El que callaren els cadafals

Héctor Moreno

La censura es de nix com l’acció d’examinar una obra o fet destinat a un cert públic, suprimint o modi cant la part que no s’ajusta a determinats plantejaments establits per la societat o grups de pressió. En resum; es pretén determinar si el que es vol mostrar es pot o no publicar o exhibir.

Si parlem de censura, podem dir que hi ha molts tipus: la censura política, la moral, la religiosa, la periodística, l’autocensura, etc., actuant en tots els casos baix el mateix eix: privar la llibertat d’expressió, un dret consagrat i consubstancial per a totes les persones que es de neix en l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans.

A priori, en qualsevol societat avançada i en ple segle XXI, la llibertat d’expressió deuria ser un fet, però hi ha països i moments en els quals la censura és clau per acovardir els pensaments divergents de “l’ideari establit com idoni”.

En este sentit, parlar de falles és parlar de sàtira, ironia, crítica i tot això confronta directament amb l’ideari censurador, però, què faríem les falles sense eixa part fonamental? Simplement res, els artistes i aquells encarregats dels guions de falla perdrien part de la seua gràcia natural i es convertirien en creadors artístics de falles “blanques” on la crítica no és part fonamental del cadafal.

No obstant, la censura no és una cosa pròpia de la festa fallera, en la història del nostre país sempre ha estat present, començant per la Inquisició espanyola; un tribunal fundat allà per 1478 amb el beneplàcit dels Reis Catòlics per mantindre l’ortodòxia catòlica als territoris del regne. Amb una vessant religiosa, els inquisidors censuraven tot allò que pareguera jueu, protestant o antireligiós, incidint principalment sobre aquelles persones que s’havien convertit al cristianisme. Des d’eixe moment ns a l’actualitat el simple desig d’un rei sobirà podia provocar que censuraren qualsevol actitud o fet i acabar com a mínim empresonat o penjat en el pitjor dels casos.

No obstant, ens podem preguntar, i les festes? Han patit censura? Clar que sí, començant per la més ancestral, el Carnestoltes. Per exemple, Carlos I, en 1523, va llançar una llei censora a tots els seus territoris. Amb la intenció que no hi haguera “emmascarats al regne”, a més de prohibir les disfresses va instaurar una pena que variava en funció de la condició de l’infractor: si era humil, la pena eren cent assots públics, però si era un noble, se li imposava el desterrament per un període de sis mesos. També a 1569 apareix una acta municipal a Daroca (Saragossa) en la que diu: “s’ha assenyalat com s’ofèn a

Déu en els dies de Carnestoltes, tirant aigua, coets, fem, llots i altres animalades”. En conseqüència, es remet esta situació al consell per a “que s’aplique la llei que toca amb la de controlar els desaforaments previs a la penitència de Quaresma”.

Un altra festa que ha patit censura és el Carnestoltes de Cadis, on a principis de s.XX hi ha directrius per a censurar les ofenses. Si bé en els seus començaments es podria parlar d’una censura no especí ca sobre la base d’una llei general, ja en els anys 20, va haver-hi un control pel qual les agrupacions havien de sol·licitar un permís de l’ajuntament per a poder participar. Després de passar el sedàs d’una sèrie de censors que llevaven o prohibien les lletres que estimaven que arremetien contra la moral, el bon gust, que podien ser irreverents o que atemptaren a la creença religiosa les agrupacions gaditanes podien fer les seues actuacions.

En l’àmbit festiu valencià hem de dir que la festa que més ha patit la censura en general han sigut les falles. Una festa que no només va patir la censura durant el franquisme (com moltes de les festes no religioses), sinó que des del seu inici. Si ens remuntem a l’inici incert de la festa i assimilem que inicialment eren fogueres per a cremar tot allò que no valia dels tallers, la festa no podia patir cap mena de censura, però quan la falla comença a tindre continguts, ací és on comença a haver-hi suc per a poder censurar. En este cas, a nals del segle XIX apareixen exemples de censura al món faller. Ja abans, però en 1880 es publica al periòdic “El católico” una ressenya d’un fragment del Mercantil Valenciano, que diu el següent: “Alguns veïns ens advertixen que comuniquem al públic, que no es deu censurar el que es va a presentar en algunes falles, ja que la censura prèvia ha prohibit la col·locació de cartells necessaris i indispensables per a la comuna comprensió del tema que es desenvolupa al cadafal per mitjà de gures al·legòriques”. No sabem molt bé a quina falla o falles es referien de les que es van plantar aquell any perquè la premsa recull les temàtiques d’algunes falles:

A la plaça de la Reina es va plantar una locomotora a tot vapor disposta a marxar cap al “projectat” carrer de la Pau.

Al carrer Calabazas es va plantar una falla que es titulava “Emborratxament” on dos gures vestides de frac simulen una situació habitual en les tavernes: un d’ells damunt d’un tonell amb una botella en la mà i l’altre assegut al terra està amb la baralla en la mà.

Al Tros-Alt es va plantar a una famosa balladora del moment, “Coralito”, ballant per peteneres al compàs de les postisses que eren tocades per alguns joves.

Al carrer Sant Vicent apareixen al cadafal tres gures representant a dos importants matadors de bous que estan pegant-se un gran banquet després de la correguda mentre que el mestre d’escola, pàl·lid i famolenc veu amb amargura com “avança la civilització”. Al carrer Cavallers, en la falla hi havia una exposició de pardals “savis” mentre una jove consulta una estrela i la seua criada rep un bitllet d’un “pisaverd” que l’enamora.

Al carrer de Gràcia es representa una façana ruïnosa d’un edi ci en la qual el propietari recrimina als inquilins que no paguen en data i per tant es nega a reconstruir la façana. Entre tota eixa escena uns xiquets es burlen de l’avar propietari.

Al Carrer Cervantes es representa al cadafal un ball. A la porta un home s’afanya a agafar un bitllet mentre dins una parella balla amb els acordes d’un gran violó.

Eixe any, altres falles es van plantar als carrers Ensanz i Alt a més de la plaça de Na Jordana, però no hi ha arguments disponibles. Fou la censura qui va provocar que no es publicaren els arguments? O bé algunes de les crítiques que hem exposat van ser suavitzades?

El que sí que és cert, és que a nals del XIX la càrrega crítica cap als sectors més dominants de la societat va provocar una caiguda en el nombre de falles plantades a la ciutat, ja que estes classes no veien ben bé que es construïren falles on mostrar “les vergonyes” de la societat i més cap al seu sector, però encara que es van plantejar molts entrebancs les falles van continuar i plantar. Davant d’esta situació en 1884 la publicació ‘La Traca’ va proposar per primera vegada el concurs de premis per als millors cadafals fallers, la qual cosa va despertar un esperit competitiu entre comissions de veïns, i estimular l’estètica de les falles. Exactament Lo Rat Penat, va ser l’entitat que va assumir l’organització dels premis i que va de nou dinamitzar la festa, això si, sense poder obviar la censura municipal.

En 1899 també es recull al periòdic Las Provincias del dia 1 de març, com dos falles més s’han presentat a l’ajuntament per a la seua aprovació: “Ahir foren presentades a l’ajuntament dos esbossos d’altres falles. Un d’ells és sobre un tema local en el qual guren un fuster, una sabatera i un picador de bous, sent les gures molt realistes. L’altra falla és sobre l’alta política. Un home es troba gitat mentre dos gures més, un d’ells amb un llibre d’història l’amenaça. Al capçal del llit es veu una espasa de les utilitzades en l’Edat Mitjana”. Les dos falles passaren la censura però no ho van fer així les falles del carrer de les Barques, la del carrer Campaners, la de la plaça del Contrast, baixada de Sant Francesc i la del carrer de Nules. Concretament la baixada de la falla del carrer de les Barques va ser inicialment cen- surada. Criticava els plans d’enllumenament de la ciutat de València i del centre “on estava el Micalet”, eixia una persona vestida de frac amb una maleta i una bossa. Esta última es va censurar, encara que per culpa de les dimensions del cadafal, la falla pareix que no va ser plantada.

Uns anys més tard, en 1901, va ser l’Ajuntament de València qui va o cialitzar el lliurament de Premis Municipals. El premi un de 100 pessetes i un altre de 50 pessetes, s’entregaven una vegada passades les festes i eren un al·licient per al veïnat que veia recompensat el seu esforç, ara bé, quina falla es premiaria? Aquella amb més crítica local? La més estètica? Correctament la introducció de les autoritats municipals en el funcionament propi de la festa possiblement fora una forma de rebaixar eixa naturalesa crítica de les falles. Si no et caves molt en les autoritats o no donaves problemes, possiblement tingueres més possibilitat de premis. No obstant això, la crítica no va decaure i tampoc la censura després d’esta iniciativa.

En 1902 es torna a publicar el 9 de març a Las Províncias l’acció censuradora de l’Ajuntament i de Governació Civil: “El senyor alcalde acompanyat pel secretari ha visitat al governador per a mostrar-li els esbossos de les falles presentades per a la seua aprovació. Pareix que alguns projectes patiran importants modi cacions per l’accentuat de les al·lusions polítiques o religioses”. Exactament uns dies més tard i fent repàs el mateix periòdic de les falles plantades indica que la falla de la Reina que representa una dona major cant a netejar la roba bruta: “l’esbós, encara que amb moltes supressions i modi cacions, és molt artístic”. Exactament d’esta falla es va censurar les paraules “la bandera”, “foguer del sigle XIII” i un vaixell que apareix en la part de dalt del foguer.

Eixe mateix any es censura el llibret de la falla del Carrer Saragossa i diversos detalls del cadafal, tal com ho relata també la crònica de Las Províncias. Una altra de les falles que fou censurada va ser la del Carrer Encarnació que segons la crònica de Las Provincias diu: “l’esbós era el següent: En el centre apareix assegut un senyor amb barret davant d’una taula amb un canó d’artilleria en forma de tinter. Darrere un home d’un poble amb barret que por porta una destral al muscle. Davant de la taula hi ha una dona amb una corda en la mà en actitud d’elevar el cap d’un ase. El canó va tindre el seu “intringulis” a jutjar per l’oposició a este objecte en centres o cials. Anit es va solucionar el con icte però la falla va patir moltes modi cacions”.

Inicialment la falla volia re ectir com l’arrendatari “assegut en la taula i amb un canó” amenaça als inquilins per no pagar, justi cant-se la llauradora que al morir-se la cavalleria no podia pagar-li. L’artesà que les venia vindre i amenaçat pel canó agafa una destral. Com ja s’ha començat la censura anava pel canó, el qual segons la nota de censura: “que suprimisquen el canó” no es plantaria per a no “mostrar” al públic de quina forma es podien solucionar este tipus de disputes.

Els anys 30 i posteriorment els de la República van ser molt menys “censuradors” encara que també hi hagueren casos de censura registrats: Las Províncias en 1930 re ectia al periòdic la següent crònica: “Les falles d’enguany van accentuar la sàtira després d’obrir la mà la censura, i el tema principal va ser la política local”. La guerra Civil i després la dictadura van ser el període on més censura s’ha aplicat al món de les falles. Falles grans e infantils van patir l’activitat censuradora per motius sobretots religiosos i de moral, ja que les escenes polítiques estaven molt controlades. L’aparició de corones, parelles ballant, banderes nacionals compravenda de menjar (estraperlo) i qualsevol escena que desprestigiara l’acció política en l’àmbit local o nacional eren ràpidament eliminats dels esbossos. Els anys 40, 50 i 60 van ser aquells en els que més cura es va tindre d’allò que es plantava, ja que el Ministeri d’Informació i Turisme havia de visar i autoritzar cadascuna de les propostes que els artistes plantejaven a cada comissió. A Junta Central Fallera es conserven tots aquells esbossos censurats i els seus motius, sent un referent d’este tipus d’accions el bibliogrà c presentat al llibret de la Falla Ramón i Cajal de Torrent i escrit per Salvador Císcar.

A escala local, no sabem si les falles de Paiporta de 1929-1930 i posteriorment les de 1947-48 van patir censura ja que poca informació hi ha al voltant, però de segur que els artistes que les van confeccionar tindrien molta cura d’acomplir amb aquells cànons que regien la festa.

BIBLIOGRAFÍA:

Las Provincias: 01/03/1899; 09/03/1902; 18/03/1902

El católico: 15/03/1880

Llibret Falla Ramon i Cajal Torrent 2014

Historia de las Fallas, 1990. Levante- EMV.