núm. 18 –2n quadrimestre de 2006 Revista d’educació en el lleure
Tercer segona Esplais Catalans
Monogràfic: Els locals dels esplais Entrevista a Tono Albareda, President de cooperacció
Número 18 Segon quadrimestre 2006 Consell de Redacció Núria Bolet, Eva Sanahuja, Gemma Ustrell i Joffre Villanueva
L’EDITORIAL Últim adéu a Marta Mata
Coordina Eva Sanahuja Mata Coordina el Monogràfic Sergi Contreras Edita Esplac, Esplais Catalans Tercer Segona Avinyó, 44, 2n - 08002 Barcelona esplac@esplac.org www.esplac.org Tel. 93 302 61 03 Fax 93 302 00 89 Imprimeix Cevagraf, sccl Disseny gràfic i maquetació Clic Traç, sccl Fotografies Fundació Àngels Garriga de Mata, C.E. Globus Roig, Casal de Joves K.A.J.A., Cooperacció, Gugu Esplai, C.E. Xiroc, Centre Cívic l’Estació del Vendrell, C.E. Drac Màgic, AVALOT, C.E M.I.V. Assessorament lingüístic Olalla Cegarra Miguel
LA CRÒNICA Diari d’un intercanvi internacional: “Elba 2006” L’ENTREVISTA Entrevista a Tono Albareda, president de Cooperacció LA POLÈMICA Cases o colònies? A l’estiu feina o voluntariat
EL MONOGRÀFIC Els locals dels esplais
I TU QUÈ EN PENSES? Com és l’experiència de compartir local amb un esplai? L’EXPERIÈNCIA “Com tu, sense pis” La realitat de l’accés a l’habitatge de la joventut catalana RECOMANACIONS
Revista quadrimestral Preu: 4 € Subscripció anual: 12 € Associat a:
Amb la col·laboració de: L’opinió de la revista s’expressa només a l’Editorial. Els i les articulistes exposen posicions personals.
Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència Secretaria General de Joventut
A
la darrera Trobada de dirigents d’Esplac que vam realitzar a Saifores el mes d'octubre, vam visitar la Biblioteca Curtó, la biblioteca de la Fundació Àngels Garriga amb seu a Cal Mata. La visita ens la va fer la presidenta de la Fundació, la Marta Mata Garriga. No era la primera vegada que ens rebia amb els braços oberts i compartia amb nosaltres la seva visió innovadora de la pedagogia. Els ulls brillants que tenia la Marta als seus setanta-nou anys, indicaven als presents la il·lusió i la dedicació que havia concedit al nodriment de la biblioteca i a tots els llibres, volums, documents i manuscrits sobre pedagogia, educació i escola que s’hi poden trobar. La Biblioteca Curtó esdevé un testimoni, per exemple, de l’Escola de la Segona República. La Marta Mata va morir el 27 de juny de 2006. Mestra de mestres, la seva vida i la seva obra ens han apropat a l’ideal del mestre com a primer ciutadà de la República, expressat per Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública de la II República. La Marta Mata va fer avançar la pedagogia catalana des dels vells temps de la negra nit, a la pedagogia democràtica, pública, catalana i en llibertat. Un pas de gegant. El seu atreviment intel·lectual la va portar a col·laborar amb el Moviment Laic i Progressista en un seguit de conferències i entrevistes en què, una relectura de Ferrer i Guàrdia, la va portar a reivindicar el llegat de Ferrer després de molts anys de silenci en la comunitat educativa envers la proposta de l’Escola Moderna. També ha estat una de les fundadores de l'Escola Rosa Sensat, una associació catalana de mestres i educadors de referència. La Marta Mata ha mort, però la seva obra estarà sempre vinculada a totes aquelles persones que defensem la llibertat i la igualtat i que volem que cada infant pugui interpretar-la i ser-ne responsable tant individualment com col·lectivament. La Marta Mata, que ha dedicat la seva vida a l'escola, ha estat doncs, un referent clau en el procés d'humanització de l'educació. Així, la Marta Mata passa a la història dels pedagogs en l’acció de l’escola catalana en renovació contínua. Però tota la seva feina feta, ens continuarà servint per marcarnos l’horitzó de l’educació. La Marta formarà part de la nostra memòria durant molts i molts anys. ■
l’editorial
Últim adéu a Marta Mata
la crònica
El grup de pre-monitors de l’esplai Globus Roig de Calafell i un monitor i un participant del K.A.J.A. (Casal de Joves de Badalona -membre de l’ACJ-) hem estat aquest estiu a Elba (Itàlia) realitzant l'intercanvi internacional que se celebra cada estiu a aquesta illa de la Toscana i que organitza Arciragazzi Firenze. Aquesta edició comptava amb participants de cinc països diferents: Suècia, Estònia, República Txeca, Itàlia i Catalunya.
Diari d’un intercanvi internacional L'activitat s'ha emmarcat en la campanya europea " All Diferent, All Equal " (Som Diferents, Som Iguals), dins la qual s’ha treballat temes englobats sota el títol "Different citizens, equal rights" (Diferents ciutadans, mateixos drets). Les activitats que hi hem realitzat eren jocs, gimcanes, excursions, etc., totes enfocades a temàtiques com la igualtat, la inclusió, la participació, la llibertat d'expressió i el que s'entén per interculturalitat, és a dir, la interacció entre diferents cultures i procedències.
16 de juliol
17 de juliol
Després d'un llarg viatge en què hem tingut temps per perdre'ns i conèixer gent, hem arribat a l'hora de sopar al càmping. Sorprenentment no hem estat els últims; els suecs encara no havien arribat. Després de sopar havíem d'anar tots junts a fer un volt per Cavo i començar-nos a relacionar amb la gent, però com que els suecs s’han perdut, els líders (monitors) italians han anat a buscarlos. Els altres, cadascú a la seva bola. Hem tornat al càmping no gaire tard.
Al matí ha tocat fer els ice breaking games ( jocs per trencar el gel). La nostra líder ha proposat que els catalans comencéssim (és clar, com no era ella la que havia d'explicar en anglès el ball del King Kong a un grup de gent que no coneixíem...). Com que a tots ens feia vergonya, ens ho hem jugat al set i mig i li ha tocat a la Tineta. Ha estat un gran joc i a tots els ha agradat molt; fins i tot després de jugar, la gent ens demanava que els cantéssim la cançoneta. A la tarda hem fet una gimcana (ells li diuen discovering) amb grups
barrejats. A la nit hem anat a fer un volt per Cavo i hem fet amistat amb alguns dels italians. Els hem explicat que és el kalimotxo i és clar, l’han volgut tastar. Hem tornat al càmping però no ens en hem anat a dormir. Ens hem quedat al menjador amb tres dels italians jugant a cartes, parlant i, sobretot, passant-nos-ho molt bé! Els hem ensenyat les típiques paraules en castellà i català i ells la seva traducció a l’italià (ara no les reproduirem totes perquè algunes són poc educatives...).
18 de juliol Dir que ens hem llevat seria mentida perquè no hem dormit... Així doncs, hem anat a esmorzar. Hem tingut el matí lliure i els catalans hem decidit anar a la platja. Allà ens hem trobat amb els txecs i els italians. Els suecs han preferit quedar-se al càmping perquè això de la calor no ho porten gaire bé. A la tarda hem començat els workshops (tallers). Per organitzar-nos hem format quatre grups: un de periodisme, un de teatre, un d’art i un de dansa i música. Avui ha estat l'aniversari del nostre líder, el Jose, i l’hem despertat cantant a la tenda. A la tarda, dues de les noies que hem acabat primer els tallers hem anat al poble a buscar-li un pastís i unes espelmes. El problema ha estat que, al poble, no hem trobat gaire pastissos decents i tampoc magdalenes (ja que havíem pensat que podríem regalar-li vint-iquatre magdalenes amb una espelma cada una). Al final hem acabat comprant pa de motlle i “Nutella" i hem improvisat un pastís que hem tret a l'hora de sopar mentre li cantàvem el "happy birthday". Després de sopar, ens han fet jocs els estonians i estonianes.
19 de juliol Al matí hem tornat a fer workshops i a la tarda hem preparat el Basar de les cultures en el qual hem presentat les cultures de tots els grups participants. Nosaltres hem traduït l'Himne dels Segadors a l'anglès per si a algú li interessava què deia i ens hem passat la resta de la tarda fent guerra de guixos.
A la nit, durant la presentació, els catalans hem explicat la llegenda de Sant Jordi i la de la Senyera i, a diferència dels altres, no hem dit res sobre quanta gent viu a Catalunya (no ens ho havíem estudiat!). Per menjar hem portat, entre altres coses, pa amb tomàquet, fuet i carquinyolis amb moscatell. Els italians ens han sorprès perquè també en mengen de carquinyolis a Itàlia i també ens n’han portat. I em deixava el més important, perquè també hem portat un porró! Els hem ensenyat a veure a galet, tot i que primer n’hem hagut d'aprendre nosaltres!
20 de juliol Al matí hem fet un joc de cartes en el qual no podíem parlar i a cada taula hi havia unes normes diferents. L'objectiu d'aquest joc era que ens adonéssim que no a tots els països hi ha les mateixes normes i que cal entendre-les i saber conviure-hi. A molta gent li ha semblat avorrit però a nosaltres ens ha semblat força interessant. De fet hi havia noies que ja havien fet aquest joc amb Esplac, cosa que els ha ajudat a entendre’l. A la tarda hem marxat cap a Capoliveri, a la platja Morcone. Anàvem carregats amb les motxilles perquè aquesta nit hem fet bivac a la platja. Quan hem arribat al poble ens han deixat mitja hora lliure i tothom ha anat a comprar un tall de pizza a un “xiringuito” perquè estàvem cansats de tanta pasta. I, a més, volíem tastar la pizza que per això som a Itàlia!
21 de juliol Aquesta nit hem anat a fer una caminada. Els monitors ens han dit que ells com si no existissin i que seríem nosaltres els que hauríem de portar el grup: ens han delegat tota la responsabilitat del grup i de la caminada nocturna! De totes maneres, ells farien “d’àngels” i ja apareixerien quan haguessin d’aparèixer.
Així que hem fet tres grups: un de seguretat, un altre de guia i un altre de menjar. Cadascú s’ha col·locat al grup que més li ha agradat i entre tots hem decidit a quina hora volíem marxar, per quina ruta havíem d’anar, com ens distribuiríem, com racionaríem el menjar i l'aigua... en resum: TOT! Quan hem començat la caminada tot anava bé però cap a dos quarts de tres de la nit hem arribat a l ' e nt ra d a d ' u n a u r b a n i t za c i ó i e n s h e m “apalancat” per descansar mitja hora. Però, al final, tots ens hem quedat adormits de mala manera, sobre el camí o les roques i passant fred. Fins que els monitors, tot fent d’àngels, han despertat el grup de seguretat i hem decidit continuar caminant. Hem aguantat fins les vuit del matí més o menys. Cap a aquella hora ja estàvem bastant perduts i molt cansats i l'Stefano (un moni dels italians) ens ha portat fins al poble perquè si no, haguéssim perdut el bus.
22 de juliol Hem esmorzat al poble. Fèiem una pinta bastant penosa perquè estàvem molt bruts, cansats i amb unes ulleres que ens arribaven als peus de no haver dormit. I, a sobre, menjant un tros de pizza, asseguts al mig del carrer amb les motxilles grans... Vaja, que era tot un espectacle! Tot i estar cansats, quan hem arribat se’ns ha passat la son i no hem tornat a entrar a la tenda, ni a la nit!
23 de juliol Hem tingut el matí lliure i hem decidit quedar-nos al càmping a depilar-li les cames al Jaume per cobrar-nos una aposta que havíem fet. Quan ens han vist, moltes de les noies del càmping s'hi han afegit i ens han ajudat amb la depilació. Els nois, en canvi, veien el Jaume i l'acompanyaven en el sentiment. No n’hi ha hagut cap que es volgués quedar, segur que els feia mal només de mirar-s'ho! A la tarda hem continuat fent workshops i a la nit ens ha tocat fer jocs catalans: arrencar cebes, el joc del petó i el ranxo. Tots tres, jocs de contacte... per veure què passava!
24 de juliol A la tarda uns quants del nostre càmping han jugat un partit de futbol contra els del càmping de dalt i un altre contra els del càmping de baix. Els que no jugàvem hem anat a veure el partit i animar els nostres amics. Els del nostre càmping han guanyat els dos partits i s’han convertit en els campions indiscutibles i, per celebrar-ho, hem anat a banyar-nos a la platja.
25 de juliol El matí l’hem passat a la platja, jugant a la pilota amb els italians i les italianes, fent un partit de nois contra noies. Els nois s'aprofitaven que les noies teníem menys força per treure'ns la pilota de mala manera, però nosaltres aprofitàvem que ells tenien moltes pessigolles! A la tarda tocava fer workshop i, aquest cop, els de periodisme no ens hem escapat a la platja i hem fet la feina que tocava. A la nit, hem fet els jocs dels txecs i dels suecs. Estàvem dividits en tres grups fets a l'atzar, però en cada un d'ells hi havia
com a mínim un català. En els jocs dels txecs hem arrasat: fins i tot un dels nois ens ha arribat a dir que érem d’una raça superior! Aquesta sí que és bona! El que no sabien ells és que aquest jocs els fem a l'esplai des que som petits i ja hi tenim força pràctica.
26 de juliol Com que ja és l’últim dia, els monis ens han fet fer una dinàmica per fer una valoració del campament. Havíem de posar-nos tots en cercle i un monitor deia una cosa i depenent de si ens havia agradat o no, ens apropàvem més o menys a la persona que hi havia al mig. L’única vegada que gairebé ningú s’ha mogut més d'un pas ha estat en la valoració del menjar. La veritat és que estàvem una mica farts de menjar pasta a totes hores, a més a més, cuinada al "dente roto" com li dèiem nosaltres. Abans de sopar hem fet dues de les presentacions dels tallers: la d’un còmic en 3D del taller d’art i la revista del taller de periodisme. Després de sopar hem fet les altres dues: les obres de teatre sobre els drets humans i les danses i cançons de cada país i tot seguit... FESTA: sangria que havíem preparat els catalans a la tarda, cançons, balls i un bany nocturn a la platja.
27 de juliol Cap a les cinc del matí ens hem acomiadat dels suecs i els següents a marxar hem estat nosaltres. Ens hem acomiadat de tots, hem plorat una mica i hem començat el llarg viatge de tornada. De record ens hem emportat la senyera que portàvem per ensenyar als altres participants, signada per tots els del campament. A les dotze de la nit hem arribat a Barcelona, això sí, molt contents, però molt cansats!
Al matí hem tornat a fer workshops i a la tarda hem preparat el Basar de les cultures en el qual hem presentat les cultures de tots els grups participants
En motiu de la recent incorporació de Cooperacció al Moviment Laic i Progressista i per a saber més sobre el projecte d’aquesta organització no governamental pel desenvolupament, entrevistem a Tono Albareda, el seu president.
Tono Albareda és participant en activitats de cooperació internacional des de mitjans dels anys 80. President de l'ONG Cooperacció des de la seva fundació el 1994. Actualment presideix la Federació Catalana d'ONGs pel desenvolupament.
Entrevista a Tono Albareda PRESIDENT DE COOPERACCIÓ
Cal educar per la sensibilització sobre els conflictes internacionals i per poder analitzar com els tracten els diferents mitjans de comunicació, les conselleries o les associacions.
■ Què és Cooperacció, quina és la seva història? Cooperacció sorgeix a finals del 1994, principis del 1995, com a resultat de la unió d’altres ONG que treballen a Catalunya. La nostra voluntat era fer una associació no governamental laica i progressista, que congregués diversos punts de vista. És a dir, que tingués una perspectiva política plural. A partir d’aquí ens vam centrar en el treball a l’Amèrica Central i després vam anar ampliant la nostra activitat a països com Colòmbia, el Marroc o Palestina. La idea, però, és de no treballar en gaires països alhora per tal fer un treball eficaç i també per poder centrar molt l’atenció a Catalunya. Entenem que la solidaritat internacional no es pot deslligar del treball a Catalunya. Cal educar per la sensibilització sobre els conflictes internacionals i per poder analitzar com els tracten els diferents mitjans de comunicació, les conselleries o les associacions.
■ Com s’organitza Cooperacció, quin organigrama té? Intentem que els socis s’agrupin o bé en funció dels seus interessos, o bé per grups territorials; la majoria ho fan d’aquesta manera. Ara mateix hi ha el grup organitzador d’estades, el grup de gènere - que ara té una vitalitat important- i en alguns moments hi ha hagut grups específics de països concrets: un de Brasil, un de Colòmbia, etc. Penso, però, que el model d’organització bàsic és el territorial, perquè la gent s’hi pot sentir identificada amb més facilitat i, a més, permet plantejar projectes de cooperació als propis ajuntaments i fer treball de sensibilització directament
al poble. Pel que fa els socis, es reuneixen en assemblea un cop a l’any i escullen una junta que marcarà les línies estratègiques de cooperació. Procurem que sigui una junta àmplia (en aquests moments és de més de 20 persones) i que es reuneixi periòdicament. Després, també hi ha un equip de treball fix que porta les tasques del dia a dia. I, finalment, també tenim representants als principals països on treballem.
destinem a projectes amb aquest objectiu. També treballem molt per reforçar el respecte dels drets humans i per la participació ciutadana. És important que les persones ens sentim cada vegada més ciutadans i ciutadanes i no súbdits. Un altre tema que estem treballant és el de Sobirania Alimentaria que pretén que la gent i els pobles tinguin capacitat d’abastar-se d’aliments sans i naturals suficients.
■ I a Catalunya? ■ A quins països treballeu? En aquests moments tenim representants a Nicaragua, El Salvador, Guatemala i a Colòmbia. Són gent contractada per l’Associació que treballa en aquests països i controla els projectes que hi fem, a més de vetllar perquè s’acompleixin els objectius m a r c a t s . Ta m b é a j u d a l e s organitzacions que justifiquin correctament les factures, ja que les institucions d’aquí són molt exigents; com ha ser. Busquem que els representants coneguin molt àmpliament el país (sobretot les característiques culturals i polítiques) i que també coneguin la mentalitat europea. Concretament en aquests moments, gairebé tots tenen doble nacionalitat: l’espanyola i la del país on treballen. No és que ho hàgim buscat expressament, però el que sí que necessitem és que tinguin molt assumits tots dos papers.
A Catalunya estem treballant molt amb el tema de cooperació internacional i la defensa dels drets humans. Pel que fa al tema de l’equitat de gènere, intentem aconseguir que s’assumeixi des de les ONG i els grups locals que treballen en cooperació internacional. Penso que en aquest camp estem aconseguint resultats significatius perquè el tema de gènere, que fa quatre o cinc anys pràcticament no s’incloïa en la cooperació internacional, ha passat a tractar-se d’una forma seriosa a les principals institucions catalanes.
■ Podries fer una definició de què és la cooperació internacional? La cooperació internacional és la cooperació amb organitzacions o institucions de països empobrits per aconseguir transformar la seva realitat social i eliminar la pobresa, la desigualtat extrema, la injustícia, etc.
■ Quins projectes desenvolupeu en l’actualitat?
■ I la definició d’una ONG per al desenvolupament? Diferenciant-la d’un ajut humanitari, per exemple.
Bé, ara estem treballant molt en projectes sobre l’equitat de gènere. Pràcticament el 70% dels diners que destinem als projectes del sud, els
Són les organitzacions que treballen per al desenvolupament i són conscients que això s’aconsegueix establint polítiques públiques i no a
les organitzacions que treballen per al desenvolupament són conscients que això s’aconsegueix establint polítiques públiques i no a través de la caritat través de la caritat. A la pràctica però, el límit és relatiu, perquè moltes ONG per al desenvolupament fan treball d’ajut humanitari i moltes organitzacions d’ajut humanitari al cap i a la fi, o treballen també per al desenvolupament o es queden a meitat de camí en la seva tasca.
■ Com vau decidir entrar al Moviment Laic i Progressista? Per una banda, nosaltres des del principi ens vam definir com una organització laica i progressista, i per l’altra amb moltes coses que hem fet aquí hem coincidit amb l’MLP i, d’una manera molt natural, els fets ens han portat a formar part d’aquesta xarxa.
■ Per a vosaltres això comporta algun canvi estructural? Ens comporta invertir-hi una dedicació determinada perquè entenem que quan un forma part d’una associació, no ha de ser quelcom purament nominatiu - que et serveixi per explicar a on estàs- sinó que realment hem de compartir i estimular els objectius i impregnar-nos de tota la filosofia de l’MLP. I alhora aconseguir impregnarlos de la nostra manera de pensar i de la nostra ambició per la cooperació per al desenvolupament amb tot el que això comporta. Ens hem d’enriquir mútuament.
■ I en què es diferencia una ONG del moviment laic i progressista de la resta d’ONG? Ser laic ens dóna un grau d’independència superior a les entitats religioses i ser progressista passa per ser conscient que s’ha de transformar la realitat dels països on treballem i la realitat del nostre país. Les ONG religioses tenen una dependència més o menys explícita de l’estructura
religiosa de què formen part. En el treball que realitzem amb els països del sud, i sobretot ara que estem treballant la igualtat de gènere, ens ho trobem d’una forma molt evident. En alguns casos, les esglésies de l’Amèrica Central, Colòmbia o el Marroc atempten d’una forma brutal contra el respecte integral dels drets humans i més concretament contra el respecte del dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos. Ens hem trobat casos paradigmàtics com ara el de prohibir avortar a una nena de tretze o catorze anys que ha estat violada.
■ Últimament es comenta que la ciutadania ha perdut la innocència i que cada vegada exigeix més transparència a les ONG, què n’opines? Que hagi perdut la innocència ja esta bé, això si és que n’ha tingut mai... (rialles). Exigir transparència ho trobo molt positiu. La transparència és una qualitat que hem d’aconseguir que s’apliqui a la política i a les subvencions socials. De fet, com més transparència tinguem, també tindrem més democràcia. Però també passa que, a vegades, aquesta reclamació de transparència s’ajunta amb la
d’independència. És a dir, amb la demanda que les ONG no depenguin de fons públics i depenguin més de fons privats. És cert que si els fons privats provenen de cinquanta mil persones que aporten deu euros, doncs segurament això dóna molta independència; però si és una empresa multinacional la que dóna els cinc-cents mil euros, la independència és més relativa i menor que amb les institucions democràtiques. De fet, les ONG reben diners a través de concurs públic i, que jo sàpiga, no hi ha hagut cap denúncia d’irregularitats a cap institució de Catalunya en els últims deu anys. S’ha de saber diferenciar: la transparència és bona, però que els fons públics condicionin la independència és discutible.
■ Ara que amb l’Estatut Catalunya té més capacitat de presència internacional... Què pot fer per corregir les desigualtats fora del territori nacional? Això que Catalunya tingui més capacitat de relació internacional no ho acabo de tenir clar. El que sí que té és més capacitat econòmica per fer cooperació per al desenvolupament. I això pot servir per tenir una certa | continúa
2 Locals: com estem, què tenim? 3 L’experiència dels esplais 4 Entrevista a Manuel Hernández
el monogràfic
1 Presentació
Els locals dels esplais Esplais Catalans
Presentació 1
el monogràfic
En esplai, un espai Els esplais d’Esplac no tenen patrimoni. A diferència d’altres moviments amb vinculació a l’església, els esplais laics no hem tingut la capacitat d’adquirir equipaments per a les nostres activitats. La gran majoria dels nostres esplais desenvolupen les seves activitats en espais cedits, ja sigui per l’administració o per altres entitats com són les associacions de veïns. Que gairebé tots els esplais tinguin
“Els esplais d’Esplac no tenen patrimoni” un espai, no vol dir que no tinguem problemes de locals i equipaments. Són molts els esplais que no compten amb espai suficient per a les dimensions de la seva activitat, tenim esplais en equipaments vells amb falta de manteniment. Hi ha entitats que no disposen d’un mínim espai exclusiu, locals amb barreres arquitectòniques... D’altra banda, els esplais pateixen una situació d’inseguretat i inestabilitat sovint innecessària. Des de els esplais que paguen el lloguer del seu local i que periòdicament s’enfronten a un possible augment exagerat del preu del lloguer fins als esplais amb equipaments cedits sense cap conveni de cessió que asseguri una mínima continuïtat. Aquests fets fan que els monitors i monitores hagin d’invertir massa temps i esforços en solucionar aquests problemes en detriment de la tasca educativa que realitzen. A Esplac estem preocupats per aquest tema i amb les dificultats, cada cop
més grans, que ens trobem per aconseguir un espai suficient per als nostres esplais. Bon exemple d’això són els centres del Sector Barcelona, que ja s’han organitzat en la Comissió “Sense Sostre” per denunciar aquesta situació i reivindicar solucions. En l’anterior número del Tercer Segona vam publicar el manifest d’aquesta comissió. Des d’Esplac pensem que és necessari que les administracions locals es comprometin amb la tasca que desenvolupem i facilitin la tasca als joves compromesos que tiren endavant els projectes educatius d’aquestes associacions. Cal que es cedeixin equipaments adequats a les dimensions de l’entitat i cal assegurar l’estabilitat de les cessions amb documents d’acords escrits i signats per les dues parts. En definitiva, cal que des de les administracions es valori, i per tant es recolzi més, la tasca educativa que desenvolupem. Alhora, cal explorar la cessió d’escoles,
“Des d’Esplac pensem que és necessari que les administracions locals es comprometin amb la tasca que desenvolupem i facilitin la tasca als joves compromesos que tiren endavant els projectes educatius d’aquestes associacions.”
“L’espai és indispensable per al desenvolupament de la nostra tasca, i a l’hora és un element d’identificació de l’entitat”
L’espai és indispensable per al desenvolupament de la nostra tasca, i alhora és un element d’identificació de l’entitat. Els infants, els joves dels equips de monitors, les famílies, els veïns, les administracions, en general s’identifica l’esplai amb el lloc on es fan les activitats i per això és indispensable que disposem d’un espai adequat, en condicions bones, amb un manteniment regular, i sobretot tenir un local obert al barri i a la població en general, un espai amb vida. Sergi Contreras Responsable de l’Àrea d’Economia i Administració d’Esplac
■
el monogràfic
ara per ara aquestes cessions majoritàriament es fan amb força reticències dels equips directius de les escoles i sovint amb condicions molt restrictives. Cal veure quines són les necessitats dels esplais i els col·laboracions possibles que es poden desenvolupar entre l’escola i l’esplai, cal veure aquesta cessió positivament i facilitar l’accés a les nostres entitats.
el monogràfic
Un estudi realitzat per la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia durant l’any passat, ens ajuda a veure quina és la nostra realitat pel que fa als locals i equipaments dels esplais d’Esplac el 2005.
2 Locals: com estem, què tenim? 1. Règim d’ús de les seus En relació al règim d’ús dels esplais, cap esplai és el propietari únic del local que utilitza. Tot i que n’hi ha que el tenen en règim de propietat, l’esplai no és l’únic propietari del local, atès que la propietària és o bé l’entitat mare, o el conjunt de seccions que configuren l’entitat. Per aquest motiu els hem inclòs en el règim de cessió. Així, el 91% dels esplais d’Esplac disposarien de les seves seus en règim de cessió i el 9% restant tindrien la seu llogada.
9% Lloguer
• Lloguer D’aquest 9% d’esplais que paguen un lloguer, un 50% es fa càrrec del lloguer de manera exclusiva, un 12,5% dels esplais paga el lloguer de forma compartida amb altres entitats i al 37,5% dels centres restants els ho paga algun altre organisme. Si calculem les despeses dels esplais en concepte de lloguer, comprovem que mensualment els esplais d’Esplac es gasten 1.238€. A llarg de l’any, els esplais es gasten 14.861€ (prop de dos milions i mig de les antigues pessetes).
91% Cessió • Cessió La gran majoria dels esplais es troben en règim de cessió; exactament són el 90,6% del total de centres.
Règim d’ús de les seus
9%
Pel que fa a les institucions que cedeixen locals als esplais d’Esplac, en primer lloc trobem els ajuntaments, que són els propietaris del 74% dels locals cedits. En segon lloc, trobem cessions fetes per altres entitats; en aquest grup hem inclòs les entitats que són seccions d’una entitat mare.
91%
74% Ajuntament 10,40% Altra entitat 7,80% Església
10,40%
3,90% Associació de veïns 3,90% Altres
7,80% 3,90% 3,90%
4. Barreres arquitectòniques Aprofundint en les característiques dels centres, destaquem que prop de 6 de cada10 centres tenen barreres arquitectòniques.
74%
En relació a les institucions cessionàries, el 1998 comprovem que el percentatge de cessions fetes per l’Ajuntament eren pràcticament les mateixes que en l’actualitat (al voltant del 75%). Respecte a la resta de propietaris, han disminuït lleugerament els esplais que es troben en locals de l’església (el 1998 eren l’11%) i han augmentat els que es troben en locals catalogats com a “Altra entitat” i “Altres”. Pel que fa als mecanismes de regulació de la cessió, destaquem que només 4 de cada 10 esplais compten amb un conveni que estipuli les condicions i ofereixi garanties a la cessió. Regulació de la cessió
36,3%
2. Característiques del local Pel que fa al tipus de local en què es troben els esplais, destaquem que el percentatge més elevat correspon als centres que es troben dins edificis de caràcter privat; en locals d’aquestes característiques es troben el 22,4% dels esplais. Tipus de local Local dins edifici privat Centre Cívic Edifici independent Casal d’associacions Escola Casal de Cultura Pis comunitat de veïns Parròquia Altres NS/NC
44,2% 44,2% Acord verbal 36,3% Conveni 6,5% Altres opcions
13% 6,5%
13% NS/NC
3. Dimensió del local Els esplais que fan un ús exclusiu del seu local són només el 38% del total; la resta, el 62%, l’ha de compartir. Si ens fixem en l’espai del que disposen els esplais, veiem que el 72% compta amb menys de 100 m2 i que el 51% dels esplais no arriben a tenir ni 50 m2.
22,4 17,6 17,6 9,4 8,2 3,5 3,5 3,5 10,6 3,5
Destaquem que fins i tot el 50% de locals que són propietat de l’Ajuntament compten amb barreres arquitectòniques. Recordem també que el 54% dels esplais que tenen infants amb discapacitats físiques, psíquiques o sensorials compten amb barreres arquitectòniques, cosa que suposa un 30 % del total d’esplais. 5. Els espais En aquest apartat recollim quins són els espais que utilitzen els esplais habitualment dins del local.
el monogràfic
Propietari dels locals en cessió
el monogràfic
En primer lloc, destaquem que no tots els esplais disposen de sales per fer activitats amb els infants, tot i que aquest és, sens dubte, un espai imprescindible per tot esplai. De la mateixa manera, hi ha prop d’un 10% de centres que no tenen lavabos. Entenem que no disposen de lavabo en els locals que són estrictament de l’esplai i que tampoc els utilitzen de manera exclusiva. Només aproximadament la meitat de centres disposen de magatzem i espais per reunions, ambdós, elements claus per al funcionament ordinari d’un centre d’esplai. Prop de la meitat dels centres disposen de pati i prop d’un terç compten amb secretaria i sala per als monitors. 6. Valoració del local En aquest apartat veurem quina és la valoració que els centres fan dels seus locals. En termes generals podem dir que els esplais valoren de forma positiva els espais dels quals disposen, el 55% dels centres fan una valoració “bona” o “molt bona” dels espais que fan servir. La valoració mitjana és del 6,5. En relació a l’avaluació del mobiliari a disposició, la valoració indica que una proporció gens menyspreable de centres troben deficiències en el mobiliari amb què compten. Només un terç dels esplais estarien satisfets amb el mobiliari del qual disposen. La valoració mitjana que fan els esplais en relació a les instal·lacions és de 5,7 punts; un aprovat no gaire alt. Pel que fa a l’avaluació global del local, destaquem que si bé les valoracions dels aspectes concrets dels locals donen una imatge poc positiva, la valoració global que els centres fan dels locals és més elevada que la mitjana de les avaluacions anteriors. El fet que l’avaluació global del local sigui superior a la mitjana resultant de les avaluacions fetes per elements diferenciats es podria explicar, per una
banda, pel fet que els esplais podrien acabar desenvolupant una actitud adaptativa davant els condicionants del local, i per l’altra, pel fet d’establir lligams afectius amb l’espai que tenen més a veure amb la identificació de l’entitat amb l’espai, que amb les condicions objectives del local. 7. Necessitats i reptes dels esplais Mitjançant una pregunta oberta, hem demanat als centres quins són els principals problemes als quals s’han d’enfrontar a l’actualitat. En primer lloc, la manca de monitors i la manca de continuïtat dels monitors es perfila com el principal problema a resoldre pels esplais. En segon lloc, la manca d’infants i de continuïtat dels infants és esmentada per prop del 40% dels centres. En tercer lloc, apareixen els problemes relacionats amb les deficiències dels locals i les infrastructures,
tot i que les valoracions comentades anteriorment ho valoraven amb un mitjana d’aprovat alt. Els locals i els equipaments no deixen de ser una realitat amb prou importància per incidir-hi i actuar-hi immediatament. Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia Estudi sobre el Moviment Laic i Progressista 2005
■
L’experiència dels Esplais
NO VOLEM MARXAR DEL BARRI! El Centre d’Esplai Xiroc som una entitat sense ànim de lucre d’educació en el lleure infantil i juvenil; ens declarem laics, progressistes i catalanistes. L’entitat consta de dues seccions: l’Esplai, on hi participen infants de 5 a 16 anys i el Casal de Joves, format per joves a partir de 16 anys, que inclou una colla de diables (infantil i d’adults).Tots els monitors de l’esplai i els casalers realitzem la nostra tasca educativa voluntàriament.
“Ens trobem que l’espai del que disposem ens limita moltíssim a l’hora de planificar activitats, tant a l’esplai com al casal de joves; en definitiva: que no hi cabem” recent i la zona s’ha revaloritzat molt en els últims tres anys. Actualment, després de passar per diversos espais, ens trobem a un local al c/ Ribes 35, al barri del Fort Pienc, al districte de l’Eixample. El local, que és on realitzem les activitats sempre que és possible, consta de 140 m2, molt mal distribuïts; per exemple: la sala de material, d’uns 50 m2, es troba sota la rampa d’un pàrking, cosa que suposa que l’altura del sostre de la sala va disminuint fins a arribar a menys de mig metre d’altura, tot i que aquests m2 els paguem com si tinguessin el sostre alt. Les escales que comuniquen els diferents espais del local no estan adaptades per a disminuïts físics, així com el lavabo, on no hi cap ni una cadira de rodes. A més, ens trobem que l’espai del que disposem ens limita moltíssim a l’hora de planificar activitats, tant a l’esplai com al casal de joves; en definitiva: que no hi cabem. Paguem 630€ de lloguer al mes, a partir de les quotes dels socis de l’entitat i de les campanyes econòmiques que realitzem des del Casal i l’Esplai. L’única ajuda que rebem de les institucions per pagar el local només cobreix un 10% del lloguer anual. El proper mes de febrer el contracte del local se’ns acaba; això pot suposar tres sortides: la primera, però la menys probable, és que ens renovin el contracte amb les mateixes condicions en què ens trobem ara; la segona possibilitat és que no ens renovin el contracte; i per últim, pot ser que ens renovin el contracte, però augmentant el preu del lloguer, de tal manera que per a l’entitat sigui impossible assumir-ho econòmicament. Aquesta última possibilitat és la més probable, ja que la plaça del Fort Pienc és de construcció
Fa anys que demanem una solució digna, un local cedit en les condicions adequades per a realitzar les nostres activitats. Encara esperem una resposta. D’aquesta manera, és molt probable que el Xiroc, una associació creada fa més de 30 anys al barri del Fort Pienc, ens acabem veient obligats a marxar del barri per la impossibilitat de trobar un local que es pugui assumir econòmicament. L’Ajuntament, suposadament d’esquerres, s’omple la boca de civisme, de participació i de Fòrum de les Cultures, creant una ciutat vitrina on no es contemplen les necessitats dels ciutadans. Els col·lectius sense ànim de lucre que treballem per la integració, la sostenibilitat, la llibertat i la igualtat, valors que les institucions diuen promoure, ens veiem desemparats davant de l’escandalosa falta de recursos en la qual ens trobem. Així doncs, les institucions no només no ajuden, sinó que impedeixen la creació de teixit associatiu al barri, sense tenir en compte l’esforç voluntari, personal i col·lectiu, de persones i entitats. C.E. Xiroc (Barcelona)
■
el monogràfic
3
el monogràfic
QUATRE PARETS MIL REALITATS Diuen que obrir una porta implica un esforç, en aquest cas també un compromís: oferir tot el que hi ha al darrere i resoldre les necessitats i demandes dels infants i joves i, en definitiva, de tot el conjunt de la societat a què puguem arribar. Crea inquietud, no?
“Tot ciutadà té dret a associar-se i disposar d’un espai” Doncs la nostra inquietud va ser la que ens va fer veure la necessitat de fer alguna cosa per als infants i joves del nostre barri; som joves disposats a canviar la nostra realitat social. Vam començar amb alts i baixos, fent activitats sense local social i compartint un minúscul espai amb una altra entitat, la qual no ens va facilitar massa la convivència: el local era seu i totes les nostres demandes per reestructurar l’espai i poder treballar conjuntament ens eren denegades. Així que, veient que era impossible entendre-s’hi, vam començar a moure’ns fins que, finalment, vàrem aconseguir que l’Ajuntament ens cedís un local. Eren altres temps, l’any 1992 hi havia més consciència social i es creia més en el voluntariat i els moviments associatius. Després d’aquell estiu vam començar l’esplai: les parets eren tristes, tot era molt gris i fred, no hi havia vivències, sentiments. De mica en mica, l’hem anat habilitant i reformant a mida de les nostres possibilitats, ja que, com és normal, sempre hi ha feina a fer. No obstant això, les subvencions no arriben, la informació va tard, la paperassa és esgotadora, les administracions no escolten... A qui li pertoqui escoltar volem dir que tot ciutadà té dret a associar-se i disposar d’un espai; un espai on compartir, un espai per ensenyar a les persones que volen aprendre, un espai per les persones que necessiten dels altres i perquè aquests altres se sentin necessitats i puguin desen-
volupar un moviment social, associatiu i voluntari eficaç. Un espai, en definitiva, que propiciï la participació activa en la dinàmica i el creixement de la ciutat. Prou promeses, treballem pel poble, som el poble. Si mirem dins de les nostres quatre parets, podem trobar un local petit, amb una sala central reduïda amb dues grans columnes al mig, un petit lavabo i un despatx, que més que despatx sembla un magatzem. Us podem assegurar que no hi cabem. Fora hi ha una plaça tancada al trànsit on fem mitja vida. Tot i això, està situada al barri de Bufalvent, nom que us asseguro que li fa honor. No us ho creieu? Doncs us convidem a venir una tarda. Malgrat tot, som afortunats; ara sí, les parets somriuen, estan plenes de colors, de vivències... El nostre local és un espai que diverses generacions d’infants i monitors han anat transformant; on hem rigut i hem plorat. Si les parets parlessin, ens explicarien mil realitats. Gugu Esplai (Manresa)
■
LA SITUACIÓ DE L’ESPLAI SAGRADA FAMILIA Fa 45 anys que l’esplai Sagrada Família està ubicat dins del pati de la parròquia, compartint l’espai amb un agrupament escolta. Per l’experiència compartida amb altres centres que han estat o estan en les mateixes condicions, l’única restricció que podem valorar com a negativa és el fet de no tenir un local propi, sinó que el tenim emparaulat amb el mossèn. Aquest fet fa que no puguem saber realment què passarà quan, d’aquí a un temps -que també desconeixem- les obres d’expansió de la Sagrada Família ens deixin sense local. Les despeses del local van a càrrec de la parròquia i els nostres horaris d’entrada i sortida són tan flexibles com vulguem. En aquest sentit, el mossèn sempre ha confiat en la nostra tasca educativa i ens ha deixat plena llibertat per fer tot allò que desitgem. Fins i tot, ens defensa davant d’aquells que consideren que una entitat laica no pot estar dins d’un espai catòlic, tot argumentant que els valors morals bàsics en els quals eduquem són els mateixos que difon la religió catòlica. Tampoc volem expressar que vivim una situació idíl·lica, però sí que ens hi sentim suficientment còmodes per portar a terme la nostra tasca a l’esplai. Tenim dues sales de mida reduïda però que ens permeten guardar tot el material i poder fer, si escau, alguna activitat amb el grup d’infants sense cap problema. Per a ocasions especials, podem disposar també d’una sala al pis de dalt, que, aproximadament, és dues vegades el nostre local, però que està compartida amb el casal parroquial i les seves nombroses activitats.
La convivència amb l’agrupament escolta, amb qui compartim espais, ha millorat molt des que van marxar els nostres antics monitors i, en pocs anys, s’ha passat de no parlar-nos a crear un clima de complicitat i cooperació molt elevat, sobretot amb vista a les festes del barri, que ara preparem conjuntament. Cal dir que els nostres locals estan bastant amagats, en el sentit que no estem en un lloc visible per a la gent del carrer, ni hi ha cap tipus de cartell que indiqui la nostra ubicació. Tot i que històricament mai no havia estat un problema per l’esplai, ara trobem a faltar aquesta difusió “visual”. Com a contraposició a la nostra situació, cal recordar que quan existia el Casal de Joves, hi havia un ampli nucli de persones que no estaven d’acord amb el fet que s’utilitzessin aquells locals, qüestió que, sumada a unes quantes divergències més, va acabar amb la mort del Casal. De moment no ens plantegem un altre model de local, però seguim sempre amb la vista posada en el dia que les obres del temple o un nou mossèn, ens obliguin a canviar el nostre plantejament. C.E. Sagrada Família (Barcelona)
■
el monogràfic
“La convivència amb l’agrupament escolta ha passat de no parlar-nos a crear un clima de complicitat i cooperació molt elevat”
el monogràfic Els esplais Xaloc i Zig Zag del Vendrell gaudeixen de
El regidor Manuel Hernández, de trenta-quatre anys
locals adaptats per la tasca educativa que desenvolu-
i nascut al Vendrell, ens explica com va anar aquest
pen. Ambdós van poder exposar a l’Ajuntament les seves
procés i ens dóna les seves impressions des d’un altre
necessitats i pactar conjuntament quina forma havia
punt de vista: el de l’administració.
de prendre el seu espai per fer esplai.
4 Entrevista a Manuel Hernández ■
Quina feina fas a l’Ajuntament? Fa 11 anys que sóc responsable d’equipaments i infrastructures o sigui, de tot el que és manteniment i gestió de tallers, naus, residències, habitatges i edificis de la fundació Sta. Teresa, d’aquí, del Vendrell. És una fundació que treballa amb la integració laboral de discapacitats, normalment psíquics, però també sensorials, malalts mentals...
■
Des de quan estàs al govern? Ara fa justament 3 anys. Vaig estar dos anys a l’oposició i penso que va ser una escola molt bona per saber què era la política local. Actualment em responsabilitzo de les Regidories de Joventut, Esports i Ocupació.
■ Al Vendrell hi ha dos esplais d’Esplac: el Xaloc i el ZigZag, i també s’hi troba la seu del Sector Penedès-Garraf. Ens pots explicar una mica la situació dels esplais i equipaments del Vendrell? Penso que costa molt que la gent jove s’impliqui en els esplais i es comprometi a preparar les activitats, les reunions,
■
Tens experiència en l’associacionisme juvenil? Bé, jo vinc en part d’aquest món, malgrat que era una miqueta informal. Vaig entrar a la Fundació de voluntari, per tant, vaig treballar amb discapacitats. D'aquí vaig entrar al centre de lleure i vaig estar com a responsable de la secció d’esports durant molts anys. Després he tingut contacte amb algun moviment de lleure.
Tot i això, encara hi ha gent als esplais i aquests s'han de cuidar des de l'administració. Penso que s'ha d’establir un bon diàleg i treballar en les seves necessitats, tant dels esplais com de qualsevol altre àmbit. ■ Quina política s’ha seguit des de l’Ajuntament del Vendrell per donar aquest suport? Creus que hagués estat la mateixa si els esplais haguessin estat confessionals? Fins ara hem tingut un agrupament religiós i hem mantingut la mateixa relació pel que fa a l’administració i l’entitat, però potser no hem tingut la mateixa capacitat de diàleg perquè no han estat tan pròxims com els esplais.
Tampoc tenien el moviment que tenen el Xaloc o el ZigZag. Suposo que si ve un esplai confessional amb un moviment de persones de cinquanta nens i nenes tots els
dissabtes... Crec que no canviaria el meu tracte. Jo no sóc practicant, però, per mi, una entitat no és diferent d’una altra perquè surti de l’església o surti del barri. ■ La inversió realitzada amb els equipaments s’ha fet tota des de l’Ajuntament o amb ajuda d’alguna subvenció? Hi ha hagut alguna subvenció de la Secretaria General de Joventut. Sempre que es pugui aprofitar alguna subvenció, s’aprofita. Per exemple, les reformes d’aquest edifici s’estan fent gràcies a un pla de millora de la Diputació. Jo penso que si es demostra que hi ha un projecte sòlid i hi ha unes perspectives de futur, l’equip de govern no et pot dir “no et
“Encara hi ha gent als esplais i aquests s'han de cuidar des de l'administració.” subvencionarem perquè hem de fer una carretera”. No, tot això també fa falta.
el monogràfic
etc. Ara els joves es comprometen en coses més a curt termini. Aquesta davallada del voluntariat ha fet que hagin disminuït el nombre d’entitats i això ha fet que no hi hagi hagut massa pressió pel tema dels equipaments.
el monogràfic
■ A l’hora de fer el repartiment d’equipaments has hagut d’insistir molt a la resta d’equip de Govern o has trobat suport de seguida? No m’han dit mai que no a res que hagi plantejat des de Joventut. No he tingut mai cap problema, sinó al contrari: s’ha fet la web, s’han fet locals, inversions... Estic molt content.
■ Penses que per un esplai hi hauria d’haver un tipus de locals amb unes dimensions i condicions mínimes? Crec que les dimensions les marquen les dimensions del propi esplai. Sóc partidari d’espais compartits, ara bé, tot canvia, i si una entitat creix i necessita un local, es poden fer noves propostes.
■ Penses que seria possible compartir una escola amb un esplai? S’ha fet, però quan no hi havia escola, a l’estiu. I pel que fa als dissabtes de la resta de l’any, penso que sí que hi ha espai suficient en una escola per poder aprofitar-lo. Penso que els equips directius cauen en l’error de fer-se massa seves les escoles, tot i saber que el terreny i el manteniment de l’edifici va a càrrec de l’Ajuntament.
A Esports sempre hem aconseguit compartir espais i vulguis o no, les escoles en surten beneficiades: per exemple, gràcies a aquestes iniciatives es va fer una pista coberta i sempre que queda material esportiu, es destina a les escoles.
“L’arrel de la qüestió està també en el diàleg i la relació que hi hagi entre l’entitat i l’Ajuntament” ■ Creus que s’hauria de fer canvis a les escoles perquè realment poguessin compartir espais? S’hi hauria de fer lloc, això sí. Però els esplais també es podrien beneficiar de les instal·lacions de què ja es disposa. És una bajanada tancar un gimnàs o una aula d’informàtica els dissabtes! Ambdós es podrien utilitzar per fer-hi jocs educatius.
■ Dels tipus de cessions d’equipaments que hi ha, quin creus que és l’ideal? Segons l’entitat i segons l’ús que es faci de les instal·lacions és necessari un tipus de cessió o un altre. A mi, qualsevol fórmula que funcioni em sembla bé. L’arrel de la qüestió està també en el diàleg i la relació que hi hagi entre l’entitat i l’Ajuntament. Si ens entenem millor, podrem ajustar millor les condicions que ens convenen a cada part.
Com s’ha decidit la ubicació del nou local del Xaloc? Es va considerar sobretot el fet que el local nou estava relativament a prop de l’antiga seu del Xaloc i després, el fet que no se n’havia de construir un de nou sinó que només calia fer reformes. Per qüestió de cost i de temps era el més viable. El que no podia ser és que el Xaloc em digués que estava en unes condicions infrahumanes, que era veritat, i que triguéssim un any i mig en fer un equipament on poguessin establir-se. ■
■ Creus que el Xaloc pot tenir un paper destacat pel fet d’estar en un barri nou del Vendrell? Ens estem plantejant obrir aquest local a les tardes de dilluns a divendres per fer-hi algunes activitats. L’esplai és només dissabte, si nosaltres obrim de dilluns a divendres i fem prou difusió de tot plegat, potser sí que podrem aconseguir dinamitzar el barri.
■ L’Ajuntament té en compte les associacions juvenils a l’hora de traçar les polítiques de joventut? Jo crec que sí, perquè tenim en compte les demandes que ens fan els joves i quan ens posem a treballar ho fem sobre les propostes que ens envien. Evidentment hi ha un equip de tècnics que treballen a l’Ajuntament, però la seva feina és executar els acords a què s’arriba a les reunions amb les entitats.
■ Digues quin consell li donaries a un regidor que coneguessis d’un altre Ajuntament que no donés suport a les entitats de lleure o juvenils. Jo penso que s’ha de parlar molt i a partir d’aquí començar a construir conjuntament. Si no hi ha diàleg i no es tenen en compte les entitats, el que es pugui fer des de l’Ajuntament és política per a l’Ajuntament, però no per a les entitats. ■ Què en saps d’Esplac? Hi vaig anar a fer una visita i hem van ensenyar com funcionava. Realment vaig al·lucinar de com funciona i com s’organitzen. La veritat és que estic molt content que els esplais d’aquí pertanyin a Esplac perquè és un moviment que penso que, com els esplais, fa una bona feina. Per això intentaré, en la mesura que pugui, tenir-los sempre en compte.
Núria Bolet Sergi Contreras
■
S’ha de saber diferenciar: la transparència és bona, però que els fons públics condicionin la independència és discutible continuació | influència per lluitar contra les desigualtats i més encara si centrem aquest esforç en alguns països concrets. Penso que hem de ser conscients que amb més o menys impostos o amb més o menys Estatut seguim sent un país petit i que, en conseqüència, la nostra contribució a la cooperació internacional és petita. ■ S’ha parlat molt que els joves no estan als partits o als sindicats perquè estan tots a les ONG, això és veritat? Aquestes afirmacions no... Jo veig joves als partits i a les ONG i també hi veig gent gran... Crec que una part significativa de les persones que formen part de les ONG és de mitjana edat, precisament perquè ja han resolt una sèrie de problemes a la seva vida i es pot prendre el luxe de dedicar-hi unes hores de forma estable. En canvi, els joves, amb tota la situació actual del treball precari, dels estudis... Crec que són factors que creen dificultats serioses. Nosaltres moltes vegades tenim voluntaris joves, però durant pocs mesos, ja que han de deixar de fer el treball regular que feien perquè han canviat de feina o perquè necessiten fer un màster o perquè necessiten anar a l’estranger per no sé què... Tot i això, a l’hora de fer actes públics o a l’hora de fer determinades feines, els joves s’hi impliquen i són precisament el motor d’aquestes campanyes.
■ Un debat que hi ha al tercer sector és el de la professió i el voluntariat; potser és un debat més dels esplais en els quals hi ha una diferència molt evident entre els projectes que són liderats des del voluntariat i els projectes on hi ha intervenció de professionals. Vosaltres com ho
viviu això? Què reserveu al voluntaris i què als professionals? Els voluntaris fan un paper molt important amb la cooperació a Catalunya, sobretot amb totes les tasques de difusió de les nostres activitats de sensibilització: organitzen actes, potencien exposicions, etc. A l’última memòria em sembla que comptàvem amb no menys de tres mil hores de treball voluntari en un any, la qual cosa és una xifra significativa. Hi ha organitzacions que tan sols funcionen a través de voluntaris i que han decidit limitar-se a activitats molt especifiques. Però nosaltres, que volem treballar en diversos països a la vegada, fer projectes complexos i invertir-hi molts diners, hem de fer un treball molt professional, si no, hauríem d’assumir riscos que no tindria sentit assumir.
■ Quins projectes dels que feu creus que poden interessar els monitors dels esplais o els grups joves? Ara estem intentant aprofundir el tema de l’educació per al desenvolupament i entenc que hauríem d’aconseguir fer aquest debat i implicar la gent que treballa en el sector i, per tant, els monitors. Penso que també hem de donar un impuls a les estades solidàries. Marroc s’ha de convertir en un punt de possible viatge més fàcil que no l’Amèrica del Sud o l’Amèrica Central i cal buscar formes de cooperació amb organitzacions de joves del sud que permetin una relació continuada que ens permeti avançar. Encara cal fer aquesta recerca i trobar organitzacions amb les mateixes preocupacions i reptes dels esplais. Núria Bolet Joffre Villanueva ■
■ Per què vas decidir ser president de Cooperacció? Perquè em van enganyar (rialles) ■ Quants anys fa que ets president? Des del principi, des del 1995 ■ Com animaries a una persona perquè es fes soci o sòcia de Cooperacció? Explicant-li que el futur del món passa molt per aconseguir que sigui un món equilibrat i explicant-li que s’ha de fer alguna cosa per aconseguir-ho, que és responsabilitat de tots. ■ Has viatjat a tots els països on treballeu? A quin et quedaries? He viatjat a tots menys a Palestina. Em quedaria sobretot a Colòmbia ■ Ets optimista amb la cooperació? He de dir que sí? (rialles) Relativament optimista. Jo crec que podem fer coses útils, però també estic convençut que per solucionar les desigualtats en l’àmbit internacional fa falta alguna cosa més que la cooperació de les ONG ■ El govern de Catalunya fa tot el possible per la cooperació? Sempre es pot fer més i sempre es pot fer millor. Però els últims anys s’ha avançat de forma significativa ■ En l’àmbit personal, has tingut contacte amb alguna persona del món de l’esplai? Vosaltres ■ A quins mitjans de comunicació t’assabentes de l’actualitat? A les notícies i llegeixo “El País” ■ Aficions? Lectura, natació, esquí... ■ Una professió? Jo vaig estudiar per economista, i com que em van detenir no vaig acabar la carrera ■ On vius? Aquí, a Barcelona ■ Un personatge que admires Mandela ■ Una virtut i un defecte La constància i la tossuderia
la polèmica
CASALS O COLÒNIES? A L’ESTIU FEINA O VOLUNTARIAT? Davant l’oposició entre colònies o casals, ens decantem pels casals, ja que a final de mes els monitors i monitores són retribuïts. D’una banda, com a monitors, rebem la satisfacció de gaudir de l’afecte dels nens i nenes i veiem que amb la nostra tasca es diverteixen; de l’altra, veiem que a final de mes tenim una petita recompensa econòmica. Creiem que és molta la responsabilitat que se’ns dóna, ja que tenim a les nostres mans nens i nenes i, per tant, considerem just tenir una petita retribució econòmica. No tothom pot dedicar-se al voluntariat i “viure dels pares”. Hi ha joves, com és el nostre cas, que fent aquest tipus de feines, almenys poden cobrir les petites despeses com anar al cinema, sortir de festa... S’ha de tenir en compte que el que cobrem tampoc és tant. Laura Martínez i Ricard Puigvert Monitors de Esplai Diplodocus
Els esplais són entitats educatives en el temps lliure i per al temps lliure que pretenen la transformació social. Aquest objectiu final ens diferencia de la resta d’opcions lúdiques (ludoteques, casals, new parks, etc.) per una banda, i ens descarta com a simple opció recreativa per l’altra (parcs de jocs infantils, happy parks, i altres succedanis). El creixent enfocament del lleure com a bé de consum promociona l’aparició de nous perfils de monitors i monitores, com per exemple els monitors assalariats. D’acord que es tracta d’una professió com un altra i que, per la feina que realitzem, no estaria de més una remuneració. Però també és cert (i ho sabem) que pot desembocar en una nova forma de mercantilització de l’educació; el negoci de l’oci. Fins al moment, el voluntariat s’ha caracteritzat per ser sinònim d’interès educatiu i compromís sociopedagògic (que t’ha d’agradar, vaja). Aquesta condició voluntària prioritza tota sola la motivació del monitor o monitora abans que altres interessos; fent de l’acció desinteressada un dels nostres principis educatius. Molts dels nostres idearis reflecteixen la voluntat d’educar per la llibertat, un ideal que es pot desvirtuar fàcilment si venem la nostra pell al millor postor. No ens enganyem, cobrar per educar en el temps lliure és contrari a l’esperit transformador que representem. I ara ens formulen el debat sobre la “professionalització del lleure”, una pretensió mancada d’objectius afins al nostre ideari. Rere el parany de la remuneració econòmica s’hi amaga un interès ocult de l’administració per controlar un nou àmbit i, de pas, obrir mercat. La falsa professionalització és un engany contra un ideal. Ja veurem què tira més... Fins llavors, aupa els kampas! Marcel Arqués Monitor de l’esplai Totikap
l’experiència
La realitat de l’accés de la joventut catalana a l’habitatge
L'AVALOT- Joves de la UGT de Catalunya neix l’any 1998 amb la voluntat d'obrir el sindicat a les realitats socials i laborals de la joventut, un espai de participació dins del sindicat per als joves. És la primera associació sindical de joves que es crea al nostre país per als que treballen i per als que encara no ho fan.
L’AVALOT vol impulsar l’acció unitària de la joventut de Catalunya en defensa de la nostra dignitat
“COM TU, SENSE PIS”
laboral, l’emancipació social i el dinamisme sociocultural i solidari. Així, realitzem campanyes i reivindicacions sobre la precarietat laboral i la dificultat de la gent jove per accedir a l’habitatge; portem la veu
L’accés a l’habitatge és fonamental per l’establiment d’unes condicions de vida dignes i per possibilitar el desenvolupament personal i social dels ciutadans i ciutadanes. Es tracta d’un dret fonamental de l’Estat del Benestar, però per desgràcia, aquest ha abdicat de les seves responsabilitats. Com es pot comprovar amb les dades, el mercat de l’habitatge està absolutament descontrolat i des de les administracions no hi ha hagut valor per afrontar aquesta realitat.
dels i de les joves a les empreses, participant de les decisions del sindicat a tots els nivells; treballem per la formació laboral i sindical del jovent, i organitzem tot tipus
Per aquest motiu l’AVALOT realitza constantment campanyes reivindicatives sobre aquesta problemàtica. La campanya sobre habitatge d’aquest any es diu “Com tu, sense pis”, i inclou l’informe “Les polítiques públiques
d’activitats que podeu trobar a www.avalot.cat.
i el mercat de l’habitatge a Catalunya” (que podeu trobar a ), diferents actes de denúncia i assemblees informatives a centres de treball. La voluntat de l’AVALOT és pressionar les administracions per fer un tomb en les polítiques en matèria d’habitatge i acabar amb la desídia que ha caracteritzat els últims governs de la Generalitat. Per desgràcia, si haguéssim de definir les polítiques d’habitatge del nostre país les podríem resumir en tres punts: en primer lloc, són escasses, ja que les poques promocions existents no cobreixen en cap moment la demanda social; en segon lloc, no s’ajusten al mercat real, cosa que fa que poques vegades els demandants es puguin acollir als ajuts, i en tercer lloc, pateixen una manca de transparència de la informació i una gestió summament burocratitzada que en fa molt difícil l’accés. Tot això, unit a una alta precarietat laboral, està provocant que l’edat d’emancipació de la llar familiar a Catalunya s’hagi endarrerit, acostant-se als trenta anys. Un clar exemple de la desídia o mala voluntat de l’administració en matèria d’habitatge són els ajuts a la compra d’habitatges de segona mà, que, com es pot comprovar amb les dades, és irreal.
Preu mitjà €/m2 dels habitatges de segona mà Preu màxim permès pel Pla d’Habitatge per poder sol·licitar un ajut
Població (territori en el Pla)
Mitjana de preu real l’any 2005
Pla d’Habitatge 2004 - 2007
Pla d’Habitatge 2002-2005
Badalona (A)
2.731
2.113,37
1.362,31
Barcelona (A)
3.574
2.113,37
1.362,31
L’Hospitalet de Llobregat (A)
3.074
2.113,37
1.362,31
Mataró (A)
2.549
2.113,37
1.167,70
Terrassa (A)
2.378
2.113,37
1.167,70
Girona (B)
2.486
1.557,22
1.070,39
Lleida (B)
1.683
1.557,22
1.070,39
Tarragona (B)
2.163
1.557,22
1.070,39
el preu màxim que l’administració posa per limitar l’adjudicació d’ajuts queda per sota de la mitjana del preu real el Govern ens ofereix ajuts irreals o fantasmes Com podem comprovar, el preu màxim que l’administració posa per limitar l’adjudicació d’ajuts queda per sota de la mitjana del preu real en les poblacions citades. Observant l’evolució dels preus en els últims anys i partint de la base que el Pla no els revisarà fins el 2008, el Govern ens ofereix ajuts irreals o fantasmes. Per aquests motius i molts altres us animem a llegirvos l’informe, on reivindiquem els següents punts: 1. Actualitzar el barem de preu per metre quadrat dels ajuts a la compra d’habitatge de segona mà en relació al valor de mercat, amb l’objectiu de convertir en veritables els ajuts que s’inclouen en el Pla 2004-2007. 2. Articular una modificació legislativa amb vista a poder hipotecar el 100% del valor dels pisos de protecció oficial i no sols un 80%, ja que aquesta és una de les barreres més importants perquè el jovent hi pugui accedir. 3. Dotar de recursos suficients perquè l’INCASOL dugui a terme una política directa de sòl públic, dotació que hauria d’arribar a 180 milions d’euros, i possibilitar d’aquesta manera la construcció d’unes 12.000 unitats anuals. 4. Crear un banc de sòl públic que reculli el patrimoni de sòl públic existent a Catalunya. Aquest banc ha d’afavorir que els diferents operadors construeixin noves promocions d’habitatge de protecció oficial: públics, privats, cooperatives, entitats i fundacions.
Per tot això des de l’AVALOT continuarem treballant per aconseguir unes veritables polítiques d’habitatge, que siguin capaces de regular el mercat i que facilitin l’emancipació dels joves, com un dret que qualsevol societat ha de defensar i promoure de manera valent. AVALOT ■
i tu què en penses?
Com és l’experiència de compartir local amb un esplai? L’Associacio de veïns de Sant Joan i l’esplai Drac Màgic Aquestes dues entitats, que compartim una bona part d’un centre cívic municipal de Vilanova i la Geltrú, actualment mantenim una dinàmica comuna i una forma de veure l’entorn molt similar. Les associacions de veïns i els esplais, no poden estar separats o anar per camins diferents ja que es molt important seguir el camí plegats per millorar la societat. De fet, aquest esplai va començar formant part de l’Associació de Veïns en els seus inicis, i desprès, anys mes tard, va ser quan es van separar la gestió de les dues entitats. A banda de col·laboracions puntuals en diferents activitats com poden ser la Castanyada, la festa de fi de curs, o formant part de la Comissió de Centre del local municipal on tenim les seus; l’experiència d’apropament es va iniciar en major mesura en l’instant en què l’associació de veïns va adquirir una pantalla de televisió de 60 polsades dins d’un projecte per apropar gent jove de l’esplai a l’Associació de Veïns. Aquell va ser el moment en què part dels monitors de l’esplai, conjuntament amb l’Associació de Veïns, van organitzar una secció per tal de fer activitats relacionades amb l’espai en què s’ubica aquest gran televisor. Es veuen partits de futbol, es fan xerrades, l’esplai hi fa activitats relacionades com poden ser el visionat de pel·lícules per els infants, i la pretensió es crear aquestes sinergies que aprofiten la joventut d’uns i l’experiència dels altres. Entenem que dins del respecte que hem mantingut tots plegats per les tasques desenvolupades per totes dues parts, compartir espai ens ha enriquit a tots i aquesta experiència i col·laboració fa que les dues entitats siguin mes fortes.
Josep Lozano President de Associació de Veïns de Sant Joan de Vilanova i la Geltrú ■
Música Àlbum: Batiscafo katiuskas Autor: Antònia Font Blau / Discmedi, 2006
Batiscafo katiuskas Antònia Font sembla defugir de modes i estils musicals. És un grup amb un so ben diferent al que ofereixen actualment la resta de grups musicals de l’estat. No es pot afirmar que sigui únicament pop. Es barregen i es desfan molts estils. No hi ha límits ni complexos: hi ha la presència del reggae, la rumba, el rock, el vals, la música electrònica i el funky... Tampoc hi ha regles gramaticals que valguin. Les lletres són formades a base de combinacions inverosímils de paraules. Es tracta d’un fenomen molt interessant i atractiu per al públic català i de la resta de l’estat espanyol. Des de la seva creació, Antònia Font s’han desvinculat del molt polititzat “rock català”. Un tret distintiu que contribueix a conformar la peculiar sonoritat d’Antònia Font és la calidesa del característic so que ofereix el Balear. I no només això, les lletres són inconfusibles: sempre plenes d’ovnis, meteorits, satèl·lits, objectes quotidians i alhora siderals. Composicions sense sentit aparent, que no respecten ni formes ni regles gramaticals. Les lletres semblen sortides d’una escriptura on l’associació lliure d’idees està a l’ordre del dia. Tot plegat pot semblar un caos controlat, una barreja dotada d’una harmonia que aconsegueix transmetre moltes coses alhora. S’hi expressen sentiments i punts de vista de la vida. Sens dubte, hi predomina la felicitat. Batiscafo Katiuscas (2006) és el cinquè treball d’estudi d’aquest grup amb nom de noia. Els cinc nois van triar aquest nom per al grup, ja que Antònia Font era una antiga companya d’universitat, incondicional del grup en els seus inicis, quan tocava en festes mallorquines. Van pensar que un nom femení seria positiu per a una formació musical en la qual tots els integrants són homes. Aquest àlbum ple de cites i dedicatòries està basat en “Life Aquatic”, la pel·lícula de Wes Anderson. És així que deixen de banda l’espai exterior per centrar-se en el món marí: apareixen sirenes, plàncton, balenes...
Llibres Títol: Com veure la TV? Material didàctic per a infants i joves Coordinador: Joan Ferrés Edita: Consell de l’audiovisual de Catalunya PRIMERA EDICIÓ: JULIOL 2005
Com veure la TV? L’educació en comunicació és, avui en dia, una assignatura bàsica per poder comprendre i interpretar el bombardeig d’informació que rebem constantment dels mitjans. Essent la televisió un dels mass media en què invertim una gran part del nostre temps de lleure diari, la necessitat d’educar-nos com a telespectadors resulta encara més primordial. La televisió ofereix gran quantitat de productes i de discursos diferents que s’articulen amb codis i llenguatges propis que cal, sinó dominar, conèixer i saber identificar en cada cas. Detectada aquesta necessitat, neix la guia didàctica Com veure la TV? que proposa tota una sèrie de continguts adreçats al coneixement dels dispositius i del llenguatge televisiu. Aquesta guia didàctica es composa de quatre llibres i quatre DVD i està orientada a infants i joves de sis a setze anys. Val a dir que aquesta guia està pensada més concretament per ser utilitzada al sí d’una entitat educativa formal com ho són l’escola i l’institut. Tot i això, creiem que pot esdevenir molt útil per als Centres d’Esplai. Es tracta d’una eina que, a partir d’uns objectius i continguts, ofereix activitats per tal d’orientar i ajudar els centres educatius a ensenyar de la millor manera possible com consumir televisió. Tot plegat orientat a educar uns telespectadors amb prou capacitat crítica per poder reflexionar i analitzar tot allò que es veu a la televisió. Responent als diferents tipus de formats i discursos que ens ofereix la televisió, aquesta guia s’estructura en quatre volums: els relats de ficció, els informatius, la publicitat i nous formats televisius. Cada volum aprofundeix les regles que regeixen cada format i proposa activitats adaptades a cadascun d’ells. Tot això, amb un DVD de suport amb els exemples - força actuals, per cert - dels programes citats en els continguts de cada llibre. Aquesta obra va ser editada el 1998 pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), i va ser reeditada el 2005, any en què es va afegir el quart volum dedicat a altres formats televisius com els programes d’entrevistes (talk-shows), els programes de crònica rosa, d’esports, els zàpings, els concursos i els videoclips. Els autors d’aquesta col·lecció són Mercè Coll, Joan Ferrés (qui també la coordina) Xavier Obach, Lope Serrano i Anna Solà.