LA SORT I MENJAR QUICOS DE èpics 4.4 autor imatge/ il·lustració Jornada Produtora en Unsplash

1 DE GENER. Em trobe asseguda a la terrassa, prenent la fresca. El sol em pega a la cara i m’alce. Em pose protector solar; és gener, però el sol pega. Quinze minuts després, ja em sobra la jaqueta, és suficient la fina camisa de fil que duc a sota. És 1 de gener, però fa calor. És 1 DE GENER i estic gitada a l’hamaca i amb cos i cara dirigits al Sol. Ma mare guaita a la terrassa, sé que és ella encara que tinc els ulls tancats. Té una forma única de caminar.

—Estàs arreplegant reserves de vitamina D? —comenta tot rient. S’asseu al meu costat, es recol·loca a l’hamaca i torna a dir: —Fa dia de falles. Després d’uns minuts de silenci i sense modificar la meua posició, responc:

—No, és 1 DE GENER i fa calor.

Imagines que els pròxims caps d’any els celebrem en un xiringuito? Zara ja no faria vestits plens de lluentons ni purpurina. Faria bikinis, imagine que daurats, per no acabar de cop amb tota la tradició. No brindaríem amb cava. Qui brinda amb cava si pot brindar amb mojito? Es substituiria també el raïm? Segurament, els cultius també canviarien molt si a cap d’any fera tanta calor que poguérem celebrar l’any nou a vora mar… Igual menjaríem quicos, els dotze quicos de la sort

Imagina poder visitar els carrers més emblemàtics de Nova York, com la Setena Avingunda, l’avinguda de Brodway o Times Square. Però no imagines una bicicleta, uns patins o un taxi. No imagines tampoc anar a peu. Imagina visitar Times Square amb aletes, vestit de neopré i bombona d’oxigen, perquè si les coses no canvien, no queda tant de temps perquè una part de Nova York, Shangái, Abu Dhabi o Rio de Janeiro acaben inundats i oblidats sota l’aigua. Una Atlàntida moderna. Imagines les llegendes que podrien crear-se? Convertirien llegendes inventades en un atractiu turístic més.

Imagines no poder tornar a fer esnòrquel a l’estiu perquè, en posar el cap sota l'aigua, sols pots arribar a observar llandes de Coca-Cola, bosses de Doritos, tampons, condons i bosses de Mercadona? Imagines no tornar a dir la frase «Mira que clareta que està l’aigua; puc vore els peixos!»? Que la imatge d’aigua cristal·lina sols siga un record llunyà soterrat en algun lloc de la nostra ment?

Imagines que Madrid aconseguira la seua ansiada platja perquè tota la costa espanyola acabara també sota l’aigua de la mateixa manera que Nova York?

Imagines viure al món de la famosa sèrie Los 100, on els humans han hagut d’emigrar a l’espai per poder sobreviure i la poca humanitat que ha quedat al planeta Terra viu sota terra, tancats en búnquers perquè fora l’aire s’ha tornat irrespirable? Imagines viure al món de la famosa pel·lícula Wal-E, en què tot el planeta s’ha convertit en un femer? >

Un femer ple de plàstic. I poc a poc, asseguda amb els ulls tancats, mentre el sol pega de valent el dia 1 de gener, la meua ment passa d’imaginar coses amb certa gràcia, com celebrar el Festivern a vora mar o tindre una Atlàntica moderna, al pànic d’un futur incert tot vivint a illes fetes de plàstic.

Segons Greenpeace, l’estiu al nostre país dura ara una mitjana de quasi cinc setmanes més que als anys huitanta. Segons l’estimació de la Fundació Ellen Macarthur, l’any 2050 els oceans podrien contindre més plàstics que peixos. I, segons el satèl·lit Grace Follow-on de la NASA, l’Antàrtida perd l’equivalent a l’Everest en gel cada any. El canvi climàtic és una realitat i cada vegada es fa més evident. Seguirem tancant els ulls perquè és un luxe poder tenir la pell bronzejada a l’hivern?

Amb aquest sol i la idea d’una apocalipsi imminent a la ment, vaig recordar la frase que Mufasa li diu al seu fill Simba a la pel·lícula d’El rei lleó: «Tot allò que veus coexisteix en un delicat equilibri». Què passa quan es trenca aquest delicat equilibri?

La posidònia oceànica és una planta aquàtica endèmica del mar Mediterrani. És una planta que floreix a la tardor, trau fruit a la primavera, és longeva i molt gran.

Les fulles poden fer un metre de longitud i es reprodueixen tot formant autèntiques prades aquàtiques.

Tanta és la seua importància, que les prades de posidònia són considerades el pulmó del Mediterrani ja que, una gran part del CO2, s’absorbeix als mars i oceans.

En un article d’El diario.es, s’explica que aquest any, la posidònia ha tret fruit a la tardor i amb una quantitat inusualment gran. Però, això és positiu, no? No exactament. Com qualsevol ésser viu, la posidònia mira per la supervivència de la seua espècie. Les altes temperatures del mar amenacen de mort aquesta increïble planta i ha reaccionat a aquesta amenaça de l’única forma que pot: reproduint-se. Aquesta massiva reproducció és indicatiu que alguna cosa no funciona, que l’equilibri està trencant-se. Aquestes praderes són les responsables de la claredat de l’aigua, serveixen de barrera contra l’erosió i són el refugi d’incomptables peixos i d’altres espècies marines. La fi de la posidònia no sols és la fi del paisatge oceànic.

En un article diferent d’aquest mateix diari, es pot llegir sobre les tortugues marines. Les tortugues marines són una espècie d’animals increïbles.

Una de les característiques que, personalment, més em fascina és la forma en què apareix el sexe. El sexe de les tortugues marines està determinat per la temperatura.

Una altra vegada, les altes temperatures de l’arena on les tortugues marines ponen els ous provoca que el 99% de les cries siguen femelles, cosa que desequilibra enormement aquesta espècie, i que l’acosta, a poc a poc a l’extinció.

Em ve, de cop, el record d’aquell documental de National Geographic que vaig veure un diumenge de vesprada a l’hora de la migdiada. Aquest documental em va resultar especialment interessant, així que, em vaig quedar sense migdiada. “La gran barrera de coral ha sufrido un apocalipsis”. La gran barrera de corall es troba a Austràlia i és un exemple de com de delicat que pot ser aquest equilibri. Un augment de les temperatures oceàniques ha provocat que el corall d’aquesta barrera no tinguera el seu característic colorit: el corall s’ha quedat blanc. El blanc no és un color atractiu per als seus colonitzadors, així que, la gran barrera de corall ha perdut la meitat dels seus coralls. Els esculls de corall a penes cobreixen el 0,1% de tot el fons oceànic, no obstant, alberguen més del 25% de totes les espècies de peixos marins.

La meua fi del món mental no se centra sols en el fons marí. El delicat equilibri també es veu a la superfície terrestre. Segons la WWF, en 2004 es va registrar el primer mosquit tigre a Espanya i ja s’han registrat sis casos de dengue autòcton.

Regions que pel seu clima no han hagut de lluitar ni estan preparades contra malalties tropicals, ara, han de fer-ho. A ningú li ha picat un mosquit aquest hivern? Ahir em va picar un a mi. El problema no són els mosquits ni són les caparres, sinó les malalties que aquests insectes transmeten.

En la mateixa font expliquen que els cultius bàsics de la regió mediterrània podrien reduir-se fins un 25%. Si els preus abusius i la legislació no són suficients per a acabar amb el sector agrícola, el canvi climàtic s’unirà com un enemic més de les nostres collites.

Nacions Unides també alerta que el canvi climàtic pot accentuar la competència per recursos i provocar, guerres i desplaçaments, sobretot a les zones més pobres del planeta.

A ningú li sona la desforestació de l’Amazones, també anomenat per algunes associacions com Greenpeace, el major pulmó del planeta? La comercialització amb oli de palma i fusta amazònica són part dels culpables d’aquesta desforestació.

Una jaqueta que feia uns minuts l'havia deixada a la cadira de la cuina, de sobte, em cau damunt.

—Entra o posa’t la jaqueta. No vull haver de suportar-te si et refredes! —escolte dir a la meua mare en to irònic (o no tant).

El sol quasi ha desaparegut i la frescoreta comença a notar-se. No havien passat uns minuts des que vaig deixar la jaqueta i la meua ment ha viatjat durant hores per futurs distòpics aterradors. Davant de mi vola una bossa de Chetos Pandilla. L'arreplegue i entre a casa. Parada al poal groc de reciclatge i a la dutxa. En tornar a la saleta, la ximenera està encesa. «No feia tanta calor al remat… Si s’amaga el sol, fa rasca». Somric. «Estem a gener, toca fer rasca». I mentre mire com les flames engulen, a poc a poc el tronc, somric més encara: «Queden tres mesos per a falles!»

M’agradaria que quedara com a reflexió final que, una vegada superat un determinat llindar, la física pren el control. Com quan poses aigua a bollir: mentre calfes l’aigua, pots controlar-la. Pots apujar la temperatura o abaixar-la. Pots aconseguir que s’escalfe a 50ºC o es torne a gelar a 3ºC però, una vegada superat el llindar de 100ºC, l’aigua es convertirà en vapor, la física prendrà el control i l’aigua s’evaporarà i desapareixerà per l’extractor sense que pugues tindre cap control sobre ella.

Però jo confie en la ciència i en la humanitat. Hem aconseguit coses impensables, podem aconseguir contindre el canvi climàtic. Mantenim el delicat, ara delicadíssim equilibri. No passem el llindar.

Les noves tecnologies ens han fet canviar la vida. Això sí, sempre que se'n faça un bon ús, sense passar-se’n, més faltaria.

El trending topic, jo diria, és sens dubte el telèfon mòbil, Iphone, Android o el que siga. Sense ell, se’ns va la vida…

Fins el llenguatge ha canviat per a parlar entre la gent: per a dir que “estem d’acord”, sols cal escriure un “ok”.

Les converses, abreujades, amb paraules il·legibles. Senyores i senyors del xat: Ni el B1 vos donarien!

Utilitzem emoticones per a fer saber als altres si estem alegres, trists o enamorats i un miler d’emocions variades.

Per a qualsevol cosa es parla al xat de torn, i per moltes voltes que i donem sempre hi ha algú que no pot.

Fa uns anys era normal quedar el dia d’abans, no calia fer memòria: sempre a l’hora i lloc indicat.

Ara tot és diferent: per a quedar d’anar al lloc, una setmana abans, comença el debat penós.

I ja no parlem del que es munta al xat d’amics i amigues: quasi sempre, per no poder tots, es desfà el pla o es queda a mitges

Recorde quedar pera sopar, ho feiem de dissabte a dissabte. El que venia, benvingut, i el que no, ja vindrà a l’altre

Qui imaginaria que amb tan xicotet aparell es pogueren fer tantes coses… Hem de dir, “quin gran invent!”

Ara ja no s’han de fer cues per a tramitar documents: pots renovar moltes coses amb tan sols moure el ditet!

Però no és per a tots útil, ja que encara queda gent que per molt que els ho expliques no li “pillen el truquet”!

També s’ha de tindre cura quan es tracta de la xicalla: cada vegada més prompte estan cara a la pantalla!

I és que no és d’estranyar, pares i mares ho fem, tot ho mirem al mòbil, quin exemple els donem?

Sort que la majoria els eduquem amb trellat i els expliquem què passaria si fan coses sense pensar.

Però ho hem de tindre en compte i curar-nos en salut, si no ens eixirà gepa, com els camells del desert, tant de mirar la pantalla amb tot el coll cap avall!