PODRÀS, I TANT QUE PODRÀS

Ell l'agafava de la mà i ella es sentia tranquil·la com poques vegades ho havia fet. Necessitava tindre'l a prop en aquest dia tan especial en què, gràcies a ell, s'allunyaria un poc més del malson de la seua vida. Enfilaren a poc a poc el carreró cap amunt i deixaren enrere el bar de baix del seu antic pis, eixe pis que havia sigut per a ella una autèntica pressó. Al seu cap va aparéixer, de sobte, aquella veu, aquell record. «Quina ximpleria això de fer una falla al barri, no ens deixaran viure. Quina quadrilla! Es reuneixen ací al bar de baix. Els he vist hui i cap de tots té trellat. No faran res. I, per cert, com he de dir-te que no vull vore' t al bar!? El bar és per a homes, tu no n’has de separar fer res allí; més val que t'espaviles en allò que toca».

El cor se li ha accelerat de sobte mentre avança a poc a poc per la pujada i ell, que ho ha notat, li acarona la mà per fer-se sentir a prop. Eixa porta d'entrada a la seua antiga finca, quantes vegades l'hauria creuada carregada amb bosses, que pesaven més que ella i convençuda que ningú havia d’ajudar-la perquè allò de la casa era la seua obligació? Fins i tot la seua mare li ho repetia: «No et queixes, no faces enfadar el teu marit que ve cansat del treball i es normal que renegue». I així un dia i un altre fins a passar més de mitja vida pensant en complaure'l, en no fallar i sentint-se malament cada vegada que no estava al nivell que ell li exigia. Havia somiat moltes vegades en creuar aquella porta amb el vestit que ara duia posat. Pensava que el seu marit algun dia li ho permetria, però el dia no va arribar mentre ell va estar viu. «Què et creus, que els diners els regalen?! No tens trellat, Rosa. No som rics ni tenim un duro de sobra!!» li cridava ell embogit quan ella li ho anomenava.

Havien deixat enrere l'antic edifici i ja pràcticament havien arribat a la plaça. Rosa va voler fer un descans per agafar aire i des d'alli va veure la seua amiga Carme, aquella amb qui havia crescut i a qui va deixar de costat per creure que era una fresca i una mala companyia que li omplia el cap de ximpleries. Així li ho havia fet creure l'home que li havia furtat la vida. Carme la mirava ara amb tota l’estima que es podia, satisfeta de veure la seua amiga per la qual es va cansar de lluitar allí on sempre havia volgut estar.

Ja estaven dalt. Rosa se sentia pletòrica tot envoltada de colors, d’art, de soroll, de pólvora... Sonaren les primeres notes d'un conegut pasdoble i a Rosa se li feu la pell de gallina. Ara sí, ell la va abraçar ben fort i li va dir a l'orella: «Disfruta del teu regal, iaia. Mai més ningú et fara sofrir. Feliços huitanta-cinc, fallereta meua».

El foc és l’element més característic de les Falles i, probablement el més identitari de la cultura festiva valenciana. Foc, definit com el conjunt de partícules o molècules incandescents de matèria combustible capaces d’emetre calor i llum. Una calitja i unes espurnes al cel que els fallers i les falleres associem a tants i tants records que tenim dels monuments fallers que veiem cremar cada 19 de març.

Les flames són la part del foc que emeten la llum, mentre que el fum és el conjunt físic de les que ja no l’emeten. Les flames converteixen en cendra els monuments i tot el treball d’un any i és així per tal de renàixer amb més il·lusió i força per encarar el següent exercici faller. Cada flama dona pas a un nou somni i noves il·lusions que poc a poc van prenent forma. Ni la Cremà, ni les mascletades, ni l’encesa de coets, ni la paella dels diumenges al casal, res seria possible sense el foc. La festa fallera és foc i flama, no hi ha dubte.

Ens hem de remuntar 400.000 anys enrere per a trobar l’origen del control del foc per part dels primers homínids, una fita històrica per a la humanitat en permetre generar calor i llum. A més, va fer possible la cocció d’aliments, augmentant la varietat i disponibilitat de nutrients i reduint les malalties a causa dels bacteris dels aliments. La calor produïda pel foc també va ajudar als primers homínids a mantindre’s calents en climes molt més freds que els actuals tot permetent-los expandir-se a climes més freds.

I, amb orgull, podem dir que un dels bressols del foc el tenim a casa, al jaciment de la Cova del Bolomor, situada a l’extrem meridional de la Valldigna, just en la muntanya del Montdúver. Gràcies a les excavacions fetes al Bolomor, s’han trobat evidències de l’ús controlat del foc des de fa més de 250.000 anys. Les àrees de combustió i els indicis de vida detectats en el jaciment valler es troben entre les evidències més antigues de la presència del foc a tota Europa i la Península Ibèrica. Els primers homínids van escollir la nostra vall per a viure i desenvolupar-se amb la gran ajuda del foc.

Com no havia de ser Tavernes un poble amb tan arrelada tradició fallera si fa milers d’anys es va aconseguir controlar el foc al nostre terme? Les flames estan a la genètica dels vallers i les valleres des que antigament van habitar les nostres muntanyes els primers éssers humans capaços de controlar un element tan incontrolable com el foc.

Vine a buscar-me a la plaça, al cor de la ciutat.

Busca’m a l’arena, en el foc de Sant Joan vora la mar.

Entre canyars de l’Albufera i d’arròs, camps.

Pinta taronges vora el Túria i el seu cabal.

Junt a l’olor a gesmil i de ciències i arts, nostra ciutat.

Que Estellés et conte poemes a cau d’orella dalt les Torres de Serrans.

Cuida de la meua terra dels meus records i estima-la.

Cuida la meua València, vida.

Cuida-la per si no torne mai.