EXPLICACIÓ FALLA

AUTOR: La Comissió

Lector o lectora, versador o versadora, saineter o saintenera o, simplement, hàbil lector o lectora de publicacions falleres destinades – la major part del temps- a hivernar als despassats bidés dels wc casalers. Ací us presentem una explicació que pretendrà -sense massa pretensions i escasses consideracions- fer una relació d’un monument que, amb certa acidesa i un toc de ironia, ens declamarà com està la situació actual en l’habitat natural on aquesta falla té la seua seu central.

Tot un seguit de versos aniran filant tota una sèrie de controvèrsies que, lluny de la realitat, diran el que realment està passant. Aquesta és la missió, en realitat, de les explicacions falleres perquè, ja que estem, anem a reivindicar-les també. Important és el monument i important és la versificació que l’acompanya, perquè molt abans de la carpa, la cassalla i l’obsessió pel banderí, únicament hi havia germanor, monument i bona lletra.

Anem, però, pel camí d’aquesta feina encomanada i a presentar l’objecte d’anàlisis d’aquells prohoms i prodones que -o bé per devoció o bé per conspiració- tindran la tasca delicada de valorar aquestes infumables fulles i que en un acte literari escoltarem les deliberacions.

INTRODUCCIÓ

La fira a Gandia ha arribat després d’aquesta pandèmia, i a tots en ha atabalat ja que només volem vida bohèmia.

Cansats d’estar a casa tirats, preferim estar pendolejant. Tot presumint d’haver sortit educats i no encara més ases i maleants.

La realitat és aquesta última, ja que mai no aprendrem. Inútils som des del mateix naixement i no canviarà ni una part ínfima.

D’aquesta fira si quelcom vàrem treure, no fou pujar en cotxets, nòries i atraccions, sinó l’elevada capacitat de poder veure on hi ha crisi, un negoci i bones inversions.

Cansats com estem d’un turisme inestable i d’una una venda de taronges ja passades. El fantàstic gran negoci en aquest cas seria, fer dels joguets una industria feinera i seria.

En realitat aquesta idea, no vingué per fruit de l’atzar. Sinó que fou una manera, de traure diners sonants.

Un llogaret tot ple de globus d’eixos que has de punxar. Estava atapeït de joguets que el Consistori volia comprar. Els diners s’havien d’invertir perquè venien vots electorals. I a les arques s’havia d’advertir una bona mancança de jornals.

Gandia estava desesperada i d’on fora volia traure diners. Una opció no massa arriscada era comprar joguets vells i austers.

Els firers eren una bona opció, perquè de paradetes en tenien prou. Només era necessari un bon descompte, al lloguer del sol on era la rulot i el camió.

Fou d’aquesta simple manera com el llest Ajuntament gandià, a la nostra història passà per ser la Jogueteria municipal.

Encara recordaven els vellets les èpoques glorioses dels joguets, en què Dénia, Ibi, Castalla i Onil vivien d’aquest ingent negoci.

El que ja no recordaven tant bé, era la seua condemnada desaparició. Essent una industria en extinció, Per actuar amb presses i malbé.

En Gandia, però, tot és diferent, perquè no hi ha en cap continent cap ciutat amb tanta bona fama, de no acabar tot allò que començava.

EXPLICACIÓ

De tots els joguets comprats el que més l’atenció cridava, era un cavall fornit i templat amb uns ulls molt ben parats.

Era la gran atracció de la jogueteria que l’Ajuntament tot just havia adquirit. I tots es barallaven massa de seguida, per voler pujar-lo ben amunt i ajupit.

Però de tots els candidats, el nou alcalde era l’escollit. ja que ell volia ben alt pujar i veure Gandia des de ben alt.

Ara ell era l’únic capità d’un vaixell prou colossal, que se’n fugia per un arenal que encara ningú havia parat.

Com un alt cavaller medieval o un pistoler de l’oest americà, cavall i genet contra un vendaval anaven fugint de la gran ventà. I és que tot estava ben amarrat, i així s’havia quedat estipulat, però de sobte s’havia quedat com a únic gall del corral tapat.

Era molt bonic això de cavalcar, sense ningú que et pogués frenar. Però prou vertigen també donava, ser l’únic amo de la manada.

I així és com el nostre alcalde, de sobte es troba sobre el cavall. dirigint un ample i vast ventall de grups polítics per resoldre.

I és que l’antiga representant, d’aquesta- la nostra- ciutat ducal. se’n ha anat mentrestant, a servir al Govern Nacional.

I sense llevar-li fil a l’argument, anem a sortejar sense parament, uns versets que acompanyaran aquesta explicació mentrestant.

LA DIANA

De tota la tenda municipal, el cavall era el gran joguet. com em dit fa un moment i fins i tot es pagava pel Paypal.

Però si em de parlar d’importància, aleshores la cosa ja prou canviava. Ja que hi havia una preciosa diana que era l’enveja de tota la sala.

Poques vegades encara s’ha dit que s’ha de pegar bé en la diana, i si algú ens pot donar exemple, què millor que l’alcaldessa Diana.

Gandia és terra de gent prou benestant, encara que ha tingut classes treballant. Precisament aquesta és la referència, que feu la Ministra d’Investigació i Ciència.

Abans fou l’alcaldessa d’aquesta ciutat i ara de sobte ha esdevingut ministra, en un nou govern per Sánchez encarat i amb Diana com a una part integral.

Abans la ciutat tenia sants i papes, i com a exemple tenim els Borja. Que des del Palau no amagaven, tot el poder que els venia des de dalt.

Ni Calixte, ni Alexandre ni el Sant Francesc, haguessin imaginat eixa competència. I és que amb la més magistral diligència, l’alcaldessa se ven tan bé com el peix fresc. La notícia causà molt de furor i els mòbils rebentaven pel notició. Gandia és quedava sense la reina per anar-se’n a una cort molt major.

I poc se’n recordeu dels seus orígens, i no faig referència a la Universitat, ja que per tots està sabut i parlat que té una formació ampla i de qualitat.

Més bé jo faig menció, a la seua absoluta integració, com a membre de la Federació de les falles d’aquesta regió.

I és que en aquesta ciutat, una gran plataforma política, és ser membre de una comissió i anar directament a la Federació,

Com si fos un catàleg de mobles, el teu perfil amb el teu nombre allí figurarà per a qualsevol llista que de vots siga col·leccionista.

Així funciona aquest món i no fa falta ser rodamon. Només estar ben ubicat en el lloc concret indicat.

Observeu també el cas del Populars que tenen fins i tot un cas excepcional, una que fou presidenta i reina alhora i ara als plenaris es seu amb l’oposició.

La resta és qüestió del temps, en que la influència anirà fent, mentre estigues en boca de tots i amb una xerrada pugues fer-los pols.

Està clar que el cas de la ministra és diferent, i que ha arribat a Madrid per qüestions electorals, Únicament li preguem la defensa dels drets de tots els gandians.

I que no s’oblide d’aquesta terra, que ella ha conegut sobradament donant-li una mica d’acaronament i no una gran i bona caguerà.

Tornant al cavallet on està, el nostre alcalde ben muntat, des d’allí se pot veure com està, tota la situació política i social.

Són moltes les batalles, que ell ha de sortejar. I no de totes sortirà, més lliure i més sa.

La principal rivalitat que té, és el partit de l’oposició, sempre fent escenificació, de tot el que siga menester.

I és que la història del PP, en aquesta ciutat té filó. Sempre armant l’espectacle on si troben els roïns actors.

No tingueren prou amb Torró, que encara tenen ganes de més. Sempre van fent nul·la oposició, oblidant els problemes del demes.

En tot aquest partit, ningú té cap sentit. I ara van a primàries amb formes temeràries

Per una banda Víctor Soler, qui ànsia llargament el poder i amb el seu equip vol aconseguir arribar al govern sense patir.

I no sap que a les seues esquenes, l’ombra de Torró encara l’agarra i que aquesta ciutat a dures penes vol quelcom paregut a aquella caparra.

Suposadament el torronisme ha passat, però com una ombra sempre present està. O bé la seua absoluta presència sepulcral, o eixes Menines maldestres que no sap dibuixar.

I no està de més parlar en una explicació d’un poc de la nostra Història de l’Art, encara que serà més dur que un part i considerar-ho art és una aberració.

BREU SÍNTESI EN L’EXPLICACIÓ PER TAL DE DONAR-LI PAS A: *LA COPLA DE LA MENINA

A terres sevillanes va nàixer un pintor, que de ben jove molt bé sabia, que la seua grandíssima mestria, era ser artista i tenir poder a la cort.

Va saber molt bé relacionar-se i un nodrit grup de poder, a dures penes va poder fer per tal de prestigi valer-se.

Al Palau dels reis va acabar, pintant a la noblesa benestant. Fins que va arribar el gran dia, de pintar a la famosa Menina.

Eixa pintura va catapultar la figura de més excepcional de la nostra Història de l’Art que la va separar en dues parts:

A Velázquez tenim per una banda, que va saber fer sense cap mandra. Una pintura de qualitat excepcional que a dia d’avui encara és sensacional.

I a Torró per una altra banda, que intenta imitar el sevillà, i que es queda mig empanat, intentant emular eixe art. I és que el nostre exalcalde des que deixà el cap de govern, es dedica a la pintura com si fora una pedicura.

Sense cap tècnica ni habilitat fa Menines sense pensar, el gran ridícul al que ha condemnat la figura de l’art més universal.

En atapeeix les xarxes socials de Menines sense trellat. Cadascuna representa una cosa però totes ens fan igual de nosa.

Amb vestits opulents i barats, les Menines es reprodueixen. Com els Gremlins a mitjanit sense mostrar cap pit.

La seua gran vàlua pictòrica a tots ens regala cada dia, tot pensant que és magnifica i sempre caient en la desídia.

Almenys així el tenim prou torbat mentre a Velázquez intente imitar i mostre el seu grandíssim poc trellat amb una manera maldestra de pintar.

*Autor: Vicente Lloret Llopis

TORNEM AMB L’EXPLICACIÓ,

que si recorda el lector estàvem repassant la jogueteria consistorial

Anàvem pels polítics de la nostra oposició que són pura aberració i amb molt poca distracció.

Perquè parlem dels mateixos gossos, amb totes les corretges canviades. Però no oblidem que quan governaren s’emportaren la molla i deixaren els ossos.

Al altra banda una altra candidata, que vol arribar a presidir el pp gandià. Estem parlant d’una xicona nova que diu que al partit ningú l’ha escoltà.

La preguntaria seria la següent: Que fa eixa dona pregonant en un partit tan insignificant que cap dret vol representar? Ho té prou agre per a guanyar i a Víctor Soler poder desbancar, però d’il·lusions també se viu encara que s’escapen pel piu.

En aquestes grans situacions, no se pot treure conclusions. I aquesta ampla jogueteria, més pareix una bogeria.

I és que el joguets no són ells, sinó que som només nosaltres. Juguen com volen i ens destrien, quan ja no som com ells volien.

INSTAURACIÓ DE LA JOGUETERIA MUNICIPAL

El lloc que hauria de ser escollit Havia de ser populós com un polit, ja que un negoci que fora municipal només podia estar en un lloc especial.

Totes els joguets es varen dividir en grups que foren prou iguals. I així no poder eternament discutir sobre en quina prestatgeria descansar.

El lloc finalment fou la Torre dels Pares, que fa relativament que poc fou adquirida. Des del departament d’ Arqueologia i Patrimoni farien ressò per tal que anés fins el Dimoni.

Tot començaria amb una adequació, perquè en realitat ho requeria la construcció, molts anys era que restava abandonada I ara tocava llavar-li bé la cara.

Tots els joguets adquirits a la Fira, anirien allí per tal de començar, a treure diners i xafardejar de viure a Gandia i els voltants.

El lloc era totalment idíl·lic i la seua història també té, dels jesuïtes fou en un passat i ara passarà a ser un mercat. Tots els joguets separats han d’anar perquè no és bona cosa el mesclar, l’aigua i el oli en un mateix sac ja que tot pot acabar molt mal.

En la prestatgeria més central, el govern del Psoe havia d’anar. Ja que portaven la veu cantant, en tota aquesta orquestra ducal.

El cavall de fusta i l’alcalde presidien aquesta estampa i dessota d’ell tota la cort dels que ara són regidors.

Formaven una mena de recorregut que era en realitat força paregut si l’observàvem en tot el seu conjunt a un film de Pixar o més amunt.

Prieto era el Woody d’aquesta història i com un vaquer volia controlar el ramat. Però difícil és aquesta tasca en realitat quan totes les ovelles s’han escarotat.

El seu Buzz Lightyear en realitat era un Natxo Arnau amb bona petxera que com a governador de l’espai tenia que controlar a la Policia Local.

Tot un grup de díscols funcionaris que únicament volen cobrar sense cap gana de treballar mentre la delinqüència va pujant.

Està clar que no tots han d’anar de cara cap al mateix sac, però una gran part d’ells es toquen els ous a dues mans.

Així que la tasca del nostre Buzz és força difícil de poder controlar, encara que pareix ser que ho intenta i pretén que tot puga funcionar

Per si no fora poc també li ha tocat, ser el regidor dels fallers de la ciutat, i si hi ha quelcom que done mal de cap és aguantar aquests festers en un drap.

Eixe és un dels millors regals que el nostre alcalde li ha cedit, ja que abans ell era el regidor que dels faller demanava clamor. Un altre joguet tenim d’aquesta saga fílmica, que pertany als socialistes dels qui anaven en llistes.

Si un Mr Potato hem de batejar sens dubte ha de ser Picornell, ja que com una creïlla muda de pell sense la situació que ha de mitigar.

De Canal 9 i les emissores de ràdio va passar a les llistes d’aquest “patio”. I des de ja fa uns anys va governant i els trastos del carrer arreplegant.

Pel facebook sempre ens pregona com de neta està la nostra ciutat, però sempre s’oblida de la perifèria on els trastos i la merda sempre prolifera.

I és que no únicament som el centre sinó que Gandia és també ben ampla, per poder sencera netejar-la i no deixar-la bruta a parts.

De pell i extremitats va mudant mentre la brutícia se’ns va menjant, i de processó en processó va pregonant amb bastant ressò.

I és que la S. Santa també la representa, a través de misses, processons i rosaris. Esperem que de forma prou valenta Ens rese un viacrucis i ens pose un ciri.

Amparo Victória seria un altre joguet que de vendre pastilles i antibiòtics, ha passat a omplir els consistoris ja que representa quasi tots els barris.

En un primer moment la pobra dona era regidora de totes les Benis de la ciutat. La Peixcar era més tranquil.la, la veritat, però la Opa era forta i de faena donaora.

Fins i tot Grups Veïnals s’han format per tal de poc a poc poder frenar tota la bogeria que per aquell poble s’ha format per estar tan desemparat. Bogeria també era representar Beniopa i el barri del Raval. Dos districtes amb prou necessitat que una persona no podia suportar.

Per sort la feina li ha amainat i Beniopa Buzz se l’ha quedat, per deixar a la pobra descansar i dedicar-se a vendre Apiretal.

Altre joguines comparteixen aquesta prestatgeria socialista, que des de fa prou anys encara ens mostra ben orgullosa la cara.

Temps llunyans han passat ja, des que la Pepa Frau va arribar i encara ens recorda eixe passat quan se presenta la llista electoral.

Tornem a la nostra jogueteria, que recorde el nostre lector, s’hi trobava a la Torre dels Pares que ja no està ocupada pels frares.

I per parlar del següent joguet, anem a escriure poquet a poquet, sobre una campanya turística que de tot és causa de risa.

És tracta de l’Action Man de la política regional, que ja porta anys parlant des del plenari municipal.

Parlem de Vicent Mascarell que més rodó que un anell va vivint de la nostra política i sempre obert a la pública crítica.

Des de l’última legislatura ha d’estar prou a l’altura, del turisme de la ciutat que li toca representar.

De Turisme i Platges és regidor i amb no massa candor, intenta potenciar un turisme que ens porta de cap a l’abisme.

Cansats del Sol i Platja també volem cultura, que sabem que és la cura contra tota la temeritat. De tota manera el turisme és com un vell xisme que sempre pretén agradar a tot aquell que menys vol gastar.

És el cas dels nostre visitants que fan rics a les multinacionals, en comptes d’invertir en proximitat i nodrir l’economia del ciutadà.

La gran marca aquest any ha estat una frase magistral, fruit de la ment més subliminal que la creació ha pogut crear.

Una campanya de màrqueting serà o tal vegada la més gran cagà, però a qui se li va ocórrer la idea no tenia ni dos dits en la sesera.

“Es Gandia todo el veraño” fou el gran invent garrafal, que més gran que un fanal ens va arribar fins al c...

No sabem exactament que és el vol significar, de tota manera imaginem allò que pretén crear.

El joc de paraules és brutal i no en el sentit espectacular. Sinó que l’inventor està tarat perquè altra explicació no cap.

Els de la RAE estaran flipant i no és per a menys, la veritat. Ja que la negligència és demencial i el missatge, millor no parlar.

Passem ara de prestatgeria i anem a parlar d’altres joguets, que estan molt compromesos amb les causes més oneroses.

Parlem d’un grup municipal que en comptes de sumar, pareix que vulga restar i a l’aigua no pega ni pal.

Parlem de Més Gandia que en la nostra jogueteria, vindria a ser un joc de taula ja que peces no li’n falta.

És la unió de moltes esquerres i això pot causar controvèrsia. Encara que miren a la mateixa direcció pareix ser que no amb la mateixa afició. El dirigent seria com un os de peluix que de ser professor de valencià ha passat a la política integral i ara mana de tot el ramat.

Però la política no és cap càtedra, i per a poder molt bé dirigir has de saber prou bé digerir i ser més dur que una pedra.

En la travessia va amb ell la segona que d’aquest vaixell pareix és l’ama, i encara que va perdre les primàries de l’espectacle s’emporta la palma.

Parlem d’Izquierdo, de nom Alícia, que fins el seu preuat cognom ens diu que el seu vertader nom és tota una declaració de delícia.

Acompanyant a aquesta prestatgeria que forma, com recordeu, la jogueteria, no podem oblidar el més gran joguet que pensa que en la política ja està tot fet.

Parlem, naturalment, de Nahuel, que ausades que té protagonisme en aquesta història d’antagonisme on només cal a la foto ser-li fidel.

I és que aquest polític, sempre com un polit, a les foto apareix en totes i no sense fer grans poses.

És el que és el que més li agrada, així que d’aquesta jogueteria el posarem directe al catàleg i imprimirem una bona tirada.

Les xarxes en les atapeeix de fotos amb un bon guix, tot mostrant l’efectivitat que el gimnàs li ha atorgat.

Qualsevol moment de la seua vida, a l’instagram ha de ser immortalitzat, ja que no ha existit si no el cuida tot pujant-lo a la xarxa de bon grat.

I és que aquesta és la màxima de la nostra actual política fer pareix allò que no és i passar-ho com a un fet.

DESTÍ LA NOSTRA JOGUETERIA

Com els lectors ja han comprovat, el nostre negoci estava condemnat, des dels seus immediats inicis, a entrar en una fortíssima crisi.

La nostra jogueteria consistorial era un niu de fortes discussions, on cap ni ningú prenia fortes accions i estava abocada a un catastròfic final.

Pel que fa als joguets principals, encara que suposadament tots ells tenien fort enteniment no podien ni a l’aigua pegar-li pals. I per si no tot estava solucionat, només faltava la discussió central, amb motiu d’una carretera principal que ha centrat el dilema més penat.

De la CV 60 se tracta, que fins als joguets, que formen el govern ha separat com la traca.

Una mobilització urbana ha causat una bona trama, on ells volen mantenir i una bona horta tenir.