Leo Giménez UN ESCLAFIT SILENCIÓS

UN

ES SILENCIÓS FITCLA Josep Antoni Fluixà Mestre i escriptor

Segons el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, un esclafit és un soroll sec, agut i sobtat, produït per un tir, un esclat, una ruptura, una fuetada o un coet. Per tant, comence aquest escrit amb un títol contradictori. Si per definició un «esclafit» és un soroll, no pot ha-

ver-ne cap que siga silenciós. No obstant això, hi ha també una locució verbal, «pegar un esclafit», que significa rebentar o esclatar. Naturalment, quan una cosa rebenta o esclata fa soroll, però de vegades utilitzen també l’expressió anterior en un sentit figuratiu. Diem, per exemple, que un lloc —una plaça, un mercat o una cafeteria— estan «a punt de pegar un esclafit» i, en aquest cas, no fem referència a la producció de cap soroll sobtat, sinó a la gran afluència de persones que s’hi han concentrat en un moment determinat. Però aquesta concentració no provoca cap esclat sonor. Com a molt s’escoltarà inevitablement la remor de les converses de la gent amb una major o menor intensitat.

El cas és que a partir d’aquesta última accepció del diccionari, amb un sentit figurat, naturalment, em prenc la llibertat de reinterpretar la paraula «esclafit» en un sentit d’expansió. De fet, tots els esclafits sonors produeixen una ona expansiva que és la que trasllada el so del lloc d’origen fins a la nostra oïda. En conseqüència, em puc permetre la llicència de convertir la paraula esclafit en sinònima d’ona expansiva. I amb aquest significat podem dir que l’aparició del coronavirus, i tota la malaltia que ha provocat, ha sigut un autèntic «esclafit silenciós». Un esclafit que s’ha expandit, en molt poc de temps, per tot el món amb les repercussions que tots, per desgràcia, coneguem. Portem ja vora dos anys vivint en un estat d’anormalitat que, els més optimistes, han batejat amb el nom de «nova normalitat» i que implica, per a la majoria de la població, renunciar a fer les coses que fèiem abans o fer-les amb la por d’infectar-nos i arriscar-nos a patir greus complicacions de salut.

A més, l’aparició del coronavirus a finals de l’any 2019 a la Xina, amb la seua ràpida expansió per tots els continents, s’ha produït en diferents onades i amb un virus que es transmuta i es renova per a enganyar cada vegada més el cos fràgil dels humans. A hores d’ara, mentre escric l’article en desembre de 2021, la variant del virus que comença a predominar és la denominada òmicron, detectada per primera vegada a Sudàfrica. Aquesta variant ens ha fet tornar a les mateixes preocupacions inicials de la pandèmia i qüestionar-nos la possibilitat de poder celebrar les festes de Nadal del 2021 amb la normalitat desitjada, a pesar de tots els avanços mèdics fets a un ritme frenètic i mai aconseguit fins ara. Gràcies a la investigació científica, per sort, s’ha pogut, en poc més d’un any, elaborar una vacuna per a fer front a la malaltia de la covid-19. Per desgràcia, la distribució i vacunació de la gent no ha sigut generalitzada a escala mundial. Als països més desenvolupats econòmicament

la vacuna ha estat a disposició de la població en general, però als països més pobres hi ha encara un gran nombre de persones que no han tingut encara accés a la vacuna.

La conseqüència és inevitable: mentre la major part de la població mundial no haja generat defenses contra la invasió del virus, aquest bitxo ens seguirà molestant i penetrarà en els nostres cossos perquè la seua supervivència depén d’això. Es necessita, com és lògic, una acció solidària d’uns països amb els altres. Però, alhora, també és necessari combatre una altra reacció sorgida amb la pandèmia: la de la burrera —perdoneu-me la paraula— anticientífica. Em referisc a la mentalitat de totes aquelles persones que, amb la possibilitat de poder-se vacunar —sobretot en els països més rics—, han decidit no fer-ho per motius diversos. De vegades, l’excusa ha sigut de caràcter conspiratori: és a dir, adduint que amb la vacuna ens introduïen un xip per tindre’ns controlats digitalment. En altres ocasions, per exemple amb els negacionistes, el motiu era la inexistència de la malaltia. En qualsevol cas, l’expansió del virus no ha sigut l’únic «esclafit silenciós» que s’ha provocat. També hi ha hagut un «esclafit» que ha afectat al sentit comú, al trellat de l’espècie humana i que, sens dubte, hem de tractar ja amb urgència mentre combatem la covid-19.

El món que sorgeix a partir de la pandèmia és un món diferent a l’anterior. Si realment volem subsistir com a espècie i aprendre de l’avís que la naturalesa ens ha donat, hem de començar a actuar ja de manera racional. Els estats han d’invertir en investigació científica, en sanitat, en educació, en la recerca d’energies renovables, en el respecte al medi ambient i també en la millora de la democràcia, en el respecte a la diversitat de les persones, en la igualtat entre homes i dones, i, en definitiva, en tot allò que millore la vida dels humans i la de tots els altres éssers vius del planeta que compartim. Els estats, en definitiva, han de fer la seua faena, però nosaltres, cadascú de nosaltres, també hem de fer la nostra aportació. Hem d’actuar amb sentit comú, sobretot perquè no ens pille un «esclafit silenciós » d’ignorància que facilite la proliferació d’ideologies totalitàries contraries a la llibertat i la bona convivència.