anys versant

La falla la Dula és una associació cultural sense ànim de lucre, i com a tal, està integrada per persones, que en són la part més important.

Sense els seus fallers i falleres, la Dula no tindria sentit: som la saba que necessita l’arbre per a viure cada dia, créixer i fer-se gran.

Partint d’aquesta idea, podem afirmar que la gestió de la relació de gent que forma part de la comissió, és de les tasques més importants dins la falla. El primer pas és la inscripció a l’associació fallera, en la qual intervenen tant les delegades de quotes, per una banda, com les de cens, per una altra, ja que recullen totes les dades que es necessiten per a poder formar part de la Dula i, al mateix temps, les introdueixen en el programa informàtic de gestió dels cens.

Aprofitant el 40é aniversari, hem fet un estudi de la gent que forma part de la Dula a través de l’anàlisi dels censos. És a dir, n’hem extreta la informació que hem considerat més important o més curiosa, com per exemple: quina és la mitjana d’edat, qui és la persona més vella i també la més jove; els noms més comuns a la Dula o si realment la falla la Dula és la falla del barri dels ‘dulers’ i les ‘duleres’.

Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat.

La història de la falla la Dula és la d’una comissió humil que va nàixer fa 40 anys amb un cens molt xicotet (118 persones entre majors i menuts). De fet, durant els primers anys érem una de les comissions més menudes de Tavernes i, encara que hem passat èpoques menys bones, actualment estem vivint uns anys d’esplendor en els quals les noves incorporacions han fet que puguem presumir de ser una de les més nombroses, ja que durant el mes de setembre de 2022 vam superar la línia de les 500 persones, tot un rècord!

En els primers 24 anys (de 1984 a 2007), els censos es feien a mà o amb la màquina d’escriure, i durant tot este temps sempre han sigut les mateixes persones les que s’han encarregat tant dels censos com de demanar les recompenses que atorga la Junta Central Fallera pels anys d’antiguitat. És a partir del 2008 quan els censos de la Junta Central Fallera es realitzen en format Excel, malgrat que continuen enviant-se a València en paper, però les delegades introdueixen les dades ja en la base de dades informatitzada. O siga, que ja és a partir d’aquest any, i sobretot de l’entrada en vigor de la Llei de Protecció de Dades, quan els censos estan en suport informàtic i la base de dades en funcionament.

En aquesta base de dades tenim les dades personals de cada persona que forma part de la Dula i també el seu historial faller (número de cens i càrrecs que ha tingut en la nostra comissió o en altres comissions falleres). Aquestes dades normalment les usem per a elaborar llistes per a quotes, relacions diverses, per a presentacions, etc. A banda, des de 2021, la Junta Central Fallera va posar a l’abast de totes les comissions de juntes locals una base de dades compartida per a gestionar els censos que sempre està actualitzada amb les altes i les baixes que es van produint al llarg de l’any i que també conté l’historial faller per a poder sol·licitar les recompenses. Aquest últim apartat, tot i que estiga en fase de construcció i moltes dades s’han d’introduir encara a mà, és un gran avantatge a l’hora de fer les gestions anuals amb la Junta Central.

Per tant, ara ja sabem que els censos són les llistes de fallers, falleres, fallerets i falleretes que formen part de la Dula. Fins la pandèmia (2020) als censos també estaven inscrits els socis, una figura que es va decidir suprimir amb la reducció de l’import anual de les quotes durant els anys 2021 i 2022 per la suspensió d’actes a causa de la COVID-19.

Al següent gràfic podem veure com ha evolucionat el cens faller durant els últims anys. Com veieu, és a l’última dècada, i especialment durant els últims anys, quan més s’incrementa el número de fallers i falleres, fins arribar a aquest exercici faller en el qual la diferència entre les altes i les baixes es decanta molt més cap a les altes. És a dir, 2023 serà l’any en el qual, de moment, més incorporacions hem tingut en tota la història de la nostra falla.

Als censos fallers, l’edat sí importa!

I per què diem açò? Perquè segons l’edat que tinga una persona, pertanyerà a la comissió major o a la dels infantils. Des de fa temps, la comissió de la Dula va decidir que el pas a la comissió major es produïra l’any en què la persona compleix els 15 anys, perquè si seguim les instruccions de la Junta Central Fallera (són majors els que compleixen 15 anys abans del 19 de març de l’any en qüestió) les quintes es desquadraven i a l’hora de demanar les recompenses hi havia gent a qui li faltaven anys en el cens o es quedava despenjat de la colla d’amics perquè complia els anys o a principis d’any o després de falles. Tot un embolic, sobretot quan eres adolescent!

Aleshores, al cens de la falla la Dula, la primera divisió es fa entre majors i infantils, i dins d’aquestes categories en els majors tenim els jubilats (majors de 65 anys) i en els infantils els nadons (menors de 3 anys). Tant els jubilats com els nadons tenen una reducció en la quota anual de la falla.

Del cens de la Dula, amb data de 6 de desembre de 2022, hem extret aquestes dades:

CENS TOTAL: 505 DULERS I DULERES

1. Comissió Major

(Majors de 15 anys): 349 persones:

- 148 homes i 201 dones

- 25 persones jubilades (és a dir, majors de 65 anys)

- La persona més major de la comissió és Carmen Herrero, “La Carmela”.

- L’edat més nombrosa són els que van nàixer el mateix any que la Constitució Espanyola, és a dir 16 persones tenen ara 44 anys.

2. Comissió Infantil (Xiquets i xiquetes de 0 a 14 anys): 156:

- 75 xiquetes i 82 xiquets.

- Bebés: 22 personetes que encara no van a escola.

- La xiqueta més jove de la comissió és Eda Muñoz Rodriguez, que va nàixer el 15 de novembre de 2022.

- En els infantils, guanya la quinta del 2012, que tenen ara 10 anys i que en són 19, 11 xiquets i 8 xiquetes, quasi una classe escolar sencera!

La mitjana d’edat dels dulers i duleres està en els 36 anys, i per últim i conforme podem veure al següent gràfic, el rang d’edat dels 10 al 19 anys és el que més persones acull, ja que en són 116 en total:

COM ET DIUEN? QUI ERES?

Aquesta és la primera pregunta que fem quan coneixem a algú per primera vegada. El nom diu molt de nosaltres i de qui ens l’ha posat, així com també de la societat, les seues modes, històries i evolució.

En la Comunitat Valenciana els noms més habituals són ‘Jose’ i ‘Maria’. Però, i a la nostra comissió? Sempre hem sentit dir que hi ha moltíssims fallers que es diuen Salvador, i sí, és cert que n’hi ha uns quants, però no són els noms més freqüents als cens. Com podeu veure a continuació, tant ‘Maria’ com ‘Jose’ i derivats són els més repetits:

- 27 persones són Pepe (1), Pep (2), Pepa (4), Jose (7), Jose Antonio (2) , Mª José (7), Jose Carlos (1), Jose David (1), Jose Luis (1) i Jose Miguel (1). >

- 21 persones tenen Joan o Juan en el seu nom: Joan (8) o Juan (4), Juan José (3), Joan Vicent (1), Joana (1), Joan Baptista (1), Juan Francisco (1), Juan Manuel (1), Juan Pedro (1).

- A part d’estos, els noms més comuns són, Salva o Salvador (17), Vicent (10), Paula (9) i David (8).

Si anem més enllà i ens atenem a l’onomàstica dels noms propis, és a dir, al seu origen històric i etimologia, trobem que:

- Maria és el nom de dona més freqüent, ja que hi ha 18 dones que es diuen Maria o Maria amb algun altre nom afegit. I a més, tenim una xiqueta anomenada Mia, nom hebreu i diminutiu de Maria.

- En el cas d’Alejandro (2) , que és un nom de pila masculí d’origen grec,14 persones comparteixen este origen etimològic:

- La versió femenina: Alejandra (1),

- Alexandre (1) o Alexandra (3) en català,

- Alexander (1) en alemany, i o,

- Alexis (1), Àlex (3), Alexa (1) o Aleix (1) en anglés

- Pel que fa a Ana (6), nom femení que prové de l'hebreu, en tenim un total de 12 amb les seues variants Anaís (1), Aina (2), Anna (3).

- Les 5 persones anomenades Andrea i els 4 Andreu tanquen aquest rànquing de persones que comparteixen nom o origen etimològic.

Alguna curiositat més que hem trobat als censos referents al nom és que apareix el mateix nom escrit de dues formes diferents: ‘Ainhoa’ (4) i ‘Ainoa’ (3). Les dos formes són vàlides, passa també amb ‘Ester’ i ‘Esther’ o amb ‘Helena’ i ‘Elena’.

I DE COGNOM SOM...

A Espanya, el cardenal Cisneros va iniciar, en 1505, el sistema de fixar cognoms que continua vigent. Abans, germans nascuts del mateix pare i de la mateixa mare podien tenir cognoms diferents. És a partir del segle XIX quan es va anar imposant, primer com a ús i després com a norma en diversos àmbits administratius, legals, militars, entre d’altres, el sistema de doble cognom: en primer lloc el procedent de la família del pare i, en segon lloc, el de la mare (cognoms patern i matern, respectivament).

Hui dia, tal com estableix l’article 109 del Codi Civil, és possible decidir pel pare i per la mare, de comú acord, l'ordre de transmissió del seu respectiu primer cognom, abans de la inscripció registral. Si no s'exercita aquesta opció, regirà el que es disposa en la llei. L’ ordre de cognoms inscrit per al major dels fills regirà en les inscripcions de naixement posteriors dels seus germans del mateix vincle. A més, el fill, en aconseguir la majoria d’edat, podrà sol·licitar que s'altere l'ordre dels cognoms.

Ara que ja sabem d’on venen els cognoms, indagarem quins són els més habituals a la Dula.

Fa uns mesos circulava per les xarxes socials un rànquing dels cognoms més usuals a Tavernes que estava encapçalat per Grau, Escrihuela i Palomares (amb aquest ordre). Doncs bé, ací a la Dula, hi ha un empat entre Grau i Palomares al rànquing; però, a més, els 10 cognoms més usuals dels ‘dulers’ i ‘duleres’ són els següents: Doncs bé, ací a la Dula, hi ha un empat entre Grau i Palomares al rànquing però, a més, els 10 cognoms més usuals dels dulers i duleres són els següents:

Si anem un poc més enllà i parlem de famílies, la més nombrosa és una de les fundadores de la Dula: la dels “Sabetes”, que amb Salvador Almiñana, Conxín Mollà i els seus fills (Inma, Clàudia, Salva i Núria), els seus gendres (Raül i Juan), la seua nora (Mamen), amb la seua filla (Andrea) i els seus nets (Raül, Marc, Clàudia, Joan i Salva) sumen un total de 15 fallers i falleres! A més, en aquesta família han tingut presidents, presidents infantils i falleres majors, un poc de tot!

No es queda massa enrere la família de la nostra fallera major, Virginia. Si a la seua casa li sumem la de les seues germanes, ja en són 12! I, si a més comptem els seus cosins, cosines o nebots (amb el cognom Merenciano), 11 comparteixen a més l’idioma propi, el “merencianito”.

Com a curiositat i per a finalitzar l’apartat dels cognoms, vos direm que els quatre representants de 2023 tenen algun dels seus cognoms entre el rànquing dels deu primers: busqueu-los a la taula anterior i ho sabreu!

Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del meu carrer?

L’última dada estadística que hem extret dels censos és el lloc on viuen els ‘dulers’ i les ‘duleres’, i si realment la falla la Dula és la falla del seu carrer, com diu la cançó fallera per antonomàsia, o almenys la que tenen més prop del seu domicili.

Un barri és tota subdivisió, amb identitat pròpia, d'una ciutat, poble o parròquia. El seu origen pot ser una decisió administrativa, inferior al municipi i al districte, una iniciativa urbanística o, simplement, un sentit comú de pertinença dels seus habitants basat en la proximitat o història, i moltes vegades reforçat per l'antagonisme amb un altre barri contigu.

Aleshores, considerant que formen part del barri de la Dula totes les cases que estan en un radi d’un quilòmetre al voltant del camí la Dula, 1, que a més de ser on està el nostre casal és el lloc on es planta el monument faller, el 61% del cens viu ací. I en el carrer on més fallers i falleres de la Dula viuen és al carrer La Barca, ni més ni menys que 52 persones! El segueix el camí la Dula amb 37 persones i el Carrer Calvari amb 31.

A més si filem més prim, 32 ‘dulers’ i ‘duleres’ viuen en el mateix complex residencial, que inclou diversos portals i carrers: el residencial La Dula.

Ampliant fins al rang de municipi, dels 505 ‘dulers’ i ‘duleres’ censats, el 93% viuen a Tavernes de la Valldigna i el 7% restant o bé a viu a la Safor, en concret a les següents poblacions:

O bé viu fora, fins i tot de la Comunitat Valenciana, ja que tenim una família que viu a Pamplona, dos a Barcelona i una tercera a Huesca. Fins ací el nostre estudi estadístic de la gent de la Dula, esperem que haja estat entretingut almenys. Si voleu conèixer més qui som el ‘dulers’ i les ‘duleres’, només heu vindre al casal i comprovar que, tot i que som uns quants, continuem acollint la gent nova com ens sentim, com la família que érem fa 40 anys!

Corria l’any 1973. A Suïssa eixe estiu no havia fet gens de calor i ara que estàvem a finals d’agost es deixaven veure ja eixes primeres baixades de temperatura que anunciaven el final del bon temps A eixe país els hiverns són ben gelats, sobretot si resulta que has d’anar a treballar pel carrer. Has d’aguantar la teua jornada laboral tot i que faça un fred de collons de mico. Com sabia de sobres Ximo, el millor era mantenir el cos ben calentet sempre que es poguera amb roba tèrmica, menjar contundent i algun que altre licor que rascara la gola.

Ximo havia nascut a França on els seus pares havien emigrat per a poder tirar endavant. Els seus primers anys d’escolanet van fer presagiar que seria un molt bon estudiant però la necessitat va poder més i, com a casa no en cantava ni un, va haver de posar-se a treballar massa prompte perquè darrere d’ell encara venien quatre germans més. Als quinze anys, ell ja era un oficial d’obra molt aplicat que treballava de sol a sol per guanyar tot el que podia. El seu somni de ser metge es va esfumar abans de començar.

Quan era un adolescent, els seus pares van tornar a Espanya a instal·lar-se en una casa velleta on van viure tots conforme van poder. Per eixes dates Ximo, que ja tenia edat de festejar, va conèixer al primer i únic amor de la seua vida: Rosita.

Ella treballava de pastissera i junts anaven fent plans de futur i estalviant per a poder casar-se arribada l’hora. Era l’època eixa de la qual tots hem sentit parlar-ne als nostres pares: cines amb varietés, balls a la Pista del Nano, guateques amb els pick-ups… en definitiva, aquells temps que ara ens apareixen a les novel·les de la tele.

En eixes estaven quan li se va presentar l’oportunitat d’anar a treballar fora del poble i guanyar molts més diners que guanyava ací.l'única pega era que el destí estava un poc lluny: Suïssa. Quan ací encara hi havia gent que a penes n’havia sentit parlar, Ximo va haver d’agafar l’avió per a emigrar com els seus pares havien fet temps enrere. >

No hem faltat mai a cadascun dels actes protocol·laris i tant la meua germana com jo hem viscut sempre amb la Falla la Dula com a un membre més de la nostra família. El pare i la mare així ens ho van ensenyar.

El temps va passar i Ximo i Rosita van anar fentse majors. Van tornar a vindre temps dolents i una greu crisi econòmica va sacsar el país. La construcció va ser un dels sectors que més es va vore afectat. I clar, la nostra família, que depenia dels ingressos de mon pare, es va vore molt afectada. Per si fora poc, Ximo va caure malalt per eixa època. Tenia l’esquena molt castigada per la seua professió i tants anys d’esforç, se li havia de fer una operació molt forta a l’esquena per a llevar-li les hèrnies de disc que li feien tant de mal. Eixa va ser una època dura a casa. El pare després de l’operació va haver d’estar molts dies gitat cap per avall recuperant-se de les lesions. Rosita treballava des de ben matí a la pastisseria i la meua germana i jo, que ajudàvem en tot el que podíem, vàrem deixar passar de llarg el somni que les dos havíem tingut: representar la nostra falla com a FALLERES MAJORS algun any. No es podia. Eixa era la realitat. Ho vam haver d’acceptar i gaudir igualment de la falla perquè no en va quedar altra. Algun dia tindríem fills i reviuríem el somni amb ells. Ironies de la vida, ni la meua filla ni els meus nebots han volgut mai tindre eixos càrrecs a la falla. Que li farem!

Els propers anys foren molt bons. Les filles de Ximo i Rosita es van fer majors i es van casar. Per circumstàncies de la vida, cap de les dos se’n va anar fora a viure i es veien a sovint. L’alegria més gran va arribar amb la notícia de que prompte vindria la primera neta; després, el segon i el tercer. La seua vida va ser molt feliç tot veient-los créixer.

A Llum, la neta major, li contava la història de la burreta moltes nits d’estiu abans d’anar a dormir i ella se’l mirava amb els ulls com si foren pàmpols. Ningú va aconseguir que aprenguera a anar en bici fins que el iaio Ximo es va posar a la feina. Amb Guillem sempre va tindre una relació especial perquè va ser el primer xiquet de casa i l’home, que volia fer que fora igual que ell, no va tindre eixa sort. I amb Pau en va tindre de sobres perquè eixe era igual que el iaio però en menudet. >

En definitiva, temps molt bonics perquè vam estar tots junts compartint la vida.

I un bon dia a Ximo li va arribar l’hora de jubilar-se. Ja havia treballat prou en esta vida! En un primer moment continuava alçant-se del llit ben matí com era el seu costum. Passejava amb el gos per la Marina i després de fer una bona caminada, anava a esmorzar al bar amb els altres homes jubilats a discutir per vore qui tenia les tomaques i els pebres més grans. La resta del matí el dedicava a arreglar-se els hortets que sempre havia tingut llepats de caragol i onl cultivava tot el que es podia cultivar. A casa mai han faltat fruites, verdures o hortalisses de l’hortet de Ximo.

Tornava a casa a dinar i, després de la becadeta, a mirar la tele tota la santa vesprada perquè posaven pel·lícules de vaquers que són les que més li agraden a ell. I així un dia darrere d’un altre.

Recorde un migdia que tocaren al timbre. A ma casa no venia mai ningú a eixes hores. Era principis de març de 2018. En obrir la porta i vore ma mare vaig saber que alguna cosa passava. Ma mare sempre venia a ma casa de vesprada a deixar-me alguna coca de tomaca que ens havia fet. En vore-la vaig saber que venia a donar-me males notícies. Les seues paraules em van caure al damunt com un poal d’aigua freda: “A ton pare li passa alguna cosa”. I eixe dia ens va canviar la vida a tota la meua família. Era el començament d’una nova etapa que ni ens haguérem pogut imaginar que ens podia passar.

Ximo tenia 70 anys. Se’l veia bé, com sempre. El seu aspecte no deixava entreveure que li passara res dolent però dins del seu cap alguna cosa havia passat. Quan parlaves amb ell no estava centrat i et contestava coses que no tenien massa trellat. A poc a poc li costava més trobar la paraula que volia utilitzar. Se li oblidava esporàdicament alguna cosa. I després de tota una odissea de metges i proves ens van confirmar el pitjor diagnòstic: mon pare patia demència senil.

El remolí d’emocions que aclaparen una persona a qui li diuen que un familiar proper té una d’estes malalties tan devastadores és enorme: primer tens ràbia i la panxa se’t fa com una pansa; després tens por perquè no saps com fer les coses; després ve la pena i la tristesa i el nuc a la gola que no passa cap avall molts plors; moltíssims plors. I arriba un dia en què acceptes la realitat i te n’adones que has de passar-ho i estar fort davant d’esta situació. Simplement has d’aprendre a tornar a viure amb ella present cada dia. Costa molt. De fet jo encara estic en eixe procés després de quasi cinc anys.

Tota la família hem estat units per portar la situació endavant el millor possible: grans i menuts tots hem posat el nostre granet d’arena. Estem barallant-nos dia a dia perquè Ximo i Rosita puguen viure la vida com ells es mereixen tot tenint en compte el que hi ha a casa. Cada poc de temps la malaltia de mon pare va canviant i necessita més i més atencions. Ens arrastra a tots inevitablement darrere. Però cal seguir lluitant perquè els meus pares s’ho mereixen tot.

Hui, 29 de setembre de 2022, Mario que s’encarrega del llibret faller de la Falla la Dula m’acaba d’enviar un missatge amb un escrit per a que m’inspire i escriga un article. Este any s’ha d’escriure sobre alguna cosa que puguem descriure com a èpica. Un personatge èpic o una vida èpica, èpica com la de Ximo i Rosita, els meus pares.

En totes les històries èpiques sempre els herois han tingut un tràgic final. Però esta història no el tindrà. No sé quant de temps gaudirem de mon pare entre nosaltres i diria mentides si diguera que no trobe moltíssim a faltar eixes converses que teníem els dos. Mentiria si diguera que no m’agradaria vore’l el dia de la plantà de la falla pegant brams per tot arreu mentre enllesteix el monument.

I el dia de la cremà, eixe dia quedarà per sempre guardat a la meua retina, quan es posava el mono de fer feina i foradava la falla encertant el lloc exacte per a que es cremara perfectament. Però no em dona la gana que esta història acabe tristament. Mon pare un dia es va crear un món a mida on es va quedar feliç i cada dia s’alça tranquil i es gita tranquil. No hi ha sobresalts en eixe món. Ell s’ha quedat només amb els bons records de la seua vida i estem tots al seu costat. No hi ha coses dolentes al seu món. Ni una. Sempre té un somriure als llavis i dona gust estar compartint les poques coses que podem amb ell. Però ens conformem perquè totes són boniques i sempre ho seran. Quan estem amb ell tot és perfecte i eixe és el seu regal per a tots nosaltres. I cap a ma mare, no tinc paraules. Senzillament no en tinc. Simplement és la dona més valenta que ha existit i que existirà. El meu referent en tot. Com jo voldria ser. Eixa és la meua lectura de tota esta història. No en faig altra.

Així que si he de triar parlar d’algú encomiable, que haja tingut una vida memorable, ho tinc clar. Ningú millor que ells, que els meus pares. Per a mi són dignes de la millor història èpica.

Com va començar la Nit de les Paelles? Era l'any 2001 i jo era la Fallera Major. Un matí, mentre estava a la feina, el meu company Paco em diu:

—La Direcció de l'empresa vol ferte un regal perquè ens hem assabentat que enguany eres Fallera Major, però no sabem què regalar-te. Així que, dis-nos què et faria il·lusió i vorem si ho podem fer.

Jo em vaig quedar molt sorpresa ja que no esperava res i realment no sabia què demanar. Vaig estar tot el dia pensant què podia demanar i, de sobte, una idea em va vindre al cap: li demanaria una festa per a la meua falla.

Sense explicar res a cap persona de la comissió per si a la feina no m’ho concedien, li ho vaig dir al meu company: que em regalaren allò necessari per a fer deu paelles per a deu persones cadascuna. Paco es va quedar mirant-me i em va dir:

—Això està fet!!

Uf! Ja teníem l’embolic en marxa. Ara havia d’anar a la falla i dir-ho, però abans ho vaig comentar amb la gent més jove perquè la idea que jo tenia al cap era fer les paelles de nit. El motiu era perquè per aquell temps la Dula no tenia festes nocturnes. No teníem pressupost per a tant i, si la gent s’apuntava a les paelles, seríem cent persones per a sopar al pavelló, un fet impensable en eixos anys. Així que, amb el suport del jóvens, presentàrem el projecte a la comissió.

Mare… Ningú s’esperava això! Cadascú deia una cosa: «Paelles per la nit?», per què no les fem a migdia?»,«per la nit la paella és indigesta», «la gent no vindrà», «serem els quatre gats de sempre»…. Però els vam transmetre les ganes de fer alguna cosa nova. «Poc podem perdre. Si la gent s'apunta, perfecte; si no, congelem la carn i ja anirem fent». Eixa nit començà tot. Era finals de febrer i vam decidir posar les paelles un dia de la setmana