Espera èpica

L’ocell que emprén el seu vol i lluita contra la incessant pluja de tardor que fa que se’n vaja l’últim raig de sol. Per moments s’ha de refugiar a l’espessor dels arbres per lliurar les seues ales d’aquella sensació feixuga. L’ocell que li prega que ature prompte el seu plorar perquè ha de reprendre ja el seu vol.

S’ha quedat sol en estes terres; tots han volat ja on no hi ha fred i mai s’està en solitud. Allà on sempre estàs al caliu dels dies i voles en plenitud. L’ocell que ja té massa fred i ha d’alçar el vol. S’ha mullat… potser massa. Les seues ales són incapaces de moure’s. L’ocell que en eixe instant té la certesa que mai arribarà al seu destí final, s’arrauleix tot intentant escalfar-se. Millor ho intentarà demà. L’ocell que tanca els ulls i somia que vola lluny, molt lluny...