6 minute read
AUTOR DE LA COBERTA · Ibán Ramón Rodríguez
from ESCLAFIT
Ibán Ramón Rodríguez (València, 1969). Va acabar els estudis superiors de Disseny el 1993. A l’any següent, es va desplaçar becat a la Universitat Portsmouth (Anglaterra) i va acabar realitzant pràctiques professionals en la seu de Conran Design a Londres. A la seua tornada a
València es va establir pel seu compte fins a l’any 2001 quan va crear el seu propi estudi, especialitzat en projectes d’identitat corporativa, disseny editorial i comunicació gràfica. Molts dels seus treballs es desenvolupen en l’àmbit de la cultura i la imatge institucional. També, col·labora habitualment en la creació de la identitat visual i el disseny de comunicació per a diferents empreses de mobiliari, interiorisme i arquitectura. Als seus projectes tracta d’establir un equilibri entre l’ofici, la funcionalitat i la cerca de solucions contemporànies a les necessitats dels seus clients. Al llarg dels últims 25 anys d’activitat ha rebut més d’un centenar de premis pel seu treball, destacant 6 “Premis Graphis (Nova York)”, 23 “Premis ADCV (Els premis de disseny de la Comunitat Valenciana)”, 2 “Xarxa Dot (Berlín)”, 6 “Certificate of Typographic
Advertisement
Excellence (del Type Directors Club de Nova York)” o els 20 “Premis Laus”, premis més importants de disseny gràfic d’Espanya, que atorga cada any el Fad de Barcelona, entre altres. El seu treball ha estat exposat i publicat a tot el món. En l’actualitat continua dirigint el seu estudi, des del qual es desenvolupen, entre altres projectes, la imatge de “València World design Capital 2022”. Compagina la seua activitat professional amb la docència. És professor del Màster de Disseny i Il·lustració de la Universitat
Politècnica de València (UPV) i del Màster oficial de Disseny Editorial de l’Escola Superior de
Disseny de València (EASD). És membre de l’ADCV (Associació de Dissenyadors de la Comunitat Valenciana), del BEDA (Bureau of European Designers Association), del FAD (Foment dels
Arts i del Disseny, Barcelona) i d’ADCE (Art Directors Club of Europe).
PRòLEG
Immaculada Cerdà Sanchis Acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Amb ‘esclafit’ considerem un «soroll sec, agut i sobtat, produït per un tir, un esclat, una ruptura, una fuetada, un coet». Joanot Martorell al Tirant lo Blanch el descriu com una remor tan gran que semblava que la terra s’engolia el cel.
«E foren davant l’estol dels moros dues hores ans del dia, que l’estol dels moros no n’hagueren gens de sentiment; e ab molt gran fúria ells feriren en l’estol dels moros, ab l’esclafit tan gran de les trompetes e anafils e botzines e crits molt grans, e moltes bombardes que despararen al colp. E fon tanta la remor que feren que paria que cel e terra ne degués venir».
Més suau, el tro de Daniel Martínez Ferrando en el poema «Escumes», ens recorda aquell coet que ens regira l’ànima i ens fa entendre el sentit del verb ‘corprendre’.
«El cel s’obrí, i l’immens camp va il·luminar-se per un llamp; per el camí, portant al front roges banderes, passà un estol de calaveres.... Dalt, entre els núvols, sonà un tro, un esclafit que va omplir de confusió aquells fantasmes de la nit; i escomençà un lluitar llavors amb espantosos cruiximents d’ossos i els més patètics estertors».
Esclafits naturals o artificials, tenen el màxim defensor en el treball de la pirotècnia, un món que ha sabut definir-nos com a poble, com afirmen Abel Soler, Rafa Jordà i Ramón Yago en el llibre Oficis tradicionals:
«Al segle xix, els diversos successos bèl·lics que patí la població valenciana, sobretot per la guerra del Francés, provocaren que els coets es convertiren en el crit del poble que es resistia a perdre la seua identitat. Un poble que no volia morir i que seguia parlant i pensant en valencià. El foc dels coets, amb virtut màgica, reconfortava els valencians en la seua desgràcia, els donava energia i els impregnava d’un caràcter que estava a punt de desaparéixer. D’aquesta manera, el foc s’associà a la cultura valenciana com un autèntic crit de la seua independència».
Malgrat tot, ha calgut l’aparició del Diccionari Normatiu de l’AVL per poder incorporar al lèxic normatiu termes que fins fa molt poc haurien sigut impossibles; com ara ‘cordà’ ‘despertà’, ‘disparà’ o ‘mascletà’, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua accepta (això sí només en aquest àmbit concret, el de la pirotècnia).
Un món que, tot i el pes específic en l’economia, la cultura i l’imaginari col·lectiu ha deixat molt poc de rastre en la toponímia. Tantes traques, tants castells… i cap plaça de la Cordà, ni sequer dels Coeters… és estrany i trist. Només trobem carrer dels Coeters a Paterna, Riba-roja, València, Alaquàs i Alcàsser. Però, alerta! Són de nova creació, en els polígons industrials, dins de la sèrie de carrers dedicats als gremis. Potser l’únic rastre real que tenim del món del foc en la toponímia siga el carrer dels Coetaires a la Nucia, als afores prop d’un tossalet.
On sí que podem pegar un esclafit és en les frases fetes, els refranys i les parèmies que envolten el món de la pólvora. Els coets són sinònims de rapidesa: ‘anar com un coet’, o ‘anar amb un coet al cul’ o ‘córrer com un coet’; i també són sinònim d’imprevisibilitat: ‘el coet no coneix l’amo i la corbella, tampoc’ o ‘dones, coets i campanes no tenen amo’. Van per on volen. Sovint sentim dir: «Alerta amb eixe que és coet de dotze eixides» o ‘tindre eixides de coet’ i són sinònims de vivor: ‘ser un coet’ i de ser persona llesta ‘ser una piula’, ‘ser una espurna’ o una ‘purna’.
Parlant de ‘piules’, els coets tenen sexe: hi ha de ‘masclets’, ‘piules’ i de ‘femelles’. També té valor sexual: ‘anar d’eixida’, ‘encés com un coet’ o ‘fotre un coet’ o allò que es castellà diuen ‘gatillazo’ és a dir ‘ser de l’eixida fallà(da)’.
De vegades serveixen per a mostrar frustració: ‘Vaja una eixida de coet apagat!’, ‘en comptes de fer llum, fer fum’ o ‘ser d’esclafit i fona’ (no ser de fiar); també ‘ser fum de botges (o de canyot) «Totes les promeses han quedat en fum de botges». ‘Ser de traca’, ‘açò no val una petardà’, ‘ser coet de pesseta’, ‘molt de coet per a tan poca metxa’ o el sinònim de ser irascible, ‘ser de la metxa curta’. I, per acabar, també expressen un gran valor ‘ser de traca i mocador’, que el Diccionari Normatiu Valencià recull com a «molt bo».
Amb tot, de tots els esclafits possibles, si m’ho permeten, em quedaré amb el que recull Martí Domínguez Barberà en la novella L’ullal: «l’esclafit de rialles rebentava com una carcassa».
ÍN DEX
AUTOR DE LA COBERTA · Ibán Ramón Rodríguez .....3
PRÒLEG ..................................... 4
President infantil · Ian Pellicer Casterá ....................8 Fallera Major infantil · Montiel Comins Micó ........... 10 Entrevista a Montiel ............................................... 12 Cort d’Honor Infantil............................................... 16 Comissió Infantil .................................................... 21 Recompenses infantils J. L. F. 2021 i 2022............ 21 Falla Infantil Caputxins 2022 ................................ 22 Explicació del monument ......................................23
President · David Costera Pastor........................... 28 Fallera Major · Silvia Vicent Sarrión ....................... 30 Entrevista a Silvia ................................................. 32 Cort d’Honor...........................................................36 Comissió................................................................ 42 Insígnies pròpies 2021 i 2022................................ 45 Recompenses J. L. F. 2021 i 2022 ..........................47 Falla Gran Caputxins 2022 .................................... 48 Explicació del monument ..................................... 49
