Les noves TECNOLOGIES

Les mans li picaven per les ganes d’escriure un relat que fos fidel a la veritat i que pogués captar l’atenció dels potencials lectors des de les primeres línies, però no ho estava aconseguint.

Havia començat la carrera de periodisme als trenta anys, després d’haver passat set anys treballant en una oficina com a comptable. Allí fou on s’adonà que no volia estar així fins que es jubilara i que preferia triar altra professió que li permetera una llibertat que no podria mai trobar tancada entre quatre parets i amb la mirada fixa a l’Excel.

Ella volia donar a conéixer històries reals i que marcaren la diferència, perquè estava cansada d’alguns mitjans de comunicació que no tenien cap problema en difondre fal·làcies i després no desmentir-les quan es feia extremadament evident que havien enganyat de manera conscient el seu públic.

Va entrar a Twitter per veure que estava passant al món i, de sobte, un coixinet li va cridar l’atenció: #MahsaAmini. Què volia dir? Va prémer sobre el coixinet per poder veure totes les piulades relacionades amb el tema i va descobrir que Mahsa Amini no era cap expressió, com havia pensat en un principi, sinó que era el nom d’una jove iraniana que havia estat arrestada per les forces de seguretat del país.

Unes hores després, es va saber que la jove havia estat assassinada mentre encara estava sota vigilància policial. El seu delicte: que el hijab no li cobria els cabells completament. Va sentir quelcom al pit i una idea va sorgir al seu cap com si d’una boira que opaca tot el que hi ha al voltant es tractara. Havia d’anar-hi. Havia de veure amb els seus propis ulls el que estava passant a la zona kurda d’Iran per poder narrar la història dignament.

El viatge fou llarg i accidentat. Va haver de desplaçar-se a Madrid per agafar un vol fins Erevan, Armènia, i després va agafar un autobús que la va dur fins Bukan, una ciutat molt pròxima a Saqez, el seu destí final, tot i que també volia acostar-se a Teheran, la ciutat on havien detingut a Mahsa.

A Teheran va poder contactar amb Ishtar, una jove intèrpret que dominava l’anglés i que es va oferir a acompanyar-la en el seu viatge per les terres iranianes, molt perilloses si es desconeixia com s’havia d’actuar en certs llocs i situacions −sols calia recordar quin era el motiu que l’havia portada a allí−.

Va veure de primera mà la gent a les protestes i com avançaven sense temor units per la ràbia i l’esgotament que els provocava aquell règim totalitari, units pel desig d’un país més lliure i democràtic.

I, més tard, es va unir al pelegrinatge que molts iranians van realitzar clandestinament i sense planejar fins Saqez, on havia sigut soterrada Mahsa. Durant aquest va poder albirar a la llunyania un jove que semblava desesperat i que es comentava que era el germà de la pròpia jove assassinada. No ho va poder confirmar, però estava segura que era algú que tenia a dintre un dolor sord i desesperat.

Finalment, després de visitar la tomba i poder recaptar informació de fonts totalment primàries, va haver de començar a planejar el seu viatge de tornada, perquè encara necessitava eixir d’aquell país que semblava sumit en una guerra civil.

No obstant això, un tros del seu cor es va quedar allí, a Saqez, on es va acomiadar de la Ishtar. Mai oblidaria tot el que havia fet aquella jove per ella i com l’havia acollit perquè no se sentira sola en cadascuna de les petjades d’aquell viatge inesperat. I, en tornar a casa, va començar a escriure l’article que titulà “Mahsa: l’inici de la revolució” per contribuir a difondre les injustícies i atrocitats que estaven ocorrent en aquell país, perquè el món fos conscient que la lluita no havia acabat.

Si fa uns anys m’hagueren dit quins serien els artistes o grups que encapçalarien les llistes musicals en l’actualitat, tal volta hauria pensat que allò era una broma o que algú volia prendre’m el pèl. Com ha canviat tot des d’aleshores!

En la dècada dels noranta escoltàvem les novetats musicals a través de la ràdio o dels pocs programes musicals televisius que hi existien: Los 40 Principales, Música sí, Sputnik... Utilitzàvem cassettes i cintes de vídeo que regravàvem una i altra volta (i sovint maleíem el locutor quan parlava perquè volíem tindre la cançó sencera gravada!). El brit-pop anglés (amb referents com Oasis, Blur, Suede, etc.) competia amb altres estils com el rock de Bon Jovi, Queen, Aerosmith, AC/DC o Metallica i la música disco amb tocs de pop i funk que oferien grups com Ace of Base. També era l’època d’esplendor de grups i artistes com The Cranberries, Alanis Morisette o The Corrs, i fins i tot el punkrock tenia el seu espai amb bandes com Green Day, The Offspring o més modernament, Blink-182. Això sí, si parlem dels discs que per a molta gent ho van canviar tot, sens dubte hem d’anomenar, entre d’altres, el Nevermind (1991) dels americans Nirvana, referents del grunge i formats a Seattle (tal com Soundgraden o Pearls Jam, entre d’altres) o Get a Grip (1993) dels també americans Aerosmith (amb el seu hard-rock i les inoblidables balades, pares musicals de grups com Skid Row, Mötley Crüe o Guns N’ Roses).

Molta gent odiava estes “plataformes” musicals perquè les consideraven com el mainstream de la música, o com s’anomenava llavors, la música “comercial” (amb l’aparició de la famosa MTV aquesta idea es va rellançar). Està clar que en aquells llocs quasi sempre apareixen els mateixos grups, però també és ben cert que si no fora per això, segurament no ens hauríem assabentat de l’existència de la majoria d’estos artistes que hem anomenat. Quina sort haver conegut tots estos referents i ídols! A més, de tant en tant sorgia algun grup desconegut que llançava èxits i que després passava a formar part del calaix de la memòria. Eren bandes, la majoria, que no tindrien tant d’èxit prolongat en el temps com les anomenades anteriorment, però que fotografien de manera perfecta aquella gloriosa època musical (em venen al cap Bloudhoung Gang, Terrorvision, Hole, The Presidents os the USA, per citar-ne algunes).