Entrevista a Agustín Ferrer Clari

Cap de la Secció de Patrimoni Històric i Turisme

Ajuntament d’ Alzira

Parlar d'Alzira és parlar d'uns dels entorns mediambientals més emblemàtics de la Comunitat Valenciana. Hui, els paratges de la Murta i la Casella són un imant per a senderistes, esportistes i famílies, que transiten pels múltiples camins i senderes que el recorren.

Un dels monuments urbans que ens recorden la cultura mediambiental dels alzirenys és Les fulles. Quin va ser el motiu d'encarregar esta temàtica i situar-lo en un dels encreuaments més rellevants de la Ribera Alta?

El motiu va ser l’empresa urbanitzadora de Tulell, que va proposar este element decoratiu i es va acceptar com un emblema de ciutat moderna que donava la benvinguda per este accés de la ciutat. No té cap identificació amb Alzira, ni històrica ni paisatgística, tampoc ha aconseguit el reconeixement que s’esperava, si bé podem dir que és un dels monuments més visitat i concorregut pel tràfic que diàriament circula pels seus peus. D’esta manera sí que podem dir, almenys, que es tracta d’un clar referent visual de la nostra ciutat per la seua altura, esveltesa i el lloc preferencial en el qual es troba.

Un altre monument és la Les Agulles, situat en un nus que ens unix amb Carcaixent, d'una banda, i per l'altre ens dirigix a una de les valls més boniques de la Comunitat Valenciana, la Valldigna. Quin és el futur d'Alzira des de la perspectiva mediambiental? Serà un dels atributs amb major atractiu per a les seues gents i per a aquells que ens visiten?

En primer lloc, hem d’aclarir que hi ha una certa confusió entre la designació de les dos redones d’este tram de la CV-50, potser per la seua proximitat. La redona de la Rosa dels Vents és realment la situada en la confluència del Camí de Gandia amb l’esmentada CV-50; el camí dels Pescadors, el carrer dels Almediers i el carrer dels Cordellers. Si la veiem des del cel, podem comprovar com es tracta d’una estrella central de quatre puntes dins d’un cercle, el qual està inscrit, al seu torn, en un altre on quatre puntes més completen els punts cardinals. Òbviament, la seua imatge hauria d’estar pensada per a ser vista des de baix i no des de dalt. Està situada a l’entrada d’Alzira venint de la Barraca d’Aigües Vives, en la CV-50 de la Generalitat Valenciana, que enllaça Tavernes de la Valldigna – Llíria. A l’entrada d’Alberic hi ha un altre model de Rosa dels Vents.

La redona que dona confusió és la següent que trobem en la mateixa CV-50, en la confluència de l’avinguda de la Mestra Maria Plasencia entrant en la població i de la CV-572 direcció a la veïna població de Carcaixent. El seu nom és la redona de les Agulles, ja que com es pot apreciar són dos agulles que des d’un punt concret se superposen a la serra de les Agulles, situada al fons, on es retalla la majestuosa silueta apuntada que dona nom a la serra que tanca pel sud la vall de la Casella.

Aclarit este punt i tornant a la pregunta, pensem que el futur d’Alzira, des de la perspectiva mediambiental, ningú el pot prevenir. Posem per cas el que ha passat en el verger, que a principis de segle XX era rodejat de tarongers, la «Fruita Daurada» com es deia, i ara a principis del segle XXI ja és inexistent el domini del taronger, alternant amb el caqui o l’alvocat. Però el que és pitjor, i ací en este punt tenim els millors exemples, no cal pegar-li la volta a la ciutat per a comprovar-ho, tenim els polígons industrials que indiscriminadament han substituït el cultiu del taronger implantant-se en els accessos a la ciutat. És clar que una ciutat pròspera ha d’adaptar-se a les circumstàncies del moment, però sempre ha de tenir en compte el futur per damunt del present. No ha sigut este el cas i hem de lamentar la inexo- rable perduda d’un entorn natural quasi únic a costa de la construcció de naus industrials. Per altra banda, cal ser positius i valorar el que hi ha, que és molt. Des dels atractius dels paratges de la Murta i la Casella, de la Vall d’Aigües Vives, de les partides agrícoles poblades de cultius entre els quals destaquem el taronger, no menys atractiu que la vall del Jerte, quan la flor del taronger amb el color blanc damunt del verd cobrix uns arbres monumentals, encara amb els fruits com és el cas de les valències, la seua fragància ens decora i perfuma l’entorn de la ciutat. Podem seguir amb la bellesa del riu Xúquer al pas del nostre terme i comarca, un riu oblidat i que ara tornem a recuperar paisatgísticament. La xarxa de senders homologats que des del GR- 239 Camí de Llevant de Sant Jaume; el GR-236 la Ruta dels Monestirs el Pas del Pobre; els senders de curt recorregut: PR –CV 303 d’Alzira a la Casella; el PR-CV 304 la Ratlla; el PR-CV 334 la Creu del Cardenal; el PR-CV 335 el Cavall Bernat; el PR-CV 241 la Ruta Bernardina; el SL-CV 81 Sender Botànic i el SL- CV 82 Sender Històric, els dos a la Murta; el Camí del Cid o la Via Augusta; els itineraris comarcals de BTT del Centre BTT; la ruta dels Ponts de Ferro; el passeig fluvial; l’Anell Verd o el Camí Natural de l’antic traçat del trenet Carcaixent-Gandia/Dénia; la xarxa de carrils bicis que va connectant Alzira amb llocs d’interés i poblacions veïnes, etc., són algunes de les alternatives que s’oferixen als residents i visitants, per tal de tenir un coneixement del medi i, en conseqüència, apreciar-lo i, per tant, contribuir a la seua conservació i millora.

Però no sols cal tenir els accessos en condicions, sinó procurar que els destins estiguen en consonància. Han de ser espais saludables i, per tant, hem de procurar cuidar-los, la qual cosa implica deslliurar-los dels impactes urbanístics, de la contaminació, dels incendis... I, per descomptat, del vandalisme, que sembla mentida, però també és causa de destrucció del nostre medi ambient.

Parlar d'Alzira també és parlar del Xúquer, un riu que embolica esta ciutat algunes vegades com les cintes d'un regal i altres com una mordassa que es desbordava en formes de riuada. L'imaginari ciutadà, a través de les seues escultures urbanes, està vinculat a la història del Xúquer, un imaginari que es trasllada de pares a fills i que assenyala, en alguna paret, «fins ací arribà l’aigua».

El monument a Les riuades, situat al parc de l'Alquenència, és un record de la vulnerabilitat de les gents d'Alzira davant la força de la naturalesa. Al seu judici, com ha determinat la cultura mediambiental de l'alzireny esta vulnerabilitat que s'ha repetit històricament?

A hores d’ara continua sent una assignatura pendent. Les inundacions no sols venen causades pel Xúquer, sinó, de vegades, pels barrancs que baixen de les muntanyes, de manera que hem d’estar buscant solucions a fenòmens naturals i condicions orogràfiques, en les quals poc podem fer. Som nosaltres els que estem ocupant llocs pels quals l’aigua ha de buscar el seu camí natural. El fet de construir una ciutat emmurallada amb ponts i ravals en el mateix caixer del riu ja és, per si mateixa, una mostra del repte humà al tot poderós riu Xúquer. L’expansió urbanística en zones fondes, i, per tant, inundables com les Basses o Venècia, són altres factors que han afavorit les cruentes inundacions a la població d’Alzira. La construcció de plataformes industrials o de vies de comunicació com l’AP-7 o la via del ferrocarril han suposat barreres que dificultaven l’eixida de l’aigua. No es poden evitar les inundacions, però sí pal·liar-les, ja la presa de Tous, d’Escalona, de Bellús són reguladores dels cabals; però cal pensar en altres mesures interdisciplinàries, com una repoblació dels vessants de les muntanyes i la conservació dels bancals o rastells centenaris de pedra en sec d’antics cultius, que eviten l’escorrentia i les avingudes; una neteja dels barrancs i de les riberes dels rius; evitar construccions que dificulten el pas de les aigües, així com construir en zones fàcilment inundables, junt amb un control pluviomètric, etc., poden ser algunes de les solucions poc costoses i bastant efectives.

Els qui habitem la Ribera no podem ni devem oblidar que el Xúquer i altres rius, com l’Albaida, el Verd, el Magre, o les aigües que baixen pels barrancs, tenen el seu dret mil·lenari de pas per estes terres i que nosaltres, temporalment, l’estem ocupant.

El monument al Riu Xúquer, situat en la seua ribera, quin n’és el significat? Creu que Alzira recuperarà el riu com un atractiu mediambiental per a gaudir-lo els seus ciutadans i aquells que ens visten?

El monument al riu Xúquer va ser dissenyat per Leonardo Borrás i Josep Carrasco, el qual representa el riu Xúquer i els seus afluents Verd i Magre, creat l’any 2004 i muntat el 2017. Es tracta d’una obra de grans dimensions i atrevit disseny en homenatge al Xúquer. Prop d’ell un monòlit recorda en la seua part superior el nivell que va assolir la inundació de 1982. Al costat, un faristol explicatiu resumix les inundacions històriques amb textos i fotografies. Després de molts anys de viure d’esquena al riu, s’ha tornat a recuperar com un element més del nostre entorn. La zona esportiva, el passeig fluvial, l’Anell Verd, l’escola de piragüisme, els senders homologats GR-236 i 239, el PR- CV 303, i 241, el Camí del Cid o la Via Augusta, o el carril bici d’Alzira a l’Estació, són algunes de les actuacions que s’han fet per a millorar les nostres instal·lacions esportives, culturals i turístiques, aprofitant al mateix temps la proximitat al riu com a recurs natural.

Somiant el futur, quin és el potencial d'Alzira des de la perspectiva del desenvolupament sostenible i una ecologia integral que pose en el centre els seus ciutadans?

És una pregunta la qual no soc el més indicat per a respondre, ja que considere que hi ha persones més qualificades que jo. Això no obstant, com he dit anteriorment, soc optimista, ja que considere que la situació geogràfica d’Alzira, prop de la costa, al costat d’unes muntanyes excepcionals, en una vall immensa, fèrtil, atractiva, com és la mateixa Ribera del Xúquer, perfectament comunicada, amb un clima anual envejable, etc., són ingredients magnífics per a, amb unes polítiques mediambientals, ecològiques i agrícoles, poder mantenir el que hi ha i, per què no, millorar-ho. Hem de saber recuperar els recursos i no explotar-los fins a esgotar-los.

A curt termini, potenciaria l’ús de la bicicleta com a mitjà de locomoció urbana, reduint els vehicles de motor per dins del nucli urbà. Crec fermament en els seus avantatges saludables en l’àmbit individual i col·lectiu.

Homenatge

Las Tres Púrpuras

Bernardo, María y Gracia

Jose Manuel Martin Cortes

Entrevista a Eduardo Juan Redal

Dir el nom: Eduardo Juan, és parlar d'un alzireny que ha dedicat gran part del seu temps al creixement de la cultura d'esta ciutat des d'una de les expressions més rellevant: la «religiositat popular». La forja del caràcter d'Alzira té en totes les primaveres un dels moments més expressius de participació del poble: La Setmana Santa. Des de la seua participació en ella, volem fer-li les següents preguntes:

Són molts els que consideren que la participació en les confraries són sols uns dies. Quina és la contribució de les confraries, germans, … al desenvolupament dels vincles i el teixit social d'Alzira?

Una confraria és una associació de persones que respon a una voluntat religiosa, social i cultural on tots els que en formen part participen en la creació de les tradicions associatives, festives, religioses, musicals i literàries que defineixen esta cultura singular.

Des de la seua fundació les confraries reflecteixen la religiositat pròpia de cada moment, però també mostren una manera especial de practicar uns costums festius, simbòlics, organitzatius, econòmics..., que ajuden a construir i a enriquir les relacions d’amistat, de germanor, de les persones que hi formen part al llarg del temps. En una confraria es configura una part important de la vida sentimental i col·lectiva dels confrares que participen en ella a través de la pràctica d’unes devocions de gran valor religiós però també d’unes pràctiques associatives de gran rellevància cultural i social. El fet de reunirse, resar, menjar, riure, construir un dosser, practicar obres de caritat, ajudar-se, acompanyar-se en els moments difícils..., conforma una tasca col·lectiva que reforça i amplifica els vincles associatius de les persones que viuen al nostre poble. Però, a més, en totes les confraries hi ha un desig fonamental: no abandonar mai al confrare. Totes les confraries i germandats dediquen un espai durant la Setmana Santa a recordar als difunts a través de misses, rosaris i oracions. Aquella antiga idea de no abandonar mai al confrare, a l’amic, a l’amiga..., no oblidar-los, continua vigent

Alzira té en els “dossers” una de les expressions més rellevants de la seua identitat religiosa. Esta expressió artística de caràcter efímer té un important atractiu turístic, però també té un important caràcter educatiu. Com han evolucionat la seua creativitat?, com ha variat la participació dels confrares en estos? Com ha evolucionat l'ús de les tecnologies?

Els dossers representen una mostra de cultura religiosa popular de gran importància dintre de la Setmana Santa d’Alzira. Fa anys, quan la imatge o les imatges d’un pas eren rebudes pel clavari de l’any a casa seua, es construïen humils monuments efímers de teles que solien cobrir les imatges santes per darrere, per damunt i pels costats. Estos dossers eren construccions d’honor semblants a les que es feien a alguns altars de les esglésies durant dies especials i també molt pareguts als que es construïen a alguns edificis públics quan es rebia a algun personatge important.

I encara que l’origen d’estes construccions efímeres és antic, és a finals del segle XIX quan apareixen amb el nom de dossers als llibres d’actes d’algunes confraries. Durant molts anys seran els clavaris de cadascun any i la seua família els que construiran estos monuments quan les imatges arriben a les seues cases en senyal de benvinguda; no obstant, a poc a poc, persones especialitzades en la seua construcció se sumaran al fet constructiu per tal de donar major rellevància artística a esta construcció honorífica. Les teles i les plantes seran els elements que definiran estos dossers.

Posteriorment, a partir del darrer terç del segle XX, estes construccions d’honor evolucionen fins a convertir-se en construccions efímeres de caràcter artístic amb un marcat caràcter historicista. Les majors dificultats constructives faran necessària la participació de la direcció de la confraria; altres vegades, es mantindrà el paper protagonista del clavari de l’any. Els nous processos tècnics i les noves dificultats per portar-los endavant propicia que participen en la seua construcció “confrares especialistes” que repetiran cada any en la seua construcció. Els majors reptes constructius han generat la necessitat d’utilitzar una gran varietat de materials per poder realitzar els efectes de llum, aigua...; també ha estat necessari utilitzar noves eines de construcció. Hui, totes les confraries projecten amb èxit estes construccions efímeres que són un orgull artístic de tots els seus confrares.

Dos monuments urbans ens recorden la Setmana Santa: el “monument al tambor” i “El confrare”. Alzira se sent orgullosa dels seus trasllats, la seua processó general … Des dels seus anys de participació en elles quins són els trets de la seua evolució? Per als visitants d'eixos dies sorprén la “cultura del tambor” que té el seu origen en centenars de joves assajant pels afores d'esta ciutat des del mes de novembre Creu que continuarà creixent en els pròxims anys?

Les processons representen els moments especials de la Setmana Santa; commemoren la Passió i la Mort de Jesucrist. Les processons lliguen la fe i la tradició; els components socials i la religiositat; el passat i la modernitat... Les processons demostren la fe en Jesucrist: Ell es manifesta en mig de les andes, vestes, llums, sons..., i també el moment de la germandat confrare: és el moment de sentir-se germà dels altres confrares. Les processons són representacions espirituals, visuals i sonores; també culturals..., i, per tant, han evolucionat al llarg del temps: des de les humils manifestacions de religiositat en les que els germans portaven una llum en forma de ciri, fanal o torxa fins als sons dels tambors, el color de les flors que adornen un anda o la bellesa de les imatges i les teles que les vistent o el regal a un amic o amiga d’un paquet de caramels. La processó és un món col·lectiu d’emocions, pregàries i contemplació on la capacitat creativa i cultural dels confrares també es transforma en un acte d’oració.

Somiant el futur quines accions serien necessàries per a potenciar la religiositat popular com forja del caràcter del poble?

Des de la nostra perspectiva pot ser un gran objectiu recuperar la cultura popular. Este projecte és una lleialtat a la memòria dels que ens han precedit i a nosaltres mateix; lleialtat amb tots els que compartim el mateix espai confrare. Sabem que la història és memòria i que es conta el que se sap, el que s’ha viscut. I de seguida ens adonarem de la vitalitat religiosa i intel·lectual de les persones per viure la seua fe religiosa o tindre una opinió cultural. L’estudi del patrimoni local lligat a la Setmana Santa ens ajudarà a conéixer millor els sentiments d’estes persones i també de les seues creacions.

El tambor, com abans, durant la segona meitat del segle XIX, ho va ser el cant dels motets; o la música espiritual de les bandes a partir de finals del XIX..., acompanya ara mateix les processons ampliant la rellevància cultural i espiritual de les nostres celebracions. Llarga vida al tambor..., però també a altres mostres de cultura religiosa popular que sense dubte apareixeran els anys vinents. Els confrares venen des de fa segles demostrant la vitalitat de les seues creacions culturals...

Considerem que investigar i difondre la memòria popular pròpia de cada una de les nostres confraries és un objectiu pels anys vinents. Podem fer visibles temàtiques com el lèxic creat pels nostres confrares; també els variats rituals que s’han seguit; i les obres solidàries en les quals es participa; i els objectes propis de la cultura material que es fan servir; i, per descomptat, el treball anònim de moltíssimes persones per organitzar les processons; o el valor artístic de les restauracions de les imatges... I ens adonarem des d’este nou espai intel·lectual de tot allò que constitueix el patrimoni material, religiós, festiu, artístic, tèxtil, que ens envolta cada vegada que participem en un acte de la Setmana Santa. I admirarem les joies de les nostres tradicions, de la nostra cultura, de la nostra devoció, com una altra forma de construir coneixement sobre este espai tan volgut que és el nostre poble.

Creu muntanyeta

Sant Salvador

Entrevista a Pedro Benedito Carrió Ajuntament d´Alzira

Com a gran coneixedor de la història d'Alzira i la seua dedicació per preservar i divulgar com s'ha forjat el caràcter dels alzirenys a través dels temps, li fan una de les persones més autoritzades per a realitzarli una sèrie de preguntes sobre l'evolució de la cultura religiosa d'una ciutat, que compta amb nombrosos monuments urbans que formen part de l'imaginari simbòlic d'aquesta ciutat. Les qüestions que volem plantejar-li són:

A Alzira comptem amb un «Monument als Sants Patrons» Bernat, Maria i Gràcia que són els protomàrtirs alzirenys que reflecteixen un canvi d'època religiós i cultural en la història d'esta ciutat. Quin va ser el protagonisme d'Alzira en la construcció de l'edat mitjana valencià?

Per sort, són varis els monuments dedicats als nostres Patrons que persisteixen, testimoni de l’importància que tingueren els sants germans no sols per a la nostra ciutat, també per al conjunt del Regne de València, donat l’efecte exemplaritzant que li donava el pes demogràfic de l’entonces Vila, segón nucli de població valencià en l’època foral, amb un paper preeminent militar i estratègicament, pero també espiritualment, prenent com exemple la conversió de Sant Bernat i la posterior de les seues germanes, el que els va fer mereixedors del martiri. nombrosos esdeveniments en el segle XX. Quin és el seu origen, què va significar per als alzirenys de l’època?

Un dels monuments més visitats és la «Creu del Cardenal», són molts els que els fins de setmanes visiten el paratge de la Murta amb un objectiu: gaudir de les vistes de la Ribera, el seu vincle al Mediterrani i aproximar en l'horitzó a les comarques castellanes. Quin és l'origen d'este monument? Per què es va decidir situar-ho en un lloc de tan complex accés?

He escoltat dos versions, la primera que fora pagada per algún dels cardenals de la familia Vich, molt vinculada al monestir de la Mare de Déu de la Murta; i posteriorment una altra proposant fora la deformació de Creu Cardinal, asenyalant el lloc des d’on realizar la tradicional benedicció dels termes.

Va ser instal·lada l’estiu de l’any 1901, a sol·licitut del rector ecònom de Santa Caterina, amb l'únic i religiós fi de commemorar l'entrada del segle vint. I efectivament haver convisgut amb tans esdeveniments, l’ha fet inclús mudar-se d’ubicació alguna vegada que altra, com 1929, 1940 i 2001, allunyant-se cada vegada un poc més de l’antic ermitori i de l’actual santuari, per quedar instal·lada recentment a la vora de l’esplanada, punt de culminació del Via Crucis de 1968.

Són molts els alzirenys que recorden el canvi d'ubicació de la Creu a conseqüència de la visita del papa, hui sant Joan Pau II, a Alzira. Què va suposar eixa visita per a una ciutat destrossada física, econòmica i emocionalment?

Una altra de les creus emblemàtiques d'Alzira, està situada als peus de l'Ermita de la Verge del Lluch en la Muntanyeta de Sant Salvador.

Una creu que presideix la nostra ciutat i que ha sigut testimoni de

Va suposar un recolçament moral a una població enfonsada i enfangada, que vegerem amb la visita una mostra d’afecte en la desgracia. Per altra banda, per a la ciutat va suposar una repercusió mediática sense precedents donant a conèixer mundialment les dimensions de la catàstrofe, molt més enllà que les de les autoritats governamentals o els mateixos monarques, Joan Carles i Sofia.

Una escultura desapercebuda per molts és la imatge modernista de la Verge del Lluch en la parròquia del mateix nom. El poble d'Alzira té una gran devoció mariana, Quin és per a vosté la importància de la religiositat popular com a expressió de la identitat cultural d'un poble?

Com a partícep de moltes de les vesants locals d’eixa religiositat popular, done fe de la seua validesa com a instrument vàlid per a conduir el sentiment religios de molta gent cap a la vivència eclesial i la litúrgia. En tot cas, als que no apropa a l’església els manté units a l’esperit ; i sens dubte amb la infinitat de devocions i advocacions a l’àmbit local es vertebra un sentiment de identitat colectiva, alzirenya mijançant les patronals o inclús a nivell de barriades o partides del terme, per no parlar de les grans manifestacions multitudinaries, com la Setmana Santa, a nivell local, pero també confraria per confraria, o els propis colectius units pel sentiment del tambor.