LA MEDITADORA

A l'espil, Rosa contempla el seu rostre. Hui els seus ulls brillen d'una manera inusual; està il·lusionada com feia anys que no ho estava i ell, que també la mira a través de l'espill, ho sap i també està feliç. Hui per fi lluirà el vestit amb què tant va somiar fa unes dècades i eixe pentinat que ja li estan fent i que tanta curiositat tenia per saber si podria suportar.

«Podràs, i tant que podràs!» li repetia sempre ell. Quanta força li donaven a Rosa eixes paraules. Mai havia sentit tanta estima com la que ell li donava, i el més greu és que sempre havia pensat que no tenia perquè notar l’estima de ningú.

Ja sols faltaven les sabates, les havien reservat per al final perquè ella estigués menys hores amb aquells talons i, encara que sabien que no es queixaria, els seus ossos ho agrairien. Ara sí, el somni estava complit i Rosa no va poder amagar les llàgrimes que rodaven per les seues galtes. Tampoc ho volia fer, ja havia amagat prou llàgrimes en la vida i no volia fer-ho més. A més, feia poc que havia descobert que la felicitat també podia fer plorar. >