Fins mai més,

ANGOIXA. Una sensació, emoció, sentiment, pensament, condició o comportament desagradable que he sentit durant molts anys al meu interior. No poder raonar, sentir o actuar com volia. Decidir malament, no poder concentrar-me, sentir tristesa, dolor, impotència, desesperança i, fins i tot, ràbia. Només tenia ganes de desaparéixer d’aquest món en el qual no hi havia lloc per a mi.

Recorde que, des que anava a l’escola, podia haver sentit aquesta angoixa. Tal vegada no era conscient del tot, però ja la sentia. Res no podia fer-me sentir bé i no sabia per què. I això, la resta de persones ho notaven i encara se n’aprofitaven per fer-me sentir pitjor. I és que l’ésser humà pot ser cruel des de ben aviat; no importa l’edat sinó l’empatia o l’educació que hom té o adquireix durant el transcurs de la vida. Si a casa escoltaven certes opinions, com no havien de transmetre-les a l’escola? Encara que a l’escola tampoc és que hi feren res al respecte.

Però, i a ma casa? Tampoc. Només a la meua habitació és on podia trobar una mica de pau interior, però només una mica. Sé que la mare és així i és difícil canviar-la i que el pare és un home de poques paraules, sempre ha volgut que solucione els meus problemes, supose que perquè creu que així adquiriré major fortalesa. Però, de vegades, no pots superar els obstacles i aquests poden amb tu. I no hi ha res que ho puga frenar ni ningú que et puga ajudar encara que tothom ho sap però fa entendre que no.

Segons anava creixent, l’angoixa creixia més i més fins arribar a ser una companya inseparable. Mentre la resta gaudia d’aquelles festes jo només hi anava perquè la meua mare m’obligava. Entenc que era la seua manera d’ajudar-me. Estava allí però com si no estiguera, tant per a mi com per a la resta. Bé, excepte per a la Júlia. Ella sí que estava sempre amb mi i és l’única raó per la qual mai me’n vaig anar d’aquest món. Quina llàstima no haver aprofitat aquells temps i ser-ne conscient que el temps vola i no torna. Però no podia i no puc culpar-me per això. Em perdone. Ara, em perdone. O almenys ho intente.

I bé, el temps ha anat passant i la vida ha fet que me n’adone que això no podia continuar. Ja estava bé de culpar-me, maleir-me, odiar-me... I sense cap motiu! Viure en depressió no és una cosa que s’elegeix però, per què no enfadar-me amb els altres i sí fer-ho amb mi? Supose que és per l’actitud que sempre he tingut: pensar que el problema sóc jo.

Aquest article ha participat en el concurs Lletra

Però ara, finalment, puc dir que no, que no tinc cap problema; que el problema ja no és meu, que és de qui siga però no meu. Que després d’anys de teràpia i esforços desmesurats he pogut arribar on volia. Que he lluitat de manera incansable per estar hui ací. Que encara que em queda un llarg procés, el camí el veig curt. Que pensava que no tenia res i ho tinc tot. Que qui havia d’estar ja estava i jo no ho veia. No sabré mai com agrair la vida i donar gràcies per la que m’ha tocat viure.

I allí estava ella, la Júlia. Agafada del meu braç com si res haguera passat encara que, per a mi, havia passat tot. Però ella ho feia fàcil. M’ ho feia fàcil. Sempre em trobava encara que jo no la buscara. I és que ella m’ha ajudat a trobar-me i a deixar enrere l’angoixa que durant tants anys m’acompanyava. Aquella angoixa anomenada Joana.

Quina nit més llarga. Pep no havia pegat ull ni tan sols una estona. Havia estat moltes hores al llit però amb els ulls com a plats mirant el sostre, escoltant el despertador fer tic-tac sense parar. Això li havia fet pensar que el temps mai s’atura, la vida sempre va endavant, no espera ningú. I els mesos havien passat i la il·lusió i les ganes per veure-la per primera vegada havien anat augmentant dia a dia mentre amb dedicació, inexperiència i esforç es preparava tot per a la seua arribada. I en eixa nit de març en què Pep pegava voltes al llit, tot estava a punt o hauria d’estar-ho, tot enllestit per a la seua arribada, per a veure-la, conéixer-la i disfrutar-la.

Recordava les paraules de la seua dona, Carme: «Relaxa’t Pep, no cal que siga tot perfecte. Si fallem en alguna coseta, intentarem millorar-la. Som joves i primerencs. Cal anar dia a dia i segur que tot anirà bé. I cada dia, millor».

Però a Pep no hi havia res que aconseguira tranquil·litzar-lo aquells dies; l’endemà tenia una cita molt important…

Amb un somriure i ulls brillants, Pep ha acabat de veure el vell àlbum de fotos que ja feia anys que no obria. Sembla mentida que se celebre ja el 40 aniversari del dia que la va veure per primera vegada. I quantes coses viscudes al seu costat, quants moments d’alegria, d’emocions, d’esforç, de preocupacions, de sacrifici per ella. Aquell dia va ser especial, inoblidable, el dia que tot s’acomplia i que per primera vegada lluïa a la seua plaça preferida allò que durant mesos havien somiat i que tan feliços els ha fet durant els darrers quaranta anys: la primera falla.