Fissures estudi teòric de l'individu desubicat by EU ERAM

FISSURES Estudi teòric de l’individu desubicat

Treball de Fi de Grau Alícia González Amat Tutor: Marc Plana Botey 01/02/2017 ERAM

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

ÍNDEX Resum ............................................................................................................................................................................................. 2 Paraules clau ................................................................................................................................................................................ 3 Justificació personal ................................................................................................................................................................. 3 Objectius ........................................................................................................................................................................................ 4 Metodologia .................................................................................................................................................................................. 4

FASE I 1. Introducció ........................................................................................................................................................................ 6 2. Normalització i el personatge desubicat .............................................................................................................. 7 a. Desubicació enfront la societat .......................................................................................................................... 7 b. L'a-‐normalitat: construcció o alternativa ................................................................................................... 10 c. L'art com a representació de l'a-‐normalitat .............................................................................................. 12 3. Els personatges desubicats i la literatura ......................................................................................................... 14 a. Franz Kafka: El Procés ......................................................................................................................................... 15 b. Julio Cortázar: Rayuela ........................................................................................................................................ 17 4. Les imatges i el personatge desubicat ................................................................................................................ 19 a. Elizaveta Porodina ................................................................................................................................................ 20 b. Julia Hetta ................................................................................................................................................................. 22 c. Sílvia Grav ................................................................................................................................................................. 24 5. Vida i “mort” de l’anormalitat: el personatge desubicat i l’artista ......................................................... 26 a. Alejandra Pizarnik .......................................................................................................................................... 27 b. Chantal Maillard ............................................................................................................................................... 31 6. Proposta creativa ........................................................................................................................................................ 34

FASE II 1. Primers passos introductoris ................................................................................................................................ 36 2. L’escriptura dels relats ............................................................................................................................................. 37 a. Antecedents en l'escriptura .............................................................................................................................. 37 b. De la concreció del tema a la metodologia ................................................................................................. 38 c. Referents ................................................................................................................................................................... 40 d. Selecció i intents .................................................................................................................................................... 44 3. La fotografia .................................................................................................................................................................. 47 a. A la recerca d'una metodologia ....................................................................................................................... 47 b. Creació de les imatges: Retales ........................................................................................................................ 48 c. Creació de les imatges: La silla vacía ............................................................................................................ 61 d. Creació de les imatges: Baliza .......................................................................................................................... 71

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

4. Il·lustració ...................................................................................................................................................................... 76 a. Metodologia ............................................................................................................................................................. 76 b. Referents ................................................................................................................................................................... 76 c. Creació del dibuix .................................................................................................................................................. 78

5. Disseny del llibre ......................................................................................................................................................... 85 a. Primers passos i referents ................................................................................................................................. 85 b. Maquetació ............................................................................................................................................................... 86 c. Impressió .................................................................................................................................................................. 89

FASE III 1. Autoavaluació ............................................................................................................................................................... 93 2. Millores i prospectiva ................................................................................................................................................ 94 3. Conclusions .................................................................................................................................................................... 94 4. Bibliografia ..................................................................................................................................................................... 95

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Resum El treball que es presenta és un llibre de relats il·lustrats (tant amb fotografies com amb dibuixos). El marc teòric en el qual se centra aquest treball és un estudi sobre la normalitat i la diferència donat un determinat àmbit social. En aquest context, l’art pot servir com a canal d’expressió de la diferència, sentida per aquells individus que no estan al marge de la societat però que a l’hora tampoc s’identifiquen amb ella. Aquesta capacitat de l’art queda representada als relats del llibre, on s’exposen diferents facetes del personatge desubicat en la societat contemporània. El suport visual que acompanya els relats és personalitzat per cadascun d’ells i està dotat de cert caràcter per ajudar a entendre la desubicació del personatge o la seva intenció. Resumen El trabajo que se presenta es un libro de relatos ilustrados (tanto con fotografías como con dibujos). El marco teórico en el que se centra es un estudio sobre la normalidad y la diferencia en un ámbito social. En este contexto, el arte puede servir como canal de expresión de la diferencia, sentida por aquellos individuos que no forman parte de la sociedad pero tampoco se sienten al margen de ella. Esta capacidad del arte queda representada en los relatos del libro, donde se exponen diferentes facetas del personaje desubicado en la sociedad contemporánea. El soporte visual que acompaña los relatos es en cada uno personalizado y dotado de cierto carácter que ayuda a entender mejor el personaje o su intención. Abstract The project is shown as an illustrated storybook (with photos and drawings). The theoretical framework is focused on the study of normality and difference in a social environment. In this concept, art can be used as a tool to express the difference, felt by people who are not part of the society but either feel as totally out of it. This ability of art is shown in the stories of the book, where describes different faces of the

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

character in contemporary society. The visuals are custom-‐made in each story and helps to understand the characters or their intention. Paraules clau Desubicació, normalitat, societat, art, creativitat. Palabras clave Desubicación, normalidad, sociedad, arte, creatividad. Keywords Desorientation, normality, society, art, creativity. Justificació personal Es podria dir que el treball no és més que l’excusa perfecta. L’excusa per realitzar el meu primer llibre, amb els meus primers relats (com a mínim madurs), els meus primers dibuixos i fins i tot les meves primeres fotografies. És l’excusa per desenvolupar una manera de treballar amb la qual sentir-‐me còmoda, deixant fluir la meva tendència intuïtiva però alhora aplicant un format seriós. És l’excusa perfecta per complir objectius i, sobretot, per trencar una petita barrera que m’impedia mostrar el que m’agrada fer, el que penso i el que imagino. Escric, dibuixo, fotografio, gravo, pinto... Però mai havia estat capaç de crear quelcom amb tot el material i donar forma a l’art.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Objectius generals · Definir l’essència sociològica del personatge desubicat i buscar els seus rastres en l’art contemporani. · Realitzar un llibre amb el qual representar la desubicació de manera artística. Objectius específics · Exposar i analitzar diferents metodologies i estils d’escriptura per poder desenvolupar un de propi. · Mostrar un estil visual que il·lustri de manera orgànica la temàtica tractada. · Desenvolupar el pensament teòric i la manera de comunicar-‐lo de manera precisa. · Definir una línia clara entre la misantropia i la normalitat amb la qual poder sentir-‐se identificat/da. · Resoldre conflictes interns referents al desenvolupament i la realització de material creatiu. Metodologia El treball consisteix en un estudi teòric sobre normalitat i la diferència en una societat i com es representa una persona desubicada en un àmbit artístic. A través d’aquesta definició es realitza un treball pràctic on queden plasmades diferents persones amb les mateixes característiques, capacitant al lector i observador de les facultats necessàries per comprendre el que sent i pensa un personatge desubicat.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

FASE I

Alícia González Amat

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

1. Introducció El treball es desenvolupa a través de teories socials que analitzen la normalitat i la diferència en una societat. L’estudi se centra en la construcció d’una determinada normalitat, que genera l’entorn perquè una persona pugui considerar-‐se normal i el marc per categoritzar-‐ne d’altres com a diferents. Entenem gràcies a teòrics socials com Michel Foucault que la normativa és una construcció social i que és definida a partir d’estructures de poder. Això provoca una inevitable classificació social com a mètode per definir si una persona és considerada normal o a-‐normal (Foucault estudia la diferència, entre altres, a Vigilar i castigar) i, per tant, un cop més comporta una categorització precedida pel que anomenem estereotip. Inevitablement, doncs, l’aparició d’aquest col·lectiu classificat com a diferent es tradueix en una voluntat de canvi social. Aquest moviment promogut pels individus incòmodes socialment utilitza l’art com a mitjà d’expressió. Veurem que l’art és moltes vegades tractat com a representació d’una realitat alternativa i que artistes com ara Franz Kafka amb novel·les com El procés, Sílvia Grav amb fotografies surrealistes i els escrits als diaris d’Alejandra Pizarnik són exemples dels mètodes que utilitzen molts artistes com a via d’escapament. La literatura utilitzada per desenvolupar el pensament d’un personatge i la fotografia com a eina estètica de l’a-‐normalitat són estudiades a partir d’aquests i altres artistes.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

2. Normalització i el personatge desubicat a. Desubicació enfront la societat L’encaix de l’individu a la societat que l’envolta és un tema d’estudi i d’investigació recurrent. Sovint ens preguntem què ens porta a sentir-‐nos diferents i què a sentir-‐nos normals dins un mateix àmbit social en el que vivim i el qual ens imposa certs cànons preestablerts de comportament. Qüestions com la influència d’una societat respecte al que se’ns dicta com a normalitat i com afecta això a la personalitat de cada individu solen ser preguntes sorgides a partir de l’anàlisi superficial d’una societat. Però en aquest text ens endinsarem en qüestions respecte a aquelles persones categoritzades com a diferents o desubicades d’una normalitat preestablerta i la creació d’aquesta normalitat com a norma generalitzada. El construccionisme (una corrent de la psicologia que estudia la creació del self) afirma que la identitat individual es crea a través de la interacció de l’individu amb la societat. Allò que es considera normal en una societat és determinat per una estructura de poder preestablerta que és allò que l’individu utilitza per definir-‐se i ubicar-‐se (Feliu, 2004). Entendre-‐ho és essencial per organitzar la nostra societat ja que aquest poder, tot i ser part funcional del nostre sistema, no deixa de ser un mètode d’influència social que moltes vegades defineix el que serà un individu. Quan parlem de normalitat respecte a un individu entenem que aquesta normalitat ha estat creada per una estructura de poder i que aquest individu ha deixat de ser una persona independent de la societat que l’envolta per convertir-‐se en un element necessari per formar una societat. Segons el construccionisme, per tant, la identitat és construcció d’una societat que també és construïda. La normalització és entesa com a part fonamental de l’estudi de la interacció i formació d’identitat personal i es defineix per ser un mètode d’uniformitzar la societat a través de normes socials que regulen la nostra conducta, percepció i pensaments en determinades situacions. Aquesta norma s’ha classificat de moltes maneres però la que ens interessa és la distinció entre les normes explícites i

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

implícites. Les explícites són totes aquelles definides i estructurades per persones de poder social les quals se’ns imposen des de que naixem fins que morim i moltes vegades són normes recollides en codis o lleis, o inclús defineixen el civisme i la bona educació. Per contra, les implícites apareixen moltes vegades sense adonar-‐ nos-‐en i solen passar desapercebudes dins el nostre propi comportament diari. Aquestes conformen pautes socials que ens ajuden a orientar la nostra quotidianitat. Accions integrades dins el nostre comportament habitual en podem trobar en molts exemples com la utilització de formules de diàleg en situacions que les requereix com ara amb un veí a la porta de casa o saludar a una persona coneguda pel carrer. Les obligacions o normes i expectatives de conducta que una societat imposa sobre un individu formen el criteri de comportament de les normes socials. Com a exemple de la interdependència entre societat i individu tenim el llenguatge. Per un cantó, en la cultura actual, l’individu es defineix com a unitat independent. Però el mateix llenguatge que utilitza és creat per una comunitat que el transcendeix i que en determina la narració de si mateix. Quan parlem d’uniformitat entenem que és un problema si creiem que la societat és creada per individus que haurien de prendre lliurement les seves decisions. Si acceptem aquest problema, hem d’entendre que no es soluciona amb les normes socials, i que hi ha poques alternatives. Frederic Bartlett proposa una revaloració respecte al recordar: mentalment definim uns esquemes que ens creen la sensació d’individualitat respecte el nostre entorn social, però no hem d’oblidar-‐nos que pensant-‐los apliquem un cànon cultural que és la narració. El llenguatge té una estructura concreta, per tant les narracions que creem “actuen com a marcs de referència en els quals situem les accions de les persones, i en aquestes elaborem el seu significat, que conseqüentment és un producte cultural” (Joel Feliu, 2004). Quan una societat té unes expectatives respecte al comportament dels seus integrants, s’entén de manera implícita que moltes vegades seran premiats o sancionats pel compliment o incompliment d’aquestes normes socials imposades. El significat de les sancions i els premis no és que actuï sobre una característica concreta de l’individu ni que reestructuri o modifiqui el significat d’un valor, sinó

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

que el trobem en allò que proclamen sobre la condició moral de l’individu. El trencament d’una norma comporta doncs, una conseqüència determinada segons el tipus de norma social que s’hagi incomplert. Seguint la definició anterior, si es sanciona una norma explícita, el càstig seguirà un sistema de lleis i estructures predefinides, generalment marcades i estructurades segons el nivell i tipus de pena. Però si es tracta de l’incompliment d’una norma implícita, la sanció serà diferent segons el cercle social implicat consideri. Generalment la burla, la vergonya i el ridícul són conseqüències de la infracció d’aquest tipus de norma. Aquesta sanció sempre anirà definida per la pressió grupal, fet que caracteritza la normativa implícita. La pressió recorda que qualsevol que no accepti el càstig imposat serà expulsat i/o qualificat de diferent, anormal, desviat... D’aquesta manera entenem que el premi o el càstig és utilitzat com a canal de normalització. L’incompliment d’una norma explícita pot portar moltes vegades a buscar la legalitat de la norma i a recórrer a judicis o inclús a penes privatives de llibertat. Una persona que no respecta o bé que no reconeix la normativa implícita és fàcilment qualificada com a una persona amb poca habilitat social, però moltes vegades la sanció ens porta més enllà, definint-‐la com a persona imprevisible, poc fiable i en certs casos anormal. “Un error d’aquest estil (on es trenca una norma implícita), encara que sigui a causa d’alguna ambigüitat de la situació, és fàcilment atribuït a una deficiència en la personalitat i, per tant, a una característica difícilment modificable de la persona “ (Joel Feliu, 2004). Michel Foucault, referent del construccionisme, va realitzar aquest estudi respecte a l’a-‐normalitat (Vigilar i castigar, La historia de la sexualitat) on podem trobar escrits com el següent: "Cuando un juicio no puede enunciarse en términos de bien y de mal se lo expresa en términos de normal y de anormal. Y cuando se trata de justificar esta última distinción, se hacen consideraciones sobre lo que es bueno o nocivo para el individuo. Son expresiones de un dualismo constitutivo de la conciencia occidental". Michel Foucault (1999, 52)

Sabem, doncs, que cada individu és guiat cap a una normalitat preestablerta i que aquest serà sempre condicionat a prendre unes decisions que l’impulsaran a voler formar part d’una societat uniforme. Però moltes vegades ens trobem amb

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

individus que, malgrat l’ús de les sancions per part de la resta de societat, decideix deixar de banda les normes socials i establir un nou concepte social. Però quin sentit té l’a-‐normalitat i com afecta en una societat que és, en realitat, una construcció? Quin lloc ocupa l’a-‐normal dins aquesta construcció social? b. L’a-‐normalitat: construcció o alternativa La construcció de la normalitat és dotada de mecanismes com la classificació o categorització que ens ajuden a crear un esquema de coneixement el qual utilitzem per a definir el nostre voltant. Generalment quan ens arriba nova informació respecte a un individu la dotem de significat segons els cànons establerts dins el nostre marge social. Això fa que la posicionem dins d’una jerarquia social i, per tant, que creem una desigualtat. Un cop categoritzada una persona, se li assigna una sèrie de comportaments i característiques, accions que creen l’estereotipació. És en aquest punt quan podem percebre que un individu no és considerat normal i, per tant, es categoritza com a diferent. És la figura de l’a-‐normal entesa com a equivocació. Malgrat tot, hi ha una alternativa. Donat que la normalitat és una construcció social que utilitza mecanismes tan bàsics per definir-‐nos i diferenciar-‐nos, és lògic pensar que tots aquells individus que s’han considerat com a a-‐normals i que han estat rebutjats per una determinada societat hagin considerat que el sentiment diferencial és un nou mitjà per moure el món. Un moviment alternatiu és sempre un problema per una societat que intenta uniformitzar els individus però a l’hora bàsic per la seva supervivència i la definició d’aquesta normalitat. Però en què beneficia o perjudica a una societat un nou moviment? D’on procedeix aquesta diferenciació? Aquest nou moviment aplicat com a innovació sorgeix d’una lluita de poder. Michel Foucault defineix dos tipus de relacions de poder en relació a les normes explicites o implícites. La primera, la jurídica, s’estructura de manera vertical, situant el posicionament jeràrquic com a base i definint el poder com a quelcom quasi

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

material, que es pot posseir. La segona, la estratègica, es basa en la proposta del mateix Foucault de crear una nova manera d’entendre el poder com a relació, una xarxa d’acció que s’exerceix. No diu com s’han de fer les coses sinó com s’ha de ser, pensament similar al que són les normes socials. Per tant, a l’hora d’estudiar la construcció de la normalitat, se li ha de donar més importància a les relacions de poder i al conflicte social que a la validació i al conflicte cognitiu. Focault entén que no existeixen espais ni relacions sense poder i que el diàleg generat proporciona elements discordants que són l’origen de futures innovacions. Segons estudia Tomás Ibañez (1987) “la innovació no pot néixer del buit social, per tant, ha de ser hereva del seu temps, d’alguna manera ha de reflectir les contradiccions d’una època, les polèmiques i divisions ideològiques d’una societat, els discursos que hi circulen” (citat per Joel Feliu, 2004). Així, l’a-‐normal no és l’equivocat sinó la minoria. Aquesta minoria segons Anthony Giddens forma un factor de canvi social. L’estructura de fenòmens socials és un procés de construcció, on l’individu s’incorpora a uns canals i canvis presentats com a únics. Els conceptes i les eines que integra un individu per comprendre el món són artefactes construïts per la societat que varien segons l’ús que fa l’individu. D’aquesta manera, se’ls ofereix una oportunitat per participar en el disseny del poder en el qual viu. Aquesta és la manera que tenen les minories de promoure un canvi, moviment que ja està en marxa per una majoria. Però que l’individu o minoria tingui aquesta capacitat d’incidència no significa que es pugui concebre la idea d’individu autònom al poder ja que aquest forma part íntegra de l’individu. Tomàs Ibañez (1987) afirma que “una minoria activa és un instrument de canvi que ja s’està produint per part de la majoria”. Per tant, l’individualisme no deixa de ser una manera de camuflatge del poder i la seva relació que constitueix la societat. El que podríem entendre doncs, és que la a-‐normalitat es defineix com a allò diferent i estrany però que realment forma part de la dinàmica de canvi social i que és utilitzada com a instrument. S’ha creat un nou moviment per a aquells individus

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

incòmodes davant una determinada estructura de poder i proporciona als individus diferents un mitjà que utilitza l’art com a mètode d’expressió. c. L’art com a representació de l’a-‐normalitat L’art és entès com una activitat o producte que té una finalitat estètica i/o comunicativa. Les idees, emocions o la visió del món (i moltes vegades la visió d’una realitat diferent) són conceptes materialitzats a l’obra artística de qualsevol creador. Els individus d’una societat utilitzem l’art com a instrument i eina reivindicativa per a demostrar una inconformitat que ens serveix per trobar diferents maneres de resoldre conflictes normatius implícits. Estudis psicològics com els de Gestalt posen en pràctica la teoria anteriorment comentada respecte a la percepció i la memòria. Com sabem, estem condicionats per la construcció cultural de la nostra societat i aquesta construcció l’apliquem quotidianament en el nostre ús comú del llenguatge, de la comunicació i, per tant, de la percepció. Degut a aquestes idees preconcebudes la materialització de l’art i la interpretació d’aquest mai podrà ser quelcom buit d’un significat preconcebut culturalment. En conseqüència, qualsevol acció artística és el resultat d’una idea de canvi que utilitza la normalitat. La materialització d’aquest canvi o de la reivindicació s’utilitza sovint com a tema de representació artística. La creació de noves formes d’expressió ens ajuda a fabricar un llenguatge d’inconformitat on els individus desubicats de la normalitat s’hi senten identificats. L’interès que demostren en comunicar quelcom a través de nous mitjans d’expressió no sol ser acceptat per l’ambient social que els envolta, fet que els porta a desenvolupar més encara la seva incomoditat davant el sistema en el qual viuen. Un artista que pretén comunicar directa o indirectament aquesta idea d’incomoditat sol crear un món o realitat diferent en el qual desenvolupar-‐se com a persona, un món que possiblement serveixi per potenciar aquest nou moviment. L’interès per conèixer el pensament d’aquests individus no és més que una manera

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

de confirmar l’existència del nou moviment social i de comprendre les raons per les quals aquestes persones es consideren suficientment allunyades del seu entorn social com per realitzar activitats o productes artístics amb valor reivindicatiu.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

3. Els personatges desubicats i la literatura La literatura es defineix com l’art de l’expressió verbal, és a dir, que utilitza la paraula com a forma d’expressió. Inicialment s’utilitzava la paraula cantada o parlada i textos escrits nominats poesia (tot i que per poesia s’entenia qualsevol invenció literària). Poc a poc es va anar definint i estructurant fins a aconseguir les definicions i gèneres dels quals constem actualment. Es va aconseguir un sistema d’escriptura que funciona per fer arribar idees pròpies als lectors i tranquil·litzar el desig de comunicar de l’autor. Amb la literatura vivim el que l’autor vol o necessita que visquem. La funció que compleix el poema, relat i/o qualsevol altre gènere literari és, doncs, la de comunicar un pensament concret de la realitat d’un artista. No ens plantegem què és l’art per a una persona (normal o no) ni què és l’obra en si sinó quin significat té aquesta intenció (Maillard, 2011). L’artista, tot i ser part fonamental de l’obra d’art i representar (en la majoria de casos) part del que és la seva persona en l’obra, no hauria de ser qüestionat, però sí el que aquest artista es disposa a comunicar. La definició d’una relació social com és l’a-‐normalitat es presenta als lectors com la necessitat de representar pensaments i raonaments d’un narrador intrínsec a la història. A través del narrador o d’altres personatges i de l’entramat de la història entenem el que pensa el personatge desubicat i comprenem els motius pels quals és i deixa de ser. Com a exemple de personatges i mètodes literaris referents analitzarem dues de les novel·les més influents en aquest treball. Tal i com coneixem gràcies a estudis com els de Llovet, Kafka es defineix com un dels personatges de la literatura caracteritzat per ser diferent i desenvolupar una narrativa capaç d’expressar la desubicació de l’autor. Per altra banda, Cortázar és escollit per la seva capacitat de reinventar aquesta mateixa literatura, destacant la narrativa tradicional dins un nou “llenguatge” inventat per ell mateix. Comprovarem que els personatges d’ambdues novel·les (El procés de Kafka i Rayuela de Cortázar) no tenen cap mena

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

de relació entre si i que tots ells són diferents i representats de maneres totalment oposades, però que alhora comparteixen una tendència, la de l’a-‐normalitat. a. Franz Kafka: El procés L’escriptura de Franz Kafka (3 de juliol del 1883 – 3 de juny del 1924) en la majoria de les seves obres literàries es caracteritza per la desesperació i l’absurd. L’alienació, els conflictes paterno-‐filials, transformacions místiques i la crítica a la burocràcia es consideren els temes principals que representava en algunes de les seves novel·les. La desubicació en Kafka ha proporcionat una base de reflexió de molts altres artistes i grans pensadors universals. La temàtica que preocupava a Kafka envoltava la definició de pecat, el patiment, l’esperança i, en especial, el que es considerava camí verdader. Però amb tot, l’autor no era capaç de relacionar pensaments per concloure en “allò universal” i, per tant, no pot ser considerat un esperit filosòfic (Agustín Basave), sinó literari: El camino verdadero transcurre sobre una cuerda que no ha sido tendida en las alturas, sino apenas a escasa distancia del suelo. Parece haber sido dispuesta para tropezar antes que para pasar sobre ella.

Podríem dir que El procés (publicació pòstuma l’any 1925) és una representació de moltes, però una en la qual el “malson kafkià” queda impregnat en la seva màxima evidència, on es reflecteix la desesperació per tot allò absurd i on ens transporta com a lectors a través de l’espiral inacabable d’allò desconcertant. Joseph K, el protagonista, és detingut a casa seva un matí sense motiu aparent. La situació de K. no és avantatjosa i sembla que com més qüestiona o intenta resoldre el conflicte, més s’enfonsa dins l’espiral de l’absurd i la incomprensió. Si se trataba de una broma, tenía que actuar también o sus compañeros se reirían de él otra vez.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La representació de Kafka d’un personatge despersonalitzat dins un món complex i absurd és una reflexió d’una vida marcada per pressions paternes dirigides a una feina estable i a la cerca de l’amor o, simplement, d’una dona amb la qual casar-‐se. Kafka, marcat per la soledat i els dimonis del desemparament, crea un personatge sense possibilitat de defensa davant un sistema absurd que es desenvolupa en el màxim secretisme i deixa sense escapatòria a K. El protagonista es veu obligat a defendre’s d’un cas del qual desconeix el delicte i a trobar respostes dins un cercle de procediments complexes i una estructura judicial indesxifrable. Kafka ens intenta explicar a través d’aquesta novel·la la propensió de qualsevol de nosaltres cap a un sistema opressor i ens porta per un vessant del surrealisme de procediments amb els quals no ens podem arribar a comunicar mai. L’autor, representant la intenció del protagonista de sortir-‐se’n de la situació, utilitzava la burla de l’estat criticant les seves contradiccions, l’excessiva burocràcia com a procediment habitual de la nostra societat i la deshumanització dels individus com a sistema. Aquesta novel·la és un símbol de l’assimilació de la culpa d’un personatge innocent i capaç de reprimir-‐se davant el sistema persecutor. Kafka entén l’absurd quan dóna vida a un personatge incapaç de sentir-‐se part del sistema tot i la seva intenció principal d’aclarir el procés en el qual es troba. Desenvolupant un final tràgic per al protagonista, l’autor marca el punt i final de qualsevol voluntat d’externalització del problema. Entén que el sistema és més poderós que qualsevol altre individu i que s’ha de formar part per poder sobreviure en un món deshumanitzat (Humberto Quiroga, 2015).

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

b. Julio Cortázar: Rayuela Julio Cortázar (26 d’agost del 1914 – 12 de febrer del 1984) és considerat un dels escriptors més influents en la literatura hispànica gràcies a la innovació i originalitat dels seus relats, poesia i narració breu en general. La renovació del continu temporal en els seus relats proporcionen al lector una experiència de lectura única on es descobreix una nova forma de narrar. Aquesta atemporalitat possiblement prové d’una infància definida pel mateix escriptor com ombrejada i amb un sentit de l’espai i el temps diferent de la resta de nens (Revista Plural, 1975). La realitat es converteix amb Cortázar en un abisme complex on és constantment qüestionada i reinventada, creant una línia de pensament entre allò real i allò fantàstic. Entre les seves obres més descades es troben Bestiario (1951), Historias de cronopios y de famas (1962) i Rayuela (1963) entre d’altres. Aquesta última ens servirà per definir uns personatges controvertits, noves formes de l’ús de la paraula i reinterpretacions de la quotidianitat. Rayuela va ser escrita en la mateixa ciutat on transcorre la novel·la, París. L’experiència de Cortázar es reflecteix en una obra revolucionària, moltes vegades definida com la primera obra surrealista de la literatura hispana on s’expressa la qüestió existencialista que preocupava a l’escriptor (Juan Cruz, 2013): "Cada vez iré sintiendo menos y recordando más, pero qué es el recuerdo sino el idioma de los sentimientos, un diccionario de caras y días y perfumes que vuelven como los verbos y los adjetivos en el discurso."

Narrada a través del seu alter ego anomenat Horacio Oliveira, la obra es divideix en tres parts: la primera narra l’itinerari d’Horacio a París, la segona a Argentina i per últim s’intercalen una sèrie d’anotacions, poemes i cites que tanquen la novel·la. Les disputes amoroses entre el protagonista i la Maga, un dels personatges principals amb el qual manté una relació d’amor i lluita constant, els conflictes intel·lectuals remarcats amb una acumulació de referències culturals i la creació de l’estil obert de lectura es troben en un camp de desenvolupament cultural.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La Maga, un dels personatges més influents d’aquest treball, s’ha convertit amb el temps en un personatge femení de gran importància social. És un personatge espontani, impulsiu i comunicador. La diferència entre la intel·lectualitat del protagonista i la ignorància de la Maga xoquen en una constant lluita entre l’amor per la naturalitat d’aquesta i l’enfrontament intel·lectual. La importància del sentiment i la vitalitat sorprenen tant als personatges de la novel·la com al mateix lector, manera amb la qual Cortázar aconsegueix crear una relació empàtica entre la noia i l’espectador: Como no sabías disimular me di cuenta en seguida de que para verte como yo quería era necesario empezar por cerrar los ojos, y entonces primero cosas como estrellas amarillas (moviéndose en una jalea de terciopelo), luego saltos rojos de humor de las horas, ingreso paulatino en un mundo-‐Maga que era la torpeza y la confusión pero también helechos con la firma de la araña Klee, el circo Miró, los espejos de ceniza Vieira da Silva, un mundo donde te movías como un caballo de ajedrez que se moviera como una torre que se moviera como un alfil.

La Maga es torna una forma gravitatòria amb la qual descobrim juntament amb l’estil innovador d’escriptura de Cortázar una nova manera d’interpretar la nostra realitat existencialista i revolucionaria. La quantitat de registres que utilitza l’escriptor en una sola novel·la (narrativa, poesia, diàleg...) destaca la capacitat que té l’escriptor per variar la tècnica i l’estil segons el qual necessita explicar. Amb tot, Cortázar enceta definitivament una nova etapa per a la literatura oferint noves perspectives i experiències als lectors.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

4. Les imatges i el personatge desubicat La imatge s’ha utilitzat com a representació visual d’aquella realitat aliena que viu o ha creat l’artista. La fotografia com a art, entesa com a part essencial d’aquest treball, va aparèixer a partir de la substitució del retrat pintat. El retrat té una certa atracció com a representació del retorn, de l’art visual més antic i alhora màgic. En aquest treball es dona gran importància al retrat com a manera d’expressar una personalitat concreta i d’entendre tal i com si llegíssim la seva història, què succeeix amb només una mirada, un gest, un conjunt d’elements. Aquests elements – objectes, accions, composició, llum, variants cromàtiques... poden crear el llenguatge de la imatge.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

a. Elizaveta Porodina Porodina és una fotògrafa nascuda a Rússia i instal·lada a Alemània des dels tretze anys, l’artista investiga la percepció del sentiment dins la fotografia experimental i de moda. Porodina aprofita els coneixements adquirits gràcies als seus estudis de psicologia per jugar amb el simbolisme de la melancolia i la tristesa i per interpretar la dualitat i l’alienació dels personatges que representa. La mescla d’aquest sentimentalisme i d’imatges cinematogràfiques (quasi documentals) proporcionen una manera d’interpretar diferents personalitats individuals.

El que ens sorprèn de Porodina és la capacitat per representar una humanitat dualitzada i esquinçada. La utilització de reflexos, per exemple, proporciona la duplicació del protagonista de la seva imatge en repetides multiplicitats, evidenciant aquesta dualitat de l’individu. Utilitza moltes vegades aquest recurs com a marca evident del que defineix una societat dividida.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Utilitza matisos cromàtics harmoniosos en totes les seves fotografies, lluminositat estudiada al detall i una sensació de pulcritud que transmet un aspecte de fantasia realista. En una entrevista per a la plataforma Reykjavik Boulevard, Elizaveta exposa la seva atracció per a la colorimetria que crida l’atenció del públic d’una manera gairebé agressiva. Per aquest motiu utilitza contrastos complementaris que, en certa manera, reflecteixen la mateixa personalitat de l’artista. Crea, per tant, la sensació d’estar obrint un conte on s’explica una història de tensió màgica.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

b. Julia Hetta Julia Hetta és una fotògrafa sueca graduada a l’acadèmia Gerrit Rietverldt d’Amsterdam. Com Porodina, Hetta representa un món alternatiu en el qual s’adverteixen influències del romanticisme pròpies de pintures clàssiques. Es desenvolupa el seu art mitjançant el silenci i la quietud, exposant personatges que moltes vegades es submergeixen a la foscor del quadre. Utilitza la temàtica romàntica per representar fotografies artístiques i de moda, on les textures i la il·luminació natural i contrastada envolta els subjectes fotografiats.

Reconeixible i indiscutiblement referenciada per pintors com Rembrandt, representa personatges amb una intensitat peculiar. Els punts de llum que destaquen punts concrets de la imatge i la colorimetria delicadament seleccionada en cada una de les fotografies o de les sèries destaquen el perfeccionisme d’aquesta fotògrafa, quelcom que s’ha convertit en una signatura. L’autora destaca que la seva obra reflecteix el seu propi llenguatge interior, intentant mantenir una estètica i una continuïtat acord amb el que ella sent (Revista digital Dazed).

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La tècnica que utilitza segons la mateixa artista és molt simple però, com coneixem, la simplicitat moltes vegades pot ser inclús més complicada. Es centra en la llum però sempre intenta mantenir la bellesa com a temàtica, el misteri i la foscor com a globalitzador. Aquesta tècnica la utilitza en la reinterpretació de la fotografia de moda, entenent-‐la com una temàtica oberta a la personalitat de cada fotògraf. Amb tot, Hetta aconsegueix captar la nostra atenció i atrapar-‐nos en una espècie de complicitat acusadora. El joc constant amb la composició i les mirades dels subjectes fotografiats, a més de l’ús de l’estètica del silenci, ens transporta a un món atemporal on les normes es converteixen en un abstracte inventat.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

c. Sílvia Grav Silvia Grav és una fotògrafa nascuda l’any 1993 caracteritzada per realitzar una fotografia experimental i abstracta, on el surrealisme es converteix en determinant. La jove d’origen basc i instal·lada a Los Angeles va veure com a partir de l’exposició “20under20” de Flickr el seu art es donava a conèixer ràpidament, facilitant enormement la producció de les seves fotografies. Tot i així, aquesta mateixa producció no és quelcom que l’hagi preocupat mai, ja que les seves fotografies, en majoria, són realitzades de manera rudimentària i moltes vegades improvisades. Segons la mateixa artista, no sap què representa fins que ho plasma però, un cop realitzada la imatge, entén perfectament què necessitava explicar. La necessitat i la inspiració dóna com a resultat una idea.

El pes narratiu de les seves fotografies ofereix diferents tipus de lectures, totes vàlides i errades al mateix temps. L’ordre dins del caos, la intuïció treballant per completar un procés completament creatiu. Sílvia es deixa emportar per una emoció retinguda, jugant amb la il·luminació i la postproducció, factors essencials dins la seva obra. Els alts contrastos entre llum i ombra, el fum i materials naturals integrats subtilment creen una atracció suggerent. Generalment utilitza imatges

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

monocromàtiques on es representen persones (utilitza moltes vegades l’autoretrat) d’una manera poc convencional.

Amb el treball de Silvia Grav definim una nova manera de treballar, més instintivament que amb les altres fotògrafes estudiades fins ara, amb resultats creatius i amb gran poder narratiu.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

5. Vida i “mort” de l’a-‐normalitat: el personatge desubicat i l’artista Tal i com hem entès anteriorment, les obres d’art representen aquella realitat alternativa que els artistes volen representar. El material creat (ja poden ser llibres, com fotografies, pintures, escultures...) ens expliquen la seva visió del món, però alhora els protegeixen del món real del qual fugen. Moltes vegades, la consciència d’aquesta realitat incomprensible o inadaptable a ells els crea confusió i frustració; un sentiment de desempar davant una societat indesxifrable. Reconeixem, però, que aquesta sensació de desencaix social és provocat moltes vegades per altres individus. Les mirades estranyes i comentaris o accions inapropiades, creen moltes vegades una sensació de tristesa permanent i una por (però alhora certa atracció) cap a allò sancionat socialment. Les obres d’art sense filtres ni intencions, les pròpies paraules i pensaments de l’artista o simplement l’autodemostració d’allò que són, permeten entendre millor el que aquests artistes pensen. Quan es senten protegits en el seu propi art és quan realment es desenvolupen i creen obres d’art amb un potencial i un poder (quasi màgic) que transcendeix més enllà d’allò comú. Aquest és el moment en el qual entenem que la proposta d’aquella realitat alternativa de la qual n’hem parlat tant, aquella que tantes vegades ha format el somni de l’artista, no és més que la seva pròpia realitat, intrínseca al que és la seva persona. Tot i ser un individu desencaixat a la societat, tot i saber-‐ho, no poden desentendre’s del que són ni del que seran tota la seva vida.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

a. Alejandra Pizarnik “Escribo para que no suceda lo que temo”

Alejandra Pizarnik (Avellaneda, 29 d’abril del 1936 – Buenos Aires, 25 de setembre del 1972) va ser una dedicada poeta inscrita al corrent neosurrealista. La seva vida va consistir bàsicament en l’estudi i el desenvolupament de la literatura i l’escriptura. Entre les seves creacions figuren La tierra más ajena (1955), Árbol de Diana (1962) i Extracción de la piedra de la locura (1968). Gràcies a la seva escriptura constant a diaris personals que ella anomenava “cuadernillos” (recopilats i publicats a Diarios, 2003 per Ana Becciu, amiga de la infància) coneixem gran part de la seva història, els seus pensaments i les seves conclusions respecte a la vida i la mort. Filla d’exiliats, els inicis de la seva vida van transcórrer amb relativa normalitat fins a la seva adolescència, on el seu desvergonyiment xocava intensament amb les seves inseguretats. Es sentia lletja, tenia acné i tendència a engreixar. Aquesta última tendència la va portar a prendre amfetamines des de jove. També a l’adolescència va aparèixer el sentiment de desencaix social quan moltes vegades es plantejava respecte a casar-‐se i formar una família. “¿Por qué no me ubico en un lugarcito tranquilo y me caso y tengo hijos y voy al cine, a una confitería, al teatro? ¿Por qué no acepto esta realidad? ¿Por qué sufro y me martirizo con los espectros de mi fantasía? ¿Por qué insisto en el llamado?” (Diarios, 2003)

La seva passió per l’escriptura la va portar a voler convertir la seva vida en art, en voler viure la vida poèticament, però tot es va convertir en un intent frustrat al adonar-‐se que la seva pròpia vida no es podia convertir en un poema. La utilización de la segunda persona se da también, aunque más raramente, en el discurso autobiográfico y responde a un deseo de objetivación y acercamiento al mismo tiempo: el yo es otro pero otro cercano. […] Al convertir el diario en prosa poética, el personaje se configuró creándose una máscara. La poética del diario

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

“manipulado” excluye la bios y legitima la figura que el enunciador construye para identificarse. (Patricia Venti, 2008, 43-‐45)

És en aquella època on es crea la màscara amb la qual projectarà la seva vida sobre l’escriptura. Pizarnik estructura el personatge a través d’influències com Proust, Sartre i Rimboud, grans pilars que formen la base del seu coneixement literari. El surrealisme i l’existencialisme que n’extreu d’aquests escriptors creen un gran impacte en ella, una noia que ja de per si tenia tendència a la melancolia i a les qüestions indesxifrables de la vida i la mort. Utilitza les claus d’aquest moviment, el suspens, l’espera i la denegació, per expressar un món de malsons i fantasmes propis del surrealisme. Alejandra es desvivia pel saber, per aprendre i absorbir d’aquells que es consideraven els autors més importants de l’època, de la literatura universal. La seva vida la dedicava a la lectura però a mida que llegia i llegia, seguia convençuda que no obtenia l’experiència i coneixement necessaris per comprendre el que llegia. Amb el temps va desenvolupar una tècnica de lectura d’anàlisis i comentaris de cada text que llegia. Per tant, es creava una sèrie de textos a partir d’aquells que ella anava llegint. Les seves creacions eren obra d’obsessions amb la pròpia paraula, dedicava nits senceres a construir, quasi literalment, poemes amb paraules tant rebuscades i remirades que no cabia possibilitat de definir millor un concepte: “un poeta no tiene apuro, no debe” (Diarios, 2003). Sentia la necessitat de mirar la vida y el llenguatge, capbussar-‐se en una absoluta i total soledat recordant, en certa manera, a grans escriptors de pensaments similars com Kafka. Aquesta soledat provinent per la representació de si mateixa a través del discurs aliè als seus quaderns la va portar a perdre el sentiment de pertinença grupal; així, l’enfrontament de valors propis i aliens la convertí en una exiliada permanent (Venti 2008, 54). La nit, les pors, el gran pes del naufragi... Pizarnik va començar a donar indicis d’un desajust, d’una aproximació cap a l’autodestrucció imminent.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La concepció romàntica del que devia ser un artista, un ser sofrent, sense compromisos i dedicat plenament a la seva obra, li impedia formar una vida corrent, estructurada i marcada. “Yo no soy de éste mundo”, l’aïllament i sensació de pèrdua es compleix a nivells alarmants. Es sentia incapaç de formular qüestionaris burocràtics, de relacionar-‐se amb la gent de manera formal, inclús de cuinar. La verdad: trabajar para vivir es más idiota aún que vivir. Me pregunto quién inventó la expressión ganarse la vida como sinónimo de trabajar. En dónde está ese idiota. (Diarios 2003, 231)

Se li recriminava constantment ser fora d’aquest món i ella no era capaç de fer res per incorporar-‐se de nou. Sentia que no li cabia el món i alhora que la realitat no li interessava. Tot i viure en època de revolucions polítiques i envoltar-‐se d’amics revolucionaris i amb idees clares respecte a política com Octavio Paz i Julio Cortázar, a ella li causava un desinterès absolut. Rebutjava la política perquè no es sentia crítica de la societat sinó crítica de la vida i el llenguatge en sí. Era radical, anarquista en la seva màxima expressió: “el verdadero ser es libre no por las constituciones [...] sinó por sus propias raíces, por su propia posibilidad de ser libre”. Amb el temps aquest pensament i aquest aïllament voluntari es va convertir en quelcom molest de cara a la societat: la gent no entenia per què estava tan desemparada. La suma d’aquesta introspecció formava part de clares estratègies d’autodestrucció. Els poemes i cartes a les seves amistats es convertiren cada vegada més angoixants. La por infantil a la mort i a la bogeria retorna i el seu passat l’atrapa des d’aquesta vulnerabilitat. El retorn als seus records d’infància i a les seves primeres pors fan més evident la baralla tediosa per mantenir la seva lucidesa i la vida. “Manos crispadas me confinan al exilio. Ayúdame a no pedir ayuda. Me quieren anochecer, me van a morir. Ayúdame a no pedir ayuda.”

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

L’instint de la mort aflora i Alejandra es torna més sensible que mai. Els somnis es confonen amb la vida, i entén en gran part que la conseqüència del seu malson és el descobriment del més enllà, del “sense-‐fons”: Sueño. Me dijeron: despierta porque pronto será tarde para abrir los ojos. Quien vea lo que verás no retorna al lugar de los despiertos. Yo dije: tengo que descender al último fondo. Me arrastraron a un ámbito negro. Todo empezó a dolerme con un dolor nuevo. En mitad de la asfixia hice cálculos; serenamente comparé la vigilia y el sueño y dije: “Háganme doler si así lo quieren. Yo tengo que descender al último fondo” (Diarios, 29).

La màscara que es fabrica a la seva joventut per convertir-‐se en un personatge d’una novel·la es torna fosca i opressora. Les veus dels seus escrits i poemes li parlen de la bogeria, la seva pròpia, convertint-‐la en presonera dels seus propis pensaments. Es compara amb Alice (Alícia en el país de les meravelles): “[...] Sólo vine a ver el jardín. Para Alice y para mí el jardín es el extenso mundo”, però descobreix que aquest jardí no és el que ella necessita de la vida, “no es este el jardín que vine a buscar. A fin de entrar, no de salir”. El 25 de setembre del 1972 decideix acabar amb la seva vida desprès d’un intent frustrat el mateix any. Tal i com recorden els seus companys al documental Memoria Iluminada, al mateix velatori va aparèixer una noia vestida i pentinada exactament igual que ella. Alejandra Pizarnik es va convertir en un mite ja en vida.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

b. Chantal Maillard: “Escribo para que el agua envenenada pueda beberse”

Chantal Maillard és una poeta i filòsofa espanyola nascuda a Bèlgica l’any 1951. El silenci i l’existencialisme apareix en l’autora des dels nou anys d’edat on, desprès d’un seguit de canvis d’internats i el trasllat de la seva família a Espanya, es torna una noia tímida i desubicada, amb dots evidents per l’escriptura i la percepció de la vida. Desprès de doctorar-‐se en Filosofia, Chantal va viatjar a la Índia on s’especialitzà en Filosofia i Religions Índies. De tornada a Espanya, va dedicar-‐se durant deu anys de la seva vida a l’ensenyança universitària d’Estètica i Teoria de les Arts. Durant tot aquest temps, la seva visió de la vida va anar evolucionant, creixent i acumulant-‐se en llibres com Diarios indios (2005), Husos. Notas la margen (2006), Adiós a la India (2009) entre molts d’altres. Al 2004 publica Matar a Platón, poemari premiat amb el Premi nacional de Poesia. Definir Maillard vol dir intentar explicar un conjunt de preguntes i respostes on la raó i el sentimentalisme, allò real i allò imaginari, el Jo interior i la violència exterior es compenetren i s’enreden en un conjunt de poemaris que desafien la gravetat del coneixement corrent. Per definir aquest desafiament, explica que la filosofia significa en la seva última instància desfer, desaprendre, caminar cap enrere i quedar-‐se buit de significat per perdre el Jo que ens han creat des de petits. El pensament filosòfic innova, en certa mida, la definició del tot i de tot, però no deixa de ser una noció de la nostra realitat. L’autora escriu a partir del material que la seva ment crea, escrivint aquests pensaments detalladament en diaris. Però la concepció d’allò preconcebut i la tendència a representar les paraules com la redacció d’un diari personal li crea un ritme d’escriptura inclús desagradable. D’aquesta manera, tal i com la filosofia és el descobriment de la innovació del pensament, l’escriptura es converteix en una cerca de quelcom nou, de nous ritmes. Les experiències de vida que ens explica són, per tant, formalitzades,

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

definides com a paraules i explicades a partir del joc que li dona l’autora al llenguatge. Maillard afirma que la ment ha estat des de sempre l’únic motiu d’estudi i reflexió. No considera res que no pugui relacionar-‐se amb el procés mental i, per tant, no entén la seva escriptura com una part individual al pensament. Toda mi vida he observado mi propia mente y mi capacidad de ver el mundo. Todo lo que he escrito ha sido desde la necesidad de observar la capacidad de conocer. A través de mi indagación en la filosofía india descubrí que cualquier cosa que observes terminará siendo observada dentro de la propia mente, por lo tanto, cualquier contenido es mental, cualquier cosa que puedas mirar es un pensamiento, y si queremos extrapolarlo a realidades que están fuera de la mente nos equivocamos.

Chantal defineix com a “husos” tot allò comprès com a observació del pensament, i és una part fonamental de la geografia mental ja que representa el que definim com a estats d’ànim: “Los husos son parte de una geografía mental, lo que visualmente corresponde a cada estado de ánimo. Los veo como un haz de fibras y cada una de ellas es un hilo mental. Podemos saltar de un huso a otro según cambien los estados de ánimo, y al cabo del día, vamos cambiando y saltamos de uno a otro.”

Segons la seva teoria, internament ens movem dins dels husos a través de fils amb nusos. Moltes vegades els nusos ens atrapen perquè no identifiquem el que estem pensant, creem en el nus tant com si fos la nostra completa realitat. Però quan ens separem del nus, comprenem que aquest pensament no és la pròpia persona i que és el continu del fil que ho fa creure. El continu del pensament (imatges, sentiments, dolors...) és guiat per aquest procés. Els diaris, especialment Husos, suposen una separació de la consciència per aconseguir la desestructuració del subjecte. Es dona d’aquesta manera una reflexió sobre cada una de les “habitacions” de la consciència a través del fil del pensament

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

on el final que es busca és la separació del Jo, pèrdua que permetrà el naixement de l’altre, el contracte entre amb l’altre i la trobada. Maillard anomena aquesta comunicació “el goig”. La despersonificació que Chantal Maillard es proposa en tots els seus textos, la representació de l’escriptura com una nova idea de creació i la distinció ferma del Jo i el Mi indiquen l’autoria d’aquesta artista dins una secció de desubicació social, alhora que la comprensió del sentiment d’apatia que el dolor i la comprensió de certs aspectes de la ment ha causat en ella. Es defineix actualment com una persona a la qual l’esperança ha podrit el seu interior. Ja no queda esperança, perquè és part del desig que ella nega. La infància, a la qual ha retornat en un últim treball (Bèlgica, 2015), és el significat de la nostàlgia. Una nostàlgia que et permet aquella infelicitat apàtica i afable, la quietud i el silenci tan desitjats. El record de la capacitat per veure les coses, els objectes i subjectes, per primera vegada i permetre’s preguntar “què és això?”. La intensitat del record que retorna i, mentrestant, l’espera silenciosa del que la ment conclourà.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

6. Proposta creativa La proposta creativa respecte al meu treball final consistirà en una representació artística de certs personatges desubicats a la normalitat. La suma de la narració de relats curts acompanyats d’imatges (tant fotografies com il·lustracions) completarà un llibre creatiu, marcat per l’a-‐normalitat i la diferència. En conclusió, trobarem la normalitat dins l’a-‐normalitat gràcies a la representació artística de personatges peculiars i característics. A l’inici del treball vaig dur a terme un procés de fluïdesa on es van donar vàries idees que em cridaven l’atenció com a projecte final. La més potent, però, era la més complicada de realitzar i la que més temps, diners i preguntes sense respondre suposava, ja que es tractava d’un viatge a Sud-‐Amèrica. Aquest seria gravat, fotografiat i/o reportat en un diari. L’objectiu, però, també quedava sense respondre. Altres idees varen ser al voltant de la fotografia, on la intenció era representar certs estats de caràcter social de manera molt estudiada i estructurada i, d’aquesta manera, aconseguir un portfoli potent i seriós. Des del moment en que va aparèixer la idea de l’escriptura combinada amb la fotografia, es varen donar una sèrie de “sub-‐idees”, és a dir, el dubte principal era sobre què escriuria i quina temàtica seguiria. Le primera pluja d’idees de la temàtica ja encarava de manera inconscient la tonalitat que agafaria: solitud, llum i foscor, somnis, ego, mort... Aquestes idees van permetre que hi hagués certa flexibilitat a l’hora d’escollir quina temàtica i quina idea general era la millor per a mi. En aquest punt van aparèixer per primer cop les paraules misantropia, normalitat, diferència... Vaig definir una realització adaptada a la meva manera de pensar i actuar, creant molt de contingut (tant relats, com fotografies, dibuixos, esbossos...) per poder anar construint a partir d’una base. La idea, per tant, s’ha anat convertint en una construcció a partir del que he entès que necessitava expressar. L’elaboració es realitza a partir d’aquesta construcció i de la intervenció de moltes petites idees que converteixen el treball en un conjunt sòlid i creatiu a l’hora.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

FASE II

Alícia González Amat

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

1. Primers passos introductoris El projecte va començar com un llibre de crítica social. La idea era centrar-‐se en el concepte de misantropia, un rebuig a l’individu de gènere humà. Aquest rebuig és plasmat constantment en novel·les, pel·lícules i diferents representacions artístiques, especialment durant els últims anys, on la connexió entre els protagonistes (l’antiheroi, per exemple) i els receptors és molt més intensa que fa uns anys. Però més que la representació moderna del que seria un personatge negatiu però alhora atractiu, el que em va cridar més l’atenció va ser investigar la relació intrínseca que té aquest sentiment d’aïllament social amb l’art i, especialment, amb els artistes. La lectura de biografies, novel·les i poesies durant aquest temps m’ha portat a observar un sentiment d’aïllament i solitud, i a qüestionar-‐me com i per què es defineixen aquests personatges i quina és la manera que tenim per representar-‐ho. La connexió que he sentit des d’un primer moment amb els artistes anteriorment estudiats prové d’un mateix sentiment d’aïllament social – o l’arrel d’aquest sentiment, i motivació per trobar un camí alternatiu. Aquest vincle m’ha ajudat a representar la meva visió d’aïllament social de la mateixa manera que ells han fet, creant, o més ben dit intentant crear, una mena d’art que m’ha servit per a comunicar-‐me. Els personatges que donen vida a les diferents realitats són fruit d’inspiracions directes de diferents artistes i representen personalitats desubicades i desencaixades a la normalitat. L’expressió d’aquesta desubicació es dona de moltes maneres artístiques, però tant la narració, com el dibuix o la fotografia són plataformes amb les quals queda més evident el què pensa una persona amb aquestes característiques. Així podem entendre els seus actes i les seves reflexions.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

2. L’escriptura dels relats a. Antecedents en l’escriptura L’escriptura sempre m’ha servit com a mitjà de representació de la meva realitat alternativa, sovint melancòlica i existencialista. És una realitat cap a la qual em sento atreta i poder escriure amb aquesta tonalitat sempre m’ha resultat satisfactori. Complementant l’escriptura espontània, la lectura de novel·les com Cien años de soledad (Gabriel García Marquez), Rayuela (Julio Cortázar) i Detectives Salvajes (Roberto Bolaño), em crea un sentiment d’atracció cap a certs personatges i cap a certes metodologies d’escriptura que m’inspiren. Durant la lectura i la reflexió apareixen sobtadament imatges fruit de la inspiració que m’han causat aquests llibres: una reixa coberta d’heura, una ciutat inundada després d’una tempesta, un camp verd difuminat per una boira densa... La visió d’aquestes imatges es relaciona directament amb un sentiment i aquest, amb una necessitat d’expressar-‐me i comunicar-‐me. Per aquest motiu, moltes vegades els relats es desenvolupen a partir de la ment d’un dels personatges (generalment personatges de naturalesa desubicada): no és més que una manera d’assegurar que el lector rep el mateix sentiment que intento expressar. Aquesta manera d’expressar és un dels punts de partida. Es tracta d’una escriptura de caràcter automàtic, a partir de la qual calia estudiar com encarar-‐la i dirigir-‐la cap a un projecte concret. Tot i que l’escriptura suposi una manera d’expressar-‐me, mai havia necessitat tenir una certa constància ni m’havia plantejat escriure en funció d’un mateix punt de partida (la normalitat en aquest cas) ja que sempre m’he sentit impulsada per les sensacions que em guien a l’hora d’escriure. La fixació d’aquest projecte m’ha obligat a desenvolupar un sistema d’escriptura i de raonament amb el qual aconseguir el meu objectiu. El fet de poder (i haver) de dedicar-‐me a escriure, llegir i reflexionar, m’ha creat una sensació d’evolució que referma inconscientment el descobriment de l’art real de l’escriptura. Sabent que el projecte és a llarg termini, l’inici es considera fonamental: es tracta d’aprendre a utilitzar l’escriptura com a element unitari en el

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

projecte més que com a resultat de l’impuls de les imatges i narracions que se m’imposen.

b. De la concreció del tema a la metodologia

Misantropia: Del grec μίσω (miso): “jo odio”, i άνθρωπος (anthropos): “home, ser humà”.

La definició de la misantropia i la identificació personal amb el seu concepte va crear un misteri respecte a les persones que també s’identificaven amb aquesta paraula. La investigació inicial va transcórrer en aquesta direcció ampliant el concepte de personalitat misàntropa: persones que demostren antipatia pels éssers humans, aïllament d’un individu inadaptat, insatisfacció personal... És a dir, una suma de conceptes que descriuen un odi remarcat i profund, un absurd de reivindicacions contra la humanitat. La misantropia era el punt de partida, però el sentiment d’identificació amb una persona misàntropa va començar a ser-‐me fals, fins a un punt en el qual la investigació començava a perdre el sentit de la seva existència. Personalment no considerava interessant una altra representació artística de la misantropia en si però sí que trobava interessant la fissura entre la misantropia i la mateixa normalitat, un espai en blanc que definia la diferència sense haver de requerir un odi, una repulsió cap a la humanitat. Simplement era una sensació (una vegada més): la de pertànyer a un altre lloc i sentir-‐se extraterrestre dins una mateixa societat. Gràcies a l’aparició del personatge desubicat i a la investigació presentada anteriorment, vaig poder definir el que volia explicar i des de quines perspectives: una història amb un protagonista desencaixat i amb una escriptura adaptada a la seva personalitat. Des de la definició d’aquest nou concepte, l’objectiu principal es va convertir en evolucionar a nivell d’escriptura i en crear noves perspectives d’una visió

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

diferencial. Aquest objectiu es va concretar en un mètode de treball que contenia les fases enumerades a continuació: a) Anàlisis de referents i utilització (o intenció) de noves tècniques d’escriptura imitant els referents. Els escriptors escollits per representar aquest treball es caracteritzen per tenir diferents i, en alguns casos peculiars, estils d’escriptura. Veiem des del sarcasme i la ironia de Kafka a la poesia filosòfica de Maillard, passant per una miscel·lània de cites, poemes i reflexions filosòfiques de Cortázar i pels diaris de Pizarnik, replets de confuses declaracions. b) Creació de contingut i desenvolupament d’hàbits d’escriptura a partir de contes, relats, novel·les, i altres expressions literàries que m’inspiren. D’aquesta manera i centrant la meva lectura i cerca d’inspiració en textos relacionats amb la desubicació facilito la meva manera habitual d’escriure sense sentir-‐me limitada però a l’hora encaminant la temàtica. c) Selecció de contes finals a partir d’una base potent de relats. Els criteris de selecció es defineixen a partir de l’estudi de la fase I i dels artistes analitzats. El treball s’ha desenvolupat, doncs, a partir de la creació de molta quantitat de material per així poder definir una línia dels millors relats i estructurar-‐ho a partir de la construcció d’aquests. Aquesta és la manera de respectar la meva tendència natural alhora d’escriure, sempre un punt impulsiva. En resum, podríem dir que els 7 relats del llibre són escollits entre una quantitat d’uns 50 textos (relats, fragments, contes...) i que cada un es defineix per una metodologia d’escriptura diferent gràcies a l’anàlisi anterior dels artistes desubicats.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

c. Referents Els referents, com he explicat anteriorment, han estat un punt clau pel desenvolupament dels relats i les imatges. El primer relat, Retales, sorgeix a partir de la lectura de Rayuela. Cortázar i els seus personatges predilectes inspiren la història d’amor que hi apareix. Es podria situar la meva història als inicis del primer capítol de la novel·la de Cortázar, on el descobriment d’ambdues personalitats els atreu a trobar-‐se i entendre’s. Com a exemple del text que utilitzo d’inspiració trobem el següent fragment de Cortázar, plana 16 de Rayuela, on es descriu la personalitat d’ella i en la que s’explica l’inici de la relació amorosa entre la Maga i Horacio: Y mirá que apenas nos conocíamos y ya la vida urdía lo necesario para desencontrarnos minuciosamente. Como no sabías disimular me di cuenta en seguida de que para verte como yo quería era necesario empezar por cerrar los ojos, y entonces estrellas amarillas (moviéndose en una jalea de terciopelo), luego saltos rojos del humor y de las horas, ingreso paulatino en un mundo-‐Maga que era la torpeza y la confusión, pero también helechos con la firma de la araña Klee, el circo Miró, los espejos de ceniza Viera da Silva, un mundo donde te movías como un caballo de ajedrez que se moviera como una torre que se moviera como un alfil.

Exemple d’un fragment de Retales: Su silencio era casi imperceptible. Sólo una mota de respiración superficial y superflua, fría y agotada, me daba a entender que seguía estando allí. Sentía miedo, más bien el pánico, que de repente se vaporizarse sin decir adiós, tal y como llegó. Estaba seguro que algún día eso sucedería y aunque se suele decir que mejor antes que cuando ya sea demasiado tarde, prefería verter todas mis esperanzas y deseos en que el demasiado nunca fuera suficiente. Sus ojos inquietos se movían anunciando una tormenta. En cualquier momento se despertaría sollozando, pronunciando palabras incomprensibles en idiomas inventados por ella de las cuales sólo llegaría a entender miedo, azufre, pequeño y lluvia. Al final siempre lluvia. Y mientras sus ojos tomaban vida propia y yo me entretenía a pensar en sus pensamientos, la noche alcanzaba aquel punto sin

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

retorno donde tanto me cuesta llegar y donde me siento más amargamente atrapado.

El resultat del conte és un sentiment d’amor desesperat, inestable i amb una finitud palpable. A través del narrador rebem una intensitat sentimental i una admiració cap a la noia amb la qual destaca l’excentricitat d’aquesta. Un personatge inestable, desestructurat i que sembla que es mantingui en una corda fluixa sense ser conscient de la magnitud que pot tenir la caiguda. Crea la necessitat d’envoltar-‐la i protegir-‐la del món, tot i que en realitat no és més que una il·lusió. El següent referent (també analitzat) és de Chantal Maillard, de la qual n’extrec la seva expressió del Jo i l’estil d’escriptura més conceptual. Al conte Atemporal visualitzem la reflexió de la ment en un moment determinat, que no es pot dir moment si no es defineix com “res” (la nada). L’atemporalitat determinada pels segons anteriors a la tempesta i la definició de la veritat i la mentida segons aquest moment defineix en gran part el text. La referència textual la trobem a la seva última recopilació de diaris, Bélgica, cuadernos de la memòria (2011): Lo que puede contarse podría iniciarse en un día de primavera, por ejemplo un seis de abril. En la hierba de un jardín descuidado, una carretilla y un poco de agua de lluvia en su interior. Esta es la situación. Ahora, lo que ocurrió. Poca cosa, apenas nada que tenga aparentemente sin importancia suficiente como para ser referido. Sin embargo, las cosas aparentemente sin importancia son las que, a diferencia de los suyos, por regla general, suelen dirigir nuestras vidas. Lo que aconteció fue un destello, uno de esos destellos que a Proust le hubiesen gustado sólo que, a diferencia de los suyos, por mucho que me empeñase con estrategias de distanciamientos y aproximaciones comedidos, éste no lograba ensancharse. La visión me transportaba no se muy bien a dónde, sin duda a un lugar muy remoto de la infancia, pero la imagen no terminaba de abrirse y ningún horizonte acudía a ubicar el fragmento en un lugar concreto del pasado. Sin embargo, la visión del agua estancada en la carretilla llevaba claramente asociada una sensación de gozo, un gozo antiguo, sin motivo, pleno, que no había vuelto a experimentar desde entonces.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Esto me llevaría a emprender viaje a los lugares de mi infancia en busca de una imagen más precisa que acompañase aquella sensación.

Al conte Atemporal ens trobem referències directes a aquell carretó cobert d’aigua estancada, en un moment en el qual l’aigua encara no s’ha materialitzat i, tal com Maillard es refereix al record, cap horitzó situava el fragment en un lloc concret del passat, és a dir: la gota d’aigua encara estava al cel. Se podría decir que lo que cuento es mentira, o una verdad a medias. Se podría decir que lo que puedo contar no es más que mi mente deshilando nudos de momentos, y que esos nudos muchas veces se convierten en tapones. Muchos me entienden cuando digo que hay cosas que no se pueden contar, otros giran la cabeza. En modo alguno invocando un recuerdo niego la mentira, como tampoco niego la verdad. Simplemente. Simplemente me resigno. Me resigno, yo. A mi.

Els contes B. i Azul y Marcos fan referència a un mateix escriptor, Roberto Bolaño. El primer conte sorgeix a partir de la revelació d’un nou estil d’escriptura, una en la qual s’incorporen els diàlegs en la mateixa narració del protagonista, oferint directament la percepció d’aquest. A la novel·la Los detectives salvajes, Bolaño escriu: Poco a poco, sin embargo, fue distinguiendo los ruidos, los cuerpos. Una tarde me reconoció. Angélica, dijo, y sonrió. Nunca había visto una sonrisa tan horrible,. tan patética, tan desfigurada. Me puse a llorar. Pero él no se dio cuenta que yo estaba llorando y siguió sonriendo.

El resultat de la investigació d’aquest estil d’escriptura a un fragment del relat B, és el següent: Con la cabeza gacha y concentrado en su recuento de las baldosas y los colores de la calle casi se tropieza sin querer con Paula. Ella saltó del susto de una manera tan impulsiva y enérgica que B consiguió darse cuenta que ella ya le había visto mucho antes. Muchas veces a B le parecía que la gente confundía su juventud con interés. La verdad es que no le interesaba lo mas mínimo qué zapatos se hubiera comprado o qué cosa tan interesante sucedió ayer en el bar, ¡te lo perdiste B!.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

B escuchaba sin disimular la cara de asco que le provocaban ese tipo de conversaciones. La repulsión empezó a revolverle el estómago y las náuseas vinieron acompañadas de pequeños eructos que B soltaba sin el menor reparo mientras Paula hablaba. Al poco ella pareció disgustada y con una cara entre extrañada y asqueada se fue, dejándolo solo otra vez. Agachó la cabeza e intentó recuperar la cuenta de las baldosas que llevaba hasta el momento… Sí, 11 blancas, 10 rojas. Izquierda, derecha, izquierda…

La referència per l’escriptura del conte Azul y Marcos és més simple i, en certa manera com amb Cortázar, la inspiració prové de dos dels personatges que apareixen en Los detectives salvajes: Juan García Madero, protagonista en dues de les parts de la novel·la i Lupe, amiga d’ell. En el text el protagonista de Bolaño reflexiona: Hoy me di cuenta de que lo que escribí ayer en realidad lo escribí hoy: todo lo del treintaiuno de diciembre lo escribí el uno de enero, es decir hoy, y lo que escribí el treinta de diciembre lo escribí el treintaiuno, es decir ayer. Lo que escribo hoy en realidad lo escribo mañana, que para mí será hoy y ayer, y también de alguna manera: un día invisible. Pero sin exagerar.

El fragment fa referència a la tercera part del llibre de Bolaño on els protagonistes es veuen obligats a escapar en cotxe. Conducimos toda la noche a través de campos indiscutiblemente abandonados o extraviados en territorios humanamente inaccesibles. El camino, recorrido de noche, se me antojó largo y angosto. Puede que en algún momento me hubiera quedado dormida y que la tormenta que tanto nos había jodido fuera únicamente una pesadilla de la que no pude escapar. Lo mas seguro es que me pasara la mayor parte del recorrido durmiendo, de hecho. No lo se, soy incapaz de distinguir, pero le aseguro que de una manera u otra todo aquello lo viví de primera mano.

La resta de textos provenen d’inspiracions del moment, de sensacions i pensaments concrets d’una situació determinada. Per exemple La silla vacía fa referència a Alejandra Pizarnik i el seu final tràgic, utilitzant referents de pensaments que plasmava al seu diari. Al conte Aquel Verano, en canvi, fa referència a les gavines i les tempestes que veig diàriament a la meva

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

localitat. La temàtica marina, en certa manera, influeix els relats i les fotografies (podem veure un exemple a la fotografia de Retales, on a la part posterior es representa una branca i petxines recollides després d’una tempesta) i, amb el temps, s’ha convertit en la meva referència principal i recurrent. d. Selecció i intents La majoria de relats descartats són estils semblants a la poesia. Llegint escriptors com Irene X, Luna Miguel, Chantal Maillard, Alejandra Pizarnik, Silvia Plath... vaig evolucionar un estil d’escriptura el qual em permet parlar i representar sentiments des d’un punt de vista extern. És a dir, tal com Pizarnik es va crear una màscara per explicar la seva vida en els seus diaris, aquest estil d’escriptura suposa una màscara per a mi. Per aquest motiu, encara que una història sigui inventada, crec que el sentimentalisme dóna massa importància al relat i, en certa manera, això em delata una certa vulnerabilitat. Soledad Poco entendieron si creyeron que mi pecho amenazaba odio. O que mis ojos mentían al ignorar sus lágrimas. Poco, por no decir nada, supieron. Que mi mirada no se completaba con un abrazo, ni una mueca de comprensión. Nada, de acuerdo. Nada de ellos se, ni quisiera saber. No, por favor, no me obliguen a saber, que el peor de los males no es la sabiduría sino la involuntariedad de ella. Una mirada ausente, que no dice más que adiós. Porque a quién no le gusten las despedidas es porque nunca comprendió que la soledad se vive despidiendo. O manchando palabras de vacío.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Adiós, adiós, que mi silencio se convierta en su alivio, una vez entiendan que nunca podría pertenecerles.

Sabor a mar un acento peculiar y unas manos frías que aprietan y yo quiero que suelten. no quiero ser tú y mi camino no quiero que me vean lejos ni envuelta en ellos vivo en ellos camino. luces que amanecen aun perteneciendo a la oscuridad luces que delatan mis ojos vacíos y quién pudiera ver.

que callen que ya no pertenezco que callen.

Durant els mesos d’escriptura em trobava amb la situació constant en la qual veia que els textos representaven coses que realment no pretenia explicar. Com amb la “poesia”, considerava inadequat representar certes personalitats des d’un punt de vista tant intern però alhora no podia deixar d’escriure amb aquesta tendència. Necessitava representar una suma de contes més que de poemes, unes històries de personatges desubicats més que les meves pròpies. Per tant, l’esforç en direcció al conte va ser superior que l’esforç cap a l’escriptura en general. Això va suposar quedar-‐me molts cops estancada, però alhora era la manera amb la qual acabava escrivint cap a aquella direcció. Aquests contes, doncs, formen un conjunt de cinquanta relats, poemes, fragments, pensaments i confessions.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Em resulta molt difícil definir un estil determinat de la meva escriptura, ja que aquest és el resultat de l’absorció de diferents estils i maneres de redactar de molts dels meus referents. De totes maneres sempre reincideixo en la mateixa manera impulsiva de treballar i, per tant, els textos mantenen aquest sistema desestructurat en el qual moltes vegades no tenen principi ni final. El mateix que em motiva a escriure, per tant, és el mateix que m’obliga a reflexionar respecte a la meva escriptura. Després del treball he entès que la meva manera d’escriure és intrínseca a mi, però que la reflexió posterior és bàsica i determinant per a presentar un text amb cara i ulls. Encara que segueixi redactant textos en certa manera abstractes i amb una temàtica indefinits, l’estructura ha de mantenir unes pautes necessàries amb les quals arrodonir i polir la feina feta.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

3. La fotografia a. A la recerca d’una metodologia El desenvolupament de la fotografia va ser semblant al de l’escriptura, és a dir, el rodatge es va fer essencial. La idea principal era seguir un estil de fotografia molt preparat i estudiat per aconseguir una lectura de la història quasi tancada, on la il·luminació, la posada en escena i l’acting es convertissin en un punt clau. Per entendre-‐ho, aquesta sèrie d’imatges de la fotògrafa Helen Sobiralski va ser la que em va inspirar:

Però tal com anava evolucionant el treball, vaig considerar aquest estil massa tancat i aïllant, on el desenvolupament del procés creatiu inevitablement s’estancava.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Va sorgir una nova necessitat, la de reproduir de manera creativa la imatge que se’m repetia al cap amb cada història. És per això que vaig adoptar nous referents (Julia Hetta, Elizaveta Porodina i Sílvia Grav entre d’altres) que em permetien imitar punts concrets que m’interessaven pel meu treball sense haver de sacrificar part del procés creatiu. Finalment el descobriment del retoc fotogràfic i les opcions quasi il·limitades que oferia aquest sistema va acabar d’arrodonir el procés. b. Creació de les imatges: Retales

A la fotografia final trobem com a element principal la noia protagonista del relat. La imatge no fa referència a cap moment concret però recull certs elements significatius dins la història: l’arracada vermella que es troba després de la tempesta, el cabell humit o inclús el llibre al qual fa referència el relat, Rayuela de Julio Cortázar.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La idea:

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Material: Material fotogràfic: -‐

Càmera Canon 5D mark III

-‐

Objectiu 50 mm 1.8

-‐

Tríode

És important remarcar que utilitzo l’objectiu 50 mm 1.8 per aconseguir profunditat i desenfoc. D’aquesta manera es permet centrar l’atenció a la protagonista i potenciar la intimitat que es vol aconseguir entre aquesta i l’espectador. Material d’il·luminació: -‐

Ceferino

-‐

Espasa

-‐

Tela negra

-‐

Porex

L’esquema d’il·luminació és senzill: el ceferino i l’espasa suporten la tela negra, que la utilitzarem per potenciar les ombres al lateral esquerre de la cara d’ella. A l’altra banda tenim un punt de llum natural que utilitzem com a il·luminació, reforçada per un proex.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Per a la disposició de la llum he utilitzat una de les referents més importants per aquest apartat, Julia Hetta. Les següents fotografies són les utilitzades com a base.

L’equip:

D’esquerra a dreta: Anna Agrelo, model; Vanessa Colón, maquillatge i perruqueria; Alícia González, fotògrafa; Sebastián Dahí, assistent; Remko López, assistent i producció; Cecília Cameranesi, producció.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

El maquillatge: Em vaig posar en contacte amb la maquilladora Vanessa Colón des del moment en què vaig decidir realitzar la fotografia. Ja havia treballat amb ella i coneixia la seva manera de fer, oberta a noves propostes i amb una actitud molt positiva. La proposta va ser realitzar un projecte col·laboratiu, de manera que les fotografies li servissin pel seu portfoli (igual que a la model). D’aquesta manera i a partir de les referències i indicacions que li vaig passar, com ara que transmetés una sensació d’humitat (representant la pluja del relat) però alhora naturalitat, la Vanessa desenvoluparia pel seu compte el maquillatge i pentinat. Era important per a mi que seguís les referències però que alhora ella mateixa es motivés a provar coses noves.

Referents de maquillatge i pentinat

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Proves de maquillatge i pentinat

Imatges del procés de maquillatge i el resultat

Resultat final del maquillatge i pentinat

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La model: El que buscava per a representar el personatge de Retales era una model amb dots d’actriu. De seguida em van passar el contacte de l’Anna Agrelo, model de l’agència Francina Models de Barcelona. Necessitava d’ella un acting concret, però crec que puc dir que no vaig aconseguir transmetre el que necessitava d’ella, ja que l’actitud de sensibilitat i fragilitat va quedar relegada per una actitud totalment contraria. El tracte, igual que amb la maquilladora, era realitzar el projecte col·laboratiu. D’aquesta manera, tot i que el que a mi m’interessava era una única fotografia, la sessió va constar de 5 fotografies més pel seu portfoli.

Exemple de fotografies extres

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Localització: La primera intenció era realitzar la fotografia davant d’una paret trencada i bruta, per transmetre la sensació de deixadesa i d’incomoditat. L’entrada de Girona era la primera opció però els graffitis i l’ambient era totalment diferent del que buscava.

Vaig entendre doncs, que el que realment necessitava era intimitat, i que l’efecte de la paret el podria aconseguir amb post producció. Vam trobar la següent localització, una casa que va aconseguir la Cecília, productora.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

El shooting: La intenció d’utilitzar la mateixa idea que tenia (com hem vist al dibuix de l’apartat d’idea) va resultar un fracàs, ja que no aconseguia transmetre l’actitud de pèrdua de la protagonista. Els papers, doncs, no es podien incloure a la fotografia, però sí que es podia potenciar l’arracada, element igual d’important que els retalls de paper.

Exemples d’imatges descartades de la sessió

Retoc digital: Un cop escollida la fotografia era important marcar uns objectius i referents que em poguessin servir per a l’edició de color. Aquestes referències les havia seleccionat amb anterioritat, d’aquesta manera vaig poder anticipar factors com el color de la paret i la “màscara” a la cara d’ella com veiem a les fotografies de referència.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Par aconseguir una imatge de bona qualitat i que alhora integrés correctament tots els elements indispensables com el degradat de la paret, l’arracada remarcada, el cabell amb textura i el color de la pell entre d’altres, vaig treballar les fotografies amb el programa Capture One, realitzant una còpia per cada element i d’aquesta manera poder acoblar les imatges amb Photoshop.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: color de pell, cabell, arracada, paret, xemeneia, altres elements.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La composició en Photosop és, resumida, la següent:

A la primera imatge s’observa la fotografia que servirà de fons, el background. A la següent he realitzat l’edició de la pell (dodge & burn i color) i he aplicat il·luminació al cabell per crear textura. La tercera fotografia s’encara cap a la il·luminació final, més fosca. També realitzo l’edició del vestit i de l’arracada, il·luminant i potenciant el color d’aquesta. El quart pas és el desenvolupament del color final. El cinquè l’efecte de la cara i alguns elements del fons i, finalment el sisè, la il·luminació final i l’edició de la paret per aconseguir l’ambient deixat que buscava.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

El resultat de l’abans i el després és el següent:

Abans

Després

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Un cop acabada la fotografia i amb el resultat a les mans vaig entendre que la imatge encara no estava acabada. Faltava que cohesionés amb les altres fotografies, relats i dibuixos, i aquesta no s’adaptava correctament. La manera d’aconseguir-‐ho va ser estripant la foto (convertint-‐la en “retales”) i tornant-‐la a reconstruir. D’aquesta manera s’integraria millor al format del llibre però conservaria el mateix significat.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

c. Creació de les imatges: La silla vacía

La mirada d’ell connota el sentiment de pèrdua que identifica la història, una mirada llunyana i absent. Les flors i la cadira reforcen el sentiment, coincidint amb els elements del relat, com també ho fa la paret bruta i despintada.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La idea:

La idea sorgeix a partir de la intenció de crear un bodegó significatiu, una imatge que poc tenia a veure amb el que és ara el text final. En aquest cas, tant la imatge com el relat es van crear a partir de la idea de la pèrdua, desenvolupant-‐los paral·lelament. En comptes d’esbossos, aquest cop vaig provar de realitzar proves amb diferents elements que em poguessin servir pel bodegó. El resultat va ser satisfactori.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Material: Material fotogràfic: -‐

Càmera Canon 5D mark III

-‐

Objectiu 50 mm 1.8

-‐

Objectiu 24-‐70 mm 4

-‐

Tríode

Igual que amb la fotografia anterior, utilitzo el mateix material, però aquest cop experimento amb l’objectiu 24-‐70 mm. Material d’il·luminació: -‐

Ceferino

-‐

Espasa

-‐

Tela negra

-‐

Porex

-‐

Focus LED Profi Energie Spot 55W

Per a aquesta foto procuro fer servir llum natural però resulta insuficient, motiu pel qual utilitzo un focus LED que simula la llum natural que busco. L’esquema és similar a l’anterior.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

L’equip:

D’esquerra a dreta: Remko López, assistent i producció; Ricard Blanco, model; Alícia González, fotògrafa; Vanessa Colón, maquillatge i perruqueria.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

El maquillatge: En aquest punt, gràcies a l’experiència de la fotografia anterior, Retales, entenc el maquillatge com a una idea que desenvolupa la Vanessa, aquest cop remarcant la naturalitat. És per això que no ens preocupem de referents ni proves.

Procés i resultat

El model: Com es reflecteix al briefing de l’apartat d’idea, busco un model masculí d’edat entre 35 i 50 anys, amb presència i actitud. Després de posar-‐me en contacte amb l’actor que m’interessava i aquest rebutjar l’oferta per trobar-‐se fora del país, reflexiono respecte a la fotografia que necessito i entenc que el que realment és imprescindible és una persona que transmeti el sentiment de pèrdua. Em poso en contacte amb en Ricard després de parlar amb uns amics en comú. Els dos estem d’acord en realitzar una sessió altre cop col·laborativa, aquest cop pensant únicament en les fotos que necessito pel treball. Reconec que en Ricard va facilitar molt la sessió i la postproducció.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La localització: Un altre cop busco una localització que tendeixi a la sensació de deixadesa, desgastada i amb pintura saltada. De seguida penso en la part creativa de l’ERAM, paret perfecta per realitzar aquests tipus de projectes.

El shooting: La idea principal era realitzar una fotografia de bodegó en la qual el protagonista formés part d’aquest. Era molt important la composició de plats, estovalles i flors, pel que la primera part de sessió es va desenvolupar d’aquesta manera. El resultat era bo, pel que vam decidir provar altres posicions i estils de fotografia.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Veiem que l’última fotografia es va realitzar amb l’objectiu 24-‐70 mm, obtenint unes deformacions massa importants i un angular no desitjat. Retoc digital: Comparant amb la fotografia anterior, aquest cop vaig decidir no realitzar tantes exportacions de diferents colors amb el Capture One, de manera que únicament vaig exportar les dues fotografies que més m’interessaven. D’aquesta manera vaig aconseguir estalviar temps i complicacions assegurant, això sí, que la qualitat i l’edició de la fotografia fos igual o més perfeccionada que l’anterior.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La primera és la imatge que m’interessava des d’un principi, amb el bodegó i la composició que jo havia escollit. Però sense entendre el perquè, la segona fotografia em cridava molt més l’atenció, fins al punt que em va ajudar a acabar d’escriure el relat amb el qual anava relacionada. Vaig escollir, doncs, aquesta última com a fotografia seleccionada. El retoc seguia unes característiques molt concretes, vingudes de les següents imatges de referents, fotografies d’Elizaveta Porodina.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La composició de la fotografia en Photoshop va ser la següent:

Seguint l’ordre natural de lectura, la primera fotografia que observem és la mostra de la foto sense retoc, la que utilitzo com a base. A la segona es donen modificacions de pell, a partir de la tècnica dodge & burn, colorimetria i liquat. A les dues següents se’ls hi aplica modificacions de llum, primer a ell i després al fons, modificant, a més, el color de la paret. La penúltima és l’exemple de l’aplicació de llum i ombres, especialment als ulls, cabell, i zones de la imatge a destacar. L’última fotografia és la final, incloent-‐hi el gra que proporciona textura a la foto.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Finalment aquest és el resultat de l’abans i el després:

Abans

Després

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

d. Creació de les imatges: Baliza Baliza sorgeix a partir d’una sessió espontània i en part improvisada. Com amb La silla vacía, tenia la intenció del relat i algunes proves d’aquest però no l’acabava de definir. Per això em vaig guiar pel desenvolupament de la idea a partir del que pogués comunicar-‐li a la model. Podem dir, doncs, que és de les més creatives, ja que vam aprofitar per representar les idees que ens sorgien a partir d’un brainstorming improvisat.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

La model i el shooting: Les indicacions que li donava a la model i actriu, Cecília Cameranesi, consistien en sentiments i actituds.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Material: Material fotogràfic: -‐

Càmera Canon 5D mark III

-‐

Objectiu 50 mm 1.8

-‐

Tríode

Material d’il·luminació: -‐

Tela negra

-‐

Finestra

L’esquema d’il·luminació és molt senzill: llum natural i tela negre com a fons.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

El retoc: Després de la sessió el resultat era interessant però no estava segura de la seva funcionalitat. Vaig descartar les imatges però passades unes setmanes vaig començar a experimentar amb elles en Photoshop. El resultat va ser el que realment necessitava. El procés va ser el següent:

L’experimentació va ser fonamental, jugant amb blanc i negre, textures i contrastos. La il·luminació als ulls recorda un sentimentalisme profund. És important destacar en l’última foto l’aplicació del paper arrencat. És la manera per integrar la fotografia en el llibre final, creant la sensació de llegir quelcom tangible i estripat. També és característic del personatge, distant i oculta.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Finalment el resultat en comparació amb la primera foto:

Abans

Després

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

4. Il·lustració a. Metodologia A partir de les fotografies anteriors vaig entendre que la fotografia era una manera per comprendre certs relats però que molts d’altres no respectaven el que havia de representar el personatge. Instintivament vaig començar a esbossar el que volia representar i el resultat, tot i la meva inexperiència amb el dibuix, era més adequat que el que aconseguia amb la fotografia. L’estructura de treball segueix sent la mateixa. Aquest cop, però, vaig haver de realitzar moltes proves sense cap finalitat per aconseguir desenvolupar l’estil que em defineix, caracteritzat pel joc en blanc i negre i les traçades indefinides. b. Referents A mesura que desenvolupava el dibuix vaig trobar un referent clau per aquest treball, Paula Bonet. Després d’investigar estils que em poguessin servir com a referència, vaig trobar l’últim llibre d’aquesta on l’evolució del seu dibuix ha anat cap a una direcció en la qual m’hi sento identificada: dibuix a ma alçada, on el joc de les ombres i el blanc i negre és bàsic i la sensació d’esbós inacabat és present.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Altres referents van ser artistes com Egon Schiele, Judit van der Hoek, Agata Wierzbicka, Agnes Cecile i una suma d’artistes amb tendències de dibuix similars.

Egon Schiele

Judit van der Hoek

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Agata Wierzbicka

Agnes Cecile

c. Creació del dibuix L’inici es va desenvolupar realitzant dibuixos sense cap finalitat, començant a dibuixar sense tenir clar el què i el com. D’aquesta manera guanyaria pràctica i habilitat amb el dibuix, a més de potenciar la capacitat d’inspiració i creativitat en aquest sector.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

L’estil Tot i veure que podia desenvolupar un estil pel treball prou concís, seguia insegura, així que vaig decidir demanar ajuda a un dibuixant, Miguel Angel Sánchez, amb el qual a partir d’un brainstorming vam desenvolupar diferents exemples de com podríem encarar l’estil de dibuix.

Exemples pel relat Atemporal

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Tot i entendre que podia fer servir aquest estil, el fet de veure reflectides les meves històries d’aquella manera em va portar clarament cap a una decisió, la de definir el meu propi estil i treballar a partir d’aqust. Després de provar diferents maneres de representar el que volia, finalment vaig desenvolupar el que marcaria el llibre, un estil molt semblant a alguns dels meus referents que es caracteritzen per potenciar amb molt de detall certes parts del dibuix i altres mantenir-‐les amb unes línies fines.

Procés de definició de l’estil

La textura que ofereix l’últim dibuix em transmet connexió amb la naturalesa, el record del mineral. És una idea que m’atrau donat el desenvolupament i direcció cap on s’encamina el llibre: senzill però molt sentimental, amb tendència a el que és natural i real. Per tant, decideixo remarcar en cada dibuix el que interessa en relació a la història. Per exemple, al dibuix de B remarco l’ull amb el qual es mira

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

l’empremta dactilar tan intensament, a Azul y Marcos els peus que representen la fugida que duen a terme, a Atemporal la connexió entre el gat i la protagonista. El desenvolupament: La majoria de dibuixos els creo a partir d’una imatge, generalment fotografies en brut del que m’imagino.

Finalment, per acabar d’arrodonir la imatge d’Aquel verano i envoltar el llibre d’una aura més creativa que, al cap i a la fi, és el que buscava, realitzo diferents proves per representar el cel de tempestes que descric al relat.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Resultats:

Aquel Verano

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Atemporal

Azul y Marcos

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

5. Disseny del llibre Un dels objectius del treball era aconseguir una certa proximitat entre el protagonista del relat i el lector per fer del concepte del desubicat una característica que podríem trobar en cadascú de nosaltres. Per aconseguir aquest apropament necessitava convertir el projecte físic en quelcom atractiu. El format, doncs, recorda a un diari o una llibreta d’anotacions, però alhora manté la fermesa d’un llibre maquetat com a tal. a. Primers passos i referents: Una de les premisses que m’havia imposat des d’un inici era realitzar un format creatiu. Però a partir de les proves realitzades, el llibre no aconseguia el format adequat, connotant un estil massa modern i similar al d’una revista.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Vaig decidir crear un llistat de nous referents a partir dels quals desenvolupar la nova maquetació i estructurar el llibre tal com me l’imaginava, creatiu però alhora estructurat com un recull de contes clàssic.

b. Maquetació: Intento personalitzar cada pàgina diferent però mantenint una mateixa estructura. Els inicis sempre es duran a terme a la pàgina recte, la dreta, de manera que en cada relat es torna al “punt d’inici”.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Mirant els relats de manera individual, n’hi ha que respecten una maquetació clàssica, centrant la diferència en la fotografia o dibuix. És un exemple Retales, amb la fotografia trencada i la “s” del títol desplaçada. El relat B s’estructura de manera que les empremtes dactilars formin part del text, coincidint una d’elles amb la frase “... Muy cerca. Más cerca.”. L’impacte que creen en aquest context és el que interessa pel relat.

Un altre conte amb molt de significat pel que fa al disseny és La silla vacía. La primera part del relat és narrada com si la protagonista escrivís al seu quadern personal. Per això vaig escollir una tipografia similar a la de l’escriptura manual i vaig editar per separat cada lletra, paraula i frase, desnivellant el text en general.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Baliza és representa com un fragment de fotografia amb un alt contrast entre la foto negra en general i el paper blanc. Per acabar d’integrar-‐la, el relat que l’acompanya és escrit en blanc sobre paper negre.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

c. Impressió: Dels referents anteriors i del concepte inicial del format “diari” que tinc des d’un inici n’extrec vàries idees: la tapa no pot ser dura i separadora, és a dir, s’ha d’integrar també al llibre en conjunt. La idea és que ha de recordar a una carpeta amb la qual envoltar, però sobretot protegir, el llibre. Aquesta ha de ser d’un material adequat amb la temàtica natural, per exemple cartó reciclat. Aquesta portada anirà subjecta per un cordill que l’envolta. La manera com s’unirà amb el llibre en si és amb un fil, és a dir, una unió cosida, sense ocultar-‐la.

Imatge del procés

La impressió es realitza a Gràfiques Cristina, una impremta amb la qual ja havia treballat anteriorment amb molt bons resultats. De seguida s’interessen pel meu projecte i m’ofereixen moltes alternatives i opcions a les idees que jo els explicava. Finalment vam decidir el gramatge dels fulls, la presentació del llibre (puntes arrodonides) i el cosit. Un cop clar el concepte de portada vaig buscar la manera de crear aquesta tapa per tal de que no quedés com una carpeta senzilla però tampoc fos massa dura. Les

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

cartolines que vaig trobar adequades tenien la mida DIN-‐A3, per tant per fer la solapa del tancat vam retallar-‐les i enganxar-‐les amb les mides 17,7x25 cm.

Document amb indicacions per la impremta

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

El frontal, el revers i un dels laterals del llibre.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

FASE III

Alícia González Amat

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

1. Autoavaluació Aquest treball ha estat definitivament el més complex i elaborat de tota la carrera, des de l’inici ha exigit una dedicació i constància que poques vegades l’ha requerit qualsevol altre treball. Puc dir que ha passat per molts moments i moltes “estacions” i, mirant enrere, en cada una d’elles em sembla que ha estat un treball diferent. Des de la indecisió del principi, els errors i l’aprenentatge del teòric, la multitud de textos, dibuixos i fotografies que en aquell moment se’m plantejaven inconnexes i sense sentit... Durant molt de temps el meu treball ha requerit treballar “a cegues”, crear material paral·lelament amb l’estudi de la normalitat per així aconseguir una gran base sobre la qual treballar. I això moltes vegades ha creat frustració, però alhora m’ha permès desenvolupar la meva creativitat i aconseguir el marge que necessitava per poder realitzar el material. Com és evident, aquests últims mesos han estat molt intensos. La pressió per voler entregar un treball ben estructurat i amb sentit ha fet que el nervis aflorin, però també que tot mantingui un ritme de producció alt i constant. Pot ser que encara parli des del sentimentalisme que provoquen les emocions d’aquests dies, però han estat aquestes setmanes durant les que he gaudit més, entenent l’estudi com a quelcom amb futur i el treball pràctic com un trencaclosques que ha de resultar maquetat i presentat de manera creativa i clàssica alhora. Del que més em sento satisfeta és del que ha suposat tot el procés. Cada part del treball ha estat una evolució i un aprenentatge molt important i cada moment m’ha servit per millorar el següent pas, per veure amb perspectiva el treball i entendre que és un estudi per un futur, un projecte que no es tanca aquí i que de ben segur evolucionarà.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

2. Millores i prospectiva Un dels factors que més considero errat ha estat el temps amb el qual m’he organitzat. No és qüestió d’haver deixat de treballar en cap moment, ni de sentir que no he aprofitat l’any i mig que m’ha costat desenvolupar el treball, sinó que no ha estat fins els últims mesos que no he trobat el sentit de tot el treball, fet que m’ha servit per encarar definitivament el projecte cap a una direcció. Aquest és un treball al qual li he dedicat molt de temps d’estudi i preparació, i veure’m entre l’espasa i la paret m’ha servit, com he comentat anteriorment, a impulsar-‐ho, però alhora considero un temps massa just per deixar evolucionar el projecte per si sol. Respecte al pràctic, especialment durant el procés final, he trobat a faltar el repòs que necessitaven els textos per poder veure’ls amb perspectiva i acabar de donar la volta a moltes idees que ara es troben projectades però no ben evolucionades. És en aquest punt que em centro, en la millora de la gestió del temps. La prospectiva d’aquest treball és portar el llibre a una editorial però més que per poder publicar-‐ho m’agradaria que em servis per saber com es realitza un llibre real, què és necessari i què caldria millorar i modificar del treball. 3. Conclusions El treball en general compleix part dels objectius fixats, especialment els objectius generals on s’expressa la voluntat de crear un nou concepte d’individu desubicat i que aquest es reflecteixi en un llibre artístic. Podem entendre com a conclusió doncs, que existeix certa acceptació del moviment social que comporta la definició de l’a-‐normal, del diferent, i que aquesta acceptació és, en gran part, potenciada per l’art que envolta el moviment. Com a conclusió personal entenc que qualsevol estudi social d’aquest estil és fàcilment rebatut donades les quantitats de teories i camins per on es pot desenvolupar, però considero interessant crear un debat respecte al concepte d’a-‐ normalitat.

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

Bibliografia BOLAÑO, Roberto. (2006). Los detectives salvajes. Barcelona: Editorial Anagrama. CORTÁZAR, Julio. (1998). Rayuela. Barcelona: Editorial Seix Barral, S.A. FOCAULT, Michel. (1999). Estética, ética y hermenéutica. Barcelona: Editorial Piadós. FOCAULT, Michel. (1999). Estrategias de poder. París: Editorial Piadós. FELIU, J., LAJEUNESS, S. (2004). Influència, conformitat i obediència: Les paradoxes de l’individu social. Barcelona KAFKA, Franz. (1925). El Proceso. Madrid: Valdemar MAILLARD, Chantall. (2015). La mujer de pie. Barcelona: Galaxia Gutenberg. PIZARNIK, Alejandra. (2005). Poesía completa. México: Lumen. VENTI, Patricia. (2008). La escritura invisible. El discurso autobiográfico en Alejandra Pizarnik. Barcelona: Anthropos. Webgrafia BLANCO, María Luisa. (2007). “Yo creo que corazón ya no tengo”. http://elpais.com/diario/2007/06/16/babelia/1181950750_850215.html (20-‐24 Desembre) COSTA, Liliana. (2007). Rayuela. http://www.lilianacosta.com/rayuela/ (30 Novembre-‐ 03 Desembre)

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat

MAILLARD, Chantall. (2012). La creación. Conferencia del ciclo “La condición humana”, (paper). https://www.youtube.com/watch?v=mnxNgLm5VR4 (20-‐25 Novembre) MANRIQUE, Winston. (2005). Chantal Maillard, poeta del dolor y “el sueño malogrado

Europa”.

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/07/08/actualidad/1436373893_883144. html (12-‐15 Desembre) MOLINA V., ARDITO E., (2011). Memoria il·luminada: Alejandra Pizarnik. Argentina https://www.youtube.com/watch?v=nIBNtGExLaw&t=3281s (13-‐23 Agost) MOLINA V., ARDITO E., (2011). Memoria il·luminada: Julio Cortázar. Argentina. ¿? https://www.youtube.com/watch?v=vzdqgPe8xgE (03-‐08 Septembre) QUIROGA, Humberto. (2013). Completo análisis de “El proceso”, de Franz Kafka. https://www.infotopo.com/opinion/literatura-‐ensayos/analisis-‐de-‐el-‐proceso-‐de-‐ franz-‐kafka (21-‐26 Desembre) SERRANO, M. (2010). Franz Kafka y el existencialismo. http://textosfil.blogspot.com.es/2010/12/franz-‐kafka-‐consideraciones-‐sobre-‐ el.html (23-‐27 Agost) TORRES, Sara. (2016). Chantal Maillard: “En el abajo uno permanece sin palabras”. http://www.revistavisperas.com/entrevistachantalmaillard/ (14-‐21 Desembre)

Fissures, estudi teòric de l’individu desubicat

Alícia González Amat