orlgens valencians

En aquell moment, Vera va començar a mirar cap a tots els costats i amb els ulls molt oberts va preguntar:

—Però, quanta gent és fallera ara? Si van tots vestits de fallers! —exclamà la xiqueta.

—No, Vera —li respongué la tia Pepica—. Van vestits del que són, de valencians. Abans la roba que ara diem de fallera o faller era realment la roba que utilitzaven els nostres avantpassats per al seu dia a dia, tant dones com homes utilitzaven aquests vestits per a treballar o relacionar-se amb la resta de gent. Fixa’t en aquell grup —li va assenyalar a un grup de persones–. Mira la seua vestimenta. A què creus que es dediquen?

— Són gent d’horta! Mira les dones, Tia Pepica. Porten roba d’hortolana! Encara que veig algunes diferències —digué Vera mentre observava fixament les dones —. Les faldes no són tan llargues com les que portem ara i no porten cancan! Que molles que van! —va puntualitzar la xiqueta. I en mirar als homes del grup es va adonar que la camisa que portaven era molt semblant a la que ella utilitzava per anar per la falla, la que anomenava brusa. En aquest cas era tota negra. Altres homes la portaven grisa i nugada o enganxada sotala panxa. «Ara va solta. Nosaltres no li fem nuc» —va pensar Vera. —Clar, Vera. La gent portava roba de treball per al camp. És el que ara, com tu bé dius, li diem hortolana. I amb el cancan no haurien pogut treballar —va puntualitzar la tia Pepica tot mirant la careta de la xiqueta que no podia deixar d’observar tot el que passava al seu voltant —. Amb el pas dels anys, la indumentària valenciana ha anat modificant i modernitzant la versió real de com es vestien els valencians de fa més de cent anys —continuà contant-li a la xiqueta—. Possiblement, la roba d’hortolana és la que millor ha suportat el pas dels anys, en canvi, als vestits que anomenem del segle XVIII i del segle XIX, podem observar una evolució molt clara. La llargària de les faldes ha augmentat moltíssim. Els escots no eren tan pronunciats, de fet, fixa’t en la manteleta. Veus com li cobreix tot el pit? — li digué tot assenyalant un grup de dones que portaven els vestits del segle XVIII —. Ara els escots són molt pronunciats i, a més a més, la manteleta és un adornament, no fa realment la seua funció que era que no es veiera el pit. En aquestos moments hi ha un vessant purista que intenta retornar-li als vestit la tradició de com eren realment sense modernitzar. Saps com s’anomena?—li preguntà a Vera, que feia que no amb el cap—. Doncs ara és el que es diu vestir a l’antiga. Intenten que la roba, tant pel que fa a la confecció com en la seua aparença, siga més pareguda a com era abans. I pareix que van aconseguint-ho a poc a poc. De fet, cada dia són més les valencianes que opten per tancar escots i col·locar manteletes de forma que acomplisquen la seua tasca.

Mentres Pepica anava contant-li i explicant-li la diferència entre la vestimenta antiga i l’actual, la xiqueta no podia deixar d’enamorar-se’n més i més de la roba antiga i tenia molt clar què faria en retornar a sa casa: li diria a sa mare que volia un vestit a l’antiga!

—Tia Pepica, ja sé com vull que siga el vestit que em faré quan siga fallera major. Serà un vestit a l’antiga! —.va exclamar la xiqueta totalment extasiada per tot el que passava al seu voltant.

En eixe moment van sentir un soroll molt fort. Van posar l’orella atenta i, de sobte, la tia Pepica va dir:

—Vera, és hora de tornar a casa. Ta mare està a punt d’aplegar. Corre, dona’m les mans i repetim juntes: «ALS MEUS AVANTPASSATS HE VISITAT I A LA MEU ÈPOCA VULL TORNAR»

En pronunciar la frase les dos juntes ben agarrades de les mans, de nou l’ambient es va fer dens, el remolí d’aire va tornar i, de sobte, els peus van deixar de tocar terra. En obrir els ulls....PUM! Tornaven a estar a ca la tia Pepica. En eixe moment van sentir picar la porta: Toc, toc, toc. Era la mare de Vera que venia a buscar-la.

—Vera, corre a obrir-li a ta mare. Recorda que no pots contar-li res a ningú! —li va dir Pepica a la xiqueta

—Mai contaré res del que ha passat ací, tia Pepica. Tampoc em creuria ningú— va exclamar Vera mentre reia i corria per a obrir la porta i retrobar-se amb sa mare.

—Hola, Vera. Ja estic ací. Com has passat el matí? —va preguntar la mare.

—Hola, mamà! He passat el millor dia de la meua vida! —contestà Vera.

La mare de Vera no donava crèdit de la felicitat de la seua filla ja que tan sols feia unes hores l’havia deixada allí tota malhumorada. Què haurien estat fent per a eixe canvi d’actitud? Va quedar mirant la tia Pepica i li va dir: —Pepica, moltes gràcies per cuidar de Vera. Com s’ha portat? Li ha fet patir? —preguntà a l’anciana.

—No gens! Hem estat mirant un poc al passat i la veritat és que ens hem divertit moltíssim —va dir Pepica mentre li picava un ull a la seua companya d'aventures i obria els braços per abraçar la xiqueta que en eixe moment s'abalançava sobre ella.

—Tia Pepica, puc tornar a vindre alguna altra estona per continuar el nostre viatge?

—És clar que sí, bonica meua. Ja saps que ací no tenim internet però tenim un llibre meravellós amb què poder gaudir de la nostra història per tindre més clar com ha de ser el nostre futur —li va dir Pepica a l’orelleta perquè sols ho sentira Vera.

La mare de Vera continuava al·lucinant mentre mirava com la xiqueta s’abraçava a Pepica. Potser en algun moment li contarien què havia ocorregut aquell matí per a que Vera estigués tan feliç; potser no ho sabria mai… El futur encara estava per escriure.