Llibret Falla El Mercat 2023 (2/4) Monuments i estàtues de bronze a Alzira

Alzira en bronze i ferro

LA FORJA DEL CARÀCTER D’UN POBLE

Monument a les Falles

UNESCO (Els fallers) Jaume Espí

Juan Eduardo Santón Moreno

Introducció

«L'aire de la ciutat ens fa lliures». Este antic lema de la lliga de ciutats medievals hanseàtiques reflectia el significat de l'urbà com a espai de llibertat, creativitat, seguretat, cultura, trobada, arrelament, en definitiva, la manera de ser d'un poble. La filòsofa María Zambrano, des del seu llarg exili a Llatinoamèrica i amb l'enyorança i el record de les ciutats on va créixer, assenyalava que les ciutats no són només un espai físic, un espai material conformat per rajoles, ferro i asfalt; les ciutats són l'expressió de «l'ànima de les gents que l'habiten», mostra la seua diversitat, els seus anhels, les seues pors, els seus assoliments, els seus sofriments, etc. La ciutat, per esta insigne malaguenya, és un espai habitable, un espai que emmarca, un es-

Doctor en Filosofia del Dret Moral i Política, economista. Professor de la Universitat Catòlica de València.

pai d'experiències, condició de possibilitat; però la ciutat també és una manera d'habitar-la, una manera de viure en ella que determina la seua identitat, una manera de ser que definix els seus ciutadans. Un visitant que vulga descobrir una ciutat té un gran guia per a fer-ho: els seus monuments, l'art urbà expressat per un rosari d'escultures, façanes d'edificis; són com a rastres, petjades, fites, que reflectixen les experiències viscudes per les seues gents. Són la representació d'allò que els seus ciutadans van considerar que mereixia recordar per a les generacions esdevenidores. D'això tracta este llibret: descobrir, més ben dit, redescobrir, allò que els alzirenys van considerar digne d'homenatjar perquè conforma la forja d'un caràcter que fa proclamar amb orgull: «soc d'Alzira». Però l'art urbà no sols ens evoca el passat, sinó també és expressió del futur d'un poble que, davant els desafiaments esdevenidors, desitja continuar sent reconegut com un poble creatiu, alegre, emprenedor, solidari i sincer. Els proposem un recorregut per 22 monuments escultòrics que tenen com a característica comuna en la creació artística la forja de materials nobles: el ferro i el coure, però que, a més, són expressió de la forja del caràcter alzireny a través de les seues experiències i manera de ser. Per a això hem agrupat les escultures urbanes en tres grans blocs: la cultura social, la cultura mediambiental i la cultura religiosa.

d'interdependència. Les seues gents vibren davant els esdeveniments culturals i socials buscant assumir el protagonisme d’estos. L'escultura dels fallers, el confrare o l'homenatge al tambor mostren l'experiència participativa de caràcter multitudinari de la festa; un sentit de la participació que té en el monument a la Societat Musical d'Alzira una bellíssima expressió de la cultura d'un poble a través de la seua música. Però la cultura social del nostre poble també té un arrelament en les fites de caràcter històric que conformen la nostra identitat, com són el monument a Jaume I i l'escultura del metge Ibn Tomlús, deixeble d’Averroes i fundador d'una escola de metges que es va estendre per tot el llevant espanyol, o l'entranyable escultura a un dels novel·listes més insignes de València: Blasco Ibáñez. El caràcter de donació dels alzirenys també el trobem expressat en el monument a la maternitat, la bellesa d'esta escultura transcendix la seua forma, reflectix la importància que per als alzirenys té una cultura de la vida, font de solidaritat d'obertura de respecte a la diferència en temps que alguns analistes han denominat «hivern demogràfic».

La manera de viure de les gents d'Alzira està vinculada a la seua naturalesa. Quan en estos moments es parla de desenvolupament sostenible, economia circular, canvi climàtic, és necessari recordar la unió d’este poble amb el riu Xúquer. Un riu que ha sigut un tresor econòmic, generador d'una riquesa que va fer de l'Alzira del segle XIX i mitjans del XX un lloc

Alzira és una ciutat amb una important cultura participativa, una manera de ser que fomenta la comunitat, el respecte, la tolerància i el sentit

envejat per moltes altres gents: «eres d'Alzira i plores». L'escultura del Llaurador ens recorda esta manera de viure arrelada a la terra, arrelada a

un recurs econòmic que va permetre ampliar l'horitzó més enllà de les fronteres espanyoles. El visitant descobrix un poble creatiu i innovador que ha aconseguit estar a l'avantguarda econòmica, tant en temps en els quals la terra era la principal font de riquesa com en els més recents, on la indústria va convertir esta ciutat en un pol d'atracció de persones d'altres llocs que buscaven amb anhel una vida millor.

Però també este riu ha provocat molt de dolor en les gents d'Alzira, el monument a les riuades ens recorda com una naturalesa desbordada ha sigut capaç d’atropellar la riquesa d'este poble: ha forjat el caràcter de l'alzireny a alçar-se una vegada després d'una altra, la qual cosa, en l'actualitat, es denomina «resiliència». La capacitat de recuperar-se de les gents d'Alzira té històricament una característica que reflectix la manera de ser, la rapidesa en la recuperació, l'emblemàtic pont de ferro, la màquina del tren. Una rapidesa que continua fent del riu Xúquer un aliat, monumentalitzada en l'escultura de Félix Lahoz en la seua Ribera.

Alzira i el seu vincle amb la naturalesa està expressada en el monument la Rosa dels Vents que junt amb les Fulles ens evoca els paisatges de la Murta i la Casella, les sendes urbanes, recentment inaugurades, pel llit del riu. Uns paisatges que evoquen la història d'un poble que caminava entre monestirs i que hui és transitada per nombrosos senderistes i ciclistes que ens visiten. La manera de ser de les gents d'Alzira s'expressa en la religiositat po-

pular, en la cultura participativa, que pren el seu màxim exponent en les primaveres pasquals, on milers de confrares processen per nombrosos carrers del nostre poble en una mescla de vivència de fe i trobada ciutadana. Una religiositat urbana que perdura tot l'any presidit per dues creus; la creu de l'ermita de la Mare de Déu del Lluch que ens evoca aquella «pantanada» de l'any 1982 i que va comptar amb la visita del hui Sant Joan Pau II. També la Creu del Cardenal, que ens acosta a una dimensió transcendent des de la bellesa d'unes vistes excepcionals de la Ribera i la mar Mediterrània. Però no podem oblidar dos monuments més: el primer, la representació modernista de la patrona d'Alzira en la parròquia del mateix nom, i les escultures dels nostres sants patrons, protomàrtirs de l'Església valentina.

En una societat cada vegada més digital, virtual, tendent al metavers pren un major significat la vida que pertany als sentits humans, la vista dels nostres monuments, el tacte de la seua presència, l'oïda de la festa fallera i els tambors de Setmana Santa, l'olfacte d'una naturalesa que fa eclosió en la primavera amb l'olor de flor del taronger, tot això representat per un art urbà que ens porta a afirmar, amb María Zambrano, «la ciutat és a l'home el que l'home a la ciutat».

Esperem que ho gaudisquen.

Pont de Ferro

Enrique González Granda

Entrevista a Diego Gómez

Alcalde d´Alzira

Alzira compta amb nombrosos monuments urbans que són expressió de la forja del caràcter d'un poble, les diferents escultures reflecteixen diferents aspectes de la identitat de les gents d'esta ciutat que hem agrupat en tres àmbits: la cultura social, la cultura ecològica i la cultura religiosa. Vosté ha dedicat la seua vida professional a l'àmbit educatiu i en estos últims anys els ciutadans van depositar la seua confiança per a governar la ciutat. En la seua doble vocació educativa i de servei públic volem fer-li les següents preguntes:

Alzira té una gran cultura participativa reflectida especialment en els monuments dels fallers, el confrare, el tambor…; estos monuments són un homenatge i un reconeixement a la participació de caràcter festiu de les gents de la ciutat, com ha evolucionat al llarg d'estos anys? Són un aspecte rellevant en el desenvolupament social i econòmic de la ciutat?

La cultura participativa és tot un referent vital per a la nostra ciutat. No és pot entendre la realitat del dia a dia d’Alzira sense les seues associacions i entitats festives.

La festa es troba en l’ADN del poble valencià, però en Alzira aquest tarannà s’ha fet efectiu en el reconeixement de dos Patrimonis Immaterials de la Humanitat per la UNESCO: les nostres Falles i els tambors de la Setmana Santa.

Les nostres activitats festives i culturals tenen una doble implicació social i econòmica. Per una part fan que Alzira es puga convertir en un pol de capitalitat comarcal i d’atracció d’altres localitats i par d’altra s’ajuda al creixement econòmic, comercial i d’hosteleria de la ciutat. Alzira és clau de festa i de cultura.

Esta cultura participativa té també un marcat caràcter social. Alzira a través de la seua història ha forjat un caràcter solidari des del compromís amb els més pròxims: els veïns i que s'ha expressat de manera especial en els moments en el qual la força de la naturalesa ha desbordat i inundat els béns, els esforços i les esperances dels alzirenys Quins aspectes destacaria del capital social d'esta ciutat?

Les ciutats les fan les persones. El capital humà és el que construeix el present i el futur de les ciutats. Son els homes i les dones els que construeixen la seua història, per això la cohesió social, la inclusió i

la solidaritat entre els veïns i els visitants és fonamental per construir comunitats vives. Alzira i la seua comarca és una ciutat resilient. Els alzirenys i alzirenyes hem sabut eixir de les situacions de crisis amb més força i unitat. I això ho podem reforçar amb la recent commemoració dels 40 anys de la pantanada. Alzira és un poble ple de possibilitats. I encara que ens queda molta feina per fer anem fent camí. Hi ha nous reptes, però jo crec que tenim moltes esperances de construir una Alzira de futur, una Alzira millor.

Alzira en els últims anys ha fet un gran esforç per la seua cultura ecològica; una cultura expressada en nombrosos monuments al riu Xúquer, però també vinculada als paratges de la Murta i la Casella com Les Fulles, Les Agulles, etc. En uns moments en els quals els ciutadans prenen consciència del canvi climàtic i el compromís mediambiental amb les generacions futures. Creu que la cultura ecològica serà en els pròxims anys un dels atractius més rellevants d'esta ciutat?

El nostre patrimoni natural és el tresor més apreciat que tenim els alzirenys i alzirenyes. Hem de continuar tenir cura del mateix. Hem de conéixer i estimar la nostra natura, el nostre riu, les nostres valls, els nostres conreus, hem de construir una ciutat que siga un riu de futur per a generacions venidores, un riu de compromís medioam-

biental, un riu de somriures. Sense dubtes la cultura ecològica, la política ecològica i verda, les actuacions per prendre consciencia del canvi climàtic, etc. van a estar en el centre de la vida diària d’Alzira. Però a la vegada esta mateixa cultura de protecció i respecta a la nostra natura va ser i ja ho és, un dels atractius més importants de la nostra ciutat. Hem de començar a actuar i a prendre més consciència.

Des de la seua vocació com a educador, Alzira s'ha considerat una societat oberta i tolerant i multicultural Com hauria de potenciar-se en els pròxims anys? Com creu que hauria d'expressar-se des de les manifestacions culturals al carrer?

El creixement humà i social d’un poble, d’una comunitat, és pot mesurar a partir dels seus models educatius, a partir del que passa als seus centres educatius. Què tenim una escola multicultural, més ecològica i tolerant és una realitat i per això el futur d’Alzira ha de ser i serà més multicultural, ecològic i inclusiu.

Les manifestacions d’odi i de violència masclista les hem d’arraconar si volem evolucionar. Front aquest desgavell s’han d’imposar les manifestacions culturals solidaries, participatives i obertes que dignifiquen l’acolliment, el respecte i la igualtat de gènere. Somiant el futur, diuen que les ciutats han de tindre imants i cola. Imants per a atraure i cola per a arrelar-se en esta ciutat Quin és el futur d'esta ciutat?

El futur de la nostra ciutat passa per ajuntar mans i coneixements Mans per construir junts, ser més forts i germans. Coneixements per construir amb trellat, per fer moltes xicotetes coses per fer d’Alzira una ciutat millor.

Les nostres associacions culturals i festives, com les Falles, tenen molt a dir i molt més a fer. Tindrem que revisar el que no estem fent bé i el que poder millorar. A la nostra agenda de futur cal més mans, més imaginació, més respecte més convivència i més civisme. I en eixe camí les Falles tenen molt a dir.

Monument en honor al tambor i al bombo

Jordi Benavent

Entrevista a Xavier Pérez Juanes

Regidor de Festes de l´Ajuntament d´Alzira

La història d'Alzira està reflectida en els seus monuments urbans, són l'expressió del reconeixement que els ciutadans al llarg del temps tenen cap a persones, esdeveniments, i institucions que han permés forjar el caràcter i la identitat de les gents que habiten eixa ciutat. Estos monuments també són l'expressió de l'art al carrer que conforma l'imaginari de tots aquells que transiten pels seus carrers i que, en no poques ocasions, passa desapercebut. En ambdues claus, reconeixement ciutadà i expressió artística, voldríem fer-li les següents preguntes.

Comptem amb l'escultura de «Blasco Ibáñez» al final de l'avinguda dels Sants Patrons, quina és l'aportació d'Alzira a l'època modernista en la qual s'emmarca este insigne valencià?

No es pot entendre la nostra ciutat sense el desenvolupament econòmic de finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX, arrelat al cul-

tiu de la taronja i el potencial comercialitzador i exportador de cítrics a

Espanya i els països europeus. Alzira està definida com a «pàtria i llotja de la taronja». És clar, gràcies a esta esplendor econòmica la ciutat s’ompli d’un corrent artístic que denota la prosperitat econòmica: el Modernisme. Entre els exemples de l’arquitectura modernista destaca la Cotonera (1902), actualment convertida en una sala d’esdeveniments, enclavada en un lloc estratègic, al costat de l’estació de Renfe, un lloc que va ser un nus de comunicació d’exportació de cítrics i altres mercaderies (la mateixa estació és modernista). Sens dubte, la Cotonera és l’edifici modernista més important d’Alzira i un dels millors de la Comunitat. En els seus elements constructius es poden contemplar les manisetes pintades amb taronges, símbol de l’esplendor econòmic.

Per Alzira hi ha un gran repertori d’elements i de construccions modernistes, com els horts que s’ubiquen en la vall de la Casella, la Murta, Vilella, Fracà o el pla de Corbera, on destaquen l’Hort de les Estreles, el de San Francisco, el de Bru, el del Santíssim, Simarro, Sarrió…

Per altra banda, un altre símbol del Modernisme s’instal·la en la Vila d’Alzira, amb la Casa Cucó o la Casa d’Andrés Bono. Una altra joia modernista és el Cercle Alzireny (La Gallera), un edifici construït gràcies a la puixant burgesia terratinent, un edifici on es veu clarament la influència de la taronja al saló daurat amb ceràmica de Nolla.

Com a arquitectura civil destaca a la ciutat el Pont de Ferro, que fa uns anys va complir 100 anys, o el Gran Teatre, purament modernista i un indret cultural de primer ordre.

Com a arquitectura industrial, cal ressenyar els fumerals de les incipients fàbriques de principis de segle XX.

La seua responsabilitat com a regidor el porta a estar en un estret contacte tant amb el món faller com amb l'àmbit de la religiositat popular. Quin és el futur de tots dos? Quines mesures considera que són necessàries per a potenciar-los en una societat més individualitzada?

És una bona pregunta i difícil… Sobre les Falles he de dir que entre tots hem de preservar la declaració de Patrimoni de la Humanitat i hem de tindre molta cura en cada acció que es realitze. Una premissa fonamental és la convivència entre la festa i els veïns, un fet que en els últims anys ha avançat moltíssim. També hem de continuar la tasca cultural i solidària que fan les Falles.

També soc conscient del motor econòmic que són les Falles i de l’impacte econòmic que suposa per a la ciutat. Està clar que fan falta més ajudes, per exemple, per a millorar els monuments, principal element de la festa, però els fallers també han de prioritzar quins són els aspectes que volen potenciar més, si l’estrictament festiu o, per exemple, el del monument.

Respecte a la Setmana Santa (la Tamborada també és Patrimoni de la Humanitat), crec que té una bona salut, Alzira no seria la mateixa sense

esta tradició de més de cinc segles, i per això hem de seguir donant-li suport. I, és clar, fa falta la creació del Museu de la Setmana Santa. Pel que respecta a les festes patronals (Sant Bernat i la Mare de Déu del Lluch) hem de continuar fent-les valdre i ajudant ambdues entitats. Respecte als Moros i Cristians i les festes de partides i barris també, hem de donar-los suport. Els Moros i Cristians estan en un creixement espectacular que fa valdre la festa i el nostre patrimoni historicoartístic. I, per descomptat, no podem permetre perdre cap festa de barri i partides perquè són identitat d’Alzira.

Pensant en l'art urbà i somiant el futur, a qui o a què considera vosté que cal realitzar un monument per a la posteritat per la seua contribució al caràcter de les gents d’Alzira?

En primer lloc, cal començar les obres del jardí Memorial Luis Suñer, a l’antiga gasolinera, i després es podria erigir un monument a Jorge Martínez «Aspar», l’esportista més llorejat de la nostra ciutat o a pintors locals com Joan Verdú.

Vosté forma part de la Societat Musical d'Alzira. Durant anys, s'ha considerat la necessitat d'un auditori de música com una nova centralitat urbana que potencie la cultura musical. Creu possible la seua realització en els pròxims anys? Quina és la contribució de la música a la identitat cultural dels alzirenys?

(Somriu) Clar que és necessari i ara tenim una oportunitat amb l’Agenda Urbana aprovada per l’Ajuntament i que pot ser la canalitzadora per a tindre fons New Generatiom de la Unió Europea. Sense finançament extern a l’Ajuntament, veig difícil que este projecte puga ser una realitat. Tampoc estaria malament que tant la Diputació com la Generalitat o el Govern central apostaren per esta infraestructura tan necessària. De tota manera, també pense que la Societat Musical necessita un nou edifici per a l’escola, i el solar de Tulell seria una bona ubicació. També seria una prioritar l’adquisició, per part de l’Ajuntament, del Cine Colón per descongestionar el Gran Teatre.

Entrevista a Jaume Espí

Fanny Petit, Bernat Ríos i Juan Eduardo Santón

Jaume Espí, llicenciat en Belles Arts per la facultat de Sant Carles de València, té com a passió l'escultura, una passió que naix en la imatge de la fosa de sòlid a líquid d'un material tan noble com és el bronze. Una passió que l’ha portat no sols a mantindre, sinó a depurar la tècnica de fosa a la cera perduda, una tècnica on l'experimentació, l'autoaprenentatge, el respecte al material i la paciència rigorosa en el procés, l’han portat a ser reconegut com un dels escultors més reconeguts tant en l'àmbit nacional com internacional. Vàries són les obres que ha realitzat per a la ciutat d'Alzira, talles realitzades apassionadament amb un únic objectiu: fer que el ciutadà que transita pels nostres carrers tinga l'experiència de veure i tocar la identitat d'un poble a través de les seues escultures.

Eres llicenciat en Belles Arts. Per què l'especialització en l'escultura? Per què l'elecció del bronze com a material bàsic en la teua creació artística?

El concepte que jo tenia de fosa eren tres imatges de quan anàrem amb el col·legi als Altos Hornos de Sagunt. Espectacular, això era per mi la fundació. No havia acabat la carrera quan vaig conéixer Manuel Boix, que va vindre a buscar-me fent una proposta per a treballar per a l’Expo de Sevilla. Ell ja portava un poc de temps treballant amb el tema i em demanà que anara a Ibi per unes columnes. En la fosa li vaig preguntar a l'home què feia per a donar el color a les peces i em va contestar: «això si ho calfes es fa negre». Però ja no em va dir res més, per la qual cosa, en arribar a casa, encenguérem la forja per a calfar les columnes i al cap de poc temps es van posar de color roig i després groc. I de sobte es va fer un forat, es va fondre el metall. Vaig pensar que m’acomiadarien, però va ser tal l’emoció i la curiositat que en faig posar a investigar, llegint llibres i publicacions, i des d'aquell moment fins ara.

Abén Tomlús Jaume Espí

La tècnica és fosa a la cera perduda. El fet de passar de sòlid a líquid i altra volta a sòlid té alguna cosa de màgia, alquímia, dis-ho com vulgues, però enganxa. En tots els trenta anys que porte amb açò he aprés moltes coses que he aprés a soles. M’haguera agradat aprendre d’algú, però ha sigut un treball personal i he aconseguit una tècnica única, que poca gent tindrà en Espanya i de la qual estic molt orgullós. El procés de la construcció d'una peça comença en un model en fang que servix de motle de silicona en negatiu per a passar a positiu en cera. De cera a negatiu altra volta en malaquita i ja per fi a bronze. És un metall noble i té molt de joc a l’hora de construir volums, textures, colors. És apassionant.

Parlem de dues obres que has realitzat per a la ciutat d'Alzira. La primera: Els fallers, recordem que va haver-hi una certa polèmica perquè va canviar de color, es va fer un poc groga.

Què va ocórrer?

Sí, els vaig dir que estava premeditat, fet a posta. És molt simple. Una vegada pavonat es gasta un clim de ferro per a traure’n brillantor. Això deixa una borumballa que no la vaig espolsar i que quan s’oxida deixa un color roig. A mi m’agrada eixe color que deixa, però de tota manera es pot tornar a calfar i a pavonar. Jo ho utilitze per a traure’n diferents colors, és una de les tècniques que use. Fa poc muntàrem una peça de Boix que es va fer fa dos anys, per la pandèmia, i quan hem destapat les peces, que meravella, com més temps passa més boniques estan.

La segona escultura és l'estàtua del metge i filòsof Ibn Tomlús. Quin va ser el seu origen?

Eixa em fallà. Quan parlàrem del color els vaig ensenyar diferents colors i elegiren un color negre, marró cuiro i els vaig avisar que pels anys passaria a verd per l'oxidació i han passat els anys i encara li queda part d’eixe mateix color, eixe cuir tan bonic. Segurament l’acabat va segellar molt bé el material i tal volta per la ubicació i les condicions es manté sense oxidar. La cera ha funcionat molt bé. L’aïlla molt bé de l'ambient, però jo pensava que això podria anar oxidant a verd i, de fet, no ha oxidat tant com esperava.

Va ser espectacular a l'hora de fer eixa peça, perquè jo era molt jovenet, tenia encara poca experiència i recorde que abans d'ella havia fet el tio Pep, la tartana i el burro en Muro d'Alcoi. Allò ho vaig fer a la clàssica, d’acord amb la norma de Belles Arts. Fent modelatge en fang sobre el fang, motle d'escaiola, sobre eixe motle d'escaiola va fer la silicona i tot el procés. I el tio Pep l'havia fet així i em vaig jurar a mi mateix que una i prou, que eixa tècnica no la tornava a utilitzar en la vida, que era la cosa més farragosa del món, molt pesada de fer, molt delicat i sobretot pesat. És més, perdies la frescor que tenia el fang perquè havies de passar a un motle d'escaiola que és molt rígid, i després al positiu tallant o tornant a remodelar.

Hem de tindre en compte que el salnitre sempre afecta. El bronze és un material que envelleix molt bé. Nosaltres provoquem el salnitre per a traure els tons verds. Quan està allí, continua oxidant i quan la gent la toca es va fent cada volta més bonica.

Jo tenia clar el que volia fer, quina textura volia donar-li, amb una ferramenta que era un pal quadrat que teníem. Però no volia fer motle d’escaiola, sinó fer-ho directament amb silicona. Doncs me'n vaig anar a la casa de silicona. I li dic a l'home aquell «mira que estic buscant una manera de poder aplicar la silicona directament sobre el fang en una peça de dos metres sense haver de passar pel procés habitual amb motle, perquè no puc. La peça és molt gran i no puc, no puc tallar-la». Aquell home es queda mirant i diu «no tinc ni idea, diu, però si el fas torna i dis-me com, perquè el que tu estàs demanant és impossible, no existeix».

D’acord. I allà que me’n vaig a casa jo, mirant la peça al costat de mon pare, que vivia en aquell moment, i era una persona molt, molt positiva i molt animosa. Bé, total, que agarre la silicona que jo volia aplicar directament sobre el fang. Vaig començar a fer proves i de sobte pensí en una pistola de gotejat (gotelé). I allà me'n vaig amb pistola de gotejat. Hi anava, però de seguida parava. No tenia prou potència, però agafava la mà i ficar-la amb la mà dins de l'embut de la pistola i apinyar-la li tirava la silicona amb molta, molta potència, així que vaig agafar una pistola d’eixes de traure la silicona del tub, la vaig soldar a la màquina i amb una mà apinyant i l’altra projectant vaig aconseguir l’efecte que volia.

T'has caracteritzat perquè cerques noves formes expressives. Sabem que en l'escultura dels fallers vas arribar a demanar l'espolí, disseny Alzira de Vives i Marí per a fer la textura dels vestits. Què va ocórrer?

Sincerament, quan els demanàrem no estava jo molt convençut. El tema, allò d'un faller i una fallera era molt, molt costumista i no m’hi veia. Sempre intente alguna cosa que puga motivar-me un poc i vaig pensar «això serà un desastre» i en aquell moment jo estava treballant bé. Així que em vaig centrar en la meua passió, el tema de les textures. Em vaig centrar en la textura de la tela de la fallera. Això ja té el seu encant. Ja va ser la motivació, poder traure la textura de la tela de la fallera. A més, quan em contaren tota la història del disseny de la tela que té un nom, no recorde com es diu, i el disseny era de les falleres majors d'Alzira. El disseny està reservat per a elles.

Li vaig demanar a Agustín Ferrer fer un vestit de fallera sencer, però la resposta va ser que no hi havia pressupost. No sabia jo que tenia eixe preu. Al final, aconseguírem que ens donaren un tros de tela, i en vaig traure la textura i el disseny.

Són molts els que consideren que els monuments al carrer són l'expressió de la cultura viva d'un poble. Com accepta la gent una escultura formant part de la seua vida?

Vos conte una anècdota, a més, de fa poc. Un dia vaig rebre un missatge d’una persona, açò de les xarxes, preguntant si l’escultura de la sirena de Cullera era meua. Li vaig dir que sí, que feia molts anys que l’havia fet. Al cap de dos mesos em torna a parlar i em pregunta si la tornaria a fer per a portar-la a Alemanya, i li vaig contestar que no podia, que no tenia els motles i que no podria tornar-la a modelar. I em va contar que son pare ja no podia vindre a estiuar a Cu-

llera i que volia portar-li eixa sirena. Em va posar els pèls de punta, perquè eixa peça s’havia convertit en part de la seua vida i li recordava tota eixa època, eixa vida, eixos estius que havia passat a la platja.

Al final, una escultura és un objecte, però si la gent interacciona amb ella, és cultura, no? No sabria dirho, no ho sé, sincerament, perquè per a mi és una altra història. Jo dic que una peça és important sempre que tinga la capacitat de transmetre alguna cosa, siga o no siga el que jo pretenia, que el 99 % de vegades no és el que jo pretenc. Una escultura ha de ser universal, que a qualsevol ha de contar-li, transmetre-li alguna cosa.

En una societat digitalitzada on cada vegada té menys importància el tangible, estem perdent la sensibilitat per l'expressió física de l'art?

Jo crec que no, que són altres sensibilitats. És una qüestió d’època, de cultura, de temps. A la gent més jove li pot atraure més un vídeo penjat en algun lloc, pot transmetre-li més que una escultura, però sensibilitat tindrà la mateixa. I hi ha altres manifestacions que no són escultura, però requereixen també sensibilitat, són cultura.

Parlem del futur. En una societat tan robotitzada, t'has plantejat canviar? Utilitzar tecnologies digitals? Quins són els teus reptes?

En l'actualitat, tot és tècnica. Tinc un client que em va preguntar si tenia forn de control numèric i volia vindre a veure el procés i li vaig dir que no, que es fiara perquè he treballat sempre improvisant, mirant a veure com eixia la prova. De fet, utilitzem una

màquina de buit que va ser una idea d’una persona en una fira que en venia. I ens va dir com es feia. Això va ser fa vint-i-cinc anys i amb tres fustes velles, una cassola i un compressor me’n vaig fer una i fins hui.

Vaig tindre una inspecció d’Hisenda i l’inspector em va dir el mateix. He fet el mateix tota la meua vida i m’agrada, què vols, que ara siga informàtic? Si no sé ni encendre un ordinador. Açò és el que sé fer i és la meua vida. Quan algú pregunta on estic, doncs en el taller. Si vols dir que treballant, però ningú treballa 12 hores al dia, jo no considere que estic treballant, estic fent el que m’agrada.

El meu pròxim repte: gaudir-ho, continuar fent el que estic fent, perquè cada dia aprens una cosa nova.

Doncs moltes gràcies. Ha sigut una vesprada molt interessant. I un plaer conéixer-te.

Menina infanta Margarita

Entrevista a Aurelià Lairón Pla

Arxiver Municipal d’Alzira

Vosté és una de les persones que millor coneix la història del poble d'Alzira a través de les experiències que han forjat el seu caràcter. Els monuments amb els quals convivim al carrer són expressió d'aquesta manera de viure i de ser dels alzirenys que li fan tindre una identitat pròpia.

Des d'una perspectiva històrica, quina ha sigut la importància per als alzirenys de tres personatges representats en les nostres escultures, ens referim als protomártirs valencians María Bernardo i Gracia, el metge Ibn Tonlús i la defunció del Rei Jaume I? Ibn Tonlús és un personatge molt desconegut quina és la seua importància respecte a una societat que ha tingut grans metges, ens pot recordar algun d'ells?

Es tracta, sens dubte, de figures senyeres de la nostra història. Cronològicament els màrtirs Bernat, Maria i Gràcia són els primers. Fills d’un reietó musulmà de Carlet, van nàixer a Pintarrafes i van patir martiri, segons la tradició l’any 1180, en abraçar primer Ahmet (Bernat) la religió cristiana al monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet i haver convertit després a la mateixa a le seues germanes Zaida (Gràcia) i Zoraida (Maria). El seu germà (Almançor), enfurit en no aconseguir que abjuraren del pas que havien donat, va ordenar la seua mort. L’escenari d’eixe succés va ser Alyazirat, on els tres germans “van renàixer per al cel”. Amb el temps esdevingueren patrons d’Alzira i són patrimoni històric i espiritual de la nostra ciutat. El segon, Ibn Tomlús, va ser un alzireny del període musulmà que va nàixer l’any 1164 i va morir el 1223. Va destacar com a filòsof i metge i va ser autor d’una important obra, la Introducció a l’art de la Lògica. Va substituir a Averroes com a metge de cambra

Manolo Valdés

durant el regnat d’Annasir, cinqué califa de la dinastia almohade. Per últim i pel que fa al monument que a la plaça de la Constitució recorda els últims moments de Jaume I, cal assenyalar que, segons l’historiador català Pere Tomich i la tradició local, el monarca va morir l’any 1276 a Alzira.

Pel que fa a la importància d’Ibn Tomlús cal dir, com ens recorda l’estudiós Vicent Climent Ferrando, que com a metge i filòsof representa el cim del pensament de l’època almohade i de l’aristotelisme de l’edat mitjana i que, d’alguna manera, ens pot recordar a altres dos metges insignes, l’alzireny Francesc Llansol, que va escriure el 1797 una Topografia Mèdica general de la Ribera i d’Alzira, i altre molt vinculat amb el nostre poble, Jaume Ferran del qual diré alguna cosa més endavant.

Alzira té una gran cultura participativa reflectida en les seues falles, la Setmana Santa, la música, etc. Són molts els sociòlegs que consideren que en un món cada vegada més digital i individualitzat s'està deteriorant esta cultura de la participació. Considera que ocorre així en el nostre cas o, per contra, forma part del nostre caràcter, la nostra manera de ser? Considera que el reconeixement d'Alzira com a “Ciutat cultural” està vinculada a esta cultura participativa?

En efecte. El caràcter dels alzirenys és procliu a la participació i ens porta a associar-nos, a agrupar-nos. El teixit associatiu a la nostra ciutat és gran. Clubs deportius, confraries religioses entre les quals destaquen les de Setmana Santa, comissions falleres i de festes de barris i partides, els Moros i Cristians, etc. són exemple del que comentem. Existixen, a més, entitats recreatives i culturals que destaquen com el Cercle Alzireny, la Societat Musical, el grup de teatre La Tarumba, l’Orquestra i Cors Ciutat d’Alzira, clubs de jubilats i pensionistes, cases regionals, etc. L’activitat és intensa i la programació cultural que s’oferix està en consonància amb el paper que la ciutat juga com a capital d’una important i densa comarca i en funció d’allò que el ciutadà demana. El Gran Teatre, la Casa de la Cultura, la Biblioteca, l’Arxiu Municipal i el Museu són espais on es desenrotllen activitats de tot tipus: exposicions, concerts i audicions, presentacions de llibres, sessions de cinema, festivals, etc. L’oferta cultural és molt variada. La participació no va a menys, perquè la festa i la cultura general-

ment es viuen en companyia, junt a altres, en societat. L’elecció d’Alzira com a capital cultural de la Comunitat Valenciana ha suposat, sens dubte, un reconeixement a la labor que s’ha fet fins ara en eixe sentit i a la capacitat que es té per dur endavant tota una programació. El premis literaris que porten el nom de la ciutat, els encontres de teatre, les diferents mostres culturals per a gent de pràcticament totes les edats, en fi tot, i sense deixar de costat la consideració de festes i solemnitats com les Falles i la Setmana Santa, declarades ambdós d’Interés Turístic Nacional. Darrere de totes les activitats hi han persones i col·lectius que treballen molt i bé i això crec que també s’ha reconegut, valorat i premiat.

Diuen que la societat alzirenya és acollidora, tolerant, solidària. L'escultura de la mare és una de les seues expressions. Quin és el seu origen, que motiu la seua elecció?

La nostra ha sigut, tradicionalment, una terra d’acollida. En els anys cinquanta i sixanta del segle passat a la ciutat vingueren a viure centenars de persones de províncies limítrofes a la Comunitat Valenciana, fonamentalment de Conca, d’Albacete, de Ciutat Real i d’Andalusía i de Castella, com abans, ja en el segle XIX, ho feren moltes persones d’altres comarques valencianes, de la Vall d’Albaida, de la zona d’Aiora, de la vall de Cofrents, etc. Es van integrar sense problemes. Molts d’ells i dels fills i néts d’aquells que vingueren es van quedar ací per a sempre i són alzirenys de dret que parlen i senten en valencià i viuen i senten les nostres festes, les nostres tradicions i els nostres costums.

L’escultura dedicada a la Mare, erigida en el jardí que es localitza entre l’avinguda dels Sants Patrons i l’avinguda de Sucro, junt a la parada de taxis, ve a representar a la dona que acull. Fa uns anys durant el mes de maig s’homenatjava a les dones i, especialment, a les mares. I va ser l’any 2006 quan un destacat empresari de la localitat, el meu amic Enrique Amt, tingué a bé obsequiar al nostre poble amb eixe monument que es va inaugurar el 6 de maig d’aquell any, després d’un homenatge a les mares que tingué lloc al Gran Teatre, en el que va actuar, jo ho recorde bé, la cantant Tamara. L’escultura és obra del reconegut artista

aragonés José Gonzalvo.

Comentant el format d'esta entrevista, vosté recordava que la Creu de l'ermita va estar relacionada per a commemorar l'inici del segle XX. Pot assenyalar-nos algunes curiositats dels monuments d'Alzira oblidada per l'imaginari de les seues gents.

La Creu monumental que es localitza a la replaça de Sant Joan Pau II, a la Muntanyeta, que ha sigut reubicada en diferents ocasions, en les proximitats de l’antic ermitori del Salvador i de l’actual santuari de la patrona de la ciutat, la Mare de Déu del Lluch, va ser erigida per a saludar l’entrada del segle XX i per iniciativa del sacerdot alzireny Francesc d’Asis Richart. Es va beneir i inaugurar el 7 de juliol de 1901 sent alcalde de la ciutat Antonio Just Laimuns. Ara mateix forma part d’un espai que, entre pins, xiprers, les estacions del Calvari i, al fons, el temple marià patronal, esdevé un espai màgic per als alzirenys. Per la nit, amb el campanar del santuari il·luminat, sembla un far que irradia llum sobre Alzira i la Ribera.

Pel que fa a curiositats respecte a algún que altre monument, cal assenyalar com alguns han sigut desplaçats i reerigits al llarg del temps, cas, per exemple, de l’estàtua del rei en Jaume, de l’imatger alzireny Enric Casterà Masià, que primer va estar a la Plaça del Pont de Xàtiva, uns anys després en els jardins de l’Institut que du el nom del monarca a la ciutat i, novament, des de l’any 2000, a la denominada des de fa uns anys Plaça de Sant Judes Tadeu. També el relleu que recorda els darrers dies de la vida del mateix monarca, obra d’Octavi Vicent Cortina, ha ocupat diferents llocs des de la seua erecció ja que va estar en dos espais diferents de la Plaça de Casassús i, posteriorment, s’ubicà on està ara, la Plaça de la Constitució. Una altra curiositat, digna de ser destacada, és el monument dedicat a la Carta Magna, enfront mateix del temple de Santa Caterina. Erigit a la memòria de los “Caídos por Dios y por España” després d’acabada la Guerra Civil, va ser readaptat i dedicat a la Constitució de 1978 amb la instal·lació d’uns relleus, obra de Leonard Borràs i d’unes plaques al·lusives a la mateixa. També, per curiós, cal assenyalar que a la ciutat hi ha dedicats dos monuments als Sants Patrons (els dels casalicis de l’antic pont de Sant Bernat a l’avinguda dedicada als mateixos i un més modern a la font de l’avinguda d’Adrián Campos) dos al Xúquer (un al parc de l’Alquenència i un altre al parc dels Furs) i dos més al novel·lista Vicent

Blasco Ibáñez (el de la Plaça de la Generalitat i el que es localitza a la Muntanyeta del Salvador, darrere mateix del Santuari).

Somiant el futur. Són molts els alzirenys que han contribuït a la manera de ser d'este poble. Podria indicar-nos i per què alguns dels quals vosté considera que han de formar part de l'art urbà de la nostra ciutat.

Una ciutat amb més de mil anys d’història ha viscut molts moments importants i intensos a les seues places i carrers. Al llarg d’eixe temps han sigut molts els protagonistes d’eixes històries. Uns van nàixer ací, altres van desenrotllar ací bona part de la seua vida i activitat i els considerem alzirenys. Trobe a faltar monuments a la memòria, per exemple, d’Ibn

Jafadja, d’Ibn Amira i d’Ibn Al-Zaqqaq, tres notables alzirenys del període musulmà que van destacar com a literats, particularment com a poetes i que són referents culturals en els països islàmics; trobe a faltar un monument (el carrer que porta el seu nom desmereix del personatge) dedicat a Francesc Palanca i Roca, dramaturg, que va ser, juntament amb Eduard Escalante i Bernat i Baldoví, l’autor més important pel que fa als sainets en valencià; trobe a faltar un monument dedicat al savi bacteriòleg Jaume Ferran, que va experimentar a Alzira la vacuna anticolèrica que tants i tan bons resultats va donar, i confie i espere que d’ací a no res, ja que les nostres autoritats es van comprometre a fer-ho, la iniciativa que vam llançar des d’Algezira Xúcar, la revista d’estudis d’història local que dirigisc, de que s’alçara un monument per a perpetuar la figura de l’alzireny més destacat del segle XX, de l’industrial i mecenes Luís Suñer Sanchis, es faça realitat. És de justicia honrar a aquells que amb el seu esforç, amb el seu treball, amb la seua generositat han honrat a la seua pàtria xica i, a més a més, de ben nascuts és ser agraïts.

Flor d´inventari Salvador Mollà

Blasco Ibañez José Gonzalvo

Blasco Ibañez

Victoriano Gómez

Entrevista a Mari Cruz Carrión

Presidenta Creu Roja Alzira

És vosté una de les alzirenyes més rellevants en el desenvolupament de la cultura social d'Alzira. La seua vocació solidària la porta a formar part, en els anys huitanta, del govern municipal com a regidora de Sanitat i Serveis Socials, i en l'actualitat és vosté presidenta d'una de les institucions millor valorades en la societat espanyola, la Creu Roja. Vosté ha viscut l'evolució del compromís social dels alzirenys, ha format part activa d'eixa forja del caràcter solidari de les gents d'esta ciutat, i en este context li preguntem:

Alzira compta amb un important teixit d'organitzacions socials. Com ha evolucionat este teixit en el pas del segle XX al segle XXI?

A Alzira, des del segle passat, han existit organitzacions catòliques, confraries de setmana Santa, patronals, de barriades, esportives, culturals, de teatre, música, Càritas, Mans Unides… que es mantenen en l'actualitat, sense oblidar-nos de les Falles de gran renom a la nostra ciutat i que cada dia se superen totes, però algunes seguixen sense evolucionar, ha suposat un increment d'associacions i existixen més grups humanitaris.

Mare José Gonzalvo

La forja del caràcter social d'Alzira té com a expressió més rellevant el seu vincle amb el riu Xúquer. La Pantanada i la riuada del 87 són alguns exemples de la solidaritat d'este poble. Què recorda d'aquells moments? Com es va articular el compromís social d’uns veïns amb uns altres?

Aquells moments inicials van ser inenarrables, però la solidaritat va ser grandiosa. En aquelles primeres hores ens mobilitzem la ciutadania de manera voluntària a la disposició del que l'Excm. Ajuntament requerira, sempre havíem sentit els nostres majors comentar que si la presa de Tous rebentara, Alzira desapareixeria; van ser moments d'angoixa i nerviosisme.

L'Ajuntament va organitzar tres centres de repartiment d'aliments, el banc de l'agrícola de la plaça Major, la Graella i el centre de Caputxins, la solidaritat de persones anònimes va ser destacable, la seua ajuda es va mantenir durant tot el temps necessari. Personalment, em van destinar al centre de Caputxins i més tard al col·legi públic Pintor Andreu, ja que hi havia metges per a atendre urgències.

Les persones joves voluntàries de Creu Roja van realitzar una gran labor, desplaçant els monitors d'hemodiàlisi a diferents altures per a la seua conservació, així com material de rehabilitació.

El dia 8 de novembre, quan la seua Santedat Joan Pau II es va desplaçar al nostre santuari de la Mare de Déu de Lluch, no vaig assistir-hi, ja que la Diputació ens havia enviat aliments peribles i necessitàvem fer-ne un repartiment ràpid.

L'arribada de l'exèrcit va ser indispensable per a la neteja de tot el material d'un sol ús i neteja dels carrers.

En la riuada del 1987, ja a l'Ajuntament com a regidora de Sanitat, va ser diferent, encara que greu. Teníem una mica més d'experiència i recorde que a l'hospital Santa Llúcia no va quedar ningú, només l'inspector mèdic d'Alzira, les germanes de la Caritat que vivien en el mateix hospital, i jo mateixa. És destacable l'actuació de Creu Roja de la Mar en el trasllat

des dels habitatges de l'institut Rei En Jaume a l'hospital Santa Llúcia de professors i familiars.

S'han complit ja quaranta anys de la primera tragèdia i, des de llavors, Alzira ha canviat, el personal voluntari i els Serveis Socials, que a partir del 1983 han evolucionat amb la creació del Centre de Participació Ciutadana, el Centre de Majors CEAM, els centre de majors, així com la labor social de les confraries i les Falles ha transformat notòriament el teixit social i associatiu de la nostra ciutat.

Alzira és una societat oberta, multicultural i diversa. Com ha evolucionat el compromís social amb aquelles persones que venen d'altres cultures i que hui estan contribuint al creixement d'esta ciutat?

El compromís social ha evolucionat positivament a la nostra ciutat, amb la participació de l'Excm. Ajuntament, Amnistia Internacional, Creu Roja, CEPAIN, El Norte Perdido, encara que al meu entendre continua sent insuficient, les persones que arriben a la nostra ciutat busquen una vida millor i no són reconegudes en l'àmbit laboral, tan sols unes poques empreses els donen una oportunitat per a poder treballar. Veig gran part d'estes persones treballant a cura de persones majors o en treballs domèstics, sense cap regulació laboral. Hauríem de reconéixer-los en diversos nivells i atendre'ls millor, la majoria venen sol·licitant asil per causes greus i són invisibles per a la nostra societat. Hem passat del rebuig a la indiferència. La integració és lenta per part nostra, humanament justificable pel temor al desconegut, però l'experiència ens demostra la seua gran capacitat per a integrar-se si se'ls presta una oportunitat.

Creu Roja ha sigut, és, i serà una entitat que sempre es posiciona al costat dels més desfavorits. La nostra missió com a organització humanitària de caràcter voluntari, fortament arrelada en la societat, donarà respostes integrals a les persones vulnerables des d'una perspectiva de desenvolupament humà i comunitari reforçant les seues capacitats individuals en el seu context social.

En el context de la pregunta, cal puntualitzar que els immigrants sempre han sigut i seran

un dels col·lectius més rellevants en la nostra intervenció, intentant, com diu la nostra missió, donar respostes integrals per a la seua integració en la nostra societat.

Entre els monuments urbans d'Alzira trobem l'escultura de La Mare. Quina va ser la motivació a encarregar esta obra? Per què fer un homenatge a la maternitat?

No existia a Alzira, que jo recorde, un monument dedicat a la Mare, sí al rei Jaume I, Ibm Tumlus, al llaurador, a Blasco Ibáñez.

La idea va ser d'una família nombrosa i creient que va saber valorar què significa una mare en les nostres vides, l’entrega sense límits, l'amor, la generositat, l'escolta, el suport en les adversitats i les alegries… D'ací va sorgir la idea de dedicar un monument a la mare en un lloc destacable de la nostra ciutat, en la qual podem observar el nom de «MARE» en diverses llengües.

L'obra és de l'escultor José Gonzalvo Vives, premi nacional d'escultura i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de València i Saragossa, sobre esbossos entregats el 2005. El seu cost de seixanta mil euros va ser sufragat per esta família i es va inaugurar el dia 6 de maig de 2006, amb l’assistència de les autoritats locals.

Vosté, com a presidenta de la Creu Roja, representa la institució voluntària en l'àmbit de la salut més important d'Espanya. La medicina, la salut, estan representades per l'escultura urbana d’Ibn Tomlús, però també amb una placa, situada en el MUMA, com a homenatge al doctor Ferrán. Quina és l'aportació de Creu Roja en estos moments?

Com gran part de la societat sap, la idea de Creu Roja es va forjar en un camp de batalla en un intent per atendre els ferits, independentment d’en quin bàndol lluitaren, la Batalla de Solferino.

Centrant-nos en l'època actual, la riuada del 87 o la Pantanada, van ser exemples visibles de la intervenció de Creu Roja. Posteriorment, va anar prenent forma l'acció en temes de Socors i Emergència, així es van crear les escoles d'infermeria, els cursos per a socorristes.

Però com a auxiliars dels poders públics, estes accions d'intervenció directa, a la fi del s. XX i principis del XXI van anar donant pas a les accions de prevenció, sensibilització i formació de la població. I això és així perquè el mateix govern va crear el seu sistema de sanitat pública, on per anys van conviure els primers SAMO amb la flota d'ambulàncies de Creu Roja i el seu personal, el qual era format i entrenat per a atendre este tipus d'emergències.

Progressivament, Creu Roja va anar retirant-se de la intervenció directa per a passar a un segon pla en esta matèria i anar enfortint la seua àrea de formació a la població en matèria de primers auxilis (PPAA): el nostre objectiu és desenvolupar una acció comunitària en la qual com més persones coneguen els principis bàsics dels PPAA, més persones podran ajudar a altres en una situació d’emergència.

Actualment, ens centrem en la salut de les persones des d'una altra perspectiva. Projectes com l'«Envelliment Saludable», «Salut Constant», «Hàbits de vida Saludable»… Tots ells dirigits a millorar la qualitat de vida de les persones, sensibilitzant i treballant pel benestar d’estes en totes les fases de la seua vida.

Així treballem amb xiquets i joves en matèria de sensibilització. Treballem campanyes d'informació sobre alimentació, benestar emocional, hàbits saludables, etc., dirigits a la població en general. Intervenim amb persones majors creant grups d'autoajuda, d'activitats lúdiques que milloren les seues relacions, control de biomèdiques, activitats i exercici físic…

Creu Roja es va formar com una entitat amb un carisma de protecció de la salut de les persones, atenent ferits i malalts.

Amb tot, Creu Roja va passar dels seus inicis en el camp de batalla atenent i socorrent ferits, al treball comunitari amb les persones per a millorar la seua salut física, psíquica i emocional.

Entrevista a Loreto Petit Pérez

Presidenta Societat Musical d´Alzira

És vosté la presidenta de la Societat Musical d'Alzira, una de les institucions culturals més importants de la nostra ciutat. Per ella cada dia corren un riu de xiquets i de joves amb els seus instruments musicals aprenent l'art de crear cultura, aprenent l'harmonia, la complementarietat que el tot és superior a les parts i més que les suma de les parts, aprenent a formar part activa de la societat acompanyant els esdeveniments més valuosos que defineixen la cultura de les seues gents. La seua història vinculada a la “banda”, la seua activitat professional com a professora d'institut, la converteixen en una bona observadora de la història cultural i els reptes per als pròxims anys en l'àmbit cultural a Alzira.

Monument Societat Musical d´Alzira Rafael Carrió Payà

La música dona caràcter a una ciutat, és l'expressió de la seua identitat i atribut que la converteix en carta de presentació de la seua història. Quina és l'aportació de la Societat Musical a la identitat cultural d'Alzira?

La major part de l'activitat de la Societat Musical d'Alzira està destinada a difondre la cultura musical a Alzira, amb els concerts de les diferents agrupacions, amb el concurs de pasdobles fallers, el Festival Spanish Brass i amb l'educació musical per als més menuts, per als joves i per als adults. La música i en este cas la SMA, ha arribat a tenir una gran importància en la construcció d'una identitat com a poble, podem fer referència a qualsevol activitat festiva a Alzira i les agrupacions d'esta entitat estan present, la processó de S. Antoni per la banda jove, les processons de Diumenge de Rams i Divendres Sant de la banda, el concert de la Música al Claustre de l'orquestra, el Festival de bandes de Sant Bernat, la processó, també de la Mare de Déu del Lluch, el concert d'Ibn Jafadja, el concurs de pasdobles, els concerts de Santa Cecília, la processó cívica del 30 de desembre i els concerts de Nadal. Tota esta activitat és una mostra del que el Consell valencià ha destacat de les bandes de música que són Bé d´Interés Cultural (BIC) i així ho va aprovar el 25 de maig de 2018 en un decret.

La banda fundada en els anys seixanta del segle passat va sorgir per l'entusiasme d'uns músics alzirenys i algunes persones rellevants de la ciutat, en la qual té un protagonisme especial Sr. Luis Suñer. Es produeix

un boom musical a través de la incorporació de molts xiquets a la banda. Respecte a la contribució de la societat a crear cultura, què destacaria d'aquells anys?

L'inici de la formació musical per part d´una associació alzirenya, i com la banda va començar a participar a l´any 1971 i 1972 en el Concurs de pasdobles de Cullera i al Certamen de València obtenint el 2n premi. La cultura musical a Alzira tenia un nom, la banda de la Societat Musical. La banda oferia la possibilitat d'escoltar música dels grans compositors com “Oberón” de Weber però també les composicions dels mestres valencians com per exemple “Coplas de mi Tierra” de Manuel Palau. En els primers anys del segle XXI la Societat Musical és reconeguda com a centre professional autoritzat de la Generalitat Valenciana. Què va suposar aquest reconeixement des de la perspectiva de convertir la vocació musical dels joves en una activitat professional?

Va suposar fer més fàcil i accessible estudiar música sense desplaçar-se d'Alzira en una edat entre els 12 als 18 anys.

Recorde els meus inicis en els estudis musicals a l´escola de la Societat Musical a les Escoles Pies i l´examen que a final de curs havíem de passar.

Professorat del Conservatori de València venia a Alzira a examinar a tot l´alumnat. Més tard em vaig incorporar als estudis oficials acudint a les

classes primer al Conservatori Professional i després al Superior, els dos en València. Açò suposava vesprades de desplaçament amb el tren que suposava deixar algunes classes de l'institut. Ara l'alumnat pot estudiar el grau professional a Alzira, obtenir la titulació corresponent i presentar-se a la prova d'accés per estudis als Conservatoris Superiors.

La Societat Musical compta amb diferents agrupacions, com es complementa el hobby amb la professionalització dels seus músics?

Quina és l'aportació de tots dos al caràcter cultural d'esta ciutat?

La professionalització dels músics dificulta moltes vegades la participació d'estos en les agrupacions de la SMA, ja que molts treballen en diferents orquestres professionals com l'orquestra de les Arts i l´orquestra municipal a València, altres músics professionals tenen la seua activitat a les orquestres de fora de la Comunitat.

Si parlem de professorat de conservatori, l'aportació d'estos professionals és major. Al voltant tenim diferents conservatoris professionals o escoles també reconegudes on desenvolupen la docència.

Un grup important de músics són professors o professores de Música de secundària o de primària als diferents centres educatius i a poc a poc van demanant trasllat a Alzira o pobles del voltant per exercir la seua professió.

Este és el meu cas, treballe a Alzira i açò em permet participar en tota l'activitat de la SMA. Formar part de qualsevol agrupació és participar de forma altruista en una formació amateur que en els diferents concerts o en els passacarrers tenen una participació claríssima en la cultura d´Alzira.

Somiant el futur. Quina considera que serà l'aportació de la Societat Musical en la forja de la cultura d'Alzira els pròxims anys?, quines són les seues necessitats per a aconseguir aqueixos somnis?

Indubtablement tota l'activitat de la Societat Musical forma i formarà part de la cultura d'Alzira, però jo vull destacar l'aportació de l'educació musical a la cultura, no sols del nostre alumnat, sinó també de l´alumnat de tots els centres educatius d'Alzira, són els oients del futur. Necessitem difondre la Música amb diferents formats de concerts amb este objectiu. Entre les necessitats més destacades crec que els espais són fonamentals.

L'edifici que ocupa la SMA té moltíssimes limitacions, la Casa de la Cultura d´Alzira té un escenari molt reduït i el Gran Teatre és un espai que ha d´acollir la major part de l'activitat cultural i també festiva i està molt limitat.

Locomotora Mikado

Inscripció rei En Jaume Leonardo Borrás

Monument

a l´illa del Xúquer Leonardo Borrás /Josep Carrasco

Monument al LLaurador

Octavio Vicente

Entrevista a Paco Clari Hidalgo

President Cooperativa ALZICOOP, COOP.V.

Alzira ha sigut una ciutat envejada per la seua capacitat econòmica. El conegut refrany «eres d’Alzira i plores» expressa amb claredat l’esforç d’unes gents que van saber fer de la terra una font de progrés al llarg del segle XIX i XX. Quina va ser l’aportació de la cooperativa en aquest procés?

Els segles XIX i XX van ser de gran esplendor i progrés a la nostra ciutat. Aquesta es va convertir en una urbs de gran importància per la seua activi-tat comercial, on el cultiu de la taronja aconsegueix el seu major esplen-dor.

El 1892 un grup de 68 petits i mitjans agricultors s'uneixen en una societat amb l'única finalitat de poder fer compres en conjunt del famós «nitrat de Xile»: un adob mineral procedent d'aquell país que desembarcava en el port de València i des d'allí era distribuït per les diferents zones tarongeres. És ací on comença el naixement de la cooperativa, ja que sorgeix per una necessitat dels agricultors alzirenys de l'època, que s'uneixen per a fer compres en conjunt i no haver de dependre d'intermediaris, que eren els grans terratinents de l'època, els quals adobaven les seues terres i la resta feien negoci venent part de l’adob a xicotets agricultors a preus abusius.

La gran esplendor que va adquirir la taronja i el seu comerç van fer que durant

anys els socis de la cooperativa anaren en augment. A la secció d’adobs es va crear una caixa rural, amb el pas del temps es van incorporar nous serveis i va ser de gran importància l'adquisició de maquinària agríco-la per a facilitar el treball diari dels socis. També es va incorporar una sec-ció de fitosanitaris per al control de plagues i assessorament als socis, al començament dels setanta, es crea la secció comercial amb la finalitat de poder defensar millor el valor de les collites. Actualment, la cooperativa ha incorporat als seus socis i a la resta de la societat alzirenya diferents serveis, com són la telefonia, les assegurances agràries i generals, gasoline-ra, etc.

Són cent trenta anys d'existència, continuem amb el mateix objectiu pel qual es va crear: millorar socialment i econòmicament la vida dels alzirenys.

Els estudiosos de l’economia agrària espanyola consideren que una de les principals característiques de l’agricultura valenciana ha sigut el treball a temps parcial en les explotacions agrícoles. Quin creu que va ser el paper d’aquest model en el desenvolupament de la indústria agroalimentària?

L'agricultura s'ha caracteritzat en la nostra comunitat per un model mini-fundista, basat en xicotetes parcel·les on l'agricultor les cultiva en general a temps parcial. Aquest sistema ha sigut durant molts anys font de riquesa per a moltes famílies, que compaginaven el seu treball diari, com a assala-riats, amb uns altres, de manera que milloraven la seua economia. Per la seua banda, la dona ha compaginat tradicionalment el treball de casa i l’atenció de la família amb el treball en els magatzems, aportant uns in-gressos extres a l'economia familiar.

Alzira ha sigut, tradicionalment, un poble eminentment agrícola, però des de fa uns anys està canviant a un model econòmic basat en la indústria i en el sector serveis, sent la dependència del sector agroalimentari cada vegada menor. Actualment, és evident la falta de relleu generacional en el món de l'agricultura en general, i en el de la taronja en particular per la seua poca rendibilitat. El monument de la «màquina del tren» reflecteix el caràcter obert dels alzirenys. La seua integració en un àmbit més ampli que el del nostre país. Com ha contribuït l’agricultura alzirenya a aquest caràcter glo-bal, internacional i multicultural?

L'any 1853 arriba el ferrocarril a la nostra ciutat, un mitjà que serà clau per al comerç de la taronja. S'obrin noves vies de comunicació amb Euro-pa, ja que fins aleshores l'única via de comunicació era per mar des dels ports de València, Cullera o Gandia. Poder carregar les mercaderies en origen va significar un gran avançament, ja que els magatzems situats dins d'Alzira només havien de transportar les taronges fins a l'estació del ferro-carril, amb el consegüent estalvi econòmic i material. Alguns d’aquells magatzems es van traslladar al costat dels molls de càrrega del ferrocarril. Actualment encara queden alguns d'ells que estan destinats a altres activi-tats.

L'arribada del ferrocarril va fer possible que Alzira fora coneguda en la majoria de països Europeus. Va ser una època daurada i de gran esplendor per a la nostra citricultura, i prova d’això són els més de 50 magatzems que es dedicaven al comerç de la taronja. Tota aquesta activitat econòmica va suposar la generació d'una gran quantitat de llocs de treball i d'una forta expansió demogràfica. Van ser moltes les famílies que van vindre a Alzira atretes per l'activitat econòmica i per les possibilitats de millorar el seu be-nestar.

La nostra última pregunta té com a marc una obra civil, però que hui és considerat un monument: el pont de ferro. La història de l’agricultura d’Alzira està vinculada al Xúquer, ha sigut font de ri-quesa, però també l’origen de molts mals, riuades periòdiques, una «pantanada», etc. Hui quan es parla d’Objectius de Desenvolupament Sostenible, economia circular… Quina és l’aportació dels agricultors alzirenys en el seu compromís mediambiental amb les generacions futures?

El 1917 va ser inaugurat el pont de ferro sobre el Xúquer, pont que ens identifica als alzirenys i que va substituir un altre pont antic denominat «pont de Sant Gregori». Aquest pont, hui dia, continua donant accés d'en-trada i eixida de la ciutat. Alzira i el Xúquer sempre han estat units, sent aquest un riu que al llarg de la història ens ha donat alegries i penes, riquesa i pobresa. Aquesta relació d'alguna manera ha forjat el caràcter emprenedor i lluitador dels alzirenys, els quals han hagut de superar situacions adverses derivades de les nombro-ses riuades que històricament ha tingut el Xúquer. Antany les seues aigües corrien per les séquies regant les seues fèrtils terres. En l'actualitat, l'aigua arriba als nostres camps per mitjà de canonades. Hem passat d'un reg tradicional de segles a un de localitzat, més modern i sostenible. Això ha fet que la qualitat de vida dels agricultors haja millo-rat, ja que no estem pendents dels torns de reg, ni d'adobar els nostres camps perquè l'abonament ve incorporat amb l'aigua. Una altra millora substancial per a la cura del medi ambient passa per la conscienciació per part dels agricultors a disminuir l'ús de nitrats i herbici-des. El nostre compromís amb les futures generacions ha de passar per ser més respectuosos amb el medi ambient, ja que això serà la millor herència que podrem deixar a futures generacions.

Cauce del Xúquer Felix Lahoz i Vicente Sauquillo

Entrevista a Agustín Ferrer Clari

Cap de la Secció de Patrimoni Històric i Turisme

Ajuntament d’ Alzira

Parlar d'Alzira és parlar d'uns dels entorns mediambientals més emblemàtics de la Comunitat Valenciana. Hui, els paratges de la Murta i la Casella són un imant per a senderistes, esportistes i famílies, que transiten pels múltiples camins i senderes que el recorren.

Un dels monuments urbans que ens recorden la cultura mediambiental dels alzirenys és Les fulles. Quin va ser el motiu d'encarregar esta temàtica i situar-lo en un dels encreuaments més rellevants de la Ribera Alta?

El motiu va ser l’empresa urbanitzadora de Tulell, que va proposar este element decoratiu i es va acceptar com un emblema de ciutat moderna que donava la benvinguda per este accés de la ciutat. No té cap identificació amb Alzira, ni històrica ni paisatgística, tampoc ha aconseguit el reconeixement que s’esperava, si bé podem dir que és un dels monuments més visitat i concorregut pel tràfic que diàriament circula pels seus peus. D’esta manera sí que podem dir, almenys, que es tracta d’un clar referent visual de la nostra ciutat per la seua altura, esveltesa i el lloc preferencial en el qual es troba.

Les Fulles

Jose Manuel Martin Cortes

Un altre monument és la Les Agulles, situat en un nus que ens unix amb Carcaixent, d'una banda, i per l'altre ens dirigix a una de les valls més boniques de la Comunitat Valenciana, la Valldigna. Quin és el futur d'Alzira des de la perspectiva mediambiental? Serà un dels atributs amb major atractiu per a les seues gents i per a aquells que ens visiten?

En primer lloc, hem d’aclarir que hi ha una certa confusió entre la designació de les dos redones d’este tram de la CV-50, potser per la seua proximitat. La redona de la Rosa dels Vents és realment la situada en la confluència del Camí de Gandia amb l’esmentada CV-50; el camí dels Pescadors, el carrer dels Almediers i el carrer dels Cordellers. Si la veiem des del cel, podem comprovar com es tracta d’una estrella central de quatre puntes dins d’un cercle, el qual està inscrit, al seu torn, en un altre on quatre puntes més completen els punts cardinals. Òbviament, la seua imatge hauria d’estar pensada per a ser vista des de baix i no des de dalt. Està situada a l’entrada d’Alzira venint de la Barraca d’Aigües Vives, en la CV-50 de la Generalitat Valenciana, que enllaça Tavernes de la Valldigna – Llíria. A l’entrada d’Alberic hi ha un altre model de Rosa dels Vents.

La redona que dona confusió és la següent que trobem en la mateixa CV-50, en la confluència de l’avinguda de la Mestra Maria Plasencia entrant en la població i de la CV-572 direcció a la veïna població de Carcaixent. El seu nom és la redona de les Agulles, ja que com es pot apreciar són dos agulles que des d’un punt concret se superposen a la serra de les Agulles, situada al fons, on es retalla la majestuosa silueta apuntada que dona nom a la serra que tanca pel sud la vall de la Casella.

Aclarit este punt i tornant a la pregunta, pensem que el futur d’Alzira, des de la perspectiva mediambiental, ningú el pot prevenir. Posem per cas el que ha passat en el verger, que a principis de segle XX era rodejat de tarongers, la «Fruita Daurada» com es deia, i ara a principis del segle XXI ja és inexistent el domini del taronger, alternant amb el caqui o l’alvocat. Però el que és pitjor, i ací en este punt tenim els millors exemples, no cal pegar-li la volta a la ciutat per a comprovar-ho, tenim els polígons industrials que indiscriminadament han substituït el cultiu del taronger implantant-se en els accessos a la ciutat. És clar que una ciutat pròspera ha d’adaptar-se a les circumstàncies del moment, però sempre ha de tenir en compte el futur per damunt del present. No ha sigut este el cas i hem de lamentar la inexo-

rable perduda d’un entorn natural quasi únic a costa de la construcció de naus industrials. Per altra banda, cal ser positius i valorar el que hi ha, que és molt. Des dels atractius dels paratges de la Murta i la Casella, de la Vall d’Aigües Vives, de les partides agrícoles poblades de cultius entre els quals destaquem el taronger, no menys atractiu que la vall del Jerte, quan la flor del taronger amb el color blanc damunt del verd cobrix uns arbres monumentals, encara amb els fruits com és el cas de les valències, la seua fragància ens decora i perfuma l’entorn de la ciutat. Podem seguir amb la bellesa del riu Xúquer al pas del nostre terme i comarca, un riu oblidat i que ara tornem a recuperar paisatgísticament. La xarxa de senders homologats que des del GR- 239 Camí de Llevant de Sant Jaume; el GR-236 la Ruta dels Monestirs el Pas del Pobre; els senders de curt recorregut: PR –CV 303 d’Alzira a la Casella; el PR-CV 304 la Ratlla; el PR-CV 334 la Creu del Cardenal; el PR-CV 335 el Cavall Bernat; el PR-CV 241 la Ruta Bernardina; el SL-CV 81 Sender Botànic i el SL- CV 82 Sender Històric, els dos a la Murta; el Camí del Cid o la Via Augusta; els itineraris comarcals de BTT del Centre BTT; la ruta dels Ponts de Ferro; el passeig fluvial; l’Anell Verd o el Camí Natural de l’antic traçat del trenet Carcaixent-Gandia/Dénia; la xarxa de carrils bicis que va connectant Alzira amb llocs d’interés i poblacions veïnes, etc., són algunes de les alternatives que s’oferixen als residents i visitants, per tal de tenir un coneixement del medi i, en conseqüència, apreciar-lo i, per tant, contribuir a la seua conservació i millora.

Però no sols cal tenir els accessos en condicions, sinó procurar que els destins estiguen en consonància. Han de ser espais saludables i, per tant, hem de procurar cuidar-los, la qual cosa implica deslliurar-los dels impactes urbanístics, de la contaminació, dels incendis... I, per descomptat, del vandalisme, que sembla mentida, però també és causa de destrucció del nostre medi ambient.

Parlar d'Alzira també és parlar del Xúquer, un riu que embolica esta ciutat algunes vegades com les cintes d'un regal i altres com una mordassa que es desbordava en formes de riuada. L'imaginari ciutadà, a través de les seues escultures urbanes, està vinculat a la història del Xúquer, un imaginari que es trasllada de pares a fills i que assenyala, en alguna paret, «fins ací arribà l’aigua».

El monument a Les riuades, situat al parc de l'Alquenència, és un record de la vulnerabilitat de les gents d'Alzira davant la força de la naturalesa. Al seu judici, com ha determinat la cultura mediambiental de l'alzireny esta vulnerabilitat que s'ha repetit històricament?

A hores d’ara continua sent una assignatura pendent. Les inundacions no sols venen causades pel Xúquer, sinó, de vegades, pels barrancs que baixen de les muntanyes, de manera que hem d’estar buscant solucions a fenòmens naturals i condicions orogràfiques, en les quals poc podem fer. Som nosaltres els que estem ocupant llocs pels quals l’aigua ha de buscar el seu camí natural. El fet de construir una ciutat emmurallada amb ponts i ravals en el mateix caixer del riu ja és, per si mateixa, una mostra del repte humà al tot poderós riu Xúquer. L’expansió urbanística en zones fondes, i, per tant, inundables com les Basses o Venècia, són altres factors que han afavorit les cruentes inundacions a la població d’Alzira. La construcció de plataformes industrials o de vies de comunicació com l’AP-7 o la via del ferrocarril han suposat barreres que dificultaven l’eixida de l’aigua. No es poden evitar les inundacions, però sí pal·liar-les, ja la presa de Tous, d’Escalona, de Bellús són reguladores dels cabals; però cal pensar en altres mesures interdisciplinàries, com una repoblació dels vessants de les muntanyes i la conservació dels bancals o rastells centenaris de pedra en sec d’antics cultius, que eviten l’escorrentia i les avingudes; una neteja dels barrancs i de les riberes dels rius; evitar construccions que dificulten el pas de les aigües, així com construir en zones fàcilment inundables, junt amb un control pluviomètric, etc., poden ser algunes de les solucions poc costoses i bastant efectives.

Els qui habitem la Ribera no podem ni devem oblidar que el Xúquer i altres rius, com l’Albaida, el Verd, el Magre, o les aigües que baixen pels barrancs, tenen el seu dret mil·lenari de pas per estes terres i que nosaltres, temporalment, l’estem ocupant.

El monument al Riu Xúquer, situat en la seua ribera, quin n’és el significat? Creu que Alzira recuperarà el riu com un atractiu mediambiental per a gaudir-lo els seus ciutadans i aquells que ens visten?

El monument al riu Xúquer va ser dissenyat per Leonardo Borrás i Josep Carrasco, el qual representa el riu Xúquer i els seus afluents Verd i Magre, creat l’any 2004 i muntat el 2017. Es tracta d’una obra de grans dimensions i atrevit disseny en homenatge al Xúquer. Prop d’ell un monòlit recorda en la seua part superior el nivell que va assolir la inundació de 1982. Al costat, un faristol explicatiu resumix les inundacions històriques amb textos i fotografies. Després de molts anys de viure d’esquena al riu, s’ha tornat a recuperar com un element més del nostre entorn. La zona esportiva, el passeig fluvial, l’Anell Verd, l’escola de piragüisme, els senders homologats GR-236 i 239, el PR- CV 303, i 241, el Camí del Cid o la Via Augusta, o el carril bici d’Alzira a l’Estació, són algunes de les actuacions que s’han fet per a millorar les nostres instal·lacions esportives, culturals i turístiques, aprofitant al mateix temps la proximitat al riu com a recurs natural.

Somiant el futur, quin és el potencial d'Alzira des de la perspectiva del desenvolupament sostenible i una ecologia integral que pose en el centre els seus ciutadans?

És una pregunta la qual no soc el més indicat per a respondre, ja que considere que hi ha persones més qualificades que jo. Això no obstant, com he dit anteriorment, soc optimista, ja que considere que la situació geogràfica d’Alzira, prop de la costa, al costat d’unes muntanyes excepcionals, en una vall immensa, fèrtil, atractiva, com és la mateixa Ribera del Xúquer, perfectament comunicada, amb un clima anual envejable, etc., són ingredients magnífics per a, amb unes polítiques mediambientals, ecològiques i agrícoles, poder mantenir el que hi ha i, per què no, millorar-ho. Hem de saber recuperar els recursos i no explotar-los fins a esgotar-los.

A curt termini, potenciaria l’ús de la bicicleta com a mitjà de locomoció urbana, reduint els vehicles de motor per dins del nucli urbà. Crec fermament en els seus avantatges saludables en l’àmbit individual i col·lectiu.

Callejeros

Elena Negueroles

Les Agulles

Homenatge

al confrare Xavier Soro

Las Tres Púrpuras

Bernardo, María y Gracia

Jose Manuel Martin Cortes

Entrevista a Eduardo Juan Redal

Dir el nom: Eduardo Juan, és parlar d'un alzireny que ha dedicat gran part del seu temps al creixement de la cultura d'esta ciutat des d'una de les expressions més rellevant: la «religiositat popular». La forja del caràcter d'Alzira té en totes les primaveres un dels moments més expressius de participació del poble: La Setmana Santa. Des de la seua participació en ella, volem fer-li les següents preguntes:

Són molts els que consideren que la participació en les confraries són sols uns dies. Quina és la contribució de les confraries, germans, … al desenvolupament dels vincles i el teixit social d'Alzira?

Una confraria és una associació de persones que respon a una voluntat religiosa, social i cultural on tots els que en formen part participen en la creació de les tradicions associatives, festives, religioses, musicals i literàries que defineixen esta cultura singular.

Des de la seua fundació les confraries reflecteixen la religiositat pròpia de cada moment, però també mostren una manera especial de practicar uns costums festius, simbòlics, organitzatius, econòmics..., que ajuden a construir i a enriquir les relacions d’amistat, de germanor, de les persones que hi formen part al llarg del temps. En una confraria es configura una

part important de la vida sentimental i col·lectiva dels confrares que participen en ella a través de la pràctica d’unes devocions de gran valor religiós però també d’unes pràctiques associatives de gran rellevància cultural i social. El fet de reunirse, resar, menjar, riure, construir un dosser, practicar obres de caritat, ajudar-se, acompanyar-se en els moments difícils..., conforma una tasca col·lectiva que reforça i amplifica els vincles associatius de les persones que viuen al nostre poble. Però, a més, en totes les confraries hi ha un desig fonamental: no abandonar mai al confrare. Totes les confraries i germandats dediquen un espai durant la Setmana Santa a recordar als difunts a través de misses, rosaris i oracions. Aquella antiga idea de no abandonar mai al confrare, a l’amic, a l’amiga..., no oblidar-los, continua vigent

Alzira té en els “dossers” una de les expressions més rellevants de la seua identitat religiosa. Esta expressió artística de caràcter efímer té un important atractiu turístic, però també té un important caràcter educatiu. Com han evolucionat la seua creativitat?, com ha variat la participació dels confrares en estos? Com ha evolucionat l'ús de les tecnologies?

Els dossers representen una mostra de cultura religiosa popular de gran importància dintre de la Setmana Santa d’Alzira. Fa anys, quan la imatge o les imatges d’un pas eren rebudes pel clavari de l’any a casa seua, es construïen humils monuments efímers de teles que solien cobrir les imatges santes per darrere, per damunt i pels costats. Estos dossers eren construccions d’honor semblants a les que es feien a alguns altars de les esglésies durant dies especials i també molt pareguts als que es construïen a alguns edificis públics quan es rebia a algun personatge important.

I encara que l’origen d’estes construccions efímeres és antic, és a finals del segle XIX quan apareixen amb el nom de dossers als llibres d’actes d’algunes confraries. Durant molts anys seran els clavaris de cadascun any i la seua família els que construiran estos monuments quan les imatges arriben a les seues cases en senyal de benvinguda; no obstant, a poc a poc, persones especialitzades en la seua construcció se sumaran al fet constructiu per tal de donar major rellevància artística a esta construcció honorífica. Les teles i les plantes seran els elements que definiran estos dossers.

Posteriorment, a partir del darrer terç del segle XX, estes construccions d’honor evolucionen fins a convertir-se en construccions efímeres de caràcter artístic amb un marcat caràcter historicista. Les majors dificultats constructives faran necessària la participació de la direcció de la confraria; altres vegades, es mantindrà el paper protagonista del clavari de l’any. Els nous processos tècnics i les noves dificultats per portar-los endavant propicia que participen en la seua construcció “confrares especialistes” que repetiran cada any en la seua construcció. Els majors reptes constructius han generat la necessitat d’utilitzar una gran varietat de materials per poder realitzar els efectes de llum, aigua...; també ha estat necessari utilitzar noves eines de construcció. Hui, totes les confraries projecten amb èxit estes construccions efímeres que són un orgull artístic de tots els seus confrares.

Dos monuments urbans ens recorden la Setmana Santa: el “monument al tambor” i “El confrare”. Alzira se sent orgullosa dels seus trasllats, la seua

processó general … Des dels seus anys de participació en elles quins són els trets de la seua evolució? Per als visitants d'eixos dies sorprén la “cultura del

tambor” que té el seu origen en centenars de joves assajant pels afores d'esta ciutat des del mes de novembre Creu que continuarà creixent en els pròxims anys?

Les processons representen els moments especials de la Setmana Santa; commemoren la Passió i la Mort de Jesucrist. Les processons lliguen la fe i la tradició; els components socials i la religiositat; el passat i la modernitat... Les processons demostren la fe en Jesucrist: Ell es manifesta en mig de les andes, vestes, llums, sons..., i també el moment de la germandat confrare: és el moment de sentir-se germà dels altres confrares. Les processons són representacions espirituals, visuals i sonores; també culturals..., i, per tant, han evolucionat al llarg del temps: des de les humils manifestacions de religiositat en les que els germans portaven una llum en forma de ciri, fanal o torxa fins als sons dels tambors, el color de les flors que adornen un anda o la bellesa de les imatges i les teles que les vistent o el regal a un amic o amiga d’un paquet de caramels. La processó és un món col·lectiu d’emocions, pregàries i contemplació on la capacitat creativa i cultural dels confrares també es transforma en un acte d’oració.

Somiant el futur quines accions serien necessàries per a potenciar la religiositat popular com forja del caràcter del poble?

Des de la nostra perspectiva pot ser un gran objectiu recuperar la cultura popular. Este projecte és una lleialtat a la memòria dels que ens han precedit i a nosaltres mateix; lleialtat amb tots els que compartim el mateix espai confrare. Sabem que la història és memòria i que es conta el que se sap, el que s’ha viscut. I de seguida ens adonarem de la vitalitat religiosa i intel·lectual de les persones per viure la seua fe religiosa o tindre una opinió cultural. L’estudi del patrimoni local lligat a la Setmana Santa ens ajudarà a conéixer millor els sentiments d’estes persones i també de les seues creacions.

El tambor, com abans, durant la segona meitat del segle XIX, ho va ser el cant dels motets; o la música espiritual de les bandes a partir de finals del XIX..., acompanya ara mateix les processons ampliant la rellevància cultural i espiritual de les nostres celebracions. Llarga vida al tambor..., però també a altres mostres de cultura religiosa popular que sense dubte apareixeran els anys vinents. Els confrares venen des de fa segles demostrant la vitalitat de les seues creacions culturals...

Considerem que investigar i difondre la memòria popular pròpia de cada una de les nostres confraries és un objectiu pels anys vinents. Podem fer visibles temàtiques com el lèxic creat pels nostres confrares; també els variats rituals que s’han seguit; i les obres solidàries en les quals es participa; i els objectes propis de la cultura material que es fan servir; i, per descomptat, el treball anònim de moltíssimes persones per organitzar les processons; o el valor artístic de les restauracions de les imatges... I ens adonarem des d’este nou espai intel·lectual de tot allò que constitueix el patrimoni material, religiós, festiu, artístic, tèxtil, que ens envolta cada vegada que participem en un acte de la Setmana Santa. I admirarem les joies de les nostres tradicions, de la nostra cultura, de la nostra devoció, com una altra forma de construir coneixement sobre este espai tan volgut que és el nostre poble.

Creu muntanyeta

Sant Salvador

Entrevista a Pedro Benedito Carrió Ajuntament d´Alzira

Com a gran coneixedor de la història d'Alzira i la seua dedicació per preservar i divulgar com s'ha forjat el caràcter dels alzirenys a través dels temps, li fan una de les persones més autoritzades per a realitzarli una sèrie de preguntes sobre l'evolució de la cultura religiosa d'una ciutat, que compta amb nombrosos monuments urbans que formen part de l'imaginari simbòlic d'aquesta ciutat. Les qüestions que volem plantejar-li són:

A Alzira comptem amb un «Monument als Sants Patrons» Bernat, Maria i Gràcia que són els protomàrtirs alzirenys que reflecteixen un canvi d'època religiós i cultural en la història d'esta ciutat. Quin va ser el protagonisme d'Alzira en la construcció de l'edat mitjana valencià?

Per sort, són varis els monuments dedicats als nostres Patrons que persisteixen, testimoni de l’importància que tingueren els sants

germans no sols per a la nostra ciutat, també per al conjunt del Regne de València, donat l’efecte exemplaritzant que li donava el pes demogràfic de l’entonces Vila, segón nucli de població valencià en l’època foral, amb un paper preeminent militar i estratègicament, pero també espiritualment, prenent com exemple la conversió de Sant Bernat i la posterior de les seues germanes, el que els va fer mereixedors del martiri.

Un dels monuments més visitats és la «Creu del Cardenal», són molts els que els fins de setmanes visiten el paratge de la Murta amb un objectiu: gaudir de les vistes de la Ribera, el seu vincle al Mediterrani i aproximar en l'horitzó a les comarques castellanes. Quin és l'origen d'este monument? Per què es va decidir situar-ho en un lloc de tan complex accés?

He escoltat dos versions, la primera que fora pagada per algún dels cardenals de la familia Vich, molt vinculada al monestir de la Mare de Déu de la Murta; i posteriorment una altra proposant fora la deformació de Creu Cardinal, asenyalant el lloc des d’on realizar la tradicional benedicció dels termes.

nombrosos esdeveniments en el segle XX. Quin és el seu origen, què va significar per als alzirenys de l’època?

Va ser instal·lada l’estiu de l’any 1901, a sol·licitut del rector ecònom de Santa Caterina, amb l'únic i religiós fi de commemorar l'entrada del segle vint. I efectivament haver convisgut amb tans esdeveniments, l’ha fet inclús mudar-se d’ubicació alguna vegada que altra, com 1929, 1940 i 2001, allunyant-se cada vegada un poc més de l’antic ermitori i de l’actual santuari, per quedar instal·lada recentment a la vora de l’esplanada, punt de culminació del Via Crucis de 1968.

Són molts els alzirenys que recorden el canvi d'ubicació de la Creu a conseqüència de la visita del papa, hui sant Joan Pau II, a Alzira. Què va suposar eixa visita per a una ciutat destrossada física, econòmica i emocionalment?

Una altra de les creus emblemàtiques d'Alzira, està situada als peus de l'Ermita de la Verge del Lluch en la Muntanyeta de Sant Salvador.

Una creu que presideix la nostra ciutat i que ha sigut testimoni de

Va suposar un recolçament moral a una població enfonsada i enfangada, que vegerem amb la visita una mostra d’afecte en la desgracia. Per altra banda, per a la ciutat va suposar una repercusió mediática sense precedents donant a conèixer mundialment les dimensions de la catàstrofe, molt més enllà que les de les autoritats governamentals o els mateixos monarques, Joan Carles i Sofia.

Una escultura desapercebuda per molts és la imatge modernista de la Verge del Lluch en la parròquia del mateix nom. El poble d'Alzira té una gran devoció mariana, Quin és per a vosté la importància de la religiositat popular com a expressió de la identitat cultural d'un poble?

Com a partícep de moltes de les vesants locals d’eixa religiositat popular, done fe de la seua validesa com a instrument vàlid per a conduir el sentiment religios de molta gent cap a la vivència eclesial i la litúrgia. En tot cas, als que no apropa a l’església els manté units a l’esperit ; i sens dubte amb la infinitat de devocions i advocacions a l’àmbit local es vertebra un sentiment de identitat colectiva, alzirenya mijançant les patronals o inclús a nivell de barriades o partides del terme, per no parlar de les grans manifestacions multitudinaries, com la Setmana Santa, a nivell local, pero també confraria per confraria, o els propis colectius units pel sentiment del tambor.

Verge del Lluch

José Gonzalvo