Vera i el viatge als

passa, i deixem que ta mare vaja a complir amb la feina.

—Clar que sí, sense internet –va esbafar i va xiuxiuejar amb sorna Vera. S´havia quedat endarrerida i ningú l’escoltava.

En anar-se’n sa mare, Vera va seguir l’anciana fins al menjador. «Com a mínim hi ha tele! La normal, clar, no de pagament» va pensar Vera.

—Vera, si necessites alguna cosa, no dubtes a cridar-me.

—Gràcies, tia Pepica. Ho faré! —el nivell de enuig que portava havia minvat ja que sabia que ella no tenia culpa de la situació.

En posar en marxa la tele i veure que no feien res que li agradara, Vera va començar a pegar voltes pel menjador fins que un llibre de la prestatgeria li va cridar l'atenció.

—Tia Pepica, tia Pepica! —cridava Vera fins aplegar a la cuina on la seua veïna estava fent encaix de boixets. —He vist un llibre que pareix molt antic i m’agradaria mirar-lo.

Puc agafar-lo? Per fa, per fa, per fa…

La tia Pepica en alçar la mirada es va trobar amb una xiqueta completament diferent. No semblava la xiqueta que havia entrat feia una estona per la porta. Vera estava emocionada pel seu descobriment i no podia deixar de somriure. Pepica sabia de quin llibre li parlava: un llibre secret i màgic que havia estat a la seua família des de feia segles. Pepica es va quedar cavil·lant si mostrar-li el que podia fer el llibre o no però, en mirar la careta de Vera, va decidir que sí. No tenia fills ni nets i va pensar que Vera podria ser una bona successora i cuidadora del llibre. Si aconseguien que el llibre se li obrira, volia dir que Vera seria la pròxima cuidadora del seu secret.

—Vera, aquest és un llibre molt especial i únicament es mostra davant la gent especial… Si tu eres la persona adequada, podrem gaudir de la seua màgia!

Aleshores va baixar el llibre i la cara de Vera era tot un poema ja que les cobertes antigues i plenes de pols auguraven un interior molt interessant. Estava desitjant començar.

—Mira Vera, aquest llibre té un secret que no el pots contar a ningú.

—Sí, sí, sí, per favor… No li ho diré a ningú, ho jure!

—D’acord! Si és així, comencem! Aquest llibre té el poder de traslladar-nos a altres èpoques i podrem aprendre molt dels nostres avantpassats. T’agradaria saber com anaven vestits, per exemple, els valencians de fa més d’un segle? —i preguntà Pepica a una emocionadíssima Vera

—Sí!—contestà la xiqueta eufòrica. No podia esperar a saber més del llibre màgic.

—Va, comencem el nostre viatge. Tanca els ulls, dona’m la mà i repeteix amb mi: «ANYS ENRERE VULL VIATJAR PER VEURE ELS MEUS AVANTPASSATS!!». Vera va agafar la mà de Pepica i, amb els ulls tancats, va repetir en veu alta i segura:

—ANYS ENRERE VULL VIATJAR PER VEURE ELS MEUS AVANTPASSATS!!

En aquell moment, l’aire va començar a fer-se dens i, com si dins d’un remolí d’aire estigueren, els seus peus van deixar de tocar la terra. En obrir de nou els ulls, Vera no sabia on estava; tot pareixia molt antic i València era diferent de com ella la coneixia.

—Tia Pepica!— va exclamar Vera—. Però, on estem?— preguntà sense poder creure el que estava succeint. Els carrers no estaven asfaltats i no s’hi veia cap cotxe.

La gent anava en carros de cavalls i Vera no podia donar crèdit al que estava ocorrent. Les persones passaven al seu davant sense veure-les i Vera, encara al·lucinant, li preguntà a la seua companya d’aventures:

—En quin any estem, tia Pepica?Estem a València? Jo... no puc creure tot el que està passant.

—Ha, ha, ha!— va riure la tia Pepica—. Ja te dit que es un llibre màgic i ens hem traslladat a la València de fa més d’un segle per a que pugues observar d’on ve el vestit de fallera que tan t’agrada lluir a falles. >