[Biografia] Clàudia Clavell Clàudia Clavell va néixer l'any 1971 a Granollers, els pares es van moure diverses vegades de casa, i aquest fet la va marcar profundament. Va viure en mig del camp, en una zona encara no urbanitzada, després en una casa antiga de Granollers, on s'hi sentien esperits a cada volta i també en una masia tradicional catalana, aïllada i envoltada de natura... els canvis i els contrastos la van acompanyar sempre, encomanant-la d'una nostàlgia molt definida per tot el que anava quedant enrere. Va començar a fer fotos de ben jove, amb una Olympus compacta, la càmera familiar amb la que retratava tot el que succeïa al seu voltant. Sempre amb l’Olympus a la bossa, va fotografiar els 80 i els 90, la seva joventut, la dels seus amics, retrats d'una època, sense tenir cap idea de fotografia ni d’art, només pel plaer de congelar el temps i guardar un record d'aquells dies. A les portes del canvi de segle va adquirir la seva primera càmera reflex, una Minolta i es va inscriure a un curs de fotografia bàsica. Sense tenir molta consciència d'aquest fet, va començar el seu llarg viatge com a fotògrafa aficionada. Va viure la fotografia analògica amb paciència i anhel, i el primer que va fer en independitzar-se, va ser triar l'espai per la seva habitació fosca de revelat. Els químics es van acabar amb el seu primer embaràs... però va arribar l'era del digital, i el seu nou equip, la Canon 300D. I va ser quan en complir els 40 anys va decidir donar una volta a la seva vida, va deixar la seva professió de comptable per dedicar-se totalment al que més li agradava. Va estudiar fotografia a l'Escola Universitària ERAM (Universitat de Girona) i va comprar l'equip professional que necessitava. Fins ara, s'ha dedicat a fer tota mena de treballs fotogràfics, compaginant els encàrrecs i les classes de fotografia en una escola d'art, amb projectes personals, més artístics, on pot canalitzar i descarregar totes les necessitats expressives que sorgeixen. Les seves fotografies més intimistes, parlen del seu món interior, sempre ha sigut una gran consumidora d'històries i la literatura i el cinema han alimentat el seu imaginari, combinant tot aquest univers d'icones, amb pors i clixés socials, sempre amb estètiques molt pictòriques.
[Statement] Clàudia Clavell La meva fotografia conté una important part d'intuïció, imaginació i instint. Penso que si la raó no pot explicar totalment la realitat, amb les meves imatges puc mostrar veritats, pensaments, sentiments i tot un món més enllà de les aparences. Això m'atrau, possiblement per escapar d'una realitat immediata que no m'acaba de convèncer. Investigo tècniques específiques per cada idea, sintetitzant-les a la meva manera i fugint de modes i tendències. Organitzo els meus projectes a llarg termini, plantejant diversos temes a l'hora, i desenvolupant una estètica i llenguatge diferent per cadascun. Treballo al voltant d’idees com la tradició, la memòria, la feminitat i els rituals socials, mostrant l'evidència dels rols establerts i la càrrega emocional que comporten, tot posant el focus en les persones i la natura. Els meus referents són variats, però em sento molt atreta i inspirada pel Romanticisme. Del meu treball han dit que “porta cap a un Turner més mediterrani i femení, i cap a un pictorialisme més pastoral que oníric”.
[Memento] STATEMENT Memento , més enllà d'un projecte fotogràfic sobre retrats, proposa un exercici d'introspecció personal, un viatge a través d’objectes que poden semblar una andròmina o una relíquia empolsinada, però que estan emocionalment lligats a la persona fotografiada. Retrato persones amb objectes estimats, alguns dels quals són d’herència familiar, altres records personals d’infantesa o joventut... detonadors de converses que permeten parlar del passat a través dels objectes que li van sobreviure. Jugo amb les persones retratades, les faig recordar, rebuscar en el fons del seu armari, connectar amb aquella persona o moment especial, i al final del seu viatge capturo la seva melangia, la seva alegria o el seu dol. Exploro cada retrat per separat, cerco el fons, la llum, el color i l’estètica segons l’ànim del tàndem persona-objecte. Tot i que segueixo un flux similar de treball, la mirada i el resultat són únics, perquè cada història mereix ser explicada amb el seu llenguatge. Tanmateix al llarg de les sessions fotogràfiques i les trobades prèvies amb les persones retratades, observo com segons l'edat, la relació amb els mnemobjectes (*) canvia significativament. Amb nens i gent molt jove, la seva reacció és purament lúdica, no hi ha càrrega emocional, s'enfronten al retrat amb curiositat i ganes de joc. En canvi, amb gent de més edat, el caràcter del treball canvia significativament. Les persones es mostren fortament lligades als objectes, i els tracten de manera quasi religiosa. Aquest fet em fa transitar per camins amb estètiques molt icòniques, tant religioses com paganes, que al·ludeixen a l’objecte com si fos quelcom sagrat. Memento explora l a poètica dels objectes com a residus simbòlics que reivindiquem en un exercici personal d'arqueologia emocional. En aquest acte d’encarnar-los, apoderem l'objecte i el vincle que ens hi uneix, i la fotografia esdevé per si mateixa una nova unitat memètica de transmissió cultural, familiar i social. Tant és així, que puc plantejar si fotografio la persona, o realment qui preval és el mateix objecte, que s’incorpora en aquest reduït espai 5x7 que emmarca la imatge, definint-la, complementant-la i integrant-la. Memento és un retrat que ens parla del record de l'absència, un homenatge al passat i alhora una vanitas contemporània que evoca amb el seu propi llenguatge la relativitat del sentit de possessió, també subjecte al pas del temps.
(*)[Mnemobjecte]Objecte i memòria (Agència el Solar http://agenciaelsolar.org)
Glossari [conceptes] [Memento] Oració del cànon de la missa que convida a pregar pels vius i pels difunts. Nota, senyal, per a recordar alguna cosa ( Wikipèdia).
[Mem] Un mem és, segons les teories sobre la transmissió de la cultura a les noves
generacions, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural. (Wikipèdia). [Mnemobjecte] Objecte i memòria. Objectes personals que les persones conserven amb un fort afecte, que condensen i reviuen els aspectes subjectius d’una època remota o d’un passat immediat. Qüestionant la seva trajectòria vital, en alguns casos, es poden arribar a reconstruir fets socials que sobrepassen el seu ser ínfim (Agencia el Solar http://agenciaelsolar.org).
[Vanitas] és un terme llatí que vol dir “vanitat”. En art designa una categoria particular de
natura morta, d'alt valor simbòlic i religiós. El seu nom i concepció es relacionen amb el políptot famós de l'Eclesiastès: vanitas vanitatum, et omnia vanitas (“vanitat de vanitats, i tot és vanitat”). El missatge vol transmetre la inutilitat dels plaers mundans enfront de la certesa de la mort, animant a l'adopció d'un ombriu punt de vista sobre el món. Si a l'edat mitjana els objectes poden figurar en la pintura, és perquè tenen un sentit. En les vanitas els objectes representats són tots símbols de la fragilitat i la brevetat de la vida, que el temps passa, de la mort (Wikipèdia).