EL PROGRÉS A LA PÓLVORA

Ramón Gisbert Vives coeter

Encenem la metxa… Moltes gràcies a la falla Caputxins per donar-me, per segona vegada, l’oportunitat de col·laborar en el seu llibre, en què parlaré del progrés de la pólvora.

Progrés?

Jo no puc tirar trons amb vosaltres… I en tinc tots els carnets. Fa catorze anys jo vos portava la pólvora i pegava foc a les vostres falles. Què hi fem ara, amics?

Quan jo tenia 7 anys, mon tio Pepe (José Folqués), un amic de mon pare, em tragué a la cordà de Benimuslem. Hui, fa falta tindre 18 anys i tindre el CRE (Consumidor Reconegut com a Expert) o tindre 16 anys i anar acompanyat per un adult (sols a València), gràcies a l’FVAAC. Estic a favor de les normes i la seguretat, però a València l’han «cascat» per tots els costats… Assegurances personals, permisos, responsabilitat civil, SAMU, molta burocràcia, etc.

Qui eren els pirotècnics?

Qui fabrica i produïx articles explosius. Sense menysprear-los, els artistes eren els aficionats dels pobles, el coeter portava la pólvora (traques, voladors, trons, carcasses, estopí, metxes, minats…) i ells feien l’espectacle al poble. Tot açò hui dia ha canviat… I molt!

Els nostres pirotècnics, artistes que fabriquen i produïxen articles explosius lluminosos, fumígens, sonors i cromàtics, per al plaer de la gent.

Què és la pólvora?

Una mescla fortament explosiva de diverses composicions, la més antiga de les quals és de salnitre, sofre i carbó, sòlida i generalment en forma de grans, emprada per a impulsar projectils en les armes de foc i preparar focs d’artifici.

D’ahí l’expressió «ser un pólvora», el xiquet inquiet i de reaccions molt ràpides. La tecnologia ha avançat:

• Del coet de canya al de cartó. Antigament canut de canya, cordat i enquitranat, hui una màquina amb canut de cartó, usats en la cordà (gàbia, carretilla, caixonà i canya).

• Dels tronadors nugats amb fil i metxa enquitranada als tronadors fets a màquina limitats a 1,3 gr d’importació, usats en la despertà.

• Dels voladors de tro i color amb canya de riu i nugats en corda als voladors amb canyeta de fusta i caputxa de plàstic nugats amb cinta, usats per a tirar salves, començaments de festes, avisos al poble, eixides de festers.

• De les carcasses de tro i color, cilíndrica o esfèrica, coberta d’una tela enquitranada a les carcasses fetes de plàstic i pegades amb cola. Per al tro s’usava canó de cartó (obtingut de la pasta de paper i ajuntant una capa amb l’altra, sobreposant-les per fer-les consistents i dures), i per al color s’usava ferro. Cal entendre que si s’usava el ferro per al tro, en cas de rebentar haguera escampat metralla (trossos menuts de ferro). Hui tots els canons o bateries per a disparar són de PVC.

Encara que hui dia s’usa tota aquesta tecnologia avançada, en el cas de les palmeres continuem amb una confecció artesanal del mestre que treballa en la caseta del polvorí, és a dir, dibuixant manualment les figures que veiem als focs d’artifici. Els colors d’aquestes figures s’elaboraven, abans i hui també, amb productes químics com titani (platejat brillant), sodi (groc), coure (blau), estronci (roig), alumini i magnesi (platejat), bari ( verd), clorat de potassi junt amb sucre (blanc) i, per descomptat… per als valencians el calci (taronja).

En els sistemes de disparar, abans amb botafocs o minats, i hui dia es dispara amb màquines digitals, per cable i sense cables, i programes digitals, sobretot per a castells d’artifici o piromusicals.

Com a anècdota històrica, m’agradaria recordar que l’any 1356, a la plaça Picadero i al Portal del Mar es venien coets en la botiga anomenada la Casa de la Pólvora.

L’any 1412, cinquanta-sis anys després, el Consell de la Ciutat ordenà que ningú disparara a la nit coets corredors o borratxos, ja que per ser els coets preferits es feia un gran consum d’ells; arribaren a incrementar-se tant que posteriorment, el 1469, els jurats per a evitar perills (especialment incendis) prohibiren la seua fabricació i venda en el carrer del Trench.