LA MEUA VALENCIA

He nascut i moriré al país del taronger, prop de l'Albufera i les barraques de canya, on tothom té un somriure enganxat a la faç. Un país ple de poesia, música i rondalles.

Al país d’horta banyada on sempre trobaré foc: de vegades bo, de vegades dolent, de vegades purifica, de vegades fa malbé. Però sempre marca l’inici d’un nou any faller.

I jo sols puc mirar-lo fixament, expectant. Captivada per les seues oníriques flames que em transporten a temps de bruixes, costums prohibits i càntics pagans.

De menuda no temia el foc, però l’edat m’ha donat una nova perspectiva, més madura i, alhora, més covard.

He aprés a no acostar-m’hi allà on s’amague el perill.

I prou.

Petjades De Cendra

Deixa’t ploure. Permet que arriben els núvols i tapen el teu cel d’un obscur gris.

Relleva les seues gotes del dur treball d’esborrar aquell record de la teua memòria.

I que el seu rastre s’emporte tot el que no vols amb tu. Deixa’t ploure i no t’amagues. Crea rius i inunda mars.

Simplement recorda que es plou millor si tens algú amb qui ballar.

DEIXA’T PLOURE

Mentre eixos ulls blaus reflectisquen els meus en despuntar un nou dia, mentre assaborisca la dolçor dels teus llavis en aquell bes que et devia, mentre la teua mà li done caliu a la meua amb idolatria, mentre em digues coratjosa que m’estimes, hi haurà poesia.

Estima fort sense fer servir paraules.

Estima com ningú. No hi ha millor versió de mi que la que veig reflectida als teus ulls, ulls profunds com l’oceà, brillants com la lluna a l’aigua. I és que eres vida.

Ama del corral i del carrer però, sobretot, del meu cor.

Terra ferma d’on naix l’arrelament.

Perquè la terreta tira però més ho fa el teu somriure de costat, gest modest com ho eres tu.

I és que vols ser petita quan eres univers.

Mai és fosc.

A dintre teu cap tota la llum del món. Celebres cada passa que faig encara que m’allunye del teu costat.

Però tot i que me’n vaig, estic. Per més que no estic, estic present.

I és que com soc d’independent gràcies a tu i quanta falta em fas.

Ja puc estar a qualsevol lloc que casa són els teus braços refugi, medicina, caliu, abric, escàpol, niu, complaença, delectació, gaubança. Amor a violari, amor com a regal.

I és que els teus braços són casa.

Ella és artista.

L’heroïna de tots el contes que contava, protagonista de la seua pròpia història, la mà que t’alça, el muscle en què plorar.

És preciosa, i no és perquè siga jo qui ho diga, és perquè no hi ha res més bonic que el seu cor.

Intel·ligent.

Serà el que fora i va ser el que va voler.

Valenta i un sense fi més d’adjectius que ni les més belles paraules podrien definir. El millor d’ella: és etèria perquè l’art no s’asseca.

I, sens dubte, ella és art.

La carn tendra, la mirada afable. Li besa una galta, li acarona el front. Somia que un dia hi haurà un món millor i pensa en el futur de la seua filla. Dotze gotes cauen lentament al llençol, una per cada vegada que ha tingut por, una per cada vegada que ha escapat, una per cada vegada que ha hagut de tornar. Li canta una cançó de bressol, la que més li agrada a la menuda, i, en acabar, tanca la porta lentament per si així pot evitar els sorolls del carrer: les alarmes, els precs, les protestes silenciades.

Mareta, mareta, ahir vaig somniar, que ja no hi havia més guerres ni morts als carrers, que les dones eren lliures i cridaven al vent.

Mareta, mareta, ahir vaig somniar que agafades de la mà caminàvem cap a la llibertat.

Dorm amor meu, dorm.

Hi havia un bressol cobert amb un vell tapís.

Dorm amor meu, dorm.

Era per a que un nadó allí dormís.

La mare amb veu molt suau li cantava dolçament mirant als ulls del recent nascut i amb la seua fina mà l’acaronava mentre allí s’escoltava el cant d’un cucut.

Amor de ma vida, li diu.

L’amor dels seus ulls li somriu.

Amor, dorm a la vora del riu.

Amor, que ja ve l’estiu!

Dorm amor meu, dorm.

Hi ha un bressol cobert amb un vell tapís.

Dorm amor meu, dorm.

Era per a que un nadó allí dormís.

Renaix l’amor que dins va sentir ella quan el seu primer fill al món va parir. Creixeran junts i faran bona parella i trobaran mil coses per descobrir.

Correran, jugaran, riuran, ploraran i la vida als dos els separarà, i com a bons germans ells s’estimaran esperant quin destí és el que serà.

Dorm amor meu, dorm.

Hi ha un bressol cobert amb un vell tapís.

Dorm amor meu, dorm.

Era per a que un nadó allí dormís.

El bressol blanc i vell en un racó és guardat, el tapís gastat i polsós ha quedat i afeblides les vides ja s’han mustiat esperant el moment que mai han comptat.

Dorm amor meu, dorm.

Hi ha un bressol cobert amb un vell tapís.

Dorm amor meu, dorm.

Era per a que un nadó allí dormís.

Li diré a la lluna que no vinga hui perquè el teu ser no estarà amb mi. Li diré que esborre el seu resplendor per si torne a tindre el teu candor.

Que deixe el cel negre esta nit i així el meu cor malferit guarde un record amb amargor: que un dia va ser digne del teu amor.

Però no a la lluna grisa, no a la coberta per la nit, a la lluna clara que embriaga el dia i decora el cel evitern.

A l’autora dels meus poemes, companya de camins.

Lluna mitja, lluna ompli, lluna sola i sense amics.

Permanent i eterna, mentre el sol se’n va.

Tu sempre et quedes amb mi, pulcra lluna, lluna ferma.

Que mai ningú opaque la teu blancor infinita.

Entrar a la plaça és començar a percebre allí el bell moment. És el dia màgic, realment, per a un fidel amant, un abraç. Com sempre, és pel mes de març.

Junts les peces heu de portar, com escriure al carrer i contemplar allò gran del nostre sentiment.

Ens plena el cor l’acompanyament, com sempre un vespre de març, una a una les peces al braç, fem aquest envejable monument.

Ens plantem tots junts un moment, com sempre en el mes de març.

Tots junts no arribeu ni a imaginar com hem encaixat, en poc de temps, el somni màgic de tots els anys. Com sempre en el mes de març.

Era per març i cada temporada, dominant la son, obria les parpelles per a guaitar amb goig pel finestrell esperant el motiu de tanta gresca.

Arribava un camió i la plantava.

Deixava al carrer un gegantí monument. I restàvem de fer allò que era diari per veure al carrer un contacte sincer.

Ja ho deia el poeta entaferrant:

“Sense contacte personal, ni lírica ni amor”.

Serà una setmana intensa, fallera, sense cercar luxes, però amb molta passió. Solem deixar les cases i amb les bruses fem costum tot el veïnat a la nova situació.

Estem fets de foc i foguera a força de temps, que sabem que a la “cremà” del monument, cauran llàgrimes d’alegria pel treball ben fet, ni dormirem per veure la via pública decent.

Vaig a avançar hores de nou a l’espera fins tornar a veure en somni la primavera, sabedor que encara no és temps de veure falleres i, menys, el monument. Som gent de son ingent, esperant el somni faller.

Eixe Monument Al Carrer

Insòlit tot el que els ulls poden contar. Més que simples paraules que de poc valen ja.

Els teus recorden la mar i el cel ras: clars i recoberts de fi cristall.

Els teus recorden a estrelles i a sols enlluernats.

A cap mentida però sí, mitges veritats.

A dies d’estiu i nits de Nadal.

A que bé, qui sap.

Puc intentar mirar-te però no vore’t mai.

Una espurna, un llumí, una volva fa camí. Una espurna, un llumí, el cel sobre mi. Una idea, un instant, una passa endavant.

Una llàgrima, un final. I tots al seu costat.

Una espurna, Un llumí, La pólvora Es fa sentir. Una espurna, un llumí, cendra cau ací.

Una espurna, un llumí, un somni compartit. Una espurna, un llumí. Tot aplega a la fi.

Una història, un final, un pròleg engalanat. Un temps, un espai, un llibre acabat.