LLIBRE - Què diria si et parlés by EU ERAM

ISAURA CREUS

QUÈ DIRIA SI ET PARLÉS Deu contes a l’ombra d’un monstre

ISAURA CREUS

QUÈ DIRIA SI ET PARLÉS Deu contes a l’ombra d’un monstre

ÍNDEX

Pròleg ............................................................................................... 13 El so del silenci ................................................................................ 19 Temps fugit ...................................................................................... 23 Un món encantador .......................................................................... 27 Perfecció .......................................................................................... 31 L’últim desig .................................................................................... 35 Monstres .......................................................................................... 39 Normalitat ........................................................................................ 43 Els homes no poden plorar ............................................................... 47 Perduts ............................................................................................. 51 Neva ................................................................................................. 55

A en Marc, l’encantador d’escorpins, per proporcionar-me un possible antídot que eradiqui el seu verí. A en Carlos, per il·luminar-me una gran quantitat de camins cap a la creativitat. A l’Albert, al millor company, al millor amic i confident, perquè tot és molt més fàcil quan tens un suport a l’abast. Que la càlida espurna de gel continuï encenent-nos les zones més fosques del camí. A en Jaume, el meu home Encantador, per totes les converses de cafè que possiblement no arreglaran mai el món, però que poden ajudar-nos a trobar-hi un lloc. A la Noemí i les seves caixetes, perquè no tinc cap mena de dubte que algun dia aconseguirà crear la seva gran obra d’art. A la MªÀngels i el millor dels seus somriures, per adonar-se i fer-me adonar que compartim monstres similars. A la Yolanda, per ensenyar-me a agafar un llapis, per seguir el meu camí durant tants anys, per encomanar-me la seva passió per l’art. Als meus pares, per obligar-me a lluitar i tirar endavant quan sembla que res és possible i que tot s’ha acabat. Als meus set pecats capitals, Ana, Carla, Clara, Glòria, Aina, Cristina i Janina; per ser el pitjor enemic de la feina, per escollir sempre els moments més oportuns, per saber quan toca distreure’s i no escalfar-se el cap. A totes aquelles persones que, en diversos moments durant el procés, han intervingut o han volgut intervenir a la meva mirada, la meva forma de ser i de pensar.

PRÒLEG

El somni de la raó produeix monstres, vet aquí un gravat de Goya que il·lustra el pensament de tota una època. A vegades, l’art és capaç de fer parlar tota una generació en boca d’un sol artista. Són moments en què l’individu es fa petit i es veu com a meravellós objecte d’alguna cosa que el trascendeix: l’artista que posa veu a una generació, l’artista que anomena allò que no sabem dir, l’artista que expressa a través seu. És l’art, en definitiva, entès com una espècie de veritat: un camí que ha de ser (molt) honest i que no pot servir a (molts) senyors, un art que és més el resultat d’una cerca que no pas el producte d’una troballa. Aquest és el camí que aquest llibre de contes il·lustrats que teniu a les mans comença a recórrer. Són il·lustracions i contes que s’han anat fent, a la recerca del sentit que vulguessin anar expressant. Perquè comunicar era una de les paraules amb què aquest llibre es barallava: el silenci dels seus personatges, caixes que segellen veus, llàgrimes que s’esforcen a no caure, allò que et diria si et parlés… I malgrat tot, els contes i les

il·lustracions d’aquest llibre van començar a comunicar. Un monstre va aparèixer de sota del llit d’un esbós de narració i va començar a revelar una sòlida presència, imatge rere imatge. Alguns personatges el carregaven, com l’aclaparador (però també lleuger) llençol que tenyeix el pas de la nena pel mig del llibre; alguns altres —potser els més desgraciats— havien après a assemblar-se-li amb metòdica puntualitat; o a vegades només estava allà, senzillament allà, com una ombra o un espai massa immens… I potser és aleshores —potser quan veiem la mirada de la nena a través de la finestra a Temps fugit— que tenim la temptació de posar nom a aquell monstre. I potser és en aquest moment que l’art comença a esdevenir una cosa meravellosa i l’exigència ritual es revela com la més freda de totes les ombres que amaga —potser per a tota una generació— molts més monstres que no pas el silenci. I escric potser perquè l’art no és ciència i perquè aquest camí tot just comença… però també és un camí que ha començat molt bé. I permeteu-me que aquí no escrigui potser. Marc Plana

EL SO DEL SILENCI

Cada diumenge al matí hi havia mercat a l’alegre Vila Xerraire. Tots els vilatans tenien per costum passejar-s’hi, compraven el que els hi feia falta, tafanejaven i sobretot practicaven el seu esport oficial: xerrar. Entre tota la multitud, la discreta Gal·la s’agafava ben fort de la mà dels seus pares, amb els ulls ben oberts, buscant alguna cosa especial per comprar. Mentrestant els grans parlaven amb un i altre veí. La dona d’un amic del seu pare es lamentava dels seus mals, i un cop es desfogava, acaronava a la discreta Gal·la i li preguntava què voldria ser de gran. La resposta de la nena era amagar-se darrere les faldilles de la mare i pronunciar un “no ho sé” tímid i ofegat. La veïna del pis de sota es queixava del soroll que feia el pianista del bloc del costat, i quan s’afartava de criticar-lo, s’ajupia per preguntar-l’hi a la discreta Gal·la si el gat encara no li havia tornat la llengua que s’havia menjat. Altra vegada, ella s’amagava darrere els pares i arrufava el nas. I així es passava el dia a Vila Xerraire, amb converses de carrer. Tothom tornava content a casa, excepte la Gal·la, que sempre marxava amb les mans buides i paraules 19

retingudes al cervell. Cada dia de mercat era igual que el passat. Molts temes es repetien, tant li feia, tothom xerrava, es desfogava i de passada intentaven que la discreta Gal·la els obsequiés amb alguna frase més. Però ella estava obstinada en trobar l’objecte perfecte que li omplís les mans que tenia aferrades als seus pares. Diumenge rere diumenge passaven les setmanes, setmana rere setmana els mesos i els anys. Un dia de mercat, la discreta Gal·la es va veure a ella mateixa comprant productes per la seva nova llar. Una casa de parets buides i blanques, on hi regnava el silenci, que feia companyia a la seva soledat. Aquell diumenge es va adonar que ja era massa gran per anar agafada de la mà, ja podia caminar sola, sense necessitat d’ajuda al travessar. El mateix dia va observar el seu voltant i va veure grupets d’amigues caminant, agafades de bracet, rient i xerrant; parelles d’enamorats passejant, xiuxiuejant-se a l’orella paraules boniques, enllaçant-se les mans. Al passar pel seu costat, la discreta Gal·la va ajupir el cap, es preguntava en quin moment tothom s’havia cansat d’obligar-la a parlar. Sentia el pes de les seves paraules, ofegades durant tants anys, que ara ressonaven per les parets de casa seva, creant un eco aclaparador. Necessitava un lloc on guardar-les pensava, sinó l’edifici s’acabaria ensorrant per culpa de la monstruosa força que havien agafat. Una fiblada a l’estómac va dur-la a mirar-se les mans, a sentir la gran necessitat d’omplir-les. Mercat avall, al fons d’una paradeta d’antiguitats, va trobar allò que duia tants anys cercant. Una caixeta de fusta, no gaire bonica, però que semblava que tenia un bon encadenat. Des d’aleshores, la Gal·la només vivia per la caixeta. Tancada dins de casa, escoltant l’horrible i punyent eco de la seva pròpia veu interior, plantejava mil opcions per volcar totes aquelles paraules que necessitava eliminar. Guardar-ho tot en clau i forrellat. El telèfon sonava, preocupat; el timbre de casa seva vibrava, tothom volia saber què estava passant. Però la discreta Gal·la només escoltava l’eco del so del seu silenci. Com més creixia l’eco, més petita es feia la Gal·la; com més poder tenia l’eco, menys forces li quedaven a la Gal·la; com més monstruós era l’eco, més defallia la Gal·la. Fins que al final, de tanta potència, les paraules van acabar impregnant totes les habitacions. La discreta Gal·la s’havia fet tant petita que ja no ho podia controlar, així que va guardar-se a ella mateixa dins la caixeta que sempre havia volgut tenir a les mans. 20

TEMPS FUGIT

Uns valents porticons entreoberts deixen pas a una petita escletxa on la llum dels fanals s’escola febrilment. I allí darrere resta dreta la glaçada Èlia, recolzada contra la finestra, immòbil, com si el fred l’hagués petrificat. La gèlida nit convida als vianants a quedar-se tancats a casa, arraulits entre mantes i nòrdics. El fred ha congelat el temps, els sorolls s’han esporuguit, un gran silenci s’ha fet amo i senyor d’aquesta nit. Mirant al no res, l’Èlia fa estona que maleeix les milers d’hores malgastades en un projecte que mai veurà la llum. Havia de ser la gran obra. L’havia començat amb il·lusió, amb determinació, amb la sensació que quan estigués acabat mostraria quelcom al món. Uns inicis que s’havien anat torbant, a mesura que el temps havia anat passant. Es plantejava si n’era capaç, si estava a l’alçada, si s’acceptarien les seves idees, si es valoraria l’obra, si seria recompensat l’esforç. Davant de tantes incògnites, les pretensions havien anat mimvant i aquesta mateixa gèlida nit, ha aturat el projecte somiat. Recolzada contra la finestra, immòbil, com si el fred l’hagués petrificat. Ara es penedia d’haver faltat a l’entrevista de feina on de ben segur l’haurien 23

agafat. Es va veure ofegada abans de ser sel·leccionada, sobrepassada per una feina de la qual no en sabia les condicions, irritada per haver enviat un currículum sense pensar. La gran obra va ser l’excusa, així com també la quantitat de temps que li estava ocupant. Hauria estat massa dur treballar dins una fantàstica empresa i a la vegada realitzar els seus assumptes personals. Va deixar el seu futur cap a l’estacada, com una nuvia que deixa el nuvi plantat a l’altar. Recolzada contra la finestra, immòbil, com si el fred l’hagués petrificat. El nuvi què l’Èlia ara tindria si el pànic al compromís no l’hagués atacat. Més ben dit, si no haguessin existit tants anys d’amistat. Aquells dies d’escola on només hi havia temps per jugar a un joc de tocar i parar, on podies aturar-te, tot pronunciant la paraula STOP i estenent els braços en creu. Aturat, el que perseguia no podia agafar-te, desapareixies del seu davant. Entraves en una zona neutral on res ni ningú et podia fer mal; un espai atemporal del qual només en podies sortir quan una mà amiga et tornava, et descongelava i t’arrossegava a la realitat. Un joc on guanyava el més ràpid, el més valent, el que escapava del que perseguia, aquell qui mai parava el temps. Mai més hi tornarien a jugar. Amenaçats per una espiral de dubtes i temors on es confonien el desig carnal i la simple complicitat, van concretar una data, un lloc i una hora per parlar. El dia esperat, el temps es va llevar fred i va anar empitjorant a mesura que l’hora s’anava acostant. Ell la va esperar, neguitós, on havien quedat. La glaçada Èlia va decidir no assistir a la cita que hauria desencadenat en un amor aferrissat. Recolzada contra la finestra, immòbil, com si el fred l’hagués petrificat. Així, la glaçada Èlia resta dreta, nostàlgica per la pèrdua d’un amic d’infància amb qui mai tornarà a jugar, desencantada d’un amor que mai l’enamorarà, cansada d’una feina on mai la contractaran, col·lapsada per un projecte que mai entregarà. Recolzada contra la finestra, immòbil, com si el fred l’hagués petrificat. Rumia en totes aquelles hores del pati invertides en paral·litzar el temps, el recurs de congelar-se i observar com els altres s’anaven movent. Al bell mig de la tranquil·la i freda nit, desitja que els rellotges empatitzin amb ella i decideixin deixar de voltar. Esperant paral·litzada, igual que el seu joc d’infants, una mà amiga que a l’últim moment l’ajudi a tornar a la vida. Al món dels que es mouen i no resten aturats. 24

UN MÓN ENCANTADOR

En Boi Encantador caminava per la rambla del poble, amb una maleta de rodes, arrossegant-hi tota una vida a dins. A la mà que li quedava lliure, escanyava un telèfon mòbil que treia fum, de tant enviar senyals a un amic que se li acumulaven els missatges de veu perduts. La peixetera el va atutar, “Moltes gràcies! Sense vostè no sé pas que hauria fet!”. Ell va treure’s mèrits, va estrènyer el mòbil amb més força i va respondre amablement que qualsevol hauria fet el mateix. En Boi se’n va allunyar, arrossegant les seves pertinences, amb una sensació d’angoixa que mai havia experimentat. Baixant carrer avall, va prémer les tecles del telèfon, tot repetint el codi que mostraven les marcades empremtes de la pantalla dactilar. No va tenir temps de prémer el botó de trucar que ja el parava el senyor Forner, amb cara d’admiració; gairebé li feia una reverència mentre s’omplia la boca d’afalacs. “És vostè un àngel” li deia, mentre assenyalava la gran cua de clients que frisaven per tastar el pa del seu forn. Altra vegada, en Boi va desmerèixer humilment la seva gesta i va refusar qualsevol tipus de favor que se li pogués proporcionar. No la volia l’ajuda d’aquell home, no els necessitava els afalacs de la dona. Amb una vida sencera a la maleta només demanava una oportunitat de desfogar-se i parlar, un consell d’un bon amic, de l’individu que tantes vegades havia trucat. Al llarg del matí, en Boi Encantador va trobar-se amb el carnisser del barri, al qual havia ajudat a descarregar el camió; l’home del quiosc, a qui li havia vigilat la parada; l’amiga de la seva dona, a la que havia escoltat i aconsellat 27

innumerables vegades; la veïna del tercer, que anava amb bastó i necessitava un suport per travessar el carrer; el captaire de l’església, l’estómac del qual, al veure en Boi, es posava content. A cada parada un nou mèrit, que el coronaven com a un bon jan, un model a seguir, el savi del poble o un autèntic heroi; d’altres afirmaven que tenia el do de no enfadar-se, que era el prototip d’home d’un món millor. El sol anava mimvant, igual que les forces d’en Boi Encantador, malgrat s’obligués a continuar arrossegant la maleta, la vida i allò que l’amoinava i l’estava enfonsant. Cansat, afamat, trist i sense cap lloc on anar, es va asseure en un banc. Quatre coloms van acostar-se a demanar-li pessics de pa. En aquell moment, no els podia ajudar, només companyia, però les aus ja es tenien les unes a les altres i van decidir marxar. En Boi Encantador, sol i abandonat injustament, duia dins seu una monstruosa tempesta d’intensos sentiments, tots ells difícils d’assimilar. Al llarg del dia havia anat escoltant un llarg concert de lloances que acabaven amb oferiments de tornar els favors; però cap d’ells era la persona que anhelava que l’escoltés, cap el seu amic de debó. El seu rebombori interior era tan intens, que fins i tot va fer vibrar el telèfon desgastat. Quatre paraules xifrades dins un missatge “No el puc agafar”. D’un rampell, en Boi va decidir retornar al lloc corresponent la maleta que arrossegava, respondre’s per què havia estat obligat a carregar-la. Va arribar a la porta del que fins feia poc havia estat casa seva, va vacil·lar un instant. Una punxada a l’estómac, un batibull d’emocions i pensaments negatius voleiaven dins el seu cap. Va obrir la porta sense fer soroll, incapaç de reconèixer l’escena que estava presenciant, gestant-se dins seu un monstre que l’impulsava a cridar i trontollar. La seva dona ajaguda al sofà, utilitzant com a coixí la falda del seu gran amic, que durant tot el dia l’havia estat esquivant. En Boi Encantador no s’atrevia a parlar. Només es preocupava del ritme accelerat del batec del seu cor, de les palpitacions, de les reaccions i venjances que se li acudien segon a segon. Va fugir d’allà, amb la maleta i tot el que la vida hi havia anat acumulant. Escales avall, es debatia interiorment entre controlar o fer explotar tot aquell monstruós odi que el podria per dins. Però, aleshores, el porter el va parar, “Boi! Sort que ets aquí, necessito una ajuda” li va dir. I en Boi, amb el seu somriure més encantador, va acceptar ajudar-lo, aplacant i empassant la ira que duia a dins. Guardant a la maleta les sensacions angoixants, noves i estranyes d’aquell matí. 28

PERFECCIÓ

Cada dia a la mateixa hora sonava un despertador. Inútilment. Col·locat estratègicament sobre la taula, entre muntanyes de carpetes amb papers indesxifrables, tots ells ordenats alfabèticament, numèricament, per mides, per dates o versions. Posicionat ni massa lluny ni massa a prop, per poder-lo guaitar ràpid, sense perdre de vista la pantalla d’un ordinador que no sabia què era estar apagat. I allà, formant part de l’escriptori i del seu ordre impecable, hi vivia asseguda la Jana Atrafegada. Seria difícil explicar quin tipus de feina feia la Jana. Dedicava absolutament tot el seu temps a treballar-hi. A les sis del matí ordenava durant dues hores i mitja tota la paperassa nova que li anava arribant; a dos quarts de nou començava a llegir-se els articles i documents; a la una en punt parava deu minuts per dinar i de seguida començava a buscar nova documentació; a les quatre de la tarda ja estava escrivint frenèticament a l’ordinador, una hora d’això, un parell d’allò altre i dues més d’aquell anàlisi que no havia pogut resoldre la nit anterior; a les nou, vint minuts per sopar, ni un segon més. I seguia fent feina fins les sis del matí següent, quan el despertador sonava avisant de l’inici d’un nou dia, només

com a precaució per si el seu cos havia defallit al plaer del somni i l’inconscient. I així cada monòton dia, lluitant contra el temps, asseguda en un escriptori que li feia de cuina, menjador i habitació, sense comunicar-se massa amb ningú més que a través d’una pantalla d’ordinador. Evitant que el seu subconscient agafés les regnes i prengués el poder de la seva ment, per controlar cada mil·lèsima dels seus monstruosos sentiments, aplacant-los amb la raó. Només Déu sap quant de temps duia fent aquest ritual, i semblava que li anava bé, que a còpia d’esforç (i gràcies a un implacable despertador) estava aconseguint domesticar el seu cos, la seva ment i la seva son. Però va arribar un dia d’excessiva feina, molta més de la que mai havia tingut. La Jana Atrafegada mirava constantment el despertador, angoixant-se perquè els seus horaris no es complien. La feina desbordava, literalment, l’ordre impecable de l’escriptori; els papers numerats es traspaperaven entre els ordenats alfabèticament; les carpetes de mida petita es perdien dins les més grans; l’ordinador es penjava; Internet decidia deixar de funcionar; els documents digitals no es guardaven i s’esborrava constantment la feina que la Jana reescrivia una vegada rere l’altra. Arribava la una i aquell dia no va haver-hi dinar; es van fer les nou i tot l’endarreriment també va eludir el sopar. Devien ser les dues de la matinada, potser més tard, la Jana, amb els ulls injectats en sang, tossuda, escrivia frenèticament, compulsivament, per poder acabar la feina a l’hora. De cop, es fa un buit a l’habitació, un silenci únicament trencat per respiracions profundes, l’ordinador reposa i retorna a la seva temperatura normal, els papers deixen de fer soroll, el despertador sona i la Jana segueix profundament adormida, sobre l’escriptori. Passen les hores, els minuts, els segons, d’una revolada la Jana es desperta, amb la feina a mig fer, al seu voltant tot de papers desordenats, arrugats, llançats pel terra de qualsevol manera. Poc a poc es gira cap al despertador, esglaiada colpeja el cap contra la taula, sense arribar a pensar que està dins un malson. I de cop retorna a una nova realitat. S’aixeca suada, el cor li batega a mil, mira al seu voltant. La feina està feta, els papers recollits, l’ordinador funciona i la Jana Atrafegada està llesta per iniciar un nou matí. I al creuar mirades amb el seu millor amant, la seva simfonia comença a sonar. Una sinèrgia magistral que la duu a pensar que ho ha aconseguit, que s’han integrat. La Jana i el despertador caminen de la mà. 32

L’ÚLTIM DESIG

Pares el motor del cotxe i es fa un silenci sepulcral. Des de la finestra intentes entreveure l’exterior, tant com permeten les gotes de pluja que reposen sobre el vidre. A la llunyania es divisa el que sembla un edifici baix, gris, de parets rectes i molt racionals. Baixes del cotxe a poc a poc: ha parat de ploure i el silenci encara és més fred i aterrador. Amb passos tímids i el cap mig cot t’acostes amb por cap a l’edifici, a través d’un camí d’asfalt, sembrat de burilles de cigarretes i basses de fang. Dos bancs buits a fora, mirant l’entrada des de cinc metres lluny, esperant un ex-fumador que decideixi que avui és un bon dia per tornar a fer fum, que avui és l’excusa per recordar el gust de la nicotina. Una façana de vidre, massa neta, permet als vianants observar les escenes que s’esdevenen a l’interior del rebedor de l’edifici. Tot de persones dretes, agrupades en petits comitès, sense moure’s gaire, sense parlar massa, potser també per temor a trencar el silenci que es respira. I ha arribat l’hora d’entrar, arrossegues la porta de vidre, pesadament, sense massa força; un soroll punyent que vibra, creat de la fricció entre la porta i el terra. Tots els que fins ara havien estat mirant el terra, es giren, espectants als teus moviments. Entre tota la multitud que t’observa, et fixes en les parets blanques, massa blanques, massa pures, massa fredes; només trencades per un 35

parell o tres de quadres on es mostra l’edifici, com si fos la rèpilca de la millor arquitectura modernista del moment. Un espai ampli, enorme, una sala blanca i quadriculada amb una sola columna al centre. Tres sofàs grisos, de quatre places, reposant al costat de cada paret de la sala. I al final una porta, que et crida, que t’eriça els pèls de la pell, que t’indica on es troba el teu objectiu. La gent continua mirant-te, amb pena, amb compassió, sense saber com actuar ni què dir-te. Ara et fixes en les seves cares, moltes desconegudes, d’altres que potser només has vist un parell de vegades a la vida; però totes són allà, esperant qui sap què. Fas un pas endavant, dos, tres, i a poc a poc tothom va reaccionant. Un a un, cada ésser humà de la sala se t’atansa i et dóna el que per a ells s’anomena recolzament. Abraçades, petons, copets a l’esquena i gestos afables que van passant. I els altres ploren mentres observen l’escena, sense saber ben bé perquè, però les llàgrimes cauen galtes avall, fins i tot d’aquells que no et coneixen. Acceptes cada paraula reconfortant, sense entendre, sense escoltar, i et preguntes per què s’ha mogut tota aquesta gent. Passes a la porta del fons, sempre amb les mirades clavades al clatell, et desplaces com un fantasma, pel passadís, fins a arribar al final d’aquest. Una segona porta que s’obre i et mostra tres persones que tremolen, amb els ulls vermells, que vetllen i ploren a una caixa. Espelmes a banda i banda de la petita habitació, que emeten una llum tènua i càlida, contrarestant la resta de l’edifici. T’hi acostes i ho veus. Et veus allà, estirada entre llençols de seda, amb els ulls clucs i amb la pell més preciosa i lluent que mai havies tingut. Et recolzes contra el taüt, i per primera vegada plores, però no saps per què. Plores i et preguntes per què a tu i no a un altre, plores i et preguntes qui és tota aquesta gent de l’entrada, que et vetlla, que et plora, on eren quan més els vas necessitar. Plores i t’adones que al teu voltant, dins aquella petita sala, et miren per última vegada aquells que un dia de debò et van estimar. I encara cauen més llàgrimes dels teus ulls espectrals, perquè no recordes l’última paraula bonica que els hi vas dedicar, l’últim somriure que els hi vas dibuixar, l’última de les teves carícies que els va tocar. Plores perquè és tard per fer aquests últims gestos, has deixat d’existir, passaràs a ser un record d’aquells que algun dia et van acompanyar. I un dia aquest record expirarà, perquè mai vas ser prou valenta per estimar-los i deixar-te estimar. 36

MONSTRES

La petita Abril sempre s’havia preguntat qui era l’ésser pervers que col·locava cada nit el seu monstre a sota el llit. Tan bon punt l’habitació quedava a les fosques, aprofitant el silenci nocturn, el monstre apareixia. Aleshores la petita Abril no podia dormir. Ell xiuxiuejava, ella tremolava; ell cridava, ella plorava. Al cap i a la fi petits sorolls, li havien dit. La petita Abril sabia que existia, estava convençuda que res ni ningú el faria marxar de sota el llit. Un dia va conèixer un home que no tenia ni temia cap monstre. Es van casar, van comprar una casa i van compartir un llit. El monstre no va tornar a visitar-la de nits. La petita Abril havia trobat algú que lluités amb el monstre i aconseguís fer-lo fugir. No podia perdre a aquell home, l’havia de protegir. Va començar a sobreprotegir-lo, i això la feia patir. Patia si conduïa, patia si estossegava, patia per si relliscava, patia per si s’ennuegava, patia per patir. I al final, tant de patiment, tampoc la deixava dormir. I aleshores la petita Abril ho va entendre, el monstre de sota el llit no havia marxat, sinó que el duia a dins.

NORMALITAT

El vell Pep fa visera amb la mà per guaitar les vistes il·luminades pel sol. A l’horitzó es divisa la gran ciutat. De la butxaca en treu una carta, rellegida una infinitat de vegades. “El teu besnét ha nascut, avi”, sentencia una cal·ligrafia de màquina d’escriure. Dins el sobre un mapa i una adreça que l’han guiat durant aquests dies pel mig de boscos i muntanyes, duent-lo fins on és ara. Somriu, posant rumb cap a la desconeguda civilització que té al seu davant. Camina pensant en casa seva, enyorant el paratge magnificent on viu i d’on no s’ha mogut mai. Un lloc perdut entre les muntanyes i valls, acompanyat de formoses plantes, robustos arbres i un feliç ramat. De sobte, ensuma una flaire urbanita que el desperta dels seus pensaments. Davant seu s’enlairen llargs i abundants edificis, entre els quals s’hi pasturen multituds de persones amunt i avall. El seu cor bombeja fort, content de tornar a estar en contacte amb éssers humans; feliç de retrobar els familiars que no ha pogut veure créixer, de conèixer al nounat. El vell Pep viu sol allà dalt, aliè a noves tecnologies i a les costums urbanes. Els que vivien amb ell, fa molts anys que van marxar, farts de la natura i la vida de les muntanyes, van buscar ambients més cosmopolites, com els d’aquesta gran ciutat. Emocionat, no cap a la pell de tot el que veu, sent, escolta i olora. Mancat de companyia, saluda a senyors encorbatats, a senyores de talons alts, a joves que duen orelleres d’on hi surt música, a homes i dones que parlen sols pel carrer, 43

recolzen les orelles contra un petit aparell que no sap massa bé què és. Tots ells miren al no-res, cap d’ells capaç de retornar un “bon dia” al vell Pep. Persones al costat de persones que no es saluden al passar, el vell Pep pensa que allò no és gaire normal. Enmig d’aquesta immensa i estranya multitud, sentint-se desprotegit davant tanta novetat, s’adona que no sap on és i treu el mapa per orientar-se. Deambula carrer amunt, rambla avall. Perdut, decideix preguntar. Primer atura a un home amb ulleres de pasta, aquest, sense escoltar-lo, mirant-se’l de cua d’ull, li regala una cara de fàstic i accelera el pas. Torna a intentar-ho, aquest cop pregunta a una vella senyora si el podria ajudar. Ella, sense mirar-lo, li crida que no la molesti mentre se’n va. Gairebé desistint, veu a l’altra banda del carrer un home ajagut a l’ombra, sembla que no té massa pressa ni massa caràcter, així que s’arrisca per tercera vegada. Espera no sortir-ne malparat. Mentre s’hi acosta, un estrany vehicle metàl·lic de quatre rodes frena bruscament davant seu. El conductor treu el cap per la finestra, li etziva males paraules i li fa un gest ofensiu amb la mà. El vell Pep es pregunta quin tipus de mosquit deu haver picat als de ciutat. Només criden, corren i s’enfaden, quan el més normal seria escoltar i parlar. L’home ajagut ho ha vist tot i l’avisa que no pot badar. Agraint-li el consell i li pregunta si sap on és l’adreça que està buscant. L’home ajagut mira el mapa, l’agafa amb unes mans brutes, tremoloses i escanyolides; el recolza contra uns pantalons esparracats i enfangats, massa folgats pel seu cos esprimaxat. Riuades de gent passen pel seu costat, alguns els hi llencen monedes, la gran majoria els ignoren o se’ls miren amb llàstima. L’home ajagut li indica on és la casa que busca; el vell Pep, amb el cor encongit li ofereix un crostó de pa. Dirigint-se cap a la casa, rumia que la situació d’aquell bon home no era massa normal. Finalment, arriba a la famosa casa, a l’habitació del nadó. El vell Pep s’emociona. La familia, en canvi, no sap gaire bé com reaccionar. Després de tants anys, no li parlen, no riuen, no li fan ni cas. Atrapats davant de petites pantalles estranyes, diuen que es comuniquen i que allò és normal. El vell Pep es mira el nadó, dorm, respira lleument, ple d’innocència i aliè a tot el que la vida li augurarà. En silenci plany el pobre nadó i la monstruosa normalitat on haurà de créixer. En silenci maleeix l’instant que va decidir marxar d’on no havia sortit mai. En silenci reconeix que a allà dalt li falta companyia, però al món on tothom viu hi manca un fort sentiment d’humanitat. 44

ELS HOMES NO PODEN PLORAR

Ni de tristesa, ni de dolor, ni de pena, ni d’emoció, ni de felicitat, ni per amor. En algun lloc remot del món, un dia es va dictar que els homes no podien plorar. L’home Adult havia crescut en aquest món. Era un home curtit pel pas dels anys, desil·lusionat de la vida, atrapat en el costum i la rutina. Treballava cada dia des que va tenir edat per guanyar-se el sou. Primer, va treballar per pagar-se les festes; després, per obsequiar amb capricis a la seva enamorada; més tard, per comprar joguines a la seva filla; i encara després, per poder passar cada mes, rigorosament, la pensió a la seva ex-dona, mare de la seva filla i ex-enamorada. Com un autòmat, es despertava cada matí per anar a treballar a un bar de mala mort. Quatre xavos com a recompensa per servir i simular escoltar, eternament, les mateixes tristes històries de vells i desaprofitats clients. Entrada la nit, tornava a casa, sol. Carregant amonestacions i problemes a l’esquena, malvivint gràcies a la calor que li proporcionaven la nicotina i l’alcohol. 47

Un dia, aparentment rutinari, la seva ex-enamorada apareix per sorpresa a casa seva, amb la seva filla agafada de la mà. Una nena que entendria i avivava la flama del que figurava tenir per cor. La mirava, l’escoltava i la intentava cuidar; sempre patint per malmetre la única cosa que havia sabut fer bé. Les poques estones que passaven junts eren moments gloriosos dins la miserable vida que duia. Uns moments de bonança que s’esvaïen quan la seva ex-enamorada la venia a recollir. La dona que més l’havia estimat, que més paraules boniques i tendres li havia dedicat. Ara se’l mira amb odi, ira, fàstic; tot anunciant que s’enduu la seva filla ben lluny, on mai la pugui trobar. Les poques paraules que li escup cauen sobre ell, punyalades de queixes i insults. Emboirat, l’home Adult només escolta el record de la veu greu i furiosa de la seva mare, renyant-lo seriosament. Una dona forta i amb caràcter, que havia perdut l’esperança de redreçar al seu fill feia ja molts anys. Cada vegada que es veien acabaven discutint. Ell marxava del que havia estat casa seva, amb un cop de porta i un renec. Al creuar el portal, sempre pensava que no ho hauria de tornar fer, acotava el cap i arrossegant els peus recordava que estava molt malalta. Atordit al sofà, es penedeix de no haver-la escoltat, de no haver-la tractat millor. Un remordiment que es barreja amb la monstruosa notícia que retrona dins el seu cap. Fixa els seus ulls vidriosos a una porta entreoberta, observant com dona i filla marxen a la fi del món. S’hi passa hores allà davant, sense saber del tot si no pensa o si el cervell li ha deixat de funcionar. I mentre cavil·la, passiu i inert al sofà, la mare estossega i truca a l’hospital. Finalment, amb un atac de ràbia, fruit del sac de mals que havia anat carregant, l’home Adult fa l’intent d’aixecar-se. Un telèfon que sona reiteradament, incidentment; un telèfon que l’home Adult no gosa agafar. A l’altre cantó de la línia, un doctor amb males notícies. L’home Adult sent una llàgrima que necessita treure el cap, una de les moltes que porta anys acumulant. Intenta aguantar-les, obligant-se a no plorar. Cada llàgrima l’allunya del que ell més estimava, del que mai més arribaria a estimar tant. Tot sol ha perdut les tres dones que l’han anat marcant. Una mare, una enamorada i una filla que mai més tornarà a parlar, tocar, abraçar i besar. Coll avall cau una llàgrima, la primera de totes les que l’estan ofegant. 48

PERDUTS

Els altaveus de l’aeroport informen que els passatgers del vol 408 ja poden fer cua per embarcar. La dubtosa Júlia remena passivament un aigualit cafè, asseguda en un racó, sola, recolzada contra les maletes que encara ha de facturar. Veu pampalluguejar a la pantalla informativa el mateix vol que acaben d’anunciar. El vol que, teòricament, hauria d’agafar. De cop, l’estómac comença a remoure’s, probablement queixant-se de com n’és de fastigós el que s’està bebent. Obligant-la a pensar en l’aroma del bon cafè d’aquella ciutat que l’havia vist créixer. Endinsant-la en el record de les innumerables tardes de cafès, xerrades i temps perduts. Rememorant aquella conversa que l’havia impulsat a viatjar; a buscar un lloc al món on trobar-se; a cercar quelcom que calmés una, aleshores desconeguda, necessitat. Anuncien per segon cop el vol que la retornarà al lloc d’on fa tants anys va marxar. La dubtosa Júlia fugia d’un espai on es trobava tancada, sola i incompresa enmig d’una coneguda i avorrida multitud. Va ignorar a tots aquells que li havien implorat seriositat i organització. Decidida a deambular per carrers i carrerons que no tingués massa vistos, a conversar amb persones que no ha51

guessin escoltat massa vegades el seu discurs. Va fer cas a la seva pròpia natura, moure’s per buscar respostes als seus dubtes, per sadollar allò que la removia per dins constantment. Una altra fiblada la retorna a la realitat, indicant-li que potser la culpa no només és d’aquell líquid que diu ser cafè. Les incògnites tornen a néixer al seu interior: dubta de tornar al mateix lloc d’abans, pateix per si aquella seriosa monotonia no els ha permès canviar, tem tornar a entrar dins el passat cercle viciós de rutina i malestar. I com si la meteorologia hagués empatitzat amb els seus intestins, un nou avís alerta als passatgers del vol 408 d’una monstruosa tempesta que s’està acostant i que pot impossibilitar volar. Una escusa més que la tempta a postposar el retorn. Podria canviar el vol per retornar a aquell poblat indígena on va aprendre a pescar; tornar-se a meravellar amb les Catarates d’Iguazú des dels tres estats; continuar aquella ruta amb la motxilla a coll que mai va acabar; anar a visitar aquells amics que havia deixat a l’Índia; recollir un paquet que encara devia estar confiscat a Estats Units; o simplement passejar per Europa agafant el tren que menys trigués a marxar. Experiències viscudes, saltant de port en port, a la recerca d’un lloc confortable, buscant una escletxa on poder respirar, desitjant trobar respostes i conèixer nova gent. La dubtosa Júlia es reconeix que ha pogut gaudir de tot el que anhelava trobar quan va marxar. Ha col·leccionat records, amics, aventures i anècdotes; sempre viatjant sola, deixant gent molt agradable enrere, a l’expectativa del que la sort li tindria preparada el dia de demà. Una nova fiblada fa que la dubtosa Júlia es senti nostàlgica, de tot el que ha viscut, però també del lloc que ara l’està esperant. Molts estaven en desacord amb el seu llarg viatge, però hi havia una minoria que en aquella conversa de cafè la van fer decidir marxar. Una minoria que també havia deixat enrere, a la qual també desitjaria tornar a veure, a explicar-los tot el que ha viscut durant aquests anys. Aquest cop, la veu de les assafates asseguren que la tempesta ja no és un perill, tots els passatgers del vol 408 poden tornar a embarcar. La Júlia s’aixeca, fent l’últim glop d’aquell líquid negre. Arrossegant les maletes cap a la porta d’embarcament, reconeix la mateixa sensació que tenia cada vegada que li tocava viatjar. S’ha mogut, deixa mil experiències, persones i ciutats enrere, a l’expectativa del que la sort li hagi preparat al aterrar. Només desitjant que, al tornar, el gust d’aquell meravellós cafè sigui la única cosa que no hagi canviat. 52

NEVA

Una tarda de finals de novembre ens fa sentir que l’hivern ja gairebé és aquí. Bufa un aire glaçat que diuen que ha vingut des de Siberia, acompanyat d’un cel fosc que avisa d’un bon xàfec. La gent camina pel carrer a tota pressa, arraulits entre capes de roba i bufandes col·locades a mode de turbant. Mirant a terra, aliens al que els envolta, només desitjant arribar a lloc per poder-se escapar d’aquest fred que els hi gela els ossos. Unes mateixes circumstàncies, un mateix espai, la mateixa sensació, però els individus vaguen solitaris, callats i capcots, gairebé sense notar la companyia de les altres presències humanes al seu voltant. I de cop, una gota tímida - la primera de totes les que els núvols grisos deixaran anar – cau i es congela, i acarona màgicament la galta d’un vianant solitari. Alça la vista i veu esponjoses volves de neu que planegen suaument sobre la ciutat. Poc a poc, gradualment, la resta de les persones solitàries i mudes que es troben al carrer repeteixen la mateixa reacció que el primer vianant. I no se sap per què, però la neu és emocionant, i més en les grans metròpolis on és díficil veure’n. I aquelles persones, desconegudes entre elles, soles entre la multitud, senten el desig d’expressar aquesta emoció; i fan quelcom que mai haurien fet de no haver-se succeït aquella circumstància. Parlen, intercanvien una sola paraula, un sol verb, però parlen entre elles. “NEVA!” es diuen les unes a les altres. Es creuen les mirades de complicitat i, comunicat aquest sentiment de joia interior, retornen a la seva trajectòria solitària i silenciosa. 55

I de cop una espurna càlida de gel que no esperàvem...

...ens mou a esbombar el que sentim al món.

Deu contes que parlen en nom de deu personatges, amb deu personalitats diferents i deu situacions i circumstàncies diverses, però amb un mateix denominador comú: un monstre a l’ombra. Un monstre que els torna vulnerables al món que els envolta; una penombra que els persegueix i que arrosseguen. Un recull d’històries i il·lustracions que volen explicar una de moltes mirades al món.