ALZIRA RÀDIO, LA RÀDIO PRÒXIMA QUE ARRIBA MOLT LLUNY

M. Carmen Cano Coordinadora de programació i locutora d’Alzira Ràdio

Ximo Noguera

Alzira Ràdio va nàixer gràcies a persones que van creure en ella des del principi com Josep Lluís Andrés, regidor de l’Ajuntament en els anys 90, que va fer patent la seua aposta per la ràdio pública local i en valencià. A este desig s’unix la il·lusió de Jose Miguel Medes, primer director d’Alzira Ràdio i mestre dels tallers de ràdio que va impulsar Quique Aranda, gestor cultural en aquell moment.

L’objectiu era crear una emissora en la qual la ciutadania s’identificara, que la sentiren com a seua i l’estimaren. 28 anys després podem assegurar que açò s’ha aconseguit. La il·lusió i dedicació d’aquell primer equip humà, en el qual m’incloc, va fructificar en la inauguració de l’actual emissora, un mitjà de comunicació local i de proximitat.

Tots els inicis són costosos, teníem pocs recursos, però la il·lusió dels qui vam estar llavors va pesar més que totes les dificultats amb les quals ens vam poder trobar.

En estos quasi 30 anys d’existència hi ha hagut molts canvis de portes a dins (digitalització dels estudis i redaccions, entrada a Internet…) i també de portes a fora.

Internet ha transformat les nostres vides i la ràdio no anava a ser menys. Ha nascut una nova manera d’escoltar la ràdio: podem escoltar a través d’Internet qualsevol emissora que estiga emetent en el planeta, independentment d’on estiguen els seus estudis. Per exemple, Alzira Ràdio emet la seua programació a través d’Internet des del 17 de gener de 2007, mantenint la seua essència de ràdio pròxima però arribant molt lluny.

Potser estos últims anys són els que tecnològicament més i més ràpid han evolucionat en qualsevol emissora de ràdio. En els primers anys de vida d’Alzira Ràdio, els reproductors que solíem utilitzar eren aquells que es feien servir molts anys abans, com és el cas del magnetòfon de bobina Revox a77 Mk II, construït entre 1969 i 1971 i que s’usava per a enregistrar i reproduir unes bobines de 7 i 10.5 polsades. També era molt comú el casset, el format més universal en la dècada dels 90, el qual, en estar tan estandarditzat, permetia que qualsevol oient poguera fer arribar gravacions pròpies; era el millor suport per a compartir arxius d’àudio. L’altre equipament magnetofònic, que a més estava ideat únicament per a ràdio, eren les unitats de gravació i reproducció de 8 pistes de cartutx de cinta magnètica de dues polsades. Este format era el més còmode per a llançar de forma més directa ràfegues i anuncis curts.

La música comercial que s’emetia es reproduïa bàsicament en els formats de vinil i també amb CD. Ja l’any 95 es va introduir el disc compacte en l’emissora, era un format que ja començava a guanyar-li terreny al casset i al vinil, a més que resultava més pràctic.

El control de qualsevol programa era totalment artesanal. El tècnic, o en molts casos el periodista o presentador que es feia ell mateix el control tècnic del seu programa, recorria a tots els recursos per a poder fer qualsevol programa. Sabia ben bé com funcionava la taula analògica, que en este cas era AEQ BC-500, la qual disposava de canals per als micròfons, per a CD, per al cartutx, per a la Revox, per al casset i també per a les línies telefòniques, i tots els formats i màquines podien ser utilitzades en un sol programa.

La primera novetat que es va incloure va ser el minidisc; es tractava d’un reproductor de disc magnetoòptic de menor mesura que el CD i que tenia una qualitat similar, i a més oferia gravació digital editable.

Este format va substituir als magnetòfons com el Revox, el casset i la cartutxera Telex.

Entraven als anys 2000 i arribava l’era digital: arribava la simplicitat i l’estalvi en recursos materials amb la introducció, molt progressivament, de l’ordinador i dels formats digitals com el mp3. El digital va acabar retirant tots els altres formats gràcies a la seua versatilitat i comoditat, tant per a reproduir com per a editar qualsevol arxiu sonor. Actualment, tots els arxius sonors es disparen des dels ordinadors i amb programes especialitzats.

La comunicació també va evolucionar molt ràpidament des de la passada dècada fins a l’actualitat. La qualitat telefònica millorava amb les línies telefòniques digitals com el RDSI i posteriorment amb la substitució de les ones de ràdio del radioenllaç per la transmissió digital de la telefonia IP, una tecnologia que ha acabat desplaçant els sistemes telefònics tradicionals.

L’avanç de la tecnologia ha fet possible que poguérem treballar amb una certa normalitat en la distància durant pandèmia.

Alzira Ràdio ha sigut i continua sent un servei públic, un altaveu que cobrix el buit al qual les grans cadenes no arriben explicant-te el que passa molt a prop de tu.

La ràdio ha connectat sempre amb l’oient, i ha exercit el paper de servei públic el dia a dia. Està present, molt especialment, quan la ciutadania més ho ha necessitat, en moments tràgics com les inundacions, els incendis o la pandèmia. En eixos moments, la ràdio és la veu autoritzada oficialment per a informar de primera mà de quina és la situació.

Alzira Ràdio, la ràdio de proximitat que al mateix temps exporta el que passa a la ciutat a altres llocs a través de la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes a la qual pertany, és a més una de les emissores que més aportacions fa compartint la seua programació.

La ràdio és màgia i insubstituïble.

Alzira Ràdio, la ràdio pública, la teua ràdio en valencià, sempre al teu costat.