socio-Cultural IBN-BATUTA C/. Sant Pau, 82 Baixos 08001 Barcelona Telf./Fax: 93 32930 54 www.ascib.net

Associació AEJGE (Associació d’Estudiants i Joves de Guinea Equatorial) Carta d’un immigrant a un policia En escriure’t aquestes paraules, confesso que em fa una mica de por ja que no estic segur que el que et pugui dir estigui en la línia del teu posicionament davant el fenomen de la immigració. Tanmateix, procuraré parlar-te amb el cor i el tarannà de qui vol construir ponts de convivència i de comprensió social.

Ja saps que en els darrers anys es compten per milers els immigrants que han arribat, desesperats, a les portes d’Europa a través de les costes del Sud peninsular espanyol i molts moren pel camí. Però no és aquesta l’única via per la qual entren a Espan-

ya els immigrants. Molts d’ells arriben a través dels aeroports internacionals del país, amb un visat expedit per les respectives delegacions diplomàtiques. Per alguns nacionals aquestes morts són escàndol, la cara de la injustícia internacional.

Per entendre aquesta realitat social hem de saber que el fenomen de la immigració no és nou per a la societat internacional ni per a Catalunya.

Probablement, hem d’admetre que el perfil de l’immigrant ha canviat però que els moviments migratoris sempre han existit i, en darrer terme, tenen les mateixes causes: LA RECER-

CA D’UNA OPORTUNITAT QUE LI ÉS NEGADA A L’IMMIGRANT EN EL SEU LLOC D’ORIGEN. Es tracta d’una conseqüència del desajust socioeconòmic entre països desenvolupats i països empobrits.

Has de saber que la immigració cap a Europa no és fortuïta. La nostra societat catalana, a través de les empreses multinacionals i la bonança econòmica a tota Europa, s’ha convertit en una atracció de gent de la qual ni tu ni jo som responsables.

D’altra banda el nostre estat del benestar, que allarga l’esperança de vida, i la baixa taxa de natalitat de

l’Europa desenvolupada, fan necessària una mà d’obra que realitzi els treballs durs mal pagats ja que són feines que no assumeixen els treballadors del propi país; els immigrants ajuden a suportar el futur de les pensions i tot l’estat del benestar ja que la majoria són joves, sans i forts.

Aquests col·laboren al fet que molts sectors econòmics dels nostre país continuïn actius. D’aquesta manera nacionals i immigrants ens necessitem mútuament, i estic convençut que els immigrants d’avui seran els catalans de demà.

Cal recordar que l’home ha sobreviscut perquè ha après a immigrar i a adaptar-se a noves formes de vida.

L’immigrant és conscient d’aquesta exigència quan empren el camí de la immigració. Però cal donar-li els mitjans i l’oportunitat mitjançant normes de convivència i valors socials adequats. L’experiència m’ha ensenyat que la immigració de per si no és un problema. El problema sorgeix de la gestió dels fluxos migratoris, les lleis que la regulen, els mecanismes d’integració dels nous ciutadans. Aquesta gestió de cap manera pot sustentar-se sobre els controls estrictament policials, sinó sobre pilars d’educació, economia equilibrada, sanitat eficaç i seguretat ciutadana.

No hem d’oblidar que l’immigrant és per sobre de tot una persona i que com a tal té necessitats. És el mateix sistema del nostre país el que genera

marginació i exclusió. És cert que hi ha uns quants immigrants que dificulten la bona convivència, però aquests no representen la gran massa d’immigrants. El comportament dels qui actuen de forma incívica no justifica la criminalització de tot el col·lectiu, ni mantenir un discurs institucional que genera divisió entre els D’AQUÍ i els DE FORA. Com a agent social et considero un professional al servei dels ciutadans.

Un professional que garanteix la pau i la cohesió social de manera que busca estratègies per rebaixar la conflictivitat social, preveu els delictes i no encén focus de tensió. Ets un professional per a tots els qui aquí resideixen. Pels legals i pels qui estan en situació irregular, perquè independentment del que diguin els meus papers sóc humà, sóc una persona, un ciutadà, potser amb algunes limitacions administratives, però sóc també digne de ser protegit, defensat i tractat amb respecte, al mateix temps que m’ensenyes quines són les meves obligacions en aquesta societat que m’acull.

Reconec que la nova realitat exigeix assumir amb freqüència diversos rols i circumstàncies sense tenir tot sovint prou temps per actuar amb meditació. Potser estàs desbordat pel repte de com abordar aquesta societat diversa, però si assumeixes que el qui tens davant és abans que immigrant una PERSONA amb una història, possiblement els resultats seran diferents. Has de saber que no hi ha dues històries iguals en la immigració perquè cadascú té la seva personalitat, identitat i cultura que va adquirir al seu país. Això ens porta

a la conclusió que estereotipar i generalitzar pot dificultar la teva tasca com a professional.

Quan vegis una persona negra pels carrers de la teva ciutat no t’impressionis pel que veus, no pensis que pel fet de ser diferent dels altres és un perill; fes senzillament el que faries amb qualsevol dels altres ciutadans, no el tractis amb prejudicis.

Aquesta reflexió, un punt utòpica, és un pas més cap a la integració dels immigrants. Una integració que és possible gràcies a l’existència de diferents entitats formades pels mateixos immigrants per a l’atenció i orientació d’immigrants de manera voluntària i altruista. Els immigrants són bons coneixedors de les seves pròpies necessitats i de les solucions oportunes. Orienten els seus conciutadans i promouen els llaços interculturals.

Emigrar és també un drama personal. Trenques amb tot el que eres fins aleshores i vius la forta tensió de no poder ser present en moments decisius familiars: la mort dels pares, el casament de germans, el creixement dels fills... Això també es tradueix en moltes ocasions en un estat de mal humor per a l’immigrat que, augmentat amb l’assetjament i la persecució policial, pot endurir comportaments i fer perillar la integració dels nous ciutadans.

Recorda que, per a molts, la teva sola presència genera respecte. Et demano per un moment que demostris això que busco i no trobo: seguretat i valoració. No m’identifiquis com un perill sinó com algú com tu, perquè per mi tu també ets diferent.

Tracta’m com qualsevol altre ciutadà i no em neguis tu també la llibertat de viure i l’ambició de créixer.

Alfonso Salomón Ripeu Formador: “Policia i Multiculturalitat” Associació d’Estudiants i Joves de Guinea Equatorial

El monogràfic

“Fins a la segona meitat del segle xx la immigració espanyola es dirigia fonamentalment al sud d’Amèrica, on s’instal·laren entre 8 i 10 milions d’espanyols”

El monogràfic

6

Quines són les teves

actituds?

Pensa, reflexiona i respòn La realitat és a vegades diferent del que pensem i del que podem percebre selectivament. Diferents persones poden interpretar el que perceben de distintes maneres: tot el món és diferent, però també tenim molt en comú.

verdader o fals INTENTA RESOLDRE AQUEST QUADRE

VERDADER

FALS

Les dones són més atractives que els homes Un pobre és pobre perquè és mandrós Les persones grosses són simpàtiques Tots els xinesos mengen arròs Tots els drogoaddictes roben Els nens que juguen amb nines són marietes Les nenes no saben jugar bé a futbol Arribem a la conclusió que les afirmacions a vegades són vertaderes i a vegades falses, que és possible mantenir opinions diferents; el que és vertader per a una persona pot no ser-ho per a una altra.

prejudicis AFIRMACIONS

D’ACORD EN DESACORD

Els madrilenys són uns “xulos” Els catalans són gasius Els gitanos moltes vegades arriben a ser lladres Tots els nord-americans són molt patriòtics Les dones no saben conduir gaire bé Els magrebins ens roben els llocs de treball Tots els llatinoamericans saben ballar bé Si has estat d’acord en alguna de les afirmacions anteriors és que tens prejudicis, pensa una altra vegada les teves respostes i intenta fonamentar-les.

Si has estat en desacord amb totes, pensa en arguments per defensar la teva opinió.

El prejudici és una opinió o idea d’alguna cosa sense conèixer-la realment. Quan la penses dues vegades resulta ser falsa. Normalment els prejudicis es formen a partir de generalitzacions i opinions i poden tenir un caràcter negatiu o positiu.

Jo crec això, jo crec allò... Això són opinions. Els fets sempre són vertaders, però les opinions no tenen per què ser-ho; cadascú pot tenir una opinió diferent. Et posem a prova per veure si pots distingir entre els següents comentaris: FET

OPINIÓ

El vermell és un color Coca-cola: no hi ha res millor 6 x 6 = 36 Les professores són més simpàtiques que els professors El rock és la millor música Tots els matins surt el sol Les persones blanques són més intel·ligents que les negres Els bolivians estan més adaptats a l’altura que nosaltres La gent emigra per diferents causes: econòmiques, socials...

Malauradament és molt habitual convertir les opinions en fets, i això sol ser la base d’actituds intolerants.

generalitzacions Alguna d’aquestes afirmacions et semblen correctes?

SÍ

NO

A la classe hi ha un jove amb el cap pelat. Aquest és skinhead. Els joves que porten el cap pelat són skinheads.

Patxi és del País Basc. Patxi és violent. Els bascos són gent violenta.

El meu veí és drogoaddicte. El meu veí té la SIDA. Tots els drogoaddictes tenen la SIDA. Una persona (orígen magrebí) va cometre un delicte. Tots els magrebins són lladres.

El fill de la meva amiga té síndrome de Down. Aquest nen a vegades és una mica agressiu. Tots els nens/es amb síndrome de Down són agressius.

Una persona (orígen català) va maltractar la seva dona.

Els homes catalans són molt agressius i maltracten les seves dones.

Generalitzar és dir que una afirmació és vàlida per a tot un grup, i normalment les generalitzacions són incorrectes, perquè: si alguna cosa serveix per a un grup, no té per què servir per a una persona individual. Si alguna cosa serveix per a una persona individual, no té per què servir per a un grup. Les afirmacions que es fan no són sempre vertaderes.

El monogràfic

fet o opinió

el reportatge

Molts esplais d'arreu de Catalunya hem hagut de tancar les portes dels nostres centres per manca de monitors, per manca d'infants, d'infraestructura… Els motius poden ser diversos, pot ser per un fet o per diversos factors que es desencadenen.

El fet és que aquests centres deixen d'oferir un servei al territori, al barri i els infants perden un espai de lleure i alhora educatiu. Segurament, molts infants continuen amb altres activitats de lleure, però també hem de ser conscients que cada vegada el sector del lleure s'està professionalitzant més, jo no crec que això sigui negatiu, també crec que és necessària aquesta professionalització, però també crec que és molt important l'intercanvi i la relació entre monitor/a d'esplai i infant en què tots dos són allà de manera voluntària.

El tancament de l’esplai La Baldufa de Manresa

L’Esplai La Baldufa va reobrir les seves portes l’any 99. Un grup de joves que teníem ganes de participar i introduir-nos en el món del lleure vam decidir tornar a reiniciar les activitats de la Baldufa. que feia un parell d’anys que havia tancat per manca de monitors i també d’infants.

Alguns del monitors teníem contacte amb associacions de veïns de la ciutat i ens vam assabentar que al barri de les Escodines on estava ubicat la Baldufa volien reobrir l’esplai i buscaven voluntaris. Alguns teníem experiència en el treball amb infants i adolescents en el marc del lleure i altres no tenien l’experiència, però tots i totes ens vam agafar a la iniciativa amb molta il·lusió i ganes de treballar.

Durant el curs 1999-2000 ens vam dedicar a conèixer el barri, organitzar-nos com a grup de monitors, tenir un primer contacte amb els infants i adolescents que vivien al barri a través d’activitats de lleure puntuals i conèixer la dinàmica de l’Associació de Veïns, ja que teníem molt clar que havíem de treballar conjuntament. L’estiu del 2000 vam iniciar l’esplai amb un casal d’estiu durant la primera quinzena de juliol.

El setembre de 2000 vam iniciar l’Esplai la Baldufa, i fins al 2002 anàvem funcionant amb les dificultats que m’imagino que tenim tots i totes a l’esplai: pujades i baixades de monitors i d’infants, burocràcia, moments de més empenta i d’altres de més baixos...

Podríem dir que el curs del 2002-2003 ja vam començar l’Esplai veient que segurament seria el darrer any de l’esplai.

Com qualsevol cosa que s’inicia, no arriba al seu final per un sol aspecte sinó que normalment s’aglutinen diferents motius que fan que es desencadeni una roda que moltes vegades és difícil de fer aturar i tornar a iniciar el procés.

El barri de les Escodines, on està ubicada la Baldufa, és un barri que forma part del nucli antic de Manresa. És un barri caracteritzat per una segregació territorial, és a dir, una part del barri de les Escodines és una part molt antiga de la ciutat, amb els habitatges amb condicions precàries, i una part molt oblidada per les administracions durant molts anys, fet que ha provocat que els ciutadans que viuen en aquesta part del barri siguin estrangers que arriben a la ciutat amb situacions molt precàries, famílies autòctones amb problemàtiques socioeconòmiques, i minories ètniques. En aquesta part del barri el percentatge d’infants i adolescents no és molt elevat i gran

part d’aquests infants presenten problemàtiques sociofamiliars importants.

L’altra part del barri de les Escodines és un barri caracteritzat per unes edificacions molt noves on viuen famílies que podríem anomenar de “classe mitjana”. Les famílies que viuen en aquesta part del barri més “nou” no tenen un sentiment de barri, i el percentatge d’infants és més elevat però també es troben amb una oferta de lleure més àmplia.

Aquesta segregació territorial, en un principi, va ser un repte per a l’equip de monitors, però, tal com expliquem més avall, en realitat va ser una font conflictiva en la dinàmica de l’esplai.

El tancament de l’Esplai la Baldufa es va produir per diversos factors: • La falta de monitors i de motivació: el darrer any de funcionament una gran part dels monitors vam començar a treballar alguns dissabtes al mes, això va provocar que l’equip de monitors funcionés bastant inconstant, fet que va influir tant en l’organització del centre com en la motivació dels monitors que formàvem l’equip. A més a més teníem un grup d’edat que eren adolescents però consideràvem que encara eren massa joves per fer de pre-monitors, i tampoc no vam trobar joves externs al centre que volguessin implicar-se i participar en l’esplai.

• La disminució dels infants: en el darrer any vàrem tenir una davallada d’infants que participaven a l’esplai, suposem que en part hi va influir la manca d’organització i coordinació de l’equip de monitors, i alhora aquesta davallada d’infants va fer augmentar la desmotivació dels monitors.

• La segregació territorial: tal com he comentat anteriorment, el barri està dividit per dues parts ben diferenciades. Aquestes diferències tant a nivell econòmic com social i familiar creen unes desigualtats de les quals els infants no queden al marge. Durant uns cursos teníem infants de les dues parts del barri; això com a equip de monitors ho trobàvem molt enriquidor i intentàvem treballar-ho veient el conflicte amb connotacions positives i com a facilitador de canvi, però hem de ser conscients que una entitat de lleure és un dels elements que en el conjunt influeixen en el procés socialitzador de l’infant, hi ha la família, l'escola, el barri… I si aquestes desigualtats no es treballen a nivell global, és molt difícil abarcar-ho a nivell d'un centre d'esplai. El darrer any de l'esplai vàrem començar a tenir problemes amb algunes famílies, ja que no acceptaven que alguns infants participessin en les activitats de l'esplai, perquè al barri estaven etiquetats de "conflictius". En aquest punt nosaltres vam voler que ens donés suport l'Associació de Veïns, ja que jurídicament depeníem d'ells, però no vam trobar aquest suport. Vam intentar treballar-ho amb les famílies afectades, però aquestes van decidir desapuntar els seus fills i filles del centre. Hem de dir que sí que hi ha hagut pares que en tot això ens han fet costat i ens han ajudat en les decisions de continuar treballant amb els infants de la part més antiga del barri.

• Des d'un principi com a equip de monitors vam decidir treballar conjuntament amb l'Associació de Veïns ja que crèiem que havíem de seguir tots unes línies conjuntes per treballar per la millora integral del barri, però a poc a poc van començar a sortir maneres diferents de treballar i de realitzar les coses. Això va provocar un distanciament i una manca de suport de l'Associació de Veïns envers el centre d'esplai. Aquesta manca de suport també era un posar traves en la dinàmica de l'esplai, a nivell d'activitats, a nivell de local… Vam arribar a plantejar-nos de constituir-nos com a entitat amb personalitat pròpia, però l'equip de monitors no estava prou reforçat i tampoc no vèiem clara la continuïtat de l'esplai per iniciar un procés d'aquestes característiques. Alhora, també pensàvem que era contradictori estar en un barri i estar en contra de l'Associació de Veïns.

Maneres diferents de treballar va provocar un distanciament i una manca de suport de l’Associació de Veïns

Part dels monitors vam començar a treballar alguns dissabtes, fet que va influir tant en l’organització del centre com en la motivació

No crec que cap d’aquests aspectes que he esmentat estiguin aïllats els uns dels altres, sinó que crec que els diferents motius estan relacionats i va ser l'acumulació dels diferents aspectes que ens van fer arribar a la decisió de tancar l’esplai.

No m’agradaria que després de llegir-ho us quedéssiu amb una sensació només negativa, crec que el temps que vam funcionar com a esplai va ser una experiència molt enriquidora a nivell individual de tots els monitors i monitores que han passat pel centre i dels infants que hi van participar, i també va ser una ex-

El temps que vam funcionar com a esplai va ser una experiència molt enriquidora a nivell individual de tots el monitors i monito-

periència enriquidora a nivell grupal. Fins i tot crec que el darrer any d'esplai tot i que va anat de cap a caiguda va ser tot un procés en què tots els monitors vam poder aprendre molt els uns i dels altres.

res.

Arantxa Pons Monitora Esplai la Baldufa n

i tu què en penses?

Les relacions sentimentals entre els monitors, faciliten o dificulten la tasca educativa?

Els nostres millors amics els hem fet probablement

Falta Amor

a partir de compartir

Fa temps, en el nostre esplai hi havia un monitor que tot fent broma ens recordava constantment que falta amor. I tot i fer-ho amb gràcia, no se n’enreia, sinó que mirava de fer-nos comprendre a tot l’equip i als mateixos nanos, que vivim plens de complexos, tabús i manies, i que al cap i a la fi el més important és saber que, malgrat els nostres defectes, som humans. I com a tals, hem de saber estimar-nos els uns als altres així com a un mateix i tot allò que ens envolta. Perquè... és que potser no hi ha res més bonic que estimar i ser estimat?

punts de vista, il·lusions i projectes. Els esplais són, per tant, espais privilegiats per fer bons amics. En aquest sentit,

Sí que és cert que en ocasions una relació pot esdevenir un conflicte i que això pugui perjudicar el bon funcionament de l’esplai. Ara bé, és degut al fet d’estimar o més aviat a no saber estimar? Qui no es coneix ni s’estima a un mateix, mai podrà arribar a saber estimar de debò.

és freqüent que dins l’equip de monitors es donin relacions sentimentals intenses.

Tots sabem que sense estimar no sabríem el que és odiar, però l’odi vers la persona que has estimat esdevé quan la rancúnia pot sobre nosaltres, fet que mostra la immaduresa d’un mateix. És per això que a l’esplai és on hem de mirar d’aprendre a fruir de l’amor, superant totes aquelles pors interiors que poden arribar a fer mal a aquelles persones que ens hem estimat, que estimem o que podríem estimar. Un dels valors bàsics, i potser el més important, és sens dubte el de l’amor. I si no som capaços de transmetre’l ens hauríem de plantejar si realment som feliços amb el que fem i amb el que som.

Tanmateix, a vegades Estima’t, estima i seràs feliç!

aquest fet provoca tensions dins els equips.

Dídac Navarro / Guiu Castells Comissió Amor C.E. Sagrada Família, C.E. Esplai Xiroc, C.E. Esplai El Carrer (Premià), C.E. Jump (Cornellà).

Les relacions sentimentals entre els monitors,

faciliten o dificulten la tasca educativa?

Sobre l’endogàmia a l’esplai:

Les relacions personals a l’esplai acostumen a ser intenses, i sovint poden sorgir parelletes entre l’equip de monitors. Aquest tipus de relacions poden afectar molt la parella en el seu estat d’ànim i, indirectament, les persones que els envolten; així doncs, ho vulguem o no, afecten, d’una manera o altra, el treball que realitzem dia a dia a l’esplai.

Quan la relació passa per un mal moment els problemes de la parella poden influir en el grup de treball, ja que no és gens fàcil o no sabem separar la relació personal del treball.

Així doncs l’endogàmia a l’esplai genera inconvenients que sovint acaben dificultant el treball.

Alba i Tito, C.E. Xiroc

Les relacions de qualsevol tipus entre les persones que formen part d'una institució tendeixen a afectar la vida d'aquesta, i l'esplai i les relacions sentimentals no en són una excepció. Aquestes relacions poden afectar de manera positiva (la parella pot funcionar molt bé com a equip de treball, per exemple), però també poden afectar negativament, quan es produeix un tancament d'aquestes dues persones en relació amb els altres membres de l' equip, quan un dels membres de la parella no és objectiu en determinades situacions que impliquen l'altre, etc. També poden ser un problema quan la parella viu un mal moment o quan es produeix un trencament d'aquesta, ja que es poden generar situacions de tensió dintre de l'equip de monitors.

Ester Matarin, C.E. L' Eixam

i tu què en penses?

Tots nosaltres creixem, aprenem i som fruit d’unes relacions humanes, instint natural i bàsic de tots els animals. A l’esplai creixem, aprenem i eduquem a través d’aquestes relacions.

Al principi tot són flors i violes, no?

Però que passa quan les relacions es trenquen? Si, amb sort, pertanyen al col·lectiu d’aquelles persones que prefereixen mantenir l’amistat per sobre de tot, el seu entorn no es veurà afectat. Però i si no? I si tot el que queda són llampecs i trons i males paraules?

Jo he viscut una d’aquestes s i t u a c i o n s d u ra nt l a m eva participació al projecte Bòsnia: dues persones, una de Catalunya i una de Bòsnia, que en un dels viatges de la comissió “s’enrotllen”. Després, quan a l’estiu la de Bòsnia arriba a Catalunya, es troba amb que l’altra part no desitja continuar amb la relació. El mal rotllo és evident, i més quan les dues persones són monitors que s’ha de relacionar tots els dies. Tot el projecte va patir les conseqüències. És per això que crec que, tot i ser normal, sent persones com som, que sorgeixin relacions, és millor evitarles sobretot quan es participa en projectes comuns (ja siguin esplais, intercanvis, casals), ja que una simple baralla o un malentès poden tirar a terra tot allò que amb tant d’esforç es va construir.

Laura Martín Priego Equip Gral. Sector Vallès

tots fem l’estiu CAMPAMENTS La principal característica dels campaments és el contacte directe amb el medi natural.

El temps de durada és de 3 a 15 dies.

L’allotjament en tendes de campanya i el muntatge de tota la infrastructura del campament faciliten l’educació en valors com la solidaritat i la cooperació. S’hi fan activitats com tallers de medi ambient, jocs, descobertes de l’entorn,…

ACAMPADAS Su principal característica es el contacto directo con el medio natural. La duración es de 3 a 15 días. El alojamiento en tiendas de campaña y el montaje de toda la infraestructura del campamento facilitan la educación en valores como la solidaridad y la cooperación. Se hacen actividades como talleres de medioambiente, juegos, conocimiento del entorno,…

COLÒNIES TENT CAMP Its main characteristic is the direct contact with nature. A tent camp lasts between 3 and 15 days.

The lodging in tents and the arrangement of the infrastructure of the camp help to educate in such values as solidarity and cooperation. The activities are ecology workshops, outdoor games, discovery tours,…

CAMPEMENTS La principale caractéristique des campements c’est le contact direct avec le milieu naturel. La durée peut osciller entre 3 et 15 jours et le logement se fait en tentes de camping. La construction de toute les infraestructures du campement facilitent l’ apprentisage des valeurs comme la solidarité, la rigueur et la coopération. On peut y réaliser des activitées comme des ateliers pour conaître la natur e, des jeux, des découvertes de l’environnement…

La durada és de 3 a 15 dies i es realitzen en una casa de colònies ja preparada i habilitada per aquesta funció (amb menjador, cuina, dormitoris, lavabos i sales per fer-hi activitats).

El contacte continu amb els companys fomenta l’educació en valors de convivència i companyerisme. S’hi fan activitats diverses: grans activitats, jocs a l’aire lliure, excursions, piscina,…

SUMMER CAMPS IN THE COUNTRYSIDE They last between 3 and 15 days and they are held in a country house specially prepared and equipped for this function (with dining rooms, kitchens, bedrooms, bath rooms and living rooms for activities). The continuous contact among the participants facilitates the education in such values as living together in harmony and companionship.

There are various activities: workshops, outdoor games, excursions, swimming pool,…

COLONIAS Su duración es de 3 a 15 días y se realizan en una casa de colonias, especialmente preparada para esta función (con comedor, cocina, dormitorio, lavabos y salas para hacer actividades). El contacto continuo con los compañeros fomenta la educación en valores de convivencia y compañerismo. Se hacen actividades diversas: grandes actividades, juegos al aire libre, excursiones, piscina,…

COLONIES Leur durée est de 3 à 15 jours et elles ont lieu dans un centre de vacances, déjà préparé et habilité pour ce type de fonction (avec salle-à-manger, cuisine, dortoirs, toilettes et salles d’activités). En contact direct avec le milieu naturel, on développe l’apprentissage de valeurs et d’attitudes de bonne entente et camaraderie. Plusieurs activités y sont realisées: grands jeux, activités de plein air, petites randonnées, piscine…

CASALS D’ESTIU

RUTES Són recorreguts a peu o en bicicleta que es fan seguint un itinerari, de manera que cada dia es dorm en un indret diferent (fent bivac o muntant un campament). La durada i distància del recorregut depenen de la capacitat dels participants (3-10 dies). La sensació d’aventura i d’allunyament del que ens és familiar i rutinari són molt enriquidors.

HIKING TOURS These are hikes on foot or by bike along a trail so that the participants sleep in a different place every night (under the sky or arranging a camp).

The duration and the distance of the trail depend on the ability of the group (3 to 10 days). The sensation of adventure and the distance from all that is familiar and routine makes it very enriching.

RUTAS Son recorridos a pie o en bicicleta que se hacen siguiendo un itinerario, de manera que cada día se duerme en un sitio diferente (al raso o montando campamento). La duración y distancia del recorrido dependen de la capacidad de los participantes (3-10 días). La sensación de aventura y el alejamiento de lo que nos es familiar y rutinario son muy enriquecedores.

RANDONNÉES Ce sont des parcours à pied ou en vélo qui sont faits selon un itinéraire, de manière à ce que chaque jour il soit possible de dormir dans un lieu différent (en bivouac ou en tentes de camping) La durée et la distance de la randonnée dépendent de la capacités des participants (3-10 jours).

L’expérience de l’aventure et l’absence de l’entourage familial et quotidien sont très enrichissants.

La principal característica dels casals és la seva vinculació al medi urbà, ja sigui en una ciutat o en un poble. L’horari habitual és de matí i/o tarda i opcionalment s’hi pot incloure el dinar. La seva durada oscil·la entre 2 i 4 setmanes. S’hi fan activitats diverses: tallers, jocs, excursions, piscina, visites culturals…

CASALES DE VERANO La principal característica de los campamentos es su vinculación con el medio urbano, sea en una ciudad o en un pueblo. El horario habitual es de mañana y/o tarde y opcionalmente se incluye también la comida.

Su duración es entre 2 y 4 semanas.

Se hacen actividades como talleres, juegos, excursiones, piscina, visitas culturales,…

DAY CAMPS IN TOWN Its main characteristic is the direct relation with the urban surroundings, in town as well as in villages. The usual timetable is during the morning and/or afternoon, and occasionally there is a lunch option. The duration is between 2 and 4 weeks.

There are various activities: workshops, games, excursions, swimming pool, cultural visits,…

CENTRES DE LOISIRS D’ÉTÉ La principale caractéristique des centres de loisirs est ce rapport au milieu urbain, que ce soit en ville ou dans un village. Les horaires habituelles sont le matin et/ou l’après-midi; exceptionnellement il est possible d’inclure le dîner. La période d’ouverture des centres de loisirs d’été varie entre 2 et 4 semaines. Les activités sont diverses: ateliers, jeux, excursions, visites culturelles…

Un espai de treball educatiu sobre immigració i convivència.

Un espacio de trabajo educativo sobre inmigración y convivencia.

A space of educational reflection on immigration and living together.

Pour un espace éducatif sur l’immigration et la convivialité és membre de:

Esplais Catalans

l’experiència

Lliga per la

laïcitat Les darreres actuacions en matèria d’ensenyament del Govern central han generat una forta contestació de tota la comunitat educativa. La LOU i la Ley de Calidad han estat rebutjades per estudiants, pares i mestres, però el que semblava impossible s’ha fet realitat. Tornarà a ser obligatòria l’assignatura de religió. Constatem el que ens temíem, el PP vol tornar enrere en la història. Davant d’aquest fet, però també a la vista de l’actitud de l’Església catòlica, s’ha creat la Lliga per la Laïcitat. Es va constituir a la seu de l’MLP.

Representants de les entitats impulsores de la Llig per la Laïcitat.

Al fons, un retrat de Francesc Ferrer i Guàrdia

El passat 13 d’octubre, aniversari de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, es va donar cita a la seu de l’MLP la societat civil laica. El motiu, donar impuls a la Lliga per la Laïcitat, un “contuberni” de forces socials compromeses amb la defensa de la llibertat de pensament i en contra de la presència de la religió en l’espai públic. El fet desencadenant ha estat la imposició de l’assignatura de la religió a les escoles, un temor que molts i moltes consideraven passat, però

El fet desencadenant ha estat la imposició de l’assignatura de religió a les escoles

que es torna a fer present de la mà d’un govern de dretes en connivència amb l’Església catòlica.

La Lliga ha estat impulsada per la Fundació Ferrer i Guàrdia (i de la seva mà s’hi ha implicat tot l’MLP) i com a entitats fundadores hi són presents els sindicats UGT, CCOO, USTEC-STES, i CGT, l’ONG de desnvolupament Cooperacció, la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, Ateus de Catalunya i dues lògies maçòniques, el Gran Orient de Catalunya i la Gran Lògia de Catalunya i Balears. També l’MLP, és clar.

L’acte va ser breu, oficiava d’amfitrió en Joan Francesc Pont, president de la Ferrer i Guàrdia.

Després de la seva benvinguda va intervenir en Vicenç Molina per donar a conèixer al públic assistent (nombrós, molt nombrós) què era la Lliga i el contingut del Manifest que se signava, i al seu darrere vam intervenir representants de cadascuna de les entitats. De veritat que les intervencions van valer la pena, potser destacaria la d’un maçó que celebrava la unió un cop més de les forces de la cultura i el treball en defensa de la llibertat de pensament. Per cloure l’acte es va fer l’estrena d’una peça musical per a guitarra dedicada a la

Les sis organitzacions que vertebren aquest moviment són: · Cooperativa Entorn, SCCL · Escola Lliure el Sol · Fundació Terra · Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya (ACJ) · Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia · Esplais Catalans Encara que mantenim la nostra pròpia independència, entre nosaltres existeix un nexe d'unió. Ens uneix l'ideari del moviment, basat en uns mateixos valors: l’humanisme i la llibertat, sobre els quals fonamentem la laïcitat i el progrés, els dos termes que utilitzem com a bandera.

El moviment laic i progressista està compromès per impulsar el canvi social, i lluita a favor del lliure pensament, la tolerància, la diversitat, els drets humans i la ciutadania. Aquest compromís implica una presa de posició pública, que vol ser crítica i transformadora de la societat.

memòria de Ferrer i Guàrdia.

Quan plegàvem, el Josep Maria Àlvarez, de la UGT, deia “ens han fet saltar, s’han posat tan burros que han fet que ens organitzem”.

A la Lliga, s’hi han adherit també altres col·lectius com ara l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya o entitats de treballadors d’origen estranger (paquistanesos, filipins... que veuen la que els cau a sobre). En aquests moments ja ha començat a coordinar estratègies per promoure la insubmissió de mestres, pares i alumnes als centres d’ensenyament, així com per sensibilitzar la societat sobre l’agressió que suposa al nostre sistema de drets i llibertats que des del Ggovern central es vulgui imposar una determinada manera d’entendre el món a tota la societat. I el que és més greu, que això es vulgui fer des del que ha de ser el primer mecanisme de garantia de la lliure consciència, l’escola pública.

Joffre Villanueva Equip de redacció n

Si voleu, us podeu adherir al manifest a través de la web de la Fundació Ferrer i Guàrdia <www.laic.org>. Ho podeu fer individualment o com a entitat, ja en són una bona colla.

Joan Francesc Pont, president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, en un moment de la seva intervenció La sala Pi i Margall, als baixos de la nostra seu social, es va quedar petita per acollir a totes les persones que van assistir a l’acte

Web Títol: Educación para la acción crítica <www.edpac.org>

Títol: Cultures del Món <www.unescocat.org/cultmon>

Títol: Guia de recursos de educación en el desarrollo <www.congde.org/guia>

L’associació Educación para la Acción Crítica es va crear fa un any amb l’objectiu de promoure el pensament i l’acció crítica, estimular estils de vida fonamentats en models de consum responsables, ecològics i sostenibles i impulsar la transformació social a partir de la introducció de petits canvis en la vida quotidiana. A la seva web us podeu informar de les activitats que duen a terme (moltes d’elles pensades per dur a terme amb infants i joves), us podeu baixar materials i podeu consultar i proposar idees pràctiques per estimular l’acció crítica (en camps tan diversos com la informació, el consum, la llar, la mobilitat, el treball, la salut o el lleure). Tot plegat molt recomanable. [Txus Sanz]

Cultures del Món és una federació internacional d’organitzacions no governamentals, creada l’any 1998, per a la promoció de les identitats culturals i de la diversitat cultural en el món contemporani. A la seva web es defensa la idea que totes les cultures són iguals en dignitat i que cada una d’elles és patrimoni de la humanitat. De fet, mitjançant la web tindreu accés a multitud de dossiers sobre estils de vida desenvolupats en el marc de diferents cultures. La base de dades es troba en constant revisió i ampliació. En podeu extreure informació i algunes bones idees per treballar la interculturalitat des de l’esplai.

Aquesta és una iniciativa de la Coordinadora espanyola de ONGD (que agrupa 103 organitzacions i 16 coordinadores autonòmiques) amb l’objectiu de facilitar informació i recursos per promoure l’educació en el desenvolupament. A la guia podeu trobar informació sobre materials, experiències i organitzacions organitzats al voltant de grans temes com ara globalització, salut, comerç just, consum responsable, interculturalitat, medi ambient, gènere, drets humans, migracions, educació per la pau, infància o voluntariat. La quantitat d’informació i recursos que hi podem trobar fan d’aquesta guia una eina molt útil per als monitors i monitores que pensin dur a terme activitats relacionades amb l’educació pel desenvolupament. [Txus Sanz]

[Txus Sanz]

Música Àlbum: Louise Attaque (1997) Autor: Louise Attaque

Els Louise Attaque van ser la sorpresa de final dels 90 al panorama musical francès.

Aquest grup d’amics de París (Gaëtan Roussel, Robin Feix i Alexandre Margraff) van començar a tocar junts des de l’escola amb el nom de Caravage, però no va ser fins 4 anys després de la formació del seu primer grup que amb la incorporació del violinista Arnaud Samuel el grup pren el nom de Louise Attaque en homenatge a un dels seus grups preferits, els americans Violent femmes (Louise per femmes i Attaque per Violent).

Seguint la seva curiosa i esbojarrada història, el grup contacta amb Gordon Gano, líder dels seus admirats Violent femmes perquè els produeixi el seu disc de debut, i per sorpresa dels Louise, Gordon Gano viatja a Europa amb un altre membre dels Violent femmes, Warren Bruleigh, i entre tots dos produeixen aquest magnífic disc d’estranya definició.

Els Louise Attaque no fan pop, no fan rock, no fan folk, no fan mestissatge, no fan cançó francesa, però tot això i alguna cosa més es pot trobar al seu primer treball. Les cançons del disc transmetent una energia desbordada amb un ritme que a cops esdevé frenètic, amb una secció rítmica que sembla incansable i amb el violí distorsoniat de l’Arnaud Samuel corrent amunt i avall dels temes transmetent una energia que en la majoria dels casos es transforma en follia.

Si a tota aquesta energia s’hi afegeixen les intel·ligents lletres del seu cantant i guitarrista Gaëtan Roussel, ens trobem amb un disc molt complet i quasi bé imprescindible, del qual personalment destacaria com a perla, sense desmerèixer la resta, la cançó “Lea”, un joc de paraules de tres minuts narrat amb una senzillesa i sensibilitat impressionants.

Després d’aquest disc els Louise Attaque van trigar tres anys a editar el seu segon i últim treball, “Comme on a dit”, en la mateixa línia que l’anterior, però amb unes cançons molt més treballades, que fan perdre una mica la frescor del debut. Amb dos milions de discos venuts entre els seus dos treballs, els “Louise” van decidir escindir-se en dos projectes diferents: Gaëtan Roussel i Arnaud Samuel lideren el grup “Tarmac” i Robin Feix i Alexandre Margraff estan al capdavant dels “Ali Dragon”; els primers en una línia semblant als “Louise Attaque” i els segons, apropant-se al hip-hop, la música elctrònica i el Dub. [Isma Gómez]

Esplais Catalans, l’Escola Lliure El Sol, la cooperativa Entorn, La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, la Fundació Terra i l’Associació de Casals de Joves de Catalunya formen el Moviment Laic i Progressista. En el terreny de l’acció política i social, el Moviment Laic i Progressista reivindica la salvaguarda de la dignitat humana i l’autodeterminació de les persones contra qualsevol limitació o pressió injusta. El Moviment Laic i Progressista està compromès en un impuls de canvi de la societat a favor del lliure pensament, la tolerèancia, la diferència, els drets humans i la ciutadania.

La Fundació Ferrer i Guàrdia, amb quinze anys d’experiència, treballa per la recuperació de la tradició lliurepensadora i la difusió de la pedagogia de l’Escola Moderna.

Esplais Catalans, Esplac, és l’associació d’educació en el lleure infantil i juvenil que agrupa 112 centres d’esplai d’arreu de Catalunya. Treballa per la renovació profunda dels centres d’esplai fins a convertir-los en un autèntic Espai dels infants.

L’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya promociona, fomenta i coordina iniciatives i projectes juvenils basats en l’autogestió i la democràcia participativa dels joves. Té 31 grups i casals associats que agrupen 2.600 socis i 5.000 usuaris.

L’Escola Lliure El Sol és l’eina de formació per convertir els joves en ciutadans lliures. Realitza cursos diversos de formació d’educadors i dirigents associatius per més de 1.000 alumnes cada any.

ENTORN, sccl és la coooperativa de serveis socioeducatius que gestiona des de l’economia social projectes i equipaments.

Actualment desenvolupa més de 150 serveis en 50 poblacions per a més de 50.000 usuaris.

La Fundació Terra és un instrument social per estendre el missatge que totes les persones podem i hem de fer petites coses per contribuir a salvaguardar el medi ambient.