L,ARXIU MUNICIPAL D,ALZIRA . GUANYANT EL FUTUR

Aureliano J. Lairón Pla

El meu amic, Quique Pellicer, em demana una col·laboració literària per al llibret de la seua comissió, la falla Caputxins. Em diu que este any el llibret tractarà sobre el progrés en general, i m’encarrega que done compte de com ha canviat, de com ha progressat en els darrers anys l’espai en què durant quasi quatre dècades –ja estic a punt de jubilar-me– he desenrotllat la meua vida laboral.

M’ho ha posat fàcil, la veritat.

L’any 1983, amb vint-i-quatre anys, recentment finalitzada la llicenciatura de Geografia i Història a la Universitat de València, em vaig fer càrrec del principal depòsit documental de la nostra ciutat.

El divendres, 29 de juliol d’eixe any, la secretaria de l’aleshores alcalde, Francisco J. Blasco, per indicació de la primera autoritat local (a la qual jo a penes coneixia, ja que solament havia creuat unes paraules amb ell en un acte cultural i en el dinar de la Cassolà de la falla de la Plaça del Forn, de la qual era president el meu tio Bernardo Llopis, el mes de març de 1982), es va posar en contacte amb mi per a concertar una cita en el despatx d’Alcaldia de la casa consistorial.

He de dir, sincerament, que la telefonada em va sorprendre molt i que va despertar en mi molta curiositat. El 30 de juny d’eixe any havia verificat l’examen de llicenciatura amb una investigació que m’havia dirigit el professor Ramon Ferrer Navarro, del Departament d’Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la UV (amb els anys, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), i encara que poc abans se m’havia comunicat des de la Conselleria d’Educació que anava a impartir classes de valencià en un institut de la nostra comunitat (cosa que, finalment, no es va produir), tenia esperances d’entrar a treballar en SICOMSA (una societat presidida per l’empresari Luis Suñer, a la qual s’havia concedit llicència per a establir una cadena d’emissores de ràdio de freqüència modulada, una d’elles a Alzira, la qual, posteriorment, seria coneguda com a RadioColor).

Jo sabia –perquè visitava l’arxiu amb bastant assiduïtat– que Vicent Alonso Climent havia deixat de treballar al nostre Arxiu Municipal el desembre de 1982. S’havia incorporat a l’IES Sant Vicent Ferrer d’Algemesí. Era llicenciat en Filologia Hispànica i a l’ensenyament, a banda del fet que treballaria de «lo» seu, es pagava molt millor que com a treballador municipal (com a llicenciats, sovint, se’ns considerava peons de la construcció). Vicent eixia guanyat en salari i en horari.

Entre les hores que van transcórrer entre la telefonada i l’entrevista (dos dies) em vaig fer moltes preguntes. Què voldria parlar amb mi aquell home? Voldria comentar-me alguna cosa sobre la carta que li havia enviat feia uns mesos en què suggeria que es donara al carrer de Pérez Galdós el nom de carrer del Fossar o, almenys, que hi constara que popularment es deia així?

Uns moments abans d’entrar a l’ajuntament el dilluns, 1 d’agost, em va vindre al cap un pressentiment. Mira que si em proposara fer-me càrrec de l’Arxiu…

Una vegada en l’ajuntament, Nel·la em va fer passar al despatx de l’alcalde, que em va rebre molt amablement i em va demanar que m’asseguera. Aquell home impressionava per la seua altura. Directament em va dir que em coneixia per referències, que sabia que era llicenciat en Història i, concretament, en l’especialitat d’Història Medieval, em va donar l’enhorabona per l’excel·lent amb el qual m’havien puntuat feia poc els membres del tribunal de la tesi de llicenciatura (la notícia l’havia publicada el corresponsal a la ciutat del diari Levante, Eleuterio Grau, el dijous 28 de juliol), i em va dir que l’Arxiu duia ja bastants mesos sense arxiver i que diverses persones (amb el temps vaig saber el nom d’alguns d’ells, l’únic que viu ara és l’amic Bernat Montagud) li havien suggerit el meu nom. Volia saber si em podia interessar.

Li vaig respondre que tenia expectatives d’algun treball, però que li agraïa molt que haguera pensat en mi, que jo estava anant a l’Arxiu Municipal tots els dissabtes al matí des dels tretze anys, que havia conegut mossén Josep Maria Parra amb el qual havia tingut molta relació, que m’havia preocupat a través d’escrits publicats al diari Las Provincias el juny de 1976 per tal que l’Arxiu, malgrat la malaltia de Parra, romanguera obert, etc., i li vaig dir que una oportunitat així no es donava tots els dies i que, per tant, no l’anava a rebutjar de cap manera.

Molt subtilment (ara ho recorde i em somric) em va preguntar per qüestions que interessen molt els polítics. Li vaig respondre i, crec, en vaig eixir airós.

El 16 de setembre de 1983 la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament acordava contractar-me per a fer-me càrrec de l’Arxiu Municipal. I des d’aleshores -pel mig hi va haver un concurs oposició lliure que vaig guanyar posteriorment- fins hui han passat ja més de trenta-nou anys. Estic, per tant, a un pas de jubilar-me.

Com ha evolucionat l’Arxiu des de 1983 fins ara? La veritat és que molt i, crec que per a bé.

Vaig heretar un arxiu en unes condicions molt roïnes. El ric fons documental que l’integra (pergamins, lligalls, llibres expedients, etc.) estava dins de caixons de taronja des del mateix dia de la Pantanada de Tous -20 d’octubre de 1982-, en què va ser «salvat» gràcies a la perícia i diligència de Vicent Alonso (a qui mai li estarem prou agraïts els alzirenys). La casa consistorial estava per eixes dates (l’Arxiu Municipal a la quarta planta inclòs) en obres. Els documents s’havien traslladat a un immoble propietat del municipi al carrer de Sant Roc, 3. I va ser Vicent el qui va donar la veu d’alarma per a pujar la documentació des de la planta baixa als pisos superiors de la citada casa.

Mentre es feien les obres a la casa consistorial, on després anava a tornar l’arxiu, vaig ocupar unes dependències que vaig compartir amb els negociats de Cultura i Educació, Personal, l’animador sociocultural i l’equip base de Serveis Socials a l’antic jutjat de la plaça de Casassús. Allí atenia, com bonament podia, investigadors, estudiosos i ciutadans en general que venien a consultar documents històrics, expedients administratius i, fonamentalment, BOES, BOPS i DOGV.

En acabar les obres vam traslladar novament tota la documentació a les noves instal·lacions de la quarta planta de l’Ajuntament. Es va adquirir, així mateix, nou mobiliari, ara metàl·lic. Però prompte, ja que a penes s’havia guanyat espai, l’Arxiu es va quedar menut perquè molts dels negociats aprofitaren que disposàvem de noves instal·lacions per a enviar-nos gran part de la documentació de tipus administratiu que tenien.

Amb el temps tinguérem la necessitat d’anar ocupant nous espais i així vam aprofitar una sala per a hemeroteca al costat del nou saló d’actes de la quarta planta i, posteriorment, després d’unes obres de condicionament, la planta superior de la coneguda Casa de Tena, un edifici al qual no teníem accés directe, ja que es localitzava al carrer de Sant Roc, al costat de la Casa de Magraner, que és la que estava al costat de l’Ajuntament. Fins a tres llocs diferents serviren durant anys per a custodiar la documentació municipal amb tot el que això suposava de pèrdua de temps, ja que s’havia d’anar d’ací cap allà.

El problema es va agreujar amb el temps amb l’aparició de goteres, moltes goteres, al sostre. Es feia necessari, per falta d’espai i per la dispersió del fons, construir un nou edifici.

Vaig tindre necessitat de posar-me pesat. Però vaig tindre molta sort perquè hi va haver una sèrie de persones molt sensibles al problema i ací he de recordar necessàriament, per ser de justícia, el paper i la labor que van desenrotllar els regidors Carme Enguix, Antoni Murillo, Artur Gallego, Josep Lluís Andrés, Alfredo Garés i l’alcalde Pedro Grande.

Els vaig fer veure la necessitat de tindre un espai nou i digne per a un arxiu com el nostre, un dels primers de la Comunitat Valenciana pels fons que serva. I així, a poc a poc, es va emprendre la construcció d’un nou edifici, adjunt a la mateixa casa consistorial, que solucionaria definitivament (sobretot ara, que s’hi està implantant l’administració electrònica) el problema.

El 29 d’abril de 2003 s’inaugurava el nou Arxiu Municipal. Es tractava d’un edifici construït ex professo sobre el solar de diferents immobles en el carrer de les Salineres i de Josep Dolz, compost per tres plantes, que alberguen, la primera, les oficines administratives, la sala de consulta, la biblioteca auxiliar i una sala d’exposicions; la segona, el depòsit administratiu i el museu de l’arxiu, i la tercera, el depòsit històric i l’hemeroteca municipal. I ahí estem.

Què ha canviat en estos darrers anys? Moltes coses. Quan vaig entrar a l’arxiu treballàvem amb màquines d’escriure clàssiques, hui amb ordinadors; les còpies es feien amb paper de calc i, des de fa anys, comptem amb una bona fotocopiadora que, a més, ens permet escanejar; hem passat per a preservar els documents, sobretot els de caràcter històric, de microfilmar a digitalitzar; hem elaborat una guia de l’Arxiu (a banda de la consulta més específica dels catàlegs que hem posat al dia) molt assequible als investigadors que està penjada al web municipal, i hem procurat la restauració de molts pergamins i documents històrics valuosos.

Pel que fa al personal al servici de l’Arxiu, s’ha passat d’una persona a quatre. Junt amb l’arxiver titular hi ha un tècnic mitjà encarregat i responsable de l’arxiu administratiu, que ja és electrònic, una auxiliar administrativa i una uixera.

L’Arxiu s’ha convertit en un espai viu, en un espai cultural on periòdicament es presenten llibres, es realitzen cursets, es pronuncien conferències i xarrades, on se celebren mostres i exposicions, etc.

L’Arxiu difon la història del nostre poble a través d’una sèrie de publicacions –la sèrie minor, que tracta de donar a conéixer monografies i puntuals–, la participació en programes de ràdio, etc., i, no fa massa temps, en col·laboració amb la Universitat de València, ha editat, en dos volums, la Història d’Alzira, escrita per especialistes, professors universitaris i investigadors locals.

L’Arxiu compta amb un reglament que marca el seu funcionament i competències i vol mostrar els ciutadans i les ciutadanes d’Alzira l’ADN de la ciutat.

Ara, tal com marca la llei, estem implantant l’arxiu electrònic i volem ser capdavanters i pròxims per tal de guanyar el futur en consonància amb els nous temps i per prestar un millor servici als ciutadans, última raó de la seua existència.