Renàixer ...................................................................................... Pàg

RENàixER.

pER: JoSEp NoS

fALLER dE LA mERcé i LLicENciAT EN hiSTòRiA

El prefix “re” que s’usa avui dia al valencià prové directament del llatí i denota tant una repetició (tornar a fer alguna cosa) com una intensificació (fer una cosa amb més intensitat). Així, renàixer significarà tornar a nàixer, tornar a començar a existir després d’una etapa de no existència. Però, també significarà nàixer de nou amb més força, començar de nou a existir amb encara més intensitat. És un verb, per tant, amb un significat molt poderós, un significat que ressalta, que remarca, la importància de l’acció de recuperar una cosa que existia i que, després d’una etapa d’oblit, torna a existir amb un sentit nou. Per exemple, a l’àmbit de les ciències humanes trobem importants conceptes associats al verb renàixer, fins al punt de denominar amb ell algunes etapes històriques o moviments culturals. Així, hui s’anomena Renaixement a tota una època que abasta els segles XIV i XV i que es caracteritza per la recuperació de coneixements, estètiques i pràctiques pròpies de les civilitzacions grega i romana després d’una etapa d’oblit durant els segles de l’Edat Mitjana. L’ús del mot renaixement per a associar-lo a eixa etapa històrica i a eixos moviments culturals prové de l’historiador Giorgio Vasari, qui allà pel segle XVI va observar que a aquells temps i des de la ciutat de Florència va començar a existir un

Giorgio Vasari, qui va encunyar el mot renaixement.

moviment cultural que va anar escampant-se a tota Europa occidental i que es caracteritzava per una recuperació de la visió de la ciència, de la natura i de l’home lliure de la rigidesa dogmàtica que existia a l’Edat Mitjana, imposada per l’enfortiment de l’església catòlica. Una visió que variarà el teocentrisme dominant als segles anteriors (Déu com a centre de l’univers) per un nou antropocentrisme (l’home com a centre de l’univers) que es veurà reflectit a tots els camps científics i artístics d’aquella època.

Un poc més endavant naixeria també un moviment cultural a totes les terres de parla catalana (Catalunya, València i Balears) que seria anomenat la Renaixença. Aquest moviment se centrava en la recuperació dels usos cultes de la llengua catalana, llengua que havia mantingut la seua existència social però que havia perdut els seus usos cultes i literaris com a conseqüència de les reformes borbòniques al segle XVIII després de la Guerra de Successió Espanyola. A València, autors com Teodor Llorente, Constantí Llombart, Fèlix Pizcueta o Vicent Wenceslao Querol són exemples de persones compromeses amb el moviment de la Renaixença, preocupats per la recuperació del valencià com a llengua culta, útil per a la producció literària i per als usos administratius

Teodor Llorente, un dels principals autors de la renaixença valenciana.

com ho havia sigut fins al 1707, moment al qual va ser prohibit el seu ús públic. Renaixement i Renaixença són exemples d’usos del verb renàixer per a marcar la necessitat de la recuperació de conceptes importants que durant un temps han restat oblidats, arraconats, adormits.

Les falles s’enfronten ara, com a festa popular, a la necessitat de renàixer després d’un temps d’oblit. Estant afrontant ara la seua renaixença, el seu renaixement. Després d’esta nova etapa hauran nascut de nou però també s’hauran repensat, refet, seran diferents i seran noves. Però, no és aquesta la primera vegada que s’han d’enfrontar a eixa situació, no és aquesta la primera vegada que, per causes alienes, han passat una etapa d’inactivitat que han hagut de superar per a tornar, per a renàixer.

1936: LA GUERRA CIVIL

Les falles naixen a Borriana l’any de 1928, i ja al seu naixement, la protagonista va ser la comissió de la Falla de La Mercè. Aquell any, un grup de persones del barri de La Mercè fundaven la primera comissió de falla de Borriana i aconseguien plantar la primera falla, capitanejats per Carlos Romero

Vèrnia i presidits per Manuel Martí Felis. Ja l’any següent dos falles més seguirien a la pionera i durant els inicis de la dècada dels anys trenta altres comissions van continuar la iniciativa i van instaurar la festa de les falles d’una manera fixa a Borriana. Per desgràcia, totes aquelles il·lusions, totes aquelles iniciatives, es veurien violentament trencades tan sols vuit anys després, en arribar l’any 1936. El 18 de Juliol d’aquell any esclatava la Guerra Civil i, poc després, aquells grans fallers, aquells primers fallers, anaven fent-se a la idea que les dificultats guanyarien a la festa, anaven assumint la tristor de saber que el següent mes de març els carrers de Borriana no veurien cap falla. De bon segur, moltes persones pensarien si mai més en veurien, si les falles a Borriana no desapareixerien per a sempre sumides en la violència i la tristesa d’un conflicte bèl·lic. La música i la pólvora callarien. Però van passar els anys, i el 1939 acabaria la maleïda guerra. I el 1940 les falles de Borriana es trobarien al seu primer moment de renaixement, per primera vegada havien de recuperar l’activitat, il·lusionar a la gent del barri i formar una nova comissió després de, ni més ni menys, una etapa de quatre anys de silenci. I novament La Mercè en seria la protagonista, la falla que havia portat el naixement de la festa a Borriana posaria en marxa també el seu primer renaixement. Els fallers del barri es van constituir

en comissió durant l’hivern de 1940 i el barri va respondre a les seues expectatives. Francisco Piquer Sales va ser elegit president i els fallers que anys enrere havien format la comissió de la falla des del seu naixement el van acompanyar en la tasca de la recuperació de la festa. Carlos Romero, Manuel Artana, Batiste Solà, Demetrio de Astorza o José Borja eren fallers amb experiència prèvia a la Guerra Civil que ara responien al repte de recuperar la festa des de la Mercè. El primer objectiu que es van marcar va ser el de trobar un lloc on treballar, un lloc què usar com a casal de falla i també com a taller per a poder portar a terme la construcció de la falla. Per a això va ser clau l’arribada a Borriana d’Alfredo Montesinos, un faller ja exercitat a comissions de València i del port de Sagunt que en aquells anys de la postguerra va arribar a Borriana per a encarregar-se de l’empresa pública de subministrament elèctric. Aquella empresa posseïa un magatzem al carrer de La Carrera i aquell magatzem es va convertir des d’aquell moment en el centre d’operacions de la Falla de La Mercè. Des d’aquell local es va planificar i executar el primer renaixement de les falles a Borriana. Molta il·lusió i pocs mitjans, però les idees molt clares. En temps tan difícils, aquells fallers sabien que l’essencial era recuperar el pilar central de la festa: la falla. Tan sols amb aconseguir plantar una falla, la festa estaria salvada i seria

posar una primera pedra per a renàixer. Per això, una vegada aconseguit el local es va contactar amb l’artista Emilio Portolés, qui ja havia realitzat les falles de la Mercè als anys anteriors a la guerra. L’artista va dirigir els treballs de confecció del monument i els fallers la van escometre. El mes de gener de 1941 la comissió es constituïa oficialment i el dia 15 de febrer el seu president, Francisco Piquer, feia arribar a l’Ajuntament un escrit sol·licitant el permís per a poder plantar la falla al mes de març. Poc després aportaria també l’esbós del monument que ja estava enllestint-se al magatzem de La Carrera i també un resum de la crítica que aquell monument pretenia exhibir, ja que en aquells anys de dictadura era necessari el vist i plau de la censura. La falla comptava amb una base quadrada tradicional que simulava estar feta per blocs de pedra i rajoles. Sobre ella, una única escena mostrava un petit alter cobert d’herba i matoll al qual es trobava l’entrada d’una mina emmarcada per un arc de pedra sota del qual apareixia un ninot que representava un miner, amb el pic al muscle i una lampareta a la mà. Sobre aquest cos, rematava el monument un altre ninot, gros i ben vestit, assegut a una cadira, fumant un pur i llegint el periòdic baix l’ombra d’un menut arbre. El desenvolupament crític de la falla es va plasmar al seu corresponent llibret, llibret que exemplificava a la seua portada totes les

Llibret Falla la Mercè 1941.

esperances i objectius d’aquella iniciativa fallera: Falles, bunyols, alegria / traques, rialles, bullici / no pensar en cap desfici / és precís este dia.

Seguint les mateixes passes que la Mercè, també la falla de la Vila va voler contribuir al renaixement faller a la Borriana de 1941 i ja per al mes de març adreçava també la petició a l’Ajuntament per a plantar falla. Amb aquelles dos comissions en exercici allò segur era que la iniciativa ja era un èxit. Les falles van aconseguir renàixer simplificant-se, centrant-se en allò essencial: la falla i el llibret que la complementava. No hi va haver falleres, gales d’elecció de Fallera Major com ja havien existit el 1936 ni altres grans actes. Tan sols hi va haver un acte oficial que va ser l’entrega de premis, al qual La Vila obtenia el primer premi de falla i La Mercè el primer de llibret. Tan sols importava allò essencial: falla, bunyols, alegria, traques, rialles, bullici. El reinici de l’activitat fallera seria modest,

però va ser el punt inicial d’una recuperació que va posar la primera pedra per a poder continuar endavant amb la festa a Borriana. La Vila va seguir acompanyant a La Mercè com a úniques comissions durant els dos anys següents però, ja durant l’any 1943 la seua activitat va servir de mirall per a moltes altres comissions que havien plantat falla abans de la guerra i també per a altres barris que es van voler sumar a la festa fallera per primera vegada. Així, aquell any culminaria amb el naixement de la Junta Local Fallera i ja per al 1944 la festa lluiria una organització general com a festa gran de la ciutat, recuperant la figura de les falleres, elegint de nou una Reina Fallera de Borriana i ampliant els programes d’actes paulatinament any rere any. Aquells fallers de La Mercè de 1941, simplement amb la iniciativa de mantenir allò essencial, van aconseguir que al futur les falles no sols tornaren a nàixer sinó que ho feren amb molta més intensitat que abans.

1946: LA GELADA

Anaven passant els anys i la festa fallera a Borriana, ja renascuda, s’havia anat consolidant. Cada vegada més comissions se sumaven a l’activitat i cada vegada més actes anaven omplint el calendari festiu. Però no cal perdre de vista que aquells eren uns anys difícils de postguerra i d’economia autàrquica i deprimida. La taronja, el comerç de la qual havia protagonitzat el principal esperonament econòmic a la Borriana de finals del segle XIX i inicis del XX, seguia sent un comerç actiu però ja debilitat respecte a anys anteriors pels difícils inicis del nou govern dictatorial. La crisi econòmica amenaçava les falles, però aquelles falles renascudes ja podien estar convençudes que si la guerra no havia pogut amb elles ja res ho faria. No obstant això, els moments de dificultat sempre apareixen, sempre tornen, i mai es pot dir que la festa estiga lliure d’amenaces. Així, quan les comissions estaven lluitant contra la duresa de la postguerra i les dificultats econòmiques, quan lluitaven contra tot amb la força de la il·lusió i de la voluntat de ser fallers i falleres, va esdevindre un nou desastre. Aquesta vegada no seria un desastre provocat per l’home com la passada guerra, seria la natura qui imposaria una nova prova per a la festa fallera a Borriana. El dia de Sant Antoni de 1946, quan les comissions que aquell any anaven a

plantar falla ja tenien enllestits els seus treballs, elegides a les seues Falleres Majors i Corts, quan ja esperaven un nou mes de març per a poder plantar el seu monument, de sobte, començava a nevar sobre Borriana. Això, que hui pot parèixer una anècdota fins i tot curiosa o digna de veure es va anar transformant en un mantell de neu cada vegada més dens i alt que va cobrir tot el terme. I amb ell, una forta baixada de temperatures durant els dies posteriors convertia eixe mantell eu una capa de gel que deixaria congelats i morts tots els cultius. La dèbil economia de Borriana, centrada en el comerç de la taronja, es veuria colpejada de manera estructural. Poc a poc el desànim es va apoderar dels fallers i prompte es va veure que aquell desastre natural anava a impedir que aquell any les falles s’apoderaren dels carrers.

La comissió de La Mercè de 1946 estava presidida per primera vegada per Bautista Franch Ripollés, un conegut comerciant de taronja nascut al barri, i seguia estant nodrida per fallers de molta experiència com Alfredo Montesinos, Manuel Artana, Bautista Solà, Demetrio de Astorza, José Borja o Juan Bautista Tejedo Beltran. Junt a ells, alguns de nous com Vicente Boix, Fausto Feliu o Vicente Timoteo que ja anaven assumint responsabilitats. Durant l’estiu de 1946 aquells fallers ja es van afanyar en buscar la seua fallera

major, honor que va recaure en Lolita Martí Blasco després de fins i tot haver de fer una elecció entre diverses candidates per la gran il·lusió que les joves del barri mostraven per exercir tal càrrec. Malauradament, la il·lusió de tots aquells fallers i falleres quedaria congelada per aquella gran capa de gel del mes de gener. Les falles no es podrien plantar.

Després de la decepció de 1946 l’esperit faller estava tocat. Davant un desastre econòmic les portes de les cases tardaven més en obrir-se per a contribuir a la labor dels fallers, i aquell era l’únic mitjà de finançament que existia. Però tantes adversitats s’havien ja superat abans que una inclemència del temps no podia guanyar les falles, almenys més del que ja ho havia fet deixant-les amb un any en blanc. Ben prompte començà a organitzar-se el nou exercici faller per al 1947. A causa de la desil·lusió patida per la comissió es decidí que els càrrecs quedarien igual que l’any anterior, seguiria la mateixa Junta Executiva amb els mateixos càrrecs i seguí també la mateixa Fallera Major, Lolita Martí. Però l’adversitat feu que aquelles que havien sigut elegides Dames patiren circumstàncies personals que els impedien renovar la seva participació, així que van ser reemplaçades per Maria Teresa Guardino Clausell i per Lolita Ríos Burguete.

Lolita Martí Blasco. Fallera major La Mercé 1947. Falla de La Mercé 1947.

Amb La Mercè, sis comissions més es decidiren també a fer renàixer de nou la festa. I, amb elles, la Junta Local Fallera decidia també triar una nova Reina Fallera de Borriana, càrrec que va recaure en Rosita Traver Boix, però a més decidia també que aquella Reina Fallera seria acompanyada per primera vegada per dos dames al igual que les Falleres Majors de les falles. Aquelles primeres dames de la cort de la ciutat anirien vestides no de fallera, sinó amb el vestit que hui coneixem de Dama de la Ciutat. Les triades van ser Finita Marin Piqueres i Lolita Ricart Tejedo, joves que exemplifiquen com la festa, quan renaix, ho fa encara amb més intensitat que ales etapes anteriors, aportant novetats.

A La Mercè, Demetrio de Astorza va fer l’esbós d’una falla que tindria per argument el cultiu de la taronja i les seves adversitats. La falla responia als criteris estètics que anaven imposant-se: cada

vegada s’optava més per aconseguir unes grans dimensions i el cadafal anava transformant-se en un cos de falla poblat de ninots i escenes per a trencar les formes tradicionals. El cadafal clàssic adquiria unes dimensions molt grans i sobre ell es disposava un segon pis, un cos central format per un altre cadafal quadrat més menut però de més altura que el que feia de base, emmarcat per uns grans corns de l’abundància dels quals brotaven taronges. Al seu entorn es disposaven les escenes i sobre ell sobreeixia el remat, una gegant mà que aguantava una paleta de pintor dins la qual es veia el campanar i diverses cases, tot en relleu. El projecte era molt ambiciós. I també ambiciós seria el programa festiu organitzat des de la Junta Local Fallera, programa que augmentava en un dia les jornades festives al març començant la setmana fallera el dia 14 amb el pregó i la cavalcada del ninot i avançant la plantà al dia 15 (fins llavors era el dia 16). Per al dia 17 quedava l’entrega oficial dels premis, a la qual havien d’ acudir les falles premiades amb les seves corts i bandes de música. El Gran Premi Borriana de ciclisme ocupava per primera vegada dos jornades de falles, per al dia 18 s’organitzava una festa de la caritat i per al dia de Sant Josep la missa fallera als Carmelites, la visita oficial a les falles per la vesprada i, evidentment, la cremà.

Mentre tots aquests actes es preparaven, i vista la seva proximitat, un any més Juan Bautista Tejedo es disposava a glossar l’argument que volia expressar la falla per a confeccionar el llibret. La davallada del comerç taronger tornava a ser el blanc de la seua ploma i així nasqué un poema llarg dividit en dues parts per a conformar l’explicació del monument. La primera part la dedica Tejedo a plorar la riquesa perduda, que havia desaparegut amb la gelada de l’any anterior. La segona, la titola Sursum Corda recordant al lector que sempre hi ha esperança i que, igual que tot passa, passaria el mal moment a causa de la gelada. Aquesta part del poema vol alçar l’ànim exaltant el cor del borrianenc que s’ha de sentir orgullós de ser-ho. Exalta la fanfarroneria mostra del benestar, de l’esperit emprenedor i imaginatiu, aquell esperit que portà a les falles a ser una realitat a la Borriana de les dècades passades.

El resultat d’aquell exercici no pogué ser més exitós. La falla aconseguia el primer premi i el llibret aconseguia el segon premi. Nous actes van veure la llum i la festa no sols tornava a renàixer sinó que augmentava. Una vegada més renàixer significaria tornar a començar però també significaria tornar a començar amb una força renovada que faria aconseguir noves fites.

1974: LA CRISI ECONÒMICA

La segona meitat dels anys cinquanta i tota la dècada dels seixanta van ser l’època de major creixement de la festa fallera a Borriana. Una vegada oblidats els efectes de la crisi provocada per la gelada de 1946 el comerç de la taronja es va anar recuperant i encara ho va fer amb més intensitat després de la finalització de la Segona Guerra Mundial. Borriana vivia una segona etapa de creixement econòmic i amb ella la festa fallera havia anat multiplicant el nombre de comissions i també el nombre d’actes. Naix la llar fallera, la batalla de flors, l’ofrena, la representació infantil, les corts augmenten en nombre d’integrants i, sobretot, naixen un gran nombre de noves comissions any rere any, fent que si als anys cinquanta el nombre de falles a cada exercici era de set o vull com a màxim, a finals dels seixanta era habitual comptar-ne amb tretze o catorze. És clarament una etapa de gran creixement i de consolidació de moltes de les característiques de la festa que es poden observar avui dia. Però les etapes passen i, certament, el final de la dècada dels seixanta i l’inici de la de la dels setanta marquen una evident desacceleració econòmica general. Borriana havia vist com l’economia de la taronja donava els seus darrers fruïts i no era capaç d’encetar una vertadera reconversió del seu model productiu

per a una major diversificació. El món canviava i als anys setanta l’economia es veuria frenada a nivell mundial fins entrar després en una clara recessió general. Aquests aspectes externs a la festa tindran, però, inevitablement el seu reflex en ella i durant la dècada dels setanta afectaran a l’estabilitat de cadascuna de les comissions. Aquestes, cada vegada eren més discontínues en els anys que aconseguien plantar falla pel gran esforç, econòmic i personal, que suposava alçar uns monuments i mantenir unes activitats de l’elevat nivell dels anys anteriors. Ja l’any de 1969 el nombre de comissions en exercici baixaria fins a set, xifra molt inferior a les habituals a eixa dècada i que era més pròpia d’inicis dels anys cinquanta, cosa que evidenciava els problemes als quals calia fer front per a continuar amb la festa. És veritat que en aquell context seguirien naixent falles (el 1979 Chicharro o el 1972 el Club 53) però moltes de les preexistents havien desaparegut per a sempre i altres seguien existint però no aconseguien plantar falla tots els anys. Així, durant tota la dècada dels setanta el nombre de comissions cada any sempre serà baix, mai passant de la desena. I La Mercè, malauradament, també va patir aquell temps de discontinuïtat. Pareixia impossible que la falla que havia fet nàixer la festa el 1928, que l’havia feta renàixer el 1941 i que l’havia feta renàixer el 1947 després de

la gelada, la falla que ja a inicis dels setanta anava de la mà de la presidència de Juan Saborit Burdeus i d’una comissió històrica que l’havia portada a molt grans fites, de sobte, quedara sense activitat i no aconseguirà plantar falla a la plaça. En acabar l’any faller de 1973 la inèrcia pròpia de l’època, que feia que allò més natural era que les comissions no mostraren una continuïtat exercici rere exercici, va fer possible que per primera vegada la comissió de La Mercè plantejarà la possibilitat de no constituir-se per a l’exercici següent.

L’esgotament personal, les dificultats econòmiques de l’època o fins i tot les grans expectatives que les falles havien de satisfer després de la seua etapa de gran esplendor van fer que, per primera vegada, La Mercè no plantara falla per causes pròpies i no alienes. Dos anys va durar l’absència, el mes de març de 1974 i de 1975 la plaça restava buida, sense falla, sense música, sense festa, sense traques, sense bullici. El barri estava incomplet. Fins a aquell moment la festa de les falles s’havia aturat per a renàixer en dues ocasions, però aquells anys la festa de les falles a Borriana, per primera vegada, seguia endavant sense La Mercè, es plantaven falles, es tiraven traques, se sentia la música, però no a La Mercè. En aquella ocasió no s’aturaven les falles sinó la falla i calia fer renàixer no les falles, sinó la falla.

I el renaixement de la falla seria possible gràcies als mateixos fallers que la van portar a anys d’esplendor els anys anteriors. Seguint l’esperit de la comissió de Francisco Piquer el 1941 i de la de Bautista Franch el 1947, aquells fallers se centrarien en allò essencial per a aconseguir tornar a l’activitat. Treballant el barri, nodrint-se de gent amb gran experiència i creant un projecte de falla ambiciós i per a competir per als èxits més grans. I de bon segur que ho van aconseguir. Juan Saborit Burdeus, qui havia sigut l’ànima de la falla ja en anys anteriors va a tornar a acceptar el repte de ser-ne el president.

I, amb ell, gran part de la seua directiva també va acompanyar el projecte de retornar a La Mercè no sols a l’activitat sinó també a l’èxit faller. Personatges de la talla de José Francisco Fuster o Joaquin Ortells, ja pertanyents a l’antiga comissió, es van fer acompanyar per fallers nous com Alfredo Moliner o Eduardo Salas i van aconseguir formar una comissió que aconseguiria esborrar l’absència de La Mercè als darrers dos exercicis. La falla, encarregada a l’artista Pepe Traver, aconseguiria ni més ni menys que el primer premi. Tal i com havia passat amb la falla de Demetrio de Astorza el 1947 després de la gelada, La Mercè renaixia de nou i no ho feia de qualsevol manera sinó situantse de nou al lloc més alt.

Falla La Mercé 1976.

Com titulava un article escrit al llibre faller d’aquell any, i que parlava del retorn de la falla veterana després de la seua absència: “resurexit”. La falla havia ressuscitat, havia tornat a nàixer, havia renascut, s’obria a un nou renaixement.

Article del llibre faller 1976 sobre l’absència de la mercè als dos exercicis anteriors.

2020: LA PANDÈMIA

Des del 1976 la falla de La Mercè mai ha tornat a abandonar la nòmina fallera de Borriana. Sempre que han existit falles ha restat plantada al seu lloc cada mes de març. La continuïtat en aquestes darreres etapes de la festa a Borriana ha sigut la tònica habitual a totes les comissions i La Mercè no ha sigut una excepció. Si als anys setanta allò més estrany és que una comissió aconseguirà plantar falla any rere any, a partir dels anys vuitanta la realitat és que allò extraordinari és que una comissió no puga aconseguir renovar-se a cada exercici. I quan ja tothom pensava que eixa dinàmica no es podia interrompre, de sobte, va aparèixer una nova catàstrofe natural, un virus, una malaltia que s’estenia arreu del món sense control i que va esborrar les falles de 2020 quasi quan estaven plantades. Si el 1946 la gelada trencava l’exercici al mes de gener, la pandèmia de 2020 va ser encara més cruel amb els fallers, va anar escampant-se des del gener però va acabar per decretar-se la fi de l’exercici a només cinc dies de la plantà de les falles. Una gelada no física però sí emocional que va glaçar els ànims de tots els fallers i falleres. Però, com hem vist, les falles ja han passat per moments així, ja han hagut de fer front a desastres naturals i humans que les han esborrades però sempre han aconseguit renàixer. Els fallers i falleres ara tenim

el repte de protagonitzar un nou renaixement, tindrem l’honor de ser-ne part. Dels fallers de 1941, de 1947 i de 1976 en podem aprendre. La falla tornarà i ho haurà de fer centrant-se en allò més primordial de la festa: plantar la falla i que aquesta siga la millor possible. Amb ella, tornaran la festa, la música, el bullici, les traques. Tot no podrà tornar des de l’inici, com tampoc ho va fer a cap de les ocasions anteriors, però posant ara la primera pedra estarem posant la possibilitat de retorn de la festa i amb ella la possibilitat de créixer encara amb més intensitat al futur. Allò primordial és que tornen les falles i amb això poder fer que a poc a poc siga una festa encara millor que abans d’aturar-se. Perquè, com hem vist, renàixer és recuperar una idea o concepte, però també és tornar a eixa idea amb una intensitat renovada i augmentada, és una recuperació però també una renovació. Hem d’estar preparats per a renàixer.