67 minute read
COL·LABORACIONS LITERÀRIES
DELS CASTELLS EN L ‘AIRE
A QUÈ JUGAREU DEMÀ?
Advertisement
JOCS D’INFANTS
PER QUÈ NO?
ELS SET REGNES
DAMES I CAVALLERS...
Jose Manuel Prieto Part
Ana Llopis Garcia
Teo Brunet Ferrandiz
Manolo Boronat Llorca
Llorenç Bustos Fernández
Mª Carmen Montes Benlloc
VA DE BO! DE PARES A FILLS
Arantxa Puertas Buigues
LA MEDIOCRITAT NOSTRA DE CADA DIA Rosa Mascarell Dauder
ELS BONYS DEL MEU TROMBÓ
Xavier Ródenas Mayor
TEMPS DE COMMOURE’S
Pasqual Molina Faus
EL RACÓ LITERARI DE TEMPS PASSATS Carmen Soucase Furió
DELS CASTELLS EN L 'AIRE
Jose Manuel Prieto Part
Res s’ha marcit en ventar l’última espurna de l’estoreta velleta, com si de les cendres, enllà de l’encanteri, existira la promesa invertebrada d’una il·lusió; una espelma dèbil, com la tènue i vençuda llum del vespre, on dipositem l’esperança de brillar com els teus ulls. Construïm la il·lusió amb la nova profecia del vell encanteri, i així, pam a pam, entenem en la vida dels besos la promesa que és una boca, un castell en l’aire. Perquè serà als llavis on hi haurà la nova construcció del record, i serem la vesprada de la promesa --i no existí cap vesprada en què et besara com les primeres vegades-. Som, apenes, el ventall de l’encanteri a l’ombra d’un turment inexplicat, i nadem entre els dos parèntesi on, esdevingut el brot, s’ha edificat el castell en l’aire on cada març renovem la promesa de mirar-nos.
A QUÈ JUGAREU DEMÀ?
Ana Llopis García
Quan s’esgoten els elèctrodes i queden fosques les pantalles? A què jugaràs si fins i tot no has deixat que nasquen els somnis? Si no ets tu qui mata l’avorriment i sí l’avorriment qui mate el temps.
A què jugarem demà? Quan tinguem les primeres canes. Potser naixerà de nou la música, córrer entre els cotxes a les portes del casal, un primer bes, jugant a l’amagatall, sense mirades controladores. Xurro va, tu la portes, 1, 2, 3 sambori fet, el mocador, a la una, la mitja lluna, a les dos, Sant Roc i el gos...
Potser si no és massa tard, demà siga la infantesa, qui amb sinceritat, ens parle.
JOCS D’INFANTS
Teo Brunet Ferrandiz
Antics jocs d’infants protegits a l’ombra de vesprades radiants, d’estius com un conte.
En les mans petites s’hi cabdellen faules que observen de biaix dracs i sargantanes.
En els ulls absorts de llum vellutada hi dansen estrelles belles, rondallaires. Entre la il·lusió del joc, mentre avança, s’hi fica ara el cavaller, la princesa hi passa.
Va gronxant-se el temps penjat d’una branca, cadenciós i lent, fins a l’horabaixa.
La mare que, atenta, sortia a observar, amb amor, sense pressa, crida pel sopar.
PER QUÈ NO?
Manolo Boronat Llorca
L’habitació estava atapeïda de roba. Teles, brocats, sabates, mantellines, monyos i pintes: només mirantho ja gaudia. L’excés era habitual a la casa on havia crescut i viscut. Els avis materns havien fet fortuna com a negociants de mercaderia variada. No tenien problema en comprar i vendre allò que els pogués reportar qualssevol benefici econòmic o personal. L’èxit aclaparador despertà entre el veïnat les enveges més baixes, per tant, ni estimats ni ben rebuts en cap moment ni lloc.
No era la seua forma de ser, però havia sabut adreçar per al seu propi interès aquella obsessió familiar per aconseguir quasi tot. Amb el pas dels anys, havia entès que si deixava clar allò que desitjava, tard o d’hora apareixeria per la porta de casa. Son pare no dubtava en fer-li arribar les millors robes, joguines, aparells electrònics d’última generació...tot era poc -pensava el pare-, d’aquesta forma, substituïa la mancança de temps junts. Era difícil trobar-se al pare i la mare més enllà de l’hora d’anar a dormir. Hi havia dies que ni eixe moment s’hi donava.
Diàriament a casa les hores es feien llargues i avorrides, era habitual trobar-se fora del control dels pares, la solitud havia fet que busqués companyia lluny de les parets de l’habitatge familiar. En aquell temps lliure de lligams la curiositat envaïa el seu pensament i l’empenyia a investigar, conèixer i provar noves i diverses experiències, tant que va descobrir qui era, com era i què volia ser. Una persona i fets neguitosos presidits per l’enveja que professava el poble a la seua família, ho canviaria tot.
Els caps de setmana eren més plaents. Sabia que dissabte sí comptava amb la família per planificar allò que volien fer durant els dos dies de descans. En dilluns ja pensava en el dissabte de matí que era quan pare i
mare tornaven a ser reals: podia parlar amb ells amb tranquil·litat, amb la intimitat que donava el temps a casa. Arribaven a una falsa sinceritat, a mantenir de manera formal, fins i tot cordial, una relació familiar que sabia que tard o d’hora, petaria. No mai havia pensat com els pares: no desitjava un futur pensat, decidit. El seu futur se l’estava forjant amb ferro i cap cosa el trauria del camí encetat.
En les vesprades de dissabte preparaven el sopar per anar a la falla: La Meca setmanal. Allà era on estava bé. La vida seua havia funcionat envers les activitats de la festa, participava en allò que calia i no tenia mai una excusa per no recolzar el que fora menester. Estar-hi li donava pau i una sensació de llibertat adquirida al caliu d’un grup de persones que li permetien mostrar-se com era de manera natural, sense additius, sense amagar res.
Els sopars de la nit de dissabte resultaven reconfortants: deixava els patiments setmanals arraconats durant unes hores. Era una mena d’addicció que un cop cada set dies li proporcionava la seua recompensa després d’esguardar amb ansietat. Aquella era la raó que li feia pensar més enllà. No volia quedar-se en cavalcades, cercaviles, festivals ni reunions setmanals. Necessitava més, volia més. I n’era conscient que en la seua família s’aconseguia tot!
En la infantesa, ho havia somiat: volia ser la representació màxima de la seua falla. Al barri, al poble totes les mirades les tindria a sobre durant les interminables cercaviles que, al seu pensament, rodolarien per tots i cadascun dels carrers d’aquella xicoteta i antiga vila.
Era una vila vella, no només pels anys que duia donant alè a l’horta que l’envoltava. La riquesa brollava com escuma a la mar des de temps que ningú ja recordava. La mateixa riquesa havia conduit els seus habitants -presoners de la seua avarícia i conservadors de les tradicions més arrelades- a ser desconfiats amb les novetats, les innovacions. Els canvis s’hi produïen lentíssimament, gairebé les idees s’havien de ponderar durant generacions per esdevenir realitat.
Però ho tenia molt clar. Els darrers mesos les coses no havien anat bé. Hi havia un ambient enrarit. Al poble es percebien, com a la resta del país, els primers símptomes d’una forta crisi la qual cosa li obria les portes a la seua ambició. A la família les riqueses havien anant amuntegant-se durant generacions. I ara, estava clar que no anaven a patir. Podien continuar amb la seua vida com si res succeïa però esdevenint més odiats pel veïnat cada dia.
A la falla, arribava el moment en què s’havia de prendre la decisió. La seua intenció de ser la màxima representació havia augmentat progressivament durant les darreres setmanes de tal forma que havia pres la decisió. Sabia que l’executiva estava reunida i anà al casal. Havia d’aprofitar l’única oportunitat, enfrontar-se al moment i a les reaccions possibles. I no tenia cap temor. Havia viscut aquell moment en el seu cervell moltes vegades i ho tenia enllestit tot per eixir bé de l’ensurt. De
fet, tenia clar que no acceptaria una resposta negativa. Anava a aconseguir el seu desig com sempre obtenia tot.
Lapropostaresultàpertorbadora,agosarada,inesperadai,obligatòriament,conflictiva.Aparegueren les preguntes que esperava i, pausadament, contestà les respostes tant de temps assajades. La sensació de seguretat era més forta i irreal que mai. Més tard correspondria fer front a la seua gent.
La convicció que pensava haver tingut en eixir del casal s’afeblia: era el moment d’anar a casa i aconseguir el sí de la família, superar els entrebancs que havien sorgit després de reunir-se amb els dirigents fallers.
La proposta sorprengué la parentela. La mare, respirà serena. Des dels primers anys, gairebé mesos de vida, pressentia que aquell moment arribaria. La iaia no podia dir-li que no, tampoc dir-li que sí i alimentar unes il·lusions que, coneixent com coneixia aquell poble, sabia que no acceptaria la proposta. No seria fàcil que representés la falla. L’avi eixí d’aquella sala, els anys l’havien fet feble i no volia demostrar-ho a ningú, fugir dels problemes últimament l’ajudava a ser més feliç. Al pare no li venia de nou però fins aleshores havia intentat no enfrontar-se a la realitat. En aquell instant precís no li restava més que donar-li l’assentiment per dur endavant el seu somni: era l’única opció que li quedava.
Ho havia aconseguit. Com sempre. Els iaios i els pares accedien als seus desitjos.
Un parell de nits més tard tindria resposta.
En arribar el moment, els nervis es palesaren. El seu cos suava. Les mans, tremolaven. Taula parada. Sols quedava sentir sonar el picaport, l’executiva entraria, i el somni finalment seria realitat.
El somni.
Precisament, això. Són perfectes. Els somnis.
La realitat però, no.
Sentí veus llunyanies que prompte giravoltaren el cantó del carrer. Anaven apropant-se. Però no sonà el picador de la casa familiar.
Per la finestra va veure que la comitiva havia escollit una altra llar. A l’altra part del carrer, a ca la veïna Júlia esclatava el goig, el riure i l’alegria. Ella havia estat la triada.
Paco va plorar. Va entendre que havia perdut. Recollia el que la seua família havia conreat durant anys. L’odi, la rancúnia i la venjança impediren que ell fos “la fallera major”. El seu pensament era avançat. Però la gent del poble no. Tampoc li fallava la memòria i no anaven a deixar que, malgrat diners, poder i influències, aquell xicot amanerat trenqués la tradició. La fallera major era i seria una dona. Com sempre.
Per què?, plorava.
Per què no?, pensem-ho.
ELS SET REGNES
Llorenç Bustos Fernández
Quinze dies faltaven per a la plantà de la falla quan el president, per consell del tresorer i secretari, havia convocat a tota la junta executiva, qüestió, el repartiment de banderetes rebudes pel Comte de missatgeria Armacón, destinades a recaptar fons per a la liquiditat econòmica, davant les despeses que s’aveïnaven. Sir President, va cedir la paraula al tresorer, sota l’autorització del secretari escrivent, disposat a prendre nota dels acords per a l’abonament al comte Armacón, pel mediador Lord Bizum. — En veritat, dieu vós que és qüestió d’un setge? — va preguntar Sir president, dirigint-se amb la mirada tibant al tresorer.
— Evidentment, de no traure la nostra força, tem que les deu mil banderetes enviades per Armacón, es quedaran en el nostre casal. El meu senyor. — En què fonamenta la seua presumpció?
El tresorer va desenrotllar l’extens pla de la demarcació de la falla del Carrer Major i Passeig i amb una llarga vara la va posar sobre el Palau Ducal. — A aquests, ni visitar-los, diuen que els sobren banderetes. Cal tindre en compte que a l’Ajuntament no podem acostar-nos, temen que això de la Plus Valia els deixe les arques buides, i el poc que els queda, siga per a les banderetes de la seua falla. Més cap a Corea, tampoc podem acostar-nos, els de la Falla Màrtirs estan que trinen amb les despeses esdevenidores. Si arribem als de l’Escola Pia, menys encara, és de bona font que els han nomenat Fallers d’Honor i Cavallers del Torreó del Pi, en el nostre comtat. Als de la Vila Nova, ni esment, amb això que van sobrats de banderoles, els importa un rave saltar-se la frontera, amb els del carrer Sant Duc.
— Què ens queda per a tributar banderetes?
— va intervindre el secretari.
— Quasi res del Passeig, perquè els del Prado, s’estan aliant amb els de la República per a assaltar la zona des de l’encreuament de Vila Nova. I com tenen a una fallera de Ministra de l’Estat... Ni parlar amb els del Raval. Arriben fins a l’encreuament de la pròpia falla nostra. Un caos. Els floristes col·laboren amb ells i amb nosaltres.
— Cavallers! —va saltar el president.
Va mirar a cadascun de fit a fit i es va posar la mà en el pit, com si intentara calcular les pulsacions. Es va acostar Batiste amb l’estendard i el va col·locar al costat perquè fora visionat per tota la junta executiva. Ningú va retraure l’acte, al contrari, més d’un va sentir com se li estarrufava la pell. — Cavallers! —va repetir el president, per no saber que dir. — Tinc la solució —va saltar un de la comissió de festes.
Davant el silenci establit, va exposar el seu pensament: — Tindrem una font d’ingressos mai obtinguda, —va ballar el dit índex — cap de les comissions que ens envolten poden fer-ho, i és el pàrquing del riu Serpis, sí, el que hi ha abans d’arribar a la passarel·la. Cobrarem tribut a tot el que isca pel Passeig. L’obligarem a que compre un parell de banderetes i nosaltres li les posarem en els espills retrovisors. A més, els autoritzarem a que puguen pegar la volta per l’encreuament de Vila Nova. Serà un fet inaudit. En res vendrem les banderetes del comte Armacón.
L’endemà, hora punta, dotze del matí.
El policia local de la zona localitza al president de la falla carrer Major i Passeig per a dir-li: —Torne a explicar-me això de les banderetes, convença’m perquè no els denuncie per obstruir la circulació i embossar-me l’eixida del pàrquing. Els xiulets dels cotxes no deixen sentir missa en la Col·legiata. Ha entropessat amb l’església.
El president, ple d’orgull, va respondre: —És un acord de la junta executiva de la falla, si em denuncia a mi, també l’haurà de fer als dotze membres de la taula redona.
—No em siga idiota, millor el denuncie a vosté només, eixiran a menys de deu euros cadascun, és el més convenient per a tots. —Procedisca, doncs.
—Abans replegament dels fallers i que pare la conya.
DAMES I CAVALLERS, LA CONQUESTA DE VICTÒRIA
Mª Carmen Montes Benlloc
Conta la llegenda que Victòria es va alçar un divendres amb la il·lusió que tots els xiquets i les xiquetes tenen eixe dia de la setmana. I és que potser no us ho havia contat, però els divendres és dia de falla. Dia de baixar al casal, jugar amb els amics i sopar eixe entrepà que amb tanta estima preparen els pares.
I amb eixa alegria, Victòria va anar al col·legi, sabent que les hores passarien més apresa que la resta de la setmana. Una vegada va sonar la sirena que marcava el final de la jornada escolar, va agafar la motxilla i va mamprendre el camí cap a casa. Tot i la sobrada energia que tenia la nostra xiqueta, res més dinar va caure adormida i es va endinsar en un somni profund.
Com en eixa imatge de pel·lícula en què el protagonista comença a caure a gran velocitat cap a un univers paral·lel, Victòria va anar recorrent metres i més metres fins que una llum blanca la va cegar. Amb molta dificultat l’única cosa que veia eren parets. Parets altes, blanques, murs infinits.
Després d’uns minuts va esbrinar que al fons d’eixe recinte hi havia dos homes. Amb incertesa i també amb curiositat va recórrer els metres que la separaven d’ells. Qui serien? Podrien ajudarla? Creurien el que li havia passat? Com podria explicar-los que, de sobte, havia aparegut a eixe lloc i no sabia on estava? - Hola, soc Victòria. Disculpeu, però... em podríeu dir on estic? No sé molt bé com he arribat fins ací, però no veig a cap persona coneguda.
Els dos homes es van mirar estranyats, però amb eixa cara d’innocència i preocupació al mateix temps, van trobar entranyable el semblant de Victòria. Què estava dient la xiqueta? - Hola, bonica! Amb qui estaves? La teua família deu estar molt preocupada... - va respondre l’home grandot. Un home alt, fort, un home que bé podria ser un esportista d’elit. - No sé on està la meua família. Només recorde una llum blanca, molt forta, i aparèixer a este, este... Què és açò?
Amb un somriure es va acostar l’altre home present. - Estem a un trinquet. Mai abans n’havies vist un? - A un...trinquet?
- Sí, el trinquet és el recinte on es juga a pilota valenciana. Concretament este edifici rectangular amb una escala a un lateral, graderies i estos alts murs ha acollit innombrables partides del nostre esport per excel·lència, la pilota. És el trinquet Pelayo de la ciutat de València. - Carai! És la primera vegada que estic dins d’un trinquet, i a més al centre de la ciutat!
L’emoció estava reflectida a la seua cara. Un trinquet i al cor de la ciutat! La seua curiositat anava augmentant per moments. - I vosaltres dos què esteu fent ací? Heu vingut hui també per primera vegada?
Les rialles es van sentir per tots i cadascun dels racons de la canxa de pilota. Ella, per descomptat, no sabia ben bé què era el que havia causat eixa explosió sonora a Pelayo. Què els hauria fet tanta gràcia? - Eixa ha sigut bona, però no. No és la primera
vegada que venim a Pelayo. El meu nom és Paco i ell és Toni. Els dos portem molts, però molts anys, jugant a pilota. Hui hem vingut a pegar unes pilotades ací, que prompte tenim una partida molt important. - Així que esta és la vostra feina? - Podríem dir-ho d’eixa manera. Recorrem molts quilòmetres per la nostra Comunitat per a anar a tots els trinquets on ens criden per a jugar. La gent paga per veure les nostres partides, travessen diners i clar, som els responsables de que en guanyen o perden molts, així que haurem d’afanyar-nos i posar-nos a entrenar.
El que acabava de dir Toni va deixar bocabadada a Victòria. Serien coneguts Toni i Paco? La veritat és que ella no els havia vist en la vida, però potser tenia davant a dos grans esportistes famosos. Qui sap! El que sí sabia ella era que tenia moltes, moltíssimes preguntes a fer. - Tu i Toni jugueu en el mateix equip? - No, nosaltres sempre hem de jugar en contra. En pilota valenciana cada jugador ocupa una posició diferent dins la canxa. De vegades juguem un contra un, però quan juguem per equips estan els punters, que juguen davant, els mitgers i els escaleters. Jo sóc d’este últim grup i som els que juguem darrere del tot. Així que mai podem jugar dos escaleters al mateix equip, sempre serem rivals.
Amb eixa nova lliçó de Paco, Victòria continuava sumant coneixement del nostre esport, però més preguntes venien al seu cap. - I qui és l’àrbitre de les partides?
- Realment no hi ha un àrbitre com en qualsevol altre esport perquè aquest és un joc de cavallers – va assegurar Toni. - De cavallers i també de dames! – va bromejar la xiqueta. - Clar, faltaria més! Dames i cavallers de joc! Em referia al fet que l’honestedat dels jugadors i les jugadores és màxima. Ells mateixos són els que marquen les seues pròpies errades. Per això únicament és necessària la presència d’un home bo, la persona encarregada de decidir què s’ha de fer en cas d’existir dubte durant alguna jugada. I, això sí, la seua paraula val el seu pes en or. - Vaja! Quina diferència entre aquest esport i la resta! Ací els mentiders i tramposos no tenen cabuda. I pel que fa a la vostra rivalitat... Com és possible que si sempre jugueu a la contra, esteu ara entrenant junts? - Bonica, si ell entrena i es fa millor jugador, a mi m’exigirà més entrenant i també em farà millor pilotari. A més, ací només som rivals quan botem a les lloses, la resta del temps som companys i amics. Quan acaben les partides, ens
agrada compartir una estoneta a tots junts – va explicar l’home. - Fa molts anys que existeix la pilota? - Moltíssims – va anotar Paco. La història de la pilota es remunta a l’Antiga Grècia. Hi ha escultures que ho proven. És un gran orgull poder dir que continuem mantenint viu un esport que els valencians i les valencianes tenim a l’ADN. Les arrels de la nostra cultura estan a les nostres mans, i mai millor dit! El futur de la pilota depén d’estimar-la en el present tant com ho van fer els nostres avantpassats.
El respecte que emanaven les paraules de Paco i Toni pel nostre esport demostraven que ells dos eren uns autèntics enamorats de l’esport de la vaqueta. I mentre Victòria continuava escoltant l’explicació dels materials amb què es jugava, de com es protegien les mans per a no fer-se mal amb l’impacte de la pilota, i un llarg etcètera, van començar a barrejar-se els sorolls, uns sorolls que van traure a la xiqueta del profund somni en què havia caigut. En obrir els ulls es va adonar que estava a casa, que la tele estava en marxa i que en la secció d’esports, la presentadora parlava d’un esport que li resultava familiar.
“Paco Cabanes ‘El Genovés’ guanya 60-55 a Antoni Reig ‘Rovellet’ després d’una partida d’infart que va alçar als espectadors dels seus seients al trinquet Pelayo de València. Les grans ovacions van deixar de manifest que els dos pilotaris es van deixar la pell a les lloses. El Genovés i Rovellet van eixir per la porta gran. I si el reconeixement va ser gran pel seu joc, el públic assistent es va desfer en aplaudiments en veure als dos protagonistes abraçar-se en acabar l’últim quinze”.
Paco i Antoni? Llegendes de la pilota? I ella havia estat amb ells a Pelayo!
A vegades és difícil interpretar els somnis, però este semblava tan real! - Pare, pare! Jo he estat amb eixos homes a Pelayo! Els grans campions de pilota valenciana!
Son pare, que no sabia de què parlava Victòria, la va mirar estranyada. - Com? Amb El Genovés i Rovellet? Això és impossible, filla! No t’has alçat del sofà! - Que sí, de veres! M’han ensenyat com funciona la pilota, m’han contat com es fan els equips, com es protegeixen les mans... Pare, hem d’anar al trinquet!
Tot semblava tan estrany per a son pare que no sabia per on agafar el que li estava contant la menuda. Però el que tampoc sabia encara era que en uns anys Victòria també brodaria amb or el seu nom en la història de la pilota, però eixe és un altre conte.
VA DE BÒ! DE PARES A FILLS
Arantxa Puertas Buigues
Andalús i faller, i això com t’ho menges? Doncs en pa i tomaca amb un bon “raget” d’oli d’oliva verge criat a Montoro.
Quan uno arriba a Gandia i es troba amb les falles no pot més que estimar-les o rebutjar-les, però quan les tastes i t’enganxen fins i tot et fan més de la terreta. Això li va passar a un home que jo molt estime i que m’ha fet estimar amb el cor aquesta gran festa, mon pare, faller de cap a peus, d’eixos que fan més hores a la falla que a la feina o a casa amb la família. I és que la falla emociona, la falla atrau i la falla et fa seguir creixent. I és clar que eixes emocions, eixes vivències i eixes hores de casal es queden a la sang i passen de generació en
generació. I si no que li ho pregunten a la meua filla que amb tan sols tres anyets té molt clar per a que està fent la vidriola des de fa ja més d’un any... per a ser Reina de la falla! Quina bogeria, pensaran uns i quina il·lusió, pensaran altres. I és que va de Bo!, allò que estimes, allò que et fa estimar, és allò que funciona i que no has de deixar de cultivar. Així som les famílies falleres arrelades a una festa, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Parlar de falles és parlar de tradició, de monuments, de pólvora, de música, d’indumentària, d’artesania i de família, perquè això és el que realment és la falla. Eixa família que unida suma i on cada peça és essencial.
En aquests moments que estem vivint submergits en una pandèmia de la que francament estem cansades i cansats, on la Terra tremola i fa explosionar volcans com el de La Palma, on l’aigua flueix pel seu canal natural arrasant terrenys i habitatges, necessitem més que mai parlar de falles i tornar a sentir el batec del nostre cor en acabar una mascletada, o l’emoció als ulls dels fallers en veure la Geperudeta a la plaça. I es que les falles sanen i són renovadores. De la flama és torna a nàixer i cada naixement és una nova oportunitat que se’ns dona per seguir transformant-nos en una societat millor on totes i tots tenim cabuda.
Per això des d’aquestes línies us convide a seguir la tradició de pares i mares a fills i filles, però també a captivar a eixa família que triem, els amics i amigues perquè compartir allò que funciona, allò que dona fruit, allò que uneix i allò que et fa ser millor persona és compartir un regal.
Així que unim l’oli andalús amb les taronges valencianes, unim un bon Rioja amb una cassalleta que tot ho sana, i gaudim de la millor festa del món que són les Falles.
LA MEDIOCRITAT NOSTRA DE CADA DIA
Rosa Mascarell Dauder
Deia un savi japonés, que “si la societat conté algunes persones excel·lents, però la majoria és mediocre, eixa societat no prosperarà”. Fa justet cent trenta anys, en 1892, Emília Pardo Bazán (La Corunya, 1851— Madrid, 1921) escrivia: “No se puede la educación de la mujer actual llamarse tal educación sino doma, pues se propone como fin la obediencia, la pasividad, la sumisión”. Aquesta frase avui es podria ampliar a la majoria de la societat, eixa majoria que es vol submisa a base d’ignorància. Preferentment, la ignorància supina: “ignorancia que procede de negligencia en aprender o inquirir lo que puede y debe saberse”, segons el diccionari de la RAE. Ens hem tornat consumidors de mesquineses per negligència a l’hora d’aprendre el que realment podem i el que devem per a poder ser éssers capaços, hàbils, aptes i savis, els antònims d’ignorants.
Les falles es van crear i han perdurat per alguna cosa, no sols perquè ens agrada el soroll, el foc i la flama, si no per mirar-nos en l’espill que no ens dissimula els defectes. Som una gent que sap riure de si mateixa i això té un punt de sanitat. Ara bé, que del riure es passe a l’acció és més difícil, però no impossible. Quan primer em demanaren escriure per a aquest llibre de la Falla vaig dir que no perquè a la primera ullada no vaig saber captar el sentit crític que contenia. Vaig veure la crosta i no la molla, la superfície en brut d’uns caràcters banals, però en realitat peces d’un joc en el qual ens va la vida i que algú juga per nosaltres sense el menor escrúpol, sense pensar en el dolor que genera, sense pudor i sense límits. Sí, hi ha fonament en aquest monument, i ben cru. A les mans em ve molt oportunament un axioma cartesià interpretat pel meu professor Fèlix Duque: “si el mal no es si no un error de juicio, el mal absoluto se deberá a una falta absoluta de juicio, mediante una acción realizada paradójicamente con plena conciencia”.
No hi ha com llegir i escoltar a les persones que saben per a poder adonar-nos de si som o no titelles. L’any passat vàrem tenir la sort de poder xarrar des de la biblioteca central de Gandia amb Irene Vallejo. Ella ha escrit un llibre sobre la història del llibre, L’infinit dins d’un jonc, entreteixida amb la seua pròpia vida i dedicat a sa mare mà ferma de cotó. El llibre comença amb homes a cavall a la recerca d’apreciats tresors: llibres únics en l’era de la no-reproductibilitat. Acaba amb dones a cavall portant llibres als pobles més allunyats en les muntanyes, bibliotecàries americanes comparables amb la nostra Maria Moliner (Paniza, Saragossa, 1900 – Madrid, 1981). La proclamació de la II República la va pillar de bibliotecària precisament a València i s’integrà al Patronat de les Missions Pedagògiques. M’agradaria que la recordàrem i li agrairem el que va fer ací a la nostra terra com a membre de les Missions Pedagògiques: la xarxa de biblioteques que va ajudar a crear portant llibres als pobles, formant a bibliotecaris i inspeccionant-les periòdicament ella mateixa. Era prou fàcil que en arribar a algun poble es trobara amb els llibres de la biblioteca amagats als armaris, per què eren perillosos. A la llista de llibres bàsics que ella havia fet per dotar les biblioteques hi havia tant llibres de literatura clàssica, com llibres sobre agricultura, economia i, quin pecat!, “Tres ensayos sobre la vida sexual” de Gregorio Marañón!
Les Missions Pedagògiques, així amb majúscules, va ser un projecte educatiu ambulant, sí un ambulatori de la cultura, per què atenia a aquelles persones que no tenien fàcil accés a ella. Manuel Bartolomé Cossio, el creador de les Missions Pedagògiques, deia que “el lloc de naixença no pot ser obstacle per accedir a la cultura i a la llibertat que ella comporta”. Eixa situació ara ja no és la mateixa, amb accés fàcil a tot un món d’informació. Maria Moliner desitjava que ningú que volgués
llegir un llibre es quedara sense poder-ho fer i va crear el servici de biblioteca mòbil que ara diguem bibliobús. Copie unes paraules de Maria Moliner d’una carta per a les Missions: “No serà bon bibliotecari l’individu que rep invariablement al foraster amb paraules que tenim gravades en el cervell, a força de sentirles, els que amb una missió cultural hem visitat pobles espanyols: «mire vosté: en aquest poble són molt cerrils: vosté parle’ls d’anar al ball, al futbol o al cinema, però... ! A la biblioteca...!» No, amics bibliotecaris, no. En el vostre poble la gent no és més cerril que en altres pobles del món. Proveu de parlar-los de cultura i veureu com els seus ulls s’obrin i els seus caps es mouen en un gest d’assentiment, i com invariablement responen: «Açò, açò és el que ens fa falta: cultura!»”. Serien encara actuals aquestes paraules? Em sembla que no. Ara tenim a l’abast la informació, però ens sobra negligència per sorgir de la ignorància supina i de la mediocritat nostra de cada dia. Informació no és cultura, cal tenir criteri i això necessita d’entrenament, de formació i de voluntat.
A propòsit de la mediocritat en la qual vivim s’han escrit moltes línies. Però aquesta Falla del Carrer Major i Passeig del 2022 ens dona alguna pista del perquè som negligents a l’hora d’accedir a la cultura malgrat viure en la ciutat dels clàssics: haver de treballar a estall per sobreviure; no treballar per falta d’oportunitats, per precarietat i a vegades també per falta d’imaginació;mitjansdecomunicaciódemasses al nostre abast més immediat i proper —de la butxaca a la mà—; societat de l’espectacle d’un segon rere l’altre; apocalíptiques i integrades, superwomans i florers; dirigents molt bufons que no van enlloc... Em ve ara a la mà la saviesa de Baruch Spinoza (Amsterdam, 1632 – La Haia, 1677) sobre les lleis i la política. En el seu Tractat de Política diu que un individu pot tenir a un altre baix la seua potestat si “li va influir por o el va vincular a ell mitjançant favors, de tal sort que prefereix complaure’l a ell més que a si mateix i viure segons el seu criteri més que segons el seu propi, de manera que ha fet seus tant la seua ànima com el seu cos, encara que només persistisca la por o l’esperança.” Quants casos veiem així en aquesta falla? Venuts en cos i ànima per por o per esperança? Spinoza també ens dona el remei per a eixir d’aquest esclavisme: “exercir la raó, no en abstracte, si no materialitzant-la en fets”.
Les falles continuaran per molts anys mostrant eixa imatge que no volem veure seriosament, però que tolerem de broma i per uns dies. Tant de bo que algun dia les falles siguen objectes d’art efímer perquè simplement volem celebrar la bellesa que passa i perdura en les nostres memòries mortals, que no calga denunciar res i siguem conscients de la nostra victòria.
ELS BONYS DEL MEU TROMBÓ
Xavier Ródenas Mayor
Volia passar per casa a pegar-me una dutxa ben fresca, la necessitava. I estic segur que vaig anar cap allí, però ara no sé...no estic segur. Trobe que no vaig arribar. Crec que aquest pensament ja l’he tingut. Totes les falles em passa igual. Se’m van superposant pensaments i em passen més coses que de costum. Ara em veig al mig de la banda de música tocant la nostra pròpia versió de «Espremedors» de la Fúmiga. I és escoltar-la i em venen al cap un fum de records. Encara sembla ahir quan Andreu i jo vam començar a treure cançons, ell a la trompeta i jo al trombó. El meu trombó tot ple de bonys. Que guapo que és! Total, que havíem tocat tres vegades seguides el passodoble «Amparito Roca» i estava
fins als ous de tocar allò. En un descans, entre cassalles i napolitanes de xocolata, dins del casal d’una falla va començar tot. Li vaig dir a Andreu que estava fart de passodobles, himnes i merdes. Que a mi em molaven, Kortatu, Extremo, Obrint pas, la Gossa Sorda, Zoo i tot eixe rotllo. Em ve al cap la seua cara de «que em dius pallasso», i com fa sempre, contradictòriament del que diu la seua cara, va començar a fer la tonadeta de «Ventiladors» de Zoo i jo la vaig anar seguint i va sonar molt bé. Així doncs, vam començar, des d’aquell dia, a fer temes dels grups que ens molaven i que eren transgressors amb tot allò que s’havia vingut fent en el món de les falles. Ho féiem durant els descansos però, com que a les falleres els molava el rotllo bailongo, van començar a demanar-nos eixos temes i la resta de la banda van tenir que aprendre les cançons. I allí ens veus a Andreu i a mi, fent-los classes a la resta. Jo començava dient-los; «Esta és mi banda» i la resta cridaven «i no tu panda». Així en poc temps, van aprendre un fum de cançons i es van fer creients d’aquella nova disciplina llibertària que vam anomenar «sva». Bé doncs això, que ara estic ací tocant «Espremedors» i la penya de la falla cantant la lletra. Flipa. Senyores majors, pijes del centre, el constructor que posa els diners, i la classe obrera que sempre està amollant el muscle. Tots i totes cantant «Sarri sarri», que fins i tot, hi ha qui la va fotocopiar en euskera i la va ensenyar als nanos de la falla. Flipa 2. Vaig fer un vídeo, el vaig penjar i vaig etiquetar a Fermin Muguruza i em va enviar un agraïment gravat. Quin fenomen! Així que ara ja ningú recorda Amparito Roca i la mare que la va parir. Gràcies a Andreu i a mi, després de tres anys, totes les bandes tocaven «sva», per petició popular, clar. No era el desig de tots els músics fer-ho, hi havia nostàlgics d’Amparito, però ningú pot contra les modes, i la nostra era imparable. El sva reggae music triomfava per tot arreu...i ara? portem tres hores tocant o això em pareix? Els dits em van sense jo pensar-ho. Porte tantes hores tocades que és com respirar. Així que no sé ni el que estic tocant i un home del costat em diu que toque brutal. Parem. Bé, per fi. Estic rebentat. Junt a un grup de companyes demanem més cassalles. M’assec xarrant de no sé que d’un tobogan i entre riures, un home gran que toca el bombo, em pregunta si fa poc que he entrat a la banda...què? Si jo tinc 45 anys i vaig entrar en 10 anys a la banda! Em quede mirant-lo amb cara de «que m’estàs dient?», li mire l’uniform i efectivament l’home és de la banda, però no de la meua...cagon la òstia! El que no és de la banda sóc jo. Mecagon tot, porte tres hores tocant en altra banda de música? No m’ho puc creure...o més bé, si. Perquè no recorde més que flashos de tot el que està passant. Pregunte quin dia de falles és i em diuen que el tercer. Tres de quatre i jo pensava que aquell era el primer matí. La mare que em va parir! Òstiaputa. Res. No puc fer ja res. Em pregunte; jo en qui toque? No ho recorde porte 30 anys tocant i he tocat
amb totes les falles de la ciutat. Para. Posse les mans a la butxaca i trobe un paper. El mire i diu «Salut crack, toques a la falla del Passeig. Un bset. Jo mateix»...val, sóc jo. Acostume a deixar-me notes informant-me de coses i donant-me estima que sempre fa falta. Val, un tema resolt. Li pregunte al casaler que quina és la següent falla que ha de passar per allí i em diu que la del Carrer Major. Això si que és sort! Toca, un poc de sort. Decidisc esperar allí. Em torne a seure amb la napolitana de xocolata i el meu trombó al costat. Mel. Aprofitaré per descansar una mica. La gent de l’altra banda s’acomiaden de mi, amb abraçades i riures; un em passa el mòbil, l’altre em pilla l’Instagram i un em diu que s’ho ha passat genial amb mi que si em passe de banda em paguen els esmorzar dels dissabtes. Una banda de categoria la que m’ha acollit aquest matí. Marxen. Salut i república! Quedem en pau el casaler i jo. Per fi calma. Estic mirant al terra i comence a bufar una cançó lenta de Zoo, aquella de «Sereno», m’entristeix un poc. Mira que és bona! I veig quatre peus davant del trombó. No se perquè però no m’acaba de molar. Tal
com puge la vista, veig quatre polseretes; dos d’Espanya, una de la mare de Deu de no-séquè i una verda de Vox. Dos joves d’uns vint anys. La puta mare. Ara em ve la mala sort. «Tocanos el himno de España, gordito». Els mire amb pena i pense: va, que els toque?... la «muixeranga» ni de conya, perquè no sabran que és ni de llarg. La ignorància els deu superar en altura, dimensió, pes i coneixement, així que, descartada...Ja està! la Internacional! Aquesta segur que se la saben. Així que òmplic pulmons i allà va «... Amunt el pobles de la terra..» Sona fabulosa amb el trombó. L’expressió dels moniatos és d’espant. Estan a punt de vomitar. Les cares s’encenen de roig i quan veig que els braços prenen carrereta per amollar-me una bona «ondonada d’òsties», utilitze al meu fidel company en moviment obliquo uniformement accelerat i li l’amolle en tot el cap a un dels dos xicons feixistes. Acte seguit acomplint amb la tercera llei de Newton, la d’acció-reacció, el meu magnífic trombó fa el camí fins al segon cap feixista provocant una situació còmica i alhora un moment de desequilibri, que aprofite per tal d’eixir del casal cagant llets. En eixir, una banda de música travessa l’esplanada de davant del casal, al darrere d’una comitiva fallera. Sense pensar-ho dues vegades, ja estic dins del conjunt i els meus dits comencen a tocar la melodia que sona d’aquella banda musical, com si l’hagués tocat tota la vida. Aquesta vegada em sembla que és «Coratge» d’Obrint pas. Eixa la vam traure un cap d’any a la caseta de Pere. Quina marxa porten els d’aquesta falla! Totes van ballant i cantant. Quins dos bonys li he fet al meu trombó! Porte tres temes amb la meua, conscientment, nova banda i ens creuem amb un altra falla. Però, ara que pense; eixe d’enfront no és Andreu amb cara de «que collons fas tu ahí»? I la de darrere? No és Carmen? Quina cara d’esglai té Carmen. Clar, són la meua autèntica banda! És la falla del Carrer Major i Passeig. Si, la meua falla. És la meua banda. Espereu que vaig! I just quan hem passat pel costat de la banda dels meus amics, la meua banda, he fet un bot i m’he col·locat al meu lloc. Què has fet? On et claves? Però estàs tonto? Tu no estàs bé tio! Quin flipat! Eres idiota! Dos dies sense aparèixer!...Però si és que totes les bandes toquen la Fúmiga, que voleu que faça! I eixa pinta? I la corbata? Eixe bony és nou, no? Va tranquis, que ja tornem a estar juntes. Quina toquem? La de «Llepolies» que passem per davant del Palau. Ma que t’agrada fotre al personal! I eixe nano de qui és? El fill de Fina. El nano em mira i em diu «tu eres el del trombó?» Si, clar, ho sóc. I diu: «diuen que cada bony del teu trombó és un feixista menys». Li dic: “llegendes urbanes amic”. I em vaig girar cridant: «esta es mi banda» i un clam de músics, tot i els tres dies de cansament, van respondre amb energia i bri «i no tu panda!». Li vaig fer un ullet al nano i em vaig fixar que ell portava la funda del meu vell trombó, on estava aquell adhesiu «aquest trombó mata el feixisme».
ANEM FENT!
171224 Pasqual Molina
pasqualmolina.wordpress.com
TEMPS DE COMMOURE’S
Sent una certa aversió a rebre, via WhatsApp, eixes fotografies, vídeos o missatges que circulen per la xarxa reenviats per molta gent i que solen tenir molt d’èxit. Sé que molts d’estos enviaments són graciosos, uns altres, de tarannà pseudofilosòfic, prou interessants i que d’altres, de denuncia, et poden impactar, però en general, em destorben. Rarament mire les fotos, llig els missatges o faig play en els vídeos. Molt rarament! Han d’haver-me’ls lliurat persones molt especials per a mi perquè en faça cas. M’ha passat esta setmana amb un vídeo, el qual, reconec, m’ha mogut l’esperit en omplir-me la ment de records fent-me reviure eixos sentiments que de segur tots tenim, però que semblen adormits per l’engolidor quotidià del dia a dia. El vídeo, fet a l’estil slideshow, és una successió d’imatges fotogràfiques amb un suport musical adient. Les diapositives mostren objectes, personatges i situacions de l’època de la meua infància, en els anys cinquanta i seixanta, viscudes al barri de Corea, amb els carrers per empedrar, sense clavegueram i mal il·luminats. Aquells carrers en els quals, segons cantava el veïnat, a ritme de “Clavelitos” podies ofegar-te en un bassal o que et menjarà la pols. La veu melodiosa de la mexicana Marisela: “Revolviendo en el baul de los recuerdos”, envolta les imatges. Les fotografies no guarden cap tipus d’ordre o classificació, es barregen imatges de jocs infantils al carrer, d’estris domèstics i laborals, d’oficis que es feien al carrer, de fotos de personatges famosos en l’època i d’alguns programes de televisió que, aleshores, eren molt populars. Les fotografies dels jocs al carrer que fèiem els xiquets després de l’escola m’han encisat i m’ha fet tornar a la memòria les imatges i les veus dels meus. Aquells jocs que s’alternaven en el temps i que ens tenien acomboiats a tots. El que es disputaven en el sol de terra tenien en comú guanyar a l’adversari monedes, boles, trompes o cartons, els quals eres les cobertes de les capsetes de mistos en les quals hi havia futbolistes dibuixats. Jugar a boletes: amb boles de fang, del grossor d’una oliva, jugaven al cau (ací li dèiem clauet) havies de clavar la teu bola principal dins del cau fet en terra i des d’allí podies fer un “pam i ratlla” per aproximar-te a la bola dels contrincants per a topar-les i endur-te-les. Jugar a tacons: amb els tacons desgastats de les sabates, retirats pels sabaters, si sabies llançar-los amb perícia podies traure de l’interior d’un cercle dibuixat en terra els cartons dels mistos que guanyaves. Jugar a “potes”: era, pràcticament el mateix, amb monedes antigues, alfonsines de deu cèntims, a les quals fèiem engrossir la vora circular amb un martellet i es podia aconseguir traure d’aquell cercle dibuixat a terra els gallets i xavos les monedes de menys
vàlua en l’època. Ballar la trompa: hi havia temporades de ballar la trompa, per tot arreu els xiquets demostraven el seu domini i també es podia convertir en un xoc de terra com els anteriors, en el qual si tenies habilitat per a llançar la teua trompa damunt de la del contrincant i que esta isquera disparada fora del cercle, podies quedar-te-la. Quan havia plogut i el carrer estava ben mullat, jugàvem a “terreno”: amb una navalla u objecte punxegut dibuixaves un bon espai quadrat en terra, el qual dividies en dues parts simètriques, un per cadascun dels jugadors i tu anaves guanyant l’espai al contrincant a base de clavar a terra, des del teu lloc, la navalla o estilet, demarcant, des d’on este havia quedat clavat, el nou territori que anaves guanyant a l’adversari fins que tot fora teu. He recordat en les fotos altres jocs com jugar al burro. Un xiquet s’agafava fortament a rella d’una finestra i d’altres se li enganxaven a la cintura, emponats com fent un trenet i, aleshores, al crit de “fava, munta i calla, el burro que s’escarranxa no val una palla” un altre xiquet fent carrereta botava sobre aquella cua infantil caient damunt d’algú que havia d’aguantar el pes i l’envestida o perdia i pagava penyora. A la veu d’“A les bones casseroles, qui no fa rastre paga” anaves botant per damunt dels altres xiquets de la colla, els quals et botaven per damunt de tu després en un joc inacabable que et portava, botant i acatxant-te de punta a punta del carrer. Botar la corda, que els castellanets deien jugar a la “comba”. Però el que a mi més m’agradaven eren els partits de futbol amb l’entrepà del berenar a les mans intentant marcar en les porteries fetes amb dos cudols aquella pilota desballestada per tant de puntelló furibund. Quasi sempre en tornar a casa ta mare havia de llavar-te, amb aigua calenta bullida en el foguer de petroli, dins d’una gaveta al bell mig de la cuina. En el vídeo apareixen eixes gavetes i es veu a un llanterner arreglant-ne una. Entre els estris domèstics es veuen: la maquineta de trasquilar del meu perruquer Pepito “Paella”, amb la qual em pelava el bescoll, puntualment, cada quinze dies. La maquina de cosir Singer de ma mare, l’estufa catalítica de gas butà del menjador, l’aparell de radio de la saleta, el molinet de cafè de la cuina, el primer dels telèfons. Entre el veïnat i el carrer: la botigueta del senyor Requena, el balança en la qual pesava els queviures, l’afilador amb el seu xiulet patognomònic, el drapaire, el llanterner. Completant la barreja d’emocions, els pupitres de la classe de l’“Hermana Rita” i l’estoig d’acer inoxidable de Juan Marti, “Juanito, el practicant” en el qual bullia les xeringuilles de vidre i les agulles per a desinfectar-les abans de posar-te les injeccions. Ha sigut la setmana un temps d’“emocions” variades: les eleccions a Catalunya, la grossa de Nadal, ahir el partit Madrid-Barça, però crec que estos dies eren moments per als sentiments, per als enyors, per als records de les histories viscudes i de les persones qui ja no estan. Dies de Nadal. Temps de commoure’s. Estimades, benvolguts, molt bones festes!
“Este article va ser publicat en el diari LEVANTE-EMV la Safor-Marina el diumenge dia 24 de desembre de 2017”
EL RACÓ LITERARI DE TEMPS PASSATS
Carmen Soucase Furió
El 1977, Espanya vivia una transició que comportava inevitablement uns canvis radicals de la societat, tot regit per l’esperança d’una democràcia i l’apertura a una llibertat de pensament que fins al 1975, malauradament es trobava tancada.
Dins de l’evolució de la nostra societat, les reivindicacions de la dona van ser uns dels puntals bàsics per a la seua incorporació als àmbits econòmics, polítics, judicials, universitaris, empresarials, i fins i tot, de viure en llibertat el que significava ser persona i dona. El camí estava traçat per a afavorir el seu lloc a la societat: no sols serien dones secretàries, caixeres,
modistes, dependentes, sinó que ja no hagueren de que casar-se irremeiablement per a viure, sinó que les portes anaven obrint-se per tindre llibertat i definir el seu destí com a persones.
I com no, la presència de la dona a les falles es va ampliar, no sols com a figura de Reina lloada com delicada flor i la llum de la primavera, sinó com a fallera participant en igualtat amb el faller dins d’una única comissió, desterrant, encara que costaria un poc de temps, l’estructura dins d’una falla, de comissió masculina i comissió femenina.
Al llibret de la falla de l’any 1977 vaig trobar un article molt avançat al seu temps i que reivindica a la dona dins del món faller, no sols com a fallera o Reina fallera, sinó que recomana abraçar els canvis a la nova societat, incorporar a la dona com a fallera en igualtat al faller, sota la pena de perdre el tren dels canvis socials i quedar-se estancats en la presó d’un temps passat que mai més tornaria.
“La Dona en les Falles”
Article publicat al Llibret de la Falla Carrer Major i Passeig de l’any 1977
Autor: Albert Peñin
“Tenint en compte l’organització social del segle XIX i primer terç del XX, quan les falles prengueren el vol fins a la consolidació de les formes avui vigents, no sembla estrany el poc pes de la dona en l’organització fallera.
És a dir, a les falles va passar no més que el mateix que existia a la societat d’abans, com un indicador de costum, més que afegir a eixa crònica anual de la vida valenciana que són les festes de Sant Josep. Tant pel que fa al paper de sublimació de les Falleres Majors i Cort, com al tractament superficial i tòpic de la dona com a tema o forma fallera.
No cal plantejar cap juí crític quan el que es tracta és de raonar sobre eixa estreta vinculació entre societat i falla i l’evolució del paper de la dona en tots dos.
Avui, incorporada als llocs de treball i a la universitat, alliberada del confinament domèstic, educadamajoritàriamentsensetantesrestriccions en la relació home-dona, cada societat grup social dona resposta a les falles a eixa evolució.
Tota organització al voltant de la festa és l’espill social del barri, de la seua composició o ambicions i sobre totes -passada a la fallala menys sofisticada manifestació del poble ras, que una volta a l’any disposa d’un mitjà de comunicació directa i prop, sense intermediaris, on volca els seus pensaments. I a la que rodeja ruidosa i alegrement de banderes, traques, bandes de música i presidint-ho tot - perquè creu que és el més valios del seu barri- les joves Reines Falleres.
Aquet poble, el nostre poble que aprofita la seua festa per a comunicar-se i manifestarse a pit descobert és a més de treballador, sa. Perquè no fa festa qui no treballa, el que ho
diu tot ben clar, sense guardar-se res dins, no pot jugar a dues baralles. I eixes dues qualitats bàsiques de les falles i els fallers juguen a favor de la incorporació a peu de terra de la dona i la festa. Perquè no entren en conflicte en aquesta renovació de papers.
Plantejat l’assumpte a l’extrem, no crec que les falles hagen de ser una festa “machista”. És més, el seu repte està a incorporar normalment a la dona com un element actiu més, com és el repte en la societat industrial en la qual ens introduïm a marxar forçades.
De quina forma? Sens dubte amb naturalitat i en les mateixes estructures avui existent; sense noves comissions especials ni en assumptes determinats i tradicionalment “femenins”. Com a falleres en minúscula. En les comissions, Juntes, reunions, representacions, bandes de música i casals. Tot arreu. I no parle de la dona com a parella de faller, sinó como a fallera.
El que també és clar és que hi haurà una transformació. Com de força l’hauria seguit com abans. Perquè una de les característiques falleres és la temporalitat, el fer de nou. Deia Fuster que som un poble sense quasi folklore, perquè la mateixa forçà que ens porta a derrocar e innovar ciutats, ens condueix a liquidar un vestit, una dansà o una cançó. I les falles, seguint costums no són estrictament folklore; són dinàmiques, canviants, fetes per a desaparéixer formalment i sols el seu concepte, la festa i la comunicació, resta un any darrere l’altre.
Amb la dona canviarà la forma de la festa i de la comunicació - és mig barri més a manifestarse- sense poder conéixer en quina direcció ni si és per a millor o no. En açò m’atreviria a suposar que ni pitjor ni millor, sinó el què li corresponga a la societat en conjunt que es tracte. Assumit el fet i en una càrrega de realisme que mai no l’abandonat.
Així doncs, mans a l’obra. Sortosament la festa esta viva i la joventut – per on seria més fàcil iniciar el pas- acudeix amb força a les Comissions i actes. I pot ser, més activament que mai.
A més a més, aquesta falla té falleres de més de tres i quatre anys en l’organització fallera. Un intent de cassar la responsabilitat activa – abans i durant els dies de falles- el desig de lluir el millor del veïnat, les joves falleres, fet per “els millors falleres, els mes fulers i enamorats” no em sembla difícil.”
CRÒNIQUES FALLERES HISTÒRIA DE LA FALLA
Carmen Soucase Furió
Part segona.
Pròleg
Per fi podem dir que reprenem la tasca que vam començar el 2020. Encara que la Covid-19 va impedir que el 2021 poguérem fer un llibret, enguany, fem un llibret que té doble valor: el valor d’emprendre de nou la festa fallera i el valor de fer-ho possible.
El període que fem enguany és molt intens pel que va suposar la revitalització de les falles com a vehicle de modernitat, i sobretot, turístic. Malgrat la censura de l’època i l’apropiació per part del règim de la nostra cultura, amb la idea, intenció de control i donar un estat d’igualtat entre la gent més humil i la gent més poderosa. De fet el vestit de faller que es va inventar la JCF tenia una intenció: qualsevol home vestit de faller era igual a l’altre, amb independència del seu “estatus social”, donant a la paraula germanor el sentit integrador de la societat però tot regulat i sense eixir del caixet. És a dir, tot sota control i censura.
A Gandia la creació de la Junta Local Fallera el 1946 dona idea del que la societat gandiana volia implicar-se al món faller, i també de l’esperit d’independència que va regir la JLF des del seu inici. Hui també és independent.
Així, per exemple, l’ordre de presentació de les Reines és el mateix des de 1957, o les bandes de les Reines de Falla i Fallera Major des de 1956, o que durant molts anys anaren dues senyoretes per comissió a la Cort d’honor de la Fallera Major de Gandia.
Hem continuat servint-nos dels llibrets de Falla, i dels llibres al voltant de les Falles de Gandia de diversos autors, dels Arxius de la Junta Local Fallera, Centre de documentació del Museu Faller de Gandia i de la Biblioteca Municipal de Gandia.
La segona part de la nostra història es centra al període 1941-1959, així que si voleu, passeu fulla i a llegir. L’any pròxim, més...
La Cronista Fallera (un any mes........de moment) Carmen Soucase Furió
Des de 1940 a 1959. Recuperació i consolidació de les Falles
L’activitat fallera va ser interrompuda des de 1937 fins a 1940. La Guerra Civil marcà la paralització de la festa fallera amb totes les següents conseqüències. A excepció feta de l’ús propagandístic a l’any 1937 de certs monuments que van ser exposades a la Llotja de València per part de la CNT, però que no es van cremar, o la plantà d’una falla a Toledo per part del bando nacional.
Els anys de la postguerra, a la dècada dels 40, moltes comissions a la ciutat de València i als pobles havien desaparegut, però, davant d’eixa realitat, les autoritats impulsaren la festa de les falles com a vehicle de control i censura per al poble. S’expliquen.
El Comité Central Faller va ser substituït el 6 de novembre de 1939 per la Junta Central Fallera, entitat dependent de l’Ajuntament de València. Les autoritats van voler que l’any 1940 es plantaren falles a la ciutat de València i són 35 els monuments plantats.
L’any 1944 varen ser 118 els monuments plantats a la ciutat de València, el que dona idea de l’increment exponencial de les Falles i el seu valor cultural, econòmic i social. I la necessitat pel règim de controlar-la.
El 1944, es va aprovar el Reglament Faller de la JCF, que va fer entre altres coses, atorgar la presidència nata a l’Ajuntament de València, i al Regidor de Fira i Festes la persona que ostentava el càrrec. La Junta Central Fallera es va convertir en l’organisme censor, vigilant, repressor i moderador de les comissions.
Tot controlat per les consignes del règim i per tant controlat per la FET (Falange Espanyola Tradicionalista) i de les JONS (Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista). Aquesta situació va tindre com a conseqüència el control i censura al voltant de la temàtica del monument faller. A més a més es van consolidar les Juntes Locals dels pobles, com Gandia, que depenien de la JLC.
Els monuments no podien tindre ni crítica, ni sàtira política, ni als ninots ni a l’explicació de la Falla, sols es permetia caricatures de bon gust, crítica amable, esport, família, feina i costums agrícoles, la resta de temes estaven censurats. Res d’apologia. Es perseguia la temàtica eròticasexual, l’ambigüitat, la socioeconòmica, la religiosa i per descomptat, la política.
El Reglament Faller del 1944 va fer sorgir la regulació de les demarcacions falleres, la implantació dels casals, el desenvolupament d’actes fallers oficials, i la celebració de Congressos Fallers, com el de 1951.
Així al període de 1940 a 1960 es va consolidar: • 1941 la Nit de la Cremà • 1942 creació de la Secció Especial de Falles • A partir de 1942, Falla oficial de l’Ajuntament de València a la “Plaza del Caudillo” • 1945 Creació de recompenses falleres (Bunyols) • 1945 l’Ofrena de Flors a la Verge. • La Crida (antic pregó des de 1951), que el 1954 es trasllada l’acte a las Torres de Serranos amb l’entrega de “Las Llaves” de la ciutat de València a la Fallera Major. • Integració de les falles infantils en les majors. • La Cavalcada del Ninot • Ninot indultat. • Comissions masculina, femenina i infantil • Creació d’estendards, escut, insígnies, per part de JCF i comissions. L’evolució i consolidació de les falles, també es veu reflectida en la forma de vestir dels fallers.
No penseu que sempre els fallers i falleres han portat la indumentària valenciana que hui lluïm. Res d’això. Als anys 30, l’antecedent de l’actual Fallera Major de València va ser la Reina Fallera de l’any 1931, Bellesa fallera l’any 1933 i Fallera Major des de 1933. Les nomenades Reina, Bellesa i Fallera Major van utilitzar vestits de miss elegants, res d’allò que hui vestim, i un vestit inspirat en llauradora valenciana1.
El fet que als anys 40, la Fallera Major de València assistirà a nombrosos actes oficials, marcats per JLC, com la seua exaltació, l’Ofrena i la Crida, va fer que a poc a poc, el vestit de miss quedarà desplaçat pel vestit inspirat en la dona llauradora valenciana, i diguem inspirat perquè estava més associat al folklore que altra cosa, per a fer que la foto, cartell i propaganda de les Falles fora localista i folklòrica. Al anys 60 el vestit de llauradora valenciana passà a ser el vestit de fallera, però d’això parlarem l’any vinent.
A l’home era altra cosa2 . Assitien als actes fallers amb corbata i jaqueta, per la qual cosa, no vestien de fallers, sols el de torrentí i el de saragüells que s’utilitzaven per a les cavalcades. El control va arribar al fet d’uniformar als homes fallers. L’any 1954, al marge de la indumentària valenciana i de la història, la JCF va dissenyar un vestit d’home per al faller, el qual varen estrenar els membres de la JLF per a assistir a l’ofrena a la Verge. Es va denominar “vestit de llaurador de gala”. És el famós vestit negre, també conegut com el “de panderola”. Una jaqueta curta de ras negra, camisa blanca, faixa de color (el color depenia del càrrec del faller) de la qual penjava un barret de xarxa amb borles, pantalons llargs negres i espardenyes. Vestit que es va fer oficial el 1958. A partir de 1964, altre Congrés Faller el va exigir per a l’Ofrena de Flors i a poc a poc es va anar fent obligatori per a altres actes. El vestit de faller, va anar evolucionant i sobretot fent-lo assequible, facilitant que els fallers el pogueren adquirir en una època on l’economia domèstica encara era feble. Per tant, ja teníem uniformats als homes, fent-los iguals vestits de fallers, i a la dona com a exaltació màxima de la bellesa, la primavera, reclam publicitari, i sobretot, lluir- la com a màxim símbol de la Falla, les flors i la llum de València.
Avui el vestit oficial de faller de Josep LLorep Tarrasó, 24 anys President de la JLF de Gandia, podem contemplar-lo al Museu Faller de Gandia.
Entre 1940 y 1960 hi han dues etapes diferenciades en la història de les falles: la primera de recuperació de la festa i la segona des de 1952 de consolidació. Sense perdre de vista la instrumentalització de les falles dins del món polític, social, la censura i la implantació d’una ortodòxia fallera de “germanor” que ocultava la diferència classista del món faller. No obstant això, la comissió fallera d’un barri servia com a vehicle integrador del veïnat i de participació, podies ser o no faller, però el dia de “l’arreplegà” pel barri, donaves encara que siga un quinzet i el dia de Sant Josep podies veure cremar la falla.
1 Biblioteca Digital Valenciana 2 Arxiu familiar Carmen Soucase
A Gandia no va ser una excepció. El 1943 va tornar l’activitat fallera a la nostra ciutat de la mà del Comité Local Faller (1943 a 1946), depenent de la Junta Central Fallera de València. El comité Local Faller era l’encarregat de fer complir les directrius administratives i polítiques marcades per la Junta Central de València.
La data principal de la història de les Falles a Gandia va ser el dissabte 3 d’agost de 1946, dia que reunits, baix la presidència de l’alcalde accidental Manuel Cascales, Ligorio Ferrer Baixauli, Francisco Ferrairo Mascarell, Vicente Borrull, José Martínez Molina, Eduardo Ortiz, Sinibaldo Riera i Vicente Monrabal, es constitueix la Junta Local Fallera de Gandia. L’acte es digne de llegir, i per la seua importància, consten els objectius de la JLF que no són diferents dels actuals, i que diu: • Tindrà com a missió específica coordinar i reunir el treball de totes les comissions amb mires al bé comú. • Procurarà solucionar les divergències a les comissions falleres i entre elles. • Recaptació de fons per a l’elaboració pel seu compte del programa general de festes falleres • Tots els assumptes relacionats amb el festeig faller, seran de la seua exclusiva competència.
Consta a l’acta que l’Alcalde diu (sic): “Per part de l’Ajuntament tindrà sempre la Junta Local Fallera el suport moral i li concedeix l’àmplia autoritat i autonomia per a realitzar la tasca”.
Estes paraules varen marcar la identitat pròpia de la JLF de Gandia respecte d’altres juntes locals, per que malgrat el règim, la censura i el control, la Junta funcionava amb certa independència de l’Ajuntament. De fet, els presidents de la JLF de Gandia, eren triats “democràticament” d’entre els presidents de les comissions, a excepció feta de l’any 1950 i període de 1959 a 1968 que va ser el Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Gandia.
La primera Junta Local Fallera de Gandia estigué formada per: - President: Ligorio Ferrer Baixauli - Vicepresident: Francisco Ferrairo Mascarell - Secretari: Bernardino Lledó Sanchis - Vicesecretari: José Mora Gasque - Tresorer: José Martínez Molina - Comptador: Vicente Borrull - Vocals nats: presidents de les comissions falleres de Gandia i president de la comissió de festes, Joaquin Climent.
Aquell dia es va acordar: • L’edició d’una Revista per a la publicació de totes les explicacions i els esbossos de les comissions, sent el seu director el Secretari de la JLF • Nomenar a María Luisa Peiró Castillo, Fallera Major de Gandia 1947.
La Junta Local Fallera de Gandia a l’any 1946 va estar integrada en la Junta Central Fallera. L’any 1970 es va integrar a la Delegació de Juntes Locals de la Junta Central Fallera. Al 1977 es produeix la separació de la JCF, eixia de la Delegació de Juntes Locals i va emprendre el vol a soles dins del món faller, proclamant la seua independència i personalitat. Va costar molts anys que Gandia i València s’agermanaren de nou dins del món faller, però ja fa molts anys que l’esmentada història, és allò que és, història. Els Presidents de la JlF de Gandia al període 1940 a 1959 varen ser:
ANY PRESIDENT JLF COMISSIÓ FALLERA 1947 Ligorio Ferrer i Baixauli Carrer Major i Passeig 1948 Ligorio Ferrer i Baixauli Carrer Major i Passeig 1949 Ligorio Ferrer i Baixauli Carrer Major i Passeig 1950 Joaquim Climent i Blasco Tinent d’Alcalde Ajuntament de Gandia 1951 Manuel Cascales i Esteve Falla Plaça Prado 1952 Manuel Cascales i Esteve Falla Plaça Prado 1953 Manuel Cascales i Esteve Falla Carrer Màrtirs 1954 Manuel Cascales i Esteve Falla Carrer Màrtirs 1955 Vicent Gurrea I Crespo Falla Plaça del Mercat 1956 Joan Ramírez i Soler Falla Plaça del Mercat 1957 Joan Ramírez i Soler Falla Plaça del Mercat 1958 Josep Maria Pina i Garcia Falla Sagrada Família “Corea” 1959 Bernat Bolta i Aparisi Tinent d’Alcalde Ajuntament de Gandia
Falleres Majors de Gandia 1947 a 1958 varen ser:
ANY FALLERES MAJORS GANDIA
FALLA 1947 María Luisa Peiró i Castillo No va pertànyer a cap comissió 1948 María Cristina Román i López Avda Màrtirs 1949 Amelia Romaguera i Armengol Plaça Prado
ANY FALLERES MAJORS GANDIA FALLA 1950 Maruja Vidal i Felís No va pertànyer a cap comissió 1951 Consuelo García i Adelantado Avda Calvo Sotelo 1952 Amparo Peret i Boscá Sagrada Família “Corea”
1953 Lolita Torregrosa i Borrull 1954 Palmira Abarca i Moreno Plaça del Mercat No va pertànyer a cap comissió
1955 Concha Martí i Lloret Plaça del Mercat
1956 Amparo Villanueva i Comas
Falla Sant Josep “Raval” 1957 Elena Sarrió i Varó Sagrada Família “Corea” 1958 Maria Teresa Almiñana i Roselló Carrer Major i Passeig 1959 Maria del Carmen Llorca i Garcia No va pertànyer a cap comissió
Dades significatives i acords JLF de Gandia des de 1947 a 1959: 1947 Primer “Foch i Flama” JLF Gandia. Primera emissió fallera JLF 1948 Sorteig l’ordre de les falles. Emissió de ràdio. Crida el dia 16 de març. Exposició del Ninot. Banderins per a premis. Bateig dia 13 de març. Padrins del Bateig: Fallera Major i el President JLF. Ofrena a la Verge dels Desemparats a la Col·legiata. Missa de Sant Josep a la Col·legiata. 1949 Ens planten tres falles grans i una infantil. No consta publicació del Foch i Flama. Dia del Faller a la Fira. Actes fallers: Crida, Exposició, Bateig, Nit d’Albades. Pluja el dia de Sant Josep. 1950 Dia del Faller. Confecció del Bunyol 1951 L’Alcalde de Gandia, president honorari JLF. Banda per a la FM: la senyera. Banda per a les senyoretes falles: bandera nacional. Premi a la millor emissió fallera. 1952 Tres membres per falla, inclòs el president de la comissió a les reunions JLF. Revisió acte Presentació FM per l’esgotament del públic en edicions passades. 1953 Traca quilomètrica que va unir totes les falles des de Sant Francesc de Borja a Calvo Sotelo es nades de les senyoretes a càrrec de les comissions. 1954 Les falles comptaran amb una fallera i quatre dames d’honor en lloc de dues. Dia del Faller: despertà, passacarrers, ofrena, dansà infantil, revetla popular i castell de focs. Proposta de redactar un Reglament Faller. Es demana a JCF el seu reglament. Proposta de limitació dels barris fallers. El Foc i Flama es publica al periòdic de Gandia: “La Voz del Distrito” del dia 17 de març.
1955 JLF formada per tres membres de cada comissió: President, Secretari i altre. Sols un vot per comissió a les reunions JLF. Cort d’honor de la FM les Falleres i dames de totes les comissions falleres de Gandia. La Falla Calvo Sotelo passa a nomenar-se Falla de la Sagrada Família. Exposició del Ninot: dos ninots per falla. Indultat el que més vots tinga. Emissions falleres: temps no excedir dels 30 minuts. Prohibició acudir als actes religiosos vestits de comparsa. La comissió que obtinga el primer premi, pot organitzar la Cavalcada del Ninot les despeses al seu càrrec. Es desestima proposta de l’Ajuntament d’organització de la Fira i Festes por part de la JLF. 1956 Bandes falleres: Reina Fallera la bandera nacional, del Foc banda color roig i Festa color blau. Bandes sense escut JLF per a distingir-les Fallera Major. Si una comissió no planta, tindrà dret al seu territori durant dos anys. Després la JLF decidirà. Acabar el més aviat possible els Estatus i Reglament JLF. Evitar les polèmiques a les emissions falleres. Cavalcada del Ninot: no es fa per problemes econòmiques d’alguna comissió. Tres premis per a les falles. 1957 Ordre presentació Reines: Reina de la Festa, Reina del Foc i Reina de la Falla. Dia del Faller a la fira. Aportació municipal 5.000 pessetes. 1958 Sis premis a les falles, mes Ninot indultat i Falla infantil. Dia del Faller a la Fira. Funció benèfica per la riuada de València. 1959 Cort d’Honor Fallera Major Gandia: dos senyoretes per falla. Dia del Faller a la fira. El 14 de gener el president de JLF, Bernat Bolta presenta la seua dimissió. No s’accepta.
Per fer-se idea del que era participar el “Día del Fallero2” en la Fira i Festes de Gandia, us mostrem el programa d’actes de la Fira i Festes del 15 d’octubre de 1948 (en origen escrit tot en castellà):
Divendres dia 1 - DIA FALLERO3 (SIC)
A les 8.-Diana i “despertá” per les diferents Comissions i Junta Local Fallera.
A les 9’30.- Suculent esmorzar «faller», al qual podran assistir quants simpatitzen amb la “festa”, havent d’acudir tots al Bar Rialto.
A les 11’30.-Bateig del xiquet o xiqueta de condició humil nascut en l’hora més pròxima a les dotze de la nit del dia 9 d’octubre, el qual serà apadrinat per la Fallera Major i el senyor Alcalde de l’Excm. Ajuntament, acompanyats de vistós festeig integrat per les senyoretes falleres,
Comissions i Junta Local Fallera.
A les 12’30.-Arribada del “So Quelo”, que convidat per les Autoritats i Junta Local Fallera farà la seua entrada a la ciutat en l’autobús que té l’arribada a aquesta mateixa hora, sent rebut
per aquests, iniciant-se a continuació la desfilada de visita als principals centres i carrers de la ciutat. A la seua arribada al Passeig de les Germanies es dispararà en el seu honor una vistosa traca. A les 13’30.- Menjar als pobres més necessitats de la població, servida per la Fallera Major i cort d’honor. A les 16’30.- “Desfilada i Dansà infantil” en el passeig de les Germanies, amenitzant l’acte valuosos dolçainers i tabaleters. Al final de la “dansà” s’obsequiarà a dos xiquets participants amb una “xocolata amb bunyols” en els salons de Foment. A les 20.- Gran ball en honor al “So Quelo”, amb l’assistència de la Fallera Major i Cort i nombrosíssima família del “So Quelo”. A les 23.- Grandiosa revetla popular en el Passeig de les Germanies, amb assistència de la Fallera Major, la seua Cort, el “Sota Quelo”, el seu festeig i Comissions Falleres. Queden convidats tots a aquest festival, però prega la Junta Local Fallera, assistisquen amb el típic vestit regional, si pot ser per a major realç de la festa. En acabar la mateixa es cremarà una traca amb vistosíssim final de festa”
Un dia esgotador, i amb una pregunta, qui era “So Quelo”?
Regino Mas, artista faller de reconegut prestigi a València, va plantar falla en 1942 a la Plaça del Cabdill4 a València, sent el remat del cadafal de la falla el personatge de “So Quelo”. So Quelo, Rei de L’Horta, representat per un llaurador amb corona i sent una al·legoria del caciquisme, que es definia com un home que tractava amb productes difícils d’aconseguir. So Quelo va tindre representacions com a banquer, alcalde, forner, i d’altres professions durant uns anys en les falles de Regino Mas com: “Quelo Bank SL” el 1947; “Fabricacions So Quelo” el 1948; i “El qui més puga, per a d’ell” el 1950. I d’altres artistes com “L’alqueriadeSoQuelo”el 1943, amb Carlos Cortina i l’arquitecte Javier Goerlich i “So Quelo s’ha fet forner”, el 1946, amb Carlos Tarazona. A finals del anys 50, So Quelo va caure a l’oblit quan les falles adaptaren un remat clàssic.
3 Biblioteca Virtual premsa Històrica. Gandia Fira i Festes. Octubre 1946. Hem traslladat l’ortografia i gramàtica del valencià tal qual apareixen en els documents de l’època. No hem efectuat cap modificació.
Regino Mas va plantar la primera falla de la nostra comissió a 1928.
A Gandia, So Quelo era una paròdia que des de 1947 arribava a Gandia per a la Fira i Festes sent rebut per les autoritats i forces locals. So Quelo representava un estrafolari llaurador espavilat i negociador dels productes difícils d’aconseguir, és a dir, un estraperlista. Els fallers participaven en la seua comitiva pels carrers de Gandia. Va arribar a Gandia intermitentment fins al 1955, quan a la seua figura i carrossa li van botar foc, com si fora una falla5 .
De la nostra comissió, les dades que han pogut rescatar són les següents:
ANY PRESIDENT LEMA FALLA ARTISTA FALLER PREMIS 1941 Emilio Fuster Paniagua Tradicions valencianes Gonzalo Pérez Rancaño 1943 Antoni Viña Tarazona La foscoreta del cine Juan Masiá Domènech Tercer premi 1944 Antoni Viña Tarazona La Fira en rodes Juan Masiá Domènech Primer premi 1945 Antoni Viña Tarazona Mon de Grills Juan Masiá Domènech Primer premi 1946 Antoni Viña Tarazona El Triomf del sèptim art Juan Masiá Domènech Tercer premi 1947 Francesc Ferrairó Mascarell A divina, A divinalla Tercer premi 1948 Francesc Ferrairó Mascarell Sò Quèlo tirant de la corda” 1949 Francesc Ferrairó Mascarell 1950 No es planta falla 1951 Francesc Ferrairó Mascarell
ANY PRESIDENT LEMA FALLA ARTISTA FALLER PREMIS 1952 Francesc Ferrairó Mascarell 1953 Francesc Ferrairó Mascarell La fortuna 1954 Antoni Bo Martínez Segon premi 1955 Emili Boix Gualde 1956 Emili Boix Gualde 1957 Cirilo Romaguera Melis El progrés o segons el gust 1958 Cirilo Romaguera Melis Espill de la veritat Secundino March Primer premi 1959 Cirilo Romaguera Melis Coses de la mar Secundino March
4 Del Caudillo, en castellá. 5 El Teatre a la Safor. (1939-2000) Josep Enric Gonga. 2004
Les Reines Falleres, Dames, Reines del Foc i Festa de la nostra comissió de 1940 a 1959 van ser:
REINA DE LA FALLA 1942 Conchita Monzó 1946 no tenim dades
DAMA D’HONOR 1947 Dolores Rodríguez Melis Gloria Ros Amparin Añón 1948 Maruja Borrás Barbera Conchita Cucart Alemany 1949 Carmen Morant Belda 1950 No hi ha falla. 1951 Amelia García Pellicer Conchita Piquer Moliner 1952 Celia Bohigues Bernabeu Raquel García Olaso 1953 Rosario Vita Terrades Rosita Calvé Olaso 1954 No tenim dades 1955 Lola García Pellicer Soledad Pérez Sjblom DAMA D’HONOR
Ana-María Conca Roca
Finita Canet Duato Adelita Benavent Gil Gloria Frances Boix
Myriam Pérez Sjblom REINA DEL FOC REINA DE LA FESTA 1956 Isabel García Pellicer Mª de los Ángeles Moreno Vercher Mª del Carmen Vicedo Martinez 1957 Teresa Almiñana Roselló Paquita Bisquert Sapena Mª Isabel Paredes Carillo (Fallera Major 1958) 1958 Gloria Miñana Lorente Mª Ángeles Vercher García Seve-Tere Giner Berenguer 1959 Pilar Lloret Bolta Mª Consuelo Moncho Sirera Lolita Sanfelix Peiró
No està permés la publicació de les fotografies dels monuments que va plantar la nostra comissió al període que hem analitzat de 1940 a 1959. Les fotografies existeixen, però, hi ha drets d’autor que no es troben cedits al Centre de Documentació Museu de Gandia, per tal motiu, us recomanem el seu arxiu on estan. Potser per al centenari disposarem d’elles... Hi ha un esbós de la nostra falla al Llibre Fallero de 1944 de l’Òrgan oficial de la Junta Central Fallera, de molt difícil visualització.
Finalment el nostre homenatge als fallers que van fer possible la continuïtat de la nostra falla durant el període 1941 a 1959.
ANY 1947*
ANY 1948*
*Foch y Flama. Centre de documentació Museu Faller Gandia Hem traslladat l’ortografia i gramàtica del valencià tal qual apareixen en els documents de l’època. No hem efectuat cap modificació.
ANY 1951*
ANY 1952* ANY 1953*
“LaFortuna”
*Foch y Flama. Centre de documentació Museu Faller de Gandia. Hem traslladat l’ortografia i gramàtica del valencià tal qual apareixen en els documents de l’època. No hem efectuat cap modificació.
ANY 1956**
ANY 1957**
**Foc i Flama. Centre de documentació Museu Faller de Gandia. Hem traslladat l’ortografia i gramàtica del valencià tal qual apareixen en els documents de l’època. No hem efectuat cap modificació.
“Espill de la veritat”
“Coses de la mar”
ANY 1958**
ANY 1959**
**Foc i Flama. Centre de documentació Museu Faller de Gandia Hem traslladat l’ortografia i gramàtica del valencià tal qual apareixen en els documents de l’època. No hem efectuat cap modificació.
Fonts bibliogràfiques: • Premsa històrica www.prensahistorica.mcu.es. • http://hemerotecadigital.bne.es/ (Biblioteca Nacional Española). • Arxiu Junta Local Fallera de Gandia.
• Arxiu Falla Carrer Major i Passeig. • https://bivaldi.gva.es (Biblioteca Valenciana Digital). • Arxiu històric de la Junta Central Fallera Valencia.
• El Teatre a la Safor. (1939-2000) Josep Enric Gonga.2004. • Biblioteca Virtual premsa Històrica. Gandia Fira i Festes. Octubre 1946. • Regino Mas (1899-1968). Manolo Sanchis -Coordinador de la Revista Cendra. Llibre Fallero 2018. • Llibre del Cinquantenari 1946-1996. Junta Local Fallera de Gandia • “Mirar les Falles de Gandia”. 1876-1946 de J.J. Coll Fornés.Edicions Tivoli. A-159-2009.
• Foch y Flama; Foc i Flama (1948- 1959). Centre documentació Museu Faller. • Arxiu Carmen Soucase Furió.
