Llibret Falla El Mercat Alzira 2004 by Falla El Mercat

S A L U DA D EL P RE S ID E NT I NFA NT IL

Vull dirigir-me a tots vosaltres amb unes breus llines, perquè tots junts som els que fem possible esta gran realitat de llum i color. Un any més estem a prop de tornar a viure amb gran intensitat nostres festes falleres en honor del Patriarca Sant Josep. Després de tot un any d'un gran còctel consistent en treball, esforç, discusions, “mals humors” i una molt gran dosi d'amistat, il·lusió i alegria, entre altres ingredients per tots coneguts (però mai desxifrats), ha arribat el moment de paladejar-lo, és a dir hem d'exposar a tot el món nostre treball i espere que tot la il·lusió posada en este gran projecte agrade al públic en general . Des del càrrec de President infantil que tinc el gran orgull d'ostentar en este exercici, faré tot el que puga perque nostra falla lluïsca un poquet més si cal, para d'esta forma la tradició i el nom de la nostra Comissió tan veterana siga cada dia un poc mes gran. No hi ha dubte que enguany ho tinc a “huevo”, perquè amb el President Bernardo, nostra Fallera Major Rosa i com no, la meua germana Raquel com a Fallera Major Infantil el treball ho tinc molt mes fàcil de realitzar. Finalment vull animar-vos a tots a participar en els actes que s'han organizat per part d'esta Comissió amb molta il·lusió i afecte i que disfrutem com a germans de estes festes tan nostres. Rafa Dolz Cardona

S A L U D A D E L P R E SI D EN T

De nou el mes de març s'obri pas al calendari. De nou es primavera i, de nou, són falles. Només pensar-ho m'esborrona la pell. Sincerament he estat ansiós tot l'any esperant que la festa de nou ho invaira tot, que l'olor a traques i bunyols m'acompanyara en els meus passetjos per Alzira. Tot l'any, setmana a setmana, a cada reunió he manifestat als fallers la meua intenció de viure com mai este exercici. Sempre he desitjat que la festa tornara però, enguany, els meus desitjos superen amb ganes tota la meua trajectòria. Pot ser, el que ara acaba siga l'any més dur en la història de la nostra falla. No obstant, i encara que la meua responsabilitat al capdavant de la comissió em dona molts mals de cap, vos promet que he posat, com sempre, el meu esforç per complir amb el previst. De tota manera, enguany, si no fóra poca la meua il·lusió, les meues ganes i el meu sentir faller, a casa tinc a la nostra Fallera major. És per això, que amb les mateixes ganes amb què jo com a pare i com a president afronta l'arribada de la festa, vull convidar-vos a que la gaudiu amb nosaltres. Les portes del casal estaran obertes a veïns i forasters. Tots esteu convidats. Veniu, canteu, balleu, mengeu. Convertiu-vos en un faller més. La festa està al carrer i el carrer és vostre. Vos esperem. Bernat Martínez Pérez

!: & ! Mira si et trobe bonica, que no sé, a què comparar-te, et veig tan exultant que sols parar-me a mirar-te em quede absort i extasiat. Per ta gràcia, que en tens, i això no es pot negar, t’admiraran per tot arreu, no debades eres llavor de família de fallers.

Perquè tu ROSA MARI amb molt d’esplendor i gran trellat eres la Fallera Major de la FALLA DEL MERCAT

Alfredo Cándido

% $ ! #"

$ !

Cr ítica de la F all a 2003 Mill o r c rít ic a l oc al de se c ci ó ELS DE L’ESQUERRA I ELS DE LA DRETA ESTAN BUSCANT POSICIONS COM ARREGLAR LA MALETA PER GUANYAR LES ELECCIONS

MUELLE PARKING ZONA AZUL DOMINA LA PIRATERIA EN EL MAR LA GASOLINA EN EL POBLE L’AJUNTAMENT S’IMPOSA LA RELOTJERIA ENS LLEVEN L’APARCAMENT

I DIU EL PIRATA: VOTEU VOTEU D’ALZIRA CIUTADANS QUE JO EN EL GARFIO I EL TRABUC JA TINC TOT EL PEIX VENUT SENSE EMBRUTARME LES MANS

UNS TIRANT MA DE LLIBRETA ALTRES RETRASANT L’ORA TOTS LAMENTANT AL QUE PLORA CAGANT-SE EN LA MAQUINETA I EL QUE VA IMPLANTAR L’ORA

ARA HO AGARREN TOT EN MOLTA EUFORIA VOLENT RECUPERAR ELS FURS QUAN HAN DESFET TOTS EL MURS HI HAN DESFET NOSTRA MEMÒRIA

ALZIRA-INMACULADA BLANCA I PURA

TOTS PER LA CLAU A LO GRANDE TOTS PER LES PERES I MELONS ACA BLANCA ANDE O NO ANDE TOTS PER LA MARE I ELS GAFARRONS

VAJA ESTA DEDICACIÓ A CULTURA I BELLES ARTS PER AUTORITZAR LA CONSTRUCCIÓ AMB ARREGLO DE LES PARTS

TOTS SON PLANS: TULELL EL DE LA FONT DEL GARROFER EL DEL DERRIBO D’UN CARRER EL DEL RACÓ DE LA CASELLA AGARREM ELS GARROFONS I TOT EL MON DE PAELLA!

PENSANT AMB LA RECALIFICACIÓ PER APROFITAR ELS TERRENOS JA PENSA EXPLOTAR ELS BARRENOS I PACTAR AMB EL CONSTRUCTOR

PAREIXIA QUE ESTAVEN NELOS ELS PESCADORS D’ABAEXO I ES QUE AL TASTAR ELS CARAMELOS VAN SACANDO EL DO DE PECHO

AJUNTAMENT

ESTE BARCO VA AL DERRIBO VAN TIRANT-LOS ALS TAURONS QUAN JA NO QUEDEN GAFARRONS ALGUNS ELS TOCA EL DESPIDO

LES BRUIXES ARREGLANT EL PUXERO PER APANYAR LES ELECCIONS I ANAR GUARDANT-SE EL TRASERO I APROFITAR LES OCASIONS

PERO AÇÍ TENIM AL GRAN CAPITÁ GARFIO I LA PATA DE PALO QUE VEUEN QUE S’ACABA EL XOLLO I VOLEN INVENTAR UN ALTRE BOLLO; QUE COMENCE A DONAR PER PODERLO DESTETAR

ELS ROMANS I MUSULMANS FUGIREN AMB LES GALERES I ARA ENS OBRIN LES MANS TOTS DEMANAT-NOS PAPELES

JA ESTA BE DE POLSEGUERA I A ESTOS DOS QUE HAN FRACASAT TINGUEN O NO TINGUEN TRELLAT A BUIDAR-LOS LA CARTERA

QUE S’ACABA EL PLA TULELL!! ENS ANEM CARA ALBALAT!!! QUÈ CREUEN, QUE ALLÒ S’HA ACABAT? FORADAREM EN VILELLA, I ENS QUEDA LA CASELLA PER OMPLIR BE LA CISTELLA

PRETEN EL NOSTRE PRESIDENT PLE D’ANHEL (I JA VAN TRES) QU’ELS VERSETS DE LA FALLA TORNE A FER DEU SER PERQUE EN VIRTUT DEL SEU` INGENI EM CREU NOSTRADAMUS O RAPHEL!

ALZIRA-ALGETZIRA

JO QUE A LOS PALACIOS SUBI I LAS MONTANYAS BAJE TODOS LOS XOLLOS QUE VI A LA BUTXACA ME LOS METÍ

QUIN MAL SOMI TINGUI ANIT, QUAN PENSANT EN LA TAREA NO TROBAVA CAP IDEA I VAIG ALÇARME DEL LLIT

ALZIRA QUE ERA VERGEL I PARADIS DE LA RIBERA ELS POLITICS A TROPEL ENTRAREN A SAC I ESTERA ALZIRA POBLE PACIFIC ENVEJA DE LA RIBERA POBLE RIC, CULT I SEGUR TENIU A POLITICS I A MES D’UN PERJUR QUE ENREDEN LA MARXA DÚN FULGIT FUTUR

M’ENCAMINE AL MENJADOR I LI TIRE MA AL PERNIL, COM SI ALLO FORA L’ATRIL DEL MILLOR COMPOSITOR

ANY ELECTORAL, UN GRAN PIRATA REMAT CENTRAL EL LEMA ES CLAR: “PIRATES EN ALZIRA”. “PIRATES DE SECÀ”

" !"

$ "! # PRESIDENT

VICEPRESIDENT 1R VICEPRESIDENT 2N VICEPRESIDENT 3R VICEPRESIDENT 4T

ASSESSORS PRESIDÈNCIA SECRETARI VICESECRETÀRIA

BIBLIOTECARI ARXIVER

TRESORER VICETRESORER COMPTADOR DELEGAT LOTERIA

DELEGAT DE VICEDELEGAT DE DELEGADA DE SECCIÓ VICEDEL. SECCIÓ

FESTEJOS FESTEJOS FEMENINA FEMENINA

DELEGAT JURÍDIC

DIRECTIU JLF DELEGAT JLF

DELEGAT ACTIV. DIVERSES I ESPORTS DELEGAT LLIBRET VICEDELEGAT LLIBRET DELEGATS MONUMENT

CASALERS DELEGAT D’INCIDÈNCIES

DELEGAT INFANTILS PIROTÈCNIA

Bernardo Martínez Pérez

José Costa Boquera Francisco Cano Saurina David Ríos Furió David Chordà i Argente

Francisco Cano García Jesús Peláez Riol Antonio García García

Rafael Dolz Sifre Marga Martínez Reynés

Jordi Chordà i Argente

Luis Agut Vidal Bernat Ríos Furió Bernardo Llorca Martín Fernando Gresa Villanueva

Javier Orón Redal Vicente Vila Vayà Silvia Costa Martínez Rosa Mª Ferrer Zurriaga

Rafael Presencia Redal

Juan Ortega Pelufo Héctor de Antón Alijas

Bernardo Martínez Torres

David Gilabert i Lahosa David Chordà i Argente

Paco José Esteve Francisco Cano Saurina

Enrique Gisbert Gregori José Luis Gadea Carrascosa Rafael Vallés Álvarez

Juan Enguix Negueroles

Víctor Balaguer Armiñana

Bernardo Llorca Martín

A Ignacio Agut Cebolla

Esther Boluda Revert

Lidia Casterà Pérez

Joaquín Alberola González

Rosa Mª Bono Carbonell

Mª Pilar Castro España

Jorge Alegre Tébar

Cristina Calvo Caro

Mª Amparo Cebolla Cebolla

Paula Cándido Olivas

Cristina Clari Catalán

Mª Lluch Cano Guerrero

Miguel Costa Pelufo

Patricia Alborch Ferrer

Pablo Burguera Durà

Eva María Andrés Gil

Mª Amparo Campos Campos

Ferran Andrés Julio

Encarna Canet Mata

José Andrés Gil

Héctor Andrés Julio

Eulogio Andrés Ortega

Blanca Armengol Curiel Isabel Balaguer García

Agustín Clari Llopis

José Manuel Creix Herreros

Amparo Carbonell Salmerón

Bernardo Cucarella Fernández

José Castelló Alepuz

Marisa Díaz Argente

Francisco Carbonell Pascual

Mercedes Cardona González

Sergio Belda Carbonell

Andrea Casterà Benavent

Isidoro Belda Ferrandis

Agustín Clari Catalán

Mª Carmen Cano Saurina

Víctor Balaguer Jofre

Carlos Belda Carbonell

Marta Castro España

Carlos Casterà Giménez

Herminio Crespo Llopis Marta Cucarella Pérez Mila Escrivà Blasco

Marian España Climent

Diamar España Cucarella

Marta Martínez Gadea

Loreto Petit Pérez

Gema España Villalba

Antonio Martínez Pascual

Mª Julia Piera Requena

Mª Dolores Ferriol Bisbal

Antonio Martínez Sánchez

David Piña Herrera

Javier Fita Llobregat

Bernardo Marzal Iñigo

César Ferrer García

Mª Luisa Ferriol Bisbal

Zaida Martínez Pérez

Oreto Piera Requena

Miriam Martínez Torres

Rafael Presencia Colom

Bernat Fontana Collado

Bernardo Marzal Ortells

María Redondo Mora-Gil

Mª Amparo Gadea Julio

Mireia Matoses Solaz

Silvia Furió Vidal

David Redal Soler

Lorena Mascarell Furió

Mª Ángeles Ríos Aranda

Gustavo García Cogollos

Salvador Montalvà Berenguer

Carolina Rodríguez Gómez

Gemma García Gimeno

Francisco Montalvà Ferrús

Cynthia Rubio Llinares

Noelia García García

Patricia Montalvà Díaz

Esteban Roca Gómez

Angela Rúa Montserrat

Vicente Giménez Hernandis

Juan Manuel Montalvà Llinares

Luisa Gómez Aranda

Leticia Montañana García

Mª Amparo Sangil Carbonell

Cristina Gresa Calvo

Álvaro Murgui Noguera

Rubén Santamaría Vallejo

Eva Huesca Agustí

Neus Oltra Velasco

Mónica Sifre Rosell

Adrián Orón Redal

Cristóbal Signes Castillo

Ignacio Gisbert Pérez

Rubén Gómez Aranda José María Hernándiz Hernández

Enrique Montalvà Perepérez Nany Moretó Rodilla

Adrián Nieto Hurtado

Raquel Huesca Agustí

Daniel Orón Gómez

Ana Iñigo Hernández

María Palacios Ripoll

Francisco Javier Iborra Segrelles Javier Leal Gómez

Esther Sala Garrigues

Ana María Salom Fontana Ana Sanjuan Pau

María Seguí Pérez

Alfredo Sifre Serra

Bernardo Signes Lapeña

Juan Pardo Sanandrés

Raquel Simón Hernández

Raúl Pérez Bataller

Crispín Torres Palau

Manolo Llácer Peris

Janina Pellicer Bialcanet

David Llorca Ríos

Tomás Pérez Carbonell

Anna Úbeda Cabanilles

Sandra Lloret Giner

Selena Pérez Garrido

Coral Vargas Gonga

Juan Ramón Llopis Félix Jorge Llorca Ríos

Raquel Pérez Garrido

María López March

Vicente Pérez Garrido

Agustín Martí Selfa

Teresa Peris Santapau

Vicente López Plasencia

Ángela Pérez Juan

Javier Terol Olaso

Andrea Úbeda Tomás

Cristina Vázquez Enguix

! >

Isabel Balaguer García

Esther Boluda Revert

Mª Lluch Cano Guerrero

Mª Carmen Cano Saurina

Andrea Casterà Benavent

Lidia Casterà Pérez

Mª Pilar Castro España

Marta Castro España

Mª Amparo Cebolla Cebolla

Cristina Clari Catalán

Marian España Climent

Diamar España Cucarella

Paula Cándido Olivas

Encarna Canet Mata

Amparo Carbonell Salmerón Mercedes Cardona González

Rosa Mª Ferrer Zurriaga

Mª Luisa Ferriol Bisbal

Silvia Furió Vidal

Gemma García Gimeno

Cristina Gresa Calvo

Eva Huesca Agustí

Raquel Huesca Agustí

Ana Iñigo Hernández

María López March

Marga Martínez Reynés

Miriam Martínez Torres

Lorena Mascarell Furió

Patricia Montalvà Díaz

Leticia Montañana García

Neus Oltra Velasco

María Palacios Ripoll

Janina Pellicer Bialcanet

Raquel Pérez Garrido

Selena Pérez Garrido

Ángela Pérez Juan

Loreto Petit Pérez

Mª Antonia Presencia Colom

Marian Ríos Aranda

Carolina Rodríguez Gómez

Ángela Rúa Montserrat

Cynthia Rubio Llinares

Ana Sanjuan Pau

María Seguí Pérez

Mónica Sifre Rosell

Andrea Úbeda Tomás

UN ANY EN IMATGES

16 de febrer de 2003: ÚLTIMA PAELLA DE L’EXERCICI PASSAT

El toc màgic de la paella

L’ensalada tenia la mesura perfecta

La Falla prengué una decisió històrica: fer les reunions ordinàries el divendres

Votació per al canvi de dia

7 de maig de 2003: ÚLTIMA REUNIÓ EN DIMECRES

Ortega llegia l’última acta de JLF en dimecres

Rosa i Adrián observen com Silke ¡denúncia!

SIGNATURA DELS NOSTRES ARTISTES: EL FALLER I ELS MÚSICS

En setembre, La Vila tornà a ser mora

L’artista explicà com serà la falla d’enguany

Anàvem a estar tot el dia pintant i feia falta música. Qualsevol antena era bona

L’ar

El Casal s’havia de pintar sencer... fins i tot el vàter!!

# !

12 8+0(4+ !

! *+ 128+0(4+ *+ 25' '4. '46:1+9 . '37+/ 2/9

Mirant amanéixer un dia, un raig de sol m’inspirà i quedí impressionat. Així ara he quedat en vore’t al ple del dia a tu Raquel tan bonica.

Ta bellesa encisadora i ton somriure rialler, farà que sigues triomfadora entre tot el món faller.

Per això amb alegria has estat anomenada FALLERA MAJOR DEL MERCAT, i tindràs tu cada dia als fallers al teu costat

Alfredo Cándido

3 r p r e m i d e l a Se c c i 贸 E s p e c i a l A r t i s t a : Se r g i o To r n a d o r L em a : U n pa s s ei g pe r la n a t ura

LA FALLETA Dâ&#x20AC;&#x2122;ENGUANY Lema: La Mar Artista: Sergio Tornador 25

PRESIDENT

$ "! #

FALLERA MAJOR INFANTIL

Rafa Dolz Cardona

Raquel Dolz Cardona

DELEGATS J.L.F.

Andrea Agut Cebolla Carla Alfonso Amorós Claudia Añón i Alarcón Diana Aparisi Castillo Paula Balaguer Jofre Pablo Carballo Armengol Mila Castelló Escrivà Áurea Climent Montalvà Alberto Climent Vicent Andrea Cots Roselló Christian Creix Andrés Liliana Crespo Llopis María Crespo Llopis Bernat Cucarella Pérez Carlos Dolz Cardona Jaime Dolz Cardona Carla Enguix Fogués Carlos Enguix Gómez Celia Enguix Gómez Carolina Escandell Clausi Eliseo Escuder Ortega Mª José España Climent Carolina Ferrandis Bellvís Salvador Ferrandis Bellvís Roberto Ferrer Colomer Carmen Fuster García Teresa Fuster García Silvia Giménez Hernándiz Ximo Gómez Peris Rubén Gómez Peris Joaquín Gomis Fons Mª Carmen Gomis Fons Fernando José Gresa Calvo Noelia Hernándiz Campos Sergio Hernándiz Campos David Herrero Parrilla María Herrero Parrilla Óscar Hervàs Petit Javier José Pellicer

Alejandro Orón Gómez

Alberto Leal Canet Selena Leal Canet David Llorca Ríos Guillermo Llorca Ríos Alba Martínez García Salvador Martínez García Esteban de Matteis Peters Begoña Molina Peláez Blanca Molina Peláez Laura Montalvà Ibáñez Tamara Montalvà Llinares Andrea Morales Palop Víctor Orón Caldés Álex Orón Gómez Lydia Orón Gómez Adrián Pardo Alonso Lara Pardo Alonso Jesús Peláez Alarcón Noemí Porras Lorja Andrés Ríos Pascual Francisco Ríos Pascual Carmen María Ríos Pellicer David Ríos Pellicer Bernat Ríos Petit Loreto Ríos Petit Sara Sanchis Gómez Olga Soler Camarena Nuria Tomás Ferriol Lorena Tomás Piquer Claudia Torremocha Torres Guillem Torres Gargalló María Torres Gargalló Clara Tortosa Martínez Laura Vallés Bono Marta Vallés Bono Laura Vicente Martí Ana Yago Canet Celia Zanón Castillo Samuel Zanón Castillo

'//+4+65 *+/ +4)'6

Andrea Agut Cebolla

Claudia Añón i Alarcón

Diana Aparisi Castillo

Paula Balaguer Jofre

Pablo Carballo Armengol

Mila Castelló Escrivà

Áurea Climent Montalvà

Liliana Crespo Llopis

María Crespo Llopis

Bernat Cucarella Pérez

Marta Cucarella Pérez

Esteban de Matteis Peters

Carlos Dolz Cardona

Jaime Dolz Cardona

Carla Enguix Fogués

Carlos Enguix Gómez

Celia Enguix Gómez

Carolina Escandell Clausi

Carolina Ferrandis Bellvís Salvador Ferrandis Bellvís

Eliseo Escuder Ortega

Mª José España Climent

Roberto Ferrer Colomer

Carmen Fuster García

Ximo Gómez Peris

Joaquín Gomis Fons

Teresa Fuster García

Silvia Giménez Hernandis

Fernando Gresa Calvo

Noelia Hernándiz Campos Sergio Hernándiz Campos

María Herrero Parrilla

Óscar Hervàs Petit

Javier José Pellicer

David Herrero Parrilla

Alberto Leal Canet

Selena Leal Canet

David Llorca Ríos

Guillermo Llorca Ríos

Begoña Molina Peláez

Blanca Molina Peláez

Laura Montalvà Ibáñez

Tamara Montalvà Llinares

Andrea Morales Palop

Víctor Orón Caldés

Álex Orón Gómez

Lydia Orón Gómez

Adrián Pardo Alonso

Lara Pardo Alonso

Jesús Peláez Alarcón

Noemi Porras Lorja

Andrés Ríos Pascual

Francisco Ríos Pascual

Carmen Mª Ríos Pellicer

David Ríos Pellicer

Bernat Ríos Petit

Loreto Ríos Petit

Sara Sanchis Gómez

Nuria Tomás Ferriol

Lorena Tomás Piquer

María Torremocha Costa

Guillem Torres Gargallo

Maria Torres Gargallo

Clara Tortosa Martínez

Laura Vallés Bono

Marta Vallés Bono

Laura Vicente Martí

Ana Yago Canet

Mª Carmen Gomis Fons

Celia Zanón Castillo

Samuel Zanón Castillo

FLAMA D’OR I MURTA Francisco Carbonell Pascual Antonio Martínez Pascual Juan Ortega Pelufo FLAMA D’OR Mª Carmen Cano Saurina Agustín Clari Llopis Bernardo Cucarella Fernández Juan Enguix Negueroles Francisco Javier José Esteve Vicente López Plasencia Loreto Petit Pérez Rafael Presencia Redal Crispín Torres Palau

FLAMA D’ARGENT I MURTA José Andrés Gil Mª Amparo Campos Campos Lidia Casterà Pérez José Costa Boquera Marisa Díaz Argente Diamar España Cucarella Antonio García García José Mª Hernándiz Hernándiz Marga Martínez Reynés Bernardo Martínez Torres Selena Pérez Garrido Rafael Vallés Álvarez

FLAMA D’ARGENT Paula Cándido Olivas Mª Pilar Castro España Silvia Furió Vidal Bernardo Marzal Iñigo Francisco Montalvà Ferrús Fernando Pascual Jerez Óscar Sanmiguel Palacios

R E C OM P E N SE S I NF A N T IL S COET D’ARGENT Claudia Añón i Alarcón Mila Castelló Escrivà Áurea Climent Montalvà Laura Montalvà Ibáñez Jesús Peláez Alarcón Noemí Porras Lorja David Ríos Pellicer Loreto Ríos Petit Nuria Tomás Ferriol Claudia Torremocha López Guillem Torres Gargalló Marta Vallés Bono Ana Yago Canet

COET D’OR Fernando Gresa Calvo Noelia Hernándiz Campos Sergio Hernándiz Campos José Alberto Leal Canet Begoña Molina Peláez Blanca Molina Peláez Tamara Montalvà Llinares Alejandro Orón Gómez Adrián Pardo Alonso Carmen Mª Ríos Pellicer Laura Vallés Bono

# !

Qui diu que el president no mana?

* + - + 1+ 4 * + &

AcĂ sâ&#x20AC;&#x2122;ha vingut a sopar o a vore el futbol???

Mercante 34

David Chordà, Bernat i David Ríos i Bernat Martínez participaren al programa de falles que condueixen Mª Carmen Cano i David Gilabert a Alzira Ràdio

42-4'0' *>')6+5 *+ /+5 ,'//+5 DIV ENDRES 21 DE FEBRER A la Casa de la Cultura, inauguració de l’exposició del ninot

DIUM ENGE 15 DE FEBRER A les 12 hores, Presentació a la Sala La Masía de nostra Fallera Major infantil, xiqueta Raquel Dolz Cardona, i imposició de bandes a la seua Cort d’Honor.

Comissió infantil 2003

DISSABTE 6 DE M ARÇ

A les 18 hores, missa pels fallers difunts. A les 20 hores, tradicional Crida des del balcó de l’Ajuntament. Acte seguit, des del mateix lloc, es donaran a conéixer públicament els premis als millors ninots de cada secció i es farà saber quins són els Ninots Indultats de 2003. A les 22 hores, presentació de nostra Fallera Major, senyoreta Rosa Mari Martínez Torres, a la Sala La Masía i imposició de bandes a la seua Cort d’Honor. Després s’oferirà el Sopar de Gala als seus Fallers d’Honor.

Lorena amb Lourdes Grande, FM d’Alzira

DISSABTE 13 DE M ARÇ A les 18 hores, Cavalcada multicolor

Hippies dels 70 i segle XXI

DIV ENDRES 14 DE M ARÇ A les 18 hores, Lliurament de premis de postals nadalenques i concurs de dibuix infantil de falles. Cloenda de l’exposició del Ninot per la Fallera Major Infantil d’Alzira, Lourdes Grande Pérez. Replega dels ninots.

DIM ARTS 16 DE M ARÇ A les 22 hores, sopar de plantà al casal de la Falla. A les 24 hores, Plantà oficial de les falles grans. 36

DIM ECRES 17 DE M ARÇ A les 8 hores, Despertà. A les 11 hores, Visita a distintes comissions. A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal. A les 18 hores, davant la Casa Consistorial, LLIURAMENT DE PREMIS. A les 22 hores, Sopar al casal i després, festa popular. DIJOUS 18 DE M ARÇ A les 8 hores, Despertà. A les 11 hores, Visita a distintes comissions. A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal. A les 18 hores, OFRENA DE FLORS a la Mare de Déu del Lluch, patrona d’Alzira. A les 22 hores, Sopar al casal i després, festa popular.

DIV ENDRES 19 DE M ARÇ Ofrena A les 8 hores, Despertà. A les 11 hores, Visita a distintes comissions. A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal. A les 18 hores, DESFILADA DEL PASDOBLE.

Presidents i Falleres Majors abans de la cremà

A les 22 hores, CREMÀ DE LA FALLA INFANTIL. Després sopar al Casal. A l’hora indicada per J.L.F., CREMÀ DE LA FALLA GRAN. Després, arreplegada de tanques i altres menesters. NOTA: La Comissió de la Falla EL MERCAT es reserva el dret de qualsevol canvi en el present programa, atenent a les necessitats i circumstàncies especials que puguen sorgir sobre la marxa.

La millor falla dels últims anys

! Música: La polka del Barril Transcripció: David Chordà

vas

a_Al

lla

L’A

vin

i mol tí

fa lles

ssi mes

més

mi ra_el pont de Sant Ber

La Mur ta

co ses

sen se

te’n recordes d’onhi ha ins pi ra ció,

le ma que no fal ta

la la

la Mercat Mercat la

tar

lla del Mer

ni_un

més hu mor i pi car di a

perquè ja_està de mostrat la

la la

cos

i_el Res pi

la la

cat

re bo sant tot

la la

rall

”gall”

llor fa lla de to tes dos do

nat

Si_en les

d’a le gri a

és un

nes i_unpatMer cat la la la

la Mercat Mercat la

1934. Juan Ortega, fundador i primer director de Radio Alcira

Tomás Ferrer, Macari Riera i Fernando Domingo

El final de Ràdio Alzira a una falla

Tomás Ferrer amb Miliki

% ; Maruja Lacroix amb Amiel Cartwright

Alfonso Rovira al control

;

& educant,

uan el segle XX abandona definitivament la

! ! acompanyant,

despertant

imaginació, fent riure, plorar, cantar...

seua adolescència i comença a assaborir

nostra

Amb el present "llibret" la Falla El Mercat vol

les delícies d’esta preuada etapa de la vida

que és la joventut, la ràdio, un mitjà del que els

presentar-vos els fets més significatius de la història i

irromp en el nostre poble. Succeïa en la dècada dels

trajectòria molt particular, influïda en tot moment pels

l’evolució d'un mitjà que a Alzira va seguir una

alzirenys del carrer tan sols havien escoltat parlar,

avatars que el nostre país va patir al llarg d eles

30 i, en aquells dies, ningú podia imaginar que aquella

últimes dècades.

incipient i nova forma de comunicar-se entre els

Podríem

homes és convertiu, amb el pas del temps, en una

parlar

moltes

coses,

però

necessitaríem centenars de pàgines per a exposar el

caixa de sons que acabés informant, entretenint,

que ha donat de sí de si una ràdio que en el 2024

celebraria els seus 70 anys de trobades i

desencontres amb la societat alzirenya. Es per això, que el que teniu a les mans només vol ser un

homenatge als homes i dones que donaren vida a

la ja desapareguda RÀDIO ALZIRA. La ràdio al

nostre poble va ser també pionera a La Ribera. a

l’emissora degana de la comarca la seguiren un

bon grapat de projectes, uns amb més èxits que

altres. No obstant, darrere de tots ells hi havia gent que només volia informar els seus veïns. La seua història, també ací recollida, es el nostre reconeixement.

Per molts anys,

David Gilabert

;

Com va sorgir la ràdio? ls antececents més remots d'este mitjà hem de situar-los a principis del segle XIX, quan Alessandro Volta inventa un objecte tan comú per a tots nosaltres com la pila voltaica o, el que és el mateix, una pila que podia produir electricitat. A partir d'este moment, començaran a construir-se els primers telègrafs; uns aparells en aquells dies molt primitius però que van ser evolucionant gràcies, sobretot, a les aportacions Samuel Morse. En 1840, Morse introdueix dues transformacions fonamentals en estos rudimentaris telègrafs. D'una banda, substitueix les agulles magnètiques que utilitzava el seu antecessor en este camp (Henry Cook) per al procés d'identificació dels senyals, per una tira de paper. D'altra banda, crea el codi Morse; un codi que, a

través d'una combinació de punts i ratlles, pot transmetre qualsevol tipus de missatge. Trenta-cinc anys després, concretament en 1875, Graham Bell propicia el naixement de la telefonia. Este inventor va aconseguir que els sons pogueren propagar-se a través d'un cable. Però no sols la telegrafía i la telefonia van intervenir en l'aparició de la ràdio. Altres fenòmens van ser igual o més importants que estos. El descobriment i el posterior mesurament de les ones electromagnètiques, també anomenades Hertzianes perquè la persona que va idear este procés va ser Heinrich Hertz. Hertz en 1887, va propiciar la creació del primer receptor de ràdio. No obstant això, fins l'arribada de la telegrafía sense fils, de la mà de Guillermo Marconi, la transmissió era molt limitada. L'aportació de Marconi va permetre que els senyals sonors pogueren

propagar-se a un poc menys de 20 Quilòmetres de distància. Lògicament, el sistema tenia les seues imperfeccions, perquè, per exemple, aquest aparell no podia transportar ni paraules ni sons musicals. No serà fins ja entrat el segle XX quan les aportacions de Fleming i R.A Fessenden permetran la transmissió de la veu humana. A partir d'este moment s'iniciaria, de debò, la ràdio que huí coneixem. En 1916 s'inaugura la primera emissora en la ciutat de Nova York i, en el període comprès entre 1914 i 1918, la ràdio es consolida en este país i en altres importants estats europeus, com França i Gran Bretanya. Tal és el creixement del mitjà a Amèrica del Nord que, en 1935, es funda la Columbia Nexos Service, una agència de notícies encarregada de distribuir la informació entre les emissores existents en aquell moment en Estats Units.

fabricació d'aparells -que per aquella època eren de dos tipus (els de galena i els de llum) en funció del material que utilitzaven per a poder funcionar. En definitiva, eren tècnics que experimentaven amb el mitjà, però sense una programació continuada. Radio Ibérica va sorgir de la unió de la Companyia Ibèrica de Telecomunicacions i de la Societat de Radiotelefonia Espanyola. Mesos més tard, Radio Madrid i Radio Libertad, fent ús de les infraestructures de Radio Ibérica, emetien la seua programació, que es reduïa a uns pocs espais a la setmana. A pesar dels intents anteriors, no serà fins 1924 quan la ràdio en el nostre país comence a emergir definitivament, en plena dictadura del General Primo de Rivera. Este mandatari, igual que altres polítics, va veure en este mitjà un efectiu canal de propaganda . Donada la situació que s'estava vivint en relació amb un nou sistema de comunicació que despertava l'interès de tots i anava consolidant-se a passos engegantits, les autoritatsno podien ser alienes i van decidir posar un poc d'ordre convocant el que es va venir a calificar com la Conferència Nacional de la Telegrafía Sense Fils, que durant sis mesos va deliberar sobre el contingut del futur Reglament de Radiodifusió. ¿Qui eren els responsables d'establir la legislació que normalitzaria la radiodifusió espanyola? Doncs els Ministeris de Guerra, Marina, Governació, Instrucció Pública i Treball, encara que podien estar assessorats per algunes entitats relacionades d'una manera o altra amb la ràdio, com la Companyia Nacional de Telegrafía sense Fils, la Companyia AEG, la Ibèrica d'Electricitat, la Companyia Radio Ibérica, les Companyies de Radiotelegrafía Francesa, la Federació de Radiotelegrafistes Espanyols, l'Associació de la Premsa, l'Agrupació de Constructors de material elèctric d'Espanya i el Ràdio Club Espanya. En ple estiu del 1924, i una vegada aprovat el Reglament, es van començar a

La primera emissora espanyola

L'estació pionera va ser EAJ-1 Ràdio Barcelona, coneguda com a l'emissora degana de la ràdio espanyola per ser, precisament, la més antiga. La nomenclatura EAJ/-1 fa referència als codis dels radioaficionats, autèntics artífexs del naixement de la ràdio. I per Espanya, AJ/ perquè designa a les estacions de telegrafía sense fils i, per raons òbvies, 1 per ser la primera . No obstant això, i per a ser fidels a la història, les primeres emissions radiofòniques en el nostre país van córrer a càrrec de Radio Ibérica de Madrid, a la fi de 1923 i principis de 1924, però, a causa de les seues importants irregularitats en el que a continuïtat temporal es refereix, els analistes del mitjà prefereixen situar el naixement de la ràdio en altre moment. La principal raó que explica les irregularitats a les quals ens acabem de referir és que Radio Ibérica de Madrid va ser fruit de la iniciativa d'un grup de persones dedicades a la

atorgar les concessions d'emissió: EAJ-1 Ràdio Barcelona, EAJ-2 Ràdio España de Madrid, EAJ-3 Ràdio Cadiz, EAJ-4 Estación Castilla, EAJ-5 Ràdio Club Sevillano, EAJ-6 Radio Ibérica. Tot començava a estar a punt perquè el 14 de novembre d'este mateix any Ràdio Barcelona s'inaugurara oficialment i començara així les seues emissions, set dies després que la seua germana madrilenya, Radio España, començara les seues proves oficials. Posteriorment sorgiria EAJ-7 Unión Radio, que es va inaugurar el 17 de juny de 1925. Esta emissora aviat es convertiria en la primera cadena de ràdio espanyola, i, a poc a poc, aniria transformant el p a n o r a m a radiofònic en un monopoli. No obstant, esta situació es veuria truncada amb l'esclat de la Guerra Civil. Però no avancem esdeveniments. Després de la implantació de les primeres estacions, durant 1925 i 1926 la ràdio va ser estenentse per tot el territori espanyol: Andalusia, Castella, País Basc..., encara que amb una programació molt limitada (fonamentalment informatius, espais culturals i música). No obstant això, Unión Radio va considerar necessari millorar les emissions i per això va començar a emetre en cadena amb altres estacions i a incorporar altres continguts, com l'esport o els bous. Durant set anys el panorama radiodifusor a Espanya va ser transformant, tant en quantitat com en qualitat. El nombre d'emissores anava creixent al mateix temps que la programació anava millorant. En 1930, a partir d'una iniciativa de l'Associació Nacional de

Radiodifusió, neix EAJ-15, Ràdio Associació de Catalunya, que emetrà la seva programació, tot just tres hores al dia, en llengua catalana. Esta situació va provocar una gran competència entre les dos principals emissores catalanes de l'època, el que va portar a Ràdio Barcelona, a partir de la implantació de l'autogovern en esta comunitat, decidira parlar a la seua audiència també en català. De fet, el 15 d'abril de 1930, Francesc Macià, el president de la "República Catalana", va eliminar la c e n s u r a informativa, el que sens dubte va beneficiar a la ràdio. A la fi d'este mateix any, es comença a emetre l'espai informatiu d'Unión Radio “La Palabra”, que tenia una durada de mitja hora i que havia estat una iniciativa de EAJ15.

La Guerra Civil i la ràdio Amb l'arribada de la II República, el nombre de persones que disposava d'un aparell receptor va augmentar i l'audiència d'este mitjà s'engrossia a cada dia. A més, durant esta època van sorgint un gran nombre d'estacions locals, que van enganxar a moltes persones al llarg de tot el territori espanyol. No obstant això, amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, el 18 de juliol de 1936, les coses van començar a canviar. La ràdio es va destapar com un gran mitjà de propaganda política que va ser utilitzat pels bans combatents per a emetre les seues particulars arengues. La implantació d'una nova dictadura, encapçalada pel general Francisco Franco, va suposar una llarga temporada de domini polític sobre el sistema radiofònic. El 19 de gener de 1939, poc

abans que acabés la Guerra Civil, es crea magnetofónica, el que afavorirà en gran mida Radio Nacional de España, a la qual se li la millora en la producció de programes. En atorgarà el monopoli de la informació en el 1957 es crea la COPE (Cadena de Ondas nostre país, gràcies a la promulgació, un any Españolas Populares) i quatre anys després, abans, de la Llei de Premsa, que estaria en en 1961, sorgeix la CES (Cadena de vigor fins 1966. A més, la aleshores Unión 'Emisoras Sindicales). Radio es transforma en l'actual SER (Societat Espanyola de Radiodifusió). L'entrada de les L'arribada de la televisió: tropes nacionals a Catalunya va suposar la mals temps per a la ràdio desaparició de la ràdio en català, inclosa Entrats els anys 60, la ràdio experimentarà EAJ-15, Ràdio Associació de Catalunya. A una mala època per un fet que vindria a partir d'este moment la Falange serà la canviar moltes coses: l'arribada de la responsable dels espais que emeten les ones televisió. Si bé esta arribaria a les llars radiofòniques. espanyoles en 1956, no serà fins la dècada Els censors s'ocupaven de revisar els dels 60, i especialment fins els 70, que el seu guions perquè gens indegut se'ls escapara, al ús es començaria a generalitzar de forma mateix temps que les ràdios comercials, les massiva. La situació econòmica de la família privades, estaven obligades a connectar mitja espanyola no permetia que durant esta sempre amb Radio Nacional de España (Rne) època tot el món tinguera un televisor a casa per a emetre els serveis informatius que com pasa actualment. Amb la popularització elaborava l’emissora governamental i que es de la televisió, la ràdio deu reestructurar-se i coneixien amb el nom de “El parte”, degut al veure quins són els avantatges que té sobre fet que durant els anys de la contesa civil, el nou miitjà (encara que, de fet, les tenia i les l'espai informatiu per antonomàsia era, segueix tenint). És cert que la TV podia precisament, el part de guerra. Les estacions emetre imatges, però la ràdio era molt més distintes a Rne només podien elaborar les àgil i ràpida. A més, fa 30 anys la ràdio podia notícies comarcals i locals, però sempre sota arribar a llocs als quals la tele no tenia accés, supervisió de l'autoritat competent. perquè en aquells dies la infraestructura Però la ràdio també és un mitjà televisiva era molt poc operativa. La dècada d'entreteniment al que dels 70 va recorren les famílies suposar un gran espanyoles per a canvi en la passar les seves s o c i e t a t estones d'oci. espanyola, i, Comencen a sorgir també, en la les radionovel·les, ràdio. En 1972 que, anys més tard, la SER sobretot en les comença a dècades dels 50 i 60, e m e t r e es convertiran en un tímidament un autèntic boom. La p r o g r a m a dècada dels 50 va informatiu suposar també emblemàtic: avanços tècnics per Hora 25. Es als professionals de tractava d'un la ràdio. En 1948, espai que sota Locutors de “Radio Alcira” durant l’emissió d’un programa apareix la cinta el format d'un

Magazine comunicava als seus radiooients els últims esdeveniments d'actualitat. 1974 va suposar la incorporació a la Xarxa d'emissores del Moviment, les Emissores Escolars (CAR).

La transició Amb la mort del General Franco, al novembre de 1975, i per por de possibles canvis, la censura en la ràdio es va incrementar notablement. No obstant això, dos anys després es produeix una fita històrica en la ràdio: s'aprova la llibertat d'informació, o el que és el mateix, per fi les emissores no havien de connectar amb RNE per a transmetre els serveis informatius. S'havia acabat el monopoli d'esta cadena en este sector. A partir d'octubre de 1977, les emissores comencen a emetre els seus propis espais informatius i la ràdio en general comença a semblar-se al mitjà que huí en dia coneixem. De fet, un any abans s'aprovaria el Pla Tècnic Transitori de FM. Fins este moment només existien les estacions de OM/ (Ona Mitja). La Freqüència Modulada (FM), a més de tenir major qualitat tècnica, oferia la possibilitat d'arribar a localitats més xicotetes . No obstant això, els operadors d’aleshores no van saber treure-li profit a la FM, excepte la cadena SER, que va veure en ella la possibilitat d'explotar un estil de programa nord-americà que es basava en una llista d'èxits musicals, el que va suposar el naixement dels “40 principales”. A més d'estos canvis, en 1978 s'incorpora al panorama radiofònic espanyol una nova cadena, sorgida a partir de la fusió d'altres emissores ja existents: Ràdio Cadena Española (RCE), que finalment serà absorbida per RNE. A principis dels 80, un esdeveniment polític -l'intent de colp d'estat del 23 de febrer de 1981-, suposa una prova de foc per a les emissores, ja que van ser les encarregades d'informar sobre el que estava esdevenint en el Congrés dels Diputats. Això va donar lloc al que es coneix com la nit dels transistors, ja

que durant llargues hores tota Espanya va estar pegada a la ràdio en uns moments crucials per a la jove democràcia. Una vegada aprovada la Constitució de 1978, i donat el vistiplau per a la divisió de l'Estat espanyol en 17 Comunitats Autònomes, es genera la necessitat que cada comunitat tingua la seua pròpia ràdio i la seva pròpia televisió.. Això permetrà que els ciutadans de les distintes regions puguen tenir un contacte més directe amb el que esdevé en el seu entorn més immediat, encara que sense perdre la perspectiva del que succeeix fora d'ell. Les primeres comunitats a disposar d'emissora pròpia són les denominades comunitats històriques, és a dir, Catalunya, Galícia i el País Basc. La ràdio dels nostres dies Quan sintonitzem la ràdio, comprobem que les emissores no són, ni de bon tros, totes iguals. L'origen d'estes diferències es troba en múltiples factors: la titularitat, el tipus d'emissió, la cobertura territorial, la programació . Totes estes característiques influeixen d'una manera més o menys important en les posteriors emissions, ja que no serà el mateix una estació radiofònica que transmet per a tot l'estat espanyol que una que el fa per a un municipi concret. D'igual forma, també dista molt la programació d'una estació com Ràdio Nacional d'Espanya-Ràdio 1, de la qual ofereix una emissora especialitzada en música, com per exemple, la Cadena 40. Hui viviem el que s’anomena la “ràdio de les estreles”: Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, Gemma Nierga. Son les veus que escoltem a casa, al carrer, al cotxe. Ara més que mai, la ràdio està viva. D. G. i P. C.

1970. Nombrós equip de Radio Alcira que anà desmembrant-se fins la desaparició de l’emissora.

l dia 14 de febrer d'enguany, quan la comissió fallera "El Mercat" havia previst inicialment la presentació de les seues falleres en el Gran Teatre Municipal, “Radio Alcira” de la Cadena SER, haguera celebrat el seu setanta aniversari, si els responsables d'esta empresa de comunicacions no l'haguera fet desaparéixer el dia 30 de novembre de 1990. Hi ha una dubte per al que escriu estes línies, que va desenvolupar el seu treball en este mitjà durant quaranta anys, i al què van jubilar anticipadament sent director d'esta. I em pregunte. Pot esta important empresa fer ús de la concessió “EAJ 54 Radio Alcira”, que va ser concedida pel govern al 1934, per a emetre des d'Alzira i des de fa més d'una dècada ho fa des de la capital de província? A més, s'hauran adonat després de més de deu anys transcorreguts, del silenci en la Cadena SER, de les notícies produïdes en la

important comarca de la Ribera? “Radio Alcira” tenia en antena un programa estrela, de gran audiència en esta comarca, "Terra Nostra", que s'emetia cada migdia a la una i mitja. Va estar a càrrec en diferents etapes dels redactors Ángel Ares, José Luis Cañamero, José Antonio Serrano, Bernat Clari, Rafael Álvarez i Paco Grau. L'emissores més pròximes a Alzira, “Radio Valencia” i “Radio Xàtiva”, no s'ocupen de la informació d'esta comarca i per això una vegada més lamentem el que des de fa més d'una dècada no estiguem informats a través de l'emissora que va desaparéixer sense esperances de tornar a sintonitzar-la en la freqüència ja familiar dels 95.7 MHz. D'altra banda veiem cada dia en els locals que van estar durant 30 anys els estudis de “Radio Alcira”, encara els rètols de "Cadena SER" sense vore cap moviment d'activitat. Tornarà algun dia a renàixer “Radio Alcira”?

reconsideraran els responsables la importància de la plaça? Desapareixerà el silenci informatiu que va activar la Cadena SER en la Ribera fa més de deu anys?... En el "llibret" de la falla "El Mercat" que en esta ocasió està dedicat a recuperar, gràcies a la col·laboració d’alguns professionals dels mitjans informatius, les notícies més pròximes de les emissores locals que van existir i les que encara estan plenes de vida ací a Alzira_ i coincidint amb el setanta aniversari que, de no haver desaparegut, s’haguera festejat de la millor manera vull deixar constància de la llarga història que en "vida" va tindre este veterà mitjà de comunicació, i que va deixar òrfens als habitants d'esta comarca en ser condemnada a mort pels seus propietaris.

Estudis de EAJ-54 Radio Alcira

Els primers anys

concessió a l'Ajuntament, del que el vist i plau era preceptiu per a tramitar estes peticions, i que finalment informà favorablement ambdós peticions alhora que els obligava “a transmitir gratuitamente los anuncios i órdenes que la alcaldía disponga de carácter público”. Les dues emisores es van vore abocades a arribar a un acord mitjançant el qual, Burguete cedia a Peralta els drets sobre l'emissora( incloses les pròpies instal·lacions). Ja com a única gestor, Peralta contacta amb el fotògraf alzireny Juan Ortega Vicente (pare del faller d’El Mercat Juan Ortega Pelufo) per a que s'encarregue de la direcció de l'emissora. La concessió provisional data del 5 d'abril de 1934 i la definitiva al desembre de 1934. No obstant això, les emissions regulars comencen el 14 de febrer de 1934 des dels estudis del segón pis del número 41 de la Plaça d'Emilio Castelar, l'actual Plaça Major. La sala més àmplia de l'habitacle es va destinar a estudi per a les actuacions d'invitats; el locutori, era més bé una espècie de cabina telefónica en la que només cabien dos persones. Els aparells d'alta freqüència, per a la transmissió a l'èter dels programes que es produïen, van quedar instal·lats en una altra sala adequada emetent en la freqüència d'1.500 quilocicles equivalents a la longitud

L’any 1933 Rafel Burguete López-Cerezo, un radiotelegrafista madrileny, auxiliat per l'electricista Luis de la Concepción, construïx una estació emissora i sol·licita a les autoritats la concessió administrativa per a emetre des d'Alzira. A falta del permís, començaren les emissions en proves. Pararel·lament, Enrique Peralta Pellicer, que disposava de la concessió de l'emissora de Gandia, sol·licita altra

Sala d’espera als estudis de Radio Alcira

d'ona de 200 metres, quedant instal·lada l'antena en la teulada de la finca. Pocs mesos després, Juan Ortega obté de Peralta la concessió de l’emissora. Les primeres veus

Només tres persones s’encarregaven de portar endavant les emissions regulars de “Radio Alcira”. Els locutors Manuel Albiñana i Antonia Moreno ho feien pràcticament tot. Poc després s’afegirien Joaquín Sanchis Ruiz i Bernardo Fontana. Amb este personal la programació era més bé limitada i s’estructurava en dos blocs: el primer, s'emetia de les 12 del migdia fins a les 15 hores i el segon entre les 20 i les 24 hores. A les nou de la nit s'emetia un programa especial de notícies preparat per una agència de Valencia i cada dissabte es radiava una sarsuela completa. Durant els primers anys la programació era eminentment mencara que també es transmetien obres dramàtiques, moltes d'elles en valencià, a càrrec del grup artístic “La Muntanya”. Dirigit per l'alzireny, Francesc Chordá, un nombrós grup d’actors donava forma cada setmana a un espectacles al que posaven les seues veus, la xiqueta Conchín Chornet, o Conchita Sanchis, Bernardeta Serra, Milagros Company, Conchita Maluenda i Brígida Blasco. Les veus masculines van ser les de Pascual Serra, Joaquín Sanchis, , Salvador Aparisi, Vicent Aledón, Vicente Gallart i Antonio i Salvador Martínez. Juan Forner i Alfredo Gallart van ser els apuntadors. Aquells primer anys prompte es vorien enfosquits amb la Guerra civil i la incautació per part del “Frente Popular”. El director, Juan Ortega, va ser detingut i empresonat en un dels patis de les Escoles Píes. Així mateix, el locutor Manolo Albiñana, va ser assassinat al maig del 1936, després d'haver sigut acusat de disparar suposadament amb un arma de foc, des dels estudis de l'emissora, a un obrer que treballava en la reparació del campanar de l'església de Sant Agustí, situat davant dels estudis radiofònics. Anys després es va confirmar que

1951. Joaquín Sanchis durant una retransmissió

1959. Cartell commemoratiu de les Bodes d’Argent

La transició

l’acusació no es corresponia amb la realitat.

Durant 30 anys l’emissora consolida la La post-guerra seua presencia i també els seus programes. En Tan sols el piano, qualsevol cas, la seua que ningú no es va ubicació encara no poder emportar per no acvaba de ser la més cabre per la porta idònia. Acabada d'entrada a l'estudi, va d’urbanitzar l’Avingua quedar després de la dels Sants Patrons, la guerra. Els estudis direcció de l’empressa estaven destrossats i encerta en plantejar un apenes es disposava nou canvi dels estudis. de material de treball. Eixa seria l’última 1955. Joaquín Sanchis i Vicente Correcher No obstant, l’any 1940 ubicació i pot ser la més es crea la “Sociedad encertada: la primera Española de Radiodifusión” (SER), a la que el planta del número dos de la Plaça del Regne. director i propietari de l'emissora, Juan Ortega, Fins allí, es van traslladar els estudis de Radio decidix integrar-se. “Radio Alcira” comença a Alzira el 8 de juliol de 1971. Nous estudis i emetre des dels nous estudis de l'edifici del també nova etapa en la que s’incorpora José Banc de València en la mateixa plaça, Lluís Cañamero amb l'espai “Las mañanas de aleshores anomenada del “Caudillo”, número Radio Alcira”, denominat posteriorment “Matinal 51. El 3 de febrer de 1941, “Radio Alcira” Plaza Reyno” on participaven artistes de la talla reprén les seues de Nino Bravo, Juan emissions amb total Camacho, Juan Bau, normalitat i ara amb el Ernesto i altres artistes suport d’una empressa de l'època. a nivel nacional que va Vicente Pérez era un possibilitar renova tot el professional de la material. c o m u n i c a c i ó Les millores radiofònica, assaonat i t è c n i q u e s criat en Radio Alzira, s’acompanyaren de van aconseguir un millores pel que fa a desitjat lloc en recursos humans i la l'escalafó de les grans plantilla de l'emissora emissores. La ràdio va anar augmentant, local, com ara Ràdio tant en la secció tècnica Alzira, comptava amb com en el locutori i, amb tots els condiments això, l'activitat necessaris per a donarradiofònica es va centrar li tot el sabor que Juan Ortega Pelufo en millorar la seua corresponia als oients. programació, amb l’objectiu d’oferir allò que Quant estes emissores es convertixen en demandaven els oients d’Alzira. verdader portaveu, l'espill de les inquietuds, forma de ser i idiosincràsia d'un poble,

1968. Concha Alborch, futura directora de Radiocolor

1971. José Luis Cañamero entrevista Nino Bravo

s'aconseguien els objectius bàsics per als que este mitjà de comunicació ha sigut creat. El que ocorre, i açò és verdaderament un entrebancl, una gran dificultat, és que estes emissores, com Radio Alzira, naixen amb menys pressupost, menys personal i menys mitjans. Això repercutix directament en la qualitat final de producte. Precisament per això, els professionals que sorgixen d'estes xicotetes emissores, els hòmens i dones que treballen en estos mitjans, han d'estar capacitats per a tot; han de ser verdaders comodins radiofònics, personal que igual grava un concert que retransmet un partit de futbol. Vicente Pérez, que al mateix temps que redactava per a un informatiu de notícies generals, presentava un acte faller o transmetia un partit de fúbol, era un clar exemple. Va haver-hi una època, quan van començar a transmetre's els partits de futbol en “Radio Alcira”, que eren pràcticament una vegada a la setmana i en ocasions dos i tres, que els redactors d’esports tenien la meta fixada en festejar el gol número mil. A l'arribar, i després d’anotar prop dels nou-cents, els papers on es trobaven registrats els gols es van extraviar i no va haver-hi forma de celebrar-ho; però van ser, sense lloc a dubte més de mil. Era curiós que

Radio Alzira, en aquells temps de la dècada de 1970 a 1980, i des de diversos camps al mateix temps, retransmetia simultàniament diversos encontres de futbol. Va haver-hi una jornada que per necessitats del calendari, per jugar la selecció nacional, es van celebrar partits en dies de festa. El calendari era tant apretat que un dijous estaven a Jerez de la Frontera, amb l'Olimpic de Xátiva i el diumenge següent estar a Girona. Radio Alzira va ser el primer mitjà de comunicació que es va encarregar de promocionar i llançar als quatre vents —mai millor el dit—la incipient cometició del COTIF(Comité Torneig Internacional de Futbol sub 20) de l'Alcudia,—hui conegut en el món sencer—. A Vicente Pérez, en la redacció esportiva li van seguir altres redactors, com Pepe Durá i Salva Rivera (ara comentarista esportiu a l’emissora municipal Alzira Ràdio), que va ser el primer locutor esportiu que realitzava els seus comentaris en valencià. L'última retransmissió esportiva d’un encontre de futbol va ser en el mes de novembre de 1990 quan, Pepe Durá i el que subscriu, es van desplaçar a Cartagena per a transmetre el partit entre el Cartagena i la UD Alzira. Dies després tancava les seues

emissions locals “Radio Alcira”.

L'emissora va realitzar un seguiment local que es va transmetre a través de les ones de la Cadena SER a tota Espanya. Fins al moment del seu alliberament el 14 d'abril de l'any, després de noranta dies de captivitat Radio Alzira donà compte als espanyols de l’evolució de les investigacions, de les negociacions i, finalment, a través dels micrófons de l’emissora s’ecoltà la veu de D. Luis Suñer, una vegada ja es trobava a sa casa. I si especialment va ser seguit el segrest, no menys audiencia va tenir el seguiment de la pantanada del 1982. “Radio Alcira”, durant aquell dimecres 20 d'Octubre de 1982 va mantenir els oients completament informats fins a les 17.50 hores. Al llarg del dia, el locutor Bernat Clari presentà uns butlletins informatius en el que es va recollir la inforació d’última hora

Testimoni de la vida alzirenya

Els micròfons de Radio Alzira van acollir també multitud de transmissions en directe, de tota classe d'actes socials, polítics, com destacades sessions plenàries, activitats culturals com els Jocs Florals organitzats per la Confraria de la Mare de Déu de la Murta, i esdeveniments esportius ireligiosos. No obstant en la història de la ràdio local hi ha un fet en el que Ràdio Alzira s’avaçà a tots els mitjans d’Espanya en oferir la primícia informativa, a través del programa de cobertura nacional Hora 25 de la Cadena SER, del segrest de l'industrial alzireny Luis Suñer, ocorregut el dimarts 13 de gener de 1981.

1964. Alfonso Rovira i Ismael Mascarell (als extrems) durant un acte de la UD Alzira

i que, en alguns casos,resultà de vital importancia per a que els alzirenys evitaren mals majors als registrats. Les emissions continuaren fins el moment en què va cessar el subministrament elèctric a l'emissora. El tall va ser a causa d'un incendi en les instal·lacions de la central de l’aleshores “Hidroeléctrica Española”, situada a la carretera d'Alberic, i produït per l'arribada de les aigües procedents de l'afonament de la presa de Tous. Alguns membres de la seua plantilla, com Alfonso Rovira, Amparo Juan, i Vicente Lloret, es van traslladar al centre emissor situat en el barri de l'Alquerieta des d’on va continuar informant després de la instal·lació d'un grup electrògen enviat especialment des de Radio València en helicòpter per a poder continuar transmetent. Setmanes després, concretament el dilluns 8 de novembre de 1982 Sa Santedat, el Papa Joan Pau II, es trobava de visita a Espanya. Aquella vesprada estava celebrat l'eucaristia en el Seminari Metropolità de Moncada i abans de mamprendre viatge a Madrid, decidix visitar la zona havia sigut castigada i devastada per l'afonament de la presa de Tous. Després de diverses planificacions per a facilitar que prengueren terra els helicòpters, va ser elegida la Muntanyeta del Salvador, on hi ha una gran esplanada als peus del santuari. L'hora

d'arribada de l'il·lustre visitant estava prevista per a les cinc de la vesprada, hora en la que per fi es va poder divisar en l'horitzó dos aeronaus; la de l'escorta i la que portava al Papa. Una recepció extraordinària se li havia preparat on assistien persones d'Alzira i de tots els pobles de La Ribera. L'equip informatiu de “Radio Alcira”, estava format per Bernat Clari, de l'emissora local; Miguel Ángel Picornell, de Radio Gandia i José Manuel González, de Radio Valencia. El treball tècnic i humà que es va realitzar aquella vesprada, va ser impressionant. Baix la coordinació d'Alfonso Rovira, la transmissió es va efectuar via èter. —no existien línies microfòniques— Des del Santuari de la Mare de Déu de Lluch, es va transmetre amb la Unitat Mòbil, al centre emissor de “Radio Alcira” de l'Alquerieta, des d'on José Giménez, cap tècnic de Radio València, enviava el senyal a Radio Valencia. Allí es trobava el redactor en cap Ramon Gabilondo (germà del popular Iñaki Gabilondo), que dirigia la connexió, per a distribuir-ho a nivell nacional a través de totes les emisores de la Cadena SER. L’èxit de la retransmissió (farcida d’anècdotes que relatarem en altra ocasió) feta pel personal encarregat de realitzar el seguiment informatiu, va meréixer la felicitació de l'empresa.

1971. José Antonio Serrano amb “Los 3 Sudamercanos”

1973. José Luis Cañamero i Manolo Escobar

El equip

millor

Ribera del diari llevant-emv i Rafel Álvarez Taberner, en l'actualitat redactor dels s e r v i c i s informatius de parla espanyola en la Ràdio Vaticana i finalment, fins al tancament de l'emissora, l'encarregat de transmetre les notícies va ser Paco Grau. Ràdio Alzira comptava amb una ben 1959. Joaquín Sanchis organitzada xàrcia i Angelines García de corresponsals per tota la comarca de la Ribera. Salvador Solanes, a Carcaixent; Ramón Bueno i Josep Bomboí; a Algemesí, Juan Luís Colomar, en Sueca; Emilio Sala Conca a Xàtiva; Juan Bautista Asensi, a Guadassuar i més tard, Rosendo García Marco i Juan Bautista Benedito, a Benimuslem, que oferien cada migdia en l'informatiu comarcal, “Terra Nostra”, l'actualitat de la Ribera. En esta última època, van estar exercint labors d'administració en l'emissora: Amparo Juan, Felix Serrano i Fernando Domingo en el departament de publicitat, junt Nardi Espanya a programació i discoteca. Els tècnics de so van ser Tomàs Ferrer, Ricardo Rubio, Laureano García i Macari Riera. Amb 70 anys de vida l’emissora només ha tingut 4 directors. Al primer, Juan Ortega el va seguir Ismael Mascarell Cubells qie inicià una nova etapa l'1 de gener de 1969. l’any 1982, va ser substituït pel director de Ràdio València, Andrés Moret Agustí i el 14 de febrer de 1984, Alfonso Rovira Marín, va ser designat nou director, amb motiu de la celebració del cinquantenari del de l’emissora.

Després del parèntesi de la Guerra Civil, entre les veus que actuaven davant dels micròfons de la riberenca emissora es t r o b a v e n Enriqueta R o s s e l l , P a q u i t a Sanfrancisco, Angelines García, Bernat Romeu Ferrer i el veterà locutor 1966. Amalia Paniagua al programa “A la rueda rueda” J o a q u í n Sanchis. De la part tècnica es va ocupar Enrique Rossell i posteriorment, Salvador Mascarell, que va estar en la nòmina de la ràdio fins a 1961, junt amb els operadors tècnics, Alfredo Giner i Alfonso Rovira. Anys més tard, es van incorporar Miguel Nebot, Vicente Lloret i Vicente Pascual. Com a col·laboradors administratius van treballar Carlos Iago, Alejandro Martín i Antonio Sanchis, a les ordes de Bernardo Fontana. A principis de 1950, entrarien a formar part de la plantilla de locutors, Vicente Correcher, Ismael Mascarell, Delfina Esteve, Mariona Lacroix, Àngel Llaures, Segon Álvarez, José María González i Amador Díaz i en els seixanta s'unirien les veus de José Lluís Cañamero i Carme Mora-les. Els primers servicis informatius propis com el noticiari “Terra Nostra”, el creador del qual va ser Àngel Llaures Álvarez, van estar a càrrec de José Antonio Serrano. En 1977, van continuar el programa Eleuterio Grau i Alfonso Rovira en tasques de redacció i locució. Al principi de la dècada de 1980 es va incorporar a la plantilla d'informatius, Bernat Clari, hui delegat per a La

els espais radiofònics “Región valenciana” i “Mis artistas favoritos”, que conduïa junt amb Delfina Esteve. Este programa va ser un de què més anys va estar en antena; tenia caràcter benèfic, s'admetien donatius per al sanatori de Fontilles, Hospital Santa Llúcia, Casa Beneficència i Asil d'Ancians d'Alzira. “Fantasías radiofónicas”, “Palacio del ritmo”, “Amigos” i “Regiones de España”, van ser programes de Joaquín Sanchis, que a més dirigia el “radioteatro” la nit dels dijous. El conegut pintor Vicente Sanz-Castellanos va conduir durant més de vint anys l'espai cultural “Fonogramas”. “Hora Cero” va ser un altre dels èxits , en el

La programació

La programació de “Radio Alcira” ha estat molt variada i diversa al llarg de la seua història. La programació s’ha adaptat en cada moment a les circumstàncies de l’època i als gustos del moment. El programa “Micrófono para todos”, que es va emetre els dissabtes a la nit en la dècada dels 40, baix la direcció de Joaquín Sanchis, també el realitzador de “A la rueda, rueda”, que es produïa en directe els diumenges al migdia va ser molt popular i pot ser un dels més recordats. Sanchis també va ser l'encarregat de realitzar

que, entre altres continguts es trobava la Les falles. Des de la creació de la primera Junta música dedicada. Local Fallera al 1944, el primer president de la Els actes de la coronació de la patrona qual va ser Antonio Martínez Benedito, les d'Alzira, la Mare de Déu del Lluch, el diumenge comissions vistiaven soviet els estudis. En la 22 de maig de 1966 celebrada en l’aleshores dècada de 1940 a 1950, els dilluns a la nit era Plaça del “Caudillo”, actual Plaça Major, així nit fallera. Les distintes comissions preparaven com el nomenament van ser coberts pels guions que s'emetien durant una hora de servicis informatius de “Radio Alzira”. El dia 2 programa, competint per obtindre un premi. Els de Novembre de 1971, festivitat dels fidels micròfons de l'emissora van estar sempre difunts, “Radio AlCira va obrir un nou programa, presents en els nomenaments de les Falleres “El Santo Rosario” radiat per a malalts i Majors de la ciutat que es realitzava, i continua impedits. Es transmetia des del Santuari de la tenint lloc encra huí, al saló noble de sessions Mare de Déu de Lluch, en la veu d'Antonio de l'Ajuntament, així com en la seua Sancho. Baix la popularitat de l'espai religiós, presentació en el Gran Teatre. Les diferents que seguien radiooients de més de dos-cents comissions falleres van tindre el seu espai propi pobles de la en les ones província de de “Radio València i Alcira”. De la inclús els programació havia de fallera, cal Tarragona, es destacar el van programar programa d i v e r s o s “Alzira i les pelegrinatges seues falles” a santuaris presentat per marians, com José Antonio Lourdes, Serrano, " qui Fátima, Roma, va batejar" a Santiago de la ciutat com Compostel·la, “la segona Virgen de la potència cabeza... mundial en L'ampliació falles”. Una de la expressió programació que encara en cadena i la huí es molt incorporació emprada. de l’informatiu Un acte tan “Matinal SER”, característic l'horari del com la nit de Vicente Pérez agafa el repte llançat per Rovira d’entrevistar la vaca, qual coincidia “la plantà” era amb el del Sant en una parada durant la tornada de retransmetre un Pontevedra-Ontinyent seguida pels Rosario (7.30 del matí), va obligar a la redactors de “Radio Alcira” per a ser contada supressió en Octubre de 1977 d'este espai l'endemà als oients. El centenari de la plantà de religiós de gran audiència. les falles d'Alzira, celebrat el 1989, va tindre “Radio Alcira” va prestar gran atenció a també gran protagonisme. l'esdeveniment festiu més important de la ciutat: Molts anys abans que les solemnitats

l'exposició d'efectes i Passos de la Setmana Santa de les distintes confraries que pertanyen a la Junta Diocesana. La mostra es va realitzar en el poliesportiu “Fontana Mogort”, aconseguint un èxit extraordinari. En este mateix recinte, entre les distintes figures sagrades, Radio Alzira va transmetre en directe el programa “Figures de la Passió”, realitzat pel professor alzireny Bernat Montagud Piera. L’adéu definitiu

Al novembre de 1980, els directius de la SER van sol·licitar a la Direcció General de Radiodifusió i Televisió, el trasllat a la ciutat de Cartagena (Múrcia) de l'OM de “Radio Alcira”.

1984. Radio Alcira retransmetent el discurs del president de l’Alzira, Alberto Campos. Benito Floro, l’entrenador, a l’esquerra

religioses de la Setmana Santa, foren declarades de “interés turístic nacional”, “Radio Alcira”, tant des de la parròquia de Santa Caterina, com la processó del Sant Enterrament, tenien cobertura informativa a través dels seus micròfons. La processó del Divendres Sant de l'any 1969, va ser transmesa en directe des de nou punts del seu llarg recorregut, informació que locutaren Josep Antoni Serrano, Vicente Pérez, Mariona Lacroix, Carmen Mora-les, Eleuterio Grau, des de llocs del carrer major Sant Maria, Sant Roc, Major Santa Caterina, Plaça del Cabdill, Pérez Galdós i Colom. El pregó anunciador de la Setmana Major d'Alzira, que cada any es pronunciava des de llocs distints, com el Teatre Cervantes, Cercle Alzireny, Gran Teatre, Parador faller del carrer Major Sant Agustí o el Cinema Reyno, “Radio Alcira” hi ha estat present amb els seus micròfons per a oferir-lo en diferit. En 1987 Alzira va ser seu provincial de

1990. Radio Alzira ja és història

En 1971 res feia pensar, quan s’inauguraven els nous estudis de Radio Alcira que 19 anys després l’emissora desapareixeria

El Ministeri de Cultura, el 14 de maig de 1981, va autoritzar el trasllat. Va ser el primer pas. Anys més tard, concretament el 30 de novembre del 1990, “Radio Alcira” deixava d’emetre la seua programació local. Un dia més tard, començava a emetre “Dial Meditarràneo, i a poc a poc part del personal va ser taslladat a València, mentre que la gran majoria foren acomiadats, i els legendaris estudis de la Plaça del Regne clausurats definitivament.

Alfonso Rovira Marín Ex-director de Radio Alcira

difusió de mases que mantingué informada Alzira i la seua comarca. Era una referència obligada, un recurs imprescindible per conéixer l’actualitat, un altaveu per transmetre els missatges comercials i una via d’escapament immillorable per entretindre’s. De l’època daurada i esplendorosa que es va viure als anys seixanta apenes quedaven en el moment de la seua desaparició res més que records. La plantilla anà retallant-se progressivament al temps que desapareixien algunes de les seues més destacades figures, però ni tan sols en el seu declivi final, que sempre em paregué fingit i provocat, perdé la fidelitat de l’audiència. En el moment de desaparéixer jo ja no formava part de las seua plantilla. Tres anys abans m’havia refugiat a la premsa escrita, però també vaig lamentar molt, com a periodista, ex company i ciutadà, que retallaren eixa veu tan sentida. Allí vaig dipositar moltes ilusions, entre aquells estudis vaig nàixer com a professional i junt a Alfonso Rovira, Macari, Larry, Lloret, Carmen o

o h i h a p i t j o r c à s t i g q u e pa r l a r d e l silenci. I d’això es tracta. Radio Alzira tancà les seues emissions en novembre de 1990 i des d’aleshores l’aire de la capital de la Ribera sempre desprén un aroma de nostàlgia. Per als que tinguérem oportunitat de colar-nos pels micròfons d’aquella entranyable emissora, l’absència resulta especialment incòmoda, pero no sols els treballadors es veieren afectats pel tancament. La desaparició d’eixe mitjà informatiu suposà també una pèrdua irreparable per a molts alzirenys i ciutadans de la comarca que utilitzaven eixe canal de comunicació per accedir a les notícies més pròximes. Ni llavors ni ara he pogut comprendre ni molt menys acceptar les raons que dugueren a la Cadena SER a desprendre’s d’una de les primeres estacions de radiodifusió que operaren a la península per utilitzar la seua freqüència en altres fins molt distints a l’autoritzat a la concesió. Durant dècades Ràdio Alzira fou l’únic mitjà de

Amparo vaig viure experiències i moments inoblidables. Tota la bastimentada sobre el que vaig construir la meua trajectòria professional es llaurà amb aquells micròfons, magnetòfons i cintes. Dec molt a Ràdio Alzira. Va ser per a mi un irremplaçabe camp d’aprenetatge. La meua aportació a la història de l’emissora, en qualsevol cas, fou més bé modesta. Després d’uns inicis amb la música dels “40 principals”, vaig tindre ocasió de concentrar les meues energies en els serveis informatius. Amb allò colmava les meues aspiracions laborals i permetia reforçar un àrea que sempre s’ha convertit en l’espina dorsal de la programació radiofònica. Quan em vaig incorporar, el noticiari del migdia ja era tan cautivador per als oients com el seu hermós nom, “Terra Nostra”.

l’espera de que un miracle impossible permetera reanudar les emissions. Cincs anys més tard vaig repetir l’experiència, en este cas acompanyat de diversos col·legues, i va ser tan apassionant compartir les pors, temors, angoixes i desesperació dels oients mentre l’aigua del Xúquer s’ensenyoria dels carrers, negocis i vivendes que mai podré esborrar eixos records de la meua memòria. I perdonen. No solc parlar en públic de temes personals o professionals. Sé que no interessen i que els periodistes hem de tindre prohibit l’accés a esta parcel·la tan individual i privada. Per això demane disculpes als que es puguen sentir-se defraudats per entretindre’ls amb qüestions domèstiques, però em sent incapaç d’evitar l’ocasió que ha posat en les meues mans la Falla El Mercat per agrair a tota aquella gent que va confiar amb mi, que em donà una oportunitat i perdonà generosament les meues bajanades que m’obriren els micròfons per canalitzar la meua irrefrenable vocació professional. I no sols a ells sinó també a aquells oients que m’animaren a millorar com els seus comentaris o paraules d’alé, en especial a quants reconeixeren el titànic esforç i la voluntat de servei que tot el personal de l’emissora exhibí durant les catastròfiques inundacions de 1982 i 1987. Els últims tres anys de l’emissora, insistisc, els vaig viure des de fora, però molt de prop. Com a responsable de l’edició comarcal de Levante-El Mercantil Valenciano vaig assistir a l’angúnia i mort de l’emissora. I des d’aleshores ençà sols ens queda la nostàlgia i el silenci. Iniciatives com les que ha posat en pràctica en estes pàgines la falla El Mercat em permeten comprovar que no sóc l’únic que enyore la nostra Ràdio Alzira. I preferisc quedar-me amb l’esperança de pensar que el tancament decretat per la SER no és irreversible. Tan de bo algun dia el dial ens oferisca la possibilitat de retrobarnos amb l’emissora degana. La màgia i l’encís de la ràdio ens espera.

Orfes de competència Tota la Ribera Alta i els periòdics regionals tampoc podien cobrir tota la demanda de notícies de la comarca. El diari parlat de les 13’30 hores era l’únic espai que difonia regularment l’actualitat més propera. La meua missió va consistir en enfortir els informatius, diversificar els continguts i prepararlos per competir amb les noves emissores que no tardaren a arribar. Vaig fer tot el que vaig poder en una situació de carència absoluta de personal i mitjans que hui ruboritzaria a qualsevol professional del mitjà. Però totes les privacions es supliren amb redoblades dosis d’il·lusió i entrega. L’audiència, que va saber agrair eixe esforç, ens servia d’estímul. El nostre objectiu, en un procés de construcció democràtica incipient que als albors dels anys huitanta marcava les seues primeres passes, va ser obrir els micròfons a totes les opinions, a tots els sectors, a totes les veus que tenien alguna cosa que aportar. La unitat mòbil sempre estava al carrer. I per eixe camí anàvem quan sobrevingué la pantanada, que no sols inundà la comarca de fang i desvergonya sinó també de notícies. Va ser tal l’ànsia que ens impulsava a atrapar i difondre la riuada d’informacions que brollava per totes bandes que fins i tot em vaig quedar tancat als estudis aquella fatídica nit a

Bernat Clari

Petrita Tamayo recollint el premi Ondas

;

Dues heroïnes de la ràdio en la seua joventut i servidores de l'Evangeli en l'actualitat enganxar per casualitat. Així ens ho conta ara mentre repassa amb els ulls com llampurnes al jardí del seu col·legi: "Estava aquell dia en la meva casa la cap de Programació de la SER a Sant Sebastià, em va escoltar llegir en veu alta -cosa que a mi m'encantava- i em va escollir llavors per a convertir-me en el personatge central del teatre infantil de l'emissora". Després vindrien ja a Madrid, el "Teatro Radiofónico" i la "Cabalgata Fín de semana" retransmesa en cadena, on la seua era l'única veu femenina que feia somiar a tota Espanya, al costat de gegants de la ràdio, com Bobby Deglané, José Luis Pécker o Vicente Marco. Amb el virus de l'èter irremeiablement inhalat, per la seua agenda de vertigen passaven ja Carmen Sevilla, Rommy Schneider, Sara Montiel, Cantinflas, Tip... Però en l'estudi retrunyia cada vegada amb més

es seues veus van dissenyar, des de la SER i la COPE, els perfils de la geografia radiofònica espanyola en temps de grans audiències. Petrita Tamayo, la fada "Palabrita", en les ones, i Mila per als radiooients (huí sor Milagros) rescaten davant nosaltres inoblidables i revolucionaris sons. ¡Endins! ¡Estem en l'aire!. Primer premi Ones de la radiodifusió espanyola, primera presentadora del Festival de Cinema de Sant Sebastià, companya de fatigues de Bobby Deglané i José Luis Pécker, amiga de Lola Flores. La fada "Palabrita" de Ràdio Sant Sebastià a mitjan els anys 50 hui és la germana María del Mar, que serveix a Déu com religiosa des de les aules de la congregació de les Germanes dels Desemparats i de San Josep de la Muntanya de València. La ràdio la va

benestar, tant afecte. I que, per tant, devia compartir-ho amb els altres". Encara huí, gairebé quaranta anys després, té clar que si no haguera estat religiosa, seguiria en la ràdio, "a la qual trobe a faltar, però no com una manca". Milagros Crespo és superiora general des de 1994, reelegida l'any 2000. La seua congregació, Esclaves de María, es troba estesa per països d'Europa i també per terres americanes, amb cases a Panamà, Perú i Xile. Ahir, heroïnes del micro, huí, a ell s'aproximen les dues heroïnes amb una enveja sana, sempre que les seues obligacions els ho permeten. Huí vesteixen hàbits i per al llenguatge corrent són denominades monges amb tota l'admiració, engrandida, dels seus antics "adioescuchas". Petrita Tamayo només ha tornat a creuar una vegada la porta de la SER, Gran Via, 32, d'on va eixir com musa de Ràdio Madrid, per a anar a altra destinació i educar als xiquets en els valors cristians. "No la vaig reconéixer", diu. De la ràdio de hui rescata un so: el de Manuel Antonio Rico que resumeix en seixanta minuts 24 hores informatives. Mila no es mareja veient la transformació que ha patit la seua Ràdio Popular. "No em sorprèn com ha crescut la COPE, -diuperquè d'unes arrels sanes només pot eixir un arbre fèrtil". De la seua saba segueix ella bevent i es posa nerviosa quan escolta això de "En el control tècnic, Pablo Amores i Elías Ibáñez", que van ser cofundadors amb ella de Ràdio Popular. Mila aplaudeix la labor de la COPE. "No té sentit fer apostolat només amb programes religiosos. És millor, tenir fórmules competitives que valoren l'actualitat des del prisma dels valors humans, de l'Evangeli. L'home de huí només entén missatges a la seua mesura". Pilar Tamayo Periodista

intensitat altre eco: "Em sentia plena d'orgull i de satisfacció, però havia una buidor". Les vacances en la SER li van servir per a escoltar les emissions de la seua ànima en uns exercicis espirituals. I altra vegada es va creuar en el seu camí la casualitat. "Tenia previst -ens relataanar a Azpeitia, però a l'estació em vaig trobar amb dues monges de Sant Josep de la Muntanya, la congregació en la qual huí estic. A més, el sacerdot que ens va donar els exercicis m'havia vist presentar el Festival de Sant Sebastià i, per descomptat, creia que no era possible deixar la ràdio per a fer-se monja". Però aquell predicador es va equivocar. "Ja no vaig tornar a Madrid. I tots -conclou la germana María del Mar- pensaven que no anava a tolerar la vida religiosa. Es van equivocar també. Perquè si vaig ser feliç en la meva etapa radiofònica, més ho sóc en esta" . La vida de la germana Milagros, superiora general de les Esclaves de María, corre paral·lela a la de Petrita Tamayo. La ràdio també va arribar a la seua vida per atzar. Va trencar el gel en l'emissora parroquial de Carcaixent i en "La Voz de Alcira". Esta última emissora, juntament amb Ràdio Castellar, van donar base a la fundació, a mitjan els 60, de Ràdio Popular de València. Única veu femenina en una redacció d'homes, es va enganxar durant un parell d'anys a "este món tan especial que és la ràdio, on em vaig sentir valorada, respectada i estimada en el meu treball". Locutora d'uns "radiodiarios" inicials, ens conta com els elaboraven, plens d'entusiasme: "Erem una família àmplia en la qual, fins i tot, ens barallàvem per treballar els diumenges". Però a Mila Crespo li va entrar el cuquet de l’apostolat. "Vivia -diuen una residència d'estudiants annexa a la mateixa casa generalicia on huí estic. I vaig pensar llavors que era una afortunada al rebre tant suport, tant

# &

= >

Palacios i Fernando Soler eren els a Voz de Alcira va iniciar les administratius i, sens dubte, els més seues emissions per a l populars van ser els locutors entre ‘“Apostolat Radiofònic” l'any els que destaquen José Luis 1956, i ho va fer sobretot gràcies a Cañamero, Segundo Álvarez, l'esforç i dedicació de l’aleshores (ambdós, es convertirien més tard rector de l'Església de la Sagrada en gran professionals del mitjà) Julio Familia, Juan Friedland. L'estació Plà, Elisa Ramírez o Tomás Sancho. emissora i els equips de També van ser locutors de transmissió estaven enclavats en l'emissora María Gràcia Caro, Mª la “Muntanyeta dels Ríos” i els Carmen Torres, Josefina González i estudis i oficines situats al carrer María Teresa Bernia. del General Asensio (hui Carrer L'emissió diària de “La voz de Gandia), número 24. L'emissora, Alcira, Radio Popular” s'iniciava amb que emetia amb una potència de 2 un avanç de la programació al què kilowats tenia una programació de seguia el mini-espai “campanas de 17 hores que començaven a les 11 oración” i “viajando música”. del matí fins a la una de la matinada. La gran cobertura de 1958. Emissió d’un programa Aproximadament a les deu i mitja del matí s'emetia un programa dedicada l'emissora feia perfectament a les ames de casa i posteriorment es donava audible les seues emissions en tota la Comunitat lectura a les notícies més destacades que incloïa Valenciana i inclús en les Illes Balears i algunes la premsa valenciana. “Trabaje con alegría” i comarques d'Albacete, Tarragona i Conca. “Ritmos y melodías” complaïen les peticions L'extraordinària audiència de “La voz de Alcira” es constata amb la realitat de comptar, en el seu musicals dels oients. El caràcter religiós de millor moment amb 80 agents comercials. l'emissora quedava patent amb l'emissió cada Controls de radiació arribats de Suècia, migdia del programa “Avemaría” el rés del “Santo Anglaterra o França donen compte de la Rosario” i cada nit amb el programa “Meditación potència de l'emissora. Esta circumstància bajo las estrellas”. L'1 de juliol de 1965, després d'un decret provocà nombrosos enfrontaments amb els responsables de l’altra emisora, “Radio Alcira”, governamental, l'emissora deixava d'emetre. De la seua fusió amb una altra emissora parroquial, que en aquellmomehnt ja emtia a la ciutat, El personal de l'emissora, tot voluntaris que no Ràdio Castellar, sorgiria Radio Popular de cobraven que que els guanys es destinaven a la València, l'embrió de l'actual cadena COPE parroquia, comptava amb tècnics de so, (Cadena de Ondas Populares Españolas). redactors, locutors i un excel·lent quadre artístic Podem asegurar, per tant, que una important que donava vida a nombroses obres de teatre. cadena de ràdio va nàixer a Alzira. D'aquella època queden els noms de Benjamín Aurelià Lairón Durbán, Bartolomé Berenguer, Juan Alías i Salvador Carrascosa, tots ells tècnics. Bernardo Cronista oficial d’Alzira

a vida social, econòmica i cultural d'Alzira hi ha estat durant anys estretament lligada a la família Súñer. La història de la radiodifusió local també camina, en part, agarrada de la mà d'una saga que amb Luis Suñer al front va intentar convertir a una nova emissora, amb seu a la localitat, en un dels pilars fonamentals d'una incipient cadena que a principis de la dècada dels 80 va emergir en el dial valencià amb l'objectiu de convertirse en un referent per als oients de tota la Comunitat. No obstant això, la vinculació de la família Súñer amb el medi radiofònic va tindre més que vore amb l'entramat empresarial que envoltava a la ja desapareguda Avidesa que amb la ràdio en si. De fet, Luis Súñer es va convertir en empresari de la comunicació després de comprar part de l'accionariat d'una empresa ja existent i creada al 1982 en la capital per José Palau i José Hurtado. Estos dos, interessats per impulsar una televisió de caràcter regional van avalar el projecte de Radiocolor. Un any més tard Súñer adquiriria el 50 per cent de les accions i es faria amb el control d'una societat que, després de l'adquisició de diverses emissores, conformaria una cadena amb cinc estacions: València, Alzira, Castelló, Burriana i Alcoi. El primer any de funcionament, i amb el periodista Juan Alfonso Gil-Albors com a

;

director de la cadena, l'empresa va facturar uns resultats negatius de 12 milions de pessetes. L'encabotament de Súñer per dotar a la seua ciutat d'una emissora va tindre molt a vore amb este balanç negatiu ja que el muntatge va absorbir part dels guanys. L'any següent no va ser millor. No seria fins al 1985 quan les emissores del grup van començar a funcionar a un ritme acceptable encara que els comptes continuaven sent desfavorables per als seus propietaris. Tant és així que Luis Campos Súñer, nét de l'industrial alzireny, és nomenat director general de la cadena amb la intenció d'imprimir una gestió més empresarial i intentar enfortir una empresa abocada a la fallida. Campos Súñer decidix el 1987 vendre l'emissora d'Alzira junt a la d'Alcoi a la cadena d'emissores propietat de la família Rato. Amb la denominació de Radio Cristal-Rueda Rato, l'emissora alzirenya inicia una nova etapa per a, anys més tard, i després d'una posterior venda de la resta d'emissores de Radiocolor a la Rueda Rato, reagrupar-se novament, ara baix el control d'Uniprex. Esta empresa, propietària de la cadena Onda Cero, va adquirir la majoria de les emissores dels Rato i amb ella l'emissora alzirenya que, obria així un nou capítol en la seua vida. David Gilabert

a fallida de Radiocolor i la seua posterior compra per part del grup empresarial Rato va produir inevitablement canvis en el panorama radiofònic alzireny. A la que més que variada programació local s’afegiren en aquell moment programes d’èxit que podien escoltarse en l’aleshores Rueda de Emisoras Rato que, posteriorment i per una qüestió de imatge corporativa acabaria anomenat-se Cadena Rato. El canvi de rumb que els nous propietàris donaren a la programació va comportar a més un canvi en l’estructura de l’emissora. L’aleshores directora, Concha Alborch, va ser relegada per Fernando Ruiz, quei va sumir les tasques de direcció, encara que la seua missió fonamental era dotar a la nova emissora del grup Rato de l’esperit que identificava les 60 emissores que en aquell moment funcionaven amb la mateixa denominació: Radio Cristal. Tot i

que Ruiz havia nascut a Castella la Manxa no tardà massa temps en adapatar-se als costums de La Ribera i lluny de transformar l’estació de ràdio en un repetidor de la programació general que hi havia per a tota la cadena, va saber combinar els criteris que feia arribar la direcció des de Madrid amb allò que demandaven els oients d’Alzira. Tanta va ser la seu implicació amb la ciutat que abans de ser destinat a les illes Balears acabà casant-se amb una alzirenya. L’adquisició de l’emissora per part de la Cadena Rato va permetre, en certa mida, millorar l’equipament tècnic de l’emissora. No obstant, ni aquella incipient ràdio ni cap altra estava preparada per poder fer front a una catàstrofe com la riuada del 1987. Tot i la falta de recursos, Radio Cristal va mantindre informats els seus oients fins que l’aigua i altres

elements impediren seguir emetent. Ana Alarcón (actualment co-directora del programa de TVE “Cerca de ti), va ser la veu que donava compte del que ocorria a vora riu. La solidaritat, a la que tant estem acostumats a Alzira, es va notar una vegada més. Radio Alzira va col·laborar en restablir les nostres emissions al igual que els companys de l’emissora d’Oliva Onda Naranja. La direcció de l’empresa va decidir recompensar el treball fet, tenint en compte les dures condicions en les quals vam haver d'ocupar la nostra tasca , i es va concedir a l’emissora un premi creat per la mateixa cadena. El premi, més important, no obstant, el va obtenir Radio Cristal per part del seus oients. El treball fet, va augmentar la popularitat, i l’audiència començà a estabilitzar-se. També acabà en esta època per estabilitzar-se el dial. Del 103.9 de la FM inicial la freqüència va ser traslladada al 106.0 que encara huí es manté. Amb els deures fets, Fernando Ruiz va ser traslladat i substituït per José María González. Ja a l’any 1990. L'ONCE, (Organización Nacional de Ciegos Españoles), pretenia acostar-se millor als seus associats. No hi havia millor manera que l'oïda i la paraula. La ràdio era fonamental per a dur endavant el projecte. Així, i a través de l’empresa Uniprex, es van comprar les accions de la família Rato per a conformar una nova cadena d’emissores que començà el seu funcionament amb la denominació de Onda Cero Radio. José María González es va mantindre en el seu càrrec durant esta primera etapa i posteriorment va ser substituït per Laureano Guillén. A poc a poc, els objectius fixats per la nova direcció anaven complint-se, i Onda Cero Alzira va enfortir els seus vincles no sols amb Alzira sinó amb tota la comarca de La Ribera. Van ser els anys de major expansió i, fins aquell moment, els més rendibles per a una empresa, sorgida, paradoxalment, de la fallida d’una altra. La cobertura nacional de la cadena i els continus canvis en l’organigrama per tal d’adaptar-se a la realitat del moment provocaren un nou canvi en la direcció de l’emissora a

Alzira. Laureano Guillén va ser destinat a dirigir altra emissora del grup i durant uns mesos, el director de la cadena a la Comunitat Valenciana, Nicolás Ramos, s’ocupà directament del funcionament. Era setembre de 1997, quan el mateix Ramos proposà a qui escriu este línees la responsabilitat de convertir-me en el nou Delegat de l’emissora, càrrec en el que em mantinc, ara però, baix les ordres del nou director a la comunitat Valenciana Manuel Alberola. L’emissora, no obstant, semblava estar baix una maledicció i condemnada a patir continus canvis pel que fa a la seua estructura empresarial. Telefònica, ja completament desvinculada de l’administració estatal, apostava per crear una nova cadena de ràdio i es feia amb el control majoritari de les emissores d'Onda Cero. Els canvis, tornarien a reproduir-se molt prompte i a l'actualitat, el grup editorial Planeta ha adquirit tot el paquet empresarial d’Uniprex, passant d'esta manera a convertir-se en els nous propietaris. Els canvis empresarials han comportat, inevitablement, canvis en tota l’estructura del personal. Pels micròfons, n les distintes etapes, han fet arribar les seus veus gran professionals com ara Ana Alarcón i José María González, Salva Roses i Belén García, Vicent i Manolo Cerdà, Xavier Ferri, Lorena Landete, Sonia Moreno o Javier Sánchis. Més recentment han estat també protagonistes de les ones Juan Pellicer, Inmaculada Ferragud, Gracia Rovira, Leticia Ortíz i Estela Almenara i com no l’entusiasta dels esports Rafa Roca. En l’actualitat, junt al que escriu el present article, i des de diverses funcions que fan possible l’emissions de cada dia una jove estructura humana formada per Amparo Piqueres, Vanessa Martínez, Paco Belmonte i Joan Miquel Primo continuen donant vida a la màgica caixa dels sons. Luis Méndez Director d’Onda Cero La Ribera

;

l tancament de l’emissora que la Cadena SER disposava a Alzira va accelerar el procés per a la creació d’una emissora municipal. No obstant, no va ser fins el 28 de juliol de 1992 quan la Generalitat concedia l’assignació d’una freqüència a l’ajuntament. Tot i haver superat tots els tràmits adminsitratius, l’emissora no va ser inaugurada fins el mes de maig del 1995. Curiosament, a l’hora de tallar la cinta inagural, l’alcalde, Pedro Grande, va cedir els honors a qui va ser l’últim director de “Radio Alcira”, Alfonso Rovira. Alzira Ràdio, naixia amb l’esperit de recuperar el protagonisme que durant 56 anys va tindre la seua antecessora i des del primer moment apostà pels continguts locals. La precarietat de les primeres instal·lacions, la falta de recursos i, fonamentalment, la falta de personal dificultaven la consecució de l’objectiu. Un “Taller de ràdio”, organitzat pel mateix ajuntament va servir per a nodrir la primera plantilla: gent jove i amb ganes d’aportar el seu treball per a que Alzira recuperara una ràdio local al servei del poble.

El compacte equip, dirigit per Josep Miquel Medes, qui es va comprometre personalment amb el projecte, possibilitaren que Alzira Ràdio assolira el bagatge suficient per a profesionaliatzar l’emissora. L’Any 1996 es convoquen unes oposicions i es renovada la plantilla. Canvia la programació, s’augmenten les hores d’emissió i es modernitzen els estudis situats a la Casa de la Cultura. Només la locutora Mª Carmen Cano, procedent de l’antiga plantilla, s’incorpora al nou projecte, del que formen part Carolina Teruel, Mª Carmen Aparisi, Beatriz Tortosa i David Gilabert. La nova etapa suposa la consolidació l’emissora que comença a incrementar la seua audiència i incorpora per primera vegada un departament comercial. És precisament, un dels comercials de la despareguda “Radio Alcira”, Macari Riera, qui es fa càrrec del departament. L’èxit comercial avala el projecte d’una emisora municipal que trenca tots els esquemes d’este tipus de ràdios, fins el moment, amb poques hores d’emissó i sense cap caràcter

professional. Tant es així que l’Ajuntament augmenta la seua dotació pressupuestària i els mitjans tècnics es milloren constantment fins a informatitzar per complet les emissions i omplir la programació fins les 24 hores amb producció propia, i en valencià.

Alzira Ràdio, es ara per ara un projecte més que consolidat, i fonamentalment, respectat pels oients d’Alzira que troben en l’emissora un punt d’encontre, pero, fonamentalment, un referent per a coneixer allò que ocorre a la ciutat i també als pobles de La Ribera.

;

empre m’enrecorde quan era xicotet i ma mare, mentre cosia, tenia posada la ràdio... cançons dedicades, radionovel.les, concursos... Els més majors em contàven que Sueca també havia tingut, feia molts anys, una emissora de ràdio, en la que la gent pagava un duro per dedicar una cançó i que havia tingut molt d’èxit, però per ciscumstàncies tècniques de l’època l’anomenada “Radio Sueca R.E.M. 42” va deixar d’emetre cap al 1.966 (Jo encara no havia nascut). Això però, forma part d’altre capítol que els amics de la Falla El Mercat també recullen al seu llibret d’enguany. A mitjanies de la dècada dels huitanta la radiodifusió a la Ribera Baixa experimenta un auge mai conegut fins al moment i comencen a emetre vàries emissores, a Cullera se’n monten dues, Radio Costa i Cullera Radio, i dues més a Sueca, Ràdio Sueca i Ràdio Xúquer. L’any 1.987 la Generalitat Valenciana comença a preparar una llei per a regular l’espai radioelèctric a la nostra Comunitat i, segons dien, era necessari deixar d’emetre per a poder

;

optar a la conscesió d’un dial de freqüència modulada (FM). Les quatre emissores que teniem a la Ribera Baixa haveren que tancar i novament ens quedàrem sense ràdio a la comarca. Dos anys després apareixia la Llei que concedia, mitjançant concurs públic, més de 30 dials de freqüència modulada a la Comunitat Valenciana per a ser explotats comercialment per l’empresa privada. A Sueca li’n correspongué un, el 105.5 F.M., el qual li s’adjudica a la societat mercantil Radio Ribera Baixa, s.l., la mateixa empresa que explotaba ja sense llicència una de les emisores clausurades per tal de poder ser legalitzades. La nit del 23 de juny del 1990, màgica nit de Sant Joan, começa a emetre Ràdio Ribera (Radio Ribera Baixa, S.L.), cobrint així les necessitats d’informació i comunicació que fins al moment mancaven a la ciutat de Sueca i, per extensió, a la resta dels pobles de la comarca. Ràdio Ribera es convertia així en la primera emissora de ràdio comercial que utilitzava el valencià com a llengua de comunicació. Una

programació entretinguda basada en la música i en la informació local i comarcal, juntament amb la participació dels oients i el recolzament d’associacions, col.lectius, entitats i ajuntaments, féren que molt promte Ràdio Ribera es convertira en la emissora més escoltada a la Ribera Baixa. Las seua programació c o m e n ç à carretada de propostes, en a q u e l l s innovadores. No sols la nostra l l e n g u a començava a ser habitual, el concepte de comarca era cada vegada més entés i alhora compartit pels veins de tots i cadascún dels pobles als que el senyal de la ràdio s’acostava com l’aire fresc disposat a ventilar les cases i oferir alguna cosa més que música. Tot i que programes com ara el “Tu mateix” tenien la música com a eix fonamental i era, sense dubte, el programa més escoltat, la informació local tenia ja un punt de referència. Les diverses edicions de l’informatiu diari eren especialment seguides. Eren fonamentals per assabentar-se del que ocorria a La Ribera Baixa ja que cap altre mitjà cobria com cal les necessitats d’este poblacions. Les veus de Ezequiel Castellano, Amaparo Calatayud, Ferran Lletí o David Gilabert (ara a Alzira Ràdio) es feren ben prompte populars. Ells, eren com un més de la familia. La ràdio local, i en valencià va ser un èxit. De fet i durant més de deu anys, els resultats econòmics de l’emissora foren positius. La primera ràdio comercial de la Ribera Baixa, va funcionar. Prova d’això les diverses

opcions de compra que al llarg dels anys es van produir. Fins i tot, el mateix Luis del Olmo, durant una visita a Sueca intentà comprar la ràdio. Els propietàris es negaren riteradament a la venda. No només era un negoci: Ràdio Ribera era un somni ja convertit en realitat. Però, segons diuen, totes les coses bones s’acaben, i un 7 de novembre de 2001, la societat Radio Ribera Baixa, S.L. es venuda i passa a formar part del “ G r u p o Intereconomía” començant a experimentar grans canvis: S’elimina la programació musical i la informació local per a introduïr informació econòmica, empresarial i política. Es deixa d’emprar el valencià com a llengua de comunicació i es tanquen els estudis de Sueca per a translladar-los a la ciutat de València. Novament Sueca, i la Ribera Baixa, es queden sense emissora de ràdio. La Generalitat Valenciana torna a concedir noves emissores i, en esta ocasió, li’n correspon una a Cullera. A primeries del 2002 el buit radiofònic a la Ribera Baixa és cobert, des de Cullera, per la cadena Onda Cero Radio, que instal.la els seus estudis al carrer la Bega. Onda Cero Cullera i la ja veterana Onda Cero Alzira (ambdues juntes formen Onda Cero La Ribera) són, hui per hui, les úniques emissores de ràdio convencional amb concessió administrativa que emeten des de La Ribera i per a tota La Ribera. Joan Miquel Primo i Chaqués Departament comercial de Ràdio Sueca, Ràdio Ribera, Radio Intereconomía Valencia

;

"ens fe-ren proves de cultura general i de veu. A ma casa sempre hem parlat en castellà i tal vegada per això no es notava l’accent valencià que les altres aspirants tenien" ens recorda Carmina. Ella fou l’escollida per a acompanyar al director i anima mater de la ràdio en les emissions ra-diofòniques. Feia poc més de 8 anys que havia acabat la guerra civil espanyola i des d’Al-gemesí començava a funcionar una emissora de ràdio local que esdevindria tot un fenomen social de masses. En aquell temps no existien les enquestes de difusió per poder mesurar el nombre d’oients que tenia la radio municipal. Però el que sembla segur és que tenia una àmplia audiència per tota la província, "venien a participar de molts pobles valencians: de Xàtiva, d’Alginet, de Gandia...." recorda Carmina. A més, moltes cases publicitàries de tot arreu volien anunciar-se en els seus programes, un indicador de l’audiència que va aconseguir la programació de Radio Algemesí. En aquella època solament hi havia dos formes de posar en mar--xa una emissora pública: o

egons ens explica la memòria col·lectiva de la nostra ciutat, allà per l’any 1947 l’alcalde, l’emprenedor Salvador Castell, va apostar pel mitjà radiofònic com un dels futurs de la comunicació. Disposat a tirar endavant el projecte d’emetre des d’Algemesí va buscar a una persona capacitada per dur endavant aquest projecte. A la ciutat veïna d’Alzira ja tenien una emissora que funcionava des de feia alguns anys, i des de allí va vindre Gonzalo Llorca. Amb aquest nom poca gent el coneixia, el que de segur recordaran els seus oients serà el seu nom artístic, Talo. Els estudis de la ràdio van quedar ubicats junt al casino de la ciutat, una porta menuda que donava accés a tot un món de paraules. Una discreta sala de redacció, un locutori, una sala de màquines i teatre per a les emissions amb p-blic eren els elements bàsics per començar a funcionar. Però, més enllà dels elements, l’anima de la ràdio eren les seues veus. Talo era la primera veu masculina però necessitava una primera veu fe-menina. Es van fer unes proves on acudiren 5 xiques, entre elles Carmina Montañez,

programes encara es basa en el mateix. El ben cert és que "Hacia la fama" fou un vertader fenomen de masses, la gent pagava entrada per poder assistir en directe a l’emissió. I l’apoteosi arribava quan se celebrava la gran final al Teatre Espanyol de la nostra ciutat. Els millors de tot l’any tornaven posar-se davant del micròfon per aconseguir el somni de l’èxit. Des d’aquest escenari van eixir cantants importants, "recorde que un cantant se’n va anar desprès cap a Veneçuela on va aconseguir molt d’èxit" explica la locutora de la ràdio. A més d’aquest programa des dels estudis de ràdio d’Algemesí eixien altres innovadors programes com "Diabluras Chupete", tal vegada un dels més recordats per la memòria col·lectiva. El format era el ma-teix que "Hacia la fama", però en aquest cas els protagonistes eren xiquets i xiquetes que cantaven i contaven històries i acudits sobre l’escenari de la ràdio. Un dels programes al quals guarda més enyorança Carmina es "Los 4 ases del Talia". En aquest espai participava molta gent del poble i d’altres indrets. El oients enviaven breus guions originals per tal que foren radiats per Carmina i els seus companys. Ells amb la seua peculiar gràcia feien realitat en les ones les cabòries de ficció dels receptors. A més, també hi havien al-tres programes com "Viajes sin destino" on Talo simulava un passeig pels po-bles de la comarca donant a conèixer les seues tradicions i costums L’església mirava amb recel tot allò que es feia a l’emissora d’Algemesí, que no estava baix el seu total control. "Quan acabava la temporada anàvem tots els treballadors de la ràdio a una missa per do-nar gràcies pel treball fet, per deixar content el clergat", ens re-corda Carmina. Finalment, tot va acabar al voltant de l’any 58. Talo va abandonar la ràdio i amb ell es va apagar el micròfon d’aquest il·lusionador projecte radiofònic. La vida ha portat aquest personatge molt lluny de la nostra terra però ha deixat en el record de molts oients sons que mai oblidaran. Dies i paraules de ràdio que han quedat enregistrades en el record d’un poble.

adscrita a l’esglèsia, o, com és el cas d’aquesta, dins de l’únic partit permés per la dictadura, el Movimiento Falangista Español. L’adoctrinament del poble era la funció que el dictador Franco li va assignar a la ràdio, "es un periódico sin fronteras" diria el ge-neral en un dels seus discursos. Efetivament, la ràdio no tenia fronteres, el que sí que tenia fronteres, i ben marcades, eren el missatges que havia de transmetre. Religió, informació oficial i en-tre-teniment. Aquestos eren els ingredients bàsics que formaven la programació de la ràdio municipal d’Algemesí. Les emissions començaven ca-da dia a les 12 del matí amb l’emissió de l’Ang-lus. Després era el temps de les de-dicatòries, la gent enviava cartes o s’acostava a l’emissora per a demanar una cançó per a un amic, una familiar o per a la seua estimada. I a les 13 hores era l’hora del Butlletí d’In-formació Local. Tal i com ens recorda Carmina el s-cretari municipal baixava al locutori per lliurarlos el text que havien de llegir pel micròfon ella i Talo. La programació del matí acabava amb la lectura d’una novel·la. Per la vesprada les emissions començaven a les 17 hores quan tornaven de nou les dedicatòries musicals. La religió sens dubte també estava present en la ràdio i cada divendres els seminaristes d’Algemesí que estaven a València s’acostaven als estudis per a fer un programa d’Acció Catòlica. Cada nit la programació, que acabava cap a les 23 hores, oferia un programa diferent a l’audiència. Sens dubte l’estrela de la programació era "Hacia la fama", un programa que es feia els dissabtes. El format era clar, es presentaven els candidats en l’emissora i el mestre Girbés, el mestre de música que tocava el piano en la ràdio els feia una prova fora d’antena. Els que cantaven millor passaven al programa de dissabte. Aquest espai es feia en directe en el teatre que estava ubicat en el que durant els últims anys ha sigut el saló de plenaris de l’Ajuntament. Allí cantaven tots els participants en di-recte acompanyats pel pia-no del mestre Girbés i un jurat decidia qui era el millor que passaria a la gran final. Tal vegada a algú ens sone aquest format, tal vegada algú es pregunte ara si desprès de quasi 60 anys l’èxit dels

Ricard Peris

;

nys 50. Cullera és un microcosmos més de la imatge d’aquella Espanya de banderes roig i gualdes i regust a morat destenyit. Canta Antonio Amaya a les ones d’una ràdio de “capella” al corral d’una casa a la Vila. I fa olor a sabó Lagarto, a moniato torrat i a pa de llangot i les cassoles d’arròs es couen en el forn del barri. Les mares vigilen els pasdobles perillosos dels balls de revetla, i les sabates d’espart dels homes segueixen tenint fang de la terra banyada en els camps de tarongers. Algun jove porta camisa blava i boina roja, els centímetres de les faldes es medixen amb ulls de

cirugià, i a l’escola es memoritzen amb cantinel.la els rius d’Espanya, les taules de multiplicar i la llista dels reis Godos. Entre els canyissos de la platja, inmensa, néta com mai, els ulls es moren de desig frustrat.

Joaquín Gomar, director de Ràdio Cullera -Red de Emisoras del Movimiento 47-, es recolza hui a un silló de la seua botiga d’articles de pesca, enfront de la llotja. Amb 77 anys i els ulls brillants es recorda a ell mateix a la seua barqueta seguint la cursa del riu cap a la mar un matí clar, ple de sol, “de companyia, de

fons sempre la veu de Ràdio Cullera en cada casa”.

posada en escena del cap de setmana, una espècie de festival de la cançò on els cullerencs més atrevits pujaven a l’escenari. Aquelles generacions recorden hui a Angelita Jiménez, y Maruja Gómez com a joves cantants, sobretot ésta última, que solia entonar un tema titolat “El bichito” que alçava els ànims del públic i possiblement arrugava els fronts dels més puritans, benvolguts amics de la censura. La cancó tingué tant d’èxit que li valgué a la seua intèrpret el malnom de “la bicho”. Els festivals, en rigoròs directe, tenien els seus propis músics, provinents de la Societat Ateneu Musical, que formaven l’orquestra “Cruz del Sur”. Malgrat els seus escassos quinze anys de vida, Ràdio Cullera va complir fervorossament la seua comanda: ser útil per als llauradors que buscaven informació agrícola, per als amants de la música clássica, de la literatura, del teatre radiofònic, (comptà fins i tot amb un quadre d’actors que interpretaven diferents obres). De les seues ones eixien consultoris sentimentals, conduits per Amparo Renart, al més pur estil de l’arxiconeguda Elena Francis; concursos, un programa infantil amb José Salvador, poemes recitats a través dels micròfons.... “era molt important, el 90% de les cases del poble escoltaven Ràdio Cullera”, recorda Gomar. Cullera, anys 50, cada diumenge els rosers del passeig divideixen ingènuament en dos bàndols les possibilitats econòmiques dels passejants, per la vesprada el cinema Cervantes s’ompli de somnis voluptuosos: “Mogambo”, “La Violetera”. El pavelló per a ballar, sempre amb la petició primer d’algun cavaller. I en les ones d’una ràdio a la pallisa d’una casa de la Bega, canta Antonio Machín.

Ràdio Cullera, nasqué endinsat l’any 1953. L’actual Societat de Caçadors, al passeig Doctor Alemany del municipi, albergava l’emissora en la planta de dalt. La Falange imprimia el caràcter i al mateix lloc es trovaba la Jefatura Local del Movimiento.

Els pioners i artífices d’esta ràdio local eren un grapat de joves plens d’il.lusió, entre ells el fotógraf Juan Piris Ferrer, Manolo Vallet, el que seria alcalde Carlos Moreno (que coneixia la tècnica després d’haver fet el servei militar a l’aviació), locutores com Tonica Palero o Amparo Renart i el mateix Joaquin Gomar. Un planter que s’ampliava, com ocorre actualment en centenars de radios locals, amb un nutrit grup de col.laboradors, entre els quals sonaven el de l’escriptor local Salvador Borràs.

La REM 47 de Cullera sonava a totes les cases. Tenia una programació matinal, que solia ocupar la franja horaria entre les 12 h del migdia i les 16 h de la vesprada, i una vespertina entre les 20 h i les 24 h de la nit. Funcionava com una mena de ban municipal i “vocero” de la informació local. Però a més tenia dos programes estrel.les, allunyats del traçat gros de la informació. Era la vessant ociosa de la ràdio, l’espenta als oients a que participaren en ella. D’una banda els “Discos Dedicados”, que segons explica Gomar, suposava la principal entrada de diners a la ràdio, “cada cançò valia un duro”, i on les peticions saludaven als amics, la familia, el fill que comulga... Juanito Valderrama, Antonio Machín, Manolo Carcacol, Antonio Amaya eren sovint els protagonistes. Però la ràdio era també festa a l’exterior, i la “Fiesta en el aire” o “Fantasía en las ondas” era la

Maite Nácher

;

urant els primer anys de la dècada dels 50, amb el règim de Franco ben consolidat, els governs locals troben en la ràdio el mitjà perfecte per difondre els fonaments que els sustenten en el poder a la vegada que des dels mateixos micròfons adoctrinar els veins de a peu. Carlet no es cap excepció. L'any 1952, l'aleshores alcalde del municipi, Salvador García Pérez, auspicia la creació d'una ràdio local que, sorgida com a instrument polític, a poc a poc, i com la majoria de les emisores de l'època, es

;

transformaria d'entreteniment.

A en

instrument

Tanmateix, l'any 1954 totes les emissores locals foren absorbides per la xarxa creada pel "Movimiento Nacional" per a, mitjançant una cadena, seguir funcionant com a instrument de propaganda; Ràdio Carlet es transformaria en Ràdio Carlet 48 de la REM (Red de Emisoras del Movimiento)

"Noche de ronda" era un dels programes

VISITA LA NOSTRA WEB

www.fallaelmercat.com SI VOLS ENSCRIURE’NS UN MAIL, FES-HO A

fallaelmercat@fallesalzira.com o participa al foro

amb més èxit dels que omplien la graella de programació que a més comptava amb programes literaris de reconegut prestigi com ara l'espai setmanal "Las letras". Este programa impulsà un certamen literari que l'any 1953, amb motiu de les festes patronals, obtingué una massiva participació. En cualsevol cas, la música era l'espina dorsal d'una programació on les cançons dedicades eren peça clau. El res del rosari tampoc no fallava cada dia. Sense televisió, i apenes entreteniments fora de casa, la ràdio es va convertir ben prompte en companya de les mestresses de casa, dels botiguers, de grans i de menuts. Tot el poble trobà a Ràdio Carlet una dont d'informació i de cultura. La qualitat i l'èxit no eren producte, presisament, dels avanços tècnics Tampoc tenien com a responsables a un gran equip de treball ja que només dues locutores i molta de voluntat mantingueren en peu una emissora que tingué la seua època de glòria amb sols un teléfon, un magnetòfon i dos micròfons. Un decret governamental _ el mateix que acabà amb totes les emisores de la REM_ provocà la desaparició de la Ràdio Carlet. Carlet no tornaria a tenir una ràdio propia fins a l'any 1988. Un grup de joves recuperava l'emissora local que, en esta ocasió, es presentava als seus oients com un mitjà alternatiu. Ràdio Matamón començà les seues emissions regulars amb una programació limitada. No es podia fer gran cosa: els voluntaris que mantenien el projecte, només retribuïts amb la recompensa de fer allò que els

agradava ja feien prou amb les cinc hores d'emissió diàries i dotze hores durant els caps de setmana. Tot i la precarietat, la nova ràdio acabà per consolidar-se i s'arribà a un punt d'estabilitat suficient per demanar ajuda que posara fí al régim de quotes que pagaven els components de l'emissora i que no arribavem mai ni per a tapar les goteres del local del carrer Major.

Després de dos anys de penúries i mentre des del govern local s'impulsava la creació d'una emissora local de televisió, els responsables de l'emissora reclamaben a les autoritats municipals no sols els seu suport sinó la seua empara per a obtenir una de les llicencies concedides als ajuntaments. Tant de pregar donà el seu fruit i ja l'abril de 1990, el consistori comprava el primer material per a l'emissora municipal. No obstant, les primeres alegries duraren ben poc perquè no seria fins l'any 1992 quan este mateix material començà a ser utilitzat per primera vegada a un curset de ràdio que inaugurava una nova etapa de Ràdio Matamón. Funcionant com a taller de ràdio municipal s'aconseguí confeccionar una programació setmanal de seixanta hores.

La nova etapa duraria ben poc. Si al seu dia Tele-Carlet va supossar un entrebanc per a l'emissora, la mateixa televisió va supossar també la seua mort. Un nou govern local va decidir invertir tots el recursos al nou mitjà: més pràctic a l'hora de transmetre l'actualitat del consistori. La falta de suport municipal acabà en poc més de tres anys amb Ràdio Matamón. David Gilabert

Amb estes lletres, la Falla El Mercat vol retre homenatge als fallers de la nostra comissió que ens han deixat enguany: José Enrique Casterà (a la imatge), Miguel Gresa i Gustavo García. D.E.P. Portada: Carolina Lillo Coordinació: David Chordà i David Gilabert Publicitat: David Ríos Col·laboracions: Família Martínez Torres, família Dolz Cardona, família Vallés Bono, Mercedes Furió, Fernando Gresa, Jordi Chordà, Alfonso Rovira, P.C., Macari Riera, Pilar Tamayo, Aurelià Lairón, Luis Méndez, Joan Miquel Primo, Ricard Peris, Maite Nàcher i Juan Ortega. 77

El present llibret s’acabà d’imprimir als tallers de Blauverd Impressors el 14 de febrer de 2004,

festivitat de Sant Valentí,

coincidint amb el 70 aniversari de la 1ª emissió radiofònica a la ciutat d’Alzira.

La Falla El Mercat agraeix la col·laboració de les persones,

empreses i institucions que han fet possible l’edició d’este llibret.