Agustí Ventura

Al voltant de Felip Vé, la batalla d’Almansa i la cremà de Xàtiva Agustí Ventura i Conejero La història de Xàtiva, el que va passar

Després de la batalla d’Alman sa, la cremà de Xàtiva, és l’episodi més sagnant de la guerra de Successió, i el que més va commoure els valencians coetanis. Encara que té molts punts obscurs, tractarem de donar els fets més notables. Probablement, la , governació de Xàtiva, des del Xúquer fins al riu de Xixona, degué ser un focus de rebel•lió antisenyorial, perquè anys abans a Muro de l’Alcoi i comarques veïnes: Comtat, Alcoià, Safor, Vall d’Albaida, hi havia hagut la segona Germania. És per això que la repressió dels botiflers hi seria més intensa?

El 5 de maig estava el general francés D’Asfeld a les portes de Xàtiva, la qual com es va negar a lliurar-se, va haver d’esperar reforços de Berwick, especialment d’artilleria. Els atacants eren 3.000 soldats francesos i castellans. Dins la ciutat hi havia una guarnició de 700 soldats anglesos i 1.400 maulets valencians, entre ells alguns aragonesos i una partida de guerrillers catalans, el cap dels quals era Josep Marco, el Penjadet. El governador de la ciutat, Onofre Dacic, partidari de lliurar la ciutat davant la superioritat numèrica de l’enemic, va ésser substituït per un altre governador, Miquel Purroy, aragonés. La ciutat tenia aleshores 18.000 habitants i era la segona del Regne, solament sobrepassada per València, i seguida a poca diferència per Oriola. Josep Marco va organitzar batallons de paisans (xativencs i de tota la governació), es muntaren barricades als carrers i forats a les parets de les cases per a comunicar-se per dins. L’entusiasme antibotifler era molt alt. El 22 de maig va començar l’atac i setge, el 24 la batalla definitiva. Tot aquest dia van tardar els botiflers en apoderar-se del casc urbà, però no del castell ni la costa.

D’Asfeld, una vegada possessionat dels Ravals de Sant Joan i les Barreres, que havien abandonat els maulets per llur difícil defensa, va instal•lar les bateries d’artilleria davant el por-

tal dels Banys i la torre de Montfort (posteriorment plaça de la Bassa), mentre que l’altra punta de la ciutat havia fracassat de muntar unes peces d’artilleria sobre el Calvari Alt, per la forta resistència interior. Quan pugueren obrir la bretxa pel portal dels Banys, la columna castellana, manada per Chaves, avançava dificultosament, lluitant casa per casa pel carrer de Sant Francesc i de Montcada, mentre que els francesos D’Asfeld pujaven cap a Santa Tecla, església de la qual sols queda el campanar, i cap a Sant Agustí. Ací ferem una massacre de frares i paisans (dones i xiquets, etc.) refugiats al convent, entre els quals va morir Pere Lluís Bogart, erudit local del seu temps, citat per Ximeno, en

l’obra «escritores del Reino de Valencia».

Altres maulets foren Josep Aparici, mort a Almansa anteriorment; Joaquim Llinàs, Joan Pròxita, «justícia» de la ciutat, i especialment el cavaller Joan Tàrrega, capità de cuirassers de l’Arxiduc Carles. Dominant el casc urbà la nit del 24, els dies 25 i 26 encara durava la resistència al monestir de Montsant, situat en la costa del castell. Finalment el 6 de juny va capitular el castell després de molts dies de bombardeig. Per donar una idea de la duresa de la lluita direm que els morts botiflers foren 500, i els maulets, 270. El general Berwick va dir que tots els habitants de Xàtiva, deurien ser desterrats a la Manxa o a

les índies, per a fer un càstig exemplar. Felip V, assessorat pels generals va decretar «cremar la ciutat». L’incendi va començar el 17 de juny i va durar molt de temps: sembla que una setmana, però fins al març de 1708, encara hi havia cendres i destrucció. Tenim dantesques descripcions dels danys de la ciutat, degudes principalment als frares que venien per tractar de reconstruir llurs convents. I tots els historiadors valencians, però especialment Vicent Boix, al seu llibre Xàtiva, i Joan Baptista Perales, del segle passat, han dedicat paràgrafs terribles contra els botiflers, el general D’Asfeld i especialment Felip V, que ordenaren aquella massacre, aquella Gernika valenciana de 1707.

Text tret de l’article sota el títol La Xàtiva Cremada, publicat al llibre Jativa en Agosto (Llibre de fira) 1978, editat per l’Excel·lentíssim Ajuntament de Xàtiva.