De llaurador a artista faller

És un professional de l’artesania valenciana per excel·lència que ha donat grans alegries a aquesta comissió i, sobretot, ha complit somnis que fa quaranta anys mai haguérem pensat.

Va créixer molt feliç junt a la seua família la qual sempre s’havia dedicat al camp. Tenien horts amb tarongers i arrossals així com hivernacles on cultivaven pimentons. Alfredo ajudava els seus pares en tasques de regadiu i collita però, sempre que el temps lliure li ho permetia, passava el seu temps lliure dibuixant. Ja de ben menut mostrava molt d’interés per l’art. La seua mare contava que, a festes de Cullera, van fer un concurs de dibuix al mercat on assistiren il·lustradors dels pobles del voltant i Alfredo va arribar a casa amb una medalla. Tot pensant que l’havia furtada, la mare d’Alfredo va anar al mercat a tornar la medalla i quina sorpresa es va endur quan els organitzadors del concurs afirmaren que, efectivament, Alfredo havia sigut el guanyador, tot i que van haver de posar un caixó de taronges per a que poguera arribar al cavallet. La mare esi va adonar que realment el seu fill tenia un do perquè, com podia ser que haguera guanyat un concurs per a adults?

Els professors de l’institut insistien que Alfredo havia d’estudiar Belles Arts. Però en aquella època no hi estava ben vist ja que s’havia de treballar al camp per dur endavant la tasca familiar. Així que no va ser possible. Però Alfredo seguia trobant temps lliure d’on fora per seguir dibuixant. Poc a poc i com podia, feia portades de llibres de falles així com cartells que presentava a concurs de la Junta Local Fallera de Cullera. A més a més, va anar introduint-se en el món dels decorats tot fent els decorats de les presentacions de la seua falla, la Falla Taüt de Cullera. En realitat, era un artista polivalent: fins i tot modelava figuretes amb pastilles de sabó!

L’11 d’octubre de 1980 es va casar amb Rosa amb qui, a dia de hui, continua sent molt feliç. Conten les males llengües que, quan festejaven, Alfredo realitzava els treballs de plàstica que Rosa havia de presentar a la facultat de Magisteri. Junts formaren una bonica família i prompte va arribar el primer fill, Robert, que va nàixer al gener de 1982. Dos anys després, a l’octubre de 1984, arribava la xiqueta de casa, la seua filla Àngels, la qual coneixem molt bé a la Falla la Dula per ser ajudant d’Alfredo i una persona propera a la nostra comissió.

Alfredo i Rosa, formaven part d’un grup de teatre amateur anomenat Màgic Versus el qual actuava per tot arreu del país i, com no, Alfredo s’encarregava d’elaborar les escenografies.

Això va propiciar que altres companyies de teatre sol·licitaren els servicis d’Alfredo que va arribar a fer escenografies per al Teatre Escalante. Al cap del temps, alguns integrants de l’agrupació Màgic Versus van passar a dedicar-se al teatre professional i passaren a anomenar-se Màgic 6.

A dia de hui, Alfredo encara elabora algunes escenografies per a aquesta companyia de teatre, amb els quals guarda una magnífica relació personal. En la seua falla Alfredo era delegat de monument, una tasca que no li pesava gens sinó tot al contrari: gaudia com un xiquet tot coneixent artistes fallers i visitant tallers.

Va fer molta amistat amb Charli, un artista que va tindre la Falla Taüt i, aleshores, Alfredo es va oferir per a ajudar-lo i anar fent cosetes al seu taller. Va començar fent detalls, després, unes màscares i així fins arribar a fer ninots. La dona de Charli era l’encarregada de fer la falla infantil de la comissió d’Alfredo però en 2005 va avisar que el següent any no podria ser l’artista infantil. Fou en aquell moment que Charli li va proposar a Alfredo ser l’artista infantil de la Falla Taüt per a l’any 2006. Justament en aquells anys Alfredo patia molt per dolors a l’esquena i s’havia plantejat canviar d’ofici i deixar el camp, així que no ho va dubtar dues vegades i va acceptar aquella proposta. Que curiós! L’artista faller li proposa fer la falla al delegat de monument i no a l’inrevés! I és així com Alfredo, després de vint anys com a delegat de monument, canvia els papers per passar a ser l’artista.

Encara que va estar un temps combinant ambdues professions i, per poc, quasi va anar a treballar de fuster, finalment va enfocar el seu dia a dia en allò que sempre havia somiat: ser artista faller. En poc de temps, gràcies a la feina ben feta i les seues ganes de seguir evolucionant, va començar a fer falles grans. És a l’any 2009 quan arriba a la nostra falla, i de quina manera!

Va conquerir Tavernes amb la Falla la Dula i va fer que les falles d’aquell 2009, foren unes falles inoblidables per a tots els dulers i les duleres. En vint-i-sis anys d’història de la nostra comissió, mai havíem obtingut el primer premi a la falla gran. Fins que va arribar ell per donar un gir a la nostra història! Aquell 17 de març de 2009 la plaça Major de Tavernes estava de gom a gom quan se sentia a la presentadora comunicar: «I primer premi de les falles de Tavernes a la Falla la Dula!». Tot seguit el poble sencer esclatava en aplaudiments per una comissió que estava fent història i, finalment, aconseguia un primer premi. Amb el pas del temps això va canviar, ja no feia tanta gràcia quan vam guanyar tres anys seguits el primer premi. Però a nosaltres sí que ens en feia.

Ara, catorze anys després i tot havent-nos deixat les millors falles mai plantades a la nostra plaça, és hora d’acomiadar-nos del gran mestre. Una jubilació més que merescuda per una persona inesgotable que a dia de hui encara té ganes de seguir superant-se ja que Èpica s’anomena l’última falla que Alfredo plantarà a la nostra plaça i èpica ha sigut la seua trajectòria a la Falla la Dula. No tindrem mai prou per agrair tot el que ha fet per la Dula.

El nostre casal sempre serà ta casa, Alfredo. Gràcies per tant.

Hui, com que ve directament del centre de salut de les seues revisions rutinàries (que cada dia són més freqüents), ha arribat uns vint minuts abans de l’hora sagrada de l’esmorzar amb els seus amics. Com que ja du l’entrepà a la butxaca per si se li feia tard al metge, decideix seure al solet en el banquet de davant del casal de la falla. Aquell és un lloc privilegiat per a dulers i duleres, des d’on es pot contemplar tota la plaça. Salvador la recorre tota amb la vista i sent un calfred que li fa tremolar les cames. Quantes hores haurà passat en aquella placeta tan especial en la seua vida? Quants moments d’alegria? Quants de nervis i de preocupació? A quanta gent han aconseguit fer feliç allí des que van decidir plantar una falla?

Sense adonar-se’n, els ulls se li han omplit de llàgrimes d’emoció i això és perquè hui està especialment sensible després del cap de setmana tan intens que ha viscut. S’ha celebrat la presentació de la seua falla i tres dies després, encara està rebent felicitacions pel barri i pel poble. Sent orgull d’haver sigut un any més partícip de l’èxit, tot i que ja sobrepassa els huitanta anys. Orgull de veure on està la falla quaranta anys després, de com es treballa per ella, de com creix cada any, de com la gent estima eixe estil de vida tan especial i de com es contagia el sentiment duler.

Un altre Salvador acaba de seure al banquet i sense adonar-se’n els dos fan marxa enrere en el temps i comencen a recordar aquells dies.