pròleg

Andrea Maravilla Tarrazona Tècnica lingüística de l’Ajuntament d’Alzira

Quan em van proposar escriure el pròleg d’aquest llibret, amb el progrés com a eix central i fil conductor dels articles que en formen part, una pregunta em va assaltar i no m’ha abandonat fins que he començat a redactar: què és el progrés?

Com a filòloga, el meu instint més primari m’ha fet recórrer al diccionari normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Si observem la definició que en fa el Diccionari Normatiu Valencià, podem afirmar que és un concepte que implica un avanç, un procés de transformació que, inevitablement i sortosament, aporta una millora. Una millora que pot afectar l’àmbit més intern i personal de cada individu, però que també pot canviar tota la societat.

Tot i que hi ha sectors en la societat que són contraris a qualsevol mena de progrés i que pretenen tot just el contrari, és a dir, la involució, el gruix de la població tracta d’esquivar aquestes pedres en el camí i sortir-se’n, de vegades fàcilment i altres vegades amb entrebancs que dificulten l’únic objectiu d’anar sempre endavant.

En els darrers anys, hem evolucionat i prosperat en diversos àmbits: els sistemes democràtics van obrint camins i consolidant lleis que protegeixen els més vulnerables, i les polítiques inclusives són una mostra de l’evolució del pensament col·lectiu de la societat, que aspira a viure en un món més just i igualitari.

Però, sens dubte, si hui estic ací escrivint aquestes línies, és gràcies al progrés que la nostra llengua ha experimentat en els darrers anys. Que calen polítiques lingüístiques més transgressores i agosarades és una realitat, però que el camí que hem pres i pel qual avancem dia a dia és el correcte, és també una evidència.

Fa uns anys, l’administració pública tenia com a llengua vehicular únicament i exclusivament el castellà. Hui dia, ajuntaments com el d’Alzira no sols tenen un reglament de normalització lingüística i redacten els seus textos en valencià, sinó que impulsen campanyes de foment de la llengua que tracten d’arribar a tots els sectors de la població —entre ells, les Falles— i que lluiten, dia a dia, per protegir el valencià dels atacs dels sectors intolerants i contraris a qualsevol mena d’evo- lució. Perquè, no ens enganyem, el coneixement científic ens obri les portes del món, però el coneixement de les llengües i de les diferents cultures ens obri les portes de la tolerància i el respecte i, consegüentment, ens ajuda a evolucionar.

Per tant, protegir la cultura exigeix protegir la llengua, i les Falles compleixen aquest objectiu amb aquests llibrets, que reivindiquen no sols una de les festes més importants i identitàries dels valencians, sinó que també reivindiquen la llengua. En conseqüència, hem de protegir-les, cuidar-les i ajudar-les a progressar d’acord amb els valors de la societat que volem construir i a la qual volem arribar.

En definitiva, i com a resposta a la pregunta que em plantejava a l’inici d’aquest article, crec que el progrés és avançar, millorar, evolucionar… Però també és protegir i estimar el que ens identifica, tindre’n cura i lluitar per la seua supervivència.