Històries paiportines… DE BOCA EN BOCA

Joaquín Martínez

És possible que de xicotets escoltàrem relats que contaven els nostres iaios, tios, pares, amics o veïns. Alguns d’ells són històries fantàstiques on apareixen reis, dracs, mags, bruixes, fantasmes o princeses; unes altres podien ser d’amor o tragèdies, temes que comparteixen molts d’aquests relats populars i que, amb el pas del temps, s’han arribat a convertir en verdaderes llegendes o mites, narrats també actualment. A València tenim prou exemples d’aquestes narracions com el drac del Patriarca, la delicà de Gandia, el salt de la novia, etc…

El terme llegenda prové del llatí “legenda”, que signi ca “el que ha de ser sentit“. Aquestes històries són narracions que es conten en públic, transmeses de generació en generació, de boca en boca, de pares a lls o de iaios a nets; i la seua peculiaritat és que, en ser contades de manera oral, els relats són modi cats i cada vegada es van afegint més elements a les històries, ja siguen fantàstics, tràgics o còmics, els quals provoquen que adquirisquen un caràcter de credibilitat que fa que es mantinguen vigents per tants anys.

L’home sempre ha tingut esta necessitat de comunicar-se, parlar amb els altres, explicar-se les coses viscudes, les coses quotidianes, els successos que ocorrien en el seu entorn o experiències personals que es transmetien com he dit abans, de generació en generació, en una mateixa família, veïnat, poble o comarca, com se sol dir de boca en boca. A les cases, antigament, els pares o iaios sentats a la calor de la llar, contaven històries als seus lls o nets com es vivia la nit de reis o els contaven històries de por en la nit d’ànimes, en la festivitat de Tots Sants.

Els que tenim més edat ens recordarem d’aquelles vesprades i nits sentats a la fresca, a les portes de les cases on es reunien, per grups, els veïns del carrer o d’una mateixa nca. Aquest moment era l’idoni per a enterar-se de les xafarderies del poble, on les dones contaven l’ocorregut durant el dia, històries passades o xafardejos on posaven verda a alguna veïna que en aquell moment no estava.

Com he dit, a València hi ha moltes històries, contes o llegendes, i Paiporta no és l’excepció. Successos que en el seu moment van impactar a la gent i van quedar en la memòria d’aquests i que, generació darrere generació, ens ho han transmés de manera oral o escrita a través de llibres o notícies periodístiques que a dia de hui encara podem vore. Per fer este article he parlat amb gent major del poble per poder traure informació d’algunes d’estes històries que ells recordaven, tots coincidien a contar-me anècdotes o successos personals, que van viure de xicotets amb els seus pares o iaios, però, en general, no he aconseguit “res”, així que vaig haver de recòrrer als llibres i visitar l’hemeroteca de la ciutat de València per a poder aconseguir alguna història antiga relacionada amb Paiporta.

La primera història que vos contaré, és el cas de “Paiporta la Cruel” així ho va escriure en el seu dietari el capellà del Rei Alfons V el Magnànim. Era el 26 de febrer de 1447, a València vivia un tal Ginés Ferrer que havia sigut jurat de València, estava casat amb una dona molt rica, propietària de moltes terres a Paiporta. Per altra banda una llauradora viuda de Paiporta, les terres de la qual confrontaven amb les terres del tal Ginés Ferrer, es queixava que els criats d’aquest li desbarataven els seus cultius. Aquesta llauradora amenaçava amb recórrer a la justícia, l’ama de les terres es cà feta un bou i va manar als seus criats que prengueren venjança. Una nit els criats d’aquesta senyora van entrar a la casa de la viuda, la van matar, i van fer el mateix amb els lls per por a que els descobriren: dos lls, un de 22 anys, un altre de 10 i una lla de 5 anys. Els van tirar a tots a un pou, però una altra de les lles va aconseguir amagar-se.

Aquesta història es coneix també com “El gos de Paiporta” i per què?, vos preguntàreu. Els successos abans descrits es van quedar sense justícia ns que el gos de la familia assassinada es va presentar a València, a la casa de la ciutat (l’ajuntament), i a la porta es va posar a lladrar ns que el van tirar d’allí. L’endemà va tornar a muntar escàndol de nou i el van tornar a tirar, i així diversos dies ns que els jurats de la ciutat, intrigats per aquesta situació, van decidir seguir al gos per saber qui era l’amo i perquè es comportava així. El van seguir ns a Paiporta i allí van preguntar al veïnat per l’amo del gos i la gent del poble els va parlar de l’assassinat de la viuda i els seus lls.

Amb el que havien descobert, els jurats de la ciutat van interrogar a la xiqueta supervivent sobre la nit del crim, la xiqueta va contar el succeït i els jurats li van dir si podria identi car als agressors. Durant diversos dies va estar acompanyant als guàrdies en la seua ronda pels carrers de la ciutat, ns que un dia va identi car a un dels criats eixint d’una taverna. Els guàrdies el van prendre i es va descobrir el pla ordit per la dona de Ginés Ferrer, però com estava fora de València va poder escapar-se, no va tindre tanta sort la seua dona i els quatre criats, que van ser ajusticiats.

Aquest és el relat de la lleialtat d’un gos cap als seu amo, que va anar a demanar justícia i no va parar ns a aconseguir-la, la història va passar de generació en generació i sabem que els nostres avantpassats la coneixien, ja que els alcaldes de la població, en el seu escut, portaven la imatge d’un gos, al·ludint a la seua lleialtat, la lleialtat també necessària com a mandatari cap al seu poble.

Podem veure aquest escut en la següent imatge.

Un altre relat “extraordinari“, i que segurament seria notícia al poble i comentat entre el veïnat, va ser el cas del nostre il·lustre Dominic Fra Gabriel Ferrandis. Sent el nostre paisà xiquet ja va donar mostres de ser sant per les seues accions i paraules. Encara que en la seua biogra a trobem molts relats extraordinaris he triat el següent. Als cinc anys, va caure des d’un arbre a la séquia de Montcada submergint-se davall de les seues aigües durant mitja hora, quan els seus pares van anar a buscar-lo el van traure de l’aigua pensant que estaría mort, però este estava sa i alegre i li va dir a son pare: “pare, ni tan sols he engolit una gota d’aigua, els meus germans ploraven i cridaven i jo els estava sentint davall de l’aigua”.

Una altra notícia treta de la prensa, i que en el seu moment també seria per molt comentada al poble, és el cas d’un “miracle” esdevingut a una llauradora de Paiporta al desembre de 1892. L’article diu així: “Una llauradora, veïna de Paiporta, d’uns 45 a 50 anys venia patint una malaltia que lentament minava el seu organisme i li havia produït la paràlisi completa de les dos mans. Desnonada per diversos facultatius, ha vingut hui a la ciutat per a consultar amb una eminència mèdica, però se li ha indicat que ns a la una de la vesprada no podría veure-la. La llauradora en això s’ha dirigit a la capella de la nostra excelsa patrona la Santíssima Verge dels Desemparats i ha sentit la missa d’onze posada de genolls i pregant fervorosament a la Mare de l’Empar que l’alleujara en la seua penosa malaltia. Acabava de sonar la campaneta de Sanctus, quan la llauradora ha fet un crit, exclamant “Gràcies Verge Santíssima, gràcies!, estic bona, menege les mans! Miracle, miracle, gràcies Verge Santa!”

Alguns dels han acudit en socors de la pobra dona que, mig desmaiada, ha sigut traslladada a la sagristia i allí, ja reposada de la seua profunda emoció, ha publicat en alta veu la seua curació miraculosa, dient que en donar els Sanctus ha sentit un formigueig en les dos mans i amb un goig immens ha vist que podia moure-les, així com els dits, sense cap di cultat, com quan estava bona. La gran quantitat de dels que envoltava a la llauradora ha esclatat en vítols a la patrona de València i plens de fe han proclamat el miracle.

Notícies i successos en trobem molts en els periòdics, successos que passaven a Paiporta i que els seus veïns comentarien en els casinos, tavernes o botigues, com és el cas d’un veí de Paiporta de 27 anys que a l’octubre de 1876, estant treballant en el camp, i li agafà una tempesta. Fugint d’esta es va refugiar davall d’una gran garrofera tenint la mala sort que un llamp el matà.

Un altre succés, aquest esdevingut en les festes d’agost de 1880, va ocórrer quan alguns coets solts que es dispararen en la cordà van ferir a set o huit veïns, alguns d’ells de bastant gravetat. En succeir en dates tan assenyalades segur que molts anys després aquest esdeveniment seria recordat i comentat al poble.

També hem trobat que la processó del Corpus de l’any 1895 va tindre un desenllaç trist per a les imatges dels sants Abdón i Senent, ja que, quan va passar la processó pel barranc (encara no estava el pont) les imatges es van desprendre de les andes caient entre les roques i trencant-se. D’aquesta història o llegenda es dubtava de si havia sigut un accident o ho havien fet a propòsit els llauradors que portaven les andes, per no ser molt e caços aquests sants, ja que durant diversos anys la pedra havia arruïnat els cultius i per venjança els llauradors haurien tirat les imatges al barranc. Mai ho sabrem, però la llegenda queda ací.

Per a acabar, encara que es podrien contar una in nitat de xicotetes anècdotes més, vos contaré una més recent en el temps, que jo mateix l’he sentida a casa i on un dels protagonistes és mon pare. Quan s’estaven celebrant les festes taurines a Paiporta, en el recorregut de les vaquetes es trobava el que era el Banc de València, i a migdia una d’elles va entrar per una nestra del banc donant un gran esglai als empleats, entre ells mon pare, els quals es van amagar en els banys ns que es va poder traure la vaca del banc.

Finalment, volia dirigir-me als joves que estan llegint este article per dir-los que és bo que parleu amb les persones majors, ja que aporten a la societat experiència i saviesa, i així les històries que vos conten no es perdran, tornem a escoltar-nos els uns als altres i transmetem les de boca en boca a les futures generacions.

Bibliogra a:

- Fulla extraordinària de l’església Parroquial de Paiporta any 1933 (Arxiu històric Parroquial Sant Jordi de Paiporta).

-Elogi fúnebre de les solemnes exèquies a la bona memòria de Fra Gabriel Ferrandis

*Año 1783 per Sr. Joseph Faustino.

-El ben públic Núm. 1087 18 d’octubre de 1876

-La Unió Catòlica Núm. 973 17 d’agost de 1880

-L’Herald de Madrid 16 de juny de 1895.

-La correspondencia d’Espanya, any *XLIII Núm. 12660 4 de desembre de 1892.