EL PROGRÉS VIST PER LES FALLES

Carles-Andreu Fernández director de DistritoFallas.com

i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Les Falles sempre estan amb els ulls molt oberts com mussols, vigilant què passa al seu voltant. I quan hi ha canvis al seu entorn, siguen socials, urbanístics, econòmics o d’una altra mena, allí estan elles per a parlar-ne i, si cal (que per això són Falles), criticar. El progrés és imparable, però no sempre és benvingut perquè es considera innecessari o nociu, o simplement no s’entén, que són alguns dels casos en què la sàtira fallera està allí per a donar la seua opinió de manera divertida. També actua quan s’està esperant algun progrés que no arriba, normalment aquelles infraestructures que els polítics prometen, es projecten… I els valencians esperen fins que desesperen.

Ja a principis del segle xx hi ha falles demanant progrés en els transports valencians. Des de 1859 hi havia tren de València a Madrid via Albacete, però es desitjava tant una línia més directa a la capital de l’Estat per Conca (de fet l’anomenaven «tren directe»), que el 1912 van plantar-se 29 falles relacionades amb eixa reivindicació. La crítica fallera al retard d’esta infraestructura va continuar en anys posteriors i, finalment, es va fer realitat el 1947 amb l’obertura del tram Conca – Utiel. El 2021, el tren convencional València – Conca – Madrid va suprimir-se, però això ja és una altra història.

Parlant de trens, no sols es demanava el tren directe a Madrid per aquella època, ja que es trobava a faltar un altre: el metro. La falla del carrer Joan d’Aguiló de 1944 es queixava del retard que portava esta infraestructura, que tenia projectes des de 1934, i no va ser l’única que ho va fer. I com en el cas anterior, els va tocar esperar molt, ja que la primera línia de metro de València va inaugurar-se el 1988.

Ara bé, no tot és protestar quant a avanços. Els tramvies, que des de 1876 circulaven per València, van reflectir-se en multitud de falles, sent una de les més conegudes la de la plaça de Marià Benlliure de 1928, de lema «De València a Nova York en les ales d’un parot». També la novetat de la ràdio, mitjà que inau- gura la seua primera emissora a València el 1931 i apareix en la falla d’Almirall Cadarso – Comte d’Altea de 1934. La televisió, que va arribar a Espanya el 1956, va ser protagonista també en moltes falles, i una de les més conegudes va ser la de Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal de 1965, any en el qual ja era un invent molt popular a Espanya. I ja en temps més recents, la falla Avinguda Burjassot –Pare Carbonell de 1999 fa un repàs de progressos tecnològics i socials del segle xx, com l’AVE o les modes de vestir.

Passant a un vessant més universal, les grans teories científiques també han tingut cabuda en les Falles. Per exemple, l’evolució de les espècies publicada per Charles Darwin el 1859 la tenim en el primer premi de la secció especial d’un segle després, en 1959: la falla «La lluita per la vida» de l’artista Salvador Debón. Anys més tard, es feia referència a la clonació de l’ovella Dolly en la falla de Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal de 1998.

De tota manera, en les Falles no es mostra sempre el progrés com una cosa positiva. La falla de Na Jordana de 1975, «Naufraguen les tradicions», criticava als avanços tecnològics i els acusava de fer perillar les festes. En la mateixa demarcació, però el 1979, una falla de Vicent Agulleiro criticava les centrals nuclears. Més global va ser la falla d’En Plom-Guillem de Castro de 2002, que donava el missatge que els progressos científics feien retrocedir la humanitat de les persones.

Exemples de falles criticant el progrés, o la falta d’aquest, i també fent-ne alabances, hi ha en tota la història de la festa i seguiran existint en el futur. I és normal, ja que la festa com a fenomen que reflecteix el món que la rodeja, no pot deixar de fer-ho.