Tercer Segona numero 9 by Esplais Catalans, Esplac

núm. 9 –2n quatrimestre de 2003 Revista d’educació en el lleure

Tercer segona

3r2a

Esplais Catalans

Plisea 10, Trobada General d’Esplac Entrevista a Joan Barril Monogràfic: cultura de pau

Número 9 Segon quatrimestre de 2003 EDITORIAL Fer-se gran, créixer junts

Consell de Redacció Maria Aluja, Jose Ma. Navarro, Jesús Sanz, Joffre Villanueva, Pere Vila, Lali Surià.

Edita ESPLAC, Esplais Catalans Tercer Segona Avinyó, 44, 2n - 08002 Barcelona A/e: esplac@esplac.org www.esplac.org Tel. 93 302 61 03 Fax 93 302 00 89

Imprimeix Estudi 6

CRÒNICA Plisea 1o, la trobada de la comunicació L’ENTREVISTA Entrevista a Joan Barril

LA POLÈMICA Votar a no votar (this is the question) MONOGRÀFIC Cultura de Pau

EL REPORTATGE Centre d’esplai Guineueta

I TU QUÈ EN PENSES? Fumem a l’esplai?

Disseny gràfic i maquetació Clic Traç, sccl

L’EXPERIÈNCIA Rubí, ciutat de colors

Fotografia portada Xavi M. Miró

RECOMANACIONS

Assessorament lingüístic Núria Guasch Revista quatrimestral Preu: 3 € Subscripció anual: 12 €

Dipòsit legal B.12.418-2000

editorial

Fer-se gran, créixer junts E splac és una associació que comença a fer-se gran. Fa poc temps vam superar la majoria d’edat i ara tot just tenim 20 anys d’història. Vint anys són pocs en la vida d’una persona i podríem pensar que encara en són menys en la vida d’una organització. Tanmateix, per a la majoria dels infants que vénen habitualment als esplais, els 20 anys són encara un horitzó indefinit, un futurible, una metàfora del que poden arribar a ser. Pregunteu-li a un nen o a una nena on s’imagina que estarà quan tingui 20 anys. Pregunteu-li què creu que estarà fent. Imaginem-nos ara que algú va preguntar a la gent que va crear Esplac fa vint anys com s’imaginarien aquesta entitat en l’entrada del segle XXI. Dirien que ens hi hauríem associat més de 100 centres d’esplai? Dirien que tindríem una cooperativa de serveis, una escola de formació, que presidiríem el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya o el Consell de la Joventut de Barcelona? Dirien que hauríem donat un impuls al treball internacional fins al punt de presidir la FIEEA o que hauríem ajudat a crear un esplai a Bòsnia? Dirien que tindríem una revista com la que ara esteu llegint? En 20 anys es poden fer moltes coses i en 20 anys tot és possible. El problema és que moltes vegades no coneixem o bé no som conscients de les coses que hem fet, o de les coses que van fer els que ens precediren en la nostra tasca. Per exemple, algú de vosaltres sap per què aquesta revista es diu “Tercer Segona”? No? No sembla que sigui un nom gaire apropiat per a una revista d’educació en el temps lliure, oi? Però malgrat això hi ha una raó: “Tercer segona” era el pis on Esplac va tenir una de les seves seus, al carrer Princesa. Es tracta, doncs, d’un nom que va ser significatiu durant un període de temps i que ara continua sent-ho, malgrat haguem canviat de seu, perquè estableix un pont amb el passat, perquè ens suggereix que, amb 20 anys, ja tenim una història que cal recordar i perquè, d’aquesta manera, reconeixem tota la gent que va aportar el seu granet de sorra per fer el que ara és Esplac. 12,5º

½Y

X/16

La nostra revista, tot i reconèixer el passat, té una clara ambició de futur. Cal que ara ens preguntem tots plegats com ens imaginem Esplac l’any 2023, d’aquí a vint anys. És un exercici complicat i, segons com, agosarat, ja que se’ns fa difícil poder preveure els canvis socials que es puguin esdevenir. En qualsevol cas, hi ha uns reptes que semblen clars. Les línies triennals d’Esplac aprovades a la passada Assemblea ens indiquen quins són els objectius a mitjà termini. La nostra voluntat és incrementar la nostra capacitat d’intervenció en la societat, mitjançant la transmissió dels valors inherents a la laïcitat i el progrés. I això ho podrem fer si fem una tasca paral·lela de reivindicació de la importància de l’associacionisme educatiu i de la pedagogia del lleure, si augmentem la nostra presència pública i mediàtica, si creixem territorialment, si millorem la formació dels nostres monitors i dirigents, si incrementem la qualitat pedagògica dels nostres projectes i

¼Y

¼X

Així doncs, teniu a les mans la “nova” revista d’Esplac. Diem “nova” entre cometes perquè hi ha coses que hem canviat però també hi ha coses que es mantenen. És el mateix que ens passa quan tornem a l’esplai després de les vacances d’estiu i trobem que els infants han crescut gairebé tant que ens costa fins i tot reconèixer-los. Han canviat, però continuen sent les mateixes persones. Amb la revista d’Esplac pot passar una cosa similar: hem canv i at e l fo r m at , l a m i d a , l’estructura, la periodicitat, el disseny... però malgrat tot continua sent “la nostra revista” i ens ha de servir per aconseguir de forma més eficaç els mateixos objectius. La revista ens ha de servir per donar a conèixer algunes de les activitats i projectes que estan desenvolupant els centres d’Esplac així com per promoure el debat i l’intercanvi entre tots nosaltres al voltant de qüestions educativament i pedagògicament rellevants. És per això que volem aprofitar aquesta primera editorial per fer de nou una crida a la vostra participació en la revista. És vostra; aprofiteu-la al màxim; traieu-li tot el suc. En aquest número trobareu articles força interessants; una crònica de Plisea-10, la Trobada General d’Esplac, una entrevista amb el periodista i escriptor Joan Barril i un monogràfic dedicat a l’Educació per la Pau, entre d’altres. Esperem que en gaudiu llegint-los tant com ho hem fet nosaltres al fer-los. ■

La crònica

si som capaços de, tot plegat, ferho aprenent alhora, perquè segurament estarem d’acord que la millor manera de millorar Esplac és millorant-nos tots i cadascun de nosaltres.

Pli La Trob Dissabte 29 de març del 2003 - “Mira! Un altre grup de nens carregats amb motxilles” - “Jo acabo de veure una colla de timbalers a baix a la riera”. - “Em sembla que aquests que porten una samarreta vermella i una espècie de mocador lila al cap són els que organitzen tot això” - “Sí. Crec que és una trobada d’esplais. Tenen alguna cosa a veure amb l’esplai d’aquí; el Floc”

Benvinguts a Plisea 10!, planeta on, com en tants d’altres, s’ha perdut la comunicació...

Avui, seria un dissabte de mercat normal a Arenys de Mar si no fos per un munt de nens, joves i monitors, que han començat a envair els carrers del poble. Tots, una mica despistats encara, es dirigeixen al campament on passaran la nit; alguns van cap a la platja a plantar les tendes, altres caminen riera amunt en busca de la plaça de la Sardana i els més petits agafen forces per pujar un carrer amb molt pendent que els portarà a l’escola Maragall. Del Calisai no para d’entrar i sortir gent, són els alliberats. Alguns, els membres de les comissions encarregades d’organitzar la trobada i totes les activitats que es faran, ja han passat la nit a Arenys. Un d’ells aixeca el cap i

isea 10

bada de la comunicació

A dos quarts de quatre comença la festa. Dues cercaviles formades per la gent dels 46 esplais d’Esplac que han vingut a la trobada, acompanyats de xanquers i timbalers, comencen el seu recorregut, es trobaran a la riera, davant el Xifré, on alguns estan acabant els preparatius de l’acte inaugural. La gent es va animant i, en algun moment, els crits de nens i monitors contra la guerra fa que la cercavila es converteixi en una manifestació espontània. Des d’un balcó, tres fotògrafs (professionals, o no) no paren de disparar amb les seves càmeres a 2.500 caps, embolicats amb bragues de tots colors, que s’han reunit davant un escenari, al mig de la riera.

“Benvinguts a Plisea 10!”. Comença l’acte inaugural. Apareix dalt de l’escenari el rei del planeta on, com en tants d’altres, s’ha perdut la comunicació... però per això estan aquí els esplais: per lluitar contra la incomprensió i el caos que governa ara Plisea. Els més petits són els primers a adonar-se’n i avisen cridant al rei que ells l’ajudaran.

A l’esquerra de l’escenari, embolicat dalt una estructura metàl·lica, un enorme tapís, format amb tots els noms dels esplais, es deslligarà en uns minuts

A l’esquerra de l’escenari, embolicat dalt una estruc tura metàl·lica, un enorme tapís, format amb tots els noms dels esplais, es deslligarà en uns minuts. Preparades les cordes! Uun, doos iiiii tres! “Ostres!, s’ha quedat enganxada una punta del tapís. Però si hem fet abans la prova i ha funcionat!” Sort d’un monitor que s’enfila per l’estructura i, en un moment, ja ha arreglat el primer petit contratemps, que no ha pogut trencar l’emoció del moment. Durant la tarda, mentre a la platja xics, petits, mitjans i grans intenten tornar l’ordre a Plisea, a través de diferents jocs, davant el Calisai no es para de recollir firmes contra la guerra: “Ha vingut gent de totes les edats per informar-se. Ja portem 500 firmes i hi ha 3 taules més repartides pel poble”.

mira una mica espantat els núvols... “a veure si no plou!”... Però no hi ha hagut tanta sort. Mentre els grans i joves acaben de muntar les tendes a la plaça de la Sardana, un alliberat informa que a la platja plovisqueja i, amb menys de 3 minuts, la pluja ha arribat a dalt el poble (de fet, hauria estat una mica estrany que no fos així). Tothom comença a dinar sota els arbres de la plaça i a mig entrepà ja no cau ni una gota d’aigua...“Potser si que tindrem sort!”.

Gairebé ja ha passat tot el primer dia de trobada, són les 22:00 de la nit i comencen les activitats de nit. Els xics i petits són al gimnàs de l’escola Maragall amb un grup d’animació, alguns monitors, però, sembla que disfruten més que els seus nens, que després de tres quarts d’hora de ballar i saltar ja comencen a estar cansats. Els Joves proven diferents còctels sense alcohol a la festa que s’ha organitzat al Calisai i els mitjans i grans són els que han sortit a jugar al carrer.

Una de les creadores del joc de grans patia perquè “és una mica complicat d’explicar”. Però ho hagin entès o no està clar que el joc és tot un èxit. És difícil caminar per entre els estrets carrers de darrera de l’església d’Arenys, sense esquivar de tant en tant

un grup de 5 o 6 nois i noies que corren per intentar entrar dins la nau d’un equip contrari. Enmig d’un dels carrers hi ha un bassal d’aigua, sembla ser que un dels veïns, poc disposat que pertorbin la seva tranquil·litat, els ha intentat tirar, sense massa punteria, una galleda d’aigua.

Com que ha començat a ploure, l’acte de cloenda no es pot fer a l’aire lliure: es fa primer al Calisai i després a l’escola Maragall per als petits i xics. Tot i així, tot està sortint com estava previst: música, es llegeix el manifest contra la guerra i el rei i la reina de Plisea donen les gràcies a tots els esplais per haver-los ajudat.

els crits de nens i monitors contra la guerra fa que la cercavila es converteixi en una manifestació espontània

Asseguda a prop de la porta, la Irene, de 12 anys, mira la cloenda. Es va fer un esquinç el dimarts passat però ha volgut estar a la trobada encara que fos amb crosses i la cama embenada.

Diumenge 30 de març Pla A o pla B, aquest és el dilema. El matí ha començat amb nervis al Calisai, sembla que plourà i que s’haurà de fer l’acte de cloenda i el dinar segons el pla B. Mentre els campaments s’acaben de recollir, els pares, que ja han arribat, comencen una gimcana a la plaça de l’església. Un pare del Xaloc ensenya entusiasmat el seu fulard: “Nosaltres també en volíem un. Els nens de l’esplai el porten vermell, els monitors negre i nosaltres ens l’hem fet dels dos colors expressament per venir a la trobada”.

Finalment, un dinar de 3.000 persones al pavelló d’Arenys. Botifarra amb mongetes i una taronja de postres. Pares, nens i monitors s'acomiaden i comencen a marxar. Al pavelló van quedant alguns alliberats per acabar de recollir. Ara, encara sembla més gran. En un racó, una de les organitzadores de la trobada seu en una cadira i respira profundament: "Ja està i tot ha sortit bé”. Maria Aluja Equip de redacció ■

A dins, alguns alliberats estan reunits preparant les activitats de la nit, “aquest és l’únic problema de ser alliberat, que a vegades no pots veure els jocs que fan els nens perquè estàs preparant els de més tard”. Els joves es troben també al Calisai, s’han dividit en grups i cada un, coordinat per un alliberat, està fent un debat sobre un tema diferent. Un d’aquests és la guerra, les conclusions extretes pels nois i noies d’aquest grup s’acaben convertint en el manifest contra la guerra que es llegirà en l’acte de cloenda.

…alguns protagonistes

Ester, l’Eixam, Rubí.

Carlos, Egara, Terrassa.

Anna Fenollar i Maite Martínez,

Rut, Drac Màgic. Vilanova i la

Sara, Ger, Sant Pere de Ribes.

Monitora.

Alliberat.

Guaita’l, Alella. Mares.

Geltrú. Monitora.

Monitora.

M’ha agradat molt, estic una mica cansada i l’únic que trobo és que al campament de grans hi havia massa diferència d’edat. Hi ha nens molt grans amb nens com els que porto jo que són d’11 anys. Aleshores, mentre uns tenen ganes de dormir i els monitors tenen ganes que els nens dormin, els altres tenen ganes de festa. Però bé, les coses han estat molt ben organitzades.

Tot ha anat molt bé, és la segona vegada que vinc com a alliberat i és genial. Potser, en la cercavila, faltava una miqueta d’animació dels monitors, que estiguessin motivats.

De jove era monitora i estava al Baix Llobregat. La trobada ha anat molt bé, està molt ben organitzada i la gent molt implicada… No se sap prou el que fem en els esplais i aquesta és una bona manera de donar-se a conèixer, sen’haurien de fer més. - Genial, molt bé. Se’n podrien fer més, tot i que suposo que és una feinada terrible.

Ha estat molt variada, llàstima del dia de pluja. Les activitats estaven bé, però alguna molt enfocada als nens i els monitors no fèiem quasi res, per exemple, la de la tarda dels mitjans.

Molt interessant, perquè aprenem d’altres esplais i els nens es relacionen amb nens d’altres esplais. Podria haver anat millor perquè ens ha plogut, però el plàning estava bé i tot molt animat. Els jocs, però, un xic complicats, almenys els del grup dels grans de tarda i nit. Potser primer haurien d’explicar-los als monitors i monitores i després als nens.

Agafem un dilluns al matí i ens plantem a la COM-Ràdio, on ens espera en Joan Barril que acaba de fer el seu programa diari, La R-Pública. Passem a una saleta, ens posem còmodes, engeguem la grabadora i es fa evident que en Joan Barril encaixa amb el 3r 2a.

■ Què recordes del temps que vas estar en un agrupament?

■ De quina manera es veu això des dels mitjans de comunicació?

Sí, des de petit vaig estar vinculat amb això, recordo els llobatons, la secció… quan tenia 17 o 18 anys en què vaig dedicar-me a fer de monitor… vaig ser cap de Rangers. El que recordo més és… 1819 anys... érem els reis del mambo, però ara en aquest moment els joves de 18-19 anys la distància fa que diguis “que petits i que jovenets”, però els pares ens deixaven els seus fills amb una lleugeresa jo crec que excessiva. Ara, amb la distància, dic: “que insensats eren aquells pares de deixar-me a mi”, és veritat que les coses ara són diferents hi ha; els telèfons mòbils, la gent està més formada, la generació que porta això és més gran, hi ha gent pertot arreu... Recordo coses molt bones, com per exemple, estar acampat amb els meus xavals el dia que l’home va arribar a la lluna, que això era l’any 68 o 69, no sé si era el mes de juny, allò del “petit pas per mi i un gran pas per la humanitat”, vaja.

El mitjà de comunicació escrit o radiofònic té una actitud que jo de vegades no l’entenc del tot, és veure risc a tot arreu, o sigui, es considera que qualsevol cosa que surt de la normalitat urbana és una acció de risc, i aleshores

l’entrevista Joan Barril, periodista i escriptor

Entrevista a Joan Barril una de les bases educatives. El nen, si dels pares depengués, sempre seria un nen. Ara, amb una condició: que no li doni gaire feina i que hi hagi instruments delegats (escoles, esplais, el que sigui) perquè el nen sobretot no ens faci patir, que no torni tard a casa i que sigui una mena de mascota humana domesticada.

Veus com es van incrementant les alarmes de risc quan en realitat aquest risc és cada vegada menor

t’inflen el risc perquè se suposa que les teves pors són les pors de la majoria de la gent; llavors veus com es van incrementant les alarmes de risc quan en realitat aquest risc és cada vegada menor. Qualsevol cosa relacionada amb els nens es converteix amb una activitat arriscada, de tal manera que els nens no juguen al carrer, perquè el carrer és l’àmbit del mal i t’atraquen, t’atropellen, etc. La figura del nen en aquest moment està sobreprotegida i es converteix en un element per crear totes les pors dels adults, insisteixo, des de l’alimentació, el tabac, la droga, en fi totes aquestes coses... I d’aquí a la coacció de la llibertat del nen per la descoberta de nous horitzons i nous límits, que és al capdavall

■ I la imatge dels monitors i monitores? La imatge de bona gent i de transmissió de valors que surt dels esplais és una cosa que dóna molta tranquil·litat als pares, i en canvi no els fa participar d’aquesta idea de dir “el que et fan aquesta gent és donar-li al teu xaval eines suficients per a la supervivència, per a l’emulació, per al control de les seves possibilitats”, en definitiva, per a unes petites maniobres personals que al capdavall tendeixen al fet que el fill sigui absolutament independent i se’n vagi (i aleshores començarà el teu patir perquè volarà sol sense la necessitat d’ajuda).

■ Actualment s’està parlant molt de la necessitat de conciliar horaris laborals, escolars i familiars. Com creus que s’hauria de resoldre això? al final el que està produint és el fenomen del nen amb agenda: El nen de la clau!, aquells que van amb la clau al coll... No sé si els pares aprofiten el temps o no per estar amb els seus fills, estem en una societat en què el nen, insisteixo, és un bé sobrevalorat i únic, perquè generalment hi ha moltes famílies de fill únic, i és clar, quan el fill és únic, és la llet això perquè tot pel nen, tot pel nen, tot pel nen... Jo veig que hi ha molta hipocresia amb això, és a dir, molta teoria de pare que mai no arribarà a ser un pare pràctic. No pensem que perquè tinguem més temps els pares el dedicarem més al fill, no, tindrem més temps i el dedicarem més a nosaltres. Jo aquesta idea de tot pel meu fill, jo no me la crec. El fill no necessita hores, necessita qualitat del temps. Aprofitar els moments de qualitat vol dir aprofitar el temps d’anar i portar el teu fill a l’escola si pots, o els caps de setmana esmorzar plegats, anar d’excursió, o veure fins i tot la televisió junts, veure l’informatiu o una pel·lícula, el que sigui i estar amb el teu fill i quan el tio digui “escolta, passa”, doncs això, no estar-hi a sobre. Per això nosaltres confiem amb la importància de l’educació en el temps lliure com a mètode de transmissió de valors, perquè en termes quantitatius el nen passa moltes més hores a l’escola que a l’esplai, però la qualitat i la significativitat de les hores que passa a l’esplai són molt rellevants... Perquè hi ha més tensió i més ganes d’anar-hi; l’esplai és un lloc on la gent hi va amb ganes i quan la gent va amb ganes, escolta! Això els mestres ho saben

més bé que ningú, oi? Jo crec que les mares responen millor al seu paper de mares que els pares; els pares estem absolutament despistats, jo amb tants fills me n’he fet un fart d’anar a reunions escolars; les bestieses que vaig arribar a sentir allà, caram! Jo estic despistat però vosaltres, osti! Tot allò desconegut fa por. Per això es donen actituds totalment reaccionàries, per exemple els ordinadors, els xats… Jo, quan sento les pors dels pares, penso que anem molt malament, que estem despistats. Joan Barril i Cuixart va néixer a Barcelona fa 51 anys. De petit es va llegir totes les aventures de Tintín i als 15 anys es va comprar el primer llibre amb els seus propis diners (“Las crónicas de Sochantre”, d’Álvaro Cunqueiro). En la seva vessant periodística, ha dirigit el setmanari El Món i ha estat columnista als diaris La Vanguardia, el País i el Periódico de Catalunya. Actualment, el podem llegir cada dia a la contraportada del Periódico, el podem escoltar al seu programa “La República” de la COM-Ràdio i el podem veure al programa “L’entrevista” de BTV (com s’ho deu fer per treballar tant!). Malgrat aquesta intensa activitat periodística, encara té temps per dedicarse a escriure assaigs i novel·les. Els seus llibres més coneguts són “Un submarí a les estovalles”, “Tots els ports es diuen Helena” (amb el qual va guanyar el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil l’any 1998), “Parada obligatòria” (que va ser premiat amb el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, també l’any 1998), “Condició de Pare” i “Gairebé una parella”. D’ell ens interessen especialment les seves reflexions entorn del món de l’educació. Al pròleg del seu llibre “Condició de pare”, Iñaki Gabilondo afirma que Joan Barril ens ensenya a comprendre que “malgrat res es pugui garantir en cap aspecte de la vida, l’educació raonable és qüestió d’amor, atenció i sort”. Gràcies a un article publicat al Periódico arran del desafortunat accident a la Riera de Merlès vam saber que de jove havia estat membre d’un agrupament escolta. En aquest article ens deia que “els infants són aquells éssers que es pugen als arbres alts, s’enfilen a les roques, construeixen cabanes i aguanten la respiració. En canvi, els pares i els monitors només són humans”. En un moment com l’actual, en el que un nou accident ha tornat a avivar el debat sobre la seguretat de les activitats de lleure, torna a tenir sentit recordar que, com diu Barril, “més que títols i cursets, cal la petita humilitat de saber que l'ésser humà és fragilíssim”.

■ I l’escola com la veus? Perquè també participa d’aquest estat de coses, amb l’afegit que se li estan abocant responsabilitats que tradicionalment corresponien a la família... Jo crec que som pitjor pares que mestres, els mestres d’ara, els que encara són mestres, els mestres i els educadors són molt millor que els pares! Jo no entenc com encara hi ha mestres que no pleguin. Jo crec que els pares passen i passen d’una altra manera; aquesta idea de “el meu fill”, aquest sí que és un concepte estrictament europeu, urbà i del segle XXI: “El teu fill és més important que el fill de l’altre”. Els fills són de tots! Aquesta idea del fill com l’home futur, això la gent no ho entén, és el seu fill i l’altre que es foti, no m’importa, no m’interessa. La idea aquesta de la comunitat escolar... quin desastre! Quina comunitat? Ni comunitat escolar ni hòsties; quan tot això de la transmissió de valors que s’ho creuen uns quants profetes com vosaltres arriba a casa, es queda al rebedor perquè ells no la practiquen, no és aquesta idea com si això fos una comuna, la idea del nen entesa com un bé públic és el que vull dir.

El nen no és un bé públic, el nen és un bé privat al qual se’l vesteix d’una manera determinada, es porta a una escola determinada perquè és un signe extern de poder i de riquesa per part dels pares.

■ Has comentat abans que l’any 68 eres monitor d’un cau; de fet el valor que tenia llavors l’escoltisme com a espai de reivindicació política per a la defensa de les llibertats en un context on no es permetia... ara han passat 30 anys i encara hi ha esplais. Quines creus tu que són les funcions actuals dels esplais? De la mateixa manera que llavors eren espais de sensibilització política de la ciutadania, això ha canviat substancialment o encara continua essent necessària? Eren espais de formació política, era un “jo no estic amb el règim, per això sóc aquí”. Jo crec en aquesta idea de la transmissió dels valors col·lectius, de la petita aventura controlada (i a mi em sembla que no és únicament un coneixement de la natura, que això el National Geographic ja ens ho fa i la natura s’ha posat molt a l’abast de la gent, sinó del coneixement de tu mateix respecte a la natura). El paper d’ara dels esplais jo el relacionaria amb això i amb una visió no estrictament escolar sinó amb la idea voluntària de pertinença a un grup.

■ Hi ha moltes persones d’àmbits institucionals de Catalunya que han estat en moviments de temps lliure. Tanmateix, això no acaba d’aflorar mai, és a dir, no hi ha el reconeixement que el món del lleure es mereix i tota aquesta gent fa un discurs dient que és molt

Els fills són de tots!, això la gent no ho entén, per la gent és el seu fill i l’altre que es foti, no m’importa, no m’interessa important això, va ser molt important per la meva vida però quan tinc la possibilitat, perquè tinc el càrrec, d’impulsar-ho o de donar-hi suport, doncs no s’acaba de fer; és una cosa bastant paradoxal, això. Jo diria, però, que ja li va bé al moviment escolta i a l’esplai que estiguin distanciats del poder polític, o sigui, ara perquè vosaltres dieu les paraules “Ferrer Guàrdia”, “laic”, “progressista”, etc., i jo m’imagino una mica del que estem parlant, però quan vaig amb un esplai qualsevol, jo no sé si són laics..., Però si t’apropes massa al poder polític si aquest poder polític, et subvenciona molt té ganes de sortir a la foto, si surt a la foto no té ganes de sortir sol, surt amb la gent i això crea una imatge de marca que de vegades pot acabar alterant aquests principis de tranquil·litat del treball, és a dir que la gent t’identifiqui i digui “ah, sí! Sou d’aquests”.

■ Jo no pensava tant en aquesta política partidista sinó, per exemple, en el cas de la Riera de Merlès. No surten de tot arreu dient “no us passeu”, no va sortir ningú a defensar els monitors del món del lleure; l’única reacció va ser “us regularem”... la millor, la menys histèrica va ser aquesta, la majoria va ser histèria absoluta.

En el moment que passen aquestes coses s’hauria de sortir en defensa dels monitors, perquè després, quan convé, s’apel·la al voluntariat, i quan aquest no acaba de funcionar aleshores se’l denigra i a més és que només era un voluntari. Això passa a tots nivells, és que estem mal pagats en qualsevol lloc, imagina’t amb xavals de 18 anys!

■ Aquesta revista la llegeixen uns 1.500 monitors d’Esplac, gent jove amb uns ideals i que creuen que des de l’esplai poden fer la seva revolució, educar en valors, educar el respecte, la sostenibilitat ambiental… A tota aquesta gent, què els diries, amb la teva experiència i mirant amb perspectiva? Ara és molt pitjor, ara és més difícil perquè tenim uns pares histèrics i una premsa que li agrada la carnassa. Tot això són obstacles que els monitors han de vigilar perquè la malfiança i la histèria paterna i pels mitjans de comunicació amb ganes de… Bé, no sé què li passa a la premsa escrita, sobretot, per que destaquen determinades coses, i n’oculten d’altres? Joffre Villanueva i Jesús Sanz Equip de redacció ■

la polèmica

Hem entrat en la cursa de les eleccions. En pocs mesos tenim l’opció de votar tres cops: Municipals, Autonòmiques i Estatals. Els que som d’esquerres tenim diverses opcions polítiques a les quals votar, però abans d’això ens podem plantejar si volem donar, o no, el nostre suport a algun d’aquests partits polítics. Qui no s’ha plantejat mai si val la pena?

(this is the question)

Votar o no votar

Dos col·laboradors de la revista ja s’ho han plantejat, i ho tenen clar.

La democràcia es basa en la participació de la societat en la vida política; ja sigui emetent el vot, manifestant-se... Votar o no votar...? Així per les bones no es pot fer una anàlisi del fet en si; òbviament cal estudiar els perquès de les dues alternatives que tens quan arriben dies com el 25 de maig. Seré sincer, des que tinc divuit anys he votat en totes les eleccions que s'han realitzat. I ho he fet per pròpia convicció democràtica, per compromís amb la nostra societat, per militància política activa i per la simple convicció que si aquells a qui no votes igualment et governaran durant els següents quatre anys, cal fer una tria de qui millor ho pot fer. La democràcia es basa en la participació de la societat en la vida política; ja sigui emetent el vot, manifestant-se, escrivint un article en una revista o diari o, simplement, anant a tirar ous a la façana de l'Ajuntament del teu municipi perquè es nega en rodó a cedir un espai a un grup de joves o a un esplai. La democràcia és això, participació. Tal com hem vist hi ha diferents vies de participació en la nostra societat –Fer de monitor o monitora en un esplai n'és una altra–; sovint atrau molt més el manifestar-se o el llançament d'ous a la Casa de la Vila, ja que hi entra el plus "d'anar en contra de". Però quan arriba el dia de les eleccions la participació baixa en picat. La veritat és que costa d'entendre, –o, almenys, a mi em costa–. Certament les manifestacions tenen un valor democràtic elevadíssim però adquireixen un valor polític escàs; jo no he vist dimitir el Sr. Trillo, la Sra. Palacio i el Sr. Aznar a causa de les manifestacions contra la guerra. Heus aquí el perquè de l'escassa participació electoral de la

ciutadania. És evident que hi ha una crisi en el Sistema Democràtic i en la Democràcia en si mateixa. I és força evident que aquesta crisi és, en gran mesura, pel desprestigi que alguns polítics han exercit sobre la democràcia. Quina terrible contradicció, votar a aquells que alimenten la crisi democràtica. És cert que hi ha aquests motius (matitsats, ja que en la política la majoria dels que s'hi dediquen són honestos i demòcrates de cap a peus), i d'altres com el que la política s'ha convertit en un mercat econòmic en què els Partits traeixen, en certa manera, els seus ideals per intentar guanyar unes eleccions, i existeix la sensació que votis el que votis acabes votant el mateix (motiu matisat perquè no és el mateix votar a Lula que a Bush). Tot i aquests motius, en unes eleccions no votes només a unes persones o a uns partits polítics establerts, que també; votes unes realitats i unes polítiques que et condicionaran la vida com a ciutadà els següents quatre anys. Votes si prefereixes una sanitat universal i pública o una d’elitista i cara; votes si prefereixes un ensenyament quantitatiu i qualitatiu públic i per tothom o un ensenyament qualitatiu per als rics; votes per uns programes que deixen entreveure noves biblioteques, nous centres cívics, millora dels equipaments municipals o polítiques d'immobilisme de cap reforma per no molestar cap sector de la ciutadania... Per tant, val la pena emetre un vot, el que et correspon com a ciutadà o ciutadana, en les eleccions. Sigui del color que sigui, o sigui en blanc, un vot és un vot i pot ajudar, encara que soni utòpic, a decantar una societat cap a aquella banda que desitgem. Arcadi Corominas Baig Esplai Drac Màgic ■

El dret a no votar com un exercici de desobediència civil El vot és un dret constitucional que tenen els ciutadans de l’Estat espanyol des de l’aprovació de la Constitució l’any 1978; bé, no tots els ciutadans tenen aquest dret: només poden votar els que són considerats per l’Estat espanyols de ple dret. Els immigrants que no tinguin la nacionalitat espanyola (excepte els ciutadans de la Unió Europea en les eleccions locals), els reclusos i els inhabilitats per la llei no poden opinar sobre qui aprovarà les lleis que els afecten directament. Tots els representants que surten escollits en unes eleccions tenen l’obligació, per poder exercir el càrrec corresponent, de jurar o prometre complir i fer complir la Constitució Espanyola. Una Constitució fonamentada en la “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, i que nomena el Rei com a Cap de l’Estat, dient que la figura és inviolable (es veu que a la resta sí que se’ns pot violar), i no està sotmesa a responsabilitat. A més, el títol de rei (per tant, el de Cap de l’Estat) és hereditari en els successors de Juan Carlos I de Borbón, un procés molt democràtic tot plegat. Aquí es creen els primers conflictes, i faig les següents preguntes sense saber la resposta jurídica, però intuint el sentit que els franquistes que van pressionar en la redacció de la Constitució volien marcar; un diputat o regidor que promogui el Republicanisme i, per tant, l’abolició de la Monarquia, està infringint la llei i per tant pot ser inhabilitat del seu càrrec? I un que defensi la independència d’Euzkadi o de La Rioja? O aquell que defensi el dret a vot dels immigrants?

Després d’aclarir aquests conceptes constitucionals, plantejo el dret a no votar com un exercici de desobediència civil (sé que no ho és en tots els seus aspectes, ja que votar no és obligatori al nostre país), però davant la realitat d’una norma, que en alguns casos pot ser considerada

injusta, el fet de negar-se a ratificar-la o, si més no, donarli legitimitat a través del vot, pot ser un acte de responsabilitat o com a mínim una actitud coherent amb els principis d’igualtat i llibertat. No entenc el fet de no votar per comoditat, “perquè me’n vaig a la platja” o “perquè la política no va amb mi”; la política sí va amb nosaltres i el no votar, si es fa de manera conscient i reflexionada, hauria de ser tan considerat per la societat com el no fer-ho. Fent un paral·lelisme, el Servei Militar obligatori al nostre país només va ser derogat després d’una campanya de desobediència civil que va durar molts anys i que va portar molta gent a la presó. Què passaria si tots els republicans, defensors del vot dels immigrants o altres menes de radicals perillosos (com diria el nostre Presidente) s’associessin i demanessin la reforma de la Constitució i neguessin a votar fins que això es produís? Segurament alguna cosa s’hauria de moure en el plantejament d’Estat que existeix actualment. Finalment, voldria fer dos apunts sociològics (perdoneu que m’atreveixi a fer-ho sense dades contrastables), sobre l’argument que diu que la gent que no vota és bàsicament d’esquerres. Jo sincerament crec que la majoria del 40% llarg de gent que no vota, no ho fa per comoditat personal, per falta d’interès pel bé comú o amb l’argument de “el que tinc m’ho guanyo jo amb el meu esforç” i aquestes em semblen actituds clarament de dretes. En un país on el vot és obligatori, com a l’Argentina, i on els votants superen el 90% (tot i tenint en compte la peculiaritat de la política local Argentina), els dos candidats que van arribar a la segona volta de les darreres eleccions presidencials eren de la dreta més rància i populista que es pugui trobar. Ismael Gómez Soci d’Esplac ■

2 Eduquem des del lleure per una cultura de la pau

3 L’iraq, un conflicte recent. Què en penses?

El monogràfic

1 Presentació

4 Pensaments de Pau

5 Testimonis per no oblidar

6 Per saber més

Cultura de pau Esplais Catalans

El monogràfic

“Cultura” i “Pau” són sinónims. Sadako Sasaki tenia dos anys quan una bomba atòmica va caure sobre la seva ciutat, Hiroshima. Afectada per una leucèmia producte de les radiacions, només la mantenia viva una il·lusió: arribar a fer mil ocells de paper. En va fer 644 abans de morir. Els seus amics portaren els 356 que faltaven el dia del seu enterrament. A Hiroshima hi ha un parc, el Jardí de la Pau, on al “Monument dels infants per la Pau”, dedicat a Sadako, es pot llegir: © Esplac

“Recordeu-vos de Sadako Sasaki. Penseu en els vostres infants. No digueu: és més prudent no contar-los res, als nostres fills, d’allò que va succeir. No és més prudent! Perquè aquell que no coneix el perill, hi sucumbeix.”

Presentació

Plisea 10 Arenys de mar, 2003

La història de Sadako, com la d’Anna Frank, és força coneguda arreu del món i ha esdevingut un símbol de la Cultura de la Pau. Tanmateix, hi ha milers d’infants anònims que han patit o pateixen actualment les brutalitats inherents als conflictes armats. Des que va acabar la Segona Guerra Mundial, s’han produït prop de 150 conflictes armats arreu del món. Al llarg del segle XX hi va haver 110 milions de víctimes directes de les guerres, un 90% de les quals eren civils. Actualment, a començaments de l’any 2003, hi ha 30 països involucrats en 24 conflictes armats. Es calcula que l’any passat mig milió d’infants van ser reclutats per exèrcits estatals, forces paramilitars o altres grups armats en 87 països i que uns 300.000 van participar activament en conflictes armats en 41 d’ells. Als darrers 10 anys, dos milions d’infants han mort per causes relacionades directament amb la guerra i uns quatre milions i mig han restat incapacitats. Paral·lelament, la despesa militar mundial no ha parat de créixer. L’any 2002 es van dedicar 772.000 milions de dòlars a aquest concepte, un 7% més que l’any anterior. Hi ha 28 països que es gasten més diners en armes i exèrcits que en salut i educació. De fet, amb el pressupost militar mundial de només 4 dies es podria garantir educació bàsica per a tots els infants del món. L’educació en el lleure ens proporciona un espai ideal per treballar amb els infants els valors inherents a la cultura de la Pau i la resolució no violenta dels conflictes. "Cultura" i "Pau" són dos mots que es necessiten mútuament, ja que no hi pot haver cultura sense pau ni pau sense cultura. Hem de fer un esforç per incorporar aquests objectius a les nostres activitats quotidianes per aconseguir, com deia Gianni Rodari, “un món per viure en pau, per ésser amics, amb una escola per aprendre a llegir, escriure i parlar la llengua de la felicitat”. En aquest monogràfic trobareu unes primeres eines per promoure la reflexió i l’acció en favor de la Cultura de la Pau. La quantitat de recursos educatius disponibles en aquest camp és molt considerable. Només cal que busquem als llocs adients. Si voleu, des d’Esplac us podem assessorar també sobre aquestes qüestions. Tot sigui per evitar que, d’aquí a 50 anys, no calgui que una nena anomenada Sadako ens recordi que no vam fer el necessari per evitar una nova catàstrofe. ■

eduquem des del el lleure

per una cultura de la pau

Iraq, una nova guerra. La humanitat no ha viscut un sol dia sense guerres. Hem conviscut amb més de 150 conflictes armats des que va acabar la Segona Guerra Mundial. Al llarg del darrer segle van morir prop de 110 milions de persones en guerres, la majoria d’elles eren civils.

I malgrat tot no és aquesta violència, la directa, la que més ens preocupa. N’hi ha una altra de més greu, per ser encara més quotidiana i provocar més mort i més patiment: la violència estructural, aquella violència generada per una enorme llista d’injustícies com la fam, l’analfabetisme, l’atur, la misèria, la discriminació i l'explotació de les dones, el racisme, etc. . 950 milions de persones pateixen fam crònica . El cost d'un tanc és similar al pressupost anual de tota la UNESCO. . Al món hi ha més de 130 milions de nens i nenes sense escolaritzar: 2 de cada 3 d’aquests menors són nenes. . 29 països tenen un deute extern més gran que el seu PNB. . Hi ha 30 milions de malalts de SIDA a l’Àfrica i no tenen accés a medicaments. . El pressupost militar mundial és de més de 2.000 milions de dòlars al dia.

En aquest context cultural de violència, propugnem construir una nova cultura, la cultura de la pau. Entenem la cultura de la pau com un conjunt de valors, actituds i comportaments que impliquen el respecte a la vida, a l’ésser humà i a la seva dignitat, i que posa en primer pla els drets humans, el rebuig a la violència en totes les seves formes, i l’adhesió als principis de llibertat, justícia, solidaritat i tolerància, així com la comprensió entre tots els pobles, els col·lectius i les persones. Sembla que el projecte d'una nova cultura de la pau també pot ser el de l'educació en el lleure. Tanmateix, en aquest escenari actual, què poden fer

els moviments de lleure per construir la pau? Des del meu entendre hi ha tres elements en els quals haurien de treballar: • Entendre de què parlem quan parlem de pau. Entenem la pau com el procés de realització de la justícia en els diferents nivells de les relacions humanes; vinculada a fer aflorar i saber transformar els conflictes sense violència. Una pau que ens porti a considerar no només allò que no ha de ser (no volem guerres), sinó allò que ha de ser i a través de quins instruments ho hem de dur a la pràctica. Una pau activa i compromesa. • Adquirir estratègies i habilitats que ens permetin fer del nostre quotidià un camí de construcció de la pau. Parlem d'una manera de fer les coses: de comunicar-nos, de prendre decisions participades, de resoldre conflictes, etc. El CONFLICTE n'és l'element vertebrador.

• Capacitar-nos per saber analitzar i transformar els conflictes quan sorgeixin, tan els micro com els macrosocials. Es tracta de saber diferenciar els elements que els componen: aquelles PERSONES que hi estan implicades, aquell PROBLEMA que està en litigi, i aquell PROCÉS que ha seguit el conflicte des dels seus orígens. També ens caldrà saber buscar solucions des de la imaginació i la creativitat, centrades a resoldre les necessitats profundes de les persones i grups, i no les postures superficials que aquestes inicialment puguin expressar. I finalment, saber arribar a acords mínimament favorables per a totes les parts, distribuir responsabilitats, i verificar que s'han dut a terme . Crec que el compromís amb l'ideari del centre demana també un compromís amb la construcció de la pau, i per tant

El projecte d’una nova cultura de la pau pot ser el de l’educació en el lleure És a dir, partim d'una perspectiva positiva del conflicte –d’entendre el conflicte com una oportunitat–, per aprendre a transformar-lo des de la no violència. Eduquem en el conflicte des del treball conscient de la creació d'un ambient d'estima i i confiança dins dels grups; garantir una comunicació efectiva, activa i empàtica; i promoure el treball cooperatiu i la capacitat de prendre decisions des del consens. En resum, de dedicar un espai i un temps al procés de PROVENCIÓ dels conflictes (no "prevenim" els conflictes per evitar-los, sinó que els "provenim" per preparar-nos adequadament per quan arribin saberlos transformar de manera positiva).

amb educar per la pau. El repte és saber implementar totes aquestes propostes en el funcionament de l'equip de monitors, i transmetre-les als grups d'infants i joves, i fer-ho des d'una actitud decidida, constructiva i constant, però alhora autocrítica i fonamentada. Deia Einstein que “l’única actitud que no es pot tenir és la d’observador… El destí de la humanitat serà aquell que nosaltres li preparem” . Marina Caireta Grup d'educació per la pau de l'Escola de Cultura de la Pau ■

El monogràfic

L’Iraq, un conflicte recent,

què en penses? Opinions sobre la guerra contra l’Iraq recollides durant la Consulta Popular realitzada a Arenys de Mar en el marc de la Trobada General d’Esplac. Conchi, Drac Màgic, Vilanova i la Geltrú. Monitora. Estic indignada, com el 100 % de la població que hi està en contra. Però el que més em sobta és que és el primer cop en la meva vida que veig que la gent surt al carrer, un dia i un altre, i un altre... i continuem sortint. I això et fa sentir membre d’alguna cosa.

Maria, Xerinola, Mataró. Monitora Em molesta que es digui que és una guerra il·legal. Què vol dir? que n’hi ha de legals? I, per altra banda, a tothom li hauria de caure la cara de vergonya de la democràcia que tenim, que milers i milers de persones estiguin sortint al carrer i els que manen no en facin ni cas és vergonyós, sense parar-se a pensar en el que deuen estar passant la gent de l’Iraq, en els interessos que mou tot això, en com ens manipulen...Però crec que és molt important que tot i que no ens facin cas la gent continuï lluitant, perquè si no podem lluitar no tenim res.

Carlos, Xiroc, Barcelona 10 anys. Las manifestaciones me parecen bien, porque aunque supongo que no haremos nada, al menos decimos que no queremos guerra.

Oriol, Xirusplai, Badalona. Monitor. Estem totalment en contra de la guerra. Hem anat amb l’esplai a les manifestacions, l’esplai s’ha mullat. Vam parlar amb els diferents grups de l’esplai sobre la guerra, vam anar amb els pares a la manifestació del dissabte passat i donem suport a tot acte a favor de la pau.

Núria, Totikap, Barcelona. 14 anys. No defenso Saddam, però no crec que la guerra sigui la manera més oportuna de solucionarho: destruint i utilitzant les armes mentre moren només civils. Molt desarmar Saddam però ningú desarma els EUA, veig més com una amenaça els EUA que no pas l’Iraq.

Anna, Guaita’l, Alella. 8 anys. Em sembla que la guerra està molt malament, els nens d’allà ho estaran passant molt malament, perquè per culpa del Saddam Hussein, del Bush o de l’Aznar s’ha de fer la guerra i hi ha nens innocents.

Testimonis per no oblidar

Extret de: Francesco Tanuci, “Infant s’hi neix”, ed. Barcanova, Barcelona 1990 (amb autorització de l’autor)

Amb motiu d'aquest monogràfic sobre la Cultura de Pau, hem demanat a dues entitats d'educació en el lleure que col·laboren habitualment amb Esplac que ens expliquin les seves reflexions i experiències sobre les situacions de conflicte que viuen o han viscut els seus respectius països. Es tracta del MES de Maglaj (Bòsnia-Herzegovina) i el Proyecto Joven-Esplai Cali de Santiago de Cali (Colòmbia)

eclarada Seria casi imposible eludir esta realidad que de alguna u otra manera nos afecta, pues nos encontramos luchando por no dejar que la llama que nos mantiene vivos, con ganas de lograr lo que nos hemos trazado, se apague. Tras décadas hemos sido utilizados como piezas de un enorme ajedrez que se mueven al ritmo de un sistema político manipulado por organismos internacionales que buscan afanosamente la soberanía mundial, y a cambio de numerosas deudas,créditos y apoyo logístico-militar para lograr una aparente erradicación del conflicto armado en el cual nos vemos

envueltos, se proponen eclipsar nuestra patria soberana. Como consecuencia de los enfrentamientos de los grupos al margen de la ley por la disputa de tierras ajenas,grandes masas de personas han tenido que emigrar hacia las grandes ciudades en busca de nuevas oportunidades. Mientras, los altos índices de desempleo aumentan cada vez más, al igual que lo hace la indiferencia en un pueblo inconforme que, a pesar de todo, no levanta la voz para pedir un alto a esta guerra que parece no tener fin. Sindicalis-

El monogràfic

4 Pensaments de pau

El monogràfic

tas, funcionarios del estado, militares, capitalistas, millonarios, maestros y hasta niños han sido privados de su libertad. Decenas de poblaciones del país fueron devastadas, los niños obligados a trabajar y a combatir en los frentes guerrilleros que cambiaron sus ideales por intereses propios, entonces los derechos dejan de serlo para convertirse en una utopía. En los últimos años miles de colombianos han tenido que abandonar el país bien sea en la condición de exilados políticos, o en busca de mejores oportunidades de vida, y muchos cargan con el estigma de

ser colombianos y solo estando fuera se dan cuenta que es mejor estar en casa y unirse en pro de la búsqueda de la paz. Pero afortunadamente aún quedan motivos de lucha, grupos de personas que no callan y que no temen, que trabajan por un futuro mejor. Luz M Rivera,Jazmin Rivera,Diana Noreña, Steven García, José Córdoba, Felipe Piedrahita, Emerson Galindo. Proyecto Joven Santiago de Cali Colòmbia. 2003

■

Carta d’un amic bosnià Com podria explicar-vos el temps de guerra que vaig passar? No hi ha paraules... hi ha tants altres camins... i el pitjor és el de ser víctima de guerra! Però... aquí teniu la meva història... Vaig tenir 5 anys, un nen que mai va viure una situació d’aquestes característiques. Vaig tenir una infància feliç, tot el que volia: una casa càlida / acollidora, els meus pares, els meus amics. Però ara, onze anys més tard tot això ha desaparegut. Com si res. Et dic una cosa: la guerra canvia la persona, la teva ment, resultes ser una altra persona que mai volies ser! Doncs, la guerra va començar l’any 1992... no! Va ser com una escena d’una pel·lícula: tot el que veia eren bombes volant pel cel... El meu pare ens va cridar a mi i al meu germà per entrar a l’habitació. Ens explicava coses per fer-nos feliços... però això era impossible. Ens explicava que havíem de sortir de la ciutat amb la nostra mare, però que ell hauria de quedar-se per defensar el nostre país, la nostra ciutat, la nostra casa... No vaig entendre res en aquell moment... però! Va ser dur per mi. Per primera vegada vaig sentir-me tan dèbil que no podia fer res. I després d’una estona vam fer l’equipatge i vam anar al centre de la nostra ciutat on ens esperava un petit camió per transportar-nos cap a Croàcia. Va ser dur veure el meu pare tot sol allí al carrer... em vaig sentir com si mai no el tornés a veure. I realment no el vaig veure durant 7 anys! Quan vam ser a Croàcia em vaig sentir tan buit sense el meu pare, i moltes vagades pensava a tornar a casa... a casa meva. Durant dos anys vam viure a Croàcia i no va ser fàcil. Vivíem en una petita casa vella... i el més dur va ser no tenir notícies del meu pare ni de la nostra família a Maglaj...

Després de dos anys sense notícies, vam poder comunicar-nos amb el pare. Vaig escoltar la seva veu i em vaig posar content de saber que estava viu... que encara estava allí! Va prometre’ns de tenir cura pel nostre futur. Per a mi és un heroi... l’únic que conec! Tothom pensava que vaig ser feliç allà. Però no va ser així. No podia jugar perquè pensava en el meu pare, en la meva família... Vam viure 5 anys a Alemanya... i al 1997, després de sis anys, vam tornar a casa nostra, a Maglaj! Va ser meravellós per a mi! Quanta alegria de tornar a veure el meu pare! Doncs això és el final de la meva història. Algunes persones obliden la guerra, les persones que van perdre filles, pares, mares… Nosaltres no podem oblidar aquest temps... tothom ha de saber el que va passar al meu país... a les persones que van viure aquí i a les que encara hi viuen! Aquesta història ha de ser escoltada... Emir M. Monitor de l’associació d’educació en el temps lliure MES. Maglaj (Bòsnia) ■

per saber més…

Llibres:

Webs:

- Educar para la paz: una respuesta posible, Seminario de Educación para la Paz de la APDH, Colección Edupaz. - La alternativa del juego (I y II), Seminario de Educación para la Paz de la APDH, Colección Edupaz. - El abecé de la paz y los conflictos. Educar para la paz, John Paul Lederach, Colección Edupaz - Educar para la paz y el conflicto, Paco Gascón (coord.), Ed. CISPRAXIS. - Educar para la paz; su teoría y su práctica, Jares, X., Ed. Popular. - Tú ganas, yo gano. Cómo resolver los conflictos creativamente y disfrutar con las soluciones, Cornelius, H., Faire, S., Ed. Gaia Ediciones. - Aprendiendo a resolver conflictos. Manual de educación para la Paz y la Noviolencia, Judso, S. (comp.). Los Libros de la Catarata, Colección Edupaz.

- Edualter: Xarxa de Recursos Educatius d’Educació per la Pau, el Desenvolupament i la Interculturalitat. <http://www.pangea.org/edualter> - Educa en la Xarxa: Recursos educatius d’educació pel desenvolupament. <http://www.fuhem.es/CIP/EDUCA> - Sedupaz: Seminari d’Educació per la Pau de l’Associació Pro Drets Humans. <http://www.pangea.org/sedupaz> - EIP: Associació mundial “Escola Instrument de Pau”. <http://www.eip-cifedhop.org> - Escola de Cultura de la Pau, Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans. <http://www.pangea.org/unescopau> - Fundació per la Pau. <http://www.fundacioperlapau.org>

Recursos: - El CD de la pau: és un CD-ROM elaborat per la Fundació per la Pau amb tota mena d’eines teòriques i pràctiques per promoure l’educació per la Pau.

El monogràfic

Després de dos anys vam decidir deixar Croàcia i anar a Alemanya... Arribàrem a Alemanya... va ser una sensació estranya viure amb gent que no podies entendre i compartir amb ells els teus sentiments. Però ells no ens podien comprendre. Alguns sí i d’altres no sabien que hi havia guerra i pensaven que havíem vingut per trobar feina. Però estàvem fugint de la guerra!

el reportatge

En Ramon Ramírez i l’Alex Chavarria ens expliquen la història i el projecte que va sorgir d’aquest centre federat a Esplac

Centre d’esplai

Guineueta L’esplai Guineueta, situat Inicis del CENTRE D'ESPLAI GUI- mocràtica, independent i progreNEUETA

al districte de Nou Barris Masia ca n’ensenya (1879) Abans i després de la rehabilitació

Després de diferents iniciatives

de la ciutat comtal, co- infantils i juvenils l'any 1979 comença a funcionar de nou un

ssista, i inicia un procés més clar de participació en la dinamització comunitària i de coordinació amb d'altres entitats, així com amb l'Ajuntament.

mença una nova etapa. centre d'esplai a la Masia de Ca Després de 7 anys de lluita han aconseguit tornar a la seva seu social rehabi-

n’Ensenya, promocionat inicialment pel capellà de la Parròquia de Sant Rafael i un grup de pares. Amb els anys l’entitat creix en nombre de nens fins a arribar a tenir llistes d’espera.

litada per l’Ajuntament. El 1983 l’Esplai es federa a l'SCV (Federació de centres confessio-

Conseqüència d’aquest nou plantejament educatiu és la presència a diferents plataformes i coordinadores associatives tant d’àmbit de districte com nacional, que han continuat fins a l’actualitat, ja sigui com a esplai o delegant en les entitats que sorgirien d’aquesta.

Tot un èxit després de tant nals). Les activitats d’estiu també lluitar i sobretot tenint en compte que cada cop és

arriben cada cop a més infants del districte i és a l'estiu del 1985 quan comencen certs problemes amb la federació per falta de suport.

més difícil aconseguir el Durant els cursos 85/86 i 86/87

L'any 1988 el projecte d’actuació que s’estava desenvolupant amb els adolescents de 16 a 18 anys del centre, anomenat ARRELS, dona pas a una iniciativa associativa: el GRUP DE JOVES GUINEUETA.

suport de les administra- l'Equip Monitor té una gran renocions per portar a terme,

vació tant pel que fa a les persones com ideològica.

Altres esdeveniments van consolidant l’entitat, així com les iniciatives que en van néixer:

am b l e s c o n d i c i o n s El CENTRE D'ESPLAI GUINEUETA evoluciona

adients, un projecte nascut de l’associacionisme.

L'any 1987 el centre passa a formar part d'Esplais Catalans (Esplac), l’única federació laica, de-

- L'any 1989 celebrem el Xè Aniversari amb un abast de festa major. Més endavant s’assumiria un paper protagonista en la realització de les Festes Majors del

part de tothom: Ajuntament, Bisbat i fins i tot Benestar Social; període en el qual es va arribar a dubtar sobre qui tenia la titularitat patrimonial de l’edifici, ens va dur a dissenyar accions, cercar suports i aglutinar-ho tot en una estratègia per buscar solucions.

Barri i en l’intent de creació d’una Coordinadora d’Entitats a La Guineueta. - L'any 1991 el Responsable General de l'Esplai entra a formar part de l'Equip de Direcció d'Esplais Catalans (Esplac), i el macromuntatge LA CONGA RECORD aplega a La Guineueta infants i joves de 18 centres d'esplai.

És l’any 1993, que sota el símbol d’un llaç groc, iniciem la campanya “Salvem la Masia de la Guineueta”, per traslladar la nostra situació a la societat i fer-nos sentir davant les administracions.

- Les campanyes d’estiu s’estenen més enllà del final de curs amb els propis socis, i arribem a molts més infants de la ciutat amb la realització d’una colònia, uns campaments, un intercanvi internacional i tres casals d’estiu. - L'any 1993 el tresorer de l’Esplai és escollit com a Secretariat del Consell de la Joventut de Barcelona, en representació d'ESPLAC. L'any 1994 és escollit President del CJB.

LA MASIA DE LA GUINEUETA, Associació de Lleure Neix el CASAL DE JOVES GUINEUETA Com dèiem anteriorment, l'any 1988 sorgeix un nou projecte associatiu, fruit del treball iniciat amb el grup d'Arrels del Centre d'Esplai, grup destinat a joves de 16 a 18 anys. Després de dos anys d'existència d'aquest grup dins l'estructura de l'Esplai, neix el projecte Grup de Joves. L'evolució del projecte esdevé des de l'any 1991 el Casal de Joves Guineueta, que participa activament en la creació de l’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya i en el seu desenvolupament.

La campanya “SALVEM LA MASIA”, un estil de reivindicar L’imminent impossibilitat de continuar fent activitat a la Masia i la manca de definició per

L'existència de diferents entitats, però alhora amb una vida agermanada, juntament amb la voluntat d’aprofundir en el treball educatiu en el lleure infantil i juvenil per part d'un grup important de participants d'aquestes entitats ens portà a veure la necessitat de la constitució d'una nova entitat. A l’hora s'afegia un punt molt important que sempre ha estat una feixuga càrrega: l'estat certament preocupant de l'edifici de la masia i l’acció conjunta per cercar solucions. Així doncs, LA MASIA DE LA GUINEUETA, Associació de Lleure, neix jurídicament l’abril de 1993 amb la voluntat de coordinar la tasca educativa i la utilització d'espais, però sobretot amb el gran repte de fer possible la rehabilitació de la Masia de Ca n’Ensenya i fer possible la consolidació i el desenvolupament de la seva vida associativa.

Una de les accions amb més ressò i participació va ser fer arribar més de cinc-centes instàncies a l’Ajuntament de Barcelona, signades per persones i entitats que ens van donar suport. I que posteriorment vam registrar individualment saturant els registres del Districte de Nou Barris i la Plaça Sant Miquel, acció que va ser coberta per diferents mitjans de comunicació. Els suports en tot aquest període de temps han estat molt importants, des del veí que s’afegia al compromís de signar una instància amb les nostres reivindicacions, fins al suport al primer manifest del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i el Consell de la Joventut de Barcelona entre d’altres entitats. Ha estat tot un procés d’afiançarnos i sentir-nos amb la legitimitat indiscutible de poder negociar i col·laborar amb la nostra Administració més propera, d’exercir el dret de fer política, de participar en quines havien i haurien de ser les intervencions educatives i socioculturals al nostre entorn i tenint un paper protagonista en el seu desenvolupament. Les primeres vies de solucions arriben amb la decisió de rehabi-

Uns acords per l’oblit o pel reconeixement Al juny del 96, i amb el compromís signat per l’Ajuntament de la tornada de les entitats de Ca n’Ensenya a la seva seu social i de considerar la nostra proposta de dinamització futura, comencen definitivament les obres i els fins aleshores ocupants, iniciem un temps de provisionalitat en el intent de desenvolupar el nostres projectes en les millors condicions possibles, sense que això, ara per ara, no hagi deixat de produir un cert desgast. Des d’aleshores encara hauran de transcórrer set anys amb estires i arronses esgotadors, amb canvis de rumb des de l’Ajuntament, amb canvis de persones al capdavant de l’Administració municipal que

litació i la posterior aprovació d’un projecte d’escola-taller per la masia de Ca n’Ensenya. Inicialment són recollides les nostres demandes i suggeriments en el projecte tècnic, que feien pensar en la bona sintonia del Districte cap als nostres projectes de futur per a l’equipament.

…donar les gràcies a totes les persones i entitats que ens heu donar suport durant aquests llargs anys; a tothom:

GRÀCIES ca de diàleg és habitual, i sobretot veient com unes obres que havien d’haver durat com a màxim 18 mesos (segons els experts), hauran trigat tants anys. El Centre d'Esplai, el Casal de Joves i l'Associació La Masia de la Guineueta, amb les Colles de

Set anys i un parell de campanyes electorals després, tornem a la nostra ubicació original, tornem a la Masia de Ca N’Ensenya tornen a posar dubtes, on els acords presos per anteriors responsables del Districte de Nou Barris són explícitament no reconeguts pels actuals i la man-

Diables i del Drac; nens i nenes, joves i adults; els “Guineuetos” tornem a la rehabilitada Masia i amb un acord signat amb l’Ajuntament de Barcelona pel

suport del Projecte Global i la cessió d'ús de l'equipament, d’acord a les nostres reivindicacions. Ara és el moment de valorar els esforços de les reunions, de les campanyes de sensibilització, de les llargues jornades de protestes i adonar-nos que no ha sigut pas un camí fàcil, amb el fantasma de la desesperació que a tothom qui més qui menys, li feia la mateixa reflexió: “no val la pena”. Però gràcies a la nostra tossudesa i als suports externs rebuts de persones i d’entitats amigues vàrem despertar del malson i vàreu donar-nos l’empenta necessària per poder inaugurar el passat 10 de maig la nostra (i vostra) Masia. Malgrat la nostra “victòria” en les reivindicacions, ara és el mo-

Seria una greu errada estancarnos aquí i llençaria a l’oblit tot el treball que duem tots a sobre, any rere any. Per això volem fer de la Masia un punt de referència educativa dintre del nostre barri, la Guineueta, i poder ser en un futur no tan llunyà també referents de l’Educació en el Lleure a nivell de Districte i de ciutat.

Finalment, donar les gràcies a totes les persones i entitats que ens heu donat suport durant aquests llargs anys; a tothom: GRÀCIES. I no dubteu que SEMPRE tindreu les portes de la “Casa Gran” obertes pel que necessiteu. Des de la Guineueta us desitgem sort i us animem també en la vostra dura tasca educativa, allà on la realitzeu. Salut, Justícia i Lliurepensament. Alex Chavarría Responsable de l’esplai Guineueta Ramon Ramírez President de la Masia de la Guineueta, Associació de Lleure

i tu què en penses?

ment de no parar i de reencaminar la nostra lluita; hem d’aprofitar tota aquesta inèrcia que duem al cos i a la ment per dedicar-nos a la nostra tasca principal i més difícil: educar persones lliurepensadores i compromeses amb la societat.

■

L'any 1987 el centre passa a formar part d'esplac, l’única federació laica i progressista

Segur que tots vosaltres heu fet algun cop el típic debat sobre si es pot fumar a l’esplai. Per tal que pogueu constrastar les vostres opinions amb la resta de monitors i monitores d’altres esplais, vam demanar arguments a quatre centres diferents.

Fumem a l’esplai? A la pregunta de si els monitors poden fumar davant del joves, nosaltres creiem que sí. Per què? Creiem que, tot i que som una influència per a ells, han de tenir, per la seva edat, prou criteri i personalitat per decidir si volen fumar o no. Els monitors som conscients que, en aquesta edat, molts joves comencen a fumar i, per tal d’evitar que ho facin d’amagat i que es creï un ambient de “secretisme”, preferim que tinguin la confiança i el “dret” de fer-ho. A més, el tema de fumar està acordat amb els joves, mitjançant unes normes conjuntes que afecten tant els monitors com els joves, fomentant així el tracte igualitari. La nostra normativa especifica que només es podrà fumar a les estones lliures i en llocs oberts i, sobretot, tenim clar que els monitors mai proporcionarem ni tabac ni foc als joves i evitarem que el fet de fumar es pugui considerar un acte social, ja que no ho creiem convenient.

Lorena Catalan, Sergi Costa i Alex Montón, monitors de Club Juvenil (14-17 anys) de l’Esplai SCV-El Clot (Barcelona)

i tu què en penses

Ens han demanat què pensem sobre el fet de fumar davant dels nens/es. La nostra resposta és clara, encara que quan vam haver de decidir-ho, recordo un gran debat. Però la pregunta no hauria de ser aquesta, sinó què fem quan en una trobada de pares, mares, nens i monitors fumen? Com es pot evitar que els nostres monitors no ho facin? Com fer entendre a un pare, mare que és fumador habitual a casa seva que no pot fumar?

L’educació sobre els hàbits de fumar és tant important per part de l'equip de monis com de l'entorn familiar. Així doncs la nostra resposta és que no s'ha de fumar davant dels nens/es i intentem encaminar els seus educadors principals, que són la família, a fer el mateix. No caiem en la típica dita castellana: "Haz lo que yo bien diga y no lo que yo mal haga." Ricardo Cabello Gu-Gu esplai (Manresa)

Fumar o no fumar davant la canalla, segur que ha estat un tema que han tractat tots els esplais en algun moment de la seva història. Jo, personalment, crec que no s’ha de fumar davant dels nens/es, però suposo que per a mi és fàcil perquè no fumo. Però de totes maneres penso que s’ha d’evitar fumar davant dels infants, perquè a part que pot ser perjudicial per a ells, nosaltres, els monitors i monitores, som un referent per a ells, un model a seguir i cada vegada els nois i noies comencen a fumar abans. Però no ens enganyem, fumar està acceptat socialment, i per a molts nens i nenes veure que els adults fumen és un hàbit quotidià, ja que segurament veuen diàriament com adults del seu voltant (pares, mares, tiets) fumen. Alexandra Sebastián Esplai Ger (Sant Pere de Ribes)

Empezando con que por respeto, creo que no se debería fumar delante de personas que no fumen, pasemos a lo de fumar delante de los niños. Creo que no es uno de nuestros deberes como educadores, el de fomentar las malas costumbres, y fumar es una de ellas. Yo pienso que lo que debemos hacer es educar a los niños inculcándoles valores morales, positivos y saludables. Lo que no debemos hacer bajo ningún concepto es crear futuros fumadores activos a base de hacer sufrir a niños como fumadores pasivos, ya que no tenemos ningún derecho a atacar la salud de los niños con el humo y la nicotina de nuestros cigarrillos. Otro punto a destacar es el pedagógico, que aunque no es prioritario, tiene tanta importancia como el de la salud. Fumar no tiene nada de pedagógico, ya que si queremos que los niños aprendan algo sobre las drogas, o sobre el tabaco más concretamente, para eso hay personas que nos pueden enseñar a través de su experiencia. Tal vez yo lo tenga más fácil al no ser fumador, pero delante de los niños no se debería fumar bajo ningún concepto, ya que además de formar una sociedad libre de pensamientos y de ideologías, también debemos intentar que sea una sociedad sana, y para eso debemos empezar por nosotros mismos.

Seve Hernández Can Parellada (Terrassa)

Campaments, Col貌nies, Rutes, Casals i Activitats Internacionals de juny a agost ESPLAC, Esplais Catalans Informaci贸: de dilluns a divendres de 10 a 14h i de 16 a 19h. c. Aviny贸 44, 2n pis Tel. 93 302 61 03 esplac@esplac.org

l’experiència

Rubí Ciutat de Colors Premis, premis i més premis. El centre d’esplai l’eixam de la

El centre d’esplai l’eixam ha resultat guanyador del 2n premi dels premis jaume ciurana a l'actuació cívica juvenil, atorgats per la direcció general d'acció cívica pertanyent al departament de benestar i família, amb el projecte “rubí, ciutat de colors”

p o b l ac i ó d e ru b í treballa en diferents projectes que els han d o n at

gran

resultat. A més de portar a terme els diferents projectes, els van presentar a la d i r e cc i ó g e n e r a l d'acció cívica. El resultat ha estat boníssim i l’equip de monitors moltes

tenen ganes

d’explicar el projecte. Aquí va...

Els premis Jaume Ciurana van ser instituïts per l'Associació Mossèn Batlle, en record i homenatge a en Jaume C i u ra n a i G a l c e ra n , a nt i c escolta i soci de l'entitat, d'inqüestionable estimació a Catalunya i d'exemplar actuació cívica. Els premis van ser atorgats durant la diada de Sant Jordi a l’Auditori de la Generalitat en un acte presidit pel Molt Honorable Senyor Jordi Pujol, President de la Generalitat. L’Eixam va rebre un taló de 900 euros, un d i p l o m a a c re d i t at i u i u n obsequi per a l’entitat en forma d’escultura. El Centre d’Esplai l’Eixam, o r g a n i t z a d o r d ’a q u e s t projecte, és una entitat amb més de 30 anys intensament integrada a la vida social de Rubí. El treball principal és la tasca educativa i lúdica amb nens de diferents edats, però la voluntat del Centre és, ha sigut i serà, abastar altres t i p u s d ’à m b i t s o n p u g u i aportar el seu gra de sorra, s e m p re a m b u n e s p a i d e tolerància i llibertat. Com a esplai que som, durant tot el c u r s j a t re b a l l e m va l o r s, incloent el civisme. A més, com a entitat històrica de Rubí en el treball educatiu ens

sentim co-responsables de l’evolució cívica de la ciutat. En aquest context, sorgeix la vo l u n t a t d e r e a l i t z a r u n projecte ambiciós que treballi

S’ha intentat transmetre una c u lt u r a d e civisme als nens, ja que són la generació del futur i els qui podran millorar la ciutat

des d’un punt de vista pedagògic aquesta gran problemàtica a partir d’una dels elements distintius de la m at e i xa p ro b l e m àt i c a , l a pintada de murals o parets. Finalment, i després de molts

esforços, el Centre d’Esplai l’Eixam ha realitzat amb èxit el projecte: Rubí, Ciutat de Colors, gràcies a la voluntat d’un grup de monitors i la colla d’adolescents del centre. L’activitat ha consistit en la pintada de murals al carrer per part de totes les entitats i ciutadans que hi han volgut participar. Han sigut murals

que simbolitza la pintada de parets com a via de treball cívic de la ciutat davant el clàssic concepte de vandalisme que acostuma a significar una pintada no permesa a les parets públiques o fins i tot de casa nostra. Les pintades s’han realitzat només en parets públiques de

El Centre d’Esplai l’Eixam és una entitat amb més de 30 anys implicat en la vida social de Rubí

e n q u è e s re p re s e nt a d e manera divertida un o més comportaments incívics i la s e va p o s s i b l e s o l u c i ó. E l material educatiu consistirà en els mateixos murals un cop elaborats, que perduraran durant molt de temps als murs on s’hagin pintat, duent a terme una feina de conscienciació passiva que pot arribar a ser molt important. El concepte important i bàsic de l’activitat és la paradoxa

Rubí amb el permís exprés i la col·laboració de l’Ajuntament de la ciutat. S’han realitzat fins a 6 parets, 5 d’elles amb pintures i una de 60 m2 tota amb esprais. En total, es van necessitar més de 70 kg de pintures i 110 esprais. Amb aquest projec te s’ha intentat inculcar una cultura de civisme als nens, ja que són la generació del futur i els qui podran millorar la ciutat. A més a més, hem buscat i

Espai l’Eixam Aquesta activitat està inclosa en “Espai l’Eixam” que té per objectiu la realització de Projectes Alternatius i la dinamització del Local del Centre (amb moltes possibilitats) gràcies al treball de l’Eixam i el Centre de Lleure Alternatiu La Fassina. Aquestes activitats es separen en: Cursos i tallers: djembes, meditació, capoeira, dibuix, etc. al Centre d’Esplai. Conferències: Es realitzaran unes conferències de “Joventut i Lleure” al Local a finals de setembre del 2003. Espectacles teatrals: Actualment, ja s’ha està duent a terme cada divendres a la nit l’espectacle “Full Monty Tanguero” dela companyia teatral Lapsus Espectacles. Projecte “La bossa de l’Eixam”: Projecte mediambiental de substitució de les bosses de plàstic de les botigues per bosses tèxtils reutilitzables canalitzat des del Centre. Guanyador del 3r premi dels Premis Civisme de Rubí. Aquest projecte ha cridat l’atenció del programa “Catalunya Avui” de La2 de Televisió Espanyola, que en va realitzar un reportatge difós el 6 d’abril. Projecte Immigració: Amb col·laboració amb Esplac i amb activitats d’iniciativa pròpia com El Caga Tió de les Cultures, organitzat junt amb l’Ateneu Municipal, Ejona i Los Botijas i guanyador del 1r Premi dels Premis Civisme de Rubí. En qualsevol cas, volem convidar a tots els socis d’Esplac a gaudir i, per que no, col·laborar amb els projectes i activitats que estem realitzant. Més informació a la web del Centre d’Esplai l’Eixam <www.eixam.tk>

Per tant, podem considerar com a objectius principals del present projecte els següents: • Evidenciar les actituds incíviques. • Conscienciar, positivament, sobre cada un dels temes tractats. • Aportar solucions constructives per a redreçar aquestes actituds. • Fer desaparèixer aquestes actituds. • Embellir la ciutat. Centre d’Esplai l’Eixam ■

Última hora!!

trobat la col·laboració dels “no tan nens” i els recordem allò que tothom sap (perquè és obvi) però que no es practica majoritàriament. Per tant, la finalitat del projecte és evidenciar uns problemes presents als nostres carrers i proposar mesures per tal d’educar en el civisme a tots els ciutadans, però e s p e c i a l m e nt e l s n o s t re s infants per reduir en un futur (esperem no gaire llunyà) accions que ens perjudiquen a tots.

Més premis a l’Eixam L'Eixam arrasa en els premis Joventut i Lleure 2003 El Centre d'Esplai l'Eixam ha arrasat en els Premis Joventut i Lleure 2003 guanyant el Premi Estris amb el treball "El Joc del Reciclatge", ideat i realitzat per la monitora del Centre, Glòria Mir Gràcia, i el Premi Món Nou, amb les reflexions sobre l'activitat "El tió de les cultures" realitzades per la monitora del Centre Ester Matarín. El premi concedit són 500 euros en el premi Estris i 1.500 en el Món Nou, a més d'un lot de publicacions en cada un dels premis. El premi Estris honora la revista d'aquest mateix nom editada periòdicament des de l'any 1971, en català, i dedicada a l'educació en el lleure i l'animació sociocultural, on poden optar-hi treballs breus sobre activitats d'esplai que expliquin una tècnica, un recurs o una activitat concreta aplicables al món de l'educació en el lleure.

El joc del reciclatge té com a finalitat principal l’educació i conscienciació ambiental en la gestió i la utilització de residus

El premi Món Nou té per objectiu remarcar el potencial transformador de l'esplai i l'associacionisme educatiu. A aquest premi hi podien optar els treballs sobre colònies, esplai o educació en el lleure, en general, que recollissin experiències o reflexions i estudis sobre actuacions que s'hagin fet. Aquests dos premis s’engloben dins els premis Joventut i Lleure convocats cada any de manera conjunta per diverses entitats juvenils de Catalunya i la Secretaria General de Joventut. El lliurament d'aquests premis es va fer el 12 de Juny a la Seu de la Secretaria General de Joventut. Del “Joc del reciclatge”, es pot dir que ja figura en el Catàleg d'Accions per a Joves de la Diputació i que té com a finalitat principal l’educació i conscienciació ambiental en la gestió i utilització de residus i es pot trobar totalment explicat a la web de l'Eixam, www.eixam.tk. El treball pedagògic del “Tió de les cultures” treballa sobre la introducció de noves activitats que treballin la interculturalitat i les reflexions posteriors realitzades per l'Ester Matarín i altres membres del Centre. A més, aquest treball també es pot trobar a la mateixa web de l'Eixam. Centre d’Esplai l’Eixam ■

Música

Pel·lícula

Web

Àlbum: Potiner Autor: Cheb Balowski

Títol: Bowling for Columbine Director: Michel Moore

Títol: Jocs del món <www.joves.org/jocs.html>

A la Barcelona de les grans manifestacions, del mestissatge, del bon rotllo i del bailoteo encara li mancava una banda sonora. Aquesta és sense cap dubte el nou disc de CHEB BALOWSKI: “POTINER”. El nou disc està produït per Stéphane Carteaux, antic membre de Color Humano i publicat com ja ho va fer en l’anterior ocasió per Propaganda. Podrem escoltar com la banda ha millorat tant en aspectes tècnics com rítmics, fruit segurament de la dedicació i l’aprenentatge professional. Tot i això no han perdut ni una molla del seu esperit eclèctic i podem seguir trobant barreges de melodies balcàniques, àrabs, flamenques i mediterrànies. Si us agrada ballar sense vergonya i en teniu ocasió, no us perdeu un concert en directe, ja que amb els seus onze components, la posada en escena resulta fascinant i el ritme no et deixa pas fred. [Marc Enrich] Àlbum: Mesclat Autor: Mesclat

Hi ha vida més enllà dels documentals d’animalets de la 2? El director Michel Moore ens demostra que amb una càmera i capacitat per qüestionar-se sobre allò establert es pot despullar una societat sencera. Si a sobre hi afegim humor, tendresa i punteria (amanit amb unes gotes de mala llet), el resultat és espaterrant. El lliurepensament portat a la gran pantalla ens permet respondre a la pregunta que moltes vegades ens hem fet: què els passa als ianquis amb les armes? Ja hi ha qui demana un Michel Moore català. Vist el resultat, bona falta fa.[Joffre Villanueva]

L’associació Joves per la Igualtat i la Solidaritat (JIS), membre de l’Associació de Grups i Casals de Joves de Catalunya (ACJ), ha posat en marxa una web molt interessant on es pot trobar, entre d’altres coses, una extensa base de dades de jocs d’arreu del món. Els objectius de l’espai, tal i com ells mateixos assenyalen, és “fomentar els valors de la interculturalitat, respecte a la diversitat i no discriminació entre els joves”. A més, s’afegeix que “la discriminació és una actitud encara present a la nostra societat i que s’ha de combatre. Una de les millors maneres de fer-ho és conèixer jocs i dinàmiques contra la discriminació”. Tot plegat, força útil.[Txus Sanz]

Lectura: Autor: Antoni Salas Llibre: Diari d’un skin - Un talp en el moviment neonazi espanyol -

Si te’n vas a fer l’indi amb el teu cotxe japonès, (...) tant si duus americana com mocador palestí ja em diràs com goses dir estranger al teu veí. Aquesta és una mostra de les lletres del primer disc de Mesclat que porta el mateix nom del grup, un grup de mestissatge per partida doble perquè, en primer lloc, es tracta de la barreja de components de diferents grups de rock en català, en segon lloc, perquè barregen sons i instruments d’arrel tradicional catalanes amb sons i instruments d’altres cultures, com ara la magrebí, la hindú o la sud-americana. Un àlbum de 14 cançons de ritmes alegres, d’aquells que s’enganxen i que conviden a moure l’esquelet. Integració i mestissatge de cultures amb la llengua catalana com a element cohesionador, un disc que haurien de tenir tots els esplais per posar a les festes, a l’autocar i a les colònies. A més conté una versió reagee del Torna Serrallonga la mítica cançó dels cançoners esplaierus. [Pep Coromines]

Camuflat sota l’aparença d’un skin, Antonio Salas, pseudònim d’un reconegut periodista d’investigació, s’endinsa en l’arrel del moviment nacionalsocialista de l’estat espanyol. Les vivències d’Antonio Salas que durant un any va compartir amb els “caps rapats” no ens deixaran indiferents, tant per la novetat que comporta aquest tipus de reportatge (és el primer periodista que grava els skins en la intimitat), com per la quantitat de dades increïbles que ens aporta, tot i que mes d’un cop es limita a això, dades i dades que no ens aporten gran cosa. Interessant lectura que ens descobrirà tota la historia, ideologia, tipologia, organitzacions, amistats, odis, líders, etc dels skins que podem trobar a moltes de les ciutats de l’estat.[Jose María Navarro]

TU ETS MESTRE PERQUÈ ELS QUE VÉNEN DE FORA CONEGUIN I PARLIN EL CATALÀ, TU ETS EL MILLOR MESTRE. PARLA’LS EN CATALÀ.

Més de 65.000 persones que vénen de fora aprenen el català, cada any, amb els diversos programes d’ensenyament lingüístic. Ajuda’ls a practicar. Si els parles en català, els ajudaràs a integrar-se a la nostra cultura i, a més, contribuiràs al seu desenvolupament personal i professional.